Treball en equip

“…las enfermedades no se van de vacaciones […] nadie escoge el mes que se viste con el pijama de paciente.” – Con tinta de médico (blog de un médico de urgencias)

Aquest article, sens dubte s’inspira en una història de cooperació entre professionals i pacient per fer, d’un repte, un gran èxit.

I és que fa poc més d’1 any a Vall d’Hebrón es va duu a terme una operació pionera a l’estat: substituir el gluti mig d’un pacient per una part del dorsal ample de la seva esquena perquè així no es quedés coix. I resulta que va funcionar. Si voleu saber la història en detall podeu consultar-la en el propi article que el pacient, l’Óscar Múñoz, periodista, va fer per explicar la seva història.

Jo el que volia fer era entrar en detalls tècnics perquè entengueu la dificultat i la meravella que suposa que aquesta operació hagi estat exitosa.

L’Óscar va ser diagnosticat d’un sarcoma sinovial, un càncer agressiu i de mal pronòstic que en aquest cas obligava a la cirurgia, en la què s’incloia l’extracció del gluti mig de la cama afectada. El gluti mig (imatge) és un múscul clau per la marxa humana, ja que dóna l’estabilitat lateral a la pelvis, evitant que coixegem. Quan està afectat dòna un patró de marxa típic anomenat marxa en Trendelemburg (imatge) [*També us deixo un vídeo perquè veieu millor la situació anatòmica i la funció dels músculs glutis].

 

Origen i inserció dels músculs glutis

Patró de marxa en Trendelemburg

Tal i com explica L’Óscar, quan els metges li van plantejar el tractament per al seu càncer van ser molt clars i sincers i li van comunicar que al treure el gluti mig es quedaria coix i fent un gran exercici d’empatia li van proposar una operació només realitzada un cop prèviament i que tenia molts riscos, però els beneficis de la qual també eren millors que no actuar. Així doncs els metges es van decidir a substituir el gluti mig de la cama dreta pel dorsal ample del mateix costat.

El dorsal ample (imatge) és un múscul que s’encarrega de fer l’extensió, adducció (apropament, del braç en aquest cas, cap a la línia mitja del cos) i rotació interna del braç, a més d’ajudar de forma indirecta en el control de la pelvis, amb l’extensió de la columna vertebral i a l’espiració forçada d’aire. Està situat a l’esquena, és molt gran i típicament usat per fer empelts musculars.

Com podreu entendre, la complexitat de l’operació rau en diversos punts:

• En primer lloc, en el moment d’extreure el gluti mig, el cirurgians van haver de deixar intactes els nervis i els vasos encarregats de la innervació i irrigació respectivament. En aquest cas, el gluti mig està innervat pel nervi gluti superior, una branca del plexe sacre. L’irrigació sanguínea la proporciona l’artèria glútia superior.
• Una altra feina important era extreure un empelt en condicions i que aquest s’adaptés correctament a la seva nova funció. I no oblidem les corresponents cicactrius que això deixa (també requereixen el tractament adequat).
• Pel que fa a la funció, és important que sapigueu que no tots els músculs del cos són iguals. Bàsicament, podem parlar de 2 tipus, els músculs tònics o posturals o estàtics i els músculs fàsics o de moviment o dinàmics. No vull entrar en gran detall de les diferències perquè podria donar per una altra entrada completament diferent, però sí que voldria aportar quatre dades que crec rellevants:
  • Els músculs tònics són els que s’encarreguen d’ajudar a mantenir la postura, és a dir, de treballar però sense moure’s. Aquests músculs tenen principalment fibres curtes i que no es fatiguen amb facilitat (perquè han de ser capaces d’exercir la seva funció durant un llarg període de temps). Així mateix, les neurones que els innerven són el que anomenem de descarrega lenta, és a dir, transmeten l’impuls de forma més lenta i constant en el temps. En general, són músculs que tenen tendència a tenir un to muscular elevat i és fàcil que s’escurcin.
  • Per la seva banda, els músculs fàsics són els que s’encarreguen del moviment tal i com l’entenem, és a dir, de fer que el nostre genoll es doblegui quan estem davant d’una escala, per exemple. Aquests músculs tenen fibres més llargues i que es fatiguen amb facilitat, és a dir, que són capaces d’aportar potència en un moment determinat del temps, però que no poden treballar molta estona seguida. Les neurones que els innerven són de descarrega ràpida, transmeten l’impuls al moment i llestos. La tendència és un to muscular baix i és fàcil que es debilitin.*Res en aquesta vida és blanc o negre, i els músculs no són una excepció. Cap múscul és completament tònic o fàsic, sinó que tenen les fibres combinades, però sempre en predominen més unes. En aquest cas, tant el gluti mig com el dorsal ample són més aviat fàsics, però també tenen un component postural important. No és casualitat doncs que els elegissin com a “intercambiables” per realitzar la cirurgia.
• Finalment, el més complicat: fer que un múscul acostumat a fer funcionar una espatlla ara faci moure correctament un maluc… Doncs el primer és col·locar-lo bé (un altre factor important perquè un múscul funcioni correctament és la direcció que tenen les seves fibres; segons la orientació faràn girar un ós en un sentit o un altre al contraure’s i variaràn la direccionalitat d’un moviment). I després, com bé li van dir al protagonista d’aquesta història un intens treball de rehabilitació, per ensenyar a l’empelt la seva nova funció. En la meva opinió, un prodigi!

 

Llegir aquesta història em va fer recordar un cop més la importància del treball en equip, de col·laborar per poder aportar el millor al pacient. I també que, fent la feina ben feta, el que sembla impossible és pot tornar real. Bona setmana!

 

-Fonts i enllaços consultats:

*http://www.infosalus.com/asistencia/noticia-sustituyen-musculo-pierna-espalda-paciente-20160824114910.html  (notícia infosalus)

*https://youtu.be/0CEeHPpYMfM (vídeo glutis; al text)

*https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAscul_gluti_mitj%C3%A0

*https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAscul_dorsal_ample

*https://sites.google.com/site/anatomiafisiologiacar/musculs-tonics-i-fasics

*https://www.fisioterapia-online.com/videos/estiramiento-de-musculos-tonicos-musculos-fasicos

*http://fissioterapia.blogspot.com.es/2013/07/los-musculos-estaticos-vs-musculos.html

-Imatges:

*http://3.bp.blogspot.com/-f9KYTrWqCSE/UbEGeHLdQsI/AAAAAAAABrg/EEsUlTXUM7g/s1600/Glutis.png

*http://1.bp.blogspot.com/-A9mggXSHjvo/T4Ta5JqSGqI/AAAAAAAAADI/BeiXEHjhYVA/s1600/trendelenburg-test1.jpg

*http://www.efisalut.com/apunts/imatges/musculs/Dorsal_ample.png

*https://d3j7fudf8o8iuo.cloudfront.net/var/ezwebin_site/storage/images/media/images/e-anatomy/lower-limb-anatomy-illustrations-and-diagrams/nerve-lower-limb-lumbosacral-plexus-nervous-anatomy-femoral-sciatic-nerve-en/2525130-3-esl-ES/nerve-lower-limb-lumbosacral-plexus-nervous-anatomy-femoral-sciatic-nerve-en_medical512.jpg

*http://www.edu.xunta.gal/centros/iesmontemoas/galeria/albums/iesmontemoas/userpics/10003/normal_M%C3%BAsculos_Tronco_Espalda_T%C3%B3nicos_o_f%C3%A1sicos_2_007.JPG

-Anna-

 

Les hormones sexuals femenines

“Porque lo que en el fondo se quiere contar es que existen leyes en la biología, y que los fenómenos que observamos se pueden entender. Y eso me parece muy importante, porque a diferencia de los objetos que estudia la física y la química, que nos parecen sometidos a leyes inflexibles, rígidas, mecánicas, la variedad casi infinita de formas que observamos en el mundo viviente nos hace pensar, equivocadamente, que todo es posible, arbitrario, que no hay orden ni -en consecuencia- explicaciones.”

El primer viaje de nuestra vida (Juan Luis Arsuaga)

Continuem amb el tema de les hormones. La setmana passada vam parlar de la definició i la classificació de les hormones i vam explicar les hormones sexuals masculines. Aquesta setmana vull parlar-vos de les hormones sexuals femenines, que tenen una mica més d’història; per acabar amb algunes alteracions relacionades amb elles.

Recordatori

Abans de res farem un petit recordatori de l’eix hipotàlem-hipòfisis-gònades. L’hipotàlem és qui inicia el procés amb la segregació de gonadotropines (GnRH), que provoca l’alliberació de FSH i LH per part de la hipòfisis. Aquestes dues hormones provoquen la producció de testosterona, en el cas dels homes, o d’estrògens i progesterona, en el cas de les dones. Recordem també que aquest eix s’autoregula depenent de la concentració d’aquestes últimes hormones.

HORMONES SEXUALS FEMENINES

Si ens centrem en les hormones sexuals femenines, hem de parlar d’estradiol, procedent de l’estrògen, i de progesterona, procedent del gestàgen. L’estrogen promou la proliferació cel·lular i el creixement de cèl·lules específiques que marquen característiques sexuals de les dones, en canvi el gestàgen prepara l’úter per a la gestació i les mames per la lactància.

Els estrògens són segregats pel efoliculo abans de l’ovulació i pel cos luteo després, en canvi la progesterona és segregada només pel cos luteo després de l’ovulació. A partir d’això ens endinsem completament en el món del cicle menstrual on vull fer una aturada per entendre millor quin és el paper de les hormones.

El cicle menstrual

El cicle menstrual és el patró rítmic que sofreixen les dones durant els anys fèrtils de variacions en la segregació d’hormones femenines i les conseqüents alteracions físiques dels ovaris i altres òrgans sexuals. El cicle dura 28 dies i consisteix en la maduració i l’alliberació d’un òvul i la preparació de l’endometri per a la implantació de l’òvul fecundat en el moment oportú. Per a què això es produeixi hi ha variacions dels nivells hormonals durant tot el cicle.

Per entendre-ho millor hem de diferenciar la transformació que es fa a nivell de l’òvul i el de l’endometri.

Òvul

• Creixement del fol·licle ovàric

Les concentracions d’estrògens i progesterona són baixos, i això provoca que a nivell hipotalàmic s’alliberi GnRH, que estimula la segregació de FSH i LH per part de la hipòfisis. La presència de FSH provoca el desenvolupament de 12-14 fol·licles ovàrics, que secreten un líquid amb una elevada concentració d’estrògens, i que provoquen que s’expandeixin anomenant aquesta estructura fol·licle antral.

Després d’una setmana de desenvolupament, un fol·licle ovàric creix més que la resta i provoca la degeneració dels 11-13 restants. El seu creixement està estimulat per les altes concentracions de FSH, LH i estrògens. La concentració d’aquesta última provoca que l’hipotàlem rebi una senyal inhibitòria, disminuint la segregació de GnRH i, conseqüentment també de FSH i LH. Tot i així, el fol·licle ovàric continua la seva maduració.

• Ovulació

Als 12 dies de l’inici, la hipòfisis produeix una segregació de LH, i alhora les cèl·lules teca secreten progesterona. En aquest moment en una zona de la paret del fol·licle es produeix una protrusió per acabar amb el trencament per a què l’ovòcit i les capes de granulosa que el rodegin entrin a la cavitat abdominal, a l’alçada de la trompa uterina.

Tota l’estructura que havia envoltat l’ovòcit durant la seva maduració, passa a anomenar-se cos groc per l’augment de mida i el color que agafen a causa de la presència de LH. El cos groc segregarà grans quantitats d’estrògens i progesterona durant uns 12 dies, sota la influència de LH. Passats aquests dies, el biofeedback negatiu a causa de les altes concentracions d’estrògens, provocarà que disminueix la segregació de LH i que el cos groc s’acabi degradant.

• Menstruació

Després de dos dies de la degradació del cos groc, apareix la menstruació.

Endometri

• Proliferació

Aquesta fase s’inicia per la segregació d’estrògens en els fol·licles quan s’estan desenvolupant, que estimulen la proliferació de les cèl·lules epitelials i de l’estroma. I després de 10 dies, els efectes estimulants dels estrògens provoquen el desenvolupament i l’engruiximent de l’endometri per preparar-se per la possible fecundació.

• Secreció

Després de l’ovulació, el cos groc segrega estrògens i progesterona. La presència d’aquesta última hormona provoca que les cèl·lules endometrials acumulin lípids i glucogen en el seu citoplasma, segregat per les glàndules. A més a més, continua el creixement de l’endometri que arriba a mesurar 6 mm.

• Menstruació

Sense l’estimulació dels estrògens i la progesterona que provoca el cos groc, l’endometri perdi la seva espessor. I a continuació hi ha una vasoconstricció dels vasos sanguinis que provoca la necrosis del teixit i, posteriorment, la descamació. La menstruació apareixerà poc després per a poder expulsar tot aquest teixit influenciada per la distensió de la cavitat uterina, les elevades concentracions de prostaglandines i les baixes concentracions de progesterona que contribueixen a unes contraccions uterines.

Us deixo aquest esquema que potser facilita la comprensió de tot aquest procés.

ALTERACIONS

Dismenorrea

La dismenorrea és el dolor durant la menstruació. M’agradaria deixar clar que el dolor no té perquè ser una incondicional a la menstruació, però si succeeix va bé entendre perquè.

El dolor té sentit si entenem la regla com una ferida de l’endometri que provoca el sagnat, i que aquesta lesió allibera prostaglandines. Les prostaglandines són unes molècules presents en quasi tots els teixits i que actuen com a mesuradors dels processos fisiològics, com per exemple la vasoconstricció, la inflamació, la coagulació de la sang, etc.

Llavors, si hi ha més o menys dolor durant la regla depèn de la capacitat que té el nostre cos de resoldre el procés inflamatori que suposa la menstruació.

Ovaris poliquístics

Com ja he explicat, durant el cicle menstrual es desenvolupen en els ovaris els fol·licles, on hi ha l’òvul.  En un determinat moment del cicle, apareix un fol·licle domina sobre els altres fent que aquestes altres es vagin atrofiant.

El síndrome de l’ovari poliquístic és en realitat una aturada ovàrica, és a dir, que els fol·licles es queden a mig creixement, a causa molts cops d’una mala regulació hormonal. Quan es produeix això, poden tenir símptomes com alteració de la regla per la manca de maduració d’un únic òvul, fent que els òvuls immadurs s’enquistin dins l’ovari. Això, a més a més, provoca un augment d’andrògens (hormona sexual masculina) i resistència a la insulina.

El tractament habitual és l’administració de pastilles anticonceptives que desenvolupen els processos hormonals de forma artificial. Tot i això, m’agradaria que es comprengués que realment no s’està solucionant el problema hormonal ni la possible resistència a la insulina; sinó senzillament tapant els símptomes.

Menopausa

La menopausa és l’esgotament dels ovaris.

Quan nena neix ja es sap la quantitat d’òvuls que desenvoluparà. Entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles capaços de reaccionar davant la presència de FSH i LH, provocant que la producció d’estrògens disminueix. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat. Són aquests intents els que provoquen una simptomatologia: sagnats cada 4 mesos, alteracions de l’estat d’ànim, entre altres. Tot això són els símptomes que fa el cos davant l’apagament  de l’òrgan.

Després de la menopausa, apareix una etapa post-menopausa en que la LH i la FSH estan baixen i ja no intent pujar els estrògens que continuen baixos, igual que la progesterona. Per tant podem resumir dient que la menopausa és una procés neuroendocrí.

Un dels tractaments que s’han donat al llarg del temps són els fito-estrògens per intentar millorar la simptomatologia de la menopausa, però s’ha de vigilar perquè la sensibilitat als estrògens per part de les mames no disminueix i poden aparèixer miomes o mames fibrossades.

En totes aquestes disfuncions la fisioteràpia pot ajudar amb les seves maniobres per intentar descongestionar la zona, amb les tècniques que influencien sobre el sistema nerviós autònom i/0 millorar el repartiment de tensions viscerals, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Fisioterapia en obstetricia y uroginecologia – Carolina Walker
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• Apunts

Marta S.

Les hormones: definició i hormones sexuals masculines

“Aprenguem a posar delicadesa en les situacions delicades (…), i per això cal treure els cossos de l’armari i revestir-los de la seva dignitat com a generadors d’universos de percepcions i d’expressions, com a comunicadors que volen parlar i escoltar”.

El regal de la comunicació – Sebastià Serrano

 

Continuem aquest mes de setembre amb el tema de les HORMONES, per definir el concepte i parlar, en aquest cas, de les hormones sexuals masculines.

LES HORMONES

Abans de res hem de tenir clar què són les hormones. Molts cops en parlen, de les pròpies (“els adolescents van hormonats”, “després de l’embaràs, hi ha un festival d’hormones”), les dels animals que ens mengem (“aquesta carn està hormonada”), entre altres. Però què són?

Les hormones es defineixen en el diccionari de medicina VOX com: “Molécula de naturaleza proteica, lipídica, etc. segregada por glándulas y transportadas por la sangre hasta los órganos en los que ejerce su acción (activando o inhibiendo su actividad)”. Per tant, podem dir que són un tipus de missatgers per comunicar-se entre les cèl·lules del nostre cos, i aconseguir així que les funcions es facin de forma coordinada. Malgrat això, hem de saber també que existeixen altres tipus de missatgers: els neurotransmissors, les neurohormones, la paracrina i l’autocrina.

Vull donar una explicació en el cas de les neurohormones, ja que el control nerviós i l’endocrí es troben molts cops units o coordinats a través de les cèl·lules neuroendocrines localitzades a l’hipotàlem i que arriben fins a la hipòfisis, estructures cerebrals molt importants per a la regulació endocrina. Aquestes cèl·lules neuroendocrines alliberen les següents neurohormones: hormona antidiürètica, oxitocina i hormones hipofisotropes.

Les funcions que poden desenvolupar les hormones (o les neurohormones) són molt importants per a la regulació i l’equilibri (homeòstasis) del cos i poden anar des del creixement, el metabolisme, el desenvolupament, la reproducció, la conducta, etc.

La classificació de les hormones i neurohormones es fa en funció de la seva estructura química i, per tant podem diferenciar:

• Proteïnes i pèptids: es sintetitzen en el reticle endoplasmàtic.
• Esteroides: es sintetitzen a partir del colesterol.
• Derivats de l’aminoàcid tirosina: diferenciem les hormones de la glàndula tiroides (tiroxina i triiodotironina) i les de la medul·la suprarenal (adrenalina i noradrenalina).

El control de la segregació de les hormones s’aconsegueix, majoritàriament, a travès d’un sistema de retroalimentació o biofeedback negatiu. És a dir, que l’excés de presència de l’hormona necessària, provoca que un efecte regulador sobre la glàndula endocrina aturant o disminuint la segregació de l’hormona.

Aquí us deixo un vídeo sobre les hormones que he trobat de la magnifica col·lecció de Érase una vez… el cuerpo humano: https://www.youtube.com/watch?v=XktP1NX1JrM

HORMONES SEXUALS

El cicle de les hormones sexuals, tan femenines com masculines, comença a nivell de l’hipotàlem. Aquesta estructura cerebral és qui comença amb la segregació de gonadotropines (GnRH), que aquesta provoca l’alliberació de dues hormones més a nivell de la hipòfisis, la hormona foliculoestimulant (FSH) i la hormona luteïnitzant (LH). La FSH i la LH influenciaran en les gònades sexuals provocant la producció de testosterona, en el cas dels homes, o d’estrògens i progesterona, en el cas de les dones.

Així com ja he explicat abans, la presència d’aquestes hormones (testosterona, progesterona i estrògens), provocaran una efecte regulador damunt l’hipotàlem i la hipòfisis. Per exemple, en el cas de l’augment de la concentració de testosterona, provoca que la FSH i LH disminueixin per la inhibició que exerceix sobre l’hipotàlem i la hipòfisis.

Hormones sexuals masculines

Si ens centrem ara en les hormones sexuals masculines, parlarem única i exclusivament de la testosterona. Aquesta és una hormona esteroide, és a dir sintetitzada a partir del colesterol, i secretada per les cèl·lules de Leydig localitzades en els testicles.

La testosterona té efectes sobre els òrgans sexuals i no sexuals, i és necessària per a la diferenciació en la pubertat, encara que és present durant tot el desenvolupament. Participa en el desenvolupament dels testicles, del penis, de les vesícules seminals i la pròstata, la distribució del pèl i l’augment de l’espessor de la pell; però també en l’estimulació del creixement, en la proliferació de les cèl·lules òssies, en les funcions del fetge, l’estimulació de la síntesis de factors de la coagulació, entre altres.

La seva secreció es produeix, com ja he dit, a partir de l’augment de l’alliberació de LH i FSH en la hipòfisis, iniciada per la presència de gonadotropinas. La LH estimula la formació de testosterona per les cèl·lules de Leydig, i la FSH estimula l’espermatogenia i l’espermiogenia. L’espermatogenia és el procés de formació dels espermatozoides i l’espermiogenia és una part d’aquesta formació, concretament el procés de transformació dels espermàtides en espermatòcits.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Comprendio de Fisiología médica – Guyton & Hall

 

Marta S

Esclerosi lateral amiotròfica (ELA)

“También te llevas sorpresas negativas, como comprobar que a algún fisio de estos, acostumbrados a tratar con enfermos graves, le da demasiado respeto la ELA, tanto que cometen el error de la gente de a pie de soltarme frases fuera de la realidad, en la línea de la que he contado al principio. O te hacen creer que una zona claramente afectada por la ELA va a mejorar su funcionalidad, cuando es del todo imposible, siempre va a peor. Esa caída física les hace recordar que su labor solo puede ser de ralentización en el mejor de los casos, pero noto que algún profesional no lo asume fácilmente. Usan el mismo tono de ánimo que con alguien que comprueba su mejoría tras el trabajo constante, que tiene como meta recuperar algo o todo de lo perdido. Pero ese tono suena ridículo en la ELA”.- Carlos Matallanas en su blog “Mi batalla contra la ELA” (Post: La fisioterapia en la ELA y el concepto de rehabilitación”).

Encara no havíem parlat al blog de la que és, probablement, la pitjor malaltia neurodegenerativa, l’esclerosi lateral amiotròfica o ELA, famosa fa 1 any per la campanya de l’Ice bucket challenge, però en el fons una gran desconeguda. El que m’ha portat a fer-ne el post, ha estat una notícia recent: “Identifiquen l’impulsor del dany de les cèl·lules nervioses en l’ELA” (de la que parlaré més endavant en aquesta entrada), però també el blog d’un periodista esportiu amb ELA, en Carlos Matallanas, altament recomanable. M’agrada com “ens posa les piles” als fisioterapeutes, tal i com mostra la frase destacada (el link també el teniu a dalt).

L’ELA, també coneguda com a malaltia de Lou Gehrig, és una malaltia neurodegenerativa que afecta al sistema nerviós central (SNC), més concretament a les motoneurones [podeu dirigir-vos a les entrades d’introducció al sistema nerviós i d’anatomia bàsica del sistema nerviós per a més detalls]. Aquestes neurones, encarregades del control dels músculs voluntaris, van degenerant a poc a poc, fent que la persona vagi desenvolupant una atròfia muscular que acabarà convertida en una paràlisi progressiva de la musculatura. És particularment agressiva perquè acaba afectant la musculatura central, és a dir, la que controla el tronc, el coll, la parla, la deglució i la respiració, amb les greus conseqüències que això pot tenir.

L’ELA és hereditària en un 5-10% dels casos: la resta es presenta de forma aleatòria i no se’n coneix la causa, encara que úlitmament s’ha especulat, sobretot, amb un error del sistema immunitari i amb una infecció d’origen fúngic, però són hipòtesis que, de moment no han acabat de quallar. La recerca actual apunta cap a una combinació de factors.

Afecta una mica més als homes que a les dones i sol presentar-se entre el 40 i els 60 anys, tots i que n’hi ha formes juvenils.

Símptomes:

És interessant de comentar que hi ha uns símptomes inicials que, a vegades, poden passar desapercebuts perquè són vagues, i després amb el temps van evolucionant cap a formes més òbvies. Els podríem resumir de la següent manera:

• Debilitat muscular a 1 o més de les següents parts del cos: mans, braços, cames o músculs de la parla, de la deglució o de la respiració.
• Tics (fasciculacions) i rampes musculars, especialment a mans i peus.
• Dificultats per usar braços i cames.
• “Engollir-se les paraules” i dificultat per projectar la veu.
• En etapas més avançades, falta d’alè i dificultat per respirar i deglutir.

Tradicionalment sempre s’havia dit que no hi havia afectació ni sensorial ni cognitiva en l’ELA, sinó que era purament motriu, però estudis recents relacionen l’ELA amb diverses formes de demència fronto-temporal, el que comporta un canvi de paradigma, tant a nivell dels símptomes com a nivell de la investigació sobre les causes. A les fonts consultades deixo l’enllaç a un article recent que pot servir de resum sobre els reptes que enfronta la recerca.

Diagnòstic

No hi ha cap prova específica per a poder diagnosticar l’ELA. Es fa un examen físic i una batèria de proves per descartar altres afeccions fins que s’arriba a aquesta conclusió. Entre les principals proves per fer un bon diagnòstic diferencial hi ha les següents:

• Proves electrodiagnòstiques, que inclouen electomiografies (EMG) (una prova que consisteix en punxar un electròde al múscular per així obtenir una imatge de la conducció nerviosa així com l’escolta del batec que fa la transmissió nerviosa) i anàlisis de la velocitat de conducció nerviosa.
• Estudis de sang i d’orina.
• Punció lumbar.
• Radiografies i ressonància magnètica.
• Mielograma de la columna cervical (consisteix en la injecció d’un contrast i a través de fluoroscopia s’observa l’estat de la medul·la, les arrels nervioses i les meninges al nivell de la columna que correspongui).
• Biopsies dels músculs i/o nervis.
• Examen neurològic complet.

Imatges de RM d’un cervell amb ELA

Què pot fer la fisioteràpia per a una persona amb ELA?

Aquest és el punt més interessant de l’article, perquè la resta es pot trobar fàcilment fent una bona recerca. I part de la importància recau en el que “ens critica” en Carlos Matallanas al seu blog: no gaires fisioterapeutes sabem enfrontar-nos al que suposa realment tenir un pacient amb ELA a davant. A vegades, com ell diu, encara que estem acostumats a tractar amb pacients greus, tendim a pensar que, encara que amb temps, serem capaços de revertir el procés i això, avui en dia amb l’ELA, és impossible. Hem de ser realistes, enfrontar els fets amb i pel pacient i saber-li transmetre que la nostra feina intentarà frenar l’avanç de la malaltia i fer-li la vida més còmoda. Senzillament això, però crec que una missió prou important.

Així doncs, què podem fer? (tenint en compte que, depenent de la zona cerebral on hi hagi més afectació, els símptomes tendiràn més a ser uns o altres):

-Realitzar estiraments de tot el cos, per mantenir l’elasticitat del múscul i els nervis i que així, com a mínim, no hi hagi un problema “estructural”.

–Mobilitzar pel/amb el pacient, depenent una mica del seu estat, les articulacions, per evitar rigideses.

-Estimular els músculs mentre els detectem actius, per a que es mantinguin en bon estat i, per tant, fer fer exercici al pacient (buscant la força, però també l’entrenament de la propiocepció i l’equilibri). Serà especialment important reforçar la musculatura de la columna, deglutòria, de la parla i respiratòria. Tot això amb la idea de mantenir el control del tronc, del cap i les funcions actives.

Com us he explicat, en l’ELA hi ha un procés d’atròfia muscular progressiva, és a dir, el múscul, constituit per fibres contràctils, va canviant i aquestes van esdevenint fibres de col·làgen o greix, que no permeten la seva contracció. El causant de la malaltia és el que ho provoca, però la immovilitat ho empitjora.

Teixit muscular sa

Teixit muscular inicialment atrofiat

-Donar pautes posturals i d’exercicis per fer a casa i reduir al màxim els efectes de l’espasticitat i mantenir el millor possible l’estat del cos (perquè les hores de tractament són molt poques enfront de les hores que la persona està sense fer-ne).

-A nivell de la musculatura respiratòria, segurament el treball més important, haurem d’ensenyar al pacient a aprofitar al màxim les seves capacitats i encarar-les a que sigui capaç de tossir mentre es pugui. En fases avançades de la malaltia, ajudarem a mobilitzar les secrecions, és a dir, ajudar a que el pacient sigui capaç d’eliminar els mocs i així evitar al màxim les infeccions respiratòries i disminuir la sensació d’ofec que això dòna.

-A nivell de la musculatura deglutòria, l’haurem d’estimular perquè treballi al màxim possible, donar pautes posturals per a facilitar-la i ensenyar tècniques manuals a la família/cuidadors perquè es pugui ajudar al pacient, especialment en les últimes fases de la malaltia. També serà especialment important el paper de la logopedia, com també ho serà en l’estimulació de la musculatura de la parla i en l’aprofitament de les capacitats respiratòries per a poder parlar.

 

I finalment, acabar comentant breument la notícia que em va inspirar el post: “Identifiquen l’impulsor del dany de les cèl·lules nervioses en l’ELA”.

Investigadors de Harvard han identificat el comportament anormal d’un enzim anomenat RIPK1, que provoca dany a nivell axonal, en concret, parant la producció de mielina, que és la substància que envolta els nervis, protegint-los i fent que la conducció nerviosa sigui més ràpida. Així doncs, l’estratègia que proposen els investigadors és inhibir la producció d’aquest enzim per frenar l’avenç de la malaltia. Fins al moment ho han provat amb èxit amb ratolins i ja està en marxa, en fase 1, el primer estudi amb humans. Això vol dir que encara tardarem bastants anys a veure-ho convertit en un fàrmac, si és que funciona, però obre les portes a una nova estratègia terapèutica.

I aquí acabo el primer post de setembre! Espero que us hagi resultat útil, i com sempre us dic, si així ho creieu, compartiu-lo si us plau, aviam si poc a poquet arribem a més gent. Gràcies!

-Fonts i enllaços consultats

*Fundació Miquel Valls.

*https://medlineplus.gov/spanish/amyotrophiclateralsclerosis.html

*https://espanol.ninds.nih.gov/trastornos/esclerosis_lateral_amiotrofica.htm

*http://www.fundela.es/ela/informacion-general/

*http://sid.usal.es/idocs/F8/FDO7213/ELA.pdf

*Morgan S, Orrell RW. Pathogenesis of amyotrophic lateral esclerosis. Br Med Bull. 2016 Jul 22.

Imatges

*http://blogsumed.es/wp-content/uploads/2015/06/Infograf%C3%ADa.jpg

*http://www.elsevier.es/ficheros/publicaciones/00338338/0000005300000002/v1_201305061422/S0033833810003887/v1_201305061422/es/main.assets/gr3.jpeg

-Anna-