Juny de 2018 – Apapatxar

“…s’hagin anat transformant els antics pecats en moderns trastorns”

Nascudes per al plaer (Mireia Darder)

Aquesta setmana us vull parlar sobre les cicatrius i la importància del seu tractament.

En consulta veig habitualment cicatrius de molts tipus: recents o antigues, petites o grans, hidratades o enganxades, acceptades o doloroses. Poden ser de cesàries o per extracció d’algun òrgan, per un procés cancerigen i també poden ser per estètica.

p1050400

Vull donar la importància que tenen realment aquestes marques a la pell i, per sobre de tot, la necessitat de ser treballades el més aviat possible. Quan una cicatriu no es tracta (hidratant-la i mobilitzant-la), poden portar problemes a llarg termini fent que al principi costi relacionar-ho amb aquella intervenció de fa tan temps.

CICATRIU

La Real Acadèmia Espanyola defineix cicatriu com: “Señal que queda en los tejidos orgánicos después de curada una herida o llaga. // Impresión que queda en el ánimo por algún sentimiento pasado.” (1)

(Vull fer un parèntesis per a transmetre la meva sorpresa en quant a la definició de la RAE. M’ha alegra que tingui en compte la possibilitat de tenir cicatrius emocionals.)

Continuem. Davant qualsevol lesió, el cos desenvolupa un procés de cicatrització que es divideix en (2):

Inflamació. Aquesta fase consisteix en vasodilatació per a què permeti l’arribada dels diferents organismes del sistema immunitari. Aquests organismes ajudaran a protegir-nos d’una infecció, i permetre així que es pugui desenvolupar la fase següent.
Proliferació. Aquest punt consisteix en la curació de la ferida a través de la creació de nou teixit.
Remodelació. Última fase que permet que les fibres de col·lagen es vagin adaptant a la tensió de la zona.

Com a terapeutes realment podem intervenir en aquesta última fase de remodelació. És el moment perfecte per a què se li doni a la cicatriu les diferents tensions i es faci el màxim de flexible possible. Quan això no es produeix, les cicatrius poden desenvolupar una cicatrització errònia; però també hi ha altres factors que poden influir com per exemple la mida de la cicatriu, la zona on està, l’estat de la pell, la genètica, l’alimentació, entre altres (3).

Alteracions en la cicatrització

Quan una lesió no es cicatritza bé pot desenvolupar cicatrius queloides o hipertròfiques. Aquest tipus d’alteració és quan hi ha una hiperproliferació dels fibroblastos i una disposició errònia del col·lagen (5). Això pot causar major dolor i que estèticament es vegi més. exd0023-0382-f1 (Foto a: cicatriu normal. Foto b: cicatriu queloide) (6)

Relacionat amb aquesta hiperproliferació del teixit, també vull mencionar les adherències. Aquestes són creixements descontrolats cap a les capes profundes. Habitualment es veu en cicatrius abdominals i provoca que els òrgans es vagi enganxant entre ells o a la paret abdominal i que, per tant, el seu funcionament es vegi dificultat.

Crec que és necessari explicar-vos una mica la anatomia del teixit conjuntiu per entendre d’on surt el col·lagen i els fibroblastos.

Teixit conjuntiu

La majoria dels teixits del nostre cos estan format per teixit conjuntiu. Aquest tipus de teixit aporta força, densitat, elasticitat, nutrició, protecció, comunicació, entre altres.

El teixit conjuntiu es classifica en teixit conjuntiu laxa (forma les vísceres, els nervis i els músculs) i teixit conjuntiu dens. Aquest últim pot ser irregular (càpsules articulars, pell i periosti) o regular (tendons, lligaments i aponeurosis). En tots els tipus està compost bàsicament per:

Cèl·lules: fibroblastos, leucòcits, fibroclastos etc.
Matriu extracel·lular: es diferencia la substància fonamental, on hi ha tots els elements no fibrosos que permet l’agregació de proteïnes, i la substància fibrosa, on hi ha fibres com l’elastina o el col·lagen.
Plasma intersticial: l’espai que ho engloba tot i que serà important la quantitat de minerals que hi ha.

TRACTAMENTS

El principal tractament que us vull parlar és el de la fisioteràpia, però abans us deixo aquí tres opcions en el cas de que la cicatriu fos queloide o hipertròfica.

** Radioteràpia: En aquesta revisió d’estudis que us presento, fan una combinació de radioteràpia i escissió quirúrgica, demostrant que és una tècnica segura i factible (5).

** Toxina botulínica: S’han fet estudis per a utilitzar la toxina botulínica com a tractament per a les cicatrius i els resultats han sigut positius en quant a què redueix la fibrosis de la pell disminuint la proliferació dels fibroblastos, modulant l’activitat del factor de creixement i reduint l’expressió de citoquines inflamatòries. Tot i així és necessari continuar fent estudis sobre la toxina botulínica (5-8).

** Silicona: En forma de prevenció de cicatrius queloides o hipertròfiques existeix un gel de silicona i unes lamines del mateix material. En aquesta revisió van poder concloure que és interessant en quant a prevenció, encara que la metodologia dels estudis revisant era deficient (9).

I finalment, en fisioteràpia el tractament bàsic consisteix en la mobilització respecte les superfícies inferiors. Això es pot aconseguir amb les pròpies mans o amb ventoses. A més a més, sempre recomano que les usuàries també s’ho facin a casa amb algun tipus d’oli (rosa mosqueta, pompeya o alguna crema que tinguin cicatritzant). Us deixo aquí un link d’una pàgina web de fisioteràpia que proposa algunes tècniques per auto-tractar-se les cicatrius:

https://www.fisioterapia-online.com/videos/auto-masaje-para-las-cicatrices-post-quirurgicas

I abans d’acabar m’agradaria fer una parada a aquelles cicatrius que no acaben de curar i que moltes vegades tenen emocions enganxades. Crec que en aquests casos MÉS QUE MAI s’han de tocar, s’han de mirar, s’han de sentir per acabar acceptant-les.

Les marques de la nostra pell són indicacions del que hem viscut i, a vegades, recordatoris dels aprenentatges quan l’oblit va guanyant terreny.

BIBLIOGRAFIA

Marta S.

“Envejecer es como escalar una gran montaña; mientras se sube las fuerzas disminuyen, pero la mirada es más libre, la vista más amplia y más serena”.

Ingmar Bergman

Fer l’entrada d’aquesta setmana m’ha costat moltíssim. En primer lloc perquè a vegades és difícil seleccionar quina informació dones i quina no per fer un escrit que no sigui massa complicat. I en segon lloc, perquè no vols deixar de transmetre-ho amb el màxim rigor científic i professional però, al final, a “Apapatxar” pretenem divulgar la nostra feina, i a vegades, a mi em passa que em perdo en tecnicismes i em falta ser més pragmàtica. Però tot i així, que res ens aturi: “¡vamos a ello!”.

Respect-and-Blessing — A l’Índia es toquen els peus a les persones grans en senyal de respecte.

El tema que vull abordar és complex i crec que s’ha analitzat des de tots els punts de vista. LES CAIGUDES EN LA GENT GRAN (per a aquesta entrada considerem gent gran qualsevol persona major de 65 anys; d’aquí en pot sortir un altre debat però siguem pràctics). Suposen la 2ª causa de mort per lesions accidentals; unes 646.000 persones en moren cada any (2016).

Dividiré l’entrada en 2 parts, que m’agradaria que servíssin a qualsevol que no es dediqui a abordar caigudes a trobar-hi maneres pràctiques i correctes de fer-ho, però també per generar debat entre aquells que us hi dediqueu cada dia.

Aniré explicant l’entrada en base a unes preguntes. A partir de les respostes podem començar a plantejar-nos si “jo” sóc una persona amb possibilitat de caure, quines actituds i hàbits tinc a favor i quines en contra, i què puc fer per millorar. M’ho puc plantejar com a èsser individual afectat directament per la problemàtica, com a familiar o com a professional.:

Què és o què es considera una caiguda? La OMS defineix una caiguda com una pèrdua involuntària d’equilibri i que el moviment resultant del cos quedi aturat per alguna superfície rígida (2016). Així doncs, segons aquesta definició, si jo em desequilibro i quedo recolzat a la paret, també hauria de comptar com a caiguda, però, ho és realment? Segurament si tinc en compte les conseqüències directes que això té per la meva salut, o si ho he de tenir en compte a l’hora d’elaborar un registre en alguna institució o la recerca d’estudis, no ho veuré com a tal comparat amb el fet d’impactar contra el terra, però si em quedo amb la potencialitat de fer-me mal i amb el fet de què alguna cosa hagi fallat en els sistemes que té el meu cos per mantenir-me estable, llavors sí que ho podríem considerar com a tal. Serà important, doncs, que valorem com usem el concepte segons l’entorn en el que ens movem, intentant consensuar-ho amb l’equip de treball.
Quins factors creus que influeixen en la persona gran i la fan més susceptible de patir una caiguda? Les persones majors de 65 anys són les que més caigudes mortals pateixen i són un sector poblacional amb alta probabilitat de patir-ne degut a diverses dificultats afegides. Conèixer el món de la geriatria i els comportaments motrius específics de la gent gran ens ajudarà, sens dubte, a entendre-ho millor.
- Les dificultats afegides poden venir per part de:
  - la pròpia persona: sensació d’abandonament, tristesa, manca d’atenció i afecte constants; incomprensió del propi procés de de dependència; POR (emocional i al buit).
  - l’entorn que envolta la persona, especialment familiars i/o professionals sanitaris, per manca de paciència en moments puntuals, de millors habilitats comunicatives, de millors tècniques de mobilització, de recursos econòmics o d’infraestructures en bon estat, d’escolta activa, de temps, de valoració de la feina que un fa; exigència de rapidesa; no coordinació/consens d’objectius en comú.
- Pel que fa als comportaments motrius (no hi entraré en detall), tan sols m’agradaria destacar:
  - la tendència al desplaçament en espiral a l’hora de realitzar les transferències (especialment quan s’aixequen del llit i quan s’aixequen i s’asseuen a la cadira).
  - les característiques principals de la marxa, que difereixen de les de l’adult “no gran”:
    - en bloc, és a dir, que no hi ha una una dissociació de cintures.
    - amb el centre de gravetat més proper a terra
    - amb un augment de la base de sustentació i novament el desplaçament en espiral, més econòmic.
  - altres comportaments típics:
    - mans recolzades al sacre (punt fix amb el que milloren el redreçament)
    - cap molt avançat i una cifosi toràcica molt marcada
    - passos curts i ràpids
    - traspàs lateral de pes insuficient (fet que condiciona que el taló xoqui bruscament amb el terra)
    - *possibilitat del fenomen de “freezing” en els pacients parkinsonians (quan han de passar el marc d’una porta o entrar en ascensor, quan canvia la superfície de terra o inclús el color, davant d’unes escales, etc. aquests pacients poden experimentar un bloqueig temporal a l’hora de caminar).
Com expliquem a una persona gran què és o què implica una caiguda? El llenguatge, o més aviat la manera de comunicar-lo és l’element clau de qualsevol relació interpersonal, i d’aquí no se n’escapa la relació que un professional de la salut té amb un pacient. Per tant, la manera com ens dirigim a la persona gran que ha caigut per atendre-la, per resoldre els seus dubtes, el què li transmetem i com, marcaran sens dubte com viurà les següents caigudes i com es relacionarà amb l’entorn a partir d’aquest fet. No hem de perdre de vista que el fet que una persona gran caigui és un esdeveniment important, ja que pot ser l’element diferenciador per identificar-lo com a persona fràgil (amb totes les seves conseqüències), pot suposar un canvi radical en la vida d’aquella persona (pot haver de traslladar-se a la llar d’un familiar o a un centre geriàtric, pot augmentar el seu grau de dependència, etc.); pot resultar, gairebé amb un 100% de seguretat, l’inici de la POR. Les conseqüències de la caiguda (que les comentarem al següent apartat) implicaran un o diversos dols que la persona haurà d’elaborar i, segons com ens hi dirigim, o la importància o fredor amb la que tractem el fet, marcaran la diferència.
Quines conseqüències tenen les caigudes?
- Funcionals: entès com a físiques, ja que les lesions que en derivaran, determinaran el grau de mobilitat i, per tant, de dependència, i de por, i també poden alterar la percepció de l’esquema corporal i de l’espai.
- Psicològiques: afectació de l’autoestima, novament la por, el·laboració de dols (per pèrdua de capacitats, de relacions, etc.), percepció del grau de soledat, de comprensió, etc..
- Socials: poden suposar un punt d’inflexió en la independència a l’hora de sortir i establir relacions, amb la imatge que tindran familiars-amics d’aquella persona, d’accessibilitat a serveis que pugui necessitar, afectació de la capacitat de comunicació no verbal, etc.
Què fem i què no fem “bé” actualment quan ens trobem davant d’una caiguda? Al que em vull referir quan dic que què fem bé i que no és una pregunta que, segons a qui dels 3 interpel·lats que he mencionat ens dirigim variarà una mica.
- “jo”persona susceptible de caure: procuro cuidar-me (fer exercici físic, dieta sana, tenir una bona higiene de la son, etc.) i seguir els consells que em dóna el meu entorn o puc canviar alguna cosa?
- familiar: acompanyo a la persona i resolc els seus dubtes sense jutjar o enfadar-m’hi? faig tot el que puc per entendre com se sent la persona que tinc al davant? intento aprendre i saber més per fer-ho millor la propera vegada?
- professional: puc aplicar-me totes les preguntes dirigides al familiar i hi afegeixo: ser transmetre adequadament la informació a la persona i als seus familiars? em mantinc actualitzat respecte a com valorar i tractar aquell fet? ser demanar ajuda/derivar?

I fins aquí la reflexiva entrada d’aquesta setmana. La 2ª part, ho prometo, serà més pràctica, però crec que és necessari valorar tot el que hem anat comentant. La veritat és que m’agradaria moltíssim generar un debat a partir d’aquesta entrada, així que us convido a totes i tots, professionals de l’àmbit sanitari i especialment als que no en sou, a compartir inquietuds, punts de vista, etc.

*Agraïments especials a Carles Salvadó i Luis Soto per introduir-me les reflexions clau que aquí veieu i per ensenyar-me molt del que aquí hi ha reflexat.

-Bibliografia:

*http://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/falls

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria basada en l’evidència” (Luis Soto).

*https://fisioconectados.com/2017/03/06/curso-vivifrail-envejecimiento-fragilidad-y-caidas-el-papel-del-ejercicio-fisico/

*https://japon-secreto.com/dia-respeto-los-mayores-japon/ (entrada a mode anecdòtic sobre el Dia Nacional del respecte a la Gent Gran que se celebra al Japó, Keirō No Hi).

-Imatges:

*https://dharamvigyaan.blogspot.com/2016/05/why-we-touch-feet-of-our-elders-or.html

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

-Anna-

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30

Mes: Juny de 2018

Cicatrius

Caigudes en la gent gran (I)