EL FETGE, les disfuncions habituals i els medicaments

“Resistent baluard, però tampoc etern,
tu m’aboques a totes les coses preferides
i al temps que no sabem si estimar o odiar.
Només sabem que això que més ens estimem
és també el lloc del mal que més ens fa sofrir…”

Continuem amb el fetge i aquest cop vull parlar de les defuncions pròpies que pot sofrir l’òrgan (hepatitis, cirrosis hepàtica i fetge gras) i dels medicaments.

DISFUNCIONS HEPÀTIQUES

• Hepatitis

L’hepatitis és la inflamació del fetge.

Les causes de l’hepatitis poden ser alcohòlica, vírica, autoimmune o farmacològica. La més habitual és la vírica. I, en aquest cas hem de diferenciar els virus hepatotrops, que són aquells que tenen tendència a anar a atacar al fetge (VHA, VHB, VHC, VHD, VHE, virus F i G) i els no hepatotrops, que són els que no ataquen directament a l’òrgan però en deixen repercussions (Epstein Barr Virus [mononucleosis], citomegalovirus, virus herpes…). La majoria de les afectacions hepatotròpiques es curen soles, però si cronifica, com pot succeir amb l’hepatitis B i hepatitis C, és perquè ataca directament al sistema immunitari que ha de lluitar contra el virus.

Llavors, en quant a la simptomatologia, provoca diferents formes de presentació i moltes poden ser asimptomàtiques. La infecció provoca una resposta immunològica, llavors apareixerà febre, cansament generalitzat (astènia), mal estar general, anorèxia, nàusees o vòmits, mal de cap, diarrea, etc., però, a l’haver-hi afectació del fetge, també apareix dolor a la zona del fetge, icterícia (coloració groguenca de pell i mucoses per l’excés de bilirumina) , acòlia (deposicions blanques o grogoses), colúria (orina de color fosc), hepatomegàlia (augment del la mida normal del fetge).

Quan l’hepatitis es torna crònica és asimptomàtica, encara que de tan en tan apareixen pics aguts. En els casos crònics, a més a més,  hi ha possibilitats de desenvolupar una cirrosis hepàtica ja que el virus va provocant lesions en el fetge.

• Cirrosis hepàtica

Es defineix com una malaltia crònica difusa i irreversible en la que es produeix una destrucció de les unitats del fetge (hepatòcits) que el cos intenta regenerar produint, a la llarga, un teixit conjuntiu fibròtic. El resultat són uns nòduls de regeneració i la pèrdua de l’arquitectura hepàtica.

La causa pot ser autoimmune, per trastorns metabòlics, malaltia biliar, fàrmacs, per la presa abusiva d’alcohol, entre altres.

Com ja he dit, provoca unes lesions que altera el funcionament del fetge. Però si està compensada serà asimptomàtica, el problema és quan es descompensa que pot provocar alteracions a molts nivells:

1. Hipertensió a nivell de la vena porta. En un estat de salut, el cos passar la sang pel fetge, a través de la vena porta, per ser filtrada. Quan es sofreix cirrosis hepàtica, sobretot si és important, les cicatrius dificulten aquest recorregut, provocant l’augment de pressió dins la vena. Això s’anomena hipertensió portal. Alhora, el cos necessita passar la sang igualment i buscarà anastomosis, és a dir connexions entre dos vasos, provocant que altres òrgans/zones del cos es vegin afectades (hemorroides, varius esofàgiques, varius al melic, edema o congestió lumbar, que pot acabar amb edema a les extremitats inferiors).
2. Esplenomegàlia. Acumulació de sang a la melsa que provoca que aquesta augmenta la seva mida.
3. Acumulació d’urea i amoníac. Al no poder degradar les proteïnes per part del fetge, s’acumulen la urea i l’amoníac, que recordem eren substàncies de rebuig. Aquestes substàncies poden arribar a interactuen amb el glutamato a nivell cerebral creant glutamina i provocant encefalopatia hepàtica.
4. Icterícia. La bilis pot arribar a estar present en el corrent sanguini per la impossibilitat de expulsar-la dels seus conductes.
5. Augment d’estrògens que provoca eritemes en mans i/o peus, augment del pit en dones, aranyes vasculars.
6. Síndrome del túnel carpià a nivell sensitiu i bilateral. Hi ha una tendència a l’afectació neural-sensitiva a nivell perifèric quan el fetge no funciona bé.
7. Alteracions en la coagulació, circulació colateral abdominal, malnutrició proteica-calòrica (albúmina), entre altres.

• Esteatosis hepàtica (NAFLD [Non-alcoholic fatty liver disease]) o fetge gras.

Es podria definir com l’acumulació de grassa histològicament visible en els hepatòcits. Es considera un símptoma més del síndrome metabòlic. El síndrome metabòlic és el nom que se li dóna a l’associació de diferents patologia: diabetis mellitus, obesitat central, hipertensió, aterosclerosis i resistència a la insulina.

Es considera que el mecanisme d’acció principal és la resistència a la insulina, encara que també es parla de causes nutricionals (pèrdua de pes brusca, nutrició parenteral o mal nutrició proteica-calòrica), trastorns metabòlics estranys, infeccions peri-odontal o alguns fàrmacs (glucocorticoides, estrògens, amiodarona, antiretrovirals, bloquejants dels canals del calci…).

Molts són asimptomàtics i en les anàlisis no es veuran grans dèficits. Si de cas presenten clínica, tindran dolor a l’hipocondri dret si es menja molt gras, síndrome dispèptic (Sensació de plenitud abdominal + sacietat precoç + distensió abdominal + pesadesa postprandial), símptomes del síndrome metabòlic, trastorns de la pell, canvis en l’estat d’ànim, fatiga, hepatomegàlia.

• Fisioteràpia
  

En la majoria dels casos l’alimentació, o els canvis en ella, serà el tractament principal, juntament amb algun fàrmac, suplement, etc. Tot i això, en l’àmbit de la fisioteràpia podríem ajudar donant mobilitat al fetge fent bombejos directament sobre la víscera, alliberar tensions de les estructures que l’envolten o s’hi relacionen (diafragma, duodè, colon, fàscies).

En el cas que la disfunció hepàtica provoqui alteracions de la postura (pel dolor) o afectacions musculo-esquelètica (síndrome del túnel carpià en el cas de la cirrosis hepàtica) fer tractament en aquests nivells per a què no es produeixi afectacions a altres punts. Així com també és important pensar en el segment facilitat, ja que pot aparèixer dolor a nivell del sistema musculo-esquelètic a causa d’una disfunció del fetge.

MEDICAMENTS

Quan ens prenem un medicament aquest és digerit pel duodè per a què pugui ser descompost per part del fetge en substàncies químiques actives que passaran al corrent sanguini. Aquesta descomposició és necessària per a què pugui realitzar al seva funció en el cos i es diferencien dues fases:

• Fase I: convertir el fàrmac en un metabòlit, mitjançant l’oxidació, la reducció i la hidròlisis.
• Fase II: originar un producte de rebuig, mitjançant la unió a un substrat endogen o propi.

Les interaccions dels fàrmacs (o d’una planta medicinal o un aliment) apareixen quan s’accelera o s’alenteix el metabolisme de l’altra. Això pot provocar que no produeix totalment la seva funció quan s’accelera o que s’augmenti la concentració, en el cas que alenteixi el metabolisme, i podent provocar efectes secundaris. A més a més, els afectes dels medicaments poden estar influenciat per la capacitat del fetge en eliminar el fàrmac de la circulació, i això depèn del flux sanguina hepàtic i de la eficàcia dels hepatòcits en l’eliminació.

En un article publicat a principis d’octubre d’aquest any comproven que només el 50-75% de la població té una bona reacció als fàrmacs, i la causa d’aquest percentatge poden ser per factors genètics, fisiològics (genera, edat, altres malalties) o ambientals (dieta, hàbits, contaminants ambientals). A més a més, també exposen que el 6,5% de les hospitalitzacions són per reaccions adverses dels medicaments.

Amb aquests resultats només volia alertar del que simbolitzen els medicaments a nivell fisiològic i de conscienciar del descontrol en què actualment prenem algun medicament. Potser ens hauríem d’aturar a pensar en el que simbolitza pel fetge, i pel cos en general, i de si realment és necessària l’acció d’un medicament per a solucionar un simple mal de cap, per exemple.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• http://salud.ccm.net/faq/13849-glucogenolisis-definicion
• El mono obeso – José Enrique Camillo
• http://www.who.int/features/qa/76/es/
• http://www.elsevierinstituciones.com/ficheros/pdf/62/62v11n11a90135130pdf001.pdf
• http://www.cun.es/diccionario-medico
• http://www.mdpi.com/1422-0067/17/10/1714/htm
• http://manualmerck.tripod.com/MMCap43.htm
• http://hcvadvocate.org/hepatitis/sp_factsheets/medicamentos.pdf
• http://galeria.sld.cu/main.php

Marta S.

Els sentits

“…en néixer una criatura resta de seguida seduïda per l’olor de la seva mare, i pel tacte de la seva pell que desitja amb un veritable deler, i pel to de la seva veu que identifica i l’asserena encara que no entengui ni brot del que diu. La criatura creix damunt d’un coixí de signes tan suaus fins que l’emergència i el desplegament del llenguatge li permetrà de navegar cada cop millor per l’univers de la consciència.”

El regal de la comunicació – Sebastià Serrano

Canviem de tema, i tornem una mica a aquelles entrades de neuroanatomia. Espero que us agradi.

Normalment sempre defineixo el tema del que vull parlar perquè crec que la definició és la base per a poder entendre-ho millor, però crec que en aquest cas no és necessari.

Què són els sentits? Son sistemes sensorials que detecten un tipus específic de molècules. Es diuen que són sentits especials ja que utilitzen uns òrgans molt específics i especialitzats. I, com segur que sabem, es diferencien 5 sentits: gust, olfacte, tacte, oïda i vista.

GUST

En aquest sentit es diferencien 4 gustos: dolç, salat, àcid i amarg. En l’educació ens van ensenyar que a la llengua es diferenciaven zones segons cada gust, però ara es sap que no és així sinó que la sensació d’un gust o d’un altre depèn de la quantitat de receptors activats. Llavors s’ha descobert que existeixen 13 receptors diferents: dos receptors del sodi, del potassi, de dolços i d’amargs, i un receptor de clor, de l’adenosina, de l’ió d’hidrogen, d’inosina i de glutamat.

El gust salat i dolç són els més importants perquè tan la glucosa com el sodi són elements fonamentals de la nostre dieta. A més a més si hi ha dèficits, el nostre cos augmenta la seva tolerància. El gust àcid pot provocar un dany tissular si es menja en excés. I el gust amarg va lligat a la detecció de verins i, com a curiositat, les embarassades incrementen la percepció d’aquest gust.

En el moment en què el receptor és activat, viatja per diferents nervis cranials (aquí us deixo l’entrada d’anatomia bàsica del SN que vam fer):

• ⅔ anteriors de la llengua: nervi trigemin i després per una branca del nervi facial.
• ⅓ posterior de la llengua: nervi glossofaringi.
• zona de l’epiglotis: nervi vago.

A partir d’aquí arribaran fins al tàlem per entrar després al còrtex cerebral.

OLFACTE

El sentit de l’olfacte és el més primitiu, però en el cas dels humans també el que tenim menys desenvolupat.

Existeixen molts receptors i, depenent de l’olor de la molècula, s’activen uns o altres receptors. Per tant, s’interpreta l’olor en funció del patró d’activació. Aquests receptors es troben a la part superior de la cavitat nasal i són neurones procedents directament del sistema nerviós central.

L’estimulació dels receptors es produeix a través de les molècules odorants ajuntades a una proteïna que provoca la despolarització de la neurona i la iniciació del missatge cap al cervell.

OÏDA

Abans de res hem de tenir clar que el so viatja a través d’ones i que realment són canvis de depressió de les molècules de l’aire. Aquestes ones tenen una paràmetres importants que ens ajuden a distingir els diferents sons que després identifiquem:

• Amplitud d’ona = intensitat del so que pot ser un so dèbil o un so fort.
• Freqüència d’ona (nombre de vibracions per segons) = to del so que pot ser agut, si fa moltes vibracions per segon, o greu, si en fa menys.
• Espectre (la forma que té l’ona) = timbre (ens permet diferenciar dos sons amb el mateix to i intensitat, però de diferents instruments o veus).
• Duració (el temps que es manté la vibració), es diferencien sons llargs i sons curts.

A partir d’aquí hem de diferenciar en el nostre òrgan tres parts que divideixen l’audició en tres fases:

• Fase 1: Captació i conducció de les ones sonores i que es produeix a l’orella externa.
• Fase 2: Vibració del timpà i moviments dels ossets de l’orella (martell, enclusa i estrep), que es produeix a l’orella mitja.
• Fase 3: Estimulació de les cèl·lules ciliars que hi ha dins la còclea a través dels moviments dels cilis que provoquen una despolarització de les neurones. Aquesta part de l’orella s’anomena orella interna. Com a curiositat, es sap que amb els anys es van perdent els cilis que estan més al principi de la còclea, i això provoca que es sentin menys els sons aguts que els greus.

La despolarització de les neurones del nervi auditiu anirà viatjant passant per la protuberància i el tàlem, per acabar a nivell de l’escorça cerebral on hi ha les seves àrees a nivell del lòbul temporal.

TACTE

La sensibilitat no es considera un sentit especial com a tal, però sí que se’n considera el sistema vestibular, que és la base de l’equilibri, juntament amb la vista i el sistema propioceptiu (que és el que més podríem assimilar al tacte). Es localitza a nivell de l’oïda interna, on diferenciem:

• El vestíbul: Es diferencia l’utricle i el sàcul on es troba la màcula que es qui s’encarrega de percebre les acceleracions lineals i inclinacions del cap. Ho realitza a través d’unes cèl·lules receptores ciliars recobertes per una membrana horitzontal amb substàncies susceptibles a canvis de la gravetat.
• Els conductes semicirculars: Són tres conductes orientats en els tres plans de l’espai on hi resideixen també unes cèl·lules ciliars recobertes amb una membrana gelatinosa que connecten amb les neurones. Aquest conductes envien informació de les rotacions del cap.

Tota la informació viatjarà pel nervi vestibular fins al cervell.

VISTA

Abans de res hem de diferenciar alguns parts de l’òrgan de la vista: l’ull.

Si ho comparem amb una càmera podríem dir que el cristal·lí és la lent, la pupil·la és l’obertura i la retina és la pel·lícula. El més interessant d’aquesta “càmera” és que té un defecte: inverteix la imatge que està fotografiant, però gràcies a l’acció del cervell que ho percebem correctament.

Després d’això hem de parlar de l’acomodació del cristal·lí, que es podria definir com els canvis de forma que sofreix per tal d’enfocar els objectes que estan a prop. Però també està influenciat pel diàmetre de la pupil·la, que quan major sigui aquesta distància, major quantitat de llum entre per l’ull. Llavors, podem parlar de les diferents disfuncions que existeixen en relació a això:

• Miopia: Ull massa llarg de davant a darrera, provocant que els rajos de llum s’enfoquin per davant de la retina. Es corregeix amb una lent còncava.
• Hipermetropia: Ull massa curt de dalt a baix, provocant que els rajos de llum s’enfoquin davant de la retina. Es corregeix amb una lent convexa.
• Astigmatisme: Ull amb variacions en la curvatura dels diferents plans de l’ull. Es corregeix amb una lent cilíndrica.
• Cataractes: Ull amb una estructura opaca en el cristal·lí. Es corregeix amb l’extracció de l’estructura i posant una lent artificial.

A partir de l’entrada de llum per l’ull, la informació és transportada pel nervi òptic fins al cervell. A la retina és on es recull la llum que entre per la pupil·la, però per assegurar una certa visió si algun dels ulls es lesiona, es creua part la informació a nivell del quiasme òptic.

Llavors si, per exemple es produeix una lesió a nivell el nervi òptic hi haurà una pèrdua de tota la informació d’aquell ull, però si la lesió es produeix a nivell del tracte òptic, el que es perdrà serà la informació de la part externa de l’ull contrari a la lesió i la part interna del mateix costat.

I per acabar, tota aquesta informació arriba al cervell, que ho interpreta en funció del que és més freqüent. Però, tot i així, el recorregut que segueix la informació a nivell del sistema nerviós central és del tàlem a l’àrea visual primària, i després a les àrees visuals secundaries. Si hi hagués una lesió en l’àrea visual primària es produiria una ceguesa completa, en canvi si es lesionen les àrees visuals secundaries diferenciaríem:

• Còrtex infero-temporal que sofriria dificultat per identifica el que veu.
• Còrtex mig-temporal i parietal (V3A, MT/V5 del dibuix) que sofriria dificultat per localitzar l’objecte o el moviment d’aquest.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Comprendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/60/cd/02_elsonido/2_cualidades_del_sonido.html
• http://www.neuropsicol.org/Np/sisvest.htm

Marta S.

Pelvic Floor

“El cuerpo es el grano de arena que da origen a la perla”

Woodman, Los frutos de la virginidad

Aquest cop us vull parlar dels exercicis dels sòl pelvià (SP), aprofitant que aquesta setmana la Fundació de la Continència de Austràlia celebra la Setmana Mundial de la Incontinència. Aquesta trobada ja ha tingut lloc altres cops impulsada per la ICS (International Continence Society, organització benèfica registrada amb un enfocament de salut global que s’esforça per millorar la qualitat de vida de les persones afectades per trastorns urinaris, intestinals i del sòl pelvià). El tema d’aquest any és animar a la població a adoptar uns hàbits saludables en relació a la bufeta i l’intestí per a prevenir i millorar la incontinència.

L’objectiu d’aquesta Setmana Mundial de la Incontinència és disminuir el percentatges de persones que sofreixen alteracions funcionals del sòl pelvià i que propicien als trastorns urinaris. Les dades d’incontinència són importants ja que afecta a més de 400 milions de persones al món actualment , i concretament a Espanya al 2009 n’hi havia 6,5 milions.

Després d’aquesta introducció us vull parlar del sòl pelvià (SP) i de com es pot treballar la musculatura, ja que aquest simple “entrenament” ajuda en algun tipus d’incontinència.

SITUACIÓ ANATÒMICA

El músculs del sòl pelvià o periné estan limitats per la pelvis, formada pel sacre i el còccixs per la part de darrera, els dos ilíacs pels costats i per davant per l’articulació símfisis púbica. La cavitat que forma es divideix en la pelvis major i la pelvis menor. En la pelvis menor és on es troba la bufeta, l’úter i el recte, en el cas de les dones.

A nivell muscular es pot dividir en superficial, mitja i profunda, però també en la regió anal i la regió urogenital. La disposició dels diferents músculs també provoca que es formin tres canals en el cas de la dona i dos en el cas de l’home, per a la uretra, la vagina i l’anus.

Regió urogenital

Superficial

• Isquio-cavernós: la seva funció és l’erecció del clítoris.
• Bulbo-esponjós: la seva funció és estrènyer la vagina i participa també en l’erecció del clítoris.
• Transvers superficial del periné: contribueix en la fixació del NFC del periné.

Mitja

• Esfínter extern de la uretra: forma l’esfínter voluntari de la uretra.
• Transvers profund del periné: col·labora en el control de la micció.

Profund

• Elevador de l’anus: està format per tres fascicles:
  • Pubo-rectal
  • Pubo-coccigi
  • Ilio-coccigi
• Coccigi o isquio-coccigi

Regió anal

• Coccigi o isquio-coccigi
• Elevador de l’anus
• Esfínter anal extern

La funció de tota aquesta musculatura és la de sostenir les vísceres i la part baixa de l’abdomen, així com també permetre l’entrada i la sortida.

Aquí us deixo un vídeo que he trobat interessant per acabar d’aprendre on estan tots aquests músculs que hem mencionat en aquesta part del post.

https://www.youtube.com/watch?v=jl_0qEvMJTk

EXERCICIS DEL SÒL PELIVÀ

Els exercicis del sòl pelvià són coneguts popularment per exercicis de Kegel o, antigament, per pipi-stop. Es podrien definir com contraccions voluntàries del sòl pelvià, principalment del pla més profund.

L’entrenament del sòl pelvià pel tractament de la incontinència urinària ja es troba descrita en textos antics. En el taoisme xines de fa més de 6000 anys es troben escrits indis que informen d’exercicis similars, així com també Hipòcrates i Galè en l’antiga Grècia i Roma on es creia que l’entrenament d’aquesta musculatura promovia la salut, la longevitat, el desenvolupament espiritual i la salut sexual. Però no és fins el 1936, amb Margaret Morris, que el treball d’aquesta musculatura entre dins la medicina moderna com opció terapèutica i de tractament de la incontinència urinària i fecal. I 1948, Arthur Kegel va ser qui va aconseguir establir la seva pràctica regular.

Les pautes d’entrenament del sòl pelvià han de ser adaptades a la força, a la resistència i al to de cada persona, llavors és necessari una visita amb un/a fisioterapeuta. Tot i això, normalment es fan series de 10 contraccions de 10 segons de duració i 20 segons de descans varis cops al dia amb l’objectiu de treballar la força al principi i després ja aconseguir millorar el to de la musculatura. També és veritat, però, que la musculatura del sòl pelvià es fatiga ràpidament i, si hi ha una debilitat important, és millor reduir el nombre de contraccions i el temps de duració per anar augmentant-ho progressivament. La variabilitat dels exercicis pot ser amb el temps de duració, però també amb el tipus de contraccions (contraccions ràpides, lentes o amb aturades abans d’arribar a la contracció màxima) o amb la posició (estirada, quadrúpeda, dempeus, asseguda…).

Hi ha diferents aspectes importants que s’han de tenir en compte durant l’entrenament del SP, la respiració, l’abdomen i les contraccions parasitàries.

• Respiració. És important no bloquejar la respiració, sinó respirar normalment. Si fos necessària una pauta respiratòria, és millor fer la contracció quan s’està espirant (traient l’aire).
• Abdomen. La musculatura del SP treballa conjuntament (amb sinergia) amb la musculatura més profunda de la faixa abdominal (transvers i oblic intern), anticipant-se a l’augment de pressió en la cavitat abdominal per un determinat moviment. Però això és important reeducar la sinergia i fomentar la contracció de la musculatura profunda de l’abdomen en cada contracció del SP.
• Contraccions parasitàries. Les contraccions parasitàries són aquelles que es desenvolupen quan es demana una contracció del SP i que habitualment són dels músculs glutis, adductors i maseters.

BIBLIOGRAFIA

http://www.continence.org.au/pages/world-continence-week.html

http://www.ics.org/

http://wfip.org/

Price, N., Dawood, R. y Jackson, S.R. (2010). Pelvic floor exercise for urinary incontinence: A systematic literatura review. Elsevier, 67 (4), 309-315. http://dx.doi.org/10.1016/j.maturitas.2010.08.004

Esper que us hagi agradat.

-Marta S-

Sexualitat i alteracions neurològiques

Pero si una persona no es capaz de rendirse a sus sensaciones por mucho que se encuentre con otro no llegará a vivir con plenitud esta relación. En efecto, la sexualidad es pura vida. Conectarse con ella es conectarse con el goce y el placer que te proporciona fuerza para fluir ante la adversidad.

Nacidas para el placer – Mireia Darder

La sexualitat: definició i fases

La OMS defineix sexualitat com el conjunt de condicions anatòmiques, fisiològiques i psico-afectives que caracteritza cada sexe. També és el conjunt de fenòmens emocionals i de conducta relacionats amb el sexe, que marca de forma decisiva a l’ésser humà en totes les seves fases de desenvolupament.

Durant segles es va considerar que la sexualitat en els animals i en els éssers humans era bàsicament de tipus instintiu, excloent totes aquelles pràctiques no dirigides a la procreació. Però avui en dia se sap que hi ha, fins i tot, alguns animals mamífers més desenvolupats, com els dofins o alguns monos, que presenten un comportament diferenciat a l’instintiu. M’agradaria posar-vos l’exemple dels bonobos que recorren al sexe tan en membres del mateix sexe com del contrari i/o a la masturbació per a resoldre els conflictes o per a millorar els vincles entre ells. Viuen en una vida social assaonada de fugaços episodis d’intimitat sexual.

William Howell Masters i Virginia Eshelman Johnson en la seva obra anomenada Human Sexual Response, diferencien quatre fases en la resposta sexual:

• Fase d’excitació

Aquesta fase es pot desencadenar per una gran varietat d’estímuls (visuals, tàctils, auditius…) que provoquen canvis mentals i físics en el cos per preparar a la persona per a la relació sexual.

En termes fisiològics es relaciona amb la vasodilatació ja que augmenta el flux de sang en certes regions del cos, particularment en els òrgans pèlvics, provocant alhora un augment del ritme cardíac, envermellint a l’àrea del pit i la cara (rubor sexual) i erecció dels mugrons. En l’home el penis experimenta una erecció per l’entrada de sang en els cossos cavernosos, que provoca l’augment de la mida i turgència en aquest; així com també l’augment de la mida del gland per l’entrada de sang en el cos esponjós. En canvi en les dones, apareix l’erecció del clítoris, l’engrossiment dels llavis menors i majors i la dilatació de la vulva amb la particularitat lubricació de la vagina i l’introit vaginal.

• Fase de meseta

En aquesta fase és quan hi ha un augment de la pressió cardíaca, la freqüència respiratòria i cardíaca. També és quan apareix un augment del to muscular i s’augmenta el rubor sexual.

En l’home, els cossos cavernosos i esponjosos arriben a la seva màxima plenitud sanguínia. També es produeix l’elevació i creixement dels testicles i una petita secreció de les glàndules de Cowper responsables de la lubricació. En les dones, augmenta la mida de l’úter, el clítoris s’amaga sota la caputxa arribant al seu màxim creixement i hi ha dilatació dels músculs vaginals.

Si l’excitació desapareix durant aquesta fase o s’interromp l’orgasme, poden aparèixer molèsties com dolor als testicles en els homes o congestió a nivell genital en les dones.

• Fase d’orgasme

Durant la fase d’orgasme és quan s’allibera de forma plaent tota la tensió acumulada en la fase de meseta, es passa de l’activació del sistema nerviós autònom simpàtic al parasimpàtic.

És quan les pulsacions i la respiració estan en la seva màxima freqüència i intensitat, es produeix una gran tensió muscular a nivell abdominal, del coll, dels glutis i del sòl pelvià. Hi pot haver extensió de la columna. A nivell psicològic la resposta és molt variada i específica de cada individu; pot anar des de plaer fins a crits, riure, plorar… S’ha demostrat que la dilatació pupil·lar fugaç és un indicador d’aquesta fase.

Dona. Es produeix la dilatació del coll de l’úter i es desplaça cap a posterior. Apareixen contraccions rítmiques dels músculs del sòl pelvià (sobretot del pubo-coccigi), de l’úter i de l’esfínter anal extern i, com ja he mencionat, contraccions esporàdiques i rítmiques dels músculs esquelètics de l’esquena i dels extensors de les mans i els peus.

En el cas de la dona l’ejaculació no és sempre present quan s’arriba a la fase d’orgasme, però es pot visualitzar un tipus d’ejaculació en forma d’orina i fluïds vaginals.

Home. Es desencadena l’ejaculació, produïda per la contracció del conducte deferent, la pròstata i el conducte ejaculador. També hi ha la contracció dels músculs bulb-cavernosos, pubo-coccigi i de l’anus, així com dels músculs esquelètics igual que en la dona.

• Fase de resolució

Aquesta fase és la tornada a la normalitat física i mental, després d’haver arribat a l’orgasme. Llavors hi ha una relaxació de la musculatura del sòl pelvià i es va perdent la tumescència del clítoris i els llavis menors, així com del penis en el cas dels homes.

En els homes apareix un període refractari, durant el qual és incapaç de tornar-se excitar, o no de la mateixa intensitat. En canvi en les dones, aquest període refractari no existeix.

Alteracions neurològiques

Durant l’explicació anterior no he esmentat la intervenció del sistema nerviós, però és essencial durant l’acte sexual ja que és qui intervé en les manifestacions físiques. Aquí us deixo una imatge que demostra la importància i com es relacionen les diferents parts que hi intervenen.

Les alteracions a nivell de la sexualitat en les malalties neurològiques és molt divers, en funció de la localització de la lesió neurològica. Però també s’ha vist una influència en les deficiències motores, sensitives i/o cognitives que tingui el o la pacient. La perpetuació de les alteracions sexuals pot ser temporal com es relaciona en lesions cerebrals focals o a permanents com en les lesions de la medul·la espinal. En el cas de l’Esclerosis Múltiple o la Malaltia de Parkinson, les disfuncions van apareixent a mesura que la malaltia va progressant.

Les disfuncions poden anar des de la pèrdua de la funció fins a la hiperfunció (augment del desig sexual) que s’ha observat en pacients amb la Malaltia de Parkinson pel tractament dopaminèrgic.

Us poso alguns exemples molt simplificats de les alteracions que es poden patir en funció de la malaltia neurològica:

• Esclerosis Múltiple: Depenent de l’afectació cognitiva, sensitiva i/o motora que provoca la placa desmielinitzant, apareixerà una afectació en l’esfera sexual o una altra. La fatiga és un dels aspectes que habitualment afecten als pacients amb EM i en el tema de la sexualitat també serà un impediment. En els homes habitualment es troba disfunció erèctil, disfunció ejaculadora, desig disminuït, falta d’orgasme i alteració de la sensibilitat. En canvi, en les dones pot aparèixer falta d’orgasme, alteracions de la sensibilitat, disminució de la lubricació i desig disminuït. En aquest cas és important també parlar de les alteracions psicològiques com el síndrome depressiu, l’augment de l’estrès i ansietat i els canvis de l’autoimatge.
• Accident cerebral-vascular: En aquest tipus de lesions hi haurà major afectació en l’esfera sexual si la lesió es troba en l’hemisferi dret. Els símptomes habituals són disfunció erèctil i d’ejaculació en els homes i falta de lubricació i dolor en les dones. Molts cops hi ha problemes per arribar a l’orgasme per la falta de mobilitat. Igual que en l’EM és habitual que es produeixi una disminució del desig sexual a causa dels canvis en l’autoimatge.
• Lesió medul·lar: Les repercussions de la lesió en la sexualitat dependrà del lloc de la lesió i de la severitat d’aquesta (completa o incompleta). A més a més, pot anar molt relacionat amb l’abolició del control d’esfínters, amb les conseqüències psicològiques i emocionals que comporta. En els homes hi pot haver alteracions erèctils fent que aquesta sigui reflexa (el pacient no la nota) si la lesió és alta, alteracions de l’ejaculació en quasi tots els nivells i falta de l’orgasme o sensació dèbil en lesions baixes. En les dones, hi pot haver alteració en la capacitat de lubricació i dificultat per arribar a l’orgasme en lesions completes o per damunt de L2.

Bibliografia

• Nacidas para el placer – Mireia Darder
• Human Sexual Response – Masters & Johnson
• http://www.karger.com/Article/FullText/360529
• Apunts personals

-Marta S-

Esclerosi Múltiple

Aquesta sempre ha estat la manera d’estimar-me del pare, d’amagat.

Aquest cop us volem endinsar en el món de l’Esclerosi Múltiple (EM).

La FEM (Federació Esclerosis Múltiple) la defineix com una malaltia neurològica crònica que afecta el sistema nerviós central (SNC), mitjançant el sistema immunològic. I què vol dir això? Que les cèl·lules del sistema immunològic, que són les encarregades de protegir-nos davant danys o bacteris/virus, reaccionen contra les cèl·lules del propi cos, concretament contra les cèl·lules de mielina del sistema nerviós central. I ara us demanareu, què és la mielina? Doncs podríem definir la mielina com una substància formada per proteïnes i grasses que envolta les fibres nervioses per a protegir-les i facilitar la transmissió d’impulsos nerviosos.

I quant de freqüent pot ser això? Si hem de parlar de nombres us podria dir que afecta a 2,5 milions de persones al món, de les quals 47.000 són espanyoles. El 70% de les persones afectades són dones, provocant així que per cada 2 dones amb EM, hi ha 1 home que també la desenvolupa. I que l’edat mitja del diagnòstic és entre 20 i 40 anys, convertint-se així amb la segona causa de discapacitat neurològica en adults joves.

Després d’aquests nombres sempre ve la pregunta de què ho causa? No se sap amb certesa què provoca la reacció del sistema immunològic que us comentava abans, encara que es sospita de la infecció d’un virus, a més de factors ambientals i algun condicionant genètic.

• Infecció d’un virus: Es creu que el causant és una cepa comú d’un virus i que aquest està present només al principi de la malaltia, però que no és determinant per a desenvolupar Esclerosi Múltiple.
• Factors ambientals: S’ha observat que és més freqüent desenvolupar EM entre els 40-60º de latitud, tant en l’hemisferi nord com el sud.

• Condicionament genètic: No es considera que sigui una malaltia hereditària, però hi ha més possibilitats de desenvolupar-la si el pare (1%), la mare (2%) o ambdós (20%) la pateixen.

Després ve la pregunta de què provoca? En quines coses limita o afecta? La varietat de símptomes que pot desenvolupar l’EM és molt ampli, ja que depèn d’on hagin “decidit” les cèl·lules del sistema immunològic atacar,i del grau d’inflamació que provoqui aquesta lesió. Tot i així, hi ha una tendència de símptomes:

• Fatiga. És la més freqüent de totes i es relaciona amb un cansament excessiu en relació a l’activitat física desenvolupada.
• Trastorns visuals. Pot ser pèrdua de visió d’un ull degut a una inflamació del nervi òptic, visió borrosa, visió doble o moviments oculars involuntaris.
• Trastorns motors. Problemes per mantenir l’equilibri, torpesa en els moviments més precisos, incoordinació, tremolor, debilitat muscular o vertígens i marejos.
• Trastorns sensitius. Pot aparèixer a qualsevol part del cos i pot anar des de formigueig, sensació de cremor, dolor, adormiment, entre altres.
• Alteracions de l’estat d’ànim. Freqüentment apareix la depressió, que a vegades està relacionada amb el diagnòstic de la malaltia.
• Trastorns cognitius. Es poden desenvolupar problemes d’atenció i concentració, dificultat per a planificar una tasca i falta de memòria. Això succeeix normalment en estat més avençats de la malaltia.
• Altres símptomes. Són menys freqüents, però poden aparèixer en fases més avançades. Problemes urinaris (urgència, incontinència, dificultat per iniciar la micció), trastorns de l’aparell digestiu (restrenyiment normalment), disfunció sexual (impotència, falta de desig sexual) i espasticitat (rigidesa, espasmes musculars amb dolor).

Però el més curiós d’això és que es diferencien tipus dintre de la malaltia, en funció de l’aparició dels brots o no i de la freqüència d’aquests. Així es pot diferenciar:

• Remitent-Recurrent. És el tipus d’EM més freqüent. Els símptomes es presenten en forma de brots amb duració variable. Un cop superat el brot, els símptomes solen desaparèixer completament, encara que també deixen seqüeles neurològiques.
• Primària Progressiva. Un 12% dels pacients pateixen aquest tipus d’EM. L’aparició dels símptomes es produeix de forma progressiva.
• Secundària Progressiva. Un 25% de les persones pateixen EM Remitent-Recurrent evolucionen amb un empitjorament neurològic progressiu que deriva, amb els anys, en aquest tipus.
• Progressiu-Recurrent. És el tipus d’EM menys comú, només un 3%. Es caracteritza per una progressió constant de la malaltia des del principi i per exacerbacions ocasionals en la seva evolució. Les persones que pateixen aquest tipus d’EM poden o no experimentar certa recuperació després dels brots, però tot i així la malaltia continua progressant sense remissions.

I què podem fer nosaltres?

La majoria dels tractaments són farmacològics, tot i així seria interessant evitar l’estrès (tant laboral, emocional com físic) i evitar els estímuls tèrmics ja que s’ha observat que hi ha una empitjorament dels símptomes amb exposicions prolongades al sol o de molta calor.

Buscar suport psicològic, tant la persona que pateix EM com els familiars. I totes les altres especialitats de la salut que el poden ajudar (logopèdia, fisioteràpia, neuro-psicologia, nutricionista…).

-Marta S-

Algunes de les pàgines consultades són:

• http://observatorioesclerosismultiple.com/esp/home.html
• http://www.fem.es/
• http://www.esclerosismultiple.com/
• https://www.gencat.cat/ics/germanstrias/cat/esclerosi_multiple.htm

 

 

Inicis

Nada grande se hace sin pasión – JW Goethe.

Escriure el primer post sempre és complicat. Trencar el gel, encertar les paraules, ser constants i sobretot, saber transmetre aquesta passió per això que fem i que us arribi.

La veritat és que volem parlar de moltes coses que, aparentment, no tenen res a veure, però esperem trobar la manera de lligar-ho i que tingui sentit.

Creiem que una bona manera de fer-ho és fent blocs temàtics.

Avui comença una aventura a la que esperem que us enganxeu!

-Marta i Anna-

Estem en construcció