Realitat virtual i Alzheimer

“La memoria es un trozo infinito, a veces se hace visible y grita, pero a veces se encierra en su silencio” – Alzheimer Universal (web).

Per a aquesta entrada he optat per esbrinar què deien els estudis sobre realitat virtual i Alzheimer, ja que em picava la curiostat perquè no és un camp que hagi tractat.

Abans de començar, i sent molt genèrica, voldria explicar-vos algun concepte que anirà sortint al llarg del text, i diferenciar termes.

-És important diferenciar entre realitat augmentada (RA) i realitat virtual (RV), 2 conceptes que sovint es confonen. La primera consisteix en complementar un entorn real amb elements digitals; per contra, la segona és un entorn completament artificial, dins del qual és possible simular una experiència sensorial complerta sense que es vegi res del que hi ha a l’exterior.

-De realitat virtual, que és en la que ens centrarem, n’hi ha 3 tipus:

• la immersiva on, mitjançant equips de visió i accessoris de RV, se situa l’usuari dins de l’escenari creat, amb l’ajuda d’un avatar que simula ser la nostra persona, i que és controlat amb els moviments del nostre cos, permetent la interacció de l’usuari amb tot el que veu. Tot això és possible gràcies a la visió estereoscòpica (integra dues imatges que, gràcies al cervell humà, es converteix en una de sola i es crea una imatge tridimensional). La RV immersiva es pot presentar en 2 modalitats:
  • Head mounted device: consisteix en un casc o unes ulleres connectats a un ordenador que presenta la informació per a cada camp visual.
  • Cave automatic virtual environment: en aquest cas, els entorns virtuals es projecten sobre una pantalla que genera una sensació de 3D, o bé sobre una pantalla plana amb escenaris en 3D (seran necessàries ulleres 3D).
• la semi-immersiva, on es fa ús de dispositius hàptics (instruments encarregats de simular respostes tàctils), com per exemple uns guants, que incorporen tan sols una part del nostre avatar dins l’entorn virtual, el qual veiem a través d’una pantalla. En aquest cas, només es veurien els nostres braços a la pantalla, i els controlaríem també a través del nostre moviment.
• la no immersiva, on es pot disposar d’un avatar però en aquest cas el veiem a través d’una pantalla i el controlem a través de dispositius externs, com un comandament a distància o un joystick. Una consola de jocs, per exemple.

-Pot ser que també sentiu a parlar de la realitat mixta, on es combina el món virtual amb el real, permetent crear espais en els que les persones interactuïn amb altres persones o objectes reals o virtuals en temps real.

–Encarnació virtual o virtual embodiment: consisteix en la capacitat de la RV de transportar-nos a altres entorns i posar-nos en la pell d’altres persones.

 

-La RV pot ser una bona eina per ajudar en la rehabilitació psicològica i funcional en la demència ja que permet un control precís en la presentació d’estímuls complexes, que fa que poguem avaluar amb gran exactitud els rendiments cognitiu i funcional de la persona.

-Revisant els usos que se li estan donant a la realitat virtual per a l’Alzheimer, els podríem classificar en 3 grans grups. A continuació us els detallo, amb alguns exemples:

1. Diagnòstics: La majoria d’eines diagnòstiques per a les demències basades en realitat virtual estudien la capacitat d’orientació de la persona, i els canvis que els sistemes neuronals encarregats van patint amb l’aparició de la malaltia (més informació aquí).  El mètode més famós és el joc Sea Hero Quest, que va començar com una aplicació mòbil i que va acabar fent el salt a la realitat virtual. Gràcies a les partides que s’hi van fer es van recollir milions de dades per a l’investigació d’una manera ràpida i pràctica.
2. Terapèutics/rehabilitadors:
   • L’empresa catalana Broomx ha creat un projector de 360º que permet tenir la realitat virtual projectada a les parets d’una habitació. Es fa servir en molts àmbits, però en residències s’ha provat la seva eficàcia per fomentar la socialització i facilitar la reminiscència entre els residents (per més detalls podeu consultar aquí).
   • En un estudi qualitatiu realitzat per la Matia Fundazioa sobre 4 persones amb deteriorament cognitiu avançat es va comprovar que, amb l’ús de continguts personalitzats i significatius les persones estaven més implicades i es reflexava un major benestar en l’expressió facial dels participants. Tot i la limitació de l’estudi per tenir una mostra molt petita, és rellevant que es comencin a implementar estratègies per persones amb deteriorament cognitiu ja avançat, que solen quedar fora de les investigacions (per més detalls podeu consultar aquí).
   • Evoca: projecte de musicoteràpia que sorgeix de la unió dels esforços del Centre d’Estudis Musicals María Grever i la startup Blue Mirror TECH. Uneix realitat virtual, biofeedback i intel·ligència artificial amb la idea de millorar el benestar dels pacients a través de la musicoteràpia.  Aquestes millores s’aprecien en la socialització, però també en paràmetres físics com una millor oxigenació de la sang, l’activació del ritme cardíac o una millor gestió del dolor i l’angoixa. A través de dispositius que monitoritzen diversos paràmetres i amb l’ajuda de psicòlegs i psiquiàtries es construeix la identitat sonora de la persona, la qual té un gran poder evocatiu i emocional.
3. Educatius:
   • Al Centre d’Investigació de l’Alzheimer, al Regne Unit, van desenvolupar una experiència virtual que ens permet viure en primera persona com és el dia a dia d’una persona amb la malaltia (A walk through dementia). Hi ha 3 escenaris on es desenvolupen situacions quotidianes: el supermercat, la casa i el carrer. Durant la compra, el nostre dia a dia i un passeig podem sentir què suposa llegir les descripcions dels productes i no entendre-ho, desorientar-se, confondre un bassal per un forat, etc.
   • A Gales, existeix el Dementia First Hand, que també serveix per conscienciar sobre què suposa viure amb la malaltia.
   • Embodied Labs. Darrera d’aquesta startup americana hi ha Carrie Shaw, una empresària que va viure la malaltia a través del procés de la seva mare, i va adonar-se de la duresa que suposa, com a cuidador, afrontar els canvis que pateix la persona malalta. Així doncs va desenvolupar una eina per recrear situacions a les que ha de fer front l’afectat d’Alzheimer i així preparar als familiars i ajudar-los a assumir millor el que els espera.

 

-Finalment, he volgut fer una revisió del articles publicats a Pubmed. Fent servir la combinació de termes MeSH (“Virtual Reality” AND “Alzheimer Disease”), a data 1/2/2020 hi ha 28 resultats. Ho filtro a només en humans, els últims 10 anys i el resultat és de 23 estudis. D’aquests, he fet una revisió dels abstracts per descartar els que inclouen més patologies a part de l’Alzheimer, i els que són poc clars a l’hora d’explicar el tipus d’intervenció utilitzada. A partir d’aquí, després de la lectura, podríem dir que les intervencions analitzades es poden dividir en 3 grans objectius:

• crear estudis diagnòstics que siguin més àgils i personalitzats que els tests neuropsicològics clàssics a través de la RV. A més es veu com una potencial manera d’obtenir grans quantitats de dades en poc temps i barat.  L’exemple més clar i actual és el programa “Panoramix” (aquí podeu consultar l’article).
• analitzar les alteracions en l’orientació espaial com a signe pre-clínic i símptoma predictor d’empitjorament de la malaltia d’Alzheimer. Es fa una clara diferència entre l’orientació egocèntrica (posició dels objectes respecte a la persona, integrant els estímuls que rebem de la perifèria) i l’alocèntrica (posició d’un objecte respecte a un altre; l’ambient serveix com a marc de referència per un sistema de coordenades independent a l’observador), i les dificultats per canviar de l’una a l’altra. S’investiguen tan les alteracions que es detecten, com possibles intervencions pal·liatives o estratègies de millora.
• valorar si la RV pot ser una bona eina per fomentar l’autonomia en les AVD Instrumentals en persones afectades amb aquesta malaltia. Els resultats són positius, però els estudis presenten força limitacions de diferent índole.

 

Sens dubte, les noves tecnologies venen amb força i per quedar-se des de ja fa molt de temps. Avui en dia, s’han abaratit els costos i tenim opcions senzilles que ens poden donar grans resultats. No hem d’oblidar, però, que són un recurs més i que davant hi tenim persones. Abans d’acabar, m’agradaria demanar-vos que si heu tingut alguna experiència usant la RV amb persones amb Alzheimer, la compartiu amb nosaltres. Gràcies!

 

Bibliografia

*https://www.xataka.com/basics/diferencias-entre-realidad-aumentada-realidad-virtual-y-realidad-mixta

*https://quasardynamics.com/dispositivos-hapticos-la-realidad-virtual/

* Díaz-Pérez E, Flórez-Lozano JA. Realidad virtual y demencia. Rev Neurol 2018; 66 (10): 344-352.

**https://i-amvr.com/alzheimer-y-realidad-virtual-casos-de-uso/ (Verónica Rodríguez)

*https://www.ticbeat.com/innovacion/evoca-proyecto-musicoterapia-ia-enfermos-alzheimer/

Imatges

*(RV): proyectovrunicyt.wordpress.com; isanidad.com; elmundo.es

*ticbeat.com

*https://www.researchgate.net/figure/Allocentric-versus-egocentric-spatial-processing-Allocentric-spatial-transformations_fig1_261140491

-Anna-

Prevenció de malalties neurodegeneratives

“Los japoneses tienen una palabra para la «razón de ser»: ikigai. […] Ikigai proviene de la palabra ikiru, que significa «vivir», y de la palabra kai, que significa algo así como «la realización de aquello que uno espera». […] O sea, ikigai viene a significar la verdadera razón de nuestra existencia, aquello que nos ayuda a levantarnos  por la mañana y nos da aliento y energía para continuar a pesar de las adversidades de la vida, el propósito de nuestra existencia”.

El cerebro que cura – Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz.

Em passo la major part de les meves entrades del blog parlant del cervell, de com s’afecta quan patim una malaltia neurodegenerativa, de quines conseqüències té patir-ne una i de què intentem els fisioterapeutes i altres professionals per afrontar-ho. La Marta, per la seva banda, us ha parlat molt de la influència de l’alimentació en aquests processos. Però ens hem parat poc a explicar-vos què podem fer nosaltres per intentar evitar desenvolupar aquestes patologies. Així doncs, veiem què en diu l’evidència…

La idea que més es va repetint últimament com a factor potencialment desencadenant d’una sèrie de reaccions que fan que el cervell arribi a un punt crític (a partir del qual ja no hi ha volta enrere), i es comencin a veure els símptomes d’una demència, és l’excès d’inflamació.

Abans d’establir quins són els pilars bàsics per cuidar la salut del nostre cervell vull deixar clars una sèrie de punts i conceptes:

• Una demència (en termes genèrics, incloent qualsevol malaltia que en pugui provocar) no es desenvolupa d’un dia per un altre; és conseqüència d’una acumulació de factors que es van mantenint en el temps.
• Els símptomes són visibles quan el dany cerebral ja és important, i ja fa temps que es té clar que s’ha d’abordar la malaltia abans de què es desenvolupi, per això s’estudien els factors de risc.
• L’excès d’inflamació té com a resultat l’acumulació de substàncies de rebuig entre les sinapsis (l’espai entre neurones que permeten que aquestes estiguin en contacte), fent que aquestes puguin acabar destruïdes.
  

  Inici acumulació rebuig sinapsis

  

  Punt crític; desencadenament símptomes
• Aquest excès d’inflamació es produeix, principalment, perquè la barrera hematoencefàlica, que protegeix el nostre cervell, es torna permeable (“hi surten forats”), permetent que molècules o organismes infecciosos que circul·len per la sang es puguin colar al cervell, l’inflamin i es produeixi una cascada de mort cel·lular.
• Quan parlem de factors de risc de desenvolupament d’una demència és important diferenciar entre els que podem controlar (sobre els quals podem influir amb els nostres hàbits) i els que no. El que no podem controlar és l’edat cronològica (el fer-nos grans) i la nostra genètica (és la que és i s’expressa com toca), però sobre el son, l’alimentació, l’exercici físic, els hàbits tòxics, la salut cardiovascular i la socialització, sí que hi podem influir (després m’extendré en aquest punt).
• El nostre cervell té, de mitjana, un centenar de trilions de sinapsis, que són la clau del seu funcionament. La plasticitat neuronal i la reserva cognitiva són els “processos salvavides” per mantenir-les actives.
• Plasticitat neuronal: capacitat del cervell per crear i enfortir les unions neuronals a partir de l’aprenentatge.
• Reserva cognitiva: ens permet tenir un major nombre de sinapsis funcionals. Això vol dir que hi hagi més unions i que siguin més redundants, cosa que fa que encara que en perdem (per una lesió o un procés neurodegeneratiu), no es noti. Aquesta reserva cognitiva és més gran com més formació tenim i com més estímul rebem a través d’activitats que suposin un repte mental i que siguin significatives per un mateix (fem més associacions i ens emocionem).

 

I ara sí, passem a veure els 7 processos que el llibre “El Cerebro que cura” (us el recomano molt) recull després d’una exhaustiva revisió bibliogràfica dels estudis sobre salut cerebral publicats fins al moment:

1. És molt important que les persones sempre tinguem un propòsit de vida, un ikigai, com us deia en la frase inicial, que ens permeti traçar el nostre pla vital. Que la nostra vida tingui un sentit ens atorga una consciència de coherència interna que ens fa forts enfront de les adversitats; ens dóna pau interior. Aquest, pot anar-se modificant amb el temps, compaginar-se amb diversos alhora, però no hem de perdre’l. Pot ser una o diverses persones, una tasca professional, la dedicació generosa a la resta de persones, una creença espiritual o religiosa.
2. Ja us avançava també, que teixir una xarxa social potent i propera és el millor dels remeis pel nostre cervell. Deixant de banda la part més evident del suport i la companyia que podem rebre de les persones que en formen part, mantenir una bona socialització fa que el nostre cervell funcioni, ja que està programat per establir i necessitar aquestes relacions. Les relacions socials poden, o bé protegir la nostra capacitat cognitiva i emocional (interactuar amb altres propicia l’activació de funcions cognitives importants, a més d’augmentar el tamany de l’amígdala, el nucli del sistema límbic, que controla les emocions), o bé perjudicar la nostra salut (els estudis mostren que la solitud augmenta entre 2 i 4 vegades la mortalitat respecte a les persones amb una bona xarxa de suport). Els japonesos també tenen una paraula per definir-ho: moai.
3. És evident, que un bon entrenament cognitiu propiciarà que les diferents àrees que conformen el cervell es mantinguin actives. Amb això, busquem crear i reforçar connexions neuronals (plasticitat i reserva cognitiva). Però les activitats que fem han de complir amb 3 característiques bàsiques: han de ser noves, suposar-nos un repte (motivar-nos) i ser variades. Paral·lelament, com més estudis tinguem, més hobbies practiquem i més intentem integrar les noves tecnologies (inclosos els videojocs) a les nostres vides, millor serà el rendiment cognitiu.
4. L’exercici físic és l’altre gran pilar per complementar la salut del cervell. Fer exercici beneficia el cervell a totes les edats, però especialment en persones més grans s’ha vist que aquelles que fan exercici físic almenys 3 dies a la setmana tenen quasi la meitat de probabilitats de ser diagnosticades de demència respecte les que no ho fan. Per anar bé, el cervell necessita fer tan exercici aeròbic (“cardio”) com anaeròbic. El primer és d’intensitat lleugera o moderada i de més duració, augmenta la substància gris i blanca, ajuda a prevenir la pèrdua cognitiva associada a l’edat i contraresta la pèrdua de volum cerebral en aquelles persones que ja pateixen una demència; mentre que el segon és d’alta intensitat i curta durada, i ajuda a millorar funcions executives com l’atenció selectiva o la resolució de problemes. A més, no podem oblidar que l’exercici físic té un potent poder anti-inflamatori. Sempre, però, haurem de fer els exercicis amb precaució, adaptats a les nostres capacitats i preferències. *Per més informació, us deixo l’enllaç a un article recent que queda resumit en les 2 infografies sota aquestes línies.
   

   
5. Una bona qualitat del son és també essencial per mantenir el cervell en forma. El son (com ja us vaig comentar en una entrada anterior) és essencial per consolidar la memòria i per fer “neteja”, fomentant que les cèl·lules glials eliminin les substàncies inflamatòries i de rebuig que s’acumulen al llarg del dia entre les sinapsis. També està directament relacionat amb la salut cardíaca i, per tant, amb la correcta oxigenació de la sang; aquelles persones amb apnea del son tenen major risc de desenvolupar problemes cardíacs, però també demència.
6. L’alimentació també és, sens dubte, un factor clau en la salut del cervell. Aquest blog està ple d’entrades on us ho expliquem amb més detall. No hi ha ni dieta ni aliments màgics, però el que és clar és que hem de vigilar què mengem i en quina quantitat. I el que no solem tenir en compte és que el nostre cervell necessita un bon aport energètic per funcionar, bàsicament en forma de glucosa (que obtenim a partir dels hidrats de carboni) i d’oxigen. També, però, necessitem greixos (omega 3 sobretot), que ajuden al manteniment de les membranes de neurones i nervis. Al llibre tampoc s’obliden de parlar dels suplements alimentaris i de determinades begudes (el podeu llegir per a més detalls).
7. Mantenir una bona salut integral. Dins d’aquest punt hi incloem tots aquells hàbits que poden afectar la nostra salut física, cognitiva o emocional. El control de l’estrès, els hàbits alimentaris, els tòxics (consum de tabac, alcohol, drogues) i les conductes del dia a dia en formariem part. Com ja hem dit, hem de menjar sa i en quantitats adequades, dormir, fer exercici, però també, incloure rutines de meditació, respiració profunda i pensament positiu dins el nostre dia a dia, sentir-nos part activa del control sobre la nostra salut i cultivar les relacions socials.

Aquests són els principals aspectes a tenir en compte per tenir cura del nostre cervell, però tot i així, no estem exempts de desenvolupar una patologia neurodegenerativa. Així doncs, també és important entendre que la vida no s’acaba amb una demència. Hem d’aprendre a conviure-hi (i també el nostre entorn), ja que potser perdrem la memòria o l’atenció o el vocabulari, o les capacitats físiques, però la memòria emocional sempre preval (“potser no recordem el què, però sí el com”); tingue’m-ho sempre present.

 

-Bibliografia:

*https://elmedicointeractivo.com/es-posible-revertir-la-demencia-con-antiinflamatorios-a-nivel-cerebral/ (traducció de l’article original)

*EL CEREBRO QUE CURA (Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz). Ed.Plataforma Actual.

*”What you can do to prevent Alzheimer’s?” (Ted Talk de Lisa Genova)

*https://www.physiology.org/doi/full/10.1152/japplphysiol.00164.2004 (+ info.sobre efecte antiinflamatori de l’exercici).

-Imatges:

*Extretes de la Ted Talk de Lisa Genova.

*lifeder.com

*https://www.plataformaeditorial.com/libro/7900-el-cerebro-que-cura

-Anna-

Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-

Avançaments tecnològics i la seva aplicació en la salut

“No puc pretendre ser una persona sense por, però la meva sensació predominant és de gratitud” – Oliver Sacks.

Ahir vaig tenir l’enorme plaer de fer una xerrada sobre “Avançaments tecnològics i la seva aplicació en la salut” dins el marc de la 28ª Quinzena de Salut per la Gent Gran (aquí us en deixo el Tríptic), organitzada pel Districte de Sants-Montjuïc. Avui que ja ho puc fer de forma oficial, m’agradaria compartir-vos-en un resum (molt resum) i l’experiència. També m’agradaria compartir com d’afortunada em sento pel fet d’haver representat els fisioterapeutes com a col·lectiu del personal sanitari que intenta divulgar coneixement a la població. Malgrat que és un tema que aparentment s’escapi del nostre coneixement, som professionals formats i encuriosits per poder aprendre i ensenyar, i molts dels nostres pacients (o nosaltres mateixos) són usuaris d’aquesta tecnologia i l’hem de conèixer de primera mà.

I ara sí, som-hi! A continuació la llista de temes tractats i el per què.

1. Desfibril·lador extern automàtic (DEA)
2. Drone AMBULÀNCIA
3. Desfibril·lador automàtic implantable (DAI) vs. MARCAPASSOS
4. TELEASSISTÈNCIA + Projecte Cuida’t (Creu Roja)
5. BOMBES INSULINA
6. ROBÒTICA (dispensadors farmacèutics, Robot cirugià Da Vinci i nanorobots per diagnosticar i curar el càncer).
7. OPTOGENÈTICA

Per seleccionar els temes tractats em vaig basar en les patologies o circumstàncies que ens afecten més a tots plegats. Les patologies cardíaques, juntament amb les vasculars, són la principal causa de mort al món (d’aquí els 3 primers dispositius dels que parlo); a Espanya, el 18% de la població és major de 65 anys (2014) amb una esperança de vida mitjana de 83 anys i s’estima que un 92% del total de les morts són degudes a malalties cròniques (per això calen sistemes per prevenir-les i controlar-les de forma més eficient, i la teleassistència és un d’ells); la diabetis afecta a un 8’5% de la població mundial (2014) i les previsions de cara a 2030 la situen com a 7ª causa de mort de la població (una part dels afectats són nens i adolescents que requereixen un control constant i les bombes d’insulina es plantegen com un sistema efectiu per millorar i facilitar el seu maneig); el càncer afecta persones de totes les edats i és responsable d’1/6 part de les morts mundials (2015) (d’aquí el plantejament de les millores per al seu diagnòstic i tractament mitjançant l’ús de la robòtica); els trastorns mentals (en especial ansietat i depressió) són la principal causa de discapacitat entre la població activa i causen una gran despesa econòmica per la qual cosa millorar-ne el seu diagnòstic i tractament i fer-ho de forma menys invasiva seria un gran avenç, així com la possibilitat de prevenir o disminuir els danys causats per les patologies neurodegeneratives (aquest és, segons el meu punt de vista, el gran repte de l’optògenètica).

A mode introductori em vaig plantejar com havia canviat la tecnologia de la salut del s.XX al S.XXI i per què.

Per una banda, durant el s.XX el gran revulsiu dels canvis van ser les guerres. Això va fer que hi haguéssin millores i canvis en els materials orto-protèsics i en l’instrumental quirúrgic, que milloréssin les condicions d’higiene, esterilitat i els antibiòtics. El model a seguir contemplava una medecina humanitzada, amb el metge a la vora del llit. Es va descobrir el sistema de determinació dels grups sanguinis, es van fer les 1es transfusions amb èxit; també es van descobrir múltiples vacunes, les vitamines, l’estructura de l’ADN; es va tractar per primera vegada amb insulina o penicil·lina i es va conèixer el virus de l’VIH.

Per altra banda, el que ha marcat un canvi en aquest segle XXI han estat la revolució de les tecnologies de la informació, la robòtica i la intel·ligència artificial. Això ens està portant a un model més deshumanitzat, o com a mínim, menys proper; tothom té accés a grans quantitats d’informació (no sempre filtrada) i de manera molt ràpida. És el segle del cervell i les bactèries que viuen al nostre intestí, que ens està permetent conèixer molt millor moltes malalties, però també s’obren grans interrogants.

I a partir d’aquí, una breu pinzellada de cada un dels temes:

• DEA: com el seu nom indica és un desfibril·lador, en aquest cas portàtil i dissenyat per fer una atenció ràpida a la persona que pateix una aturada cardíaca per part de qualsevol que ho vegi en aquell moment. En estudis realitzats a EUA i Canadá s’ha demostrat que el seu ús duplica la supervivència dels afectats per una aturada cardíaca, tant a curt com a llarg termini. L’impacte que es calcula és el de salvar unes 1700 vides l’any, senzillament col·locant-lo i apretant un botó. Però el DEA multiplica la seva eficàcia quan va acompanyat de RCP (reanimació cardio-pulmonar bàsica). *Cada minut que passa una persona sense RCP, la probabilitat de mort augmenta un 10%.

 

• Drone AMBULÀNCIA: projecte desenvolupat per l’estudiant Alec Momont que va pensar que les característiques d’aquests aparells voladors millorarien en rapidesa i eficàcia l’atenció en una aturada cardíaca i és que, aquests dispositius, permeten arribar al lloc dels fets en menys d’1 minut ja que poden viatjar fins a 100km/h. Incorporen un GPS per localitzar el mòbil que ha trucat per l’emergència, micròfon, altaveus i càmeres (perquè un equip mèdic pugui guiar l’atenció en tot moment) i el propi desfibril·lador. Vídeo.
• DAI vs. MARCAPASSOS: dos dispositius creats per fer front a les arrítmies que pot patir el cor, però el DAI és capaç de revertir la situació de mort sobtada, cosa que el marcapassos no pot fer. Tots 2 es col·loquen amb una petita intervenció quirúrgica i el DAI és una mica més gran que el marcapassos ja que incorpora un ordenador que registra l’estat del cor i els tractament que se li apliquen per enviar la informació directament al cardiòleg.

 

• TELEASSISTÈNCIA + Projecte Cuida’t (Creu Roja): la teleassistència és un servei que té com a finalitat ajudar a les persones grans amb discapacitat o dependència perquè puguin seguir vivint a casa seva amb seguretat, i buscant reduir el risc d’aïllament. Consisteix en la instal·lació d’un aparell molt senzill a l’habitatge de l’usuari, connectat mitjançant la línia telefònica a una central receptora, amb la qual es pot comunicar en cas d’urgència simplement prement un botó.
  Des del centre d’atenció, uns professionals atenen la consulta i activen, si cal, el recurs més adient per cada situació: localitzar els familiars o persones de contacte, desplaçar una unitat mòbil al domicili de la persona usuària o activar altres serveis d’urgència. El “Cuida’t” neix amb la mateixa idea però fent extensible el servei al mòbil i, per tant, al carrer. Permet també fer un seguiment més acurat de les malalties del pacient, enviar-li recordatoris de medicació o visites mèdiques, etc.

 

Teleassistència

Cuida’t

• BOMBES d’INSULINA: aparells dissenyats per simular el funcionament d’un pàncrees normal, alliberant petites dosis d’insulina a mode de glucèmia basal i indicant la quantitat de bolus extra necessari després dels àpats. Connectats a un cateter que s’ha d’anar canviant cada 2-3 dies. Han d’anar acompanyades d’un control exhaustiu dut a terme per un endocrinòleg i una enfermera que n’ensenya el maneig més bàsic i els sistemes per monitoritzar els nivells de sucre en sang. *De moment el seu ús està pensat per a diabètics tipus I.

• ROBÒTICA
  • Dispensadors farmacèutics: carrets auto-propulsats i connectats a la wifi de l’hospital que tenen per funció repartir la medicació entre els pacients ingressats a l’hospital.

• Robot cirugià Da Vinci: robot dissenyat per Ken Goldberg i el seu equip amb la idea de fer les cirurgies menys invasives i més segures i ràpides.

• Nanorobots per diagnosticar i curar el càncer i altres patologies: diferents nanodispositius acompanyats de més tecnologia fets per fer més eficaç el diagnòstic del càncer o un infart de miocardi, per determinar quin fàrmac quimioteràpic és més eficaç per tractar un tumor o per bloquejar els vasos sanguinis que aporten nutrients a un determinat tumor, fent que aquest mori (video).

• OPTOGENÈTICA: tècnica sobre la que ja vaig parlar àmpliament en una entrada d’aquest blog i que un dels seus creadors defineix com un comandament a distància per activar i desactivar neurones”.  I això ho faria a través de feixos de llum. Us deixo un vídeo per si en voleu saber més.

Per acabar la xerrada vaig plantejar una mica quins reptes de futur se’ns plantejaven amb aquests avenços tecnològics:

• S’ha de treballar per fer que la tecnologia sigui accessible a tothom, per generar igualtat d’oportunitats.
• No hem de veure la tecnologia com l’enemic, però hem de saber entendre-la i gestionar-la adequadament (seguretat).
• Tots aquests ginys ens ajuden a guanyar en qualitat de vida, en rapidesa, però s’enfoquen molt a la cura. Hem de començar a entendre la importància de fer pedagogia per prevenir, per actuar abans que ja estem malalts, i fer-nos responsables actius de la nostra salut.

 

No vull acabar sense fer el agraïments necessaris: al Carles Armengol que és, de fet, qui m’ha brindat aquesta oportunitat i al meu germà Xavi, sense qui no me n’hauria assabentat; a la Laia, per tota l’ajuda i la paciència que va tenir explicant-me el funcionament de les bombes d’insulina 🙂 ; a les meves companyes de feina (Montse i Marta) per fer difusió de la xerrada i per deixar-me compartir-la amb els nostres participants que tant em van animar els dies previs; als meus pares per fer-me de conillet d’índies les vegades que ha fet falta i per venir-me a veure amb la il·lusió als ulls; a la resta de família i amics que m’ha animat i escoltat i confiat en mi els mesos de preparació; i a qui ahir em va venir a escoltar. MOLTES GRÀCIES! Ha estat una experiència xulíssima!

-Fonts i enllaços consultats:

www.who.int
http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0325-00752017000200001
https://clinic-cloud.com/blog/avances-tecnologicos-en-la-medicina-desde-el-siglo-xx/
Aportación de valor de las tecnologías en el sector sanitario. PWC, 2007.
https://youtu.be/ffxLVXbucDA
http://amp.infosalus.com/asistencia/noticia-desfibriladores-externos-automaticos-duplican-supervivencia-paro-cardiaco-20180316072550.html?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&__twitter_impression=trueApunts curs de RCP i DEA. JL Estrada.
https://www.mediatrends.es/a/65069/dron-ambulancia-holanda-salva-vidas/
https://youtu.be/GumSx2W9Wgk
Vivir con un DAI. Manual del Paciente. Sociedad española de Cardiología, 2014.
https://medlineplus.gov/spanish/pacemakersandimplantabledefibrillators.html
https://youtu.be/hQHRQz-UUEM
http://www.heartfailurematters.org/es_ES/%C2%BFQu%C3%A9-puede-hacer-su-m%C3%A9dico%3F/Desfibrilador-Automatico-Implantable-DAI
http://www.fundaciondelcorazon.com/corazon-facil/recursos-didacticos/marcapasos-dai.html
http://ajuntament.barcelona.cat/gentgran/ca/canal/teleassistencia
https://www.social.cat/noticia/7870/cuidat-el-nou-projecte-tecnologic-per-fomentar-lautoproteccio-i-la-seguretat-de-les-person?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twiter
https://www.pancan.org/section_en_espanol/learn_about_pan_cancer/what_is_the_pancreas.php
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001214.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/001214.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000305.htm
https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/000313.htm
http://www.fundaciondiabetes.org/infantil/177/tipos-de-diabetes-ninos
https://www.diabetes.ascensia.es/blog/blog-detail-one/
http://www.medtronicdiabeteslatino.com/productos/bombas-de-insulina/que-es-una-bomba-de-insulina
http://www.fundaciondiabetes.org/infantil/185/bomba-de-insulina-ninos
http://www.fundaciondiabetes.org/general/articulo/173/sistemas-de-monitorizacion-continua-de-glucosa
https://www.youtube.com/watch?v=399x30c8JIk
http://www.ccma.cat/324/salut-financara-laparell-de-monitoratge-continu-de-glucosa-als-diabetics-de-tipus-1/noticia/2837150/
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-12-09-17/4216962/
http://www.expansion.com/tecnologia/2017/04/15/58f24ada22601d67308b460b.html
http://www.cartif.com/proyectos/item/680-robomed-robots-dispensadores-de-medicamentos.html
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-rincon-mas-interesante-del-planeta/4247360/
https://www.ecured.cu/Nanopart%C3%ADculas
http://www.elmundo.es/elmundo/2012/03/26/nanotecnologia/1332760914.html
http://www.abc.es/salud/tecnologia-salud/abci-nanorrobots-programados-para-matar-cancer-201802121709_noticia.html
https://players.brightcove.net/55814260001/SyGj52bf_default/index.html?videoId=5731480394001
http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-cazador-de-cerebros/cazador-cerebros-hacking-life/4330562/
http://www.abc.es/ciencia/abci-gero-miesenbock-optogenetica-como-mando-distancia-para-activar-y-desactivar-neuronas-201606201532_noticia.html
https://apapatxar.wordpress.com/2017/03/21/optogenetica/
https://youtu.be/TRkap3rBf14
https://www.youtube.com/watch?v=AIc-okTrxgg&feature=youtu.be (PLUS OPTOGENÈTICA)
http://www.ccr.cat/

-Imatges:

Lamps-Aldama, Adam, Gencat, Creu Roja, CardioGuadalajara, Cartif, CASG.

-Anna-

La respiració: per què ens calma?

“Respirar para sentir mejor
Respirar para aliviar el dolor
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar
Respirar”

Cançó “Respirar“, Bebe.

Vull enllaçar l’entrada de la setmana passada, on us parlava de la meva experiència amb el mindfulness, amb la d’aquesta setmana. Us vaig explicar que la respiració, juntament amb l’atenció al moment present, conformen la base del mindfulness. I per què és tant important la respiració? A què ens ajuda exactament?

Abans de res, és important que tinguem clar on hi ha els centres respiratoris del nostre cos, com respirem i per què és tant important el diafragma.

No sé si recordareu, quan us vaig explicar l’anatomia bàsica del sistema nerviós, que us vaig parlar del tronc encefàlic. Aquesta és una estructura situada a la base del cervell, per davant del cerebel. Conté 3 parts: el mesencèfal, el pont o protuberància i el bulb raquidi, i és en aquests 2 últims on hi ha els centres respiratoris que controlen la respiració de forma automàtica, tant la seva freqüència com el seu ritme. Tot i així, hi ha una part del control de la respiració que també pot fer-se de forma voluntària, a través de la contracció del diafragma i la resta de musculatura respiratòria.

http://2.bp.blogspot.com/-NA2K_ko-aFM/Tcmevs-rcfI/AAAAAAAAACI/V1kmsIil9Dk/s1600/te_i_01.jpg

https://guillermonahum.files.wordpress.com/2011/01/plano20sagital.jpg

Al llarg del cos, hi ha diversos receptors de tipus químic (que capten variacions de pH i oxigen i diòxid de carboni en sang) i mecànic (que capten els canvis d’estirament dels músculs respiratoris), a més dels que hi ha a la mucosa de les vies respiratòries (que ens serveixen d’alerta i protecció contra substàncies irritants/tòxiques). Tots ells envien informació als centres respiratoris i aquests la transmeten a través del nervi vague a la musculatura respiratòria per controlar-ne els paràmetres.

Receptors respiratoris perifèrics

Regulació de la respiració

 

 

 

 

 

Com respirem doncs? (quan parlo de respirar incloc la inspiració i l’espiració, que en situacions normals sol ser “passiva”). La Marta ens ho va explicar molt bé al seu post sobre activitat física i sòl pelvià. Jo tant sols en faré un breu resum i algun afegit.

Per la respiració és bàsica la física: que hi hagi un intercanvi de pressions correcte i que els músculs puguin fer la força adequadament. Els músculs que intervenen en la inspiració normal són els escalens, els intercostals, els subcostals, el transvers del tòrax i, el nostre protagonista, el diafragma (a la imatge, des de diferents punts de vista, perquè veieu bé la forma i la gran quantitat de relacions que té amb altres estructures de tots tipus: óssos, nervis, venes, vísceres etc; després en parlarem). L’espiració es fa de forma passiva per la relaxació dels músculs mencionats.

Perquè entengueu la dinàmica agafaré l’exemple d’un post que va escriure una altra companya fisio (us deixo l’enllaç; 100% recomanat) i us deixo un vídeo també. En condicions neutres, la pressió a la cavitat toràcica és igual o una mica superior a l’atmosfèrica. El nostre tòrax és com una xeringa, i el diafragma és l’èmbol. Durant la inspiració traccionem l’èmbol (el diafragma), augmentant l’espai a la cavitat toràcica, fent així que la pressió disminueixi i que l’aire pugui entrar als pulmons. Quan el diafragma es relaxa, torna a augmentar la pressió, i l’aire va sortint fins que es tornen a igualar les pressions.

Quan hem de respirar profundament, necessitem que intervingui més musculatura. Durant la inspiració necessitem l’ajuda del pectoral major i els serrats anterior i posterior; durant l’espiració forçada, dels intercostals interns i el transvers i els rectes de l’abdomen.

Ara que ja sabeu això, per què créieu que és tan important que el nostre diafragma estigui en bon estat?

• En primer lloc per respirar bé. D’això en dependrà directament la bona oxigenació que fem dels diferents teixits del cos.
• Com hem anat veient, el diafragma està en contacte amb l’estern, la revora costal de la paret toràcica, les últimes costelles i amb les vèrtebres dorsals (de forma indirecta) i lumbars. Per tot això ens pot donar problemes articulars a aquests nivells i, de retruc, problemes a altres músculs, així com també molts problemes posturals.
• Té un treball conjunt amb el diafragma pèlvic (com ens va explicar la Marta) i juga un paper plau amb les pressions que aquest rep. Si aquesta relació està alterada, podem tenir diferents problemàtiques al sòl pèlvic i a nivell visceral.
• El diafragma parteix el nostre cos per la meitat, separant els pulmons i el cor de la resta de vísceres. El seu moviment durant la respiració és rítmic, fent així un massatge dels òrgans que hi queden a sota, bàsic per a un bon funcionament de tots ells.
• Té una relació directa amb l’esòfag, que passa a través d’un dels seus hiats. Les alteracions de tensió del diafragma poden afectar doncs a la digestió.
• Juntament amb l’esòfag passen els troncs del nervi vague, que com ja us vaig explicar també està relacionat amb quasi totes les vísceres (recordeu, incloent l’intestí i la important relació d’aquest amb el cervell i la microbiota), és bàsic per regular el sistema nerviós parasimpàtic, i és qui envia els missatges dels centres respiratoris al propi diafragma. Entendreu doncs que novament un excès de tensió no és beneficiós.
• També té relació directa amb l’artèria aorta, la vena cava i els troncs limfàtics toràcics. En aquest cas, un excès de tensió al diafragma pot provocar problemes circul·latoris, tant a un nivell més perifèric (perquè el bombeig del diafragma afavoreix el retorn venós i el drenatge limfàtic), com a nivell més central, influïnt en el desenvolupament d’hipertensió. La influència a aquest nivell és doble, ja que els canvis de volum pulmonar fan un massatge sobre el cor, afavorint així la regulació del seu ritme.

*Des d’ara segur que voldreu tenir molta més cura del vostre diafragma. Us deixo un vídeo, novament dels companys de “fisioterapia online”, que explica com fer-vos-hi un automassatge.

I finalment acabem amb la qüestió que porta per títol el post: per què ens calmem quan respirem profundament?

Fins ara, la ciència desconeixia l’explicació exacta a aquesta pregunta. Fa poc s’ha sabut de l’existència d’un grup de 350 neurones situades a nivell dels centres respiratoris i que tenen 2 característiques molt especials:

• La 1ª és que estan més actives com més activa és la respiració, és a dir, que el nº de neurones activades és proporcional a la velocitat a la que respirem.
• La 2ª és que envien missatges al locus coeruleus, zona del cervell de la que ja us vaig parlar amb l’Alzheimer. És un nucli del sistema nerviós parasimpàtic que regula, entre d’altres, el cicle de la son, impulsos bàsics (com l’ira o la sexualitat), la resposta a l’estrès, el ritme cardíac, etc.

Entendreu doncs que com menys s’activin aquestes neurones (respirant més lent) menys missatges enviaran al locus coeruleus i més tranquils estarem.

*S’ha de dir que aquestes observacions s’han fet sobre ratolins, però el grup que ha dut a terme la investigació creu que és pot extrapolar als èssers humans.

Per acabar us deixo amb una imatge d’aquestes neurones (les de color verd). Les de color vermell són altres neurones d’una altra part dels centres respiratòries conegudes com a complex preBötzinger (o marcapassos de la respiració). Respireu bé!

*Fonts i enllaços consultats:

1. https://www.fisioterapia-online.com/articulos/el-control-de-la-respiracion
2. Atlas de anatomía Prometheus. Gilroy AM et al. Ed.Médica Panamericana, Madrid (2008).
3. Neuroanatomía clínica. Waxman SG. McGraw Hill (2011). 26a edició.
4. https://masquefisioterapia.wordpress.com/2013/11/03/redescubriendo-el-diafragma/
5. https://www.youtube.com/watch?v=3sRTD161pG0 (propiedad de fisioterapia-online.com)
6. http://www.lavanguardia.com/ciencia/cuerpo-humano/20170331/421320240076/halladas-neuronas-explican-respirar-hondo-relaja.html?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=botones_sociales

 

-Anna-

Solitud i mort prematura

“…la bona vida s’obté ressonant amb el nostre entorn, vivint connectats amb el món. En les relacions, en l’art, en la naturalesa… busquem estar en contacte amb l’existència, que ens emocionin i emocionar els altres. Les experiències de connexió sempre tenen una qualitat transformadora” – Hartmut Rosa (filòsof i sociòleg alemany en entrevista a “La Vanguardia” el 3 de maig de 2016).

Aquesta setmana he decidit fer un canvi de rumb, sortir-me del paper de fisioterapeuta que us explica un concepte concret per passar a la part psicosocial de la nostra professió i reflexionar sobre una notícia que em va cridar l’atenció fa un temps: la solitud augmenta el risc de mort prematura. Així de contundent.

La solitud té una localització concreta dins del cervell; bé, la solitud en sí no, la sensació. I unes neurones destinades a fer-la notar. Aquestes es troben al nucli dorsal del rafe, és a dir, un nucli  que forma part d’un conjunt localitzat al tronc de l’encèfal (+ informació) i que són els encarregats de fer funcionar el sistema serotoninèrgic del cervell. Aquest sistema regula aspectes diversos com la conducta social, l’alimentació, la son, l’atenció, etc. Les neurones d’aquest nucli s’activen quan l’individu entra en contacte amb altres individus, iniciant així un circuit de recompensa, que premia la interacció social amb una descàrrega de serotonina (nivells baixos d’aquest neurotransmissor s’associen a depressió). Per altra banda, sembla ser que l’activació d’aquesta part del cervell no depén només de la interacció social en sí, sinó també de la jerarquia social. Això és, que com més èxit té la persona, més activació hi ha d’aquestes neurones.(1)

La recerca fa un temps que es fa ressó del fet que la soledat pot ser tant dolenta com l’obesitat o un ictus per la salut. I en què basa unes afirmacions tant contundents? Doncs en investigacions fetes sobre més de 3 mil·lions de persones que conclouen que aquells que se senten sols o que estan aïllats tenen un 30% més de risc de mort prematura. El principal problema amb el que xoca aquest estudi és allò de: “què va primer? l’ou o la gallina?”. Em refereixo a què determinar si la soledat és la causa o l’efecte d’una malaltia crònica és difícil de determinar, però si alguna cosa hem de treure en clar d’això és que s’ha de donar més importància a les relacions socials, i deixar de banalitzar aquesta esfera de la nostra vida.

Tot va sorgir a raó que un equip d’una universitat de Chicago va voler saber si la solitud, l’aïllament social o el fet de viure sol, podien comportar una mort prematura, i quantificar-ne els efectes. Partien de la base que aquests factors socials podien ser tant o més perjudicials que altres factors ja comprovats, tals com la contaminació, la inactivitat física o fumar, degut a què havien dut a terme un estudi previ on s’associava la solitud a un augment de l’expressió dels gens inflamatoris i una disminució dels gens encarregats de determinar l’activitat de les respostes antivirals del nostre cos.

Van revisar estudis (metaanàlisis i revisions sistèmàtiques, que compten amb un major grau d’evidència científica) entre els anys 1980 i 2014 on s’establís la soledat, l’aïllament social i el fet de viure sol com a factors determinants per la mort de la persona i van sumar-ne els números per intentar quantificar-ne l’efecte global. Van tenir en compte l’objectivitat o subjectivitat a la que estan lligats els 3 conceptes, a més de si també s’establien altres variables determinants com el sexe o l’edat.

Els resultats, en resum, ja us els he comentat. Si voleu entrar més en detall podeu consultar (2).

Però exactament per què mata la soledat? Doncs perquè el sistema immunitari es debilita i, per tant, estem més exposats a patir malalties. L’expressió gènica dels leucòcits (glòbuls blancs, cèl·lules defensives) i la soledat estan intrínsecament relacionats: un ajuda a propagar l’altre al llarg del temps. (3)

Després d’això queda clar que la solitud no fa cap bé (com a mínim parlant a nivell cel·lular), i no cal conèixer aquests estudis per adonar-se’n. Només cal ser una mica observador per valorar quant necessita l’èsser humà ser social. Socialitzar-nos ens permet compartir experiències; ens fa sentir part d’un grup, ens atorga un rol dins d’aquest grup i això dòna sentit a allò que fem, ens motiva, que al final és el que necessitem per passar a l’acció. Socialitzar ens permet deixar de sentir només la nostra veueta interior, deixar de mirar-nos el nostre melic i prendre cosnciència que el món és ple de persones i maneres de fer diferents; en definitiva, socialitzant aprenem: a compartir, a escoltar, a mirar, etc.

Però tot i així no vull deixar de fer una defensa de l’estar sol. Perquè jo em pregunto: si la persona no té la sensació de solitud, aquesta resposta del sistema immunitari serà igual? Estar sols, i passar-hi hores, perquè no tothom té la mateixa necessitat de socialitzar, comporta grans avantatges també. Permet estar en silenci, que el silenci és descans. Permet analitzar la nostra actitud, els nostres comportaments. Permet cuidar-nos. Són molts els qui gaudeixen de la solitud, entre els quals m’incloc.

Ara però, mentre escric això, em ve al cap que la sensació de soledat ve molt determinada pel fet d’haver elegit, o no, de forma conscient, la situació… Que complicat tot plegat! Què en penseu vosaltres?

(Que quedi clar que aquests últims paràgrafs són la meva mera opinió/reflexió. No tinc estudis de psicologia ni pretenc que aquestes paraules tinguin cap altra funció més que generar una reflexió de tornada).

*Fonts i enllaços consultats:

1. https://hipertextual.com/2016/02/neuronas-de-la-soledad
2. http://www.nhs.uk/news/2015/03March/Pages/Loneliness-increases-risk-of-premature-death.aspx
3. http://www.news.com.au/lifestyle/health/health-problems/loneliness-can-kill-you–researchers-discover-it-can-increase-the-risk-of-premature-death/news-story/b0d5cccb5d50c882fb785b6e00f22174

*Imatges:

(clicant a sobre hi ha l’enllaç a la font usada)

-Anna-

Optogenètica

“…por ahora, el bisturí más preciso en el cerebro humano sigue siendo la palabra. Nosotros ahora podemos llegar a ver cómo actúa sobre el cerebro y lo modifica.” -Karl Deisseroth

Aquesta setmana us vull donar a conèixer una tècnica que s’està “posant de moda” entre la comunitat mèdica i neurocientífica: l’optogenètica. Se li auguren grans èxits, tant per la prevenció com per al tractament de múltiples malalties (neurodegeneratives, mentals, etc.) com per altres problemes (addiccions, dolor, etc.). De moment us en faig la introducció i en futures entrades tractarem en detall la seva aplicabilitat sobre patologies concretes.

DEFINICIÓ I BASES DE FUNCIONAMENT (1)

“L’optogenética és una tècnica experimental que combina procediments d’enginyeria genètica i de física òptica per marcar neurones específiques del cervell i poder activar-les després a voluntat mitjançant raigs de llum de determinada freqüència” (Morgado, 2016).

Les tècniques clàssiques de manipulació i control experimental del cervell afronten problemes de falta de resolució espaial i temporal, cosa que compromet i dificulta l’interpretació dels resultats que s’obtenen quan es manipula experimentalment el cervell. Crick, va proposar ja al 1979 que la llum seria una gran alternativa ja que es pot administrar en pulsos breus i precisos. Però en aquella època faltava saber com activar les neurones amb llum. Avui en dia, s’ha descobert que alguns microorganismes produeixen opsines, unes proteïnes que controlen i regulen el flux de càrregues elèctriques a través de les seves membranes en resposta a la llum. De fet, tot va començar cap a l’any 2000 a través de les investigacions que equips japonesos van fer sobre l’alga verda unicel·lular Chlamydomonas reinhardtii. Després a Alemanya, basant-se en aquestes investigacions, es va descobrir que, segons la seqüència de gens, es codificaven 2 proteïnes diferents, cada una de les quals reaccionava a la llum. Les van anomenar ChR1 i ChR2. Paral·lelament a Estats Units van veure que la llum regulava el comportament de l’alga.

La idea, a partir de llavors, va ser poder introduir el gens d’aquestes proteïnes en mamífers per així poder-les activar amb llum i que servissin com a eina de control neuronal i cerebral. Van haver de passar anys, però al final es va aconseguir mitjançant virus benignes com a mitjà de transport. Actualment s’han descobert diverses formes alternatives com l’electroporació (per més informació llegir 1r paràgraf de la pàg.2 de l’article de Morgado, 2016), l’existència d’altres opsines (halorrodopsines) i altres fotoproteïnes (naturals o artificials) que es poden activar de forma selectiva en molt poc temps (mil·lèssimes de segon) quan reben el raig de llum adequat (comportament que segueixen les neurones i els circuits neuronals).

*Cal recordar, que a més de la llum, les proteïnes fotoreceptores necessiten d’una forma de vitamina A anomenada retinaldehid com a cofactor activador (les membranes cel·lulars dels mamífers solen tenir-ne de sobres).

El següent pas va ser desenvolupar tècniques i procediments per aconseguir que les fotoproteïnes es fabriquéssin i instal·léssin únicament en grups específics de neurones. Una vegada més, s’hi va arribar per diferents camins: promotors genètics (seqüències d’ADN a les que s’uneixen els enzims que inicien la transcripció d’un determinat gen), ús d’antibiòtics com la doxiciclina, o l’ús dels virus benignes novament.

En el present, la revolució tècnica ha tingut lloc a la font que s’utilitza per il·luminar les neurones: primer, eren LED, però escalfaven massa i costava de dirigir la llum. El que s’utilitza ara són cables de fibra òptica, que s’implanten intracranialment en llocs molt precisos. Permeten una il·luminació molt precisa i, al mateix temps, el registre de l’activitat de les neurones que s’activen. L’ús de cables conjuntament amb la microscopia electrònica han permès desenvolupar una tècnica anomenada “all-optical interrogation of neural circuits“, que consisteix en la lectura i manipulació simultánia de l’activitat d’un determinat circuit nerviós mitjançant la llum, amb molta precisió.

Aquí podeu veure un ratolinet sent estimulat.

Us deixo un vídeo resum senzill sobre l’optogenètica, els reptes i les seves utilitats.

UTILITAT DE L’OPTOGENÈTICA (1,2)

Amb els treballs fets fins a la data, la majoria aplicats sobre rates i ratolins, s’ha pogut:

-discernir grups cel·lulars responsables d’inhibir o activar estats fisiològics i motivacionals com ara: el dolor, la gana, la set, la respiració, els ritmes circadians, la son, la son REM, la conducta d’aparellament i la parental, l’agressivitat o el reforç.

-marcar i evocar memòries de por, crear memòries falses o, fins i tot, borrar-ne d’existents, manipulant les espines dendrítiques de les neurones, afavorides per l’aprenentatge.

-estimular el creixement neuronal mitjançant l’activació optogenètica del neurotransmissor GABA (inhibidor al sistema nerviós central).

-suprimir comportaments depressius mitjançant l’evocació optogenètica de memòries positives.

-discernir circuits neuronals implicats en la transmissió de la informació sensorial de diferents tipus.

-localitzar mapes d’activitat neuronal relacionats amb el comportament o estats cognitius o motivacionals específics gràcies a la combinació de l’optogenètica amb tècniques de neuroimatge funcional com el TAC.

-Ha començat a jugar un paper important en les patologies neurològiques i les malalties mentals (localització de l’activitat neuronal durant les convulsions epilèptiques, circuits que controlen els períodes ON-OFF a la malaltia de Parkinson o identificació d’aspectes neoplàsics o degeneratius en models animals amb malaltia d’Alzheimer).

-Recentment, en un estudi fet a Alemanya utilitzant cries de peix zebra, també s’ha pogut reparar un circuit neuronal danyat. Amb llum, han promogut la producció d’una proteïna bàsica per fer aquesta reparació. (4)

>El mateix Morgado recomana la lectura d’una revisió de Deisseroth K per a tenir molt més clara la utilitat i els futurs reptes de l’optogenètica. Aquí us deixo l’enllaç: Optogenetics: 10 years of microbial opsins in neuroscience. Nat Neurosci 201.; 18: 1213-25.

A més, us deixo una entrevista que recentment li van fer a Deisseroth a “La Vanguardia”.

Fins aquí l’entrada. Espero que l’hagueu disfrutada.

>Fonts i enllaços consultats

1. Morgado I. Optogenética: historia, fundamentos y relevancia presente y futura. Rev Neurol 2016; 62: 123-8.
2. http://one.lavanguardia.com/optogenetica-encender-y-apagar-neuronas-para-entender-el-cerebro/
3. https://www.technologynetworks.com/neuroscience/news/bright-prospects-repairing-neurons-light-283786

>Imatges

*http://www.robotspacebrain.com/wp-content/uploads/2013/10/Optogenetics.png

-Anna-

Addició al sexe

Aquesta setmana tenim una nova col·laboració, ella és Verònica Ferrer. Graduada en Psicologia per la Universitat de Barcelona i màster en Psicologia Clínica i Medicina Conductual per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment treballar a l’Hospital Universitari Dexeus, en el servei de Psiquiatria, Psicologia i Medicina Psicosomàtica com a psicòloga especialitzada en addició al sexe.

Amb aquesta formació i experiència vam considerar molt interessant proposar-li fer una entrada per a parlar d’un tema com aquest. Primer perquè és poc conegut i existeix poca informació al respecte, però també perquè pensem que és molt interessant entendre la sexualitat i la possible addició al sexe des d’una perspectiva de la psicologia.

Ens ha facilitat un link d’una entrevista que li van fer en el Congrés Nacional d’Addiccions i Patologista Dual a Madrid aquest any. Us el deixo a continuació i la seva entrada sobre l’addició al sexe: https://www.youtube.com/watch?v=qNESpQnh7cQ

“Las ruinas son un regalo, las ruinas son el camino a la transformación.”

(Come, reza, ama)

Tot i que les dades epidemiològiques sobre aquest trastorn no són concloents i les taxes d’aparició varien segons la literatura, Langstrom y Hanson, dos autors suecs que varen realitzar un estudi l’any 2006 amb població general, ja apuntaven que un 12,1% d’homes i un 6,8% de dones podrien classificar-se com a hipersexuals, i que a més, un 10,5% dels participants més actius sexualment reportaven nivells més alts de conductes sexuals de risc, dificultat de control de la conducta sexual i major simptomatologia psiquiàtrica comòrbida.

Segons un altre estudi (Reid et al, 2012), s’estimava que la prevalença de comportaments hipersexuals està entre un 3 i 6%. Segurament, amb el desenvolupament d’internet (i del cibersexe) aquests valors vagin en augment.

Però, què es realment l’addicció al sexe?
L’addicció al sexe (o Hipersexualitat primària) podria considerar-se com una addicció comportamental, com ho és el Joc Patològic. Tot i així, encara no s’inclou com a entitat diagnòstica pròpia en les diferents edicions del DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders – American Psychiatric Association)  ni de la CIE (Clasificación Internacional de Enfermedades –  Organización Mundial de la Salut).
De fet, la seva classificació avui en dia encara és ambigua i genera controvèrsia.

Aquest trastorn presenta característiques i mecanismes (que detallarem més endavant) que tenen gran semblança amb les altres addiccions, tant a substàncies com comportamentals.

L’addicció al sexe es distingeix per:

• Existència de fantasies, pensaments i desig sexual apremiant, amb elements de tolerància o abstinència i urgència.
• Inversió de quantitat de temps excessiva en fantasies o impuls cap al sexe, així com planificació i realització compulsiva de la conducta sexual.
• Ús del sexe com a resposta a la pròpia impulsivitat sexual i a estats d’ànim (depressió, avorriment, soledat, irritabilitat, eufòria…) o per fer front a l’ansietat o estrès.
• Intents repetits per controlar la conducta sexual o les fantasies.
• Deteriorament laboral, professional, familiar, econòmic o de salut.

L’addicte al sexe seria com un alcohòlic que es caracteritza per una hipersexualitat que, al no saciar-se, està permanentment present en el pacient. Prescindeix per complet de la tendresa en la relació íntima i manifesta una pèrdua de control. Amb el sexe, es busca reduir l’ansietat o escapar d’un desassossec intern. El sexe es converteix en un remei per reduir el malestar emocional, utilitzant-lo com una estratègia d’afrontament. (Echebúrua, 2012).

MODELS EXPLICATIUS – ETIOLOGIA DEL TRASTORN

Existeixen diferents perspectives o models per explicar l’aparició de l’ “addicció al sexe”.

• Model Impulsiu

Alguns investigadors insisteixen que la hipersexualitat és un “Trastorn del control dels impulsos”, com a resposta excessiva a l’estrès i amb dèficit en el control dels impulsos (Chiclana, 2013). Així doncs, segons aquest model, l’aparició de “ l’addicció al sexe” vindria  donada per l’existència d’altre simptomatologia de tipus impulsiu.

• Model Compulsiu

Altres autors proposen que el trastorn hipersexual o “addicció al sexe” es una variant del Trastorn Obsessiu Compulsiu, per la forma que moltes vegades es presenta: amb l’objectiu clar de reduir l’ansietat i no tant d’obtenir plaer purament sexual. Per tant, “ l’addicció al sexe” estaria impulsada per una simptomatologia obsessiva – compulsiva prèvia, amb la presència d’uns pensaments/fantasies sexuals obsessius i d’unes compulsions (conducta sexual) per alleujar l’ansietat.

• Model de l’addicció

Es podria considerar la conducta sexual fora de control com addictiva al reunir característiques similars a les addiccions químiques. Ja en parlàvem al principi.

A nivell clínic, hem pogut comprovar l’existència de la tolerància, habituació i síndrome d’abstinència en molts pacients, tal com passa en altres addiccions. A més, en la sexualitat la recompensa fisiològica ve donada per la pròpia activitat sexual i s’activen les vies nervioses del sistema de recompensa: la dopamina, la serotonina i la noradrenalina.

  PATOLOGIA COMÒRBIDA MÉS FREQÜENT EN PACIENTS ADDICTES AL SEXE

• Trastorn estat d’ànim: 72%
• Trastorn d’ansietat: 38%
• Abús substàncies: 40%
• TDAH:18%
• Trastorns de Personalitat

 CONDUCTES MÉS FREQÜENTS EN L’ADDICCIÓ AL SEXE

• Masturbació compulsiva: 83%
• Pornografia: 72%
• Cibersexe: 39%
• Prostitució: 21%
• Clubs Strip: 3,5%
• Voyeurisme: 2%
• Fetitxisme: 3%
• Sadomasoquisme: 8%

Com veiem, una de les conductes més freqüents és el cibersexe i la pornografia. Relacions sexuals a través d’internet, web cam, vídeos pornogràfics o contacte amb prostitutes “on-line”.

Amb l’augment de l’ús d’Internet els darrers 10 anys, la conducta sexual per Internet també ha anat in crescendo i l’ addicció al sexe molts cops s’ha convertit en addicció al cibersexe..

DIAGNÒSTIC

La darrera edició del DSM (DSM5) proposava en el seu esborrany el diagnòstic de Trastorn Hipersexual (Hypersexual Disorder). Això va suposar un alleujament per molts professionals que ens dediquem, entre d’altres, a aquesta problemàtica. Per fi podríem disposar d’un diagnòstic comú.

El criteris diagnòstics que proposaven eren els següents:

A. Durant un període d’almenys sis mesos, la persona presenta fantasies sexuals recurrents i intenses, impulsos sexuals i conducta sexual en associació amb quatre o més dels següents cinc criteris:

1. Consumeix excessiu temps en fantasies i impulsos sexuals, planificant i participant en conductes sexuals.
2. Repetidament desenvolupa aquestes fantasies, impulsos i conductes sexuals com a resposta a estats d’ànim disfòrics (per exemple: ansietat, depressió, avorriment o irritabilitat).
3. Repetidament desenvolupa fantasies, impulsos i conductes sexuals com a resposta a situacions estressants de la vida.
4. Repetits intents per controlar o reduir significativament aquestes fantasies, impulsos i conductes sexuals.
5. Repeteix el comportament sexual sense tenir en conta el risc de dany físic o emocional a ell mateix o a altres.

B. Hi ha un malestar clínicament significatiu, perjudici personal en les àrees social, professional o d’altres tipus de funcionament, associat amb la freqüència i intensitat d’aquestes fantasies, impulsos i conductes sexuals.

C. Aquestes fantasies sexuals, impulsos i conductes no són provocades per efectes fisiològics directes de substàncies exògenes, per exemple, drogues d’abús o medicació, o a episodis maníacs.

D. La persona té almenys 18 anys.

Com hem comentat anteriorment aquest diagnòstic va quedar apartat i ha quedat inclòs dins el “calaix de sastre” de Disfuncions sexuals. El motiu? falta d’acord sobre la etiologia, l’origen del trastorn.

TRACTAMENT

– Psicoteràpia

La Teràpia Cognitiva Conductual (TCC) és el tractament psicològic de primera elecció (Gerber J., 2008) per abordar el Trastorn Hipersexual, ajudant a controlar o disminuir l’activitat sexual excessiva i a millorar l’autoestima, així com la simptomatologia ansiosa y depressiva que s’observa freqüentment en els pacients.

Els objectius de la teràpia, tot i que poden variar segons el pacient, són els següents:

• Autocontrol de la impulsivitat (iniciant amb control d’estímuls)
• Autoconeixement de l’estil cognitiu i disfuncions en la gestió d’emocions
• Aprenentatge en gestió d’emocions
• Millora en habilitats socials, assertivitat i autoestima
• Aprenentatge en solució de problemes
• Aprenentatge en gestió de l’estrès
• Estabilització de simptomatologia comòrbida
• Millora de la relació de parella i la seva sexualitat
• Planificació d’activitats gratificants (en solitari, però també en grup o parella)
• Planificació d’objectius per millorar l’autodirecció (percepció de dirigir i gestionar la vida).

Què és la Teràpia Cognitiva Conductual (TCC)?

La Teràpia Cognitiva Conductual és una teràpia psicològica enfocada a la vinculació del pensament i la conducta. Combina tècniques de reestructuració cognitiva (estratègia destinada a modificar la manera d’interpretar les situacions i la valoració subjectiva), l’entrenament en relaxació i estratègies d’afrontament (a l’estrès, a problemes, …) i exposició.

Terapeuta i pacient, treballen en col·laboració. S’analitzen les conductes i creences alterades, practicant estratègies adequades per a cada problema i que després s’han de realitzar en el seu medi natural. Durant el procés terapèutic, el clínic utilitza les diferents estratègies per modificar o flexibilitzar diferents esquemes disfuncionals i pensaments automàtics negatius que es desprenen d’ells.

– Altres teràpies:

Darrerament s’està començant a incloure el Mindfulness (concentració en l’atenció i consciència plena) com a teràpia psicològica adjunta a la TCC. Els resultats encara són pocs, però molts pacients accepten de manera molta positiva la introducció d’ algun mòdul de Mindfulness dins del tractament.

– Farmacologia

El tractament farmacològic també ha de formar part de l’estructura terapèutica. S’ha mencionat la comorbiditat psicopatològica en els pacients hipersexuals, i per tant, la farmacologia també ha d’estar present per tractar aquesta simptomatologia. Els ISRS (Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina) són els fàrmacs d’elecció per aquests casos, ajudant a millorar l’estat d’ànim i controlant la conducta sexual excessiva (Guay DRP, 2009). De fet, en un estudi es van trobar millores significatives amb la Fluoxetina, millorant els símptomes de depressió i reduint la conducta sexual.

Pronòstic

Tots els que ens dediquem a la psicologia o psiquiatria sabem que no tot és blanc o negre. Com hem anat comentant al llarg d’aquest article, l’etiologia no és del tot clara i ens trobem amb molts factors concomitants que influiran decisivament en la evolució del tractament.

La nostra experiència és que els pacients que des d’un principi tenen molt clar que estan davant  d’un problema i que volen sortir-ne per ells mateixos i per la seva família, tindran una millor evolució. Sembla lògic.

Però també influirà la patologia comòrbida (si no hi ha altres addiccions presents o trastorns mentals greus) i la personalitat (persones amb elevada tendència a la impulsivitat, per exemple, tindran més problemes per aconseguir l’autocontrol).

SEXE TRIST

“Molts poden pensar que l’addicció al sexe és una sort, més que un problema de salut. Doncs no, parlem de persones que veuen perillar la seva estabilitat emocional, les relaciones familiars i socials, la seva feina o la seva economia per culpa d’un impuls impossible de frenar” (Josep Mª Farré, psiquiatre i Cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Universitari Quirón Dexeus).

Un cop a la consulta, ens trobem amb molts pacients desesperats, tristos, amb sentiments de culpa i vergonya, angoixa i inclús medicant-se per depressió o ansietat.

Després de fer la recollita protocol·lària d’informació mèdica a la historia clínica, li demanem al pacient que expliqui el motiu de consulta: “sóc addicte al sexe o cibersexe”. Tots, o pràcticament tots repeteixen aquesta frase. Un cop fem la sessió de psicoeducació, explicant el concepte d’addicció, surten encara més convençuts de que, addicció o no, tenen un problema amb el sexe.

Us deixem algunes frases reals d’alguns pacients que al llarg d’alguns anys d’experiència encara recordem:

• “el sexe es converteix en una cosa trista”
• “és com un núvol negre, a punt de ploure”
• “portava una doble vida, ara ho perdré tot”
• “estava boig, pensava que ho podria controlar, però cada cop anava a més”
• “estic a punt de perdre-ho tot: la meva dona, la família, la casa, …”
• “sort que la meva parella ha descobert el problema i m’ha portat aquí, sinó, no sé com hauria acabat”
• “deixava d’anar a la feina per poder-me quedar sol a casa tot el dia, i fer-ho”
• “estava encadenat al sexe”
• “tenia una vida normal, una feina normal, una família normal. Com he acabat aquí?”
• “A les nits no puc dormir pensant en tot el què he fet i tot el què he fet patir a la meva família”
• “Després d’explicar-me què és l’addicció al sexe, et puc dir que aquest sóc jo. De la A a la Z, és com si m’hagis definit a mi. I això encara em fa més por”

Com saber si tinc un possible problema amb la meva conducta sexual?

A  la web de sexólicos anònims en castellà (http://sexolicosanonimos.org/examinate/) ens trobem varies preguntes per fer un “screening “ o un autodiagnòstic per saber si necessitem consultar amb un especialista. Us en deixo unes quantes.

1.-¿Se te ha ocurrido alguna vez que necesitas ayuda para modificar tu comportamiento o pensamientos sexuales?

2.-¿Qué te iría mucho mejor si no te “dejaras llevar” por los impulsos sexuales?

3.-¿Tienes sentimientos de culpa, remordimientos o depresiones después de la conducta sexual?

PER FINALITZAR

Després d’unes quantes pàgines on he intentat resumir-vos què és això de l’Addicció al sexe i de l’embolic sobre la classificació diagnòstica, voldria que la part teòrica no eclipsi la part més humana. Per això, a manera de d’acabar amb aquesta entrada, intentaré que us quedeu amb l’essencial: els professionals no tenim 100% clara la etiologia del trastorn, però sabem que hi ha persones que el pateixen. Les veiem cada dia, demanant (quasi suplicant) ajuda. Això és el què ens mou a seguir investigant i aprenent de la experiència.

Addicció o no, estem davant d’un problema i les dades ho demostren, els professionals ho expliquen i els pacients ho viuen.

Enllaços i bibliografia d’interès:

– http://sexolicosanonimos.org/examinate/

– http://www.psiquiatriapsicologia-dexeus.com/es/sobre-psicodex.cfm

– Atrapados en el sexo. Cómo liberarte del amargo placer de la Hipersexualidad. Carlos Chiclana.Editorial Almuzara 2013. Madrid.

– Adicción a las nuevas tecnologías. ¿La epidèmia del S. XXI? Susana Jiménez- Múrcia y J.Mª. Farré Martí. Editorial Siglantana 2015. Barcelona.

BIBLIOGRAFIA

• American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and Statistics Manual of Mental Disorders – DSM-5. Five edition. Washington, DC: American Psychiatric Association.
• Chiclana, C. (2013). Atrapados por el sexo. Cómo liberarte del amargo placer de la Hipersexualidad. Almuzara. Madrid.
• Echeburúa, E. (2012). Does really sex addiction exist? Adicciones, 24 (4), 281-286.
• Farré, J. M. et al. (2013). Diferents fenotips en addiccions comportamentals: adicció al joc vs adicció al sexe. XXVIII Jornada de Terápia del Comportament i Medicina Conductual en la Práctica Clínica. Barcelona, Spain.
• Guay, DR. (2009). Drug treatment of paraphilic and non-paraphilic sexual disorders. Clinical therapeutics, 31(1), 1–31.
• Gerber J. (2008) Treatment of sexually compulsive adolescents. The Psychiatric clinics of North America, 31(4), 657–669. doi: 10.1016/2008.06.006.
• Kafka M, et al. Sex Abuse 2002. Kafka M. Arch Sex Behavior 2010.
• Langstrom, N., y Hanson, R. K. (2006). High rates of sexual behavior in the general population: Correlates and predictors. Archives of Sexual Behavior, 35, 37–52.
• Reid, R.C., Garos, S., y Carpenter, B.N. (2011). Reliability, validity, and psychometric development of the Hypersexual Behavioral Inventory in an outpatient simple of men. Sexual Addiction and Compulsivity, 18 30-51.

Aprenentatge motor

Reflexió: “hi ha qui diu que a partir de certa edat, sobretot a mesura que envellim, ja no aprenem. També hi ha qui diu que és molt difícil intentar transmetre o comunicar a una persona amb deteriorament cognitiu, però resulta que la memòria afectiva i, en certa manera, la capacitat d’emocionar-nos, és l’últim que perdem. Si la clau de l’aprenentatge és l’emoció doncs, no serà que senzillament ens hem negat a deixar aprendre a qui, en principi, per edat, ja no pot? I si ens esforcem per buscar l’emoció? Potser així aprén qui tenim a davant i aprenem nosaltres de passada…”

Avui us he volgut parlar de com funciona l’aprenentatge a nivell cerebral (ho enfocaré, sobretot, a després de patir alguna lesió, centrant-me, per tant, en l’aprenentatge motor). Fa pocs dies vaig llegir una entrevista a “La Vanguardia” al neuròleg i psiquiatre Karl Deisseroth, que em va semblar interessantíssima, i que destaca una premisa imprescindible per aprendre: emocionar-se. La Marta ens parlava de la funció que les neurones mirall tenien en el procés d’empatia, i aquesta empatia, i el sentir en general, és clau perquè poguem aprendre. A l’entrevista també parla de l’optogenètica, un concepte del que fa temps que vull fer un post i que el deixarem per a després de les vacances. Podeu anar fent boca amb el què el Dr.Deisseroth explica.

Abans de començar és bàsic recordar el concepte PLASTICITAT NEURONAL. Us en vaig parlar de passada al post sobre anatomia bàsica del sistema nerviós (SN), però avui ho faré amb una mica més de detall.

Podem definir la neuroplasticitat com l’habilitat de las cèl·lules del sistema nerviós central (SNC) de modificar la seva estructura i funció en resposta a una gran varietat d’estímuls externs. Els canvis afectaran a l’àrea que rodeja la lesió i a les xarxes funcionals i circuits neuronals associats a aquesta/es àrea/ees. La base de la plasticitat neuronal és la sinapsi, la unió especialitzada mitjançant la qual les neurones es comuniquen entre elles.

Després d’una lesió es pot parlar de 3 tipus bàsics de plasticitat:

1. Plasticidad neurítica, reorganització de la connectivitat i “recablejat” dels circuits: després d’un dany a nivell cerebral, hi ha àrees que passen a complir la funció de les que han quedat lesionades; poden ser les adjacents a l’àrea lesionada o algunes de llunyanes. Aquest procés es duu a terme  mitjançant diferents mecanismes: creació de circuits alternatius als lesionats, ús de xarxes neuronals ja existents però innactives abans de la lesió o formació de noves sinapsis de les connexions de la neurona lesionada que hagin sobreviscut.
2. Neurogènesi compensatòria: creació, diferenciació i maduració de noves neurones en àrees circundants del cervell. Anirà condicionat a l’entorn en el que es desenvolupi el pacient i a l’exercici (entès com a estimulació) que faci el pacient.
3. Contribució de les cèl·lules glials (cèl·lules del SN que donen suport a les neurones; diferents tipus): pel que fa a plasticitat són especialment importants els astròcits, ja que són part activa de la creació de sinàpsis, i ajuden a mantenir l’homeòstasi (capacitat de mantenir el medi intern cel·lular estable) sinàptica i neuronal. Després d’una lesió creen una espècie de cicatriu glial. També té un paper important l’astroglia, que seria l’equivalent a les cèl·lules mare del cervell adult. D’aquesta manera resulta ser l’encarregada de mediar el procés de diferenciació de las cèl·lules mare neurals adultes i, alhora, promou un ambient protector a la zona que envolta la lesión (protegint les neurones de l’estrés oxidatiu, promovent la supervivència de les neurones i la remodelació de sinpasis i el creixement de neurites).

Hem d’entendre que hi ha múltiples factors que influeixen en la neuroplasticitat: l’edat del pacient, la localització i extensió de la seva lesió, les variants anatòmiques individuals de les connexions neuronals, el tipus (l’enfoc) de rehabilitació que rebi el pacient i el temps que tardi en rebre-la, etc.

També serà important diferenciar entre recuperació (entent-ho com un procés on la plasticitat neuronal ha estat positiva) i compensació (on la plasticitat no sempre té un paper positiu, ja que pot tenir un component maladaptatiu, creant circuits erronis que generin, per exemple, postures compensatòries, moviments exagerats o equivocats, reaccions associades (moviments inconscients conseqüència d’un augment sobtat del to), etc.

Pel que fa a l’aprenentatge, primer haurem de definir-lo. Com us he dit, l’enfoc que li dono és molt motor, és a dir, fent referència a l’aprenentatge que un pacient fa després de patir una lesió (tot i així, no és gaire diferent del que fem, per exemple, a mesura que creixem, tot i que hi ha mecanismes que varien amb l’edat). De totes maneres crec que l’aprenentatge és implícitament motor, ja que les persones estem concebudes per moure’ns.

Podem entendre l’aprenentatge motor com a un conjunt de processos interns associats a la pràctica i a l’experiència, que produeixen canvis relativament permanents en la capacitat de produir activitats motores, a través d’una habilitat específica. Suposa integrar estímuls sensitius junt amb el feedforward (és a dir, l’experiència prèvia, que ens ajuda a anticipar-nos) per aprendre a realitzar tasques motrius. Inclou els següents processos:

• Adaptació motriu: dóna resposta a les perturbacions internes i externes que causen errors en els moviments. La tenim de forma implícita i és de curta durada.
• Adquisició d’habilitats: es considera l’aprenentatge en sí mateix, implicant un canvi a nivell cognitiu, perceptiu i motor conseqüència d’un entrenament (pràctica) i sent necessària la memòria, cosa que el fa “resistent” en el temps.
• Presa de decisions: execució automàtica d’habilitats fonamentals, reduint la complexitat de la tasca realitzada i millorant-ne la precisió i el moviment. És el resultat d’haver entès les normes i les estratègies necessàries per a realitzar un moviment (aprenentatge avançat).

Les àrees cerebrals que estan implicades en l’aprenentatge motor són l’escorça parietal, la pre-motora, la motora, els ganglis basals i el cerebel. D’una manera molt bàsica el que fem per aprendre és sentir, després ho integrem, sumant-li processos cognitius superiors i, finalment, actuem.

Com ja passava amb la neuroplasticitat hi ha múltiples factors que influeixen en l’aprenentatge:

• Edat, cultura, predisposició genètica del pacient.
• Característiques i varietat de la pràctica amb la que estimulem al pacient: introduir inteterències, canvis de context, varietat (en nº de repeticions, temps que duri l’exercici, períodes de descans que deixem, en sí l’exercici és unilateral o bilateral, etc.), pràctica mental, o especificitat faran que l’aprenentatge millori.
• Possibilitat de cometre errors: donar un espai al pacient perquè es pugui equivocar i per fer-lo conscient d’aquests errors.
• Control postural: condicionarà la posició del cos en l’espai (i estarà, alhora, condicionat per la integritat dels nostres sistemes sensorials i motors).
• Memòria: com a elements bàsics per a l’aprenentatge tenim l’anomenat feedforward, que és l’experiència de moviment, i el que fem servir per a anticipar-nos, i el feedback o retroalimentació, el que anem aprenent i que és bàsic per a tenir un bon control motor. Aquest pot ser intrínsec (ajustaments posturals que fem gràcies al sistema propioceptiu) o extrínsec (informació que ens proporciona una font externa, en general el terapeuta, que ens transmetrà el resultat de l’acció i la qualitat del moviment, ja sigui de forma verbal o auditiva). A més, és bàsica la memòria de treball, la que usem per emmagatzemar i manipular informació durant un breu període de temps.
• Atenció: és la capacitat que ens permetrà, junt amb altres sistemes, captar els estímuls i seleccionar quins ens són útils en cada moment. D’atenció també n’hi ha de molts tipus i, segons en l’activitat que volguem ensenyar al nostre pacient, ens haurem de centrar més en un tipus o un altre. En futurs posts en parlarem amb més detall.
• Planificació
• Resolució de problemes
• Llenguatge

Finalment, volia destacar el paper de l’emoció i la motivació en l’aprenentatge, però per entendre’l primer hem de definir-les:

• Emoció: té una definició oberta; hi ha qui ho descriu com “l’estat obtingut a partir de recompenses o càstigs”. Altres ho veuen com el resultat d’avaluar, conscient i inconscientement, els esdeveniments. Els primers es basen en les emociones més básiques (ira i por) i els segons, en les complexes (enveja, orgull, etc.), però en ambdós casos s’ha vist que tenien una relació amb el cos. En resum doncs, podríem definir una emoció com un conjunt de respostes a nivell neurofisiològic i/o del comportament.
• Motivació: sol definir-se com a allò que fa que una persona treballi per a aconseguir una recompensa o evitar un càstig. Depén de lo capaç que es vegi la persona per dur a terme el repte que se li proposa

Tenint doncs aquestes premises bàsiques, veiem com emoció i motivació estan estretament lligades i que les dues depenen de la relació entre l’individu i el seu entorn. L’emoció dóna més valor a la relació en sí i la motivació en dóna més a la resposta que té l’individu, però les 2 tenen capacitat per promoure o obstaculitzar l’execució d’un moviment en funció de com interactuin amb les funcions de control bàsiques (es processen conjuntament).

Perquè ho entengueu millor, us explicaré la teoria de la doble competició. Aquesta intenta explicar com, allò que és afectivament significatiu (positiva o negativament) influeix en els fluxes d’informació que arriben al cervell. S’hipotitza que l’emoció i la motivació interactuaríen amb el control motor, fent que ens movèssim de determinada manera. Això passaria gràcies a què el còrtex cingulat anterior s’involucraria en els mecanismes de control de l’atenció i l’esforç, com també ho farien altres estructures com l’amígdala o el nucleus acumbens (totes elles estructures que formen part de l’àrea límbica, la principal àrea de control de les emocions i encarregada de integrar les senyals afectives i les de control que provenen de l’escorça pre-frontal, més racional). Aquest treball conjunt podria tenir lloc gràcies a 2 processos:

• Guia per estímuls: aquesta afectaria tant al procés de percepció com al control motor en sí mateix. La influència sobre la percepció vindria donada perquè, una emoció, augmenta la representació d’un objecte o d’una acció a nivell del cervell. En el cas del control motor, l’emoció influeix perquè es dedica més atenció a les representacions sensorials, i les informacions de caire afectiu tenen prioritat quan es filtren a nivell d’estructures superiors. Així doncs, allò que tingui càrrega emocional (positiva o negativa) i que a més resulti rellevant per a la realitzar una activitat, millorarà l’execució d’un moviment.

• Depenent de l’estat motivacional: senzillament és una qüestió de millora de l’eficiència, ja que està demostrat que la motivació influeix sobre la capacitat d’atendre i reatendre un estímul. I, a més, la motivació i la informació sensorial comparteixen les vies anatòmiques d’accès al cervell (les vies ascendents) i, és evident, que causarà una influència en com processem la informació.

Teoria de la doble competició (font: Pessoa L. How do emotion and motivation direct executive control? Trends Cogn Sci. 2009 Apr; 13(4): 160-6.)

 

I fins aquí el post d’aquesta setmana. Sé que és un post complex, però és que els èssers humans i el procés d’aprenentatge, també ho són molt. He intentat transmetre el que explica el doctor a l’entrevista d’una manera més tècnica però alhora comprensible. Espero que ho hagi aconseguit.

>Fonts i enllaços consultats:

*http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160714/403189514203/sin-emocion-no-hay-memoria.html

*Treball de fi de màster de fisioterapia en neurologia (’13-’15); “Evaluación de la función de la extremidad superior parésica en pacientes con ictus isquémico tras un programa de reaprendizaje motor orientado a la tarea”.

*Krakauer JW. Motor learning: its relevance to stroke recovery and neurorehabilitation. Curr Opin Neurol. 2006 Feb;19:84–90.

*Waxman SG. Neuroanatomía clínica. 26 Edición. Méjico: McGraw-Hill; 2010.p.187 y 195.

*Pessoa L. On the relationship between emotion and cognition. Nat Rev Neurosci. 2008 Feb;9(2):148-58. doi: 10.1038/nrn2317

*Pessoa L. How do emotion and motivation direct executive control? Trends Cogn Sci. 2009 Apr;13(4):160-6. doi: 10.1016/j.tics.2009.01.006.

*Kinnison J, Padmala S, Choi J-M, Pessoa L. Network analysis reveals increased integration during emotional and motivational processing. Neurosci. 2012 June; 32(24): 8361–8372

*http://neurosciencenews.com/dopamine-learning-reward-3157/

>Imatges:

*http://www.30dias.net/upload/PLASTICIDAD1.jpg

-Anna-

SEGMENT FACILITAT

“La salud es la capacidad de tolerar la incertidumbre.”

Seguim amb el tema del dolor, i ara us vull parlar del SEGMENT FACILITAT. Us demanareu, què significa això?

Es podria definir SEGMENT FACILITAT com un estat d’hiperexcitació de la banya posterior o intermèdia-lateral de la medul·la per un excés d’estímuls nocioceptius d’un teixit, que provoca un augment de neurotransmissors i substàncies neuromoduladores que desenvolupen alodinia o hipersensibilitat en el dermatoma, esclerotoma o viscerotoma que també innerva el segment medul·lar.

Després d’aquesta definició tan complexa, anem a fer-ho una mica més fàcil per a què es pugui entendre. Primer definirem cadascuna de les paraules “difícils” de la definició i després ja us explicaré una mica més com es desenvolupa i us posaré un exemple per acabar-ho d’arrodonir.

• Segment: Són les unions de grups d’arrels nervioses que hi ha a la medul·la espinal i se’n diferencien 30: 8 segments cervicals, 12 segments toràcics, 5 segments lumbars, 5 segments sacres i alguns de coccigis. La medul·la espinal és més curta que la columna vertebral provocant que cada segment medul·lar estigui per damunt del cos vertebral.

• Facilitat: En relació al segment facilitat, significa que un segment medul·lar ha perdut el seu control inhibitori i es manté constantment excitat. Això provoca que un petit estímul desenvolupi una gran resposta.
• Banya posterior: Porció posterior de la substància grisa de la medul·la espinal que conté les interneurones dels circuits reflexos espinals polisinàptics i la zona de projecció de les aferències sensorials.
• Banya intermèdia-lateral: Porció intermèdia de la substància grisa de la medul·la espinal que conté les neurones pre-ganglionars (abans del gangli) de la divisió simpàtica del sistema nerviós autònom.
• Estímuls nocioceptius: Estímuls dolorosos.
• Neurotransmissors: Són les molècules que utilitzen les neurones per transmetre informació entre elles o a una altra cèl·lula. Els neurotransmissors s’alliberen encapsulats en vesícules a l’extremitat de la neurona pre-sinàptica (abans de la sinàptic) i provoca un canvi de potencial d’acció a la neurona post-sinàptica (després de la sinapsis). https://apapatxar.wordpress.com/2016/02/02/anatomia-basica-del-sistema-nervios/
• Substàncies neuromoduladores: La neuromodulació és el procés pel qual l’activitat nerviosa és regulada per controlar els nivells fisiològics de varis tipus de neurotransmissors. Llavors les substàncies neuromoduladores són un subconjunt de neurotransmissors.
• Alodinia: Dolor produït per un estímul que normalment no causa dolor. Un exemple és el dolor que es sent quan es toca una zona que hi ha una cremada per el sol.
• Dermatoma: Zona de pell que rep innervacions del mateix segment medul·lar.
• Esclerotoma: Conjunt d’ossos i teixit connectius innervats pel mateix segment medul·lar.
• Viserotoma: Òrgans i vísceres innervades pel mateix segment medul·lar.

Llavors, tenint aquestes paraules clares és més fàcil entendre el concepte. Un SEGMENT FACILITAT és un conjunt d’arrels nervioses de la medul·la espinal que estan molt excitades i envien impulsos nerviosos de forma anòmala. Això provoca que totes aquelles estructures (vísceres, pell, articulacions, músculs…) que també són innervades pel segment medul·lar, rebin impulsos irritants. En aquest moment, aquestes músculs, vísceres, articulacions, etc. també envien impulsos irritants a la columna vertebral i s’entra en un cercle viciós d’irritació i excitabilitat.

Abans de posar-vos l’exemple m’agradaria que quedés clar que la direcció d’aquesta facilitació no està definida. Amb això vull dir que pot ser que una víscera no funcioni bé i que provoqui facilitacions a nivell músculo-esquelètic (dolor referit), però també que a nivell articular hi hagi un bloqueig i que provoqui que la víscera no funcioni correctament. Llavors, la dificultat està en descobrir quin és el factor irritatiu ja que pot ser que hi hagi molts símptomes diferents, però relacionats amb un únic origen lesional. I a més a més, a nivell visceral els òrgans intenten compensar la disfunció, per exemple quan hi ha una pancreatectomia (extracció del pàncreas) el fetge és qui adquireix la funció que desenvolupava el pàncreas.

I finalment aquí us deixo l’exemple que he trobat i que considero que ajuda a entendre-ho millor:

Supongamos que tengo una “facilitación” en el segmento T10 de la médula espinal. Este “segmento facilitado” se conecta con (entre otras cosas) a mi vesícula. Ha estado facilitado por varios meses, por lo que mi vesícula ha estado crónicamente bombardeada por un exceso de impulsos por este período de tiempo. El resultado de esta situación fue una hiper-irritabilidad de mi vesícula que provoca que sobre-reacciona ante la presencia de una pequeña cantidad de grasa en mi alimentación. Y también tengo los músculos paravertebrales de las zonas de T-10 con hipertono crónico, así como entumecimiento articular.

Espero que hagueu disfrutat tan com jo.

– Marta S. –

Bibliografia

• Neuroanatomia clinica y neurociencia (M. J. Turlough Fitzgerald, Gregory Gruener, Estomih Mtui)
• Apunts personals
• http://www.cpdo.net/res/page15.html
• https://sites.google.com/site/craneosacralformacion/relaciones-segmentarias