Esclerosi múltiple, vitamina D i melatonina

“Uno no sabe nada hasta el final, y ni siquiera entonces. Uno se va haciendo. Está en marcha y sigue cambiando, pero a la vez sigue siendo siempre el mismo. Igual que el cosmos: involucionamos y vamos tratando de ser quienes somos” – José Luis Sampedro.

Aquesta setmana, aprofitant que la Marta ens va parlar de l’esclerosi múltiple (EM), vull explicar-vos de la relació que aquesta té amb la vitamina D o calciferol, ja que podría esdevenir una important opció de prevenció (a nivells més alts en sang s’ha observat una menor activitat i progressió de la malaltia) i/o tractament (sembla ser que podria actuar com a agent neuroprotector).

Les investigacions per relacionar els nivells de vitamina D i EM van començar quan es va veure que la prevalença i l’incidència de la malatia augmentaven en països més allunyats de l’Equador, és a dir, zones on la radiació solar és menor. Se sap que la vitamina D necessita l’exposició als rajos solars per ser sintetitzada i s’estima que el 90% del que necessitem diàriament ho obtenim per aquesta via; el 10% restant l’incorporem a través de la dieta, consumint aliments com els ous, el peix blau i el fetge de peix, els làctics i alguns bolets. Té un paper clau en l’absorció del calci, i un paper regulador sobre el sistema immunitari, fent que les cèl·lules inflamatòries no proliferin (punt important tenint en compte el component autoimmunitari que té la malaltia). També, com us he comentat, pot actuar com a factor neuroprotector: sembla ser que la vitamina D activaria una proteïna que estaria involucrada en la regeneració de la mielina mitjançant l’augment de la producció dels oligodendròcits (unes cèl·lules encarregades de la creació de mielina) en un 80%.

Ja fa molts anys que es planteja la hipòtesi que les persones amb nivells baixos de vitamina D, ja sigui per predisposició genética, per baixa sintetització o per baix consum, tenen més predisposició a desenvolupar EM, però no hi ha prou fonament per afirmar-ho de forma contundent. Des de fa un temps però, en base a diversos estudis realizats la hipòtesi comença a cobrar força (si en voleu informació més detallada us recomano aquest article). El problema principal radica en el fet que cap de les investigacions realitzades fins al moment disposa d’una mostra prou gran de pacients, i acotar els resultats, sabent que els nivells de vitamina D oscil·len en funció de molts factors diferents, es fa difícil.

Els resultats semblen prometedors però s’ha de tenir en compte que suplementar amb vitamina D té els seus riscos, ja que un excès de calciferol és tòxic per a l’organisme (pot produir un excès de calcificació a nivell de fetge, ronyons i ossos, anorèxia, deshidratació o hipertensió). Estudis recents apunten que només amb una alta suplementació s’aconsegueix la reducció de l’activitat inflamatòria de les cèl·lules, però fins que no hi hagi seguretat completa és millor no excedir-se.

Igual que passa amb la vitamina D, els nivells en sang de la melatonina estan condicionats a la llum solar, i està regulada pels canvis estacionals. La melatonina és una hormona secretada per la glàndula pineal o epífisi (glàndula situada al centre del cervell) que modula els patrons de la son.

A través de dos estudis liderats per científics espanyols s’ha descobert que, també com la vitamina D, la melatonina semblaria tenir un paper neuroprotector i immunomodulador. Aquests efectes (el primer dels quals només testat en un model animal) vindrien donats per la limitació de l’activació de limfòcits T (són cèl·lules immunitàries que, en aquest cas, destrueixen les baines de mielina perquè la reconeixen com a un agent extrany) i l’accès d’aquests a la medul·la espinal i al cervell,  i per un efecte antiinflamatori a nivell del sistema nerviós central (SNC).

 

I fins aquí l’article d’aquesta setmana. Una vegada més, espero que us agradi.

Fonts consultades i altres enllaços d’interés:

*http://www.elmundo.es/salud/2014/02/13/52dd76e7268e3e5c1f8b457b.html

*http://observatorioesclerosismultiple.com/esp/vivir_con_la_em-pautas_para_cuidarte/la_vitamina_d_y_la_esclerosis_multiple/detalle.html#.VvKRavnNzIX

*Pozuelo-Moyano B, Benito-León J. Vitamina D y esclerosis múltiple. Rev Neurol 2013; 56: 243-51.

*http://www.neurologia.com/sec/RSS/noticias.php?idNoticia=5531

*http://neurosciencenews.com/myelin-vitamin-d-ms-3233/

*http://www.efesalud.com/noticias/melatonina-la-hormona-de-la-oscuridad/

*http://www.agenciasinc.es/Noticias/Descubren-efectos-beneficiosos-de-la-melatonina-en-esclerosis-multiple

*Articles sobre EM i vit.D i EM i melatonina d’un blog especialitzat en EM (molt interessant i altament recomanat, per cert): https://blogsclerosismultiple.wordpress.com/?s=vitamina+d

https://blogsclerosismultiple.wordpress.com/?s=melatonina

Imatges

http://www.asturnatura.com/articulos/nutricion/energia-nutrientes-componentes-dieta/vitamina-d.php

http://cultugym.blogspot.com.es/2012/09/melatonina-dulces-suenos.html

-Anna-

Esclerosi Múltiple

Aquesta sempre ha estat la manera d’estimar-me del pare, d’amagat.

Aquest cop us volem endinsar en el món de l’Esclerosi Múltiple (EM).

La FEM (Federació Esclerosis Múltiple) la defineix com una malaltia neurològica crònica que afecta el sistema nerviós central (SNC), mitjançant el sistema immunològic. I què vol dir això? Que les cèl·lules del sistema immunològic, que són les encarregades de protegir-nos davant danys o bacteris/virus, reaccionen contra les cèl·lules del propi cos, concretament contra les cèl·lules de mielina del sistema nerviós central. I ara us demanareu, què és la mielina? Doncs podríem definir la mielina com una substància formada per proteïnes i grasses que envolta les fibres nervioses per a protegir-les i facilitar la transmissió d’impulsos nerviosos.

I quant de freqüent pot ser això? Si hem de parlar de nombres us podria dir que afecta a 2,5 milions de persones al món, de les quals 47.000 són espanyoles. El 70% de les persones afectades són dones, provocant així que per cada 2 dones amb EM, hi ha 1 home que també la desenvolupa. I que l’edat mitja del diagnòstic és entre 20 i 40 anys, convertint-se així amb la segona causa de discapacitat neurològica en adults joves.

Després d’aquests nombres sempre ve la pregunta de què ho causa? No se sap amb certesa què provoca la reacció del sistema immunològic que us comentava abans, encara que es sospita de la infecció d’un virus, a més de factors ambientals i algun condicionant genètic.

• Infecció d’un virus: Es creu que el causant és una cepa comú d’un virus i que aquest està present només al principi de la malaltia, però que no és determinant per a desenvolupar Esclerosi Múltiple.
• Factors ambientals: S’ha observat que és més freqüent desenvolupar EM entre els 40-60º de latitud, tant en l’hemisferi nord com el sud.

• Condicionament genètic: No es considera que sigui una malaltia hereditària, però hi ha més possibilitats de desenvolupar-la si el pare (1%), la mare (2%) o ambdós (20%) la pateixen.

Després ve la pregunta de què provoca? En quines coses limita o afecta? La varietat de símptomes que pot desenvolupar l’EM és molt ampli, ja que depèn d’on hagin “decidit” les cèl·lules del sistema immunològic atacar,i del grau d’inflamació que provoqui aquesta lesió. Tot i així, hi ha una tendència de símptomes:

• Fatiga. És la més freqüent de totes i es relaciona amb un cansament excessiu en relació a l’activitat física desenvolupada.
• Trastorns visuals. Pot ser pèrdua de visió d’un ull degut a una inflamació del nervi òptic, visió borrosa, visió doble o moviments oculars involuntaris.
• Trastorns motors. Problemes per mantenir l’equilibri, torpesa en els moviments més precisos, incoordinació, tremolor, debilitat muscular o vertígens i marejos.
• Trastorns sensitius. Pot aparèixer a qualsevol part del cos i pot anar des de formigueig, sensació de cremor, dolor, adormiment, entre altres.
• Alteracions de l’estat d’ànim. Freqüentment apareix la depressió, que a vegades està relacionada amb el diagnòstic de la malaltia.
• Trastorns cognitius. Es poden desenvolupar problemes d’atenció i concentració, dificultat per a planificar una tasca i falta de memòria. Això succeeix normalment en estat més avençats de la malaltia.
• Altres símptomes. Són menys freqüents, però poden aparèixer en fases més avançades. Problemes urinaris (urgència, incontinència, dificultat per iniciar la micció), trastorns de l’aparell digestiu (restrenyiment normalment), disfunció sexual (impotència, falta de desig sexual) i espasticitat (rigidesa, espasmes musculars amb dolor).

Però el més curiós d’això és que es diferencien tipus dintre de la malaltia, en funció de l’aparició dels brots o no i de la freqüència d’aquests. Així es pot diferenciar:

• Remitent-Recurrent. És el tipus d’EM més freqüent. Els símptomes es presenten en forma de brots amb duració variable. Un cop superat el brot, els símptomes solen desaparèixer completament, encara que també deixen seqüeles neurològiques.
• Primària Progressiva. Un 12% dels pacients pateixen aquest tipus d’EM. L’aparició dels símptomes es produeix de forma progressiva.
• Secundària Progressiva. Un 25% de les persones pateixen EM Remitent-Recurrent evolucionen amb un empitjorament neurològic progressiu que deriva, amb els anys, en aquest tipus.
• Progressiu-Recurrent. És el tipus d’EM menys comú, només un 3%. Es caracteritza per una progressió constant de la malaltia des del principi i per exacerbacions ocasionals en la seva evolució. Les persones que pateixen aquest tipus d’EM poden o no experimentar certa recuperació després dels brots, però tot i així la malaltia continua progressant sense remissions.

I què podem fer nosaltres?

La majoria dels tractaments són farmacològics, tot i així seria interessant evitar l’estrès (tant laboral, emocional com físic) i evitar els estímuls tèrmics ja que s’ha observat que hi ha una empitjorament dels símptomes amb exposicions prolongades al sol o de molta calor.

Buscar suport psicològic, tant la persona que pateix EM com els familiars. I totes les altres especialitats de la salut que el poden ajudar (logopèdia, fisioteràpia, neuro-psicologia, nutricionista…).

-Marta S-

Algunes de les pàgines consultades són:

• http://observatorioesclerosismultiple.com/esp/home.html
• http://www.fem.es/
• http://www.esclerosismultiple.com/
• https://www.gencat.cat/ics/germanstrias/cat/esclerosi_multiple.htm

 

 

Bacteris i neurones es comuniquen de la mateixa manera.

“Each of us is a superorganism; a collective of species living side-by-side and cooperatively running the body that sustains us all” – Alanna Collen (al seu llibre “10% Human. How your body’s microbes hold the key to health and happiness”).

Aquesta setmana hem decidit canviar una mica de la temàtica habitual dels últims posts. La setmana que ve la reprendrem amb una altra patologia, però aquesta us hem volgut apropar una curiositat que fa uns mesos ens va cridar l’atenció. La revista Nature va publicar al juliol un estudi que demostra que, com les neurones, els bacteris també es comuniquen via senyals elèctriques.

A l’entrada “Gut-brain axis” us explicàvem la relació entre l’intestí i el sistema nerviós. Però resulta que la base d’aquests dos grans òrgans, la microbiota intestinal (i no només aquesta, sinó tota la resta de bacteris) i les neurones, fan servir el mateix sistema de comunicació: els impulsos elèctrics. Com us explicarem a continuació, és veritat que la complexitat i la velocitat amb que ho fan no és la mateixa (les neurones són més ràpides i precises). Però aquest descobriment obre la porta a entendre les aures (onades d’activitat elèctrica anormal que tenen lloc al cervell) associades a la migranya o l’epilèpsia, ja que s’hipotitza que aquesta comunicació bacteriana podria ser la precursora d’aquests comportaments patològics que són les aures.

Aquesta investigació, feta conjuntament entre la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la University of California, San Diego, va sortir a la llum al juliol, resultat d’una investigació prèvia en què es veia com les cèl·lules que vivien en comunitat podien tant cooperar com competir pels recursos. El que van fer va ser estudiar el comportament d’una comunitat de Bacillus subtilis (imatge 1) en un biofilm (imatge 2).

[*Un biofilm és, explicat d’una manera molt senzilla, la constitució d’una comunitat de microorganismes associada a una superfície. Els microorganismes generen unes substàncies que són la base perquè les cèl·lules d’adhereixin al material, constituïnt així la matriu del biofilm, que en permet el creixement i/o desenvolupament].

        

Van observar que les cèl·lules de la perifèria del biofilm condicionaven la vida de les cèl·lules centrals i viceversa, fent de la relació una co-dependència metabòlica.

En base a aquesta observació i a la, ja coneguda, presència de canals iònics (estructures que hi ha a les membranes cel·lulars i que permet els pas d’ions de dins a fora la cèl·lula) als bacteris, l’equip de la UPF, liderat per l’investigador Jordi Garcia-Ojalvo, i el de la University of California, van decidir buscar l’ús que feien els bacteris d’aquests canals, ja que fins al moment havien servit per saber com eren els de les neurones, però no se sabia perquè els tenien els propis bacteris.

La investigació conclou que els fan servir per comunicar-se entre ells quan està en risc la seva supervivència, i en fan ús quan viuen en comunitat (com en un biofilm). Quan organismes de la part central detecten que hi ha manca de nutrients, envien una senyal elèctrica d’estrès que es va amplificant cap als organismes de la perifèria perquè deixin passar més aliment (i per tant les cèl·lules exteriors en consumiràn menys). Aquest procés ve mediat a través d’ions de potassi i mitjançant el glutamat com a NT (podeu veure les oscil·lacions dels nivells de potassi en aquest vídeo, extret del propi article “Ion channels enable electrical communication in bacterial communities”). Així mateix, quan es detecta la presència d’un agent tòxic, les cel·lules de la perifèria avisen a les del centre. Es converteix en una lluita entre les dues bandes però sense guanyador, en un estira i arronsa constant però que assegura la supervivència. Això els fa altament resistents a antibiòtics i desinfectants i, per tant,un gran risc pels humans.

Els ions de potassi i el glutamat són els mateixos agents implicats en la formació de les aures. A més, aquest tipus de comunicació és, segons Garcia-Ojalvo “l’antecedent evolutiu del comportament neuronal”, però molt més simple (les neurones no només fan ús de canals de potassi, sinó que també en necessiten pel sodi) i lent (la comunicació tarda milisegons en la neurona però hores entre els bacteris). Tenint en compte les similituds dels dos sistemes, s’espera poder desenvolupar biofilms experimentals on analitzar, de forma més senzilla, els processos implicats en el desenvolupament de les aures i així poder-hi trobar una sol·lució.

I fins aquí l’article d’aquesta setmana. Esperem haver-vos despertat curiositat!

Fonts i enllaços consultats:

–Article “Las bacterias se comunican por impulsos eléctricos como las neuronas”, de El País, del 22 d’Octubre de 2015.

–https://www.upf.edu/cexs/news/20151023.html

-Liu J,Prindle A, Humphries J, Gabalda-Sagarra M, Asally M, Lee DD et al. Metabolic co-dependence give rise to collective oscillations within biofilms. Nature. 2015 Jul 30;523(7562):550-4. doi: 10.1038/nature14660.

-Prindle A, Liu J, Asally M, Ly S, Garcia-Ojalvo J, Süel GM. Ion channels enable electrical communication in bacterial communities. Nature. 2015 Nov 5;527(7576):59-63. doi: 10.1038/nature15709.

-Donlan RM. Biofilms: Microbial Life on Surfaces. Emerg Infect Dis. 2002 Sep; 8(9): 881-890.

-Apapatxar-

REFLEXIONS: Sobre institucions geriàtriques i persones amb demència

Un dia la teva ànima es despulla, de records, de paraules, de noms i de persones. Però no de sentiments que t’ofeguen. Encara et queda sentir, sentir, sentir…

Aquesta setmana he necessitat deixar de banda el fer un article tècnic. Aquesta setmana necessito expressar-vos el que em passa pel cap cada dia que vaig a treballar, perquè vaig acumulant impotència. Escriure sempre m’ha ajudat. Segons el Carles Capdevila, escriure és el més semblant a pensar. Espero que em serveixi…

Si em coneixeu sabreu que, actualment, exerceixo la meva activitat laboral a cavall entre 2 residències geriàtriques i fent consultes a domicili. Si no, ara ja ho sabeu. Els 2 àmbits m’aporten cada dia conèixer maneres de reaccionar, sensacions, emocions, percepcions, debilitats, fortaleses o límits que encara no sabia que tenia. És brutal descobrir-se cada dia. I també, no us menteixo, a vegades és esgotador.

De demències n’hi ha de molts tipus, tants com persones que les pateixen m’atreviria a dir. Perquè sí, hi ha qui té malaltia d’Alzheimer, hi ha qui té malaltia de Parkinson, un altre una demència per cossos de Lewy, o una demència deguda a l’edat (més de caire vascular), entre d’altres tipus menys comuns. Però al final, tot i tenir associats uns símptomes, com qualsevol altra malaltia, aquesta s’expressa de manera única en cada persona que la pateix. La nostra història de vida ens defineix, especialment en el tram final.

Els símptomes físics són els “difícils de portar” per la persona que pateix la malaltia (perquè al final li van minvant l’autonomia), però els símptomes psiquiàtrics… aquests són els que realment posen entre l’espasa i la paret a la pròpia persona, als familiars i als qui treballen cuidant aquella persona. Les reaccions que tens tu a determinades situacions, les situacions que vius en sí mateixes, són les que et fan plantejar, cada dia, si estàs actuant de manera correcta.

L’àmbit de la geriatria en general, no desperta passions. Associem una institució geriàtrica a un lloc trist, gris, decadent, on sembla que el temps no passi, on tot és sempre igual. Ho associem a persones també grises, tristes, que han estat allà apartades, o el que és pitjor, amb una demència, en molts casos greu, que no permet a qui la té ser, expressar-se, opinar sense que se’l titlli de “boig”, d'”incapacitat mental” (poques expressions em resulten tant insultants com aquesta). Igualment, en general, la vellesa, el procés d’envelliment i la gent gran en sí, no són ben tolerats entre la societat. No agraden, no llueixen i les calificacions negatives i, fins i tot, despectives, estàn a l’ordre del dia.

És cert, treballar en un geriàtric et permet palpar la fragilitat, et fa tangible la mort, les febleses de la gent, les misèries personals i col·lectives, la dependència (no només la física). És fàcil que et converteixis en confessor, en psicòleg, en amic i enemic, en desconegut i conegut tot a l’hora i, que ho facis en temps récord. Passes també a ser àrbitre, a haver de gestionar situacions difícils, a haver de comprendre i ser empàtic amb sensacions oposades però amb el mateix dret de ser expressades i enteses. Moltes vegades ets blanc de xantatge emocional; cal veure d’on surt per això.

Per mi els dies fumuts són els que sents que imposes la teva voluntat, sense saber si estàs fent bé o mal. Els dies que no en saps prou de separar lo laboral de lo personal, perquè el que sents (amb ulls, orelles, mans, cap i cor, sobretot amb aquests últims), et sobrepassa, t’arriba a llocs de l’ànima que no sabies que tenies. Un plor desconsolat, una mirada buida, un crit desesperat, una estrebada a la samarreta resant-te que et quedis al costat, una demanda constant de companyia i atenció, una persona buscant unes paraules que ja no troba dins el seu cap per expressar el que l’angoixa i el posa trist, i un llarg etcètera de moments que vius.

Però tot i així, tot i el que us acabo de confessar, l’experiència vital que et dona treballar en aquest tipus d’institucions i en contacte amb qui ha desenvolupat una demència és única. Et dóna un saber estar especial, una sensibilitat incomparable amb qualsevol altra i l’oportunitat de fer-te diferent, de viure moments que alguns pagarien per viure al costat dels seus. I sí, els dies grisos, tristos, difícils, on la paciència penja d’un fil molt fi, hi són. Però també n’hi ha d’alegres, de colors, de somriures i de plens d’aventures que segurament no viuràs en cap altre lloc. Per mi doncs, el que us estic explicant és com la vida de tots nosaltres, una vida d’alts i baixos.

Cal estar rodejat d’un bon equip, de gent que t’escolti, compartir el que vius. Cal ser d’una pasta especial, és cert, a vegades tenir una closca gruixuda, per no caure en l’abatiment i no rendir-se. Perquè a vegades et toca estar amb persones difícils,a vegades s’han d’afrontar drames personals, però també d'”ambientals” per dir-ho d’alguna manera. Perquè això, això és el que et fa sentir impotent moltes vegades. La manca de recursos fa estralls: les ratios de pacients per personal que els ha d’atendre, espanten; les valoracions per a la llei de la dependència, fan riure; els malabarismes per pagar proveïdors i personal sense cobrar de la Generalitat el que correspon a ajudes per llei de la dependència i medicació que s’ha de dispensar cada dia, fa por; les pensions dels avis, fan pena; el mantenir gent que no pot pagar, fa pensar; la “burrocràcia” per sol·licitar hora al metge, una ambulància o hora per una prova o algo tant senzill com treure un guix a un avi, fa plorar; la passivitat a l’hora de prestar atenció mèdica a un pacient en segons quines situacions, fa emprenyar (no sé si són les retallades o el “total, ja té 90 i pico… és normal/igual que estigui així”).

Però vaja, que s’ha de lluitar i les excuses no serveixen davant de ningú, però menys d’una persona. Tingui o no demència es mereix un bon tracte, una atenció professional i d’acord amb les seves necessitats. I tots plegats ens mereixem ser conscients de la importància d’aquestes institucions i de l’esforç que fa qui hi treballa. Cada dia s’allarga la vida. El tema és que, per mi, gairebé mai ho fa la qualitat.

M’agradaria acabar el post generant una mica de debat: creieu que és egoïsta dur a algú amb demència a una institució geriàtrica perquè se’n tingui cura? Si així ho creieu, per què? Com definiríeu “dignitat”? Què i quan seria per vosaltres una mort digna? Com afronteu/afrontaríeu un cas de persona amb demència d’un familiar o persona propera?

Abans d’acabar us deixo amb un curt per desdramatitzar sobre la mort. A mi em va semblar còmic, però a la vegada em va fer pensar en aquest egoïsme del que us parlava…

Curt: http://www.catorze.cat/noticia/2303/hora/anar-se/video

També us deixo un curtmetratge que retrata crec, molt fidelment, la realitat de viure amb Alzheimer i vora una persona que el pateix. També parla una mica de tot això que us he intentat transmetre amb l’escrit:  http://www.catorze.cat/noticia/2326/quan/fosqueja/memoria/video

Finalment, us deixo un enllaç que explica la diferència entre el comunament anomenem, demència senil, i la malaltia d’Alzheimer. És senzill i m’ha agradat com està explicat: http://www.dmedicina.com/enfermedades/neurologicas/2016/02/25/diferencias-semejanzas-demencia-alzheimer-109880.html?cid=SIN00101

Espero els vostres comentaris amb candeletes.

-Anna-