El contacte matern i el circuit de la recompensa

“Los lujos de ayer se convertiran en las necesidades de hoy”

Homo Deus (Yuval Noah Harari)

INTRODUCCIÓ

La situació de la Covid-19 ens ha obligat a canviar una de les coses que teníem més integrades: el contacte. Ara que ja tornem a una certa “normalitat” m’adono que això ens costa molt. No podem negar que som éssers socials i de contacte. El fet de veure un amic i no poder-lo abraçar, besar o apropar-t’hi en una conversa, és lluitar contra l’instint.

He parlat ja varies vegades del contacte matern, però aquesta vegada us vull presentar l’evidència científica que dóna valor a la necessitat del contacte físic del recent nascut i l’impacte que té en el circuit de la recompensa.

CONTACTE FÍSIC

El neurocientífic perinatal Nils Bergman va demostrar, en un estudi del 2004, que el contacte pell en pell entre la mare i el recent nascut era molt important. En aquell estudi comparava la rapidesa en la recuperació de les alteracions cardíaques i respiratòries en nadons prematurs que estaven pell en pell o en una incubadora. A la conclusió, va expressar que la necessitat de cridar al metge es veia disminuïda si els bebès estaven pell en pell.

Si cerquem una informació més recent, trobem una revisió del 2019. En aquesta, es reafirma que la pell en pell té beneficis tan per la mare com pel nadó. En el cas del bebè, hi havia una disminució de les conseqüències negatives de “l’estrès de néixer”, una regulació de la temperatura més òptima, menys plor i millores en la lactància materna.

CIRCUIT DE LA RECOMPENSA

El contacte físic és la primera gran recompensa que rebem com a recent nascuts i ens aporta una dosi molt alta de dopamina. La dopamina és una hormona que s’allibera a nivell cerebral. Ens ajuda a la recerca del plaer, però també participa en la recompensa juntament amb les endorfines, fent que repetim comportaments que ens aportin plaer.

El tacte i l’olor de la mama aniran estructurant el circuit de recompensa del nouvingut. Aquest circuit de recompensa també s’activa a través de l’alimentació, de la hidratació i del moviment. Aquests 4 pilars (contacte, alimentació, hidratació i moviment) són els que formen el circuit de recompensa, però tots ells són fàcilment alterables.

Relacionat amb el circuit de recompensa, he de parlar de la leptina. La leptina és una hormona anorexigènica, és a dir, provoca que el cos comenci a consumir greix. L’alliberament de la leptina es produeix quan les reserves energètiques estan plenes, provocant la sensació de sacietat. Per esgotament dels transportadors, afectació dels segons missatgers o per atròfia dels circuits pot aparèixer la resistència a la leptina. Aquesta produeix que el cervell interpreti que estem sense reserves, és a dir, que és necessari aconseguir aliment aviat i intentar gastar el mínim. El cos tradueix aquesta senyal en immobilitat, infertilitat, mala regulació tèrmica, aïllament social, dolor, cansament, problemes d’atenció… I, a més a més, hi ha una incapacitat per generar canvis.

I quina relació hi ha entre la leptina i el circuit de la recompensa?

La leptina juga un paper important en el circuit de la recompensa a través de la segregació de dopamina alterant el comportament alimentari i l’equilibri energètic. Però, a més a més, en una revisió del 2014 es concloïa dient que la leptina, juntament amb la insulina, també tenien projeccions neuronals a altres regions del cervell que són importants en la regulació de l’estat d’ànim.

CONCLUSIÓ

A llarg termini, aquells nadons que no han tingut el contacte físic i l’amor dels pares es tornen adults que estan buscant recompenses fàcils i a grans dosis. Ens tornem addictes a la pujada de dopamina que aporta, per exemple, el sucre, la cafeïna, les drogues o el reconeixement social.

Llavors, hem de tenir clar que la separació després del part i durant el primer període de temps crea un estrès en el bebè que provoca canvis hormonals, metabòlics i cognitius que l’afectaran durant tota la vida.

BIBLIOGRAFIA

• Bergman N. Linley LL. i Fawcus SR. (2004). Randomized controlled trial of skin-to-skin contact from birth versus conventional incubador for physiological stabilization in 120-to-2199 grams newborns. Acta Pædiatrica; 93, 779-785.
• Widstöm, AM., Brimdyr, K., Svensson, K., Cadvell, K. i Nissen E. (2019). Skin-to-skin contact the first hour after birth, underlying implications andclinical practice. Acta Pædiatrica; 108, 1192–1204
• Bystrova K, Widström AM, Matthiesen AS, Ransjö-Arvidson AB, Welles-Nyström B, Wassberg C, Vorontsov I, Uvnäs-Moberg K. (2003). Skin-to-skin contact may reduce negative consequences of “the stress of being born”: a study on temperature in newborn infants, subjected to different ward routines in St. Petersburg. Acta Pædiatrica; 92(3), 320-326.
• Hu H. (2016). Reward and Aversion. The Annual Review of Neuroscience; 8(39), 297-324.
• Esch, T. I Stefano, G.B. (2011). The neurobiological link between compassion and Love. Medical Science Monitor; 17(3), RA65-75
• Doan V. Khanh, Yun-Hee Choi, Sang Hyun Moh, Ann W. Kinyua, Ki Woo Kim. (2014). Leptin and insulin signaling in dopaminergic neurons:relationship between energy balance and reward System. Frontiers in psychology; 5(846).

Marta S.

Prevenció de malalties neurodegeneratives

“Los japoneses tienen una palabra para la «razón de ser»: ikigai. […] Ikigai proviene de la palabra ikiru, que significa «vivir», y de la palabra kai, que significa algo así como «la realización de aquello que uno espera». […] O sea, ikigai viene a significar la verdadera razón de nuestra existencia, aquello que nos ayuda a levantarnos  por la mañana y nos da aliento y energía para continuar a pesar de las adversidades de la vida, el propósito de nuestra existencia”.

El cerebro que cura – Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz.

Em passo la major part de les meves entrades del blog parlant del cervell, de com s’afecta quan patim una malaltia neurodegenerativa, de quines conseqüències té patir-ne una i de què intentem els fisioterapeutes i altres professionals per afrontar-ho. La Marta, per la seva banda, us ha parlat molt de la influència de l’alimentació en aquests processos. Però ens hem parat poc a explicar-vos què podem fer nosaltres per intentar evitar desenvolupar aquestes patologies. Així doncs, veiem què en diu l’evidència…

La idea que més es va repetint últimament com a factor potencialment desencadenant d’una sèrie de reaccions que fan que el cervell arribi a un punt crític (a partir del qual ja no hi ha volta enrere), i es comencin a veure els símptomes d’una demència, és l’excès d’inflamació.

Abans d’establir quins són els pilars bàsics per cuidar la salut del nostre cervell vull deixar clars una sèrie de punts i conceptes:

• Una demència (en termes genèrics, incloent qualsevol malaltia que en pugui provocar) no es desenvolupa d’un dia per un altre; és conseqüència d’una acumulació de factors que es van mantenint en el temps.
• Els símptomes són visibles quan el dany cerebral ja és important, i ja fa temps que es té clar que s’ha d’abordar la malaltia abans de què es desenvolupi, per això s’estudien els factors de risc.
• L’excès d’inflamació té com a resultat l’acumulació de substàncies de rebuig entre les sinapsis (l’espai entre neurones que permeten que aquestes estiguin en contacte), fent que aquestes puguin acabar destruïdes.
  

  Inici acumulació rebuig sinapsis

  

  Punt crític; desencadenament símptomes
• Aquest excès d’inflamació es produeix, principalment, perquè la barrera hematoencefàlica, que protegeix el nostre cervell, es torna permeable (“hi surten forats”), permetent que molècules o organismes infecciosos que circul·len per la sang es puguin colar al cervell, l’inflamin i es produeixi una cascada de mort cel·lular.
• Quan parlem de factors de risc de desenvolupament d’una demència és important diferenciar entre els que podem controlar (sobre els quals podem influir amb els nostres hàbits) i els que no. El que no podem controlar és l’edat cronològica (el fer-nos grans) i la nostra genètica (és la que és i s’expressa com toca), però sobre el son, l’alimentació, l’exercici físic, els hàbits tòxics, la salut cardiovascular i la socialització, sí que hi podem influir (després m’extendré en aquest punt).
• El nostre cervell té, de mitjana, un centenar de trilions de sinapsis, que són la clau del seu funcionament. La plasticitat neuronal i la reserva cognitiva són els “processos salvavides” per mantenir-les actives.
• Plasticitat neuronal: capacitat del cervell per crear i enfortir les unions neuronals a partir de l’aprenentatge.
• Reserva cognitiva: ens permet tenir un major nombre de sinapsis funcionals. Això vol dir que hi hagi més unions i que siguin més redundants, cosa que fa que encara que en perdem (per una lesió o un procés neurodegeneratiu), no es noti. Aquesta reserva cognitiva és més gran com més formació tenim i com més estímul rebem a través d’activitats que suposin un repte mental i que siguin significatives per un mateix (fem més associacions i ens emocionem).

 

I ara sí, passem a veure els 7 processos que el llibre “El Cerebro que cura” (us el recomano molt) recull després d’una exhaustiva revisió bibliogràfica dels estudis sobre salut cerebral publicats fins al moment:

1. És molt important que les persones sempre tinguem un propòsit de vida, un ikigai, com us deia en la frase inicial, que ens permeti traçar el nostre pla vital. Que la nostra vida tingui un sentit ens atorga una consciència de coherència interna que ens fa forts enfront de les adversitats; ens dóna pau interior. Aquest, pot anar-se modificant amb el temps, compaginar-se amb diversos alhora, però no hem de perdre’l. Pot ser una o diverses persones, una tasca professional, la dedicació generosa a la resta de persones, una creença espiritual o religiosa.
2. Ja us avançava també, que teixir una xarxa social potent i propera és el millor dels remeis pel nostre cervell. Deixant de banda la part més evident del suport i la companyia que podem rebre de les persones que en formen part, mantenir una bona socialització fa que el nostre cervell funcioni, ja que està programat per establir i necessitar aquestes relacions. Les relacions socials poden, o bé protegir la nostra capacitat cognitiva i emocional (interactuar amb altres propicia l’activació de funcions cognitives importants, a més d’augmentar el tamany de l’amígdala, el nucli del sistema límbic, que controla les emocions), o bé perjudicar la nostra salut (els estudis mostren que la solitud augmenta entre 2 i 4 vegades la mortalitat respecte a les persones amb una bona xarxa de suport). Els japonesos també tenen una paraula per definir-ho: moai.
3. És evident, que un bon entrenament cognitiu propiciarà que les diferents àrees que conformen el cervell es mantinguin actives. Amb això, busquem crear i reforçar connexions neuronals (plasticitat i reserva cognitiva). Però les activitats que fem han de complir amb 3 característiques bàsiques: han de ser noves, suposar-nos un repte (motivar-nos) i ser variades. Paral·lelament, com més estudis tinguem, més hobbies practiquem i més intentem integrar les noves tecnologies (inclosos els videojocs) a les nostres vides, millor serà el rendiment cognitiu.
4. L’exercici físic és l’altre gran pilar per complementar la salut del cervell. Fer exercici beneficia el cervell a totes les edats, però especialment en persones més grans s’ha vist que aquelles que fan exercici físic almenys 3 dies a la setmana tenen quasi la meitat de probabilitats de ser diagnosticades de demència respecte les que no ho fan. Per anar bé, el cervell necessita fer tan exercici aeròbic (“cardio”) com anaeròbic. El primer és d’intensitat lleugera o moderada i de més duració, augmenta la substància gris i blanca, ajuda a prevenir la pèrdua cognitiva associada a l’edat i contraresta la pèrdua de volum cerebral en aquelles persones que ja pateixen una demència; mentre que el segon és d’alta intensitat i curta durada, i ajuda a millorar funcions executives com l’atenció selectiva o la resolució de problemes. A més, no podem oblidar que l’exercici físic té un potent poder anti-inflamatori. Sempre, però, haurem de fer els exercicis amb precaució, adaptats a les nostres capacitats i preferències. *Per més informació, us deixo l’enllaç a un article recent que queda resumit en les 2 infografies sota aquestes línies.
   

   
5. Una bona qualitat del son és també essencial per mantenir el cervell en forma. El son (com ja us vaig comentar en una entrada anterior) és essencial per consolidar la memòria i per fer “neteja”, fomentant que les cèl·lules glials eliminin les substàncies inflamatòries i de rebuig que s’acumulen al llarg del dia entre les sinapsis. També està directament relacionat amb la salut cardíaca i, per tant, amb la correcta oxigenació de la sang; aquelles persones amb apnea del son tenen major risc de desenvolupar problemes cardíacs, però també demència.
6. L’alimentació també és, sens dubte, un factor clau en la salut del cervell. Aquest blog està ple d’entrades on us ho expliquem amb més detall. No hi ha ni dieta ni aliments màgics, però el que és clar és que hem de vigilar què mengem i en quina quantitat. I el que no solem tenir en compte és que el nostre cervell necessita un bon aport energètic per funcionar, bàsicament en forma de glucosa (que obtenim a partir dels hidrats de carboni) i d’oxigen. També, però, necessitem greixos (omega 3 sobretot), que ajuden al manteniment de les membranes de neurones i nervis. Al llibre tampoc s’obliden de parlar dels suplements alimentaris i de determinades begudes (el podeu llegir per a més detalls).
7. Mantenir una bona salut integral. Dins d’aquest punt hi incloem tots aquells hàbits que poden afectar la nostra salut física, cognitiva o emocional. El control de l’estrès, els hàbits alimentaris, els tòxics (consum de tabac, alcohol, drogues) i les conductes del dia a dia en formariem part. Com ja hem dit, hem de menjar sa i en quantitats adequades, dormir, fer exercici, però també, incloure rutines de meditació, respiració profunda i pensament positiu dins el nostre dia a dia, sentir-nos part activa del control sobre la nostra salut i cultivar les relacions socials.

Aquests són els principals aspectes a tenir en compte per tenir cura del nostre cervell, però tot i així, no estem exempts de desenvolupar una patologia neurodegenerativa. Així doncs, també és important entendre que la vida no s’acaba amb una demència. Hem d’aprendre a conviure-hi (i també el nostre entorn), ja que potser perdrem la memòria o l’atenció o el vocabulari, o les capacitats físiques, però la memòria emocional sempre preval (“potser no recordem el què, però sí el com”); tingue’m-ho sempre present.

 

-Bibliografia:

*https://elmedicointeractivo.com/es-posible-revertir-la-demencia-con-antiinflamatorios-a-nivel-cerebral/ (traducció de l’article original)

*EL CEREBRO QUE CURA (Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz). Ed.Plataforma Actual.

*”What you can do to prevent Alzheimer’s?” (Ted Talk de Lisa Genova)

*https://www.physiology.org/doi/full/10.1152/japplphysiol.00164.2004 (+ info.sobre efecte antiinflamatori de l’exercici).

-Imatges:

*Extretes de la Ted Talk de Lisa Genova.

*lifeder.com

*https://www.plataformaeditorial.com/libro/7900-el-cerebro-que-cura

-Anna-

Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-

El contacte matern i el dolor

Es difícil volver a tus raíces cuando son débiles y están lejos. Es difícil volver a tus raíces cuando el idioma que usas a diario como adulto no es tu lengua materna.

El Bebé es un Mamífero (Dr. Michel Odent)

Aquesta setmana us vull parlar del contacte matern com a regulador del dolor.

Ja fa uns mesos vaig fer una entrada sobre com aquest contacte matern ajudava a regular la resposta a l’estrès del futur adult. Partint de la introducció (transcric paraules textuals: hem de tenir clar que davant d’una situació d’estrès el sistema nerviós autònom simpàtic s’activa per a preparar el cos per lluitar o fugir), és també aquest sistema autònom el gran protagonista amb el dolor, malgrat que en aquesta entrada ens quedarem en estructures cerebrals.

DOLOR

Fa alguns anys (i que orgullosa em sento de poder escriure això) vam estar parlant del dolor: dels tipus que hi havia, del dolor crònic, del que succeïa en el cervell… I és aquí on vull expandir-me una mica més i acabar relacionant-ho amb com el contacte matern ho pot regular.

El dolor es defineix com una experiència sensorial i emocional desagradable provocada per estímuls que lesionen, real o potencialment, els teixits.

L’estimulació d’unes fibres nervioses anomenades Aδ i C són les responsables de transportar la sensació de dolor, entre altres sensacions (fred, calor, picor, set, gana, etc.), fins a la medul·la espinal. En aquest punt les fibres faran connexions amb el sistema nerviós autònom per crear un canvi de conducta i solucionar aquella situació d’alarma. Però no vull entretenir-me molt en aquest punt, sinó entrar més en aquelles estructures que hi ha a nivell cerebral que ens fan conscients del dolor i/o provoquen la inhibició d’aquest.

Hi ha el Locus Ceruleus (inhibició a través de noradrenalina* en situació de por o amenaça), el Rostral Ventromedial Medulla (regió sensible a la serotonina*, però on també s’hi poden trobar receptors µ-opioides*), el Periaqueductal Gray, el Thalamus (filtra quina informació es farà conscient), la Insular Cortex (percep que alguna cosa no va bé) i la Anterior Cingulate Cortex (relacionada amb l’emoció que afegim en aquest estat d’alarma). Totes aquestes estructures es troben en el tronc cerebral o ja en el cervell i intentaran influir en les interneurones inhibitòries, atenuant la sensació de dolor.

El Periaqueductal Gray (PAG) o la substància gris periaqüeductal és l’estructura on em vull centrar. El PAG es troba al voltant de l’aqüeducte cerebral, dins del tegmen del cervell mig. Forma part del sistema de supressió del dolor a través de l’alliberació d’endorfines* i encefalines* que van al nucli major del rafe que allibera serotonina* i que baixa fins a les interneurones inhibitòries de la làmina II del la medul·la espinal. Però a més a més, el PAG també s’activa amb situacions de defensa o amb el comportament reproductor i s’ha vist que el desenvolupament neurològic de l’estructura està molt associat al contacte físic. Respon a receptors µ-opioides i cannabinoides.

*Per tots els dubtes en relació als neurotransmissors que he comentat més amunt, us deixo una entrada que vam fer en aquest blog: Segment Facilitat I també en aquesta página on, de forma clara i senzilla s’expliquen els principals i la seva funció.

En un article (3) es va estudiar la contribució dels receptors opioides en el comportament de rates lactants. Ho van fer mesurant la sensibilitat de la morfina (un tipus d’opioide) en el comportament agressiu, la cura de les cries, la resposta al dolor i la temperatura corporal. Es va veure que la morfina va disminuir significativament el comportament agressiu, que eren menys sensibles a les acciones analgèsiques però igualment eren sensibles a la seves propietats hipo-tèrmiques: “los animales lactantes experimentan cambios funcionalmente relevantes en la regulación de la sensibilidad al dolor de los opioides”.

En un altre article (4) es va plantejar la hipòtesi de què el PAG mesurava les respostes a les amenaces i l’aïllament social. En condicions normals, quan s’aïllen les rates bebès de les seves mares, elles produeixen vocalitzacions ultrasòniques i mostren una disminució a la sensació de dolor; en canvi quan s’exposen a un mascle adult desconegut, es queden immòbils i segueixen sentint menys el dolor. En l’estudi es van lesionar electrolíticament el PAG en dues zones diferents, lateral i ventro-lateral. Després van aïllar les rates i uns dies més tard les van exposar a un mascle. En la primera prova (aïllament) van veure disminuïda la reacció d’ajuda (les vocalitzacions) i l’analgèsica en els dos tipus de lesions; i en la segona prova (mascle) també van observar disminuïda la immobilitat i l’analgèsia en la lesió ventro-lateral. En conclusió, “el PAG parece desempeñar un papel de desarrollo continuo en las respuestas específicas a la edad a amenazas como la vocalización ultrasónica, la analgesia y la inmovilidad”.

CONTACTE MATERN

A partir de la recerca de tota la informació, m’ha portat a un seguit d’articles sobre el pell-amb-pell o Mètode Cangur i que crec que també és important.

El Mètode Cangur consisteix amb el contacte nu de la mare amb el seu fill just després de nèixer. Ajuda a establir un bon vincle afectiu i millorar la maduració neurològica de la criatura.

En aquesta revisió (5) volien determinar l’efecte del pell-amb-pell davant el dolor per procediments mèdics en nounats en comparació amb cap intervenció, l’ús de sacarosa o d’altres analgèsics. Les conclusions dels autors diuen que el pell-amb-pell sembla ser efectiu per als indicadors del dolor, però també per altres indicadors com la freqüència cardíaca o el temps de plor. Malgrat això es necessiten més estudis.

---

Considero que és molt fàcil el que s’ha de fer per donar als nostre fills un bon nínxol intern on créixer. Porto dues entrades on l’únic que demano és que s’abraci i s’envolti d’amor maternal/paternal/familiar als nadons. Així de senzill i simple.

Alguns cops he criticat mentalment a dones que ho deixen tot per ser mare (incloent-hi la meva pròpia), però ara m’adono que senzillament segueixen el seu instint més primitiu i que amb això asseguren que el seus fills visquin des de l’estimació i la felicitat.

BIBLIOGRAFIA

1. Apunts PNI
2. Comprendido de Fisiologia – Gyuton & Hall
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/2498961
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/10775771
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28205208
6. El Bebé es un Mamífero – Dr. Michel Odent
7. Niños Sanos, Adultos Sanos – Xavi Cañellas y Jesús Sanchis

-Marta S-

Optogenètica

“…por ahora, el bisturí más preciso en el cerebro humano sigue siendo la palabra. Nosotros ahora podemos llegar a ver cómo actúa sobre el cerebro y lo modifica.” -Karl Deisseroth

Aquesta setmana us vull donar a conèixer una tècnica que s’està “posant de moda” entre la comunitat mèdica i neurocientífica: l’optogenètica. Se li auguren grans èxits, tant per la prevenció com per al tractament de múltiples malalties (neurodegeneratives, mentals, etc.) com per altres problemes (addiccions, dolor, etc.). De moment us en faig la introducció i en futures entrades tractarem en detall la seva aplicabilitat sobre patologies concretes.

DEFINICIÓ I BASES DE FUNCIONAMENT (1)

“L’optogenética és una tècnica experimental que combina procediments d’enginyeria genètica i de física òptica per marcar neurones específiques del cervell i poder activar-les després a voluntat mitjançant raigs de llum de determinada freqüència” (Morgado, 2016).

Les tècniques clàssiques de manipulació i control experimental del cervell afronten problemes de falta de resolució espaial i temporal, cosa que compromet i dificulta l’interpretació dels resultats que s’obtenen quan es manipula experimentalment el cervell. Crick, va proposar ja al 1979 que la llum seria una gran alternativa ja que es pot administrar en pulsos breus i precisos. Però en aquella època faltava saber com activar les neurones amb llum. Avui en dia, s’ha descobert que alguns microorganismes produeixen opsines, unes proteïnes que controlen i regulen el flux de càrregues elèctriques a través de les seves membranes en resposta a la llum. De fet, tot va començar cap a l’any 2000 a través de les investigacions que equips japonesos van fer sobre l’alga verda unicel·lular Chlamydomonas reinhardtii. Després a Alemanya, basant-se en aquestes investigacions, es va descobrir que, segons la seqüència de gens, es codificaven 2 proteïnes diferents, cada una de les quals reaccionava a la llum. Les van anomenar ChR1 i ChR2. Paral·lelament a Estats Units van veure que la llum regulava el comportament de l’alga.

La idea, a partir de llavors, va ser poder introduir el gens d’aquestes proteïnes en mamífers per així poder-les activar amb llum i que servissin com a eina de control neuronal i cerebral. Van haver de passar anys, però al final es va aconseguir mitjançant virus benignes com a mitjà de transport. Actualment s’han descobert diverses formes alternatives com l’electroporació (per més informació llegir 1r paràgraf de la pàg.2 de l’article de Morgado, 2016), l’existència d’altres opsines (halorrodopsines) i altres fotoproteïnes (naturals o artificials) que es poden activar de forma selectiva en molt poc temps (mil·lèssimes de segon) quan reben el raig de llum adequat (comportament que segueixen les neurones i els circuits neuronals).

*Cal recordar, que a més de la llum, les proteïnes fotoreceptores necessiten d’una forma de vitamina A anomenada retinaldehid com a cofactor activador (les membranes cel·lulars dels mamífers solen tenir-ne de sobres).

El següent pas va ser desenvolupar tècniques i procediments per aconseguir que les fotoproteïnes es fabriquéssin i instal·léssin únicament en grups específics de neurones. Una vegada més, s’hi va arribar per diferents camins: promotors genètics (seqüències d’ADN a les que s’uneixen els enzims que inicien la transcripció d’un determinat gen), ús d’antibiòtics com la doxiciclina, o l’ús dels virus benignes novament.

En el present, la revolució tècnica ha tingut lloc a la font que s’utilitza per il·luminar les neurones: primer, eren LED, però escalfaven massa i costava de dirigir la llum. El que s’utilitza ara són cables de fibra òptica, que s’implanten intracranialment en llocs molt precisos. Permeten una il·luminació molt precisa i, al mateix temps, el registre de l’activitat de les neurones que s’activen. L’ús de cables conjuntament amb la microscopia electrònica han permès desenvolupar una tècnica anomenada “all-optical interrogation of neural circuits“, que consisteix en la lectura i manipulació simultánia de l’activitat d’un determinat circuit nerviós mitjançant la llum, amb molta precisió.

Aquí podeu veure un ratolinet sent estimulat.

Us deixo un vídeo resum senzill sobre l’optogenètica, els reptes i les seves utilitats.

UTILITAT DE L’OPTOGENÈTICA (1,2)

Amb els treballs fets fins a la data, la majoria aplicats sobre rates i ratolins, s’ha pogut:

-discernir grups cel·lulars responsables d’inhibir o activar estats fisiològics i motivacionals com ara: el dolor, la gana, la set, la respiració, els ritmes circadians, la son, la son REM, la conducta d’aparellament i la parental, l’agressivitat o el reforç.

-marcar i evocar memòries de por, crear memòries falses o, fins i tot, borrar-ne d’existents, manipulant les espines dendrítiques de les neurones, afavorides per l’aprenentatge.

-estimular el creixement neuronal mitjançant l’activació optogenètica del neurotransmissor GABA (inhibidor al sistema nerviós central).

-suprimir comportaments depressius mitjançant l’evocació optogenètica de memòries positives.

-discernir circuits neuronals implicats en la transmissió de la informació sensorial de diferents tipus.

-localitzar mapes d’activitat neuronal relacionats amb el comportament o estats cognitius o motivacionals específics gràcies a la combinació de l’optogenètica amb tècniques de neuroimatge funcional com el TAC.

-Ha començat a jugar un paper important en les patologies neurològiques i les malalties mentals (localització de l’activitat neuronal durant les convulsions epilèptiques, circuits que controlen els períodes ON-OFF a la malaltia de Parkinson o identificació d’aspectes neoplàsics o degeneratius en models animals amb malaltia d’Alzheimer).

-Recentment, en un estudi fet a Alemanya utilitzant cries de peix zebra, també s’ha pogut reparar un circuit neuronal danyat. Amb llum, han promogut la producció d’una proteïna bàsica per fer aquesta reparació. (4)

>El mateix Morgado recomana la lectura d’una revisió de Deisseroth K per a tenir molt més clara la utilitat i els futurs reptes de l’optogenètica. Aquí us deixo l’enllaç: Optogenetics: 10 years of microbial opsins in neuroscience. Nat Neurosci 201.; 18: 1213-25.

A més, us deixo una entrevista que recentment li van fer a Deisseroth a “La Vanguardia”.

Fins aquí l’entrada. Espero que l’hagueu disfrutada.

>Fonts i enllaços consultats

1. Morgado I. Optogenética: historia, fundamentos y relevancia presente y futura. Rev Neurol 2016; 62: 123-8.
2. http://one.lavanguardia.com/optogenetica-encender-y-apagar-neuronas-para-entender-el-cerebro/
3. https://www.technologynetworks.com/neuroscience/news/bright-prospects-repairing-neurons-light-283786

>Imatges

*http://www.robotspacebrain.com/wp-content/uploads/2013/10/Optogenetics.png

-Anna-

Apràxia

“La felicitat no incorpora l’ètica, però l’ètica és una de les formes de felicitat” – Fernando Sabater.

Aquesta setmana parlarem de l‘apràxia, que pot causar problemes durant la realització de les activitats de la vida diària (AVD).

-L’apràxia és l’alteració del moviment après, que no està relacionada amb alteracions motores ni de la sensibilitat, ni atàxia (descoordinació de moviment entre diferents parts del cos), ni alteracions del to muscular o problemes d’intel·ligència o funcions del llenguatge com a tal (és a dir, que no és deguda a la manca de la capacitat necessària en sí, sinó al dany que ha sofert el cervell per dany cerebral adquirit o deteriorament cognitiu). La millor manera de que veieu en què consisteix és que mireu aquest vídeo (el podeu posar sense volum i mirar a partir del minut 1:10; per posar-vos en context, hi ha una terapeuta ocupacional a casa d’una senyora que té apràxia. Observeu què passa, més endavant ho comento).

És molt important que no ho confongueu amb el concepte DISPRÀXIA. En aquest cas, hi ha un error en la realització d’un moviment, però la persona ja no ha après prèviament a fer-lo, sinó que la mala seqüència es dóna de forma congènita. En nens, generalment es parla en aquests termes.

-L’apràxia afecta als 2 costats del cos (això implica que es pot donar per una lesió a qualsevol dels 2 hemisferis cerebrals), tot i que és més típic que afecti persones amb lesió a l’hemisferi esquerre (E) (això és perquè aquest està més especialitzat en la seqüènciació dels moviments, gràcies a què hi ha present el llenguatge).

Si busqueu informació general sobre l’apràxia trobareu que n’hi ha de molts tipus, classificats, generalment, segons la funció que es veu afectada (la parla, el vestit, etc.). Però això no permet identificar l’origen del problema. Al llarg de la història, el primer que es va fer va ser descriure millor els símptomes, donant més importància a la localització anatòmica de la lesió. Més tard, es va optar per emfatitzar el component cognitiu dels símptomes, donant més importància a les funcions superiors afectades. Sabent això us podeu fer a la idea de la difícil tasca d’avaluar el grau i el tipus d’apràxia ja que, segons el context que se li dóna al pacient, si se li demana que imiti o no i la rellevància del gest que ha de fer o imitar, els resultats poden variar. Per intentar-ho facilitar, Goldemberg (neuropsicòleg vienès) va proposar un model en què es parla de 2 tipus d’apràxia (més info. veure article referenciat al peu de Osiurak i Le Gall):

• Ideatòria: Hi ha objecte, i la persona té problemes per usar-lo (com la senyora del vídeo, que té la pasta de dents a davant, però no sap per què és, o confon els diferents respalls que hi ha).
• Ideomotora: no hi ha objecte, és a dir, que la persona té problemes per imitar l’ús d’objectes (per exemple, si se li demana a la persona que faci com si utilitzés un martell, però no el té a davant, no ho sap fer) i de gestos, ja siguin simbòlics i comunicatius (senyal d’stop amb la mà, portar el dit a la boca per indicar silenci, aixecar el polze en senyal d'”ok”, etc.) o no (estirar el dits de la mà, doblegar el genoll mentre s’està assegut, etc.).

Tot i els esforços, encara hi ha molta controvèrsia sobre si existeixen verdaderament diversos tipus d’apràxia, o realment només existeix un problema motor, a nivell de la producció del gest, i la resta d’apràxies són, en realitat, manifestacions d’un error en la concepció del gest.  Tot i així, per una qüestió pràctica, m’agradaria parlar-vos de l’apràxia segons la funció que es veu afectada.

-Com bé us deia, podeu sentir a parlar d’*apràxia de la parla, una de les més comunes i en la qual la persona té dificultats per dir paraules que ja coneix; una altra de molt comuna, especialment entre persones amb malaltia d’Alzheimer és l’*apràxia del vestit, en què la persona perd la capacitat de saber quan una peça de roba és adequada (per l’època de l’any, per exemple, l’ordre en què un s’ha de posar les peces o com se les ha de posar); altres apràxies poden ser la constructiva, en la que la persona no sap o té dificultats per dibuixar o construir formes, o l’orofacial, en la qual la persona té dificultats per moure la musculatura de la cara (incloent la llengua).

*De les 2 primeres en parlarem per saber com abordar-les a casa.

-Crec que és important que tingueu clar que per dur a terme un moviment es necessita la feina conjunta de moltes àrees de tot el cervell. També és important que recordeu que a cada hemisferi del cervell s’hi localitzen diferents funcions (imatge a mode de recordatori).
Per exemple, l’apràxia de la parla es pot desenvolupar si s’afecta l’hemisferi E, ja que és aquí on es troben localitzades les grans àrees destinades a l’articulació i la comprensió del llenguatge (Broca i Wernicke); per contra una apràxia del vestit serà més típica en afectació de l’hemisferi dret(D), ja que sol considerar-se que el problema és viso-espaial).

-Per acabar amb aquesta part més teòrica i perquè us feu a la idea ben bé de tots els processos necessaris per fer accions tant quotidianes com parlar o posar-nos un jersei, vull parlar també de la relació de l’apràxia ideomotora amb les neurones  mirall (més info. al post que en va fer la Marta). Alberto Yorio, neurofisiòleg argentí, descriu la relació entre una lesió a l’estructura on s’ubiquen aquestes neurones, amb dèficits a l’hora d’executar moviments apresos, d’imitar o de comunicar-nos (tant gestual com verbalment). Recordem que les neurones mirall s’ubiquen en una àrea de l’escorça cerebral on es processen la informació d’orientació espaial, auditiva i visual (més info. a l’article a peu de pàgina).

En resum… QUÈ FEM QUAN IMITEM?

• Observem (implica atenció): el moviment, concretament, on s’origina (quina articulació és la primera que es mou), la direcció, quines articulacions hi ha implicades, la velocitat, les repeticions, la orientació de la mà, la seqüència de moviment, etc.
• Comprenem (implica atenció i memòria).
• Memòria de treball (retenim la informació del que veiem per poder-ho fer servir immediatament).
• Planifiquem: ens fem una imatge (motora, visual, lingüística) (implica atenció, memòria i percepció sensitiva a diferents nivells).
• Executem el moviment  i valorem correcció si necessari (implica atenció, memòria, sensibilitat, moviment, raonament/procés conscient).

 

*Apràxia del vestit (observeu el vídeo): és molt típica en persones que pateixen algún tipus de demència, especialment en malalts d’Alzheimer (fins ara no se sabia gaire bé perquè, però recentment s’ha descobert que solen tenir dany en les neurones que s’encarreguen de l’orientació espaial) i gent amb lesió a l’hemisferi D, sobretot a zona parietal.

Per entendre bé el problema i els passos a fer per solucionar-lo, podeu consultar l’apartat “apraxia del vestido” dels nostres companys del Servei de NeuroRHB dels Hospitals del grup NISA i aquest article dels companys d’Alzheimer Universal.

A part del fisioterapeuta, el professionals que millor poden ajudar i donar consells en aquest procés són, sobretot, el terapeuta ocupacional, i també el neuropsicòleg.

>Per qui tingui interés en aprofundir sobre l’apràxia en l’Alzheimer, us deixo l’enllaç a un article molt interessant (referenciat al peu; Lesourd et al., 2013).

*Apràxia de la parla (no he trobat cap vídeo en castellà que em convencés, així que us deixo aquest en anglès): típica d’afectació de l’hemisferi esquerre, on hi ha els centres de la parla. En aquest cas a la persona li costa començar a parlar, ho fa de forma lenta i segons quins fonemes li són difícils de pronunciar. L’hem de diferenciar de l’afàsia, on hi ha una dificultat per comprendre i/o produir el llenguatge, i de la disàtria, on hi ha dificultat per articular les paraules per un malfuncionament de la musculatura de la parla, secundari a una lesió a nivell de sistema nerviós.

En aquest cas, el logopeda serà el professional de referència.

I fins aquí el post d’aquesta setmana. Espero que us hagi resultat d’utilitat.

-Fonts i enllaços consultats:

*Apunts del seminari “Apràxia en pacients amb lesió d’hemisferi esquerre”, Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya. A càrrec de Roberta Ghedina; agraïments especials.

*http://apraxia.es/

*Osiurak F, Le Gall D. Apraxia: clinical types, theoretical models and evaluation.  Neuroscience. 2012, 69-92.

*https://www.neurorhb.com/blog-dano-cerebral/las-apraxias/

*Yorio A. El sistema de neuronas espejo: evidencias fisiológicas e hipótesis funcionales. Rev Argent Neuroc 2010; 24: S33.

*https://www.alzheimeruniversal.eu/2016/09/19/combatir-apraxia-del-vestido/

*Lesourd M, Le Gall D, Baumard J, Croisile B, Jarry C, Osiurak F. Apraxia and Alzheimer’s Disease: Review and Perspectives. Neuropsychol Rev. 2013 Sep;23(3):234-56. doi: 10.1007/s11065-013-9235-4. Epub 2013 Aug 1.

*https://www.neurorhb.com/blog-dano-cerebral/apraxia-del-habla/

-Imatges:

*http://www.areaciencias.com/imagenes/funciones-hemisferios-cerebrales.jpg

-Anna-

Espasticitat

“Las emociones son datos y deben usarse con inteligencia”.

Tant l’entrada de la setmana passada com la d’aquesta són complexes, però crec que són interessants de cara a entendre millor un dels principals problemes de la gent amb algun tipus d’afectació neurològica, l’espasticitat.

–Definim 1r l’espasticitat. La definició més coneguda és la de Lance (neuròleg australià), 1980:

• “a motor disorder characterized by a velocity dependent increase in tonic stretch reflex as one component of an upper motoneuron syndrome” (desordre motor caracteritzat per un augment dependent de velocitat del reflex d’estirament com a part del síndrome de la motoneurona superior).
• Una definició alternativa seria: “Disordered sensorio-motor control resulting from and upper motor lesion presenting as intermittent or sustained involuntary activation of muscles” (alteració del control sensitivo-motor resultant d’una lesió de la motoneurona superior que es presenta en forma d’activació involuntària, intermitent o mantinguda, dels músculs).

En definitiva podríem dir que l’espasticitat és una hiperactivació de la motoneurona alfa, conseqüència d’un enviament massiu d’informació captat pels receptors del fus neuromuscular.

Ara posem ordre a tot això.

• Hiperactivació de la motoneurona alfa/síndrome de la motoneurona superior: el problema de base té lloc per una mala coordinació entre els missatges que s’envien medul·la i cervell. La motorneurona superior fa referència a la neurona motora que va des de l’escorça del cervell cap a la medul·la. Això és conseqüència d’una hiperactivació del reflex d’estirament del que us parlava la setmana passada.
• Depenent de velocitat: això vol dir que, quan valorem si un múscul és espàstic o no, veurem com la seva rigidesa augmenta al mobilitzar ràpidament l’articulació amb la que està en contacte. Té lloc el que s’anomena “signe de navalla” (si cliqueu veureu un vídeo on, a partir del segon 20, es pot observar la reacció; la persona a qui li relitzen l’examen no té cap afectació, però no he trobat un vídeo on es veiés bé la reacció en un pacient).
• Alteració sensitivo-motora: això es déu al fet que l’espasticitat afecta bàsicament a les vies motores o descendents, concretament a les que tenen un control cortical (voluntari), però aquesta alteració, de retruc, generarà una alteració en l’entrada d’informació, en la informació sensitiva, també necessària per al moviment.

-Abans d’entrar en matèria voldria fer un breu apunt anatòmic perquè entengueu tots els sistemes neurals que intervenen en el moviment al nostre cos (necessitem tant les vies ascendents o sensitives com les vies descendents o motores). No entraré en detall de les seves funcions ni pretenc que les entengueu, però sí que conegueu que existeixen, perquè totes elles es poden veure afectades per l’espasticitat (les marcades en vermell són les que, en principi, estan més compromeses).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També és important fer-vos quatre pinzellades breus sobre bases del control motor:

• Una neurona pot ser activada per diferents estímuls de diferents llocs (sumació espaial) i per la repetició d’un estímul (sumació temporal).
• El potencial de repòs de la membrana de la neurona és electronegatiu.
• Perquè les neurones puguin tenir activitat és necessari que es generi l’anomenat POTENCIAL D’ACCIÓ. Aquest potencial (que és, explicat d’una forma molt bàsica, un canvi en l’activitat elèctrica de la membrana de la neurona) pot ser de 2 tipus:
  • Despolaritzant: mediat per neurotransmissors (NT) excitadors (glutamat especialment). En aquest cas el potencial de repòs es fa més positiu.
  • Hiperpolaritzant: mediat per NT inhibidors (gaba o glicina). Aquí el potencial de repòs es fa més negatiu.
• Les motoneurones estan sotmeses a múltiples estímuls, que poden ser perifèrics  (s’integren a nivell medul·lar), o supramedul·lars descendents (a través de les vies anteriorment comentades). Aquests estímuls regularan la seva activitat, però les motoneurones tenen una tendència a estar inhibides.
• El control motor el duen a terme les neurones reticulars i vestibulars (situades a la zona del tronc de l’encèfal) i el còrtex motor (al cervell mateix) (d’aquí les vies que us he marcat abans en vermell). Totes elles tenen una situació diferent, i no hem de perdre de vista que el cervell funciona de forma jeràrquica, per tant, segons el nivell on hi hagi la lesió (medul·la, a parts més baixes o més altes, al tronc cerebral o dins del cervell mateix) l’espasticitat es manifestarà d’una o altra manera, influenciada pels sistemes de control que estaran lesionats i pels que encara quedaran intactes. Hi ha uns patrons típics, però no fa falta entrar-hi.

-I ara que ja ho tenim tot, som-hi!

El més bàsic és entendre que l’espasticitat també és un canvi plàstic que es dóna després d’una lesió de SNC, i contràriament al què s’havia defensat fins fa uns anys, avui en dia es veu com un aliat en rehabilitació, però que s’ha d’aprendre a controlar. Per poder-ho fer, però, cal entendre perquè passa, i aquí comencen els problemes…

Hi ha diverses teories sobre l’origen de l’espasticitat (és allò de què no se sap ben bé si va primer l’ou o la gallina), però la proposta bàsica és que s’alteren les inhibicions de les sinapsis i això fa que hi hagi més excitabilitat a nivell de la motoneurona (MN). L’alteració de la inhibició pot donar-se a diferents nivells:

• Corticoespinal (vies superiors i també via interneurona): el control des del cervell o des de vies directament relacionades és insuficient.
• Neurones sensorials primàries (Ia homolateral): hi ha un excès d’excitació a nivell de les neurones del fus neuromuscular (del que us parlava la setmana passada).
• Interneurona inhibitòria contralateral (Ib): falla el control del múscul que fa la funció contrària al que fem referència i, com a conseqüència, n’altera el funcionament.

També hi ha qui proposa que el problema ve d’abans, és a dir, del moment en què integrem una informació sensitiva errònia, perquè el sistema propioespinal (un sistema sensitiu però molt influenciat pel control dels centres superiors) està hiperexcitat. Aquest sistema té gran influència sobre les MN i, si està hiperexcitat, les MN també ho estaran.

–I tot això, què provoca en el pacient?

• Canvis estructurals a nivell del múscul (principalment per la immobilitat i la posició d’escurçament constant en la què es troba: penseu que si l’espasticitat provoca una hiperexcitació de la MN, això és tradueix en una contracció molt forta i constant del múscul; quan un múscul es contrau, s’escurça, però és que, a més a més, en aquest cas és incapaç de relaxar-se): contractures, acúmul de teixit connectiu i greix (implica augment de la rigidesa i pèrdua de la capacitat de contracció), escurçament del sarcòmer (la unitat contràctil), canvis en mesura i distribució del tipus de fibres musculars, canvis en les propietats mecàniques del material extracel·lular.
• Alteracions espinals: canvis en la circuiteria i els reflexes, especialment en els lesionats medul·lars (on hi ha hiperreflèxia). Provoca hipertonia muscular velocitat-depenent, i per això el signe de navalla del que us parlava abans (com més ràpid és l’estirament, major la resistència), i també un altre signe molt visible de l’espasticitat, el CLONUS (mirar vídeo a partir del segon 25). Aquest consisteix en unes contraccions rítmiques involuntàries provocades per l’estirament ràpid de la musculatura afectada.
• Dolor: degut a les alteracions sensitives i de l’alineació dels segments corporals, que donen també problemes posturals.

 

-Abans d’acabar voldria remarcar la important diferència entre HIPERTONIA MUSCULAR I HIPERTONIA ESPÀSTICA (o espasticitat), dos entitats similars però diferents, i que es confonen fàcilment dins del món de la fisioteràpia i la rehabilitació.

*Un múscul espàstic serà sempre hipertònic, és a dir, tindrà un to més elevat del normal perquè el reflex d’estirament està augmentat, però un múscul hipertònic no té perquè ser espàstic.

Diferències principals:

• La hipertonia espàstica és velocitat-dependent, però la hipertonia muscular no.
• La hipertonia espàstica afecta de forma molt clara als músculs antigravitatoris (a nivell d’extremitats superiors són: adductors d’espatlla, flexors de colze, canell i dits i els pronadors de l’avantbraç; a nivell d’extremitats inferiors són: adductors de maluc, flexors de genoll i flexors plantars i inversors de turmell), mentre que la hipertonia muscular afecta a tots els músculs per igual.
  

  
• La hipertonia espàstica apareix i augmenta amb el moviment, com també ho fa la hipertonia muscular, però la primera no desapareix amb el temps i la disminució de l’estrès i la segona sí.
• En cas d’hipertonia espàstica s’observa el signe de navalla, mentre que amb la hipertonia muscular s’observa el signe de roda dentada (es pot veure com, al mobilitzar el canell, el moviment no és fluïd, com si d’una roda dentada es tractés; d’aquí el nom).

Finalment us deixo un enllaç que crec útil per a les persones que conviuen amb l’espastictat: http://www.convivirconespasticidad.org/

 

-Fonts i enllaços consultats:

*Apunts del Màster de RHB neurològica adult; Gimbernat 13-15′ (Sra. Marta Fernández Lobera, Sra.Esther Udina, Sr.Rubén López, Sra.Elena Madrigal).

*Gómez Soriano J, Cano de la Cuerda R, Muñoz Hellín E, Ortiz Gutiérrez R, Taylor JS. Valoración y cuantificación de la espasticidad: revisión de los métodos clínicos, biomecánicos y neurofisiológicos. Rev Neurol 2012; 55: 217-26.

*http://davidaso.fisioterapiasinred.com/2012/08/espasticidad-vs-rigidez.html

*http://www.intramed.net/contenidover.asp?contenidoID=84985

-Imatges:

*Apunts sra.Esther Udina (Màster de RHB neurològica adult; Gimbernat 13-15′)

*http://www.facmed.unam.mx/Libro-NeuroFisio/10-Sistema%20Motor/10a-Movimiento/FigsVias/CorticoEsp5.gif (descendents)

*http://1litrodelagrimas.galeon.com/index_archivos/image010.png (ascendents)

*http://davidaso.fisioterapiasinred.com/wp-content/uploads/2013/04/espasticidad.jpg

*http://kin450-neurophysiology.wikispaces.com/file/view/Spastic.jpeg/478861896/Spastic.jpeg

-Anna-

Reflex d’estirament i altres reflexes

“Quien no comprende una mirada tampoco comprenderá una larga explicación” – Proverbi àrab

Aquesta setmana tinc el repte d’explicar-vos un dels conceptes clau en fisiologia del múscul i bàsic de conèixer per un fisioterapeuta; parlo del reflex miotàtic o reflex d’estirament. Aquesta entrada serà la base per entendre la de la setmana vinent, on us vull parlar de l’espasticitat. Però seguim que tenim feina…

-En primer lloc és important saber que un reflex és una resposta inconscient i esteriotipada, que es produeix davant d’un estímul, i que té la finalitat de defensar o beneficiar l’organisme. La integració pot ser simple o complexa segons el nº de neurones que impliqui i si la informació passa per centres superiors o no.

En general es parla de 2 tipus de reflexes: els monosinàptics (que impliquen només 2 neurones) i els polisinàptics (que impliquen més de 2 neurones).

Els reflexes estan basats en el que anomenem un arc reflex, és a dir, una connexió entre 2 o més neurones. Aquesta connexió via sinapsi conforma un circuit, que és la unitat funcional dels sistemes neurals.

Cada neurona té accions funcionals específiques (i diferents segons les connexions que faci) i forma part, a l’hora, de diferents circuits.

>Components de l’arc reflex:

• Receptor: capta canvis externs i interns i els converteix en senyals bioelèctrics.
• Neurona sensitiva o aferent: transmet senyals des del receptor al sistema nerviós central (SNC).
• Connexions centrals: sinapsi amb altres neurones per elaborar una resposta.
• Neurona motora o eferent: transmet senyals de resposta a la perifèria.
• Efector: òrgan que realitza la resposta o acció.

-També és molt important conèixer el fus neuromuscular, el receptor de la sensibilitat propioceptiva del múscul esquelètic, en concret, del seu grau d’estirament.

*És molt important no confondre el fus neuromuscular amb els Òrgans tendinosos de Golgi, els altres receptors que tenim de sensibilitat propioceptiva, però que en aquest cas estan situats als tendons i lligaments, i les seves fibres són de conducció més lenta.

Els fusos són estructures cilíndriques i allargades, amb una part central més gruixuda. Queden encapsulats dins del ventre del múscul i tenen 2 tipus de fibres, anomenades de forma genèrica intrafusals, per diferenciar-les de les de la resta del múscul esquelètic, que són anomenades extrafusals (les quals estàn disposades en paral·lel i estan innervades per motoneurones(MN)-alfa, de les que més endavant us explico la importància). Les fibres intrafusals poden tenir 2 formes diferents: en sac nuclear o en cadena nuclear (per veure la diferència observar imatge inferior). A la vegada, segons si estan disposades a la part central o als extrems, tenen una innervació i una funció diferents:

• Les del CENTRE: aquestes s’elonguen i estàn innervades per 2 tipus de terminacions nervioses:

• Terminacions Ia=1àries=anuloespirals : informen de la velocitat del canvi de longitud de les fibres del múscul. Innervades per MN gamma-dinàmiques (resposta fàsica, de moviment). Si el múscul s’estira, comencen a generar senyals, que augmenten de forma exponencial, exciten les neurones motores i arriba un moment que s’acaben adaptant i, per tant, s’acaben els estímuls que envien.
• Terminacions II=2àries=en ramillete o flor: informen dels canvis de longitud de les fibres, de l’estirament del múscul en sí. Innervades per MN gamma-estàtiques (resposta tònica, postural).En aquest cas, quan el múscul s’estira, van excitant les neurones de forma progressiva però no deixen de fer-ho perquè no s’adapten, constanment envien informació sobre l’estat de tensió del múscul.

• Les dels EXTREMS es poden contraure i estan innervades per MN gamma eferents (és a dir, que emeten una resposta, en aquest cas de contracció a l’haver detectat estirament de les seves companyes més centrals). Els axons d’aquestes neurones venen del SNC, concretament tenen origen a la medul·la.

!!!!DIFERÈNCIA ENTRE LES MOTONEURONES ALFA I LES MOTONEURONES GAMMA!!!!: les MN-alfa són de connexió ràpida, per gruix i contingut de mielina (recordeu que aquesta fa que la conducció nerviosa sigui saltatòria i, per tant, més ràpida), però d’activació més lenta que les gamma, perquè són més grosses i necessiten més quantitat d’estímul. En aquest cas les MN-gamma són de connexió més lenta que les anteriors perquè no tenen tant de gruix ni tanta quantitat de mielina com les alfa, però s’activen més ràpid perquè són més petites en tamany. Per aquest fet es diu que compleixen el “Principi de Henneman”.

*Hi ha moments en què els 2 tipus de MN estan actius al mateix moment i és quan parlem de co-activació alfa-gamma. Aquest fet permet que els receptors informin de manera constant, informació bàsica perquè poguem saber (el nostre cervell) com i on està cada part del cos en l’espai.

-Així doncs, el REFLEX MIOTÀTIC és un reflex monosinàptic que necessita de 2 neurones per produïr-se, una de sensitiva, que detecta els canvis de longitud a nivell del fus muscular (receptor perifèric), i una de motora, que fa variar la longitud del múscul (l’òrgan efector). La seva funció és protegir al múscul d’un estirament excessiu, permetent-li mantenir la longitud suficient per a què pugui fer força i a l’hora, mantenir-se en tensió. Això ho fa gràcies a contraure el múscul que s’ha estirat (i si seguís fent-ho seria excessiu) i inhibint l’antagonista (el múscul que fa la funció contrària).

Deixo un enllaç perquè pogueu veure en directe el que passa a nivell elèctric a la neurona i també al propi fus. El típic exemple d’arc reflex monosinàptic (que implica que tan sols treballen 2 neurones) se sol donar amb el reflex rotulià, és a dir, la contracció del quàdriceps conseqüència d’un cop al tendó rotulià amb el martellet. A l’ enllaç s’utilitza el bíceps, però és el mateix. Veureu que hi ha un àudio: el sorollet són els potencials d’acció (missatges) que disparen les neurones constantment.

 

-Abans d’acabar voldria comentar també que, a banda del reflex d’estirament, hi ha altres tipus de reflexes que regeixen algunes de les nostres conductes motrius de forma més “primitiva”:

• Reflex tendinós o miotàtic invers: aquest té com a base els ÒRGANS TENDINOSOS DE GOLGI, uns receptors encapsulats a la unió miotendinosa i encarregats de detectar l’excès de tensió muscular. Ho fan a través de fibres nervioses tipus Ib (una mica més petites que les del fus). La seva funció és relaxar el múscul per protegir-lo d’una tensió excessiva. En aquest cas, la fibra nerviosa sinapta amb una interneurona, fent que alliberi GABA (un neutrotransmissor inhibitori), que promou la relaxació muscular i la inhibició de la MN que innerva l’antagonista.

 

*és molt important de no confondre amb el reflex d’estirament!

• Reflex de retirada: s’estimulen els nociceptors (receptors del dolor) i això es va a integrar a la medul·la i s’activen diversos arcs reflexes a l’hora que fan que ens apartem de l’estímul dolorós (com quan ens cremem amb una espelma).
• Extensor creuat: treballa conjuntament amb l’anterior, perquè quan retirem una extremitat per no fer-nos mal, l’altra s’estiri, per tenir un punt de recolzament segur.

• CPG (Central patterns generator): xarxes neuronals localitzades a la medul·la, que poden activar per sí mateixes patrons rítmics alternats de flexo-extensió a les cames (n’hi ha molts estudis en animals). Aquestes patrons de locomoció bàsics estarien modulats per activitat descendent (ordres procedents del cervell) i informació perifèrica (entrada d’altres estímuls).

*Són una bona manera de crear estímul perquè les xarxes neuronals existents no perdin plasticitat, però funcionalment tenen poc valor perquè el pacient no arriba a tenir control sobre el que fa, tot és completament reflex.

I fins aquí l’entrada de la setmana.

-Fonts i enllaços consultats:

*Apunts del màster de neurologia (Sra.Esther Udina, Sr.Rubén López, Sra.Elena Madrigal).

*www7.uc.cl/sw_educ/neurociencias/html/160.html

-Imatges: *http://1.bp.blogspot.com/_Dy8ooQQcOf8/TMioHpEC4wI/AAAAAAAAAAY/VBARHzvOLqE/s1600/arco.jpg

*http://davidaso.fisioterapiasinred.com/wp-content/uploads/2012/09/preview_html_m2b060752.png

*http://163.178.103.176/Temas/Temab2N/APortal/ATPSilver/CAP13/S7/b2.jpg

*http://image.slidesharecdn.com/reflejosmedularesok-111104013900-phpapp02/95/reflejos-medulares-ok-25-728.jpg?cb=1320370805

*http://163.178.103.176/Fisiologia/neurofisiologia/pract_bas_6/Boronfig_14_5.jpg

*http://antroporama.net/wp-content/uploads/2013/07/FG13_08.jpg

-Anna-

Aprenentatge motor

Reflexió: “hi ha qui diu que a partir de certa edat, sobretot a mesura que envellim, ja no aprenem. També hi ha qui diu que és molt difícil intentar transmetre o comunicar a una persona amb deteriorament cognitiu, però resulta que la memòria afectiva i, en certa manera, la capacitat d’emocionar-nos, és l’últim que perdem. Si la clau de l’aprenentatge és l’emoció doncs, no serà que senzillament ens hem negat a deixar aprendre a qui, en principi, per edat, ja no pot? I si ens esforcem per buscar l’emoció? Potser així aprén qui tenim a davant i aprenem nosaltres de passada…”

Avui us he volgut parlar de com funciona l’aprenentatge a nivell cerebral (ho enfocaré, sobretot, a després de patir alguna lesió, centrant-me, per tant, en l’aprenentatge motor). Fa pocs dies vaig llegir una entrevista a “La Vanguardia” al neuròleg i psiquiatre Karl Deisseroth, que em va semblar interessantíssima, i que destaca una premisa imprescindible per aprendre: emocionar-se. La Marta ens parlava de la funció que les neurones mirall tenien en el procés d’empatia, i aquesta empatia, i el sentir en general, és clau perquè poguem aprendre. A l’entrevista també parla de l’optogenètica, un concepte del que fa temps que vull fer un post i que el deixarem per a després de les vacances. Podeu anar fent boca amb el què el Dr.Deisseroth explica.

Abans de començar és bàsic recordar el concepte PLASTICITAT NEURONAL. Us en vaig parlar de passada al post sobre anatomia bàsica del sistema nerviós (SN), però avui ho faré amb una mica més de detall.

Podem definir la neuroplasticitat com l’habilitat de las cèl·lules del sistema nerviós central (SNC) de modificar la seva estructura i funció en resposta a una gran varietat d’estímuls externs. Els canvis afectaran a l’àrea que rodeja la lesió i a les xarxes funcionals i circuits neuronals associats a aquesta/es àrea/ees. La base de la plasticitat neuronal és la sinapsi, la unió especialitzada mitjançant la qual les neurones es comuniquen entre elles.

Després d’una lesió es pot parlar de 3 tipus bàsics de plasticitat:

1. Plasticidad neurítica, reorganització de la connectivitat i “recablejat” dels circuits: després d’un dany a nivell cerebral, hi ha àrees que passen a complir la funció de les que han quedat lesionades; poden ser les adjacents a l’àrea lesionada o algunes de llunyanes. Aquest procés es duu a terme  mitjançant diferents mecanismes: creació de circuits alternatius als lesionats, ús de xarxes neuronals ja existents però innactives abans de la lesió o formació de noves sinapsis de les connexions de la neurona lesionada que hagin sobreviscut.
2. Neurogènesi compensatòria: creació, diferenciació i maduració de noves neurones en àrees circundants del cervell. Anirà condicionat a l’entorn en el que es desenvolupi el pacient i a l’exercici (entès com a estimulació) que faci el pacient.
3. Contribució de les cèl·lules glials (cèl·lules del SN que donen suport a les neurones; diferents tipus): pel que fa a plasticitat són especialment importants els astròcits, ja que són part activa de la creació de sinàpsis, i ajuden a mantenir l’homeòstasi (capacitat de mantenir el medi intern cel·lular estable) sinàptica i neuronal. Després d’una lesió creen una espècie de cicatriu glial. També té un paper important l’astroglia, que seria l’equivalent a les cèl·lules mare del cervell adult. D’aquesta manera resulta ser l’encarregada de mediar el procés de diferenciació de las cèl·lules mare neurals adultes i, alhora, promou un ambient protector a la zona que envolta la lesión (protegint les neurones de l’estrés oxidatiu, promovent la supervivència de les neurones i la remodelació de sinpasis i el creixement de neurites).

Hem d’entendre que hi ha múltiples factors que influeixen en la neuroplasticitat: l’edat del pacient, la localització i extensió de la seva lesió, les variants anatòmiques individuals de les connexions neuronals, el tipus (l’enfoc) de rehabilitació que rebi el pacient i el temps que tardi en rebre-la, etc.

També serà important diferenciar entre recuperació (entent-ho com un procés on la plasticitat neuronal ha estat positiva) i compensació (on la plasticitat no sempre té un paper positiu, ja que pot tenir un component maladaptatiu, creant circuits erronis que generin, per exemple, postures compensatòries, moviments exagerats o equivocats, reaccions associades (moviments inconscients conseqüència d’un augment sobtat del to), etc.

Pel que fa a l’aprenentatge, primer haurem de definir-lo. Com us he dit, l’enfoc que li dono és molt motor, és a dir, fent referència a l’aprenentatge que un pacient fa després de patir una lesió (tot i així, no és gaire diferent del que fem, per exemple, a mesura que creixem, tot i que hi ha mecanismes que varien amb l’edat). De totes maneres crec que l’aprenentatge és implícitament motor, ja que les persones estem concebudes per moure’ns.

Podem entendre l’aprenentatge motor com a un conjunt de processos interns associats a la pràctica i a l’experiència, que produeixen canvis relativament permanents en la capacitat de produir activitats motores, a través d’una habilitat específica. Suposa integrar estímuls sensitius junt amb el feedforward (és a dir, l’experiència prèvia, que ens ajuda a anticipar-nos) per aprendre a realitzar tasques motrius. Inclou els següents processos:

• Adaptació motriu: dóna resposta a les perturbacions internes i externes que causen errors en els moviments. La tenim de forma implícita i és de curta durada.
• Adquisició d’habilitats: es considera l’aprenentatge en sí mateix, implicant un canvi a nivell cognitiu, perceptiu i motor conseqüència d’un entrenament (pràctica) i sent necessària la memòria, cosa que el fa “resistent” en el temps.
• Presa de decisions: execució automàtica d’habilitats fonamentals, reduint la complexitat de la tasca realitzada i millorant-ne la precisió i el moviment. És el resultat d’haver entès les normes i les estratègies necessàries per a realitzar un moviment (aprenentatge avançat).

Les àrees cerebrals que estan implicades en l’aprenentatge motor són l’escorça parietal, la pre-motora, la motora, els ganglis basals i el cerebel. D’una manera molt bàsica el que fem per aprendre és sentir, després ho integrem, sumant-li processos cognitius superiors i, finalment, actuem.

Com ja passava amb la neuroplasticitat hi ha múltiples factors que influeixen en l’aprenentatge:

• Edat, cultura, predisposició genètica del pacient.
• Característiques i varietat de la pràctica amb la que estimulem al pacient: introduir inteterències, canvis de context, varietat (en nº de repeticions, temps que duri l’exercici, períodes de descans que deixem, en sí l’exercici és unilateral o bilateral, etc.), pràctica mental, o especificitat faran que l’aprenentatge millori.
• Possibilitat de cometre errors: donar un espai al pacient perquè es pugui equivocar i per fer-lo conscient d’aquests errors.
• Control postural: condicionarà la posició del cos en l’espai (i estarà, alhora, condicionat per la integritat dels nostres sistemes sensorials i motors).
• Memòria: com a elements bàsics per a l’aprenentatge tenim l’anomenat feedforward, que és l’experiència de moviment, i el que fem servir per a anticipar-nos, i el feedback o retroalimentació, el que anem aprenent i que és bàsic per a tenir un bon control motor. Aquest pot ser intrínsec (ajustaments posturals que fem gràcies al sistema propioceptiu) o extrínsec (informació que ens proporciona una font externa, en general el terapeuta, que ens transmetrà el resultat de l’acció i la qualitat del moviment, ja sigui de forma verbal o auditiva). A més, és bàsica la memòria de treball, la que usem per emmagatzemar i manipular informació durant un breu període de temps.
• Atenció: és la capacitat que ens permetrà, junt amb altres sistemes, captar els estímuls i seleccionar quins ens són útils en cada moment. D’atenció també n’hi ha de molts tipus i, segons en l’activitat que volguem ensenyar al nostre pacient, ens haurem de centrar més en un tipus o un altre. En futurs posts en parlarem amb més detall.
• Planificació
• Resolució de problemes
• Llenguatge

Finalment, volia destacar el paper de l’emoció i la motivació en l’aprenentatge, però per entendre’l primer hem de definir-les:

• Emoció: té una definició oberta; hi ha qui ho descriu com “l’estat obtingut a partir de recompenses o càstigs”. Altres ho veuen com el resultat d’avaluar, conscient i inconscientement, els esdeveniments. Els primers es basen en les emociones més básiques (ira i por) i els segons, en les complexes (enveja, orgull, etc.), però en ambdós casos s’ha vist que tenien una relació amb el cos. En resum doncs, podríem definir una emoció com un conjunt de respostes a nivell neurofisiològic i/o del comportament.
• Motivació: sol definir-se com a allò que fa que una persona treballi per a aconseguir una recompensa o evitar un càstig. Depén de lo capaç que es vegi la persona per dur a terme el repte que se li proposa

Tenint doncs aquestes premises bàsiques, veiem com emoció i motivació estan estretament lligades i que les dues depenen de la relació entre l’individu i el seu entorn. L’emoció dóna més valor a la relació en sí i la motivació en dóna més a la resposta que té l’individu, però les 2 tenen capacitat per promoure o obstaculitzar l’execució d’un moviment en funció de com interactuin amb les funcions de control bàsiques (es processen conjuntament).

Perquè ho entengueu millor, us explicaré la teoria de la doble competició. Aquesta intenta explicar com, allò que és afectivament significatiu (positiva o negativament) influeix en els fluxes d’informació que arriben al cervell. S’hipotitza que l’emoció i la motivació interactuaríen amb el control motor, fent que ens movèssim de determinada manera. Això passaria gràcies a què el còrtex cingulat anterior s’involucraria en els mecanismes de control de l’atenció i l’esforç, com també ho farien altres estructures com l’amígdala o el nucleus acumbens (totes elles estructures que formen part de l’àrea límbica, la principal àrea de control de les emocions i encarregada de integrar les senyals afectives i les de control que provenen de l’escorça pre-frontal, més racional). Aquest treball conjunt podria tenir lloc gràcies a 2 processos:

• Guia per estímuls: aquesta afectaria tant al procés de percepció com al control motor en sí mateix. La influència sobre la percepció vindria donada perquè, una emoció, augmenta la representació d’un objecte o d’una acció a nivell del cervell. En el cas del control motor, l’emoció influeix perquè es dedica més atenció a les representacions sensorials, i les informacions de caire afectiu tenen prioritat quan es filtren a nivell d’estructures superiors. Així doncs, allò que tingui càrrega emocional (positiva o negativa) i que a més resulti rellevant per a la realitzar una activitat, millorarà l’execució d’un moviment.

• Depenent de l’estat motivacional: senzillament és una qüestió de millora de l’eficiència, ja que està demostrat que la motivació influeix sobre la capacitat d’atendre i reatendre un estímul. I, a més, la motivació i la informació sensorial comparteixen les vies anatòmiques d’accès al cervell (les vies ascendents) i, és evident, que causarà una influència en com processem la informació.

Teoria de la doble competició (font: Pessoa L. How do emotion and motivation direct executive control? Trends Cogn Sci. 2009 Apr; 13(4): 160-6.)

 

I fins aquí el post d’aquesta setmana. Sé que és un post complex, però és que els èssers humans i el procés d’aprenentatge, també ho són molt. He intentat transmetre el que explica el doctor a l’entrevista d’una manera més tècnica però alhora comprensible. Espero que ho hagi aconseguit.

>Fonts i enllaços consultats:

*http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160714/403189514203/sin-emocion-no-hay-memoria.html

*Treball de fi de màster de fisioterapia en neurologia (’13-’15); “Evaluación de la función de la extremidad superior parésica en pacientes con ictus isquémico tras un programa de reaprendizaje motor orientado a la tarea”.

*Krakauer JW. Motor learning: its relevance to stroke recovery and neurorehabilitation. Curr Opin Neurol. 2006 Feb;19:84–90.

*Waxman SG. Neuroanatomía clínica. 26 Edición. Méjico: McGraw-Hill; 2010.p.187 y 195.

*Pessoa L. On the relationship between emotion and cognition. Nat Rev Neurosci. 2008 Feb;9(2):148-58. doi: 10.1038/nrn2317

*Pessoa L. How do emotion and motivation direct executive control? Trends Cogn Sci. 2009 Apr;13(4):160-6. doi: 10.1016/j.tics.2009.01.006.

*Kinnison J, Padmala S, Choi J-M, Pessoa L. Network analysis reveals increased integration during emotional and motivational processing. Neurosci. 2012 June; 32(24): 8361–8372

*http://neurosciencenews.com/dopamine-learning-reward-3157/

>Imatges:

*http://www.30dias.net/upload/PLASTICIDAD1.jpg

-Anna-

Neurones Mirall

“Solo las mentes abiertas son capaces de comprender que todo puede ser mejorado, y que siempre podemos ir a por más. El problema más grande que padecen los seres humanos es la parálisis mental, parálisis que les impide seguir soñando.”

Gente tóxica (Bernando Stamates)

Giacomo Rizzolatti i el seu equip són els grans descobridors de les neurones mirall. El 1996 van iniciar un estudi per a estudiar l’activació de les neurones de l’àrea premotora (àrea cerebral destinada bàsicament a la mobilitat corporal) en els monos macacos amb una acció concreta de la mà. Com era d’esperar es van activar les àrees pertinents quan se li va demanar al mono l’acció concreta: agafar un cacauet, aplaudir o qualsevol moviment de les mans. Però després van descobrir que hi havia una activació de les mateixes àrees cerebrals quan el mono observava com altres individus realitzaven aquella mateixa acció.

A partir d’aquí es va començar a parlar de les neurones mirall i s’han fet un gran ventall d’estudis per a determinar la seva funció. Actualment es podria definir les neurones mirall com un tipus de neurones que s’activen en l’execució d’una acció i quan s’observa la mateixa acció executada per un altre individu. Són neurones altament especialitzades en aconseguir comprendre la conducta que realitzen els altres, connectant amb l’emoció que porta a desenvolupar-la. És llavors, a partir d’aquestes neurones, que podem parlar d’empatia.

La localització d’aquestes neurones és difusa ja que es troben distribuïdes per moltes zones del cervell. En els humans de forma predominant en l’hemisferi esquerra, participant en les accions manuals, la vocalització, l’aprenentatge i el comportament social. La morfologia de les neurones mirall és similar a les altres, que ja vam explicar en un post anterior (https://apapatxar.wordpress.com/2016/02/02/anatomia-basica-del-sistema-nervios/).

NEURONES MIRALL I TEA

Han sorgit línies d’investigació que relacionen la disminució de l’activitat d’aquestes neurones amb el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), tot i així no hi ha cap teoria sobre les causes d’aquest. Alguns estudis han observat que una reducció de l’activitat neuronal en la regió on es troben la majoria de les neurones mirall, suggerint que el sistema nerviós de les persones amb TEA no està totalment activat. Ara m’agradaria parlar-vos de diferents estudis que intente donar suport a aquesta teoria:

• Ramachandran i el seu equip, de la Universitat de Califòrnia, van demostrar que els subjectes presentaven una supressió del ritme quan observaven un individu realitzar una acció concreta, provocant una incapacitat pel reconeixement empàtic de la conducta amb els altres.
• Hari i el seu equip, de la Universitat de Helsinki, van trobar un dèficit del sistema de les neurones mirall .
• Dapretto i el seu equip, també de la Universitat de Califòrnia, van demostrar una reducció de l’activitat de les neurones mirall en l’esforça prefrontal en individus amb TEA.
• Thoeret i el seu equip, de la Universitat de Montreal, van observar com hi havia una activitat més dèbil en els individus amb TEA quan realitzaven i observaven una acció, que quan ho comprovaven amb individus sense TEA.

Llavors, aquest estudis donen suport a la idea de que les persones amb TEA tenen un sistema de neurones mirall mal desenvolupat provocant la incapacitat de comprendre els actes dels altres i la incapacitat d’imaginar que les altres persones són éssers pensants amb intencions i motivacions intel·lectuals similars a les seves. Tot i aquesta conclusió, les causes del Trastorn de l’Espectre Autista continuen definint-se com a desconegudes.

NEURONES MIRALL I EMPATIA

Segons la Real Academia Española es defineix empatia com: 1. Sentimiento de identificación con algo o alguien 2. Capacidad de identificarse con alguien y compartir sus sentimientos.

Llavors tenint en compte això i la definició de les neurones mirall, és evident el paper que desenvolupen. Però el més interessant és la importància a nivell conductual, que ha participat en el desenvolupament social.

Segons el model de percepció-acció, l’observació o imaginació d’una altra persona en un estat emocional particular, activa de forma automàtica una representació d’aquest estat en l’observador, amb les respostes fisiològiques associades. Llavors, la unió amb les emocions és la causa de l’evolució conductual humana i el vertader motor del desenvolupament cultural de la societat: “Respectar per ser respectat.”

BIBLIOGRAFIA

• El precio de la inteligencia (Jordi Agustí, Enric Bufill i Marina Mosquera).
• http://www.rae.es/
• http://www.aepccc.es/blog/item/neuronas-espejo-una-posible-explicacion-sobre-la-etiologia-del-autismo.html
• https://psicologiaymente.net/

 

Marta S.