Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-

Música i fisioteràpia per al tractament de persones amb deteriorament cognitiu

“La percepción de la música y las emociones que suscita no dependen exclusivamente de la memoria, y la música no tiene por qué ser conocida para ejercer su poder emocional. He visto pacientes con demencia profunda llorar o estremecerse cuando escuchan una música que nunca han oído, y creo que son capaces de experimentar la misma panoplia de sentimientos que los demás, y considero que la demencia, al menos en esas ocasiones, no es un obstáculo para la profundidad emocional. Una vez has presenciado estas reacciones, sabes que sigue existiendo un yo al que se puede apelar, aun cuando sea la música, y sólo la música, la que consiga llegar a él” – Oliver Sacks (Musicofilia: relatos de música y el cerebro).

Apapatxar reprèn l’activitat després d’un temps de descans. Aquest proper curs pretenem seguir una línia similar a la de l’últim any, però en el meu cas (Anna) tinc intenció de fer unes entrades més senzilles i que tendiran més a la part social de la nostra professió, poc explorada encara, i força invisible, crec. Espero que pogueu gaudir encara una mica més d’Apapatxar. Comencem de nou; benvinguts!

El dia 21 de setembre és el Dia Mundial de l’Alzheimer i per això en aquesta entrada voldría parlar d’un concepte que ja havíem vist al blog, el de deteriorament cognitiu (Microbiota intestinal i deteriorament cognitiu). Tot i així, mai l’hem definit exactament i sempre hem tendit a relacionar-lo amb la malaltia d’Alzheimer. M’agradaria aclarir que el deteriorament cognitiu afecta a persones amb la malaltia d’Alzheimer, però també a aquelles amb altres patologies neurodegeneratives (com poden ser el Pàrkinson, l’esclerosi múltiple, l’ictus, etc.) i qualsevol persona a mesura que fa anys és més propens a patir-ne (però no és obligatori ni parlem del mateix tipus). A més el grau i la manera com afecti a la persona dependrà de factors tan variats com l’ambient, la dieta, l’exercici físic o el nivell d’educació al que hagi pogut tenir accès la persona.

Així doncs, podem definir deteriorament cognitiu lleu (DCL) com a una situació en la que es produeixen una sèrie de canvis de diverses capacitats cognitives (memòria, capacitat d’atenció, orientació, etc.) que no es poden justificar amb l’edat sinó que són conseqüència d’alguna altra patologia. Patir deteriorament cognitiu no implica necessàriament desenvolupar una demència, però sí que fan que l’afectat/ada hi sigui més propens/a.

A mesura que aquest deteriorament cognitiu avança, el decliu d’aquestes funcions es fa més evident, així com el de la capacitat funcional de la persona (entesa com la seva capacitat per dur a terme les activitats de la vida diària i el manteniment de les capacitats físiques com la coordinació, l’equilibri o la marxa, per exemple). És aquí on el fisioterapeuta entra a jugar el seu paper i on la música li pot resultar de gran ajuda.

Dels efectes de la música sobre l’Alzheimer ja n’havíem parlat també (Alzheimer II-Teràpies no farmacològiques), però ara veurem amb més detall què fa amb el nostre cervell. Per fer-ho podeu veure aquest vídeo.

La música és, segons el DIEC, “l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme”.

La motivació, un “procés que sosté i que dirigeix l’activitat de l’organisme i el comportament dels individus”.

El ritme, la “proporció de temps entre diversos moviments, sons, fenòmens o actes repetits”.

El plaer, una “viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu”.

L’emoció, una “reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible”.

Imatge del documental “Alive Inside”. *

Totes aquestes deficions em serveixen per enllaçar conceptes, els quals, units, proporcionen al fisioterapeuta, les eines més potents per als seus tractaments a persones amb deteriorament cognitiu. L’emoció i la motivació resulten claus perquè el cervell aprengui i retingui. En el cas del deteriorament cognitiu, aquests dos verbs no són adequats en el seu sentit més literal, ja que malauradament les persones en aquest estat no són capaces de millorar, però sí de mantenir-se estables i mantenir al màxim les qualitats que encara tenen preservades. Propicien doncs, la flexibilitat cognitiva (capacitat dels nostre cervell per adaptar-se als canvis, molt lligada a la plasticitat cerebral, que es veu clarament afectada en els casos de deteriorament cognitiu). Així mateix, els records que desperta la música poden ser un bon recurs per reorientar la persona en espai i en temps, malgrat es pugui pensar el contrari.

El plaer, per altra banda, produït pel fet de gaudir l’activitat acompanyada de música i dels records que aquesta porta a la persona, desencadena la producció d’endorfines, altament beneficioses per l’organisme.

El ritme és un element clau a l’hora de treballar la marxa sobretot, importantíssim per ajudar a marcar tempos durant els canvis de pes, de cada pas. Resulta especialment útil, i està molt estudiat, en la malaltia de Pàrkinson.

Així mateix, l’ús de la música fomenta l’expressió de la creativitat, reforça l’autoestima és el millor motivador de moviment i resulta un element clau en el procés de socialització.

Per acabar, només us voldria fer veure el que “val més una imatge que mil paraules”. Mireu aquest reportatge atentament. Meravellós!

-Bibliografia

https://mdlc.iec.cat/

http://blog.fpmaragall.org/que-es-el-deterioro-cognitivo-leve

http://www.elsevier.es/es-revista-neurologia-295-linkresolver-musicoterapia-enfermedad-alzheimer-efectos-cognitivos-S0213485316000049

http://docplayer.es/18772143-Musicoterapia-en-la-demencia-del-paciente-anciano-fundamentos-aplicaciones-y-evidencia-cientifica-actual.html

*https://www.youtube.com/watch?v=IaB5Egej0TQ

-Anna-

Adaptació de la llar (I): persones amb Alzheimer.

“Vive el momento, me digo a mí misma. Es lo único que puedo hacer, vivir el momento.” – Alice Howland (Julianne Moore, a la pel·lícula “Siempre Alice“).

Aquesta setmana he volgut fer una mica de recull de les adaptacions més senzilles que podem dur a terme dins d’una llar quan tenim un familiar, principalment amb Alzheimer, però que també ens poden servir per persones amb altres tipus de deteriorament cognitiu. Amb aquesta entrada comença una petita sèrie d’adaptacions per a diferents patologies. Els diferents recursos usats els trobareu enllaçats al final.

-El primer a tenir en compte seran les premises bàsiques (al final us deixo una infografia amb algunes pautes més):

• L’entorn s’haurà d’anar adaptant progressivament a la persona, tant pel que fa al grau de deteriorament de la persona, com per la quantitat de canvis que es facin, que no es poden fer de cop.
• Tot haurà de ser el més còmode i senzill possible, per fomentar l’autonomia de la persona. Així mateix haurem d’intentar que l’ambient sigui tranquil, evitant canvis de llum i soroll bruscos.
• L’estança hauria d’estar sempre ben il·luminada, a part de per la seguretat evident, també perquè generalment a la tarda moltes persones amb deteriorament cognitiu pateixen una exacerbació dels símptomes (“sundown syndrome” o “síndrome del ocaso”). D’aquesta manera actuarem a mode preventiu.
• Els objectes punxants o afilats, els medicaments i els productes de neteja hauran d’estar fora d’un lloc de fàcil accès per la persona, especialment en fases una mica més avançades de la malatia.
• Tenir en compte qüestions de seguretat general:
  • Si la persona es desorienta amb facilitat, procurar que no surti al carrer sense adonar-nos-en, posant algun sistema a les portes.
  • Així mateix, vigilar les finestres o els accessos a balcons, terrasses, que no siguin massa fàcils, i si la persona surt que no pugui saltar, per exemple, posant una barana més alta. Això és especialment important per aquelles persones que pateixen episodis de deliri o paranoia.
  • Procurar que no hi hagi obstacles al mig, que dificultin la marxa de la persona (no oblidar, per exemple, els cables de la tele, el telèfon, etc.); així mateix hem d’evitar l’ús d’alfombres que poden relliscar.
  • El calçat de la persona sempre ha de ser ben tancat, especialment les pantufles.
• Els miralls poden ser un problema per aquelles persones que no es reconeixen, ja que es poden espantar. S’haurà de valorar si el seu ús és convenient.
• Pot ser útil col·locar elements de referència pel que fa a temps (calendaris, rellotges) i espai (indicadors de què és cada estança) repartides per la casa. Així mateix, seria interessant que el terra i les parets fossin clarament diferenciables (per exemple, si la rajola de terra és clara, i les parets també, estaria bé pintar les parets amb un to més pujat; accions com aquesta també poden ajudar a donar referències pel que fa a l’espai). També es poden senyalitzar elements importants com el telèfon, establint-hi botons de marcació ràpida.

-Tot i les premises més genèriques, hi ha algunes consideracions i adaptacions més puntuals segons l’estança de la casa a la que ens referim.

DORMITORI

• En general, s’ha de procurar que l’estança sigui el més “neta” possible, sense mobles ni cables o alfombres que puguin fer caure la persona. Així mateix serà important que sigui fàcil encendre el llum i que, si cal, senyalitzem el camí del dormitori al bany per si la persona s’ha de llevar a la nit.
• Serà important que els armaris estiguin ben organitzats, indicant l’època de l’any en què s’utilitzen les peces de roba i distribuint bé l’espai.
• El llit. Aquest és l’element que més atenció requerirà al dormitori. Seria ideal que fos un llit articulat i regulable en alçada i amb un bon matalàs antiescares perquè reparteixi bé les pressions mentre la persona dorm, especialment si, ja en fases més avançades, ha de passar moltes hores al llit. No sempre és fàcil permetre’s econòmicament aquest tipus de dispositius, però sí que hi ha una sèrie de premises que no hem d’oblidar:
  • Ha de ser fàcil sortir del llit, per la qual cosa el matalàs no ha de ser massa tou.
  • Podem posar baranes, però no senceres, sinó que siguin la meitat del que és habitual, des del capçal cap avall. Us deixo una foto.
  • Quan la persona quedi asseguda al llit ha de poder tocar de peus a terra.
  • La part dels peus hauria de quedar una mica elevada, especialment durant la nit, per facilitar el retorn venós, per la qual cosa podem usar un tac de fusta sota les potes davanteres o bé el que col·loquialment anomenem “potes d’elefant”, que compleixen amb la mateix funció. Això és pot usar també en cadires o sofàs per facilitar que la persona s’aixequi, però en aquest cas col·locant-ho a totes les potes per igual, o potser només a les de darrere.

CUINA

• Si la cuina és de gas, haurà de tenir la clau tancada excepte durant el seu ús i seria recomanable instal·lar un sistema de seguretat extra. Així mateix vigilar l’ús d’encenedors o mistos. A ser possible millor que la cuina sigui elèctrica i que s’apagui automàticament si es queda encesa.
• És fàcil que caiguin aigua, oli o altres substàncies a terra que facin que el terra rellisqui. Anar amb compte.
• Vigilar l’accès a materials de neteja, medicaments, objectes punxeguts i afilats, etc.
• Organitzar els armaris perquè els objectes més usats siguin fàcils d’agafar.
• Si hi ha microones, sempre deixar a mà recipients on posar el menjar que siguin aptes per al microones.
• Si amb el temps hi ha pitjor control motor, intentar substituir els gots i els plats per materials que no es trenquin, i deixar a mà el que més s’ha d’utilitzar.

BANY

• Seria recomanable que les portes fossin corredisses o que s’obrissin enfora, perquè si la persona cau poguem accedir a l’interior amb més facilitat. Tampoc haurien de tenir pestells.
• Col·locar alguna barana o un lloc on es pugui agafar tant al bany com a l’interior de la dutxa. Millor plat de dutxa que banyera, però si hi ha una banyera, facilitar-hi l’accés amb alguna cadira o barana.
• Deixar molt a mà i sempre al mateix lloc els objectes d’us quotidià com ara el raspall de dents, la pinta, les tovalloles, etc.
• Vigilar l’accès a productes que es puguin ingerir o confondre fàcilment amb altres.

-Ara ja per acabar, us deixo altres enllaços d’interès:

1. Vídeo-tutorials del web “Know Alzheimer”. Altament recomanables.
2. A través dels nostres companys de “Alzheimer Universal”, guia editada per la Creu Roja amb totes les pistes per als cuidadors, figura que tampoc hem d’oblidar, amb referència a com actuar davant la caiguda de la persona amb deteriorament cognitiu. Consultar pàg.6-8 del primer document PDF que apareix a l’enllaç.

 

-Fonts i enllaços consultats:

*http://afate.es/adaptacion-de-la-vivienda/

*https://ascadacr.wordpress.com/2010/06/30/si-vives-con-un-enfermo-de-alzheimer-adapta-tu-hogar-a-sus-necesidades/

*https://recuerdamequerecuerde.wordpress.com/2013/07/11/como-adaptar-una-vivienda-para-personas-con-demencia/

*https://knowalzheimer.com/

–Imatges:

*https://www.alzheimeruniversal.eu/2015/01/30/infografia-seguridad-en-el-hogar-para-personas-con-alzheimer/

-Anna-