El passat mes d’agost vaig marxar a Àfrica. El viatge va néixer de temps mort entre reunions; sorgeix dels típics comentaris que poc a poc van agafant forma encara que el principi no t’ho pensaves. Des del primer moment teníem molt clar que no volíem anar-hi amb cap ONG, sinó des de l’individualisme. La idea era anar a veure la maternitat a les profunditats de l’Àfrica. Vam aconseguir un contacte que ens va ajudar a connectar amb el director clínic de l’hospital de Bafatà, un poble interior de Guinea Bissau.
Reconec que m’havia fet unes expectatives del que volia fer, em vaig projectar ajudar sense conèixer el que passava o necessitaven allà. Amb els mesos de preparació em vaig anar fent la idea de què potser no faria res, però ho intentaria al màxim de les meves possibilitats.
Abans d’endinsar-me en el viatge, m’agradaria explicar el concepte de la por. Fer un viatge així sempre fa respecte, malgrat les ganes. És un lloc desconegut, amb una cultura i una llengua diferents que mai saps si sabràs acceptar correctament. A més a més, se li suma la inseguretat d’un país pobre on, fins i tot, el ministeri del nostre estimat país et recomana que no hi vagis. Inestabilitat política, pobresa, cultura, religió… tot això fa por.
“Estic cansada de què tothom em digui que anirà bé i que sóc molt valenta mentre realment ara estic cagada…” (missatge la nit abans de sortir).
Intentes informar-te el màxim del país per anticipar-te, però realment serveix de poc. Intentes re-llegir la seva historia per comprendre la cultura, però realment et serveix de poc. Així que amb la motxilla plena de por, inseguretat i moltes ganes, marxes a l’aventura!
Bafatà és la segona ciutat més grandel país, després de Bissau que és la capital. L’hospital de Bafatà va ser un hospital de referència durant 2-3 anys per la presència de Metges Sense Fronteres (MSF), els quals van marxar el mes de març d’aquest any. La seva acció va ser sobre la malnutrició i la malària a la infància, però, per causes econòmiques, van haver de focalitzar-se a Bissau fent que els espais que ocupaven quedessin buits i el personal que van formar marxés amb ells a la capital.
Tenint en compte aquesta situació, la visió de l’hospital que nosaltres vam tenir a l’estar allà era plena de contradiccions:
- Falta de material, però alhora un despatx ple de coses donades.
- Necessitat de personal, però alhora sempre hi havia persones (estudiants d’infermeria) assegudes sense fer res.
- Ganes d’aprendre, però alhora sense deixar-nos desenvolupar des dels nostres coneixements.
- Zones col·lapsades de pacients, però alhora llocs abandonats i sense que ningú en fes ús.
Aquell contrast més la sensació de no saber què fer, va ser l’aspecte que més em va costar de gestionar. Els símptomes que habitualment tracto a consulta, allà no són un problema. Si ja aquí, hi ha gent que normalitza la incontinència urinària, com no s’ha de fer allà si la seva major preocupació és poder donar de menjar a tots els membres de la seva família o que la malària no mati el membre més petit?
Tot i així, vam estar a l’hospital de Bafatà dues setmanes on vam poder veure on podríem posar el nostre granet de sorra: La Casa de Mães. Aquesta és un espai gestionat per Càritas on les dones amb un embaràs de risc (allà és, principalment, per hipertensió o anèmia) i 5 dies després del part poden estar convivint i ajudant-se mútuament. És un lloc de tranquil·litat i coneixement on s’hi podien trobar somriures dins un entorn de preocupació com és un hospital. La nostra acció va consistir en ajudar al Mario (membre de Càritas) a fer la sensibilització, és a dir, xerrades a les mares sobre la higiene, l’alimentació, la cura del nadó, entre altres. L’Eli va parlar sobre la relació mama-bebè i la importància del contacte matern, conjuntament vam preparar joguines pels bebès i jo vaig parlar sobre la gestió del dolor durant el part, la postura i aspectes a tenir en compte en el post-part. D’aquell espai ens emportem un molt bon record: per les mares i per el Mario.
El contrast amarg de l’estada a l’hospital van ser les hores a Maternitat. M’havia fet una idea de veure el part primitiu on la dona seria la gran protagonista, i em vaig xocar de cara amb una maternitat occidentalitzada. Metges que ens repetien que molts problemes eren perquè les mares optaven per parir a casa, però que a l’hospital era més segur. Llevadores que no feien cas a la por de les mares novells o que no acompanyaven la tristor d’un avortament. Mares que parien estirades i que, alguns cops, van ser pigades si tancaven les cames per dolor. Nadons acabats de nèixer que eren deixats als peus del llit mentre la mare dormia sense importar si plorava.
“És tan diferent aso… Si quan pareixen es bebes se’ls posen a nes peus i ni els miren, o quan estan parint i tanquen ses cames, les peguen i criden. Hem viscut alguns abortaments i ni ploren… Els blancs hem invadit massa aso, estan massa influenciats per noltrus.” (17/08/18)
Des del primer moment vaig saber que allò em costaria gestionar-ho. Les expectatives, les idees que m’havia creat del que trobaria a Àfrica em van explotar a la cara amb una sensació de frustració molt gran i que, alguns matins, es transformava amb ganes de fugir d’aquella realitat. Al final intentes deixar enrere la teva visió europea, les teves expectatives com a professional i intentes donar el caliu amb el que puguis. I finalment, nosaltres vam decidir anar a buscar altres realitats, així que vam marxar a una tabanca (com un poblat) i allà la relació entre la mare i el nadó era molt més propera i amb més afecte. No vam tenir la sort de veure un part en aquella situació.
I abans d’acabar m’agradaria mencionar tres aspectes que, relacionats amb la maternitat, em van impactar molt. Sé que són culturals i intentaré que en l’explicació no hi hagi ni una mica de judici, perquè no es pot jutjar sense conèixer o viure la situació.
- Edat de la maternitat: A l’hospital ens vam trobar amb moltes mares i quan intentaves comunicar-te amb elles per a què t’expliquessin la seva historia, xocaves amb la cultura. Vam trobar unes quantes joves que en qüestió de 4 hores es convertien en mares. Joves de 14 o 18 anys que, un cop ja havien parit, et deien que no volien aquell bebè. Nosaltres els hi repetien que el miressin, que era molt maco, que era el seu fill; però també és veritat que podies empatitzar una miqueta amb la seva situació.
- Coneixement de l’embaràs: Això ens va sorprendre molt i em vull fer creure que va ser una casualitat per la dificultat de comunicació. Allà hi ha la llengua oficial (portuguès), però també moltes altres llengües autòctones com el mandinga o el fula. Llavors ens vam trobar un parell de mares que no sabien que estaven embarassades de bessons, i una d’elles ja estava de 35 setmanes!
- Matrimonis: En una de les xerrades el Mario ens va ajudar a conèixer les seves històries i em sorprenia la naturalitat en què els homes tenen més d’una dona. No vull fer cap judici perquè això és una qüestió de religió i hi ha moltes cultures que ho comparteixen i, fins i tot fora de la religió musulmana, es poden trobar relacions que es viuen des de la llibertat. Potser he decidit mencionar això perquè a vegades les segones dones es portaven amb els seus marits 15-20 anys. Una nena de 15 anys podia estar amb un senyor de 35 anys…
I aquest ha sigut el nostre viatge, a la nostra manera. Hi ha moltes coses més per contar, però que prefereixo quedar-me-les per mi. Potser hi ha decisions en què ens vam equivocar, però crec que el vam intentar viure de la millor manera possible. I ara només ens queden els records i les llavors que Àfrica ha sembrat a dins nostre.
Un plaer haver-lo compartit amb vosaltres, Tubabas!
Marta S.
Apapatxar 