La història de vida en fisioteràpia geriàtrica

Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.

“Tots tenim una història que mereix ser explicada“.

La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.

Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).

La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.

I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?

Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.

Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?

He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:

• Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
• Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
• Ocupacions que tinguin sentit per ella.
• Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
• Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.

Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.

Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?

Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.

Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?

Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències té pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.

 

Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.

 

Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)

*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.

*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.

*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.

*http://www.acpgerontologia.com/index.html

*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/

*https://www.fundacionpilares.org/modeloyambiente/materiales-utiles/publicacion/el-libro-de-la-memoria-historia-de-vida/

*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/

-Anna-

La comunicació en fisioteràpia

“The truth is very simple. The majority of patients, they don’t say very much. But there’s a temptation to fill the silence and to talk to much. Say nothing is very tough. But the doctor must speak clearly and very little” – Dr.Henry Marsh.

“Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi.”– Carles Capdevila.

He volgut començar aquesta entrada amb 2 frases que m’ajuden a plasmar la complexitat del fenomen de la comunicació. La 1ª, del neurocirurgià Henry Marsh, on reflexa la necessitat de ser assertius, clars, però també la importància dels silencis, que no ens ensenyen. La 2ª, la d’en Carles Capdevila, ens descriu a la perfecció la comunicació no verbal, i el pes d’aquesta en l’acte de tenir cura, d’acompanyar.

Com ja vaig introduir en l’entrada anterior, la humanització de l’assistència sanitària passa, en part, per potenciar les mal anomenades, “habilitats toves”, entre les quals destaquen la capacitat de treballar en equip, de presa de decisions, la planificació i l’organització i la comunicació.

Després de fer una revisió de, crec, gairebé tots els plans d’estudis de fisioteràpia de les universitats espanyoles, he pogut comprovar que la comunicació està poc valorada dins la professió. En general, entra a dins de l’assignatura de psicologia, present de manera obligatòria, quasi sempre a 1r curs. Les universitats de la Comunitat de Madrid són les que més èmfasi hi fan, afegint alguna altra assignatura. El que més m’ha sorprès, i negativament, és un dels títols per l’assignatura en una de les universitats: “Psicología de la Discapacidad”. La comunicació escrita també és important, i emfatitzar la discapacitat no crec que sigui una bona manera d’enfocar-ho. Queda clar, doncs, que novament ens manca formació en aquest aspecte i, tenint en compte que ens hem de passar la vida professional tractant persones, amb alguna problemàtica afegida, i moltes vegades, complexa, ens hauria de fer replantejar prioritats curriculars. Aquesta realitat també queda reflectida en l’estudi de Włoszczak-Szubzda et al., 2013, que mostra la manca de comunicació efectiva com a principal causant d’una gran dissonància que hi ha, a nivell mundial, entre les habilitats tècniques dels professionals sanitaris i la percepció de cura que tenen els pacients. Ja centrat en els fisioterapeutes (FTP), avalúa les competències en comunicació que rebem durant els estudis i els factors que en marquen un assoliment major, així com quins podrien ser els mecanismes per millorar-ne la integració als plans d’estudis. Els resultats indiquen que la planificació educativa per a assolir aquestes competències no és bona i, a més, a mesura que el FTP va desenvolupant la seva vida professional la comunicació va en regressió. (1,2).

Però no basaré la meva opinió tan sols en els plans d’estudis. He volgut, també, fer una revisió de la bibliografia que parla de comunicació i fisioteràpia. A continuació, el que n’he pogut extreure:

El que hem d’evitar

• La comunicació és una interacció bidireccional on la informació, els significats i els sentiments es comparteixen verbalment i no verbalment. La comunicació es considera efectiva quan millora la satisfacció, la seguretat, els símptomes, l’estat psicològic del pacient o quan en redueix l’impacte de la malaltia. Per altra banda, una mala comunicació pot comportar una disminució de la salut del pacient (2).
• Les habilitats comunicatives es poden ensenyar, però ens hem d’assegurar que hi ha una bona estratègia educativa al darrere i que els professionals que imparteixen aquestes classes tinguin ells mateixos una bona formació (2). Per mi, llegir aquest punt em sembla redundant i d’una lògica aclaparadora, però es fa evident que fa falta remarcar-ho. S’hauria d’apostar per una formació continuada al llarg de tota la carrera, i no només a l’inici com sol passar, i les simulacions  i el role-playing s’erigeixen com les millors estratègies pedagògiques. A més, és necessari incidir-hi durant les pràctiques clíniques. No hauríem d’oblidar tampoc, l’ús del llenguatge corporal (1,2,10). En un dels estudis que he llegit es plantegen fer entendre als estudiants de 1r de carrera la importància d’incorporar els coneixements sobre ètica, filosofia de la ciència i comunicació com a necessaris per la seva pràctica professional. Ho fan a través d’un projecte pedagògic que pretén que reflexionin i valorin el rol d’aquests enfocs més humanistes a través de les habilitats manuals (3).
• Encara falta investigació per evidenciar científicament la importància de la comunicació en salut, però els estudis actuals mostren que la manera com el professional es comunica i construeix la relació amb el pacient té un efecte en els resultats d’aquest a les proves mèdiques; així mateix, la comunicació és un element clau en l’adherència dels pacients al tractament, però falta determinar quins factors són els més importants (2,4,8).

En 2 dels estudis analitzats (5,6) es medeix l’efecte que l’entrenament en habilitats comunicatives té sobre l’adherència al tractament de pacients amb dolor lumbar crònic. En els 2 queda clar que els efectes a curt termini són positius, però que fa falta més investigació per veure si els canvis es mantenen a llarg termini. A l’estudi conduït per Lonsdale et al., 2017 (5), al grup experimental, els fisioterapeutes havien rebut 1h de formació sobre maneig del dolor lumbar crònic i un taller de 8h sobre habilitats comunicatives; per la seva banda, els FTP del grup control, només havien rebut la formació en maneig del dolor. Els resultats demostren que els pacients del grup control tenien pitjors resultats d’adherència que els participants al grup experimental. També analitzava diferències entre sexes: la percepció del dolor no variava en el temps ni en homes ni en dones de cap dels 2 grups; per contra, la funcionalitat sí que millorava en els homes dels 2 grups, però només en les dones del grup experimental. Per la seva banda, a l’estudi de Murray et al., 2015 (6), el grup control era tractat per FTP que no havien realitzat formació en comunicació i l’experimental amb els que sí. Comparativament, al final de la sessió, els pacients del grup experimental se sentien més ben atesos que els del grup control.

• També es destaca l’evolució que la medicina (i les ciències de la salut en general) està fent cap al model bio-psico-social, que fa de marc teòric de les estratègies a seguir en comunicació. Així doncs, s’aposta per la necessitat de conèixer la perspectiva del pacient i el seu context psico-social, d’informar-lo sobre les opcions de tractament i de fer-lo partícep en la presa de decisions (4). En l’estudi de Wijma et al., 2017 (7), es fa una revisió bibliogràfica més exhaustiva i els punts que destaquen són els següents:
  • Individualitat: importància de conèixer al pacient i que el tractament sigui personalitzat.
  • Educació i comunicació: fent èmfasi en la comunicació no verbal, i en el fet que les dues vagin de la mà durant tot el procés de tractament.
  • Planificació d’objectius conjuntament amb el pacient.
  • Suport: i donant molta importància a l’apoderament, la capacitat de brindar autonomia al pacient.
  • Que el perfil del FTP sigui social, que es mostri segur i que tingui coneixements en aquest model centrat en el pacient.
• En una revisió anterior, O’Keeffe et al., 2016 (8), destaquen que dins la fisioteràpia músculo-esquelètica s’ha comprovat que aquesta té uns efectes específics i altres que no ho són. Per no específics entenem aquells que fan referència al propi pacient, al terapeuta i a l’entorn. Amb aquest estudi es pretèn aclarir a quins aspectes donen més importància tant el pacient com el fisioterapeuta. Novament, els factors més comentats són:
  • Habilitats interpersonals i de comunicació del fisioterapeuta: que sàpigui escoltar, que es mostri atent i empàtic, que sàpigui donar suport i també fa èmfasi en la comunicació no verbal.
  • Les habilitats pràctiques del FTP, és a dir, el seu coneixement específic i tècnic, la seva experiència clínica i la capacitat d’educar al pacient.
  • Que l’atenció que es presta sigui centrada en el pacient, tenint en compte les seves capacitats i opinions, traçant un pla terapèutic conjunt.
  • Factors organitzatius i ambientals: la durada del tractament  i la flexibilitat horària i en les consultes.

• En una altra investigació, més que a la comunicació en sí, el que els pacients destaquen com a bàsic per a crear una verdadera relació de compromís amb el seu fisioterapeuta és la consciència i l’actitud d’aquest (9).
• La necessitat i voluntat de creació d’eines d’avaluació de l’eficàcia de la comunicació (tant a nivell de generar una bona relació fisioterapeuta-pacient, com per l’elaboració de material informatiu/educactiu) i del seu aprenentatge al llarg de la vida professional també és un aspecte destacat en diversos estudis (10, 11). Murray et al., 2018 (11) es plantegen la necessitat de crear una eina per avaluar l’eficàcia de la comunicació dels fisioterapeutes (FTP) per aconseguir l’autonomia dels seus pacients pel que fa a auto-maneig del dolor lumbar (en aquest cas). Els resultats obtinguts revelen que la “Communication Evaluation in Rehabilitation Tool“ és una bona manera de veure-ho i que els fisioterapeutes avaluats necessiten millorar en 5 dels 18 ítems avaluats.
• Finalment, també m’ha agradat comprovar que algú s’ha preocupat d’analitzar el fenomen de la comunicació dins de les consultes privades (12). L’estudi pretén valorar si dins les consultes privades de fisioteràpia es fa un ús específic de la comunicació com a eina terapèutica i, en cas afirmatiu, si els professionals es basen en algun marc teòric específic. A més, també descriu quins són els principals aspectes comunicatius als que s’apel·la.

  En general es detecta que sí que es té en compte la comunicació, i que els fisioterapeutes que hi treballen són conscients que el contacte i el fet que la conversa sigui distesa i que impliqui directament la salut del pacient és important. Tot i així, cap d’ells fa referència al fet de seguir un marc teòric específic i es detecta certa tendència a obviar les necessitats/opinions més directes del pacient i de centrar-se en la opinió, únicament, del terapeuta pel que fa al tractament.

El que hauríem d’aconseguir

Viure en una era amb tanta informació i tanta formació, de vegades, ens fa oblidar les competències més bàsiques per desenvolupar la nostra feina i el nostre dia a dia. La comunicació, el llenguatge són fets inherents a la persona, es consideren bàsics en el seu desenvolupament. De res ens servirà conèixer tots els tractaments possibles i ser els millors aplicant-los si no els sabem transmetre als nostres pacients, fent-los partíceps del procés. Recordeu que, fem el que fem, sempre estem comunicant-nos.

 

Bibliografia

1. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23540237
2. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27820404
3. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28095097
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/30253899
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28363702
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25433220
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28820617
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26427530
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/29468089
10. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28389493
11. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/29485325
12. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26254316

Imatges

*Vinyeta: Anna Azpi.

*Taula CERT: Murray A, et al., 2018.

*Foto: Think&Start

-Anna-