Introducció a la humanització (en fisioteràpia)

[sobre la fisioteràpia] “Es una profesión, sin duda, humana, humanista y humanizadora que debemos reivindicar como tal.” – Martín Urrialde (degà del Colegio de Fisioterapeutas de Madrid en una entrevista per “Acta Sanitaria”; https://www.actasanitaria.com/jose-antonio-martin-urrialde-la-humanizacion-pretende-dar-equidad-entre-ciencia-y-humano/)

He volgut començar el post amb un vídeo perquè crec que explica millor del que jo podré ara expressar el que tinc ganes d’explicar-vos aquesta setmana i el per què.

La humanització de l’assistència sanitària (HAS) hauria de ser un dels temes que més debat ens generés als professionals de la salut. Amb això vull dir que cada dia hauríem de fer l’exercici de parar-nos a pensar com hem actuat, quin llenguatge hem fet servir per dirigir-nos als nostres pacients o als nostres companys, si hem escoltat, i un llarg etcètera de preguntes més.

La HAS no deixa de ser un tema controvertit, malgrat en la meva opinió hauria de ser un fet intrínsec a la pràctica de qualsevol persona que estès en contacte amb el sistema sanitari, i especialment dels professionals d’atenció directa (la creixent literatura al respecte ho justifica i argumenta). Hi ha qui diu que, si ens humanitzem, si empatitzem, ja no fem bé la nostra feina. Tota la tècnica, tota la professionalitat, se’n van en orris perquè no som capaços d’actuar amb l’objectivitat que requereix la situació. I vosaltres, què en penseu?

El concepte “humanització de l’assistència sanitària (HAS)” és molt ampli, afecta moltes àrees i moltes persones. Destacaré diverses definicions que a mi m’agraden i les desgranarem fent un resum dels principals punts a tenir en compte (gràcies als meus professors del màster; (1)):

“Humanizar la atención sanitaria significa apostar por una sanidad más amable y centrada en las personas, independientemente de su rol; humanizar también significa personalizar la asistencia escuchando lo que necesitan pacientes y familiares, no lo que nosotros pensamos que necesitan, sino atendiendo a sus necesidades, aunque no coincidan con las nuestras y convertir esto en un proceso clínico donde la actitud sea fundamental. Humanizar es también entender y aceptar que los profesionales somos falibles y vulnerables, y que también necesitamos ser escuchados puesto que somos el capital básico para humanizar la Sanidad. Todos los sistemas sanitarios estarán humanizados cuando esté al servicio de todas las personas: personas enfermas, familiares y profesionales.
El cuidado requiere competencia profesional y formación, pero también individualidad, emoción, solidaridad, sensibilidad y ética. Precisa de grandes dotes de comunicación y habilidades de relación: empatía, escucha activa, respeto y compasión”.

“Hablar de humanización reclama la dignidad intrínseca de todo ser humano y los derechos que de ella derivan“.

“Para muchas personas la humanización es algo utópico, algo que debería ser pero que se antoja irrealizable dados los numerosos condicionantes socioculturales, laborales, propios del mundo en el que se pretende situar la acción de humanizar.
Pero si entendemos la utopía como lo hace Bloch, se convierte en una empresa apasionante: <<La utopía no está en su realización que es indispensable, sino en que nos sirve de estímulo para tender siempre hacia una meta que todavía no hemos alcanzado>>“

“Humanizar es cultura, política, sociedad, economía, ética y justicia. […] Humanizar no solo es cuestión de actitud: también precisamos poner la H a las estructuras materiales y técnicas“.

Com veieu en aquesta multitud de definicions es destaquen múltiples factors a tenir en compte. Comentem-los:

• La humanització s’ha de centrar en les persones. Dins d’aquest grup, passa per davant de tot atendre les necessitats dels pacients i respectar-ne la seva dignitat. Però també implica valorar i escoltar les necessitats de les famílies que acompanyen aquesta persona i, per últim, però també important, dels professionals sanitaris que els atenen.
• Pel que fa als pacients, s’han d’atendre necessitats bàsiques, se’ls ha d’escoltar i valorar (inclús, i especialment, quan estan en situació crítica, que llavors podem precisar de l’ajuda de la familia) i respectar sempre els seus drets (especialment el de la informació) i voluntats. Se’ls ha de convertir en part activa del seu procés de cura i recuperació.
• Pel que fa a les famílies (que el concepte de familia en humanització també varia de la definició que contempla el diccionari, ja que no implica necessàriament una relació genética, sinó la persona que designi el pacient com a tal, on la importància recau en el vincle afectiu), també se’ls ha de tenir en compte en les decisions, convertir en part activa de la cura i garantir-ne els drets d’informació i educació.
• Pel que fa als professionals, a part de valorar-ne la professionalitat i els coneixements tècnics, se’ls ha de donar la formació necessària en habilitats comunicatives i coneixements ètics, se’ls ha d’escoltar, donar espais adequats per al descans i la gestió, etc.
• La humanització és un procés, i com a tal, hem d’entendre que no és un fet que esdevindrà d’un dia per l’altre, sinó un continuum en el temps. Tothom (pacients, famílies, professionals tènics i gestors i, fins i tot, la societat) n’és part activa i, per tant, requerirà d’una constant formació i valoració per fer-lo avançar.
• La comunicació i les habilitats de relació en són una part fonamental i esdevenen, sens dubte, la principal manca curricular de molts dels professionals sanitaris avui en dia. És cert, que es comencen a contemplar dins dels plans d’estudis, però no de tots els professionals sanitaris i tampoc amb un nombre d’hores suficient (al meu entendre). És cert, que també hi ha una part d’aquestes habilitats que és innata, que es té o no, però també es pot treballar.
• El dret a la salut, igual que qualsevol dels drets en altres àmbits, és un concepte heteri i abstracte per molts de nosaltres; sabem que el tenim però no sabem exactament en què consisteix. Bàsicament ens garanteix que visquem amb el nivell més alt de salut que poguem amb la màxima dignitat i sense fer distincions entre persones; que qualsevol acte o política que tingui com a finalitat posar en perill la integritat física d’una persona o col·lectiu sigui penada; que gaudim de qualitat de vida en diferents entorns i contemplant els factors econòmic, cultural, social i polític; que poguem implicar-nos activament en la realització de polítiques per la salut (2). D’això, lògicament, en deriven una sèrie de legislacions, polítiques, accions, etc. que, com podeu veure, sobrepassen l’àmbit purament sanitari, i impliquen també altres sectors de la societat (“Humanizar es cultura, política, sociedad, economía, ética y justicia”).
• Humanitzar no implica només les persones, sinó també les tècniques i les estructures. És a dir, qualsevol dels procediments que els professionals realitzem a diari requereixen (o hauríen de requerir) d’una explicació prèvia, de la valoració de la situació de la persona en aquell moment (per exemple: imaginem una persona que està ingressada a l’UCI i, durant la nit, se li han de fer cures, revisar diferents constants vitals i fer un canvi postural. El/s professional/s que l’atenguin seria bo que intentéssin fer totes aquestes accions d’una tongada per no molestar la persona en repetides ocasions, amb una llum que no molesti en excès a la persona, intentant moure-la el mínim possible, intentant no fer gaire soroll, per no interferir tant en el seu descans i, abans que res, explicant-li a la persona què anem a fer i com). Per altra banda, l’arquitectura i la distribució del mobiliari, així com el mobiliari en sí, i altres objectes que hi puguin haver en una habitació o una sala d’espera, també contribueixen a fer l’ambient més acollidor, orientador (en temps), on és més fàcil de treballar i de conviure, i també d’accedir-hi.

Si ens centrem en la fisioteràpia, hi ha encara molt poca bibliografia referenciada amb el concepte “Humanització de l’assistència”, que és el descriptor que hauríem d’usar (jo he trobat a penes 10 articles deprés de fer una recerca en les principals bases de dades i tan sols 2-3 impliquen de forma activa als fisioterapeutes; els podeu veure citats a la bibliografia; referències de la 3 a la 12). Hi ha, potser, més referències usant el concepte “enfoc biopsicosocial”, el nou paradgima al que tendeix la sanitat en aquests moments, però és un concepte massa ampli per validar-lo. Tenim feina per començar a plasmar el que veiem cada dia amb els nostres ulls: que quan fem la feina amb perspectiva humanista (i no només científico-tècnica), els resultats milloren exponencialment.

Dins el nostre Codi Deontològic hi consta la següent frase (13):

39. “En la seva activitat i, especialment, en l’exercici de la professió, el fisioterapeuta ha de tenir cura de respectar i de promoure l’atenció dels principis fonamentals de la persona”.

No se m’acut millor argument per justificar per què els fisioterapeutes no quedem exempts de tot aquest procés.

En conclusió, m’agradaria que aquesta entrada servís per fer-vos reflexionar a vosaltres, professionals, sobre la manera com desenvolupeu la vostra activitat diària i animar-vos a fer formació sobre comunicació, habilitats relacionals, etc, perquè en tenim una manca important. M’agradaria també que valoréssiu el munt de punts en els que podem influir per humanitzar la nostra activitat. I finalment, m’agradaria que servís com font d’informació per a tots, com a ciutadans, per poder reclamar i ser part activa del canvi. Benvinguts a la revolució de la cura!

 

Bibliografia

1. Zaforteza C, Heras G. Introducción a la humanización en la asistencia sanitaria. 2018. Módulo 1 del “Máster en humanización de la Asistencia Sanitaria: pacientes, familias y profesionales”. Universitat de Barcelona, IL3.
2. http://www.codevida.org/derecho-a-la-salud-y-la-vida/que-es-el-derecho-a-la-salud
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25868310
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5808422/
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28231685
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24483968
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21575243
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/15458755
9. https://www.researchgate.net/publication/300411811_Preventive_physical_therapy_and_care_humanization_in_the_treatment_of_a_bedridden_home_care_neurologic_patient
10. http://www.scielo.br/scielo.php?pid=S1809-29502016000300294&script=sci_arttext&tlng=en
11. http://www.nureinvestigacion.es/OJS/index.php/nure/article/view/857
12. https://www.picuida.es/influencia-de-la-humanizacion-de-la-atencion-perinatal-sobre-el-uso-de-la-analgesia-epidural-y-las-tasas-de-fiebre-intraparto/
13. https://www.fisioterapeutes.cat/ca/institucional/legislacio/codi-deontologic
14. https://humanizandoloscuidadosintensivos.com/es/inicio/

Imatges

*Entrada “(DES)Humanización en (de) la atención sanitària” (16/12/2011) del blog Regimen Sanitatis 2.0.

*EFE Salud

-Anna-

Avançaments tecnològics i la seva aplicació en la salut

“No puc pretendre ser una persona sense por, però la meva sensació predominant és de gratitud” – Oliver Sacks.

Ahir vaig tenir l’enorme plaer de fer una xerrada sobre “Avançaments tecnològics i la seva aplicació en la salut” dins el marc de la 28ª Quinzena de Salut per la Gent Gran (aquí us en deixo el Tríptic), organitzada pel Districte de Sants-Montjuïc. Avui que ja ho puc fer de forma oficial, m’agradaria compartir-vos-en un resum (molt resum) i l’experiència. També m’agradaria compartir com d’afortunada em sento pel fet d’haver representat els fisioterapeutes com a col·lectiu del personal sanitari que intenta divulgar coneixement a la població. Malgrat que és un tema que aparentment s’escapi del nostre coneixement, som professionals formats i encuriosits per poder aprendre i ensenyar, i molts dels nostres pacients (o nosaltres mateixos) són usuaris d’aquesta tecnologia i l’hem de conèixer de primera mà.

I ara sí, som-hi! A continuació la llista de temes tractats i el per què.

1. Desfibril·lador extern automàtic (DEA)
2. Drone AMBULÀNCIA
3. Desfibril·lador automàtic implantable (DAI) vs. MARCAPASSOS
4. TELEASSISTÈNCIA + Projecte Cuida’t (Creu Roja)
5. BOMBES INSULINA
6. ROBÒTICA (dispensadors farmacèutics, Robot cirugià Da Vinci i nanorobots per diagnosticar i curar el càncer).
7. OPTOGENÈTICA

Per seleccionar els temes tractats em vaig basar en les patologies o circumstàncies que ens afecten més a tots plegats. Les patologies cardíaques, juntament amb les vasculars, són la principal causa de mort al món (d’aquí els 3 primers dispositius dels que parlo); a Espanya, el 18% de la població és major de 65 anys (2014) amb una esperança de vida mitjana de 83 anys i s’estima que un 92% del total de les morts són degudes a malalties cròniques (per això calen sistemes per prevenir-les i controlar-les de forma més eficient, i la teleassistència és un d’ells); la diabetis afecta a un 8’5% de la població mundial (2014) i les previsions de cara a 2030 la situen com a 7ª causa de mort de la població (una part dels afectats són nens i adolescents que requereixen un control constant i les bombes d’insulina es plantegen com un sistema efectiu per millorar i facilitar el seu maneig); el càncer afecta persones de totes les edats i és responsable d’1/6 part de les morts mundials (2015) (d’aquí el plantejament de les millores per al seu diagnòstic i tractament mitjançant l’ús de la robòtica); els trastorns mentals (en especial ansietat i depressió) són la principal causa de discapacitat entre la població activa i causen una gran despesa econòmica per la qual cosa millorar-ne el seu diagnòstic i tractament i fer-ho de forma menys invasiva seria un gran avenç, així com la possibilitat de prevenir o disminuir els danys causats per les patologies neurodegeneratives (aquest és, segons el meu punt de vista, el gran repte de l’optògenètica).

A mode introductori em vaig plantejar com havia canviat la tecnologia de la salut del s.XX al S.XXI i per què.

Per una banda, durant el s.XX el gran revulsiu dels canvis van ser les guerres. Això va fer que hi haguéssin millores i canvis en els materials orto-protèsics i en l’instrumental quirúrgic, que milloréssin les condicions d’higiene, esterilitat i els antibiòtics. El model a seguir contemplava una medecina humanitzada, amb el metge a la vora del llit. Es va descobrir el sistema de determinació dels grups sanguinis, es van fer les 1es transfusions amb èxit; també es van descobrir múltiples vacunes, les vitamines, l’estructura de l’ADN; es va tractar per primera vegada amb insulina o penicil·lina i es va conèixer el virus de l’VIH.

Per altra banda, el que ha marcat un canvi en aquest segle XXI han estat la revolució de les tecnologies de la informació, la robòtica i la intel·ligència artificial. Això ens està portant a un model més deshumanitzat, o com a mínim, menys proper; tothom té accés a grans quantitats d’informació (no sempre filtrada) i de manera molt ràpida. És el segle del cervell i les bactèries que viuen al nostre intestí, que ens està permetent conèixer molt millor moltes malalties, però també s’obren grans interrogants.

I a partir d’aquí, una breu pinzellada de cada un dels temes:

• DEA: com el seu nom indica és un desfibril·lador, en aquest cas portàtil i dissenyat per fer una atenció ràpida a la persona que pateix una aturada cardíaca per part de qualsevol que ho vegi en aquell moment. En estudis realitzats a EUA i Canadá s’ha demostrat que el seu ús duplica la supervivència dels afectats per una aturada cardíaca, tant a curt com a llarg termini. L’impacte que es calcula és el de salvar unes 1700 vides l’any, senzillament col·locant-lo i apretant un botó. Però el DEA multiplica la seva eficàcia quan va acompanyat de RCP (reanimació cardio-pulmonar bàsica). *Cada minut que passa una persona sense RCP, la probabilitat de mort augmenta un 10%.

 

• Drone AMBULÀNCIA: projecte desenvolupat per l’estudiant Alec Momont que va pensar que les característiques d’aquests aparells voladors millorarien en rapidesa i eficàcia l’atenció en una aturada cardíaca i és que, aquests dispositius, permeten arribar al lloc dels fets en menys d’1 minut ja que poden viatjar fins a 100km/h. Incorporen un GPS per localitzar el mòbil que ha trucat per l’emergència, micròfon, altaveus i càmeres (perquè un equip mèdic pugui guiar l’atenció en tot moment) i el propi desfibril·lador. Vídeo.
• DAI vs. MARCAPASSOS: dos dispositius creats per fer front a les arrítmies que pot patir el cor, però el DAI és capaç de revertir la situació de mort sobtada, cosa que el marcapassos no pot fer. Tots 2 es col·loquen amb una petita intervenció quirúrgica i el DAI és una mica més gran que el marcapassos ja que incorpora un ordenador que registra l’estat del cor i els tractament que se li apliquen per enviar la informació directament al cardiòleg.

 

• TELEASSISTÈNCIA + Projecte Cuida’t (Creu Roja): la teleassistència és un servei que té com a finalitat ajudar a les persones grans amb discapacitat o dependència perquè puguin seguir vivint a casa seva amb seguretat, i buscant reduir el risc d’aïllament. Consisteix en la instal·lació d’un aparell molt senzill a l’habitatge de l’usuari, connectat mitjançant la línia telefònica a una central receptora, amb la qual es pot comunicar en cas d’urgència simplement prement un botó.
  Des del centre d’atenció, uns professionals atenen la consulta i activen, si cal, el recurs més adient per cada situació: localitzar els familiars o persones de contacte, desplaçar una unitat mòbil al domicili de la persona usuària o activar altres serveis d’urgència. El “Cuida’t” neix amb la mateixa idea però fent extensible el servei al mòbil i, per tant, al carrer. Permet també fer un seguiment més acurat de les malalties del pacient, enviar-li recordatoris de medicació o visites mèdiques, etc.

 

Teleassistència

Cuida’t

• BOMBES d’INSULINA: aparells dissenyats per simular el funcionament d’un pàncrees normal, alliberant petites dosis d’insulina a mode de glucèmia basal i indicant la quantitat de bolus extra necessari després dels àpats. Connectats a un cateter que s’ha d’anar canviant cada 2-3 dies. Han d’anar acompanyades d’un control exhaustiu dut a terme per un endocrinòleg i una enfermera que n’ensenya el maneig més bàsic i els sistemes per monitoritzar els nivells de sucre en sang. *De moment el seu ús està pensat per a diabètics tipus I.

• ROBÒTICA
  • Dispensadors farmacèutics: carrets auto-propulsats i connectats a la wifi de l’hospital que tenen per funció repartir la medicació entre els pacients ingressats a l’hospital.

• Robot cirugià Da Vinci: robot dissenyat per Ken Goldberg i el seu equip amb la idea de fer les cirurgies menys invasives i més segures i ràpides.

• Nanorobots per diagnosticar i curar el càncer i altres patologies: diferents nanodispositius acompanyats de més tecnologia fets per fer més eficaç el diagnòstic del càncer o un infart de miocardi, per determinar quin fàrmac quimioteràpic és més eficaç per tractar un tumor o per bloquejar els vasos sanguinis que aporten nutrients a un determinat tumor, fent que aquest mori (video).

• OPTOGENÈTICA: tècnica sobre la que ja vaig parlar àmpliament en una entrada d’aquest blog i que un dels seus creadors defineix com un comandament a distància per activar i desactivar neurones”.  I això ho faria a través de feixos de llum. Us deixo un vídeo per si en voleu saber més.

Per acabar la xerrada vaig plantejar una mica quins reptes de futur se’ns plantejaven amb aquests avenços tecnològics:

• S’ha de treballar per fer que la tecnologia sigui accessible a tothom, per generar igualtat d’oportunitats.
• No hem de veure la tecnologia com l’enemic, però hem de saber entendre-la i gestionar-la adequadament (seguretat).
• Tots aquests ginys ens ajuden a guanyar en qualitat de vida, en rapidesa, però s’enfoquen molt a la cura. Hem de començar a entendre la importància de fer pedagogia per prevenir, per actuar abans que ja estem malalts, i fer-nos responsables actius de la nostra salut.

 

No vull acabar sense fer el agraïments necessaris: al Carles Armengol que és, de fet, qui m’ha brindat aquesta oportunitat i al meu germà Xavi, sense qui no me n’hauria assabentat; a la Laia, per tota l’ajuda i la paciència que va tenir explicant-me el funcionament de les bombes d’insulina 🙂 ; a les meves companyes de feina (Montse i Marta) per fer difusió de la xerrada i per deixar-me compartir-la amb els nostres participants que tant em van animar els dies previs; als meus pares per fer-me de conillet d’índies les vegades que ha fet falta i per venir-me a veure amb la il·lusió als ulls; a la resta de família i amics que m’ha animat i escoltat i confiat en mi els mesos de preparació; i a qui ahir em va venir a escoltar. MOLTES GRÀCIES! Ha estat una experiència xulíssima!

-Fonts i enllaços consultats:

www.who.int
http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0325-00752017000200001
https://clinic-cloud.com/blog/avances-tecnologicos-en-la-medicina-desde-el-siglo-xx/
Aportación de valor de las tecnologías en el sector sanitario. PWC, 2007.
https://youtu.be/ffxLVXbucDA
http://amp.infosalus.com/asistencia/noticia-desfibriladores-externos-automaticos-duplican-supervivencia-paro-cardiaco-20180316072550.html?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&__twitter_impression=trueApunts curs de RCP i DEA. JL Estrada.
https://www.mediatrends.es/a/65069/dron-ambulancia-holanda-salva-vidas/
https://youtu.be/GumSx2W9Wgk
Vivir con un DAI. Manual del Paciente. Sociedad española de Cardiología, 2014.
https://medlineplus.gov/spanish/pacemakersandimplantabledefibrillators.html
https://youtu.be/hQHRQz-UUEM
http://www.heartfailurematters.org/es_ES/%C2%BFQu%C3%A9-puede-hacer-su-m%C3%A9dico%3F/Desfibrilador-Automatico-Implantable-DAI
http://www.fundaciondelcorazon.com/corazon-facil/recursos-didacticos/marcapasos-dai.html
http://ajuntament.barcelona.cat/gentgran/ca/canal/teleassistencia
https://www.social.cat/noticia/7870/cuidat-el-nou-projecte-tecnologic-per-fomentar-lautoproteccio-i-la-seguretat-de-les-person?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twiter
https://www.pancan.org/section_en_espanol/learn_about_pan_cancer/what_is_the_pancreas.php
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001214.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001214.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000305.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000313.htm
http://www.fundaciondiabetes.org/infantil/177/tipos-de-diabetes-ninos
https://www.diabetes.ascensia.es/blog/blog-detail-one/
http://www.medtronicdiabeteslatino.com/productos/bombas-de-insulina/que-es-una-bomba-de-insulina
http://www.fundaciondiabetes.org/infantil/185/bomba-de-insulina-ninos
http://www.fundaciondiabetes.org/general/articulo/173/sistemas-de-monitorizacion-continua-de-glucosa
https://www.youtube.com/watch?v=399x30c8JIk
http://www.ccma.cat/324/salut-financara-laparell-de-monitoratge-continu-de-glucosa-als-diabetics-de-tipus-1/noticia/2837150/
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-12-09-17/4216962/
http://www.expansion.com/tecnologia/2017/04/15/58f24ada22601d67308b460b.html
http://www.cartif.com/proyectos/item/680-robomed-robots-dispensadores-de-medicamentos.html
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-rincon-mas-interesante-del-planeta/4247360/
https://www.ecured.cu/Nanopart%C3%ADculas
http://www.elmundo.es/elmundo/2012/03/26/nanotecnologia/1332760914.html
http://www.abc.es/salud/tecnologia-salud/abci-nanorrobots-programados-para-matar-cancer-201802121709_noticia.html
https://players.brightcove.net/55814260001/SyGj52bf_default/index.html?videoId=5731480394001
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-hacking-life/4330562/
http://www.abc.es/ciencia/abci-gero-miesenbock-optogenetica-como-mando-distancia-para-activar-y-desactivar-neuronas-201606201532_noticia.html
https://apapatxar.wordpress.com/2017/03/21/optogenetica/
https://youtu.be/TRkap3rBf14
https://www.youtube.com/watch?v=AIc-okTrxgg&feature=youtu.be (PLUS OPTOGENÈTICA)
http://www.ccr.cat/

-Imatges:

Lamps-Aldama, Adam, Gencat, Creu Roja, CardioGuadalajara, Cartif, CASG.

-Anna-

Una pastilla per substituir l’exercici

Aquesta setmana canvio radicalment de tema.

Fa uns mesos vaig llegir una notícia que em va impactar força:

¿Una pastilla que sustituye al gimnasio? Cada vez más cerca. – El País (19 d’Octubre de 2015).

Així doncs, avui he volgut recuperar-la i analitzar-la (si la voleu llegir cliqueu sobre la data). M’he dedicat a buscar informació d’on va sortir la idea. Aprofitaré per veure si generem una mica de debat. Comencem! (per cert, també deixo l’enllaç a l’estudi d’on sorgeix tot).

La notícia bàsicament explica les investigacions fetes per grups de les universitats de Sydney i Copenhaguen on, via espectrometria de masses (una tècnica d’anàlisi que permet determinar la distribució de las molècules d’una substància en funció de la seva massa), van analitzar els canvis que es generaven a nivell molecular dels músculs dels 4 participants sans, però que no havien entrenat prèviament, després d’una única sessió  de 10 minuts d’exercici intens. Aquests canvis arribaven a ser més de 1000 i afectaven sobretot a les molècules que regulen el consum energètic i la sensibilitat del nostre organisme envers l’insulina.

Els canvis més importants descoberts van ser fins a 8 substrats diferents (és a dir, substàncies que combinades amb un enzim fan que una reacció química tingui lloc i que, a més, en marquen la intensitat i la velocitat) en relació amb l’AMPK (complex enzimàtic creat a través de la unió de l’ATP (adenosat trifosfina) amb l’AMP (monofosfat d’adenosina), les unitats bàsiques dels àcids nucleics, peces necessàries per a la construcció del nostre ADN i ARN, i considerades les “monedes de canvi” pel que fa a nivell energètic al nostre cos). Alguns d’aquests substrats, o més ben dit, les reaccions que generen en combinació amb l’AMPK, tindríen un impacte en el funcionament dels mitocondris (orgànuls cel·lulars que actuen com a plantes de generació energètica).

Resum gràfic dels canvis que han trobat els investigadors a nivell muscular (Font: estudi original).

A partir de tot això el que hipotitzen els investigadors és que, d’aquí uns anys, es podria crear una pastilla que generi els mateixos canvis mol·leculars amb la idea de proporcionar, a grups de gent que a priori tenen més dificultat de realitzar exercici, per evitar els problemes derivats de la seva manca (estaríem parlant de gent amb un deteriorament físic important, principalment gent gran; també de persones amb una lesió medul·lar, etc.).

L’altre problema és, com us podeu imaginar, que crear una pastilla que indueixi aquests processos en el nostre organisme, no ha de ser tant fàcil. Com remarca l’article de la pàgina “Smithsonian.com”, aparentment ja n’hi ha precedents, i es basen en un article que la revista Pharmacological Sciences va publicar fa uns mesos sobre una pastilla per frenar la diabetis i l’obesitat (si en voleu més detalls podeu consultar l’enllaç que us he deixat, a l’apartat “Tricking cells“). I el temps que això pot tardar també és important.

Us deixo també una entrevista al Dr. John Hawley, de la Universitat Catòlica de Melbourne, Austràlia, on expressa la seva opinió al respecte (en anglès). Ell veu realista la creació d’aquesta pastilla. També planteja, però, un altre dels principals esculls, en la meva opinió, per a que aquesta pastilla tingui èxit: que la pastilla, a part de mimetitzar els efectes purament físics de l’exercici, també sigui capaç de mimetitzar-ne els psicològics, és a dir, que generi endorfines. Això ja ho veu més complicat…

Finalment, hi ha una part dels investigadors que “entenen” que la pastilla, sense l’exercici per se, no tindría cap mena de sentit. Tot i així sí que ho veuen com una bona oportunitat per complementar la qualitat de l’exercici d’aquests grups poblacionals que, en principi, no poden accedir a un rendiment màxim, sigui per les causes que sigui. Aquí us deixo un altre article que en parla.

A partir d’aquí el debat està servit i la controvèrsia també.

-Creieu realment possible que una pastilla pugui generar en el cos el mateix que fa l’exercici?

-En cas que realment fos possible la creació de la pastilla, creieu que els beneficis serien els mateixos? A mi em resulta contradictori no associar exercici a moviment, i l’èsser humà ha estat creat per al moviment.

-Com bé diuen al mateix article de “El País”, tots els tipus d’exercici existents, generen els mateixos canvis? A priori no, ja que paràmetres com la intensitat, les repeticions o la duració dels exercicis, així com els grups musculars implicats, poden implicar uns canvis diferents. Què en penseu?

-Quines poden ser les conseqüències del consum d’aquesta “píndola màgica” si es fa realitat? Societat obesa? Més gent amb problemes articulars, musculars?

En fi, aquí us deixo pensant una estona. Espero molts comentaris; tinc ganes de saber què n’opineu. També seria molt bo que, si se us acut alguna altra pregunta la proposèssiu.

-Anna-

Entrevista a Francesc Granja

“…si prenem  consciència de qui som, què ens agrada i com (i amb qui) volem viure la nostra vida; tot serà una mica més fàcil i més lleuger. Prendre consciència, per mi, es escollir allò que volem per nosaltres de manera sentida (i no tant raonada).”

A partir d’una entrevista que es va fer per a la revista del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, vam conèixer Tandem Team (TT). Ens va semblar que donar a conèixer la seva tasca seria un bon complement al post que la Marta va fer sobre la sexualitat i alteracions neurològiques. Avui tenim l’honor de presentar-vos-en el seu president, Francesc Granja, que ens ha permès fer-li algunes preguntes. Li hem volgut demanar en què consisteix el seu projecte, la seva opinió en respecte a la concepció de la sexualitat en general i, en especial, entre les persones amb diversitat funcional (DF), i el paper que juguem els professionals de la salut, en concret els fisioterapeutes, en aquest camp. Esperem que disfruteu de les seves paraules tant com nosaltres!

1-Abans de res ens agradaria que ens expliquessis una mica la teva història i els aprenentatges que n’has extret.
Em dic Francesc Granja, tinc 54 anys i sóc llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE. Durant diversos anys vaig treballar com a executiu a Kellogg’s.
Una tarda de maig de 1994, mentre desenvolupava la meva tasca a Portugal com a Cap de Màrqueting i Vendes, vaig tenir un gravíssim accident de cotxe que em va causar una tetraplegia. Després d’una prolongada etapa en què em vaig veure obligat a assimilar la meva nova condició física i a afrontar desenes de dols emocionals (entre els quals hi havia un divorci), vaig reprendre la meva carrera professional com a consultor freelance de màrqueting per a petites empreses. Vaig estar diversos anys aportant la meva experiència i els meus coneixements sobre gestió, fins que un dia em vaig adonar que la meva veritable passió no estava en els negocis sinó en les persones. En aquest moment vaig prendre la decisió de ser coach i em vaig formar en reconegudes escoles nacionals i internacionals.
Des de que em vaig acreditar com a coach, m’he dedicat a acompanyar a tots aquells directius d’empresa i alumnes del programa LEAD d’ESADE que volen desenvolupar les seves habilitats de lideratge emocional. En els últims anys, també he descobert la meva faceta creativa com a escriptor i he publicat un llibre (“Vivir el sexo, El hombre que aprendió a vibrar”, Ed. Luciérnaga) on narro una sèrie d’experiències en l’àmbit de la sexualitat que, malgrat la meva condició, o potser gràcies a ella, han tingut un impacte transcendental en el meu ésser i en el meu estar.
Actualment, a més de la meva activitat com a coach i com a col·laborador acadèmic a ESADE en els programes LEAD (lideratge) i EMPENTA (emprenedoria), sóc president d’una associació sense ànim de lucre (Tandem Team) que promou l’autonomia i el benestar de les persones amb DF des de tres àmbits ben diferenciats: la sexualitat, l’auto imatge i el viatge. També em dedico a fer divulgació motivacional en empreses sobre els aprenentatges que he acumulat al llarg de la meva vida.
El primer aprenentatge (perdoneu per ser una mica obvi i, fins i tot, agosarat) és que no podem anar a 180km/h per una autopista quan cau una pluja torrencial. Les accions arriscades poden tenir conseqüències irreversibles. Per tant, si no som conscients del que fem, és probable que la nostra vida vagi per camins plens de dificultats i patiments. Aquí teniu el meu primer aprenentage: si prenem consciència de qui som, de què ens agrada i de com (i amb qui) volem viure la nostra vida, tot serà una mica més fàcil i més lleuger. Prendre consciència, per mi, es escollir allò que volem per nosaltres de manera sentida (i no tant raonada). Per exemple, estudiem això perquè ens agrada o perquè ens han dit que ens agrada? Ens casem perquè volem fer feliços a la nostra família o perquè volem fer-nos feliços a nosaltres mateixos? De vegades, i aquest era el meu cas fins el dia de l’accident, fem les coses per inèrcia, o per agradar als que ens estimen, o perquè, senzillament, mai ens hem parat a pensar si volíem o podíem fer les coses de manera diferent; tot i que, potser, aquestes ‘maneres de fer’ ens duen a llocs o a persones que ens generen inquietud, por o patiment.
Altres aprenentatges que m’emporto del meu procés vital són l’acceptació (que no vol dir resignació), la necessitat de demanar ajuda i la comprensió de la diversitat, la singularitat i la diferència com a pilars fonamentals de la construcció social. En aquest sentit, tant la meva professió de coach com l’activitat que desenvolupem a Tandem Team, em permeten accedir a dos realitats, aparentment diferents, però que tenen molts punts en comú: tots som diversos, tots tenim una biografia que ens identifica i tots passem per un procés de presa de consciència, més o menys ordenat, que alimenta les decisisons i les eleccions que fem.
A nivell d’empresa, la meva experiència m’han portat a concloure que la major part dels conflictes en les organitzacions neixen en la dificultat que tenim els éssers humans per relacionar-nos des de la nostra autenticitat, és a dir, des del nostre vessant més emocional. El feedback positiu, la confiança en els equips i la capacitat de del·legar tasques de manera engrescadora estan lligats a aquesta capacitat de connectar amb les emocions. El contacte amb el nostre costat més genuí només porta beneficis a la vida de les persones i les organitzacions.

2-Què és Tandem Team? D’on sorgeix la idea?

Tandem Team és una associació sense ànim de lucre que impulsa, col·labora i promou projectes en pro de la defensa de la diferència i la diversitat en qualsevol dels dominis d’expressió humana (social, cultural, sexual, laboral o econòmica) per tal de millorar la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional. TT és una plataforma que pretén generar impacte i influència a través d’una extensa oferta de projectes estructurals i tallers puntuals. La nostra missió és acompanyar a la persona (i / o a les persones del seu entorn) que ho sol·liciti, en el seu procés únic, individual i irrepetible d’adaptació i normalització de la seva nova situació de DF. Promovem un servei d’acompanyament ad hoc per compartir experiències i aprendre mútuament. Creiem en l’experiència com a via per canviar conductes, hàbits i actituds.

Som conscients de l’impacte que té la disminució d’autonomia en el dia a dia i, precisament, focalitzem les nostres accions en mostrar als nostres usuaris que quan canvien les regles del joc cal transitar per un camí d’acceptació, adaptació i normalització.

3-Pel que hem vist, teniu diversos projectes en marxa. Si ens centrem en Tandem Intimity, que busca que les persones amb diversitat funcional puguin trobar amb qui compartir la seva esfera més íntima, quina creus que és la tasca més important que s’ha de fer per canviar la visió que en té la societat de la sexualitat, en general?
Hi ha una doble tasca fonamental. La primera és més genérica i està relacionada en la comprensió del fet sexual humà. El que diu aquest teoria és que els éssers humans no fem sexe, sinó que som sexe. El fet de ser sexuats, de ser home o dona, és un fet que té una enorme quantitat de conseqüències i implicacions en la vida d’una persona. És un fet consubstancial a l’ésser que es pot reconèixer o negar, però que no per això existeix o deixa d’existir. És inherent a la potencialitat humana de ser home o dona i, per tant, va vinculat a la pròpia existència, no a les capacitats i aptituds d’una persona.
El sexòleg E. Amezúa diu que “la sexualitat humana és una dimensió fonamental de la personalitat de l’ésser humà i integra elements psicològics (emocionals), físics (biològics) i socials (històric- culturals) que la configuren com identificadora de les diverses biografies de les persones, individus únics i irrepetibles amb diferències, dificultats i particularitats. La sexualitat és, per tant, cultivable i el seu desenvolupament és fonamental pel desenvolupament integral d’una persona.”
Segons aquest model de sexualitat sustantiva, la sexualitat explica processos fonamentals pel creixement i la maduració d’una persona i és essencial per:

• Desenvolupar l’autoconeixement (la identitat de gènere, l’autoestima, l’afectivitat, el coneixement corporal, etc).
• Coneixement social (coneixement de les altres persones, de les característiques principals del sexe aliè i del propi, de les orientacions sexuals, de mètodes anticonceptius, etc).
• Relacions interpersonals (els vincles amb altres persones, la família, l’amistat, l’amor, els afectes, les relacions sexuals, d’influència, de poder, etc).
• Coneixement del marc social establert (normes i valors socials i culturals en relació als diversos moments històrics).

La sexualitat és, sens dubte, una de les dimensions més completes i complexes del desenvolupament de la persona i contempla com a funcions clau al llarg de tot el procés maduratiu la comunicació, l’afectivitat i el plaer. Aquestes funcions òbviament inclouen el coit, la genitalitat i l’orgasme però no es queden només aquí i contemplen, de la mateixa manera, l’expressió verbal i no verbal dels desitjos, el contacte corporal, l’excitació sexual, el plaer, etc. És a dir, la sexualitat és diversa en si mateixa i, com a tal, presenta nombroses possibilitats d’existència dels subjectes sexuats els quals, en lloc de ser cultivats en la matèria sexual amb les seves peculiaritats, matisos i circumstàncies personals, tendeixen a la uniformitat i a la problematització (disfuncions, trastorns …) de la diferència.

4-I si ens centrem en les persones amb diversitat funcional, quina és la gran incògnita que els rodeja? Quins són els dubtes més freqüents per a què se us adrecen?
Si el model predominant és el genital-instintiu i les persones amb DF no tenen activa la funcionalitat genital, la societat acaba per anular aquesta sexualitat. Són cossos no normatius que no encaixen en l’estàndard de bellesa. A nivell col·lectiu no s’accepten els cossos amb les seves peculiaritats. En l’àmbit personal la persona se situa en una posició d’opressió que ella mateixa s’autoimposa perquè no accepta el seu cos tal com és, el mateix subjecte interioritza les formes repressives de poder.
La societat és un element que “discapacita”, en negar la possibilitat de viure i de gaudir d’una relació sexual a causa dels estigmes i els prejudicis. I aquí si que hi ha molta feina de sensibilització per fer.
El desenvolupament de la sexualitat forma part de les necessitats humanes, de manera que hem de reflexionar de quina manera atendre, educar i prestar suports a les persones amb DF i les seves famílies perquè puguin viure la seva sexualitat de forma plena.
Mentre que els models d’atenció i el reconeixement dels drets de les persones amb DF han avançat de manera important, l’àmbit de la sexualitat segueix sotmés a prejudicis, mites i tabús, que en molts casos han suposat la negació de l’existència de la seva sexualitat i la repressió sistemàtica de les seves manifestacions. En la mesura que aquestes persones aconsegueixin desenvolupar competències per a l’autodeterminació, estaran en millors condicions d’optar a la vivència d’una sexualitat plena, satisfactòria i segura. Si l’entorn no facilita recursos per aproximar-se d’una manera satisfactòria a la sexualitat, s’està descuidant una àrea important del desenvolupament vital d’aquestes persones, generant-se l’efecte contrari al desitjat, ja que augmenten els factors de risc.
Cal convèncer a la societat i a les pròpies persones amb DF que pel fet de tenir una determinada condició no els encaixa en una particularitat eròtica, més enllà de la diversitat eròtica humana. Cal fer visible la idea de què el que es presenten són particularitats que depenen del tipus de discapacitat i que afecten al coneixement, vivència i expressió del fet sexual i altres aspectes relacionats amb l’entorn que impacten de forma important en la seva sexualitat. Com, per exemple:
– Poc coneixement de la sexualitat.
– Sobreprotecció.
– Absència d’entorns normalitzats.
– Dèficit d’habilitats socials.
– Socialització asexuada.
– Absència d’intimitat.
– Desconsideració cap la seva nuesa i el seu pudor.
– Menor grau d’autonomia

5-Explica’ns una mica l’acompanyament/protocol que seguiu en relació a la sexualitat. Quins serveis oferiu?
Nosaltres escoltem les demandes dels usuaris i intentem acompanyar-los en allò que busquen, sigui una formació o sigui una trobada íntima. En el cas de Tandem Intimity, el nostre protocol pretén buscar una persona que vulgui compartir la seva intimitat amb una persona amb DF. Aquesta figura l’anomenem Acompanyament Íntim i Eròtic (AIE) i proposem que es plantegi com un recurs més, no com una solució definitiva. La seva importància deriva del fet que permet l’accés a la intimitat i / o al plaer de les persones amb DF que per la seva biografia (familiar, institucional) o per la seva condició (física, emocional o intel·lectual) no poden expressar-se sexualment.
El protocol que seguim és el següent:

• Pas 1: Entrevista en profunditat a usuaris i AIE per determinar habilitats,
  motivacions, necessitats, límits i experiència.
• Pas 2: Reunió privada entre usuari i AIE per ajustar expectatives i arribar a
  pactes: ¿m’agrada aquesta persona ?, lloc, durada de la sessió, què
  esperem de la sessió ?, hi haurà intercanvi econòmic ?, estic d’acord amb
  els límits?
• Pas 3: Sessió pròpiament dita.
• Pas 4: Feedback

Tandem Team (TT) només participa en els passos 1 i 4 del procés. No podem (ni volem) intervenir ni en la reunió d’expectatives (pas 2) ni en la sessió d’AIE (pas 3).
En el pas 2 està la clau de tot el nostre model. Aquí, usuari i AIE arriben als pactes que desitgin de manera privada i decideixen, entre moltes altres coses, si hi haurà intercanvi econòmic o no i, en cas afirmatiu, amb quina quantitat. Aquest pas ens permet legalitzar tot el projecte perquè és aquí on es tracta el tema més controvertit dels diners que, cas de dependre de TTB, ens posaria en una situació d’il·legalitat.

6-En quins aspectes més ajudeu? Hem vist que hi ha el Tandem Travel, Tandem Style…
Sí, tot el que fem està orientat a generar autonomia i autoconfiança a la persona amb DF. El projecte Tandem Travel pretén que una persona amb DF pugui participar en un viatge on es prioritzarà l’aventura, la improvisació i el repte per sobre del confort i la planificació. El viatge es planteja com a metàfora per enfrontar-se als propis murs i dificultats de la vida. Sortir a l’exterior per trencar barreres interiors. Passar del “No puc” al “Per què no?”. El viatge com a conversa i com a autodescobriment.
El projecte Tandem Style intenta desenvolupar l’autoestima a través d’una acceptació i millora de la imatge que té de si mateix/a la persona amb DF. La manera en què una persona amb DF es vesteix, s’interrelaciona amb les seves ajudes tècniques (cadira de rodes, crosses, pròtesis) o cuida la seva imatge exterior reflecteix, generalment, el nivell d’acceptació de la seva condició o, pitjor, el desinterés que mostren alguns professionals socio-sanitaris en la cura d’aquest aspecte tant fonamental per l’acceptació social. La nostra proposta és ajudar a aquestes persones a presentar-se al món des de la seva nova condició. I ho fem, no des de la formació, sinó des de la transformació, des de l’acompanyament ad hoc a les botigues, perruqueries, etc. L’objectiu és millorar l’autoestima ajudant a la persona a trobar el seu propi estil en el vestir, en la cura personal i en la de les seves ajudes tècniques.

7-Un altre dels eixos principals del vostre projecte és poder donar suport a professionals de la salut a qui se’ls adreci una persona amb diversitat funcional per poder resoldre els seus dubtes, sobretot pel que fa a la seva sexualitat. Com gestioneu aquestes consultes? Quin paper podem jugar els fisioterapeutes en això?
Tenim dues línies de treball. Per una banda hi ha la formació online, on intentem donar suport puntual a dubtes que li sorgeixen al professional en el seu dia a dia. Per altra, fem cursos més llargs i més personalitzats per tal que la institució que acull a les persones amb DF desenvolupi un protocol integrat d’abordatge de la sexualitat i l’educació sexual.
En relació a les persones amb DF, molta gent equipara l’educació sexual amb activitat sexual promíscua. Quin error! L’educació sexual és una oportunitat per aprendre, comprendre i practicar el que significa ser un home o una dona en la cultura i el temps en què estem vivint. I és una oportunitat per rebre idees sobre com viure feliç, segura i responsable en l’edat adulta. Per això, creiem que tots els professionals llur treball sigui el d’acompanyar o atendre a l’altre —amb i sense DF— (fisioterapeutes, metges, sanitaris, educadors socials, psicòlegs) tinguin uns coneixements bàsics sobre sexualitat que, quan sorgeixin les preguntes dels seus usuaris o pacients, sàpiguen orientar-los de la manera menys invasiva i més empoderadora possible. El fisioterapeuta pot ser una peça fonamental en el desenvolupament de la sexualitat de les persones amb DF. Des del respecte a les normes de la institució per la qual treballa, des del compliment dels desitjos
explícits i creences de la família, des de, per descomptat, l’ètica professional; però també des del reconeixement dels drets sexuals de la persona amb DF, el/la fisioterapeuta pot fer ús de la confiança dipositada en ell/a per intervenir (informació, cursos, lectures, converses) i facilitar l’accés a la sexualitat dels usuaris.

8-Un missatge principal que vulguis transmetre, a les persones amb diversitat funcional i als professionals que puguin haver de resoldre’n els dubtes.
Em remeto als dos valors que parlava abans i que hem incorporat a Tandem Team: diversitat i consciència. Entenem que les persones són singulars, irrepetibles i diverses, sigui quina sigui la seva condició física o emocional. Com diu H. Maturana, “Acceptem l’altre com un legítim altre”. Així mateix, defensem que la millor manera per exercir aquesta singularitat i fer-ho amb harmonia i serenitat és la presa de consciència. És a dir, proposem que la persona es respongui a la pregunta “Qui sóc?” o “Què m’apassiona”? o “Quin és el meu propòsit vital?” i que des d’aquí sigui capaç de crear les condicions per viure en l’aquí i l’ara i en coherència amb el seu ésser més genuí.

Moltíssimes gràcies Francesc! Ha estat un plaer poder entrevistar-te i conèixer, de primera mà, Tandem Team i el seus objectius.

I per a tots els qui ens llegiu, esperem que us hagi agradat. Per si teniu més curiositat sobre en Francesc Granja podeu veure l’entrevista que li va fer Albert Om al programa “El convidat”. Aquí us deixem l’enllaç.

El soroll de fons del cervell

“La vida es un orden local (espacial y temporal) dentro del proceso de aumento de entropía, igual que lo son la formación de galaxias y planetas.” – Murray Gell-Mann

Aquesta setmana m’ha costat inspirar-me. No hi havia manera de trobar un tema… I al final, ahir vaig llegir una notícia que em va cridar moltíssim l’atenció: un equip de científics de l’IDIBAPS i de la UPF han descobert que el soroll de fons del cervell ajuda a ordenar les neurones. I després de llegir això, jo crec que les preguntes lògiques són: “I què és el soroll de fons del cervell? I què vol dir que les neurones s’ordenin? I què té a veure tot això amb el que normalment es parla al blog?

Començo amb la resposta a l’última pregunta…

Tenia molt clar del que volia parlar aquesta setmana, però no en tenia ganes. I llavors he llegit la notícia i he començat a pensar (sí, de tant en tant em dóna per filosofar). Sóc una persona pragmàtica, de clínica, que necessita veure què passa quan aplico un tractament sobre un pacient, i poc de teoritzar sobre com o què li podria anar bé sense posar-li les mans al damunt. Però també tinc la ferma creença que és necessari entendre la base, l’inici de tot allò a què ens dediquem. I sent una apassionada com sóc del sistema nerviós i d’allò que n’afecta el seu funcionament, què hi ha de més bàsic que una neurona?

Aquesta notícia pot semblar una cosa ben insignificant i de poca aplicabilitat, però per mi obre la porta a entendre molts processos que, fins ara, es tenien una mica com per “màgia”, processos que requereixen un patró d’activitat neuronal concret.

I ara anem a la notícia… En plan tècnic i omplint-nos la boca, ja es pot dir que s’ha descrit el que s’anomena FENOMEN DE COHERÈNCIA ESTOCÀSTICA (CEREBRAL; perquè aquest fenomen ja s’havia descrit per entendre el funcionament d’altres sistemes com la periodicitat en les glaciacions de la terra o el mecanisme de recerca d’aliment del peix espàtula). I com us heu quedat ara?

El que s’ha descobert, explicat de manera hipersimplificada, és com les neurones arriben a poder “disparar”, és a dir, a arribar al llindar d’estímul necessari, en moments que, en principi, per si soles, no ho faríen o no hauríen de seguir un patró, per a així treballar de forma coordinada i ordenada les unes amb les altres, controlant fenòmens com per exemple, el son.

Perquè ho acabeu d’entendre us explicaré també què és el soroll de fons del cervell i en què consisteix exactament el concepte “neurones ordenades”.

De forma natural, si observem l’activitat al nostre cervell, ens la podem imaginar de forma molt clara pensant en una tele no sintonitzada, amb soroll i amb punts blancs i negres. Les neurones del nostre cervell, de fet, no sembla que segueixin un comportament ordenat. I una neurona de forma individual no sol mostrar una regularitat en els impulsos.

Els investigadors apunten a què, qui aporta l’ordre necessari per a processos com la son és el soroll de fons del cervell, és a dir, el conjunt de senyals aleatòries que es donen de forma habitual en qualsevol sistema i que són normalment considerades indesitjables. Però, en aquest cas, aporten el plus d’estímul necessari per a que es desencadeni una mena de reacció en cadena, un disparament coordinat de les neurones.

Imaginem una resposta neuronal que depengui de que la magnitud del senyal arribi a un cert nivell. Potser, el senyal per si sol, encara que sigui cíclic i regular, no arribi al nivell necessari per desencadenar aquesta resposta. No obstant això, si a aquest senyal cíclic li afegim un soroll de fons, el valor del senyal augmenta, i s’arriba a superar així el llindar necessari que donarà lloc a la resposta (i a que les neurones actuin ordenadament, coordinades).

Espero que, tot i sortir de la tònica habitual del blog, us hagi agradat la notícia.

I respecte a la frase del principi… M’agrada pensar que som tant complexes com els planetes o les galàxies. I que l’ordre i el desordre van de la mà en la creació de la vida. Les neurones són la base del que som, però també del que no.

Fonts i enllaços consultats

*http://www.lavanguardia.com/vida/20160502/401515981350/ruido-fondo-cerebro-neuronas.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

*http://www.investigacionyciencia.es/noticias/orden-en-el-ruido-cerebral-14206

*http://www.idibaps.org/actualitat/noticies/20598/ordre-dins-el-soroll-del-cervell

*Referència de l’article original, publicat a Nature Physics:

Sancristóbal B, Rebollo B, Boada P, Sanchez-Vives MV, Garcia-Ojalvo J. Collective stochastic coherence in recurrent neuronal networks. Nature Physics, May 2016. DOI: 10.1038/NPHYS3739.

-Anna-

Novetats!

Hola!

Aquesta setmana tenim moltes ganes d’anunciar-vos una novetat que incorporem al blog.

Des del principi, quan la Marta i jo ens vam plantejar fer el blog, teníem molt clar que volíem comptar amb opinions, visions i explicacions d’altres professionals que complementessin tot allò que a nosaltres ens agrada. I per fi, ara que ja portem gairebé mig any en marxa, ens fa molta il·lusió presentar-vos una nova secció: la de les col·laboracions!

Aquest dilluns que ve, el dia 11, serà el dia Mundial del Parkinson, i no hem trobat millor manera d’explicar-vos la malaltia que demanant a una companya fisioterapeuta especialitzada en la matèria que ens faci l’honor d’estrenar secció 🙂

Per agraïr-li a l’avança el temps i la feina invertits en el post i posar-vos en antecedents, em permeto el luxe de fer-vos-en una petita presentació:

La nostra primera convidada és la Berta Mestre. La Berta és diplomada i graduada en fisioteràpia i va fer un màster que li va permetre especialitzar-se en la rehabilitació de patologies neurològiques. Pràcticament des de que va acabar la carrera la Berta va entrar a treballar a la Unitat de Parkinson i Trastorns del moviment del centre mèdic Teknon, atenent als pacients a nivell ambulatori i domiciliari. També ha treballat a la Unitat d’Estimulació Neurològica (UEN), atenent a persones amb dany cerebral adquirit.

Des d’un punt de vista més personal us puc dir que la Berta és una professional molt exigent, treballadora, i una apassionada de la docència i la recerca. En aquest àmbit ha col·laborat en 3 projectes des de la Unitat de Parkinson, a més de ser l’autora d’un poster presentat a la LXV Reunió de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) i, recentment, col·labora com a avaluadora en un estudi que s’està duent a terme des del CEMCAT (Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya).

Ja veieu l’impressionant valor de la nostra primera convidada. Gràcies Berta!

Esperem que dilluns obriu el blog amb ganes i us seguim animant a ser participatius i dir-nos tot allò que us agrada i no del blog, que comenteu i compartiu.

Moltes gràcies i fins dilluns!

-Apapatxar-