El rol del fisioterapeuta en l’explicació del dolor

“La experiencia no es lo que te sucede, sino lo que haces con lo que te sucede.” – Aldous Huxley

Per seguir en la línea de la setmana anterior amb l’article de la Marta que parlava sobre el dolor, m’agradaria explicar-vos el paper que crec que tenim els fisioterapeutes en el dolor.

Normalment, quan se’ns adreça un pacient, sap que som els professionals que ens podem encarregar de recuperar-lo d’una lesió (sigui del tipus que sigui); poc a poc, també creix la consciència del nostre important paper en la prevenció de diverses problemàtiques, però crec que hi ha, en general, poc coneixement sobre les moltes eines que tenim els fisioterapeutes per abordar el dolor sense necessitat d’utilitzar fàrmacs.

Durant la carrera ens preparem, en primer lloc, per conèixer cada una de les estructures que formen el nostre cos i el seu funcionament. Estudiem en detall els músculs i els ossos, però també els vasos sanguinis i limfàtics o els nervis i els plexes nerviosos. Així mateix ens expliquen com interactuen entre elles totes aquestes estructures, els mecanismes que les poden lesionar i els sistemes que té el nostre cos per detectar-ne la posició, l’estat, etc, és a dir, el conjunt d’estructures sensitives de les que disposem. En aquest cas, fent èmfasi en els nociceptors dels que ens parlava la Marta (els receptors específics per a la sensació dolorosa). Per últim, però sent el més important, se’ns explica com governa totes aquestes connexions el nostre cervell, els mecanismes interpretatius i resolutius de la informació que hi arriba i les àrees que s’encarreguen de processar-ho i modular-ho (en el cas del dolor, n’hi ha de molt diverses, unes de principals i altres de secundàries, unes que hi responen d’una manera molt bàsica i altres que l’hi afegeixen complexitat, incloent un component cognitiu i fent que el dolor ja no sigui només una sensació sinó una percepció).

A continuació us deixo unes imatges perquè veieu el munt d’estrucutres cerebrals que participen en el processament i interpretació del dolor, només perquè us feu una idea de la complexitat del procés:

Com podeu imaginar, doncs, el procés que hem de fer per identificar una sensació com a dolorosa o no té molts passos, passos on hi poden haver errors, punts on la comunicació es pot veure interrompuda per qualsevol causa, etc.

També se’ns expliquen els efectes beneficiosos que té el moviment/exercici per al dolor: de forma molt resumida, el moviment activa el sistema opioide endògen (és a dir, el nostre poder auto-analgèsic natural) i altres mecanismes que el nostre sistema nerviós central (SNC) té per modular el dolor. I així mateix com, la immobilitat afavoreix una mala circul·lació i, per tant, l’acumulació de substàncies inflamatòries i altres productes tòxics i de desfet que no afavoreixen per res la desaparició de la sensació dolorosa; a més, una immobilitat perllongada en el temps fa que el nostre cervell vagi “esborrant” l’esquema corporal, és a dir, la representació d’una part del cos a l’escorça del cervell. Com podreu entendre, una pitjor imatge d’una part del nostre cos pot condicionar la interpretació de totes les sensacions que s’hi produeixen, incloent el dolor.

A més, se’ns explica com avaluar cada una de les estructures que poden provocar el dolor, com diferenciar si tan sols és una o si són varies; se’ns donen eines per avaluar com és de fort aquest dolor, de quina manera es presenta, quan ho fa i amb quina freqüència, si hi ha alguna postura que l’agreugi o l’alleugi, etc.; se’ns insisteix en la importància de fer una bona avaluació d’aquest dolor i en construir-ne la seva història al llarg del temps. Gràcies a tot això, podem mostrar-vos als pacients, com ha estat i/o és el vostre dolor al llarg del temps i ajudar-vos a dibuixar-ho.

Finalment, coneixem quina sol ser l’evolució natural de cada una dels processos dolorosos als que us enfronteu els pacients quan patiu una lesió o un problema.

Gràcies a tot el que us he mencionat, tenim el gran poder i responsabilitat d’EDUCAR, explicar com serà un procés, si hi ha entrebancs en el camí, reexplicar-vos com serà, i guiar-vos durant el procés de recuperació. Està demostrat que el coneixement del dolor, de les estructures i mecanismes que el provoquen, ajuden a disminuir-ne la percepció i, per tant, una millor i més ràpida recuperació.

No m’agradaria acabar el post sense fer una reflexió sobre la importància de com ens comuniquem els professionals de la salut, de la importància de les nostres aCtituds i aPtituds comunicatives, del vocabulari que fem servir, de la nostra comunicació no verbal, etc. Tot això influirà en com un pacient s’adherirà i participarà en la seva rehabilitació i en què en sigui, o no, la principal part activa.

-Em sembla d’especial interès compartir amb vosaltres 3 blogs i un parell de vídeos:

*Blog divulgatiu del neuròleg Arturo Goicoechea (especialitzat en migranya, però gran coneixedor dels processos dolorosos en general). Us hi podeu perdre: https://arturogoicoechea.com/

*Blog divulgatiu sobre els aspectes biopsicosocials que envolten l’experiència dolorosa, incloent les expectatives personals, l’educació en el dolor, la comunicació entre el professional i el pacient i un llarg etcètera de factors. Està centrat en el paper del fisioterapeuta en aquest aspecte:  http://enfoquebiopsicosocial.blogspot.com.es/

*Blog divulgatiu de la Sociedad Española de Fisioterapia y Dolor (SEFID; http://www.sefid.es/): https://edupain.wordpress.com/

*Vídeos explicatius sobre dolor. El primer, sobre dolor crònic. El segon, sobre els tipus de dolor i la seva causa.

*Finalment, una entrevista que el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya va fer a la fisioterapeuta i investigadora australiana Tasha Stanton per parlar sobre el rol del cervell en la percepció i el tractament del dolor. L’entrevista és integrament en anglès i no està subtitulada, però realment val la pena de veure-la.

Durant la conversa es proposa una idea interessant: educant als nens sobre dolor des de petits, millorarien les experiències doloroses en l’edat adulta o, fins i tot, aconseguiríem evitar-les?

Què en penseu vosaltres?

>Fonts i enllaços consultats (us deixo algun article per si teniu curiositat):

*Rolf G. The Puzzle of Pain, Loss of Mobility, Evasive Movements and the
Self-Mangement. Online. Danske Fysioterapeuter, 2001. Available:
http://fysio1.inforce.dk/graphics/PDF/PDF-job.p65.PDF

*Kroll HR. Exercise therapy for chronic pain. Phys Med Rehabil Clin N Am. 2015 May;26(2):263-81. doi: 10.1016/j.pmr.2014.12.007.

*Wälti P, Kool J, Luomajoki H. Short-term effect on pain and function of neurophysiological education and sensorimotor retraining compared to usual physiotherapy in patients with chronic or recurrent non-specific low back pain, a pilot randomized controlled trial. BMC Musculoskelet Disord. 2015 Apr 10;16:83. doi: 10.1186/s12891-015-0533-2.

*Pires D, Cruz EB, Caeiro C. Aquatic exercise and pain neurophysiology education versus aquatic exercise alone for patients with chronic low back pain: a randomized controlled trial. Clin Rehabil. 2015 Jun;29(6):538-47. doi: 10.1177/0269215514549033.

*Matsubara T, Shiro Y, Shimo K. Concept of the Pain Rehabilitation. Masui. 2015 Jul;64(7):709-17. [article original en japonès].

*http://kc-review.blogspot.com.es/2014/12/nocicepcion-y-movimiento-una-pareja_22.html

Imatges

*http://www.bayareapainmedical.com/page4/page5/files/page5-1016-thumb.jpg

*https://com-rheum.sites.medinfo.ufl.edu/files/2013/04/Brain-image.jpg

-Anna-

 

 

EL DOLOR

“Cambiar nuestra manera de percibir i de pensar el mundo modifica nuestra genética.”

Nacidas para el placer (Mireia Darder)

Aquesta setmana us volia parlar del circuit neuronal del dolor.

Es defineix dolor com una experiència sensorial i emocional desagradable provocada per estímuls que lesionen, real o potencialment, els teixits. Llavors, el dolor és un símptoma d’alarma, no una patologia, que s’envia al cervell quan el cos està en perill.

Es diferencien dos tipus de dolors:

Dolor agut: És aquell dolor que no dura més del que tarda en solucionar-se la lesió causant i que està preestablert com 3-6 mesos. Alguns exemples serien els dolors d’una apendicitis, del treball del part o d’un tall.

Dolor crònic: És aquell que “aparece cuando el propio mecanismo de dolor no funciona, o cuando ciertos trastornos asociados al dolor se convierten en crónicos por razones desconocidas. Como consecuencia el dolor se hace persistente, y el propio síntoma se convierte en un trastorno”(1). Per norma general dura més de 3 mesos i s’associa a altres alteracions.

Però també es pot diferenciar:

Dolor visceral: És la única sensació conscient de la majoria dels òrgans interns i pot estar causat per estímuls mecànics (distensió, obstrucció), químics, isquèmics… La majoria de les sensacions viscerals són mal localitzades o referides a regions distants.

Dolor referit: Dolor visceral que es percep en una zona de la superfície corporal diferent i allunyada de l’òrgan lesionat. Això succeeix perquè la innervació de la pell i l’òrgan tenen el mateix origen embrionari. Un exemple és el dolor a l’espatlla dreta que es pot relacionar amb alteracions al fetge.

Dolor irradiat: Lesió en una via nerviosa que projecta un dolor en tot el territori d’innervació sensorial perifèrica de la via. Un exemple és el dolor a tota la cama quan s’atrapa el nervi ciàtic a la sortida de les lumbars.

ELS RECEPTORS DEL DOLOR

Repartits per tot el cos hi ha receptors que detecten el dolor i que són bastant especialitzats. N’hi ha que reaccionen davant un estímul mecànic (un tall), de temperatura (una cremada) o canvis químics (al·lèrgies quan son externes i àcid làctics quan són internes). El cervell és qui fa la construcció d’aquella sensació, avaluant tota la informació disponible (sentits, concentracions internes…) i no només dels missatges de perill que li arriben dels receptors (2).

També és veritat que hi ha diversos sensors en la membrana d’una mateixa neurona, és a dir que en un neurona hi ha receptors mecànics, tèrmics, químics… Ja us vam parlar una mica de les neurones en un post anterior (https://apapatxar.wordpress.com/2016/02/02/), però ara necessito explicar-vos com s’activen els receptors. Quan el receptor és activat a través del mecanisme pel qual és sensible es produeix una despolarització de la membrana que provoca que s’exciti la neurona o una hiperpolarització que provoca un efecte inhibitori. El canvi de voltatge anirà passant a través de la neurona alterant el potencial de repòs en cadascun dels segments (3).

Llavors, les neurones reaccionen quan hi entren suficients ions positius i es van fent cada cop més excitables a estímuls més petits perquè la neurona ja està excitada. “Así, si esta neurona estaba especializada en transportar un mensaje de ‘peligro’, es suficiente un mínimo estímulo, como un pequeño movimiento o un cambio de temperatura para hacer que alcance el umbral crítico y pueda doler (dependiendo por supuesto de las conclusiones a las que llegue el cerebro).” (2)

Els analgèsics aplicats localment, per exemple una crema, bloquegen de forma reversible la conducció nerviosa dels receptors perquè inactiven els canals d’ions, provocant que no es pugui despolaritzar la neurona.

EL CERVELL I EL DOLOR

Quan tota la informació arriba a la medul·la, es transporta fins al cervell. A nivell de la medul·la hi ha connexions entre els segments medul·lars perquè el que interessa no és la precisió, sinó saber que hi ha una lesió el més ràpid possible. També és veritat que això es veu influenciat per la duració i la freqüència en què arribi el missatge nerviós de ‘perill’.

El gran òrgan és qui construeix la història racional, basant-se en tota la informació que li està arribant simultàniament, i crea una resposta. Fins a llavors no hi ha hagut sensació de dolor, ja que aquesta és creada en el cervell i forma part de la pròpia resposta que fa davant el dany. A més a més, en el cervell no hi ha una zona únicament del dolor, sinó que participen diferents zones per intentar determinar la intensitat, el tipus i la localització de la lesió. S’utilitzen zones de la sensibilitat, però també del moviment, de les emocions i de la memòria.

La resposta que desenvoluparà el cervell serà motora (retirar el membre, per exemple), però també hi haurà respostes autonòmiques per reparar la lesió. Inflamació, cicatrització i remodelació; aquest és el procés. Vull donar importància a la inflamació. Aquesta és una forma primitiva de defensa, essencial per al procés de reparació del teixit. És l’acumulació de sang i, per tant també de nutrients, que ajudaran a la immobilització del lloc lesionat a causa del dolor i a la curació gràcies a les cèl·lules immunològiques que hi arriben.

EL DOLOR CRÒNIC

No volia acabar aquest post sense abans parlar d’aquest tipus de dolor. El dolor crònic, com ja he dit, és la prolongació i la magnificació de l’experiència de dolor. Malgrat siguin els mateixos processos els que estan implicats en el dolor agut, quan es parla de dolor crònic significa que hi ha hagut una pèrdua de control i equilibri entre aquests processos.

S’ha vist que quan es bombardeja a la medul·la espinal amb nivells alts i persistents de senyals intenses de dolor, es poden produir canvis que perpetuen i estenen l’àrea de dolor en la medul·la. Aquestes àrees, responsables de modular el dolor, perden finalment la seva habilitat i comencen a funcionar de forma independent, perpetuant així la senyal de dolor.

Un exemple de dolor crònic és la fibromiàlgia, de la que ja us parlaré més endavant.

BIBLIOGRAFIA

1) Controle el dolor antes de que el dolor le controle a usted – Margaret A. Caudill

2) Explicando el dolor – David S. Butler i G. Lorimer Moseley

3) Neuroanatomia clinica y neurociencia – M. J. Turlough Fitzgerald, Gregory Gruener i Estomih Mtui

4) Apunts

– Marta S –

Dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals

“La percepció externa de les malalties inflamatòries intestinals és que la persona no té res. No tens cap símptoma visible a primera vista i les sensacions que descrius són imperceptibles per qualsevol persona que no siguis tu, el malalt. Però tens dolor, un dolor molt agut; estàs molt cansat, un cansament que no s’explica però que no et deixa fer res o no et deixa seguir el ritme que teòricament et toca; molts dies no entens què et passa i tampoc saps explicar-ho i, fins que no et diagnostiquen, et sents bastant desemparat. La gent no sol entendre que qualsevol cosa que menges et senta malament, i que no pots menjar el que vols. Un cop diagnosticat et tornes expert en totes les medicacions que existeixen; passes a haver-te de fer controls regulars i a ser sotmés a proves no sempre agradables; sempre estàs amb l’alerta posada de quan tornaràs a tenir un brot i com serà aquesta vegada i, quan vols viatjar o fer una cosa diferent, has de tenir un plus de responsabilitat activat, pensant en una assegurança mèdica, en un “kit d’emergència” o en tenir prou medicaments. La teva qualitat de vida disminueix ostensiblement i, quan tens una època de remissió, ho celebres com si fos el primer dia d’una nova vida.

Jo tinc sort, dins de la gravetat, el meu “gremlin interior” es porta prou bé. Però tot i així a vegades penso que la malaltia m’ha tallat les ales. Per una altra banda, m’ha ensenyat que has de gaudir dels moments que la vida et regala i que t’has de fer valdre. I això no és el típic testimoni victimista, ni de persona que redescobreix el sentit de la vida per estar malalta. Perquè si alguna cosa tenen les MII és que no et mors per tenir-les. No escric això perquè ningú s’apiadi de mi, ni senti pena. Jo no en sento. Només que, de tant en tant, penso que quina putada que m’hagi tocat a mi. Però després penso que, com qualsevol circumstància adversa de la vida, té coses positives, i tot torna a començar.

JO NO SÓC UN CHRON AMB POTES, NO SÓC LA MALALTIA. Jo segueixo sent jo, una noia de 25 anys amb les mateixes ambicions, inquietuds i somnis de qualsevol persona jove. Només és que haig d’extremar precaucions i tocar més de peus a terra”.

Avui és el dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals (MII). Avui és el dia per fer-les més visibles. Avui és un dia que a mi em serveix per explicar-ho des de l’experiència i per intentar transmetre què pot fer un fisio per nosaltres també. Només volia posar-ho sobre la taula.

Les MII són patologies no contagioses que afecten al tracte digestiu. Tenen predisposició genètica i un fort component auto-immunitari. Afecten principalment a gent jove i, com més jove s’és, més greu sol ser la malaltia. Hi ha una inflamació crònica en alguna part del tub digestiu conseqüència de que el sistema immunitari de la persona reacciona en contra de les pròpies cèl·lules intestinals, que genera ulceracions al tram afectat i, com a conseqüència, dificultats en l’absorció dels nutrients, forts dolors i, a vegades, sagnats. No se’n coneix la causa.

N’hi ha 2 tipus principals:

• Malaltia de Crohn: pot afectar qualsevol part del tracte digestiu, des de la boca fins a l’anus, però el més habitual és una afectació de l’ili (l’últim tram de l’intestí prim).
• Colitis Ulcerosa: afecta només el colon.

Els símptomes principals són fort dolor abdominal (freqüentment a rampallades), diarrees, vòmits i febre (a vegades), fatiga extrema, problemes nutricionals (sent molt freqüent l’anèmia), a vegades sagnats rectals, pèrdua de pes i de gana. A més, també són freqüents lesions a la pell, dolors articulars i també poden anar associades a un seguit de manifestacions perianals (com fístules i abscessos).

Són malalties que es caracteritzen per presentar èpoques d’activació (els famosos brots) i èpoques de remissió.

Fins ara no hi ha tractament curatiu per a aquestes malalties, però sí que existeixen opcions per controlar els símptomes i, fins i tot, aconseguir-ne una remissió que duri força temps. Hi ha tractament farmacològic (diferent segons la gravetat de la malaltia i el tram del tub digestiu afectat), hi ha cirurgia per a casos més greus i, actualment, també s’està investigant i començant a aplicar el transplantaments de moll d’òs.

També voldria comentar la importància de la prevenció (no per no desenvolupar la malaltia sinó per intentar allargar al màxim els períodes de remissió i evitar al màxim problemes secundaris associats). El millor que pot fer una persona que pateix una malaltia inflamatòria intestinal és, sí té Crohn, no fumar (està demostrat que empitjora molt la malaltia; per contra en la colitis sembla ser un factor protector, però clar, hi ha la problemàtica del fumar associada i el balanç no és positiu). I per altra banda, cuidar molt la seva dieta, aprenent a coneixer-se. És molt important menjar de tot, perquè la desnutrició és un component important a tenir en compte i, fins i tot, és fàcil que sigui necessari prendre suplements nutricionals. Per altra banda, s’han d’evitar coccions pesades com els fregits o els guisats, o l’extrem contrari, els aliments crus (tot de difícil digestió). No són gaire recomanables els aliments molt àcids, el picant, el vinagre o abusar de les salses. Serà important també  dur a terme una alimentació amb baix contingut en fibra durant els brots per evitar empitjorar les diarees, o tenir en compte que, si per exemple, estem prenent corticoides, haurem de limitar la nostra ingesta de sal.

>[Per a unes recomanacions més acurades, podeu consultar les diferents guies de pràctica clínica de les que disposen els hospitals amb unitats especialitzades per al tractament de MII, com el Vall d’Hebrón o el Germans Trias i Pujol; també podeu adreçar-vos a la vostra infermera o a un dietista-nutricionista especialitzat].

Finalment, respecte als tractament complementaris no hi ha gaire evidència al respecte. Hi ha algún estudi amb acupuntura i algun amb massatge, però són estudis amb moltes limitacions. El que de moment presenta millor resultats són les teràpies de relaxació, la meditació, la pràctica regular de mindfulness o qualsevol altra teràpia que ajudi a gestionar l’estrès, que no és la causa de la malaltia però sí que en pot ser un agreujant important.

Tot i la manca d’estudis a favor de la fisioteràpia (degut, en part, a què la fisioteràpia encara és una ciència jove, a què les MII són “força recents” i a què afecten a una proporció petita de la població) us faré l’apunt de què pot aportar:

• Hi ha una branca de la fisioteràpia que es dedica a tractar les vísceres, els nostres òrgans interns. Hi ha tècniques de teràpia manual especialment dirigides a l’intestí i altres parts del tub digestiu. Això sí, us heu d’assegurar d’acudir a un fisioterapeuta col·legiat que tingui aquesta especialitat.
• A part, degut al dolor i a la gran inflamació que es presenten a nivell abdominal, la persona afectada desenvolupa postures protectores que acaben creant desequilibris a nivell muscular, i grans tensions que afecten, especialment, al diafragma, podent alterar, encara que no ens en donem compte, el patró respiratori. D’aquí en poden derivar altres problemes secundaris. Serà recomanable, doncs, aprofitar les eines que té la fisioteràpia per fer-hi front.

A continuació us deixo un seguit de webs on podeu trobar informació interessant (n’hi ha moltes, però s’han de filtrar, com tot a Internet). També deixo un enllaç amb una entrevista d’uns 15 minuts a un metge del clínic i una nutricionista i malalta de crohn de l’any passat al programa “Els Matins de Tv3” (realment interessant per tenir una visió general del problema) i una entrevista a Tanit Tubau, una noia amb malaltia de Crohn des dels 9 anys i que recentment ha escrit un llibre on una part del cost va destinada a la investigació per a aquestes malalties:

*WEBS

• http://www.accucatalunya.cat/ca/
• http://www.ua-cc.org/#
• http://geteccu.org/?pagina=pacientes (aquesta especialment important per estar al dia de la investigació)
• http://www.scdigestologia.org/docs/patologies/cat/mal_inflam_intestinal_tractament_cat.pdf
• http://www.meandibd.org/

*VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=v3pocgFa2rs

*ENTREVISTA: http://www.ara.cat/societat/Tanit-Tubau-metge-patir-Crohn_0_1570642924.html

Gràcies per llegir-ho, i feu-ne difusió.

-Anna-

 

 

El soroll de fons del cervell

“La vida es un orden local (espacial y temporal) dentro del proceso de aumento de entropía, igual que lo son la formación de galaxias y planetas.” – Murray Gell-Mann

Aquesta setmana m’ha costat inspirar-me. No hi havia manera de trobar un tema… I al final, ahir vaig llegir una notícia que em va cridar moltíssim l’atenció: un equip de científics de l’IDIBAPS i de la UPF han descobert que el soroll de fons del cervell ajuda a ordenar les neurones. I després de llegir això, jo crec que les preguntes lògiques són: “I què és el soroll de fons del cervell? I què vol dir que les neurones s’ordenin? I què té a veure tot això amb el que normalment es parla al blog?

Començo amb la resposta a l’última pregunta…

Tenia molt clar del que volia parlar aquesta setmana, però no en tenia ganes. I llavors he llegit la notícia i he començat a pensar (sí, de tant en tant em dóna per filosofar). Sóc una persona pragmàtica, de clínica, que necessita veure què passa quan aplico un tractament sobre un pacient, i poc de teoritzar sobre com o què li podria anar bé sense posar-li les mans al damunt. Però també tinc la ferma creença que és necessari entendre la base, l’inici de tot allò a què ens dediquem. I sent una apassionada com sóc del sistema nerviós i d’allò que n’afecta el seu funcionament, què hi ha de més bàsic que una neurona?

Aquesta notícia pot semblar una cosa ben insignificant i de poca aplicabilitat, però per mi obre la porta a entendre molts processos que, fins ara, es tenien una mica com per “màgia”, processos que requereixen un patró d’activitat neuronal concret.

I ara anem a la notícia… En plan tècnic i omplint-nos la boca, ja es pot dir que s’ha descrit el que s’anomena FENOMEN DE COHERÈNCIA ESTOCÀSTICA (CEREBRAL; perquè aquest fenomen ja s’havia descrit per entendre el funcionament d’altres sistemes com la periodicitat en les glaciacions de la terra o el mecanisme de recerca d’aliment del peix espàtula). I com us heu quedat ara?

El que s’ha descobert, explicat de manera hipersimplificada, és com les neurones arriben a poder “disparar”, és a dir, a arribar al llindar d’estímul necessari, en moments que, en principi, per si soles, no ho faríen o no hauríen de seguir un patró, per a així treballar de forma coordinada i ordenada les unes amb les altres, controlant fenòmens com per exemple, el son.

Perquè ho acabeu d’entendre us explicaré també què és el soroll de fons del cervell i en què consisteix exactament el concepte “neurones ordenades”.

De forma natural, si observem l’activitat al nostre cervell, ens la podem imaginar de forma molt clara pensant en una tele no sintonitzada, amb soroll i amb punts blancs i negres. Les neurones del nostre cervell, de fet, no sembla que segueixin un comportament ordenat. I una neurona de forma individual no sol mostrar una regularitat en els impulsos.

Els investigadors apunten a què, qui aporta l’ordre necessari per a processos com la son és el soroll de fons del cervell, és a dir, el conjunt de senyals aleatòries que es donen de forma habitual en qualsevol sistema i que són normalment considerades indesitjables. Però, en aquest cas, aporten el plus d’estímul necessari per a que es desencadeni una mena de reacció en cadena, un disparament coordinat de les neurones.

Imaginem una resposta neuronal que depengui de que la magnitud del senyal arribi a un cert nivell. Potser, el senyal per si sol, encara que sigui cíclic i regular, no arribi al nivell necessari per desencadenar aquesta resposta. No obstant això, si a aquest senyal cíclic li afegim un soroll de fons, el valor del senyal augmenta, i s’arriba a superar així el llindar necessari que donarà lloc a la resposta (i a que les neurones actuin ordenadament, coordinades).

Espero que, tot i sortir de la tònica habitual del blog, us hagi agradat la notícia.

I respecte a la frase del principi… M’agrada pensar que som tant complexes com els planetes o les galàxies. I que l’ordre i el desordre van de la mà en la creació de la vida. Les neurones són la base del que som, però també del que no.

Fonts i enllaços consultats

*http://www.lavanguardia.com/vida/20160502/401515981350/ruido-fondo-cerebro-neuronas.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

*http://www.investigacionyciencia.es/noticias/orden-en-el-ruido-cerebral-14206

*http://www.idibaps.org/actualitat/noticies/20598/ordre-dins-el-soroll-del-cervell

*Referència de l’article original, publicat a Nature Physics:

Sancristóbal B, Rebollo B, Boada P, Sanchez-Vives MV, Garcia-Ojalvo J. Collective stochastic coherence in recurrent neuronal networks. Nature Physics, May 2016. DOI: 10.1038/NPHYS3739.

-Anna-