La respiració: per què ens calma?

“Respirar para sentir mejor
Respirar para aliviar el dolor
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar”

Cançó “Respirar“, Bebe.

Vull enllaçar l’entrada de la setmana passada, on us parlava de la meva experiència amb el mindfulness, amb la d’aquesta setmana. Us vaig explicar que la respiració, juntament amb l’atenció al moment present, conformen la base del mindfulness. I per què és tant important la respiració? A què ens ajuda exactament?

Abans de res, és important que tinguem clar on hi ha els centres respiratoris del nostre cos, com respirem i per què és tant important el diafragma.

No sé si recordareu, quan us vaig explicar l’anatomia bàsica del sistema nerviós, que us vaig parlar del tronc encefàlic. Aquesta és una estructura situada a la base del cervell, per davant del cerebel. Conté 3 parts: el mesencèfal, el pont o protuberància i el bulb raquidi, i és en aquests 2 últims on hi ha els centres respiratoris que controlen la respiració de forma automàtica, tant la seva freqüència com el seu ritme. Tot i així, hi ha una part del control de la respiració que també pot fer-se de forma voluntària, a través de la contracció del diafragma i la resta de musculatura respiratòria.

http://2.bp.blogspot.com/-NA2K_ko-aFM/Tcmevs-rcfI/AAAAAAAAACI/V1kmsIil9Dk/s1600/te_i_01.jpg

https://guillermonahum.files.wordpress.com/2011/01/plano20sagital.jpg

Al llarg del cos, hi ha diversos receptors de tipus químic (que capten variacions de pH i oxigen i diòxid de carboni en sang) i mecànic (que capten els canvis d’estirament dels músculs respiratoris), a més dels que hi ha a la mucosa de les vies respiratòries (que ens serveixen d’alerta i protecció contra substàncies irritants/tòxiques). Tots ells envien informació als centres respiratoris i aquests la transmeten a través del nervi vague a la musculatura respiratòria per controlar-ne els paràmetres.

Receptors respiratoris perifèrics

Regulació de la respiració

 

 

 

 

 

Com respirem doncs? (quan parlo de respirar incloc la inspiració i l’espiració, que en situacions normals sol ser “passiva”). La Marta ens ho va explicar molt bé al seu post sobre activitat física i sòl pelvià. Jo tant sols en faré un breu resum i algun afegit.

Per la respiració és bàsica la física: que hi hagi un intercanvi de pressions correcte i que els músculs puguin fer la força adequadament. Els músculs que intervenen en la inspiració normal són els escalens, els intercostals, els subcostals, el transvers del tòrax i, el nostre protagonista, el diafragma (a la imatge, des de diferents punts de vista, perquè veieu bé la forma i la gran quantitat de relacions que té amb altres estructures de tots tipus: óssos, nervis, venes, vísceres etc; després en parlarem). L’espiració es fa de forma passiva per la relaxació dels músculs mencionats.

Perquè entengueu la dinàmica agafaré l’exemple d’un post que va escriure una altra companya fisio (us deixo l’enllaç; 100% recomanat) i us deixo un vídeo també. En condicions neutres, la pressió a la cavitat toràcica és igual o una mica superior a l’atmosfèrica. El nostre tòrax és com una xeringa, i el diafragma és l’èmbol. Durant la inspiració traccionem l’èmbol (el diafragma), augmentant l’espai a la cavitat toràcica, fent així que la pressió disminueixi i que l’aire pugui entrar als pulmons. Quan el diafragma es relaxa, torna a augmentar la pressió, i l’aire va sortint fins que es tornen a igualar les pressions.

Quan hem de respirar profundament, necessitem que intervingui més musculatura. Durant la inspiració necessitem l’ajuda del pectoral major i els serrats anterior i posterior; durant l’espiració forçada, dels intercostals interns i el transvers i els rectes de l’abdomen.

Ara que ja sabeu això, per què créieu que és tan important que el nostre diafragma estigui en bon estat?

• En primer lloc per respirar bé. D’això en dependrà directament la bona oxigenació que fem dels diferents teixits del cos.
• Com hem anat veient, el diafragma està en contacte amb l’estern, la revora costal de la paret toràcica, les últimes costelles i amb les vèrtebres dorsals (de forma indirecta) i lumbars. Per tot això ens pot donar problemes articulars a aquests nivells i, de retruc, problemes a altres músculs, així com també molts problemes posturals.
• Té un treball conjunt amb el diafragma pèlvic (com ens va explicar la Marta) i juga un paper plau amb les pressions que aquest rep. Si aquesta relació està alterada, podem tenir diferents problemàtiques al sòl pèlvic i a nivell visceral.
• El diafragma parteix el nostre cos per la meitat, separant els pulmons i el cor de la resta de vísceres. El seu moviment durant la respiració és rítmic, fent així un massatge dels òrgans que hi queden a sota, bàsic per a un bon funcionament de tots ells.
• Té una relació directa amb l’esòfag, que passa a través d’un dels seus hiats. Les alteracions de tensió del diafragma poden afectar doncs a la digestió.
• Juntament amb l’esòfag passen els troncs del nervi vague, que com ja us vaig explicar també està relacionat amb quasi totes les vísceres (recordeu, incloent l’intestí i la important relació d’aquest amb el cervell i la microbiota), és bàsic per regular el sistema nerviós parasimpàtic, i és qui envia els missatges dels centres respiratoris al propi diafragma. Entendreu doncs que novament un excès de tensió no és beneficiós.
• També té relació directa amb l’artèria aorta, la vena cava i els troncs limfàtics toràcics. En aquest cas, un excès de tensió al diafragma pot provocar problemes circul·latoris, tant a un nivell més perifèric (perquè el bombeig del diafragma afavoreix el retorn venós i el drenatge limfàtic), com a nivell més central, influïnt en el desenvolupament d’hipertensió. La influència a aquest nivell és doble, ja que els canvis de volum pulmonar fan un massatge sobre el cor, afavorint així la regulació del seu ritme.

*Des d’ara segur que voldreu tenir molta més cura del vostre diafragma. Us deixo un vídeo, novament dels companys de “fisioterapia online”, que explica com fer-vos-hi un automassatge.

I finalment acabem amb la qüestió que porta per títol el post: per què ens calmem quan respirem profundament?

Fins ara, la ciència desconeixia l’explicació exacta a aquesta pregunta. Fa poc s’ha sabut de l’existència d’un grup de 350 neurones situades a nivell dels centres respiratoris i que tenen 2 característiques molt especials:

• La 1ª és que estan més actives com més activa és la respiració, és a dir, que el nº de neurones activades és proporcional a la velocitat a la que respirem.
• La 2ª és que envien missatges al locus coeruleus, zona del cervell de la que ja us vaig parlar amb l’Alzheimer. És un nucli del sistema nerviós parasimpàtic que regula, entre d’altres, el cicle de la son, impulsos bàsics (com l’ira o la sexualitat), la resposta a l’estrès, el ritme cardíac, etc.

Entendreu doncs que com menys s’activin aquestes neurones (respirant més lent) menys missatges enviaran al locus coeruleus i més tranquils estarem.

*S’ha de dir que aquestes observacions s’han fet sobre ratolins, però el grup que ha dut a terme la investigació creu que és pot extrapolar als èssers humans.

Per acabar us deixo amb una imatge d’aquestes neurones (les de color verd). Les de color vermell són altres neurones d’una altra part dels centres respiratòries conegudes com a complex preBötzinger (o marcapassos de la respiració). Respireu bé!

*Fonts i enllaços consultats:

1. https://www.fisioterapia-online.com/articulos/el-control-de-la-respiracion
2. Atlas de anatomía Prometheus. Gilroy AM et al. Ed.Médica Panamericana, Madrid (2008).
3. Neuroanatomía clínica. Waxman SG. McGraw Hill (2011). 26a edició.
4. https://masquefisioterapia.wordpress.com/2013/11/03/redescubriendo-el-diafragma/
5. https://www.youtube.com/watch?v=3sRTD161pG0 (propiedad de fisioterapia-online.com)
6. http://www.lavanguardia.com/ciencia/cuerpo-humano/20170331/421320240076/halladas-neuronas-explican-respirar-hondo-relaja.html?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=botones_sociales

 

-Anna-

La meva experiència amb el Crohn i el mindfulness.

“La emoción es la energía que te lleva a la acción. La raíz etimológica de la palabra emoción proviene del verbo latino “movere” (que significa moverse hacia). Pone en movimiento tanto las funciones internas del organismo (estrés, sensaciones) como el comportamiento externo. Las emociones enriquecen nuestra experiencia vital.”

Aquest divendres passat es va celebrar el dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals (MII). L’any passat us vaig explicar les patologies que s’hi poden englobar: Crohn, colitis ulcerosa i altres tipus de colitis menys conegudes. Pel fet que em toca tant de prop, i de que és necessari que els qui patim aquestes malalties compartim què ens passa, he volgut dedicar-hi l’entrada d’aquesta setmana.

Que en un primer moment els metges et diguin “tens malaltia de Crohn” és un gran alleujament. Sí, ho heu llegit bé. Alleujament perquè la majoria de malalts passem per un calvari de proves, dolors, símptomes varis i sensacions que no saps ni identificar abans no et saben dir què tens. Pugui o no semblar incongruent és així. A l’estat espanyol  es triga, de mitjana, 3 anys a diagnosticar aquest tipus de malalties. Jo sóc l’exemple perfecte d’aquesta mitjana. Imagineu 3 anys sense tenir una explicació de què va malament i de cop, una etiqueta. Com a mínim ja no tens la sensació de ser un paranoic/hipocondríac.

Acte seguit apareix dins del teu cap un gran interrogant que demana al metge “què vol dir aquesta paraulota”? I just uns segons després la patada a l’estòmac del que suposa el diagnòstic. Llavors ve el “shock”: uns minuts, hores, dies, setmanes o mesos, segons de qui parlem, d’encefalograma pla, tristor, llàgrimes, processament, més llàgrimes, acceptació, i nova patada a l’estòmac perquè finalment has entès que tens una malaltia crònica greu. I generalment tens entre 16 i 40 anys quan t’ho diuen: aquella típica edat on t’esguerren uns quants plans vitals, sobretot si portes a dins un grèmlin guerrer. A tota la vostra angoixa i heu de sumar l’angoixa paral·lela de la vostra familia, perquè sí, hi és. Ho passen fatal també i ningú se’n recorda. En un primer moment no pots gestionar aquesta suma d’angoixes i no vols ningú al teu costat. Sort que no solen fer-ne cas i s’estan allà al costadet, esperant a què siguis capaç de gestionar-ho i puguis anar posant paraules al que et passa per dins, apretant-te la mà quan tens tanta por que no saps ni què vols, fent-te costat en situacions incòmodes i doloroses. Moltes gràcies familia (i amics, vosaltres també sou molt importants, és clar).

I a partir d’aquí tornes a sentir que entres dins l’espiral de la vida amb una incertesa multiplicada i unes complicacions afegides: passes l’època de dominar diferents serveis de l’hospital (que si analítiques, que si TACs, que si col·lonoscòpies, que si cirúrgies, que si urgències, etc.) i de què el teu digestòleg sembli el teu germà i les infermeres unes 2es mares; l’època de perdre una mica la dignitat i molt la vergonya pel forat de la bata mal tancada de l’hospital; l’època de conèixer totes les medicacions disponibles, mig per obligació mig perquè tens l’esperança de ser la gran excepció on tot funciona; l’època de buscar alternatives; l’època d’engegar-ho tot a la merda i blasfemar per tantes renúncies i oportunitats perdudes; l’època de “que injusta és la vida amb mi”; l’època de “joder, sóc una afortunada veient els casos que hi ha pel món”; l’època de muntanya russa: surts d’un brot i entres en una altre com qui juga a l’oca; l’època de no creure que puguis estar en remissió i de no dir-ho gaire alt per si tot està sent un somni; l’època de: “a la feina ho entendràn?, com els ho explico? o no ho dic? què els hi dic quan hi hagi un dia que no em pugui ni aixecar del llit del cansament i el malestar?”; l’època de viure amb por i veure la cua al dimoni a cada cantonada; l’època de ser plenament conscient de què implica qualitat de vida i quants parxes li has de posar quan tens una MII; l’època de recuperar la vitalitat i gaudir-ne al màxim i també la de no saber-ne disfrutar prou… tantes èpoques com et facin falta per aprendre i fer front a la teva realitat (jo no us en dic més, perquè les no mencionades són les que estan per venir).

I ostres què difícil és resumir i fer entendre què et passa de veritat quan tens Crohn sense donar massa detalls escatològics. Però tot aquesta petita confessió té 2 raons de ser: la 1ª, que us arribi, als qui patiu una MII i als qui no, per si pot confortar algú, arrencar algun somriure o alguna llàgrima que cura. I la 2ª per fer-vos entendre que per fer front a, per exemple, el Crohn, has de buscar vies que t’ajudin a sentir-te millor amb tu mateix i a gestionar totes les emocions i sentiments que van per dintre. I jo vaig decidir intentar-ho amb mindfulness i també us ho volia explicar.

Mindfulness és tenir consciència plena, és a dir, parar atenció al moment present (“aquí i ara”), sense reaccionar, acceptant l’experiència tal i com és (i no com ens agradaria que fos) i evitant jutjar.

El mindfulness és una filosofia de vida que neix del budisme, dins el qual es coneix com a sati. El que es busca amb aquest acte de consciència plena és reunir la ment i el cos, intentar que deixem d’actuar com a autòmates. La nostra ment té tendència a viatjar, o bé al passat (recordant què ens van dir, què va passar, com ens vam sentir, etc.) o bé al futur (anticipant-nos sobre el què passarà, direm, farem etc.), i mentrestant el cos va pel món sense viure realment res del que fem, perquè no hi parem atenció.

Aquests viatges de la ment, aquest no estar atents, genera sensació d’insatisfacció, d’angoixa, d’infelicitat, etc. Per què? Doncs perquè o bé constantment estem torturant-nos al treure a passejar la nostra bola màgica o perquè vivim enganxats a la nostàlgia; perquè quan no ens parem a pensar perquè fem el que fem, estem obviant què sentim i com hi reaccionem, i això a la llarga surt per alguna banda… Per mi és com si visquèssim en una situació d’inconsciència constant. I penso: “no és precisament la consciència el que ens fa humans?”.

No sé exactament per què em vaig decidir pel mindfulness. Sí que és veritat que s’ha posat de moda, però jo sóc bastant anti-modes. Però vaig anar a un centre cívic a provar-ho, la noia que ens ho va ensenyar em va agradar, i en aquell moment va ser un bon bàlsam per tot el que em passava. També hi ha estudis que ho recolzen, però avui no us vull aburrir amb això. Si els voleu, podeu escriure’m a través del blog i us els facilitaré. Del que sí que m’agradaria deixar constància és que actualment, investigadors de València estan duent a terme un estudi amb mindfulness en pacients amb Crohn i Colitis ulcerosa per testar-ne l’eficàcia com a element per disminuir els nivells d’estrès.

Us recomano, doncs, que intenteu fer-vos vostra la filosofia mindfulness? Doncs sí, 100%, tingueu o no MII. La vida són aquests petits moments. I realment redueix l’ansietat i les pors, perquè aprendreu a coneixer-vos. Això sí, com qualsevol cosa en aquesta vida, requereix pràctica i constància. I no és fàcil; no es noten els canvis en 2 dies. A mi em va anar molt bé el llibre que us menciono al final. N’hi ha moltíssims, però a mi aquest m’agrada perquè no és ni massa gruixit, ni massa prim, l’autora no et fot un sermó només començar, és molt planer i emminentment pràctic.

A mode de prova us deixo una meditació de la respiració, el més bàsic del mindfulness. Proveu-ho! En parlarem a la següent entrada.

Gràcies per llegir-me si heu arribat fins aquí! I compartiu-ho, que així donarem a conèixer les malalties inflamatòries intestinals.

-Fonts i enllaços consultats:

*Apunts dels cursos de mindfulness.

*Mindfulness funciona. Cómo desconectar y reducir el estrés. – Beatriz Muñoz

-Anna-

 

 

Alzheimer II-Teràpies no farmacològiques.

“El pasado reemplaza al presente, la noche y el día se mezclan y se solapan porque no hay ningún sitio al que ir, nada que hacer, nadie a quien ver nunca” – Naomi Fail

[*Us recomano el seu llibre “Validación-Un método para ayudar a las personas desorientadas“; tant si treballeu amb gent gran com si no].

Com us vaig dir la setmana passada, aquesta entrada busca ser molt més pragmàtica, informant de les teràpies no farmacològiques disponibles per retardar l’evolució de la malaltia i per fer-ne prevenció. Intentaré mostrar-vos el grau d’evidència que té cadascuna (em centro en revisions i metaanálisis molt recents). És una entrada per mirar-se tranquil·lament perquè conté molta informació.  Només començar us enllaço un estudi que proposa una nova nomenclatura per totes les teràpies que es poden acollir dins la terminologia “no farmacològiques” i resumeix la situació i els reptes actuals en aquest àmbit. A més, incloc una revisió sistemàtica de l’efectivitat i el cost que suposen les diferents intervencions per les alteracions del comportament en persones amb demència.

Primer, posem-nos al lloc d’una persona que pateix demència, i de la seva família, EMPATITZEM… [Feu clic i mireu el vídeo].

Després que aquest curt us hagi traslladat a les emocions de cada persona, passem a comentar les opcions de tractament no farmacològic.

• Estimulació de l’olfacte i el gust: si vam començar el mes amb un post sobre els sentits va ser, en part, perquè aquest apartat tinguès més sentit. Tal i com ens explicava la Marta, l’olfacte és el nostre sentit més primitiu, encara que no el tinguem gaire desenvolupat, i el gust és un sentit molt instintiu, molt de supervivència. Per aquestes raons, són 2 sentits molts interessants d’estimular en gent que pateix demència, sobretot ja avançada, on la comunicació verbal no sempre és efectiva i el moviment és, en general, reduït. Les persones sempre conservem la memòria afectiva i és curiós com, els nostres records, s’emmagatzemen al cervell no només amb imatges sinó també amb olors i sabors, i reviure’ls ens pot permetre arribar a llocs específics del cervell fent que la persona reaccioni. El millor és començar amb olors i gustos molt extrems o reconeixibles: la llimona, el cafè, una ceba, etc.

Us deixo un estudi que parla especialment de la relació de l’olfacte amb la cognició. Molt interessant.

• Estimulació cognitiva: qualsevol tipus d’exercici per estimular les funcions cognitives, principalment la memòria i l’atenció, però també altres com el llenguatge o la percepció ajudaràn a frenar l’avenç de la malaltia i estimularan el manteniment dels circuits neuronals. Aquí dins s’hi poden englobar moltes activitats, també de les que us parlaré més avall, però vull que s’entengui com a exercicis purs de reforç de memòria per exemple. Hi ha multitud de pàgines web on descarregar-se materials d’estimulació cognitiva. Aquí un exemple: http://www.demenciayalzheimer.com/ejercicios-cognitivos-para-descargar/

*Interessant una revisió molt recent sobre l’ús d’interevencions psicològiques i neuropsicològiques en pacients amb Alzheimer lleu-moderat. Mostra que l’estimualció cognitiva millora les habilitats funcionals i disminueix els símptomes emocionals negatius si va en combinació amb inhibidors de l’acetilcolinesterasa (medicació típica per l’Alzheimer).

• Exercici físic: conjuntament amb l’estimulació cognitiva  conformen els 2 principals tractaments no farmacològics. En un petit estudi dut a terme recentment, es defensa que un estil de vida saludable (incloent exercici i una dieta correcta) està lligat a protecció cerebral en Alzheimer. També una revisió sistemàtica de molts estudis afiança els beneficis de l’exercici físic sobre la funció cognitiva de les persones amb demència, independentment del diagnòstic clínic o la freqüencia d’intervenció. Fer exercici millora el nostre estat metabòlic general, prevenint malalties que és fàcil que apareguin amb l’edat i que poden influir en el funcionament del nostre cervell; millora la plasticitat neuronal, potenciant la qualitat de les sinàpsis i afavorint la formació de noves neurones, en especial de les que es troben a l’hipocamp, estructura cerebral clau en la memòria i l’aprenentatge. Així mateix, augmenta la producció de l’anomenat “factor neurotròfic derivat del cervell” (un factor neuroprotector, important per la supervivència de les neurones i la creació de noves sinàpsis i dendrites) i de la proteïna irisina, durant l’exercici de resistència, que activaria circuits neuronals destinats a lluitar contra la neurodegeneració.

M’agradaria destacar també la importància de donar estratègies per les caigudes. Aquí és on els fisioterapeutes podem tenir un paper més actiu: ensenyar estratègies per caure (sí, ho heu llegit bé: saber caure és important) i aixecar-se als nostres pacients. I no oblidem el treball en la penombra, ni sortejant objectes o terres irregulars. Com més apropem el dia a dia als nostres pacients, millor s’hi podran desenvolupar. I també tenim un rol important per millorar les pràxies (o habilitats motores adquirides), ja que és freqüent que la gent amb la malaltia d’Alzheimer desenvolupi problemes, sobretot, en el vestit i en l’alimentació.

• Teràpia intergeneracional: Altra vegada, val més 1 imatge que 1000 paraules. Veieu aquest vídeo de la residència Ibada de Navarcles i tindreu l’explicació.

Incloc una revisió i un estudi fet a Japó d’un programa de seguiment a llarg termini. En principi la teràpia presenta beneficis per a gent amb demències, però falta evidència per problemes metodològics a l’hora de realitzar els estudis.

• Storytelling: aquesta és una eina utilitzada en molts àmbits, però aplicat a les demències s’utilitza perquè la persona no senti la pressió de recordar, i recorri més a l’àmbit de la imaginació per expressar el que sent, ajudant-lo a que ho verbalitzi i millorant la seva autoestima. Hi ha un terapeuta especialitzat encarregat de dirigir i guiar la sessió (hi ha un petit protocol a seguir i es requereix un entrenament).  Xafardejant, he trobat un web molt interessant: http://www.timeslips.org/

No he estat capaç de trobar una revisió com a tal sobre l’ús de l’storytelling en Alzheimer o demència, però sí un article força interessant que defensa més la part “interpretativa” en comptes de fomentar tant la narrativa en les sessions, degut a que les persones amb demències avançades és freqüent que presentin importants problemes de llenguatge.

• Massatge: el contacte humà s’ha demostrat com un dels millors “antídots” als problemes de comportament que poden sorgir quan es desenvolupa una demència. A més, resulta una forma més de comunicació i una potent arma per prendre consciència d’un mateix, ja que ens permet reforçar el nostre esquema corporal. Segons la zona on s’apliqui el massatge (mans, part baixa de l’esquena, peus, etc), els efectes poden variar, però l’evidència és aclaparadora. Us enllaço aquí una revisió, però al peu d’aquesta entrada, deixo altres articles sobre massatge interessants (estudis 1-4).

Recentment hi ha un neuròleg de Bellvitge que defensava el poder de la carícia amb els malalts. Aquí l’entrevista que li van fer al Diari Ara.

• Musicoteràpia: abans de res, perquè veieu els efectes de la musicoteràpia en directe, i no només sobre malalts d’Alzheimer, sinó també per a gent amb moltes altres problemàtiques, podeu veure el documental “Alive inside” (aquí un tràiler). També podeu buscar un grup a Facebook anomenat “Música para despertar“.

Com a evidència científica us enllaço 2 articles, el primer, un resum sobre el què, el com i el perquè de la musicoteràpia, i en especial a Espanya, ja que en recull el marc legal d’aplicació. El segon, un recull més exhaustiu sobre els efectes de la musicoteràpia com a tal. Tampoc voldria deixar de recomanar-vos el llibre “Musicofília“, del gran neuròleg Oliver Sacks.

• Mindfulness: és la qualitat de fer-se conscient del moment present, del que sentim i pensem, del que ens rodeja, etc. però sense emetre cap judici de valor. Més que meditació és una filosofia de vida. Requereix la pràctica diària i un esforç més conscient al principi. Està començant a demostrar la seva eficàcia tant en persones “sanes” com en gent que ha desenvolupat demència, millorant la capacitat de concentració i la memòria. A part, també ajuda al cuidador, figura que no hem d’oblidar, a deixar-se un espai per a ell.

A Espanya se n’ha dut a terme un interessant estudi. També hi ha un article on s’observa el paper que el mindfulness juga en l’adherència a la medicació de pacients amb Alzheimer.

>Per a qui es vulgui introduir al món del Mindfulness, us puc dir per pròpia experiència que si busqueu llibres n’hi ha moltíssims. Us recomano el que jo tinc, perquè és molt pràctic i senzill: “Mindfulness funciona-Cómo desconectar y reducir el estrés“, de Beatriz Muñoz. Podeu buscar meditacions guiades a Youtube, on també n’hi ha moltes. Les del Vicente Simón, per exemple, estan bé.

• Concepte Snoezelen (estimulació multisensorial): aquest concepte neix a Holanda a mitjans dels 70, i també engloba més aviat una filosofia de vida que abraça la idea d’oferir a la persona i a un acompanyant diferents mètodes d’estimulació sensorial en un entorn controlat per tal de facilitar una sensació de benestar i relaxació. Els estímuls poden ser música, olors, llums de colors, teles de diferents tactes, imatges, etc. Us deixo una imatge d’una sala d’Snoezelen i us en feu millor la idea.

Pel que fa a l’evidència científica, us enllaço una revisió que conclou que falten més estudis i més pràctics, perquè la majoria són molt teòrics, perquè es pugui recomanar de forma efectiva. I també enllaço un estudi fet en 2 institucions geriàtriques a Austràlia on es compara l’efecte de l’Snoezelen amb l’efecte d’altres bones pràctiques respecte a les alteracions comportamentals en malalts d’Alzheimer.

• Teràpia assistida amb animals: en aquest cas, s’utilitzen els animals com a mitjà perquè la persona pugui arribar a establir comunicació eficaç amb les persones que el cuiden en el moment present. L’animal ajuda a la persona a fer-se conscient de qui és, tant a través dels seus records com del present. Aquest fet també li permet disminuir la seva ansietat. Generalment s’utilitzen gossos, i de forma menys freqüent, cavalls.

Pel que fa a l’evidència, sembla ser que és un bon mètode per ajudar tant a malalts com a cuidadors. Us deixo aquest estudi, així com també una revisió bibliogràfica que demostra que encara manquen estudis per poder ser concloent, que convindria estudiar els efectes de la teràpia tant a curt com a llarg termini i que estaria bé que crear protocols o guies de treball per a que, metodològicament, els estudis tinguéssin una major validesa.

• Mètode Montessori en adults: per explicar-vos-ho m’ajudaré dels companys de BSP Assistència (una empresa barcelonina que dóna servei a centres de dia, institucions geriàtriques i a domicili), que van fer un article molt ben explicat sobre com s’aplica aquest mètode, tradicionalment usat en infants, a l’àmbit geriàtric. Us enllaço també un vídeo seu on es veu com es treballa la motricitat de braços i la coordinació oculo-manual.

Les conclusions d’una revisió molt recent són que el métode Montessori és molt efectiu per a millorar les conductes incorrectes a l’hora de menjar, però que ara per ara no hi ha evidència científica pel que fa a la millora dels aspectes cognitius.

 

I per acabar, la pregunta clau: com sé quina estratègia terapèutica triar? Doncs la veritat és que dependrà molt de cada persona, de la seva història de vida, el seu bagatge emocional… Com ja vaig dir una vegada hi ha tants tipus de demències com persones les desenvolupen. A pesar de tenir trets característics similars, cada un reaccionem amb les nostres individualitats i haurem de conèixer bé la persona que tinguem a davant per dirigir el tractament d’una manera o d’una altra.

 

Aquestes 2 últimes entrades han estat una feinada, però estic contenta del resultat i espero que siguin d’utilitat.

[L’Alzheimer, tant per aspectes professionals com personals, desperta en mi moltes emocions i m’agradaria fer diversos agraïments especials en aquest post. El primer a un professor que vaig tenir a la universitat, en Carles Salvadó, un excel·lent professional que m’ha ensenyat gairebé tot el que aquí us plasmo, però que la lliçó més important que m’ha transmés és la de donar exemple d’humanitat, de tractar amb afecte infinit i tendresa a qui tenim al davant. També a un company seu, en Jordi Pujol: la seva primera classe de geriatria em va trencar tots els esquemes i em va recordar que tractem a persones i que les persones, el primer que volem és que ens mirin, ens amanyaguin i ens facin sentir com a casa encara que no coneguem la cara que tenim a davant. Agraïment especial també als avis i àvies amb qui he treballat i treballo, per posar-me a prova i ensenyar-me cada dia: paciència, escolta activa i sabiesa. Als meus pares, per haver-me transmès el respecte i l’estima que es mereixen les persones grans. I finalment, a l’Enric i la Lola, i al Cisco i la Maria, perquè sempre m’han fet sentir la nena més especial del món i m’han donat un amor infinit, d’aquell que només els padrins i les iaies saben donar. Gràcies a tots i cada un de vosaltres!]

-Anna-

-Fonts i enllaços consultats:

*Muñoz Marrón M. Blázquez Alisente JL, Galpasoro Izaguirre N, González Rodríguez B, Lubrini J, Periáñez Morales JA, et al. Estimulación Cognitiva. Material Docente Universitat Oberta de Catalunya (UOC). 2009.

*Salvadó Escarramán C. Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu”. Fisiofocus. 2015.

*http://abcblogs.abc.es/cerebro/public/post/por-que-el-ejercicio-fisico-es-bueno-para-el-cerebro-15949.asp/

*http://www.massagetoday.com/mpacms/mt/article.php?id=15057

*Articles d’evidència sobre massatge: estudi 1, estudi 2, estudi 3, estudi 4.

*https://www.alzheimeruniversal.eu/2016/09/22/mindfulness-y-demencia/

*http://www.xn--isnaespaa-s6a.es/concepto-snoezelen/

*http://www.bspasistencia.com/es/

*http://jaisaeducativos.net/blog/aplicaciones-del-metodo-montessori-en-adultos-ancianos-dano-cerebral-adquirido-enfermedades-degenerativas/

+ tots els articles que hi ha enllaçats al llarg del text.

-Imatges

*http://www.portaldealbergaria.pt/wp-content/uploads/2015/09/snoezelen.jpg

*http://www.ortopediarehabilitacion.com/images/blog/metodo_snoezelen04.jpg