Cortisol i part

“La medicina casi siempre empieza salvando a las personas de caer por debajo de la norma, pero las mismas herramientas y conocimientos pueden usarse entonces para sobrepasar la norma”.

Homo Deus – Yuval Noah Harari

A partir de la situació actual he decidit parlar en aquesta entrada sobre l’estrès i el part.

Ja en entrades anterior he parlat sobre el cortisol, l’hormona de l’estrès. Per exemple la de contacte matern i cortisol o l’entrada sobre el mastòcit. Si hi ha algun dubte sobre d’on sorgeix el cortisol, us recomano que visiteu aquestes entrades.

La influència del cortisol arriba a tots els nivells. Per entendre com aquesta hormona pot influir en el part,  abans hem de parlar de la placenta i com comunica mama i bebè.

La placenta

La placenta és un òrgan en si mateix. La seva importància recau, sobretot, en la influència que té en la programació del bebè.

Es crea a partir de la unió de l’òvul i l’espermatozoide. La implantació d’aquesta placenta i de l’òvul fecundat és realment una invasió de la mama per aconseguir tot l’aliment necessari per créixer.

La localització habitual de la placenta és a la part superior de l’úter, però es pot trobar a altres zones podent ser un problema, tan durant l’embaràs com durant el part.

Llavors podríem definir la placenta com el canal pel qual la mare proporciona oxigen i aliment, però també és el mètode a través del qual el fetus expulsa el diòxid de carboni i altres metabòlits de rebuig. El creixement fetal depèn de la facilitat de la placenta per transportar els nutrients de la mare al bebè.

A més a més, la placenta segrega les seves pròpies substàncies per crear el millor context pel fetus. Algunes de les més importants són: gonadotropina coriònica humana, estrògens, progesterona i somatomamotropina coriònica humana.

Comunicació

La fórmula en què la mare i el bebè es comuniquen és a traves de les hormones. I el canal, la placenta. Aquest és el motiu pel qual es considera la placenta com un òrgan neuro-endocrí on el sistema nerviós i endocrí de la mare influenciaran en el sistema nerviós i endocrí del bebè.

• Cortisol

Com ja vaig dir en entrades anteriors, el cortisol és l’hormona que ens permet estar en alerta i prepara el cos per passar a l’acció.

En el cas del bebè, durant la seva gestació es veu un augment de la secreció de glucocorticoides per ajudar a l’entrada d’aliment, concretament d’aminoàcids, i poder crear els teixits.

En canvi, en la mama s’intenta controlar. Hi ha un enzim que evita que el cortisol de la mama arribi al bebè. El problema llavors semblaria que està solucionat: encara que la mama estigui estressada, el bebè no ho rep. Però existeixen alguns factors que fan que l’enzim, anteriorment mencionat, disminueixi la seva funció. Alguns exemples podrien ser els tòxics (tabac o alcohol), la inflamació, les infeccions o l’estrès crònic.

A més a més, un augment de cortisol matern també provoca que la capacitat de secretar progesterona per part de la placenta es vegi disminuïda.

• Progesterona

La progesterona és una de les hormones més importants de l’embaràs. Durant la gestació va augmentant la seva concentració fins a duplicar-se.

Algunes de les funcions de la progesterona durant l’embaràs són assegurar la nutrició del fetus, reduir la contractibilitat de l’úter o preparar el pit per a la lactància.

Part

Les hormones presents en el part també són fonamentals i tenen funcions molt importants. Per exemple, l’augment d’estrògens i la disminució de la progesterona, o la presència d’oxitocina en la mare ajuden a produir les contraccions uterines.

S’ha vist que el fetus allibera hormones per ajudar a la seva sortida, com per exemple oxitocina, cortisol o prostaglandines.

M’agradaria centrar-me en les prostaglandines. Són una de les substàncies més importants durant el part i, si el part no avança, es poden administrar a nivell vaginal des de la medicina. De forma natural, les prostaglandines són alliberades per les membranes fetals per augmentar la intensitat de les contraccions.

Cortisol i part

Arribats aquí, crec que veure la relació entre el cortisol i el part és una mica més fàcil:

1) L’estrès crònic fa que l’enzim que evita que el cortisol arribi fins al bebè, es vegi inhibit.

2) L’excés de cortisol en sang provoca que la placenta secreti menys progesterona.

3) Tenir menys progesterona augmenta les possibilitats de contracció per part de l’úter.

A més a més, s’ha vist que la hormona anticipatòria del cortisol, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH), té un efecte regulador sobre les prostaglandines que participen en el part. Per tant, si hi ha molt de cortisol, significa que també hi ha molt de CRH.

4) L’augment de CRH provoca menys regulació sobre les prostaglandines que participen en el part.

Si tot això succeeix en els primers mesos, ens trobarem davant un avortament.

Si tot això succeeix en el sisè o setè mes, ens trobarem davant un part prematur.

Conclusions

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va deixar clar en un comunicat que totes les dones, inclús aquelles que tenien la Covid-19, tenien dret a ser respectades i informades durant l’embaràs o el part. Les investigacions actuals conclouen que no hi ha suficients proves que demostrin que les dones embarassades tinguin més risc que la població general, encara que el cos i els sistema immunitari estiguin en transformació.

Aquesta situació no és tranquil·litzadora. La situació actual és incerta i això ens pot crear angoixa.

Tot i això, sí que recomano aprendre a gestionar les situacions estressants, ja que és el primer i millor aprenentatge que li podem regalar al nostre fill.

• Com ho podem fer?

El moviment pot ser una gran decisió per a què el cos gestioni aquell cortisol que córrer pel cos.

Els pensaments o les frases en positiu poden ser allò que tranquil·litzi la ment. Informar-nos des de fonts oficials i no anticipar el que encara no sabem què passarà.

La confiança en el propi cos, si la gestació està més avançada. La decisió de posar-se de part és un concepte ambigu per la ciència, però no forcem al cos a l’abisme si encara no és el moment.

 

Bibliografia

• Web de El Parto es Nuestro
• Blog de Regenera
• Llibre: Niños Sanos, Adultos Sanos
• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Tratado de Ginecología y Obstetrica – Sociedad Española de Ginecología y Obstetricia

-Marta S.-

La dificultat de concebre

“Las enfermedades físicas tienen, en muchos casos, una relación directa con las emociones.”

Cómo hacer que te pasen cosas buenas – Marian Rojas Estapé

Obrim un nou tema amb l’ajuda d’una companya que a la propera publicació ens parlarà des de la visió de la medicina tradicional xinesa. Jo us introduiré el tema i parlaré una mica del que pot ajudar la fisioteràpia ginecològica.

L’esterilitat es defineix com la incapacitat d’una parella per concebre naturalment després d’un any de relacions sexuals sense protecció. Afecta entre el 13-15% de les parelles de tot el món, encara que aquest percentatge varia en funció dels recursos de cada país. Tot i això, epidemiològicament es diu que la possibilitat de quedar-se embarassada en cada cicle és només del 20-25%, i va augmentat a mesura que van passant els mesos (60% als sis mesos, 84% en el primer any i 92% en el segon any). Amb això vull dir que la tranquil·litat és bàsica ja que, estadísticament, ja es pot tardar una mica.

Les causes d’infertilitat poden ser moltes, però majoritàriament es divideixen en:

• Factors femenins

A nivell de la dona les disfuncions que impossibiliten la concepció poden ser factors hormonals (síndrome d’ovaris poliquístics, problemes de tiroides, excés de prolactina, menopausa precoç), factors estructurals (endometriosis, congestió pèlvica, mal posicions uterines), factors metabòlics (diabetis, inflamació de baix grau) i factors ambientals i psicològics (hàbits tòxics, estrès).

També hi ha un terme que cada cop és més habitual i no sabia on col·locar-lo: l’edat. Hem de tenir en compte que la fertilitat disminueix amb l’edat i augmenta la possibilitat de tenir algun avort espontani. A més a més, actualment també es parla de reserva ovàrica disminuïda, que no és més que la presència de pocs òvuls que disminueixen les possibilitat de fecundació, però no les impossibiliten.

• Factors masculins

A nivell dels homes les disfuncions que obstacubilitzen la concepció poden ser factors hormonals (baixa concentració de testosterona, problemes de tiroides), factors estructurals (obstruccions de les vies espermàtiques o urinàries), factors metabòlics (diabetis, inflamació de baix grau) i factors ambientals i psicològics (hàbits tòxics, estrès).

En els homes la majoria de vegades els problemes es troben a nivell del semen, sigui perquè la mobilitat, la vitalitat, la supervivència i/o la morfologia dels espermatozoides està alterada. Però també hi pot haver problemes en quant a maduració dels nuclis espermàtics o a l’aspecte, la viscositat i el volum seminal. La part positiva de tot això, és que la majoria de cops millora o canvia amb només tres mesos modificant l’estil de vida.

• Factors mixtos

Els factors mixtos serien aquells en què conviuen els femenins i els masculins, però vull remarcar també que a vegades quan «el quedar-nos embarrassats» s’allarga massa pot succeir una sensibilització central. La sensibilització central es defineix com un estat d’alerta crònic que provoca canvis neoplàstics en el cervell i una implicació emocional important. Va acompanyada d’una certa obsessió en relació al tema fent que allò passi a ser el centre de la seva vida, fent, fins i tot, canvis en la seva rutina o en les relacions. Amb aquest tema, molts cops quan la parella es rendeix, tiren la tovallola; el cos es relaxa i les relaciones tornen a ser envoltades de plaer, disminueix l’estrès i l’estat d’alerta, i succeeix l’embaràs.

FACTORS ESTRUCTURALS

Com ja he dit abans, en el cas de les dones hi pot haver factors estructurals que dificulten la possibilitat de concebre. Ampliaré una mica els tres exemples que he mencionat:

(a) Endometriosi

L’endometriosi és una malaltia que es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de la cavitat uterina. Això pot provocar lesions en la superfície del peritoneu, infiltracions profundes peritoneals, lesiones en els ovaris i/o nòduls en el tàbic rectovaginal.

Aquestes lesions poden comprometre la fertilitat de la dona a través de la formació d’adherències, canvis anatòmics dels òrgans reproductius i/o destrucció dels òrgans genitals i estructures pèlviques. També s’ha vist que el component inflamatori que acompanya a aquestes dones poden fer que la qualitat de l’òvul, la captació de l’òvul per part de la trompa, la interacció de l’espermatozoide amb l’òvul, la fecundació i el desenvolupament embrionari es vegin compromesos negativament.

El tractament de l’endometriosi més habitual és la cirurgia per eliminar els implants endometriotics i en varis estudis demostren un augment de la fertilitat en les dones intervingudes, sempre que les seves lesiones siguin lleus i no hi hagi distorsió anatòmica

(b) Congestió pèlvica

En aquest concepte podríem incloure pressions o caigudes viscerals, disfuncions articulars que modifiquin la dinàmica de la pelvis, dolor pèlvic crònic o problemes vasculars.

(c) Mal posicions uterines

L’úter és l’òrgan que es localitza a l’interior de la pelvis. En la seva posició habitual es troba amb anteversió, això vol dir que està situat endavant formant un angle de 90º entre el cos i el coll. Però és necessari que aquest úter sigui lliure per a què sigui funcional, i a vegades per tensions lligamentoses, tendinoses, musculars, entre altres es pot quedar encallat en una posició. Aquesta nova situació uterina pot influir en diferents dolències com dolor de regla, restrenyiment, augment de la freqüència orinaria, molèsties en les relacions sexuals, etc.

La posició de l’úter no és determinant pel fet de concebre, però sí que hi influencia. En aquests casos, els úters es poden trobar en retroversió, retroposició o lateralitzats. Les dues primeres posicions volen dir que el cos uterí cau endarrere fent que la posició del coll es pugui veure compromesa per concebre; en canvi, en els úters lateralitzats poden influir en la permeabilitat de la trompa uterina.

CONCLUSIÓ FINAL

La concepció és un camí. Un camí de tranquil·litat i auto-coneixement, de comunicació i complicitat amb la parella. Altres vegades també és un camí de fe, fe amb els metges que et porten o amb la naturalesa sàvia que considera que ara no és el moment.

BIBLIOGRAFIA

1. Kamel, RM (2010 Mar 6). «Management of the infertile couple: an evidence-based protocol». Reprod Biol Endocrinol 8: 21.

2. (2013 Gen 12) «Causes de la infertilitat». Criatures. (https://criatures.ara.cat/Causes-infertilitat_0_845915409.html).

3. (2012 Feb 14). «Saber más sobre Fertilidad y Reproducción Asistida». Sociedad Española de Fertilidad. (https://www.sefertilidad.net/docs/biblioteca/libros/saberMas.pdf).

4. David Vargas. «Fertilidad funcional: no te conformes con el ‘no tienes nada’». Regenera. (https://www.regenerapni.com/blog/fertilidad-funcional-regenera/).

5. Dr. Emili Fernández & Dr. Jaime Albornoz (2010 Abr 16). «Endometriosis e infertilidad». Revista medica Clínica Condes 21(3) 403-408. (https://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-pdf-S0716864010705514).

6. Clara Nebot (2014 Nov 22). «Com tracta l’osteopatia la infertilitat?». Osteo9. (https://osteo9.com/ca/com-tracta-losteopatia-la-infertilitat/).

 

-Marta S.-

L’activitat física i l’embaràs

“M’enamoro de la persona en què em converteix el moviment.”

Aprofitant que n’Anna va fer l’entrada sobre activitat física relacionant-la amb el dia Mundial de l’Activitat Física del passat divendres dia 6 d’abril, jo he decidit que aquesta setmana us parlaré sobre la importància de l’activitat física durant la gestació.

No he parlat gaire sobre l’embaràs, malgrat que treballo amb dones embarassades. No us hem concretat mai exercicis específics (fins a l’última entrada), malgrat sempre diem que l’activitat física és important. Així que aquest cop ho fusionarem tot.

---

Per què és important fer activitat física?

Aquesta pregunta per la que sembla tan òbvia la resposta, la podríem canviar per Per què, sabent que és tan important l’activitat física, en fem tan poca? Llavors la resposta seria una llista eterna d’excuses. Mai he sigut molt esportista i per això no he posat Per què és important l’esport?, sinó que parlo d’activitat física perquè crec que realment és el que el cos necessita i està a l’abast de tots i totes.

Així com va dir Moshé Feldenkrais “La vida es movimiento, sin movimiento la vida es impensable”. I quan et pares a analitzar la frase t’adones que té raó: la concepció, l’alimentació, l’aprenentatge, la set, el fred… tot ho fem a través del moviment.

Anem a recórrer al passat per entendre aquest moviment: Si visualitzem la imatge que ens han venut dels nostres avantpassats, podem veure persones físicament atlètiques i fortes. Pensar en el seu dia a dia, que consistia en sortir a caçar i recol·lectar, ja és un determinant per a què fos així. Havien de ser àgils, flexibles, forts, resistents perquè s’hi jugaven la vida. Aquell ésser humà caçador-recol·lector tenia un 50% de múscul, actualment està al voltant només del 30%.

Hi ha estudis que demostren que la inactivitat física actual és la influencia d’algunes de les malalties modernes o l’augment de la predisposició genètica a sofrir-les, així com també la quarta causa de mort en el món. Una bona proporció muscular dóna tranquil·litat. L’activitat física dóna suport a tasques del sistema immunitari, de resolució de la inflamació, de control neuro-endocrí i de regulació de l’estrès. Si no hi ha moviment, el cos activa l’alarma.

Llavors, si al cos li agrada tan, per què ens costa? Perquè abans ens movíem per necessitat i ara ja no existeix aquesta. Vivim tan en l’abundància, tan en les recompenses artificials que ens és impossible notar la satisfacció del moviment. Llavors, hem de recórrer al moviment cortical, és a dir, a moure’ns a través la decisió conscient i que fa que decaiguem fàcilment.

El cos, fisiològicament parlant, no entén perquè s’ha de moure si hi ha menjar al seu voltant, si les reserves energètiques estan plenes. Però, si tot i així aconseguim moure’ns a través de la decisió cortical, entra en un estat d’incomprensió quan els moviments no són fisiològics. Amb això vull dir que ens hem de moure amb una lògica pel cos, amb uns moviments que s’assimilin a accions quotidianes ja que així la recompensa serà major.

I per què durant l’embaràs?

Els beneficis generals de l’activitat física també s’apliquen durant l’embaràs. Però a més a més:

• Redueix els mals d’esquena.
• Ajuda a mantenir una bona postura.
• Ajuda a controlar el pes i a prevenir o controlar la diabetis gestacional o la preclàmpsia.
• Prepara físicament a la dona per afrontar el moment del naixement.
• Facilita la recuperació post-part.
• Millora les digestions i redueix l’estrenyiment

És important, però s’han de tenir en compte les contraindicacions ja que no totes les dones gestants poden fer activitat física i assegurar-nos d’això amb un consentiment mèdic. Alguns exemples seria la incompetència cervical, l’hemorràgia genital, insuficiència cardíaca, la ruptura prematura de les membranes ovulars, entre algunes altres. Tot i així, també hem de tenir en compte que hi ha algunes senyals d’alarma que ens han de fer parar l’activitat física: mal de cap, bradicàrdia, sagnat o mareig.

El Col·legi Reial de Obstetres i Ginecòlegs (RCOG) va fer una guia oficial d’activitat física durant l’embaràs el gener del 2006 on determinava que:

• Durant l’embaràs s’hauria de motivar a les dones a realitzar exercici aeròbic i de força uns 30 minuts la majoria del dies, com a part d’un estil de vida saludable.
• L’exercici aeròbic ajuda a mantenir un bon nivell de condició física, no amb l’objectiu d’arribar a un nivell màxim o de competicions atlètiques.
• Les dones han d’elegir activitats que minimitzin el risc de perdre l’equilibri o de trauma fetal.
• Iniciar exercicis del sòl pelvià immediatament després del part pot reduir el risc de sofrir incontinència urinària futura.
• L’exercici moderat no afecta a la lactància i no té impacte en el creixement fetal ni del nadó.

També existeix un projecte anomenat Gestafit que investigen sobre l’activitat física en l’embaràs impulsat per la Universitat de Granada, la Junta d’Andalusia i els hospitals San Cecilio i el Materno (article).

Consideracions

Per evitar possibles riscos en el cas de treballar amb dones embarassades, és important tenir en compte:

• Evitar les posicions boca-amunt, ja que, si l’estat ja és molt avençat, es comprimeix l’arteria aorta i poden sofrir marejos. Si es realitza algun exercicis en aquesta posició, evitar estar més de 3 minuts.
• Evitar les posicions boca-avall.
• Evitar les Valsaves, és a dir, mantenir l’aire a dins mentre es fa l’esforç físic.
• Condicionar l’entorn per a què no pugi més de 38ºC la temperatura corporal.
• No realitzar moviments violents o d’impacte.

Esquema d’una sessió i alguns exemples d’exercicis

Una sessió sempre l’haurem d’estructurar d’una manera similar, i que no es diferencia tan del que faríem per sessions “normals”.

• Escalfament: exercicis que facilitin la mobilitat articular i una mica de treball aeròbic. Un exemple seria la classe d’embarassades de la plataforma Ejercicios Posturales de la Clara Nebot (https://ejerciciosposturales.com/sesi%C3%B3n/embarazadas/).
• Part principal: exercicis de força, tonificació i reeducació postural. En aquest cas us deixo una compte d’instagram que pengen vídeos molt interessants @pregnancyworkout
• Fase final: exercicis respiratoris i relaxació.

Això sempre s’ha de fer sota la supervisió d’un fisioterapeuta o preparador físic especialitzats en aquest camp.

Marta S.

Bibliografia

• Paleotraining – Ariam Fernandez & Carlos Pérez
• Apunts
• https://www.acog.org/Patients/Search-Patient-Education-Pamphlets-Spanish/Files/El-ejercicio-durante-el-embarazo
• https://www.rcog.org.uk/globalassets/documents/patients/patient-information-leaflets/pregnancy/recreational-exercise-and-pregnancy.pdf

Mort intrauterina prematura i els rituals com acomiadament

“La coneixes tant que fins i tot l’estimes una mica, sense estridències. Almenys has deixat d’odiar-la (d’odiar-te per ser també aquesta tristesa), però no n’has après, encara, d’acceptar les estacions del cor”

Creixen malgrat tot les tulipes (Sònia Moll)

Així com us va dir n’Anna, aquest mes el volem centrar en el dol. Les dues creiem que és molt important parlar-ne obertament ja que, com vam veure en el post anterior, hi ha dol de moltes coses. En aquest cas em vull centrar en el dol davant una mort intrauterina prematura i la importància dels acomiadaments.

La inquietud d’escriure sobre això sorgeix a partir de la lectura, aquest estiu, d’un llibre molt recomanable: Las voces olvidades de Monica Álvarez i M. Àngels Claramunt. En el transcurs de la seves pàgines vaig fer-me conscient de la importància del temps durant el dol i de la necessitat de fer explícitament l’acomiadament d’allò que hem perdut (un fill o filla, unes expectatives, un òrgan, un futur…). Confesso que aquest cop m’endinso en un món carregat d’emocions i que espero tractar-lo amb la cura que es mereix.

IMPACTE DE LA PÈRDUA

> Un embaràs és il·lusió, alegria. Un embaràs són expectatives noves, és complir la funció com a dona. Una embaràs és vida!

> Una pèrdua prematura és desil·lusió i tristesa. És rompre amb les expectatives del que podria ser aquella persona, del que volies compartir amb ella i del que havies projectat per a ella. Una pèrdua és solitud…

La OMS defineix la mort fetal com “muerte acaecida antes de la expulsión o extracción completa de la madre, del producto de la concepción, cualquiera haya sido la duración de la gestación. La muerte está indicada cuando el feto no respira o no da evidencia de la vida como ser la ausencia de latidos cardiacos, pulsación del cordón umbilical o movimiento musculares voluntarios”. En quant a estadístiques, a Catalunya l’any 2012 hi va haver 5,53 nadons morts per cada 1000 naixements.

El més important, per a mi, és l’acompanyament que necessitaran els pares davant aquella pèrdua, és igual el temps de gestació o el motiu d’aquesta pèrdua. És per això que no vull parlar de les causes de mort gestacional, però si us interessa en aquest article se’n parla.

Prefereixo comentar per sobre els mecanismes d’exteriorització d’aquest ésser que s’ha mort en el seu procés de desenvolupament.

• Si la mort fetal es produeix en les primeres 13 setmanes de gestació, l’acció mèdica que es produeix és un respat de la matriu. Aquest procediment consisteix en l’extracció del material endometrial mitjançant una cànula de succió i així completar la neteja de l’úter. Alguns cops aquest procediment no és necessari ja que el sagnat que fa visible l’avortament és suficient, però es desenvolupa per a assegurar el benestar de la mare. Tot i així, m’agradaria deixar clar que el respat simbolitza l’eliminació de TOTES les capes endometrials de l’úter i pot influir en futurs embarassos.
• Si la mort fetal es produeix després de les 20 setmanes de gestació les opcions que hi ha són induir el part, provocar una cesària o esperar a què el cos de la dona iniciï el treball de part, normalment dintre de les dues setmanes des de la mort. A Catalunya el part vaginal i induït amb analgèsia epidural és la opció que amb més freqüència s’aconsella, i molts cops amb una certa pressa per por a provocar complicacions a la mare (el fetus allibera substàncies inflamatòries i existeix risc d’infecció o alteracions en la coagulació). Tot i així, vull deixar clar que la dona té la capacitat d’extreure fisiològicament aquell cos i que és important deixar un temps als pares per a què puguin pair la noticia, i així iniciar amb bon peu el seu dol.

L’ACOMIADAMENT

Hi ha pares que prefereixen no veure el seu fill després del part, però Natàlia Artigas, psicòloga de l’Hospital Josep Trueta de Girona, comentava en un article de Criatures que: “Hem fet un gir de 180 graus. Abans era impensable deixar veure i agafar el cos del nen mort, tot s’amagava. Es pensava que així hi hauria menys dolor. Però ara sabem que no s’hi ha de passar de puntetes, sinó que tot l’equip hem d’oferir un acompanyament emocional als pares, clau per facilitar el dol posterior”. És per això que en el moment en què els pares estan en contacte amb el seu fill, és important deixar un espai per a què puguin iniciar el seu acomiadament, on el temps s’aturi i res importi més que ells mateixos amb el seu dolor.

Aquest reconeixement de la vida d’aquestes personetes és tal que des del 2013, qualsevol nadó que neix amb vida i es mor al cap de pocs minuts, pot ser registrat en el llibre de família. Han sorgit diferents plataformes per a donar suport i, una d’elles m’ha cridat l’atenció. Es diu Adiòsbebe i consisteix en fotografiar aquella personeta estimada com a mètode de record, així com ho fem amb altres éssers que ens han deixat.

I en relació als records, també vull esmentar totes aquelles cosetes que es van comprar o regalar dirigides al nouvingut. Pot semblar que el fet de que la mare ho tingui o d’entregar-li si ho havíem comprat i no li havíem donat, pot ser dolorós per la família; però fem la lectura en positiu: és alguna cosa a què aferrar-se per part dels pares, alguna cosa que fa tangible l’existència del seu fill o filla i per tant també fa real la seva pèrdua i facilita l’acomiadament. Fan que el motiu del seu dolor sigui per quelcom real. I lligat amb això, entrem al tema dels rituals.

• Rituals d’acomiadament

Un ritual és una acció simbòlica en un espai i un temps determinat. En el cas dels rituals en la mort intrauterina, l’objectiu és l’acomiadament del fill/a i facilitar el procediment del dol, alhora que es va sanant l’emoció de la pèrdua.

Els elements del rituals són importants, és a dir, el lloc, el moment, les olors, les persones que hi assisteixen, si hi ha música o es fan lectures… Tota la part simbòlica té importància i s’ha d’elegir amb cura i emoció. Per exemple fer una caixa de records on a dins s’hi posa els regals d’aquella personeta, escriure una carta per acomiadar-se, fer un dibuix (sobretot si aquest nouvingut havia de tenir germans grans), etc. El que es fa amb tot allò després, és decisió del pare i la mare; alguns cops es crema, altres s’enterra, altres es guarda… les opcions són infinites!

Si en algun moment assistim a un ritual així, hem de tenir clar que allò es fa des de l’amor i la serenor per aquell ésser a qui s’estima.

---

I per acabar, comentar que els rituals d’acomiadament poden ser de tot allò que ens dol haver perdut: un òrgan, una oportunitat, un membre, una expectativa, una etapa, una decepció, un desamor… Els rituals senzillament ens ajuden a dir l’adéu definitiu. De quantes coses ens hem d’acomiadar i alguns cops ens pot costar?

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.umamanita.es/
2. http://criatures.ara.cat/embaras_i_crianca/mort-perinatal-barbara-julbe_0_1849615021.html
3. http://criatures.ara.cat/Pares-davant-dun-bressol-buit_0_887911209.html
4. http://criatures.ara.cat/embaras_i_crianca/avortament-silenci-social_0_1727827208.html
5. https://med.unne.edu.ar/revista/revista188/4_188.pdf
6. http://observatorisalut.gencat.cat/web/.content/home/el_departament/estadistiques_sanitaries/dades_de_salut_i_serveis_sanitaris/mortalitat/documents_mortalitat/arxius/mortalitat_2012.pdf
7. http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/11/10/mujer/1289402614.html

Marta S.

 

Pastilles Anticonceptives

“Vèncer la por és atrevir-se a transitar pel desconegut, trencar hàbits i mantenir actituds fora de la convenció.  Vèncer la por és obrir-se a l’amor, a la cooperació i a la integració en detriment de la competència, la desigualtat, la relació violenta.”

Nascudes per al plaer – Mireia Darder

Aquesta setmana us vull parlar de les pastilles anticonceptives. La setmana passada quan vam parlar de l’endometriosi ja us vaig dir que aquest fàrmac podia ser una de les opcions en el tractament dels símptomes que produeix, així com també ho és en el casos d’ovaris poliquístics, pels seus efectes de control sobre les hormones. Malgrat això, les pastilles anticonceptives són habitualment utilitzades per evitar els embarassos.

Història de les pastilles anticonceptives

El 1951 es va fer la síntesi química del primer esteroide anticonceptiu a Mèxic, però no va ser fins el 1960 que es van començar a comercialitzar a Gran Bretanya i a Estats Units les pastilles anticonceptives. Els pares de la primera píldora, pel descobriment del compost químic, són Gergory Pincus i Luis Ernesto Miramontes Cárdenas.

Des de la seva comercialització, les pastilles anticonceptives han anat augmentant les seves consumidores. Algunes dades que ho demostren són les 10.000.000 dones que la prenien a EEUU la dècada dels 70 i com als anys 90 havia augmentat a 60.000.000. A Espanya l’equip DAFNE va veure que del 1997 al 2009 havia anat augmentant l’ús de preservatiu i el consum de mètodes hormonals com a sistema anticonceptius.

L’aparició de mètodes anticonceptius fiables va simbolitzar una alliberació femenina, ja que va permetre veure la sexualitat com un aspecte fonamental de l’èsser humà, separant-lo d’un acte purament biològic; és a dir, separar la sexualitat de la procreació. “La historia de la mujer ha estado enmarcada por una mala interpretación de sus dimensiones fundamentales: biológica, psicológica, espiritual y social; su dignidad y su rol. Erróneamente se considera que la dimensión de la maternidad femenina es una obligación para que biológicamente todas las mujeres sean madres, lo que las reduce a solo un aspecto de su identidad: el biológico.” (Mujeres y anticonceptivos, ¿liberación femenina? – Danelia Cardona-Lozada).

Mètode d’acció de les pastilles anticonceptives

Per entendre millor el mètode d’acció, és a dir, com funcionen les pastilles us deixo l’entrada sobre Hormones Sexuals Femenines per a què consulteu com és el funcionament del cicle menstrual.

Llavors, les pastilles anticonceptives estan formades per estrògens i progesterona de forma sintètica. La presència d’aquestes hormones sintètiques provoca que l’hipotàlem i la hipòfisi no produeixin hormona luteïnitzant (LH) ni hormona foliculoestimulant (FSH), que són les que estimulen la producció d’estrògens, progesterona i testosterona a les gònades sexuals. I si recordem, el sistema s’autoregulava depenent dels nivells d’aquestes tres últimes hormones. Això provoca que la principal tasca dels ovaris quedi abolida, i el sagnat es produeix per la baixada de les hormones sintètiques present en les pastilles.

Algunes pastilles, a més a més, provoquen l’engruiximent de la mucosa que envolta el coll de l’úter per a dificultar l’arribada de l’espermatozoide, en el cas que algun òvul s’hagués pogut alliberar, o provoca canvis en la capa endometrial que recobreix l’úter per a impedir que l’òvul es pugui unir a les seves parets.

M’agradaria deixar reflectit els problemes que hi poden haver després d’abandonar les pastilles anticonceptives en relació a la sensibilitat dels receptors hormonals. Amb això em refereixo a l’absència de sagnat durant un temps després de deixar les pastilles, ja que el receptor s’ha acostumat a l’hormona sintètica i necessita més hormona biològica per tornar arrencar el cicle.

Efectes secundaris

Des del seu descobriment, es van veure alguns efectes secundaris que provocaven les pastilles. Entre els més importants hi ha els efectes trombòtics i la major possibilitat de càncer de mama i d’endometri, i que continuen estudiant-se; però també pot provocar falta de libido, augment de pes, mal de cap, canvis d’humor, hemorràgies fora de les regles, dolor als pits, depressió, ansietat, entre altres.

• Cas clínic

Em fa especial il·lusió fer participar aquesta persona en aquest blog i, amb el seu permís, m’agradaria explicar-vos els efectes més psicològics que molts cops no tenim en compte de les pastilles anticonceptives.

Ella és una noia de 28 anys, que va començar a prendre pastilles anticonceptives amb 23 anys després d’estar molt temps amb parella estable. Va ser diagnosticada de VPH (virus del papil·loma humà) que amb 1 any el seu propi cos va eliminar. Després d’una citologia sense presència del virus, va demanar les pastilles anticonceptives. Ella em comenta que li va sorprendre que fos tan fàcil aconseguir-les, senzillament una visita amb la matrona on ja li va donar el nom d’una marca.

Va iniciar el tractament, i m’explica que el primer mes va ser el pitjor. Va començar a notar que l’envoltava una tristesa estranya, com si cada dia pensés que li passaria alguna cosa dolenta; i a més a més, es va començar a imaginar que la seva parella li estava posant les banyes. Les discussions van anar augmentant i ella només feia que plorar.

Després d’aquell mes, tot es va calmar i va “començar a tornar a ser ella”, transcrivint les seves paraules. El problema durant els 3 anys que les va prendre va ser la falta de libido, fet que va ser un dels determinant per a deixar-les. Quan va abandonar les pastilles li va tornar a passar el mateix que al principi, però amb menys intensitat.

Ara que ja fa un parell d’anys que no les pren, creu que el canvi en quant al libido i les ganes d’experimentar a nivell sexual són tan diferents que prefereix tornar a l’ús del preservatiu.

Bibliografia

• http://salud.ccm.net/faq/6283-como-actua-la-pildora-anticonceptiva
• http://132.248.9.9/libroe_2007/0005801/10_07.pdf
• http://personaybioetica.unisabana.edu.co/index.php/personaybioetica/article/view/3733
• http://www.lrmcidii.org/wp-content/uploads/2014/01/pildora-anticon.pdf
• https://es.wikipedia.org/wiki/P%C3%ADldora_anticonceptiva_oral_combinada#Efectos_secundarios
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2726928/

Marta S.

 

Prolapse

 “No obstante, si tenemos una salvación, si nos queda un resquicio para la espereanza, creo que será de nuevo en la hembra de la especie, en la mujer, en quien reside la responsabilidad de lograr tal proeza.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Prolapse? Què és aquesta paraula tan rara?

S’usa el terme de prolapse quan es fa referència al descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Estadísticament succeeix més en dones que en homes, per la forma de la musculatura del sòl pelvià (SP) i la maternitat.

Per tant, podem dir que la dona notarà una sensació de pes en el periné o una alteració en la funcionalitat de la víscera caiguda (incontinència urinària, per exemple), o d’una altra que estigui pròxima, i que es pot veure agreujat en situacions d’augment de pressió dins de l’abdomen. També es poden desenvolupar símptomes de dolor lumbar baix, infeccions de repetició o sagnat.

Es classifiquen els prolapses en 4 graus:

• 0: absència de prolapse
• 1: lleuger descens de l’òrgan, però que encara es manté dins de la vagina.
• 2: descens de l’òrgan que arriba fins l’entrada vulvar.
• 3: òrgan que es troba en l’entrada vulvar, però que surt a l’exterior en situacions de pressió.
• 4: òrgan que es troba fora de la vagina estant, inclòs en repòs.

I per últim, es defineixen en funció de l’òrgan prolapsat:

• Cistocele: caiguda de la bufeta.
• Uretrocele: caiguda de la uretra.
• Histerocele: caiguda de l’úter.
• Rectocele: caiguda de la paret anterior del recte.
• Enterocele: caiguda de la massa intestinal.

Per què passa això?

Com ja he dit, el prolapse es produeix per què hi ha una situació d’excés de pressió sobre la víscera i, al mateix temps, fallen els sistemes de suport fibro-musculars. Malgrat això, no es coneix una causa única que produeixi el prolapse, sinó que es considera multifactorial.

Abans de parlar de les causes més habituals, m’agradaria donar un punt d’atenció a la postura. Aquesta és molt important en quant a la influència que té sobre la posició del nostre diafragma i l’actitud de la musculatura abdominal i del sòl pelvià, ja que això influenciarà en la distribució de les forces de pressió intrabdominal.

Causes més habituals:

• L’edat
• La menopausa
• Els embarassos
• Els parts vaginals
• L’obesitat
• La tos crònica
• El restrenyiment crònic
• L’estrès ocupacional
• La cirurgia pelvica o abdominal
• ELs factors congènits

Agruparé una mica les causes per a poder explicar-les millor.

Edat i menopausa

L’edat i, en el cas de les dones, la presència de la menopausa provoca canvis en la qualitat dels teixits.

En una entrada anterior ja vam definir la menopausa com l’esgotament dels ovaris  (entrada). La disminució del nivell d’estrògens que suposa, provoca que la força, el to i la resistència de la musculatura del sòl pelvià es vegi disminuïda; així com també la quantitat i la qualitat del col·lagen, present en els lligaments.

Embarassos i parts vaginals

Aquests es consideren un factor de risc per dos motius:

• La possibilitat de desgarrament dels músculs del sòl pelvià (entrada) i, per tant, la pèrdua de la seva funció de suport.
• La possibilitat de lesió dels nervis que innerven els músculs del sòl pelvià.

Aquestes possibilitats es veuen augmentades en parts en què s’utilitzin instruments (fòrceps, espàtules, ventoses…), que el nadó pesi més de 3,500 kg o que la fase expulsiva del part sigui molt llarga.

Restrenyiment crònic

Es defineix restrenyiment com a un trastorn de l’hàbit intestinal definit com una disminució en la freqüència evacuatòria per femta massa dura o difícil d’expulsar. Existeixen els criteris de Roma III (taula 1)  que ajuden a classifircar-ho.

Al tenir restrenyiment crònic, els esforços per evacuar seran molt grans provocant que alguna víscera es pugui prolapsar, si es manté en el temps.

La cirurgia pèlvica o abdominal

Si fem memòria a l’entrada sobre la diàstasis, vam parlar de l’estructura muscular que forma l’abdomen: les capes musculars i com es relacionaven entre elles. Però a més a més, hi ha una relació quasi directe entre la musculatura abdominal profunda (transvers de l’abdomen) i el sòl pelvià.

Quan es fa una cirurgia pèlvica o abdominal, sobretot si les cicatrius són molt grans o no es reparen correctament, l’abdomen pot deixar de ser competent. El concepte de competència abdominal es refereix a què la musculatura abdominal no es contreu per anticipar l’augment de pressió, sigui per un cop de tos o per apnea.

Factors congènits

Quan parlem de factors congènits, em refereixo a components genètics, com la qualitat del teixit conjuntiu, petites paràlisis de vies nervioses o defectes en el tancament de la línia alba, que també poden influir en el desenvolupament del prolapse.

Tractaments

El tractament serà diferent en funció del grau de prolapse que presenti l’òrgan.

Tractament de fisioteràpia

Estarà indicat en graus lleus o moderats (grau 1 i 2). Es basa en corregir totes aquelles conductes de risc  que es poden modificar (tos crònica, obesitat, restrenyiment, tipus d’esport…), teràpia conductual (postura, hàbits…) i reeducació del SP (consciència corporal, treball de la força, millora del to, GAH).

Tractament mèdic

Quan el prolapse ha avançat tant, que es troba al tercer o quart grau, la intervenció haurà de ser mèdica. Tot i així, la  fisioteràpia podria ser un complement per a què no hi hagi més recidives, fent modificacions posturals, entrenament de la musculatura, etc.

El tractament mèdic es divideix en l’extirpació de l’òrgan prolapsat o en la col·locació dels pesaris. En quant el primer, normalment es realitza en histerocele (caiguda de l’úter), quan la dona és major i no hi ha possibilitats de tenir més fills. En canvi, els pesaris són dispositius que es posen per ocupar l’espai vaginal i donar suport a la bufeta, l’úter o el recte quan aquests han descendit del seu lloc habitual.

Bibliografia

• http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf
• http://www.ensuelofirme.com/menopausia-y-suelo-pelvico-como-ponerte-en-forma-sin-riesgos
• Apunts

Marta S.