Trastorns de l’Espectre Autista (TEA)

Sabem que el moment actual ens condiciona en com vivim, però des d’Apapatxar volem aportar una mica d’informació diferent i continuar amb la programació que teníem prevista.

El proper 2 d’abril és el Dia Mundial de l’Autisme i volem aprofitar per parlar-ne una mica. Ho farem de la mà de dos amics que en el seu dia a dia tracten amb nens i nenes amb diferents trastorns de l’espectre autista. L’Oriol García, neuropsicopedagog, ens farà una entrada introductòria per posar-nos en context, i entrevistarem Ginés Ruiz, terapeuta ocupacional, ja conegut pels nostres lectors gràcies a una col·laboració que va fer amb nosaltres.

Amb aquestes dues entrades també volem aprofitar per explorar el treball transdisciplinar del fisioterapeuta amb altres professionals, que tan ens agrada mostrar al blog.

---

Des d’Apapatxar presento l’Oriol García com una persona que no passa desapercebuda dins un grup. Ell és actiu, inquiet, curiós i afectuós. És un apassionat per allò que el fa vibrar i l’autisme n’és un gran tema. Tot i així, us deixo la seva pròpia presentació i l’entrada introductòria del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).  A gaudir-la!

 

Em dic Oriol Garcia Sanmartín i fa 10 anys que treballo en el camp de l’educació especial, tant en l’àmbit privat com en el públic, tant en l’educació formal com en l’educació no formal. Sóc neuropsicopedagog i he tingut la sort de poder acompanyar a diferents persones amb TEA en el seu procés de desenvolupament personal en diversos contexts: l’escola ordinària, l’escola d’educació especial i també a les seves llars treballant conjuntament amb les famílies en el seu dia a dia.

El meu recorregut professional m’ha permès conèixer persones meravelloses, les quals s’esforcen dia a dia per poder encaixar en aquesta societat, tan diversa però excloent alhora.

“Dóna’m la veu que m’han robat, per poder explicar-te com visc, què sento i què necessito” 

Una peça de trencaclosques no té cap valor si no l’ajuntem amb la resta de peces. Si la mirem de forma aïllada, en mancarà tota la informació que la rodeja, tot el seu conjunt; ens mancarà  la seva relació amb el context i la resta de peces que intervenen i permeten entendre la globalitat, el trencaclosques sencer. Dit en altres paraules; més del 90% de les persones amb diagnòstic d’autisme presenta una comorbilitat amb un altre trastorn mental i el 70% és amb el trastorn d’ansietat (IV Congrés Estatal sobre Alteracions de la Conducta, novembre 2017). Aquestes dades ens ajuden a entendre l’autisme d’una forma més holística, més global. Si entenem l’autisme només com a autisme, se’ns farà molt difícil entendre realment el seu significat al complet. Cal tenir present tot allò que interacciona amb la persona amb autisme: l’entorn familiar, l’escola, els recursos del país on visqui i inclús l’edat de la pròpia persona.

A nivell neurològic, hi ha evidència científica que demostra diferències en les seves neurones mirall o en els nivells d’oxitocina del seu sistema límbic. Tot això, a la pràctica, condueix a un nadó/infant amb TEA a mostrar més interès en els objectes i no tant en les persones i, per tant, durant la seva etapa de desenvolupament més important, s’està perdent moltíssims aprenentatges socials (interpretar cares, comunicar-se amb llenguatge no verbal, etc.).

Els aprenentatges que fa un infant en tan sols una hora són immensos. Imagineu la limitació d’aquests aprenentatges si només es fan amb els objectes. Qui aporta els aprenentatges socials d’una persona amb autisme? Mirem aquest vídeo per entendre-ho:

Time lapse of a baby playing with his toys

Hi ha algunes persones que tenen dificultats sensorials, i això comporta una dificultat afegida en el seu dia a dia. La hipersensibilitat pot provocar molta dificultat en filtrar els estímuls. Un exemple perquè nosaltres ho poguem entendre seria el soroll que fa un fluorescent fent pampallugues; molesta?  Imaginem, llavors, que una persona amb TEA ho viu així sempre. Aquest vídeo ens pot ajudar a entendre-ho:

Cómo percibe el mundo una persona con Autismo

Hi ha tants tipus de TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) com persones amb TEA  existeixen:

• Alguns parlen, d’altres no.
• A alguns no els hi agrada el contacte físic, a d’altres els hi encanta.
• Alguns van a escoles d’educació especial i d’altres tenen doctorats universitaris.

Com ja he dit, costa molt poder entendre l’autisme si només mirem una peça del trencaclosques. Per això és important poder-nos donar temps per observar i entendre, donar-los l’espai que necessiten per expressar-se, respectar les seves conductes tot i que, a vegades, pensem que són estranyes.

Ara imagina’t que et despertes i ningú parla el teu idioma, no et pots comunicar i no entens el que et diu la gent. Et molesten els sorolls del teu voltant, et porten a un lloc desconegut sense saber què esperen de tu, sense saber què has de fer a cada moment… Et sents com una maleta a la que porten a tot arreu. No entens el que et diuen i ningú t’enten; inclús alguna vegada et criden! La teva angoixa comença a pujar i pujar fins que finalment, explotes i t’aïlles completament de tot i et tanques sense voler que ningú et toqui ni et parli. L’angoixa és un foc que creix en el teu interior i cada vegada es fa més i més gran, fins que finalment apareix un fum molt negre que molesta molt a la gent.

COM PODEM AJUDAR?

No bufant el fum negre sinó intentant entendre quin és el foc que origina tot això. Entendre a la persona, connectar amb ella i a partir d’aquí, donar-li l’espai que necessita per aprendre a caminar.

A continuació podem veure algunes de les ajudes que podem oferir i que acostumen a anar bé a les persones amb autisme:

• Anticipar tot allò que passa. La informació dóna seguretat i sovint donem per suposat què ja saben tot el que passarà quan ningú els hi ha explicat. Per això, ajuda molt poder explicar en detall què passarà, amb qui i a on passarà. Per exemple, si fem una sessió d’una hora, explicar l’estructura: “Primer parlarem d’aquest tema, després farem uns exercicis i a l’acabar farem un joc”.
• La gestió del temps per a les persones amb autisme acostuma a ser una tasca molt difícil. Un comentari tan habitual com “Espera un moment” pot generar molta angoixa al no entendre quan dura exactament un moment. En canvi, si li mostrem visualment quant dura el moment, guanyarà més seguretat, com per exemple amb un rellotge de sorra o amb les agulles d’un rellotge analògic.
• Les imatges. Són pensadors visuals. El llenguatge resulta molt abstracte i difícil de comprendre, en canvi, les imatges els ajuden a retenir la informació que reben. Mariano Grueiro, un adult amb autisme, parla sobre la seva vivència i el seu dia a dia, explicant que ell utilitza un “traductor intern” d’imatge a paraula i de paraula a imatge a cada interacció que fa amb la resta de persones. Explica com de feixuc resulta fer això durant tot el dia (us deixo un enllaç més avall).
• No ser literals. “Som-hi, posat les piles que marxem! […] Jo no tinc piles, com ho faig?” Algunes vegades pot generar angoixa quan parlem amb tanta abstracció. Molt sovint, sense donar-nos-en compte, fem ús de metàfores o frases fetes que resulten molt ambigües de cara a les persones amb autisme.
• Donar facilitats per comunicar-se. Hi ha algunes de les persones amb TEA que mostren dificultats per parlar i necessiten ajuda amb algun SAAC (Sistema Alternatiu i Augmentatiu de la Comunicació). Per exemple, per preguntar-li què vol de berenar podem mostrant una imatge d’un iogurt o una fruita perquè pugui escollir la que prefereix. D’aquesta manera estem facilitant un canal comunicatiu que ajuda a què pugui donar una resposta i pugui viure de forma positiva la relació amb l’altre.

 

Per a més informació podeu visitar els següents enllaços:

• Portal de pictogrames gratuït: www.arasaac.org
• Portal Mariano Grueiro: hipersintiendo.blog
• Pel·lícula “Temple Grandin”: https://www.youtube.com/watch?v=vpTt4z_HchE
• Explicació detallada sobre les característiques de l’autisme: https://www.clinicbarcelona.org/ca/asistencia/malalties/trastorn-de-lespectre-autista/simptomes-o-signes

– Oriol García Sanmartín –

Prevenció de malalties neurodegeneratives

“Los japoneses tienen una palabra para la «razón de ser»: ikigai. […] Ikigai proviene de la palabra ikiru, que significa «vivir», y de la palabra kai, que significa algo así como «la realización de aquello que uno espera». […] O sea, ikigai viene a significar la verdadera razón de nuestra existencia, aquello que nos ayuda a levantarnos  por la mañana y nos da aliento y energía para continuar a pesar de las adversidades de la vida, el propósito de nuestra existencia”.

El cerebro que cura – Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz.

Em passo la major part de les meves entrades del blog parlant del cervell, de com s’afecta quan patim una malaltia neurodegenerativa, de quines conseqüències té patir-ne una i de què intentem els fisioterapeutes i altres professionals per afrontar-ho. La Marta, per la seva banda, us ha parlat molt de la influència de l’alimentació en aquests processos. Però ens hem parat poc a explicar-vos què podem fer nosaltres per intentar evitar desenvolupar aquestes patologies. Així doncs, veiem què en diu l’evidència…

La idea que més es va repetint últimament com a factor potencialment desencadenant d’una sèrie de reaccions que fan que el cervell arribi a un punt crític (a partir del qual ja no hi ha volta enrere), i es comencin a veure els símptomes d’una demència, és l’excès d’inflamació.

Abans d’establir quins són els pilars bàsics per cuidar la salut del nostre cervell vull deixar clars una sèrie de punts i conceptes:

• Una demència (en termes genèrics, incloent qualsevol malaltia que en pugui provocar) no es desenvolupa d’un dia per un altre; és conseqüència d’una acumulació de factors que es van mantenint en el temps.
• Els símptomes són visibles quan el dany cerebral ja és important, i ja fa temps que es té clar que s’ha d’abordar la malaltia abans de què es desenvolupi, per això s’estudien els factors de risc.
• L’excès d’inflamació té com a resultat l’acumulació de substàncies de rebuig entre les sinapsis (l’espai entre neurones que permeten que aquestes estiguin en contacte), fent que aquestes puguin acabar destruïdes.
  

  Inici acumulació rebuig sinapsis

  

  Punt crític; desencadenament símptomes
• Aquest excès d’inflamació es produeix, principalment, perquè la barrera hematoencefàlica, que protegeix el nostre cervell, es torna permeable (“hi surten forats”), permetent que molècules o organismes infecciosos que circul·len per la sang es puguin colar al cervell, l’inflamin i es produeixi una cascada de mort cel·lular.
• Quan parlem de factors de risc de desenvolupament d’una demència és important diferenciar entre els que podem controlar (sobre els quals podem influir amb els nostres hàbits) i els que no. El que no podem controlar és l’edat cronològica (el fer-nos grans) i la nostra genètica (és la que és i s’expressa com toca), però sobre el son, l’alimentació, l’exercici físic, els hàbits tòxics, la salut cardiovascular i la socialització, sí que hi podem influir (després m’extendré en aquest punt).
• El nostre cervell té, de mitjana, un centenar de trilions de sinapsis, que són la clau del seu funcionament. La plasticitat neuronal i la reserva cognitiva són els “processos salvavides” per mantenir-les actives.
• Plasticitat neuronal: capacitat del cervell per crear i enfortir les unions neuronals a partir de l’aprenentatge.
• Reserva cognitiva: ens permet tenir un major nombre de sinapsis funcionals. Això vol dir que hi hagi més unions i que siguin més redundants, cosa que fa que encara que en perdem (per una lesió o un procés neurodegeneratiu), no es noti. Aquesta reserva cognitiva és més gran com més formació tenim i com més estímul rebem a través d’activitats que suposin un repte mental i que siguin significatives per un mateix (fem més associacions i ens emocionem).

 

I ara sí, passem a veure els 7 processos que el llibre “El Cerebro que cura” (us el recomano molt) recull després d’una exhaustiva revisió bibliogràfica dels estudis sobre salut cerebral publicats fins al moment:

1. És molt important que les persones sempre tinguem un propòsit de vida, un ikigai, com us deia en la frase inicial, que ens permeti traçar el nostre pla vital. Que la nostra vida tingui un sentit ens atorga una consciència de coherència interna que ens fa forts enfront de les adversitats; ens dóna pau interior. Aquest, pot anar-se modificant amb el temps, compaginar-se amb diversos alhora, però no hem de perdre’l. Pot ser una o diverses persones, una tasca professional, la dedicació generosa a la resta de persones, una creença espiritual o religiosa.
2. Ja us avançava també, que teixir una xarxa social potent i propera és el millor dels remeis pel nostre cervell. Deixant de banda la part més evident del suport i la companyia que podem rebre de les persones que en formen part, mantenir una bona socialització fa que el nostre cervell funcioni, ja que està programat per establir i necessitar aquestes relacions. Les relacions socials poden, o bé protegir la nostra capacitat cognitiva i emocional (interactuar amb altres propicia l’activació de funcions cognitives importants, a més d’augmentar el tamany de l’amígdala, el nucli del sistema límbic, que controla les emocions), o bé perjudicar la nostra salut (els estudis mostren que la solitud augmenta entre 2 i 4 vegades la mortalitat respecte a les persones amb una bona xarxa de suport). Els japonesos també tenen una paraula per definir-ho: moai.
3. És evident, que un bon entrenament cognitiu propiciarà que les diferents àrees que conformen el cervell es mantinguin actives. Amb això, busquem crear i reforçar connexions neuronals (plasticitat i reserva cognitiva). Però les activitats que fem han de complir amb 3 característiques bàsiques: han de ser noves, suposar-nos un repte (motivar-nos) i ser variades. Paral·lelament, com més estudis tinguem, més hobbies practiquem i més intentem integrar les noves tecnologies (inclosos els videojocs) a les nostres vides, millor serà el rendiment cognitiu.
4. L’exercici físic és l’altre gran pilar per complementar la salut del cervell. Fer exercici beneficia el cervell a totes les edats, però especialment en persones més grans s’ha vist que aquelles que fan exercici físic almenys 3 dies a la setmana tenen quasi la meitat de probabilitats de ser diagnosticades de demència respecte les que no ho fan. Per anar bé, el cervell necessita fer tan exercici aeròbic (“cardio”) com anaeròbic. El primer és d’intensitat lleugera o moderada i de més duració, augmenta la substància gris i blanca, ajuda a prevenir la pèrdua cognitiva associada a l’edat i contraresta la pèrdua de volum cerebral en aquelles persones que ja pateixen una demència; mentre que el segon és d’alta intensitat i curta durada, i ajuda a millorar funcions executives com l’atenció selectiva o la resolució de problemes. A més, no podem oblidar que l’exercici físic té un potent poder anti-inflamatori. Sempre, però, haurem de fer els exercicis amb precaució, adaptats a les nostres capacitats i preferències. *Per més informació, us deixo l’enllaç a un article recent que queda resumit en les 2 infografies sota aquestes línies.
   

   
5. Una bona qualitat del son és també essencial per mantenir el cervell en forma. El son (com ja us vaig comentar en una entrada anterior) és essencial per consolidar la memòria i per fer “neteja”, fomentant que les cèl·lules glials eliminin les substàncies inflamatòries i de rebuig que s’acumulen al llarg del dia entre les sinapsis. També està directament relacionat amb la salut cardíaca i, per tant, amb la correcta oxigenació de la sang; aquelles persones amb apnea del son tenen major risc de desenvolupar problemes cardíacs, però també demència.
6. L’alimentació també és, sens dubte, un factor clau en la salut del cervell. Aquest blog està ple d’entrades on us ho expliquem amb més detall. No hi ha ni dieta ni aliments màgics, però el que és clar és que hem de vigilar què mengem i en quina quantitat. I el que no solem tenir en compte és que el nostre cervell necessita un bon aport energètic per funcionar, bàsicament en forma de glucosa (que obtenim a partir dels hidrats de carboni) i d’oxigen. També, però, necessitem greixos (omega 3 sobretot), que ajuden al manteniment de les membranes de neurones i nervis. Al llibre tampoc s’obliden de parlar dels suplements alimentaris i de determinades begudes (el podeu llegir per a més detalls).
7. Mantenir una bona salut integral. Dins d’aquest punt hi incloem tots aquells hàbits que poden afectar la nostra salut física, cognitiva o emocional. El control de l’estrès, els hàbits alimentaris, els tòxics (consum de tabac, alcohol, drogues) i les conductes del dia a dia en formariem part. Com ja hem dit, hem de menjar sa i en quantitats adequades, dormir, fer exercici, però també, incloure rutines de meditació, respiració profunda i pensament positiu dins el nostre dia a dia, sentir-nos part activa del control sobre la nostra salut i cultivar les relacions socials.

Aquests són els principals aspectes a tenir en compte per tenir cura del nostre cervell, però tot i així, no estem exempts de desenvolupar una patologia neurodegenerativa. Així doncs, també és important entendre que la vida no s’acaba amb una demència. Hem d’aprendre a conviure-hi (i també el nostre entorn), ja que potser perdrem la memòria o l’atenció o el vocabulari, o les capacitats físiques, però la memòria emocional sempre preval (“potser no recordem el què, però sí el com”); tingue’m-ho sempre present.

 

-Bibliografia:

*https://elmedicointeractivo.com/es-posible-revertir-la-demencia-con-antiinflamatorios-a-nivel-cerebral/ (traducció de l’article original)

*EL CEREBRO QUE CURA (Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz). Ed.Plataforma Actual.

*”What you can do to prevent Alzheimer’s?” (Ted Talk de Lisa Genova)

*https://www.physiology.org/doi/full/10.1152/japplphysiol.00164.2004 (+ info.sobre efecte antiinflamatori de l’exercici).

-Imatges:

*Extretes de la Ted Talk de Lisa Genova.

*lifeder.com

*https://www.plataformaeditorial.com/libro/7900-el-cerebro-que-cura

-Anna-

Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-

Música i fisioteràpia per al tractament de persones amb deteriorament cognitiu

“La percepción de la música y las emociones que suscita no dependen exclusivamente de la memoria, y la música no tiene por qué ser conocida para ejercer su poder emocional. He visto pacientes con demencia profunda llorar o estremecerse cuando escuchan una música que nunca han oído, y creo que son capaces de experimentar la misma panoplia de sentimientos que los demás, y considero que la demencia, al menos en esas ocasiones, no es un obstáculo para la profundidad emocional. Una vez has presenciado estas reacciones, sabes que sigue existiendo un yo al que se puede apelar, aun cuando sea la música, y sólo la música, la que consiga llegar a él” – Oliver Sacks (Musicofilia: relatos de música y el cerebro).

Apapatxar reprèn l’activitat després d’un temps de descans. Aquest proper curs pretenem seguir una línia similar a la de l’últim any, però en el meu cas (Anna) tinc intenció de fer unes entrades més senzilles i que tendiran més a la part social de la nostra professió, poc explorada encara, i força invisible, crec. Espero que pogueu gaudir encara una mica més d’Apapatxar. Comencem de nou; benvinguts!

El dia 21 de setembre és el Dia Mundial de l’Alzheimer i per això en aquesta entrada voldría parlar d’un concepte que ja havíem vist al blog, el de deteriorament cognitiu (Microbiota intestinal i deteriorament cognitiu). Tot i així, mai l’hem definit exactament i sempre hem tendit a relacionar-lo amb la malaltia d’Alzheimer. M’agradaria aclarir que el deteriorament cognitiu afecta a persones amb la malaltia d’Alzheimer, però també a aquelles amb altres patologies neurodegeneratives (com poden ser el Pàrkinson, l’esclerosi múltiple, l’ictus, etc.) i qualsevol persona a mesura que fa anys és més propens a patir-ne (però no és obligatori ni parlem del mateix tipus). A més el grau i la manera com afecti a la persona dependrà de factors tan variats com l’ambient, la dieta, l’exercici físic o el nivell d’educació al que hagi pogut tenir accès la persona.

Així doncs, podem definir deteriorament cognitiu lleu (DCL) com a una situació en la que es produeixen una sèrie de canvis de diverses capacitats cognitives (memòria, capacitat d’atenció, orientació, etc.) que no es poden justificar amb l’edat sinó que són conseqüència d’alguna altra patologia. Patir deteriorament cognitiu no implica necessàriament desenvolupar una demència, però sí que fan que l’afectat/ada hi sigui més propens/a.

A mesura que aquest deteriorament cognitiu avança, el decliu d’aquestes funcions es fa més evident, així com el de la capacitat funcional de la persona (entesa com la seva capacitat per dur a terme les activitats de la vida diària i el manteniment de les capacitats físiques com la coordinació, l’equilibri o la marxa, per exemple). És aquí on el fisioterapeuta entra a jugar el seu paper i on la música li pot resultar de gran ajuda.

Dels efectes de la música sobre l’Alzheimer ja n’havíem parlat també (Alzheimer II-Teràpies no farmacològiques), però ara veurem amb més detall què fa amb el nostre cervell. Per fer-ho podeu veure aquest vídeo.

La música és, segons el DIEC, “l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme”.

La motivació, un “procés que sosté i que dirigeix l’activitat de l’organisme i el comportament dels individus”.

El ritme, la “proporció de temps entre diversos moviments, sons, fenòmens o actes repetits”.

El plaer, una “viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu”.

L’emoció, una “reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible”.

Imatge del documental “Alive Inside”. *

Totes aquestes deficions em serveixen per enllaçar conceptes, els quals, units, proporcionen al fisioterapeuta, les eines més potents per als seus tractaments a persones amb deteriorament cognitiu. L’emoció i la motivació resulten claus perquè el cervell aprengui i retingui. En el cas del deteriorament cognitiu, aquests dos verbs no són adequats en el seu sentit més literal, ja que malauradament les persones en aquest estat no són capaces de millorar, però sí de mantenir-se estables i mantenir al màxim les qualitats que encara tenen preservades. Propicien doncs, la flexibilitat cognitiva (capacitat dels nostre cervell per adaptar-se als canvis, molt lligada a la plasticitat cerebral, que es veu clarament afectada en els casos de deteriorament cognitiu). Així mateix, els records que desperta la música poden ser un bon recurs per reorientar la persona en espai i en temps, malgrat es pugui pensar el contrari.

El plaer, per altra banda, produït pel fet de gaudir l’activitat acompanyada de música i dels records que aquesta porta a la persona, desencadena la producció d’endorfines, altament beneficioses per l’organisme.

El ritme és un element clau a l’hora de treballar la marxa sobretot, importantíssim per ajudar a marcar tempos durant els canvis de pes, de cada pas. Resulta especialment útil, i està molt estudiat, en la malaltia de Pàrkinson.

Així mateix, l’ús de la música fomenta l’expressió de la creativitat, reforça l’autoestima és el millor motivador de moviment i resulta un element clau en el procés de socialització.

Per acabar, només us voldria fer veure el que “val més una imatge que mil paraules”. Mireu aquest reportatge atentament. Meravellós!

-Bibliografia

https://mdlc.iec.cat/

http://blog.fpmaragall.org/que-es-el-deterioro-cognitivo-leve

http://www.elsevier.es/es-revista-neurologia-295-linkresolver-musicoterapia-enfermedad-alzheimer-efectos-cognitivos-S0213485316000049

http://docplayer.es/18772143-Musicoterapia-en-la-demencia-del-paciente-anciano-fundamentos-aplicaciones-y-evidencia-cientifica-actual.html

*https://www.youtube.com/watch?v=IaB5Egej0TQ

-Anna-

Caigudes en la gent gran (I)

“Envejecer es como escalar una gran montaña; mientras se sube las fuerzas disminuyen, pero la mirada es más libre, la vista más amplia y más serena”.

Ingmar Bergman

Fer l’entrada d’aquesta setmana m’ha costat moltíssim. En primer lloc perquè a vegades és difícil seleccionar quina informació dones i quina no per fer un escrit que no sigui massa complicat. I en segon lloc, perquè no vols deixar de transmetre-ho amb el màxim rigor científic i professional però, al final, a “Apapatxar” pretenem divulgar la nostra feina, i a vegades, a mi em passa que em perdo en tecnicismes i em falta ser més pragmàtica. Però tot i així, que res ens aturi: “¡vamos a ello!”.

A l’Índia es toquen els peus a les persones grans en senyal de respecte.

El tema que vull abordar és complex i crec que s’ha analitzat des de tots els punts de vista. LES CAIGUDES EN LA GENT GRAN (per a aquesta entrada considerem gent gran qualsevol persona major de 65 anys; d’aquí en pot sortir un altre debat però siguem pràctics). Suposen la 2ª causa de mort per lesions accidentals; unes 646.000 persones en moren cada any (2016).

Dividiré l’entrada en 2 parts, que m’agradaria que servíssin a qualsevol que no es dediqui a abordar caigudes a trobar-hi maneres pràctiques i correctes de fer-ho, però també per generar debat entre aquells que us hi dediqueu cada dia.

Aniré explicant l’entrada en base a unes preguntes. A partir de les respostes podem començar a plantejar-nos si “jo” sóc una persona amb possibilitat de caure, quines actituds i hàbits tinc a favor i quines en contra, i què puc fer per millorar. M’ho puc plantejar com a èsser individual afectat directament per la problemàtica, com a familiar o com a professional.:

1. Què és o què es considera una caiguda? La OMS defineix una caiguda com una pèrdua involuntària d’equilibri i que el moviment resultant del cos quedi aturat per alguna superfície rígida (2016). Així doncs, segons aquesta definició, si jo em desequilibro i quedo recolzat a la paret, també hauria de comptar com a caiguda, però, ho és realment? Segurament si tinc en compte les conseqüències directes que això té per la meva salut, o si ho he de tenir en compte a l’hora d’elaborar un registre en alguna institució o la recerca d’estudis, no ho veuré com a tal comparat amb el fet d’impactar contra el terra, però si em quedo amb la potencialitat de fer-me mal i amb el fet de què alguna cosa hagi fallat en els sistemes que té el meu cos per mantenir-me estable, llavors sí que ho podríem considerar com a tal. Serà important, doncs, que valorem com usem el concepte segons l’entorn en el que ens movem, intentant consensuar-ho amb l’equip de treball.
2. Quins factors creus que influeixen en la persona gran i la fan més susceptible de patir una caiguda? Les persones majors de 65 anys són les que més caigudes mortals pateixen i són un sector poblacional amb alta probabilitat de patir-ne degut a diverses dificultats afegides. Conèixer el món de la geriatria i els comportaments motrius específics de la gent gran ens ajudarà, sens dubte, a entendre-ho millor.
   • Les dificultats afegides poden venir per part de:
     • la pròpia persona: sensació d’abandonament, tristesa, manca d’atenció i afecte constants; incomprensió del propi procés de de dependència; POR (emocional i al buit).
     • l’entorn que envolta la persona, especialment familiars i/o professionals sanitaris, per manca de paciència en moments puntuals, de millors habilitats comunicatives, de millors tècniques de mobilització, de recursos econòmics o d’infraestructures en bon estat, d’escolta activa, de temps, de valoració de la feina que un fa; exigència de rapidesa; no coordinació/consens d’objectius en comú.
   • Pel que fa als comportaments motrius (no hi entraré en detall), tan sols m’agradaria destacar:
     • la tendència al desplaçament en espiral a l’hora de realitzar les transferències (especialment quan s’aixequen del llit i quan s’aixequen i s’asseuen a la cadira).
     • les característiques principals de la marxa, que difereixen de les de l’adult “no gran”:
       • en bloc, és a dir, que no hi ha una una dissociació de cintures.
       • amb el centre de gravetat més proper a terra
       • amb un augment de la base de sustentació i novament el desplaçament en espiral, més econòmic.
     • altres comportaments típics:
       • mans recolzades al sacre (punt fix amb el que milloren el redreçament)
       • cap molt avançat i una cifosi toràcica molt marcada
       • passos curts i ràpids
       • traspàs lateral de pes insuficient (fet que condiciona que el taló xoqui bruscament amb el terra)
       • *possibilitat del fenomen de “freezing” en els pacients parkinsonians (quan han de passar el marc d’una porta o entrar en ascensor, quan canvia la superfície de terra o inclús el color, davant d’unes escales, etc. aquests pacients poden experimentar un bloqueig temporal a l’hora de caminar).
3. Com expliquem a una persona gran què és o què implica una caiguda? El llenguatge, o més aviat la manera de comunicar-lo és l’element clau de qualsevol relació interpersonal, i d’aquí no se n’escapa la relació que un professional de la salut té amb un pacient. Per tant, la manera com ens dirigim a la persona gran que ha caigut per atendre-la, per resoldre els seus dubtes, el què li transmetem i com, marcaran sens dubte com viurà les següents caigudes i com es relacionarà amb l’entorn a partir d’aquest fet. No hem de perdre de vista que el fet que una persona gran caigui és un esdeveniment important, ja que pot ser l’element diferenciador per identificar-lo com a persona fràgil (amb totes les seves conseqüències), pot suposar un canvi radical en la vida d’aquella persona (pot haver de traslladar-se a la llar d’un familiar o a un centre geriàtric, pot augmentar el seu grau de dependència, etc.); pot resultar, gairebé amb un 100% de seguretat, l’inici de la POR. Les conseqüències de la caiguda (que les comentarem al següent apartat) implicaran un o diversos dols que la persona haurà d’elaborar i, segons com ens hi dirigim, o la importància o fredor amb la que tractem el fet, marcaran la diferència.
4. Quines conseqüències tenen les caigudes? 
   • Funcionals: entès com a físiques, ja que les lesions que en derivaran, determinaran el grau de mobilitat i, per tant, de dependència, i de por, i també poden alterar la percepció de l’esquema corporal i de l’espai.
   • Psicològiques: afectació de l’autoestima, novament la por, el·laboració de dols (per pèrdua de capacitats, de relacions, etc.), percepció del grau de soledat, de comprensió, etc..
   • Socials: poden suposar un punt d’inflexió en la independència a l’hora de sortir i establir relacions, amb la imatge que tindran familiars-amics d’aquella persona, d’accessibilitat a serveis que pugui necessitar, afectació de la capacitat de comunicació no verbal, etc.
5. Què fem i què no fem “bé” actualment quan ens trobem davant d’una caiguda? Al que em vull referir quan dic que què fem bé i que no és una pregunta que, segons a qui dels 3 interpel·lats que he mencionat ens dirigim variarà una mica.
   •  “jo”persona susceptible de caure: procuro cuidar-me (fer exercici físic, dieta sana, tenir una bona higiene de la son, etc.) i seguir els consells que em dóna el meu entorn o puc canviar alguna cosa?
   • familiar: acompanyo a la persona i resolc els seus dubtes sense jutjar o enfadar-m’hi? faig tot el que puc per entendre com se sent la persona que tinc al davant? intento aprendre i saber més per fer-ho millor la propera vegada?
   • professional: puc aplicar-me totes les preguntes dirigides al familiar i hi afegeixo: ser transmetre adequadament la informació a la persona i als seus familiars? em mantinc actualitzat respecte a com valorar i tractar aquell fet? ser demanar ajuda/derivar?

 

I fins aquí la reflexiva entrada d’aquesta setmana. La 2ª part, ho prometo, serà més pràctica, però crec que és necessari valorar tot el que hem anat comentant. La veritat és que m’agradaria moltíssim generar un debat a partir d’aquesta entrada, així que us convido a totes i tots, professionals de l’àmbit sanitari i especialment als que no en sou, a compartir inquietuds, punts de vista, etc.

*Agraïments especials a Carles Salvadó i Luis Soto per introduir-me les reflexions clau que aquí veieu i per ensenyar-me molt del que aquí hi ha reflexat.

-Bibliografia:

*http://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/falls

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria basada en l’evidència” (Luis Soto).

*https://fisioconectados.com/2017/03/06/curso-vivifrail-envejecimiento-fragilidad-y-caidas-el-papel-del-ejercicio-fisico/

*https://japon-secreto.com/dia-respeto-los-mayores-japon/ (entrada a mode anecdòtic sobre el Dia Nacional del respecte a la Gent Gran que se celebra al Japó, Keirō No Hi).

-Imatges:

*https://dharamvigyaan.blogspot.com/2016/05/why-we-touch-feet-of-our-elders-or.html

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

 

-Anna-