Maltractament a la gent gran

M’hauria agradat tenir aquesta entrada llesta al mes de juny, perquè precisament el dia 15 se celebra el Dia Internacional de Presa de Consciència sobre el Maltractament i l’Abús a les Persones Grans. Tal i com jo ho veig, no hauria de ser necessari que existís un dia així perquè no hauria d’existir ni el maltractament cap a les persones grans, ni cap altra forma d’abús contra cap col·lectiu. Però també s’ha de tocar de peus a terra i aquesta és, com tantes altres, una realitat a la que no solem prestar gaire atenció i que no coneixem a fons. Així doncs, m’he proposat coneixer-la una mica millor i intentar veure què s’està fent per prevenir-ho i solucionar-ho.

“Un acià que mor és una biblioteca en flames” – Xavier Aldekoa.

CONCEPTE

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el maltractament cap a les persones grans com “un acte únic o repetit que causa dany o patiment a una persona d’edat avançada, o la manca de mesures adequades per evitar-ho, que es produeix en una relació basada en la confiança”. Aquest tipus de violència constitueix una violació dels drets humans (1,2).

No va ser fins al 2002, amb la Declaració de Toronto per la Prevenció Global del Maltractament a les Persones Grans, que es va establir una mica de consens sobre la definició, i on es va posar de manifest que: no existia cap marc legal ni per la prevenció ni la denúncia del maltractament cap a les persones d’edat més avançada; que calia perspectiva de gènere per enfocar-ho; que no és un problema d’una part del món en concret sinó que afecta a nivell global, però que en cada cas cal tenir en compte el context cultural i socio-econòmic per entendre l’arrel del problema i abordar-lo; que és necessària la formació, tan dels professionals d’intervenció directa com de la societat; i que fa falta un abordatge intergeneracional i multidisciplinar (3).

DADES

La OMS ho considera un problema de salut pública. Segons una revisió de 2017 (amb dades de 52 estudis que contenen informació de 28 paísos amb diferent desenvolupament), un 15’7% de les persones de més de 60 anys havien patit maltractament, almenys, 1 vegada en l’últim any. Però, probablement la xifra real sigui molt més alta, ja que es calcula que només es denuncien 1 de cada 24 casos. La culpa, la por i la vergonya són molt presents en aquests casos perquè els maltractadors solen ser de l’entorn més íntim de la persona afectada (1).

Pel que fa a entorns residencials, hospitalaris, etc., no hi ha dades concloents, però tot porta a pensar que les xifres són encara més elevades que dins la comunitat. En una estimació en base a alguns estudis es conclou que un 64,2% (!) dels treballadors va infligir alguna de les formes de maltractament en l’últim any (1).

La prevalença, a nivell mundial, s’estima que és d’entre un 1 i un 10%, però segurament sigui més (2).

Si la progressió segueix com els últims anys, i estimant que la població major de 60 anys, que era d’uns 900 milions de persones l’any 2015, passarà a ser de 2000 milions el 2050, llavors el número de persones grans maltractades podria arribar a 320 milions (1).

*Aquí podeu veure un resum gràfic de les dades de, fins a 2016, publicat per la OMS.

Si ens centrem a la Diputació de Barcelona (repartit pels seus diferents municipis), “durant el 2019 es van detectar 392 casos de maltractaments en 42 municipis, 238 a dones (76%) i 94 a homes (23,97%). El perfil de la persona maltractada, segons dades del 2017, és en un 80% dels casos una dona, d’entre 80 i 84 anys, sense deteriorament cognitiu i que necessita suport per a les activitats bàsiques de la vida diària“. En la majoria de casos el maltractador és el fill, i sol ser en forma de maltractament psicològic, negligència o abús econòmic (4).

TIPUS DE MALTRACTAMENTS

Poden ser de tipus físic, sexual, psicològic o emocional; també per raons econòmiques o materials; abandonament; negligència (intencional o per omissió); i menyspreu greu de dignitat i manca de respecte (1,2). N’hi ha d’altres tipus, com ara l’ús de contencions, l’edatisme, o el síndrome de l’àvia esclava, però aquests no consten en totes les publicacions com a tal, i per això costa més trobar-los (5).

El més habitual i el més denunciat és el maltractament psicològic, seguit a certa distància del físic (que és molt poc denunciat pel propi afectat, i és més aviat la família o representant de la persona qui ho fa), i a molt poca distància hi ha l’abús econòmic. Després segueixen les negligències (també molt més denunciades pels familiars o representants) i finalment, els abusos sexuals (1).

FACTORS DE RISC (1)

• Individuals: la mala salut físic i mental de la persona afectada, així com el seu gènere (les dones es veuen més afectades per alguns tipus de maltractament i la probabilitat de què l’abús sigui més greu i continuat que sobre un home, augmenta).
• Relacionals: el fet de compartir espai amb l’agressor, la dependència econòmica i el fet ser cuidador d’una persona amb dependència i/o deteriorament cognitiu (i si a més hi ha situacions disfuncionals en la família) són factors que generen estrès i poden augmentar la probabilitat de maltractaments.
• Comunitaris: l’aïllament social i la conseqüent manca de recursos (materials, personals, econòmics, etc.).
• Socio-culturals: edatisme, creences com la fragilitat i la dependència generalitzada de la gent gran respecte a la resta, tabús, manca de suport (familiar, econòmic, assistencial, etc.), sistema de successions i drets de terres que afecten les distribucions de poder i recursos dins la família, debilitament de les relacions familiars, entorns físics poc facilitadors, manca de formació (professionals i societat), entre d’altres.

A les imatges que hi ha a continuació, extretes de la referència nº5, podem veure que la OMS els classifica segons si el factor de risc afecta a la víctima o al maltractador:

PREVENCIÓ

Existeix una gran diversitat d’estratègies per fer front a aquest problema, ja que l’abordatge ha de ser multifactorial (i de moment hi ha molt poca evidència sobre la seva efectivitat). La OMS les divideix en dos tipus (1):

Estratègies per prevenir:

• Campanyes de sensibilització per al públic i els professionals
• Detecció (de possibles víctimes i agressors)
• Programes intergeneracionals a les escoles
• Intervencions de recolzament als cuidadors (gestió de l’estrés, autocura, etc.)
• Polítiques sobre l’atenció en residències per definir i millorar el nivell de l’atenció
• Formació sobre la demència dirigida als cuidadors

Estratègies per intervenir:

• Notificació obligatòria del maltractament a les autoritats
• Grups d’autoajuda
• Cases refugi i centres d’acollida d’emergència
• Programes d’ajuda psicològica dirigits a les persones que infligeixen els maltractaments
• Telèfons d’assistència que proporcionen informació i derivació
• Intervencions de recolzament als cuidadors

El Consell de Piscologia d’Espanya, per la seva banda, afegeix diversos matisos i estratègies que m’agraden per complementar les anteriors (6):

• Pel que fa a les campanyes de sensibilització, fa èmfasi en posar en valor a la gent gran, i no en els maltractaments en sí mateixos.
• Aposten per promoure la participació de la gent gran dins de la comunitat, no només a través d’activitats intergeneracionals, fomentant així les relacions socials i el fer xarxa.
• Eliminació del llenguatge estigmatitzant, fent èmfasi en els mitjans de comunicació.
• Establir serveis específics per l’atenció del maltractament cap a les persones grans (incloent telèfons d’ajuda que no puguin ser rastrejats, similars als que es fan servir per atendre en casos de violència de gènere).
• Promoure un bon disseny ambiental, que faci els entorns més accessibles, segurs, cómodes i significatius.
• Potenciar l’atenció psicològica per als majors de 60 anys.

*A Catalunya, hi ha un Protocol que va elaborar la demarcació de Girona de la Generalitat de Catalunya l’any 2007. El 2016, la Diputació de Barcelona, va elaborar una guia d’atenció a les situacions de maltractament dels usuaris del Servei de Teleassistència.

*A nivell estatal no he estat capaç de trobar cap protocol concret. Sí que l’IMSERSO va elaborar, també l’any 2007, un manual amb l’aportació espanyola als avenços internacionals en l’adaptació lingüística i cultural d’un instrument de detecció de sospita de maltractament cap a les persones grans. El podeu trobar aquí.

Ja per acabar voldria comentar un fet: només a Catalunya, per exemple, la Fiscalia ha obert 36 diligències penals (i pujant) per la gestió que s’ha fet de la pandèmia en algunes residències (7). Però això seria quedar-nos curts i criminalitzar un sector que ha patit, com el que més, la violència institucional, amb un abandonament de les administracions que ve de lluny. Per això em resulta més interessant el que han fet les Nacions Unides, que aquest any han dedicat el dia de la conscienciació del maltractament cap a les persones grans a la pandèmia mundial de Covid-19, elaborant un document amb un resum de les polítiques institucionals que han tingut un impacte directe sobre aquest grup de població (8). El podeu consultar aquí. Ja us dic ara que aclapara.

Sabia que les dimensions del fenomen del maltractament a la gent gran podien ser més grans del que esperava, però després de llegir dades, realment és un problema del que només veiem una petita part i que va seguit d’una base que no podem ni imaginar. Per reflexionar-hi una estona…

Bibliografia

1.  https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/es/
2. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/elder-abuse
3. https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/alc_toronto_declaration_es.pdf?ua=1 (Declaració de Toronto, 2002).
4. https://www.social.cat/noticia/12289/sincrementen-els-casos-de-maltractament-a-gent-gran-durant-el-confinament?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&utm_campaign=socialpuntcat
5. Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.
6. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=6875
7. https://www.social.cat/noticia/12309/la-fiscalia-eleva-a-36-les-diligencies-penals-obertes-per-la-gestio-de-la-pandemia-a-les-r
8. https://www.un.org/es/observances/elder-abuse-awareness-day

*Per més informació teniu aquí un webinar de Matia Fundazioa sobre el tracte digne a la vellesa. Analitzen si, com a societat, ho estem fent bé o no.

*També podeu veure un vídeo amb el manifest, d’aquest 2020, del president de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontología (SEGG).

Imatges

*https://alzheimercatalunya.org/

*www.abc.es

*Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.

*www.qida.es

-Anna-

Zones blaves

Potser us pensareu que m’he equivocat a l’hora de preparar aquesta entrada, però no, no pretenc fer una reivindicació sobre l’aparcament a Barcelona, no… Mentalment necessitava sortir-me una mica dels temes més tècnics i, a més, sabeu que de tan en tan m’agrada parlar-vos de curiositats. Doncs bé, a raó d’un article d’una fotògrafa anomenada Arianne Clement vaig descobrir el concepte zones blaves, per mi, completament desconegut fins llavors.

“Envejecer es todavía el único medio que se ha encontrado para vivir mucho tiempo“. – Charles Augustin Sainte-Beuve

El concepte va nèixer l’any 2005 a partir d’un article que va publicar la revista National Geographic en base a les observacions de dos demògrafs, Gianni Pes i Michel Poulai. Van veure que hi havia una zona a Sardenya on existia una alta concentració de població centenària. Després, l’investigador Dan Buetter, va descobrir-ne 4 més al món. Els habitants d’aquestes àrees comparteixen característiques i estils de vida que contribueixen a què l’esperança de vida sigui excepcionalment alta.

-En total al món n’hi ha 5 i són:

• La regió de Villagrande Strisaili, a l’Illa de Sardenya, Itàlia.
• L’Illa d’Okinawa, al Japó.
• L’Illa d’Ikaria, a Grècia.
• La Península de Nicoya, a Costa Rica.
• La ciutat de Loma Linda, al sud de Califòrnia, Estats Units.

-Cadascuna té factors diferents que ajuden a què els seus ciutadans tinguin tendència a passar dels 90 i, fins i tot, dels 100 anys, però com també podeu veure a la il·lustració, hi ha una sèrie de característiques que ho fan possible:

• Predisposició genètica.
• Bon clima (i que hagi espais naturals i fàcil accès a aliments sans).
• Moure’s de forma natural (caminar, cultivar l’hort, pujar i baixar escales, etc.) i com a rutina.
• Mantenir una dieta, principalment, a base de fruita i verdura, no emplenar-se mai del tot i beure una mica de vi cada dia.
• Mantenir els vincles amb la família.
• Tenir sentiment de pertinença dins la comunitat.
• No tenir pressa.
• Tenir un propòsit a la vida.
• Cultivar la fe i l’espiritualitat.

Després de llegir-ho no he pogut evitar pensar en l’entrada que us vaig compartir fa uns mesos sobre com prevenir les malalties neurodegeneratives. Tots aquests factors aquí comentats, apareixien també a l’article. Però comentem una mica què fa especial a cada regió:

• A Villagrande Strisaili, molta població es dedica a la pagesia, cosa que els assegura activitat física regular, a més d’aportar-los sentit a la vida i de pertinença a una comunitat que sap que els necessita. Entre els aliments estrella que consumeixen hi ha la llet de cabra, l’ordi mòlt com a cereal principal, el fonoll (ric en fibra i molt diurètic) i les infusions de card marià (antioxidant i antiinflamatori).
• A Okinawa basen la seva dieta en el consum de verdures, i també incorporen de forma important el boniato (ric en flavonoides i carbohidrats complexes; la varietat més típica és de color morat i es diu imo), la cúrcuma (millora el risc cardiovascular), els melons amargs, l’all, el tofu, l’arròs integral, el té verd, els bolets shiitake i les algues. Viuen en comunitats peatonals i tenen tots un “moai” (recordeu, una xarxa de persones compromesa) que cuiden i mantenen tota la vida; a més, cultiven el fet de tenir un propòsit clar a la vida (ikigai).
• A Ikaria tenen una variant de dieta mediterrània, on mengen molta patata, bastant llegum i el que ells anomenen horta, una sèrie d’herbes que qualsevol rebutjaria, però que allà utilitzen per fer-se amanides o cuinar al vapor. Altres aspectes que fan especials als seus habitants és que cada dia fan migdiada, practiquen sexe almenys 2 vegades per setmana i beuen una copa de vi al dia (ric en antioxidants, polifenols i reducció dels nivells de cortisol) i cafè (també ric en polifenols). Fan activitat física, però no reglada, és a dir, fan activitats que els obliguin a moure’s, com cultivar l’hort, procuren no mecanitzar massa les feines de casa i desplaçar-se sempre a la feina o a comprar a peu.
• A la Península de Nicoya, per la seva banda, cultiven “frijoles” (que van passar a ser la llegum de referència perquè tenen més antioxidants), blat de moro (aporta més calci i ajuda a desencadenar aminoàcids que altres farines no aconsegueixen) i carbassa (que és el substitut de l’arròs blanc, aportant més fibra), els pilars de la seva alimentació, a més d’altres tubercles i fruites com el pejibaye, el ñame, el caimito o el papaturro. També cultiven molt la seva fe, mantenen cercles socials estrets i tenen activitat física de baixa intensitat de forma constant.
• Loma Linda és, potser, el cas més especial de tots. La seva població és majoritàriament devota dels Adventistes del Seté Dia (religió) i, com a tal, segueixen una “dieta bíblica”, fet que fa que visquin, de mitjana, 10 anys més que la resta de nord-americans. Consumeixen bàsicament cereals integrals, llegums, fruits secs, soja, alvocats i salmó, i gairebé no prenen làctis, carn o ous, i el porc i el marisc els tenen prohibits. A més, la ciutat és majoritàriament peatonal.

 

No puc evitar, després d’aquesta entrada, reflexionar sobre el tractament que, com a societat, estem donant a les persones grans durant aquesta pandèmia mundial. Per una banda, s’ha observat que, a priori, són les persones amb més risc d’agreujament i mort per culpa de la Covid-19 i s’ha intentat protegir-les, fent que fossin els primers a tenir prohibit sortir de casa. Molta gent s’ha solidaritzat amb la seva situació i s’ha organitzat en xarxes veïnals per fer-los arribar allò que necessitéssin. Però arribada l’hora de la veritat, l’hora en què el colapse del sistema sanitari començava a ser evident, aquest paternalisme inicial ha agafat forma del tot i ha esclatat en forma d’exclusió de l’atenció sanitària en alguns llocs, amb arguments tan pobres com: “ja tenen la vida feta” o “tenen menys probabilitats de sobreviure”. I dic això perquè segueix imperant un edatisme aberrant en les decisions político-socials. La vida d’una persona gran no és menys vàlida que la d’una persona més jove pel simple fet de l’edat; les vides són valuoses en funció del valor que nosaltres i les persones del nostre voltant els donem, i punt. I no oblidem, que les persones grans segueixen tenint poder de decisió. Per molt que el risc de complicacions de la infecció sigui més elevat, també són persones que poden assumir riscos i prendre les seves decisions. Mantenint la distància social i protegint-se adequadament tenen el mateix risc que qualsevol altre de contraure la malaltia. Malgrat que em mantinc pessimista pel que fa als aprenentatges que uns i altres farem d’aquesta experiència, jo necessitava fer aquest alegat a favor de la gent gran. Parlem de la generació que ha forjat la base del que ara som. El dret a la vida és universal.

 

Bibliografia

https://mymodernmet.com/es/arianne-clement-retratos-adultos-mayores/

https://cenie.eu/es/blog/zonas-azules-los-paraisos-de-la-longevidad

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2020-02-10/zona-azul-lugares-mundo-vivir-cien-anos_2448231/

https://www.traveler.es/viajeros/galerias/zonas-azules-lugares-mas-longevos-del-planeta-blue-zones/2403/image/128984

http://envejecimientoenred.es/el-secreto-de-la-longevidad-en-las-zonas-azules-nueve-razones-para-vivir-mas/

https://www.nationalgeographic.es/ciencia/2017/06/te-desvelamos-los-secretos-para-vivir-hasta-los-100-anos

Imatges

infotiti.com

Sardenya: Enrico Spanu (sardegnaturismo.it)

Okinawa: bluezones.com

Ikaria: oscar-ramirez.blogspot.com

Nicoya: vozdeguanacaste.com

Loma Linda: teinteresa.es

-Anna-

Prevenció de malalties neurodegeneratives

“Los japoneses tienen una palabra para la «razón de ser»: ikigai. […] Ikigai proviene de la palabra ikiru, que significa «vivir», y de la palabra kai, que significa algo así como «la realización de aquello que uno espera». […] O sea, ikigai viene a significar la verdadera razón de nuestra existencia, aquello que nos ayuda a levantarnos  por la mañana y nos da aliento y energía para continuar a pesar de las adversidades de la vida, el propósito de nuestra existencia”.

El cerebro que cura – Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz.

Em passo la major part de les meves entrades del blog parlant del cervell, de com s’afecta quan patim una malaltia neurodegenerativa, de quines conseqüències té patir-ne una i de què intentem els fisioterapeutes i altres professionals per afrontar-ho. La Marta, per la seva banda, us ha parlat molt de la influència de l’alimentació en aquests processos. Però ens hem parat poc a explicar-vos què podem fer nosaltres per intentar evitar desenvolupar aquestes patologies. Així doncs, veiem què en diu l’evidència…

La idea que més es va repetint últimament com a factor potencialment desencadenant d’una sèrie de reaccions que fan que el cervell arribi a un punt crític (a partir del qual ja no hi ha volta enrere), i es comencin a veure els símptomes d’una demència, és l’excès d’inflamació.

Abans d’establir quins són els pilars bàsics per cuidar la salut del nostre cervell vull deixar clars una sèrie de punts i conceptes:

• Una demència (en termes genèrics, incloent qualsevol malaltia que en pugui provocar) no es desenvolupa d’un dia per un altre; és conseqüència d’una acumulació de factors que es van mantenint en el temps.
• Els símptomes són visibles quan el dany cerebral ja és important, i ja fa temps que es té clar que s’ha d’abordar la malaltia abans de què es desenvolupi, per això s’estudien els factors de risc.
• L’excès d’inflamació té com a resultat l’acumulació de substàncies de rebuig entre les sinapsis (l’espai entre neurones que permeten que aquestes estiguin en contacte), fent que aquestes puguin acabar destruïdes.
  

  Inici acumulació rebuig sinapsis

  

  Punt crític; desencadenament símptomes
• Aquest excès d’inflamació es produeix, principalment, perquè la barrera hematoencefàlica, que protegeix el nostre cervell, es torna permeable (“hi surten forats”), permetent que molècules o organismes infecciosos que circul·len per la sang es puguin colar al cervell, l’inflamin i es produeixi una cascada de mort cel·lular.
• Quan parlem de factors de risc de desenvolupament d’una demència és important diferenciar entre els que podem controlar (sobre els quals podem influir amb els nostres hàbits) i els que no. El que no podem controlar és l’edat cronològica (el fer-nos grans) i la nostra genètica (és la que és i s’expressa com toca), però sobre el son, l’alimentació, l’exercici físic, els hàbits tòxics, la salut cardiovascular i la socialització, sí que hi podem influir (després m’extendré en aquest punt).
• El nostre cervell té, de mitjana, un centenar de trilions de sinapsis, que són la clau del seu funcionament. La plasticitat neuronal i la reserva cognitiva són els “processos salvavides” per mantenir-les actives.
• Plasticitat neuronal: capacitat del cervell per crear i enfortir les unions neuronals a partir de l’aprenentatge.
• Reserva cognitiva: ens permet tenir un major nombre de sinapsis funcionals. Això vol dir que hi hagi més unions i que siguin més redundants, cosa que fa que encara que en perdem (per una lesió o un procés neurodegeneratiu), no es noti. Aquesta reserva cognitiva és més gran com més formació tenim i com més estímul rebem a través d’activitats que suposin un repte mental i que siguin significatives per un mateix (fem més associacions i ens emocionem).

 

I ara sí, passem a veure els 7 processos que el llibre “El Cerebro que cura” (us el recomano molt) recull després d’una exhaustiva revisió bibliogràfica dels estudis sobre salut cerebral publicats fins al moment:

1. És molt important que les persones sempre tinguem un propòsit de vida, un ikigai, com us deia en la frase inicial, que ens permeti traçar el nostre pla vital. Que la nostra vida tingui un sentit ens atorga una consciència de coherència interna que ens fa forts enfront de les adversitats; ens dóna pau interior. Aquest, pot anar-se modificant amb el temps, compaginar-se amb diversos alhora, però no hem de perdre’l. Pot ser una o diverses persones, una tasca professional, la dedicació generosa a la resta de persones, una creença espiritual o religiosa.
2. Ja us avançava també, que teixir una xarxa social potent i propera és el millor dels remeis pel nostre cervell. Deixant de banda la part més evident del suport i la companyia que podem rebre de les persones que en formen part, mantenir una bona socialització fa que el nostre cervell funcioni, ja que està programat per establir i necessitar aquestes relacions. Les relacions socials poden, o bé protegir la nostra capacitat cognitiva i emocional (interactuar amb altres propicia l’activació de funcions cognitives importants, a més d’augmentar el tamany de l’amígdala, el nucli del sistema límbic, que controla les emocions), o bé perjudicar la nostra salut (els estudis mostren que la solitud augmenta entre 2 i 4 vegades la mortalitat respecte a les persones amb una bona xarxa de suport). Els japonesos també tenen una paraula per definir-ho: moai.
3. És evident, que un bon entrenament cognitiu propiciarà que les diferents àrees que conformen el cervell es mantinguin actives. Amb això, busquem crear i reforçar connexions neuronals (plasticitat i reserva cognitiva). Però les activitats que fem han de complir amb 3 característiques bàsiques: han de ser noves, suposar-nos un repte (motivar-nos) i ser variades. Paral·lelament, com més estudis tinguem, més hobbies practiquem i més intentem integrar les noves tecnologies (inclosos els videojocs) a les nostres vides, millor serà el rendiment cognitiu.
4. L’exercici físic és l’altre gran pilar per complementar la salut del cervell. Fer exercici beneficia el cervell a totes les edats, però especialment en persones més grans s’ha vist que aquelles que fan exercici físic almenys 3 dies a la setmana tenen quasi la meitat de probabilitats de ser diagnosticades de demència respecte les que no ho fan. Per anar bé, el cervell necessita fer tan exercici aeròbic (“cardio”) com anaeròbic. El primer és d’intensitat lleugera o moderada i de més duració, augmenta la substància gris i blanca, ajuda a prevenir la pèrdua cognitiva associada a l’edat i contraresta la pèrdua de volum cerebral en aquelles persones que ja pateixen una demència; mentre que el segon és d’alta intensitat i curta durada, i ajuda a millorar funcions executives com l’atenció selectiva o la resolució de problemes. A més, no podem oblidar que l’exercici físic té un potent poder anti-inflamatori. Sempre, però, haurem de fer els exercicis amb precaució, adaptats a les nostres capacitats i preferències. *Per més informació, us deixo l’enllaç a un article recent que queda resumit en les 2 infografies sota aquestes línies.
   

   
5. Una bona qualitat del son és també essencial per mantenir el cervell en forma. El son (com ja us vaig comentar en una entrada anterior) és essencial per consolidar la memòria i per fer “neteja”, fomentant que les cèl·lules glials eliminin les substàncies inflamatòries i de rebuig que s’acumulen al llarg del dia entre les sinapsis. També està directament relacionat amb la salut cardíaca i, per tant, amb la correcta oxigenació de la sang; aquelles persones amb apnea del son tenen major risc de desenvolupar problemes cardíacs, però també demència.
6. L’alimentació també és, sens dubte, un factor clau en la salut del cervell. Aquest blog està ple d’entrades on us ho expliquem amb més detall. No hi ha ni dieta ni aliments màgics, però el que és clar és que hem de vigilar què mengem i en quina quantitat. I el que no solem tenir en compte és que el nostre cervell necessita un bon aport energètic per funcionar, bàsicament en forma de glucosa (que obtenim a partir dels hidrats de carboni) i d’oxigen. També, però, necessitem greixos (omega 3 sobretot), que ajuden al manteniment de les membranes de neurones i nervis. Al llibre tampoc s’obliden de parlar dels suplements alimentaris i de determinades begudes (el podeu llegir per a més detalls).
7. Mantenir una bona salut integral. Dins d’aquest punt hi incloem tots aquells hàbits que poden afectar la nostra salut física, cognitiva o emocional. El control de l’estrès, els hàbits alimentaris, els tòxics (consum de tabac, alcohol, drogues) i les conductes del dia a dia en formariem part. Com ja hem dit, hem de menjar sa i en quantitats adequades, dormir, fer exercici, però també, incloure rutines de meditació, respiració profunda i pensament positiu dins el nostre dia a dia, sentir-nos part activa del control sobre la nostra salut i cultivar les relacions socials.

Aquests són els principals aspectes a tenir en compte per tenir cura del nostre cervell, però tot i així, no estem exempts de desenvolupar una patologia neurodegenerativa. Així doncs, també és important entendre que la vida no s’acaba amb una demència. Hem d’aprendre a conviure-hi (i també el nostre entorn), ja que potser perdrem la memòria o l’atenció o el vocabulari, o les capacitats físiques, però la memòria emocional sempre preval (“potser no recordem el què, però sí el com”); tingue’m-ho sempre present.

 

-Bibliografia:

*https://elmedicointeractivo.com/es-posible-revertir-la-demencia-con-antiinflamatorios-a-nivel-cerebral/ (traducció de l’article original)

*EL CEREBRO QUE CURA (Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz). Ed.Plataforma Actual.

*”What you can do to prevent Alzheimer’s?” (Ted Talk de Lisa Genova)

*https://www.physiology.org/doi/full/10.1152/japplphysiol.00164.2004 (+ info.sobre efecte antiinflamatori de l’exercici).

-Imatges:

*Extretes de la Ted Talk de Lisa Genova.

*lifeder.com

*https://www.plataformaeditorial.com/libro/7900-el-cerebro-que-cura

-Anna-

Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-

Caigudes en la gent gran (II)

“Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan s’instal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure” – Carles Capdevila.

I arriba la segona part de l’entrada sobre les caigudes. La primera va ser teòrica i enfocada al problema: les caigudes en sí i l’anàlisi de què podíem fer millor. Aquesta és més pràctica, buscant la prevenció i solucions, així que som-hi! A nivell introductori us deixo un [vídeo] amb consells generals.

-El primer que m’agradaria comentar és com hauria de ser la seqüència típica d’aixecament:

• Avançar les natges cap a la punta de la cadira.
• Parar atenció a què els nostres peus quedin una mica per darrere els genolls.
• Flexionar el tronc ben endavant, fins que notem que el cul es vol desenganxar del seient (si això ens és molt difícil, podem posar les mans sobre les nostres cames i fer força contra elles per anat amunt i endavant).

 

-En segon lloc, aquí teniu un seguit de trucs i consells que poden facilitar les transferències i el dia a dia de la persona i eliminar riscos fàcils o típics de caigudes (1-6):

• Potser us sembla una obvietat, però les persones grans prenen bastants medicaments i la majoria d’ells poden causar somnolència, reducció del to muscular o bé alteracions del son, per tant, serà important revisar amb el metge els efectes de cada medicament i que ho tinguem en compte. A vegades pot ser possible fer un reajustament de l’horari en el que es prenen perquè provoquin menys risc de caiguda [sempre parlant amb el metge abans!] (1).
• Procurar evitar l’ús de calçat obert per darrere o xancles de dit, ja que llisquen amb facilitat i el peu no està ben subjecte. Es recomana un calçat més agafat, intentant però respectar al màxim les preferències de la persona. Per l’estiu, que fa calor, que siguin espardenyes de cotó o fil, o sandàlies ben agafades. En el cas de les senyores, molt taló no és recomanable tampoc, però sempre es pot arribar a un consens de portar taló més baix i ample. 
  

  
• Intentar eliminar objectes que entorpeixin el pas dels llocs per on passa la persona i que no hi hagi cables o catifes. Si aquestes són molt importants per la persona, però, entrenar la persona perquè sigui capaç d’alçar més els peus o usar algun material per fixar-los a terra.
• Al bany, sempre que sigui possible, optar per un plat de dutxa enlloc de per una banyera i, millor que quedi arran de terra. Al mateix temps, seria bo posar algun agafador i, si és necessari, col·locar una cadira. Al costat del WC podem usar baranes i pot ser recomanable l’ús d’una alça, però sempre a valorar amb l’ajuda d’un professional.
• Evitar enfilar-nos a tamborets o escales, ja que és molt fàcil perdre l’equilibri o que ens maregem quan hi estem enfilats. Ja de passada, la solució més senzilla és col·locar els objectes, roba, aliments el més a mà possible.
• La il·luminació també s’ha de tenir en compte. Si sabem que la persona no vol encendre el llum quan s’aixeca de nit, procurar reforçar-li que ho faci o instal·lar algun sistema de llum de menys intensitat o d’encesa automàtica amb el moviment.
• Durant les transferències al llit, serà important recordar a la persona que s’aixequi posant-se de costat primer i que es prengui el seu temps, i si té molta dificultat per incorporar-se es pot posar mitja barana al capçal del llit que afavorirà el desplaçament en espiral. Així mateix, si el llit és articulat podem regular l’alçada per facilitar el pas a bipedestació: com més alt més fàcil (però adaptant-nos a l’alçada de la persona!); quan no es disposa de llit articulat, sempre es pot comptar amb les potes d’elefant o petites alces fetes amb fusta, igual que al sofà (com us vaig explicar en aquesta entrada). Pel que fa a les cadires i als sofàs, s’ha de comprovar que la persona no quedi molt enfonsada. Si els coixins són molt tous, podem posar una post de fusta per sota o intentar canviar-lo per un de més dur. El seient dur i alt facilita la transferència ja que augmenta el to muscular .

*Pel que fa al llit, i en el cas especialment de gent que pateix Alzheimer voldria fer un petit comentari: és molt fàcil que durant la nit el son estigui alterat, que hi hagi deambulació sense sentit (o “vagabundeo”) i que la persona s’aixequi repetidament del llit, però en un estat de somnolència important, fent que siguin més probables les caigudes. Moltes vegades, per manca de recursos, s’opta per la contenció física o química de la persona. Seria bo valorar, en cas de tenir un llit articulat, de posar-lo el més arran de terra possible, perquè si la persona cau, hi ha una menor probabilitat que es faci mal i si es vol aixecar ho farà amb menys risc.

• Quan una persona és usuària d’una ajuda tècnica (bastó, crossa, caminador, cadira de rodes, etc.) la probabilitat de caure augmenta. Amb això vull dir que no s’han d’usar? NO, ni molt menys, però sí que s’han d’utilitzar en base a les recomanacions i consells d’un professional.
• La incontinència (per diferents raons) força comú en gent gran, també pot ser motiu de caiguda així que s’ha de revisar que l’accès al WC pugui ser fàcil/ ràpid (en cas d’incontinències d’urgència) i estar atents a si la persona s’orina a sobre (per incontinència d’esforç o per rebossament) i així atendre-la de seguida perquè no rellisqui (i fer ús de compreses i/o bolquers si és necessari a més d’intentar millorar la incontinència amb rehabilitació específica).
• Quan la persona té més dolor en una extremitat, obligar-lo a que carregui pes en aquella cama a l’hora de posar-se de peu pot facilitar una caiguda. Sempre que sigui possible, explicarem a la persona que deixi l’extremitat més dolorosa una mica més avançada perquè no hi posi tota la càrrega i intentar facilitar-li la transferència.

-Finalment, també volia compartir amb vosaltres vídeos de situacions típiques per saber com actuar davant d’una caiguda:

• Si veig algú que ha caigut, què haig de valorar i com l’he d’aixecar? (mireu el següent vídeo) Serà important veure si la persona està conscient i respira; també valorar si té alguna fractura, en especial de fèmur (en aquest cas la cama quedarà caiguda en rotació externa) i trucar immediatament a urgències en cas afirmatiu; si només està atordida, posar de costat fins que estigui una mica més tranquil·la, ajudar a posar de peu sense estirar-la i que descansi en una cadira. Pensar sempre en el servei de teleassistència.
• I si la persona és hemiplègica?

• I si jo caic, com m’he d’aixecar? [vídeo] Haureu de seguir el que s’anomena seqüència de sirena (ho podeu veure a la imatge de sota): passar d’estar estirat boca amunt a posar-se de costat, d’aquí a recolzar-se sobre el colze, d’aquí a quatre grapes, d’aquí a estar sobre els genolls, de genolls a posició de cavaller (avançant una cama), i finalment seure a la cadira. Al vídeo es mostra la mateixa seqüència però després d’estar de costat es passa a estar boca terrosa. Aquesta opció serà per gent que tingui força suficient als braços; sinó optar per la sirena.
• I si la persona físicament no pot fer aquesta seqüència de moviments? Si està sola, el millor serà que truqui al servei de teleassistència. Si es sospita de fractura informeu d’immediat. Si la persona està amb algú, i es veu que no hi ha fractura i que la persona està bé, serà millor demanar ajuda a una tercera persona i que entre els 2 l’alceu. Podeu veure com fer-ho de forma segura al següent vídeo (a partir del minut 5:58).

I ho deixem aquí. Abans d’acabar però, m’agradaria comentar que, la frase inicial parlava de POR a propòsit, per recordar la por emocional i al buit de la que vaig parlar ja en la primera entrada sobre caigudes. Aquesta, moltes vegades, la perpetuem els professionals sanitaris que atenem la persona. Hem d’educar per evitar les falses creences i vigilar amb el llenguatge com ja vaig comentar. Si la por fa de pilot res tornarà a ser com abans.

 

Bibliografia:

1. http://www.elsevier.es/es-revista-vigilia-sueno-270-articulo-farmacos-que-pueden-producir-somnolencia-13109171
2. https://www.alzheimeruniversal.eu/2016/06/27/caidas-ancianos-definicion-y-prevencion/
3. https://www.alzheimeruniversal.eu/2015/08/04/ejercicio-fisico-para-adultos-y-prevencion-de-osteoporosis-caidas-y-fracturas/
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2012/12/11/los-cinco-mayores-peligros-para-una-persona-mayor-en-casa/
5. http://www.personamayor.org/consejos/incontinencia-urinaria-en-ancianos/
6. http://www.igerontologico.com/salud/sindromes-geriatricos/incontinencia-urinaria-6442.htm
7. Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria: actualització, valoració i tractament terapèutic i preventiu” (Carles Salvadó).
8. Apunts del curs “Fisioteràpia en geriatria basada en l’evidència” (Luis Soto).
9. https://fisiotv.cat/index.php?menu=menu16&f=14&b1=Ciutad%C3%A0&b2=Gent%20gran&b3=

 

-Anna-

Fragilitat

Reflexió: “Fer-se gran en aquest país implica renegociar cada dia amb els límits de la dignitat personal i passar a concebre l’ètica i els valors humans com un tresor que es presenta poques vegades i que has de caçar al vol quan els veus”.

Aquesta entrada, malgrat no ho sembli, abarca una gran complexitat perquè fa referència a múltiples aspectes de la persona. Intentaré transmetre el concepte el millor que pugui.

Havia decidit que la frase amb la que començaria el text seria aquesta: “Lo esencial es invisible a los ojos” (Antoine de Saint-Exupéry). Però, finalment m’he decidit per una reflexió que vaig fer un dia que estava molt indignada. És la que heu llegit a dalt, i ara, rellegint-ho, m’adono que cert lligam sí que tenen…

Comencem doncs. El 1r que faré és donar-vos la definició clàssica de fragilitat.

Podríem definir la fragilitat com un estat fisiològic de major vulnerabilitat als factors estressors resultants de la disminució de reserves fisiològiques o la desregulació de múltiples sistemes fisiològics. I això, què vol dir?

Fins ara, els criteris per medir la fragilitat passaven per dur a terme mesures del rendiment físic, indicadors de fatiga o mesures de comorbilitat o discapacitat.

Des del punt de vista de la pràctica clínica, hi ha 2 grans tipus de definició de fragilitat: els que fan referència a factors biomèdics i, per altra banda,  aquelles definicions més holístiques que inclouen factors psicosocials i ambientals (el fet de tenir en compte la POR de la persona, n’és un factor clar, però en parlarem en una futura entrada sobre les caigudes).

La definició més acceptada fins ara per diagnosticar “fragilitat” és la proposada per la “Cardiovascular Health Study for Fried” (englobada dins de la que contempla factors biomèdics) i es basa en la presència d’almenys 3 d’aquests 5 criteris:

1. Pèrdua d’uns 5kg o més de forma involuntària durant més d’1 any.
2. Força de prensió dèbil.
3. Esgotament.
4. Enlentiment de la velocitat de la marxa (sent aquest especialment remarcable**).
5. Escassa activitat física.

**Actualment, i gràcies a un estudi dut a terme en un CAP de València, s’ha confirmat que el Test “Timed Up & Go” serveix per determinar de forma precoç el risc de fragilitat de la gent gran, sent una prova fàcil i ràpida d’administrar, senzilla, sense costos i que ens ajudarà a prevenir els problemes derivats d’aquesta situació. Això és especialment important en gent que té de forma evident un deteriorament funcional que el predisposa a la malaltia, però que no té cap diagnòstic que ho justifiqui de per sí.

Té més utilitat en dones, ja que el sexe i l’edat són determinants per a diagnosticar la fragilitat, i l’exercici és l’únic factor protector.

La fragilitat és doncs un predictor de discapacitat, hospitalització, caigudes, pèrdua de la mobilitat i malaltia cardiovascular. La importància de detectar-la recau doncs en el fet que, suposa el pas previ a tots aquests problemes i, per tant, totes aquelles intervencions que es puguin dur a terme de forma preventiva seran la clau per retrassar i/o disminuir el deteriorament, per exemple, en les activitats bàsiques de la vida diària de caire instrumental, que són les primeres afectades i un senyal més que alguna cosa no funciona com toca. A més, la prevenció suposarà un gran estalvi.

El cost anual que s’estima de la fragilitat a partir del cribatge fet amb el “Timed Up & Go” és de més de 3000€ per persona.

Abans de veure les estratègies que poden anar dirigides a la prevenció de la fragilitat, cal entendre els reptes que es presenten en geriatria (gràcies, Carles Salvadó):

1. Dificultats per la persona gran
   • Sensació d’abandonament, tristesa constant.
   • Manca d’atenció, comprensió, afecte.
   • Exigència de rapidesa per part de l’entorn.
   • Incomprensió del procés de dependència.
   • POR (al buit, generat per les caigudes i les pèrdues d’equilibri; i por emocional).
2. Dificultats del propi professional
   • Manca de paciència en determinats moments.
   • Manca de més i millors habilitats comunicatives.
   • Manca de millors tècniques de mobilització.
   • Consensuació d’objectius amb la persona i la resta de l’equip.
   • Problemes econòmics.
3. Dificultats de l’entorn laboral
   • Manca de recursos econòmics, problemes infraestructures.
   • Manca d’escolta activa (tant de la direcció com de companys d’equip).
   • Manca de temps o ratios excessives.
   • Manca de valoració de la pròpia feina.

Com veieu, s’han de destinar accions directament a la persona, que ara les comentarem, però també hem de treballar per millorar nosaltres com a professionals (reciclant-nos i posant-nos a prova constanment) i intentar fer entendre a les institucions que ens contracten i als companys amb qui treballem, perquè és tant important canviar i atacar el problemes abans que sorgeixin del tot.

Estratègies preventives de fragilitat:

• Fomentar l’activitat física adaptada, però no per això de menys exigència, dins el col·lectiu de les persones grans (hi ha molts estudis que recolzen tots els beneficis, però en deixo 3 de bastant recents i diferents a la bibliografia que m’han semblat interessants de compartir).
• Dur a terme tallers de prevenció de caigudes. Aquests hauran d’incloure exercicis de reforç muscular, d’equilibri (treballant les diferents estratègies i reaccions, a diferents velocitats), d’adaptació postural i l’entrenament de les seqüències de caiguda i d’aixecament de terra.

*Aquest punt serà especialment important, ja que les caigudes són el principal símptoma associat a la fragilitat, a més de les fractures (que són, alhora, el principal factor d’augment de la mortalitat). En una futura entrada parlarem en profunditat d’aquest tema.

• Treballar la marxa i les transferències amb diferents estratègies i sense oblidar el treball de doble tasca.
• Fomentar el treball de les diferents sensibilitats (olfactiva, gustativa, auditiva, visual, propioceptiva).
• Avaluar i treballar les AVD (activitats de la vida diària).
• Avaluar i saber detectar correctament els indicadors de fragilitat i abordar-los amb la major celeritat possible.

A Espanya, des de fa uns mesos s’ha començat a desenvolupar el programa ADVANTAGE, cofinanciat per Institucions Europees, per abordar la fragilitat d’una manera més uniforme. Cliqueu aquí per tenir-ne més detalls.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Fins aviat!

-Bibliografia:

1. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S2254-28842016000200010
2. https://academic.oup.com/biomedgerontology/article/59/3/M255/579713
3. Apunts del curs: “Fisioterapia en geriatria: actualització, avaluació i tractament terapèutic i preventiu”, a càrrec de Carles Salvadó.
4. http://www.infosalus.com/mayores/noticia-investigacion-permite-detectar-anciano-fragil-atencion-primaria-20170328105743.html?utm_content=bufferee7c8&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer

*Estudis: http://bjsm.bmj.com/content/51/24/1750; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28286988; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22211512

 

-Anna-