El prolapse i les hormones sexuals

“I hi ha dies que et sembla que t’has quedat com els arbres de Menorca batuts per la Tramuntant, vinclats gairebé fins a tocar en terra, sense rompre’s, és cert, però petrificats per sempre amb aquella inclinació, sense cap esperança de redreçar-se.”

Sònia Moll – Creixen malgrat tot les tulipes

Fa alguns mesos vam parlar dels prolapses (aquí teniu l’entrada) on els vam definir com descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Aquest descens provoca que la pacient, habitualment, tingui sensació de pes o d’ocupació a nivell vaginal, però també poden referir símptomes més greus com incontinència urinària, sagnat, infeccions, dolor lumbar, etc. Altres vegades, el prolapse està present però la pacient no té cap sensació ni incomoditat.IMG_20170923_092832

A la consulta molts cops les pacients em diuen que la sensació de pes a nivell de la vagina varia, malgrat que el prolapse no ho faci. Llavors, pensant en els factors que ho explicarien hi hauria l’activitat que hagin fet (si és hiperpressiva en si mateixa o han carregat pes), si han hagut de fer molt d’esforç quan han anat de ventre o el seu nivell d’estrès ha augmentat que s’explicaria per la influència sobre el diafragma. Aquests són alguns exemples, però altres cops no he trobat cap d’aquestes relacions i elles mateixes t’expliquen la influència amb el cicle menstrual.

Així que en aquesta entrada vull relacionar el moment del cicle menstrual, és a dir, les variacions de les hormones amb l’augment de la sensació de pes d’un prolapse.

Hormones sexuals femenines

Les hormones sexuals femenines que participen en el cicle menstrual, com ja també vam veure (aquí), són els estrògens i les progesterones. Llavors anem a saber quin són els efectes que tenen aquestes hormones en el nostre cos i com poden augmentar els símptomes dels prolapses.

Abans, m’agradaria que recordéssim l’entrada de la menopausa on vaig comentar la major possibilitat de sofrir prolapse a causa de la baixada hormonal. Llavors, això fa evident la influència que té i aquesta entrada ens ajudarà a acabar d’entendre perquè les dones sofreixen tant durant aquesta etapa.

  • Estrògens

Els estrògens tenen moltes accions directes sobre els òrgans i el funcionament de l’aparell reproductor, com per exemple estimular el desenvolupament dels caràcters sexuals, promou la proliferació cíclica de l’endometri, influencien en la regulació del cicle menstrual, entre altres. Però també té efectes més generals com promoure la proliferació cel·lular, incrementar els dipòsits de grassa, proporcionar protecció cardiovascular, així com també augmentar la síntesi de col·lagen (*).

(*) En quant al col·lagen, es diferencien una dotzena de molècules diferents, encara que majoritàriament al sòl pelvià hi ha la de tipus 1. Aquest col·lagen tipus 1 és generalment construït per fibres denses i ben organitzades, associades amb teixits lligamentosos. A més a més, s’han identificat receptors d’estrògens en els nuclis de teixit connectiu i cèl·lules de l’elevador de l’anus, els lligaments utero-sacres i la paret vaginal. Per tot això, es creu que la disminució relativa del col·lagen tipus 1 molt habitual en les dones post-menopàusiques és a causa de la baixada d’estrògens.

  • Progesterona

La progesterona, així com els estrògens, indueix els canvis a nivell endometrials, incrementa la viscositat del mocus cervical de l’úter, participa en la regulació del cicle menstrual i contribueix a la preparació de les mames per a la lactància. I els seus efectes més generals és la diferenciació tissular i l’actuació conjunta amb els estrògens, però també és un fort relaxant muscular.

Prolapse i el cicle menstrual

De tota la informació dels efectes de les hormones anteriorment mencionat, ens hem de quedar amb la influència sobre el col·lagen dels estrògens i la relaxació muscular de la progesterona.

Vull que us quedi clara la dimensió d’acció que tenen les hormones sobre el cos. És per això que us vull deixar les paraules textuals de l’entrada d’un blog que vaig llegir fa alguns mesos:  “Las heces van recorriendo el sistema digestivo mediante la peristalsis, el proceso mediante el cual los músculos lisos del tracto digestivo se contraen y relajan para crear una serie de ondas que permiten movilizar el contenido hacia abajo. La progesterona, gracias a su efecto relajante, puede frenar este movimiento, y por lo tanto se van paralizando las cosas ahí abajo.”

ciclomenstrual1Llavors tenint en compte tot això, anem a mirar les fluctuacions que fan les hormones durant el cicle:

  • Si la progesterona està alta provocarà major efecte relaxant de la musculatura del sòl pelvià i, per tant, major sensació de pes . Llavors, la simptomatologia del prolapse es pot veure augmentada en el moment en què la progesterona està alta, és a dir els 4-5 dies abans de la regla.
  • Si els nivells de estrògens estan baixos provocaran que la síntesis del col·lagen també baixi. Llavors, la sensació de pes en el prolapse es veurà augmentada durant la menstruació i a la meitat del cicle.

 

Per acabar, m’agradaria fer un acte de consciència del ritme cíclic que té el cos i com molts cops fugim d’ell. El sol és cíclic, els animals són cíclics, la naturalesa també ho és… per què els humans hem de fugir d’això i desconnectar-nos de nosaltres perquè els ritmes socials no parin? Crec que ens estem desconnectant del nostre jo interior i intentem controlar allò incontrolable: els ritmes interns.

Bibliografia

 

Marta S.

Disfàgia

“No deberían existir fronteras para el esfuerzo humano.”– Stephen Hawking

Tornem a la feina! Us recordem que, a partir d’ara, Apapatxar publicarem cada 2 setmanes. De tant en tant, farem un mes temàtic, tractant temes diversos però enfocant-ho cada una des de la seva especialitat. A més a més, aquest any volem apostar més i millor per les entrevistes amb altres professionals, donant a conèixer aspectes que solen passar més desapercebuts. I aquestes són les novetats de moment… 🙂

Per començar aquest mes de setembre m’agradaria parlar-vos de la DISFÀGIA, un concepte que últimament s’escolta bastant però que ningú acaba de tenir ben clar què és.

CONCEPTE

Segons l’Organització Mundial de Gastroenterologia, “la disfàgia és la dificultat per tragar el bol o la sensació de dificultat de portar aquest de la boca cap a l’estómac” (el bol és el resultat de triturar i insalivar el menjar).

Així doncs, les persones que presenten disfàgia no degluteixen correctament, un acte certament molt complex, que comparteix sistema amb la parla i amb la respiració. I amb això ja ens podem començar a imaginar les importants repercussions que pot tenir no tragar bé: desnutrició, deshidratació, infeccions respiratòries i, en molts casos, la mort. I d’aquí la importància de tractar la disfàgia com el problema real que és.

En general a Espanya és una patologia infradiagnosticada: hi ha fins a un 80% dels pacients sense diagnòstic ni tractament. (I a nivell mundial també; és una problemàtica sobre la que s’ha de conscienciar).

I abans d’entrar més en matèria us deixo una imatge d’un moment en què una persona traga sense problemes i una on hi ha disfàgia. El que veieu marcat de color blau a la 2ª imatge és l’epiglotis, una “tapa” que ens serveix per protegir la via respiratòria (que queda per davant de la digestiva) del menjar en el moment de tragar. En la 1ª tanca bé i en la 2ª no, per la qual cosa una part del menjar es cola cap a la via respiratòria. Aquest procés és bastant més complex, però per entendre-ho ja ens va bé així.

 

 

 

També us enllaço 2 vídeos perquè ho veieu de forma dinàmica:

*Deglució normal: https://youtu.be/b2gSZU3pKD0

*Disfàgia orofaríngia: https://youtu.be/0wSXerrfOn0

PREVALENÇA

Els problemes deglutoris es poden presentar a qualsevol edat i estan associats a diferents patologies (nens prematurs, paràlisi cerebral, pàrkinson, càncer (especialment de cap i coll), ELA, demència, etc.).

En ictus la prevalença és d’entre un 13-94% (més en fase aguda); en Alzheimer 45-84%; en ELA un 100% (ja que hi ha afectació dels centres dels parells cranials, que controlen totes les estructures implicades directament en la respiració i la deglució, a més de la musculatura de cap i coll); Miastenia gravis (malaltia neuromuscular) un 44%; ancians institucionalitzats un 56-78% (sense cap problema de salut més que el de l’envelliment fisiològic), i si estan sense institucionalitzar arriba al 25%; Pàrkinson un 52-82%; EM més del 44%; TCE entre un 25-61%; càncer de cap i coll entre 25-50%. També es por presentar en gent amb patologia psiquiàtrica i per anomàlies estructurals (principalment a nivell de l’esòfag), però no tinc les dades de prevalença.

TIPUS

Segons en quina part del sistema digestiu (boca-faringe, esòfag) tingui la persona el problema, parlarem de:

  • Disfàgia orofaríngia (DO): dificultat per tragar líquids, i més en concret a l’aigua (també pot passar amb la saliva!!!). Afecta especialment la fase oral o la faríngia. És la més típica de les disfàgies i és el cas típic dels qui tenen malaties neurodegenertaives i d’ancians.
  • Disfàgia esofàgica (DE): hi ha disfàgia sobretot a sòlids; en aquest cas la fase més afectada és l’esofàgica. Afecta sobretot a gent amb anomàlies estructurals a nivell de l’esòfag.

FASES DE LA DEGLUCIÓ

  • Fase oral: es prepara el bol alimentari i es propulsa cap a la faringe. En aquest cas s’haurà de mastegar i insalivar l’aliment i empenyer-lo cap a la faringe amb la llengua, que serà l’element clau. És voluntària.
  • Fase faríngia: bàsicament s’activa el reflex deglutori, per la qual cosa serà una fase automàtica. El bol rossa les parets de la faringe; això genera un estímul a l’escorça i d’aquí s’activa el reflex que genera contraccions de la musculatura faríngia; mentrestant la llengua es manté posterioritzada per evitar que el bol torni a la boca. Paral·lelament, el vel del paladar i la úvula (el paladar tou i la “campaneta”) s’aixequen (horitzontalitzen) i la paret faríngia es desplaça anteriorment perquè l’aliment no pugi al nas.
  • Fase esofàgica: el bol passa des de l’esfínter esofàgic superior (EES) (que queda una mica per sota de la nou del coll, més posterior) fins a l’estómac. Aquesta fase també es reflexa. En principi es fa via gravetat, però si fa falta també s’activa peristaltisme a l’esòfag.

8eb3fe8f58ec57940176642ef2b8902b.jpg

AVALUACIÓ I DIAGNÒSTIC

Aquesta part serà realment important i ens permetrà prendre mesures de prevenció i/o tractament el més aviat possible.

  1. Avaluació clínica
    • Història clínica i anamnesi: es demana pels antecedents patològics, les característiques de la disfàgia i el tipus de nutrició que té el pacient.
    • Inspecció visual: de l’estat general del pacient, del seu estat cognitiu i comunicatiu, i el seu estat a nivell respiratori.
    • Exploració de les fases de la deglució: oral, faríngia i esofàgica.
  2. Screening: via un testa anomenat “Mètode d’exploració clínica volum, viscositat” (MECV-V), que ha de ser realitzat per personal entrenat.
  3. Proves complementàries (no tenen perquè fer-se)
    • VIDEOFLUOROSCÒPIA (VFL): estudi radiològic dinàmic o s’utilitza contrast per veure el pas del bol a les diferents fases.
    • FLEXIBLE ENDOSCOPIC EVALUATION SWALLOWING (FEES): s’introdueix un tub flexible i amb llum pel nas per observar les cavitats. arriba fins a l’EES.
    • RADIOGRAFIA (RX) TÒRAX
    • MANOMETRIA: amb un tub introduït a través del nas es mesuren les diferents pressions al llarg del tub digestiu.
  4. Estatus deglutori: ens diu si la disfàgia es lleu, moderada o lleu mitjançant un test anomenat “Swallowing Performance Status Scale” (SPSS).
  5. Qüestionaris d’avaluació de la qualitat de vida: per veure la percepció que té la persona afectada del seu problema i com li afecta en el dia a dia.
    • EAT-10 (EATING ASSESSMENT TOOL)
    • SWAL-QoL
    • MINI NUTRITION ASSESSMENT (MNA)

TRACTAMENT

La disfàgia és un problema que afecta totes les esferes de la persona, i no només la física. Les dificultats per tragar poden afectar també les relacions socials i l’estat psicològic, per la qual cosa haurem de dur a terme un abordatge pluridimensional i mutidisciplinar: metge, infermera, dietista-nutricionista, logopeda, psicòleg, fisioterapeuta. I no podem oblidar conscienciar i implicar la família i, sobretot, el cuidador principal!

Pel que fa als fisioterapeutes, podem actuar amb diferents tècniques:

  • Tècniques posturals: per intentar facilitar la deglució.
  • Maniobres deglutòries: per entrenar la musculatura i reeducar els diferents reflexes i mecanismes de seguretat que s’activen durant la deglució.
  • Treball sensorial (mecànic, tàctil, tèrmic, gustatiu, químic, olfactiu i visual): per facilitar l’acte de la deglució i fer-lo més agradable.
  • Treball motor: tècniques musculars, mobilitzacions, exercicis i estiraments. Per al reforç i el manteniment de les estructures afectades.
  • Higiene oral: ser un agent més remarcant la importància que té.
  • Electroteràpia: com a complement al treball sensitiu i motor.
  • Assessorament en la modificació del bol: en volum, textura i viscositat segons els resultats obtinguts en el MECV-V. **
  • Assessorament per controlar l’entorn del pacient i fer-lo facilitador.

**En quant a la modificació del bol, la tendència més estesa que hi ha per “tractar” la disfàgia és l’ús d’espessant per als líquids i l’ús de textures tipo puré o triturat, però aquesta no és, en la gran majoria de vegades, la sol·lució, o almenys no tota. En primer lloc perquè moltes vegades el problema no és només pel grau de viscositat de l’aliment, en segon lloc perquè, pel que fa a l’espessant, no se n’utilitza la quantitat adequada i en tercer lloc, però no per això menys important, perquè les dues coses fan els menjars bastant poc desitjables (comprovat). I no ho oblidem, perquè la saliva és un líquid i també ens pot donar problemes, i aquesta ho farà sempre.

Com que aquest món requereix d’una mica d’enginy i imaginació, però sobretot acostumar-s’hi, m’agradaria destacar el paper que la Fundació Alícia, conjuntament amb l’Hospital de Mataró (referent mundial en l’abordatge i el tractament de la disfàgia) està fent amb una gama de menjars completament adaptats per a persones amb disfàgia. Us deixo un article i el seu web perquè hi pogueu fer una mirada.

I això intenta ser una explicació del món de la disfàgia. Espero que us hagi estat d’utilitat.

Fonts i enllaços consultats.

  1. www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/dysphagia-spanish-2014.pdf
  2. http://www.myessd.org/
  3. Apunts del curs “Abordatge de la disfàgia en fisioteràpia”, per part de la sra. Marta Bisbe.
  4. http://www.lavanguardia.com/vida/20170606/423209524272/disfagia-enfermedad-tragar.html
  5. http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20150930/54437771143/mataro-hospital-referente-internacional-disfagia.html
  6. http://www.lavanguardia.com/vida/20161130/412288870857/el-75–de-personas-con-disfagia-vuelven-a-tragar-con-neurorrehabilitacion.html

Imatges (tenen l’enllaç posat)

-Anna-