Estiu sense edemes

“…com tots els éssers vius, s’ha d’escoltar i després d’una estona d’escoltar-lo atentament descobreixes que no és sempre la mateixa onada que et parla.”

La memòria de les formigues – Iolanda Batallé

Apapatxar marxa de vacances!

Però no ho volíem fer sense abans donar quatre consells per intentar evitar que les cames s’inflamin amb aquestes onades de calor, cada vegada més freqüents.

La calor ens pot portar a ser menys actius de l’habitual, ja que el nostre to muscular disminueix i les connexions nervioses són una mica més lentes de l’habitual. A més, l’activitat física augmenta la nostra temperatura corporal i això, a segons quines hores, ho hem de vigilar. En principi, la vasodilatació (augment del calibre dels vasos sanguinis) és un sistema que el nostre cos usa per termoregular, però si aquest mecanisme es descompensa és fàcil que aparegui edema a les cames, amb la conseqüent sensació de pesadesa i el possible augment del dolor a la zona.

Què podem fer per evitar-ho?

  1. Augmentar la nostra hidratació: malgrat sembli contraproduent per contrarestar la inflamació, mantenir-se hidratat serà important per evitar un cop de calor i fer que el nostre cos funcioni correctament. No només podem beure aigua, sinó que podem consumir fruita (aprofitem l’estiu i aquells fruits de temporada que més aigua tenen com la síndria, el meló, les cireres, la pinya, el prèssec, etc.), consumir verdura en forma de cremes fredes (gaspatxo, vichysoisse, crema d’espàrrecs, salmorejo, ajoblanco, etc.) o amanides fresques (amb cogombre, enciam, tomàquet, etc.) i begudes vegetals fredes (de civada, arròs, ametlles, etc.), vigilant sempre la quantitat de sucres afegits que continguin.fruites aigua
  2. Usar roba ampla i que transpiri (evitar especialment teixits sintètics) i intentar evitar l’ús de cinturons; i un calçat preferentment obert, però que ens agafi bé el peu.
  3. Evitar creuar les cames, ja que interrompem el rec sanguini correcte.Imagen1
  4. Fer dutxes de peus i cames amb aigua freda abans d’anar a dormir i fer-hi massatges en sentit ascendent (de turmells a genolls) [*Per fer-ho podem usar alguna loció o gel que contingui menta, que pot augmentar la sensació refrescant].
  5. Mantenir les cames en elevació a estones.
  6. Realitzar un seguit d’EXERCICIS CIRCULATORIS senzills i caminar, evitant les hores de més sol.

Esperem que gaudiu d’un bon estiu!

*Imatges

http://www.ecoremedios.com

-Apapatxar-

Fisioteràpia a domicili

Quan vaig decidir fer aquesta entrada em va semblar increïble que no se’ns hagués acudit abans de parlar-ne. Fa quasi 4 anys que tenim el blog en marxa, i un dels objectius bàsics que tenim és donar a coneixer la professió a la gent, i la rehabilitació domiciliària és un eix fonamental de la professió.

Durant la carrera, almenys quan la Marta i jo vam estudiar, pocs professors ens van parlar de la importància de la fisioteràpia domiciliària, i de com pot ser de bàsica, però també complexa.

“No se me ocurre satisfacción más grande en la vida que que un paciente te reconozca que, tras tu implicación en su caso, hay un antes y un después en su vida; no se puede pedir nada más” – Dr. Pedro Cavadas.

La fisioteràpia domiciliària consisteix en la intervenció rehabilitadora sobre la persona necessitada dins la seva llar i sorgeix com un complement a la recuperació habitual, a més de resultar la millor manera de prevenir ingressos hospitalaris innecesaris i garantir l’autonomia de les persones. A Espanya, aquesta pràctica ja fa anys que es desenvolupa, però d’una manera institucionalitzada i estructurada i formant part de plans d’intervenció de les diferents administracions públiques es fa des de l’any 2000. Catalunya va ser la 1ª CCAA en posar en marxa un sistema de rehabilitació domicilària públic finançat al 100% l’any 1987 (1), i la rehabilitació a domicili fa anys entra dins les competències dels fisioterapeutes que treballen dins l’atenció primària catalana, però la manca de professionals a aquest nivell és molt evident (per més info.: https://bit.ly/2LQaAZV / https://bit.ly/2XIrGjF)Paral·lelament, i per intentar pal·liar la manca d’inversió pública, hi ha tot un sistema d’empreses privades i autònoms que complementen l’oferta en aquest sentit.

Els resultats dels efectes de la fisioteràpia domiciliària pública a Espanya queden reflexats a les memòries del Sistema d’Atenció a l’Autonomia i la Dependència (SAAD), però no als d’altres serveis com el Programa d’Atenció Domiciliària amb Equip de Suport [PADES], els Equips de Suport i d’Atenció Domiciliària [ESAD], els Equips domiciliaris dels serveis de geriatria hospitalària o els Serveis d’Ajuda a Domicili [SAD], per la qual cosa es constata una necessitat d’investigació en aquest camp (1). No només manca evidència científica respecte a les intervencions sinó també a la valoració de la satisfacció dels usuaris (pacients i familiars) i dels propis professionals.

home-physio

L’evidència actual destaca la fisioteràpia domiciliària com a una bona eina per les persones que pateixen EPOC, fractures de maluc, patologies neurològiques de diferent índole i el suport a familiars i cuidadors en aquestes circumstàncies, i per desenvolupar protocols de rehabilitació de problemes músculo-esquelètics habituals com les tendinopaties o capsulitis adhesives d’espatlla, epicondilitis, àlgies vertebrals o esquinços de turmell. Tot i així, també destaca que, tot i l’augment de la demanda assistencial, els recursos destinats per part de l’administració pública a aquest tipus de serveis s’han vist clarament reduits i és necessari fer més investigació per poder pressionar en aquest sentit (1).

*A l’apartat de bibliografia deixaré l’enllaç a uns quants estudis que, crec, poden resultar del vostre interés, tots ells dels últims 5 anys.

L’aspecte clau a tenir en compte quan es fa rehabilitació a domicili és que la persona t’està atorgant la més gran de les confiances, perque està obrint la porta a la seva intimitat a un desconegut. Aquest fet és un arma de doble fil que hem de saber manegar bé, perque sinó se’ns pot girar en contra, però si ho sabem aprofitar, serà la base de l’èxit de la teràpia.

Un dels hàndicaps quan fas la rehabilitació a casa és que no tens a disposició el material que se “suposa” necessari per treballar: has de ser un exemple d’adaptació constant. Però també és cert que estàs en l’espai on la persona se sent més cómoda i rodejada dels objectes que la poden motivar a moure’s. A més, una casa i tot el que hi ha a dins, l’estat en que es troba, és una font inesgotable d’informació que ens pot ser molt útil com a professionals.

cadira.jpg

Un altre hàndicap, segons com, pot ser la presència o no de la família. Hem de poder convertir-la en el nostre principal aliat, i sense oblidar que el pacient ha de ser el centre de la nostra intervenció, els qui l’envolten també poden necessitar informació i els hem de fer entendre la importància de què també s’involucrin activament en el tractament (1).

Probablement, molts de nosaltres, si pensem en l’usuari tipus de fisioteràpia domiciliària ens ve al cap la imatge d’una persona gran, amb pluripatologia, que no sempre té un suport estable. Però aquesta branca de la fisioteràpia també ha anat evolucionant, i avui en dia qualsevol persona, tingui o no tingui un lesió de base, sigui jove o gran, pot disposar d’un fisioterapeuta que es desplaci a casa seva, precisament perquè li pugui oferir un tractament més personalitzat i adaptat al màxim a les seves necessitats.

Lògicament, la intervenció del fisioterapeuta dependrà del problema que estigui tractant, pero sí que és cert que el professional ha de ser una mica “tot terreny”, i molt observador. En segons quins domicilis potser som una de les poques persones que tenim accés a aquell espai, i podem ser de molta utilitat a altres professionals per ajudar a detectar problemes afegits.

Les opcions doncs, són infinites, i la utilitat, meravellosa. Però com sempre, necessitem posar-nos a treballar per fer-nos més visibles com a col·lectiu, donar a conèixer la nostra tasca i evidenciar-ne els beneficis.

Bibliografia

  1. López-Liria et al. Los servicios de fisioterapia domiciliaria en el sistema sanitario público de la Península Ibérica. Rev Iberoam Fisioter Kinesiol. 2009;12(1):46–57. (PDF).

Altres estudis d’interès:

*Analysis of home-based rehabilitation in patients with motor impairment in primary care: a prospective observational study. (2017)

*Hospital-at-home Integrated Care Programme for the management of disabling health crises in older patients: comparison with bed-based Intermediate Care. (2017)

*Hospital-at-home Integrated Care Program for Older Patients With Orthopedic Processes: An Efficient Alternative to Usual Hospital-Based Care. (2017)

*Effectiveness and safety of a home-based cardiac rehabilitation programme of mixed surveillance in patients with ischemic heart disease at moderate cardiovascular risk: A randomised, controlled clinical trial. (2017)

*Clinical benefits of home-based pulmonary rehabilitation in patients with chronic obstructive pulmonary disease. (2014)

Imatges

*spinenjoint.co.in

-Anna-

DISFUNCIÓ ERÈCTIL I EL SÍNDROME METABÒLIC

“Debemos tener en cuenta que toda la historia de los tres mil millones de años de evolución biológica está escrita en nuestros genes.”

El mono obeso – José Enrique Campillo Álvarez

A partir de l’entrada de la setmana passada, vaig decidir que havia de parlar de les disfuncions sexuals masculines, de la disfunció erèctil concretament, i com es relaciona amb el síndrome metabòlic.

Així que comencem per el principi. QUÈ ÉS EL SÍNDROME METABÒLIC?

A l’entrada sobre el fetge (aquí) en vaig parlar una mica, però crec que es mereix una explicació més gran.

El síndrome metabòlic es defineix com un conjunt de símptomes que habitualment co-existeixen entre ells i que a la llarga poden suposar un estat de salut greu. Actualment, a Estats Units es creu que un 34% de les persones adultes ho sofreixen i el risc augmenta amb els anys (1).

Els símptomes que conviuen són:sindrome-metaboìlico-234x300

  • Obesitat, sobretot central

La definició de l’obesitat la coneixem molt bé i en vam parlar en una entrada anterior (aquí): excés d’acumulació de greix en el nostre cos. Existeixen diferents patrons de distribució (androide que és quan s’acumula al ventre o ginoide que és quan s’acumula als malucs i els glutis), però l’obesitat central es considera un factor de risc cardiovascular de primera magnitud.

  • Diabetis tipus II o glucosa en sang elevada en dejú

La diabetis és una malaltia crònica que es caracteritza per una augment de la quantitat de glucosa en sang. Això succeeix perquè les cèl·lules no poden metabolitzar els sucres de forma adequada i es van acumulant a la sang, fins poder arribar a sortir per l’orina. La diabetis tipus II concretament, s’associa a estils de vida sedentaris i persones amb obesitat.

Actualment es considera una fenomen epidèmic ja que més del 4% de la població sofreix diabetis i es preveu que el 2025 hi hagi més de 300 milions de persones.

  • Dislipèmia o alts nivells de triglicèrids en sang

La dislipèmia és l’alteració relacionada amb la quantitat de lípids (greixos) que circulen per la sang. El problema sorgeix quan aquests greixos es comencen a dipositar en les parets de les artèries juntament amb calci, bacteris i cèl·lules formant les plaques d’aterosclerosi.

  • Pressió arterial alta

La pressió arterial és la tensió que exerceix la sang a les parets arterials quan passa. Els valors normals haurien de ser  85mmHg de mínima i 135mmHg de màxima. Hi ha persones que tenen aquests valors molt més elevats i quan això s’allarga en el temps causa alteracions en les parets arterials que sobrecarreguen el cor fent que rebi menys sang de la que correspon i que pugui causar un infart de miocardi.

Afecta principalment a persones majors de cinquanta anys i es denomina l’enemic silenciós ja que pot causar danys durant anys sense crear símptomes.

 

La causa d’aquest síndrome s’ha estudiat molt, però no s’ha arribat a un acord. Es creu que és un procés adaptatiu que s’ha adquirit al llarg de l’evolució per assegurar la supervivència quan falta aliment, però actualment, això no succeeix, i les nostres adaptacions se’ns giren en contra.

En el que sí que s’està d’acord és que sempre hi ha certa resistència a la insulina i inflamació, fets que concorden molt bé amb els diferents símptomes que conformen el síndrome metabòlic.

DISFUNCIÓ ERÈCIL I EL SÍNDROME METABÒLIC

Com ja vam definir en l’entrada anterior (aquí) la disfunció erèctil és una erecció del penis inadequada o incapaç de mantenir-se per desenvolupar una funció sexual satisfactòria. S’estima que al 2025 afectarà a 322 milions d’homes a tot el món (4).

En aquella mateixa entrada vaig explicar el funcionament de l’erecció: “La formació de l’erecció del penis es produeix per l’entrada de sang en els cossos cavernosos que formen el membre, però també per la contracció dels músculs del sòl pelvià que comprimeixen les venes impedint que surti la sang”. Però també té un paper important l’òxid nítric (NO), un gas que participa en la vasodilatació de les arterioles del penis. I s’ha vist que el precursor de l’òxid nítric és l’oxigen (O2) que hi ha a la sang que hi arriba, sense oxigen no hi ha erecció. En un article del 1995 es menciona que “las normalmente tres o cinco erecciones nocturnas son una puesta apunto, necesaria dadas las bajas concentraciones de oxígeno presentes en el pene la mayor parte del tiempo, cuando está fláccido” (5).

bed-731162_960_720.jpg

Llavors ara anem a veure la relació del síndrome metabòlic i la disfunció erèctil. Per entendre millor què provoca, dividirem el síndrome en els quatre símptomes principals que el defineixen:

  • Obesitat

En un estudi que va reclutar 80 homes obesos i amb inflamació, van determinar que tots patien disfunció erèctil i que es relacionava amb una funció endotelial menor. Això representa major deteriorament dels vasos, menor agregació plaquetària i baix nivell de cèl·lules progenitores endotelials (2). Com a aclariment m’agradaria dir que l’endoteli participa en el manteniment de l’equilibri vascular mitjançant la secreció i l’alliberació de substàncies vasoactives, molècules d’adhesió i substàncies biològicament actives; llavors la disfunció endotelial representa la pèrdua de la capacitat de l’endoteli per modular el comportament fisiològic de la llum vascular (6).

En un altre estudi es va veure que les persones obeses tenien una major conversió de testosterona a estriol (un tipus d’estrogen) provocant que l’eix cervell-gònada sofrís una retroalimentació negativa. És a dir, que l’augment de teixit adipós provoca que hi hagi menys quantitat de testosterona total i lliure; i això participa en la baixa libido (3).

  • Diabetis tipus II

El 35-90% de les persones que sofreixen diabetis desenvolupen una disfunció erèctil abans del que es podria considerar normal per l’edat, i això simbolitza 3,5 vegades més possibilitat quan es comparen en persones sanes (2).

L’alteració amb la insulina que suposa la diabetis provoca un desequilibri entre la vasoconstricció i la vasodilatació que succeeix durant una erecció i que provoca que disminueixi l’òxid nítric; a més a més, això provoca una disfunció endotelial (2).

L’augment d’insulina també es relaciona amb una alteració de l’eix cervell-gònada i contribueix en la disminució de testosterona (3).

  • Dislipèmia

La dislipèmia es relaciona amb les plaques d’aterosclerosi que provoca un augment del dany endotelial (3). A més a més, s’ha vist que aquestes plaques d’ateroscleross apareixen abans en el teixit erèctil que a nivell aòrtic, i que podria ser un anticipatori de problemes cardíacs.

  • Hipertensió

La vasoconstricció que acompanya la hipertensió està causada per un augment d’angiotensina II, un tipus d’hormona. S’ha vist que aquest augment d’angiotensina II provoca una disminució d’òxid nítric, i ja sabem que això participa en la disfunció erèctil (3).

CONCLUSIONS

Aquesta entrada no intenta simplificar totes les disfuncions erèctils a problemes metabòlics, però sí donar llum a la relació que hi ha entre l’obesitat o la diabetis i els problemes al llit. Sobretot ara que sembla que existeix una epidèmia d’obesitat o que cada vegada hi ha homes (com podríem dir persones) més joves amb índex de massa corporal més alts o perímetres de cintura desmesurats. Quin és el futur que ens espera?

BIBLIOGRAFIA

  • El Mono obeso – Jose Enrique Campillo Álvarez
  • From inflammation to sexual dysfunctions: a journey through diabetes, obesity, and metabolic syndrome – M.I. Maiorino; G. Bellastella; D. Giugliano; K. Esposito
  • Metabolic syndrome and sexual dysfunction – Michael L. Schulster; Sydney E. Liang; Bobby B. Najari
  • Visceral adiposity index is useful for evaluating obesity effect on erectile dysfunction – Alp Ozgur Akdemir; Mehmet Karabakan; Binhan Kagan Aktas; Aliseydi Bozkurt; Emrah Gokay Ozgur; Nebil Akdogan; Mehmet Yaris
  • El óxido nítrico es el desencadenante de la erección – Monica Salomone (https://elpais.com/diario/1995/01/04/sociedad/789174016_850215.html)
  • Avances en el conocimiento de la disfunción endotelial y su aplicación en la práctica clínica – Antonia Simón; Almudena Castro; Juan Carlos Kaski (https://www.revespcardiol.org/en-avances-el-conocimiento-disfuncion-endotelial-articulo-13506)
  • Foto de la Fundació Mexicana de Diabetis A.C.