La història de vida en fisioteràpia geriàtrica

Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.

“Tots tenim una història que mereix ser explicada“.

La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.

Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).

La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.

I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?

Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.

Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?

He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:

• Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
• Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
• Ocupacions que tinguin sentit per ella.
• Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
• Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.

Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.

Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?

Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.

Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?

Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències té pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.

 

Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.

 

Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)

*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.

*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.

*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.

*http://www.acpgerontologia.com/index.html

*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/

*https://www.fundacionpilares.org/modeloyambiente/materiales-utiles/publicacion/el-libro-de-la-memoria-historia-de-vida/

*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/

-Anna-

La comunicació en fisioteràpia

“The truth is very simple. The majority of patients, they don’t say very much. But there’s a temptation to fill the silence and to talk to much. Say nothing is very tough. But the doctor must speak clearly and very little” – Dr.Henry Marsh.

“Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi.”– Carles Capdevila.

He volgut començar aquesta entrada amb 2 frases que m’ajuden a plasmar la complexitat del fenomen de la comunicació. La 1ª, del neurocirurgià Henry Marsh, on reflexa la necessitat de ser assertius, clars, però també la importància dels silencis, que no ens ensenyen. La 2ª, la d’en Carles Capdevila, ens descriu a la perfecció la comunicació no verbal, i el pes d’aquesta en l’acte de tenir cura, d’acompanyar.

Com ja vaig introduir en l’entrada anterior, la humanització de l’assistència sanitària passa, en part, per potenciar les mal anomenades, “habilitats toves”, entre les quals destaquen la capacitat de treballar en equip, de presa de decisions, la planificació i l’organització i la comunicació.

Després de fer una revisió de, crec, gairebé tots els plans d’estudis de fisioteràpia de les universitats espanyoles, he pogut comprovar que la comunicació està poc valorada dins la professió. En general, entra a dins de l’assignatura de psicologia, present de manera obligatòria, quasi sempre a 1r curs. Les universitats de la Comunitat de Madrid són les que més èmfasi hi fan, afegint alguna altra assignatura. El que més m’ha sorprès, i negativament, és un dels títols per l’assignatura en una de les universitats: “Psicología de la Discapacidad”. La comunicació escrita també és important, i emfatitzar la discapacitat no crec que sigui una bona manera d’enfocar-ho. Queda clar, doncs, que novament ens manca formació en aquest aspecte i, tenint en compte que ens hem de passar la vida professional tractant persones, amb alguna problemàtica afegida, i moltes vegades, complexa, ens hauria de fer replantejar prioritats curriculars. Aquesta realitat també queda reflectida en l’estudi de Włoszczak-Szubzda et al., 2013, que mostra la manca de comunicació efectiva com a principal causant d’una gran dissonància que hi ha, a nivell mundial, entre les habilitats tècniques dels professionals sanitaris i la percepció de cura que tenen els pacients. Ja centrat en els fisioterapeutes (FTP), avalúa les competències en comunicació que rebem durant els estudis i els factors que en marquen un assoliment major, així com quins podrien ser els mecanismes per millorar-ne la integració als plans d’estudis. Els resultats indiquen que la planificació educativa per a assolir aquestes competències no és bona i, a més, a mesura que el FTP va desenvolupant la seva vida professional la comunicació va en regressió. (1,2).

Però no basaré la meva opinió tan sols en els plans d’estudis. He volgut, també, fer una revisió de la bibliografia que parla de comunicació i fisioteràpia. A continuació, el que n’he pogut extreure:

El que hem d’evitar

• La comunicació és una interacció bidireccional on la informació, els significats i els sentiments es comparteixen verbalment i no verbalment. La comunicació es considera efectiva quan millora la satisfacció, la seguretat, els símptomes, l’estat psicològic del pacient o quan en redueix l’impacte de la malaltia. Per altra banda, una mala comunicació pot comportar una disminució de la salut del pacient (2).
• Les habilitats comunicatives es poden ensenyar, però ens hem d’assegurar que hi ha una bona estratègia educativa al darrere i que els professionals que imparteixen aquestes classes tinguin ells mateixos una bona formació (2). Per mi, llegir aquest punt em sembla redundant i d’una lògica aclaparadora, però es fa evident que fa falta remarcar-ho. S’hauria d’apostar per una formació continuada al llarg de tota la carrera, i no només a l’inici com sol passar, i les simulacions  i el role-playing s’erigeixen com les millors estratègies pedagògiques. A més, és necessari incidir-hi durant les pràctiques clíniques. No hauríem d’oblidar tampoc, l’ús del llenguatge corporal (1,2,10). En un dels estudis que he llegit es plantegen fer entendre als estudiants de 1r de carrera la importància d’incorporar els coneixements sobre ètica, filosofia de la ciència i comunicació com a necessaris per la seva pràctica professional. Ho fan a través d’un projecte pedagògic que pretén que reflexionin i valorin el rol d’aquests enfocs més humanistes a través de les habilitats manuals (3).
• Encara falta investigació per evidenciar científicament la importància de la comunicació en salut, però els estudis actuals mostren que la manera com el professional es comunica i construeix la relació amb el pacient té un efecte en els resultats d’aquest a les proves mèdiques; així mateix, la comunicació és un element clau en l’adherència dels pacients al tractament, però falta determinar quins factors són els més importants (2,4,8).

En 2 dels estudis analitzats (5,6) es medeix l’efecte que l’entrenament en habilitats comunicatives té sobre l’adherència al tractament de pacients amb dolor lumbar crònic. En els 2 queda clar que els efectes a curt termini són positius, però que fa falta més investigació per veure si els canvis es mantenen a llarg termini. A l’estudi conduït per Lonsdale et al., 2017 (5), al grup experimental, els fisioterapeutes havien rebut 1h de formació sobre maneig del dolor lumbar crònic i un taller de 8h sobre habilitats comunicatives; per la seva banda, els FTP del grup control, només havien rebut la formació en maneig del dolor. Els resultats demostren que els pacients del grup control tenien pitjors resultats d’adherència que els participants al grup experimental. També analitzava diferències entre sexes: la percepció del dolor no variava en el temps ni en homes ni en dones de cap dels 2 grups; per contra, la funcionalitat sí que millorava en els homes dels 2 grups, però només en les dones del grup experimental. Per la seva banda, a l’estudi de Murray et al., 2015 (6), el grup control era tractat per FTP que no havien realitzat formació en comunicació i l’experimental amb els que sí. Comparativament, al final de la sessió, els pacients del grup experimental se sentien més ben atesos que els del grup control.

• També es destaca l’evolució que la medicina (i les ciències de la salut en general) està fent cap al model bio-psico-social, que fa de marc teòric de les estratègies a seguir en comunicació. Així doncs, s’aposta per la necessitat de conèixer la perspectiva del pacient i el seu context psico-social, d’informar-lo sobre les opcions de tractament i de fer-lo partícep en la presa de decisions (4). En l’estudi de Wijma et al., 2017 (7), es fa una revisió bibliogràfica més exhaustiva i els punts que destaquen són els següents:
  • Individualitat: importància de conèixer al pacient i que el tractament sigui personalitzat.
  • Educació i comunicació: fent èmfasi en la comunicació no verbal, i en el fet que les dues vagin de la mà durant tot el procés de tractament.
  • Planificació d’objectius conjuntament amb el pacient.
  • Suport: i donant molta importància a l’apoderament, la capacitat de brindar autonomia al pacient.
  • Que el perfil del FTP sigui social, que es mostri segur i que tingui coneixements en aquest model centrat en el pacient.
• En una revisió anterior, O’Keeffe et al., 2016 (8), destaquen que dins la fisioteràpia músculo-esquelètica s’ha comprovat que aquesta té uns efectes específics i altres que no ho són. Per no específics entenem aquells que fan referència al propi pacient, al terapeuta i a l’entorn. Amb aquest estudi es pretèn aclarir a quins aspectes donen més importància tant el pacient com el fisioterapeuta. Novament, els factors més comentats són:
  • Habilitats interpersonals i de comunicació del fisioterapeuta: que sàpigui escoltar, que es mostri atent i empàtic, que sàpigui donar suport i també fa èmfasi en la comunicació no verbal.
  • Les habilitats pràctiques del FTP, és a dir, el seu coneixement específic i tècnic, la seva experiència clínica i la capacitat d’educar al pacient.
  • Que l’atenció que es presta sigui centrada en el pacient, tenint en compte les seves capacitats i opinions, traçant un pla terapèutic conjunt.
  • Factors organitzatius i ambientals: la durada del tractament  i la flexibilitat horària i en les consultes.

• En una altra investigació, més que a la comunicació en sí, el que els pacients destaquen com a bàsic per a crear una verdadera relació de compromís amb el seu fisioterapeuta és la consciència i l’actitud d’aquest (9).
• La necessitat i voluntat de creació d’eines d’avaluació de l’eficàcia de la comunicació (tant a nivell de generar una bona relació fisioterapeuta-pacient, com per l’elaboració de material informatiu/educactiu) i del seu aprenentatge al llarg de la vida professional també és un aspecte destacat en diversos estudis (10, 11). Murray et al., 2018 (11) es plantegen la necessitat de crear una eina per avaluar l’eficàcia de la comunicació dels fisioterapeutes (FTP) per aconseguir l’autonomia dels seus pacients pel que fa a auto-maneig del dolor lumbar (en aquest cas). Els resultats obtinguts revelen que la “Communication Evaluation in Rehabilitation Tool“ és una bona manera de veure-ho i que els fisioterapeutes avaluats necessiten millorar en 5 dels 18 ítems avaluats.
• Finalment, també m’ha agradat comprovar que algú s’ha preocupat d’analitzar el fenomen de la comunicació dins de les consultes privades (12). L’estudi pretén valorar si dins les consultes privades de fisioteràpia es fa un ús específic de la comunicació com a eina terapèutica i, en cas afirmatiu, si els professionals es basen en algun marc teòric específic. A més, també descriu quins són els principals aspectes comunicatius als que s’apel·la.

  En general es detecta que sí que es té en compte la comunicació, i que els fisioterapeutes que hi treballen són conscients que el contacte i el fet que la conversa sigui distesa i que impliqui directament la salut del pacient és important. Tot i així, cap d’ells fa referència al fet de seguir un marc teòric específic i es detecta certa tendència a obviar les necessitats/opinions més directes del pacient i de centrar-se en la opinió, únicament, del terapeuta pel que fa al tractament.

El que hauríem d’aconseguir

Viure en una era amb tanta informació i tanta formació, de vegades, ens fa oblidar les competències més bàsiques per desenvolupar la nostra feina i el nostre dia a dia. La comunicació, el llenguatge són fets inherents a la persona, es consideren bàsics en el seu desenvolupament. De res ens servirà conèixer tots els tractaments possibles i ser els millors aplicant-los si no els sabem transmetre als nostres pacients, fent-los partíceps del procés. Recordeu que, fem el que fem, sempre estem comunicant-nos.

 

Bibliografia

1. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23540237
2. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27820404
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28095097
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/30253899
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28363702
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25433220
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28820617
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26427530
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/29468089
10. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28389493
11. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/29485325
12. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26254316

Imatges

*Vinyeta: Anna Azpi.

*Taula CERT: Murray A, et al., 2018.

*Foto: Think&Start

-Anna-

 

Introducció a la humanització (en fisioteràpia)

[sobre la fisioteràpia] “Es una profesión, sin duda, humana, humanista y humanizadora que debemos reivindicar como tal.” – Martín Urrialde (degà del Colegio de Fisioterapeutas de Madrid en una entrevista per “Acta Sanitaria”; https://www.actasanitaria.com/jose-antonio-martin-urrialde-la-humanizacion-pretende-dar-equidad-entre-ciencia-y-humano/)

He volgut començar el post amb un vídeo perquè crec que explica millor del que jo podré ara expressar el que tinc ganes d’explicar-vos aquesta setmana i el per què.

La humanització de l’assistència sanitària (HAS) hauria de ser un dels temes que més debat ens generés als professionals de la salut. Amb això vull dir que cada dia hauríem de fer l’exercici de parar-nos a pensar com hem actuat, quin llenguatge hem fet servir per dirigir-nos als nostres pacients o als nostres companys, si hem escoltat, i un llarg etcètera de preguntes més.

La HAS no deixa de ser un tema controvertit, malgrat en la meva opinió hauria de ser un fet intrínsec a la pràctica de qualsevol persona que estès en contacte amb el sistema sanitari, i especialment dels professionals d’atenció directa (la creixent literatura al respecte ho justifica i argumenta). Hi ha qui diu que, si ens humanitzem, si empatitzem, ja no fem bé la nostra feina. Tota la tècnica, tota la professionalitat, se’n van en orris perquè no som capaços d’actuar amb l’objectivitat que requereix la situació. I vosaltres, què en penseu?

El concepte “humanització de l’assistència sanitària (HAS)” és molt ampli, afecta moltes àrees i moltes persones. Destacaré diverses definicions que a mi m’agraden i les desgranarem fent un resum dels principals punts a tenir en compte (gràcies als meus professors del màster; (1)):

“Humanizar la atención sanitaria significa apostar por una sanidad más amable y centrada en las personas, independientemente de su rol; humanizar también significa personalizar la asistencia escuchando lo que necesitan pacientes y familiares, no lo que nosotros pensamos que necesitan, sino atendiendo a sus necesidades, aunque no coincidan con las nuestras y convertir esto en un proceso clínico donde la actitud sea fundamental. Humanizar es también entender y aceptar que los profesionales somos falibles y vulnerables, y que también necesitamos ser escuchados puesto que somos el capital básico para humanizar la Sanidad. Todos los sistemas sanitarios estarán humanizados cuando esté al servicio de todas las personas: personas enfermas, familiares y profesionales.
El cuidado requiere competencia profesional y formación, pero también individualidad, emoción, solidaridad, sensibilidad y ética. Precisa de grandes dotes de comunicación y habilidades de relación: empatía, escucha activa, respeto y compasión”.

“Hablar de humanización reclama la dignidad intrínseca de todo ser humano y los derechos que de ella derivan“.

“Para muchas personas la humanización es algo utópico, algo que debería ser pero que se antoja irrealizable dados los numerosos condicionantes socioculturales, laborales, propios del mundo en el que se pretende situar la acción de humanizar.
Pero si entendemos la utopía como lo hace Bloch, se convierte en una empresa apasionante: <<La utopía no está en su realización que es indispensable, sino en que nos sirve de estímulo para tender siempre hacia una meta que todavía no hemos alcanzado>>“

“Humanizar es cultura, política, sociedad, economía, ética y justicia. […] Humanizar no solo es cuestión de actitud: también precisamos poner la H a las estructuras materiales y técnicas“.

Com veieu en aquesta multitud de definicions es destaquen múltiples factors a tenir en compte. Comentem-los:

• La humanització s’ha de centrar en les persones. Dins d’aquest grup, passa per davant de tot atendre les necessitats dels pacients i respectar-ne la seva dignitat. Però també implica valorar i escoltar les necessitats de les famílies que acompanyen aquesta persona i, per últim, però també important, dels professionals sanitaris que els atenen.
• Pel que fa als pacients, s’han d’atendre necessitats bàsiques, se’ls ha d’escoltar i valorar (inclús, i especialment, quan estan en situació crítica, que llavors podem precisar de l’ajuda de la familia) i respectar sempre els seus drets (especialment el de la informació) i voluntats. Se’ls ha de convertir en part activa del seu procés de cura i recuperació.
• Pel que fa a les famílies (que el concepte de familia en humanització també varia de la definició que contempla el diccionari, ja que no implica necessàriament una relació genética, sinó la persona que designi el pacient com a tal, on la importància recau en el vincle afectiu), també se’ls ha de tenir en compte en les decisions, convertir en part activa de la cura i garantir-ne els drets d’informació i educació.
• Pel que fa als professionals, a part de valorar-ne la professionalitat i els coneixements tècnics, se’ls ha de donar la formació necessària en habilitats comunicatives i coneixements ètics, se’ls ha d’escoltar, donar espais adequats per al descans i la gestió, etc.
• La humanització és un procés, i com a tal, hem d’entendre que no és un fet que esdevindrà d’un dia per l’altre, sinó un continuum en el temps. Tothom (pacients, famílies, professionals tènics i gestors i, fins i tot, la societat) n’és part activa i, per tant, requerirà d’una constant formació i valoració per fer-lo avançar.
• La comunicació i les habilitats de relació en són una part fonamental i esdevenen, sens dubte, la principal manca curricular de molts dels professionals sanitaris avui en dia. És cert, que es comencen a contemplar dins dels plans d’estudis, però no de tots els professionals sanitaris i tampoc amb un nombre d’hores suficient (al meu entendre). És cert, que també hi ha una part d’aquestes habilitats que és innata, que es té o no, però també es pot treballar.
• El dret a la salut, igual que qualsevol dels drets en altres àmbits, és un concepte heteri i abstracte per molts de nosaltres; sabem que el tenim però no sabem exactament en què consisteix. Bàsicament ens garanteix que visquem amb el nivell més alt de salut que poguem amb la màxima dignitat i sense fer distincions entre persones; que qualsevol acte o política que tingui com a finalitat posar en perill la integritat física d’una persona o col·lectiu sigui penada; que gaudim de qualitat de vida en diferents entorns i contemplant els factors econòmic, cultural, social i polític; que poguem implicar-nos activament en la realització de polítiques per la salut (2). D’això, lògicament, en deriven una sèrie de legislacions, polítiques, accions, etc. que, com podeu veure, sobrepassen l’àmbit purament sanitari, i impliquen també altres sectors de la societat (“Humanizar es cultura, política, sociedad, economía, ética y justicia”).
• Humanitzar no implica només les persones, sinó també les tècniques i les estructures. És a dir, qualsevol dels procediments que els professionals realitzem a diari requereixen (o hauríen de requerir) d’una explicació prèvia, de la valoració de la situació de la persona en aquell moment (per exemple: imaginem una persona que està ingressada a l’UCI i, durant la nit, se li han de fer cures, revisar diferents constants vitals i fer un canvi postural. El/s professional/s que l’atenguin seria bo que intentéssin fer totes aquestes accions d’una tongada per no molestar la persona en repetides ocasions, amb una llum que no molesti en excès a la persona, intentant moure-la el mínim possible, intentant no fer gaire soroll, per no interferir tant en el seu descans i, abans que res, explicant-li a la persona què anem a fer i com). Per altra banda, l’arquitectura i la distribució del mobiliari, així com el mobiliari en sí, i altres objectes que hi puguin haver en una habitació o una sala d’espera, també contribueixen a fer l’ambient més acollidor, orientador (en temps), on és més fàcil de treballar i de conviure, i també d’accedir-hi.

Si ens centrem en la fisioteràpia, hi ha encara molt poca bibliografia referenciada amb el concepte “Humanització de l’assistència”, que és el descriptor que hauríem d’usar (jo he trobat a penes 10 articles deprés de fer una recerca en les principals bases de dades i tan sols 2-3 impliquen de forma activa als fisioterapeutes; els podeu veure citats a la bibliografia; referències de la 3 a la 12). Hi ha, potser, més referències usant el concepte “enfoc biopsicosocial”, el nou paradgima al que tendeix la sanitat en aquests moments, però és un concepte massa ampli per validar-lo. Tenim feina per començar a plasmar el que veiem cada dia amb els nostres ulls: que quan fem la feina amb perspectiva humanista (i no només científico-tècnica), els resultats milloren exponencialment.

Dins el nostre Codi Deontològic hi consta la següent frase (13):

39. “En la seva activitat i, especialment, en l’exercici de la professió, el fisioterapeuta ha de tenir cura de respectar i de promoure l’atenció dels principis fonamentals de la persona”.

No se m’acut millor argument per justificar per què els fisioterapeutes no quedem exempts de tot aquest procés.

En conclusió, m’agradaria que aquesta entrada servís per fer-vos reflexionar a vosaltres, professionals, sobre la manera com desenvolupeu la vostra activitat diària i animar-vos a fer formació sobre comunicació, habilitats relacionals, etc, perquè en tenim una manca important. M’agradaria també que valoréssiu el munt de punts en els que podem influir per humanitzar la nostra activitat. I finalment, m’agradaria que servís com font d’informació per a tots, com a ciutadans, per poder reclamar i ser part activa del canvi. Benvinguts a la revolució de la cura!

 

Bibliografia

1. Zaforteza C, Heras G. Introducción a la humanización en la asistencia sanitaria. 2018. Módulo 1 del “Máster en humanización de la Asistencia Sanitaria: pacientes, familias y profesionales”. Universitat de Barcelona, IL3.
2. http://www.codevida.org/derecho-a-la-salud-y-la-vida/que-es-el-derecho-a-la-salud
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25868310
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5808422/
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28231685
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24483968
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21575243
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/15458755
9. https://www.researchgate.net/publication/300411811_Preventive_physical_therapy_and_care_humanization_in_the_treatment_of_a_bedridden_home_care_neurologic_patient
10. http://www.scielo.br/scielo.php?pid=S1809-29502016000300294&script=sci_arttext&tlng=en
11. http://www.nureinvestigacion.es/OJS/index.php/nure/article/view/857
12. https://www.picuida.es/influencia-de-la-humanizacion-de-la-atencion-perinatal-sobre-el-uso-de-la-analgesia-epidural-y-las-tasas-de-fiebre-intraparto/
13. https://www.fisioterapeutes.cat/ca/institucional/legislacio/codi-deontologic
14. https://humanizandoloscuidadosintensivos.com/es/inicio/

Imatges

*Entrada “(DES)Humanización en (de) la atención sanitària” (16/12/2011) del blog Regimen Sanitatis 2.0.

*EFE Salud

-Anna-

Caigudes en la gent gran (I)

“Envejecer es como escalar una gran montaña; mientras se sube las fuerzas disminuyen, pero la mirada es más libre, la vista más amplia y más serena”.

Ingmar Bergman

Fer l’entrada d’aquesta setmana m’ha costat moltíssim. En primer lloc perquè a vegades és difícil seleccionar quina informació dones i quina no per fer un escrit que no sigui massa complicat. I en segon lloc, perquè no vols deixar de transmetre-ho amb el màxim rigor científic i professional però, al final, a “Apapatxar” pretenem divulgar la nostra feina, i a vegades, a mi em passa que em perdo en tecnicismes i em falta ser més pragmàtica. Però tot i així, que res ens aturi: “¡vamos a ello!”.

A l’Índia es toquen els peus a les persones grans en senyal de respecte.

El tema que vull abordar és complex i crec que s’ha analitzat des de tots els punts de vista. LES CAIGUDES EN LA GENT GRAN (per a aquesta entrada considerem gent gran qualsevol persona major de 65 anys; d’aquí en pot sortir un altre debat però siguem pràctics). Suposen la 2ª causa de mort per lesions accidentals; unes 646.000 persones en moren cada any (2016).

Dividiré l’entrada en 2 parts, que m’agradaria que servíssin a qualsevol que no es dediqui a abordar caigudes a trobar-hi maneres pràctiques i correctes de fer-ho, però també per generar debat entre aquells que us hi dediqueu cada dia.

Aniré explicant l’entrada en base a unes preguntes. A partir de les respostes podem començar a plantejar-nos si “jo” sóc una persona amb possibilitat de caure, quines actituds i hàbits tinc a favor i quines en contra, i què puc fer per millorar. M’ho puc plantejar com a èsser individual afectat directament per la problemàtica, com a familiar o com a professional.:

1. Què és o què es considera una caiguda? La OMS defineix una caiguda com una pèrdua involuntària d’equilibri i que el moviment resultant del cos quedi aturat per alguna superfície rígida (2016). Així doncs, segons aquesta definició, si jo em desequilibro i quedo recolzat a la paret, també hauria de comptar com a caiguda, però, ho és realment? Segurament si tinc en compte les conseqüències directes que això té per la meva salut, o si ho he de tenir en compte a l’hora d’elaborar un registre en alguna institució o la recerca d’estudis, no ho veuré com a tal comparat amb el fet d’impactar contra el terra, però si em quedo amb la potencialitat de fer-me mal i amb el fet de què alguna cosa hagi fallat en els sistemes que té el meu cos per mantenir-me estable, llavors sí que ho podríem considerar com a tal. Serà important, doncs, que valorem com usem el concepte segons l’entorn en el que ens movem, intentant consensuar-ho amb l’equip de treball.
2. Quins factors creus que influeixen en la persona gran i la fan més susceptible de patir una caiguda? Les persones majors de 65 anys són les que més caigudes mortals pateixen i són un sector poblacional amb alta probabilitat de patir-ne degut a diverses dificultats afegides. Conèixer el món de la geriatria i els comportaments motrius específics de la gent gran ens ajudarà, sens dubte, a entendre-ho millor.
   • Les dificultats afegides poden venir per part de:
     • la pròpia persona: sensació d’abandonament, tristesa, manca d’atenció i afecte constants; incomprensió del propi procés de de dependència; POR (emocional i al buit).
     • l’entorn que envolta la persona, especialment familiars i/o professionals sanitaris, per manca de paciència en moments puntuals, de millors habilitats comunicatives, de millors tècniques de mobilització, de recursos econòmics o d’infraestructures en bon estat, d’escolta activa, de temps, de valoració de la feina que un fa; exigència de rapidesa; no coordinació/consens d’objectius en comú.
   • Pel que fa als comportaments motrius (no hi entraré en detall), tan sols m’agradaria destacar:
     • la tendència al desplaçament en espiral a l’hora de realitzar les transferències (especialment quan s’aixequen del llit i quan s’aixequen i s’asseuen a la cadira).
     • les característiques principals de la marxa, que difereixen de les de l’adult “no gran”:
       • en bloc, és a dir, que no hi ha una una dissociació de cintures.
       • amb el centre de gravetat més proper a terra
       • amb un augment de la base de sustentació i novament el desplaçament en espiral, més econòmic.
     • altres comportaments típics:
       • mans recolzades al sacre (punt fix amb el que milloren el redreçament)
       • cap molt avançat i una cifosi toràcica molt marcada
       • passos curts i ràpids
       • traspàs lateral de pes insuficient (fet que condiciona que el taló xoqui bruscament amb el terra)
       • *possibilitat del fenomen de “freezing” en els pacients parkinsonians (quan han de passar el marc d’una porta o entrar en ascensor, quan canvia la superfície de terra o inclús el color, davant d’unes escales, etc. aquests pacients poden experimentar un bloqueig temporal a l’hora de caminar).
3. Com expliquem a una persona gran què és o què implica una caiguda? El llenguatge, o més aviat la manera de comunicar-lo és l’element clau de qualsevol relació interpersonal, i d’aquí no se n’escapa la relació que un professional de la salut té amb un pacient. Per tant, la manera com ens dirigim a la persona gran que ha caigut per atendre-la, per resoldre els seus dubtes, el què li transmetem i com, marcaran sens dubte com viurà les següents caigudes i com es relacionarà amb l’entorn a partir d’aquest fet. No hem de perdre de vista que el fet que una persona gran caigui és un esdeveniment important, ja que pot ser l’element diferenciador per identificar-lo com a persona fràgil (amb totes les seves conseqüències), pot suposar un canvi radical en la vida d’aquella persona (pot haver de traslladar-se a la llar d’un familiar o a un centre geriàtric, pot augmentar el seu grau de dependència, etc.); pot resultar, gairebé amb un 100% de seguretat, l’inici de la POR. Les conseqüències de la caiguda (que les comentarem al següent apartat) implicaran un o diversos dols que la persona haurà d’elaborar i, segons com ens hi dirigim, o la importància o fredor amb la que tractem el fet, marcaran la diferència.
4. Quines conseqüències tenen les caigudes? 
   • Funcionals: entès com a físiques, ja que les lesions que en derivaran, determinaran el grau de mobilitat i, per tant, de dependència, i de por, i també poden alterar la percepció de l’esquema corporal i de l’espai.
   • Psicològiques: afectació de l’autoestima, novament la por, el·laboració de dols (per pèrdua de capacitats, de relacions, etc.), percepció del grau de soledat, de comprensió, etc..
   • Socials: poden suposar un punt d’inflexió en la independència a l’hora de sortir i establir relacions, amb la imatge que tindran familiars-amics d’aquella persona, d’accessibilitat a serveis que pugui necessitar, afectació de la capacitat de comunicació no verbal, etc.
5. Què fem i què no fem “bé” actualment quan ens trobem davant d’una caiguda? Al que em vull referir quan dic que què fem bé i que no és una pregunta que, segons a qui dels 3 interpel·lats que he mencionat ens dirigim variarà una mica.
   •  “jo”persona susceptible de caure: procuro cuidar-me (fer exercici físic, dieta sana, tenir una bona higiene de la son, etc.) i seguir els consells que em dóna el meu entorn o puc canviar alguna cosa?
   • familiar: acompanyo a la persona i resolc els seus dubtes sense jutjar o enfadar-m’hi? faig tot el que puc per entendre com se sent la persona que tinc al davant? intento aprendre i saber més per fer-ho millor la propera vegada?
   • professional: puc aplicar-me totes les preguntes dirigides al familiar i hi afegeixo: ser transmetre adequadament la informació a la persona i als seus familiars? em mantinc actualitzat respecte a com valorar i tractar aquell fet? ser demanar ajuda/derivar?

 

I fins aquí la reflexiva entrada d’aquesta setmana. La 2ª part, ho prometo, serà més pràctica, però crec que és necessari valorar tot el que hem anat comentant. La veritat és que m’agradaria moltíssim generar un debat a partir d’aquesta entrada, així que us convido a totes i tots, professionals de l’àmbit sanitari i especialment als que no en sou, a compartir inquietuds, punts de vista, etc.

*Agraïments especials a Carles Salvadó i Luis Soto per introduir-me les reflexions clau que aquí veieu i per ensenyar-me molt del que aquí hi ha reflexat.

-Bibliografia:

*http://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/falls

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria basada en l’evidència” (Luis Soto).

*https://fisioconectados.com/2017/03/06/curso-vivifrail-envejecimiento-fragilidad-y-caidas-el-papel-del-ejercicio-fisico/

*https://japon-secreto.com/dia-respeto-los-mayores-japon/ (entrada a mode anecdòtic sobre el Dia Nacional del respecte a la Gent Gran que se celebra al Japó, Keirō No Hi).

-Imatges:

*https://dharamvigyaan.blogspot.com/2016/05/why-we-touch-feet-of-our-elders-or.html

*Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).

 

-Anna-

 

 

 

El rol del fisioterapeuta en l’explicació del dolor

“La experiencia no es lo que te sucede, sino lo que haces con lo que te sucede.” – Aldous Huxley

Per seguir en la línea de la setmana anterior amb l’article de la Marta que parlava sobre el dolor, m’agradaria explicar-vos el paper que crec que tenim els fisioterapeutes en el dolor.

Normalment, quan se’ns adreça un pacient, sap que som els professionals que ens podem encarregar de recuperar-lo d’una lesió (sigui del tipus que sigui); poc a poc, també creix la consciència del nostre important paper en la prevenció de diverses problemàtiques, però crec que hi ha, en general, poc coneixement sobre les moltes eines que tenim els fisioterapeutes per abordar el dolor sense necessitat d’utilitzar fàrmacs.

Durant la carrera ens preparem, en primer lloc, per conèixer cada una de les estructures que formen el nostre cos i el seu funcionament. Estudiem en detall els músculs i els ossos, però també els vasos sanguinis i limfàtics o els nervis i els plexes nerviosos. Així mateix ens expliquen com interactuen entre elles totes aquestes estructures, els mecanismes que les poden lesionar i els sistemes que té el nostre cos per detectar-ne la posició, l’estat, etc, és a dir, el conjunt d’estructures sensitives de les que disposem. En aquest cas, fent èmfasi en els nociceptors dels que ens parlava la Marta (els receptors específics per a la sensació dolorosa). Per últim, però sent el més important, se’ns explica com governa totes aquestes connexions el nostre cervell, els mecanismes interpretatius i resolutius de la informació que hi arriba i les àrees que s’encarreguen de processar-ho i modular-ho (en el cas del dolor, n’hi ha de molt diverses, unes de principals i altres de secundàries, unes que hi responen d’una manera molt bàsica i altres que l’hi afegeixen complexitat, incloent un component cognitiu i fent que el dolor ja no sigui només una sensació sinó una percepció).

A continuació us deixo unes imatges perquè veieu el munt d’estrucutres cerebrals que participen en el processament i interpretació del dolor, només perquè us feu una idea de la complexitat del procés:

Com podeu imaginar, doncs, el procés que hem de fer per identificar una sensació com a dolorosa o no té molts passos, passos on hi poden haver errors, punts on la comunicació es pot veure interrompuda per qualsevol causa, etc.

També se’ns expliquen els efectes beneficiosos que té el moviment/exercici per al dolor: de forma molt resumida, el moviment activa el sistema opioide endògen (és a dir, el nostre poder auto-analgèsic natural) i altres mecanismes que el nostre sistema nerviós central (SNC) té per modular el dolor. I així mateix com, la immobilitat afavoreix una mala circul·lació i, per tant, l’acumulació de substàncies inflamatòries i altres productes tòxics i de desfet que no afavoreixen per res la desaparició de la sensació dolorosa; a més, una immobilitat perllongada en el temps fa que el nostre cervell vagi “esborrant” l’esquema corporal, és a dir, la representació d’una part del cos a l’escorça del cervell. Com podreu entendre, una pitjor imatge d’una part del nostre cos pot condicionar la interpretació de totes les sensacions que s’hi produeixen, incloent el dolor.

A més, se’ns explica com avaluar cada una de les estructures que poden provocar el dolor, com diferenciar si tan sols és una o si són varies; se’ns donen eines per avaluar com és de fort aquest dolor, de quina manera es presenta, quan ho fa i amb quina freqüència, si hi ha alguna postura que l’agreugi o l’alleugi, etc.; se’ns insisteix en la importància de fer una bona avaluació d’aquest dolor i en construir-ne la seva història al llarg del temps. Gràcies a tot això, podem mostrar-vos als pacients, com ha estat i/o és el vostre dolor al llarg del temps i ajudar-vos a dibuixar-ho.

Finalment, coneixem quina sol ser l’evolució natural de cada una dels processos dolorosos als que us enfronteu els pacients quan patiu una lesió o un problema.

Gràcies a tot el que us he mencionat, tenim el gran poder i responsabilitat d’EDUCAR, explicar com serà un procés, si hi ha entrebancs en el camí, reexplicar-vos com serà, i guiar-vos durant el procés de recuperació. Està demostrat que el coneixement del dolor, de les estructures i mecanismes que el provoquen, ajuden a disminuir-ne la percepció i, per tant, una millor i més ràpida recuperació.

No m’agradaria acabar el post sense fer una reflexió sobre la importància de com ens comuniquem els professionals de la salut, de la importància de les nostres aCtituds i aPtituds comunicatives, del vocabulari que fem servir, de la nostra comunicació no verbal, etc. Tot això influirà en com un pacient s’adherirà i participarà en la seva rehabilitació i en què en sigui, o no, la principal part activa.

-Em sembla d’especial interès compartir amb vosaltres 3 blogs i un parell de vídeos:

*Blog divulgatiu del neuròleg Arturo Goicoechea (especialitzat en migranya, però gran coneixedor dels processos dolorosos en general). Us hi podeu perdre: https://arturogoicoechea.com/

*Blog divulgatiu sobre els aspectes biopsicosocials que envolten l’experiència dolorosa, incloent les expectatives personals, l’educació en el dolor, la comunicació entre el professional i el pacient i un llarg etcètera de factors. Està centrat en el paper del fisioterapeuta en aquest aspecte:  http://enfoquebiopsicosocial.blogspot.com.es/

*Blog divulgatiu de la Sociedad Española de Fisioterapia y Dolor (SEFID; http://www.sefid.es/): https://edupain.wordpress.com/

*Vídeos explicatius sobre dolor. El primer, sobre dolor crònic. El segon, sobre els tipus de dolor i la seva causa.

*Finalment, una entrevista que el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya va fer a la fisioterapeuta i investigadora australiana Tasha Stanton per parlar sobre el rol del cervell en la percepció i el tractament del dolor. L’entrevista és integrament en anglès i no està subtitulada, però realment val la pena de veure-la.

Durant la conversa es proposa una idea interessant: educant als nens sobre dolor des de petits, millorarien les experiències doloroses en l’edat adulta o, fins i tot, aconseguiríem evitar-les?

Què en penseu vosaltres?

>Fonts i enllaços consultats (us deixo algun article per si teniu curiositat):

*Rolf G. The Puzzle of Pain, Loss of Mobility, Evasive Movements and the
Self-Mangement. Online. Danske Fysioterapeuter, 2001. Available:
http://fysio1.inforce.dk/graphics/PDF/PDF-job.p65.PDF

*Kroll HR. Exercise therapy for chronic pain. Phys Med Rehabil Clin N Am. 2015 May;26(2):263-81. doi: 10.1016/j.pmr.2014.12.007.

*Wälti P, Kool J, Luomajoki H. Short-term effect on pain and function of neurophysiological education and sensorimotor retraining compared to usual physiotherapy in patients with chronic or recurrent non-specific low back pain, a pilot randomized controlled trial. BMC Musculoskelet Disord. 2015 Apr 10;16:83. doi: 10.1186/s12891-015-0533-2.

*Pires D, Cruz EB, Caeiro C. Aquatic exercise and pain neurophysiology education versus aquatic exercise alone for patients with chronic low back pain: a randomized controlled trial. Clin Rehabil. 2015 Jun;29(6):538-47. doi: 10.1177/0269215514549033.

*Matsubara T, Shiro Y, Shimo K. Concept of the Pain Rehabilitation. Masui. 2015 Jul;64(7):709-17. [article original en japonès].

*http://kc-review.blogspot.com.es/2014/12/nocicepcion-y-movimiento-una-pareja_22.html

Imatges

*http://www.bayareapainmedical.com/page4/page5/files/page5-1016-thumb.jpg

*https://com-rheum.sites.medinfo.ufl.edu/files/2013/04/Brain-image.jpg

-Anna-