Endometriosi

“La meva ment sembla haver-se convertit en una espècie de màquina que fabrica lleis a partir d’una gran col·lecció de fets.”

Charles Darwin

Aquesta setmana us vull parlar de l’endometriosi. Abans de res us vull deixar aquest vídeo que fa temps vaig veure, on crec que amb les imatges s’expressa el dolor que senten les dones diagnosticades d’aquesta malaltia.

https://www.facebook.com/playgroundidentity/videos/228210297657318/

L’endometriosi és una malaltia benigna de causa desconeguda que afecta a les dones en edat reproductiva (25-40 anys), amb una incidència del 10% de la població general. Està causada per la presència de teixit endometrial fora de la cavitat uterina.

Com ja vam parlar en el post d’Hormones Femenines, l’endometri o el teixit endometrial és aquell que recobreix l’úter. Durant l’ovulació prepara l’òrgan per albergar l’òvul fecundat i poder-lo desenvolupar, si s’escau. Però si la fecundació no es produeix, la presència del cos groc i la falta de l’estimulació hormonal provoca la descamació del teixit endometrial i la presència de la menstruació poc després.

Llavors, tenint en compte com es comporta el teixit endometrial, l’endometriosi significa 8d95a8_24fe09665db7469d98835f3ad0be916c la presència d’un teixit que s’escama, és a dir, que sagna periòdicament en zones que estan fora de la cavitat original. Aquesta acumulació de sang provoca fibrosis i/o adherències entre els òrgans, que significa falta de lliscament i/o unió anormal entre ells. A causa d’això les pacients refereixen molt dolor (durant les menstruacions, abans i després de les relacions sexuals, a nivell abdominal, durant la micció o les deposicions, etc.), així com també sagnat abundant durant la regla i problemes reproductius (esterilitat o falta de fertilitat).

Els llocs més habituals on es re-situa el teixit són els ovaris, la part posterior de l’úter, les trompes, la bufeta o els intestins.

Us deixo aquest vídeo que ho explica molt bé i dóna el suport visual que ajuda a comprendre-ho millor: https://www.youtube.com/watch?v=UXPXvSll3L4

CAUSES

El motiu del desplaçament del teixit, com ja he dit, és desconegut, tot i així existeixen varies teories que ho intenten explicar.

Factors cel·lulars

Teoria de la implantació: les cèl·lules endometrials són escamades a la cavitat peritoneal per menstruació retrògrada, és a dir, continuen viables i s’implanten en l’interior de la cavitat peritoneal.
Teoria de la metaplàsia: el teixit d’origen celòmic es transforma en un teixit de tipus endometrial, és a dir, que l’origen embrionari del teixit és el mateix i hi ha una equivocació de diferenciació.
Teoria de la inducció: l’epiteli mesotelial (membrana que recobreix varies cavitats corporals) es diferencia per algun factor hormonal, bioquímic i/o immunològic, en epiteli endometriòtic.
Teoria de la disseminació: la migració de fragments endometrials a través de diferents vies (sang, limfa o fibres nervioses) a altres localitzacions abdominals o extraabdominals.

Factors moleculars

Mecanismes epigenètics: alteracions de la transcripció genètica sense necessitat de què es produeixin alteracions de la seqüència d’ADN. Això provoca una pèrdua de la funció d’un gen “protector” produint-se una modificació dels receptors estrogènics que faciliten el creixement i la implantació de la cèl·lula en les localitzacions ectòpiques.

Factors genètics

Herència poligènica: regions en el cromosoma 7 i 10 que podrien ser responsables d’una susceptibilitat set vegades superiors a sofrir la malaltia.

TRACTAMENTS

En quant als tractaments hem de diferenciar els mèdics i els altres.

Mèdics

Amb medicina el tractament més habitual és el quirúrgic, tot i així també hi ha la opció farmacològica. Els fàrmacs que es donen tenen l’objectiu de suprimir la funció ovàrica (gestàgens, pastilla anticonceptiva), significant això la impossibilitat de 8d95a8_3a8ca011b7e645398be12b870c629df6 gestació, o antiinflamatoris (antiprostaglandínics) per a reduir la contracció uterina.

A nivell quirúrgic el que es fa és una laparoscòpia abdominal amb l’objectiu d’eliminar qualsevol substància endometriòtica, procurant que la lesió al teixit sa sigui mínima.

Altres

Quan parlo d’altres tractaments, hem refereixo a osteopatia o fisioteràpia que, amb una visió global, intentaran harmonitzar les diferents parts del cos que se’n poden veure afectades.

En paraules d’una fantàstica osteòpata, Clara Nebot: “Tratar una endometriosis en nuestras consultas consiste en dinamizar en la medida posible las adherencias leves que se originan en la endometriosis y ayudar así a reconciliar a los tejidos afectos, y la estrecha relación entre sus capas, para disminuir la sensibilidad entre ellos. Mejorando el dolor.”

Això s’aconsegueix amb tècniques intracavitàries per assegurar una bona posició dels òrgans, suavitzar la tensió dels lligaments i alliberar la congestió abdominal, i amb tècniques estructurals d’osteopatia corregir les articulacions, si s’escau.

BIBLIOGRAFIA

Marta S.

Adaptació de la llar (I): persones amb Alzheimer.

“Vive el momento, me digo a mí misma. Es lo único que puedo hacer, vivir el momento.” – Alice Howland (Julianne Moore, a la pel·lícula “Siempre Alice“).

Aquesta setmana he volgut fer una mica de recull de les adaptacions més senzilles que podem dur a terme dins d’una llar quan tenim un familiar, principalment amb Alzheimer, però que també ens poden servir per persones amb altres tipus de deteriorament cognitiu. Amb aquesta entrada comença una petita sèrie d’adaptacions per a diferents patologies. Els diferents recursos usats els trobareu enllaçats al final.

-El primer a tenir en compte seran les premises bàsiques (al final us deixo una infografia amb algunes pautes més):

L’entorn s’haurà d’anar adaptant progressivament a la persona, tant pel que fa al grau de deteriorament de la persona, com per la quantitat de canvis que es facin, que no es poden fer de cop.
Tot haurà de ser el més còmode i senzill possible, per fomentar l’autonomia de la persona. Així mateix haurem d’intentar que l’ambient sigui tranquil, evitant canvis de llum i soroll bruscos.
L’estança hauria d’estar sempre ben il·luminada, a part de per la seguretat evident, també perquè generalment a la tarda moltes persones amb deteriorament cognitiu pateixen una exacerbació dels símptomes (“sundown syndrome” o “síndrome del ocaso”). D’aquesta manera actuarem a mode preventiu.
Els objectes punxants o afilats, els medicaments i els productes de neteja hauran d’estar fora d’un lloc de fàcil accès per la persona, especialment en fases una mica més avançades de la malatia.
Tenir en compte qüestions de seguretat general:
- Si la persona es desorienta amb facilitat, procurar que no surti al carrer sense adonar-nos-en, posant algun sistema a les portes.
- Així mateix, vigilar les finestres o els accessos a balcons, terrasses, que no siguin massa fàcils, i si la persona surt que no pugui saltar, per exemple, posant una barana més alta. Això és especialment important per aquelles persones que pateixen episodis de deliri o paranoia.
- Procurar que no hi hagi obstacles al mig, que dificultin la marxa de la persona (no oblidar, per exemple, els cables de la tele, el telèfon, etc.); així mateix hem d’evitar l’ús d’alfombres que poden relliscar.
- El calçat de la persona sempre ha de ser ben tancat, especialment les pantufles.
Els miralls poden ser un problema per aquelles persones que no es reconeixen, ja que es poden espantar. S’haurà de valorar si el seu ús és convenient.
Pot ser útil col·locar elements de referència pel que fa a temps (calendaris, rellotges) i espai (indicadors de què és cada estança) repartides per la casa. Així mateix, seria interessant que el terra i les parets fossin clarament diferenciables (per exemple, si la rajola de terra és clara, i les parets també, estaria bé pintar les parets amb un to més pujat; accions com aquesta també poden ajudar a donar referències pel que fa a l’espai). També es poden senyalitzar elements importants com el telèfon, establint-hi botons de marcació ràpida.

seguridad en el hogar alzheimer

-Tot i les premises més genèriques, hi ha algunes consideracions i adaptacions més puntuals segons l’estança de la casa a la que ens referim.

DORMITORI

En general, s’ha de procurar que l’estança sigui el més “neta” possible, sense mobles ni cables o alfombres que puguin fer caure la persona. Així mateix serà important que sigui fàcil encendre el llum i que, si cal, senyalitzem el camí del dormitori al bany per si la persona s’ha de llevar a la nit.
Serà important que els armaris estiguin ben organitzats, indicant l’època de l’any en què s’utilitzen les peces de roba i distribuint bé l’espai.
El llit. Aquest és l’element que més atenció requerirà al dormitori. Seria ideal que fos un llit articulat i regulable en alçada i amb un bon matalàs antiescares perquè reparteixi bé les pressions mentre la persona dorm, especialment si, ja en fases més avançades, ha de passar moltes hores al llit. No sempre és fàcil permetre’s econòmicament aquest tipus de dispositius, però sí que hi ha una sèrie de premises que no hem d’oblidar:
- Ha de ser fàcil sortir del llit, per la qual cosa el matalàs no ha de ser massa tou.
- Podem posar baranes, però no senceres, sinó que siguin la meitat del que és habitual, des del capçal cap avall. Us deixo una foto.
- Quan la persona quedi asseguda al llit ha de poder tocar de peus a terra.
- La part dels peus hauria de quedar una mica elevada, especialment durant la nit, per facilitar el retorn venós, per la qual cosa podem usar un tac de fusta sota les potes davanteres o bé el que col·loquialment anomenem “potes d’elefant”, que compleixen amb la mateix funció. Això és pot usar també en cadires o sofàs per facilitar que la persona s’aixequi, però en aquest cas col·locant-ho a totes les potes per igual, o potser només a les de darrere.

CUINA

Si la cuina és de gas, haurà de tenir la clau tancada excepte durant el seu ús i seria recomanable instal·lar un sistema de seguretat extra. Així mateix vigilar l’ús d’encenedors o mistos. A ser possible millor que la cuina sigui elèctrica i que s’apagui automàticament si es queda encesa.
És fàcil que caiguin aigua, oli o altres substàncies a terra que facin que el terra rellisqui. Anar amb compte.
Vigilar l’accès a materials de neteja, medicaments, objectes punxeguts i afilats, etc.
Organitzar els armaris perquè els objectes més usats siguin fàcils d’agafar.
Si hi ha microones, sempre deixar a mà recipients on posar el menjar que siguin aptes per al microones.
Si amb el temps hi ha pitjor control motor, intentar substituir els gots i els plats per materials que no es trenquin, i deixar a mà el que més s’ha d’utilitzar.

BANY

Seria recomanable que les portes fossin corredisses o que s’obrissin enfora, perquè si la persona cau poguem accedir a l’interior amb més facilitat. Tampoc haurien de tenir pestells.
Col·locar alguna barana o un lloc on es pugui agafar tant al bany com a l’interior de la dutxa. Millor plat de dutxa que banyera, però si hi ha una banyera, facilitar-hi l’accés amb alguna cadira o barana.
Deixar molt a mà i sempre al mateix lloc els objectes d’us quotidià com ara el raspall de dents, la pinta, les tovalloles, etc.
Vigilar l’accès a productes que es puguin ingerir o confondre fàcilment amb altres.

-Ara ja per acabar, us deixo altres enllaços d’interès:

Vídeo-tutorials del web “Know Alzheimer”. Altament recomanables.
A través dels nostres companys de “Alzheimer Universal”, guia editada per la Creu Roja amb totes les pistes per als cuidadors, figura que tampoc hem d’oblidar, amb referència a com actuar davant la caiguda de la persona amb deteriorament cognitiu. Consultar pàg.6-8 del primer document PDF que apareix a l’enllaç.

-Fonts i enllaços consultats:

*http://afate.es/adaptacion-de-la-vivienda/

*https://ascadacr.wordpress.com/2010/06/30/si-vives-con-un-enfermo-de-alzheimer-adapta-tu-hogar-a-sus-necesidades/

*https://recuerdamequerecuerde.wordpress.com/2013/07/11/como-adaptar-una-vivienda-para-personas-con-demencia/

*https://knowalzheimer.com/

–Imatges:

*https://www.alzheimeruniversal.eu/2015/01/30/infografia-seguridad-en-el-hogar-para-personas-con-alzheimer/

-Anna-

Exercici i funcions cognitives.

“Nuestra naturaleza está en movimiento. El reposo absoluto es la muerte.”– Blaise Pascal

Com ja us avançava la Marta la setmana passada, voldria parlar-vos de com n’és d’important moure’s. Hi ha uns beneficis més que evidents, com per exemple, el manteniment d’una correcta funció dels nostres ossos, músculs, lligaments i resta de parts toves (quan no fas servir una part del cos, aquesta es va deteriorant, com passa amb els objectes que ens rodegen en la vida quotidiana; amb el cos, el mateix.). Però i a nivell cerebral? Quines implicacions té el moviment? Comencem amb una imatge…

brain-benefits-exercise — Activació del cervell estant assegut o després de 20′ de caminar.

A mode introductori us tradueixo un paràgraf d’un blog que he trobat xafardejant que crec que és perfecte per aquesta entrada i per reflexionar (recomano que llegiu la resta de l’entrada). Us deixo l’enllaç al text original:

“El cos contribueix a molt més durant la nostra vida que només a atributs físics com poden ser la força o la resistència; juga un paper plau en les emocions, l’aprenentatge i les relacions interpersonals. El cos està íntimament involucrat en tots els nostres processos de pensament, aprenentatge, comprensió, emocions i presa de decisions. El cos i la ment són inseparables, des del nostre sistema endocrí fins al “2n cervell”; el cos és el teu cervell!

La majoria de nosaltres necessitem una experiència més “anti-fràgil” [NOTA: jo ho interpreto com que la gran majoria de nosaltres hauríem de viure amb menys pors], però amb massa freqüència vivim extrems d’inactivitat i manca d’esforç o intensitat inadequada que fa que posem al nostre organisme, ja estressat, al límit. “La dosi fa el verí” i és just això, trobar aquest punt dolç. Hi ha exercici, i hi ha moviment. Això no va de deixar de cop de ser nosaltres mateixos i maleïr-nos per seguir negant l’estil de vida delirant en el que estem immersos. Completar una rutina d’exercicis per aconseguir un objectiu a expenses de no disfrutar el procés és tenir poca vista i a la llarga, insostenible.

Qualsevol aprenentatge, per molt abstracte que sigui, és físic. “Les primeres experiències de moviment són beneficioses per a un desenvolupament cerebral òptim” – Gabbard, 1998″.

I ara passem a qüestions concretes…

Quan vaig fer el post sobre tractaments no farmacològics de l’Alzheimer, ja vaig donar a entreveure el paper neuroprotector de l’exercici sobre el cervell, és a dir, com l’activitat física podia prevenir el deteriorament cogntiu. L’evidència científica afiança els beneficis de l’exercici físic sobre la funció cognitiva de les persones amb demència, independentment del diagnòstic clínic o la freqüència d’intervenció. Això sí, la rutina d’exercici ha d’anar acompanyada d’una dieta sana i d’estimulació cognitiva, i s’han de treballar els diferents aspectes de l’exercici (la mobilitat, la força, la coordinació, l’equilibri, etc.). (1, 2)

Per resumir aquest efecte neuroprotector podríem dir que, fer exercici millora el nostre estat metabòlic general, prevenint malalties que és fàcil que apareguin amb l’edat (obesitat, diabetis, hipertensió, etc.) i que poden influir en el funcionament del nostre cervell; millora la plasticitat neuronal, potenciant la qualitat de les sinapsis i afavorint la formació de noves neurones, en especial de les que es troben a l’hipocamp, estructura cerebral clau en la memòria i l’aprenentatge. Així mateix, augmenta la producció de l’anomenat “factor neurotròfic derivat del cervell” (un factor neuroprotector, important per la supervivència de les neurones i la creació de noves sinàpsis i dendrites) i de la proteïna irisina, durant l’exercici de resistència, que activaria circuits neuronals destinats a lluitar contra la neurodegeneració.(3)

En concret, pel que fa a les persones amb Alzheimer, a part dels efectes ja descrits, l’activitat física regular disminueix els símptomes conductuals i frena el deteriorament en la realització de les activitats de la vida diària (AVD); a més s’ha demostrat com a un factor clau per disminuir el risc de desenvolupar la malaltia. (4)

En contra del que he dit fins ara, hi ha una recent revisió Cochrane (un recurs utilitzat per consultar l’evidència científica sobre qualsevol tema en ciències de la salut/ www.cochrane.org) d’estudis on es valorava la funció cognitiva en gent gran sense deteriorament cognitiu conegut després de dur a terme programes d’exercici aeròbic, que no mostra que realment hi hagi una millora de les funcions cognitives.(5)

Llavors, això vol dir que l’exercici no és bo? Que tot lo mencionat anteriorment és mentida? Doncs ni sí ni no. M’explico. Les revisions tenen el gran avantatge de condensar i resumir molta informació, però el que ens passa en ciències de la salut és que moltes vegades és difícil definir intervencions concretes i estàndard, així com els tests o escales amb els que es medeixen els resultats, fet que fa tremendament difícil comparar estudis a posteriori. Es fa, però les conclusions que se n’extreuen tenen certes limitacions; malgrat això, s’han de tenir en compte.

Per escriure aquesta entrada m’he basat en dues revisions de 2016 feta sobre pacients amb demència (2,7), en una de 2017 on s’analitzaven estudis tant sobre humans com models animals i alguns amb deteriorament cognitiu ja instaurat i altres que no (6), i la revisió Cochrane de 2015 feta sobre pacients sense, aparentment, deteriorament cognitiu. El fet que ja hi hagi instaurat o no el deteriorament cognitiu sembla marcar diferències en el resultat (quan ja hi ha deteriorament cognitiu, l’activitat física és clarament beneficiosa). Una mostra que en salut no hi ha mai blanc o negre; sempre és gris.

A pesar d’aquesta revisió amb resultats no concloents, quan s’analitzen aspectes concrets com la memòria, l’atenció, la creativitat, etc. en grups d’edats diferents, els resultats sempre són positius a favor de l’exercici. En un recent article de “The Guardian” ho resumeixen molt bé. Pel que fa a la memòria, per exemple, diversos estudis conclouen que el que fa l’exercici és engrandir l’hipocamp (estructura de la que ja us he parlat més amunt) i per tant, aquesta funció; això sí, mentre es fa exercici, no després de fer-ne. L’atenció, en les seves diferents facetes (la selectiva, la sostinguda i la dividida), també millora, però aquesta vegada només està clarament provat en nens. A més, remarca els efectes de l’exercici en la millora del nostre estat d’ànim, el foment de la creativitat i el fre a la davallada cognitiva. (8)

A part de la prevenció enfront el deteriorament cognitiu, l’exercici serveix per prevenir la FRAGILITAT durant la vellesa, un concepte que es mereix una entrada a part (la fragilitat es podria entendre com un síndrome geriàtric que provoca grans pèrdues funcionals a tots els nivells de la persona que la pateix). El missatge que voldria aprofitar per destacar és: fer activitat física és important a cada etapa de la vida, i la vellesa no és l’excepció (vídeo). Crec que vivim en un entorn de sobreprotecció a la gent gran, que constantment rep missatges de por pel que fa a l’exercici físic: “compte amb el cor”, “vigila que no et pugi massa la tensió”, “tindrà dolor segur perquè ja ha desenvolupat artrosi i no hauria de passar-se”, etc. Totes aquestes frases i moltes altres són les bombardejades per professionals i no professionals de la salut, i res més lluny de la realitat. Sempre s’ha d’adaptar l’exercici a les nostres capacitats i dosificar-lo (és millor la constància que la potència en aquest cas), però això no vol dir que l’haguem d’eliminar o relegar a moments molt puntuals o a exercicis molt suaus. El moviment és el millor antidot contra el dolor, i no el repós com tendim a pensar. Els exercicis de força i resistència, així com els d’equilibri, són bàsics per prevenir una caiguda o respondre-hi millor en cas de produir-se. També són molt útils per reforçar l’estat dels ossos i prevenir l’osteoporosi. Mantenir una bona elasticitat permetrà reduir molèsties articulars, prevenir l’aparició de lesions i, una vegada més, respondre millor davant de situacions inesperades. Fer exercici permet mantenir un bon estat circulatori i les capacitats cardio-pulmonars preservades. I per mi, un dels problemes que no se solen mencionar del sedentarisme és que la manca de moviment genera una pèrdua de l’esquema corporal a nivell cerebral. Això vol dir que el nostre cervell va perdent la capacitat d’identificar bé les parts del cos, per la qual cosa cada vegada ens és més difícil moure aquella part, i els missatges que ens arriben d’ella, tendeixen a distorsionar-se, és a dir, que és més probable que el cervell interpreti la zona com a dolorsa, però no hi ha un dolor real…

*Respecte a aquest últim punt us enllaço 2 articles molt interessants [https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23245864; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/18606561], i al peu de l’entrada podreu trobar articles que parlen sobre tot el que us he mencionat en aquest últim paràgraf; per qui hi estigui interessat.(9)

Fins la propera setmana!

*Fonts i enllaços consultats:

*Imatges:

-Anna-

Abril 2017
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30