La respiració: per què ens calma?

“Respirar para sentir mejor
Respirar para aliviar el dolor
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar”

Cançó “Respirar“, Bebe.

Vull enllaçar l’entrada de la setmana passada, on us parlava de la meva experiència amb el mindfulness, amb la d’aquesta setmana. Us vaig explicar que la respiració, juntament amb l’atenció al moment present, conformen la base del mindfulness. I per què és tant important la respiració? A què ens ajuda exactament?

Abans de res, és important que tinguem clar on hi ha els centres respiratoris del nostre cos, com respirem i per què és tant important el diafragma.

No sé si recordareu, quan us vaig explicar l’anatomia bàsica del sistema nerviós, que us vaig parlar del tronc encefàlic. Aquesta és una estructura situada a la base del cervell, per davant del cerebel. Conté 3 parts: el mesencèfal, el pont o protuberància i el bulb raquidi, i és en aquests 2 últims on hi ha els centres respiratoris que controlen la respiració de forma automàtica, tant la seva freqüència com el seu ritme. Tot i així, hi ha una part del control de la respiració que també pot fer-se de forma voluntària, a través de la contracció del diafragma i la resta de musculatura respiratòria.

http://2.bp.blogspot.com/-NA2K_ko-aFM/Tcmevs-rcfI/AAAAAAAAACI/V1kmsIil9Dk/s1600/te_i_01.jpg

https://guillermonahum.files.wordpress.com/2011/01/plano20sagital.jpg

Al llarg del cos, hi ha diversos receptors de tipus químic (que capten variacions de pH i oxigen i diòxid de carboni en sang) i mecànic (que capten els canvis d’estirament dels músculs respiratoris), a més dels que hi ha a la mucosa de les vies respiratòries (que ens serveixen d’alerta i protecció contra substàncies irritants/tòxiques). Tots ells envien informació als centres respiratoris i aquests la transmeten a través del nervi vague a la musculatura respiratòria per controlar-ne els paràmetres.

Receptors respiratoris perifèrics

Regulació de la respiració

 

 

 

 

 

Com respirem doncs? (quan parlo de respirar incloc la inspiració i l’espiració, que en situacions normals sol ser “passiva”). La Marta ens ho va explicar molt bé al seu post sobre activitat física i sòl pelvià. Jo tant sols en faré un breu resum i algun afegit.

Per la respiració és bàsica la física: que hi hagi un intercanvi de pressions correcte i que els músculs puguin fer la força adequadament. Els músculs que intervenen en la inspiració normal són els escalens, els intercostals, els subcostals, el transvers del tòrax i, el nostre protagonista, el diafragma (a la imatge, des de diferents punts de vista, perquè veieu bé la forma i la gran quantitat de relacions que té amb altres estructures de tots tipus: óssos, nervis, venes, vísceres etc; després en parlarem). L’espiració es fa de forma passiva per la relaxació dels músculs mencionats.

Perquè entengueu la dinàmica agafaré l’exemple d’un post que va escriure una altra companya fisio (us deixo l’enllaç; 100% recomanat) i us deixo un vídeo també. En condicions neutres, la pressió a la cavitat toràcica és igual o una mica superior a l’atmosfèrica. El nostre tòrax és com una xeringa, i el diafragma és l’èmbol. Durant la inspiració traccionem l’èmbol (el diafragma), augmentant l’espai a la cavitat toràcica, fent així que la pressió disminueixi i que l’aire pugui entrar als pulmons. Quan el diafragma es relaxa, torna a augmentar la pressió, i l’aire va sortint fins que es tornen a igualar les pressions.

Quan hem de respirar profundament, necessitem que intervingui més musculatura. Durant la inspiració necessitem l’ajuda del pectoral major i els serrats anterior i posterior; durant l’espiració forçada, dels intercostals interns i el transvers i els rectes de l’abdomen.

Ara que ja sabeu això, per què créieu que és tan important que el nostre diafragma estigui en bon estat?

• En primer lloc per respirar bé. D’això en dependrà directament la bona oxigenació que fem dels diferents teixits del cos.
• Com hem anat veient, el diafragma està en contacte amb l’estern, la revora costal de la paret toràcica, les últimes costelles i amb les vèrtebres dorsals (de forma indirecta) i lumbars. Per tot això ens pot donar problemes articulars a aquests nivells i, de retruc, problemes a altres músculs, així com també molts problemes posturals.
• Té un treball conjunt amb el diafragma pèlvic (com ens va explicar la Marta) i juga un paper plau amb les pressions que aquest rep. Si aquesta relació està alterada, podem tenir diferents problemàtiques al sòl pèlvic i a nivell visceral.
• El diafragma parteix el nostre cos per la meitat, separant els pulmons i el cor de la resta de vísceres. El seu moviment durant la respiració és rítmic, fent així un massatge dels òrgans que hi queden a sota, bàsic per a un bon funcionament de tots ells.
• Té una relació directa amb l’esòfag, que passa a través d’un dels seus hiats. Les alteracions de tensió del diafragma poden afectar doncs a la digestió.
• Juntament amb l’esòfag passen els troncs del nervi vague, que com ja us vaig explicar també està relacionat amb quasi totes les vísceres (recordeu, incloent l’intestí i la important relació d’aquest amb el cervell i la microbiota), és bàsic per regular el sistema nerviós parasimpàtic, i és qui envia els missatges dels centres respiratoris al propi diafragma. Entendreu doncs que novament un excès de tensió no és beneficiós.
• També té relació directa amb l’artèria aorta, la vena cava i els troncs limfàtics toràcics. En aquest cas, un excès de tensió al diafragma pot provocar problemes circul·latoris, tant a un nivell més perifèric (perquè el bombeig del diafragma afavoreix el retorn venós i el drenatge limfàtic), com a nivell més central, influïnt en el desenvolupament d’hipertensió. La influència a aquest nivell és doble, ja que els canvis de volum pulmonar fan un massatge sobre el cor, afavorint així la regulació del seu ritme.

*Des d’ara segur que voldreu tenir molta més cura del vostre diafragma. Us deixo un vídeo, novament dels companys de “fisioterapia online”, que explica com fer-vos-hi un automassatge.

I finalment acabem amb la qüestió que porta per títol el post: per què ens calmem quan respirem profundament?

Fins ara, la ciència desconeixia l’explicació exacta a aquesta pregunta. Fa poc s’ha sabut de l’existència d’un grup de 350 neurones situades a nivell dels centres respiratoris i que tenen 2 característiques molt especials:

• La 1ª és que estan més actives com més activa és la respiració, és a dir, que el nº de neurones activades és proporcional a la velocitat a la que respirem.
• La 2ª és que envien missatges al locus coeruleus, zona del cervell de la que ja us vaig parlar amb l’Alzheimer. És un nucli del sistema nerviós parasimpàtic que regula, entre d’altres, el cicle de la son, impulsos bàsics (com l’ira o la sexualitat), la resposta a l’estrès, el ritme cardíac, etc.

Entendreu doncs que com menys s’activin aquestes neurones (respirant més lent) menys missatges enviaran al locus coeruleus i més tranquils estarem.

*S’ha de dir que aquestes observacions s’han fet sobre ratolins, però el grup que ha dut a terme la investigació creu que és pot extrapolar als èssers humans.

Per acabar us deixo amb una imatge d’aquestes neurones (les de color verd). Les de color vermell són altres neurones d’una altra part dels centres respiratòries conegudes com a complex preBötzinger (o marcapassos de la respiració). Respireu bé!

*Fonts i enllaços consultats:

1. https://www.fisioterapia-online.com/articulos/el-control-de-la-respiracion
2. Atlas de anatomía Prometheus. Gilroy AM et al. Ed.Médica Panamericana, Madrid (2008).
3. Neuroanatomía clínica. Waxman SG. McGraw Hill (2011). 26a edició.
4. https://masquefisioterapia.wordpress.com/2013/11/03/redescubriendo-el-diafragma/
5. https://www.youtube.com/watch?v=3sRTD161pG0 (propiedad de fisioterapia-online.com)
6. http://www.lavanguardia.com/ciencia/cuerpo-humano/20170331/421320240076/halladas-neuronas-explican-respirar-hondo-relaja.html?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=botones_sociales

 

-Anna-

La meva experiència amb el Crohn i el mindfulness.

“La emoción es la energía que te lleva a la acción. La raíz etimológica de la palabra emoción proviene del verbo latino “movere” (que significa moverse hacia). Pone en movimiento tanto las funciones internas del organismo (estrés, sensaciones) como el comportamiento externo. Las emociones enriquecen nuestra experiencia vital.”

Aquest divendres passat es va celebrar el dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals (MII). L’any passat us vaig explicar les patologies que s’hi poden englobar: Crohn, colitis ulcerosa i altres tipus de colitis menys conegudes. Pel fet que em toca tant de prop, i de que és necessari que els qui patim aquestes malalties compartim què ens passa, he volgut dedicar-hi l’entrada d’aquesta setmana.

Que en un primer moment els metges et diguin “tens malaltia de Crohn” és un gran alleujament. Sí, ho heu llegit bé. Alleujament perquè la majoria de malalts passem per un calvari de proves, dolors, símptomes varis i sensacions que no saps ni identificar abans no et saben dir què tens. Pugui o no semblar incongruent és així. A l’estat espanyol  es triga, de mitjana, 3 anys a diagnosticar aquest tipus de malalties. Jo sóc l’exemple perfecte d’aquesta mitjana. Imagineu 3 anys sense tenir una explicació de què va malament i de cop, una etiqueta. Com a mínim ja no tens la sensació de ser un paranoic/hipocondríac.

Acte seguit apareix dins del teu cap un gran interrogant que demana al metge “què vol dir aquesta paraulota”? I just uns segons després la patada a l’estòmac del que suposa el diagnòstic. Llavors ve el “shock”: uns minuts, hores, dies, setmanes o mesos, segons de qui parlem, d’encefalograma pla, tristor, llàgrimes, processament, més llàgrimes, acceptació, i nova patada a l’estòmac perquè finalment has entès que tens una malaltia crònica greu. I generalment tens entre 16 i 40 anys quan t’ho diuen: aquella típica edat on t’esguerren uns quants plans vitals, sobretot si portes a dins un grèmlin guerrer. A tota la vostra angoixa i heu de sumar l’angoixa paral·lela de la vostra familia, perquè sí, hi és. Ho passen fatal també i ningú se’n recorda. En un primer moment no pots gestionar aquesta suma d’angoixes i no vols ningú al teu costat. Sort que no solen fer-ne cas i s’estan allà al costadet, esperant a què siguis capaç de gestionar-ho i puguis anar posant paraules al que et passa per dins, apretant-te la mà quan tens tanta por que no saps ni què vols, fent-te costat en situacions incòmodes i doloroses. Moltes gràcies familia (i amics, vosaltres també sou molt importants, és clar).

I a partir d’aquí tornes a sentir que entres dins l’espiral de la vida amb una incertesa multiplicada i unes complicacions afegides: passes l’època de dominar diferents serveis de l’hospital (que si analítiques, que si TACs, que si col·lonoscòpies, que si cirúrgies, que si urgències, etc.) i de què el teu digestòleg sembli el teu germà i les infermeres unes 2es mares; l’època de perdre una mica la dignitat i molt la vergonya pel forat de la bata mal tancada de l’hospital; l’època de conèixer totes les medicacions disponibles, mig per obligació mig perquè tens l’esperança de ser la gran excepció on tot funciona; l’època de buscar alternatives; l’època d’engegar-ho tot a la merda i blasfemar per tantes renúncies i oportunitats perdudes; l’època de “que injusta és la vida amb mi”; l’època de “joder, sóc una afortunada veient els casos que hi ha pel món”; l’època de muntanya russa: surts d’un brot i entres en una altre com qui juga a l’oca; l’època de no creure que puguis estar en remissió i de no dir-ho gaire alt per si tot està sent un somni; l’època de: “a la feina ho entendràn?, com els ho explico? o no ho dic? què els hi dic quan hi hagi un dia que no em pugui ni aixecar del llit del cansament i el malestar?”; l’època de viure amb por i veure la cua al dimoni a cada cantonada; l’època de ser plenament conscient de què implica qualitat de vida i quants parxes li has de posar quan tens una MII; l’època de recuperar la vitalitat i gaudir-ne al màxim i també la de no saber-ne disfrutar prou… tantes èpoques com et facin falta per aprendre i fer front a la teva realitat (jo no us en dic més, perquè les no mencionades són les que estan per venir).

I ostres què difícil és resumir i fer entendre què et passa de veritat quan tens Crohn sense donar massa detalls escatològics. Però tot aquesta petita confessió té 2 raons de ser: la 1ª, que us arribi, als qui patiu una MII i als qui no, per si pot confortar algú, arrencar algun somriure o alguna llàgrima que cura. I la 2ª per fer-vos entendre que per fer front a, per exemple, el Crohn, has de buscar vies que t’ajudin a sentir-te millor amb tu mateix i a gestionar totes les emocions i sentiments que van per dintre. I jo vaig decidir intentar-ho amb mindfulness i també us ho volia explicar.

Mindfulness és tenir consciència plena, és a dir, parar atenció al moment present (“aquí i ara”), sense reaccionar, acceptant l’experiència tal i com és (i no com ens agradaria que fos) i evitant jutjar.

El mindfulness és una filosofia de vida que neix del budisme, dins el qual es coneix com a sati. El que es busca amb aquest acte de consciència plena és reunir la ment i el cos, intentar que deixem d’actuar com a autòmates. La nostra ment té tendència a viatjar, o bé al passat (recordant què ens van dir, què va passar, com ens vam sentir, etc.) o bé al futur (anticipant-nos sobre el què passarà, direm, farem etc.), i mentrestant el cos va pel món sense viure realment res del que fem, perquè no hi parem atenció.

Aquests viatges de la ment, aquest no estar atents, genera sensació d’insatisfacció, d’angoixa, d’infelicitat, etc. Per què? Doncs perquè o bé constantment estem torturant-nos al treure a passejar la nostra bola màgica o perquè vivim enganxats a la nostàlgia; perquè quan no ens parem a pensar perquè fem el que fem, estem obviant què sentim i com hi reaccionem, i això a la llarga surt per alguna banda… Per mi és com si visquèssim en una situació d’inconsciència constant. I penso: “no és precisament la consciència el que ens fa humans?”.

No sé exactament per què em vaig decidir pel mindfulness. Sí que és veritat que s’ha posat de moda, però jo sóc bastant anti-modes. Però vaig anar a un centre cívic a provar-ho, la noia que ens ho va ensenyar em va agradar, i en aquell moment va ser un bon bàlsam per tot el que em passava. També hi ha estudis que ho recolzen, però avui no us vull aburrir amb això. Si els voleu, podeu escriure’m a través del blog i us els facilitaré. Del que sí que m’agradaria deixar constància és que actualment, investigadors de València estan duent a terme un estudi amb mindfulness en pacients amb Crohn i Colitis ulcerosa per testar-ne l’eficàcia com a element per disminuir els nivells d’estrès.

Us recomano, doncs, que intenteu fer-vos vostra la filosofia mindfulness? Doncs sí, 100%, tingueu o no MII. La vida són aquests petits moments. I realment redueix l’ansietat i les pors, perquè aprendreu a coneixer-vos. Això sí, com qualsevol cosa en aquesta vida, requereix pràctica i constància. I no és fàcil; no es noten els canvis en 2 dies. A mi em va anar molt bé el llibre que us menciono al final. N’hi ha moltíssims, però a mi aquest m’agrada perquè no és ni massa gruixit, ni massa prim, l’autora no et fot un sermó només començar, és molt planer i emminentment pràctic.

A mode de prova us deixo una meditació de la respiració, el més bàsic del mindfulness. Proveu-ho! En parlarem a la següent entrada.

Gràcies per llegir-me si heu arribat fins aquí! I compartiu-ho, que així donarem a conèixer les malalties inflamatòries intestinals.

-Fonts i enllaços consultats:

*Apunts dels cursos de mindfulness.

*Mindfulness funciona. Cómo desconectar y reducir el estrés. – Beatriz Muñoz

-Anna-

 

 

El restrenyiment i la maniobra defecatòria

El cerebro es un sistema mucho más abierto de lo que habíamos imaginado. La naturaleza ha hecho mucho para ayudarnos a percibir y entender el mundo que nos rodea al darnos un cerebro que sobrevive al mundo cambiante haciendo cambios en sí mismo

Dr. Norman Doidge – El cerebro se cambia a sí mismo

Aquesta setmana us vull parlar d’un tema una mica… pringós? asquerós? merdós? però que a mi m’encanta! Les persones que em coneixen saben que amb mi és molt fàcil que acabem xerrant de “merda” perquè penso que li hem donat massa connotacions negatives o que, fins i tot, ho hem convertit en un tabú. Però, per si alguna persona en té algun dubte: SÍ, totes caguem!

MANIOBRA DEFECATÒRIA

El fet d’anar de ventre hauria de ser un acte simple i de relaxació, però per algunes persones és un vertader suplici i una guerra contra elles mateixes. Per a poder entendre més endavant algunes de les causes de restrenyiment, abans hem de saber com funciona la formació del femta.

L’aliment és digerit per l’estómac i l’intestí prim, que és el lloc on es van absorbint els nutrients necessaris pel cos. Quan el residu arriba al colon, la última part de l’intestí, només queda l’absorció de l’aigua. La femta va avançant a través del colon gràcies a uns moviments peristàltics fins arribar al recte.

El moment en què apareix la sensació d’anar al bany és per l’entrada de la matèria fecal al recte, la qual provoca la distensió d’aquest. En aquest moment es produeix un reflex que consisteix en la contracció del recte i la relaxació de l’esfínter anal intern (involuntari), per tal de permetre l’entrada de la matèria fecal al canal anal. Això augmenta el desig, i hem de decidir què fem. Si no es pot anar al bany es manté l’esfínter anal extern en contracció (voluntari). En canvi, si és un bon moment per anar-hi, senzillament és necessari fer una mica de pressió abdominal, relaxar l’esfínter anal extern i els músculs del sòl pelvià per a què la femta surti a l’exterior.

RESTRENYIMENT

Com sempre, comencem per la definició:

Habitualmente se define el estreñimiento funcional como un trastorno caracterizado por una dificultad persistente para defecar o una sensación de que la defecación es aparentemente incompleta y/o movimientos intestinales infrecuentes (cada 3–4 días o con menor frecuencia) en ausencia de síntomas de alarma o causas secundarias. (Guía Mundial de la World Gastroenterology Organisation, 2010).

Según los criterios de Roma III se considera que un paciente sufre estreñimiento cuando en más del 25% de las deposiciones, presenta dos o más de los siguientes síntomas: precisa de un esfuerzo excesivo, presenta heces duras o caprinas, no logra una sensación confortable de desocupación rectal, tiene sensación de obstrucción en el àrea anorrectal, utiliza maniobras manuales para facilitar la expulsión (extracción digital o compresión del suelo pélvico), o evacúa menos de tres veces por semana. (Instituto de Trastornos Funcionales y Motores Digestivos – Servicio de Aparato Digestivo del centro Médico Teknon [Barcelona] – Unidad de Gastroenterología del Hospital de San Jorge [Huesca]).

(…) la mayoría de los pacientes con estreñimiento refieren uno ó más de los siguientes síntomas: evacuaciones duras, infrecuentes, que se acompañan de esfuerzo excesivo y sensación de evacuación incompleta. La frecuencia de las evacuaciones es uno de los síntomas que pueden medirse de una forma más objetiva y con base en esto se ha podido establecer cuál es la frecuencia normal de evacuaciones en la población general:  tener menos de dos evacuaciones por semana se considera anormal. (Article: Estreñimiento: evaluación inicial y abordaje diagnostico- Dr. José María Remes-Troche).

Així com comenta una de les definicions, els Criteris de Roma són els ítems que s’han acordat per definir la normalitat en la deposicions. Al maig del 2016, van sortir els Criteris de Roma IV i aquí us els deixo juntament amb l’Escala de Bristol, que ajuda a classificar el tipus de femta.

> La prevalença del restrenyiment és molt amplia ja que alguns símptomes són molt subjectius (esforç excessiu, sensació incompleta, sensació d’obstrucció…). Llavors es considera que el restrenyiment és sofert per entre un 2 al 20% de la població, sent més habitual en dones que en homes, en infants que en adults i en persones grans que en joves. El cost que representa el restrenyiment és de 2,5 milions de visites mèdiques i 92.000 hospitalitzacions. Per exemple el 1994 a Estats Units es van arribar a gastar 840 milions de dòlars en la prescripció mèdica d’algun fàrmac, laxants sobretot.

> Les causes del restrenyiment poden ser molt variades, ja que podem partir d’una alteració orgànica, un trastorn en la funció motora, els fàrmacs, la presència d’una obstrucció del colon, un ritme intestinal lent, mala alimentació, falta d’aigua, etc. En aquesta entrada m’agradaria centrar-me en alguns trucs, o més ben dit hàbits, que poden servir d’ajuda en alguns casos de restrenyiment.

HÀBITS DEFECATORIS

Des del llibre que tants cops hem comentat n’Anna i jo, La Digestión es la Cuestión, ens recomana:

1. Hay algo de comer que da un pequeño toque a nuestra pared intestinal y la motiva a trabajar: las fibras alimentarias. = En aquest punt no hi entraré molt, però si vull posar èmfasi a la importància de l’alimentació. En la nostra dieta és necessari que hi hagi la fibra natural que aporta la fruita i la verdura, sobretot.
2. Solo deben beber mucho aquellas persones que realmente necesiten agua. = Beure 0,5 litres d’aigua al dia i patir de restrenyiment, és normal. Com ja he comentat abans, en el transcurs de la femta pel colon es va absorbint aigua, llavors és necessària per a què vagi passant amb una bona consistència malgrat l’absorció. Jo sempre recomano arribar als 2 litres d’aigua al dia.
3. No hay que forzarse. = Com ja he dit per l’expulsió del material fecal és necessari l’activació dels abdominals i la relaxació de l’esfínter anal extern i del sòl pelvià. Llavors la postura i la respiració que tinguem en aquest moment és important.

La postura ha de ser aquella que faciliti el trencament de l’angle ano-rectal que forma el múscul pubo-rectal. Fisiològicament estem preparats per anar de ventre en posició de gatzoneta, però hem creat els wc i això ens ho ha complicat. Llavors recomano posar un tamboret sota els peus per augmentar la flexió de maluc. A més a més, hem d’intentar evitar posar el tronc cap endavant, sinó mantenir-lo recte per ajudar-nos de la gravetat; encara que de forma instintiva podem fer moviments endavant i endarrere que ens ajudaran en el moviment de la matèria fecal, com una bomba.

La respiració ha de ser fluida, és a dir, evitar fer maniobres de valsalva (força abdominal amb aire als pulmons), ja que així el sòl pelvià ha d’absorbir molta pressió i provoca un reflexa que augmenta la contracció de l’esfínter anal extern. La respiració hauria de ser amb espiració forçada, que consisteix en la contracció de la paret abdominal, sobretot el transvers, mentre l’aire surt per la boca.

4. Probióticos y prebióticos. = Els beneficis d’aquests productes són evidents, ja que simbolitza l’entrada de més treballadors o aliment per aquests.
5. ¿Paseos adicionales? = Qualsevol activitat que suposi moviment pel cos, ajudarà al moviment propi del cos.

REFLEXIÓ FINAL

Com ja he dit, el restrenyiment és un problema de salut molt habitual, però penso que amb alguns trucs posturals i alguns canvis d’hàbits moltes persones solucionarien el problema.

> Ens han venut que hauríem d’anar de ventre cada dia, però realment cada persona té el seu ritme i pot ser que no sigui diari. L’obsessió per aquest tema pot provocar altres problemes que es podrien haver evitar (morenes, prolapses, dolor…).

> Alimentació, hidratació i moviment és bàsic, i després bona postura alhora de defecar.

> L’escolta del cos és important per poder sentir els reflexes que té, ja que cada cop que els ignorem alterem el cicle.

> Tranquil·litat. Hem de pensar que és un moment personal on no hi ha d’haver distraccions (mòvil, revistes, interrupcions, presses…). Buscar què necessitem per a què ens sentim més còmodes.

Esper que l’entrada us hagi agradat i… cagueu de gust! =)

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/constipation-spanish-2010.pdf

http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf

http://www.medigraphic.com/pdfs/gastro/ge-2005/ge053k.pdf

http://www.sciencedirect.com/sdfe/pdf/download/eid/1-s2.0-S0211344908729308/first-page-pdf

La digestión es la cuestión – Giulia Enders

Apunts

Solitud i mort prematura

“…la bona vida s’obté ressonant amb el nostre entorn, vivint connectats amb el món. En les relacions, en l’art, en la naturalesa… busquem estar en contacte amb l’existència, que ens emocionin i emocionar els altres. Les experiències de connexió sempre tenen una qualitat transformadora” – Hartmut Rosa (filòsof i sociòleg alemany en entrevista a “La Vanguardia” el 3 de maig de 2016).

Aquesta setmana he decidit fer un canvi de rumb, sortir-me del paper de fisioterapeuta que us explica un concepte concret per passar a la part psicosocial de la nostra professió i reflexionar sobre una notícia que em va cridar l’atenció fa un temps: la solitud augmenta el risc de mort prematura. Així de contundent.

La solitud té una localització concreta dins del cervell; bé, la solitud en sí no, la sensació. I unes neurones destinades a fer-la notar. Aquestes es troben al nucli dorsal del rafe, és a dir, un nucli  que forma part d’un conjunt localitzat al tronc de l’encèfal (+ informació) i que són els encarregats de fer funcionar el sistema serotoninèrgic del cervell. Aquest sistema regula aspectes diversos com la conducta social, l’alimentació, la son, l’atenció, etc. Les neurones d’aquest nucli s’activen quan l’individu entra en contacte amb altres individus, iniciant així un circuit de recompensa, que premia la interacció social amb una descàrrega de serotonina (nivells baixos d’aquest neurotransmissor s’associen a depressió). Per altra banda, sembla ser que l’activació d’aquesta part del cervell no depén només de la interacció social en sí, sinó també de la jerarquia social. Això és, que com més èxit té la persona, més activació hi ha d’aquestes neurones.(1)

La recerca fa un temps que es fa ressó del fet que la soledat pot ser tant dolenta com l’obesitat o un ictus per la salut. I en què basa unes afirmacions tant contundents? Doncs en investigacions fetes sobre més de 3 mil·lions de persones que conclouen que aquells que se senten sols o que estan aïllats tenen un 30% més de risc de mort prematura. El principal problema amb el que xoca aquest estudi és allò de: “què va primer? l’ou o la gallina?”. Em refereixo a què determinar si la soledat és la causa o l’efecte d’una malaltia crònica és difícil de determinar, però si alguna cosa hem de treure en clar d’això és que s’ha de donar més importància a les relacions socials, i deixar de banalitzar aquesta esfera de la nostra vida.

Tot va sorgir a raó que un equip d’una universitat de Chicago va voler saber si la solitud, l’aïllament social o el fet de viure sol, podien comportar una mort prematura, i quantificar-ne els efectes. Partien de la base que aquests factors socials podien ser tant o més perjudicials que altres factors ja comprovats, tals com la contaminació, la inactivitat física o fumar, degut a què havien dut a terme un estudi previ on s’associava la solitud a un augment de l’expressió dels gens inflamatoris i una disminució dels gens encarregats de determinar l’activitat de les respostes antivirals del nostre cos.

Van revisar estudis (metaanàlisis i revisions sistèmàtiques, que compten amb un major grau d’evidència científica) entre els anys 1980 i 2014 on s’establís la soledat, l’aïllament social i el fet de viure sol com a factors determinants per la mort de la persona i van sumar-ne els números per intentar quantificar-ne l’efecte global. Van tenir en compte l’objectivitat o subjectivitat a la que estan lligats els 3 conceptes, a més de si també s’establien altres variables determinants com el sexe o l’edat.

Els resultats, en resum, ja us els he comentat. Si voleu entrar més en detall podeu consultar (2).

Però exactament per què mata la soledat? Doncs perquè el sistema immunitari es debilita i, per tant, estem més exposats a patir malalties. L’expressió gènica dels leucòcits (glòbuls blancs, cèl·lules defensives) i la soledat estan intrínsecament relacionats: un ajuda a propagar l’altre al llarg del temps. (3)

Després d’això queda clar que la solitud no fa cap bé (com a mínim parlant a nivell cel·lular), i no cal conèixer aquests estudis per adonar-se’n. Només cal ser una mica observador per valorar quant necessita l’èsser humà ser social. Socialitzar-nos ens permet compartir experiències; ens fa sentir part d’un grup, ens atorga un rol dins d’aquest grup i això dòna sentit a allò que fem, ens motiva, que al final és el que necessitem per passar a l’acció. Socialitzar ens permet deixar de sentir només la nostra veueta interior, deixar de mirar-nos el nostre melic i prendre cosnciència que el món és ple de persones i maneres de fer diferents; en definitiva, socialitzant aprenem: a compartir, a escoltar, a mirar, etc.

Però tot i així no vull deixar de fer una defensa de l’estar sol. Perquè jo em pregunto: si la persona no té la sensació de solitud, aquesta resposta del sistema immunitari serà igual? Estar sols, i passar-hi hores, perquè no tothom té la mateixa necessitat de socialitzar, comporta grans avantatges també. Permet estar en silenci, que el silenci és descans. Permet analitzar la nostra actitud, els nostres comportaments. Permet cuidar-nos. Són molts els qui gaudeixen de la solitud, entre els quals m’incloc.

Ara però, mentre escric això, em ve al cap que la sensació de soledat ve molt determinada pel fet d’haver elegit, o no, de forma conscient, la situació… Que complicat tot plegat! Què en penseu vosaltres?

(Que quedi clar que aquests últims paràgrafs són la meva mera opinió/reflexió. No tinc estudis de psicologia ni pretenc que aquestes paraules tinguin cap altra funció més que generar una reflexió de tornada).

*Fonts i enllaços consultats:

1. https://hipertextual.com/2016/02/neuronas-de-la-soledad
2. http://www.nhs.uk/news/2015/03March/Pages/Loneliness-increases-risk-of-premature-death.aspx
3. http://www.news.com.au/lifestyle/health/health-problems/loneliness-can-kill-you–researchers-discover-it-can-increase-the-risk-of-premature-death/news-story/b0d5cccb5d50c882fb785b6e00f22174

*Imatges:

(clicant a sobre hi ha l’enllaç a la font usada)

-Anna-

Pastilles Anticonceptives

“Vèncer la por és atrevir-se a transitar pel desconegut, trencar hàbits i mantenir actituds fora de la convenció.  Vèncer la por és obrir-se a l’amor, a la cooperació i a la integració en detriment de la competència, la desigualtat, la relació violenta.”

Nascudes per al plaer – Mireia Darder

Aquesta setmana us vull parlar de les pastilles anticonceptives. La setmana passada quan vam parlar de l’endometriosi ja us vaig dir que aquest fàrmac podia ser una de les opcions en el tractament dels símptomes que produeix, així com també ho és en el casos d’ovaris poliquístics, pels seus efectes de control sobre les hormones. Malgrat això, les pastilles anticonceptives són habitualment utilitzades per evitar els embarassos.

Història de les pastilles anticonceptives

El 1951 es va fer la síntesi química del primer esteroide anticonceptiu a Mèxic, però no va ser fins el 1960 que es van començar a comercialitzar a Gran Bretanya i a Estats Units les pastilles anticonceptives. Els pares de la primera píldora, pel descobriment del compost químic, són Gergory Pincus i Luis Ernesto Miramontes Cárdenas.

Des de la seva comercialització, les pastilles anticonceptives han anat augmentant les seves consumidores. Algunes dades que ho demostren són les 10.000.000 dones que la prenien a EEUU la dècada dels 70 i com als anys 90 havia augmentat a 60.000.000. A Espanya l’equip DAFNE va veure que del 1997 al 2009 havia anat augmentant l’ús de preservatiu i el consum de mètodes hormonals com a sistema anticonceptius.

L’aparició de mètodes anticonceptius fiables va simbolitzar una alliberació femenina, ja que va permetre veure la sexualitat com un aspecte fonamental de l’èsser humà, separant-lo d’un acte purament biològic; és a dir, separar la sexualitat de la procreació. “La historia de la mujer ha estado enmarcada por una mala interpretación de sus dimensiones fundamentales: biológica, psicológica, espiritual y social; su dignidad y su rol. Erróneamente se considera que la dimensión de la maternidad femenina es una obligación para que biológicamente todas las mujeres sean madres, lo que las reduce a solo un aspecto de su identidad: el biológico.” (Mujeres y anticonceptivos, ¿liberación femenina? – Danelia Cardona-Lozada).

Mètode d’acció de les pastilles anticonceptives

Per entendre millor el mètode d’acció, és a dir, com funcionen les pastilles us deixo l’entrada sobre Hormones Sexuals Femenines per a què consulteu com és el funcionament del cicle menstrual.

Llavors, les pastilles anticonceptives estan formades per estrògens i progesterona de forma sintètica. La presència d’aquestes hormones sintètiques provoca que l’hipotàlem i la hipòfisi no produeixin hormona luteïnitzant (LH) ni hormona foliculoestimulant (FSH), que són les que estimulen la producció d’estrògens, progesterona i testosterona a les gònades sexuals. I si recordem, el sistema s’autoregulava depenent dels nivells d’aquestes tres últimes hormones. Això provoca que la principal tasca dels ovaris quedi abolida, i el sagnat es produeix per la baixada de les hormones sintètiques present en les pastilles.

Algunes pastilles, a més a més, provoquen l’engruiximent de la mucosa que envolta el coll de l’úter per a dificultar l’arribada de l’espermatozoide, en el cas que algun òvul s’hagués pogut alliberar, o provoca canvis en la capa endometrial que recobreix l’úter per a impedir que l’òvul es pugui unir a les seves parets.

M’agradaria deixar reflectit els problemes que hi poden haver després d’abandonar les pastilles anticonceptives en relació a la sensibilitat dels receptors hormonals. Amb això em refereixo a l’absència de sagnat durant un temps després de deixar les pastilles, ja que el receptor s’ha acostumat a l’hormona sintètica i necessita més hormona biològica per tornar arrencar el cicle.

Efectes secundaris

Des del seu descobriment, es van veure alguns efectes secundaris que provocaven les pastilles. Entre els més importants hi ha els efectes trombòtics i la major possibilitat de càncer de mama i d’endometri, i que continuen estudiant-se; però també pot provocar falta de libido, augment de pes, mal de cap, canvis d’humor, hemorràgies fora de les regles, dolor als pits, depressió, ansietat, entre altres.

• Cas clínic

Em fa especial il·lusió fer participar aquesta persona en aquest blog i, amb el seu permís, m’agradaria explicar-vos els efectes més psicològics que molts cops no tenim en compte de les pastilles anticonceptives.

Ella és una noia de 28 anys, que va començar a prendre pastilles anticonceptives amb 23 anys després d’estar molt temps amb parella estable. Va ser diagnosticada de VPH (virus del papil·loma humà) que amb 1 any el seu propi cos va eliminar. Després d’una citologia sense presència del virus, va demanar les pastilles anticonceptives. Ella em comenta que li va sorprendre que fos tan fàcil aconseguir-les, senzillament una visita amb la matrona on ja li va donar el nom d’una marca.

Va iniciar el tractament, i m’explica que el primer mes va ser el pitjor. Va començar a notar que l’envoltava una tristesa estranya, com si cada dia pensés que li passaria alguna cosa dolenta; i a més a més, es va començar a imaginar que la seva parella li estava posant les banyes. Les discussions van anar augmentant i ella només feia que plorar.

Després d’aquell mes, tot es va calmar i va “començar a tornar a ser ella”, transcrivint les seves paraules. El problema durant els 3 anys que les va prendre va ser la falta de libido, fet que va ser un dels determinant per a deixar-les. Quan va abandonar les pastilles li va tornar a passar el mateix que al principi, però amb menys intensitat.

Ara que ja fa un parell d’anys que no les pren, creu que el canvi en quant al libido i les ganes d’experimentar a nivell sexual són tan diferents que prefereix tornar a l’ús del preservatiu.

Bibliografia

• http://salud.ccm.net/faq/6283-como-actua-la-pildora-anticonceptiva
• http://132.248.9.9/libroe_2007/0005801/10_07.pdf
• http://personaybioetica.unisabana.edu.co/index.php/personaybioetica/article/view/3733
• http://www.lrmcidii.org/wp-content/uploads/2014/01/pildora-anticon.pdf
• https://es.wikipedia.org/wiki/P%C3%ADldora_anticonceptiva_oral_combinada#Efectos_secundarios
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2726928/

Marta S.