El contacte matern i el dolor

Es difícil volver a tus raíces cuando son débiles y están lejos. Es difícil volver a tus raíces cuando el idioma que usas a diario como adulto no es tu lengua materna.

El Bebé es un Mamífero (Dr. Michel Odent)

Aquesta setmana us vull parlar del contacte matern com a regulador del dolor.

Ja fa uns mesos vaig fer una entrada sobre com aquest contacte matern ajudava a regular la resposta a l’estrès del futur adult. Partint de la introducció (transcric paraules textuals: hem de tenir clar que davant d’una situació d’estrès el sistema nerviós autònom simpàtic s’activa per a preparar el cos per lluitar o fugir), és també aquest sistema autònom el gran protagonista amb el dolor, malgrat que en aquesta entrada ens quedarem en estructures cerebrals.

DOLOR

Fa alguns anys (i que orgullosa em sento de poder escriure això) vam estar parlant del dolor: dels tipus que hi havia, del dolor crònic, del que succeïa en el cervell… I és aquí on vull expandir-me una mica més i acabar relacionant-ho amb com el contacte matern ho pot regular.

El dolor es defineix com una experiència sensorial i emocional desagradable provocada per estímuls que lesionen, real o potencialment, els teixits.

L’estimulació d’unes fibres nervioses anomenades Aδ i C són les responsables de transportar la sensació de dolor, entre altres sensacions (fred, calor, picor, set, gana, etc.), fins a la medul·la espinal. En aquest punt les fibres faran connexions amb el sistema nerviós autònom per crear un canvi de conducta i solucionar aquella situació d’alarma. Però no vull entretenir-me molt en aquest punt, sinó entrar més en aquelles estructures que hi ha a nivell cerebral que ens fan conscients del dolor i/o provoquen la inhibició d’aquest.

Hi ha el Locus Ceruleus (inhibició a través de noradrenalina* en situació de por o amenaça), el Rostral Ventromedial Medulla (regió sensible a la serotonina*, però on també s’hi poden trobar receptors µ-opioides*), el Periaqueductal Gray, el Thalamus (filtra quina informació es farà conscient), la Insular Cortex (percep que alguna cosa no va bé) i la Anterior Cingulate Cortex (relacionada amb l’emoció que afegim en aquest estat d’alarma). Totes aquestes estructures es troben en el tronc cerebral o ja en el cervell i intentaran influir en les interneurones inhibitòries, atenuant la sensació de dolor.

El Periaqueductal Gray (PAG) o la substància gris periaqüeductal és l’estructura on em vull centrar. El PAG es troba al voltant de l’aqüeducte cerebral, dins del tegmen del cervell mig. Forma part del sistema de supressió del dolor a través de l’alliberació d’endorfines* i encefalines* que van al nucli major del rafe que allibera serotonina* i que baixa fins a les interneurones inhibitòries de la làmina II del la medul·la espinal. Però a més a més, el PAG també s’activa amb situacions de defensa o amb el comportament reproductor i s’ha vist que el desenvolupament neurològic de l’estructura està molt associat al contacte físic. Respon a receptors µ-opioides i cannabinoides.

*Per tots els dubtes en relació als neurotransmissors que he comentat més amunt, us deixo una entrada que vam fer en aquest blog: Segment Facilitat I també en aquesta página on, de forma clara i senzilla s’expliquen els principals i la seva funció.

En un article (3) es va estudiar la contribució dels receptors opioides en el comportament de rates lactants. Ho van fer mesurant la sensibilitat de la morfina (un tipus d’opioide) en el comportament agressiu, la cura de les cries, la resposta al dolor i la temperatura corporal. Es va veure que la morfina va disminuir significativament el comportament agressiu, que eren menys sensibles a les acciones analgèsiques però igualment eren sensibles a la seves propietats hipo-tèrmiques: “los animales lactantes experimentan cambios funcionalmente relevantes en la regulación de la sensibilidad al dolor de los opioides”.

En un altre article (4) es va plantejar la hipòtesi de què el PAG mesurava les respostes a les amenaces i l’aïllament social. En condicions normals, quan s’aïllen les rates bebès de les seves mares, elles produeixen vocalitzacions ultrasòniques i mostren una disminució a la sensació de dolor; en canvi quan s’exposen a un mascle adult desconegut, es queden immòbils i segueixen sentint menys el dolor. En l’estudi es van lesionar electrolíticament el PAG en dues zones diferents, lateral i ventro-lateral. Després van aïllar les rates i uns dies més tard les van exposar a un mascle. En la primera prova (aïllament) van veure disminuïda la reacció d’ajuda (les vocalitzacions) i l’analgèsica en els dos tipus de lesions; i en la segona prova (mascle) també van observar disminuïda la immobilitat i l’analgèsia en la lesió ventro-lateral. En conclusió, “el PAG parece desempeñar un papel de desarrollo continuo en las respuestas específicas a la edad a amenazas como la vocalización ultrasónica, la analgesia y la inmovilidad”.

CONTACTE MATERN

A partir de la recerca de tota la informació, m’ha portat a un seguit d’articles sobre el pell-amb-pell o Mètode Cangur i que crec que també és important.

El Mètode Cangur consisteix amb el contacte nu de la mare amb el seu fill just després de nèixer. Ajuda a establir un bon vincle afectiu i millorar la maduració neurològica de la criatura.

En aquesta revisió (5) volien determinar l’efecte del pell-amb-pell davant el dolor per procediments mèdics en nounats en comparació amb cap intervenció, l’ús de sacarosa o d’altres analgèsics. Les conclusions dels autors diuen que el pell-amb-pell sembla ser efectiu per als indicadors del dolor, però també per altres indicadors com la freqüència cardíaca o el temps de plor. Malgrat això es necessiten més estudis.

---

Considero que és molt fàcil el que s’ha de fer per donar als nostre fills un bon nínxol intern on créixer. Porto dues entrades on l’únic que demano és que s’abraci i s’envolti d’amor maternal/paternal/familiar als nadons. Així de senzill i simple.

Alguns cops he criticat mentalment a dones que ho deixen tot per ser mare (incloent-hi la meva pròpia), però ara m’adono que senzillament segueixen el seu instint més primitiu i que amb això asseguren que el seus fills visquin des de l’estimació i la felicitat.

BIBLIOGRAFIA

1. Apunts PNI
2. Comprendido de Fisiologia – Gyuton & Hall
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/2498961
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/10775771
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28205208
6. El Bebé es un Mamífero – Dr. Michel Odent
7. Niños Sanos, Adultos Sanos – Xavi Cañellas y Jesús Sanchis

-Marta S-

Anatomia bàsica del sistema nerviós

“Es preciso sacudir enérgicamente el bosque de las neuronas cerebrales adormecidas; es menester hacerlas vibrar con la emoción de lo nuevo e infundirles nobles y elevadas inquietudes”-Santiago Ramón y Cajal.

Malgrat pugui semblar un post aborrit o complicat, així com us vam desglossar les principals malalties que poden afectar al sistema nerviós (SN), és necessari que us expliquem d’una manera molt gràfica i senzilla l’anatomia del SN. Aquest és doncs un post teòric, però, que coi! Entendreu millor com funcionem, que és la mar d’interessant i no tant difícil com sembla a primera vista.

-No es pot parlar de SN sense retre un petit homenatge al pare de la neurologia tal i com la coneixem avui en dia: Santiago Ramón y Cajal, nobel de medicina el 1906. Ell definia les cèl·lules del SN, les NEURONES, com a “células de formas delicadas y elegantes, las misteriosas mariposas del alma, cuyo batir de alas quién sabe si esclarecerá algún día el secreto de la vida mental” (a la imatge, tal i com ell les va dibuixar).

No us explicaré l’esquema bàsic de la neurona, perquè estic segura que és una imatge que tots teniu al cap. Tant sols dir-vos que aquestes cèl·lules es poden classificar de dues maneres: segons la forma (uni, bi, multipolars o cèl·lules piramidals) i segons la funcionalitat (aferents o sensitives, eferents o motores i interneurones).

També és important que sapigueu que les neurones no són les úniques cèl·lules del SN. També hi ha les CÈL·LULES GLIALS, que anireu descobrint, són claus en molts i importants processos. A nivell del sistema nerviós central (SNC) hi ha els oligodendòcrits, la microglia, les cèl·lules ependimàries i els astròcits, i a nivell del sistema nerviós perifèric (SNP) hi ha les cèl·lules d’Schwann.

   

-La unitat funcional bàsica del SN és la SINAPSI, concretament la química. Gràcies a aquesta unió especialitzada, les neurones es comuniquen entre elles, però sense tocar-se directament. Per acció de diversos mecanismes, s’alliberen uns neurotransmissors (NT) o altres (emmagatzemats en unes vesícules de la neurona que envia la senyal), cadascún dels quals té uns receptors específics a la neurona que ho rep. En funció del NT, el missatge serà d’excitació o d’inhibició.

Les sinapsis juguen un paper clau en la plasticitat neuronal.

-I ara anem a la part que es complica una mica, però no patiu que ho faré lo més fàcil que pugui.

Com us va anticipar la Marta, el SN es pot dividir en SNC i SNP. No ens podem oblidar, però, del SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM (SNA), que es pot dividir en sistema nerviós simpàtic i sistema nerviós parasimpàtic. Tot i així, es mereix un capítol a part, i el deixarem per més endavant.

El SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC està format pels nervis espinals, que surten de la medul·la i transmeten la sensibilitat i el moviment de tot el cos, excepte els del cap i el coll, que ho fan uns grans desconeguts, els nervis o parells cranials (12 en total).

Per altra banda tenim el SISTEMA NERVIÓS CENTRAL, format pel cervell i la medul·la espinal dit molt a grosso modo; els desglosaré poc a poc més endavant, i parlarem en detall de les diferents estructures segons ens sigui necessari en altres entrades. De totes maneres em permetreu que sigui una mica més específica, fent un esquema més complert del SNC:

• *Cervell: té 2 hemisferis, coordinats per una estructura anomenada cos callós. A més, té una part superficial, l’escorça (que es divideix funcionalment en lòbuls) i unes estructures profundes (amígdala, hipocamp i ganglis basals). De forma resumida, és l’encarregat de dur a terme les anomenades funcions cognitives o superiors, com poden ser la memòria, l’atenció, el llenguatge, el raonament o les emocions.
• Diencèfal: format pel tàlem i l’hipotàlem. El primer és com un filtre, processant la majoria de la informació que arriba al cervell; el segon, regula les funcions autonòmiques, endocrines i viscerals.
• Tronc de l’encèfal: format pel bulb raquidi, el pont o protuberància i el mesencèfal. En conjunt, controla les funcions vitals, com poden ser la respiració o el ritme cardíac. Conté una estructura molt important anomenada formació reticular.
• Cerebel: també té lòbuls. Actua de forma molt estreta amb el tronc de l’encèfal, i principalment s’ocupa de coordinar, de modular la força i el rang de moviment, i també és molt important en l’aprenentatge de les habilitats motores. 
• *Medul·la espinal: dividida funcionalment en arrels anteriors (moviment) o posteriors (sensibilitat), substància blanca (axons de les neurones) o substància gris (cossos o somes de les neurones), i segons la regió anatòmica que ocupa (cervical, toràcica, lumbar o sacro-coccígea). En resum, és l’encarregada de rebre i processar la informació sensorial i el control motor de les extremitats i el tronc, i d’enviar la informació motora.

-Ara que ja tenim clar l’esquema, us explicaré altres detalls de funcionament del cervell i la medul·la.

*Cervell: té, com ja us he explicat, 2 hemisferis, un de dret i un d’esquerre. Típicament se’ls ha descrit com el cervell emocional (dret) versus el cervell racional (esquerre), i tot i que existeix aquesta diferència, no vol dir que cada banda vagi per lliure; treballen de forma coordinada a través del cos callós. Ara bé, sí que és veritat que, especialment a l’hora de realitzar la rehabilitació de persones afectades per una lesió cerebral, hi ha una sèrie d’aspectes neuropsicològics a tenir en compte.

Aquests aspectes neuropsicològics, també venen marcats segons l’àrea de l’escorça cerebral que s’afecti, és a dir, en funció del lòbul cerebral afectat, el pacient es veurà afectat per uns problemes o uns altres.

La divisió en lòbuls ve donada per la presència de 3 cisures (solcs profunds a nivell de l’escorça cerebral): la central o de Rolando, la lateral o de Silvio i la parieto-occipital. A partir d’aquí, doncs, podem parlar de 5 lòbuls (4 de superficials i un de profund), amb funcions diferenciades:

• Lòbul occipital (posterior): visió.
• Lòbul parietal (postero-lateral): sensació somàtica, esquema corporal i relació amb l’espai extra-personal.
• Lòbul temporal (lateral): oïda.
• Lòbul frontal (anterior): memòria a curt termini, planificació de les accions, execució i control del moviment, consciència.
• Ínsula (profund): emocions; part molt important dins el sistema límbic.

*Medul·la: té aquesta doble funció de transmetre la sensibilitat i el moviment. Funcionalment, com us he comentat, això està organitzat en la part anterior i posterior de la medul·la.

Per la part posterior hi viatja la sensibilitat, en forma de senyals que entren. En neurologia, s’anomenem aferències. Aquestes senyals circul·len per unes estructures anomenades tractes o cordons en funció de la modalitat, és a dir, del tipus de sensibilitat que es transmet.

La sensiblitat doncs, la podríem classíficar en 3 tipus, cadascún dels quals disposa de receptors específics per captar-los:

• Somàtica: captada a través de la pell o el sistema músculo-esquelètic. Es pot parlar de 3 subtipus (cadascún amb les seves submodalitats, però no ho comentarem): el tacte, la propiocepció i la temperatura.
• Dolorosa: captada a través dels mateixos sistemes que la somàtica, però és una percepció, és a dir, implica un component d’elaboració, un component subjectiu; no és una mera sensació. Ens referim a ella com a nocicepció, i també té diferents submodalitats, marcades per l’estructura que les envia i el tipus de component afectiu que se’ls hi dóna.
• Vestibular: captada a través de l’òrgan de l’oïda. N’hi ha d’acceleració lineal (inclinació del cap) i d’acceleració angular (rotació del cap), a més dels reflexes dels ulls.

Per la part anterior hi viatja el moviment, en forma de senyals que surten. En neurologia s’anomenen eferències. En aquest cas, també circul·len per diferents sistemes o tractes, i ho fan en funció de sí la informació va dirigida al tronc, tenint un component d’informació postural (tenint la idea de manteniment, d’algo estàtic), o a les extremitats, donant més idea de moviment (com el típicament entès, dinàmic).

-Finalment, m’agradaria acabar aquesta entrada mencionant-vos el complex i enginyós  sistema de circul·lació cerebral, conegut com a Polígon de Willis. Com veureu, té una forma circul·lar, dissenyada especialment per actuar com a by-pass fisiològic en cas que hi hagi obstruccions, salvant així l’àrea més gran possible d’una manca d’irrigació (us deixo un vídeo una mica tècnic perquè en pugueu veure el funcionament).

Aquest cercle arterial el conformen 2 sistemes, units a través de les artèries comunicants, formant el sistema vertebro-carotidi:

• L’anterior o carotidi: d’aquí en surten les artèries cerebrals anterior i mitja.
• El posterior o vertebrobasilar: d’aquí en surt l’artèria cerebral posterior.

Aquest sistema vascularitza l’escorça, la superfície del cervell, i la part profunda la vascularitzen les artèries perforants.

A mode de curiositat us deixo una imatge de dissecció. Espero que hagueu après amb el post.

Fonts i enllaços consultats:

*Neuroanatomía clínica-Stephen G. Waxman. 26ª edició. Ed.McGrawHill.

*Atlas d’anatomia (varis, el que preferiu)

*Apunts de diverses assignatures.

 

-Anna-