REFLEXIONS: l’amor per la fisioteràpia

Necessitava estrenar la meva temporada d’articles al blog amb una reflexió sobre la professió: què ens ensenyen i què no durant la carrera, què ens expliquen i què no, què he anat comprovant jo amb els anys… Fa massa que em volten pel cap aquestes idees i volia posar-les en ordre i compartir-les. Evidentment, aquesta és la “meva història”, però suposo que hi haurà punts en comú amb molts de vosaltres, i també diferències que m’agradaria que compartíssiu.

“Trobaré el meu camí i me l’aniré fent” – Aníbal.

Vaig començar a estudiar fisioteràpia sense una vocació claríssima: només tenia clar que volia estudiar una carrera on pogués tenir contacte amb gent i que fos sanitària, i vaig apostar per la fisioteràpia després d’una xerrada que em va fer pensar que m’hi enganxaria. I no em vaig equivocar; de la fisioteràpia, te n’enamores: t’enamores de la bellesa del cos humà i del poder tan brutal que té quan està en moviment i quan tots els sistemes funcionen alhora; i t’enamores de la capacitat que poden tenir unes mans per intentar guiar en aquest procés; la resta, va sola. Aquesta és la versió romàntica de la història, que crec que és molt necessària per seguir tirant endavant la professió, però no podem oblidar que hi ha una part de ceguesa, com en tota història d’amor.ballarins

I ara ve la “meva” història real: el principal conflicte que jo tinc amb la fisioteràpia actual és que tinc la percepció que s’ha pervertit la seva imatge pública; m’explicaré. Crec fermament que la fisioteràpia és la ciència sanitària del futur per excel·lència, bàsicament perquè compta amb tots els mitjans per fer front, però millor encara, per prevenir i/o evitar la gran pandèmia de cronicitat que ja tenim a damunt, però que encara ha d’esclatar. I també perquè té un gran recorregut per endavant. Però això només passarà si ens oblidem de “posturejar” i treballem de debó. I d’aquí la perversió…

Si penso com una ciutadana que té un problema “x” i que li recomanen que vagi al fisioterapeuta (si aconseguim arribar a aquest punt), crec que arriba el primer gran problema:

  • on vaig i en base a què em tracto. Perquè la seqüència de pensament que més o menys m’imagino d’aquesta persona és:
    • vaig a la pública. “Però si quasi no hi ha accès a la fisioteràpia dins l’atenció primària! No he vist mai un fisio en un CAP”.

*Hi ha fisioterapeutes als CAPs, és clar, però són una minoria, i queda molta feina per fer en el camp de la primària. A veure si ara que sembla que la reforma sanitària passa, sobretot, per potenciar aquesta part de l’atenció, podem posar-hi el peu.

    • o opto per la privada? “Si vaig a una mútua tothom em diu que posen màquines i que ni et toquen” (ojo cuidao que no m’extranya amb els sous que hi ha darrere) i “si pago per un tractament en un centre de fisioteràpia? Però bufff, és caríssim!”.

*Doncs això, que en aquest cas no tothom pot assumir-ne el cost, i no crec que la solució passi per rebaixar-ne les tarifes; ara bé, sí per fer un exercici de responsabilitat individual i no vendre fum ni tenir a la persona in eternum a consulta.

  • I una vegada superat aquest tràmit: la teràpia que m’apliquen és “la correcta”? Vivim immersos en el màrketing, com en altres professions, i hem deixat que ens consumeixi. No hem d’oblidar mai d’on venim: ni una agulla, ni un tape, ni un ganxo, ni cap altre objecte o tècnica/concepte pot substituir l’entrevista al pacient i les nostres mans, i l’importància de fer-li entendre que ell/a és qui realment té les armes per cuidar-se/curar-se.pregunta.png

A partir d’aquí, òbviament, cada professional és lliure d’optar per la visió que més el convenci, però no puc evitar plantejar-me una pregunta, que me la faig a mi mateixa i als companys fisioterapeutes: sabem explicar què fem i per què ho fem? Ho entenem nosaltres realment, i ens ho repreguntem de tant en tant? Tenim clar com ha de ser la nostra relació d’AJUDA envers el pacient? Tenim en compte la transversalitat d’aquesta relació?

D’altra banda, quan dic que la fisioteràpia té potencialitat per fer front a la pandèmia de cronicitat que ve, ho dic entenent-la no només des de les patologies associades a la vellesa, sinó també a totes aquelles derivades dels mals hàbits (sedentarisme, mala alimentació, tabaquisme, estrès crònic, etc.) en qualsevol grup d’edat o sector poblacional. Des de la fisioteràpia comptem amb moltes estratègies per millorar la qualitat de vida i prevenir problemes, tant abans com després d’una patologia en, insisteixo, QUALSEVOL persona, i crec que aquest fet encara passa massa desapercebut. D’aquí, en part, el perquè d’aquest blog.

Fent autocrítica, crec que als fisioterapeutes ens falta posar ordre a allò que apliquem, i així potser deixaríem de confondre a la gent; seria necessari tenir un missatge global (comunicar-nos millor, amb el pacient i cap a l’exterior), oblidar-nos de modes i tornar a l’essencial: a tocar, a valorar, a escoltar; reHumanitzar-nos i recordar que l’origen de la nostra professió són el cos i el moviment.

L’altre gran cavall de batalla per mi és que seguim sense veure el paper social del fisioterapeuta; els qui ens percebem així ens sentim fora del sistema, uns pàries. Tinc la sensació que el fisioterapeuta es percep com un professional intervencionista, puntual. No es veu aquesta faceta de professional integrat dins el teixit comunitari i que ens pot ajudar en molts petits problemes quotidians, que per no atendre’ls correctament, passen a ser grans problemes. I és perquè nosaltres mateixos tenim oblidada la GRAN TASCA, la PREVENCIÓ.

M’adono que començo i acabo amb la mateixa idea sense haver-ho buscat… Si deixèssim de veure el fisioterapeuta com l’apaga-focs, si aconseguíssim que aquesta percepció social canviés, si dins el sistema sanitari se’ns veiés amb els ulls que toca, podríem ser aquesta figura tan necessària i que tants calers estalviaria a la sanitat pública (perquè al cap i a la fi, de moment és l’únic llenguatge que s’entèn, l’econòmic).

20190917_222754

Malgrat la negativitat que potser respira l’entrada i, reconeixent també que crec que les institucions que ens representen necessiten una renovació, confio en la professió i en els qui l’apliquen, des del poder individual de cada un de nosaltres, això sí, aprenent a concebre’ns com a col·lectiu. Tenim la professió més bonica del món: mostrem-ho!

 

Imatges:

*https://www.lavozdeavila.com (Epdcyl)

*coelectrix.conm

-Anna-

2 thoughts on “REFLEXIONS: l’amor per la fisioteràpia

  1. Me ha encantado!! Brutal! En todos los sentidos, desde la claridad de lo expuesto hasta la profundidad del tema. Que gran visión global y holística de esta nuestra profesión y para muchxs vocación también.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s