Disfàgia

“No deberían existir fronteras para el esfuerzo humano.”– Stephen Hawking

Tornem a la feina! Us recordem que, a partir d’ara, Apapatxar publicarem cada 2 setmanes. De tant en tant, farem un mes temàtic, tractant temes diversos però enfocant-ho cada una des de la seva especialitat. A més a més, aquest any volem apostar més i millor per les entrevistes amb altres professionals, donant a conèixer aspectes que solen passar més desapercebuts. I aquestes són les novetats de moment… 🙂

Per començar aquest mes de setembre m’agradaria parlar-vos de la DISFÀGIA, un concepte que últimament s’escolta bastant però que ningú acaba de tenir ben clar què és.

CONCEPTE

Segons l’Organització Mundial de Gastroenterologia, “la disfàgia és la dificultat per tragar el bol o la sensació de dificultat de portar aquest de la boca cap a l’estómac” (el bol és el resultat de triturar i insalivar el menjar).

Així doncs, les persones que presenten disfàgia no degluteixen correctament, un acte certament molt complex, que comparteix sistema amb la parla i amb la respiració. I amb això ja ens podem començar a imaginar les importants repercussions que pot tenir no tragar bé: desnutrició, deshidratació, infeccions respiratòries i, en molts casos, la mort. I d’aquí la importància de tractar la disfàgia com el problema real que és.

En general a Espanya és una patologia infradiagnosticada: hi ha fins a un 80% dels pacients sense diagnòstic ni tractament. (I a nivell mundial també; és una problemàtica sobre la que s’ha de conscienciar).

I abans d’entrar més en matèria us deixo una imatge d’un moment en què una persona traga sense problemes i una on hi ha disfàgia. El que veieu marcat de color blau a la 2ª imatge és l’epiglotis, una “tapa” que ens serveix per protegir la via respiratòria (que queda per davant de la digestiva) del menjar en el moment de tragar. En la 1ª tanca bé i en la 2ª no, per la qual cosa una part del menjar es cola cap a la via respiratòria. Aquest procés és bastant més complex, però per entendre-ho ja ens va bé així.

 

 

Deglució normal

Disfàgia

 

També us enllaço 2 vídeos perquè ho veieu de forma dinàmica:

*Deglució normal: https://youtu.be/b2gSZU3pKD0

*Disfàgia orofaríngia: https://youtu.be/0wSXerrfOn0

PREVALENÇA

Els problemes deglutoris es poden presentar a qualsevol edat i estan associats a diferents patologies (nens prematurs, paràlisi cerebral, pàrkinson, càncer (especialment de cap i coll), ELA, demència, etc.).

En ictus la prevalença és d’entre un 13-94% (més en fase aguda); en Alzheimer 45-84%; en ELA un 100% (ja que hi ha afectació dels centres dels parells cranials, que controlen totes les estructures implicades directament en la respiració i la deglució, a més de la musculatura de cap i coll); Miastenia gravis (malaltia neuromuscular) un 44%; ancians institucionalitzats un 56-78% (sense cap problema de salut més que el de l’envelliment fisiològic), i si estan sense institucionalitzar arriba al 25%; Pàrkinson un 52-82%; EM més del 44%; TCE entre un 25-61%; càncer de cap i coll entre 25-50%. També es por presentar en gent amb patologia psiquiàtrica i per anomàlies estructurals (principalment a nivell de l’esòfag), però no tinc les dades de prevalença.

TIPUS

Segons en quina part del sistema digestiu (boca-faringe, esòfag) tingui la persona el problema, parlarem de:

• Disfàgia orofaríngia (DO): dificultat per tragar líquids, i més en concret a l’aigua (també pot passar amb la saliva!!!). Afecta especialment la fase oral o la faríngia. És la més típica de les disfàgies i és el cas típic dels qui tenen malaties neurodegenertaives i d’ancians.
• Disfàgia esofàgica (DE): hi ha disfàgia sobretot a sòlids; en aquest cas la fase més afectada és l’esofàgica. Afecta sobretot a gent amb anomàlies estructurals a nivell de l’esòfag.

FASES DE LA DEGLUCIÓ

• Fase oral: es prepara el bol alimentari i es propulsa cap a la faringe. En aquest cas s’haurà de mastegar i insalivar l’aliment i empenyer-lo cap a la faringe amb la llengua, que serà l’element clau. És voluntària.
• Fase faríngia: bàsicament s’activa el reflex deglutori, per la qual cosa serà una fase automàtica. El bol rossa les parets de la faringe; això genera un estímul a l’escorça i d’aquí s’activa el reflex que genera contraccions de la musculatura faríngia; mentrestant la llengua es manté posterioritzada per evitar que el bol torni a la boca. Paral·lelament, el vel del paladar i la úvula (el paladar tou i la “campaneta”) s’aixequen (horitzontalitzen) i la paret faríngia es desplaça anteriorment perquè l’aliment no pugi al nas.
• Fase esofàgica: el bol passa des de l’esfínter esofàgic superior (EES) (que queda una mica per sota de la nou del coll, més posterior) fins a l’estómac. Aquesta fase també es reflexa. En principi es fa via gravetat, però si fa falta també s’activa peristaltisme a l’esòfag.

AVALUACIÓ I DIAGNÒSTIC

Aquesta part serà realment important i ens permetrà prendre mesures de prevenció i/o tractament el més aviat possible.

1. Avaluació clínica
   • Història clínica i anamnesi: es demana pels antecedents patològics, les característiques de la disfàgia i el tipus de nutrició que té el pacient.
   • Inspecció visual: de l’estat general del pacient, del seu estat cognitiu i comunicatiu, i el seu estat a nivell respiratori.
   • Exploració de les fases de la deglució: oral, faríngia i esofàgica.
2. Screening: via un testa anomenat “Mètode d’exploració clínica volum, viscositat” (MECV-V), que ha de ser realitzat per personal entrenat.
3. Proves complementàries (no tenen perquè fer-se)
   • VIDEOFLUOROSCÒPIA (VFL): estudi radiològic dinàmic o s’utilitza contrast per veure el pas del bol a les diferents fases.
   • FLEXIBLE ENDOSCOPIC EVALUATION SWALLOWING (FEES): s’introdueix un tub flexible i amb llum pel nas per observar les cavitats. arriba fins a l’EES.
   • RADIOGRAFIA (RX) TÒRAX
   • MANOMETRIA: amb un tub introduït a través del nas es mesuren les diferents pressions al llarg del tub digestiu.
4. Estatus deglutori: ens diu si la disfàgia es lleu, moderada o lleu mitjançant un test anomenat “Swallowing Performance Status Scale” (SPSS).
5. Qüestionaris d’avaluació de la qualitat de vida: per veure la percepció que té la persona afectada del seu problema i com li afecta en el dia a dia.
   • EAT-10 (EATING ASSESSMENT TOOL)
   • SWAL-QoL
   • MINI NUTRITION ASSESSMENT (MNA)

TRACTAMENT

La disfàgia és un problema que afecta totes les esferes de la persona, i no només la física. Les dificultats per tragar poden afectar també les relacions socials i l’estat psicològic, per la qual cosa haurem de dur a terme un abordatge pluridimensional i mutidisciplinar: metge, infermera, dietista-nutricionista, logopeda, psicòleg, fisioterapeuta. I no podem oblidar conscienciar i implicar la família i, sobretot, el cuidador principal!

Pel que fa als fisioterapeutes, podem actuar amb diferents tècniques:

• Tècniques posturals: per intentar facilitar la deglució.
• Maniobres deglutòries: per entrenar la musculatura i reeducar els diferents reflexes i mecanismes de seguretat que s’activen durant la deglució.
• Treball sensorial (mecànic, tàctil, tèrmic, gustatiu, químic, olfactiu i visual): per facilitar l’acte de la deglució i fer-lo més agradable.
• Treball motor: tècniques musculars, mobilitzacions, exercicis i estiraments. Per al reforç i el manteniment de les estructures afectades.
• Higiene oral: ser un agent més remarcant la importància que té.
• Electroteràpia: com a complement al treball sensitiu i motor.
• Assessorament en la modificació del bol: en volum, textura i viscositat segons els resultats obtinguts en el MECV-V. **
• Assessorament per controlar l’entorn del pacient i fer-lo facilitador.

**En quant a la modificació del bol, la tendència més estesa que hi ha per “tractar” la disfàgia és l’ús d’espessant per als líquids i l’ús de textures tipo puré o triturat, però aquesta no és, en la gran majoria de vegades, la sol·lució, o almenys no tota. En primer lloc perquè moltes vegades el problema no és només pel grau de viscositat de l’aliment, en segon lloc perquè, pel que fa a l’espessant, no se n’utilitza la quantitat adequada i en tercer lloc, però no per això menys important, perquè les dues coses fan els menjars bastant poc desitjables (comprovat). I no ho oblidem, perquè la saliva és un líquid i també ens pot donar problemes, i aquesta ho farà sempre.

Com que aquest món requereix d’una mica d’enginy i imaginació, però sobretot acostumar-s’hi, m’agradaria destacar el paper que la Fundació Alícia, conjuntament amb l’Hospital de Mataró (referent mundial en l’abordatge i el tractament de la disfàgia) està fent amb una gama de menjars completament adaptats per a persones amb disfàgia. Us deixo un article i el seu web perquè hi pogueu fer una mirada.

I això intenta ser una explicació del món de la disfàgia. Espero que us hagi estat d’utilitat.

Fonts i enllaços consultats.

1. www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/dysphagia-spanish-2014.pdf
2. http://www.myessd.org/
3. Apunts del curs “Abordatge de la disfàgia en fisioteràpia”, per part de la sra. Marta Bisbe.
4. http://www.lavanguardia.com/vida/20170606/423209524272/disfagia-enfermedad-tragar.html
5. http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20150930/54437771143/mataro-hospital-referente-internacional-disfagia.html
6. http://www.lavanguardia.com/vida/20161130/412288870857/el-75–de-personas-con-disfagia-vuelven-a-tragar-con-neurorrehabilitacion.html

Imatges (tenen l’enllaç posat)

-Anna-

Parkinson i dieta

“Una vida sense ciència és com una vida sense música” – Pere Estupinyà (El lladre de cervells).

Ja que la Berta ens va fer una introducció completíssima a la malaltia de Parkinson (MP) i que fa molts dies que no us parlem de res relacionat amb l’alimentació, aquesta setmana he decidit parlar-vos de l’evidència que hi ha, fins ara, de quins factors de la dieta influeixen en el desenvolupament de la MP.

Abans que res, però, m’agradaria donar-vos algunes consideracions generals però importants a tenir en compte si patiu o teniu algun familiar o conegut que pateix MP. Estan extretes d’una guia editada des de la Unitat de Parkinson i Transtorns del Moviment del centre mèdic Teknon (en podeu consultar l’enllaç al final de la pàgina):

• Com en altres patologies, s’ha de tenir en compte si la persona desenvolupa disfàgia, és a dir, un trastorn de la deglució. S’ha de fer un estudi per determinar-ne el grau i veure si s’ha de canviar la consistència amb la que es serveixen els aliments (l’aigua i algunes begudes s’han d’espessir, els sòlids s’han de triturar i fer com un puré, etc.). Qui millor pot donar aquestes indicacions, a part d’un metge és la logopeda.
• Solen ser persones que pateixen restrenyiment, per la qual cosa hauràn d’augmentar la ingesta hídrica, tenir una dieta alta en contingut de fibra, intentar fer exercici adaptat a les capacitats de cada persona i no oblidar que, a vegades, pot ser necessari l’ús de laxants.
• A part, s’han de tenir en compte consideracions per millorar l’eficàcia de la medicació habitual, la levodopa:
  • Per anar bé, la levodopa s’hauria de prendre mitja hora abans dels àpats, perquè combinada amb el menjar s’absorbeix més tard.
  • Les proteïnes alteren considerablement l’absorció del medicament, per la qual cosa és recomanable fer la ingesta proteïca (carn, peix, ous, làctics, llegums, etc.) a la nit, i durant el dia menjar més fruita i verdura i carbohidrats.
  • Menjar aliments que ja contenen levodopa, com les faves o els pèsols (lleguminoses).

I ara sí, quins factors dietètics influeixen en el desenvolupament de la malaltia de Parkinson? Al llarg dels últims anys s’han fet diversos estudis intentant relacionar la MP amb factors ambientals i dietètics.

-El 2008 hi va haver un estudi que relacionava el consum de làctics amb patir la malaltia, però recentment s’ha afinat aquest estudi. Sembla ser que la relació no és directa amb els làctics sinó amb un pesticida anomenat epòxid d’heptaclor que s’usava als anys 80 i que ja es va prohibir, però que és bioacumulable i tarda molts anys en desaparèixer. Tot i així l’estudi no permet fer una associació directa i el que està clar és que no es pot afirmar que pel fet de beure llet augmenta el risc de desenvolupar Parkinson.

-Per altra banda, el que si que ja fa anys que ve demostratant-se és la relació que hi ha entre l’helicobacter pylori (HP) i el Parkinson. Aquesta bactèria infecciosa és comú a l’estòmac de molts de nosaltres, i és fàcil que sobrevisqui en un ambient hostil gràcies a que és tant bàsica (en referència a l’índex de pH, que determina la quantitat d’ions d’hidrògen que hi ha en una dissolució) que pot neutralitzar els àcids del voltant i perquè és capaç de protegir-se sota la pròpia mucosa de l’estòmac.

Fa milers d’anys que forma part dels èssers humans i hi ha evolucionat en paral·lel. Actualment n’existeixen 6 espècies diferents, però no tenen perquè donar problemes. En primer lloc perquè el HP és diferent en cada un de nosaltres, ja que s’adapta al seu portador i, a part, hi ha 2 factors que s’han associat a que una espècie de HP sigui virulenta:

• la cagA, una espècie de xeringa en miniatura a través de la qual la bacteria pot introduir substàncies nocives dins les nostres cèl·lules.
• el VacA, un factor que fa que el HP punxi constanment les cèl·lules estomacals i aquestes es trenquin amb més facilitat.

Sabent això podem dir que el HP és dolent ja que debilita la nostra mucosa estomacal (amb els conseqüents problemes que això ens pot ocasionar), però també és bo, ja que s’ha demostrat que, sobretot les cepes amb cagA, donen protecció extra contra el càncer  de pulmó, un ictus, o l’asma, o els excèmes de la pell o les malalties inflamatòries intestinals (malgrat pugui semblar contradictori). Això últim és gràcies a que ajuda al nostre sistema immunitari, estimulant-lo a produir limfòcits T reguladors (cèl·lules immunitàries).

I llavors, en quin moment es va relacionar l’HP amb el Parkinson (i ara també se sap, amb altres malalties com el càncer d’estòmac, alguns tipus de limfomes, la malaltia d’Alzheimer, l’esclerosi múltiple o el síndrome de Guillain-Barré?)

Des dels anys 60 que se sospita aquesta associació, ja que s’obserbava que molts pacients amb Parkinson tenien problemes estomacals, però no acabaven de trobar el perquè. Fins que més tard es va fer un estudi a l’illa de Guam, on es va veure que molts dels seus habitants tenien uns símptomes molts similars als del Parkinson i van veure que era degut a l’alt consum de llavors de “cícada” (en castellà; una planta), que era tòxica per les cèl·lules nervioses, i es va poder determinar que l’helicobacter pylori és capaç de produir una substància pràcticament idèntica a la que produeix aquesta planta.

Amb el temps s’han fet diversos estudis per determinar millor aquesta associació:

-Al gener de 2012 es va determinar que les infeccions per HP promovien l’activació del procés d’apoptosi (mort cel·lular) de la microglia (cèl·lules immunitàries del sistema nerviós central) a través de vies aferents del nervi vague. Així mateix doncs, a part de ser causant de Parkinson, l’helicobacter pylori pot promoure altres malalties com l’Alzheimer, l’escleròsi múltiple, etc.

-Al juny del mateix any, en base a un estudi sobre població de Dinamarca es va determinar que les infeccions gastrointestinals cròniques eren un bon predictor del desenvolupament de MP i que aquestes resultaven ser les predecessores dels símptomes motors de la malaltia.

-Al novembre de 2014 un equip malasi va comprovar que erradicant les infeccions de HP es millorava l’efecte de la levodopa (i en conseqüència augmentaven els moments “ON” dels pacients, períodes on la resposta a la levodopa és la correcta), disminuïen els símptomes clínics motors de la malaltia i augmentava la qualitat de vida dels pacients.

-Paral·lelament, el novembre del mateix any, es publicava un estudi dels efectes que generava la inflamació conseqüència d’una infecció per helicobacter. Es va arribar a la conclusió que l’HP actuava sobre el cervell, tendint a fer desenvolupar una patologia neurològica (no només MP sinó també altres) però no quedaven clars els mecanismes a través dels quals ho feia i es requerien més estudis en aquest camp.

-Un equip coreà va publicar, el març de l’any passat, que queda patent que les infeccions per HP en pacients amb Parkinson empitjoren la severitat de la malaltia, ja que fa augmentar els símptomes motors i disminueix els períodes “ON”.

-El març d’aquest any, s’ha presentat un treball que estudia també la relació del HP amb els símptomes no motors de la malaltia. Les principals conclusions de l’estudi han estat que:

• els pacients amb MP, pateixen alteracions en la flora microbiana de l’estòmac, i que aquest desequilibri també s’associa a l’aparició dels símptomes no motors de la patologia.
• un canvi de la microbiota intestinal afavoriria una millora dels símptomes no motors i milloria la qualitat de vida dels afectats.
• els pacients amb MP pateixen sovint molèsties gàstriques i, aquestes, solen precedir els simptomes motors.
• l’alfa sinucleina, una proteïna que és la principal component dels cossos de lewy (estructures anormals que es presenten al cervell tant en MP com en una demència per cossos de lewy), apareix abans al sistema nerviós entèric (de l’intestí) que al cervell.

  Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

-Finalment, un estudi publicat a principis d’aquest abril, revisa l’associació entre MP i HP i les conclusions són les següents:

• la prevalença d’una infecció per HP és alta entre pacients que pateixen Parkinson.
• varis estudis conclouen que una infecció per HP empitjora els símptomes motors de la malaltia perquè afecta directament l’absorció de la levodopa.
• es recomana analitzar la presència d’una infecció per HP en pacients que tenen Parkinson i tractar-la.
• encara són necessaris més estudis per entendre millor la relació.

I després de tot això que us he explicat, què se suposa que hem de fer si tenim una infecció per helicobacter pylori, a part dels antibiòtics que ens donaràn? Doncs menjar fruita i verdura, grans sencers (arrós integral, civada, etc.) i proteïnes magres (carns i peixos blancs, làctics descremats, etc). i òbviament acompanyar-ho de coccions que no resultin pesades com la planxa, al vapor o al papillote, i evitar fregits.

Espero que us hagi resultat interessant el post d’aquesta setmana!

Fonts i enllaços consultats:

*La digestión es la cuestión-Giulia Enders

*Consells sobre alimentació per a pacients amb malaltia de Parkinson: http://www.aep-taray.org/portal/images/pdf/alimentacion.pdf

*http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-12-11/la-extrana-relacion-entre-los-productos-lacteos-de-los-80-y-el-parkinson_1118011/

*Kountouras J, Zavos C, Polyzos SA, Deretzi G, Vardaka E, Giartza-Taxidou E et al. Helicobacter pylori infection and Parkinson’s disease: apoptosis as an underlying common contributor. Eur J Neurol. 2012 Jun;19(6):e56.

*Nielsen HH, Qiu J, Friis S, Wermuth L, Ritz B. Treatment of Helicobacter Pylori infection and risk of Parkinson’s disease in Denmark. Eur J Neurol. 2012 June; 19(6): 864–869.

*Hashim H, Azmin S, Razlan H, Yahya NW, Tan HJ, Manaf MR et al. Eradication of Helicobacter pylori infection improves levodopa action, clinical symptoms and quality of life in patients with Parkinson’s disease. PLoS One. 2014 Nov 20;9(11):e112330.

*Alvarez-Arellano L, Maldonado-Bernal C. Helicobacter pylori and neurological diseases: Married by the laws of inflammation. World J Gastrointest Pathophysiol. 2014 Nov 15;5(4):400-4. doi: 10.4291/wjgp.v5.i4.400.

*Tan AH, Mahadeva S, Marras C, Thalha AM, Kiew CK, Yeat CM et al. Helicobacter pylori infection is associated with worse severity of Parkinson’s disease. Parkinsonism Relat Disord. 2015 Mar;21(3):221-5. [Abstract]

*Felice VD, Quigley EM, Sullivan AM, O’Keeffe GW, O’Mahony SM. Microbiota-gut-brain signalling in Parkinson’s disease: Implications for non-motor symptoms. Parkinsonism Relat Disord. 2016 Mar 16. pii: S1353-8020(16)30066-9. [Abstract]

*Çamcı G, Oğuz S. Association between Parkinson’s Disease and Helicobacter Pylori. J Clin Neurol. 2016 Apr;12(2):147-50.

*http://www.livestrong.com/es/lista-alimentos-comer-info_7371/

Imatges

*http://www.helico.com/images/o_helicobacter-pylori.png

*http://2.bp.blogspot.com/-4weREIOONyQ/TqEluYkxqOI/AAAAAAAADd0/_ROuPcZyvJI/s1600/cicada.jpg

*http://www.eurostemcell.org/files/Alpha-synuclein_wikimedia_commons.jpg

*http://www.2ti.es/wp-content/uploads/cuerpos-de-Lewy.png

-Anna-

Accident vascular cerebral

“Jo, l’únic que vull, ÉS CAMINAR! Fins ara m’ho he fet tot jo sola. 89 anys que tinc, i no he necessitat mai que ningú m’anés a comprar, ni que m’ajudés a la dutxa o per anar al bany, i ara mira, com una nena petita una altra vegada, a començar de zero. Que jo he fet cursets d’internet i tot eh!”.

“I mira que ja l’hi dic jo a l’aquest braç que vingui eh, però no vol, no em fa cas! És ben tonto!”.

“Avui he somiat que caminava. I era tant feliç…! Sortia d’aquí de casa amb la meva germana i anàvem de passeig. I ella es cansava i em deia que parés, però clar, jo li contestava que si em frenava ara que havia tornat a començar ja no ho podria fer mai més. Què vol dir això Anna? Oi que podré tornar a caminar?

-Rosalia- Un descobriment de persona i una font d’admiració i inspiració continuada que em posa les piles cada dia de bon matí. La mirada més neta i desperta que he vist mai.

La veritat és que no tenia gens clar com plantejar aquesta entrada, perquè d’accident vascular cerebral (AVC) o ictus, com més communment es coneix, n’hi ha molta informació i crec que és, potser, la patologia neurològica més coneguda. Això fa aquest post molt necessari, pel fet que hauria de ser aclaridor però, a la vegada, crec que hauría de ser innovador, presentant-vos una part de la malaltia de la que no hagueu sentit tant a parlar. A més, crec que és un post que em dóna l’oportunitat de posar sobre la taula molts altres temes interessants però que necessiten un punt de partida clar. I m’agradaria que prenguéssin protagonisme els pacients, que al final són els qui més ens ensenyen cada dia. Per tot això, he decidit presentar-vos aquesta entrada com un relat, intercalant història i informació important. Serà una entrada diferent, una mica llarga, però no pesada, i amb l’únic objectiu que us quedeu amb una visió global del que implica patir un ictus i recuperar-se’n.

“Esteu asseguts amb un amic fent una cervesa, xerrant tranquil·lament. De cop, el teu amic et crida l’atenció perquè has començat a dir coses sense sentit. Tu no ho has advertit en un primer moment però ara que hi pares atenció t’adones que no pots explicar-te, que és com si de cop no sabéssis parlar. Notes com estàs perdent el control d’una banda del cos, el braç i la cama no et responen; notes una sensació estranya a la boca, com si estés caiguda… Pel teu cap passen mil coses, i de fons et sembla sentir algú que crida que estàs tenint un ictus, que cridin una ambulància. <<Un ictus? però si sóc jove, i em cuido!>>”.

*Aquí m’agradaria recordar-vos la importància de detectar un ictus ràpidament. És molt fàcil que us hi trobeu en el dia a dia i, si sou capaços de detectar-ho, és molt probable que salveu la vida a algú aquell dia. Com més ràpid, menys seqüeles. Hi ha una màxima en anglès que diu “Time is brain”. Els SÍMPTOMES D’ALARMA D’UN ICTUS (concens del National Institute of Neurological Disorders and Stroke (NINDS), juntament amb les recomanacions de la Australia’s National Stroke Foundation  i la Sociedad Española de Neurología (SEN)):

• Pèrdua brusca de força a la cara, al braç o a la cama d’una mateixa meitat del cos.
• Confusió o problemes de comprensió o de parla (súbitament).
• Pèrdua brusca del sentit de la vista (d’1 dels ulls o dels 2).
• Dificultat brusca per caminar, pèrdua de l’equilibri, manca de coordinació o marejos.
• Mal de cap brusc, idiopàtic (sense explicació aparent).
• Dificultat per engollir.
• Transtorn de la sensibilitat, d’inici brusc, incloent sensació d’adormiment o formigueig a la cara, el braç o la cama d’una mateix hemicós.

Tal i com diu a la imatge, quan detecteu QUALSEVOL d’aquests símptomes, ja que no tenen perquè anar junts, truqueu al 061 o al 112 i estareu activant el CODI ICTUS, el pla director que actualment s’aplica a l’estat espanyol en aquests casos (per curiositat podeu consultar l’enllaç; la pàgina 21 és la més aclaridora).

“Et despertes a l’hospital, ple de vies. Intentes moure’t i la banda esquerra del teu cos no et fa cas. Notes que et cau la baba. Intentes parlar. Alguna cosa deus dir amb sentit perquè s’acosta la teva mare amb ulls plorosos. <<Estàs bé! Estàs despert! No t’espantis, però has tingut un ictus, un ictus is…no se qué. Ara aviso al metge i així t’ho explica millor>>”.

*Què és doncs un ictus o ACV? és una alteració de la circul·lació del cervell que provoca un dèficit transitori o permanent del funcionament d’una o varies zones de l’encèfal. Afecta doncs, al sistema nerviós central (SNC).

És la principal causa de dany cerebral adquirit a Espanya i països desenvolupats, i la principal causa de discapacitat en majors de 65 anys.

Les principals seqüeles, que dependràn de molts factors (com l’edat, l’extensió i la localització de la lesió, la precocitat amb la que s’atengui a la persona, etc.), es poden donar de forma aïllada o combinada. Són les següents:

• Alteració motora: hi ha pèrdua o limitació del control muscular i la mobilitat (gairebé sempre d’un hemicós). Altres dèficits motrius importants són la incoordinació i l’ESPASTICITAT (és un fenòmen que mereix un post a part; el farem aviat; mentrestant podeu clicar a l’enllaç del blog d’una altra noia que és fisioterapeuta i que en dóna una idea bàsica).
• Alteració sensitiva: la sensibilitat es pot veure augmentada o disminuïda.
• Alteracions cognitives: pèrdues de memòria, desinhibició, problemes d’orientació (tant temporal com espaial), d’atenció, del llenguatge, etc.).

Tipus d’ictus:

• Isquèmic (85%): degut a una manca de rec sanguini en una zona determinada del cervell per la presència d’un coàgul. Segons l’evolució podem parlar d’accident isquèmic transitori (AIT), que és un episodi breu de disfunció neurològica amb símptomes clínics que duren menys d’1 hora i és reversible; o d’infart cerebral, on la interrupció del rec ja dura més estona i els danys seràn més importants.
• Hemorràgic (15%): degut a la ruptura d’un vas sanguini o d’un aneurisma de l’encèfal amb la sortida de la sang fora del flux sanguini. Segons on vagi la sang tindrem:
  • Hemorràgia intracerebral
  • Hemorràgia subaracnoidea
  • Hemorràgia subdural
  • Hematoma epidural

“Arriba l’hora de tornar a casa. I aquí t’ensorres. Vas en cadira de rodes i no passa per les portes. Si et pots arribar a posar de peu ets maldestre, perds l’equilibri, les cames no responen a les teves ordres i a la mínima vas cap a terra. Al llit potser hi necessitis una barana perquè no tens força ni per aixecar el cul. I el bany! Necessitaràs posar agafadors i una cadira a la dutxa, necessitaràs algú que t’ajudi a asseure’t i a aixecar-te del wàter, a netejar-te. I algú que et cuini i que estigui amb tu les 24h del dia. T’has tornat DEPENENT. <<I a qui se suposa que li haig de demanar ajuda?>>. Plores. Ja no ets tu mateix”.

*En aquest punt crec que hi ha la clau perquè els pacients siguin capaços de tirar endavant i fer-se conscients que la vida els ha canviat, però que segueix. La comunicació entre els diferents professionals i els pacients ha de ser fluïda, ja que podem ajudar a tirar endavant a la persona i aconsellar-la. L’atenció ha de ser multidisciplinar:

• Neuròleg: és la figura professional més coneguda i la primera que entra en contacte amb el pacient. Després de l’hospital controlarà l’evolució de la malaltia i regularà la medicació.
• Infermer/a: també en contacte des del primer moment amb el pacient. Serà important en les cures i el control més regular de la medicació i la primera en transmetre la informació que pugui necessitar el pacient.
• Fisioterapeuta: em permetreu que sigui l’apartat on més m’estengui. Òbviament, els “fisios” serem els encarregats d’ajudar al pacient a recuperar la mobilitat, la força, l’equilibri, la coordinació, etc. però tenim també un paper molt important. Som la figura de referència, junt amb els TO, per guiar a la persona amb les adaptacions que s’han de fer a casa, i també per ajudar a la família i als cuidadors a mobilitzar de forma segura i adequada a la persona, ensenyant a realitzar les transferències. En aquest sentit, us recomano el blog d’una persona que a mi m’ha ensenyat molt, la Barbara (també és fisioterapeuta).
• Terapeuta ocupacional (TO): serà la millor guia per saber com fer les adaptacions a casa, i també per tornar a ensenyar al pacient el que anomenem, activitats de la vida diària (AVD). A més, us podrà aconsellar, junt amb el fisio, sobre les ajudes tècniques (cadires de rodes, caminadors, bastons, fèrules, etc.).
• Logopeda: serà l’encarregat d’ajudar a reeducar els trastorns del llenguatge derivats de l’ictus, però també de rehabilitar la disfàgia (trastorn de la deglució) i altres problemes que hi puguin haver a l’hora de menjar.
• Neuropsicòleg: serà la referència en quant a les alteracions de caire cognitiu derivades de l’AVC (canvis del comportament, problemes d’atenció, memòria, orientació temporal i espaial, etc.) i la guia per la resta de professionals per abordar els problemes que puguin anar sorgint amb el comportament del pacient.

*Aquí també m’agradaria reivindicar la figura del CUIDADOR. Generalment s’associa a tenir cura de persona amb demència com l’Alzheimer o el Parkinson, però òbviament, qualsevol persona que sigui depenent necessitarà d’algú que exerceixi com a tal.

Pot ser que el cuidador sigui una persona que s’hi dedica professionalment, però també un familiar. És important que qui té cura de qualsevol persona amb una patologia d’origen neurològic, estigui correctament formada, tant per a la seva seguretat com per la de la persona a qui cuida. Poc a poc s’ha anat aconseguint aquesta, per mi molt necessària, professionalització del cuidador. Gràcies a cursos que imparteixen fundacions o institucions, o a blogs divulgatius, molts han pogut millorar la seva manera de fer feina. Aquí us deixo alguns exemples de llocs on podeu acudir:

• Cursos de l’Associació Vallés d’Amics de la Neurologia (AVAN): podeu entrar a l’apartat “què fem?” i “serveis” de la seva pàgina web per informar-vos (al final teniu el link).
• http://www.alzheimeruniversal.eu/ : aquest blog és més específic per a cuidadors d’Alzheimer, però també hi ha cursos molt interessants, a més d’informació actualitzada i molts recursos.
• Blog de neurorehabilitació “RhbNeuromad“: un blog escrit per professionals que es dediquen a la neurorehabilitació a Madrid, on podeu trobar un munt d’informació actualitzada i interessant, a més d’oferir algún curs, tant per professionals com per a particulars.
• Finalment, però no menys important, us deixo un portal web on podeu trobar professionals que es dediquen a cuidar gent. El web está molt ben organitzat: podeu veure el grau d’experiència de cada cuidador/a, com l’han valorat les persones que hi ha estat en contacte, etc. http://www.afables.com/

*Voldria fer un breu apunt sobre la LLEI DE LA DEPENDÈNCIA. Com sabreu és la base per concedir les ajudes econòmiques a les persona amb algún tipus de discapacitat… i el gran fracàs del sistema sanitari. En parlarem en un futur, però us deixo la pàgina web de la pròpia llei i una altra perquè us n’informeu amb més detall si hi esteu interessants.

• http://www.dependencia.imserso.gob.es/dependencia_01/index.htm
• http://www.infoelder.com/ley-dependencia-definiciones_t.html

“Els primers dies ja han passat. Et vas adaptant a la nova rutina, tu i els teus, perquè la vida ha canviat per tots. A la tarda començaràs fisioteràpia. De moment a casa; després ja veurem com avança la cosa. <<Vols dir que em recuperaré? Ara mateix crec que no sabré tornar a fer res… Aviam què amb el fisio>>, penses”.

*Vull compartir amb vosaltres una definició que m’agrada molt de la nostra feina: “Los fisioterapeutas son profesionales de la salud que desempeñan un papel fundamental para conseguir que las personas con problemas crónicos de salud alcancen sus objetivos, se realicen como personas y participen de manera plena en la sociedad, al maximizar sus capacidades funcionales y de movimiento”.

I per què m’agrada la definició? Doncs perquè parla, en primer lloc, d’ajudar a assumir uns objectius, que seràn consensuats amb el pacient, d’acord a les seves necessitats però també amb les seves preferències, establint un pacte amb el fisio. En segon lloc parla de “realitzar-se com a persona i participar de forma activa a la societat”: ajudem al pacient a recuperar confiança, a trencar esteriotips i barreres. I per últim, “maximitzar les capacitats funcionals i del moviment”, part que no cal que expliqui, perquè és la part evident de la definició, però l’última. És a dir, remarca molt aquest àmbit més social i personal de la nostra feina. I també al ser els professionals que més hores passem amb els pacients us puc assegurar que els vincles que s’hi estableixen són molt especials.

*M’agradaria nombrar-vos, perquè us comencin a sonar perquè com veureu n’hi ha moltíssims, els principals CONCEPTES DE TRACTAMENT que es poden utilitzar en neurorehabilitació (en general, no només per tractar pacients que han patit un AVC; també futura entrada):

• Bobath
• Exercici Terapèutic Cognoscitiu (ETC o Perfetti)
• Teràpia de locomoció reflexa o Vöjta
• Concepte Affolter
• Halliwick o el que vindria a ser hidroteràpia per al pacient adult
• Estimulació basal
• Teràpia per restricció del membre sa
• Teràpia de reaprenentatge motor orientat a la tasca (aquestes dues últimes, sí molt enfocades al tractament de l’extremitat superior dels pacients d’ictus)
• Estimulació elèctrica funcional
• Biofeedback
• Neurodinàmica aplicada al pacient neurològic (INN)
• Robòtica i realitat virtual
• Teràpia assistida amb animals, destacant la hipoteràpia
• Teràpia de mirall
• etc. (encara me n’hauré deixat alguna d’interessant segur)

“Després de moltes frustracions i esforç, d’hores i hores, de somriures i plors i moltes experiències compartides amb tots els que t’han ajudat descobreixes que has estat capaç de tirar endavant i anar millorant. Ets capaç de fer coses increïbles, coses que no t’hauríes imaginat que podries tornar a fer. I el més important: t’has demostrat a tu mateix que tot es supera i que hi ha molta gent disposada a acompanyar les teves ganes de millorar”.

*Vull acabar el post amb 2 fotografies: la 1a és un soldadet de paper que va fer l’Albert (ell és un pacient que va patir un ictus hemorràgic força greu fa 7 anys; era aficionat a fer exèrcits de soldadets abans de l’AVC; ara ho segueix sent). La 2a és una guitarra molt lletja que jo em vaig inventar perquè el Toni practiqués sense por de trencar les seves joies, les seves guitarres (el Toni també va patir un ictus isquèmic fa 3 anys, a més de patir càncer; toca bé la seva guitarra; li falta velocitat i es cansa, però ja l’agafa sense por i per sort la meva ha pogut passar a millor vida).

I fins aquí el post. Espero que us hagi agradat. He retratat molt el meu dia a dia, però crec que, que veieu els pacients amb els meus ulls ajuda a fer un retrat més fidel i menys tècnic de la realitat.

Em queda pendent fer una entrada sobre els mil i un avenços curiosos que hi ha per al tractament de l’AVC. Us poso un parell d’enllaços per si us pica la curiositat:

*http://www.neuroscientistnews.com/clinical-updates/vagus-nerve-stimulation-shows-progress-stroke-patient-recovery

*http://neurosciencenews.com/stroke-sleeve-arm-movement-3603/ 

Fonts i enllaços consultats

-Treball de final de màster (EUG ’13-’15): “Evaluación de la función de la extremidad superior parésica en pacientes con ictus isquémico tras un programa de reaprendizaje motor orientado a la tarea.”

–http://neurorehabilitaciogirona.com/ (blog sobre conceptes de neurorhb).

–Guia de pràctica clínica sobre el tractament de pacients d’ictus en atenció primària del Sistema Nacional de Salud.

-Neurorrehabilitación-Métodos específicos de valoración y tratamiento. Cano de la Cuerda y Collado Vázquez. Ed.Panamericana, 2012.

–Fundació Ictus.

–Fundació AVAN.

-Anna-