El prolapse i les hormones sexuals

“I hi ha dies que et sembla que t’has quedat com els arbres de Menorca batuts per la Tramuntant, vinclats gairebé fins a tocar en terra, sense rompre’s, és cert, però petrificats per sempre amb aquella inclinació, sense cap esperança de redreçar-se.”

Sònia Moll – Creixen malgrat tot les tulipes

Fa alguns mesos vam parlar dels prolapses (aquí teniu l’entrada) on els vam definir com descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Aquest descens provoca que la pacient, habitualment, tingui sensació de pes o d’ocupació a nivell vaginal, però també poden referir símptomes més greus com incontinència urinària, sagnat, infeccions, dolor lumbar, etc. Altres vegades, el prolapse està present però la pacient no té cap sensació ni incomoditat.

A la consulta molts cops les pacients em diuen que la sensació de pes a nivell de la vagina varia, malgrat que el prolapse no ho faci. Llavors, pensant en els factors que ho explicarien hi hauria l’activitat que hagin fet (si és hiperpressiva en si mateixa o han carregat pes), si han hagut de fer molt d’esforç quan han anat de ventre o el seu nivell d’estrès ha augmentat que s’explicaria per la influència sobre el diafragma. Aquests són alguns exemples, però altres cops no he trobat cap d’aquestes relacions i elles mateixes t’expliquen la influència amb el cicle menstrual.

Així que en aquesta entrada vull relacionar el moment del cicle menstrual, és a dir, les variacions de les hormones amb l’augment de la sensació de pes d’un prolapse.

Hormones sexuals femenines

Les hormones sexuals femenines que participen en el cicle menstrual, com ja també vam veure (aquí), són els estrògens i les progesterones. Llavors anem a saber quin són els efectes que tenen aquestes hormones en el nostre cos i com poden augmentar els símptomes dels prolapses.

Abans, m’agradaria que recordéssim l’entrada de la menopausa on vaig comentar la major possibilitat de sofrir prolapse a causa de la baixada hormonal. Llavors, això fa evident la influència que té i aquesta entrada ens ajudarà a acabar d’entendre perquè les dones sofreixen tant durant aquesta etapa.

• Estrògens

Els estrògens tenen moltes accions directes sobre els òrgans i el funcionament de l’aparell reproductor, com per exemple estimular el desenvolupament dels caràcters sexuals, promou la proliferació cíclica de l’endometri, influencien en la regulació del cicle menstrual, entre altres. Però també té efectes més generals com promoure la proliferació cel·lular, incrementar els dipòsits de grassa, proporcionar protecció cardiovascular, així com també augmentar la síntesi de col·lagen (*).

(*) En quant al col·lagen, es diferencien una dotzena de molècules diferents, encara que majoritàriament al sòl pelvià hi ha la de tipus 1. Aquest col·lagen tipus 1 és generalment construït per fibres denses i ben organitzades, associades amb teixits lligamentosos. A més a més, s’han identificat receptors d’estrògens en els nuclis de teixit connectiu i cèl·lules de l’elevador de l’anus, els lligaments utero-sacres i la paret vaginal. Per tot això, es creu que la disminució relativa del col·lagen tipus 1 molt habitual en les dones post-menopàusiques és a causa de la baixada d’estrògens.

• Progesterona

La progesterona, així com els estrògens, indueix els canvis a nivell endometrials, incrementa la viscositat del mocus cervical de l’úter, participa en la regulació del cicle menstrual i contribueix a la preparació de les mames per a la lactància. I els seus efectes més generals és la diferenciació tissular i l’actuació conjunta amb els estrògens, però també és un fort relaxant muscular.

Prolapse i el cicle menstrual

De tota la informació dels efectes de les hormones anteriorment mencionat, ens hem de quedar amb la influència sobre el col·lagen dels estrògens i la relaxació muscular de la progesterona.

Vull que us quedi clara la dimensió d’acció que tenen les hormones sobre el cos. És per això que us vull deixar les paraules textuals de l’entrada d’un blog que vaig llegir fa alguns mesos:  “Las heces van recorriendo el sistema digestivo mediante la peristalsis, el proceso mediante el cual los músculos lisos del tracto digestivo se contraen y relajan para crear una serie de ondas que permiten movilizar el contenido hacia abajo. La progesterona, gracias a su efecto relajante, puede frenar este movimiento, y por lo tanto se van paralizando las cosas ahí abajo.”

Llavors tenint en compte tot això, anem a mirar les fluctuacions que fan les hormones durant el cicle:

• Si la progesterona està alta provocarà major efecte relaxant de la musculatura del sòl pelvià i, per tant, major sensació de pes . Llavors, la simptomatologia del prolapse es pot veure augmentada en el moment en què la progesterona està alta, és a dir els 4-5 dies abans de la regla.
• Si els nivells de estrògens estan baixos provocaran que la síntesis del col·lagen també baixi. Llavors, la sensació de pes en el prolapse es veurà augmentada durant la menstruació i a la meitat del cicle.

 

Per acabar, m’agradaria fer un acte de consciència del ritme cíclic que té el cos i com molts cops fugim d’ell. El sol és cíclic, els animals són cíclics, la naturalesa també ho és… per què els humans hem de fugir d’això i desconnectar-nos de nosaltres perquè els ritmes socials no parin? Crec que ens estem desconnectant del nostre jo interior i intentem controlar allò incontrolable: els ritmes interns.

Bibliografia

• https://www.evamuerdelamanzana.com/ciclo-menstrual-sistema-digestivo/
• http://www.xeviverdaguer.com/progesterona-et-pot-canviar-vida/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4326728/
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf
• http://www.elcaminorubi.com/el-blog/

 

Marta S.

Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• La cadera de Eva – José Enrique Campillo Álvarez
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf

Marta S.

Prolapse

 “No obstante, si tenemos una salvación, si nos queda un resquicio para la espereanza, creo que será de nuevo en la hembra de la especie, en la mujer, en quien reside la responsabilidad de lograr tal proeza.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Prolapse? Què és aquesta paraula tan rara?

S’usa el terme de prolapse quan es fa referència al descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Estadísticament succeeix més en dones que en homes, per la forma de la musculatura del sòl pelvià (SP) i la maternitat.

Per tant, podem dir que la dona notarà una sensació de pes en el periné o una alteració en la funcionalitat de la víscera caiguda (incontinència urinària, per exemple), o d’una altra que estigui pròxima, i que es pot veure agreujat en situacions d’augment de pressió dins de l’abdomen. També es poden desenvolupar símptomes de dolor lumbar baix, infeccions de repetició o sagnat.

Es classifiquen els prolapses en 4 graus:

• 0: absència de prolapse
• 1: lleuger descens de l’òrgan, però que encara es manté dins de la vagina.
• 2: descens de l’òrgan que arriba fins l’entrada vulvar.
• 3: òrgan que es troba en l’entrada vulvar, però que surt a l’exterior en situacions de pressió.
• 4: òrgan que es troba fora de la vagina estant, inclòs en repòs.

I per últim, es defineixen en funció de l’òrgan prolapsat:

• Cistocele: caiguda de la bufeta.
• Uretrocele: caiguda de la uretra.
• Histerocele: caiguda de l’úter.
• Rectocele: caiguda de la paret anterior del recte.
• Enterocele: caiguda de la massa intestinal.

Per què passa això?

Com ja he dit, el prolapse es produeix per què hi ha una situació d’excés de pressió sobre la víscera i, al mateix temps, fallen els sistemes de suport fibro-musculars. Malgrat això, no es coneix una causa única que produeixi el prolapse, sinó que es considera multifactorial.

Abans de parlar de les causes més habituals, m’agradaria donar un punt d’atenció a la postura. Aquesta és molt important en quant a la influència que té sobre la posició del nostre diafragma i l’actitud de la musculatura abdominal i del sòl pelvià, ja que això influenciarà en la distribució de les forces de pressió intrabdominal.

Causes més habituals:

• L’edat
• La menopausa
• Els embarassos
• Els parts vaginals
• L’obesitat
• La tos crònica
• El restrenyiment crònic
• L’estrès ocupacional
• La cirurgia pelvica o abdominal
• ELs factors congènits

Agruparé una mica les causes per a poder explicar-les millor.

Edat i menopausa

L’edat i, en el cas de les dones, la presència de la menopausa provoca canvis en la qualitat dels teixits.

En una entrada anterior ja vam definir la menopausa com l’esgotament dels ovaris  (entrada). La disminució del nivell d’estrògens que suposa, provoca que la força, el to i la resistència de la musculatura del sòl pelvià es vegi disminuïda; així com també la quantitat i la qualitat del col·lagen, present en els lligaments.

Embarassos i parts vaginals

Aquests es consideren un factor de risc per dos motius:

• La possibilitat de desgarrament dels músculs del sòl pelvià (entrada) i, per tant, la pèrdua de la seva funció de suport.
• La possibilitat de lesió dels nervis que innerven els músculs del sòl pelvià.

Aquestes possibilitats es veuen augmentades en parts en què s’utilitzin instruments (fòrceps, espàtules, ventoses…), que el nadó pesi més de 3,500 kg o que la fase expulsiva del part sigui molt llarga.

Restrenyiment crònic

Es defineix restrenyiment com a un trastorn de l’hàbit intestinal definit com una disminució en la freqüència evacuatòria per femta massa dura o difícil d’expulsar. Existeixen els criteris de Roma III (taula 1)  que ajuden a classifircar-ho.

Al tenir restrenyiment crònic, els esforços per evacuar seran molt grans provocant que alguna víscera es pugui prolapsar, si es manté en el temps.

La cirurgia pèlvica o abdominal

Si fem memòria a l’entrada sobre la diàstasis, vam parlar de l’estructura muscular que forma l’abdomen: les capes musculars i com es relacionaven entre elles. Però a més a més, hi ha una relació quasi directe entre la musculatura abdominal profunda (transvers de l’abdomen) i el sòl pelvià.

Quan es fa una cirurgia pèlvica o abdominal, sobretot si les cicatrius són molt grans o no es reparen correctament, l’abdomen pot deixar de ser competent. El concepte de competència abdominal es refereix a què la musculatura abdominal no es contreu per anticipar l’augment de pressió, sigui per un cop de tos o per apnea.

Factors congènits

Quan parlem de factors congènits, em refereixo a components genètics, com la qualitat del teixit conjuntiu, petites paràlisis de vies nervioses o defectes en el tancament de la línia alba, que també poden influir en el desenvolupament del prolapse.

Tractaments

El tractament serà diferent en funció del grau de prolapse que presenti l’òrgan.

Tractament de fisioteràpia

Estarà indicat en graus lleus o moderats (grau 1 i 2). Es basa en corregir totes aquelles conductes de risc  que es poden modificar (tos crònica, obesitat, restrenyiment, tipus d’esport…), teràpia conductual (postura, hàbits…) i reeducació del SP (consciència corporal, treball de la força, millora del to, GAH).

Tractament mèdic

Quan el prolapse ha avançat tant, que es troba al tercer o quart grau, la intervenció haurà de ser mèdica. Tot i així, la  fisioteràpia podria ser un complement per a què no hi hagi més recidives, fent modificacions posturals, entrenament de la musculatura, etc.

El tractament mèdic es divideix en l’extirpació de l’òrgan prolapsat o en la col·locació dels pesaris. En quant el primer, normalment es realitza en histerocele (caiguda de l’úter), quan la dona és major i no hi ha possibilitats de tenir més fills. En canvi, els pesaris són dispositius que es posen per ocupar l’espai vaginal i donar suport a la bufeta, l’úter o el recte quan aquests han descendit del seu lloc habitual.

Bibliografia

• http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf
• http://www.ensuelofirme.com/menopausia-y-suelo-pelvico-como-ponerte-en-forma-sin-riesgos
• Apunts

Marta S.

 

Les hormones sexuals femenines

“Porque lo que en el fondo se quiere contar es que existen leyes en la biología, y que los fenómenos que observamos se pueden entender. Y eso me parece muy importante, porque a diferencia de los objetos que estudia la física y la química, que nos parecen sometidos a leyes inflexibles, rígidas, mecánicas, la variedad casi infinita de formas que observamos en el mundo viviente nos hace pensar, equivocadamente, que todo es posible, arbitrario, que no hay orden ni -en consecuencia- explicaciones.”

El primer viaje de nuestra vida (Juan Luis Arsuaga)

Continuem amb el tema de les hormones. La setmana passada vam parlar de la definició i la classificació de les hormones i vam explicar les hormones sexuals masculines. Aquesta setmana vull parlar-vos de les hormones sexuals femenines, que tenen una mica més d’història; per acabar amb algunes alteracions relacionades amb elles.

Recordatori

Abans de res farem un petit recordatori de l’eix hipotàlem-hipòfisis-gònades. L’hipotàlem és qui inicia el procés amb la segregació de gonadotropines (GnRH), que provoca l’alliberació de FSH i LH per part de la hipòfisis. Aquestes dues hormones provoquen la producció de testosterona, en el cas dels homes, o d’estrògens i progesterona, en el cas de les dones. Recordem també que aquest eix s’autoregula depenent de la concentració d’aquestes últimes hormones.

HORMONES SEXUALS FEMENINES

Si ens centrem en les hormones sexuals femenines, hem de parlar d’estradiol, procedent de l’estrògen, i de progesterona, procedent del gestàgen. L’estrogen promou la proliferació cel·lular i el creixement de cèl·lules específiques que marquen característiques sexuals de les dones, en canvi el gestàgen prepara l’úter per a la gestació i les mames per la lactància.

Els estrògens són segregats pel efoliculo abans de l’ovulació i pel cos luteo després, en canvi la progesterona és segregada només pel cos luteo després de l’ovulació. A partir d’això ens endinsem completament en el món del cicle menstrual on vull fer una aturada per entendre millor quin és el paper de les hormones.

El cicle menstrual

El cicle menstrual és el patró rítmic que sofreixen les dones durant els anys fèrtils de variacions en la segregació d’hormones femenines i les conseqüents alteracions físiques dels ovaris i altres òrgans sexuals. El cicle dura 28 dies i consisteix en la maduració i l’alliberació d’un òvul i la preparació de l’endometri per a la implantació de l’òvul fecundat en el moment oportú. Per a què això es produeixi hi ha variacions dels nivells hormonals durant tot el cicle.

Per entendre-ho millor hem de diferenciar la transformació que es fa a nivell de l’òvul i el de l’endometri.

Òvul

• Creixement del fol·licle ovàric

Les concentracions d’estrògens i progesterona són baixos, i això provoca que a nivell hipotalàmic s’alliberi GnRH, que estimula la segregació de FSH i LH per part de la hipòfisis. La presència de FSH provoca el desenvolupament de 12-14 fol·licles ovàrics, que secreten un líquid amb una elevada concentració d’estrògens, i que provoquen que s’expandeixin anomenant aquesta estructura fol·licle antral.

Després d’una setmana de desenvolupament, un fol·licle ovàric creix més que la resta i provoca la degeneració dels 11-13 restants. El seu creixement està estimulat per les altes concentracions de FSH, LH i estrògens. La concentració d’aquesta última provoca que l’hipotàlem rebi una senyal inhibitòria, disminuint la segregació de GnRH i, conseqüentment també de FSH i LH. Tot i així, el fol·licle ovàric continua la seva maduració.

• Ovulació

Als 12 dies de l’inici, la hipòfisis produeix una segregació de LH, i alhora les cèl·lules teca secreten progesterona. En aquest moment en una zona de la paret del fol·licle es produeix una protrusió per acabar amb el trencament per a què l’ovòcit i les capes de granulosa que el rodegin entrin a la cavitat abdominal, a l’alçada de la trompa uterina.

Tota l’estructura que havia envoltat l’ovòcit durant la seva maduració, passa a anomenar-se cos groc per l’augment de mida i el color que agafen a causa de la presència de LH. El cos groc segregarà grans quantitats d’estrògens i progesterona durant uns 12 dies, sota la influència de LH. Passats aquests dies, el biofeedback negatiu a causa de les altes concentracions d’estrògens, provocarà que disminueix la segregació de LH i que el cos groc s’acabi degradant.

• Menstruació

Després de dos dies de la degradació del cos groc, apareix la menstruació.

Endometri

• Proliferació

Aquesta fase s’inicia per la segregació d’estrògens en els fol·licles quan s’estan desenvolupant, que estimulen la proliferació de les cèl·lules epitelials i de l’estroma. I després de 10 dies, els efectes estimulants dels estrògens provoquen el desenvolupament i l’engruiximent de l’endometri per preparar-se per la possible fecundació.

• Secreció

Després de l’ovulació, el cos groc segrega estrògens i progesterona. La presència d’aquesta última hormona provoca que les cèl·lules endometrials acumulin lípids i glucogen en el seu citoplasma, segregat per les glàndules. A més a més, continua el creixement de l’endometri que arriba a mesurar 6 mm.

• Menstruació

Sense l’estimulació dels estrògens i la progesterona que provoca el cos groc, l’endometri perdi la seva espessor. I a continuació hi ha una vasoconstricció dels vasos sanguinis que provoca la necrosis del teixit i, posteriorment, la descamació. La menstruació apareixerà poc després per a poder expulsar tot aquest teixit influenciada per la distensió de la cavitat uterina, les elevades concentracions de prostaglandines i les baixes concentracions de progesterona que contribueixen a unes contraccions uterines.

Us deixo aquest esquema que potser facilita la comprensió de tot aquest procés.

ALTERACIONS

Dismenorrea

La dismenorrea és el dolor durant la menstruació. M’agradaria deixar clar que el dolor no té perquè ser una incondicional a la menstruació, però si succeeix va bé entendre perquè.

El dolor té sentit si entenem la regla com una ferida de l’endometri que provoca el sagnat, i que aquesta lesió allibera prostaglandines. Les prostaglandines són unes molècules presents en quasi tots els teixits i que actuen com a mesuradors dels processos fisiològics, com per exemple la vasoconstricció, la inflamació, la coagulació de la sang, etc.

Llavors, si hi ha més o menys dolor durant la regla depèn de la capacitat que té el nostre cos de resoldre el procés inflamatori que suposa la menstruació.

Ovaris poliquístics

Com ja he explicat, durant el cicle menstrual es desenvolupen en els ovaris els fol·licles, on hi ha l’òvul.  En un determinat moment del cicle, apareix un fol·licle domina sobre els altres fent que aquestes altres es vagin atrofiant.

El síndrome de l’ovari poliquístic és en realitat una aturada ovàrica, és a dir, que els fol·licles es queden a mig creixement, a causa molts cops d’una mala regulació hormonal. Quan es produeix això, poden tenir símptomes com alteració de la regla per la manca de maduració d’un únic òvul, fent que els òvuls immadurs s’enquistin dins l’ovari. Això, a més a més, provoca un augment d’andrògens (hormona sexual masculina) i resistència a la insulina.

El tractament habitual és l’administració de pastilles anticonceptives que desenvolupen els processos hormonals de forma artificial. Tot i això, m’agradaria que es comprengués que realment no s’està solucionant el problema hormonal ni la possible resistència a la insulina; sinó senzillament tapant els símptomes.

Menopausa

La menopausa és l’esgotament dels ovaris.

Quan nena neix ja es sap la quantitat d’òvuls que desenvoluparà. Entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles capaços de reaccionar davant la presència de FSH i LH, provocant que la producció d’estrògens disminueix. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat. Són aquests intents els que provoquen una simptomatologia: sagnats cada 4 mesos, alteracions de l’estat d’ànim, entre altres. Tot això són els símptomes que fa el cos davant l’apagament  de l’òrgan.

Després de la menopausa, apareix una etapa post-menopausa en que la LH i la FSH estan baixen i ja no intent pujar els estrògens que continuen baixos, igual que la progesterona. Per tant podem resumir dient que la menopausa és una procés neuroendocrí.

Un dels tractaments que s’han donat al llarg del temps són els fito-estrògens per intentar millorar la simptomatologia de la menopausa, però s’ha de vigilar perquè la sensibilitat als estrògens per part de les mames no disminueix i poden aparèixer miomes o mames fibrossades.

En totes aquestes disfuncions la fisioteràpia pot ajudar amb les seves maniobres per intentar descongestionar la zona, amb les tècniques que influencien sobre el sistema nerviós autònom i/0 millorar el repartiment de tensions viscerals, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Fisioterapia en obstetricia y uroginecologia – Carolina Walker
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• Apunts

Marta S.

Les hormones: definició i hormones sexuals masculines

“Aprenguem a posar delicadesa en les situacions delicades (…), i per això cal treure els cossos de l’armari i revestir-los de la seva dignitat com a generadors d’universos de percepcions i d’expressions, com a comunicadors que volen parlar i escoltar”.

El regal de la comunicació – Sebastià Serrano

 

Continuem aquest mes de setembre amb el tema de les HORMONES, per definir el concepte i parlar, en aquest cas, de les hormones sexuals masculines.

LES HORMONES

Abans de res hem de tenir clar què són les hormones. Molts cops en parlen, de les pròpies (“els adolescents van hormonats”, “després de l’embaràs, hi ha un festival d’hormones”), les dels animals que ens mengem (“aquesta carn està hormonada”), entre altres. Però què són?

Les hormones es defineixen en el diccionari de medicina VOX com: “Molécula de naturaleza proteica, lipídica, etc. segregada por glándulas y transportadas por la sangre hasta los órganos en los que ejerce su acción (activando o inhibiendo su actividad)”. Per tant, podem dir que són un tipus de missatgers per comunicar-se entre les cèl·lules del nostre cos, i aconseguir així que les funcions es facin de forma coordinada. Malgrat això, hem de saber també que existeixen altres tipus de missatgers: els neurotransmissors, les neurohormones, la paracrina i l’autocrina.

Vull donar una explicació en el cas de les neurohormones, ja que el control nerviós i l’endocrí es troben molts cops units o coordinats a través de les cèl·lules neuroendocrines localitzades a l’hipotàlem i que arriben fins a la hipòfisis, estructures cerebrals molt importants per a la regulació endocrina. Aquestes cèl·lules neuroendocrines alliberen les següents neurohormones: hormona antidiürètica, oxitocina i hormones hipofisotropes.

Les funcions que poden desenvolupar les hormones (o les neurohormones) són molt importants per a la regulació i l’equilibri (homeòstasis) del cos i poden anar des del creixement, el metabolisme, el desenvolupament, la reproducció, la conducta, etc.

La classificació de les hormones i neurohormones es fa en funció de la seva estructura química i, per tant podem diferenciar:

• Proteïnes i pèptids: es sintetitzen en el reticle endoplasmàtic.
• Esteroides: es sintetitzen a partir del colesterol.
• Derivats de l’aminoàcid tirosina: diferenciem les hormones de la glàndula tiroides (tiroxina i triiodotironina) i les de la medul·la suprarenal (adrenalina i noradrenalina).

El control de la segregació de les hormones s’aconsegueix, majoritàriament, a travès d’un sistema de retroalimentació o biofeedback negatiu. És a dir, que l’excés de presència de l’hormona necessària, provoca que un efecte regulador sobre la glàndula endocrina aturant o disminuint la segregació de l’hormona.

Aquí us deixo un vídeo sobre les hormones que he trobat de la magnifica col·lecció de Érase una vez… el cuerpo humano: https://www.youtube.com/watch?v=XktP1NX1JrM

HORMONES SEXUALS

El cicle de les hormones sexuals, tan femenines com masculines, comença a nivell de l’hipotàlem. Aquesta estructura cerebral és qui comença amb la segregació de gonadotropines (GnRH), que aquesta provoca l’alliberació de dues hormones més a nivell de la hipòfisis, la hormona foliculoestimulant (FSH) i la hormona luteïnitzant (LH). La FSH i la LH influenciaran en les gònades sexuals provocant la producció de testosterona, en el cas dels homes, o d’estrògens i progesterona, en el cas de les dones.

Així com ja he explicat abans, la presència d’aquestes hormones (testosterona, progesterona i estrògens), provocaran una efecte regulador damunt l’hipotàlem i la hipòfisis. Per exemple, en el cas de l’augment de la concentració de testosterona, provoca que la FSH i LH disminueixin per la inhibició que exerceix sobre l’hipotàlem i la hipòfisis.

Hormones sexuals masculines

Si ens centrem ara en les hormones sexuals masculines, parlarem única i exclusivament de la testosterona. Aquesta és una hormona esteroide, és a dir sintetitzada a partir del colesterol, i secretada per les cèl·lules de Leydig localitzades en els testicles.

La testosterona té efectes sobre els òrgans sexuals i no sexuals, i és necessària per a la diferenciació en la pubertat, encara que és present durant tot el desenvolupament. Participa en el desenvolupament dels testicles, del penis, de les vesícules seminals i la pròstata, la distribució del pèl i l’augment de l’espessor de la pell; però també en l’estimulació del creixement, en la proliferació de les cèl·lules òssies, en les funcions del fetge, l’estimulació de la síntesis de factors de la coagulació, entre altres.

La seva secreció es produeix, com ja he dit, a partir de l’augment de l’alliberació de LH i FSH en la hipòfisis, iniciada per la presència de gonadotropinas. La LH estimula la formació de testosterona per les cèl·lules de Leydig, i la FSH estimula l’espermatogenia i l’espermiogenia. L’espermatogenia és el procés de formació dels espermatozoides i l’espermiogenia és una part d’aquesta formació, concretament el procés de transformació dels espermàtides en espermatòcits.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Comprendio de Fisiología médica – Guyton & Hall

 

Marta S