La dificultat de concebre

“Las enfermedades físicas tienen, en muchos casos, una relación directa con las emociones.”

Cómo hacer que te pasen cosas buenas – Marian Rojas Estapé

Obrim un nou tema amb l’ajuda d’una companya que a la propera publicació ens parlarà des de la visió de la medicina tradicional xinesa. Jo us introduiré el tema i parlaré una mica del que pot ajudar la fisioteràpia ginecològica.

L’esterilitat es defineix com la incapacitat d’una parella per concebre naturalment després d’un any de relacions sexuals sense protecció. Afecta entre el 13-15% de les parelles de tot el món, encara que aquest percentatge varia en funció dels recursos de cada país. Tot i això, epidemiològicament es diu que la possibilitat de quedar-se embarassada en cada cicle és només del 20-25%, i va augmentat a mesura que van passant els mesos (60% als sis mesos, 84% en el primer any i 92% en el segon any). Amb això vull dir que la tranquil·litat és bàsica ja que, estadísticament, ja es pot tardar una mica.

Les causes d’infertilitat poden ser moltes, però majoritàriament es divideixen en:

• Factors femenins

A nivell de la dona les disfuncions que impossibiliten la concepció poden ser factors hormonals (síndrome d’ovaris poliquístics, problemes de tiroides, excés de prolactina, menopausa precoç), factors estructurals (endometriosis, congestió pèlvica, mal posicions uterines), factors metabòlics (diabetis, inflamació de baix grau) i factors ambientals i psicològics (hàbits tòxics, estrès).

També hi ha un terme que cada cop és més habitual i no sabia on col·locar-lo: l’edat. Hem de tenir en compte que la fertilitat disminueix amb l’edat i augmenta la possibilitat de tenir algun avort espontani. A més a més, actualment també es parla de reserva ovàrica disminuïda, que no és més que la presència de pocs òvuls que disminueixen les possibilitat de fecundació, però no les impossibiliten.

• Factors masculins

A nivell dels homes les disfuncions que obstacubilitzen la concepció poden ser factors hormonals (baixa concentració de testosterona, problemes de tiroides), factors estructurals (obstruccions de les vies espermàtiques o urinàries), factors metabòlics (diabetis, inflamació de baix grau) i factors ambientals i psicològics (hàbits tòxics, estrès).

En els homes la majoria de vegades els problemes es troben a nivell del semen, sigui perquè la mobilitat, la vitalitat, la supervivència i/o la morfologia dels espermatozoides està alterada. Però també hi pot haver problemes en quant a maduració dels nuclis espermàtics o a l’aspecte, la viscositat i el volum seminal. La part positiva de tot això, és que la majoria de cops millora o canvia amb només tres mesos modificant l’estil de vida.

• Factors mixtos

Els factors mixtos serien aquells en què conviuen els femenins i els masculins, però vull remarcar també que a vegades quan «el quedar-nos embarrassats» s’allarga massa pot succeir una sensibilització central. La sensibilització central es defineix com un estat d’alerta crònic que provoca canvis neoplàstics en el cervell i una implicació emocional important. Va acompanyada d’una certa obsessió en relació al tema fent que allò passi a ser el centre de la seva vida, fent, fins i tot, canvis en la seva rutina o en les relacions. Amb aquest tema, molts cops quan la parella es rendeix, tiren la tovallola; el cos es relaxa i les relaciones tornen a ser envoltades de plaer, disminueix l’estrès i l’estat d’alerta, i succeeix l’embaràs.

FACTORS ESTRUCTURALS

Com ja he dit abans, en el cas de les dones hi pot haver factors estructurals que dificulten la possibilitat de concebre. Ampliaré una mica els tres exemples que he mencionat:

(a) Endometriosi

L’endometriosi és una malaltia que es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de la cavitat uterina. Això pot provocar lesions en la superfície del peritoneu, infiltracions profundes peritoneals, lesiones en els ovaris i/o nòduls en el tàbic rectovaginal.

Aquestes lesions poden comprometre la fertilitat de la dona a través de la formació d’adherències, canvis anatòmics dels òrgans reproductius i/o destrucció dels òrgans genitals i estructures pèlviques. També s’ha vist que el component inflamatori que acompanya a aquestes dones poden fer que la qualitat de l’òvul, la captació de l’òvul per part de la trompa, la interacció de l’espermatozoide amb l’òvul, la fecundació i el desenvolupament embrionari es vegin compromesos negativament.

El tractament de l’endometriosi més habitual és la cirurgia per eliminar els implants endometriotics i en varis estudis demostren un augment de la fertilitat en les dones intervingudes, sempre que les seves lesiones siguin lleus i no hi hagi distorsió anatòmica

(b) Congestió pèlvica

En aquest concepte podríem incloure pressions o caigudes viscerals, disfuncions articulars que modifiquin la dinàmica de la pelvis, dolor pèlvic crònic o problemes vasculars.

(c) Mal posicions uterines

L’úter és l’òrgan que es localitza a l’interior de la pelvis. En la seva posició habitual es troba amb anteversió, això vol dir que està situat endavant formant un angle de 90º entre el cos i el coll. Però és necessari que aquest úter sigui lliure per a què sigui funcional, i a vegades per tensions lligamentoses, tendinoses, musculars, entre altres es pot quedar encallat en una posició. Aquesta nova situació uterina pot influir en diferents dolències com dolor de regla, restrenyiment, augment de la freqüència orinaria, molèsties en les relacions sexuals, etc.

La posició de l’úter no és determinant pel fet de concebre, però sí que hi influencia. En aquests casos, els úters es poden trobar en retroversió, retroposició o lateralitzats. Les dues primeres posicions volen dir que el cos uterí cau endarrere fent que la posició del coll es pugui veure compromesa per concebre; en canvi, en els úters lateralitzats poden influir en la permeabilitat de la trompa uterina.

CONCLUSIÓ FINAL

La concepció és un camí. Un camí de tranquil·litat i auto-coneixement, de comunicació i complicitat amb la parella. Altres vegades també és un camí de fe, fe amb els metges que et porten o amb la naturalesa sàvia que considera que ara no és el moment.

BIBLIOGRAFIA

1. Kamel, RM (2010 Mar 6). «Management of the infertile couple: an evidence-based protocol». Reprod Biol Endocrinol 8: 21.

2. (2013 Gen 12) «Causes de la infertilitat». Criatures. (https://criatures.ara.cat/Causes-infertilitat_0_845915409.html).

3. (2012 Feb 14). «Saber más sobre Fertilidad y Reproducción Asistida». Sociedad Española de Fertilidad. (https://www.sefertilidad.net/docs/biblioteca/libros/saberMas.pdf).

4. David Vargas. «Fertilidad funcional: no te conformes con el ‘no tienes nada’». Regenera. (https://www.regenerapni.com/blog/fertilidad-funcional-regenera/).

5. Dr. Emili Fernández & Dr. Jaime Albornoz (2010 Abr 16). «Endometriosis e infertilidad». Revista medica Clínica Condes 21(3) 403-408. (https://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-pdf-S0716864010705514).

6. Clara Nebot (2014 Nov 22). «Com tracta l’osteopatia la infertilitat?». Osteo9. (https://osteo9.com/ca/com-tracta-losteopatia-la-infertilitat/).

 

-Marta S.-

EL PERINÉ MASCULÍ I ALGUNES DISFUNCIONS

“El placer no es sino la felicidad de una parte del cuerpo.”

Joseph Antonie René Joubert

He de confessar que aquest mes he tingut una mica de crisis en quant al tema per escriure, m’he posat davant el full en blanc milions de vegades sense que la inspiració m’arribi. Al final he decidit obrir un tema nou: EL PERINÉ MASCULÍ.

Sempre parlem de les dones perquè hi ha major possibilitat de patir símptomes, ja sigui per la nostra anatomia o pels diferents traumes que vivim al llarg de la vida. Però els homes també tenen periné i també poden patir símptomes.

Amb broma sempre dic que només tinc uns 4 homes a la meva vida (laboral), ja que la possibilitats de sofreixin símptomes és molt menor.

ANATOMIA

A l’entrada de pelvic floor vaig estar parlant de l’anatomia del periné femení, i veureu que en el masculí les modificacions que hi ha són a causa de l’absència de vagina i la presència del penis, la pròstata i els testicles.

Durant la gestació és quan es produeix la diferenciació, més o menys a la setmana 12, influenciat per la secreció d’hormones. Us deixo aquí una imatge que ho explica perquè vegeu que realment no hi ha tantes diferencies.

En forma de resum, recordar que els testicles és on es formen els espermatozoides que necessitaran passar per l’epidimi per a madurar i que juntament amb els líquids que alliberen la glàndula prostàtica i la vesícula seminal forma el semen. En el cas dels homes, per on surt el semen és el mateix conducte que per on surt l’orina: la uretra. La longitud d’aquesta és molt llarga en comparació amb la de les dones, uns 20 cm, i es diferencia la porció prostàtica, la membranosa i l’esponjosa.

La formació de l’erecció del penis es produeix per l’entrada de sang en els cossos cavernosos que formen el membre, però també per la contracció dels músculs del sòl pelvià que comprimeixen les venes impedint que surti la sang. L’erecció acabarà amb l’ejaculació del semen gràcies a la contracció de la musculatura estriada.

Si ara anem a mirar la musculatura, podem diferenciar tres plans:

Pla profund

En aquest cas, tan la musculatura com la funció és la mateixa que en el cas femení: sostenir les vísceres.

• Elevador de l’anus, amb els seus tres fascicles: pubo-rectal, pubo-coccigi i ilio-coccigi.
• Coccigi

Pla mitjà

Trobem la mateixa musculatura, però les funcions d’un d’ells varia en els homes:

• Esfínter extern de la uretra: forma l’esfínter voluntari de la uretra.
• Transvers profund: dóna suport a la bufeta i a la pròstata, així com també contribueix en l’erecció del penis amb la constricció de les venes dels cossos erèctils.

Pla superficial

Igual que en el pla mitjà, parlarem dels mateixos noms, però les funcions seran diferents:

• Esfínter extern de l’anus: forma l’esfínter voluntari de l’anus.
• Transvers superficial: contribueix en la fixació del centre fibrós del periné.
• Bulbo-esponjós: participa en l’erecció del membre amb la constricció de la vena dorsal del penis.
• Isquio-cavernós: també participa en l’erecció del penis.

*** Com a curiositat m’agradaria comentar el tema de la mida del penis i dels testicles, ja que crec que la informació evolutiva és interessant.

• Els testicles dels humans, tenint en compte la seva mida, són petits. Això suggereix que no hi ha hagut competició espermàtica, és a dir, que la femella no copulava amb molts mascles i aquests no s’havien d’assegurar una major quantitat d’espermatozoides per guanyar els rivals.
• El penis dels humans, tenint en compte la seva mida, és molt llarg. Això, juntament amb la forma del gland, suggereix que ajudava a retirar el semen d’altres mascles després de l’ejaculació. Encara que hi ha altres investigacions que diuen que és l’adaptació dels canvis de la vagina pel fet d’haver-nos posat en bipedestació.

DISFUNCIONS

Hi ha disfuncions que són compartides pels dos sexes, com per exemple la hiperactivitat del detrusor, el dolor crònic, les hèrnies inguinals, els anismes… Així que us n’explicaré només tres.

INCONTINÈNCIA URINÀRIA

La definició, igual que en les dones, és la pèrdua involuntària d’orina sigui per un esforç (incontinència urinària d’esforç) o després d’haver sentit un desig incontrolable (incontinència urinària d’urgència). La causa és el que es diferencia entre els homes i les dones, ja que en ells molts cops apareix després d’una prostatectomia.

Com ja he mencionat més amunt, la pròstata és una glàndula que envolta la uretra i que participa en la formació del semen. Mentre van passant els anys la glàndula creix, però si aquest creixement és desmesurat pot comprimir la uretra. Això és coneix com hiperplàsia benigne de pròstata. També es pot donar un creixement desordenat i desmesurat, que pot acabar amb un càncer de pròstata.

Després d’aquests diagnòstics, la solució és extreure la pròstata. Aquesta operació provoca que, entre un 5-25% dels homes, tinguin incontinència urinària per lesions de l’esfínter uretral intern.

PROSTATITIS

La prostatitis és la infecció o inflamació de la gandula prostàtica. Pot ser per una infecció bacteriana aguda i, per tant, tindrà un començament ràpid, o per una infecció bacteriana crònica que significarà que té una evolució de més de 3 mesos.

Els símptomes poden ser semblants als d’una infecció/inflamació: febre, calfreds, malestar. A més a més, apareixeran símptomes urinàries com sang a l’orina, dificultat de micció, orina pudenta, dolor a l’ejaculació, sang en el semen, entre altres.

DISFUNCIÓ ERÈCTIL

Es defineix com la dificultat o impossibilitat per aconseguir o mantenir una erecció suficientment ferma com per tenir una relació sexual durant, mínim, 3 mesos. La prevalença està al voltant d’un 20% dels homes.

Les causes poden ser psicològiques o emocionals com l’estrès, l’ansietat, l’autoestima, la pressió social… o físiques per lesions a nervis, envelliment, problemes cardiovasculars, debilitat de la musculatura del periné…

M’agradaria fer un comentari de les dues últimes causes ja que crec que té més importància de la que ens pensem. Com ja he explicat, l’erecció es produeix per una entrada important de sang en els cossos cavernosos del penis i gràcies a la contracció de la musculatura es manté la sang a dins i, per tant també, l’erecció. Imaginem una persona amb problemes cardiovasculars, no creieu que també afectarà a les arteries i venes del penis? I si li sumem que la musculatura del periné estigui flàccida? De veritat creieu que podrà mantenir una erecció? La resposta és NO. Per això és tan freqüent quan la persona es va fent gran que les ereccions siguin menys fortes o bones. Crec que aquest tema que acabo d’obrir em dóna per una entrada nova, així que l’apunto a la meva llista.

BIBLIOGRAFIA

• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Atlas d’Anatomia – Prometheus
• https://www.fisiocampus.com/articulos/suelo-pelvico-masculino
• El Mono que llevamos dentro – Frans De Wall
• Yo, mono – Pablo Herreros Ubalde
• https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-02-07/toda-la-verdad-sobre-el-tamano-de-los-penes-los-mitos-y-las-realidades-del-miembro-viril_696362/
• https://www.ensuelofirme.com/disfunciones-del-suelo-pelvico-en-hombres/

 

Dolor crònic en el pacient geriàtric

“Lo importante en la vida no es mantenerse vivo, sino mantenerse humano” – George Orwell.

Aquesta setmana us vull parlar del dolor crònic en el pacient geriàtric. A mode introductori us deixo un parell d’entrades en què us explicàvem què és el dolor i quin paper juguem el fisioterapeutes a l’hora d’explicar-lo. Definirem conceptes bàsics i veurem quina és i quina hauria de ser la realitat, almenys a Espanya (1).

-El dolor és una experiència sensorial i emocional molt complexa, multidimensional, que abarca percepcions, emocions i comportaments”.

Segons la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG) definim dolor crònic com “el dolor que dura molt temps (més de 3 a 6 mesos, o perdura més enllà del procés de curació normal), aquell que es perpetuat per factors diferents al dolor en sí mateix, que no és biològicament útil, és desproporcionat, aquell que no tendeix a la curació i en el que hi influeixen factors psicològics i ambientals“.

El dolor crònic discapacita, origina dependència cognitiva, física, social i econòmica.

-Segons l’estudi “Pain in Europe” un 11% de la població espanyola pateix dolor crònic, i quan mirem les xifres en majors de 65 anys, els valors arriben al 70%.

-Les principals causes de dolor crònic en el pacient geriàtric son:

• els trastorns músculo-esquelètics, i d’aquests, especialment l’artrosi, l’osteoporosi i les lumbàlgies.
• el càncer o els seus tractaments, les neuropaties diabètiques o les radiculopaties, sent la més freqüent la lumbar i la cervical, així com també la neuràlgia post-herpètica, que té lloc després de passar l’herpes zóster.
• els malalts de Pàrkinson en un estat avançat i aquells que han patit un ictus.

-Per valorar correctament el dolor crònic hauríem de fer una història clínica exhaustiva i una exploració física completa, documentant la seva localització, intensitat, duració, ritme i característiques. A més, hauríem d’incloure aspectes piscològics (trastorns de l’estat d’ànim, del son, de la personalitat, etc.), incloure la medicació (valorar possible sobreús o adicció, així com també una correcta posologia i presa), tenir en compte la cultura de la persona (origen, per conèixer el seu sistema de creences), el seu estat nutricional, el grau de dependència funcional, el seu grau d’educació, saber la seva concepció d’esperitualitat i valorar i validar com afecta aquest dolor a la seva vida diària.

*Dificultats per aquesta valoració:

• El deteriorament cognitiu del pacient. En aquest cas seran de molta ajuda la informació que els familiars i/o cuidadors o personal que l’atengui amb major freqüència ens puguin donar. L’aspecte més complicat és la comunicació, que serà la clau. Haurem de conèixer molt bé el perfil del nostre pacient i també anar valorant les estratègies que millors resultats ens donin (+informació aquí).
• El tipus d’instrument que usem per valorar el dolor. Haurem de procurar que sigui el més específic possible tenint en compte el pacient que tenim a davant. Us deixo un article (en anglés) on podem veure’n alguns (article 4). Professionals sanitaris que llegiu això, vosaltres, quin utilitzeu?
• La identificació de l’origen inicial del dolor i saber si es correspon amb 1 o diverses patologies alhora.

De cara al tractament serà bàsic fomentar l’ús de teràpies no farmacològiques (exercici físic, fisioteràpia, hidroteràpia, etc.) enfront de les que sí que ho són, i si s’implementen fàrmacs serà millor que siguin analgèsics en forma tòpica (cremes, gels, pomades, pegats, etc.), més segurs. Això ha d’anar acompanyat de mesures psicoterapèutiques (no podem oblidar que molta població geriàtrica té associats síndromes depressius que poden empitjorar la sensació de dolor) i plantejar l’ús d’ajudes tècniques com ara bastons, corsses o caminadors que poden ajudar a reduir la càrrega a les articulacions. Així mateix, l’equip de professionals que atengui a les persones que pateixen dolor crònic han de ser multidisciplinar.

*Aquí voldria fer diversos aclariments: deixant de banda el criteri professional de cada persona que atengui algú amb dolor crònic, hem de validar sempre la opinió, les pors, les motivacions, etc. de la persona que tenim davant i arribar a pactes amb un objectiu comú. Això que dic sona idíl·lic i, fins i tot, allunyat de la realitat perquè per això es necessita voluntat i temps (que moltes vegades no tenim), però hem de començar a canviar les pautes que ens han fet acabar en la situació actual. // Quan faig constar que s’ha de fomentar l’ús de teràpies no farmacològiques no vull dir que estigui en contra dels fàrmacs, però sí que estic en contra del sobreús i abús d’aquestes substàncies. Els professionals ens hem de conscienciar de tot el que altres companys professionals poden aportar i a la població li hem de poder explicar la importància de cuidar-se.

Si mirem les xifres de tractament de dolor crònic a Espanya i ho analitzem des del punt de vista del pacient, el sistema suspén de forma contundent. Bàsicament falten Unitats/clíniques de Dolor a Espanya (n’hi ha unes 180 en total); tot i haver-n’hi, la derivació a aquestes unitats és molt baixa (un 62% dels pacients amb dolor crònic no hi han passat mai) i en cas que s’hi derivin pacients un 69% tarda més d’1 any en ser atès i un 31%, més de 5 anys. A més, l’impacte que el dolor té sobre la qualitat de vida del pacient és molt alt, veient-se reflexat en diversos aspectes que podem veure a la imatge de sota (2).

Entre els principals problemes en quant a l’atenció a la persona amb dolor crònic hi ha una manca d’informació, tant del procés o tipus de dolor que es té com de la patologia per la qual està causat (quasi un 60% de la població afectada no té aquesta informació). També és díficil trobar una font d’informació (que moltes vegades acaba sent el metge especialista o les associacions), que sigui verç i que inclogui varietat d’opcions per abordar el dolor (en un 80% dels casos la informació sobre el tipus de tractament que es dóna passa només pels fàrmcs, quan la majoria de recomanacions avui en dia passen, precisament, per recomanar sobretot exercici i tècniques de relaxació (no farmacològiques)).

S’ha vist que també es necessària la formació específica dels professionals de la salut per una detecció precoç i més ràpida del dolor, i la millor coordinació entre serveis, reduint les dificultats burocràtiques per a la derivació dels pacients als espais adients.

La perspectiva de gènere (les dones són majoria les que pateixen dolor crònic) i la recuperació d’una Estratègia per abordar la cronicitat en el dolor són també altres factors clau (podeu veure el que s’està intentant a Espanya més avall amb la campanya “Cronicidad: Horizonte 2025”. L’edat, o més aviat l’edadisme del que pateix el nostre sistema sanitari, també serà un altre factor a tenir en compte.

“Las previsiones demográficas en nuestro país han puesto sobre la mesa un dato que no puede pasar desapercibido para la Administración: un total de 11,3 millones de personas mayores de 64 años residirán en España en el año 2029, mientras que en 2064 esta cifra ascenderá a los 15,8 millones de ciudadanos” (3). Llegint aquestes dades l’únic que em ve al cap és un “OH MY GOD!“.

         

En conclusió, l’abordatge del dolor i de la cronicitat han de ser una prioritat dins del sistema sanitari, ja que la tendència poblacional és a augmentar en edat i, en conseqüència, a haver-hi un augment d’aquestes dues problemàtiques. Paral·lelament, s’han de buscar els sistemes per abordar-ho de la millor manera possible, ja que les dues situacions generen gran part del consum de recursos dels sistemes sanitaris moderns. La formació específica en dolor i en habilitats humanes (que permetran una millor i més precoç detecció, a més d’un abordatge més satisfactori per a pacient i professional) i la promoció de totes aquelles teràpies no farmacològiques (més barates, a curt i llarg termini) semblen ser les claus per a aquests processos. Fem autocrítica i comencem a canviar les coses, si us plau.

Bibliografia:

1. https://m.infosalus.com/mayores/noticia-dolor-cronico-pacientes-geriatricos-suele-ser-mas-frecuente-20190107084533.html
2. http://geriatricarea.com/espana-suspende-en-el-tratamiento-del-dolor-de-las-enfermedades-cronicas/?utm_source=DSMN8&utm_medium=Twitter
3. https://academic.oup.com/ageing/article/47/3/324/4951960#.Wv83cFDSlO0.twitter
4. https://www.consalud.es/pacientes/canal-cronicidad/envejecimiento-y-cronicidad-grandes-retos-para-la-sostenibilidad-del-sns_62615_102.html

Material d’interés:

https://geriatricarea.com/elaborado-un-manual-de-dolor-enfocado-a-ampliar-conocimientos-de-medicos-residentes/

“Cronicidad: Horizonte 2025”: https://www.cronicidadhoy.es/?tipo=pro (segons si ets pacient, professional o gestor tens accés a un tipus o altre d’informació)

Guia de dolor crònic en l’ancià de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología. https://www.segg.es/media/descargas/…/GBPCG%20DOLOR%20CRONICO.pdf

Imatges:

*Cinco días-El País. Dolor crónico, la enfermedad invisible.

*Impacte qualitat de vida dolor (2).

*Simulació priàmides: https://www.populationpyramid.net

-Anna-

Dismenorrea: el tractament

Todos los cuerpos sanos se parecen, pero cada cuerpo con mala salud tiene su propia mala salud.

La historia del cuerpo humano (Daniel E. Lieberman)

Aquesta setmana us vull parlar sobre el dolor menstrual o, científicament conegut com  a dismenorrea.

La dismenorrea es defineix com un dolor agut en forma de rampes a la zona abdominal baixa que apareix en el moment de la menstruació o uns dies abans. Aquest dolor pot anar associat a mal de cap, nàusees, vòmits, mal d’esquena, símptomes gastrointestinals, cansament, entre altres; i ser tan intens que la dona hagi de limitar la seva participació en les activitats de la vida normal.

Es poden diferenciar dos tipus de dolor de regla:

• Primària: menstruació dolorosa en dones amb anatomia pèlvica normal.
• Secundaria: menstruació dolorosa que pot aparèixer amb els anys i que pot tenir relació amb alguna patologia dels òrgans de la pelvis.

És tan freqüent que (massa habitualment) s’ha normalitzat. En alguns estudis es parla del 50% de noies amb dolor menstrual o fins i tot, en un estudi parlaven de valors tan alts com un 85% de les noies a Estats Units a l’any 2000.

CICLE MENSTRUAL

Per poder entendre millor el motiu del dolor és important entendre el cicle hormonal d’una dona, però en aquesta entrada no en parlaré perquè ja ho vaig fer a la d’hormones sexuals femenines (aquí).

Tot i així, vull insistir en el que succeeix a nivell uterí, quan les hormones baixen al final del cicle, moment en què esdevé la menstruació. A nivell de l’endometri es produeix una descamació de tot el teixit creat per si hi havia fecundació de l’òvul; això hem d’imaginar-nos que és una ferida que s’ha de cicatritzar i, per tant, l’acompanyarà tot un procés d’inflamació.

Ja a l’entrada d’hormones sexuals femenines vaig mencionar el concepte de dismenorrea, és per això que en aquest post em centraré en el motiu pel qual aquesta resolució de la lesió és tan dolorosa, quan naturalment no hauria de fer mal.

INFLAMACIÓ

Quan us vaig escriure sobre “La inflamació intestinal i el sistema immunitari” (aquí) ja vaig parlar sobre aquest concepte, però vull insistir-hi i explicar la inflamació amb unes altres paraules.

Quan es produeix una lesió és necessària la inflamació per assegurar l’arribada dels elements que netegen i reparen la ferida. Tot aquest procés es fa a partir de l’àcid araquidònic (AA), una grassa de tipus omega-6. L’AA produeix prostaglandines que desencadenen la inflamació, i leucotriens que provoquen quimiotaxis, és a dir, cridada del sistema immunitari, concretament dels neutròfils que netejaran la zona de patògens. En el moment en què les prostaglandines arriben al pic més alt es produeix un feedback negatiu i es comencen a crear lipoxines enlloc de prostaglandines per iniciar la reparació del teixit. Per tant podríem dir que és necessària la inflamació per començar la reparació.

També existeixen unes substàncies anomenades resoleomics que ajuden a resoldre de forma adequada i el més ràpid possible la inflamació. Se’n diferencien quatre tipus (resolvinas de tipus E, resolvinas de tipus D, protectines i maresines). Totes elles són grasses especialitzades en resoldre una inflamació i depenen de l’omega 3.

Llavors podríem dir que el dolor de regla podria estar influenciat per la manca d’una bona inflamació (molts cops limitada amb medicaments) que provoquen que no es pugui fer el canvi i començar a crear lipoxines. Encara que també hi poden haver altres factors que influenciïn, com per exemple una manca de nutrients bàsics (grasses saludables), inflamació de baix grau, descompensacions hormonals, etc.

A més a més, la manca de resolució de la inflamació provoca que hi hagi major possibilitat de crear fibrosis a nivell uterí, és a dir, mala cicatrització que es demostra amb la presència de coàguls a la regla.

TRACTAMENT

El tractament es basarà en primer lloc en l’aportació dels nutrients necessaris per resoldre la lesió i la inflamació de forma eficient i ràpida. L’alimentació és el punt on hem de posar atenció:

• Omega 6: La podem trobar a la carn d’animals que s’han mogut i han pasturat, ous de gallines que han sigut lliures, fruits secs i llavors.
• Omega 3: Aquest tipus de grassa la trobem en el peix (sobretot peix blau) que ha menjat altres peixos o plàncton, en el marisc i a la vedella ecològica. També podem trobar omega 3 en alguns aliments vegetals com el lli, la chia, les nous, l’oli d’oliva, l’advocat i en algunes micro-algues.

Però en quant a alimentació també és important la vitamina A i la vitamina D per a què el sistema immunitari estigui tranquil. Tot això sempre en un context en què la microbiota sigui correcte, no hi hagi inflamació de baix grau…

En el cos tenim receptors nuclears, és a dir, receptors en el nucli de les cèl·lules (quan el més freqüent és que hi hagi receptors a nivell de la membrana de la cèl·lula) per determinades substàncies que ajuden a modular el sistema immunitari. Habitualment són substàncies que el cos interpreta que hi són en abundància i mai n’hi haurà dèficit: omega 3, vitamina A, vitamina D i hormona tiroides.

• Vitamina A: Trobem aquesta vitamina en grans quantitats en les vísceres dels animals, però també a l’ou, la carabassa, els espinacs, la pastanaga, el meló, el mango…
• Vitamina D: Bàsicament és el sol. En quant a l’alimentació es troba a l’ou i en el peix blau.

Quan volem influir en la dismenorrea és important que l’alimentació sigui el màxim d’ecològica i respectuosa amb l’ambient possible. I saber que possiblement després del canvi, la primera regla continuarà sent molesta, però que la següent es podria eliminar totalment el dolor.

Fisioteràpia

Des de la fisioteràpia també es pot ajudar amb el dolor menstrual ja que pot estar influenciat per falta de moviment entre les vísceres o excés de congestió en el baix ventre. Tècniques com la teràpia manual visceral o l’osteopatia a nivell pèlvic poden ser de gran ajuda per la dismenorrea.

També pot ajudar la punció seca. Aquesta tècnica consisteix en punxar, habitualment en el punt gatell del múscul, per re-inflamar les fibres musculars danyades i així relaxar, desbloquejar i/o alleugerir el dolor de forma més ràpida. En el cas del dolor de regla es podria punxar a la part baixa dels rectes de l’abdomen o en el nivell del segment vertebral que representa l’ovari. En relació a aquesta última part, vaig fer una entrada sobre el segment facilitat (aquí) on us parlava sobre com es pot influir en altres estructures que comparteixen el mateix nivell nerviós. Us deixo l’explicació del segment facilitat com a recordatori: “Un SEGMENT FACILITAT és un conjunt d’arrels nervioses de la medul·la espinal que estan molt excitades i envien impulsos nerviosos de forma anòmala. Això provoca que totes aquelles estructures (vísceres, pell, articulacions, músculs…) que també són innervades pel segment medul·lar, rebin impulsos irritants”.

I finalment també ens podria ajudar la diatèrmia. Aquesta tècnica consisteix en l’escalfament local de teixits sota la influència d’un fort camp elèctric o magnètic, el que contribueix a la relaxació dels músculs i alleuja la sensació de dolor. A més a més, es genera calor que incrementa el flux sanguini, millor recuperació i la sensació de benestar per part de les pacients.

BIBLIOGRAFIA

• Yáñez N., Bautista-Roa S. J., Ruiz-Sternberg J. E., y Ruiz-Sternberg A.M. Prevalencia y factores Asociados a dismenorrea en estudiantes de Ciencias de la Salud. Rev. Cienc. Salud 2010; 8 (3): 37-48.
• Rahbar N., Asgharzadeh N., y Ghorbani R. Effect of omega-3 fatty acids on intensity of primary dysmenorrhea. Rev. Elsevier 2011.
• Ziaei S., Faghihzadeh S., Sohrabvand F., Lamyian M., y Emamgholy T. A randomised placebo-contrelled trial to determine the effect of vitamin E in tractament of primay dysmenorrhoea 2001; 108: 1181-1183.
• Serhan C. N. Novel Pro-Resolving Lipid Mediators in Inflammation Are Leads for Resolution Physiology. Rev Nature 2014; 510 (7503): 92-101.
• Vantman D., Vega M. Fisiología reproductiva y cambios evolutives con la edad de la mujer. Rev Med Clin Condes 2010; 21 (3): 348-362.
• Gonzales C. Revisión bibliográfica del abordaje fisioterápico de la dismenorrea primaria. Trabajo de final de grado 2018. Facultad de fisioterapia de Soria.

 

Marta S.

El contacte matern i el dolor

Es difícil volver a tus raíces cuando son débiles y están lejos. Es difícil volver a tus raíces cuando el idioma que usas a diario como adulto no es tu lengua materna.

El Bebé es un Mamífero (Dr. Michel Odent)

Aquesta setmana us vull parlar del contacte matern com a regulador del dolor.

Ja fa uns mesos vaig fer una entrada sobre com aquest contacte matern ajudava a regular la resposta a l’estrès del futur adult. Partint de la introducció (transcric paraules textuals: hem de tenir clar que davant d’una situació d’estrès el sistema nerviós autònom simpàtic s’activa per a preparar el cos per lluitar o fugir), és també aquest sistema autònom el gran protagonista amb el dolor, malgrat que en aquesta entrada ens quedarem en estructures cerebrals.

DOLOR

Fa alguns anys (i que orgullosa em sento de poder escriure això) vam estar parlant del dolor: dels tipus que hi havia, del dolor crònic, del que succeïa en el cervell… I és aquí on vull expandir-me una mica més i acabar relacionant-ho amb com el contacte matern ho pot regular.

El dolor es defineix com una experiència sensorial i emocional desagradable provocada per estímuls que lesionen, real o potencialment, els teixits.

L’estimulació d’unes fibres nervioses anomenades Aδ i C són les responsables de transportar la sensació de dolor, entre altres sensacions (fred, calor, picor, set, gana, etc.), fins a la medul·la espinal. En aquest punt les fibres faran connexions amb el sistema nerviós autònom per crear un canvi de conducta i solucionar aquella situació d’alarma. Però no vull entretenir-me molt en aquest punt, sinó entrar més en aquelles estructures que hi ha a nivell cerebral que ens fan conscients del dolor i/o provoquen la inhibició d’aquest.

Hi ha el Locus Ceruleus (inhibició a través de noradrenalina* en situació de por o amenaça), el Rostral Ventromedial Medulla (regió sensible a la serotonina*, però on també s’hi poden trobar receptors µ-opioides*), el Periaqueductal Gray, el Thalamus (filtra quina informació es farà conscient), la Insular Cortex (percep que alguna cosa no va bé) i la Anterior Cingulate Cortex (relacionada amb l’emoció que afegim en aquest estat d’alarma). Totes aquestes estructures es troben en el tronc cerebral o ja en el cervell i intentaran influir en les interneurones inhibitòries, atenuant la sensació de dolor.

El Periaqueductal Gray (PAG) o la substància gris periaqüeductal és l’estructura on em vull centrar. El PAG es troba al voltant de l’aqüeducte cerebral, dins del tegmen del cervell mig. Forma part del sistema de supressió del dolor a través de l’alliberació d’endorfines* i encefalines* que van al nucli major del rafe que allibera serotonina* i que baixa fins a les interneurones inhibitòries de la làmina II del la medul·la espinal. Però a més a més, el PAG també s’activa amb situacions de defensa o amb el comportament reproductor i s’ha vist que el desenvolupament neurològic de l’estructura està molt associat al contacte físic. Respon a receptors µ-opioides i cannabinoides.

*Per tots els dubtes en relació als neurotransmissors que he comentat més amunt, us deixo una entrada que vam fer en aquest blog: Segment Facilitat I també en aquesta página on, de forma clara i senzilla s’expliquen els principals i la seva funció.

En un article (3) es va estudiar la contribució dels receptors opioides en el comportament de rates lactants. Ho van fer mesurant la sensibilitat de la morfina (un tipus d’opioide) en el comportament agressiu, la cura de les cries, la resposta al dolor i la temperatura corporal. Es va veure que la morfina va disminuir significativament el comportament agressiu, que eren menys sensibles a les acciones analgèsiques però igualment eren sensibles a la seves propietats hipo-tèrmiques: “los animales lactantes experimentan cambios funcionalmente relevantes en la regulación de la sensibilidad al dolor de los opioides”.

En un altre article (4) es va plantejar la hipòtesi de què el PAG mesurava les respostes a les amenaces i l’aïllament social. En condicions normals, quan s’aïllen les rates bebès de les seves mares, elles produeixen vocalitzacions ultrasòniques i mostren una disminució a la sensació de dolor; en canvi quan s’exposen a un mascle adult desconegut, es queden immòbils i segueixen sentint menys el dolor. En l’estudi es van lesionar electrolíticament el PAG en dues zones diferents, lateral i ventro-lateral. Després van aïllar les rates i uns dies més tard les van exposar a un mascle. En la primera prova (aïllament) van veure disminuïda la reacció d’ajuda (les vocalitzacions) i l’analgèsica en els dos tipus de lesions; i en la segona prova (mascle) també van observar disminuïda la immobilitat i l’analgèsia en la lesió ventro-lateral. En conclusió, “el PAG parece desempeñar un papel de desarrollo continuo en las respuestas específicas a la edad a amenazas como la vocalización ultrasónica, la analgesia y la inmovilidad”.

CONTACTE MATERN

A partir de la recerca de tota la informació, m’ha portat a un seguit d’articles sobre el pell-amb-pell o Mètode Cangur i que crec que també és important.

El Mètode Cangur consisteix amb el contacte nu de la mare amb el seu fill just després de nèixer. Ajuda a establir un bon vincle afectiu i millorar la maduració neurològica de la criatura.

En aquesta revisió (5) volien determinar l’efecte del pell-amb-pell davant el dolor per procediments mèdics en nounats en comparació amb cap intervenció, l’ús de sacarosa o d’altres analgèsics. Les conclusions dels autors diuen que el pell-amb-pell sembla ser efectiu per als indicadors del dolor, però també per altres indicadors com la freqüència cardíaca o el temps de plor. Malgrat això es necessiten més estudis.

---

Considero que és molt fàcil el que s’ha de fer per donar als nostre fills un bon nínxol intern on créixer. Porto dues entrades on l’únic que demano és que s’abraci i s’envolti d’amor maternal/paternal/familiar als nadons. Així de senzill i simple.

Alguns cops he criticat mentalment a dones que ho deixen tot per ser mare (incloent-hi la meva pròpia), però ara m’adono que senzillament segueixen el seu instint més primitiu i que amb això asseguren que el seus fills visquin des de l’estimació i la felicitat.

BIBLIOGRAFIA

1. Apunts PNI
2. Comprendido de Fisiologia – Gyuton & Hall
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/2498961
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/10775771
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28205208
6. El Bebé es un Mamífero – Dr. Michel Odent
7. Niños Sanos, Adultos Sanos – Xavi Cañellas y Jesús Sanchis

-Marta S-

L’obturador intern i les patologies del sòl pelvià

“La pressa ens condemna a l’oblit. Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribem a pair mai. Tot transita a un galop sorollós, vehement i efímer”.

Tolentino Mendonça

Aquesta setmana vull tractar un tema molt concret, però que l’he elegit des de la curiositat. Apapatxar és, moltes vegades, l’excusa per endinsar-me en temes que em criden l’atenció.

Fa dues setmanes a uns dels centres on treballo vam fer una formació amb el Sergi Rull (fisioterapeuta i osteòpata especialista amb el tractament visceral) i es va dir una relació que em va despertar aquesta curiositat. Llavors, aquesta setmana us vull parlar sobre la relació que hi pot haver entre l’obturador intern i les patologies del sòl pelvià.

OBTURADOR INTERN

L’obturador intern és un múscul que es troba a la part interna de la pelvis. S’origina a la membrana i als marges del forat obturador, des d’on desenvolupa un recorregut complex d’entrada i sortida per acabar al trocànter major del cap del fèmur (maluc).

Us deixo una imatge de l’obturador intern vist des de dins de la pelvis i una altra des de fora.

 

La seva funció és la rotació externa de maluc quan la cadena cinètica és oberta, però quan la cadena cinètica és tancada participa en la retroversió pèlvica. Aquesta segona funció, i també la posició que té, el converteixen en un influenciador de la continència urinària a nivell mecànic, entre altres.

**Aclariments**

1. Forat obturador: Si busquem una imatge de la pelvis veurem que està formada pel sacre, l’ili, l’isquion i el pubis. A la part frontal, entre el pubis i l’isquion hi ha un forat; aquest és el forat obturador.
2. Cadena cinètica oberta i cadena cinètica tancada: El concepte de cadena cinètica en biomecànica fa referència al conjunt de músculs que cooperen per a la realització d’un moviment. Quan es parla de cadena cinètica tancada (CCT) es fa referència als moviments en els quals l’extrem distal de l’extremitat (peu o mà) està fixada. En canvi, quan es parla de cadena cinètica oberta (CCO) fa referència als moviments en què l’extremitat està lliure i es desplaça, sent el cos el punt fix.
3. Retroversió pèlvica: És el moviment que fa que la pelvis caigui endarrere per l’acció dels músculs isquiotibials i els glutis. Quan estem asseguts, seria el moviment que provocaria que ens assentéssim sobre el sacre i el còccix.

OBTURADOR INTERN I SÒL PELVIÀ

La influencia de l’obturador intern en relació al sòl pelvià és principalment perquè tapa el forat obturador per dins i, per tant, format part de la paret lateral de la cavitat pèlvica. Però també influencia perquè provoca la retroversió pèlvica podent alterar el funcionament de la pelvis i, per tant, també la postura.

Quan es treballa en la reeducació del sòl pelvià, és necessari sortir de la pròpia cavitat pèlvica i ampliar la mirada ja que hi ha altres aspectes que influencien molt en el funcionament, o més ben dit, en el mal funcionament del sòl pelvià i que es relacionen entre ells. S’ha de tenir en compte el diafragma toràcic, la musculatura de l’abdomen, l’estat visceral, les cicatrius, la postura, l’hiper-activació dels adductors, el funcionament dels glutis, etc.; però ens podríem allunyar encara més del sòl pelvià i pensar en els diferents diafragmes que hi ha al cos i com s’influencien entre ells.

En què pot influir un obturador intern hipertònic?

He decidit parlar d’hipertonia perquè és el que és més habitual de trobar a consulta. Això és així perquè en el nostre dia a dia ens passem moltes hores assegudes i indueix a que la pelvis caigui en retroversió pèlvica.

**Aclariments**

1. To vs Força: El to és la dificultat que ofereix el múscul a la seva deformació, seria com la forma que té en passiu. Un múscul pot estar hipertònic (per sobre del to normal), normotònic (to adequat) o hipotònic (per sota del to normal). En canvi, la força és la capacitat contràctil que té un múscul i que activa les seves fibres amb o sense moviment.

Ja hem dit que la retroversió pèlvica podia ser per acció de l’obturador intern quan aquest està en cadena cinètica tancada. Però el que influencia encara més és que després de 8 hores assegudes treballant, continuem amb la pelvis en retroversió pèlvica per acció de la postura de tancament d’espatlles i la sensació de cansament que habitualment ens acompanya, i que està influenciada per la falta de moviment precisament.

A més a més, aquesta postura provoca una hipotonia dels glutis, grans estabilitzadors de la pelvis; un escurçament dels isquiotibials, una desconnexió del transvers de l’abdomen i dolor a nivell cervical, entre altres.

Després d’aquestes reflexions anem a respondre la pregunta del principi. Un obturador intern hipertònic pot provocar, en si mateix, dolor al tacte o en les relacions sexuals, dificultat de moviment a nivell de la pelvis i/o del maluc i alteracions en la micció.

• Dolor

El nervi pudend és el gran innervador del sòl pelvià, tan a nivell sensitiu, motor com vegetatiu. S’origina a nivell sacre, penetra a la regió glútia sota del múscul piramidal; i després passa per l’extrem del lligament sacre-espinós i sacre-tuberós. Continua el seu recorregut desplaçant-se per sota del múscul elevador de l’anus i passant pel canal d’Alcock on després es divideix en les seves diferents branques. Aquest canal està format per l’obturador intern i és on es produeixen el 20% dels atrapaments del nervi.

Quan el nervi és atrapat pot aparèixer dolor perineal que augmenta amb la sedestació, sobretot en superfícies planes i dures, i que el dolor és de tipus cremant, irradiat o com d’electricitat. Però també pot cursar amb símptomes urinaris, defecatoris i/o sexuals.

• Micció

El raonament de perquè pot alterar la micció seria la influencia sobre les branques vegetatives del nervi pudend.

Però també es creu que hi podria haver una influencia mecànica ja que l’elevador de l’anus passa lateralment al costat de l’obturador intern, i per tant podria alterar la seva posició o subjecció (encara que no s’inserta directament en ell).

**Aclariments**

1. Elevador de l’anus: És el principal múscul profund del sòl pelvià i participa en la suspensió del mateix. Està format pel pubo-rectal (intervé en la formació de l’angle ano-rectal), el pubo-coccigi i l’ilio-coccigi.

• Moviment

En quant al moviment, seria la relació que ja he comentat abans amb la postura i la retroversió pèlvica.

Abans d’acabar, vull donar una mica més d’importància a la postura i en com pot ser la gran influenciadora d’incontinències urinàries d’esforç. A varies entrades he parlat sobre l’esfera abdomino-pelviana o de l’influencia de l’abdomen en relació a patologia del sòl pelvià. Crec que senzillament amb una bona postura aconseguim que els músculs abdominals treballin en sinèrgia amb el periné, reduïm o gestionem millor les pressions que es generen en el dia a dia, hi ha un millor funcionament visceral, estabilitzem millor la columna i la pelvis, disminuïm els dolors a distància (com per exemple a nivell cervical o lumbar) i, com a conseqüència de tot això la musculatura del sòl pelvià treballa millor i pot fer millor la continència o la subjecció d’òrgans.

TRACTAMENT

Com sempre el tractament d’un obturador intern hipertònic es pot solucionar amb teràpia manual directe, però també amb un treball més global de correcció de la postura i activació dels músculs estabilitzadors de la pelvis (glutis, transvers de l’abdomen, multífids, quadrat lumbar…).

 

Marta S.

 

BIBLIOGRAFIA

• Atles Prometheus
• Comprendido de Fisiologia – Gyuton & Hall
• Apunts
• https://www1.columbia.edu/sec/itc/hs/medical/anatomy_resources/anatomy/pelvis/index.html
• ATRAPAMIENTO DEL NERVIO PUDENDO: UN SÍNDROME – Rodrigo Lema C & Paola Ricci A.
  POR CONOCER(https://scielo.conicyt.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0717-75262006000300011)

Cicatrius

“…s’hagin anat transformant els antics pecats en moderns trastorns”

Nascudes per al plaer (Mireia Darder)

Aquesta setmana us vull parlar sobre les cicatrius i la importància del seu tractament.

En consulta veig habitualment cicatrius de molts tipus: recents o antigues, petites o grans, hidratades o enganxades, acceptades o doloroses. Poden ser de cesàries o per extracció d’algun òrgan, per un procés cancerigen i  també poden ser per estètica.

Vull donar la importància que tenen realment aquestes marques a la pell i, per sobre de tot, la necessitat de ser treballades el més aviat possible. Quan una cicatriu no es tracta (hidratant-la i mobilitzant-la), poden portar problemes a llarg termini fent que al principi costi relacionar-ho amb aquella intervenció de fa tan temps.

CICATRIU

La Real Acadèmia Espanyola defineix cicatriu com: “Señal que queda en los tejidos orgánicos después de curada una herida o llaga. // Impresión que queda en el ánimo por algún sentimiento pasado.” (1)

(Vull fer un parèntesis per a transmetre la meva sorpresa en quant a la definició de la RAE. M’ha alegra que tingui en compte la possibilitat de tenir cicatrius emocionals.)

Continuem. Davant qualsevol lesió, el cos desenvolupa un procés de cicatrització que es divideix en (2):

• Inflamació. Aquesta fase consisteix en vasodilatació per a què permeti l’arribada dels diferents organismes del sistema immunitari. Aquests organismes ajudaran a protegir-nos d’una infecció, i permetre així que es pugui desenvolupar la fase següent.
• Proliferació. Aquest punt consisteix en la curació de la ferida a través de la creació de nou teixit.
• Remodelació. Última fase que permet que les fibres de col·lagen es vagin adaptant a la tensió de la zona.

Com a terapeutes realment podem intervenir en aquesta última fase de remodelació. És el moment perfecte per a què se li doni a la cicatriu les diferents tensions i es faci el màxim de flexible possible. Quan això no es produeix, les cicatrius poden desenvolupar una cicatrització errònia; però també hi ha altres factors que poden influir com per exemple la mida de la cicatriu, la zona on està, l’estat de la pell, la genètica, l’alimentació, entre altres (3).

Alteracions en la cicatrització

Quan una lesió no es cicatritza bé pot desenvolupar cicatrius queloides o hipertròfiques. Aquest tipus d’alteració és quan hi ha una hiperproliferació dels fibroblastos i una disposició errònia del col·lagen (5). Això pot causar major dolor i que estèticament es vegi més. (Foto a: cicatriu normal. Foto b: cicatriu queloide) (6)

Relacionat amb aquesta hiperproliferació del teixit, també vull mencionar les adherències. Aquestes són creixements descontrolats cap a les capes profundes. Habitualment es veu en cicatrius abdominals i provoca que els òrgans es vagi enganxant entre ells o a la paret abdominal i que, per tant, el seu funcionament es vegi dificultat.

Crec que és necessari explicar-vos una mica la anatomia del teixit conjuntiu per entendre d’on surt el col·lagen i els fibroblastos.

Teixit conjuntiu

La majoria dels teixits del nostre cos estan format per teixit conjuntiu. Aquest tipus de teixit aporta força, densitat, elasticitat, nutrició, protecció, comunicació, entre altres.

El teixit conjuntiu es classifica en teixit conjuntiu laxa (forma les vísceres, els nervis i els músculs) i teixit conjuntiu dens. Aquest últim pot ser irregular (càpsules articulars, pell i periosti) o regular (tendons, lligaments i aponeurosis). En tots els tipus està compost bàsicament per:

• Cèl·lules: fibroblastos, leucòcits, fibroclastos etc.
• Matriu extracel·lular: es diferencia la substància fonamental, on hi ha tots els elements no fibrosos que permet l’agregació de proteïnes, i la substància fibrosa, on hi ha fibres com l’elastina o el col·lagen.
• Plasma intersticial: l’espai que ho engloba tot i que serà important la quantitat de minerals que hi ha.

TRACTAMENTS

El principal tractament que us vull parlar és el de la fisioteràpia, però abans us deixo aquí tres opcions en el cas de que la cicatriu fos queloide o hipertròfica.

** Radioteràpia: En aquesta revisió d’estudis que us presento, fan una combinació de radioteràpia i escissió quirúrgica, demostrant que és una tècnica segura i factible (5).

** Toxina botulínica: S’han fet estudis per a utilitzar la toxina botulínica com a tractament per a les cicatrius i els resultats han sigut positius en quant a què redueix la fibrosis de la pell disminuint la proliferació dels fibroblastos, modulant l’activitat del factor de creixement i reduint l’expressió de citoquines inflamatòries. Tot i així és necessari continuar fent estudis sobre la toxina botulínica (5-8).

** Silicona: En forma de prevenció de cicatrius queloides o hipertròfiques existeix un gel de silicona i unes lamines del mateix material. En aquesta revisió van poder concloure que és interessant en quant a prevenció, encara que la metodologia dels estudis revisant era deficient (9).

I finalment, en fisioteràpia el tractament bàsic consisteix en la mobilització respecte les superfícies inferiors. Això es pot aconseguir amb les pròpies mans o amb ventoses. A més a més, sempre recomano que les usuàries també s’ho facin a casa amb algun tipus d’oli (rosa mosqueta, pompeya o alguna crema que tinguin cicatritzant). Us deixo aquí un link d’una pàgina web de fisioteràpia que proposa algunes tècniques per auto-tractar-se les cicatrius:

https://www.fisioterapia-online.com/videos/auto-masaje-para-las-cicatrices-post-quirurgicas

I abans d’acabar m’agradaria fer una parada a aquelles cicatrius que no acaben de curar i que moltes vegades tenen emocions enganxades. Crec que en aquests casos MÉS QUE MAI s’han de tocar, s’han de mirar, s’han de sentir per acabar acceptant-les.

Les marques de la nostra pell són indicacions del que hem viscut i, a vegades, recordatoris dels aprenentatges quan l’oblit va guanyant terreny.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.rae.es/
2. https://rehabilitacionpremiummadrid.com/blog/barbara-elvira/cicatriz-que-es-por-que-produce/
3. https://www.efisioterapia.net/articulos/la-fisioterapia-y-las-cicatrices-hipertroficas-el-poder-las-fuerzas-mecanicas
4. https://www.fisiohogar.com/alcorcon/fisioterapia-cicatrices-queloides/
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/29401161
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4369123/
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5520560/
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5434494/
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28570253

Marta S.

El dolor en la malaltia inflamatòria intestinal (MII)

“Cuando estés cansado aprende a descansar, no a renunciar”.

Aquest mes ens hem volgut centrar en el dolor, un tema que ja hem tractat en altres ocasions però que té infinites vessants i en volem mostrar dues més. En aquest cas jo parlaré del dolor que pateixen els afectats de malaltia inflamatòria intestinal. La Marta, per la seva banda, us parlarà del dolor especialment enfocat a la zona pèlvica.

Abans de començar a parlar específicament del dolor, un dels principals símptomes de les MII, posarem sobre la taula el context actual.

Com ja us vaig explicar en entrades anteriors (“Dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals“) les malalties inflamatòries intestinals comprenen 2 patologies diferents: la de de Crohn, que pot afectar qualsevol part del tracte digestiu, i la Colitis Ulcerosa, que se centra a l’intestí gruixut. Són malalties amb un fort component auto-immunitari. Pel que fa al Crohn, la prevalença a Europa va augmentant i actualment és de 10 a 200 afectats / 100.000 habitants, i a Espanya se’n diagnostiquen entre 6 i 9 casos nous / 100.000 habitants cada any; pel que fa a la colitis podríem parlar d’una mitjana de 7 casos nous/100.000 habitants per any. La incidència, ha augmentat notablement a tots els països desenvolupats per ambdues patologies. (1)

El dolor és un dels símptomes més freqüents, sent més prevalent i indicatiu en la malaltia de Crohn que en la Colitis, i de tipus còlic en ambdos casos. En la Colitis el dolor agut sol indicar un brot entre moderat i greu i es localitza a la zona central, inferior o esquerra de l’abdomen, normalment degut als moviments peristàltics de l’intestí que, al haver-hi inflamació al llarg de la mucosa de l’intestí gruixut, fan mal. Per contra, en el Crohn, la intensitat i la localització seran un bon indicador diagnòstic per saber la zona afectada i l’extensió d’aquesta (a part de poder indicar un brot). Quan l’afectació és de l’ili el dolor estarà a la zona de l’apèndix (baixa-dreta de l’abdomen) i és fàcil de confondre amb una apendicitis; si l’afectació és més de l’estòmac o el duodè (la primera part de l’intestí prim) la zona dolorosa serà l’epigastri (cap al centre de l’abdomen, a la boca de l’estòmac) i es podria confondre amb una gastritis aguda o una úlcera en aquesta part; per últim, si el dolor es presenta a la zona baixa de l’abdomen, l’afectació serà probablement al colon (intestí gros) (2,3,4,5).

 

Ara que ja tenim clar el dolor com a símptoma passem a analitzar a què pot ser degut:

• En primer lloc, la causa més evident és la inflamació que pateix l’intestí (i que si en voleu entendre bé el procés que segueix podeu llegir l’entrada que en va fer la Marta “La inflamació intestinal i el sistema immunitari“). El que es fa difícil de determinar és el punt de partida d’aquesta inflamació, que és la reacció a un procès auto-immunitari conseqüència de la convergència de múltiples factors com la contaminació o la dieta. Quan aquesta inflamació es mantè en el temps o és molt greu, com que les parets de l’intestí s’engruixeixen, pot donar lloc a una obstrucció intestinal. En aquest cas, el dolor serà evident perquè l’aliment no podrà circular pel tracte intestinal. Però el problema no ve només per l’excès d’inflamació sinó pels cicles d’inflamació-cicatrització que van tenint lloc a l’intestí, que provoquen el que s’anomena estenosi, és a dir, l’aprimament de la llum de l’intestí, que pot acabar obstruïda del tot (6,7,16). A tot això, en el cas especialment del Crohn, s’hi suma el fet que és una malaltia fistulitzant, és a dir, que degut al procés d’inflamació i constant desgast del teixit de les parets intestinals, es creen falses connexions entre anses intestinals o cavitats del cos (com per exemple entre el recte i la vagina) que fan de niu per a infeccions, fent que es puguin crear abscesos ,que són perillosos i dolorosos a parts iguals.

*Pel que fa a la dieta, no queda clar, de moment, quins són els aliments que generen malestar, ja que difereixen molt d’una persona malalta a una altra (hi ha unes pautes dietètiques específiques a seguir en funció d’estar passant per un brot o estar en remissió i uns principis bàsics als que fer cas, però l’únic que de moment està provat científicament és que, en nens, la restricció dels cereals i dels productes fermentats (que estan associats a la reactivitat de les llevadures) té un bon resultat per fer entrar i mantenir la malaltia en remissió) (8,9).

• Per altra banda, l’intestí és una de les vísceres més grans i importants del cos i, per tant, si resulta danyada, fa mal. Tal i com ens explicava la Marta a l’entrada sobre “El Dolor“, el dolor visceral pot ser causat per estímuls mecànics (com la distensió o l’obstrucció), químics o isquèmics, tots ells presents en les MII. Així mateix, les vísceres poden donar dolor referit a altres zones del cos: estòmac i duodè poden donar dolor a les vèrtebres toràciques de la 6ª a la 10ª; l’intestí prim, a la part baixa de l’esquena; l’intestí gros, al sacre.
• No passarà sempre, però un tant per cent dels pacients també pateixen les anomenades manifestacions extraintestinals de la malaltia. Entre les principals hi ha els dolors articulars, les afectacions dermatològiques i, fins i tot, però no menys important, la malaltia perianal (imatge), que consisteix en l’aparició de fístules i abscessos al voltant de l’anus. Totes elles, com comprendreu, també causen dolor. (10,11,12)
• Un fet que a vegades passa desapercebut és que la deshidratació augmenta la percepció del dolor i redueix el flux sanguini cap al cervell (“Relació entre la deshidratació i el dolor“). Un cop més, ens trobem en una situació que és fàcil que pateixin els afectats per una MII ja que nàusees, diarrea i malabsorció són els altres símptomes dels que s’acompanyen aquestes malaties, i tots ells ens poden dur fàcilment a la deshidratació.
• No voldria acabar sense reflexionar també sobre el fet del dolor com a percepció i que, per tant, implica un processament a través de les estructures cerebrals. Així doncs, l’estat psicològic de la persona que pateixi la malaltia pot incidir també en com i quant sent aquest dolor (13,14,15,16). Fins i tot, en un estudi de 2015 s’ha demostrat, mitjantçant imatges per ressonància magnètica funcional (RMf), que l’activitat pro-inflamatòria mediada per les cèl·lules TNF influeix també en una major percepció d’aquest dolor (17). I no em puc oblidar de la por, la por com a factor cronificador del dolor. *Us deixo enllaçat un article per entendre-ho millor del neuròleg Arturo Goicoechea i en destaco el següent: “El miedo es libre e incontenible cuando la amenaza anida en el interior, allí donde no llegan nuestros ojos ni nuestras manos para verla y palparla y donde tienen éxito toda suerte de dimes y diretes, amparados en la opacidad de la caja negra del organismo.“

En resum, podríem dir que el dolor com a entitat en sí mateixa ja és un fenomen complex, i si hi sumem la variable MII, l’equació se’ns complica encara més.

Senzillament voldria fer la reflexió que qualsevol dolor ha de ser molt ben avaluat, descrit, puntuat, etc. i mai menystingut. El dolor pot ser un dels primers símptomes, o un dels més extrems, però sempre és indicador que alguna cosa no va bé. Tota la informació que haurem recollit ens permetrà desgranar el seu origen (cerebral o somàtic) i la seva gravetat. I com a fisioterapeutes no hem de perdre mai de vista com d’importants podem resultar en la vida d’una persona afectada de MII: si la sabem comprendre, podem explicar-li molt bé com funciona el dolor, on pot repercutir, com el pot fer més suportable i com pot ser un agent actiu en la seva millora quan la malaltia estigui en fase de treva.

-Bibliografia:

1. https://www.educainflamatoria.com/
2. http://laenfermedaddecrohn.com/sintomas-de-la-enfermedad-de-crohn/
3. https://www.educainflamatoria.com/informacion-adicional-enfermedad-de-crohn
4. http://geteccu.org/
5. http://laenfermedaddecrohn.com/la-inflamacion-la-enfermedad-crohn/
6. http://laenfermedaddecrohn.com/obstruccion-intestinal-en-enfermos-de-crohn/
7. Shouval DS, Rufo PA. The Role of Environmental Factors in the Pathogenesis of Inflammatory Bowel Diseases: A Review. JAMA Pediatr. 2017 Oct 1;171(10):999-1005. doi: 10.1001/jamapediatrics.2017.2571.
8. http://laenfermedaddecrohn.com/relacion-inflamacion-alimentaria-y-enfermedad-crohn/
9. http://www.ua-cc.org/es/
10. http://laenfermedaddecrohn.com/articulaciones-y-enfermedad-de-crohn/
11. http://laenfermedaddecrohn.com/infecciones-y-enfermedad-de-crohn/
12. https://www.educainflamatoria.com/enfermedad-perianal-que-es
13. http://laenfermedaddecrohn.com/los-efectos-sobre-el-cerebro-en-la-enfermedad-de-crohn/
14. https://apapatxar.wordpress.com/2016/01/18/gut-brain-axis/
15. Odes S, Friger M, Sergienko R, Schwartz D, Sarid O, Slonim-Nevo V, et al. Simple pain measures reveal psycho-social pathology in patients with Crohn’s disease. World J Gastroenterol. 2017 Feb 14;23(6):1076-1089. doi: 10.3748/wjg.v23.i6.1076.
16. Włodarczyk M, Sobolewska-Włodarczyk A, Stec-Michalska K, Fichna J, Wiśniewska-Jarosińska M. The influence of family pattern abnormalities in the early stages of life on the course of inflammatory bowel diseases. Pharmacol Rep. 2016 Aug;68(4):852-8. doi: 10.1016/j.pharep.2016.04.008. Epub 2016 Apr 30.
17. Hess A, Roesch J, Saake M, Sergeeva M, Hirschmann S, Neumann H et al. Functional Brain Imaging Reveals Rapid Blockade of Abdominal Pain Response Upon Anti-TNF Therapy in Crohn’s Disease. Gastroenterology. 2015 Oct;149(4):864-6. doi: 10.1053/j.gastro.2015.05.063. Epub 2015 Aug 8.

 

-Anna-

El prolapse i les hormones sexuals

“I hi ha dies que et sembla que t’has quedat com els arbres de Menorca batuts per la Tramuntant, vinclats gairebé fins a tocar en terra, sense rompre’s, és cert, però petrificats per sempre amb aquella inclinació, sense cap esperança de redreçar-se.”

Sònia Moll – Creixen malgrat tot les tulipes

Fa alguns mesos vam parlar dels prolapses (aquí teniu l’entrada) on els vam definir com descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Aquest descens provoca que la pacient, habitualment, tingui sensació de pes o d’ocupació a nivell vaginal, però també poden referir símptomes més greus com incontinència urinària, sagnat, infeccions, dolor lumbar, etc. Altres vegades, el prolapse està present però la pacient no té cap sensació ni incomoditat.

A la consulta molts cops les pacients em diuen que la sensació de pes a nivell de la vagina varia, malgrat que el prolapse no ho faci. Llavors, pensant en els factors que ho explicarien hi hauria l’activitat que hagin fet (si és hiperpressiva en si mateixa o han carregat pes), si han hagut de fer molt d’esforç quan han anat de ventre o el seu nivell d’estrès ha augmentat que s’explicaria per la influència sobre el diafragma. Aquests són alguns exemples, però altres cops no he trobat cap d’aquestes relacions i elles mateixes t’expliquen la influència amb el cicle menstrual.

Així que en aquesta entrada vull relacionar el moment del cicle menstrual, és a dir, les variacions de les hormones amb l’augment de la sensació de pes d’un prolapse.

Hormones sexuals femenines

Les hormones sexuals femenines que participen en el cicle menstrual, com ja també vam veure (aquí), són els estrògens i les progesterones. Llavors anem a saber quin són els efectes que tenen aquestes hormones en el nostre cos i com poden augmentar els símptomes dels prolapses.

Abans, m’agradaria que recordéssim l’entrada de la menopausa on vaig comentar la major possibilitat de sofrir prolapse a causa de la baixada hormonal. Llavors, això fa evident la influència que té i aquesta entrada ens ajudarà a acabar d’entendre perquè les dones sofreixen tant durant aquesta etapa.

• Estrògens

Els estrògens tenen moltes accions directes sobre els òrgans i el funcionament de l’aparell reproductor, com per exemple estimular el desenvolupament dels caràcters sexuals, promou la proliferació cíclica de l’endometri, influencien en la regulació del cicle menstrual, entre altres. Però també té efectes més generals com promoure la proliferació cel·lular, incrementar els dipòsits de grassa, proporcionar protecció cardiovascular, així com també augmentar la síntesi de col·lagen (*).

(*) En quant al col·lagen, es diferencien una dotzena de molècules diferents, encara que majoritàriament al sòl pelvià hi ha la de tipus 1. Aquest col·lagen tipus 1 és generalment construït per fibres denses i ben organitzades, associades amb teixits lligamentosos. A més a més, s’han identificat receptors d’estrògens en els nuclis de teixit connectiu i cèl·lules de l’elevador de l’anus, els lligaments utero-sacres i la paret vaginal. Per tot això, es creu que la disminució relativa del col·lagen tipus 1 molt habitual en les dones post-menopàusiques és a causa de la baixada d’estrògens.

• Progesterona

La progesterona, així com els estrògens, indueix els canvis a nivell endometrials, incrementa la viscositat del mocus cervical de l’úter, participa en la regulació del cicle menstrual i contribueix a la preparació de les mames per a la lactància. I els seus efectes més generals és la diferenciació tissular i l’actuació conjunta amb els estrògens, però també és un fort relaxant muscular.

Prolapse i el cicle menstrual

De tota la informació dels efectes de les hormones anteriorment mencionat, ens hem de quedar amb la influència sobre el col·lagen dels estrògens i la relaxació muscular de la progesterona.

Vull que us quedi clara la dimensió d’acció que tenen les hormones sobre el cos. És per això que us vull deixar les paraules textuals de l’entrada d’un blog que vaig llegir fa alguns mesos:  “Las heces van recorriendo el sistema digestivo mediante la peristalsis, el proceso mediante el cual los músculos lisos del tracto digestivo se contraen y relajan para crear una serie de ondas que permiten movilizar el contenido hacia abajo. La progesterona, gracias a su efecto relajante, puede frenar este movimiento, y por lo tanto se van paralizando las cosas ahí abajo.”

Llavors tenint en compte tot això, anem a mirar les fluctuacions que fan les hormones durant el cicle:

• Si la progesterona està alta provocarà major efecte relaxant de la musculatura del sòl pelvià i, per tant, major sensació de pes . Llavors, la simptomatologia del prolapse es pot veure augmentada en el moment en què la progesterona està alta, és a dir els 4-5 dies abans de la regla.
• Si els nivells de estrògens estan baixos provocaran que la síntesis del col·lagen també baixi. Llavors, la sensació de pes en el prolapse es veurà augmentada durant la menstruació i a la meitat del cicle.

 

Per acabar, m’agradaria fer un acte de consciència del ritme cíclic que té el cos i com molts cops fugim d’ell. El sol és cíclic, els animals són cíclics, la naturalesa també ho és… per què els humans hem de fugir d’això i desconnectar-nos de nosaltres perquè els ritmes socials no parin? Crec que ens estem desconnectant del nostre jo interior i intentem controlar allò incontrolable: els ritmes interns.

Bibliografia

• https://www.evamuerdelamanzana.com/ciclo-menstrual-sistema-digestivo/
• http://www.xeviverdaguer.com/progesterona-et-pot-canviar-vida/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4326728/
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf
• http://www.elcaminorubi.com/el-blog/

 

Marta S.

Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• La cadera de Eva – José Enrique Campillo Álvarez
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf

Marta S.