El prolapse i les hormones sexuals

“I hi ha dies que et sembla que t’has quedat com els arbres de Menorca batuts per la Tramuntant, vinclats gairebé fins a tocar en terra, sense rompre’s, és cert, però petrificats per sempre amb aquella inclinació, sense cap esperança de redreçar-se.”

Sònia Moll – Creixen malgrat tot les tulipes

Fa alguns mesos vam parlar dels prolapses (aquí teniu l’entrada) on els vam definir com descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Aquest descens provoca que la pacient, habitualment, tingui sensació de pes o d’ocupació a nivell vaginal, però també poden referir símptomes més greus com incontinència urinària, sagnat, infeccions, dolor lumbar, etc. Altres vegades, el prolapse està present però la pacient no té cap sensació ni incomoditat.IMG_20170923_092832

A la consulta molts cops les pacients em diuen que la sensació de pes a nivell de la vagina varia, malgrat que el prolapse no ho faci. Llavors, pensant en els factors que ho explicarien hi hauria l’activitat que hagin fet (si és hiperpressiva en si mateixa o han carregat pes), si han hagut de fer molt d’esforç quan han anat de ventre o el seu nivell d’estrès ha augmentat que s’explicaria per la influència sobre el diafragma. Aquests són alguns exemples, però altres cops no he trobat cap d’aquestes relacions i elles mateixes t’expliquen la influència amb el cicle menstrual.

Així que en aquesta entrada vull relacionar el moment del cicle menstrual, és a dir, les variacions de les hormones amb l’augment de la sensació de pes d’un prolapse.

Hormones sexuals femenines

Les hormones sexuals femenines que participen en el cicle menstrual, com ja també vam veure (aquí), són els estrògens i les progesterones. Llavors anem a saber quin són els efectes que tenen aquestes hormones en el nostre cos i com poden augmentar els símptomes dels prolapses.

Abans, m’agradaria que recordéssim l’entrada de la menopausa on vaig comentar la major possibilitat de sofrir prolapse a causa de la baixada hormonal. Llavors, això fa evident la influència que té i aquesta entrada ens ajudarà a acabar d’entendre perquè les dones sofreixen tant durant aquesta etapa.

  • Estrògens

Els estrògens tenen moltes accions directes sobre els òrgans i el funcionament de l’aparell reproductor, com per exemple estimular el desenvolupament dels caràcters sexuals, promou la proliferació cíclica de l’endometri, influencien en la regulació del cicle menstrual, entre altres. Però també té efectes més generals com promoure la proliferació cel·lular, incrementar els dipòsits de grassa, proporcionar protecció cardiovascular, així com també augmentar la síntesi de col·lagen (*).

(*) En quant al col·lagen, es diferencien una dotzena de molècules diferents, encara que majoritàriament al sòl pelvià hi ha la de tipus 1. Aquest col·lagen tipus 1 és generalment construït per fibres denses i ben organitzades, associades amb teixits lligamentosos. A més a més, s’han identificat receptors d’estrògens en els nuclis de teixit connectiu i cèl·lules de l’elevador de l’anus, els lligaments utero-sacres i la paret vaginal. Per tot això, es creu que la disminució relativa del col·lagen tipus 1 molt habitual en les dones post-menopàusiques és a causa de la baixada d’estrògens.

  • Progesterona

La progesterona, així com els estrògens, indueix els canvis a nivell endometrials, incrementa la viscositat del mocus cervical de l’úter, participa en la regulació del cicle menstrual i contribueix a la preparació de les mames per a la lactància. I els seus efectes més generals és la diferenciació tissular i l’actuació conjunta amb els estrògens, però també és un fort relaxant muscular.

Prolapse i el cicle menstrual

De tota la informació dels efectes de les hormones anteriorment mencionat, ens hem de quedar amb la influència sobre el col·lagen dels estrògens i la relaxació muscular de la progesterona.

Vull que us quedi clara la dimensió d’acció que tenen les hormones sobre el cos. És per això que us vull deixar les paraules textuals de l’entrada d’un blog que vaig llegir fa alguns mesos:  “Las heces van recorriendo el sistema digestivo mediante la peristalsis, el proceso mediante el cual los músculos lisos del tracto digestivo se contraen y relajan para crear una serie de ondas que permiten movilizar el contenido hacia abajo. La progesterona, gracias a su efecto relajante, puede frenar este movimiento, y por lo tanto se van paralizando las cosas ahí abajo.”

ciclomenstrual1Llavors tenint en compte tot això, anem a mirar les fluctuacions que fan les hormones durant el cicle:

  • Si la progesterona està alta provocarà major efecte relaxant de la musculatura del sòl pelvià i, per tant, major sensació de pes . Llavors, la simptomatologia del prolapse es pot veure augmentada en el moment en què la progesterona està alta, és a dir els 4-5 dies abans de la regla.
  • Si els nivells de estrògens estan baixos provocaran que la síntesis del col·lagen també baixi. Llavors, la sensació de pes en el prolapse es veurà augmentada durant la menstruació i a la meitat del cicle.

 

Per acabar, m’agradaria fer un acte de consciència del ritme cíclic que té el cos i com molts cops fugim d’ell. El sol és cíclic, els animals són cíclics, la naturalesa també ho és… per què els humans hem de fugir d’això i desconnectar-nos de nosaltres perquè els ritmes socials no parin? Crec que ens estem desconnectant del nostre jo interior i intentem controlar allò incontrolable: els ritmes interns.

Bibliografia

 

Marta S.

Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.18766134_1534068243333313_3098517159855338381_n

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

nivells estrogens

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

gorilla-2320407_960_720

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

Marta S.

Activitat física i Sòl pelvià

“Es por eso que cada cual debe buscar dentro de sí mismo el motivo por el que quiere generar un cambio.”

Paleovida – Carlos Pérez

Iniciem amb un nou tema: l’activitat física.

Aquesta setmana jo us parlaré de l’impacte que té en el sòl pelvià, sobretot algunes disciplines, i el motiu pel qual apareixen els símptomes. I la setmana que ve l’Anna us parlarà de la relació de l’exercici físic i la funció cognitiva. Així, que… ¡allá vamos!

Com ja he mencionat altres vegades, per a poder entendre com funciona el cos és necessària l’anatomia. En aquest cas haurem de recuperar l’entrada de pelvic floor on us vaig parlar com era la musculatura de la zona pèlvica, així com també el post de diàstasi on us vaig explicar l’anatomia de la musculatura abdominal.

Si li sumem el diafragma, qua ara us explicaré, tenim el que s’anomena esfera abdomino-pelviana.

  • El diafragma toràcic

El diafragma és el principal múscul inspiratori. Es considera el múscul més pla del cos; malgrat això té forma de cúpula, que permet separar la cavitat toràcica de la cavitat abdominal. En el centre hi ha una aponeurosi, anomenada centre frènic, des d’on surt la part contràctil que s’inserta a les costelles de la caixa toràcica i a les vèrtebres. A més a més, el diafragma presenta alguns forats per on passen l’esòfag, l’aorta, la vena cava, alguns nervis i altres vasos.  8.-Inserciones diafragma

El moviment que realitza el diafragma és el que ens permet respirar. Quan volem agafar aire, el diafragma es contreu per aconseguir expandir la caixa toràcica i, pel canvi de pressió que suposa, l’aire exterior entra als pulmons. Això ho aconsegueix provocant el seu descens fins que el centre frènic es queda damunt les vísceres (això les comprimeix una mica), permetent que aquest esdevengui un punt fixe i pugui obrir les costelles cap als costats. Durant la respiració també hi intervenen altres músculs externs, com per exemple els intercostals externs, els escalens, el subclavi, entre altres.

En canvi, l’espiració és totalment passiva amb la simple relaxació de la musculatura inspiratòria. Tot i així, hi ha certs músculs que es consideren que són espiratoris ja que és necessària la seva intervenció quan es vol fer una espiració forçada. Alguns exemples són els intercostals interns, el transvers de l’abdomen o el recte de l’abdomen.

ESFERA ABDOMINO-PELVIANAíndex

Ens hem d’imaginar els tres elements que hem comentat (diafragma, musculatura abdominal i musculatura del sòl pelvià) col·locats sobre un esquelet, per adonar-nos que formen una cavitat on s’alberguen les vísceres. És una cavitat envoltada per musculatura i l’acció d’un grup muscular influirà molt en els altres grups musculars, però també en el comportament visceral (dibuix). Això és el que s’anomena esfera abdomino-pelviana. És bàsic tenir-ho en compte quan es vol treballar/tractar sobre alguna de les estructures que la forma.

Quan es parla d’esfera abdomino-pelviana també és important tenir en compte la postura, ja que això també influencia. En la següent imatge us vull explicar aquesta relació: quan les curves de la columna vertebral estan distorsionades, sigui per comportaments posturals o per problemes articulars, la pressió que hi ha dins l’esfera abdomino-pelviana es veu alterada, però també aquesta relació entre els grups musculars. El cos té tendència a compensar per solucionar un problema. En el cas que ens importa avui, el dibuix B té una faixa abdominal distesa a causa de l’augment de la curva dorsal de la columna verterbal. la-postura-01

ACTIVITAT FÍSICA EN EL SÒL PELVIÀ

La OMS defineix l’activitat física com qualsevol moviment del cos realitzat pels músculs i que exigeixi un cost energètic. La inactivitat física és la causant d’aproximadament el 21-25% dels càncers de mama i còlon, el 27% de diabetis i el 30% de la càrrega de cardiopatia isquèmica. Llavors, un nivell adequat d’activitat física regular ajuda a:

  • Reduir el risc d’hipertensió, cardiopatia coronària, accident cerebrovascular, diabetis, depressió, càncer de mama i còlon.
  • Millora la salut òssia i funcional.
  • Influencia en l’equilibri calòric i el control del pes.

Si l’activitat física té tants beneficis, per què estic fent una entrada en relació al sòl pelvià? Perquè hi ha disciplines esportives que provoquen una pressió important sobre el sòl pelvià, sigui per l’exercici en sí o perquè el cos no està preparat per fer aquell exercici. En una noticia sortida recentment en el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya deien que “entre el 20% i el 51% de les dones esportistes de 25 a 45 anys pateixen d’incontinència urinària, al marge que tinguin o no fills” (1).

Les disciplines esportives més “perjudicials” són atletisme, bàsquet, voleibol, gimnàstica esportiva, aeròbic, running… perquè provoquen salts repetits que el sòl pelvià ha de contrarestar o absorbir. Si sumem una mala postura en la realització de l’activitat física, un sòl pelvià dèbil, una mala respiració, una faixa abdominal incompetent, és a dir, una esfera abdomino-pelviana inadequada poden aparèixer símptomes com la incontinència urinària.

Amb aquest post no estic dient que no s’hagi de fer exercici, sinó que es faci en unes bones condicions (físiques i de consciència del cos) o que es tingui en compte quina disciplina estem elegint per a què no hi hagi lesions. “No se trata de ponerse una compresa y seguir con tu vida de antes (si es que con una compresa se puede conseguir eso…). Se trata de que vuelvas a poner en forma tu periné y descubras que hay técnicas y accesorios que pueden servir de ayuda en este proceso de reeducación de tu suelo pélvico.” (3)

Abans d’acabar, m’agradaria esmentar algunes activitats físiques que són respectuoses amb el sòl pelvià. Entre les més acceptades hi ha la natació, caminar, el ciclisme o spinning suau, l’aquagym; i en quant a pilates i ioga si hi ha una consciència del cos (control de la faixa abdominal,  co-activació entre l’abdomen i el sòl pelvià i bona respiració) són disciplines que també van molt bé.

Si tot i així, no es vol deixar l’activitat física d’impacte, és important tenir coneixement d’accessoris que poden ajudar a donar suport al sòl pelvià per a què no apareguin els símptomes (ja us en parlaré més endavant). Així com també, realitzar Gimnàstica Abdominal Hipopressiva després de l’exercici físic per compensar l’impacte.

BIBLIOGRAFIA

  1. http://www.fisioterapeutes.cat/comunicacio/noticies/noticia.asp?id=4385
  2. http://www.who.int/dietphysicalactivity/pa/es/
  3. http://www.ensuelofirme.com/deporte-y-suelo-pelvico-2
  4. Músculos respiratorios (I. García-Talavera, S. Díaz Lobato, P.R. Bolado y C. Villasante). Hospital de la Paz. 1992

Marta S

Prolapse

 “No obstante, si tenemos una salvación, si nos queda un resquicio para la espereanza, creo que será de nuevo en la hembra de la especie, en la mujer, en quien reside la responsabilidad de lograr tal proeza.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Prolapse? Què és aquesta paraula tan rara?

S’usa el terme de prolapse quan es fa referència al descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Estadísticament succeeix més en dones que en homes, per la forma de la musculatura del sòl pelvià (SP) i la maternitat.

Per tant, podem dir que la dona notarà una sensació de pes en el periné o una alteració en la funcionalitat de la víscera caiguda (incontinència urinària, per exemple), o d’una altra que estigui pròxima, i que es pot veure agreujat en situacions d’augment de pressió dins de l’abdomen. També es poden desenvolupar símptomes de dolor lumbar baix, infeccions de repetició o sagnat.

Es classifiquen els prolapses en 4 graus:

  • 0: absència de prolapse
  • 1: lleuger descens de l’òrgan, però que encara es manté dins de la vagina.
  • 2: descens de l’òrgan que arriba fins l’entrada vulvar.
  • 3: òrgan que es troba en l’entrada vulvar, però que surt a l’exterior en situacions de pressió.
  • 4: òrgan que es troba fora de la vagina estant, inclòs en repòs.

I per últim, es defineixen en funció de l’òrgan prolapsat:prolapso

  • Cistocele: caiguda de la bufeta.
  • Uretrocele: caiguda de la uretra.
  • Histerocele: caiguda de l’úter.
  • Rectocele: caiguda de la paret anterior del recte.
  • Enterocele: caiguda de la massa intestinal.

Per què passa això?

Com ja he dit, el prolapse es produeix per què hi ha una situació d’excés de pressió sobre la víscera i, al mateix temps, fallen els sistemes de suport fibro-musculars. Malgrat això, no es coneix una causa única que produeixi el prolapse, sinó que es considera multifactorial.

Abans de parlar de les causes més habituals, m’agradaria donar un punt d’atenció a la postura. Aquesta és molt important en quant a la influència que té sobre la posició del nostre diafragma i l’actitud de la musculatura abdominal i del sòl pelvià, ja que això influenciarà en la distribució de les forces de pressió intrabdominal.

Causes més habituals:

  • L’edat
  • La menopausa
  • Els embarassos
  • Els parts vaginals
  • L’obesitat
  • La tos crònica
  • El restrenyiment crònic
  • L’estrès ocupacional
  • La cirurgia pelvica o abdominal
  • ELs factors congènits

Agruparé una mica les causes per a poder explicar-les millor.

Edat i menopausa

L’edat i, en el cas de les dones, la presència de la menopausa provoca canvis en la qualitat dels teixits.

En una entrada anterior ja vam definir la menopausa com l’esgotament dels ovaris  (entrada). La disminució del nivell d’estrògens que suposa, provoca que la força, el to i la resistència de la musculatura del sòl pelvià es vegi disminuïda; així com també la quantitat i la qualitat del col·lagen, present en els lligaments.

Embarassos i parts vaginals

Aquests es consideren un factor de risc per dos motius:

  • La possibilitat de desgarrament dels músculs del sòl pelvià (entrada) i, per tant, la pèrdua de la seva funció de suport.
  • La possibilitat de lesió dels nervis que innerven els músculs del sòl pelvià.

Aquestes possibilitats es veuen augmentades en parts en què s’utilitzin instruments (fòrceps, espàtules, ventoses…), que el nadó pesi més de 3,500 kg o que la fase expulsiva del part sigui molt llarga.

criteris-roma-iii

Restrenyiment crònic

Es defineix restrenyiment com a un trastorn de l’hàbit intestinal definit com una disminució en la freqüència evacuatòria per femta massa dura o difícil d’expulsar. Existeixen els criteris de Roma III (taula 1)  que ajuden a classifircar-ho.

Al tenir restrenyiment crònic, els esforços per evacuar seran molt grans provocant que alguna víscera es pugui prolapsar, si es manté en el temps.

La cirurgia pèlvica o abdominal

Si fem memòria a l’entrada sobre la diàstasis, vam parlar de l’estructura muscular que forma l’abdomen: les capes musculars i com es relacionaven entre elles. Però a més a més, hi ha una relació quasi directe entre la musculatura abdominal profunda (transvers de l’abdomen) i el sòl pelvià.

Quan es fa una cirurgia pèlvica o abdominal, sobretot si les cicatrius són molt grans o no es reparen correctament, l’abdomen pot deixar de ser competent. El concepte de competència abdominal es refereix a què la musculatura abdominal no es contreu per anticipar l’augment de pressió, sigui per un cop de tos o per apnea.

Factors congènits

Quan parlem de factors congènits, em refereixo a components genètics, com la qualitat del teixit conjuntiu, petites paràlisis de vies nervioses o defectes en el tancament de la línia alba, que també poden influir en el desenvolupament del prolapse.

Tractaments

El tractament serà diferent en funció del grau de prolapse que presenti l’òrgan.

Tractament de fisioteràpia

Estarà indicat en graus lleus o moderats (grau 1 i 2). Es basa en corregir totes aquelles conductes de risc  que es poden modificar (tos crònica, obesitat, restrenyiment, tipus d’esport…), teràpia conductual (postura, hàbits…) i reeducació del SP (consciència corporal, treball de la força, millora del to, GAH).

Tractament mèdic

Quan el prolapse ha avançat tant, que es troba al tercer o quart grau, la intervenció haurà de ser mèdica. Tot i així, la  fisioteràpia podria ser un complement per a què no hi hagi més recidives, fent modificacions posturals, entrenament de la musculatura, etc.

El tractament mèdic es divideix en l’extirpació de l’òrgan prolapsat o en la col·locació dels pesaris. En quant el primer, normalment es realitza en histerocele (caiguda de l’úter), quan la dona és major i no hi ha possibilitats de tenir més fills. En canvi, els pesaris són dispositius que es posen per ocupar l’espai vaginal i donar suport a la bufeta, l’úter o el recte quan aquests han descendit del seu lloc habitual.pesario-prolapso-dr-arabin

Bibliografia

Marta S.