Humanització del part

“Todo rasgo humano actual deriva de unos ancestros que consiguieron perpetuar sus genes.”

El mono que llevamos dentro (Frans De Waal)

Seguint amb el tema que va obrir n’Anna fa dues setmanes, avui em toca parlar sobre la humanització del part. Amb aquest tema entre mans, sé que em podria deixar endur per l’emoció que em desperta quan recordo Guinea, en el que he llegit i en com penso que hauria de ser; però intentaré no fer-ho i parlar-vos des de l’evidència i l’evolució.

Llavors, el primer que he fet és recopilar tots els llibres que tenc a la meva prestatgeria sobre això i recercar articles que en algun moment van arribar a les meves mans. Aquesta ha de ser la base de tot!

---

Per començar a escriure aquesta entrada la primera pregunta que em va sorgir a la ment és: per què necessitem parlar d’humanització del part? A llarg de la nostra història com a homo sàpiens sàpiens hem hagut de necessitar ajuda per realitzar aquest fet tan natural. Això ha fet que actualment els parts estiguin molt medicalitzats i algunes futures mares tenen por de si ho sabran fer. Però el que tenc molt clar és que sí que en sabem, n’hem de saber perquè hem arribat fins aquí que ja és molt!

La següent pregunta que se’m va presentar davant va ser: per què necessitem ajuda? La resposta d’això és pura anatomia evolucionista:

1. Nadons molt immadurs: el gran creixement cerebral que vam sofrir al llarg de l’evolució sumat als canvis de la pelvis per la bipedestació, va fer impossible que nasquéssim totalment formats. Així que la solució que va ser néixer amb un 60% del creixement cerebral fet i que s’acabés de desenvolupar fora de l’úter durant els set anys següents. Es diu que el desenvolupament complert del cervell no succeeix fins als vint-i-tres anys. (1)
2. Mida del cap: com ja he mencionat tenim un crani molt gran perquè el cervell és molt gran. La capacitat cerebral d’un sàpiens modern és de 1200-1400 cm³, comparem-los amb els 600 cm³ dels primers homes de fa 2,5 milions d’anys. (2)
3. Recorregut del canal del part: aquest punt és el més important i el motiu d’això és la bipedestació. El canal del part dels homo sàpiens sàpiens no és recte com ho eren els de les ardipitheus ramidus o els animals quàdruples, sinó que sofreix algunes anul·lacions fent que el fetus hagi de realitzar varies rotacions sobre ell mateix. (1)
4. No podem agafar el bebè: a causa de les rotacions que ha de fer el nadó per avançar pel canal del part i que amb la bipedestació la vagina s’ha desplaçat cap endavant, el bebé surt mirant cap al còccixs. Quan ho comparem amb altres primats veiem que neixen mirant cap al ventre de la mare de manera que aquesta li és molt fàcil apropar-lo cap al seu pit, netejar el nas i la boca si hi ha alguna obstrucció o desenrotllar el cordó umbilical si és necessari. (3)

Amb aquesta última explicació sabem el per què, ara ens hauríem de preguntar el qui: qui ha ajudat a les dona a parir al llarg de l’evolució? Trobar la resposta a aquesta pregunta m’ha donat diferents versions. Algunes pàgines que he llegit diu que eren les pròpies parelles que ajudaven a parir, altres llocs parlaven d’aquelles dones de la tribu que no eren fèrtils o que ja estaven en etapa de menopausa i no tenien la seva pròpia descendència que cuidar. A partir del 1500 aC és quan apareixen major nombre de documents i es comença a tenir en compte la higiene i altres coses. Però no és fins l’època del Renaixement que s’institueix la formació de matrona. (7)

I com estem ara? En la pàgina de El Parto es Nuestro (6), he trobat un recull de xifres sorprenents:

• El 25,3% dels parts a Espanya acaben en cesària (dades del 2012).
• El 54,08% dels parts normals a Espanya els hi fan episiotomia, però dels parts instrumentals és el 92,06% (dades del 2006).
• El 15% dels parts a Espanya acaben utilitzant instruments (dades del 2006).

Són dades molt antigues que segurament hauran sofert variacions, però així ens podem fer una idea dels percentatges.

I si sempre hem parit amb ajuda, ara fins i tot necessitem instruments, talls, cesàries…? Perquè hem alterat la metodologia. En el llibre del Dr. Michel Odent parla sobre la necessitat d’intimitat, foscor, calentor i moviment.

“Comprender que el parto es un procesos involuntario que pone en juego estructures arcaicas, primitives, mamíferes del cerebro nos lleva a rechazar esta idea preconcebuda según la cual la mujer puede aprender a dar a luz. No se puede ayudar a un procesos involutnario; solo se puede preocupar no perturbarlo demasiado.” (4)

Per sort cada cop hi ha més dones que intenten fugir del control i busquen la part més instintiva. El final el més important, i que crec que no és incoherent en com estan organitzats els hospitals actualment, és el moviment. El moviment que permet a la pelvis desenvolupar l’obertura necessària per el part i que ajuda al control del dolor. Hi ha unes il·lustracions magnífiques de Blandine Calais-Germain que ajudes a tota futura mama. (5)

A més a més, actualment les dones disposen dels plans de parts. Aquets són documents que les futures mares poden omplir explicitant com volen que sigui el seu part. Poden elegir coses com si volen fer ús de l’epidural, qui les acompanyarà, si volen alguna postura o material determinat per la fase de dilatació, si voldran oxitocina en el cas que el part s’allargui, si volen evitar, sempre que sigui dins un part normal, instruments o episiotomia, si volen pell amb pell just al néixer el seu fill, entre altres. Aquí us deixo el link del document que ha fet el Ministeri de Salut espanyol.

En els nostres dies també cada cop hi ha més hospitals que disposen de sales de dilatació on la dona es pot moure lliurement i disposa de material per fer-ne ús com pilotes, piscines, fulards, entre altres. Existeix una altra alternativa si la parella no vol traslladar-se, que són els parts a casa sempre amb la supervisió d’alguna llevadora, com per exemple fa l’ALPAC (Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya). I el punt mig que existeix és la casa de parts, que a Catalunya existeix Casa Migjorn.

Encara ens queda molt camí per endavant, però crec que ja és un gran part que les futures mares puguin disposar de la informació per a decidir com vol que sigui el seu part.

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

1. La Cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)
2. Sàpiens (Yuval Noah Harari)
3. El primer viaje de nuestra vida (Juan Luis Arsuaga)
4. El bebè es un mamífero (Dr. Michel Odent)
5. Parir en movimentos (Blandine Calais-Germain)
6. elpartoesnuestro.es
7. http://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-articulo-resena-historica-e-hitos-obstetricia-S0716864014706327
8. https://llevadorespartacasa.org/
9. https://migjorn.net/
10. http://tribumaterna.com/erase-una-vez-cuando-las-mujeres-parian-verticalmente/

Introducció a la humanització (en fisioteràpia)

[sobre la fisioteràpia] “Es una profesión, sin duda, humana, humanista y humanizadora que debemos reivindicar como tal.” – Martín Urrialde (degà del Colegio de Fisioterapeutas de Madrid en una entrevista per “Acta Sanitaria”; https://www.actasanitaria.com/jose-antonio-martin-urrialde-la-humanizacion-pretende-dar-equidad-entre-ciencia-y-humano/)

He volgut començar el post amb un vídeo perquè crec que explica millor del que jo podré ara expressar el que tinc ganes d’explicar-vos aquesta setmana i el per què.

La humanització de l’assistència sanitària (HAS) hauria de ser un dels temes que més debat ens generés als professionals de la salut. Amb això vull dir que cada dia hauríem de fer l’exercici de parar-nos a pensar com hem actuat, quin llenguatge hem fet servir per dirigir-nos als nostres pacients o als nostres companys, si hem escoltat, i un llarg etcètera de preguntes més.

La HAS no deixa de ser un tema controvertit, malgrat en la meva opinió hauria de ser un fet intrínsec a la pràctica de qualsevol persona que estès en contacte amb el sistema sanitari, i especialment dels professionals d’atenció directa (la creixent literatura al respecte ho justifica i argumenta). Hi ha qui diu que, si ens humanitzem, si empatitzem, ja no fem bé la nostra feina. Tota la tècnica, tota la professionalitat, se’n van en orris perquè no som capaços d’actuar amb l’objectivitat que requereix la situació. I vosaltres, què en penseu?

El concepte “humanització de l’assistència sanitària (HAS)” és molt ampli, afecta moltes àrees i moltes persones. Destacaré diverses definicions que a mi m’agraden i les desgranarem fent un resum dels principals punts a tenir en compte (gràcies als meus professors del màster; (1)):

“Humanizar la atención sanitaria significa apostar por una sanidad más amable y centrada en las personas, independientemente de su rol; humanizar también significa personalizar la asistencia escuchando lo que necesitan pacientes y familiares, no lo que nosotros pensamos que necesitan, sino atendiendo a sus necesidades, aunque no coincidan con las nuestras y convertir esto en un proceso clínico donde la actitud sea fundamental. Humanizar es también entender y aceptar que los profesionales somos falibles y vulnerables, y que también necesitamos ser escuchados puesto que somos el capital básico para humanizar la Sanidad. Todos los sistemas sanitarios estarán humanizados cuando esté al servicio de todas las personas: personas enfermas, familiares y profesionales.
El cuidado requiere competencia profesional y formación, pero también individualidad, emoción, solidaridad, sensibilidad y ética. Precisa de grandes dotes de comunicación y habilidades de relación: empatía, escucha activa, respeto y compasión”.

“Hablar de humanización reclama la dignidad intrínseca de todo ser humano y los derechos que de ella derivan“.

“Para muchas personas la humanización es algo utópico, algo que debería ser pero que se antoja irrealizable dados los numerosos condicionantes socioculturales, laborales, propios del mundo en el que se pretende situar la acción de humanizar.
Pero si entendemos la utopía como lo hace Bloch, se convierte en una empresa apasionante: <<La utopía no está en su realización que es indispensable, sino en que nos sirve de estímulo para tender siempre hacia una meta que todavía no hemos alcanzado>>“

“Humanizar es cultura, política, sociedad, economía, ética y justicia. […] Humanizar no solo es cuestión de actitud: también precisamos poner la H a las estructuras materiales y técnicas“.

Com veieu en aquesta multitud de definicions es destaquen múltiples factors a tenir en compte. Comentem-los:

• La humanització s’ha de centrar en les persones. Dins d’aquest grup, passa per davant de tot atendre les necessitats dels pacients i respectar-ne la seva dignitat. Però també implica valorar i escoltar les necessitats de les famílies que acompanyen aquesta persona i, per últim, però també important, dels professionals sanitaris que els atenen.
• Pel que fa als pacients, s’han d’atendre necessitats bàsiques, se’ls ha d’escoltar i valorar (inclús, i especialment, quan estan en situació crítica, que llavors podem precisar de l’ajuda de la familia) i respectar sempre els seus drets (especialment el de la informació) i voluntats. Se’ls ha de convertir en part activa del seu procés de cura i recuperació.
• Pel que fa a les famílies (que el concepte de familia en humanització també varia de la definició que contempla el diccionari, ja que no implica necessàriament una relació genética, sinó la persona que designi el pacient com a tal, on la importància recau en el vincle afectiu), també se’ls ha de tenir en compte en les decisions, convertir en part activa de la cura i garantir-ne els drets d’informació i educació.
• Pel que fa als professionals, a part de valorar-ne la professionalitat i els coneixements tècnics, se’ls ha de donar la formació necessària en habilitats comunicatives i coneixements ètics, se’ls ha d’escoltar, donar espais adequats per al descans i la gestió, etc.
• La humanització és un procés, i com a tal, hem d’entendre que no és un fet que esdevindrà d’un dia per l’altre, sinó un continuum en el temps. Tothom (pacients, famílies, professionals tènics i gestors i, fins i tot, la societat) n’és part activa i, per tant, requerirà d’una constant formació i valoració per fer-lo avançar.
• La comunicació i les habilitats de relació en són una part fonamental i esdevenen, sens dubte, la principal manca curricular de molts dels professionals sanitaris avui en dia. És cert, que es comencen a contemplar dins dels plans d’estudis, però no de tots els professionals sanitaris i tampoc amb un nombre d’hores suficient (al meu entendre). És cert, que també hi ha una part d’aquestes habilitats que és innata, que es té o no, però també es pot treballar.
• El dret a la salut, igual que qualsevol dels drets en altres àmbits, és un concepte heteri i abstracte per molts de nosaltres; sabem que el tenim però no sabem exactament en què consisteix. Bàsicament ens garanteix que visquem amb el nivell més alt de salut que poguem amb la màxima dignitat i sense fer distincions entre persones; que qualsevol acte o política que tingui com a finalitat posar en perill la integritat física d’una persona o col·lectiu sigui penada; que gaudim de qualitat de vida en diferents entorns i contemplant els factors econòmic, cultural, social i polític; que poguem implicar-nos activament en la realització de polítiques per la salut (2). D’això, lògicament, en deriven una sèrie de legislacions, polítiques, accions, etc. que, com podeu veure, sobrepassen l’àmbit purament sanitari, i impliquen també altres sectors de la societat (“Humanizar es cultura, política, sociedad, economía, ética y justicia”).
• Humanitzar no implica només les persones, sinó també les tècniques i les estructures. És a dir, qualsevol dels procediments que els professionals realitzem a diari requereixen (o hauríen de requerir) d’una explicació prèvia, de la valoració de la situació de la persona en aquell moment (per exemple: imaginem una persona que està ingressada a l’UCI i, durant la nit, se li han de fer cures, revisar diferents constants vitals i fer un canvi postural. El/s professional/s que l’atenguin seria bo que intentéssin fer totes aquestes accions d’una tongada per no molestar la persona en repetides ocasions, amb una llum que no molesti en excès a la persona, intentant moure-la el mínim possible, intentant no fer gaire soroll, per no interferir tant en el seu descans i, abans que res, explicant-li a la persona què anem a fer i com). Per altra banda, l’arquitectura i la distribució del mobiliari, així com el mobiliari en sí, i altres objectes que hi puguin haver en una habitació o una sala d’espera, també contribueixen a fer l’ambient més acollidor, orientador (en temps), on és més fàcil de treballar i de conviure, i també d’accedir-hi.

Si ens centrem en la fisioteràpia, hi ha encara molt poca bibliografia referenciada amb el concepte “Humanització de l’assistència”, que és el descriptor que hauríem d’usar (jo he trobat a penes 10 articles deprés de fer una recerca en les principals bases de dades i tan sols 2-3 impliquen de forma activa als fisioterapeutes; els podeu veure citats a la bibliografia; referències de la 3 a la 12). Hi ha, potser, més referències usant el concepte “enfoc biopsicosocial”, el nou paradgima al que tendeix la sanitat en aquests moments, però és un concepte massa ampli per validar-lo. Tenim feina per començar a plasmar el que veiem cada dia amb els nostres ulls: que quan fem la feina amb perspectiva humanista (i no només científico-tècnica), els resultats milloren exponencialment.

Dins el nostre Codi Deontològic hi consta la següent frase (13):

39. “En la seva activitat i, especialment, en l’exercici de la professió, el fisioterapeuta ha de tenir cura de respectar i de promoure l’atenció dels principis fonamentals de la persona”.

No se m’acut millor argument per justificar per què els fisioterapeutes no quedem exempts de tot aquest procés.

En conclusió, m’agradaria que aquesta entrada servís per fer-vos reflexionar a vosaltres, professionals, sobre la manera com desenvolupeu la vostra activitat diària i animar-vos a fer formació sobre comunicació, habilitats relacionals, etc, perquè en tenim una manca important. M’agradaria també que valoréssiu el munt de punts en els que podem influir per humanitzar la nostra activitat. I finalment, m’agradaria que servís com font d’informació per a tots, com a ciutadans, per poder reclamar i ser part activa del canvi. Benvinguts a la revolució de la cura!

 

Bibliografia

1. Zaforteza C, Heras G. Introducción a la humanización en la asistencia sanitaria. 2018. Módulo 1 del “Máster en humanización de la Asistencia Sanitaria: pacientes, familias y profesionales”. Universitat de Barcelona, IL3.
2. http://www.codevida.org/derecho-a-la-salud-y-la-vida/que-es-el-derecho-a-la-salud
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25868310
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5808422/
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28231685
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24483968
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21575243
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/15458755
9. https://www.researchgate.net/publication/300411811_Preventive_physical_therapy_and_care_humanization_in_the_treatment_of_a_bedridden_home_care_neurologic_patient
10. http://www.scielo.br/scielo.php?pid=S1809-29502016000300294&script=sci_arttext&tlng=en
11. http://www.nureinvestigacion.es/OJS/index.php/nure/article/view/857
12. https://www.picuida.es/influencia-de-la-humanizacion-de-la-atencion-perinatal-sobre-el-uso-de-la-analgesia-epidural-y-las-tasas-de-fiebre-intraparto/
13. https://www.fisioterapeutes.cat/ca/institucional/legislacio/codi-deontologic
14. https://humanizandoloscuidadosintensivos.com/es/inicio/

Imatges

*Entrada “(DES)Humanización en (de) la atención sanitària” (16/12/2011) del blog Regimen Sanitatis 2.0.

*EFE Salud

-Anna-