LA INFLAMACIÓ INTESTINAL I EL SISTEMA IMMUNITARI

Aquesta setmana us he de confessar que he fet un canvi del tema que havíem acordat amb n’Anna, perquè necessito parlar, o més ben dit, reflexionar en veu alta sobre la inflamació intestinal de baix grau que afecta a un gran nombre de persones. El problema d’aquesta inflamació és que no causa dolor, que al principi no es veu i, si es veu, ho podem relacionar fàcilment amb grassa, i entendre que pot ser l’origen d’altres dolències ens és difícil.

INFLAMACIÓ INTESTINAL

En entrades anteriors hem parlat de la microbiota intestinal, que l’hem definida com “comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers” (1), i de l’eix intestí-cervell, és a dir, “el sistema de comunicació complex, entre el cervell i l’intestí, que assegura el manteniment de l’homeòstasi gastro-intestinal, però que també uneix els centres emocionals i cognitius del cervell amb les funcions i els mecanismes intestinals” (2).

Ara que vull parlar-vos de la inflamació intestinal és necessari introduir-nos en el sistema immunitari. Una de les barreres de defensa més importants en el nostre cos és la flora intestinal, així com també la pell o la flora vaginal, on els antígens troben o haurien de trobar la primera barrera per entrar en el nostre cos. Algunes vegades aquesta barrera està debilitada, sigui per una mala alimentació, per l’ús o abús de medicaments, una ferida, un canvi de pH, ús diari de protectors com compreses, etc. provocant que el sistema immunitari hagi d’actuar.

*Sistema immunitari (SI)

El sistema immunitari és el sistema capaç de resistir a quasi tots els microorganismes o toxines que lesionen els teixits del nostre cos (3). Es diferencien dos tipus de sistema immunitari:

• SI innat

El sistema immunitari innat és aquell amb el qual naixem i que desenvolupa accions com fagocitar (matar) bacteris, destruir patògens amb enzims i solucions àcides a nivell digestiu, respondre a nivell cutani davant una lesió i tenir certs compostos químics de la sang que permeten la destrucció de microorganismes i toxines. El que caracteritza aquesta resposta innata és la rapidesa, la seva inespecificitat i que no té memòria, és a dir, sempre reaccionarà igual davant una infecció independentment de si ja l’hem passada o no (cosa que veurem que no passa en el SI adquirit).

Per a desenvolupar el conjunt de tasques el SI innat té un gran nombre de cèl·lules que deriven dels leucòcits (o cèl·lules blanques de la sang). Els leucòcits són formats a la medul·la òssia i en el teixit limfàtic i un cop madurades viatgen per la sang fins al lloc invadit on es diferenciaran en funció de l’acció a desenvolupar. Es poden diferenciar en granulòcits (neutròfils, eosinòfils o basòfils) i monòcits, que protegeixen l’organisme mitjançant la fagocitosi. Els limfòcits i les cèl·lules plasmàtiques també deriven dels leucòcits però actuen juntament amb el SI adquirit, així que ja l’explicaré després.

La vida d’aquestes cèl·lules és molt curta, per això, per exemple els monòcits, es transformen en macròfags. Vull que us soni aquest nom perquè, juntament amb els neutròfils, són els grans protagonistes de la inflamació.

• SI adquirit

La immunitat adquirida és la capacitat per a desenvolupar mecanismes de protecció extraordinàriament potents davant invasors específics, com bacteris, virus, toxines i inclús teixits estranys d’altres organismes (3). Aquesta protecció extraordinària provoca que el SI adquirit tingui memòria, sigui específic i una mica més lent que el SI innat.

Es divideix en dos tipus:

1. Resposta cel·lular: Formació d’un gran nombre de limfòcits T actius per destruir microorganismes estranys.
2. Resposta humoral: Producció d’anticossos capaços d’atacar als microorganismes invasors.

Els grans protagonistes de la immunitat adquirida són els limfòcits i se’n diferencien dos tipus, els limfòcits T, partíceps de la resposta cel·lular i produïts en el tim, i els limfòcits B, partíceps de la resposta humoral i processats al fetge i a la medul·la òssia.

“Una vez que se activa el linfocito especifico por su antígeno, se reproduce salvajemente, formando un número enorme de linfocitos duplicados. Si es un linfocito B, su progenie secretará finalmente un tipo específico de anticuerpo que después circulará por todo el cuerpo. Si es un linfocito T, su progenie son linfocitos T sensibilizados específicos que se liberan a la linfa y después llegan a la sangre y circulan por todos los líquidos corporales para volver de nuevo a la linfa, circulando a veces alrededor de este circuito durante meses o años.” (3)  

*Inflamació

Quan es lesiona un teixit es produeix, en primer terme, una vasoconstricció, és a dir, un tancament dels capil·lars de la zona per evitar la pèrdua de sang i ajudar-ne a la coagulació.

Després es produirà una vasodilatació reactiva per donar accés a les cèl·lules i provocar el pic inflamatori. Aquestes cèl·lules alliberaran un enzim que formarà com un perímetre de la zona lesionada per evitar que, si hi ha toxines, aquestes es puguin propagar pel cos, i enviarà la substància comunicadora que arribarà fins al cervell per afavorir la producció de fibrolectina, substància que ajudarà en la reconstrucció de la lesió. A més a més, els macròfags i els neutròfils iniciaran la primera línia de defensa i alliberaran prostaglandines que produeixen lipoxines encarregades de donar la senyal de “stop inflamació” per començar a reparar.

És doncs, durant les primeres 36-72h, quan hi ha més dolor al produir-se una lesió, ja que és quan hi ha més inflamació.

• Inflamació intestinal

Què li passa al cos per a què es produeixi aquesta inflamació a nivell intestinal?

La inflamació intestinal es produeix quan la microbiota intestinal es troba debilitada i hi ha permeabilitat, és a dir, que proteïnes alimentàries no degradades passen a través de la paret intestinal, i el cos provoca una resposta immunològica davant una proteïna pròpia. Aquesta resposta immunològica, com ja hem vist, va acompanyada d’una inflamació.  Però culpar només la inflamació de la permeabilitat intestinal és una error, ja que també hi influeix la obesitat, la resistència a la insulina, l’estrès, etc.

La resposta immunològica produirà anticossos davant proteïnes alimentàries, fent que siguem sensibles a productes que no estan realment atacant el nostre cos (aquesta és la causa de les intoleràncies, les al·lèrgies o les malalties auto-immunològiques). Això és el que s’anomena inflamació de baix grau, és a dir, una inflamació de poca intensitat però que provoca que el sistema immunitari estigui sempre actiu.

El problema sorgeix quan es produeix una invasió real per un bacteri o virus, ja que la resposta de defensa no serà tan efectiva perquè els sistemes immunitaris estan pre-activats i fatigats. Llavors, hi ha tendència a infeccions de repetició a curt termini i la necessitat de més medicaments per lluitar contra una invasió a llarg termini.

REFLEXIÓ PERSONAL

Com ja he dit al principi del post, em preocupa aquest tema perquè la població no és conscient que la tengui ni de les conseqüències que comporta. A la consulta a vegades he tingut pacients que venen amb molts dolors i alguns diagnòstics/etiquetes (fibromiàlgia, dolor crònic, fàtiga crònica, hernia d’hiat, colesterol…), però quan escolto el que m’expliquen i poso una mà sobre el seu abdomen, m’adono que l’origen dels seus dolors està allà dins. Com he mencionat durant l’entrada, l’alimentació, els hàbits, l’estrès, la gestió emocional… són factors que influencia molt i m’entristeix mirar el voltant i veure com assumim com a normal que els àvis han de tenir panxa, que amb l’edat puja el colesterol i ens hem de medicar, que la base de la nostra alimentació han de ser els cereals, que el movil sigui la primera i la última cosa que mirem al dia (relacionat amb el post anterior), que el dolor és dolent i s’ha d’eliminar inmediatament…

Llenço aquesta pregunta a l’aire: quantes coses/accions/rutines hem assumit com a normals però ens estan danyant?

BIBLIOGRAFIA

1. https://apapatxar.wordpress.com/2015/12/30/el-sucre-i-la-relacio-amb-lobesitat/
2. https://apapatxar.wordpress.com/2016/01/18/gut-brain-axis/
3. Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4056765/pdf/nihms579635.pdf
5. Apunts
6. http://www.gastrojournal.org/article/S0016-5085(02)80137-8/pdf
7. http://dietapaleo.org/sindrome-del-intestino-permeable/

Marta S.

Fisioteràpia i trastorns de la conducta alimentària (TCA)

“Crec que l’anorèxia és un gran misteri… Pot ser una malaltia de dimensions purament biològiques, però està construïda socialment. […] La tesi dominant des de fa 30 o 40 anys és que es tracta d’una malaltia psicològica, amb diferents configuracions. Tinc la impressió que el que canvia és l’etiquetatge social, i em pregunto si l’anorèxia mental no és una cosa que no canvia, perquè la forma pura de l’anorèxia mental no ha canviat; el que ha canviat són altres trastorns alimentaris lligats o no a l’anorèxia mental, com la bulímia.” – Claude Fischler, socioantropòleg francès entrevistat per Carles Capdevila a l’Ara el 12/7/2015.

Abans de començar, us recomano que llegiu la conversa sencera a l’enllaç que us he deixat. I aprofito per fer el meu petit homenatge al Carles Capdevila, desaparegut recentment. Trobarem a faltar els articles i aquestes converses sobre el món que ve.

I ara sí, encetem el tema d’aquesta setmana, la fisioteràpia com una alternativa més de tractament dels TCA. Una opció que, quan la vaig llegir per primera vegada, em va sorprendre, però l’aproximació plantejada em va semblar tan curiosa i encertada que us en volia parlar.

“Els trastorns de la conducta alimentària constitueixen un grup de trastorns mentals que es caracteritzen per conductes i pensaments alterats envers l’alimentació, el pes o la figura.

Afecten, majoritàriament, nens, nenes, dones joves i, cada vegada més, els adults. Es produeixen per diversos factors considerats de risc que poden estar presents en persones sanes o en persones que presenten altres malalties. Tenen greus conseqüències nutricionals, biològiques, psicològiques i socials.” (1,2)

Aquesta és la definició segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, basat en la Classificació estadística internacional de malalties i problemes relacionats amb la salut (CIM), versió traduïda de la Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems (ICD), creada per la OMS el 1992 i on consten els criteris diagnòstics per a aquests trastorns, entre els quals destaquen l’anorèxia nerviosa (AN) i la bulímia nerviosa (BN). Altres exemples són: l’obesitat, també considerat dins d’aquesta categoria, l’ortorèxia (obsessió malaltissa pel consum d’aliments saludables) o la vigorèxia (obsessió malaltissa per tenir un cos musculat). (3)

Cervell de l’E: dona sana; cervell de la D: dona amb AN. Diferències davant la recompensa (Universitat de Pittsburg)

Us haig de ser sincera: fins fa 3 setmanes jo no sabia de l’existència del paper de la fisioteràpia per tractar TCA. Vaig llegir un 1r estudi anomenat “Utilidad de las técnicas de fisioterapia en el tratamiento de las alteraciones de la imagen corporal en anorexia nerviosa“, d’Altemir M i Jaúregui I (2016). A partir d’aquí es va despertar la meva curiositat i buscant a través de les bases de dades habituals (“physiotherapy” AND “eating disorders”) van sorgir 23 estudis, però només 6 d’ells complien estrictament amb el que jo buscava: explicar què pot fer un fisioterapeuta per ajudar a la gent que els pateix. Us els deixo referenciats al final (del 4 al 9) i us faig un resum de les principals conclusions de tots ells:

• Alguns d’ells coincideixen en la manca de programes de prevenció per problemes com: la falta d’autoestima, de confiança en un mateix o els problemes de percepció de la imatge. La fisioteràpia, juntament amb la teràpia psicopedagògica, podria tenir cabuda en aquest àmbit, oferint eines per tenir clar l’esquema corporal, la imatge mental que ens fem del nostre cos.
• Així mateix podria entrar dins les intervencions del tractament, amb l’objectiu de millorar la consciència corporal, però també els patrons respiratoris, l’estabilitat postural, disminuir l’excès de tensió muscular (tots ells conseqüència dels estats d’ansietat i depressió associats a aquestes patologies) i reconduir la compulsivitat per fer exercici i la incapacitat per relaxar-se. Les eines que servirien al fisioterapeuta serien:
  • Anatomia palpatòria
  • Desensibilització: disminuir la sensació de rebuig de determinades parts del cos mitjançant l’ús de diferents textures i formes.
  • Teràpia de mirall i comparació de talles.
  • Desenvolupament de la imatge corporal: pedagogia en aspectes sobre la formació del nostre esquema corporal (on s’origina al cervell, en base a què es forma, com es forma, etc.).

  • 

    Desenv.imatge corporal (de Altemir, Jauregui; 2016)

  • Propiocepció: treballada amb diversos materials (pilotes, superfícies inestables y irregulars, bandes elàstiques, etc).
• Les intervencions es podrien dur a terme tant individualment com en grup, però és preferible aquesta segona opció, per afavorir la participació activa dels/de les participants en els programes d’intervenció, també factor clau.
• De moment, la majoria d’estudis duts a terme tant sols han inclòs pacients amb AN o BN (i no altres TCA), a part de què el nombre de participants és petit i els manca un major grau de control per tenir més evidència. Així mateix, no sempre usen les mateixes escales per medir les millores, és a dir, que falten instruments de mesura estandaritzats per medir els canvis. Tot i així, els estudis duts a terme mostren bona evidència de la millora de paràmetres com l’índex de massa corporal i altres marcadors, i una millora moderada respecte a la percepció de qualitat de vida.

No voldria acabar sense mencionar un altre aspecte important que, sens dubte, revolucionarà el futur tractament de l’anorèxia o la bulímia nervioses: la microbiota intestinal. Són bastants ja, els estudis que destaquen el paper que tenen les bacteries intestinals en la regulació de la gana i la sacietat. Hi ha bacteries que fabriquen una proteïna molt semblant a l’hormona melanotropina, encarregada de regular la sacietat. Quan el sistema immunitari detecta aquesta proteïna en sang, genera automàticament anticossos per atacar-la i, de rebot, destrueixen també l’hormona per semblança, perdent així la capacitat de regular la gana, ja sigui per excès (BN) o per manca (AN). (10) A més a més, determinats tipus de microbiota intestinal podrien afavorir la compulsió durant l’alimentació o l’adicció al menjar (11 i 12).

Com veieu doncs, la ciència i la fisioteràpia avancen cap a nous mons i nous reptes. Esperem que puguem esdevenir una bona opció per la gent afectada de trastorns de la conducta alimentària.

-Fonts i enllaços consultats:

1. http://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/t/trastorns-de-la-conducta-alimentaria/trastorns_conducta_alimentaria/
2. http://www.guiasalud.es/egpc/conducta_alimentaria/completa/apartado04/definicion_clasificacion.html
3. http://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/t/trastorns-de-la-conducta-alimentaria/trastorns_conducta_alimentaria/recursos-per-a-professionals/
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22703737
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21402650
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26694684
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26267762
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25136082
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24386627
10. http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/2014/11/04/estan-las-bacterias-intestinales-detras-de-los-trastornos-de-la-alimentacion/
11. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23726225
12. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24500676

-Imatges:

• http://www.elmundo.es/elmundosalud/2007/12/20/mujer/1198157572.html

-Anna-

ELS RITMES CIRCADIANS: relació amb l’insomni i l’obesitat

“Lo más importante en la vida de uno es la vida de uno”

D’un article

Aquesta setmana vull que ens endinsem en un món poc conegut per a mi, però que crec que és fonamental i molt interessant. He decidit parlar d’això a partir de la Jornada Científica Regenera del passat dissabte 10 de juny, on vaig assistir amb molta il·lusió per aprendre coses noves. En el programa hi havia una ponència que es deia Es tan importante el cúando como el qué: los biorritmos y el síndrome del humano desincronizado realitzada pel Sr. Néstor Sánchez. Amb la seva xerrada se’m van encendre moltes bombetes i he decidit parlar de la influència dels ritmes circadians, encara que en part surti de les competències com a fisioterapeuta.

RITMES CIRCADIANS

Els ritmes circadians són tots aquells processos cíclics biològics que provoquen canvis en el cos, i que normalment estan influenciats per la llum ambiental. El principal regulador d’aquests ritmes és l’hipotàlem, concretament el nucli supraquiasmàtic, que, en funció de la quantitat de llum solar que li arriba a través de la retina de l’ull, activa la glàndula pineal per a què produeixi melatonina (1). La melatonina és una hormona que, a més de regular els ritmes circadians, influencia en altres funcions del cos com la memòria o sistema nerviós en general, el sistema immunitari, en els processos d’envelliment i antioxidants, en la reproducció, en el sistema metabòlic, entre altres.

L’INSOMNI

L’OMS defineix l’insomni com la dificultat per iniciar o mantenir el son, o no tenir un son reparador durant almenys un mes, i que vagi acompanyat de fatiga diürna, sensació de mal estar personal i deteriorament social, laboral i en altres activitats personals. Segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), el 30% dels espanyols pateixen insomni transitori i entre un 10-15% s’allarga aquesta situació més de sis mesos (2). La classificació de l’insomni és molt variable, ja que es pot fer en funció de la causa (alteració de la higiene del somni, estrès, abús de substàncies, apnees obstructives, síndrome de les cames inquietes…), de l’origen (malalties orgàniques, mentals…) o de la duració (transitori, de curta duració o crònic) (3).

Les opcions terapèutiques es diferencien en no farmacològiques i farmacològiques. Us deixo una imatge esquemàtica que informa de les opcions.

Si això és un procés biològic, què ens està passant per alterar-lo en el 30% de la població?

La resposta està en la contaminació lumínica que sofrim, però també en el ritme d’estrès…  Estem emmalaltint perquè estem alterant les funcions més bàsiques que tenim. Quan parlo de la contaminació lumínica em refereixo a tota la llum que la retina envia al cervell i que provoca que aquest no s’adoni que ja és de nit i que, per tant, ha d’augmentar la concentració de melatonina perquè ben aviat anirem a dormir. Quantes persones mirem el mòbil com a última tasca del dia? Quantes evitem la llum solar a primera hora del matí?

Quan vaig començar a escriure el post vaig fer una recerca general i em va fer sorprendre veure com es relacionaven les noves tecnologies amb l’insomni (5, 6, 7, 8), però també en vaig trobar un sobre com l’acampada ens pots ajudar a dormir millor (9). Allà està la resposta, una fugida de tota aquesta contaminació lumínica, de l’estrès, de la rutina… i connectar amb els ritmes circadians per a tenir son quan es fa fosc i despertar-se amb els primers rajos de sol.

Tot i així, què podem fer per millorar l’insomni i ser realista? (4)

• Regular l’exposició de llum natural durant al dia (obrir persianes quan ens aixequem) i estar amb poca llum quan arriba la nit.
• No utilitzar dispositius electrònics (movil, ordinador, tele, tablet) 2 hores abans d’anar a dormir. Millor que la nostra última tasca del dia sigui llegir un llibre.
• Marxa a dormir a una hora decent per a què el cos pugui descansar.
• Evitar fer una pre-dormida al sofà.
• Regular el consum de cafeïna.
• Fer meditació, si s’escau.

Però el més important per a mi és crear un ambient agradable que ens ajudi a adormir-nos, com un ritual, a l’habitació.

OBESITAT

Crec que la definició d’obesitat la tenim quasi tots ben clara: acumulació excessiva de greix al cos. Aquesta acumulació pot seguir dos patrons: androide (acumulació a la part central del cos, és a dir, panxa) o ginoide (acumulació a la part inferior del cos, és a dir, malucs i cuixes). Qualsevol acumulació de grassa és perillosa, però l’androide ens ha d’alertar més ja que simbolitza que l’acumulació està afectant a nivell visceral i que augmenten les possibilitats de risc cardiovascular. Però el més alarmant, al menys per a mi, és que l’obesitat és una malaltia mundial que afecta cada cop a més persones, independentment de l’edat (10).

Quan al PubMed (web de recerca d’articles científics) poses ritmes circadians i obesitat et surten 1877 articles relacionats, una quantitat considerable.

Però, com es pot relacionar la melatonina amb l’acumulació de greix?

En un estudi presentat aquest any per la Revista Espanyola de Salut Pública (11) es relacionava la jornada laboral i les hores de son, amb el sobrepès i l’obesitat. Van poder observar com el percentatge més alt d’obesitat estava en aquelles persones que treballaven de nit (17,50%) i amb torns irregulars (17,92%).

En un altre estudi (12) es relaciona ligeros cambios en la luz en la noche alteran el tiempo de las comidas y la acumulación de masa corporal en ratones. Varios estudios clínicos también han demostrado un aumento de la prevalencia de la obesidad en los trabajadores nocturnos, lo que demuestra que la iluminación artificial puede contribuir a una mayor prevalencia de trastornos metabólicos. En conjunto, esta evidencia sugiere que la inadecuada administración del tiempo de los alimentos puede interrumpir el perfil metabólico normal, dando lugar a un estado desincronizado vinculado causalmente al desarrollo de la obesidad.

I què podríem fer nosaltres?

Senzillament seguir els nostres ritmes circadians i retallar el període d’ingesta a quan hi ha llum solar. I per acabar us deixo una imatge de l’article que abans us he comentat sobre els tractaments que es poden fer.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.iis.es/ritmos-circadianos-y-sueno-reloj-biologico-cerebro-luz-noche/
2. http://politica.elpais.com/politica/2015/03/13/actualidad/1426242449_753269.html
3. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200011
4. https://www.evamuerdelamanzana.com/la-importancia-del-sueno-parte-2/
5. http://www.muyinteresante.es/tecnologia/articulo/los-riesgos-de-dormir-con-el-movil-encendido-711422970755
6. http://elpais.com/elpais/2017/04/17/ciencia/1492442475_232250.html
7. http://play.ara.cat/opinio/jet-lag-etern_0_1784821592.html?_ga=2.261699661.1599275156.1497332819-1285355438.1494322000
8. http://www.lavanguardia.com/vivo/salud/20170303/42439156274/este-es-el-motivo-por-el-que-tienes-insomnio.html
9. http://www.muyinteresante.es/salud/articulo/ir-de-acampada-nos-ayuda-a-dormir-mejor-531486630439
10. El mono obeso – José Enrique Campillo Álvarez
11. https://www.msssi.gob.es/biblioPublic/publicaciones/recursos_propios/resp/revista_cdrom/VOL91/ORIGINALES/RS91C_201702023.pdf
12. https://www.karger.com/Article/FullText/453317
13. https://mhunters.com/es/blog/influencia-de-los-ritmos-circadianos-en-tu-metabolismo/

Marta S.

 

Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• La cadera de Eva – José Enrique Campillo Álvarez
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf

Marta S.