Maltractament a la gent gran

M’hauria agradat tenir aquesta entrada llesta al mes de juny, perquè precisament el dia 15 se celebra el Dia Internacional de Presa de Consciència sobre el Maltractament i l’Abús a les Persones Grans. Tal i com jo ho veig, no hauria de ser necessari que existís un dia així perquè no hauria d’existir ni el maltractament cap a les persones grans, ni cap altra forma d’abús contra cap col·lectiu. Però també s’ha de tocar de peus a terra i aquesta és, com tantes altres, una realitat a la que no solem prestar gaire atenció i que no coneixem a fons. Així doncs, m’he proposat coneixer-la una mica millor i intentar veure què s’està fent per prevenir-ho i solucionar-ho.

“Un acià que mor és una biblioteca en flames” – Xavier Aldekoa.

CONCEPTE

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el maltractament cap a les persones grans com “un acte únic o repetit que causa dany o patiment a una persona d’edat avançada, o la manca de mesures adequades per evitar-ho, que es produeix en una relació basada en la confiança”. Aquest tipus de violència constitueix una violació dels drets humans (1,2).

No va ser fins al 2002, amb la Declaració de Toronto per la Prevenció Global del Maltractament a les Persones Grans, que es va establir una mica de consens sobre la definició, i on es va posar de manifest que: no existia cap marc legal ni per la prevenció ni la denúncia del maltractament cap a les persones d’edat més avançada; que calia perspectiva de gènere per enfocar-ho; que no és un problema d’una part del món en concret sinó que afecta a nivell global, però que en cada cas cal tenir en compte el context cultural i socio-econòmic per entendre l’arrel del problema i abordar-lo; que és necessària la formació, tan dels professionals d’intervenció directa com de la societat; i que fa falta un abordatge intergeneracional i multidisciplinar (3).

DADES

La OMS ho considera un problema de salut pública. Segons una revisió de 2017 (amb dades de 52 estudis que contenen informació de 28 paísos amb diferent desenvolupament), un 15’7% de les persones de més de 60 anys havien patit maltractament, almenys, 1 vegada en l’últim any. Però, probablement la xifra real sigui molt més alta, ja que es calcula que només es denuncien 1 de cada 24 casos. La culpa, la por i la vergonya són molt presents en aquests casos perquè els maltractadors solen ser de l’entorn més íntim de la persona afectada (1).

Pel que fa a entorns residencials, hospitalaris, etc., no hi ha dades concloents, però tot porta a pensar que les xifres són encara més elevades que dins la comunitat. En una estimació en base a alguns estudis es conclou que un 64,2% (!) dels treballadors va infligir alguna de les formes de maltractament en l’últim any (1).

La prevalença, a nivell mundial, s’estima que és d’entre un 1 i un 10%, però segurament sigui més (2).

Si la progressió segueix com els últims anys, i estimant que la població major de 60 anys, que era d’uns 900 milions de persones l’any 2015, passarà a ser de 2000 milions el 2050, llavors el número de persones grans maltractades podria arribar a 320 milions (1).

*Aquí podeu veure un resum gràfic de les dades de, fins a 2016, publicat per la OMS.

Si ens centrem a la Diputació de Barcelona (repartit pels seus diferents municipis), “durant el 2019 es van detectar 392 casos de maltractaments en 42 municipis, 238 a dones (76%) i 94 a homes (23,97%). El perfil de la persona maltractada, segons dades del 2017, és en un 80% dels casos una dona, d’entre 80 i 84 anys, sense deteriorament cognitiu i que necessita suport per a les activitats bàsiques de la vida diària“. En la majoria de casos el maltractador és el fill, i sol ser en forma de maltractament psicològic, negligència o abús econòmic (4).

TIPUS DE MALTRACTAMENTS

Poden ser de tipus físic, sexual, psicològic o emocional; també per raons econòmiques o materials; abandonament; negligència (intencional o per omissió); i menyspreu greu de dignitat i manca de respecte (1,2). N’hi ha d’altres tipus, com ara l’ús de contencions, l’edatisme, o el síndrome de l’àvia esclava, però aquests no consten en totes les publicacions com a tal, i per això costa més trobar-los (5).

El més habitual i el més denunciat és el maltractament psicològic, seguit a certa distància del físic (que és molt poc denunciat pel propi afectat, i és més aviat la família o representant de la persona qui ho fa), i a molt poca distància hi ha l’abús econòmic. Després segueixen les negligències (també molt més denunciades pels familiars o representants) i finalment, els abusos sexuals (1).

FACTORS DE RISC (1)

• Individuals: la mala salut físic i mental de la persona afectada, així com el seu gènere (les dones es veuen més afectades per alguns tipus de maltractament i la probabilitat de què l’abús sigui més greu i continuat que sobre un home, augmenta).
• Relacionals: el fet de compartir espai amb l’agressor, la dependència econòmica i el fet ser cuidador d’una persona amb dependència i/o deteriorament cognitiu (i si a més hi ha situacions disfuncionals en la família) són factors que generen estrès i poden augmentar la probabilitat de maltractaments.
• Comunitaris: l’aïllament social i la conseqüent manca de recursos (materials, personals, econòmics, etc.).
• Socio-culturals: edatisme, creences com la fragilitat i la dependència generalitzada de la gent gran respecte a la resta, tabús, manca de suport (familiar, econòmic, assistencial, etc.), sistema de successions i drets de terres que afecten les distribucions de poder i recursos dins la família, debilitament de les relacions familiars, entorns físics poc facilitadors, manca de formació (professionals i societat), entre d’altres.

A les imatges que hi ha a continuació, extretes de la referència nº5, podem veure que la OMS els classifica segons si el factor de risc afecta a la víctima o al maltractador:

PREVENCIÓ

Existeix una gran diversitat d’estratègies per fer front a aquest problema, ja que l’abordatge ha de ser multifactorial (i de moment hi ha molt poca evidència sobre la seva efectivitat). La OMS les divideix en dos tipus (1):

Estratègies per prevenir:

• Campanyes de sensibilització per al públic i els professionals
• Detecció (de possibles víctimes i agressors)
• Programes intergeneracionals a les escoles
• Intervencions de recolzament als cuidadors (gestió de l’estrés, autocura, etc.)
• Polítiques sobre l’atenció en residències per definir i millorar el nivell de l’atenció
• Formació sobre la demència dirigida als cuidadors

Estratègies per intervenir:

• Notificació obligatòria del maltractament a les autoritats
• Grups d’autoajuda
• Cases refugi i centres d’acollida d’emergència
• Programes d’ajuda psicològica dirigits a les persones que infligeixen els maltractaments
• Telèfons d’assistència que proporcionen informació i derivació
• Intervencions de recolzament als cuidadors

El Consell de Piscologia d’Espanya, per la seva banda, afegeix diversos matisos i estratègies que m’agraden per complementar les anteriors (6):

• Pel que fa a les campanyes de sensibilització, fa èmfasi en posar en valor a la gent gran, i no en els maltractaments en sí mateixos.
• Aposten per promoure la participació de la gent gran dins de la comunitat, no només a través d’activitats intergeneracionals, fomentant així les relacions socials i el fer xarxa.
• Eliminació del llenguatge estigmatitzant, fent èmfasi en els mitjans de comunicació.
• Establir serveis específics per l’atenció del maltractament cap a les persones grans (incloent telèfons d’ajuda que no puguin ser rastrejats, similars als que es fan servir per atendre en casos de violència de gènere).
• Promoure un bon disseny ambiental, que faci els entorns més accessibles, segurs, cómodes i significatius.
• Potenciar l’atenció psicològica per als majors de 60 anys.

*A Catalunya, hi ha un Protocol que va elaborar la demarcació de Girona de la Generalitat de Catalunya l’any 2007. El 2016, la Diputació de Barcelona, va elaborar una guia d’atenció a les situacions de maltractament dels usuaris del Servei de Teleassistència.

*A nivell estatal no he estat capaç de trobar cap protocol concret. Sí que l’IMSERSO va elaborar, també l’any 2007, un manual amb l’aportació espanyola als avenços internacionals en l’adaptació lingüística i cultural d’un instrument de detecció de sospita de maltractament cap a les persones grans. El podeu trobar aquí.

Ja per acabar voldria comentar un fet: només a Catalunya, per exemple, la Fiscalia ha obert 36 diligències penals (i pujant) per la gestió que s’ha fet de la pandèmia en algunes residències (7). Però això seria quedar-nos curts i criminalitzar un sector que ha patit, com el que més, la violència institucional, amb un abandonament de les administracions que ve de lluny. Per això em resulta més interessant el que han fet les Nacions Unides, que aquest any han dedicat el dia de la conscienciació del maltractament cap a les persones grans a la pandèmia mundial de Covid-19, elaborant un document amb un resum de les polítiques institucionals que han tingut un impacte directe sobre aquest grup de població (8). El podeu consultar aquí. Ja us dic ara que aclapara.

Sabia que les dimensions del fenomen del maltractament a la gent gran podien ser més grans del que esperava, però després de llegir dades, realment és un problema del que només veiem una petita part i que va seguit d’una base que no podem ni imaginar. Per reflexionar-hi una estona…

Bibliografia

1.  https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/es/
2. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/elder-abuse
3. https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/alc_toronto_declaration_es.pdf?ua=1 (Declaració de Toronto, 2002).
4. https://www.social.cat/noticia/12289/sincrementen-els-casos-de-maltractament-a-gent-gran-durant-el-confinament?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&utm_campaign=socialpuntcat
5. Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.
6. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=6875
7. https://www.social.cat/noticia/12309/la-fiscalia-eleva-a-36-les-diligencies-penals-obertes-per-la-gestio-de-la-pandemia-a-les-r
8. https://www.un.org/es/observances/elder-abuse-awareness-day

*Per més informació teniu aquí un webinar de Matia Fundazioa sobre el tracte digne a la vellesa. Analitzen si, com a societat, ho estem fent bé o no.

*També podeu veure un vídeo amb el manifest, d’aquest 2020, del president de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontología (SEGG).

Imatges

*https://alzheimercatalunya.org/

*www.abc.es

*Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.

*www.qida.es

-Anna-

Zones blaves

Potser us pensareu que m’he equivocat a l’hora de preparar aquesta entrada, però no, no pretenc fer una reivindicació sobre l’aparcament a Barcelona, no… Mentalment necessitava sortir-me una mica dels temes més tècnics i, a més, sabeu que de tan en tan m’agrada parlar-vos de curiositats. Doncs bé, a raó d’un article d’una fotògrafa anomenada Arianne Clement vaig descobrir el concepte zones blaves, per mi, completament desconegut fins llavors.

“Envejecer es todavía el único medio que se ha encontrado para vivir mucho tiempo“. – Charles Augustin Sainte-Beuve

El concepte va nèixer l’any 2005 a partir d’un article que va publicar la revista National Geographic en base a les observacions de dos demògrafs, Gianni Pes i Michel Poulai. Van veure que hi havia una zona a Sardenya on existia una alta concentració de població centenària. Després, l’investigador Dan Buetter, va descobrir-ne 4 més al món. Els habitants d’aquestes àrees comparteixen característiques i estils de vida que contribueixen a què l’esperança de vida sigui excepcionalment alta.

-En total al món n’hi ha 5 i són:

• La regió de Villagrande Strisaili, a l’Illa de Sardenya, Itàlia.
• L’Illa d’Okinawa, al Japó.
• L’Illa d’Ikaria, a Grècia.
• La Península de Nicoya, a Costa Rica.
• La ciutat de Loma Linda, al sud de Califòrnia, Estats Units.

-Cadascuna té factors diferents que ajuden a què els seus ciutadans tinguin tendència a passar dels 90 i, fins i tot, dels 100 anys, però com també podeu veure a la il·lustració, hi ha una sèrie de característiques que ho fan possible:

• Predisposició genètica.
• Bon clima (i que hagi espais naturals i fàcil accès a aliments sans).
• Moure’s de forma natural (caminar, cultivar l’hort, pujar i baixar escales, etc.) i com a rutina.
• Mantenir una dieta, principalment, a base de fruita i verdura, no emplenar-se mai del tot i beure una mica de vi cada dia.
• Mantenir els vincles amb la família.
• Tenir sentiment de pertinença dins la comunitat.
• No tenir pressa.
• Tenir un propòsit a la vida.
• Cultivar la fe i l’espiritualitat.

Després de llegir-ho no he pogut evitar pensar en l’entrada que us vaig compartir fa uns mesos sobre com prevenir les malalties neurodegeneratives. Tots aquests factors aquí comentats, apareixien també a l’article. Però comentem una mica què fa especial a cada regió:

• A Villagrande Strisaili, molta població es dedica a la pagesia, cosa que els assegura activitat física regular, a més d’aportar-los sentit a la vida i de pertinença a una comunitat que sap que els necessita. Entre els aliments estrella que consumeixen hi ha la llet de cabra, l’ordi mòlt com a cereal principal, el fonoll (ric en fibra i molt diurètic) i les infusions de card marià (antioxidant i antiinflamatori).
• A Okinawa basen la seva dieta en el consum de verdures, i també incorporen de forma important el boniato (ric en flavonoides i carbohidrats complexes; la varietat més típica és de color morat i es diu imo), la cúrcuma (millora el risc cardiovascular), els melons amargs, l’all, el tofu, l’arròs integral, el té verd, els bolets shiitake i les algues. Viuen en comunitats peatonals i tenen tots un “moai” (recordeu, una xarxa de persones compromesa) que cuiden i mantenen tota la vida; a més, cultiven el fet de tenir un propòsit clar a la vida (ikigai).
• A Ikaria tenen una variant de dieta mediterrània, on mengen molta patata, bastant llegum i el que ells anomenen horta, una sèrie d’herbes que qualsevol rebutjaria, però que allà utilitzen per fer-se amanides o cuinar al vapor. Altres aspectes que fan especials als seus habitants és que cada dia fan migdiada, practiquen sexe almenys 2 vegades per setmana i beuen una copa de vi al dia (ric en antioxidants, polifenols i reducció dels nivells de cortisol) i cafè (també ric en polifenols). Fan activitat física, però no reglada, és a dir, fan activitats que els obliguin a moure’s, com cultivar l’hort, procuren no mecanitzar massa les feines de casa i desplaçar-se sempre a la feina o a comprar a peu.
• A la Península de Nicoya, per la seva banda, cultiven “frijoles” (que van passar a ser la llegum de referència perquè tenen més antioxidants), blat de moro (aporta més calci i ajuda a desencadenar aminoàcids que altres farines no aconsegueixen) i carbassa (que és el substitut de l’arròs blanc, aportant més fibra), els pilars de la seva alimentació, a més d’altres tubercles i fruites com el pejibaye, el ñame, el caimito o el papaturro. També cultiven molt la seva fe, mantenen cercles socials estrets i tenen activitat física de baixa intensitat de forma constant.
• Loma Linda és, potser, el cas més especial de tots. La seva població és majoritàriament devota dels Adventistes del Seté Dia (religió) i, com a tal, segueixen una “dieta bíblica”, fet que fa que visquin, de mitjana, 10 anys més que la resta de nord-americans. Consumeixen bàsicament cereals integrals, llegums, fruits secs, soja, alvocats i salmó, i gairebé no prenen làctis, carn o ous, i el porc i el marisc els tenen prohibits. A més, la ciutat és majoritàriament peatonal.

 

No puc evitar, després d’aquesta entrada, reflexionar sobre el tractament que, com a societat, estem donant a les persones grans durant aquesta pandèmia mundial. Per una banda, s’ha observat que, a priori, són les persones amb més risc d’agreujament i mort per culpa de la Covid-19 i s’ha intentat protegir-les, fent que fossin els primers a tenir prohibit sortir de casa. Molta gent s’ha solidaritzat amb la seva situació i s’ha organitzat en xarxes veïnals per fer-los arribar allò que necessitéssin. Però arribada l’hora de la veritat, l’hora en què el colapse del sistema sanitari començava a ser evident, aquest paternalisme inicial ha agafat forma del tot i ha esclatat en forma d’exclusió de l’atenció sanitària en alguns llocs, amb arguments tan pobres com: “ja tenen la vida feta” o “tenen menys probabilitats de sobreviure”. I dic això perquè segueix imperant un edatisme aberrant en les decisions político-socials. La vida d’una persona gran no és menys vàlida que la d’una persona més jove pel simple fet de l’edat; les vides són valuoses en funció del valor que nosaltres i les persones del nostre voltant els donem, i punt. I no oblidem, que les persones grans segueixen tenint poder de decisió. Per molt que el risc de complicacions de la infecció sigui més elevat, també són persones que poden assumir riscos i prendre les seves decisions. Mantenint la distància social i protegint-se adequadament tenen el mateix risc que qualsevol altre de contraure la malaltia. Malgrat que em mantinc pessimista pel que fa als aprenentatges que uns i altres farem d’aquesta experiència, jo necessitava fer aquest alegat a favor de la gent gran. Parlem de la generació que ha forjat la base del que ara som. El dret a la vida és universal.

 

Bibliografia

https://mymodernmet.com/es/arianne-clement-retratos-adultos-mayores/

https://cenie.eu/es/blog/zonas-azules-los-paraisos-de-la-longevidad

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2020-02-10/zona-azul-lugares-mundo-vivir-cien-anos_2448231/

https://www.traveler.es/viajeros/galerias/zonas-azules-lugares-mas-longevos-del-planeta-blue-zones/2403/image/128984

http://envejecimientoenred.es/el-secreto-de-la-longevidad-en-las-zonas-azules-nueve-razones-para-vivir-mas/

https://www.nationalgeographic.es/ciencia/2017/06/te-desvelamos-los-secretos-para-vivir-hasta-los-100-anos

Imatges

infotiti.com

Sardenya: Enrico Spanu (sardegnaturismo.it)

Okinawa: bluezones.com

Ikaria: oscar-ramirez.blogspot.com

Nicoya: vozdeguanacaste.com

Loma Linda: teinteresa.es

-Anna-

El son en la gent gran

“El somni em mostra un altre sol, les nostres cares resplendents amb un somriure diferent sense ironia ni rancors, sota els arbres prop d’un riu, juguem amb frases d’altra gent, i en un gest que no m’espero s’amaga sol i em diu…adéu”

Mishima, a la cançó “Em dius adéu“.

L’altre dia, durant una sessió a la feina, les persones grans amb qui treballo em van donar una altra petita-gran lliçó (ho fan sovint). Els fisioterapeutes, per ADN, ens obsessionem una mica amb treballar aspectes funcionals, cosa molt necessària, però va bé que ens recordin que també hem d’escoltar les necessitats “imminents” de qui tenim a davant i no oblidar-nos dels bàsics. L’altre dia gairebé ningú a la sessió havia dormit bé, jo inclosa, fos pel dolor, per patologia o perquè simplement tocava, i tots necessitaven compartir-ho. El son, és molt necessari, i en molta gent gran, no sol ser de qualitat. Pot semblar un fet banal, però si la persona dorm malament crònicament, el nostre tractament estarà condicionat. Així doncs, anem a veure què passa quan ens fem grans, què hem de tenir en compte en les sessions i com podem ajudar-hi els fisioterapeutes…

INTRODUCCIÓ

El son és una necessitat biològica bàsica que permet les funcions físiques i psicològiques essencials. Entre les seves funcions principals hi ha:

• el restabliment dels magatzems d’energia cel·lular (fase NO REM)
• la regulació de la temperatura corporal (fase NO REM)
• la restauració de l’homeòstasi del sistema nerviós central (SNC) i la resta de teixits, permetent la reorganització neuronal, la consolidació, la recuperació i l’emmagatzematge de records rellevants, i l’eliminació dels que no ho són, processos clau per l’aprenentatge i la memòria (fase REM).
• el tractament d’assumptes emocionals no resolts (fase REM)

Algunes d’aquestes funcions quedaríen cobertes en les que anomenem les fases NO REM del son, i altres durant les fases REM o profundes. Passem a veure doncs, les diferents fases del son:

• Fases NO REM o son d’ones lentes: hi ha una disminució progressiva dels ritmes respiratori i cardíac, així com dels moviments oculars i del to muscular; a més, les ones cerebrals van disminuïnt en freqüència i augmentant en amplitud. Passem de les fases I a la IV i aquest procés dura aproximadament uns 90 minuts.
• Fases REM o son MOR (moviments oculars ràpids): apareixen a partir d’aquests 90 minuts, moment de màxima profunditat del son. Aquí l’activitat cerebral és ràpida i de baixa amplitud, similar a la vigília, però a diferència d’aquesta, l’activitat ve produïda pels somnis. A més, el to muscular és molt baix, per evitar lesionar-nos, i apareixen els MOR.

Aquestes fases es van alternant al llarg del son. 1 cicle de son sol tenir una llargada aproximada d’entre 90 i 100 minuts, i en solem fer uns 4-5 cada nit. Les hores que hauríem de dormir cada nit aniran en funció de l’edat, l’estat de salut, l’estat emocional entre d’altres factors.

    

Els cicles de vígilia-son venen regulats pels ritmes circadians, uns processos biològics que controla l’hipotàlem i que estan condicionats per la llum ambiental (més informació en aquesta entrada de la Marta). Quan hi ha una alteració en aquests cicles és quan apareixen els trastorns del son o l’insomni. Aquestes alteracions poden aparèixer per causes biològiques (com ara veurem, que per exemple, amb l’edat, hi ha canvis fisiològics que alteren les rutines de son) o per influències externes com la medicació (que pot donar somnolència o alterar els patrons de son habituals), les rutines diàries (si hi ha una bona higiene de la son, de la qual parlarem més endavant, la quantitat d’exercici físic que hem fet durant el dia, l’estat emocional de la persona, els horaris i les quantitats consumides en els àpats, etc.).

DIFERÈNCIES ENTRE EL SON D’UN ADULT JOVE I D’UN ADULT GRAN

Durant la vellesa, els cicles de son pateixen diversos canvis entre els quals podríem destacar:

• Alteracions dels ritmes circadians, de forma biológica, com a conseqüència de l’envelliment: despertars més freqüents durant la nit i son més lleuger, ja que els canvis de fase es fan de manera més abrupta i les fases de son profunda s’escurcen; major dificultat per conciliar el son i despertar més aviat al matí.
• Apareixen amb major facilitat trastorns del son com el síndrome de les cames inquietes, narcolèpsia, hiperinsomni, o el trastorn de l’apnea del son (no necessàriament s’associen a l’edat, però sí que augmenten en freqüència).
• Augmenta la probabilitat de patir una demència, i les demències duen associats trastorns del son. És freqüent que aquestes persones tendeixin a “girar la son”, és a dir, a dormir durant el dia i a deambular durant la nit, ja que dormen molt poc. Les al·lucinacions i altres alteracions de la conducta que moltes vegades van associades a aquestes malalties, també són un hàndicap. Com més avança la demència, més freqüents són aquestes alteracions (per una informació més detallada consulteu la referència nº4).
• Aparició freqüent de patologies com: úlcera pèptica, reflux gastroesofàgic, insuficiència cardíaca, hiperplàsia de pròstata, artritis reumatoide, etc.; totes elles influeixen en la qualitat del son.

HIGIENE DE LA SON (aquestes pautes serveixen per a tothom, però intentaré que siguin més específiques per les persones grans)

• Mantenir uns horaris regulars, tant a l’hora de llevar-se com a la d’anar a dormir.
• Mantenir uns bons hàbits alimentaris, tant seguint una dieta equilibrada com controlant les quantitats i el tipus d’aliments que mengem; important també mantenir uns horaris de menjar.
• Evitar excitants o reduir-ne al màxim el consum (té, cafè, cacau, begudes amb cafeïna, etc), especialment en les 4h prèvies d’anar a dormir.
• Evitar gran consum de líquid les hores prèvies a anar a dormir.
• Passejar durant les hores de llum del dia per afavorir la secreció de melatonina a la nit, hormona que ens ajudarà a conciliar el son.
• Practicar exercicis de relaxació durant el dia i, si cal, previ a anar a dormir (ioga, tai-chi, meditació, etc.).
• Tenir una rutina prèvia a anar a dormir, associada a aquesta acció: rentar les dents, posar-se el pijama, reduir la quantitat de llum, preparar la roba pel dia següent, etc.
• Disposar d’un entorn adequat per dormir: silenci, poca o gens de llum, temperatura agradable (18-20º).
• No fer ús de pantalles (televisors, mòbils, tauletes, ordinadors o altres dispositius), almenys des d’1 hora abans de posar-se a dormir.
• Realitzar exercici regular durant el dia, però intentar evitar-lo entre 2 i 3h abans d’anar a dormir, ja que té efectes estimulants.
• Prendre la medicació quan toca (especialment si es fa ús de pastilles per dormir) i tenir en compte la medicació que ens dóna somnolència al llarg del dia, especialment les benzodiacepines, ja que poden influir en el descans nocturn i en el to muscular durant el dia (consultar amb el metge).
• En cas que la persona tingui al·lucinacions durant la nit (en general, en pacients que ja tenen un deteriorament cognitiu), si no espanten a la persona, només hem d’explicar-li que poden passar i tranquil·litzar-la; però en cas d’influir negativament en l’estat anímic, valorar si són conseqüència d’altres patologies puntuals com una infecció o d’algun dels medicaments que es pren, i tractar farmacològicament si necessari.
• Altres conductes que poden resultar nocives abans d’anar a dormir: fumar; veure alcohol, usar el llit com a sofà (hem de procurar que el llit només sigui per dormir-hi); quedar-se al llit molta estona si un no es pot adormir (és millor aixecar-se, fer un petit exercici de relaxació o llegir una mica i tornar a posar-se a dormir quan es noti son).
• Altres conductes que ens poden ajudar: fer-se una dutxa lleugera amb aigua tèbia; prendre una beguda calenta; fer alguna petita becaina durant el dia, però de com a màxim 20-30′ (aquest fet és habitual entre les persones grans ja que el son està més fraccionat durant el dia, però hauria de ser 1 al dia màxim); llegir un llibre abans de posar-nos a dormir.

ALTRES CONSELLS

• Hem d’utilitzar un coixí que ens cobreixi bé les cervicals, quedant el coll en posició neutra. En quant al material, dependrà una mica dels gustos de cadascú, però per una informació més detallada podeu consultar l’enllaç nº7.
• És important recordar que també podem usar coixins per disminuir certes dolències:
  • sota els genolls, si tenim molèsties lumbars i dormim boca amunt,
  • si dormim de costat, per relaxar les lumbars, podem deixar la cama que queda més avall estirada i la de sobre doblegada o, fins i tot, posar un coixí sota aquesta si tenim problemes de ciàtica; una altra opció és col·locar un coixí entre les dues cames semi-flexionades.
  • quan les persones tenen disnea (sensació d’ofec) o molta tos, dormir semi-incorporats (10-15º) els millorarà aquestes sensacions.
• La postura, a l’hora de dormir també és important: en general, és recomanable dormir boca amunt o de costat; boca terrosa és la posició on més forcem les cervicals. Si tenim dolor en una espatlla, és recomanable no dormir sobre aquell braç.
• Pel que fa al matalàs, hauria de ser d’una consistència entre mitjana i dura; si és molt tou l’esquena se’n ressentirà; per més informació, mireu l’enllaç nº8.

COM INFLUEIX EL SON EN EL TRACTAMENT DE FISIOTERÀPIA

• Els canvis del son que pateixen les persones grans fan que hi pugui haver més somnolència i tendència a dormir durant el dia, fet que pot augmentar el risc de caigudes.
• La medicació, també és un factor clau, que influirà en el to muscular, l’estat d’alerta (risc de caiguda) i la possible presència d’alteracions cognitivo-conductuals conseqüència del seu mal ús o mala absorció (confusió, deliri).
• Així mateix, un mal descans reiterat en el temps pot comportar canvis d’humor, problemes d’ansietat, etc., que hem de validar i valorar dins les nostres sessions.

(*Per a una informació més detallada, podeu consultar la GPC de la SEGG, la qual podeu descarregar al següent enllaç).

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Recordeu la importància dels bàsics 🙂

 

Bibliografia

1. https://www.iis.es/que-es-como-se-produce-el-sueno-fases-cuantas-horas-dormir/
2. http://asenarco.es/estructura-y-funciones-del-sueno/
3. https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/004018.htm
4. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200014
5. https://www.efesalud.com/dormir-de-forma-saludable-en-la-vejez-higiene-del-sueno/
6. https://www.iis.es/trastornos-del-sueno-personas-mayores-insomnio-ancianos-tratamiento/
7. https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/consejos/elegir-almohada
8. https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/informe/colchones-cual-me-compro-536074/las-claves-de-la-eleccion

Imatges

*”En los brazos de Morfeo” de William Reynolds Stephens.

*http://asenarco.es/estructura-y-funciones-del-sueno/ (imatges 2 i 3)

*http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200014 (imatge 4)

*https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/consejos/elegir-almohada

-Anna-

Sexualitat en gent gran i fisioteràpia

Com que sabia que la Marta volia parlar sobre el sexe durant l’embaràs, i aprofitant que el mes de maig és el mes de la masturbació, vaig pensar que seria interessant investigar com, la fisioteràpia, podia ser útil per treballar la sexualitat en gent gran. La veritat que és un tema que no he tocat mai, més enllà de l’entrevista que li vam fer al psicogerontòleg Josep Fabà, qui ens va parlar de la concepció i la realitat del sexe en la gent gran.

Em serviré precisament dels principals punts de l’entrevista per fer caure falces creences que tenim sobre aquest tema i abordar aquells punts on la fisioteràpia pot ajudar.

• “Quan parlem de sexualitat ens referim a una dimensió de l’ésser humà, una dimensió, de fet, molt rellevant, que inclou la pràctica sexual i la reproducció però que va molt més enllà […]”.
• “[…] a la vellesa, cal tenir en compte que les pràctiques sexuals no es redueixen al sexe amb penetració, ni han d’implicar sempre els genitals, sinó que hi ha moltes altres maneres d’experimentar plaer a través del cos, sigui o no amb la companyia d’una altra persona. Per a algunes persones, tombar-se al llit amb la seva parella, donar-se petons, i fer-se abraçades i carícies pot ser una important font d’excitació i plaer, i ajudar a satisfer necessitats afectives importants, com la de sentir-se estimat, encara que no s’acompanyi de penetració ni d’orgasme”.
• “En alguns casos, es pot renunciar a la pràctica sexual per una disminució del desig sexual, molt sovint combinada amb la monotonia. […] aquesta monotonia es pot veure agreujada per la manca de comunicació sobre la vida sexual entre ambdós membres de la parella, o per la falta d’iniciativa a l’hora de buscar o introduir canvis”.

Aquest punt crec que més que abordable des de la fisioteràpia en sí, és qüestió d’abordar-lo com a professionals sanitaris que som. Malgrat que alguns de nosaltres sabem que la sexualitat i l’afectivitat són fets inherents a les persones i no s’acaben a partir de determinada edat, vivim en una societat en què no es dòna a aquest fet la importància que mereix. Tampoc es posa gaire en valor durant els estudis ni crec que ho faci en cursos específics sobre geriatria (parlant des de la fisioteràpia almenys).

Com veurem més endavant no hem de donar per fet que la persona gran es mantingui activa sexualment, però tampoc el contrari. Fer un exercici de reflexió personal i pensar si aquest és un dels aspectes sobre els que preguntem als nostres pacients quan els tractem (ja sigui per saber si els podem ajudar, resoldre dubtes o generar en ells una motivació) pot ser un bon inici.

• “Podríem dir que la sexualitat és com l’energia: no es destrueix, només es transforma.”
• “[…] canvis a nivell de resposta sexual i la major prevalença de disfuncions sexuals, i és que a mesura que envelleixen, les dones poden experimentar una menor lubricació i dilatació vaginal, i els homes, una disminució de la vigorositat de l’erecció o una major dificultat per aconseguir tenir-ne una, i tant les unes com els altres, una disminució del desig sexual. Aquestes poden generar malestar físic i/o psicològic durant la pràctica sexual”.
• “El deteriorament físic i les limitacions funcionals que les persones poden experimentar en diferents graus a mesura que envelleixen poden convertir-se en entrebancs addicionals per la pràctica sexual”.
• “[…] desconeixement de l’existència de mecanismes per minimitzar l’impacte d’aquests canvis, o a la incomoditat que pot suposar buscar ajuda […] “.
• “[…] es poden produir canvis positius en el terreny de la pràctica sexual”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A les imatges que teniu a sobre podeu veure un resum dels principals canvis biològics que es produeixen en homes i dones durant la vellesa, dels canvis en la resposta sexual i dels canvis que es produeixen en la sexualitat en sí i quins poden ser els factors que facilitin viure-la. M’agradaria destacar diversos fets: és evident que el cos, i els genitals no en són una excepció, i pateixen canvis amb l’edat, principalment, disminució de tamany i elasticitat, pèrdua de lubricació i canvis hormonals que afecten directament la resposta sexual. Però aquests fets són fàcilment paliables amb l’ús de lubricants i sobretot practicant l’autoconeixement i l’art de la curiositat, és a dir, preguntant (tant a la parella com a professionals). En contra del que podríem pensar, el fet de què els homes pateixen certa disminució de la potència sexual i la resposta a l’excitació estigui més enlentida en ambdós membres de la parella permet gaudir més de les relacions i els orgasmes són més fàcilment coordinables, i en el cas de les dones és més fàcil que arribin al multiorgasme perquè es perd la por a la concepció, tots ells efectes positius.

Amb l’edat, també podem tenir problemes de caire reumàtic/traumatològic i cardio-vascular que podríen condicionar les nostres relacions sexuals. En aquest punt sí que el fisioterapeuta pot jugar un paper bàsic, aconsellant, en base a la problemàtica de la persona, postures que siguin més còmodes o menys agressives a nivell articular i també reentrenant en l’esforç. Paral·lelament, tenint en compte els problemes associats al sòl pelvià, i molt especialment en les dones, és evident que els fisioterapeutes especialitzats en aquest àmbit tindràn un paper bàsic en paliar els efectes sobre aquesta musculatura (excès o manca de to muscular, dolors, incontinència, etc.).

• “El fet de tenir un deteriorament cognitiu lleu, o un deteriorament cognitiu més significatiu com podria passar en el cas de les demències, pot generar canvis en la capacitat que la persona té de satisfer les pròpies necessitats sexuals, i en la manera de fer-ho”.
• “Poden presentar comportaments sexualment inapropiats”.

L’esfera física no és l’única afectada amb l’edat. El deteriorament cognitiu associat a les malalties neurodegeneratives, més comuns a mesura que ens anem fent grans, també pot afectar l’esfera sexual de la persona. En aquest cas, el fisioterapeuta, desenvolupa un paper fonamental en l’observació i la transmissió d’informació per valorar les necessitats de la persona. Considero que som professionals privilegiats per les estones que compartim amb persones grans amb aquest perfil, especialment en centres geriàtrics. Hem de deixar-nos de paternalismes i intentar detectar i validar les necessitats afectivo-sexuals dels nostres pacients, compartir-les amb l’equip professional i intentar trobar les estratègies per cobrir-les i que la persona pugui superar les dificultats i pugui gaudir de la pràctica sexual com ho feia abans o de la manera més semblant.

• “…naixem amb un cos amb unes característiques determinades que és el resultat de l’expressió de la nostra càrrega genètica, i a mesura que creixem, aquest cos es va desenvolupant mentre interactuem amb el nostre entorn social, cultural, econòmic, polític, legal, etc. Aquestes interaccions influiran en la manera en que pensem en nosaltres mateixos com a ésser sexuats […], en la manera en la que pensem sobre la sexualitat en general […] i en el nostre comportament […].
• “Cada persona gran és única, de manera que la seva manera d’experimentar-se a sí mateixa, la seva manera de pensar sobre la sexualitat, i la seva manera d’expressar les pròpies necessitats sexuals variaran enormement”.
• ” […] cal tenir en compte que bona part de la gent gran d’avui en dia va créixer en un entorn més aviat repressiu […]; moltes persones grans han desenvolupat actituds erotofòbiques, i això les pot portar, entre d’altres, a negar-se el dret a ser sexualment actives tot i que tinguin el desig de ser-ho. D’altra banda, la menor igualtat entre homes i dones […]”.

                   

Senzillament hem de mostrar-nos disponibles perquè aquella persona que tingui dubtes pugui demanar-nos-els i que no se senti jutjada. Així mateix, podem ser un bon canal de comunicació, junt amb la resta de l’equip, amb la familia, especialment en casos de persones intitucionalitzades.

• “Accions que poden tenir un efecte perjudicial sobre el benestar de les persones grans: oposar-se al fet que un pare o mare vulgui establir una nova relació de parella, dutxar a una persona gran en un lloc on altres persones la poden veure, o receptar un fàrmac que pot interferir en la resposta sexual sense preguntar si això és important o no per la persona o explicar-l’hi […]”.
• “[…] parany dels models de bellesa imperants i en l’edatisme. Això ho podem veure, per exemple, en anuncis de roba interior o productes relacionats amb l’activitat sexual, que normalment estan protagonitzats per homes i dones joves i amb uns cossos d’unes característiques molt determinades. Lamentablement, els anuncis de llenceria, preservatius o lubricants on hi apareguin persones grans són més aviat escassos, per no dir inexistents”.
• “Educació sexual deficitària”.

Novament, la societat i els valors que hi imperen i el tipus d’educació que han rebut la majoria de persones grans d’avui dia condicionen molt la manera que ells tenen de viure i relacionar-se amb la sexualitat, però també de com ho abordem els propis professionals. És molt important que recordem a les persones que poden preguntar, que tot i els canvis, la sexualitat segueix sent una part normal i necessària dins les seves vides. Però també és important tenir en compte un altre aspecte bàsic: degut a la relaxació pel fet de què la dona ja no es pot quedar embarassada, moltes persones deixen d’usar protecció a partir de determinada edat i això fa que hagin augmentat els casos de malalties de transmissió sexual entre adults grans. Per exemple, segons dades de 2015, la meitat dels nous diagnòstics de VIH als EUA es feien en persones més grans de 50 anys.

 

Ja per acabar, buscant informació per documentar-me, incloent les paraules fisioteràpia, gent gran i sexualitat tot en pack a les bases de dades més habituals, hi ha molt pocs articles. Us deixo l’enllaç als 4 que més m’han cridat l’atenció. A part de la recerca per l’entrada, buscar i no trobar gaires resultats m’ha fet adonar d’un dels molts buits en investigació. Fisioterapeutes que us dediqueu al sòl pelvià: crec que teniu una gran oportunitat per fer recerca i ajudar moltes persones si considereu la geriatria.

Gràcies una vegada més a en Josep Fabà que ens va inspirar amb la seva entrevista.

Bibliografia

1. https://vital.rpp.pe/expertos/derribando-mitos-sobre-la-sexualidad-en-adultos-mayores-noticia-1066708
2. Villar F, Celdrán M, Fabà J, Serrat R, Martínez T. Sexualidad en entornos residenciales de personas mayores. Guía de actuación para profesionales (para la Fundación Pilares; descarregar aquí).
3. https://infosida.nih.gov/understanding-hiv-aids/fact-sheets/25/80/el-vih-y-los-adultos-mayores

4. “The importance of physiotherapy in the sexuality of patients with rheumatic diseases”.

5. “Decline in sexuality and wellbeing in older adults: A population-based study”.
6. “Expressing sexuality in nursing homes. The experience of older women: A qualitative study”.
7. “Relationship between female pelvic floor dysfunction and sexual dysfunction: an observational study”.

Imatges

*primeronoticias.com.co

*Canvis biològics, de la resposta sexual i la sexualitat en gent gran (1).

*webconsultas.com revista de salud i bienestar

*leopoldest.blogspot.com

-Anna-

Caigudes en la gent gran (II)

“Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan s’instal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure” – Carles Capdevila.

I arriba la segona part de l’entrada sobre les caigudes. La primera va ser teòrica i enfocada al problema: les caigudes en sí i l’anàlisi de què podíem fer millor. Aquesta és més pràctica, buscant la prevenció i solucions, així que som-hi! A nivell introductori us deixo un [vídeo] amb consells generals.

-El primer que m’agradaria comentar és com hauria de ser la seqüència típica d’aixecament:

• Avançar les natges cap a la punta de la cadira.
• Parar atenció a què els nostres peus quedin una mica per darrere els genolls.
• Flexionar el tronc ben endavant, fins que notem que el cul es vol desenganxar del seient (si això ens és molt difícil, podem posar les mans sobre les nostres cames i fer força contra elles per anat amunt i endavant).

 

-En segon lloc, aquí teniu un seguit de trucs i consells que poden facilitar les transferències i el dia a dia de la persona i eliminar riscos fàcils o típics de caigudes (1-6):

• Potser us sembla una obvietat, però les persones grans prenen bastants medicaments i la majoria d’ells poden causar somnolència, reducció del to muscular o bé alteracions del son, per tant, serà important revisar amb el metge els efectes de cada medicament i que ho tinguem en compte. A vegades pot ser possible fer un reajustament de l’horari en el que es prenen perquè provoquin menys risc de caiguda [sempre parlant amb el metge abans!] (1).
• Procurar evitar l’ús de calçat obert per darrere o xancles de dit, ja que llisquen amb facilitat i el peu no està ben subjecte. Es recomana un calçat més agafat, intentant però respectar al màxim les preferències de la persona. Per l’estiu, que fa calor, que siguin espardenyes de cotó o fil, o sandàlies ben agafades. En el cas de les senyores, molt taló no és recomanable tampoc, però sempre es pot arribar a un consens de portar taló més baix i ample. 
  

  
• Intentar eliminar objectes que entorpeixin el pas dels llocs per on passa la persona i que no hi hagi cables o catifes. Si aquestes són molt importants per la persona, però, entrenar la persona perquè sigui capaç d’alçar més els peus o usar algun material per fixar-los a terra.
• Al bany, sempre que sigui possible, optar per un plat de dutxa enlloc de per una banyera i, millor que quedi arran de terra. Al mateix temps, seria bo posar algun agafador i, si és necessari, col·locar una cadira. Al costat del WC podem usar baranes i pot ser recomanable l’ús d’una alça, però sempre a valorar amb l’ajuda d’un professional.
• Evitar enfilar-nos a tamborets o escales, ja que és molt fàcil perdre l’equilibri o que ens maregem quan hi estem enfilats. Ja de passada, la solució més senzilla és col·locar els objectes, roba, aliments el més a mà possible.
• La il·luminació també s’ha de tenir en compte. Si sabem que la persona no vol encendre el llum quan s’aixeca de nit, procurar reforçar-li que ho faci o instal·lar algun sistema de llum de menys intensitat o d’encesa automàtica amb el moviment.
• Durant les transferències al llit, serà important recordar a la persona que s’aixequi posant-se de costat primer i que es prengui el seu temps, i si té molta dificultat per incorporar-se es pot posar mitja barana al capçal del llit que afavorirà el desplaçament en espiral. Així mateix, si el llit és articulat podem regular l’alçada per facilitar el pas a bipedestació: com més alt més fàcil (però adaptant-nos a l’alçada de la persona!); quan no es disposa de llit articulat, sempre es pot comptar amb les potes d’elefant o petites alces fetes amb fusta, igual que al sofà (com us vaig explicar en aquesta entrada). Pel que fa a les cadires i als sofàs, s’ha de comprovar que la persona no quedi molt enfonsada. Si els coixins són molt tous, podem posar una post de fusta per sota o intentar canviar-lo per un de més dur. El seient dur i alt facilita la transferència ja que augmenta el to muscular .

*Pel que fa al llit, i en el cas especialment de gent que pateix Alzheimer voldria fer un petit comentari: és molt fàcil que durant la nit el son estigui alterat, que hi hagi deambulació sense sentit (o “vagabundeo”) i que la persona s’aixequi repetidament del llit, però en un estat de somnolència important, fent que siguin més probables les caigudes. Moltes vegades, per manca de recursos, s’opta per la contenció física o química de la persona. Seria bo valorar, en cas de tenir un llit articulat, de posar-lo el més arran de terra possible, perquè si la persona cau, hi ha una menor probabilitat que es faci mal i si es vol aixecar ho farà amb menys risc.

• Quan una persona és usuària d’una ajuda tècnica (bastó, crossa, caminador, cadira de rodes, etc.) la probabilitat de caure augmenta. Amb això vull dir que no s’han d’usar? NO, ni molt menys, però sí que s’han d’utilitzar en base a les recomanacions i consells d’un professional.
• La incontinència (per diferents raons) força comú en gent gran, també pot ser motiu de caiguda així que s’ha de revisar que l’accès al WC pugui ser fàcil/ ràpid (en cas d’incontinències d’urgència) i estar atents a si la persona s’orina a sobre (per incontinència d’esforç o per rebossament) i així atendre-la de seguida perquè no rellisqui (i fer ús de compreses i/o bolquers si és necessari a més d’intentar millorar la incontinència amb rehabilitació específica).
• Quan la persona té més dolor en una extremitat, obligar-lo a que carregui pes en aquella cama a l’hora de posar-se de peu pot facilitar una caiguda. Sempre que sigui possible, explicarem a la persona que deixi l’extremitat més dolorosa una mica més avançada perquè no hi posi tota la càrrega i intentar facilitar-li la transferència.

-Finalment, també volia compartir amb vosaltres vídeos de situacions típiques per saber com actuar davant d’una caiguda:

• Si veig algú que ha caigut, què haig de valorar i com l’he d’aixecar? (mireu el següent vídeo) Serà important veure si la persona està conscient i respira; també valorar si té alguna fractura, en especial de fèmur (en aquest cas la cama quedarà caiguda en rotació externa) i trucar immediatament a urgències en cas afirmatiu; si només està atordida, posar de costat fins que estigui una mica més tranquil·la, ajudar a posar de peu sense estirar-la i que descansi en una cadira. Pensar sempre en el servei de teleassistència.
• I si la persona és hemiplègica?

• I si jo caic, com m’he d’aixecar? [vídeo] Haureu de seguir el que s’anomena seqüència de sirena (ho podeu veure a la imatge de sota): passar d’estar estirat boca amunt a posar-se de costat, d’aquí a recolzar-se sobre el colze, d’aquí a quatre grapes, d’aquí a estar sobre els genolls, de genolls a posició de cavaller (avançant una cama), i finalment seure a la cadira. Al vídeo es mostra la mateixa seqüència però després d’estar de costat es passa a estar boca terrosa. Aquesta opció serà per gent que tingui força suficient als braços; sinó optar per la sirena.
• I si la persona físicament no pot fer aquesta seqüència de moviments? Si està sola, el millor serà que truqui al servei de teleassistència. Si es sospita de fractura informeu d’immediat. Si la persona està amb algú, i es veu que no hi ha fractura i que la persona està bé, serà millor demanar ajuda a una tercera persona i que entre els 2 l’alceu. Podeu veure com fer-ho de forma segura al següent vídeo (a partir del minut 5:58).

I ho deixem aquí. Abans d’acabar però, m’agradaria comentar que, la frase inicial parlava de POR a propòsit, per recordar la por emocional i al buit de la que vaig parlar ja en la primera entrada sobre caigudes. Aquesta, moltes vegades, la perpetuem els professionals sanitaris que atenem la persona. Hem d’educar per evitar les falses creences i vigilar amb el llenguatge com ja vaig comentar. Si la por fa de pilot res tornarà a ser com abans.

 

Bibliografia:

1. http://www.elsevier.es/es-revista-vigilia-sueno-270-articulo-farmacos-que-pueden-producir-somnolencia-13109171
2. https://www.alzheimeruniversal.eu/2016/06/27/caidas-ancianos-definicion-y-prevencion/
3. https://www.alzheimeruniversal.eu/2015/08/04/ejercicio-fisico-para-adultos-y-prevencion-de-osteoporosis-caidas-y-fracturas/
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2012/12/11/los-cinco-mayores-peligros-para-una-persona-mayor-en-casa/
5. http://www.personamayor.org/consejos/incontinencia-urinaria-en-ancianos/
6. http://www.igerontologico.com/salud/sindromes-geriatricos/incontinencia-urinaria-6442.htm
7. Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).
8. Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria basada en l’evidència” (Luis Soto).
9. https://fisiotv.cat/index.php?menu=menu16&f=14&b1=Ciutad%C3%A0&b2=Gent%20gran&b3=

 

-Anna-

Caigudes en la gent gran (I)

“Envejecer es como escalar una gran montaña; mientras se sube las fuerzas disminuyen, pero la mirada es más libre, la vista más amplia y más serena”.

Ingmar Bergman

Fer l’entrada d’aquesta setmana m’ha costat moltíssim. En primer lloc perquè a vegades és difícil seleccionar quina informació dones i quina no per fer un escrit que no sigui massa complicat. I en segon lloc, perquè no vols deixar de transmetre-ho amb el màxim rigor científic i professional però, al final, a “Apapatxar” pretenem divulgar la nostra feina, i a vegades, a mi em passa que em perdo en tecnicismes i em falta ser més pragmàtica. Però tot i així, que res ens aturi: “¡vamos a ello!”.

A l’Índia es toquen els peus a les persones grans en senyal de respecte.

El tema que vull abordar és complex i crec que s’ha analitzat des de tots els punts de vista. LES CAIGUDES EN LA GENT GRAN (per a aquesta entrada considerem gent gran qualsevol persona major de 65 anys; d’aquí en pot sortir un altre debat però siguem pràctics). Suposen la 2ª causa de mort per lesions accidentals; unes 646.000 persones en moren cada any (2016).

Dividiré l’entrada en 2 parts, que m’agradaria que servíssin a qualsevol que no es dediqui a abordar caigudes a trobar-hi maneres pràctiques i correctes de fer-ho, però també per generar debat entre aquells que us hi dediqueu cada dia.

Aniré explicant l’entrada en base a unes preguntes. A partir de les respostes podem començar a plantejar-nos si “jo” sóc una persona amb possibilitat de caure, quines actituds i hàbits tinc a favor i quines en contra, i què puc fer per millorar. M’ho puc plantejar com a èsser individual afectat directament per la problemàtica, com a familiar o com a professional.:

1. Què és o què es considera una caiguda? La OMS defineix una caiguda com una pèrdua involuntària d’equilibri i que el moviment resultant del cos quedi aturat per alguna superfície rígida (2016). Així doncs, segons aquesta definició, si jo em desequilibro i quedo recolzat a la paret, també hauria de comptar com a caiguda, però, ho és realment? Segurament si tinc en compte les conseqüències directes que això té per la meva salut, o si ho he de tenir en compte a l’hora d’elaborar un registre en alguna institució o la recerca d’estudis, no ho veuré com a tal comparat amb el fet d’impactar contra el terra, però si em quedo amb la potencialitat de fer-me mal i amb el fet de què alguna cosa hagi fallat en els sistemes que té el meu cos per mantenir-me estable, llavors sí que ho podríem considerar com a tal. Serà important, doncs, que valorem com usem el concepte segons l’entorn en el que ens movem, intentant consensuar-ho amb l’equip de treball.
2. Quins factors creus que influeixen en la persona gran i la fan més susceptible de patir una caiguda? Les persones majors de 65 anys són les que més caigudes mortals pateixen i són un sector poblacional amb alta probabilitat de patir-ne degut a diverses dificultats afegides. Conèixer el món de la geriatria i els comportaments motrius específics de la gent gran ens ajudarà, sens dubte, a entendre-ho millor.
   • Les dificultats afegides poden venir per part de:
     • la pròpia persona: sensació d’abandonament, tristesa, manca d’atenció i afecte constants; incomprensió del propi procés de de dependència; POR (emocional i al buit).
     • l’entorn que envolta la persona, especialment familiars i/o professionals sanitaris, per manca de paciència en moments puntuals, de millors habilitats comunicatives, de millors tècniques de mobilització, de recursos econòmics o d’infraestructures en bon estat, d’escolta activa, de temps, de valoració de la feina que un fa; exigència de rapidesa; no coordinació/consens d’objectius en comú.
   • Pel que fa als comportaments motrius (no hi entraré en detall), tan sols m’agradaria destacar:
     • la tendència al desplaçament en espiral a l’hora de realitzar les transferències (especialment quan s’aixequen del llit i quan s’aixequen i s’asseuen a la cadira).
     • les característiques principals de la marxa, que difereixen de les de l’adult “no gran”:
       • en bloc, és a dir, que no hi ha una una dissociació de cintures.
       • amb el centre de gravetat més proper a terra
       • amb un augment de la base de sustentació i novament el desplaçament en espiral, més econòmic.
     • altres comportaments típics:
       • mans recolzades al sacre (punt fix amb el que milloren el redreçament)
       • cap molt avançat i una cifosi toràcica molt marcada
       • passos curts i ràpids
       • traspàs lateral de pes insuficient (fet que condiciona que el taló xoqui bruscament amb el terra)
       • *possibilitat del fenomen de “freezing” en els pacients parkinsonians (quan han de passar el marc d’una porta o entrar en ascensor, quan canvia la superfície de terra o inclús el color, davant d’unes escales, etc. aquests pacients poden experimentar un bloqueig temporal a l’hora de caminar).
3. Com expliquem a una persona gran què és o què implica una caiguda? El llenguatge, o més aviat la manera de comunicar-lo és l’element clau de qualsevol relació interpersonal, i d’aquí no se n’escapa la relació que un professional de la salut té amb un pacient. Per tant, la manera com ens dirigim a la persona gran que ha caigut per atendre-la, per resoldre els seus dubtes, el què li transmetem i com, marcaran sens dubte com viurà les següents caigudes i com es relacionarà amb l’entorn a partir d’aquest fet. No hem de perdre de vista que el fet que una persona gran caigui és un esdeveniment important, ja que pot ser l’element diferenciador per identificar-lo com a persona fràgil (amb totes les seves conseqüències), pot suposar un canvi radical en la vida d’aquella persona (pot haver de traslladar-se a la llar d’un familiar o a un centre geriàtric, pot augmentar el seu grau de dependència, etc.); pot resultar, gairebé amb un 100% de seguretat, l’inici de la POR. Les conseqüències de la caiguda (que les comentarem al següent apartat) implicaran un o diversos dols que la persona haurà d’elaborar i, segons com ens hi dirigim, o la importància o fredor amb la que tractem el fet, marcaran la diferència.
4. Quines conseqüències tenen les caigudes? 
   • Funcionals: entès com a físiques, ja que les lesions que en derivaran, determinaran el grau de mobilitat i, per tant, de dependència, i de por, i també poden alterar la percepció de l’esquema corporal i de l’espai.
   • Psicològiques: afectació de l’autoestima, novament la por, el·laboració de dols (per pèrdua de capacitats, de relacions, etc.), percepció del grau de soledat, de comprensió, etc..
   • Socials: poden suposar un punt d’inflexió en la independència a l’hora de sortir i establir relacions, amb la imatge que tindran familiars-amics d’aquella persona, d’accessibilitat a serveis que pugui necessitar, afectació de la capacitat de comunicació no verbal, etc.
5. Què fem i què no fem “bé” actualment quan ens trobem davant d’una caiguda? Al que em vull referir quan dic que què fem bé i que no és una pregunta que, segons a qui dels 3 interpel·lats que he mencionat ens dirigim variarà una mica.
   •  “jo”persona susceptible de caure: procuro cuidar-me (fer exercici físic, dieta sana, tenir una bona higiene de la son, etc.) i seguir els consells que em dóna el meu entorn o puc canviar alguna cosa?
   • familiar: acompanyo a la persona i resolc els seus dubtes sense jutjar o enfadar-m’hi? faig tot el que puc per entendre com se sent la persona que tinc al davant? intento aprendre i saber més per fer-ho millor la propera vegada?
   • professional: puc aplicar-me totes les preguntes dirigides al familiar i hi afegeixo: ser transmetre adequadament la informació a la persona i als seus familiars? em mantinc actualitzat respecte a com valorar i tractar aquell fet? ser demanar ajuda/derivar?

 

I fins aquí la reflexiva entrada d’aquesta setmana. La 2ª part, ho prometo, serà més pràctica, però crec que és necessari valorar tot el que hem anat comentant. La veritat és que m’agradaria moltíssim generar un debat a partir d’aquesta entrada, així que us convido a totes i tots, professionals de l’àmbit sanitari i especialment als que no en sou, a compartir inquietuds, punts de vista, etc.

*Agraïments especials a Carles Salvadó i Luis Soto per introduir-me les reflexions clau que aquí veieu i per ensenyar-me molt del que aquí hi ha reflexat.

-Bibliografia:

*http://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/falls

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria basada en l’evidència” (Luis Soto).

*https://fisioconectados.com/2017/03/06/curso-vivifrail-envejecimiento-fragilidad-y-caidas-el-papel-del-ejercicio-fisico/

*https://japon-secreto.com/dia-respeto-los-mayores-japon/ (entrada a mode anecdòtic sobre el Dia Nacional del respecte a la Gent Gran que se celebra al Japó, Keirō No Hi).

-Imatges:

*https://dharamvigyaan.blogspot.com/2016/05/why-we-touch-feet-of-our-elders-or.html

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

 

-Anna-

 

 

 

Avançaments tecnològics i la seva aplicació en la salut

“No puc pretendre ser una persona sense por, però la meva sensació predominant és de gratitud” – Oliver Sacks.

Ahir vaig tenir l’enorme plaer de fer una xerrada sobre “Avançaments tecnològics i la seva aplicació en la salut” dins el marc de la 28ª Quinzena de Salut per la Gent Gran (aquí us en deixo el Tríptic), organitzada pel Districte de Sants-Montjuïc. Avui que ja ho puc fer de forma oficial, m’agradaria compartir-vos-en un resum (molt resum) i l’experiència. També m’agradaria compartir com d’afortunada em sento pel fet d’haver representat els fisioterapeutes com a col·lectiu del personal sanitari que intenta divulgar coneixement a la població. Malgrat que és un tema que aparentment s’escapi del nostre coneixement, som professionals formats i encuriosits per poder aprendre i ensenyar, i molts dels nostres pacients (o nosaltres mateixos) són usuaris d’aquesta tecnologia i l’hem de conèixer de primera mà.

I ara sí, som-hi! A continuació la llista de temes tractats i el per què.

1. Desfibril·lador extern automàtic (DEA)
2. Drone AMBULÀNCIA
3. Desfibril·lador automàtic implantable (DAI) vs. MARCAPASSOS
4. TELEASSISTÈNCIA + Projecte Cuida’t (Creu Roja)
5. BOMBES INSULINA
6. ROBÒTICA (dispensadors farmacèutics, Robot cirugià Da Vinci i nanorobots per diagnosticar i curar el càncer).
7. OPTOGENÈTICA

Per seleccionar els temes tractats em vaig basar en les patologies o circumstàncies que ens afecten més a tots plegats. Les patologies cardíaques, juntament amb les vasculars, són la principal causa de mort al món (d’aquí els 3 primers dispositius dels que parlo); a Espanya, el 18% de la població és major de 65 anys (2014) amb una esperança de vida mitjana de 83 anys i s’estima que un 92% del total de les morts són degudes a malalties cròniques (per això calen sistemes per prevenir-les i controlar-les de forma més eficient, i la teleassistència és un d’ells); la diabetis afecta a un 8’5% de la població mundial (2014) i les previsions de cara a 2030 la situen com a 7ª causa de mort de la població (una part dels afectats són nens i adolescents que requereixen un control constant i les bombes d’insulina es plantegen com un sistema efectiu per millorar i facilitar el seu maneig); el càncer afecta persones de totes les edats i és responsable d’1/6 part de les morts mundials (2015) (d’aquí el plantejament de les millores per al seu diagnòstic i tractament mitjançant l’ús de la robòtica); els trastorns mentals (en especial ansietat i depressió) són la principal causa de discapacitat entre la població activa i causen una gran despesa econòmica per la qual cosa millorar-ne el seu diagnòstic i tractament i fer-ho de forma menys invasiva seria un gran avenç, així com la possibilitat de prevenir o disminuir els danys causats per les patologies neurodegeneratives (aquest és, segons el meu punt de vista, el gran repte de l’optògenètica).

A mode introductori em vaig plantejar com havia canviat la tecnologia de la salut del s.XX al S.XXI i per què.

Per una banda, durant el s.XX el gran revulsiu dels canvis van ser les guerres. Això va fer que hi haguéssin millores i canvis en els materials orto-protèsics i en l’instrumental quirúrgic, que milloréssin les condicions d’higiene, esterilitat i els antibiòtics. El model a seguir contemplava una medecina humanitzada, amb el metge a la vora del llit. Es va descobrir el sistema de determinació dels grups sanguinis, es van fer les 1es transfusions amb èxit; també es van descobrir múltiples vacunes, les vitamines, l’estructura de l’ADN; es va tractar per primera vegada amb insulina o penicil·lina i es va conèixer el virus de l’VIH.

Per altra banda, el que ha marcat un canvi en aquest segle XXI han estat la revolució de les tecnologies de la informació, la robòtica i la intel·ligència artificial. Això ens està portant a un model més deshumanitzat, o com a mínim, menys proper; tothom té accés a grans quantitats d’informació (no sempre filtrada) i de manera molt ràpida. És el segle del cervell i les bactèries que viuen al nostre intestí, que ens està permetent conèixer molt millor moltes malalties, però també s’obren grans interrogants.

I a partir d’aquí, una breu pinzellada de cada un dels temes:

• DEA: com el seu nom indica és un desfibril·lador, en aquest cas portàtil i dissenyat per fer una atenció ràpida a la persona que pateix una aturada cardíaca per part de qualsevol que ho vegi en aquell moment. En estudis realitzats a EUA i Canadá s’ha demostrat que el seu ús duplica la supervivència dels afectats per una aturada cardíaca, tant a curt com a llarg termini. L’impacte que es calcula és el de salvar unes 1700 vides l’any, senzillament col·locant-lo i apretant un botó. Però el DEA multiplica la seva eficàcia quan va acompanyat de RCP (reanimació cardio-pulmonar bàsica). *Cada minut que passa una persona sense RCP, la probabilitat de mort augmenta un 10%.

 

• Drone AMBULÀNCIA: projecte desenvolupat per l’estudiant Alec Momont que va pensar que les característiques d’aquests aparells voladors millorarien en rapidesa i eficàcia l’atenció en una aturada cardíaca i és que, aquests dispositius, permeten arribar al lloc dels fets en menys d’1 minut ja que poden viatjar fins a 100km/h. Incorporen un GPS per localitzar el mòbil que ha trucat per l’emergència, micròfon, altaveus i càmeres (perquè un equip mèdic pugui guiar l’atenció en tot moment) i el propi desfibril·lador. Vídeo.
• DAI vs. MARCAPASSOS: dos dispositius creats per fer front a les arrítmies que pot patir el cor, però el DAI és capaç de revertir la situació de mort sobtada, cosa que el marcapassos no pot fer. Tots 2 es col·loquen amb una petita intervenció quirúrgica i el DAI és una mica més gran que el marcapassos ja que incorpora un ordenador que registra l’estat del cor i els tractament que se li apliquen per enviar la informació directament al cardiòleg.

 

• TELEASSISTÈNCIA + Projecte Cuida’t (Creu Roja): la teleassistència és un servei que té com a finalitat ajudar a les persones grans amb discapacitat o dependència perquè puguin seguir vivint a casa seva amb seguretat, i buscant reduir el risc d’aïllament. Consisteix en la instal·lació d’un aparell molt senzill a l’habitatge de l’usuari, connectat mitjançant la línia telefònica a una central receptora, amb la qual es pot comunicar en cas d’urgència simplement prement un botó.
  Des del centre d’atenció, uns professionals atenen la consulta i activen, si cal, el recurs més adient per cada situació: localitzar els familiars o persones de contacte, desplaçar una unitat mòbil al domicili de la persona usuària o activar altres serveis d’urgència. El “Cuida’t” neix amb la mateixa idea però fent extensible el servei al mòbil i, per tant, al carrer. Permet també fer un seguiment més acurat de les malalties del pacient, enviar-li recordatoris de medicació o visites mèdiques, etc.

 

Teleassistència

Cuida’t

• BOMBES d’INSULINA: aparells dissenyats per simular el funcionament d’un pàncrees normal, alliberant petites dosis d’insulina a mode de glucèmia basal i indicant la quantitat de bolus extra necessari després dels àpats. Connectats a un cateter que s’ha d’anar canviant cada 2-3 dies. Han d’anar acompanyades d’un control exhaustiu dut a terme per un endocrinòleg i una enfermera que n’ensenya el maneig més bàsic i els sistemes per monitoritzar els nivells de sucre en sang. *De moment el seu ús està pensat per a diabètics tipus I.

• ROBÒTICA
  • Dispensadors farmacèutics: carrets auto-propulsats i connectats a la wifi de l’hospital que tenen per funció repartir la medicació entre els pacients ingressats a l’hospital.

• Robot cirugià Da Vinci: robot dissenyat per Ken Goldberg i el seu equip amb la idea de fer les cirurgies menys invasives i més segures i ràpides.

• Nanorobots per diagnosticar i curar el càncer i altres patologies: diferents nanodispositius acompanyats de més tecnologia fets per fer més eficaç el diagnòstic del càncer o un infart de miocardi, per determinar quin fàrmac quimioteràpic és més eficaç per tractar un tumor o per bloquejar els vasos sanguinis que aporten nutrients a un determinat tumor, fent que aquest mori (video).

• OPTOGENÈTICA: tècnica sobre la que ja vaig parlar àmpliament en una entrada d’aquest blog i que un dels seus creadors defineix com un comandament a distància per activar i desactivar neurones”.  I això ho faria a través de feixos de llum. Us deixo un vídeo per si en voleu saber més.

Per acabar la xerrada vaig plantejar una mica quins reptes de futur se’ns plantejaven amb aquests avenços tecnològics:

• S’ha de treballar per fer que la tecnologia sigui accessible a tothom, per generar igualtat d’oportunitats.
• No hem de veure la tecnologia com l’enemic, però hem de saber entendre-la i gestionar-la adequadament (seguretat).
• Tots aquests ginys ens ajuden a guanyar en qualitat de vida, en rapidesa, però s’enfoquen molt a la cura. Hem de començar a entendre la importància de fer pedagogia per prevenir, per actuar abans que ja estem malalts, i fer-nos responsables actius de la nostra salut.

 

No vull acabar sense fer el agraïments necessaris: al Carles Armengol que és, de fet, qui m’ha brindat aquesta oportunitat i al meu germà Xavi, sense qui no me n’hauria assabentat; a la Laia, per tota l’ajuda i la paciència que va tenir explicant-me el funcionament de les bombes d’insulina 🙂 ; a les meves companyes de feina (Montse i Marta) per fer difusió de la xerrada i per deixar-me compartir-la amb els nostres participants que tant em van animar els dies previs; als meus pares per fer-me de conillet d’índies les vegades que ha fet falta i per venir-me a veure amb la il·lusió als ulls; a la resta de família i amics que m’ha animat i escoltat i confiat en mi els mesos de preparació; i a qui ahir em va venir a escoltar. MOLTES GRÀCIES! Ha estat una experiència xulíssima!

-Fonts i enllaços consultats:

www.who.int
http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0325-00752017000200001
https://clinic-cloud.com/blog/avances-tecnologicos-en-la-medicina-desde-el-siglo-xx/
Aportación de valor de las tecnologías en el sector sanitario. PWC, 2007.
https://youtu.be/ffxLVXbucDA
http://amp.infosalus.com/asistencia/noticia-desfibriladores-externos-automaticos-duplican-supervivencia-paro-cardiaco-20180316072550.html?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&__twitter_impression=trueApunts curs de RCP i DEA. JL Estrada.
https://www.mediatrends.es/a/65069/dron-ambulancia-holanda-salva-vidas/
https://youtu.be/GumSx2W9Wgk
Vivir con un DAI. Manual del Paciente. Sociedad española de Cardiología, 2014.
https://medlineplus.gov/spanish/pacemakersandimplantabledefibrillators.html
https://youtu.be/hQHRQz-UUEM
http://www.heartfailurematters.org/es_ES/%C2%BFQu%C3%A9-puede-hacer-su-m%C3%A9dico%3F/Desfibrilador-Automatico-Implantable-DAI
http://www.fundaciondelcorazon.com/corazon-facil/recursos-didacticos/marcapasos-dai.html
http://ajuntament.barcelona.cat/gentgran/ca/canal/teleassistencia
https://www.social.cat/noticia/7870/cuidat-el-nou-projecte-tecnologic-per-fomentar-lautoproteccio-i-la-seguretat-de-les-person?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twiter
https://www.pancan.org/section_en_espanol/learn_about_pan_cancer/what_is_the_pancreas.php
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001214.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001214.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000305.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000313.htm
http://www.fundaciondiabetes.org/infantil/177/tipos-de-diabetes-ninos
https://www.diabetes.ascensia.es/blog/blog-detail-one/
http://www.medtronicdiabeteslatino.com/productos/bombas-de-insulina/que-es-una-bomba-de-insulina
http://www.fundaciondiabetes.org/infantil/185/bomba-de-insulina-ninos
http://www.fundaciondiabetes.org/general/articulo/173/sistemas-de-monitorizacion-continua-de-glucosa
https://www.youtube.com/watch?v=399x30c8JIk
http://www.ccma.cat/324/salut-financara-laparell-de-monitoratge-continu-de-glucosa-als-diabetics-de-tipus-1/noticia/2837150/
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-12-09-17/4216962/
http://www.expansion.com/tecnologia/2017/04/15/58f24ada22601d67308b460b.html
http://www.cartif.com/proyectos/item/680-robomed-robots-dispensadores-de-medicamentos.html
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-rincon-mas-interesante-del-planeta/4247360/
https://www.ecured.cu/Nanopart%C3%ADculas
http://www.elmundo.es/elmundo/2012/03/26/nanotecnologia/1332760914.html
http://www.abc.es/salud/tecnologia-salud/abci-nanorrobots-programados-para-matar-cancer-201802121709_noticia.html
https://players.brightcove.net/55814260001/SyGj52bf_default/index.html?videoId=5731480394001
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-hacking-life/4330562/
http://www.abc.es/ciencia/abci-gero-miesenbock-optogenetica-como-mando-distancia-para-activar-y-desactivar-neuronas-201606201532_noticia.html
https://apapatxar.wordpress.com/2017/03/21/optogenetica/
https://youtu.be/TRkap3rBf14
https://www.youtube.com/watch?v=AIc-okTrxgg&feature=youtu.be (PLUS OPTOGENÈTICA)
http://www.ccr.cat/

-Imatges:

Lamps-Aldama, Adam, Gencat, Creu Roja, CardioGuadalajara, Cartif, CASG.

-Anna-

Entrevista a Josep Fabà

Aquesta setmana hem entrevistat en Josep Fabà, un psicogerontòleg amb molta vocació, i amb qui hem volgut conversar sobre un tema poc debatut, la sexualitat en la gent gran. Perquè el conegueu millor li vam demanar que ens fes un resum de la seva trajectòria formativa i professional que compartim amb vosaltres. I després us deixem amb l’entrevista. Esperem que serveixi per trencar tabús i per aprendre a valorar i a donar la importància que es mereix a aquest aspecte de la vida en vellesa.

 

El meu nom és Josep Fabà, Doctor en Psicogerontologia i membre del Grup d’Investigació en Gerontologia de la Universitat de Barcelona. Actualment compagino la meva feina de docent a la Universitat de Barcelona amb el càrrec de psicòleg en un centre residencial, i he participat en l’elaboració de diverses publicacions sobre sexualitat i vellesa.

“Els estudis sobre sexualitat a la vellesa acostumen a indicar que l’activitat sexual en aquesta etapa del cicle vital és més freqüent del que algunes persones es pensen, i s’ha vist, en diferents països, que com a mínim el 40% de la gent gran es manté sexualment activa.” – Josep Fabà.

1. En primer lloc, i per centrar-nos: què entenem per sexualitat? Va més enllà del sexe o les relacions sexuals?

La definició de sexualitat no és senzilla, i diferents autors ho han fet de maneres molt variades. Però si una cosa està clara és, precisament, que cal trencar amb aquesta tendència tan difosa a nivell social d’equiparar sexualitat a pràctiques sexuals, doncs és reduccionista i implica l’empobriment d’un concepte tremendament ric.

Tenint en compte algunes definicions rellevants, com les de Félix López o l’OMS, quan parlem de  sexualitat ens referim a una dimensió de l’ésser humà, una dimensió, de fet, molt rellevant, que inclou la pràctica sexual i la reproducció però que va molt més enllà d’aquestes. Lluny d’això, la sexualitat és el conjunt de maneres que tenim d’experimentar-nos a nosaltres mateixos, i d’expressar-nos, com a éssers sexuats que som. Dit d’una altra manera, naixem amb un cos amb unes característiques determinades que és el resultat de l’expressió de la nostra càrrega genètica, i a mesura que creixem, aquest cos es va desenvolupant mentre interactuem amb el nostre entorn social, cultural, econòmic, polític, legal, etc. Aquestes interaccions influiran en la manera en que pensem en nosaltres mateixos com a ésser sexuats (per exemple, en si ens identifiquem com a homes o com a dones, en què creiem que implica ser home o dona, en si ens considerem o no atractius, en la nostra orientació sexual, en les nostres necessitats sexuals, en què ens atreu o desagrada sexualment, o en què ens causa plaer o malestar), en la manera en la que pensem sobre la sexualitat en general (pensaments, creences, actituds, valors, etc.) i en el nostre comportament (en aquest cas podríem parlar de la decisió de ser o no sexualment actius, de formar o no una parella, de tenir o no fills, o en el tipus de pràctiques sexuals que es posen en marxa). Tot això i més, doncs, és sexualitat.

2. Per què creus que és important parlar i tenir en compte la sexualitat en la gent gran? Creus que és un tema obviat i/o silenciat en la nostra societat?

És important perquè som éssers sexuals des del moment en què som concebuts (en el moment de la unió d’un òvul i un espermatozou es determina el sexe genètic) fins al moment que morim, i aquesta és una realitat a la que no podríem renunciar encara que ho volguéssim, de manera que totes les persones grans són éssers sexuals i compten amb aquesta dimensió humana que és la sexualitat. Això no implica que es tracti d’un col·lectiu homogeni: cada persona gran és única, de manera que la seva manera d’experimentar-se a sí mateixa, la seva manera de pensar sobre la sexualitat, i la seva manera d’expressar les pròpies necessitats sexuals variaran enormement.

Cal pensar en la gent gran com éssers sexuals, precisament, degut a la centralitat d’aquesta dimensió. No fer-ho implica tenir una imatge incompleta del que suposa ser gran, i dificulta que la gent gran pugui expressar i satisfer les seves necessitats sexuals i que aquells que així ho vulguin puguin continuar beneficiant-se de la pràctica sexual. En alguns casos, a més a més, es pot arribar a traduir en accions que poden tenir un efecte perjudicial sobre el benestar de les persones grans. Oposar-se al fet que un pare o mare vulgui establir una nova relació de parella, dutxar a una persona gran en un lloc on altres persones la poden veure, o receptar un fàrmac que pot interferir en la resposta sexual sense preguntar si això és important o no per la persona o explicar-l’hi, són alguns exemples de conductes que es poden produir pel fet de pensar que la sexualitat és una dimensió irrellevant en la vellesa, i que caldria evitar.

No obstant, no ajuda en aquest sentit el fet que, efectivament, la sexualitat a la vellesa és un tema del qual es parla més aviat poc, i que roman pràcticament invisible en la nostra societat. Si bé és cert que vivim en una societat cada cop més oberta, també ho és que la sexualitat continua sent un tema tabú, i que continuem caient en el parany dels models de bellesa imperants i en l’edatisme. Això ho podem veure, per exemple, en anuncis de roba interior o productes relacionats amb l’activitat sexual, que normalment estan protagonitzats per homes i dones joves i amb uns cossos d’unes característiques molt determinades. Lamentablement, els anuncis de llenceria, preservatius o lubricants on hi apareguin persones grans són més aviat escassos, per no dir inexistents.

3. Què caracteritza o en què es diferencia la sexualitat que practica la gent gran?

Els estudis sobre sexualitat a la vellesa acostumen a indicar que l’activitat sexual en aquesta etapa del cicle vital és més freqüent del que algunes persones es pensen, i s’ha vist, en diferents països, que com a mínim el 40% de la gent gran es manté sexualment activa, tot i que la probabilitat de ser sexualment actiu sembla ser més baixa entre les dones que entre els homes, i entre les persones de més edat.

Si ens centrem en les diferències amb les generacions més joves probablement cal tenir en compte que bona part de la gent gran d’avui en dia va créixer en un entorn més aviat repressiu, entre d’altres coses, pel que fa a la sexualitat. En aquest entorn, pràcticament no es parlava de sexualitat, o es feia des d’un model moral, que busca diferenciar entre allò que és moralment admissible o reprovable. Des d’aquest model, es considera lícita la pràctica sexual quan va encaminada a la procreació i es produeix en el marc d’un matrimoni entre un home i una dona. Degut a això, moltes persones grans han desenvolupat actituds erotofòbiques, i això les pot portar, entre d’altres, a negar-se el dret a ser sexualment actives tot i que tinguin el desig de ser-ho. D’altra banda, la menor igualtat entre homes i dones, que afortunadament ha anat disminuint amb el temps, hauria facilitat que la vida sexual de les parelles grans hagi estat regulada, en major mesura, per l’home, i que la dona hagi jugat un paper secundari en aquest sentit.

Si comparem les persones grans amb elles mateixes quan eren joves, es podrien mencionar els canvis a nivell de resposta sexual i la major prevalença de disfuncions sexuals, i és que a mesura que envelleixen, les dones poden experimentar una menor lubricació i dilatació vaginal, i els homes, una disminució de la vigorositat de l’erecció o una major dificultat per aconseguir tenir-ne una, i tant les unes com els altres, una disminució del desig sexual. Això, però, no té per què ser la norma, i de fet el coit és una de les pràctiques sexuals més freqüents entre aquelles persones grans que es mantenen sexualment actives i disposen d’una parella.

Per últim, mencionar que a la vellesa també es poden produir canvis positius en el terreny de la pràctica sexual. De fet, alguns dels canvis comentats en relació a la resposta sexual poden donar lloc a una activitat sexual més pausada i tranquil·la, i menys centrada en la penetració i la necessitat d’arribar ràpidament a l’orgasme. El fet que els fills ja no visquin a casa, la major disponibilitat de temps després de la jubilació, i la pèrdua de la por a tenir un embaràs no desitjat són factors que també poden ajudar en aquest sentit.

4. Si partim de la idea que part de la sexualitat està a la ment, hi ha diferències entre la manera d’expressar aquesta sexualitat i el desig sexual entre persones grans amb o sense deteriorament cognitiu?

Totalment. El fet de tenir un deteriorament cognitiu lleu, o un deteriorament cognitiu més significatiu com podria passar en el cas de les demències, pot generar canvis en la capacitat que la persona té de satisfer les pròpies necessitats sexuals, i en la manera de fer-ho. Hi ha estudis, per exemple, que suggereixen que la prevalença de disfunció erèctil podria ser més elevada entre homes grans amb demència que entre homes grans sense deteriorament cognitiu. Igualment, les persones amb demència també poden experimentar un desig sexual menor (fet que sovint passa desapercebut o es pot atribuir a l’envelliment en sí) i una major dificultat per recordar els gustos de la parella, o senzillament, la seqüència típica de l’acte sexual. D’altra banda, és freqüent que aquestes persones oblidin quan ha estat l’últim cop que han mantingut relacions sexuals amb la seva parella, donant lloc a peticions sexuals continuades i/o recriminacions.

Mantenint-nos en el cas de les persones amb demència, en alguns casos poden presentar comportaments sexualment inapropiats, és a dir, actes verbals o físics amb càrrega sexual que es produeixen en un entorn en el que resulten inacceptables. Podria ser el cas, per exemple, d’una persona que intentés tocar els pits a qui s’encarrega de dutxar-la, o mantenir relacions sexuals amb una altra persona que visqués en la mateixa residència i que tingués un deteriorament cognitiu greu. Això es podria deure, entre d’altres raons, a una major dificultat per inhibir el propi comportament, a una menor comprensió de la naturalesa d’una relació cuidador-persona cuidada, o al fet de confondre una altra persona amb la pròpia parella.

5. Suposem que, òbviament, el deteriorament físic també influencia en les relacions sexuals. Com assessores en aquest aspecte?

El deteriorament físic i les limitacions funcionals que les persones poden experimentar en diferents graus a mesura que envelleixen poden convertir-se en entrebancs addicionals per la pràctica sexual.

Si una persona gran demana orientació a un professional de la salut per buscar maneres per continuar sent sexualment activa tot i aquestes limitacions, la primera cosa a considerar és que segurament l’activitat sexual és rellevant en la seva vida, donat que hi ha una tendència entre la gent gran a evitar parlar de qüestions relacionades amb la seva sexualitat amb els professionals que s’encarreguen d’atendre-les. Ajudar-la a superar les dificultats que presenti perquè pugui gaudir de la pràctica sexual com ho feia abans, o de la manera més semblant possible a com ho feia abans, hauria de convertir-se en un objectiu més de l’atenció que aquesta persona rep.

En el cas de rebre una consulta d’aquest tipus, seria interessant que un o més professionals amb més coneixements que jo de la causa que origina la limitació (traumatòlegs, fisioterapeutes, etc.) analitzessin amb cura el cas i valoressin si és recomanable o no que la persona en qüestió es mantingui o no sexualment activa, quines conseqüències negatives podria tenir, i de quines maneres es podria minimitzar els riscs associats a la pràctica sexual. Aquesta valoració s’hauria de fer evitant caure en el paternalisme, i evitant que es veiés influenciada pels valors personals dels professionals en qüestió, i les conclusions s’haurien de transmetre a la persona interessada de forma comprensible per tal que aquesta, un cop informada, pogués prendre lliurement la decisió que més li convingués (que pot o no coincidir amb la recomanació dels professionals, o implicar o no un menor o major risc per la seva salut física).

6. Existeix una edat màxima per expressar la sexualitat? I les relacions sexuals?

No existeix ni una edat mínima ni una edat màxima. Podríem dir que la sexualitat és com l’energia: no es destrueix, només es transforma.

Els nens i les nenes poden posar en marxa conductes que denoten un interès cap a tot allò que té a veure amb la sexualitat, com masturbar-se, fer preguntes sobre com es fan els fills, o jugar a metges amb altres nens i nenes per, simplement, satisfer la seva curiositat i veure els cossos d’altres persones. En el pol oposat, a la vellesa, cal tenir en compte que les pràctiques sexuals no es redueixen al sexe amb penetració, ni han d’implicar sempre els genitals, sinó que hi ha moltes altres maneres d’experimentar plaer a través del cos, sigui o no amb la companyia d’una altra persona. Per a algunes persones, tombar-se al llit amb la seva parella, donar-se petons, i fer-se abraçades i carícies pot ser una important font d’excitació i plaer, i ajudar a satisfer necessitats afectives importants, com la de sentir-se estimat, encara que no s’acompanyi de penetració ni d’orgasme. Aquesta capacitat es manté durant tota la vida, una altra cosa és que hi pugui haver persones grans que, lliurement, decideixin renunciar-hi, cosa que és totalment lícita.

7. Quins són els motius habituals pels que les parelles deixen de tenir relacions sexuals? En quina edat succeeix això?

Els motius poden ser molt variats, i no tenen per què donar-se a una edat determinada, tot i que, dins la vellesa, a més edat, menys probabilitat de seguir sent sexualment actiu.

En alguns casos, es pot renunciar a la pràctica sexual per una disminució del desig sexual, molt sovint combinada amb la monotonia que es pot instal·lar en les relacions sexuals de les parelles de llarga duració (en aquest cas, probablement, de molt llarga duració). Al mateix temps, aquesta monotonia es pot veure agreujada per la manca de comunicació sobre la vida sexual entre ambdós membres de la parella,  o per la falta d’iniciativa a l’hora de buscar o introduir canvis, novetats, en les relacions sexuals.

En altres casos, alguns canvis en la resposta sexual dels que ja hem parlat (la disminució de la lubricació i dilatació vaginal o la pèrdua de vigorositat de les ereccions) poden generar malestar físic i/o psicològic durant la pràctica sexual. Això, sumat al desconeixement de l’existència de mecanismes per minimitzar l’impacte d’aquests canvis, o a la incomoditat que pot suposar buscar ajuda de professionals, també pot facilitar que algunes parelles renunciïn a la pràctica sexual. En aquesta línia, no ens podem oblidar tampoc de les disfuncions sexuals, que en alguns casos poden ser considerades, de manera errònia, una conseqüència inevitable i no tractable de l’envelliment.

I per pensar en algun altre motiu, podríem dir que una educació sexual deficitària podria haver facilitat que algunes persones grans considerin que la pràctica sexual únicament és lícita quan persegueix finalitats reproductives. Si es pensa d’aquesta manera, un cop arribada la menopausa seguir sent sexualment actiu pot deixar de tenir sentit.

8. Com a professionals, quins consells ens donaries per abordar i reaccionar davant d’aquesta demanda? Quines accions creus que serien més favorables? I quines contraproduents?

Primer de tot, cal desterrar la idea de que les persones grans, necessàriament, pel fet de ser grans, no tenen necessitats afectives i sexuals. Un cop tinguem clar que hi ha persones grans que volen continuar sent sexualment actives, cal que reconeguem el dret de totes les persones a construir una biografia sexual única i diferent a la dels demés. No podem imposar la nostra manera de pensar, els nostres valors, les nostres prioritats en relació a la sexualitat a altres persones, i ignorar sistemàticament el seu punt de vista i el seu sistema de metes. A no ser que es demostri el contrari, les persones grans tenen el mateix dret que qualsevol adult a prendre decisions lliurement sobre la seva vida sexual. En el cas que una persona gran busqui l’ajuda d’un professional, doncs, és important respectar els principis fonamentals de la bioètica, no només el d’autonomia, sinó també el de beneficència (intentar ajudar sempre que es pugui, per exemple, proporcionant informació de qualitat), el de no-maleficència (evitar accions que puguin ser perjudicials, per exemple, fent sentir malament a algú pel fet de voler continuar sexualment actiu tot i tenir una edat determinada), i el de justícia (tractant a tothom per igual independentment de factors com l’edat).

De fet, aquests, i altres consells, es poden trobar de manera desenvolupada en una guia que hem publicat recentment, titulada “Sexualidad en entornos residenciales de personas mayores. Guía de actuación para profesionales” *, i que es pot descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Pilares. Si bé aquesta guia està més aviat dirigida als professionals que treballen en centres residencials, moltes de les recomanacions poden ser d’utilitat per als que atenen a persones grans no institucionalitzades.

*http://www.fundacionpilares.org/publicaciones/fpilares-guias03-sexualidad.php (aquí l’enllaç per poder-la descarregar).

Moltíssimes gràcies Josep! Ha estat un plaer poder-te fer aquesta entrevista i aprendre tantes coses. Creiem que servirà per obrir els ulls a una realitat poc explorada i valorada i no per això, menys important. Et deixem les portes del blog obertes perquè hi tornis a col·laborar sempre que ho vulguis.

-Apapatxar-

Relació entre la deshidratació i el dolor

“El agua es un caos sensible.” – Novalis

Aquesta setmana he volgut canviar de tema, però sense perdre el fil del dolor. M’agradaria parlar-vos de la importància de mantenir una bona hidratació ara que arriba l’estiu. Centraré l’article en la gent gran, que és l’àmbit a què més acostumada estic. A part d’aportar-vos fets que són més evidents, m’agradaria destacar-vos altres problemes derivats de la deshidratació.

Com a fisioterapeutes, moltes vegades podem ser els responsables, almenys en àmbits geriàtrics, de procurar una bona hidratació als nostres pacients. Dins de la rutina d’exercici, hem d’incloure el beure aigua o menjar fruita, com una activitat més de la jornada. A part d’aportar un bé molt necessari, pot ser l’oportunitat de fer una activitat per estimular aquells pacients amb graus de demència més avançada. Jugar amb notar la temperatura a la que està l’aigua, i els colors, les olors o els sabors de les diferents fruites, poden resultar un bon incentiu de treball per als pacients que no responen als estímuls més habituals.

L’aigua és un 65% del nostre cos durant l’edat adulta (aquest percentatge va disminuïnt amb l’edat, especialment en les dones) i compleix 5 funcions bàsiques dins el nostre organisme:

1. Transport i/o disolvent de fluïds orgànics (saliva, sang, orina, etc.).
2. Lubricant de teixiats i articulacions.
3. Metabolisme cel·lular i eliminació de toxines i productes de desfet.
4. Termorregulació.
5. Protecció d’infeccions.

Les necessitats d’aigua varien d’una persona a una altra en funció de molts factors com poden ser el grau d’activitat física, les condicions ambientals, la dieta, els hàbits tòxics, l’edat, etc. Per norma general s’estima que es requereixen uns 30-35ml d’aigua per kg de pes i dia, per la qual cosa, una persona gran entre 55-70kg requerirà la ingesta d’uns 2-2’5l al dia.

Parlarem de deshidratació quan el balan hídric (BH; a la imatge), és a dir, la diferència entre el guanys i les pèrdues de l’organisme pel que fa a aigua, sigui negatiu.

El primer que hem de tenir en compte és que, en els pacients geriàtrics, el BH és més difícil d’equilibrar perquè  hi ha molts factors que afecten tant la ingesta com l’eliminació. Els factors principals són:

• El centre de la sed sol estar alterat, fent que, la sensació de sed sigui menor i que arribi més tard.
• Els centres de sacietat també estan canviats, saciant-se abans i amb menors quantitats de líquid que un adult.
• Hi ha una disminució de la funció renal i per tant les necessitats hídriques augmenten per ajudar a mantenir-la.
• Els òrgans dels sentits com l’olfacte i el gust queden alterats i això també fa que perdin les ganes pels líquids i per la majoria de menjars. També pot ser que hi hagi problemes en la visió que en dificultin la ingesta.
• Els problemes de disfàgia o altres alteracions en la mobilitat poden condicionar igualment la ingesta.
• Certs graus de demència i altres problemes psicoafectius poden generar una disminució de la sed, una manca de demanda per falta de sensació o per dificultats de caire més cognitiu.

És fàcil confondre els símptomes de deshidratació amb altres de més típics en la gent gran, i especialment amb aquells que pateixen demència, però serà molt important identificar-los per prevenir futurs problemes. A l’inici són bastants inespecífics però els principals són:

• Caigudes
• Desorientació
• Dèficit cognitiu
• Quadres confusionals

 

Sortint una mica dels aspectes més evidents dels problemes que pot comportar la deshidratació m’agradaria remarcar-vos el fet que aquesta augmenta la percepció del dolor i redueix el flux sanguini cap al cervell. Els dos estudis, tant per estudiar la nocicepció, com per detectar el flux sanguini, van tenir una mateixa base. Els participants es van haver de desplaçar 2 vegades al centre d’estudi, un havent fet la seva ingesta habitual de líquid, sense fer cap modificació en la dieta, l’activitat física ni limitant la ingesta de cafeína (com es fan de manera habitual els estudis per “aconseguir” l’estat de deshidratació) i una altra eliminant la ingesta líquida durant 24h. Els van posar els peus en aigua glaçada en les 2 situacions que us he comentat.

• Per estudiar la nocicepció, estudiant la resposta, van veure que en situació de deshidratació la percepció del dolor augmentava. Així doncs, van recomanar que sempre que s’estigui passant per un procés dolorós (ja sigui en un post-operatori, per una malaltia crònica o per algún factor més agut), serà important mantenir una bona hidratació. Així mateix, tots aquells medicaments per a disminuir el dolor, seràn més efectius si el BH de la persona és correcte.
• Pel veure el flux sanguini cerebral van, al mateix temps que tenien els peus en aigua glaçada, provocar-los una mena d’esforç cardiovascular i van medir la tensió arterial, les pulsacions i el rec sanguini cerebral. Van observar que la deshidratació augmentava la sensació de dolor cosa que feia hiperventilar i, a la vegada, disminuïa el rec sanguini al cervell.

Per acabar-ho d’arrodonir, en un altre estudi s’ha vist que el dolor crònic altera de forma important el sistema immunitari. L’estudi està fet sobre un model animal (rates en aquest cas) i l’han dut a terme investigadors de la McGill University de Montréal, Canadà. El que han pogut observar els investigadors és que el dolor crònic condiciona com l’ADN s’expressa tant a nivell del cervell com als limfòcits T, un tipus de glòbuls blancs essencials pel sistema immunitari. Ho faria “reprogramant” els gens. El que més va cridar l’atenció dels investigadors va ser la gran quantitat de gens que es van veure afectats. Això va donar més força a la teoria de què el dolor crònic acaba afectant el funcionament de tots els òrgans del cos. També estableix les bases per buscar noves dianes en quant a medicació pel dolor.

 

Com podeu comprovar, els pacients geriàtrics, i la gent gran en general són, doncs, la diana perfecta per patir problemes de deshidratació. A més, pateixen de dolor crònic ja de forma habitual. Tal i com us he explicat, aquesta combinació pot ser una bomba. Com a fisioterapeutes, doncs, tenim en les nostres mans les eines per prevenir cadascún d’aquests problemes.

Espero que us hagi agradat el post. És diferent, però crec que molt interessant.

Fonts i articles consultats

*Guia de pràctica clínica de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG) sobre hidratació i salut; 2011: us donarà una bona quantitat d’informació si esteu interessats en el tema, i sempre se’n poden aprendre coses.

*http://neurosciencenews.com/pain-blood-flow-dehydration-3706/ (en aquest mateix link, al final, trobareu l’enllaç als dos estudis originals).

*http://neurosciencenews.com/genetics-pain-immune-system-3510/

Imatges

*http://previews.123rf.com/images/romrodinka/romrodinka1401/romrodinka140100022/24948006-Dos-generaciones-Ni-o-peque-o-y-su-gran-abuela-comiendo-sand-a-en-la-cocina-casera-Enfoque-selectivo-Foto-de-archivo.jpg

*Balanç hídric: figura 1 de la GPC de la SEGG.

-Anna-