Virus del Papil·loma Humà

“Estar content sembla el mateix que estar emprenyat o sorprès o espantat o gelós. Només la interpretació cognitiva d’aquest despertar et diu què carai sents.”

El perfil emocional del teu cervell – Richard J. Davidson

Començo aquesta entrada amb molta il·lusió i una certa expectativa en relació a l’aprenentatge que també simbolitzarà per a mi.

Fa temps, parlant amb diferents amigues, em comentaven que els hi havien detectat el Virus del Papil·loma Humà i em va sorprendre la quantitat de persones que es contagiaven. Sempre em demanaven què podien fer des d’una visió alimentària/visceral i física, però mai sabia molt bé què dir… Així que, a partir d’aquestes dubtes vaig decidir fer aquesta entrada i així  ens nodrirem de coneixement.

 

---

---

 

El Virus del Papil·loma Humà (VPH) és un tipus de virus d’ADN de doble cadena que infecta cèl·lules epitelials i que està implicat en el desenvolupament del càncer humà (1). Es coneixen més de 200 tipus de VPH que es poden transmetre fàcilment per contacte sexual directe, de la pell i/o de les mucoses, fent que sigui l’agent de transmissió sexual més freqüent al món (2). És tan freqüent que actualment afecta prop de 500.000 dones de tot el món amb una mortalitat de més de 270.000 persones (4).

Es divideix el virus en: d’alt risc i de baix risc, en funció del potencial d’induir la carcinogènesi (procés pel qual les cèl·lules normals es transformen en cèl·lules canceroses). Això està impulsat per dues grans oncoproteïnes virals, E6 i E7, que estan implicades en la regulació epigenètica (1). Quan es parla d’epigenètica es refereix a aquelles marques químiques que s’afegeixen al material genètic i provoquen un canvi en l’expressió del gen (6), i l’entorn n’és un gran influenciador. Una demostració de la importància epigenètica és l’estudi que es va fer al 2008 amb rates per demostrar com la cura materna de les cries provoca l’expressió d’un gen que permet millorar el receptor de cortisol i que, per tant, aquestes millorin la seva tolerància a l’estres en la vida adulta (7).

Tornat al VPH,  el de baix risc no causen càncer, però poden causar berrugues a la pell dels genials i de l’anus. Per exemple el VPH de tipus 6 i 11 són els causants del 90% de les berrugues genitals. En canvi, el d’alt risc sí que pot causar càncer, i es coneixen una dotzena de tipus. Alguns exemples serien el de tipus 16 i 18 (2).

Anem a parlar del mètode d’acció d’aquest virus i una mica d’immunitat, recordant l’entrada que vam fer sobre aquesta.

• RESPOSTA IMMUNITÀRIA

Si recordem l’entrada que vam fer sobre Inflamació intestinal i sistema immunitari, vam parlar que, dins el sistema immunitari adquirit, existia una resposta cel·lular i una resposta humoral. Quan el que ens ataca és un virus s’activa la resposta cel·lular.

La resposta cel·lular consisteix en la maduració dels limfòcits B (anomenats llavors cèl·lules plasmàtiques) per a què secretin anticossos que senyalitzar el virus i que els macròfags tipus 1 puguin fagocitar el virus juntament amb les natural killer i un altre tipus de limfòcits.

• MECANISMES D’ACCIÓ

El VPH té la capacitat única de persistir en l’epiteli de l’hoste durant molt de temps, més del que fan la majoria dels virus, per a completar el seu cicle de replicació. Per això, el VPH ha desenvolupat una varietat de mecanismes d’evasió immune, que desafortunadament també afavoreixen la progressió de la malaltia des de la infecció fins a la displàsia crònica i, finalment, el càncer (3).

El virus no secreta proteïnes ni indueix cap tipus d’inflamació o viremia, ni tampoc hi ha mort de cèl·lula hoste. A més, el VPH no travessa la membrana de l’epiteli on les cèl·lules immunitàries són més abundants, sinó que es creu que els micro-traumatismes de l’epiteli durant l’activitat sexual permeten l’exposició de les cèl·lules basals en activa proliferació, als diferents tipus de VPH, permetent la unió del receptor de la cèl·lula basal amb la proteïna del virus (8). Per tant, provoca que els individus infectats presenten una immunitat humoral, enlloc de cel·lular.

A més a més, amb les proves de detecció i seguiment s’observa que al menys un 10-20% de les dones que es va observar que havien “eliminat” el virus, tenen una re-detecció del mateix tipus de VPH. Això és més freqüent en dones joves sexualment actives i/o que tenen relacions sexuals amb parelles noves. És per això que en aquest article es postula que “la nueva detección de VPH puede ser el resultado no solo de una adquisición o reinfección sexual reciente, sino también de la detección recurrente de una infección controlada o latente, auto-inoculación de otros sitios epiteliales (por ejemplo, ano) o deposición transitoria de ácido nucleico viral de un acto sexual reciente. De manera similar, la pérdida de la detección del VPH (también conocido como aclaramiento) puede reflejar la erradicación viral con o sin inmunidad adquirida contra la reinfección o el control viral por debajo de los límites de detección (también conocido como latencia viral)” (5).

En el mateix article conclouen finalment que és important millorar la comprensió de les causes i les conseqüències de la latència del virus, sobretot en la nova acció clínica de la vacunació profilàctica en dones majors i menors sexualment actives.

• TRACTAMENT

Des de la fisioteràpia del sòl pelvià hi ha poca acció a desenvolupar ja que és un virus que influencia en estructures més petites i no provoca símptomes sobre els quals es pugui actuar.

Des d’una visió més global, podem pensar que l’alimentació pot ajudar-nos per aconseguir un estat immunitari adequat. El més important és que el sistema no estigui en estat d’alerta i, per tant, és important disminuir la inflamació del cos i tenir una microbiota sana. A més a més, el sistema immunitari necessita grans quantitats de vitamina A present en les vísceres i l’ou, vitamina D que l’aconseguim a través de la llum solar i un transcriptasa anomenada Aryl Hydrocarbon Receptor (AHR) que es pot obtenir a través de aliments com les crucíferes (sulfarafan), el cacau i raïm negre (resveratrol) i la poma (quercitina). Llavors és important que si en algun moment se’ns diagnostiquen aquest virus (o qualsevol), li donem al cos allò que ell més necessita per a poder donar una bona resposta.

Tot i aquestes recomanacions, el més important és fer higiene sexual i utilitzar preservatiu durant les relacions, que és el que realment evita el contagi. Vull donar molt d’efesis a aquesta part perquè, a través de la lectura dels articles per poder fer aquesta entrada, se m’ha fet evident que realment mai es deixa d’estar infectat, sinó que el virus es queda silenciat poden reaparèixer novament.

Marta S.

• BIBLIOGRAFIA

http://www.bbc.com/mundo/noticias-38906572

https://www.cancer.gov/espanol/cancer/causas-prevencion/riesgo/germenes-infecciosos/hoja-informativa-vph (2)

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5691619/ (5)

https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1383574216301107?via%3Dihub (1)

http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1002/ijc.31027/abstract;jsessionid=A71031EB7981103162DF5832167DFF5B.f01t04 (3)

http://sti.bmj.com/content/93/S4/S36.long (4)

http://www.ub.edu/senesciencia/noticia/epigenetica/ (6)

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2612119/ (7)

https://scielo.conicyt.cl/pdf/rchog/v71n2/art11.pdf (8)

 

REFLEXIONS: Arriba l’estiu…

Hola a tothom!

En primer lloc voldríem disculpar l’absència d’aquestes 2 setmanes, però des d’Apapatxar havíem d’agafar una mica d’aire per encarar aquests mesos que venen i fer una mica de balanç de l’any (que nosaltres funcionem amb el curs escolar).

Volem aprofitar aquesta entrada per explicar-vos canvis que venen però també fer-vos pensar una mica ara que ha arribat l’estiu i tothom, poc a poc, va agafant vacances i abandonant les obligacions quotidianes.

El canvi que farem és bàsicament 1: publicar amb menys periodicitat; a partir d’ara passarem a compartir 1 entrada cada 2 setmanes enlloc d’1 per setmana. Hi hem pensat molt i ens va costar una mica prendre la decisió, però per sort, la Marta i l’Anna, anem més enfeinades i és difícil complir amb tot. Després de posar en una balança el fet de seguir igual però reduir la qualitat i les ganes amb les que us transmetíem nous conceptes o donar-nos una mica més de temps i seguir mantenint el rigor i l’energia, vam apostar per aquesta 2a. Esperem que seguiu llegint, compartint allò que us agrada i el que no, i us encoratgem una vegada més a que ens feu arribar dubtes i a què interactueu una mica més amb nosaltres. Recordeu que si ens voleu escriure, a part dels comentaris del blog disposeu: d’adreça de correu electrònic (apapatxar@gmail.com), de pàgina de facebook (https://www.facebook.com/apapatxar/) i de twitter (https://twitter.com/apapatxar_blog?lang=ca).

I ara, reflexionem…

Arriba l’estiu i amb ell, generalment, les esperades VACANCES! Però és que l’èsser humà té tendència a fer vacances, no només de la seva feina habitual, sinó també d’allò pel que molts de nosaltres patim i cuidem durant l’any: la SALUT. Amb el relax arriben les concessions: pel menjar, per l’exercici, pels hàbits saludables… Si és temps de relax, tot s’hi val! Però és precisament durant l’època de la calor quan més hauríem de parar atenció a com ens trobem.

D’acord. No serem cíniques ni ens mentirem a nosaltres mateixes. Deixar-se anar una mica és normal i va bé. El nostre cervell té el moment de relaxar-se finalment després de l’horari i el ritme tan exigent de la resta de l’any. Però tot i així no podem passar-nos a l’altre extrem que sol ser la opció habitual. Passem d’intentar anar a dormir aviat i dormir les màximes hores possibles a trastocar els horaris; de menjar a hores concretes i intentant cuinar nosaltres a casa, a menjar a qualsevol hora i fent molts àpats fora; com que no hi ha el gimnàs a prop, l’exercici passa a segon terme i ens tornem més sedentaris; passem moltes hores sota el sol, un sol que agafem de cop perquè la resta de l’any solem passar moltes estones en espais interiors, i és més, moltes vegades del qual seguim sense prendre consciència de la importància de protegir-se’n (això sí, com us diu la Mafalda, ens haurem de deixar contagiar :)), etc.

Estaria bé proposar-se, ja que es té més temps, de cuinar més i millor a casa, i aprofitar per aprendre noves receptes; ja que sol ser època de viatges, intentem incorporar nous productes a la nostra dieta; fem més activitat física a l’exterior a les hores que convè, bebem molt (no oblidem que la fruita és una boníssima opció) i aprofitem l’aigua del mar i les piscines; sortim de festa i relaxem-nos amb els amics, però procurem no quedar enganxats al llit fins a les 12h del matí; i el més important: gaudiu del moment sense restar els dies que us queden de relax, gaudiu-ne de veritat i la tornada serà més fàcil.

Que tingueu un boníssim estiu! Apapatxar marxa de vacances tot l’agost (i farem mar i muntanya) però al setembre tornarem amb moltíssima energia, perquè ens encanta aquest projecte i millorar-lo cada dia. Gràcies per ser-hi!

-Apapatxar-

Fisioteràpia i trastorns de la conducta alimentària (TCA)

“Crec que l’anorèxia és un gran misteri… Pot ser una malaltia de dimensions purament biològiques, però està construïda socialment. […] La tesi dominant des de fa 30 o 40 anys és que es tracta d’una malaltia psicològica, amb diferents configuracions. Tinc la impressió que el que canvia és l’etiquetatge social, i em pregunto si l’anorèxia mental no és una cosa que no canvia, perquè la forma pura de l’anorèxia mental no ha canviat; el que ha canviat són altres trastorns alimentaris lligats o no a l’anorèxia mental, com la bulímia.” – Claude Fischler, socioantropòleg francès entrevistat per Carles Capdevila a l’Ara el 12/7/2015.

Abans de començar, us recomano que llegiu la conversa sencera a l’enllaç que us he deixat. I aprofito per fer el meu petit homenatge al Carles Capdevila, desaparegut recentment. Trobarem a faltar els articles i aquestes converses sobre el món que ve.

I ara sí, encetem el tema d’aquesta setmana, la fisioteràpia com una alternativa més de tractament dels TCA. Una opció que, quan la vaig llegir per primera vegada, em va sorprendre, però l’aproximació plantejada em va semblar tan curiosa i encertada que us en volia parlar.

“Els trastorns de la conducta alimentària constitueixen un grup de trastorns mentals que es caracteritzen per conductes i pensaments alterats envers l’alimentació, el pes o la figura.

Afecten, majoritàriament, nens, nenes, dones joves i, cada vegada més, els adults. Es produeixen per diversos factors considerats de risc que poden estar presents en persones sanes o en persones que presenten altres malalties. Tenen greus conseqüències nutricionals, biològiques, psicològiques i socials.” (1,2)

Aquesta és la definició segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, basat en la Classificació estadística internacional de malalties i problemes relacionats amb la salut (CIM), versió traduïda de la Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems (ICD), creada per la OMS el 1992 i on consten els criteris diagnòstics per a aquests trastorns, entre els quals destaquen l’anorèxia nerviosa (AN) i la bulímia nerviosa (BN). Altres exemples són: l’obesitat, també considerat dins d’aquesta categoria, l’ortorèxia (obsessió malaltissa pel consum d’aliments saludables) o la vigorèxia (obsessió malaltissa per tenir un cos musculat). (3)

Cervell de l’E: dona sana; cervell de la D: dona amb AN. Diferències davant la recompensa (Universitat de Pittsburg)

Us haig de ser sincera: fins fa 3 setmanes jo no sabia de l’existència del paper de la fisioteràpia per tractar TCA. Vaig llegir un 1r estudi anomenat “Utilidad de las técnicas de fisioterapia en el tratamiento de las alteraciones de la imagen corporal en anorexia nerviosa“, d’Altemir M i Jaúregui I (2016). A partir d’aquí es va despertar la meva curiositat i buscant a través de les bases de dades habituals (“physiotherapy” AND “eating disorders”) van sorgir 23 estudis, però només 6 d’ells complien estrictament amb el que jo buscava: explicar què pot fer un fisioterapeuta per ajudar a la gent que els pateix. Us els deixo referenciats al final (del 4 al 9) i us faig un resum de les principals conclusions de tots ells:

• Alguns d’ells coincideixen en la manca de programes de prevenció per problemes com: la falta d’autoestima, de confiança en un mateix o els problemes de percepció de la imatge. La fisioteràpia, juntament amb la teràpia psicopedagògica, podria tenir cabuda en aquest àmbit, oferint eines per tenir clar l’esquema corporal, la imatge mental que ens fem del nostre cos.
• Així mateix podria entrar dins les intervencions del tractament, amb l’objectiu de millorar la consciència corporal, però també els patrons respiratoris, l’estabilitat postural, disminuir l’excès de tensió muscular (tots ells conseqüència dels estats d’ansietat i depressió associats a aquestes patologies) i reconduir la compulsivitat per fer exercici i la incapacitat per relaxar-se. Les eines que servirien al fisioterapeuta serien:
  • Anatomia palpatòria
  • Desensibilització: disminuir la sensació de rebuig de determinades parts del cos mitjançant l’ús de diferents textures i formes.
  • Teràpia de mirall i comparació de talles.
  • Desenvolupament de la imatge corporal: pedagogia en aspectes sobre la formació del nostre esquema corporal (on s’origina al cervell, en base a què es forma, com es forma, etc.).

  • 

    Desenv.imatge corporal (de Altemir, Jauregui; 2016)

  • Propiocepció: treballada amb diversos materials (pilotes, superfícies inestables y irregulars, bandes elàstiques, etc).
• Les intervencions es podrien dur a terme tant individualment com en grup, però és preferible aquesta segona opció, per afavorir la participació activa dels/de les participants en els programes d’intervenció, també factor clau.
• De moment, la majoria d’estudis duts a terme tant sols han inclòs pacients amb AN o BN (i no altres TCA), a part de què el nombre de participants és petit i els manca un major grau de control per tenir més evidència. Així mateix, no sempre usen les mateixes escales per medir les millores, és a dir, que falten instruments de mesura estandaritzats per medir els canvis. Tot i així, els estudis duts a terme mostren bona evidència de la millora de paràmetres com l’índex de massa corporal i altres marcadors, i una millora moderada respecte a la percepció de qualitat de vida.

No voldria acabar sense mencionar un altre aspecte important que, sens dubte, revolucionarà el futur tractament de l’anorèxia o la bulímia nervioses: la microbiota intestinal. Són bastants ja, els estudis que destaquen el paper que tenen les bacteries intestinals en la regulació de la gana i la sacietat. Hi ha bacteries que fabriquen una proteïna molt semblant a l’hormona melanotropina, encarregada de regular la sacietat. Quan el sistema immunitari detecta aquesta proteïna en sang, genera automàticament anticossos per atacar-la i, de rebot, destrueixen també l’hormona per semblança, perdent així la capacitat de regular la gana, ja sigui per excès (BN) o per manca (AN). (10) A més a més, determinats tipus de microbiota intestinal podrien afavorir la compulsió durant l’alimentació o l’adicció al menjar (11 i 12).

Com veieu doncs, la ciència i la fisioteràpia avancen cap a nous mons i nous reptes. Esperem que puguem esdevenir una bona opció per la gent afectada de trastorns de la conducta alimentària.

-Fonts i enllaços consultats:

1. http://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/t/trastorns-de-la-conducta-alimentaria/trastorns_conducta_alimentaria/
2. http://www.guiasalud.es/egpc/conducta_alimentaria/completa/apartado04/definicion_clasificacion.html
3. http://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/t/trastorns-de-la-conducta-alimentaria/trastorns_conducta_alimentaria/recursos-per-a-professionals/
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22703737
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21402650
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26694684
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26267762
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25136082
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24386627
10. http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/2014/11/04/estan-las-bacterias-intestinales-detras-de-los-trastornos-de-la-alimentacion/
11. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23726225
12. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24500676

-Imatges:

• http://www.elmundo.es/elmundosalud/2007/12/20/mujer/1198157572.html

-Anna-

Què tenen en comú la depressió, l’ansietat, l’obesitat, la SIDA i l’ictus?

“…another mechanism by which bacteria can make you happy. It involves the vagus nerve – a major nerve that originates in the brain and extends all the way down to the gut, branching off at various organs along the way. […] The special thing about the vagus nerve, though, is that it informs the brain about what we call ‘gut feelings’.” – Alanna Collen (10% Human- How your body’s microbes hold the key to health and happiness).

Seguim parlant de microbiota, però aquesta setmana ho lligarem amb el nervi vague, els transtorns de l’estat d’ànim, l’obesitat, la SIDA i l’ictus. Abans de seguir, però, hem de tenir clar què és el nervi vague. Us recordo que és el 10é parell dels nervis cranials i és clau dins del sistema nerviós autònom (SNA), més concretament el parasimpàtic. A la imatge podeu veure el seu llarg recorregut (de cap a intestí). Efectivament està connectat al cervell, l’intestí, l’estòmac, el cor, el fetge, el pàncrees, la vesícula biliar, els ronyons, els ureters, la melsa, els pulmons, als òrgans reproductors (en les dones), a les orelles, la llengua i el coll (incloent la faringe, la laringe i l’esòfag). (1,2)

Té funcions molt diverses degut a la seva longitud. Juga un paper clau en la deglució; a nivell panxa ajuda a regular el nivell d’àcid i de sucs gàstrics a l’estòmac, i també el ritme intestinal (per exemple, poca activitat vagal implica un enlentiment del ritme intestinal i un major risc de patir síndrome d’intestí irritable). Pel que fa al cervell, ajuda a controlar l’ansietat i la depressió (regula el batec cardíac i, en ratolins, s’està començant a demostrar que és capaç d’alterar l’humor, sent el transmissor de l’efecte que segons quines cepes de microbiota tenen sobre el nostre estat d’ànim. En aquest cas l’espècie Lactobacillus rhamnosus afecta a l’expressió dels receptors de GABA [el principal neurotransmissor inhibitori del sistema nerviós central], fet que està implicat en la patogènesi de transtorns de l’estat d’ànim). A més a més, l’estimulació del nervi vague normalitza l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) del que us parlava en l’anterior post, que és el principal coordinador de respostes a l’estrès.(2,3,4,5).

[Per a una informació molt més detallada al respecte podeu consultar l’article de Forsythe et al., 2014. Fa un resum complet i exhaustiu de l’investigació actual respecte als efectes terapèutics que la nutrició i l’estimulació del nervi vague podrien tenir sobre els transtorns de l’estat d’ànim.] (6).

-Així mateix, també s’està demostrant la influència que el nervi vague i, en concret, la seva plasticitat, té en el desenvolupament de l’obesitat. Dins el seu article Plasticity of gastro-intestinal vagal afferent endings, Kentish i Page expliquen que sembla ser que l’obesitat (i altres patologies) afavoreixen canvis bruscos en la plasticitat de les aferències vagals, és a dir, els missatges enviats de l’intestí cap al SNC a través del nervi. Aquesta plasticitat és bàsica per mantenir l’homeòstasi (l’equilibri dels diferents sistemes biològics del nostre cos) i quan es veu afectada ajuda a perpetuar l’estat patològic.(7).

-La SIDA té, entre molts dels seus símptomes, el desenvolupament de trastorns cognitius de diferents tipus. Aquests estan associats majoritàriament a la inflamació sistèmica crònica deguda a la lluita del sistema immunitari contra el virus. A més, pot infectar el cervell influint sobre l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) i, de rebot, pel que ja us he anat explicant, sobre la microbiota intestinal. El nervi vague queda, una vegada més, al mig de l’equació, ja qué s’encarrega de transportar informació de cervell a instestins i vc (aferències i eferències). Quan hi ha una situació d’estrès (ambiental o endògena, per exemple, per una infecció) el vague estimula l’eix HPA, que intenta controlar la situació. Si no és capaç de fer-ho, s’altera l’homeòstasi i s’esgoten les hormones i els neurotransmissors necessaris per a una bona funció cognitiva.

Els missatges que viatgen d’intestí a cervell i vc. a través del nervi vague estan involucrats en circuits d’efecte parasimàtic (=antiestrès). El que fa el virus de la SIDA és cronificar l’estat estressant i acaba confonent al nervi vague, fent-li enviar missatges contradictoris i contribuint al seu mal funcionament. En aquest cas, no li permet fer de protecció per al manteniment de la funció cognitiva. (8)

-En referència a l’ictus, el que s’ha pogut veure és que l’estimulació del nervi vague afavoreix la plasticitat neuronal, fet que ajuda en la recuperació del dany cerebral. Fins ara això només s’havia pogut provar en ratolins, però aquest any passat va veure la llum un petit estudi fet a Glasgow amb 20 participants. En aquest cas els pacients tenien debilitat al braç. Els van repartir aleatòriament en 2 grups: uns que només rebien rehabilitació (RHB) i un altre on, a més de la RHB, rebien estimulació del nervi vague. En tots 2 casos el programa durava 6 setmanes.

Al final de l’estudi es va poder veure com, els participants que només havien rebut RHB, havien millorat una mitjana de 3 punts en l’escala del Fugl-Meyer (un test específic per ictus per mesurar la funció motriu, sensitiva, l’estat articular i l’equilibri), mentre que els que combinaven RHB i estimulació del vague ho feien una mitjana de 9 punts. Tot i la variabilitat individual, la majoria dels integrants del 2n grup referien millora en la mobilitat i la força del braç afecte. (9)

Actualment s’ha començat un altre estudi a Dallas, a doble cec, amb un grup control amb placebo i fet en diferents llocs, cosa que li atorga un alt nivell de confiança.

[Els investigadors han manifestat que tot i que al grup de control se’ls aplica placebo, a la llarga tots els pacients acabaran rebent estimulació del nervi vague i tractament, suposo que fent una rotació].

*Aquí us deixo el link a l’estudi original: http://stroke.ahajournals.org/content/47/1/143

Ja per acabar m’agradaria comentar de passada com s’estimula el nervi vague. M’he basat en l’estimulació més provada, feta per al tractament de certs tipus d’epilèpsia (10). Bàsicament es col·loca un electrode subcutani o subpectoral sota la clavícula esquerra que es connecta amb el nervi vague esquerre a nivell cervical i va enviant impulsos intermitents al SNC. La intensitat es va regulant per controls mèdics. Us deixo una imatge.

En resum doncs, he volgut deixar un cop més palesa la importància que té l’alimentació en el desenvolupament i/o tractament de patologies molt diverses. I aquesta setmana he centrat l’atenció en un nervi poc conegut però molt important, el vague, en com influeix entre intestí i cervell i en com podem influïr-hi mitjançant l’estimulació per intentar tractar patologies tant diverses com les mencionades, així com part dels seus símptomes.

I fins aquí l’entrada de la setmana. Espero que us hagi agradat.

 

>Fonts i enllaços consultats:

1. https://www.ecured.cu/Nervio_vago
2. https://selfhacked.com/2015/07/30/28-ways-to-stimulate-your-vagus-nerve-and-all-you-need-to-know-about-it/
3. http://www.pnas.org/content/108/38/16050.long
4. Collen A. 10% Human-How your body’s microbes hold the key to health and happiness. William Collins, 2015.
5. http://www.theatlantic.com/health/archive/2015/06/gut-bacteria-on-the-brain/395918/
6. Forsythe P, Bienenstock J, Kunze WA. Vagal pathways for microbiome-brain-gut axis communication. Adv Exp Med Biol. 2014;817:115-33. doi: 10.1007/978-1-4939-0897-4_5.
7. Kentish SJ, Page AJ. Plasticity of gastro-intestinal vagal afferent endings. Physiol Behav. 2014 Sep;136:170-8. doi: 10.1016/j.physbeh.2014.03.012.
8. https://stti.confex.com/stti/bc43/webprogram/Paper77174.html
9. http://www.neuroscientistnews.com/clinical-updates/vagus-nerve-stimulation-shows-progress-stroke-patient-recovery
10. http://www.neurodidacta.es/es/comunidades-tematicas/epilepsia/epilepsia/cuestiones-relativas-tratamiento/que-estimulador-del-nervio-vago-env

>Imatges:

*https://netterimages.com/images/vpv/000/000/058/58962-0550×0475.jpg

*http://www.periodicodecrecimientopersonal.com/wp-content/uploads/2013/06/nervio-vago-depresion-400×338.jpg

-Anna-

 

Microbiota intestinal i deteriorament cognitiu

“The cures of chronic conditions elude us, because until recently we haven’t been able to pinpoint what causes them. Now, with the recognition that the microbiota is not a bystender in the running of our bodies, but an active participant, we have a new opportunity to tackle twenty-first-century illnesses at their source” – Alanna Collen (10% Human- How your body’s microbes hold the key to health and happiness).

Aquesta setmana em voldria centrar en la importància que està començant a demostrar-se que té la microbiota intestinal, és a dir, la comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers, en el desenvolupament d’una demència. La composició de la comunitat bacteriana és específica en cada un de nosaltres, i pot alterar-se per causes endògenes (genética per exemple) o exògenes (per exemple, els hàbits alimentaris).

Perquè s’entengui bé com es relacionen aquests 2 aspectes hem de recordar alguns conceptes bàsics (si hi voleu aprofundir podeu llegir els posts ja publicats de “Gluten i malalties neurològiques“, “Gut-brain axis“, o el de la Marta de la setmana passada):

• El nostre cervell i el nostre intestí estan comunicats per un complex sistema de comunicació bi-direccional anomenat “gut-brain axis“. Aquest assegura el manteniment de l’homeòstasi gastro-intestinal (una alteració de la microflora intestinal pot comportar alteracions de la barrera hemato-encefàlica, que controla el pas de substàncies de la sang al parènquima cerebral) i uneix els centres emocionals i cognitius del cervell amb les funcions i els mecanismes intestinals (activació de la immunitat, graduació de la permeabilitat intestinal, creació dels reflexes del sistema nerviós entèric, etc.).
• Un dels sistemes inclosos dins l’anterior és l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA), que coordinaria les respostes adaptatives a qualsevol tipus d’estrès. Aquestes respostes es poden activar via agents ambientals o per un elevat nivell de citoquines en sang, que pot ser degut, entre altres raons, al consum habitual de determinats aliments (per exemple, és una conseqüència del que els passa als celíacs o a aquells que tenen especial sensibilitat al gluten si en segueixen consumint). El que això genera és una cascada de reaccions que afecta als diferents òrgans.
• Degut a una disbiosi intestinal, és a dir, un desequilibri de la flora intestinal, i que pot tenir múltiples causes (com ara una mala alimentació), s’alteren circuits metabòlics i neuroendocrins que influeixen en el desenvolupament de malalties, entre elles, les neurodegeneratives, algunes de les quals causen un deteriorament cognitiu important, com ara l’Alzheimer o el Parkinson. Aquest és el punt que tractarem en aquesta entrada**.
• La microflora intestinal jugaria un paper clau en la plasticitat neuronal i en processos com els de la memòria o l’aprenentatge.
• Les neurones intestinals tindrien un paper fonamental en ajudar al sistema-immunitari a combatre la sobre-inflamació, que danya als diferents teixits del cos, incloent el cervell.

 

**Actualment hi ha molta bibliografia sobre la influència de la microflora intestinal en diverses patologies. Fins ara, on realment ha demostrat que té un pes important és en els transtorns depressius, el bipolar, l’esquizofrènia o l’autisme. Aquest paper és encara incipient en el deteriorament cognitiu, però això és perquè encara queda molta investigació per fer, no perquè no sigui realment important. El que m’agradaria fer en aquesta entrada és doncs, mencionar com estan enfocant aquesta investigació actualment.

• Del que sí que ja existeix evidència és, per exemple, que després d’estudis fets in vivo tant en ratolins com ens humans queda palès que una dieta rica en greixos s’associa amb deteriorament cognitiu a llarg termini. Aquesta relació s’ha vist a través del “gut-brain axis” (revisió de Proctor et al., 2017).
• Ja fa uns mesos us vaig parlar de la relació entre l’helicobacter pylori i la malaltia de Parkinson i altres patologies. Bàsicament, qui desenvolupa una infecció per helicobacter pylori ho fa de forma recurrent al llarg de la seva vida. Cada nova infecció suposa un nou procés inflamatori que cronifica una resposta d’aquest tipus i que té efectes a nivell sistèmic que poden produir la mort neuronal (Alvarez Arellano et al, 2014). Segueix faltant però informació sobre els mecanismes i els efectes exactes, i també ha de quedar clar que aquest no és un factor clau per al desenvolupament d’aquestes patologies sinó un més.
• Una altra de les principals hipòtesis en les que es treballa és que, problemes en el desenvolupament de la microbiota intestinal durant les 1es etapes de la vida poden tenir un impacte en el desenvolupament neurològic de la persona i de malalties en aquest àmbit. Això és basa en 2 premises bàsiques com són el fet que la microflora intestinal es desenvolupa al llarg de tota la vida, però ho fa especialment durant el part i els primers anys de vida, i en què aquest desenvolupament és paral·lel al del sistema immunitari (s’influencien, com ja hem vist, a través d’aquest eix intestí-cervell). Hi juguen un paper important les teories de la higiene, el consum d’antibiòtics, l’almentació, etc. (revisió de Borre et al., 2014 i article de Dinan et al, 2016). 
• Part de la importància que se sap que té la microbiota en el deteriorament cognitiu és degut a què s’ha comprovat que la disbiosi intestinal, les infeccions i l’ús de probiòtics poden influir en components cognitius com la memòria o l’aprenentatge (positiva o negativament), i en la mateixa plasticitat neuronal. La majoria d’aquestes investigacions s’han fet utilitzant ratolins modificats genèticament perquè estessin lliures de gèrmens (Germ Free[GF] Mice) i així poder anar provant. D’aquí és d’on sorgeix una de les principals limitacions de la investigació actual i és que falta traslladar molts d’aquests estudis a humans, o veure els canvis a mesura que ens anem fent grans, ja que amb l’edat augmenten els factors d’influència sobre la microbiota i disminueix la diversitat de la flora (Revisions de Gareau, 2014 i Leung et al., 2015 i article de Dinan et al, 2016).
• En relació concretament amb l’Alzheimer, la investigació va llançada a demostrar que l’inici real d’aquesta patologia és a l’intestí. L’edat és el principal factor de risc de desenvolupament de la malaltia, però tots els factors que he mencionat fins ara intervindrien en l’inici i/o el pronòstic de la malatia (la disbiosi intestinal i infeccions al llarg de la vida (que alteren la permeabilitat intestinal i la integritat de la barrera hemato-encefàlica), el desenvolupament de la flora intestinal i el sistema immunitari i la influència que hi tenen el consum d’antibiòtics, la higiene, el que mengem, altres factors ambientals, etc. i altres hàbits com la realització o no d’exercici físic i les conductes de risc (alcohol, tabac, etc.). A més, hem de sumar-hi el fet que patologies com la diabetis, l’obesitat, la dislipèmia, o la depressió augmenten el risc de patir Alzheimer, i totes elles estan fortament influenciades per la nostra dieta. (Köhler et al., 2016 i Hu et al., 2016).

  Fa pocs dies, un equip suec ha demostrat la relació directa entre la microbiota                   intestinal i l’Alzheimer en un estudi fet en ratolins.

En conclusió: la nostra microbiota intestinal està influenciada per molts factors, així com les patologies que impliquen un deteriorament cognitiu. El que cada dia queda més clar és que el bon estat de la microbiota juga un paper clau en el desenvolupament de malalties neurodegeneratives (entre d’altres) i que l’estat d’aquest 2n cervell nostre està directament influenciat per la quantitat, la qualitat i la varietat del què mengem. Així doncs, ja que l’alimentació és un dels factors en el que nosaltres podem incidir, cuidem-la.

 

>Fonts i enllaços consultats:

*Entrades d’aquest blog de “Gluten i malalties neurològiques” i ·”Gut-brain axis“.

*http://neurosciencenews.com/gut-brain-neurons-inflammation-3481/

*Proctor et al., 2017.

*Alvarez Arellano, et al.2014.

*Borre et al, 2014.

*Dinan et al, 2016.

*Gareau, 2014.

*Leung et al., 2015.

*Köhler et al., 2016.

*Hu et al., 2016.

*http://neurosciencenews.com/microbiota-alzheimers-6096/

>Imatges:

*http://www.integrativepsychiatry.net/_uploaded_files/bidirectional-gut-brain-connection2.png

*http://www.gutmicrobiotaforhealth.com/wp-content/uploads/2015/11/Gut-microbiota-evolution_EN-1-795×600.jpg

-Anna-

PROBIÒTICS i PREBIÒTICS

“Nuestra comida debería ser nuestra medicina y nuestra medicina debería ser nuestra comida”

Hipócrates

INTRODUCCIÓ

A l’entrada del 30 de desembre del 2015, n’Anna ja ens va introduir el concepte de microbiota intestinal, on la va definir com “La comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers”. Més endavant, el 18 de gener del 2016; ens vam introduir el concepte de Gut-Brain Axis (eix intestí-cervell) per veure la influencia que té el cervell sobre l’intestí i al reves.

Aquest cop us vull parlar del concepte de probiòtic i prebiòtic, però abans m’agradaria ampliar una mica més aquest concepte de microbiota intestinal i veure la seva relació amb la higiene.

L’intestí conté fins a 100 trilions de cèl·lules bacterianes, que aporten un pro-mig de 600.000 gens, ubicades majoritàriament al colon. Cada individu alberga el seu propi patró bacterià determinat pel seu genotip i per la colonització inicial al néixer, fent que en bessons idèntics la microbiota intestinal sigui diferent. Les investigacions mèdiques comencen a donar importància a l’estat de la microbiota per a la salut humana, i s’estan plantejant considerar-lo com a un òrgan en si mateix. Hem de tenir clar que els bacteris participen en la nostra fisiologia amb una gran varietat d’accions, com per exemple en el funcionament del sistema immunitari, la inflamació, la producció de neurotransmissors i vitamines, l’absorció de nutrients, en senyals de gana i satisfacció, en el libido sexual, en l’estat d’ànim, etc.

Durant la nostra evolució hem tingut una relació simbiòtica, és a dir amigable, amb els microorganismes, adaptant-se als canvis dels diferents ambients. Però actualment la higiene està destrossant tota aquesta comunitat bacteriana, que no només es troba a l’intestí sinó també a la pell, la boca, el nas i les orelles. “La higiene en un intestino nos la podemos imaginar como algo parecido a la higiene en un bosque. (…) Un bosque está limpio cuando en él domina un equilibrio de plantes beneficiosas”, així ho comparava en el llibre La digestión es la cuestión. Quan es neteja en excés o d’una forma destructiva, s’elimina tan el que és perjudicial com el que és beneficiós, i això pot afectar en la salut d’un país: quant més elevades són les normes d’higiene d’un país, major és el nombre d’al·lèrgies i malalties autoimmunes. Fa trenta anys, 1 de cada 10 persones era al·lèrgica, actualment és 1 de cada 3. Més del 95% de tots els bacteris del món no ens fan res. La importància de la higiene és tenir un equilibri entre els bacteris, així com també tenir en compte que quan n’hi ha un excés és perquè es troben en condicions idònies (espai protegit, calor humida i aliment).

PROBIÒTIC

Podríem definir els probiòtics com: Microorganismes que ajuden a la flora intestinal del cos. Alimenten i enforteixen a les tribus bones de bacteris que viuen en els intestins i ajuden a la digestió, així com també influeixen en la producció, absorció i transport de neurotransmissors com la serotonina, la dopamina i factor de creixement nerviós, els quals són essencials per a la salut cerebral i la funció neuronal (3).

Amb l’augment de bacteris que administren els probiòtics, ajuden a revertir diferents alteracions metabòliques i immunitàries que són cada cop més freqüents entre els humans. Alguns exemples podrien ser:

• Regulen la producció de citoquines (proteïnes encarregades de la comunicació intracel·lular) i indueixen la secreció de IgA (un tipus de anticòs).
• S’assenten en llocs on als agents patògens els agrada infectar-nos, per alliberar substàncies antibiòtiques o diferents àcids, així com també menjar-se els bacteris patògens.
• Estimulen la producció del moc que recobreix l’epiteli intestinal, ajudant a la cura de les vellositats. Com més grans siguin aquestes vellositats, millor assimilem els aliments, minerals i vitamines; i com més estables són les vellositats, menys fems deixen passar.
• Faciliten la unió de les diferents cèl·lules que formen la barrera intestinal, protegint-nos així de les invasions.
• També poden modular el comportament humà.

Llavors, quan s’haurien de prendre els probiòtics?

• Certs desordres i patologies
• Diarrea aguda o associada a antibiòtics
• Còlic del lactant
• Malalties inflamatòries intestinal
• Síndrome d’intestí irritable
• Vulvovaginitis
• Al·lèrgies
• …

Aquests són només alguns exemples, però si tenim en compte la definició de probiòtic, serà recomanable sempre que es produeixi una destrucció de la flora intestinal.

Amb els estudis, a més a més, s’ha demostrat que determinades comunitats probiòtiques tenen major eficàcia sobre alteracions concretes del sistema immunitari. Ara us posaré noms molt estranys, però per si algun dia compreu probiòtics i us és d’interès:

• Lactobacillus johnsonli L1: limita la inflamació crònica de baix grau degut a un sobrecreixement bacterià en persones majors.
• rhamnosus HN001: augmenta la capacitat de fagocitar incrementant l’activitat de les cèl·lules natural killer.
• fermentum CECT5716: juntament amb la vacuna antigripal, millora la resposta immunitària i la producció d’anticossos.

Un aspecte important a tenir en compte quan es decideix prendre probiòtics és:

• Designació del cep: al menys que hi hagi 10 ceps diferents.
• Recompte dels organismes viables de cada cep al final de la vida útil del producte: per a què hi hagi efectes en l’ecosistema intestinal, és necessari que hi hagi 1000 milions de bacteris.

Un cep microbià es defineix per les diferents propietats i característiques que el diferencien d’altres microorganismes de la seva espècie, compartint propietats fenotípiques, estructurals i genètiques.

PREBIÒTIC

Els prebiòtics els podem definir com ingredients alimentaris que estan fermentats selectivament per a produir canvis en la composició o en l’activitat de la microbiota gastrointestinal provocant beneficis en la salut de l’individu (2).

Malgrat es poden comprar prebiòtics en càpsules, hi ha aliments que són uns fantàstics prebiòtics. La fibra alimentaria n’és un exemple, ja que no es pot assimilar a l’intestí prim, fent que arribi a l’intestí gruixut on els bacteris se’n nodreixen. Quan es recomana menjar més fibra, s’està receptant aliments pels bacteris fent que produeixen vitamines, àcids grassos saludables o entrenen el sistema immunitari. Alguns aliments que porten fibra alimentaria, segons la Societat Espanyola de Probiòtics i Prebiòtics, són:

• Llet (*)
• Mel
• Hortalisses i verdures (porro, escarxofa, espàrrec, all, ceba, endívies, etc.)
• Fruites
• Cereals (blat integral, sègol i avena)
• Llegums
• Fruits secs

(*) La llet materna és un excel·lent prebiòtic. Presenta un 90% de GOS (tipus de prebiòtic que s’enganxa als agents patògens, fent com d’escuts) i un 10% d’altres fibres no digeribles -la llet de vaca només presenta un 10% de GOS. Quan es comparen, els nadons alimentats amb llet materna sofreixin menys al·lèrgies i neurodermitis que els nadons alimentats en llet en pols (4).

Llavors, quan s’haurien de prendre els prebiòtics?

Els prebiòtics es poden prendre quan sigui necessari ajudar a la flora intestinal a reviure-la, i no tan recrear-la. Alguns exemples que ens ofereix el llibre La digestión es la cuestión són:

• Quan hi ha problemes amb el fetge, ja no és possible desactivar tan bé les substàncies nocives dels bacteris dolents. Llavors els prebiòtics estimulen als bacteris bons, de manera que apareixen menys toxines a l’intestí.
• El càncer intestinal es manifesta la majoria de vegades al final de l’intestí perquè la poca fibra que es consumeix és absorbida a la primera part de l’intestí gruixut.

La Societat Espanyola de Probiòtic i Prebiòtic també ho recomana en la reducció del risc de patir Síndrome de Colon Irritable, Malaltia Inflamatòria Intestinal i malalties inflamatòries cròniques com Colitis Ulcerosa, Malaltia de Crohn i Pouchitis. També poden ser d’utilitat amb un efecte protector en infeccions intestinals, diarrea del viatger o per tractament amb antibiòtics.

Igual que amb els probiòtics la quantitat que s’administra és important, ja que si és excessiva pot provocar incomoditats com flatulències, diarrea o dolors. Per a determinar la ingesta adequada s’ha de tenir en compte el tipus de probiòtic que és i la microbiota de l’individu, tot i així els estudis estan entre 10-15g/dia.

CONCLUSIONS

Per a concloure, només m’agradaria afegir que iniciar la ingesta d’aquests productes s’ha de consultar amb un metge o especialista. Tot i així, ja hem vist que la nostra alimentació, sense la introducció de suplements, pot ser molt beneficiosa per la nostra flora intestinal i, per tant també per a la nostra salut.

BIBLIOGRAFIA

1. Alimenta tu cerebo – Dr. David Perlmutter
2. Niños sanos, adultos sanos – Xavi Cañellas i Jesús Sanchis
3. Cerebro de pan – Dr. David Perlmutter
4. La digestión es la cuestión – Giulia Enders
5. http://link.springer.com/article/10.1007%2Fs00430-016-0481-y
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5037510/
7. http://www.sepyp.es/es/home
   • http://www.sepyp.es/pdf/docConsensoPrebioticos.pdf
   • http://www.sepyp.es/pdf/Documento-de-Consenso-sobre-Probioticos.pdf
8. http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/probiotics-spanish-2011.pdf
9. http://www.ara.cat/suplements/ciencia/dieta-pobra-fibra-afavoreix-infeccions_0_1736226393.html

Marta S.

Relació entre la deshidratació i el dolor

“El agua es un caos sensible.” – Novalis

Aquesta setmana he volgut canviar de tema, però sense perdre el fil del dolor. M’agradaria parlar-vos de la importància de mantenir una bona hidratació ara que arriba l’estiu. Centraré l’article en la gent gran, que és l’àmbit a què més acostumada estic. A part d’aportar-vos fets que són més evidents, m’agradaria destacar-vos altres problemes derivats de la deshidratació.

Com a fisioterapeutes, moltes vegades podem ser els responsables, almenys en àmbits geriàtrics, de procurar una bona hidratació als nostres pacients. Dins de la rutina d’exercici, hem d’incloure el beure aigua o menjar fruita, com una activitat més de la jornada. A part d’aportar un bé molt necessari, pot ser l’oportunitat de fer una activitat per estimular aquells pacients amb graus de demència més avançada. Jugar amb notar la temperatura a la que està l’aigua, i els colors, les olors o els sabors de les diferents fruites, poden resultar un bon incentiu de treball per als pacients que no responen als estímuls més habituals.

L’aigua és un 65% del nostre cos durant l’edat adulta (aquest percentatge va disminuïnt amb l’edat, especialment en les dones) i compleix 5 funcions bàsiques dins el nostre organisme:

1. Transport i/o disolvent de fluïds orgànics (saliva, sang, orina, etc.).
2. Lubricant de teixiats i articulacions.
3. Metabolisme cel·lular i eliminació de toxines i productes de desfet.
4. Termorregulació.
5. Protecció d’infeccions.

Les necessitats d’aigua varien d’una persona a una altra en funció de molts factors com poden ser el grau d’activitat física, les condicions ambientals, la dieta, els hàbits tòxics, l’edat, etc. Per norma general s’estima que es requereixen uns 30-35ml d’aigua per kg de pes i dia, per la qual cosa, una persona gran entre 55-70kg requerirà la ingesta d’uns 2-2’5l al dia.

Parlarem de deshidratació quan el balan hídric (BH; a la imatge), és a dir, la diferència entre el guanys i les pèrdues de l’organisme pel que fa a aigua, sigui negatiu.

El primer que hem de tenir en compte és que, en els pacients geriàtrics, el BH és més difícil d’equilibrar perquè  hi ha molts factors que afecten tant la ingesta com l’eliminació. Els factors principals són:

• El centre de la sed sol estar alterat, fent que, la sensació de sed sigui menor i que arribi més tard.
• Els centres de sacietat també estan canviats, saciant-se abans i amb menors quantitats de líquid que un adult.
• Hi ha una disminució de la funció renal i per tant les necessitats hídriques augmenten per ajudar a mantenir-la.
• Els òrgans dels sentits com l’olfacte i el gust queden alterats i això també fa que perdin les ganes pels líquids i per la majoria de menjars. També pot ser que hi hagi problemes en la visió que en dificultin la ingesta.
• Els problemes de disfàgia o altres alteracions en la mobilitat poden condicionar igualment la ingesta.
• Certs graus de demència i altres problemes psicoafectius poden generar una disminució de la sed, una manca de demanda per falta de sensació o per dificultats de caire més cognitiu.

És fàcil confondre els símptomes de deshidratació amb altres de més típics en la gent gran, i especialment amb aquells que pateixen demència, però serà molt important identificar-los per prevenir futurs problemes. A l’inici són bastants inespecífics però els principals són:

• Caigudes
• Desorientació
• Dèficit cognitiu
• Quadres confusionals

 

Sortint una mica dels aspectes més evidents dels problemes que pot comportar la deshidratació m’agradaria remarcar-vos el fet que aquesta augmenta la percepció del dolor i redueix el flux sanguini cap al cervell. Els dos estudis, tant per estudiar la nocicepció, com per detectar el flux sanguini, van tenir una mateixa base. Els participants es van haver de desplaçar 2 vegades al centre d’estudi, un havent fet la seva ingesta habitual de líquid, sense fer cap modificació en la dieta, l’activitat física ni limitant la ingesta de cafeína (com es fan de manera habitual els estudis per “aconseguir” l’estat de deshidratació) i una altra eliminant la ingesta líquida durant 24h. Els van posar els peus en aigua glaçada en les 2 situacions que us he comentat.

• Per estudiar la nocicepció, estudiant la resposta, van veure que en situació de deshidratació la percepció del dolor augmentava. Així doncs, van recomanar que sempre que s’estigui passant per un procés dolorós (ja sigui en un post-operatori, per una malaltia crònica o per algún factor més agut), serà important mantenir una bona hidratació. Així mateix, tots aquells medicaments per a disminuir el dolor, seràn més efectius si el BH de la persona és correcte.
• Pel veure el flux sanguini cerebral van, al mateix temps que tenien els peus en aigua glaçada, provocar-los una mena d’esforç cardiovascular i van medir la tensió arterial, les pulsacions i el rec sanguini cerebral. Van observar que la deshidratació augmentava la sensació de dolor cosa que feia hiperventilar i, a la vegada, disminuïa el rec sanguini al cervell.

Per acabar-ho d’arrodonir, en un altre estudi s’ha vist que el dolor crònic altera de forma important el sistema immunitari. L’estudi està fet sobre un model animal (rates en aquest cas) i l’han dut a terme investigadors de la McGill University de Montréal, Canadà. El que han pogut observar els investigadors és que el dolor crònic condiciona com l’ADN s’expressa tant a nivell del cervell com als limfòcits T, un tipus de glòbuls blancs essencials pel sistema immunitari. Ho faria “reprogramant” els gens. El que més va cridar l’atenció dels investigadors va ser la gran quantitat de gens que es van veure afectats. Això va donar més força a la teoria de què el dolor crònic acaba afectant el funcionament de tots els òrgans del cos. També estableix les bases per buscar noves dianes en quant a medicació pel dolor.

 

Com podeu comprovar, els pacients geriàtrics, i la gent gran en general són, doncs, la diana perfecta per patir problemes de deshidratació. A més, pateixen de dolor crònic ja de forma habitual. Tal i com us he explicat, aquesta combinació pot ser una bomba. Com a fisioterapeutes, doncs, tenim en les nostres mans les eines per prevenir cadascún d’aquests problemes.

Espero que us hagi agradat el post. És diferent, però crec que molt interessant.

Fonts i articles consultats

*Guia de pràctica clínica de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG) sobre hidratació i salut; 2011: us donarà una bona quantitat d’informació si esteu interessats en el tema, i sempre se’n poden aprendre coses.

*http://neurosciencenews.com/pain-blood-flow-dehydration-3706/ (en aquest mateix link, al final, trobareu l’enllaç als dos estudis originals).

*http://neurosciencenews.com/genetics-pain-immune-system-3510/

Imatges

*http://previews.123rf.com/images/romrodinka/romrodinka1401/romrodinka140100022/24948006-Dos-generaciones-Ni-o-peque-o-y-su-gran-abuela-comiendo-sand-a-en-la-cocina-casera-Enfoque-selectivo-Foto-de-archivo.jpg

*Balanç hídric: figura 1 de la GPC de la SEGG.

-Anna-

Dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals

“La percepció externa de les malalties inflamatòries intestinals és que la persona no té res. No tens cap símptoma visible a primera vista i les sensacions que descrius són imperceptibles per qualsevol persona que no siguis tu, el malalt. Però tens dolor, un dolor molt agut; estàs molt cansat, un cansament que no s’explica però que no et deixa fer res o no et deixa seguir el ritme que teòricament et toca; molts dies no entens què et passa i tampoc saps explicar-ho i, fins que no et diagnostiquen, et sents bastant desemparat. La gent no sol entendre que qualsevol cosa que menges et senta malament, i que no pots menjar el que vols. Un cop diagnosticat et tornes expert en totes les medicacions que existeixen; passes a haver-te de fer controls regulars i a ser sotmés a proves no sempre agradables; sempre estàs amb l’alerta posada de quan tornaràs a tenir un brot i com serà aquesta vegada i, quan vols viatjar o fer una cosa diferent, has de tenir un plus de responsabilitat activat, pensant en una assegurança mèdica, en un “kit d’emergència” o en tenir prou medicaments. La teva qualitat de vida disminueix ostensiblement i, quan tens una època de remissió, ho celebres com si fos el primer dia d’una nova vida.

Jo tinc sort, dins de la gravetat, el meu “gremlin interior” es porta prou bé. Però tot i així a vegades penso que la malaltia m’ha tallat les ales. Per una altra banda, m’ha ensenyat que has de gaudir dels moments que la vida et regala i que t’has de fer valdre. I això no és el típic testimoni victimista, ni de persona que redescobreix el sentit de la vida per estar malalta. Perquè si alguna cosa tenen les MII és que no et mors per tenir-les. No escric això perquè ningú s’apiadi de mi, ni senti pena. Jo no en sento. Només que, de tant en tant, penso que quina putada que m’hagi tocat a mi. Però després penso que, com qualsevol circumstància adversa de la vida, té coses positives, i tot torna a començar.

JO NO SÓC UN CHRON AMB POTES, NO SÓC LA MALALTIA. Jo segueixo sent jo, una noia de 25 anys amb les mateixes ambicions, inquietuds i somnis de qualsevol persona jove. Només és que haig d’extremar precaucions i tocar més de peus a terra”.

Avui és el dia mundial de les malalties inflamatòries intestinals (MII). Avui és el dia per fer-les més visibles. Avui és un dia que a mi em serveix per explicar-ho des de l’experiència i per intentar transmetre què pot fer un fisio per nosaltres també. Només volia posar-ho sobre la taula.

Les MII són patologies no contagioses que afecten al tracte digestiu. Tenen predisposició genètica i un fort component auto-immunitari. Afecten principalment a gent jove i, com més jove s’és, més greu sol ser la malaltia. Hi ha una inflamació crònica en alguna part del tub digestiu conseqüència de que el sistema immunitari de la persona reacciona en contra de les pròpies cèl·lules intestinals, que genera ulceracions al tram afectat i, com a conseqüència, dificultats en l’absorció dels nutrients, forts dolors i, a vegades, sagnats. No se’n coneix la causa.

N’hi ha 2 tipus principals:

• Malaltia de Crohn: pot afectar qualsevol part del tracte digestiu, des de la boca fins a l’anus, però el més habitual és una afectació de l’ili (l’últim tram de l’intestí prim).
• Colitis Ulcerosa: afecta només el colon.

Els símptomes principals són fort dolor abdominal (freqüentment a rampallades), diarrees, vòmits i febre (a vegades), fatiga extrema, problemes nutricionals (sent molt freqüent l’anèmia), a vegades sagnats rectals, pèrdua de pes i de gana. A més, també són freqüents lesions a la pell, dolors articulars i també poden anar associades a un seguit de manifestacions perianals (com fístules i abscessos).

Són malalties que es caracteritzen per presentar èpoques d’activació (els famosos brots) i èpoques de remissió.

Fins ara no hi ha tractament curatiu per a aquestes malalties, però sí que existeixen opcions per controlar els símptomes i, fins i tot, aconseguir-ne una remissió que duri força temps. Hi ha tractament farmacològic (diferent segons la gravetat de la malaltia i el tram del tub digestiu afectat), hi ha cirurgia per a casos més greus i, actualment, també s’està investigant i començant a aplicar el transplantaments de moll d’òs.

També voldria comentar la importància de la prevenció (no per no desenvolupar la malaltia sinó per intentar allargar al màxim els períodes de remissió i evitar al màxim problemes secundaris associats). El millor que pot fer una persona que pateix una malaltia inflamatòria intestinal és, sí té Crohn, no fumar (està demostrat que empitjora molt la malaltia; per contra en la colitis sembla ser un factor protector, però clar, hi ha la problemàtica del fumar associada i el balanç no és positiu). I per altra banda, cuidar molt la seva dieta, aprenent a coneixer-se. És molt important menjar de tot, perquè la desnutrició és un component important a tenir en compte i, fins i tot, és fàcil que sigui necessari prendre suplements nutricionals. Per altra banda, s’han d’evitar coccions pesades com els fregits o els guisats, o l’extrem contrari, els aliments crus (tot de difícil digestió). No són gaire recomanables els aliments molt àcids, el picant, el vinagre o abusar de les salses. Serà important també  dur a terme una alimentació amb baix contingut en fibra durant els brots per evitar empitjorar les diarees, o tenir en compte que, si per exemple, estem prenent corticoides, haurem de limitar la nostra ingesta de sal.

>[Per a unes recomanacions més acurades, podeu consultar les diferents guies de pràctica clínica de les que disposen els hospitals amb unitats especialitzades per al tractament de MII, com el Vall d’Hebrón o el Germans Trias i Pujol; també podeu adreçar-vos a la vostra infermera o a un dietista-nutricionista especialitzat].

Finalment, respecte als tractament complementaris no hi ha gaire evidència al respecte. Hi ha algún estudi amb acupuntura i algun amb massatge, però són estudis amb moltes limitacions. El que de moment presenta millor resultats són les teràpies de relaxació, la meditació, la pràctica regular de mindfulness o qualsevol altra teràpia que ajudi a gestionar l’estrès, que no és la causa de la malaltia però sí que en pot ser un agreujant important.

Tot i la manca d’estudis a favor de la fisioteràpia (degut, en part, a què la fisioteràpia encara és una ciència jove, a què les MII són “força recents” i a què afecten a una proporció petita de la població) us faré l’apunt de què pot aportar:

• Hi ha una branca de la fisioteràpia que es dedica a tractar les vísceres, els nostres òrgans interns. Hi ha tècniques de teràpia manual especialment dirigides a l’intestí i altres parts del tub digestiu. Això sí, us heu d’assegurar d’acudir a un fisioterapeuta col·legiat que tingui aquesta especialitat.
• A part, degut al dolor i a la gran inflamació que es presenten a nivell abdominal, la persona afectada desenvolupa postures protectores que acaben creant desequilibris a nivell muscular, i grans tensions que afecten, especialment, al diafragma, podent alterar, encara que no ens en donem compte, el patró respiratori. D’aquí en poden derivar altres problemes secundaris. Serà recomanable, doncs, aprofitar les eines que té la fisioteràpia per fer-hi front.

A continuació us deixo un seguit de webs on podeu trobar informació interessant (n’hi ha moltes, però s’han de filtrar, com tot a Internet). També deixo un enllaç amb una entrevista d’uns 15 minuts a un metge del clínic i una nutricionista i malalta de crohn de l’any passat al programa “Els Matins de Tv3” (realment interessant per tenir una visió general del problema) i una entrevista a Tanit Tubau, una noia amb malaltia de Crohn des dels 9 anys i que recentment ha escrit un llibre on una part del cost va destinada a la investigació per a aquestes malalties:

*WEBS

• http://www.accucatalunya.cat/ca/
• http://www.ua-cc.org/#
• http://geteccu.org/?pagina=pacientes (aquesta especialment important per estar al dia de la investigació)
• http://www.scdigestologia.org/docs/patologies/cat/mal_inflam_intestinal_tractament_cat.pdf
• http://www.meandibd.org/

*VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=v3pocgFa2rs

*ENTREVISTA: http://www.ara.cat/societat/Tanit-Tubau-metge-patir-Crohn_0_1570642924.html

Gràcies per llegir-ho, i feu-ne difusió.

-Anna-

 

 

Parkinson i dieta

“Una vida sense ciència és com una vida sense música” – Pere Estupinyà (El lladre de cervells).

Ja que la Berta ens va fer una introducció completíssima a la malaltia de Parkinson (MP) i que fa molts dies que no us parlem de res relacionat amb l’alimentació, aquesta setmana he decidit parlar-vos de l’evidència que hi ha, fins ara, de quins factors de la dieta influeixen en el desenvolupament de la MP.

Abans que res, però, m’agradaria donar-vos algunes consideracions generals però importants a tenir en compte si patiu o teniu algun familiar o conegut que pateix MP. Estan extretes d’una guia editada des de la Unitat de Parkinson i Transtorns del Moviment del centre mèdic Teknon (en podeu consultar l’enllaç al final de la pàgina):

• Com en altres patologies, s’ha de tenir en compte si la persona desenvolupa disfàgia, és a dir, un trastorn de la deglució. S’ha de fer un estudi per determinar-ne el grau i veure si s’ha de canviar la consistència amb la que es serveixen els aliments (l’aigua i algunes begudes s’han d’espessir, els sòlids s’han de triturar i fer com un puré, etc.). Qui millor pot donar aquestes indicacions, a part d’un metge és la logopeda.
• Solen ser persones que pateixen restrenyiment, per la qual cosa hauràn d’augmentar la ingesta hídrica, tenir una dieta alta en contingut de fibra, intentar fer exercici adaptat a les capacitats de cada persona i no oblidar que, a vegades, pot ser necessari l’ús de laxants.
• A part, s’han de tenir en compte consideracions per millorar l’eficàcia de la medicació habitual, la levodopa:
  • Per anar bé, la levodopa s’hauria de prendre mitja hora abans dels àpats, perquè combinada amb el menjar s’absorbeix més tard.
  • Les proteïnes alteren considerablement l’absorció del medicament, per la qual cosa és recomanable fer la ingesta proteïca (carn, peix, ous, làctics, llegums, etc.) a la nit, i durant el dia menjar més fruita i verdura i carbohidrats.
  • Menjar aliments que ja contenen levodopa, com les faves o els pèsols (lleguminoses).

I ara sí, quins factors dietètics influeixen en el desenvolupament de la malaltia de Parkinson? Al llarg dels últims anys s’han fet diversos estudis intentant relacionar la MP amb factors ambientals i dietètics.

-El 2008 hi va haver un estudi que relacionava el consum de làctics amb patir la malaltia, però recentment s’ha afinat aquest estudi. Sembla ser que la relació no és directa amb els làctics sinó amb un pesticida anomenat epòxid d’heptaclor que s’usava als anys 80 i que ja es va prohibir, però que és bioacumulable i tarda molts anys en desaparèixer. Tot i així l’estudi no permet fer una associació directa i el que està clar és que no es pot afirmar que pel fet de beure llet augmenta el risc de desenvolupar Parkinson.

-Per altra banda, el que si que ja fa anys que ve demostratant-se és la relació que hi ha entre l’helicobacter pylori (HP) i el Parkinson. Aquesta bactèria infecciosa és comú a l’estòmac de molts de nosaltres, i és fàcil que sobrevisqui en un ambient hostil gràcies a que és tant bàsica (en referència a l’índex de pH, que determina la quantitat d’ions d’hidrògen que hi ha en una dissolució) que pot neutralitzar els àcids del voltant i perquè és capaç de protegir-se sota la pròpia mucosa de l’estòmac.

Fa milers d’anys que forma part dels èssers humans i hi ha evolucionat en paral·lel. Actualment n’existeixen 6 espècies diferents, però no tenen perquè donar problemes. En primer lloc perquè el HP és diferent en cada un de nosaltres, ja que s’adapta al seu portador i, a part, hi ha 2 factors que s’han associat a que una espècie de HP sigui virulenta:

• la cagA, una espècie de xeringa en miniatura a través de la qual la bacteria pot introduir substàncies nocives dins les nostres cèl·lules.
• el VacA, un factor que fa que el HP punxi constanment les cèl·lules estomacals i aquestes es trenquin amb més facilitat.

Sabent això podem dir que el HP és dolent ja que debilita la nostra mucosa estomacal (amb els conseqüents problemes que això ens pot ocasionar), però també és bo, ja que s’ha demostrat que, sobretot les cepes amb cagA, donen protecció extra contra el càncer  de pulmó, un ictus, o l’asma, o els excèmes de la pell o les malalties inflamatòries intestinals (malgrat pugui semblar contradictori). Això últim és gràcies a que ajuda al nostre sistema immunitari, estimulant-lo a produir limfòcits T reguladors (cèl·lules immunitàries).

I llavors, en quin moment es va relacionar l’HP amb el Parkinson (i ara també se sap, amb altres malalties com el càncer d’estòmac, alguns tipus de limfomes, la malaltia d’Alzheimer, l’esclerosi múltiple o el síndrome de Guillain-Barré?)

Des dels anys 60 que se sospita aquesta associació, ja que s’obserbava que molts pacients amb Parkinson tenien problemes estomacals, però no acabaven de trobar el perquè. Fins que més tard es va fer un estudi a l’illa de Guam, on es va veure que molts dels seus habitants tenien uns símptomes molts similars als del Parkinson i van veure que era degut a l’alt consum de llavors de “cícada” (en castellà; una planta), que era tòxica per les cèl·lules nervioses, i es va poder determinar que l’helicobacter pylori és capaç de produir una substància pràcticament idèntica a la que produeix aquesta planta.

Amb el temps s’han fet diversos estudis per determinar millor aquesta associació:

-Al gener de 2012 es va determinar que les infeccions per HP promovien l’activació del procés d’apoptosi (mort cel·lular) de la microglia (cèl·lules immunitàries del sistema nerviós central) a través de vies aferents del nervi vague. Així mateix doncs, a part de ser causant de Parkinson, l’helicobacter pylori pot promoure altres malalties com l’Alzheimer, l’escleròsi múltiple, etc.

-Al juny del mateix any, en base a un estudi sobre població de Dinamarca es va determinar que les infeccions gastrointestinals cròniques eren un bon predictor del desenvolupament de MP i que aquestes resultaven ser les predecessores dels símptomes motors de la malaltia.

-Al novembre de 2014 un equip malasi va comprovar que erradicant les infeccions de HP es millorava l’efecte de la levodopa (i en conseqüència augmentaven els moments “ON” dels pacients, períodes on la resposta a la levodopa és la correcta), disminuïen els símptomes clínics motors de la malaltia i augmentava la qualitat de vida dels pacients.

-Paral·lelament, el novembre del mateix any, es publicava un estudi dels efectes que generava la inflamació conseqüència d’una infecció per helicobacter. Es va arribar a la conclusió que l’HP actuava sobre el cervell, tendint a fer desenvolupar una patologia neurològica (no només MP sinó també altres) però no quedaven clars els mecanismes a través dels quals ho feia i es requerien més estudis en aquest camp.

-Un equip coreà va publicar, el març de l’any passat, que queda patent que les infeccions per HP en pacients amb Parkinson empitjoren la severitat de la malaltia, ja que fa augmentar els símptomes motors i disminueix els períodes “ON”.

-El març d’aquest any, s’ha presentat un treball que estudia també la relació del HP amb els símptomes no motors de la malaltia. Les principals conclusions de l’estudi han estat que:

• els pacients amb MP, pateixen alteracions en la flora microbiana de l’estòmac, i que aquest desequilibri també s’associa a l’aparició dels símptomes no motors de la patologia.
• un canvi de la microbiota intestinal afavoriria una millora dels símptomes no motors i milloria la qualitat de vida dels afectats.
• els pacients amb MP pateixen sovint molèsties gàstriques i, aquestes, solen precedir els simptomes motors.
• l’alfa sinucleina, una proteïna que és la principal component dels cossos de lewy (estructures anormals que es presenten al cervell tant en MP com en una demència per cossos de lewy), apareix abans al sistema nerviós entèric (de l’intestí) que al cervell.

  Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

-Finalment, un estudi publicat a principis d’aquest abril, revisa l’associació entre MP i HP i les conclusions són les següents:

• la prevalença d’una infecció per HP és alta entre pacients que pateixen Parkinson.
• varis estudis conclouen que una infecció per HP empitjora els símptomes motors de la malaltia perquè afecta directament l’absorció de la levodopa.
• es recomana analitzar la presència d’una infecció per HP en pacients que tenen Parkinson i tractar-la.
• encara són necessaris més estudis per entendre millor la relació.

I després de tot això que us he explicat, què se suposa que hem de fer si tenim una infecció per helicobacter pylori, a part dels antibiòtics que ens donaràn? Doncs menjar fruita i verdura, grans sencers (arrós integral, civada, etc.) i proteïnes magres (carns i peixos blancs, làctics descremats, etc). i òbviament acompanyar-ho de coccions que no resultin pesades com la planxa, al vapor o al papillote, i evitar fregits.

Espero que us hagi resultat interessant el post d’aquesta setmana!

Fonts i enllaços consultats:

*La digestión es la cuestión-Giulia Enders

*Consells sobre alimentació per a pacients amb malaltia de Parkinson: http://www.aep-taray.org/portal/images/pdf/alimentacion.pdf

*http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-12-11/la-extrana-relacion-entre-los-productos-lacteos-de-los-80-y-el-parkinson_1118011/

*Kountouras J, Zavos C, Polyzos SA, Deretzi G, Vardaka E, Giartza-Taxidou E et al. Helicobacter pylori infection and Parkinson’s disease: apoptosis as an underlying common contributor. Eur J Neurol. 2012 Jun;19(6):e56.

*Nielsen HH, Qiu J, Friis S, Wermuth L, Ritz B. Treatment of Helicobacter Pylori infection and risk of Parkinson’s disease in Denmark. Eur J Neurol. 2012 June; 19(6): 864–869.

*Hashim H, Azmin S, Razlan H, Yahya NW, Tan HJ, Manaf MR et al. Eradication of Helicobacter pylori infection improves levodopa action, clinical symptoms and quality of life in patients with Parkinson’s disease. PLoS One. 2014 Nov 20;9(11):e112330.

*Alvarez-Arellano L, Maldonado-Bernal C. Helicobacter pylori and neurological diseases: Married by the laws of inflammation. World J Gastrointest Pathophysiol. 2014 Nov 15;5(4):400-4. doi: 10.4291/wjgp.v5.i4.400.

*Tan AH, Mahadeva S, Marras C, Thalha AM, Kiew CK, Yeat CM et al. Helicobacter pylori infection is associated with worse severity of Parkinson’s disease. Parkinsonism Relat Disord. 2015 Mar;21(3):221-5. [Abstract]

*Felice VD, Quigley EM, Sullivan AM, O’Keeffe GW, O’Mahony SM. Microbiota-gut-brain signalling in Parkinson’s disease: Implications for non-motor symptoms. Parkinsonism Relat Disord. 2016 Mar 16. pii: S1353-8020(16)30066-9. [Abstract]

*Çamcı G, Oğuz S. Association between Parkinson’s Disease and Helicobacter Pylori. J Clin Neurol. 2016 Apr;12(2):147-50.

*http://www.livestrong.com/es/lista-alimentos-comer-info_7371/

Imatges

*http://www.helico.com/images/o_helicobacter-pylori.png

*http://2.bp.blogspot.com/-4weREIOONyQ/TqEluYkxqOI/AAAAAAAADd0/_ROuPcZyvJI/s1600/cicada.jpg

*http://www.eurostemcell.org/files/Alpha-synuclein_wikimedia_commons.jpg

*http://www.2ti.es/wp-content/uploads/cuerpos-de-Lewy.png

-Anna-

Esclerosi múltiple, vitamina D i melatonina

“Uno no sabe nada hasta el final, y ni siquiera entonces. Uno se va haciendo. Está en marcha y sigue cambiando, pero a la vez sigue siendo siempre el mismo. Igual que el cosmos: involucionamos y vamos tratando de ser quienes somos” – José Luis Sampedro.

Aquesta setmana, aprofitant que la Marta ens va parlar de l’esclerosi múltiple (EM), vull explicar-vos de la relació que aquesta té amb la vitamina D o calciferol, ja que podría esdevenir una important opció de prevenció (a nivells més alts en sang s’ha observat una menor activitat i progressió de la malaltia) i/o tractament (sembla ser que podria actuar com a agent neuroprotector).

Les investigacions per relacionar els nivells de vitamina D i EM van començar quan es va veure que la prevalença i l’incidència de la malatia augmentaven en països més allunyats de l’Equador, és a dir, zones on la radiació solar és menor. Se sap que la vitamina D necessita l’exposició als rajos solars per ser sintetitzada i s’estima que el 90% del que necessitem diàriament ho obtenim per aquesta via; el 10% restant l’incorporem a través de la dieta, consumint aliments com els ous, el peix blau i el fetge de peix, els làctics i alguns bolets. Té un paper clau en l’absorció del calci, i un paper regulador sobre el sistema immunitari, fent que les cèl·lules inflamatòries no proliferin (punt important tenint en compte el component autoimmunitari que té la malaltia). També, com us he comentat, pot actuar com a factor neuroprotector: sembla ser que la vitamina D activaria una proteïna que estaria involucrada en la regeneració de la mielina mitjançant l’augment de la producció dels oligodendròcits (unes cèl·lules encarregades de la creació de mielina) en un 80%.

Ja fa molts anys que es planteja la hipòtesi que les persones amb nivells baixos de vitamina D, ja sigui per predisposició genética, per baixa sintetització o per baix consum, tenen més predisposició a desenvolupar EM, però no hi ha prou fonament per afirmar-ho de forma contundent. Des de fa un temps però, en base a diversos estudis realizats la hipòtesi comença a cobrar força (si en voleu informació més detallada us recomano aquest article). El problema principal radica en el fet que cap de les investigacions realitzades fins al moment disposa d’una mostra prou gran de pacients, i acotar els resultats, sabent que els nivells de vitamina D oscil·len en funció de molts factors diferents, es fa difícil.

Els resultats semblen prometedors però s’ha de tenir en compte que suplementar amb vitamina D té els seus riscos, ja que un excès de calciferol és tòxic per a l’organisme (pot produir un excès de calcificació a nivell de fetge, ronyons i ossos, anorèxia, deshidratació o hipertensió). Estudis recents apunten que només amb una alta suplementació s’aconsegueix la reducció de l’activitat inflamatòria de les cèl·lules, però fins que no hi hagi seguretat completa és millor no excedir-se.

Igual que passa amb la vitamina D, els nivells en sang de la melatonina estan condicionats a la llum solar, i està regulada pels canvis estacionals. La melatonina és una hormona secretada per la glàndula pineal o epífisi (glàndula situada al centre del cervell) que modula els patrons de la son.

A través de dos estudis liderats per científics espanyols s’ha descobert que, també com la vitamina D, la melatonina semblaria tenir un paper neuroprotector i immunomodulador. Aquests efectes (el primer dels quals només testat en un model animal) vindrien donats per la limitació de l’activació de limfòcits T (són cèl·lules immunitàries que, en aquest cas, destrueixen les baines de mielina perquè la reconeixen com a un agent extrany) i l’accès d’aquests a la medul·la espinal i al cervell,  i per un efecte antiinflamatori a nivell del sistema nerviós central (SNC).

 

I fins aquí l’article d’aquesta setmana. Una vegada més, espero que us agradi.

Fonts consultades i altres enllaços d’interés:

*http://www.elmundo.es/salud/2014/02/13/52dd76e7268e3e5c1f8b457b.html

*http://observatorioesclerosismultiple.com/esp/vivir_con_la_em-pautas_para_cuidarte/la_vitamina_d_y_la_esclerosis_multiple/detalle.html#.VvKRavnNzIX

*Pozuelo-Moyano B, Benito-León J. Vitamina D y esclerosis múltiple. Rev Neurol 2013; 56: 243-51.

*http://www.neurologia.com/sec/RSS/noticias.php?idNoticia=5531

*http://neurosciencenews.com/myelin-vitamin-d-ms-3233/

*http://www.efesalud.com/noticias/melatonina-la-hormona-de-la-oscuridad/

*http://www.agenciasinc.es/Noticias/Descubren-efectos-beneficiosos-de-la-melatonina-en-esclerosis-multiple

*Articles sobre EM i vit.D i EM i melatonina d’un blog especialitzat en EM (molt interessant i altament recomanat, per cert): https://blogsclerosismultiple.wordpress.com/?s=vitamina+d

https://blogsclerosismultiple.wordpress.com/?s=melatonina

Imatges

http://www.asturnatura.com/articulos/nutricion/energia-nutrientes-componentes-dieta/vitamina-d.php

http://cultugym.blogspot.com.es/2012/09/melatonina-dulces-suenos.html

-Anna-