Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-

Fragilitat

Reflexió: “Fer-se gran en aquest país implica renegociar cada dia amb els límits de la dignitat personal i passar a concebre l’ètica i els valors humans com un tresor que es presenta poques vegades i que has de caçar al vol quan els veus”.

Aquesta entrada, malgrat no ho sembli, abarca una gran complexitat perquè fa referència a múltiples aspectes de la persona. Intentaré transmetre el concepte el millor que pugui.

Havia decidit que la frase amb la que començaria el text seria aquesta: “Lo esencial es invisible a los ojos” (Antoine de Saint-Exupéry). Però, finalment m’he decidit per una reflexió que vaig fer un dia que estava molt indignada. És la que heu llegit a dalt, i ara, rellegint-ho, m’adono que cert lligam sí que tenen…

Comencem doncs. El 1r que faré és donar-vos la definició clàssica de fragilitat.

Podríem definir la fragilitat com un estat fisiològic de major vulnerabilitat als factors estressors resultants de la disminució de reserves fisiològiques o la desregulació de múltiples sistemes fisiològics. I això, què vol dir?

Fins ara, els criteris per medir la fragilitat passaven per dur a terme mesures del rendiment físic, indicadors de fatiga o mesures de comorbilitat o discapacitat.

Des del punt de vista de la pràctica clínica, hi ha 2 grans tipus de definició de fragilitat: els que fan referència a factors biomèdics i, per altra banda,  aquelles definicions més holístiques que inclouen factors psicosocials i ambientals (el fet de tenir en compte la POR de la persona, n’és un factor clar, però en parlarem en una futura entrada sobre les caigudes).

La definició més acceptada fins ara per diagnosticar “fragilitat” és la proposada per la “Cardiovascular Health Study for Fried” (englobada dins de la que contempla factors biomèdics) i es basa en la presència d’almenys 3 d’aquests 5 criteris:

1. Pèrdua d’uns 5kg o més de forma involuntària durant més d’1 any.
2. Força de prensió dèbil.
3. Esgotament.
4. Enlentiment de la velocitat de la marxa (sent aquest especialment remarcable**).
5. Escassa activitat física.

**Actualment, i gràcies a un estudi dut a terme en un CAP de València, s’ha confirmat que el Test “Timed Up & Go” serveix per determinar de forma precoç el risc de fragilitat de la gent gran, sent una prova fàcil i ràpida d’administrar, senzilla, sense costos i que ens ajudarà a prevenir els problemes derivats d’aquesta situació. Això és especialment important en gent que té de forma evident un deteriorament funcional que el predisposa a la malaltia, però que no té cap diagnòstic que ho justifiqui de per sí.

Té més utilitat en dones, ja que el sexe i l’edat són determinants per a diagnosticar la fragilitat, i l’exercici és l’únic factor protector.

La fragilitat és doncs un predictor de discapacitat, hospitalització, caigudes, pèrdua de la mobilitat i malaltia cardiovascular. La importància de detectar-la recau doncs en el fet que, suposa el pas previ a tots aquests problemes i, per tant, totes aquelles intervencions que es puguin dur a terme de forma preventiva seran la clau per retrassar i/o disminuir el deteriorament, per exemple, en les activitats bàsiques de la vida diària de caire instrumental, que són les primeres afectades i un senyal més que alguna cosa no funciona com toca. A més, la prevenció suposarà un gran estalvi.

El cost anual que s’estima de la fragilitat a partir del cribatge fet amb el “Timed Up & Go” és de més de 3000€ per persona.

Abans de veure les estratègies que poden anar dirigides a la prevenció de la fragilitat, cal entendre els reptes que es presenten en geriatria (gràcies, Carles Salvadó):

1. Dificultats per la persona gran
   • Sensació d’abandonament, tristesa constant.
   • Manca d’atenció, comprensió, afecte.
   • Exigència de rapidesa per part de l’entorn.
   • Incomprensió del procés de dependència.
   • POR (al buit, generat per les caigudes i les pèrdues d’equilibri; i por emocional).
2. Dificultats del propi professional
   • Manca de paciència en determinats moments.
   • Manca de més i millors habilitats comunicatives.
   • Manca de millors tècniques de mobilització.
   • Consensuació d’objectius amb la persona i la resta de l’equip.
   • Problemes econòmics.
3. Dificultats de l’entorn laboral
   • Manca de recursos econòmics, problemes infraestructures.
   • Manca d’escolta activa (tant de la direcció com de companys d’equip).
   • Manca de temps o ratios excessives.
   • Manca de valoració de la pròpia feina.

Com veieu, s’han de destinar accions directament a la persona, que ara les comentarem, però també hem de treballar per millorar nosaltres com a professionals (reciclant-nos i posant-nos a prova constanment) i intentar fer entendre a les institucions que ens contracten i als companys amb qui treballem, perquè és tant important canviar i atacar el problemes abans que sorgeixin del tot.

Estratègies preventives de fragilitat:

• Fomentar l’activitat física adaptada, però no per això de menys exigència, dins el col·lectiu de les persones grans (hi ha molts estudis que recolzen tots els beneficis, però en deixo 3 de bastant recents i diferents a la bibliografia que m’han semblat interessants de compartir).
• Dur a terme tallers de prevenció de caigudes. Aquests hauran d’incloure exercicis de reforç muscular, d’equilibri (treballant les diferents estratègies i reaccions, a diferents velocitats), d’adaptació postural i l’entrenament de les seqüències de caiguda i d’aixecament de terra.

*Aquest punt serà especialment important, ja que les caigudes són el principal símptoma associat a la fragilitat, a més de les fractures (que són, alhora, el principal factor d’augment de la mortalitat). En una futura entrada parlarem en profunditat d’aquest tema.

• Treballar la marxa i les transferències amb diferents estratègies i sense oblidar el treball de doble tasca.
• Fomentar el treball de les diferents sensibilitats (olfactiva, gustativa, auditiva, visual, propioceptiva).
• Avaluar i treballar les AVD (activitats de la vida diària).
• Avaluar i saber detectar correctament els indicadors de fragilitat i abordar-los amb la major celeritat possible.

A Espanya, des de fa uns mesos s’ha començat a desenvolupar el programa ADVANTAGE, cofinanciat per Institucions Europees, per abordar la fragilitat d’una manera més uniforme. Cliqueu aquí per tenir-ne més detalls.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Fins aviat!

-Bibliografia:

1. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S2254-28842016000200010
2. https://academic.oup.com/biomedgerontology/article/59/3/M255/579713
3. Apunts del curs: “Fisioterapia en geriatria: actualització, avaluació i tractament terapèutic i preventiu”, a càrrec de Carles Salvadó.
4. http://www.infosalus.com/mayores/noticia-investigacion-permite-detectar-anciano-fragil-atencion-primaria-20170328105743.html?utm_content=bufferee7c8&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer

*Estudis: http://bjsm.bmj.com/content/51/24/1750; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28286988; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22211512

 

-Anna-

Neurones Mirall

“Solo las mentes abiertas son capaces de comprender que todo puede ser mejorado, y que siempre podemos ir a por más. El problema más grande que padecen los seres humanos es la parálisis mental, parálisis que les impide seguir soñando.”

Gente tóxica (Bernando Stamates)

Giacomo Rizzolatti i el seu equip són els grans descobridors de les neurones mirall. El 1996 van iniciar un estudi per a estudiar l’activació de les neurones de l’àrea premotora (àrea cerebral destinada bàsicament a la mobilitat corporal) en els monos macacos amb una acció concreta de la mà. Com era d’esperar es van activar les àrees pertinents quan se li va demanar al mono l’acció concreta: agafar un cacauet, aplaudir o qualsevol moviment de les mans. Però després van descobrir que hi havia una activació de les mateixes àrees cerebrals quan el mono observava com altres individus realitzaven aquella mateixa acció.

A partir d’aquí es va començar a parlar de les neurones mirall i s’han fet un gran ventall d’estudis per a determinar la seva funció. Actualment es podria definir les neurones mirall com un tipus de neurones que s’activen en l’execució d’una acció i quan s’observa la mateixa acció executada per un altre individu. Són neurones altament especialitzades en aconseguir comprendre la conducta que realitzen els altres, connectant amb l’emoció que porta a desenvolupar-la. És llavors, a partir d’aquestes neurones, que podem parlar d’empatia.

La localització d’aquestes neurones és difusa ja que es troben distribuïdes per moltes zones del cervell. En els humans de forma predominant en l’hemisferi esquerra, participant en les accions manuals, la vocalització, l’aprenentatge i el comportament social. La morfologia de les neurones mirall és similar a les altres, que ja vam explicar en un post anterior (https://apapatxar.wordpress.com/2016/02/02/anatomia-basica-del-sistema-nervios/).

NEURONES MIRALL I TEA

Han sorgit línies d’investigació que relacionen la disminució de l’activitat d’aquestes neurones amb el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), tot i així no hi ha cap teoria sobre les causes d’aquest. Alguns estudis han observat que una reducció de l’activitat neuronal en la regió on es troben la majoria de les neurones mirall, suggerint que el sistema nerviós de les persones amb TEA no està totalment activat. Ara m’agradaria parlar-vos de diferents estudis que intente donar suport a aquesta teoria:

• Ramachandran i el seu equip, de la Universitat de Califòrnia, van demostrar que els subjectes presentaven una supressió del ritme quan observaven un individu realitzar una acció concreta, provocant una incapacitat pel reconeixement empàtic de la conducta amb els altres.
• Hari i el seu equip, de la Universitat de Helsinki, van trobar un dèficit del sistema de les neurones mirall .
• Dapretto i el seu equip, també de la Universitat de Califòrnia, van demostrar una reducció de l’activitat de les neurones mirall en l’esforça prefrontal en individus amb TEA.
• Thoeret i el seu equip, de la Universitat de Montreal, van observar com hi havia una activitat més dèbil en els individus amb TEA quan realitzaven i observaven una acció, que quan ho comprovaven amb individus sense TEA.

Llavors, aquest estudis donen suport a la idea de que les persones amb TEA tenen un sistema de neurones mirall mal desenvolupat provocant la incapacitat de comprendre els actes dels altres i la incapacitat d’imaginar que les altres persones són éssers pensants amb intencions i motivacions intel·lectuals similars a les seves. Tot i aquesta conclusió, les causes del Trastorn de l’Espectre Autista continuen definint-se com a desconegudes.

NEURONES MIRALL I EMPATIA

Segons la Real Academia Española es defineix empatia com: 1. Sentimiento de identificación con algo o alguien 2. Capacidad de identificarse con alguien y compartir sus sentimientos.

Llavors tenint en compte això i la definició de les neurones mirall, és evident el paper que desenvolupen. Però el més interessant és la importància a nivell conductual, que ha participat en el desenvolupament social.

Segons el model de percepció-acció, l’observació o imaginació d’una altra persona en un estat emocional particular, activa de forma automàtica una representació d’aquest estat en l’observador, amb les respostes fisiològiques associades. Llavors, la unió amb les emocions és la causa de l’evolució conductual humana i el vertader motor del desenvolupament cultural de la societat: “Respectar per ser respectat.”

BIBLIOGRAFIA

• El precio de la inteligencia (Jordi Agustí, Enric Bufill i Marina Mosquera).
• http://www.rae.es/
• http://www.aepccc.es/blog/item/neuronas-espejo-una-posible-explicacion-sobre-la-etiologia-del-autismo.html
• https://psicologiaymente.net/

 

Marta S.

SEGMENT FACILITAT

“La salud es la capacidad de tolerar la incertidumbre.”

Seguim amb el tema del dolor, i ara us vull parlar del SEGMENT FACILITAT. Us demanareu, què significa això?

Es podria definir SEGMENT FACILITAT com un estat d’hiperexcitació de la banya posterior o intermèdia-lateral de la medul·la per un excés d’estímuls nocioceptius d’un teixit, que provoca un augment de neurotransmissors i substàncies neuromoduladores que desenvolupen alodinia o hipersensibilitat en el dermatoma, esclerotoma o viscerotoma que també innerva el segment medul·lar.

Després d’aquesta definició tan complexa, anem a fer-ho una mica més fàcil per a què es pugui entendre. Primer definirem cadascuna de les paraules “difícils” de la definició i després ja us explicaré una mica més com es desenvolupa i us posaré un exemple per acabar-ho d’arrodonir.

• Segment: Són les unions de grups d’arrels nervioses que hi ha a la medul·la espinal i se’n diferencien 30: 8 segments cervicals, 12 segments toràcics, 5 segments lumbars, 5 segments sacres i alguns de coccigis. La medul·la espinal és més curta que la columna vertebral provocant que cada segment medul·lar estigui per damunt del cos vertebral.

• Facilitat: En relació al segment facilitat, significa que un segment medul·lar ha perdut el seu control inhibitori i es manté constantment excitat. Això provoca que un petit estímul desenvolupi una gran resposta.
• Banya posterior: Porció posterior de la substància grisa de la medul·la espinal que conté les interneurones dels circuits reflexos espinals polisinàptics i la zona de projecció de les aferències sensorials.
• Banya intermèdia-lateral: Porció intermèdia de la substància grisa de la medul·la espinal que conté les neurones pre-ganglionars (abans del gangli) de la divisió simpàtica del sistema nerviós autònom.
• Estímuls nocioceptius: Estímuls dolorosos.
• Neurotransmissors: Són les molècules que utilitzen les neurones per transmetre informació entre elles o a una altra cèl·lula. Els neurotransmissors s’alliberen encapsulats en vesícules a l’extremitat de la neurona pre-sinàptica (abans de la sinàptic) i provoca un canvi de potencial d’acció a la neurona post-sinàptica (després de la sinapsis). https://apapatxar.wordpress.com/2016/02/02/anatomia-basica-del-sistema-nervios/
• Substàncies neuromoduladores: La neuromodulació és el procés pel qual l’activitat nerviosa és regulada per controlar els nivells fisiològics de varis tipus de neurotransmissors. Llavors les substàncies neuromoduladores són un subconjunt de neurotransmissors.
• Alodinia: Dolor produït per un estímul que normalment no causa dolor. Un exemple és el dolor que es sent quan es toca una zona que hi ha una cremada per el sol.
• Dermatoma: Zona de pell que rep innervacions del mateix segment medul·lar.
• Esclerotoma: Conjunt d’ossos i teixit connectius innervats pel mateix segment medul·lar.
• Viserotoma: Òrgans i vísceres innervades pel mateix segment medul·lar.

Llavors, tenint aquestes paraules clares és més fàcil entendre el concepte. Un SEGMENT FACILITAT és un conjunt d’arrels nervioses de la medul·la espinal que estan molt excitades i envien impulsos nerviosos de forma anòmala. Això provoca que totes aquelles estructures (vísceres, pell, articulacions, músculs…) que també són innervades pel segment medul·lar, rebin impulsos irritants. En aquest moment, aquestes músculs, vísceres, articulacions, etc. també envien impulsos irritants a la columna vertebral i s’entra en un cercle viciós d’irritació i excitabilitat.

Abans de posar-vos l’exemple m’agradaria que quedés clar que la direcció d’aquesta facilitació no està definida. Amb això vull dir que pot ser que una víscera no funcioni bé i que provoqui facilitacions a nivell músculo-esquelètic (dolor referit), però també que a nivell articular hi hagi un bloqueig i que provoqui que la víscera no funcioni correctament. Llavors, la dificultat està en descobrir quin és el factor irritatiu ja que pot ser que hi hagi molts símptomes diferents, però relacionats amb un únic origen lesional. I a més a més, a nivell visceral els òrgans intenten compensar la disfunció, per exemple quan hi ha una pancreatectomia (extracció del pàncreas) el fetge és qui adquireix la funció que desenvolupava el pàncreas.

I finalment aquí us deixo l’exemple que he trobat i que considero que ajuda a entendre-ho millor:

Supongamos que tengo una “facilitación” en el segmento T10 de la médula espinal. Este “segmento facilitado” se conecta con (entre otras cosas) a mi vesícula. Ha estado facilitado por varios meses, por lo que mi vesícula ha estado crónicamente bombardeada por un exceso de impulsos por este período de tiempo. El resultado de esta situación fue una hiper-irritabilidad de mi vesícula que provoca que sobre-reacciona ante la presencia de una pequeña cantidad de grasa en mi alimentación. Y también tengo los músculos paravertebrales de las zonas de T-10 con hipertono crónico, así como entumecimiento articular.

Espero que hagueu disfrutat tan com jo.

– Marta S. –

Bibliografia

• Neuroanatomia clinica y neurociencia (M. J. Turlough Fitzgerald, Gregory Gruener, Estomih Mtui)
• Apunts personals
• http://www.cpdo.net/res/page15.html
• https://sites.google.com/site/craneosacralformacion/relaciones-segmentarias

EL DOLOR

“Cambiar nuestra manera de percibir i de pensar el mundo modifica nuestra genética.”

Nacidas para el placer (Mireia Darder)

Aquesta setmana us volia parlar del circuit neuronal del dolor.

Es defineix dolor com una experiència sensorial i emocional desagradable provocada per estímuls que lesionen, real o potencialment, els teixits. Llavors, el dolor és un símptoma d’alarma, no una patologia, que s’envia al cervell quan el cos està en perill.

Es diferencien dos tipus de dolors:

Dolor agut: És aquell dolor que no dura més del que tarda en solucionar-se la lesió causant i que està preestablert com 3-6 mesos. Alguns exemples serien els dolors d’una apendicitis, del treball del part o d’un tall.

Dolor crònic: És aquell que “aparece cuando el propio mecanismo de dolor no funciona, o cuando ciertos trastornos asociados al dolor se convierten en crónicos por razones desconocidas. Como consecuencia el dolor se hace persistente, y el propio síntoma se convierte en un trastorno”(1). Per norma general dura més de 3 mesos i s’associa a altres alteracions.

Però també es pot diferenciar:

Dolor visceral: És la única sensació conscient de la majoria dels òrgans interns i pot estar causat per estímuls mecànics (distensió, obstrucció), químics, isquèmics… La majoria de les sensacions viscerals són mal localitzades o referides a regions distants.

Dolor referit: Dolor visceral que es percep en una zona de la superfície corporal diferent i allunyada de l’òrgan lesionat. Això succeeix perquè la innervació de la pell i l’òrgan tenen el mateix origen embrionari. Un exemple és el dolor a l’espatlla dreta que es pot relacionar amb alteracions al fetge.

Dolor irradiat: Lesió en una via nerviosa que projecta un dolor en tot el territori d’innervació sensorial perifèrica de la via. Un exemple és el dolor a tota la cama quan s’atrapa el nervi ciàtic a la sortida de les lumbars.

ELS RECEPTORS DEL DOLOR

Repartits per tot el cos hi ha receptors que detecten el dolor i que són bastant especialitzats. N’hi ha que reaccionen davant un estímul mecànic (un tall), de temperatura (una cremada) o canvis químics (al·lèrgies quan son externes i àcid làctics quan són internes). El cervell és qui fa la construcció d’aquella sensació, avaluant tota la informació disponible (sentits, concentracions internes…) i no només dels missatges de perill que li arriben dels receptors (2).

També és veritat que hi ha diversos sensors en la membrana d’una mateixa neurona, és a dir que en un neurona hi ha receptors mecànics, tèrmics, químics… Ja us vam parlar una mica de les neurones en un post anterior (https://apapatxar.wordpress.com/2016/02/02/), però ara necessito explicar-vos com s’activen els receptors. Quan el receptor és activat a través del mecanisme pel qual és sensible es produeix una despolarització de la membrana que provoca que s’exciti la neurona o una hiperpolarització que provoca un efecte inhibitori. El canvi de voltatge anirà passant a través de la neurona alterant el potencial de repòs en cadascun dels segments (3).

Llavors, les neurones reaccionen quan hi entren suficients ions positius i es van fent cada cop més excitables a estímuls més petits perquè la neurona ja està excitada. “Así, si esta neurona estaba especializada en transportar un mensaje de ‘peligro’, es suficiente un mínimo estímulo, como un pequeño movimiento o un cambio de temperatura para hacer que alcance el umbral crítico y pueda doler (dependiendo por supuesto de las conclusiones a las que llegue el cerebro).” (2)

Els analgèsics aplicats localment, per exemple una crema, bloquegen de forma reversible la conducció nerviosa dels receptors perquè inactiven els canals d’ions, provocant que no es pugui despolaritzar la neurona.

EL CERVELL I EL DOLOR

Quan tota la informació arriba a la medul·la, es transporta fins al cervell. A nivell de la medul·la hi ha connexions entre els segments medul·lars perquè el que interessa no és la precisió, sinó saber que hi ha una lesió el més ràpid possible. També és veritat que això es veu influenciat per la duració i la freqüència en què arribi el missatge nerviós de ‘perill’.

El gran òrgan és qui construeix la història racional, basant-se en tota la informació que li està arribant simultàniament, i crea una resposta. Fins a llavors no hi ha hagut sensació de dolor, ja que aquesta és creada en el cervell i forma part de la pròpia resposta que fa davant el dany. A més a més, en el cervell no hi ha una zona únicament del dolor, sinó que participen diferents zones per intentar determinar la intensitat, el tipus i la localització de la lesió. S’utilitzen zones de la sensibilitat, però també del moviment, de les emocions i de la memòria.

La resposta que desenvoluparà el cervell serà motora (retirar el membre, per exemple), però també hi haurà respostes autonòmiques per reparar la lesió. Inflamació, cicatrització i remodelació; aquest és el procés. Vull donar importància a la inflamació. Aquesta és una forma primitiva de defensa, essencial per al procés de reparació del teixit. És l’acumulació de sang i, per tant també de nutrients, que ajudaran a la immobilització del lloc lesionat a causa del dolor i a la curació gràcies a les cèl·lules immunològiques que hi arriben.

EL DOLOR CRÒNIC

No volia acabar aquest post sense abans parlar d’aquest tipus de dolor. El dolor crònic, com ja he dit, és la prolongació i la magnificació de l’experiència de dolor. Malgrat siguin els mateixos processos els que estan implicats en el dolor agut, quan es parla de dolor crònic significa que hi ha hagut una pèrdua de control i equilibri entre aquests processos.

S’ha vist que quan es bombardeja a la medul·la espinal amb nivells alts i persistents de senyals intenses de dolor, es poden produir canvis que perpetuen i estenen l’àrea de dolor en la medul·la. Aquestes àrees, responsables de modular el dolor, perden finalment la seva habilitat i comencen a funcionar de forma independent, perpetuant així la senyal de dolor.

Un exemple de dolor crònic és la fibromiàlgia, de la que ja us parlaré més endavant.

BIBLIOGRAFIA

1) Controle el dolor antes de que el dolor le controle a usted – Margaret A. Caudill

2) Explicando el dolor – David S. Butler i G. Lorimer Moseley

3) Neuroanatomia clinica y neurociencia – M. J. Turlough Fitzgerald, Gregory Gruener i Estomih Mtui

4) Apunts

– Marta S –

Lesió Medul·lar

– Ten cuidado. Los de los suburbios no tienen piedad.

– Exactamente eso es lo que quiero: ninguna piedad. A menudo me tiende el teléfono. ¿Sabes por qué? Porque se olvida. Entonces es cierto, no tiene especial compasión por mí. Sólo es grande, corpulento, tiene dos brazos, dos piernas, un cerebro que funciona, está bien de salud. Todo el resto, ahora, hoy, en mi estado, como tú dices… de dónde viene, qué hizo antes, me importan tres cominos.

– Intocable –

Ens posem el cinturó que comença l’aventura de veritat!

Us explicaré l’anatomia i la fisiologia que envolta aquesta lesió, però abans m’agradaria explicar perquè l’he elegida per començar. Estava pensant de què havia d’anar el primer post sobre neurologia; Esclerosis Múltiple, SN Autònom, Paràlisis Cerebral… Fins que he decidit (sense ni comentar-li a n’Anna) que faria Lesió Medul·lar. Com podeu comprovar en l’apartat de Marta, vaig fer el màster de neurologia a l’Institut Guttmann. Va ser una gran experiència on vaig aconseguir veure treballar de forma interdisciplinar, amb un gran volum de pacients i una investigació real. Quan dic gran volum, vull dir que hi havia moltes persones amb patologies diferents i amb molta varietat dins d’una mateixa patologia, sobretot en la lesió medul·lar. Això a nivell d’estudiant t’enriqueix moltíssim, però també em va ajudar a trencar amb la visió estructurada i uniforme que tenia de la lesió medul·lar i a eliminar la visió compassiva cap a ells, al donar-me compte que eren més capaços que jo tenint tot el cos que em funciona.

Recordo un noi jove amb una lesió molt alta, incompleta per sort, que era capaç de fer qualsevol cosa. Amb ell vaig aconseguir eliminar la visió mental de lesionat cervical apoltronat a una cadira, elèctrica normalment, sense la possibilitat de fer res sol. Ell anava de la cadira al terra, del terra a la cadira, es canviava de roba sol, realitzava activitat física, feia tombarelles amb la cadira… Es veia en els professionals molta sorpresa al veure que havia superat les expectatives que s’havien fixat per a ell i, això com a professional, és fantàstic! Però també vaig ser conscient de què si en algun moment em trobava en aquella situació no volia que ningú sentis compassió de mi, com es diu a la peli d’Intocable (molt recomanable).

Després d’això, anem al tema! Us anticipo com vull estructurar el post: primer un recordatori anatòmic, després una mica de pato-fisiologia i per acabar les repercussions en el dia a dia que té la lesió.

Anatomia

N’Anna ja va explicar en el post anterior com és l’estructura interna de la medul·la espinal (arrels anteriors = moviment, arrels posteriors = sensibilitat) on la seva funció és rebre i processar la informació sensorial i el control motor de les extremitats i el tronc, i enviar la informació motora.

Però també vull que enteneu que aquesta estructura tan valuosa, que connecta el cervell amb la resta del cos, està protegida per les vertebres. Podríem pensar que són petits ossos articulats entre ells, però realment són uns ossos molt importants amb les seves apòfisis i el seu cos que ens ajuden a mantenir el moviment tot protegint la medul·la i que amb l’evolució hem anant modificant per a poder aconseguir la posició tan admirable de la bipedestació.

Us deixo una dibuixat aquí perquè us ho pugueu imaginar i un link perquè us la mireu de totes les prespectives. http://anatomyzone.com/3d_atlas/musculoskeletal/back/vertebral-column/

Pato-fisiologia

I com succeeix això de la lesió medul·lar? Fàcil, així com diu el nom la medul·la es trenca. La dificultat de la patologia és que pot donar simptomatologia diferent i a un gran ventall d’estructures, tot depenent de com sigui la lesió.

• Lesió completa: Pèrdua total de les connexions entre les extremitats i el cervell.
• Lesió incompleta: Pèrdua parcial de les connexions entre les extremitats i el cervell.
  • Síndrome anterior. Lesió en els 2/3 anteriors de la medul·la espinal provocant abolició del moviment, pèrdua de la sensibilitat, del dolor i la temperatura.
  • Síndrome posterior. Lesió en els 2/3 posteriors de la medul·la espinal i provoca pèrdua de la sensibilitat propioceptiva (capacitat de saber on està el membre), mantenint intacte les altres sensibilitats i la capacitat motora. És poc freqüent ja que s’associa a tumors o conseqüències després d’una cirurgia.
  • Síndrome d’hemisecció medul·lar o de Brown-Sequard. Lesió d’una meitat de la medul·la provocant paràlisis motora i pèrdua de la sensibilitat propioceptiva del mateix costat de la lesió, però contrària al costat de la lesió en quant a la sensibilitat dolorosa i de temperatura.
  • Síndrome del centre medul·lar o de Schneider. Lesió que succeeix quasi exclusivament a la zona cervical i que afecta, així com indica el seu nom, a la zona central de la medul·la. Provoca debilitat a les extremitats superiors.
• Lesió longitudinal: Lesió de la medul·la, però on la part inferior d’aqueta lesió també es veu danyada per isquèmia.

La medul·la espinal acaba a nivell toràcic (T12-L1), després ve el con medul·lar que és com l’acabament en punta i finalment el filum terminal que s’allarguen fins al còccix. Aquestes estructures finals també es poden lesionar donant lloc a:

• Síndrome del con medul·lar o epicon: Lesió medul·lar sacra i de les arrels lumbars provocant afectació de la bufeta i de l’intestí. A nivell motor provoca absència de reflexes en les extremitats inferiors.
• Síndrome de la cua de cavall: Lesió en les arrels lumbo-sacres donant lloc a bufeta, intestins i membres inferiors areflexes.

En la pato-fisiologia de la lesió medul·lar també és molt important el nivell de la lesió, ja que farà que la persona sigui més o menys depenent. En aquest punt podríem classificar-ho, sempre imaginant que són completes, en:

• 1ª-3ª cervical
  • Dependents de respirador.
  • No control d’esfínters.
  • Cadira elèctrica amb adaptacions.
  • Marcapassos diafragmàtic.
  • Assistència 24h.
• 4º cervical
  • Pot respirar sense ventilador, encara que podria necessitar ventilació assistida a la nit.
  • No control d’esfínters.
  • Cadira elèctrica amb adaptacions.
  • Assistència 24h.
• 5ª cervical
  • Respiració conservada.
  • No control d’esfínters.
  • Cadira elèctrica amb o sense adaptacions.
  • Assistència 16-24h.
• 6ª cervical
  • Respiració conservada.
  • No control d’esfínters.
  • Cadira elèctrica i manual en trajectes curts.
  • Bipedestació assistida.
  • Assistència 10h.
• 7ª-8ª cervical
  • Respiració conservada.
  • Assistència pel control d’esfínters.
  • Cadira elèctrica i manual en trajectes llargs i plans.
  • Bipedestació amb bitutors, entre paral·leles i tercera persona.
  • Assistència 8h.
• 1ª-9ª toràcica
  • Respiració conservada.
  • Independència en el control d’esfínters.
  • Cadira manual en terrenys irregulars.
  • Bipedestació independent amb bitutors llargs. Marxa no funcional.
• 10ª toràcica – 1ª lumbar
  • Respiració conservada.
  • Independència en el control d’esfínters.
  • Cadira manual.
  • Bipedestació independent. Marxa funcional assistida.
• 2ª-5ª lumbar
  • Respiració conservada.
  • Independència en el control d’esfínters.
  • Cadira manual.
  • Marxa funcional amb o sense ortesis.

Símptomes

Així com ja he mencionat una mica en l’apartat anterior, els símptomes que pot donar una lesió medul·lar poden ser motors, sensitius i/o viscerals.

Motors

• Alteració en el moviment: Pot anar des de l’abolició total del moviment fins a la pèrdua de la mobilitat fina.
• Alteració en els reflexes: Pot anar des de l’abolició total dels reflexes fins a disminució d’alguns d’ells.
• Alteració en el to muscular: Pot anar des de l’augment a la disminució d’aquest.
• Espasticitat: L’espasticitat es defineix com un trastorn motor del sistema nerviós que provoca una alteració del to caracteritzada per una resistència a l’estirament del múscul. Aquesta alteració del to provoca rigidesa i escurçament i influeix en els moviments i les funcions. És una descripció molt escurçada, que ja farem més amplia més endavant.

Sensitius

• Alteració en la percepció del tacte
• Alteració en la percepció del dolor
• Alteració en la percepció de la temperatura
• Alteració en la percepció de la propiocepció

Viscerals

• Alteració en la respiració
• Disfàgia
• Alteració de la micció
• Alteració de la defecació

Però a més a més, s’han de tenir present totes aquelles complicacions que es poden desenvolupar a causa de totes les alteracions mencionades abans. Les complicacions més importants són:

• Ulceres per pressió (UPP). Una UPP és una lesió de la pell i dels teixits que hi ha a sota produïda quan una pressió mantinguda entre un os i una superfície de recolzament provocant un bloqueig del rec sanguini.
• Hipotensió ortostàtica (HO). L’HO es pot definir com la reducció del retorn venós per absència de la bomba muscular i resistència perifèrica, provocant que s’acumuli la sang a nivell abdominal i en els membres inferiors. Això, moltes vegades s’associa a la posició de bipedestació o en els canvis de posició.
• Disreflèxia autonòmica (DA). La DA és un quadre clínic que es pot produir en pacients amb lesions medul·lars per damunt de la sètena toràcica, i provoca sudoració, taquicàrdia i hipertensió. La causa d’aquests símptomes és l’alliberament adrenèrgic per damunt de la lesió quan es produeix l’ompliment vesical o rectal.
• Infeccions d’orina de repetició.
• Trombosis venosa profunda (TVP).

 

Espero que us agradi!!

 Bibliografia

Apunts del màster

http://www.guttmann.com/

http://www.infomedula.org/documentos/enfermeria_y_lesionado_medular.pdf

http://www.elsevier.es/es-revista-fisioterapia-146-articulo-fisioterapia-espasticidad-tecnicas-metodos-13056554

http://es.slideshare.net/ANALISIS/disf-autonomica-lesionmedular

http://www.elsevier.es/es-revista-semergen-medicina-familia-40-articulo-tratamiento-del-lesionado-medular-atencion-10293

http://www.elsevier.es/es-revista-rehabilitacion-120-articulo-trombosis-venosa-profunda-lesion-medular-90167872

Anatomia bàsica del sistema nerviós

“Es preciso sacudir enérgicamente el bosque de las neuronas cerebrales adormecidas; es menester hacerlas vibrar con la emoción de lo nuevo e infundirles nobles y elevadas inquietudes”-Santiago Ramón y Cajal.

Malgrat pugui semblar un post aborrit o complicat, així com us vam desglossar les principals malalties que poden afectar al sistema nerviós (SN), és necessari que us expliquem d’una manera molt gràfica i senzilla l’anatomia del SN. Aquest és doncs un post teòric, però, que coi! Entendreu millor com funcionem, que és la mar d’interessant i no tant difícil com sembla a primera vista.

-No es pot parlar de SN sense retre un petit homenatge al pare de la neurologia tal i com la coneixem avui en dia: Santiago Ramón y Cajal, nobel de medicina el 1906. Ell definia les cèl·lules del SN, les NEURONES, com a “células de formas delicadas y elegantes, las misteriosas mariposas del alma, cuyo batir de alas quién sabe si esclarecerá algún día el secreto de la vida mental” (a la imatge, tal i com ell les va dibuixar).

No us explicaré l’esquema bàsic de la neurona, perquè estic segura que és una imatge que tots teniu al cap. Tant sols dir-vos que aquestes cèl·lules es poden classificar de dues maneres: segons la forma (uni, bi, multipolars o cèl·lules piramidals) i segons la funcionalitat (aferents o sensitives, eferents o motores i interneurones).

També és important que sapigueu que les neurones no són les úniques cèl·lules del SN. També hi ha les CÈL·LULES GLIALS, que anireu descobrint, són claus en molts i importants processos. A nivell del sistema nerviós central (SNC) hi ha els oligodendòcrits, la microglia, les cèl·lules ependimàries i els astròcits, i a nivell del sistema nerviós perifèric (SNP) hi ha les cèl·lules d’Schwann.

   

-La unitat funcional bàsica del SN és la SINAPSI, concretament la química. Gràcies a aquesta unió especialitzada, les neurones es comuniquen entre elles, però sense tocar-se directament. Per acció de diversos mecanismes, s’alliberen uns neurotransmissors (NT) o altres (emmagatzemats en unes vesícules de la neurona que envia la senyal), cadascún dels quals té uns receptors específics a la neurona que ho rep. En funció del NT, el missatge serà d’excitació o d’inhibició.

Les sinapsis juguen un paper clau en la plasticitat neuronal.

-I ara anem a la part que es complica una mica, però no patiu que ho faré lo més fàcil que pugui.

Com us va anticipar la Marta, el SN es pot dividir en SNC i SNP. No ens podem oblidar, però, del SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM (SNA), que es pot dividir en sistema nerviós simpàtic i sistema nerviós parasimpàtic. Tot i així, es mereix un capítol a part, i el deixarem per més endavant.

El SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC està format pels nervis espinals, que surten de la medul·la i transmeten la sensibilitat i el moviment de tot el cos, excepte els del cap i el coll, que ho fan uns grans desconeguts, els nervis o parells cranials (12 en total).

Per altra banda tenim el SISTEMA NERVIÓS CENTRAL, format pel cervell i la medul·la espinal dit molt a grosso modo; els desglosaré poc a poc més endavant, i parlarem en detall de les diferents estructures segons ens sigui necessari en altres entrades. De totes maneres em permetreu que sigui una mica més específica, fent un esquema més complert del SNC:

• *Cervell: té 2 hemisferis, coordinats per una estructura anomenada cos callós. A més, té una part superficial, l’escorça (que es divideix funcionalment en lòbuls) i unes estructures profundes (amígdala, hipocamp i ganglis basals). De forma resumida, és l’encarregat de dur a terme les anomenades funcions cognitives o superiors, com poden ser la memòria, l’atenció, el llenguatge, el raonament o les emocions.
• Diencèfal: format pel tàlem i l’hipotàlem. El primer és com un filtre, processant la majoria de la informació que arriba al cervell; el segon, regula les funcions autonòmiques, endocrines i viscerals.
• Tronc de l’encèfal: format pel bulb raquidi, el pont o protuberància i el mesencèfal. En conjunt, controla les funcions vitals, com poden ser la respiració o el ritme cardíac. Conté una estructura molt important anomenada formació reticular.
• Cerebel: també té lòbuls. Actua de forma molt estreta amb el tronc de l’encèfal, i principalment s’ocupa de coordinar, de modular la força i el rang de moviment, i també és molt important en l’aprenentatge de les habilitats motores. 
• *Medul·la espinal: dividida funcionalment en arrels anteriors (moviment) o posteriors (sensibilitat), substància blanca (axons de les neurones) o substància gris (cossos o somes de les neurones), i segons la regió anatòmica que ocupa (cervical, toràcica, lumbar o sacro-coccígea). En resum, és l’encarregada de rebre i processar la informació sensorial i el control motor de les extremitats i el tronc, i d’enviar la informació motora.

-Ara que ja tenim clar l’esquema, us explicaré altres detalls de funcionament del cervell i la medul·la.

*Cervell: té, com ja us he explicat, 2 hemisferis, un de dret i un d’esquerre. Típicament se’ls ha descrit com el cervell emocional (dret) versus el cervell racional (esquerre), i tot i que existeix aquesta diferència, no vol dir que cada banda vagi per lliure; treballen de forma coordinada a través del cos callós. Ara bé, sí que és veritat que, especialment a l’hora de realitzar la rehabilitació de persones afectades per una lesió cerebral, hi ha una sèrie d’aspectes neuropsicològics a tenir en compte.

Aquests aspectes neuropsicològics, també venen marcats segons l’àrea de l’escorça cerebral que s’afecti, és a dir, en funció del lòbul cerebral afectat, el pacient es veurà afectat per uns problemes o uns altres.

La divisió en lòbuls ve donada per la presència de 3 cisures (solcs profunds a nivell de l’escorça cerebral): la central o de Rolando, la lateral o de Silvio i la parieto-occipital. A partir d’aquí, doncs, podem parlar de 5 lòbuls (4 de superficials i un de profund), amb funcions diferenciades:

• Lòbul occipital (posterior): visió.
• Lòbul parietal (postero-lateral): sensació somàtica, esquema corporal i relació amb l’espai extra-personal.
• Lòbul temporal (lateral): oïda.
• Lòbul frontal (anterior): memòria a curt termini, planificació de les accions, execució i control del moviment, consciència.
• Ínsula (profund): emocions; part molt important dins el sistema límbic.

*Medul·la: té aquesta doble funció de transmetre la sensibilitat i el moviment. Funcionalment, com us he comentat, això està organitzat en la part anterior i posterior de la medul·la.

Per la part posterior hi viatja la sensibilitat, en forma de senyals que entren. En neurologia, s’anomenem aferències. Aquestes senyals circul·len per unes estructures anomenades tractes o cordons en funció de la modalitat, és a dir, del tipus de sensibilitat que es transmet.

La sensiblitat doncs, la podríem classíficar en 3 tipus, cadascún dels quals disposa de receptors específics per captar-los:

• Somàtica: captada a través de la pell o el sistema músculo-esquelètic. Es pot parlar de 3 subtipus (cadascún amb les seves submodalitats, però no ho comentarem): el tacte, la propiocepció i la temperatura.
• Dolorosa: captada a través dels mateixos sistemes que la somàtica, però és una percepció, és a dir, implica un component d’elaboració, un component subjectiu; no és una mera sensació. Ens referim a ella com a nocicepció, i també té diferents submodalitats, marcades per l’estructura que les envia i el tipus de component afectiu que se’ls hi dóna.
• Vestibular: captada a través de l’òrgan de l’oïda. N’hi ha d’acceleració lineal (inclinació del cap) i d’acceleració angular (rotació del cap), a més dels reflexes dels ulls.

Per la part anterior hi viatja el moviment, en forma de senyals que surten. En neurologia s’anomenen eferències. En aquest cas, també circul·len per diferents sistemes o tractes, i ho fan en funció de sí la informació va dirigida al tronc, tenint un component d’informació postural (tenint la idea de manteniment, d’algo estàtic), o a les extremitats, donant més idea de moviment (com el típicament entès, dinàmic).

-Finalment, m’agradaria acabar aquesta entrada mencionant-vos el complex i enginyós  sistema de circul·lació cerebral, conegut com a Polígon de Willis. Com veureu, té una forma circul·lar, dissenyada especialment per actuar com a by-pass fisiològic en cas que hi hagi obstruccions, salvant així l’àrea més gran possible d’una manca d’irrigació (us deixo un vídeo una mica tècnic perquè en pugueu veure el funcionament).

Aquest cercle arterial el conformen 2 sistemes, units a través de les artèries comunicants, formant el sistema vertebro-carotidi:

• L’anterior o carotidi: d’aquí en surten les artèries cerebrals anterior i mitja.
• El posterior o vertebrobasilar: d’aquí en surt l’artèria cerebral posterior.

Aquest sistema vascularitza l’escorça, la superfície del cervell, i la part profunda la vascularitzen les artèries perforants.

A mode de curiositat us deixo una imatge de dissecció. Espero que hagueu après amb el post.

Fonts i enllaços consultats:

*Neuroanatomía clínica-Stephen G. Waxman. 26ª edició. Ed.McGrawHill.

*Atlas d’anatomia (varis, el que preferiu)

*Apunts de diverses assignatures.

 

-Anna-

 

Gut-Brain Axis

Brain, meet gut – Peter Andrey Smith.

Never apologize for trusting your intuition: your brain can play tricks, your heart can blind, but your gut is always right – Rachel Wolchin

No m’agrada la traducció del concepte que us vull explicar, per això el títol del post està en anglès. Abans d’explicar-vos què és, només dir-vos que crec que aquesta entrada és un bon complement del que la Marta ens va explicar la setmana passada: la importància que té el què mengem o l’exercici que realitzem en el possible desenvolupament de malalties neurològiques (on posarem més èmfasi perquè és la nostra especialitat), però també altres tipus de patologies.

Per començar, podeu mirar aquest vídeo d’un canal de YouTube anomenat AsapSCIENCE, que es dedica a fer difusió científica. Aquest en concret parla de què és la microbiota intestinal. Ens anirà bé per centrar-nos i em serveix d’introducció.

Què és doncs el gut-brain axis (GBA)?

Es podria definir com un sistema de comunicació complex, entre el cervell i l’intestí, que assegura el manteniment de l’homeòstasi gastro-intestinal, però que també uneix els centres emocionals i cognitius del cervell amb les funcions i els mecanismes intestinals, com per exemple, l’activació de la immunitat, la graduació de la permeabilitat intestinal, la creació dels reflexes del sistema nerviós entèric (el de l’intestí) o la connexió entre aquest i el sistema endocrí.

Aquesta connexió és bidireccional, implica mediadors neuro-immuno-endocrins i inclou el sistema nerviós central (SNC), el sistema nerviós autònom (SNA), el sistema nerviós entèric (SNE) i l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) (part del sistema límbic del cervell, implicat principalment en la memòria i la gestió de les emocions) .

Els SNC, SNA i SNE serien els encarregats de l’enviament i la recepció dels senyals sobre la llum i l’estat de les parets intestinals a través dels pathways (altra vegada prefereixo la paraula anglesa, però serien circuits) entèric, espinal i vagal. L’eix HPA coordinaria les respostes adaptatives a qualsevol tipus d’estrès.

Aquesta resposta a l’estrès es pot activar per un agent estressor de l’ambient o per un nivell elevat de citoquines en sang (conseqüència, per exemple, del consum de determinats aliments de forma habitual com ens comentava la Marta al post anterior). Si la resposta s’activa, es secreta, en primer lloc, factor alliberador de la corticotropina (des de l’hipotàlam), que estimula la secreció d’acetilcolina (ACH; neurotransmissor encarregat principalment de la contracció muscular) i aquesta, alhora, del cortisol, la principal hormona responsable de l’estrès, que afecta als diferents òrgans, entre ells, al cervell o a l’intestí. Això explica com el cervell influeix sobre l’activitat intestinal via sistema nerviós i hormonal. Però i a l’inrevés?

Què hi pinta la microbiota intestinal en tot això?

Es pot entendre fàcilment que interactui directament amb les cèl·lules intestinals i el SNE, però s’està veient que la connexió amb el SNC també és directa, a través de pathways metabòlics i neuroendocrins, així com també a través del nervi vague (actualment hi ha molta investigació al respecte; ho comentaré en futurs articles). Aquesta connexió tot just està començant a descobrir-se però, fins ara, s’han trobat relacions amb el desenvolupament de l’autisme o de malalties inflamatòries intestinals (MII). Semblaria ser que, en ambdós casos, hi hauria una disbiosi intestinal, és a dir, un desequilibri de la flora intestinal, alterant els circuits abans mencionats i influïnt en els canvis de comportament (en el cas de l’autisme) o generant canvis en la motilitat i la secreció intestinal, causant hipersensibilitat visceral i alteracions de les cèl·lules immunitàries i entero-endocrines (en el cas de les MII).

Via investigació amb animals lliures de gèrmens (germ-free animals), espècimens creats especialment als laboratoris, s’ha pogut comprovar que la colonització bacteriana de l’intestí és fonamental per al desenvolupament i la maduració, tant del SNC com del SNE. Una absència de colonització implica una expressió alterada dels neurotransmissors a nivell dels dos sistemes, així com alteracions de les funcions motrius i sensitives viscerals.

Aquesta línea d’investigació també ha permès intuir que la microflora intestinal jugaria un paper clau en la plasticitat neuronal. De fet, s’ha comprovat que el desenvolupament del SNC i el de la microbiota van en paral·lel, i els 2 passen per períodes crítics on són més sensibles a patir danys. Es poden veure alterats per múltiples factors, especialment durant la infància i l’adolescència, facilitant així el desenvolupament de malalties psiquiàtriques o neurodegeneratives. A les imatges que us poso a continuació, podeu veure com evoluciona el microbioma al llarg de la vida i la quantitat de factors que influeixen en el desenvolupament del microbioma del nen petit, per exemple:

Amb totes aquestes línies d’investigació obertes veiem que l’alimentació, l’ús i/o abús d’antibiòtics o l’ús de prebiòtics i probiòtics (en un altre article en parlarem amb detall, perquè també se n’estàn fent molts estudis) podrien influenciar positiva o negativament en el desenvolupament i/o tractament de patologies neurològiques, psiquiàtriques o de les que tenen un component autoimmunitari. Tantmateix, la composició de la nostra microflora intestinal pot influir en processos com la memòria o l’aprenentatge.

La principal limitació de moment és, però, que totes aquestes relacions s’han establert de forma molt incipient, no s’acaba de saber ben bé si són causa o conseqüència i, per tant, s’ha d’anar molt amb en compte amb fer afirmacions taxatives. Si voleu informació complementària al respecte us recomano l’article del Peter Smith publicat a Nature aquest passat mes d’octubre (el teniu referenciat al final).

Per una altra banda, recentment, s’ha descobert que el sistema nerviós disposa d’un sistema limfàtic com a tal, format per una mena de vasos limfàtics situats a les meninges, és a dir, les 3 membranes (duramare, aracnoides i piamare) que envolten el crani i el canal vertebral, unint així l’encèfal i la medul·la espinal. Fins ara, mai s’havia pogut demostrar que aquest sistema de vasos existís com a tal, havia passat inadvertit. Amb aquest nou descobriment, s’obre la porta a entendre millor el desenvolupament de malalties com l’Alzheimer (on hi ha una acumulació anómala de proteïna beta amiloide a nivell del cervell que podria ser conseqüència d’un mal funcionament d’aquests vasos) o l’escleròsi múltiple (amb un component autoimmunitari important, que podria implicar també una desregulació d’aquest sistema, afectant a les defenses).

A més, els bacteris intestinals semblen jugar també un paper fonamental en el desenvolupament i el manteniment de la barrera hemato-encefàlica, és a dir, la capa de cèl·lules i vasos sanguinis que envolta el cervell. Aquesta barrera és l’encarregada de controlar el pas i l’intercanvi de nutrients i molècules entre el torrent sanguini i el parènquima cerebral (teixit nerviós del cervell, format per cèl·lules glials i neurones), així com de protegir l’encèfal de substàncies nocives com les toxines. Per tant, si la nostra microbiota intestinal no està bé, l’estat de la barrera hemato-encefàlica es pot veure compromès, fent-se més permeable a cèl·lules danyines i augmentant, en conseqüència, la possibilitat de desenvolupar malalties que afectin el nostre sistema nerviós. El fet positiu en tot això és que l’afectació de la barrera és reversible, és a dir, reintroduïnt de nou els bacteris beneficiosos, restablirem la seva integritat.

Queda clar doncs, com n’és d’important el fet de cuidar el que mengem, com també el realitzar exercici de forma rutinària. D’aquesta manera assegurem la biodiversitat de la microflora intestinal i, fins i tot, podem fer que augmenti.

En resum, l’intestí i el cervell queden connectats via sistema nerviós, via sistema endocrí, via sistema limfàtic i via barrera hemato-encefàlica. El cervell com a tal i el nostre 2n cervell, l’intestí, amb una àmplia xarxa neuronal, responsable de la creació del 80% de les defenses del nostre cos i amb una població de microbis que recentment s’ha demostrat que, com les neurones, es comuniquen via impulsos elèctrics. 2 cervells en 1 o 1 d’encara més gran del que mai havíem imaginat?

>Us recomano el web de l’Observatori de la Microbiota Intestinal de la Societat Europea de Neurogastroenterologia i Motilitat, ple de recursos i lectures interessants. Jo en trec força informació. També 2 entrevistes, una al Dr.Francisco Guarner, director de la Unitat del Sistema Digestiu de l’Hospital Vall d’Hebrón i una a la Dra. Elaine Hsiao, del Caltech de California, a més d’una xarrada impartida per aquesta mateixa doctora (curteta, 6 minuts). Espero que us agradin i que disfruteu el post tant com jo ho he fet escrivint-lo!

Fonts i enllaços consultats:

–Carabotti M, Scirocco A, Maselli MA, Severi C. The gut-brain axis: interactions between enteric microbiota, central and enteric nervous systems. Ann Gastroenterol. 2015 Apr-Jun; 28(2): 203–209.

–Mayer EA, Knight R, Mazmanian SK, Cryan JF, Tillisch K. Gut Microbes and the Brain: Paradigm Shift in Neuroscience. JNeurosci. 2014 Nov; 34(46): 15490-15496.

–Gareau MG. Microbiota-gut-brain axis and cognitive function. Adv Exp Med Biol. 2014;817:357-71.

–Borre YE, O’Keeffe GW, Clarke G, Stanton C, Dinan TG, Cryan JF. Microbiota and neurodevelopmental windows: implications for brain disorders. Trends Mol Med. 2014 Sep;20(9):509-18.

–Smith PA. The tantalizing links between gut microbes and the brain. Nature. 2015 Oct. 526: 312–314.

–http://www.neuroscientistnews.com/research-news/missing-link-found-between-brain-immune-system-major-disease-implications

–http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/2015/03/04/como-la-microbiota-podria-tener-un-papel-central-en-la-proteccion-del-cerebro/

–http://www.brainfacts.org/brain-basics/neuroanatomy/articles/2014/blood-brain-barrier/

–http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/2014/07/22/el-ejercicio-y-los-habitos-dieteticos-asociados-al-mismo-podrian-aumentar-la-diversidad-de-la-microbiota-intestinal/

–http://elpais.com/elpais/2015/10/21/ciencia/1445443099_374468.html?id_externo_rsoc=FB_CM

-Anna-