La història de vida en fisioteràpia geriàtrica

Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.

“Tots tenim una història que mereix ser explicada“.

La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.

Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).

La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.

I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?

Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.

Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?

He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:

• Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
• Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
• Ocupacions que tinguin sentit per ella.
• Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
• Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.

Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.

Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?

Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.

Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?

Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències té pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.

 

Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.

 

Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)

*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.

*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.

*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.

*http://www.acpgerontologia.com/index.html

*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/

*https://www.fundacionpilares.org/modeloyambiente/materiales-utiles/publicacion/el-libro-de-la-memoria-historia-de-vida/

*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/

-Anna-

Dolor crònic en el pacient geriàtric

“Lo importante en la vida no es mantenerse vivo, sino mantenerse humano” – George Orwell.

Aquesta setmana us vull parlar del dolor crònic en el pacient geriàtric. A mode introductori us deixo un parell d’entrades en què us explicàvem què és el dolor i quin paper juguem el fisioterapeutes a l’hora d’explicar-lo. Definirem conceptes bàsics i veurem quina és i quina hauria de ser la realitat, almenys a Espanya (1).

-El dolor és una experiència sensorial i emocional molt complexa, multidimensional, que abarca percepcions, emocions i comportaments”.

Segons la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG) definim dolor crònic com “el dolor que dura molt temps (més de 3 a 6 mesos, o perdura més enllà del procés de curació normal), aquell que es perpetuat per factors diferents al dolor en sí mateix, que no és biològicament útil, és desproporcionat, aquell que no tendeix a la curació i en el que hi influeixen factors psicològics i ambientals“.

El dolor crònic discapacita, origina dependència cognitiva, física, social i econòmica.

-Segons l’estudi “Pain in Europe” un 11% de la població espanyola pateix dolor crònic, i quan mirem les xifres en majors de 65 anys, els valors arriben al 70%.

-Les principals causes de dolor crònic en el pacient geriàtric son:

• els trastorns músculo-esquelètics, i d’aquests, especialment l’artrosi, l’osteoporosi i les lumbàlgies.
• el càncer o els seus tractaments, les neuropaties diabètiques o les radiculopaties, sent la més freqüent la lumbar i la cervical, així com també la neuràlgia post-herpètica, que té lloc després de passar l’herpes zóster.
• els malalts de Pàrkinson en un estat avançat i aquells que han patit un ictus.

-Per valorar correctament el dolor crònic hauríem de fer una història clínica exhaustiva i una exploració física completa, documentant la seva localització, intensitat, duració, ritme i característiques. A més, hauríem d’incloure aspectes piscològics (trastorns de l’estat d’ànim, del son, de la personalitat, etc.), incloure la medicació (valorar possible sobreús o adicció, així com també una correcta posologia i presa), tenir en compte la cultura de la persona (origen, per conèixer el seu sistema de creences), el seu estat nutricional, el grau de dependència funcional, el seu grau d’educació, saber la seva concepció d’esperitualitat i valorar i validar com afecta aquest dolor a la seva vida diària.

*Dificultats per aquesta valoració:

• El deteriorament cognitiu del pacient. En aquest cas seran de molta ajuda la informació que els familiars i/o cuidadors o personal que l’atengui amb major freqüència ens puguin donar. L’aspecte més complicat és la comunicació, que serà la clau. Haurem de conèixer molt bé el perfil del nostre pacient i també anar valorant les estratègies que millors resultats ens donin (+informació aquí).
• El tipus d’instrument que usem per valorar el dolor. Haurem de procurar que sigui el més específic possible tenint en compte el pacient que tenim a davant. Us deixo un article (en anglés) on podem veure’n alguns (article 4). Professionals sanitaris que llegiu això, vosaltres, quin utilitzeu?
• La identificació de l’origen inicial del dolor i saber si es correspon amb 1 o diverses patologies alhora.

De cara al tractament serà bàsic fomentar l’ús de teràpies no farmacològiques (exercici físic, fisioteràpia, hidroteràpia, etc.) enfront de les que sí que ho són, i si s’implementen fàrmacs serà millor que siguin analgèsics en forma tòpica (cremes, gels, pomades, pegats, etc.), més segurs. Això ha d’anar acompanyat de mesures psicoterapèutiques (no podem oblidar que molta població geriàtrica té associats síndromes depressius que poden empitjorar la sensació de dolor) i plantejar l’ús d’ajudes tècniques com ara bastons, corsses o caminadors que poden ajudar a reduir la càrrega a les articulacions. Així mateix, l’equip de professionals que atengui a les persones que pateixen dolor crònic han de ser multidisciplinar.

*Aquí voldria fer diversos aclariments: deixant de banda el criteri professional de cada persona que atengui algú amb dolor crònic, hem de validar sempre la opinió, les pors, les motivacions, etc. de la persona que tenim davant i arribar a pactes amb un objectiu comú. Això que dic sona idíl·lic i, fins i tot, allunyat de la realitat perquè per això es necessita voluntat i temps (que moltes vegades no tenim), però hem de començar a canviar les pautes que ens han fet acabar en la situació actual. // Quan faig constar que s’ha de fomentar l’ús de teràpies no farmacològiques no vull dir que estigui en contra dels fàrmacs, però sí que estic en contra del sobreús i abús d’aquestes substàncies. Els professionals ens hem de conscienciar de tot el que altres companys professionals poden aportar i a la població li hem de poder explicar la importància de cuidar-se.

Si mirem les xifres de tractament de dolor crònic a Espanya i ho analitzem des del punt de vista del pacient, el sistema suspén de forma contundent. Bàsicament falten Unitats/clíniques de Dolor a Espanya (n’hi ha unes 180 en total); tot i haver-n’hi, la derivació a aquestes unitats és molt baixa (un 62% dels pacients amb dolor crònic no hi han passat mai) i en cas que s’hi derivin pacients un 69% tarda més d’1 any en ser atès i un 31%, més de 5 anys. A més, l’impacte que el dolor té sobre la qualitat de vida del pacient és molt alt, veient-se reflexat en diversos aspectes que podem veure a la imatge de sota (2).

Entre els principals problemes en quant a l’atenció a la persona amb dolor crònic hi ha una manca d’informació, tant del procés o tipus de dolor que es té com de la patologia per la qual està causat (quasi un 60% de la població afectada no té aquesta informació). També és díficil trobar una font d’informació (que moltes vegades acaba sent el metge especialista o les associacions), que sigui verç i que inclogui varietat d’opcions per abordar el dolor (en un 80% dels casos la informació sobre el tipus de tractament que es dóna passa només pels fàrmcs, quan la majoria de recomanacions avui en dia passen, precisament, per recomanar sobretot exercici i tècniques de relaxació (no farmacològiques)).

S’ha vist que també es necessària la formació específica dels professionals de la salut per una detecció precoç i més ràpida del dolor, i la millor coordinació entre serveis, reduint les dificultats burocràtiques per a la derivació dels pacients als espais adients.

La perspectiva de gènere (les dones són majoria les que pateixen dolor crònic) i la recuperació d’una Estratègia per abordar la cronicitat en el dolor són també altres factors clau (podeu veure el que s’està intentant a Espanya més avall amb la campanya “Cronicidad: Horizonte 2025”. L’edat, o més aviat l’edadisme del que pateix el nostre sistema sanitari, també serà un altre factor a tenir en compte.

“Las previsiones demográficas en nuestro país han puesto sobre la mesa un dato que no puede pasar desapercibido para la Administración: un total de 11,3 millones de personas mayores de 64 años residirán en España en el año 2029, mientras que en 2064 esta cifra ascenderá a los 15,8 millones de ciudadanos” (3). Llegint aquestes dades l’únic que em ve al cap és un “OH MY GOD!“.

         

En conclusió, l’abordatge del dolor i de la cronicitat han de ser una prioritat dins del sistema sanitari, ja que la tendència poblacional és a augmentar en edat i, en conseqüència, a haver-hi un augment d’aquestes dues problemàtiques. Paral·lelament, s’han de buscar els sistemes per abordar-ho de la millor manera possible, ja que les dues situacions generen gran part del consum de recursos dels sistemes sanitaris moderns. La formació específica en dolor i en habilitats humanes (que permetran una millor i més precoç detecció, a més d’un abordatge més satisfactori per a pacient i professional) i la promoció de totes aquelles teràpies no farmacològiques (més barates, a curt i llarg termini) semblen ser les claus per a aquests processos. Fem autocrítica i comencem a canviar les coses, si us plau.

Bibliografia:

1. https://m.infosalus.com/mayores/noticia-dolor-cronico-pacientes-geriatricos-suele-ser-mas-frecuente-20190107084533.html
2. http://geriatricarea.com/espana-suspende-en-el-tratamiento-del-dolor-de-las-enfermedades-cronicas/?utm_source=DSMN8&utm_medium=Twitter
3. https://academic.oup.com/ageing/article/47/3/324/4951960#.Wv83cFDSlO0.twitter
4. https://www.consalud.es/pacientes/canal-cronicidad/envejecimiento-y-cronicidad-grandes-retos-para-la-sostenibilidad-del-sns_62615_102.html

Material d’interés:

https://geriatricarea.com/elaborado-un-manual-de-dolor-enfocado-a-ampliar-conocimientos-de-medicos-residentes/

“Cronicidad: Horizonte 2025”: https://www.cronicidadhoy.es/?tipo=pro (segons si ets pacient, professional o gestor tens accés a un tipus o altre d’informació)

Guia de dolor crònic en l’ancià de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología. https://www.segg.es/media/descargas/…/GBPCG%20DOLOR%20CRONICO.pdf

Imatges:

*Cinco días-El País. Dolor crónico, la enfermedad invisible.

*Impacte qualitat de vida dolor (2).

*Simulació priàmides: https://www.populationpyramid.net

-Anna-

Sexualitat en gent gran i fisioteràpia

Com que sabia que la Marta volia parlar sobre el sexe durant l’embaràs, i aprofitant que el mes de maig és el mes de la masturbació, vaig pensar que seria interessant investigar com, la fisioteràpia, podia ser útil per treballar la sexualitat en gent gran. La veritat que és un tema que no he tocat mai, més enllà de l’entrevista que li vam fer al psicogerontòleg Josep Fabà, qui ens va parlar de la concepció i la realitat del sexe en la gent gran.

Em serviré precisament dels principals punts de l’entrevista per fer caure falces creences que tenim sobre aquest tema i abordar aquells punts on la fisioteràpia pot ajudar.

• “Quan parlem de sexualitat ens referim a una dimensió de l’ésser humà, una dimensió, de fet, molt rellevant, que inclou la pràctica sexual i la reproducció però que va molt més enllà […]”.
• “[…] a la vellesa, cal tenir en compte que les pràctiques sexuals no es redueixen al sexe amb penetració, ni han d’implicar sempre els genitals, sinó que hi ha moltes altres maneres d’experimentar plaer a través del cos, sigui o no amb la companyia d’una altra persona. Per a algunes persones, tombar-se al llit amb la seva parella, donar-se petons, i fer-se abraçades i carícies pot ser una important font d’excitació i plaer, i ajudar a satisfer necessitats afectives importants, com la de sentir-se estimat, encara que no s’acompanyi de penetració ni d’orgasme”.
• “En alguns casos, es pot renunciar a la pràctica sexual per una disminució del desig sexual, molt sovint combinada amb la monotonia. […] aquesta monotonia es pot veure agreujada per la manca de comunicació sobre la vida sexual entre ambdós membres de la parella, o per la falta d’iniciativa a l’hora de buscar o introduir canvis”.

Aquest punt crec que més que abordable des de la fisioteràpia en sí, és qüestió d’abordar-lo com a professionals sanitaris que som. Malgrat que alguns de nosaltres sabem que la sexualitat i l’afectivitat són fets inherents a les persones i no s’acaben a partir de determinada edat, vivim en una societat en què no es dòna a aquest fet la importància que mereix. Tampoc es posa gaire en valor durant els estudis ni crec que ho faci en cursos específics sobre geriatria (parlant des de la fisioteràpia almenys).

Com veurem més endavant no hem de donar per fet que la persona gran es mantingui activa sexualment, però tampoc el contrari. Fer un exercici de reflexió personal i pensar si aquest és un dels aspectes sobre els que preguntem als nostres pacients quan els tractem (ja sigui per saber si els podem ajudar, resoldre dubtes o generar en ells una motivació) pot ser un bon inici.

• “Podríem dir que la sexualitat és com l’energia: no es destrueix, només es transforma.”
• “[…] canvis a nivell de resposta sexual i la major prevalença de disfuncions sexuals, i és que a mesura que envelleixen, les dones poden experimentar una menor lubricació i dilatació vaginal, i els homes, una disminució de la vigorositat de l’erecció o una major dificultat per aconseguir tenir-ne una, i tant les unes com els altres, una disminució del desig sexual. Aquestes poden generar malestar físic i/o psicològic durant la pràctica sexual”.
• “El deteriorament físic i les limitacions funcionals que les persones poden experimentar en diferents graus a mesura que envelleixen poden convertir-se en entrebancs addicionals per la pràctica sexual”.
• “[…] desconeixement de l’existència de mecanismes per minimitzar l’impacte d’aquests canvis, o a la incomoditat que pot suposar buscar ajuda […] “.
• “[…] es poden produir canvis positius en el terreny de la pràctica sexual”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A les imatges que teniu a sobre podeu veure un resum dels principals canvis biològics que es produeixen en homes i dones durant la vellesa, dels canvis en la resposta sexual i dels canvis que es produeixen en la sexualitat en sí i quins poden ser els factors que facilitin viure-la. M’agradaria destacar diversos fets: és evident que el cos, i els genitals no en són una excepció, i pateixen canvis amb l’edat, principalment, disminució de tamany i elasticitat, pèrdua de lubricació i canvis hormonals que afecten directament la resposta sexual. Però aquests fets són fàcilment paliables amb l’ús de lubricants i sobretot practicant l’autoconeixement i l’art de la curiositat, és a dir, preguntant (tant a la parella com a professionals). En contra del que podríem pensar, el fet de què els homes pateixen certa disminució de la potència sexual i la resposta a l’excitació estigui més enlentida en ambdós membres de la parella permet gaudir més de les relacions i els orgasmes són més fàcilment coordinables, i en el cas de les dones és més fàcil que arribin al multiorgasme perquè es perd la por a la concepció, tots ells efectes positius.

Amb l’edat, també podem tenir problemes de caire reumàtic/traumatològic i cardio-vascular que podríen condicionar les nostres relacions sexuals. En aquest punt sí que el fisioterapeuta pot jugar un paper bàsic, aconsellant, en base a la problemàtica de la persona, postures que siguin més còmodes o menys agressives a nivell articular i també reentrenant en l’esforç. Paral·lelament, tenint en compte els problemes associats al sòl pelvià, i molt especialment en les dones, és evident que els fisioterapeutes especialitzats en aquest àmbit tindràn un paper bàsic en paliar els efectes sobre aquesta musculatura (excès o manca de to muscular, dolors, incontinència, etc.).

• “El fet de tenir un deteriorament cognitiu lleu, o un deteriorament cognitiu més significatiu com podria passar en el cas de les demències, pot generar canvis en la capacitat que la persona té de satisfer les pròpies necessitats sexuals, i en la manera de fer-ho”.
• “Poden presentar comportaments sexualment inapropiats”.

L’esfera física no és l’única afectada amb l’edat. El deteriorament cognitiu associat a les malalties neurodegeneratives, més comuns a mesura que ens anem fent grans, també pot afectar l’esfera sexual de la persona. En aquest cas, el fisioterapeuta, desenvolupa un paper fonamental en l’observació i la transmissió d’informació per valorar les necessitats de la persona. Considero que som professionals privilegiats per les estones que compartim amb persones grans amb aquest perfil, especialment en centres geriàtrics. Hem de deixar-nos de paternalismes i intentar detectar i validar les necessitats afectivo-sexuals dels nostres pacients, compartir-les amb l’equip professional i intentar trobar les estratègies per cobrir-les i que la persona pugui superar les dificultats i pugui gaudir de la pràctica sexual com ho feia abans o de la manera més semblant.

• “…naixem amb un cos amb unes característiques determinades que és el resultat de l’expressió de la nostra càrrega genètica, i a mesura que creixem, aquest cos es va desenvolupant mentre interactuem amb el nostre entorn social, cultural, econòmic, polític, legal, etc. Aquestes interaccions influiran en la manera en que pensem en nosaltres mateixos com a ésser sexuats […], en la manera en la que pensem sobre la sexualitat en general […] i en el nostre comportament […].
• “Cada persona gran és única, de manera que la seva manera d’experimentar-se a sí mateixa, la seva manera de pensar sobre la sexualitat, i la seva manera d’expressar les pròpies necessitats sexuals variaran enormement”.
• ” […] cal tenir en compte que bona part de la gent gran d’avui en dia va créixer en un entorn més aviat repressiu […]; moltes persones grans han desenvolupat actituds erotofòbiques, i això les pot portar, entre d’altres, a negar-se el dret a ser sexualment actives tot i que tinguin el desig de ser-ho. D’altra banda, la menor igualtat entre homes i dones […]”.

                   

Senzillament hem de mostrar-nos disponibles perquè aquella persona que tingui dubtes pugui demanar-nos-els i que no se senti jutjada. Així mateix, podem ser un bon canal de comunicació, junt amb la resta de l’equip, amb la familia, especialment en casos de persones intitucionalitzades.

• “Accions que poden tenir un efecte perjudicial sobre el benestar de les persones grans: oposar-se al fet que un pare o mare vulgui establir una nova relació de parella, dutxar a una persona gran en un lloc on altres persones la poden veure, o receptar un fàrmac que pot interferir en la resposta sexual sense preguntar si això és important o no per la persona o explicar-l’hi […]”.
• “[…] parany dels models de bellesa imperants i en l’edatisme. Això ho podem veure, per exemple, en anuncis de roba interior o productes relacionats amb l’activitat sexual, que normalment estan protagonitzats per homes i dones joves i amb uns cossos d’unes característiques molt determinades. Lamentablement, els anuncis de llenceria, preservatius o lubricants on hi apareguin persones grans són més aviat escassos, per no dir inexistents”.
• “Educació sexual deficitària”.

Novament, la societat i els valors que hi imperen i el tipus d’educació que han rebut la majoria de persones grans d’avui dia condicionen molt la manera que ells tenen de viure i relacionar-se amb la sexualitat, però també de com ho abordem els propis professionals. És molt important que recordem a les persones que poden preguntar, que tot i els canvis, la sexualitat segueix sent una part normal i necessària dins les seves vides. Però també és important tenir en compte un altre aspecte bàsic: degut a la relaxació pel fet de què la dona ja no es pot quedar embarassada, moltes persones deixen d’usar protecció a partir de determinada edat i això fa que hagin augmentat els casos de malalties de transmissió sexual entre adults grans. Per exemple, segons dades de 2015, la meitat dels nous diagnòstics de VIH als EUA es feien en persones més grans de 50 anys.

 

Ja per acabar, buscant informació per documentar-me, incloent les paraules fisioteràpia, gent gran i sexualitat tot en pack a les bases de dades més habituals, hi ha molt pocs articles. Us deixo l’enllaç als 4 que més m’han cridat l’atenció. A part de la recerca per l’entrada, buscar i no trobar gaires resultats m’ha fet adonar d’un dels molts buits en investigació. Fisioterapeutes que us dediqueu al sòl pelvià: crec que teniu una gran oportunitat per fer recerca i ajudar moltes persones si considereu la geriatria.

Gràcies una vegada més a en Josep Fabà que ens va inspirar amb la seva entrevista.

Bibliografia

1. https://vital.rpp.pe/expertos/derribando-mitos-sobre-la-sexualidad-en-adultos-mayores-noticia-1066708
2. Villar F, Celdrán M, Fabà J, Serrat R, Martínez T. Sexualidad en entornos residenciales de personas mayores. Guía de actuación para profesionales (para la Fundación Pilares; descarregar aquí).
3. https://infosida.nih.gov/understanding-hiv-aids/fact-sheets/25/80/el-vih-y-los-adultos-mayores

4. “The importance of physiotherapy in the sexuality of patients with rheumatic diseases”.

5. “Decline in sexuality and wellbeing in older adults: A population-based study”.
6. “Expressing sexuality in nursing homes. The experience of older women: A qualitative study”.
7. “Relationship between female pelvic floor dysfunction and sexual dysfunction: an observational study”.

Imatges

*primeronoticias.com.co

*Canvis biològics, de la resposta sexual i la sexualitat en gent gran (1).

*webconsultas.com revista de salud i bienestar

*leopoldest.blogspot.com

-Anna-