Fisioteràpia en temps de confinament

La pandèmia de COVID-19 fa molts dies que dura, i som conscients que ja haureu pogut trobar molts recursos. Malgrat tot, des d’Apapatxar fa molts dies que treballem en aquesta entrada, i l’hem retrassada perquè no havíem volgut alterar el calendari previst fins ara. Aquests dies és inevitable reflexionar sobre la nostra professió, especialment tenint en compte que és una feina que, majoritàriament, necessita del contacte per fer-se; i sense gaire presència dins la sanitat pública, tot i que és un fet que fa temps que reclamem. És important que reivindiquem el nostre paper, que donem valor a les moltes accions que podem aportar i que ho aprofitem com una nova oportunitat per donar a conèixer a la població tot allò que som capaços de fer .

M’he proposat fer un llistat de totes aquelles feines que pot fer un fisioterapeuta en temps de confinament (i segur que me’n deixaré, així que, si us plau, ajudeu-me). Dividiré la classificació entre els que poden treballar presencialment en un hospital o residència i els que no (perquè ho solen fer en una clínica privada, centre de dia, gimnàs, centre d’estètica o qualsevol altre local que avui dia no pugui prestar servei; o no hauria de, però aquí ja entrem en un tema molt gros que dóna per una altra entrada tot solet). Però sobretot, pretenc fer un llistat de recursos útils per la població.

“Somriurem quan tot falli
Abraçarem el temps junts quan el món s’encalli
Somriurem quan tot falli
Guardo una vida a cada instant”

Somriurem – Txarango

FISIOTERAPEUTES PRESENCIALS

• Als hospitals: la gent, en general, no ho sap, però el fisioterapeutes que hi ha dins les UCI poden millorar la funció pulmonar (el reclutament alveolar i, per tant, l’oxigenació; drenar secrecions; mantenir la funcionalitat de la musculatura inspiratòria, etc.) i l’estat del sistema músculo-esquelètic dels pacients. Això és bàsic perquè estiguin menys dies a la UCI, al propi hospital i perquè després, quan tornin a casa, siguin el més independents i autònoms possible (per més detalls, aquí). Deixo una sèries de documents al respecte:

  • Physiotherapy management for COVID-19 in the acute hospital setting: clinical practice recommendations. (En castellà, aquí)

  • Recomendaciones generales sobre fisioterapia para manejo de paciente de COVID-19 (fecha 26 marzo) de la SEPAR.

  • Antonio Cuesta-Vargas, ens facilita al seu web la Guía Clínica de derivació a fisioteràpia respiratòria i Covid-19, traduïda i adaptada per la, també fisioterapeuta, Rachel Moses.
  • Exercicis per pacients ingressats per COVID-19 (realitzat per l’equip de l’Hospital La Paz de Madrid).
  • Com a exemple més pràctic, a l’Hospital Son Llàtzer, de Mallorca, han preparat vídeos amb exercicis que es projecten als televisors de les habitacions perquè els pacients que ja estan una mica més recuperats els puguin fer.
  • Home and Community-Based Physical Therapist Management of Adults With Post–Intensive Care Syndrome (Fisioteràpia per a adults amb síndrome post cures intensives a nivell comunitari i domiciliari).

Així mateix, també es necessiten els fisioterapeutes que atenen altres situacions de pacients aguts com poden ser per un ictus, i que aquests dies s’està deixant de banda, però això comportarà situacions greus de dependència a posteriori. No oblidem que els fisioterapeutes són també professionals sanitaris. Poden ajudar en tasques de coordinació i logística, ajudant a organitzar llits, sales, material, etc. o apropant a tots els familiars malalts a les seves famílies a través de videotrucades, o atenent els telèfons per informar a la població.

• A les residències: els professionals en aquest àmbit, així com qualsevol treballador d’aquest sector, són els oblidats, els que estan treballant amb menys recursos (de seguretat i econòmics, que afecten les condicions de treball). Tot i així aquests professionals segueixen vetllant per la salut dels residents, s’ajuden colze a colze amb qualsevol dels seus companys (tinguin la professió que tinguin) i estan a primera línia donant suport a les persones a qui sempre releguem a últim lloc, les persones grans.

FISIOTERAPEUTES CONFINATS

Els fisioterapeutes que no poden treballar són tots aquells que es queden a casa per responsabilitat, tot i saber que, segurament, molts d’ells hauran de tancar el seu centre privat. I també hi ha aquells assalariats a qui han aplicat un ERTO, o tots els falsos autònoms que també es queden a casa per responsabilitat, no només perquè no puguin treballar. I tots els professionals que treballen a domicili i dels qual tampoc ningú se’n recorda mai, però que també es queden a casa per garantir la seguretat dels seus pacients i la seva pròpia.

I tots nosaltres patim per les conseqüències que tindrà això per les persones de qui tenim cura, però hi ha un seguit d’accions que estem duent a terme per pal·liar al màxim els efectes negatius del confinament:

• Pautem exercicis pels nostres pacients, per aquells que esteu sans però voleu mantenir-vos-hi, però sobretot per qualevol persona que tingui patologies prèvies, per les persones grans, que tenen uns requeriments específics en aquest sentit o per dones embarassades. A continuació us deixo un seguit de recursos de companys i companyes que us poden ser d’ajuda (i afegiu els que hi creieu convenients):
  • Per pacients amb EPOC: el Colegio de fisioterapeutas de Galícia, ens comparteix 2 documents amb exercicis i consells per aquests pacients (aquí i aquí); així mateix, la nostra companya Tina Delgado, comparteix informació interessant en quant a patologies respiratòries al seu Instagram de Cefirec Fisio Respi, i també us convida a que compartiu dubtes i consultes amb ella (tant per adults com per nens).
  • Per pacients diabètics: el Colegio de Fisioterapeutas de Castilla y León ha elaborat una sèrie de 5 vídeos amb exercicis; també podeu tenir accès a altres consells.
  • Per pacients amb patologia cardiovascular: hi ha 3 documents interessants al web del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya (CFC) (
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/ejercicios-pcte-cardio-1_b.pdf
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/pacte-cardiovascular-2_borg.pdf
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/pacte-cardiovascular-3_b.pdf)
  • Per persones grans: nosaltres us vam compartir un document amb exercicis molt senzills; també podeu accedir al vídeo que ha elaborat la comissió de geriatria del CFC o aquí. I per a professionals que necessiteu idees i una bona plataforma, podeu optar per Vivifrail.
  • Per persones amb malalties neurodegeneratives i dany cerebral adquirit: us podeu dirgir al twitter dels companys del Parc Hospitalari Martí i Julià de Girona, on pengen vídeos il·lustratius. També els companys de Vithas NeuroRhb han obert un canal telemàtic amb consells de fisioteràpia i neuropsicologia.
  • Per dones embarassades: podeu resoldre dubtes posant-vos en contacte amb la fisioterapeuta Marta Seguí (la meitat d’aquest blog), a través de la seva web i el seu instagram; l’Instagram de la fisioterapeuta i osteopata Maria Carrillo, on podreu veure consells i vídeos amb exercicis.
  • Informació per pacients del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya: via web, i l’enllaç al canal de telegram, on trobareu els exercicis, infografies, vídeos, etc. per seguir si esteu confinats, per problemàtiques específiques, pels que teletreballeu, etc.
  • Altres canals interessants (per persones sanes que us voleu mantenir actives): Plan Be Fisioteràpia, de la Clara Bergé, on ens proposa reptes cada dia que inclouen als petits, a la gent que ha d’estar asseguda en una cadira, que ha passat molts dies al llit, als que teletreballeu moltes hores… (una currada!); l’Instagram del Centre de Fisioteràpia Laura Ibañez Sanz, on pengen tot tipus de consells, exercicis de ioga i pilates per mantenir-nos en forma; la Clara Nebot, obre  temporalment de forma gratuïta el seu web amb exercicis posturals; el Colegio de Fisioterapeutas de Madrid ha elaborat 4 infografies segons el nostre nivell d’activitat física, perquè fem uns exercicis o altres.
• Fem seguiment telemàtic (telèfon, mail o vídeotrucada) dels nostres pacients, per resoldre dubtes, per guiar-los, per saber com es troben i per animar-nos mútuament, tampoc cal dissimular. De cara als professionals, la Chartered Society of Physiotherapy ha elaborat una guia amb consells per fer aquest seguiment telemàtic.
• Ens hem organitzat en una xarxa de voluntariat que ha muntat el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya per tal de donar suport a la població (més informació aquí).
• Aprofitem per educar en salut. Així que us recordem que us recordem que us heu de moure, que us heu de rentar bé les mans, que heu de tenir rutines, que heu riure i cultivar les aficions, que heu de menjar bé, mantenir-vos hidratats i sortir de casa només per anar a comprar o a la farmàcia (més info.). I us donem les gràcies per l’esforç que esteu fent aquests dies.
  

  

FISIOTERÀPIA POST-CONFINAMENT

Volia fer un petit apunt, però que serà gran, tan com la feinada que tindrem els fisioterapeutes per ajudar a recuperar als nostres pacients de les seqüeles de la COVID-19, les respiratòries, les físiques (un no es recupera d’un llarg període d’enllitament així com així), però també per intentar reconduir tots aquells pacients que hem deixat en stand-by malgrat intentem mantenir-los atesos en la distància de la millor manera que podem. Com mostra la il·lustració (autor: @VectorSting), la 3ª onada és en la que tindrem un paper fonamental i on tothom, s’adonarà una vegada més, que no s’ha apostat mai per la fisioteràpia pública des de les institucions.

Espero que aquesta entrada serveixi per veure que no ens quedem parats, que som professionals SANITARIS molt formats però als quals no han deixat tenir tot l’accès a la sanitat pública que tocaria (ni deixant-nos especialitzar tipus MIR com els metges, ni deixant-nos gairebé accedir a l’atenció primària). I per fer-vos saber que ens posem a la vostra disposició, a la de la ciutadania, per qualsevol cosa en la que us poguem ajudar.

Salut i recordeu, quedeu-vos a casa, però moveu-vos!!!! Ja ens queda menys. ÀNIMS!

*Aclariment: declarem que no hi ha conflicte d’interès per cap dels recursos que veieu aquí adjuntats; senzillament hem fet un recull dels que coneixíem. Us animem a què ens feu arribar qualsevol proposta que us sembli útil i la unirem a les que ja tenim. Fem crèixer, entre tots, una gran xarxa de recursos de fisioteràpia. Gràcies!!!

-Anna-

El colesterol

“Demasiado puede ser tan perjudicial como demasiado poco”

Robert Sapolsky – ¿Por qué las cebras no tienen ulceras?

Després d’aquests dies tan intensos i copiosos, toca tornar a la rutina. Pensant en tot el que hem menjat, he decidit fer aquesta entrada. No ho faig per sentir-nos culpables pel que ja hem fet, sinó per encarar l’any amb una energia diferent a través del coneixement dels processos del maleït colesterol.

Quan ens parlen del colesterol, ens l’imaginem com el dolent de la pel·lícula, però realment no és tan dolent. L’objectiu d’aquesta entrada és veure que el colesterol és una grassa absolutament essencial per la vida, ja que sense ell no existirien, per exemple, les hormones.

El colesterol forma part del grup dels lípids, juntament amb els triglicèrids o els fosfolípids. Aquestes substàncies tenen la particularitat que són insolubles en aigua i participen en la formació de membranes cel·lulars, així com també en diferents processos metabòlics. I són en aquests processos metabòlics que els anem absorbint, per després transportar-los, transformar-los i utilitzar-los en moltíssims processos essencials per la vida.

Els triglicèrids, el colesterol i els fosfolípids entren al cos a través de la digestió formant les quilomicrones, unes gotes petites compostes bàsicament de greix, per ser transportades fins allà on es necessiti o al fetge. Al fetge pateixen diferents reaccions per formar les lipoproteïnes. Es diferencien quatre tipus de lipoproteïnes: les VLDL (lipoproteïnes de molt baixa densitat) que contenen altes concentracions de triglicèrids; les IDL (lipoproteïnes de densitat mitja); les LDL (lipoproteïnes de baixa densitat) amb concentracions molt altes de colesterol i moderada de fosfolípids i les HDL (lipoproteïnes d’alta densitat) que contenen moltes proteïnes i poc colesterol i fosfolípids. La funció de les lipoproteïnes és transportar els components lipídics per la sang allà on sigui necessari.

Si la quantitat de greix és excessiva per les necessitats del cos, s’emmagatzema. Els magatzems del cos són: el teixit adipós i el fetge.

• Teixit adipós: La funció bàsica del teixit adipós és emmagatzemar greix i ho fa a través dels adipòcits o cèl·lules grasses. Aquestes cèl·lules ja les he mencionat altres vegades i us deixo una de les entrades en que més en vaig xerrar i que la trobo molt interessant: L’obesitat: orígens i malaltia
• Fetge: Aquest òrgan té capacitat d’emmagatzemar grans quantitats de triglicèrids per l’ús del cos, així com també de sintetitzar fosfolípids i colesterol.

Sí, ho heu llegit bé! El fetge té la capacitat de crear colesterol i, fins i tot, la quantitat és major que el que s’ingereix per la dieta. Tot aquest colesterol s’utilitzarà per la formació de membranes cel·lulars, dels àcids biliars de la digestió i de moltes hormones com per exemple les sexuals o el cortisol.

Crec que arribats a aquest punt la pregunta que ens hem de fer és: què provoca que tinguem el colesterol alt?

• Excés de quantitat de colesterol ingerit per dieta. Malgrat això, s’ha vist que quan augmenta la ingesta, disminueix la síntesis pròpia del cos provocant així un control.
• Excés de pes o falta d’activitat física. Això provoca s’arriba a emmagatzemar greix entre les cèl·lules del fetge.
• Falta d’insulina. La insulina facilita l’entrada de la glucosa als teixits; si això no succeeix (el que podria ser una diabetis) aquesta es transforma i s’emmagatzema als adipòcits.
• Falta d’hormona tiroïdal. S’ha vist que la falta d’aquesta hormona provoca que augmenti la concentració sanguínia de colesterol.
• Trastorns genètics.

Realment el cos ha format un circuit tancat portant colesterol on sigui necessari i recollint el que sobra per guardar-lo davant situacions de major demanda. El problema és que tenim més partícules de les que toca fent que el fetge es vegi sobrepassat o que la demanda energètica de les cèl·lules estigui molt disminuïda. Arribats a aquest punt és quan a l’analítica apareix el colesterol “dolent”, el LDL, que porta grans quantitats de colesterol alt o, si es prolonga en el temps, problemes més greus com l’aterosclerosis.

Crec que arribats en aquest punt hem de ser conscients que el colesterol NO ÉS ABSOLUTAMENT DOLENT, encara que l’excés pot provocar problemes molt greus. Les nostres accions determinen què ens succeirà: “hay que intentar minimizar los procesos que a largo plazo nos pueden causar problemas”. I amb aquesta frase del gran Dr. Wifredo Ricart vull acabar concloent que una dieta sana (independentment de la ideologia que es segueixi) i el menys contaminada possible, bastant de moviment i un bon descans, són les claus per a què el colesterol es mantingui en els nivells adequats.

Bibliografia

• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Apunts de PNI

-Marta S.-

La dificultat de concebre

“Las enfermedades físicas tienen, en muchos casos, una relación directa con las emociones.”

Cómo hacer que te pasen cosas buenas – Marian Rojas Estapé

Obrim un nou tema amb l’ajuda d’una companya que a la propera publicació ens parlarà des de la visió de la medicina tradicional xinesa. Jo us introduiré el tema i parlaré una mica del que pot ajudar la fisioteràpia ginecològica.

L’esterilitat es defineix com la incapacitat d’una parella per concebre naturalment després d’un any de relacions sexuals sense protecció. Afecta entre el 13-15% de les parelles de tot el món, encara que aquest percentatge varia en funció dels recursos de cada país. Tot i això, epidemiològicament es diu que la possibilitat de quedar-se embarassada en cada cicle és només del 20-25%, i va augmentat a mesura que van passant els mesos (60% als sis mesos, 84% en el primer any i 92% en el segon any). Amb això vull dir que la tranquil·litat és bàsica ja que, estadísticament, ja es pot tardar una mica.

Les causes d’infertilitat poden ser moltes, però majoritàriament es divideixen en:

• Factors femenins

A nivell de la dona les disfuncions que impossibiliten la concepció poden ser factors hormonals (síndrome d’ovaris poliquístics, problemes de tiroides, excés de prolactina, menopausa precoç), factors estructurals (endometriosis, congestió pèlvica, mal posicions uterines), factors metabòlics (diabetis, inflamació de baix grau) i factors ambientals i psicològics (hàbits tòxics, estrès).

També hi ha un terme que cada cop és més habitual i no sabia on col·locar-lo: l’edat. Hem de tenir en compte que la fertilitat disminueix amb l’edat i augmenta la possibilitat de tenir algun avort espontani. A més a més, actualment també es parla de reserva ovàrica disminuïda, que no és més que la presència de pocs òvuls que disminueixen les possibilitat de fecundació, però no les impossibiliten.

• Factors masculins

A nivell dels homes les disfuncions que obstacubilitzen la concepció poden ser factors hormonals (baixa concentració de testosterona, problemes de tiroides), factors estructurals (obstruccions de les vies espermàtiques o urinàries), factors metabòlics (diabetis, inflamació de baix grau) i factors ambientals i psicològics (hàbits tòxics, estrès).

En els homes la majoria de vegades els problemes es troben a nivell del semen, sigui perquè la mobilitat, la vitalitat, la supervivència i/o la morfologia dels espermatozoides està alterada. Però també hi pot haver problemes en quant a maduració dels nuclis espermàtics o a l’aspecte, la viscositat i el volum seminal. La part positiva de tot això, és que la majoria de cops millora o canvia amb només tres mesos modificant l’estil de vida.

• Factors mixtos

Els factors mixtos serien aquells en què conviuen els femenins i els masculins, però vull remarcar també que a vegades quan «el quedar-nos embarrassats» s’allarga massa pot succeir una sensibilització central. La sensibilització central es defineix com un estat d’alerta crònic que provoca canvis neoplàstics en el cervell i una implicació emocional important. Va acompanyada d’una certa obsessió en relació al tema fent que allò passi a ser el centre de la seva vida, fent, fins i tot, canvis en la seva rutina o en les relacions. Amb aquest tema, molts cops quan la parella es rendeix, tiren la tovallola; el cos es relaxa i les relaciones tornen a ser envoltades de plaer, disminueix l’estrès i l’estat d’alerta, i succeeix l’embaràs.

FACTORS ESTRUCTURALS

Com ja he dit abans, en el cas de les dones hi pot haver factors estructurals que dificulten la possibilitat de concebre. Ampliaré una mica els tres exemples que he mencionat:

(a) Endometriosi

L’endometriosi és una malaltia que es caracteritza per la presència de teixit endometrial fora de la cavitat uterina. Això pot provocar lesions en la superfície del peritoneu, infiltracions profundes peritoneals, lesiones en els ovaris i/o nòduls en el tàbic rectovaginal.

Aquestes lesions poden comprometre la fertilitat de la dona a través de la formació d’adherències, canvis anatòmics dels òrgans reproductius i/o destrucció dels òrgans genitals i estructures pèlviques. També s’ha vist que el component inflamatori que acompanya a aquestes dones poden fer que la qualitat de l’òvul, la captació de l’òvul per part de la trompa, la interacció de l’espermatozoide amb l’òvul, la fecundació i el desenvolupament embrionari es vegin compromesos negativament.

El tractament de l’endometriosi més habitual és la cirurgia per eliminar els implants endometriotics i en varis estudis demostren un augment de la fertilitat en les dones intervingudes, sempre que les seves lesiones siguin lleus i no hi hagi distorsió anatòmica

(b) Congestió pèlvica

En aquest concepte podríem incloure pressions o caigudes viscerals, disfuncions articulars que modifiquin la dinàmica de la pelvis, dolor pèlvic crònic o problemes vasculars.

(c) Mal posicions uterines

L’úter és l’òrgan que es localitza a l’interior de la pelvis. En la seva posició habitual es troba amb anteversió, això vol dir que està situat endavant formant un angle de 90º entre el cos i el coll. Però és necessari que aquest úter sigui lliure per a què sigui funcional, i a vegades per tensions lligamentoses, tendinoses, musculars, entre altres es pot quedar encallat en una posició. Aquesta nova situació uterina pot influir en diferents dolències com dolor de regla, restrenyiment, augment de la freqüència orinaria, molèsties en les relacions sexuals, etc.

La posició de l’úter no és determinant pel fet de concebre, però sí que hi influencia. En aquests casos, els úters es poden trobar en retroversió, retroposició o lateralitzats. Les dues primeres posicions volen dir que el cos uterí cau endarrere fent que la posició del coll es pugui veure compromesa per concebre; en canvi, en els úters lateralitzats poden influir en la permeabilitat de la trompa uterina.

CONCLUSIÓ FINAL

La concepció és un camí. Un camí de tranquil·litat i auto-coneixement, de comunicació i complicitat amb la parella. Altres vegades també és un camí de fe, fe amb els metges que et porten o amb la naturalesa sàvia que considera que ara no és el moment.

BIBLIOGRAFIA

1. Kamel, RM (2010 Mar 6). «Management of the infertile couple: an evidence-based protocol». Reprod Biol Endocrinol 8: 21.

2. (2013 Gen 12) «Causes de la infertilitat». Criatures. (https://criatures.ara.cat/Causes-infertilitat_0_845915409.html).

3. (2012 Feb 14). «Saber más sobre Fertilidad y Reproducción Asistida». Sociedad Española de Fertilidad. (https://www.sefertilidad.net/docs/biblioteca/libros/saberMas.pdf).

4. David Vargas. «Fertilidad funcional: no te conformes con el ‘no tienes nada’». Regenera. (https://www.regenerapni.com/blog/fertilidad-funcional-regenera/).

5. Dr. Emili Fernández & Dr. Jaime Albornoz (2010 Abr 16). «Endometriosis e infertilidad». Revista medica Clínica Condes 21(3) 403-408. (https://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-pdf-S0716864010705514).

6. Clara Nebot (2014 Nov 22). «Com tracta l’osteopatia la infertilitat?». Osteo9. (https://osteo9.com/ca/com-tracta-losteopatia-la-infertilitat/).

 

-Marta S.-

L’obturador intern i les patologies del sòl pelvià

“La pressa ens condemna a l’oblit. Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribem a pair mai. Tot transita a un galop sorollós, vehement i efímer”.

Tolentino Mendonça

Aquesta setmana vull tractar un tema molt concret, però que l’he elegit des de la curiositat. Apapatxar és, moltes vegades, l’excusa per endinsar-me en temes que em criden l’atenció.

Fa dues setmanes a uns dels centres on treballo vam fer una formació amb el Sergi Rull (fisioterapeuta i osteòpata especialista amb el tractament visceral) i es va dir una relació que em va despertar aquesta curiositat. Llavors, aquesta setmana us vull parlar sobre la relació que hi pot haver entre l’obturador intern i les patologies del sòl pelvià.

OBTURADOR INTERN

L’obturador intern és un múscul que es troba a la part interna de la pelvis. S’origina a la membrana i als marges del forat obturador, des d’on desenvolupa un recorregut complex d’entrada i sortida per acabar al trocànter major del cap del fèmur (maluc).

Us deixo una imatge de l’obturador intern vist des de dins de la pelvis i una altra des de fora.

 

La seva funció és la rotació externa de maluc quan la cadena cinètica és oberta, però quan la cadena cinètica és tancada participa en la retroversió pèlvica. Aquesta segona funció, i també la posició que té, el converteixen en un influenciador de la continència urinària a nivell mecànic, entre altres.

**Aclariments**

1. Forat obturador: Si busquem una imatge de la pelvis veurem que està formada pel sacre, l’ili, l’isquion i el pubis. A la part frontal, entre el pubis i l’isquion hi ha un forat; aquest és el forat obturador.
2. Cadena cinètica oberta i cadena cinètica tancada: El concepte de cadena cinètica en biomecànica fa referència al conjunt de músculs que cooperen per a la realització d’un moviment. Quan es parla de cadena cinètica tancada (CCT) es fa referència als moviments en els quals l’extrem distal de l’extremitat (peu o mà) està fixada. En canvi, quan es parla de cadena cinètica oberta (CCO) fa referència als moviments en què l’extremitat està lliure i es desplaça, sent el cos el punt fix.
3. Retroversió pèlvica: És el moviment que fa que la pelvis caigui endarrere per l’acció dels músculs isquiotibials i els glutis. Quan estem asseguts, seria el moviment que provocaria que ens assentéssim sobre el sacre i el còccix.

OBTURADOR INTERN I SÒL PELVIÀ

La influencia de l’obturador intern en relació al sòl pelvià és principalment perquè tapa el forat obturador per dins i, per tant, format part de la paret lateral de la cavitat pèlvica. Però també influencia perquè provoca la retroversió pèlvica podent alterar el funcionament de la pelvis i, per tant, també la postura.

Quan es treballa en la reeducació del sòl pelvià, és necessari sortir de la pròpia cavitat pèlvica i ampliar la mirada ja que hi ha altres aspectes que influencien molt en el funcionament, o més ben dit, en el mal funcionament del sòl pelvià i que es relacionen entre ells. S’ha de tenir en compte el diafragma toràcic, la musculatura de l’abdomen, l’estat visceral, les cicatrius, la postura, l’hiper-activació dels adductors, el funcionament dels glutis, etc.; però ens podríem allunyar encara més del sòl pelvià i pensar en els diferents diafragmes que hi ha al cos i com s’influencien entre ells.

En què pot influir un obturador intern hipertònic?

He decidit parlar d’hipertonia perquè és el que és més habitual de trobar a consulta. Això és així perquè en el nostre dia a dia ens passem moltes hores assegudes i indueix a que la pelvis caigui en retroversió pèlvica.

**Aclariments**

1. To vs Força: El to és la dificultat que ofereix el múscul a la seva deformació, seria com la forma que té en passiu. Un múscul pot estar hipertònic (per sobre del to normal), normotònic (to adequat) o hipotònic (per sota del to normal). En canvi, la força és la capacitat contràctil que té un múscul i que activa les seves fibres amb o sense moviment.

Ja hem dit que la retroversió pèlvica podia ser per acció de l’obturador intern quan aquest està en cadena cinètica tancada. Però el que influencia encara més és que després de 8 hores assegudes treballant, continuem amb la pelvis en retroversió pèlvica per acció de la postura de tancament d’espatlles i la sensació de cansament que habitualment ens acompanya, i que està influenciada per la falta de moviment precisament.

A més a més, aquesta postura provoca una hipotonia dels glutis, grans estabilitzadors de la pelvis; un escurçament dels isquiotibials, una desconnexió del transvers de l’abdomen i dolor a nivell cervical, entre altres.

Després d’aquestes reflexions anem a respondre la pregunta del principi. Un obturador intern hipertònic pot provocar, en si mateix, dolor al tacte o en les relacions sexuals, dificultat de moviment a nivell de la pelvis i/o del maluc i alteracions en la micció.

• Dolor

El nervi pudend és el gran innervador del sòl pelvià, tan a nivell sensitiu, motor com vegetatiu. S’origina a nivell sacre, penetra a la regió glútia sota del múscul piramidal; i després passa per l’extrem del lligament sacre-espinós i sacre-tuberós. Continua el seu recorregut desplaçant-se per sota del múscul elevador de l’anus i passant pel canal d’Alcock on després es divideix en les seves diferents branques. Aquest canal està format per l’obturador intern i és on es produeixen el 20% dels atrapaments del nervi.

Quan el nervi és atrapat pot aparèixer dolor perineal que augmenta amb la sedestació, sobretot en superfícies planes i dures, i que el dolor és de tipus cremant, irradiat o com d’electricitat. Però també pot cursar amb símptomes urinaris, defecatoris i/o sexuals.

• Micció

El raonament de perquè pot alterar la micció seria la influencia sobre les branques vegetatives del nervi pudend.

Però també es creu que hi podria haver una influencia mecànica ja que l’elevador de l’anus passa lateralment al costat de l’obturador intern, i per tant podria alterar la seva posició o subjecció (encara que no s’inserta directament en ell).

**Aclariments**

1. Elevador de l’anus: És el principal múscul profund del sòl pelvià i participa en la suspensió del mateix. Està format pel pubo-rectal (intervé en la formació de l’angle ano-rectal), el pubo-coccigi i l’ilio-coccigi.

• Moviment

En quant al moviment, seria la relació que ja he comentat abans amb la postura i la retroversió pèlvica.

Abans d’acabar, vull donar una mica més d’importància a la postura i en com pot ser la gran influenciadora d’incontinències urinàries d’esforç. A varies entrades he parlat sobre l’esfera abdomino-pelviana o de l’influencia de l’abdomen en relació a patologia del sòl pelvià. Crec que senzillament amb una bona postura aconseguim que els músculs abdominals treballin en sinèrgia amb el periné, reduïm o gestionem millor les pressions que es generen en el dia a dia, hi ha un millor funcionament visceral, estabilitzem millor la columna i la pelvis, disminuïm els dolors a distància (com per exemple a nivell cervical o lumbar) i, com a conseqüència de tot això la musculatura del sòl pelvià treballa millor i pot fer millor la continència o la subjecció d’òrgans.

TRACTAMENT

Com sempre el tractament d’un obturador intern hipertònic es pot solucionar amb teràpia manual directe, però també amb un treball més global de correcció de la postura i activació dels músculs estabilitzadors de la pelvis (glutis, transvers de l’abdomen, multífids, quadrat lumbar…).

 

Marta S.

 

BIBLIOGRAFIA

• Atles Prometheus
• Comprendido de Fisiologia – Gyuton & Hall
• Apunts
• https://www1.columbia.edu/sec/itc/hs/medical/anatomy_resources/anatomy/pelvis/index.html
• ATRAPAMIENTO DEL NERVIO PUDENDO: UN SÍNDROME – Rodrigo Lema C & Paola Ricci A.
  POR CONOCER(https://scielo.conicyt.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0717-75262006000300011)

Cicatrius

“…s’hagin anat transformant els antics pecats en moderns trastorns”

Nascudes per al plaer (Mireia Darder)

Aquesta setmana us vull parlar sobre les cicatrius i la importància del seu tractament.

En consulta veig habitualment cicatrius de molts tipus: recents o antigues, petites o grans, hidratades o enganxades, acceptades o doloroses. Poden ser de cesàries o per extracció d’algun òrgan, per un procés cancerigen i  també poden ser per estètica.

Vull donar la importància que tenen realment aquestes marques a la pell i, per sobre de tot, la necessitat de ser treballades el més aviat possible. Quan una cicatriu no es tracta (hidratant-la i mobilitzant-la), poden portar problemes a llarg termini fent que al principi costi relacionar-ho amb aquella intervenció de fa tan temps.

CICATRIU

La Real Acadèmia Espanyola defineix cicatriu com: “Señal que queda en los tejidos orgánicos después de curada una herida o llaga. // Impresión que queda en el ánimo por algún sentimiento pasado.” (1)

(Vull fer un parèntesis per a transmetre la meva sorpresa en quant a la definició de la RAE. M’ha alegra que tingui en compte la possibilitat de tenir cicatrius emocionals.)

Continuem. Davant qualsevol lesió, el cos desenvolupa un procés de cicatrització que es divideix en (2):

• Inflamació. Aquesta fase consisteix en vasodilatació per a què permeti l’arribada dels diferents organismes del sistema immunitari. Aquests organismes ajudaran a protegir-nos d’una infecció, i permetre així que es pugui desenvolupar la fase següent.
• Proliferació. Aquest punt consisteix en la curació de la ferida a través de la creació de nou teixit.
• Remodelació. Última fase que permet que les fibres de col·lagen es vagin adaptant a la tensió de la zona.

Com a terapeutes realment podem intervenir en aquesta última fase de remodelació. És el moment perfecte per a què se li doni a la cicatriu les diferents tensions i es faci el màxim de flexible possible. Quan això no es produeix, les cicatrius poden desenvolupar una cicatrització errònia; però també hi ha altres factors que poden influir com per exemple la mida de la cicatriu, la zona on està, l’estat de la pell, la genètica, l’alimentació, entre altres (3).

Alteracions en la cicatrització

Quan una lesió no es cicatritza bé pot desenvolupar cicatrius queloides o hipertròfiques. Aquest tipus d’alteració és quan hi ha una hiperproliferació dels fibroblastos i una disposició errònia del col·lagen (5). Això pot causar major dolor i que estèticament es vegi més. (Foto a: cicatriu normal. Foto b: cicatriu queloide) (6)

Relacionat amb aquesta hiperproliferació del teixit, també vull mencionar les adherències. Aquestes són creixements descontrolats cap a les capes profundes. Habitualment es veu en cicatrius abdominals i provoca que els òrgans es vagi enganxant entre ells o a la paret abdominal i que, per tant, el seu funcionament es vegi dificultat.

Crec que és necessari explicar-vos una mica la anatomia del teixit conjuntiu per entendre d’on surt el col·lagen i els fibroblastos.

Teixit conjuntiu

La majoria dels teixits del nostre cos estan format per teixit conjuntiu. Aquest tipus de teixit aporta força, densitat, elasticitat, nutrició, protecció, comunicació, entre altres.

El teixit conjuntiu es classifica en teixit conjuntiu laxa (forma les vísceres, els nervis i els músculs) i teixit conjuntiu dens. Aquest últim pot ser irregular (càpsules articulars, pell i periosti) o regular (tendons, lligaments i aponeurosis). En tots els tipus està compost bàsicament per:

• Cèl·lules: fibroblastos, leucòcits, fibroclastos etc.
• Matriu extracel·lular: es diferencia la substància fonamental, on hi ha tots els elements no fibrosos que permet l’agregació de proteïnes, i la substància fibrosa, on hi ha fibres com l’elastina o el col·lagen.
• Plasma intersticial: l’espai que ho engloba tot i que serà important la quantitat de minerals que hi ha.

TRACTAMENTS

El principal tractament que us vull parlar és el de la fisioteràpia, però abans us deixo aquí tres opcions en el cas de que la cicatriu fos queloide o hipertròfica.

** Radioteràpia: En aquesta revisió d’estudis que us presento, fan una combinació de radioteràpia i escissió quirúrgica, demostrant que és una tècnica segura i factible (5).

** Toxina botulínica: S’han fet estudis per a utilitzar la toxina botulínica com a tractament per a les cicatrius i els resultats han sigut positius en quant a què redueix la fibrosis de la pell disminuint la proliferació dels fibroblastos, modulant l’activitat del factor de creixement i reduint l’expressió de citoquines inflamatòries. Tot i així és necessari continuar fent estudis sobre la toxina botulínica (5-8).

** Silicona: En forma de prevenció de cicatrius queloides o hipertròfiques existeix un gel de silicona i unes lamines del mateix material. En aquesta revisió van poder concloure que és interessant en quant a prevenció, encara que la metodologia dels estudis revisant era deficient (9).

I finalment, en fisioteràpia el tractament bàsic consisteix en la mobilització respecte les superfícies inferiors. Això es pot aconseguir amb les pròpies mans o amb ventoses. A més a més, sempre recomano que les usuàries també s’ho facin a casa amb algun tipus d’oli (rosa mosqueta, pompeya o alguna crema que tinguin cicatritzant). Us deixo aquí un link d’una pàgina web de fisioteràpia que proposa algunes tècniques per auto-tractar-se les cicatrius:

https://www.fisioterapia-online.com/videos/auto-masaje-para-las-cicatrices-post-quirurgicas

I abans d’acabar m’agradaria fer una parada a aquelles cicatrius que no acaben de curar i que moltes vegades tenen emocions enganxades. Crec que en aquests casos MÉS QUE MAI s’han de tocar, s’han de mirar, s’han de sentir per acabar acceptant-les.

Les marques de la nostra pell són indicacions del que hem viscut i, a vegades, recordatoris dels aprenentatges quan l’oblit va guanyant terreny.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.rae.es/
2. https://rehabilitacionpremiummadrid.com/blog/barbara-elvira/cicatriz-que-es-por-que-produce/
3. https://www.efisioterapia.net/articulos/la-fisioterapia-y-las-cicatrices-hipertroficas-el-poder-las-fuerzas-mecanicas
4. https://www.fisiohogar.com/alcorcon/fisioterapia-cicatrices-queloides/
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/29401161
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4369123/
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5520560/
8. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5434494/
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28570253

Marta S.

Virus del Papil·loma Humà

“Estar content sembla el mateix que estar emprenyat o sorprès o espantat o gelós. Només la interpretació cognitiva d’aquest despertar et diu què carai sents.”

El perfil emocional del teu cervell – Richard J. Davidson

Començo aquesta entrada amb molta il·lusió i una certa expectativa en relació a l’aprenentatge que també simbolitzarà per a mi.

Fa temps, parlant amb diferents amigues, em comentaven que els hi havien detectat el Virus del Papil·loma Humà i em va sorprendre la quantitat de persones que es contagiaven. Sempre em demanaven què podien fer des d’una visió alimentària/visceral i física, però mai sabia molt bé què dir… Així que, a partir d’aquestes dubtes vaig decidir fer aquesta entrada i així  ens nodrirem de coneixement.

 

---

---

 

El Virus del Papil·loma Humà (VPH) és un tipus de virus d’ADN de doble cadena que infecta cèl·lules epitelials i que està implicat en el desenvolupament del càncer humà (1). Es coneixen més de 200 tipus de VPH que es poden transmetre fàcilment per contacte sexual directe, de la pell i/o de les mucoses, fent que sigui l’agent de transmissió sexual més freqüent al món (2). És tan freqüent que actualment afecta prop de 500.000 dones de tot el món amb una mortalitat de més de 270.000 persones (4).

Es divideix el virus en: d’alt risc i de baix risc, en funció del potencial d’induir la carcinogènesi (procés pel qual les cèl·lules normals es transformen en cèl·lules canceroses). Això està impulsat per dues grans oncoproteïnes virals, E6 i E7, que estan implicades en la regulació epigenètica (1). Quan es parla d’epigenètica es refereix a aquelles marques químiques que s’afegeixen al material genètic i provoquen un canvi en l’expressió del gen (6), i l’entorn n’és un gran influenciador. Una demostració de la importància epigenètica és l’estudi que es va fer al 2008 amb rates per demostrar com la cura materna de les cries provoca l’expressió d’un gen que permet millorar el receptor de cortisol i que, per tant, aquestes millorin la seva tolerància a l’estres en la vida adulta (7).

Tornat al VPH,  el de baix risc no causen càncer, però poden causar berrugues a la pell dels genials i de l’anus. Per exemple el VPH de tipus 6 i 11 són els causants del 90% de les berrugues genitals. En canvi, el d’alt risc sí que pot causar càncer, i es coneixen una dotzena de tipus. Alguns exemples serien el de tipus 16 i 18 (2).

Anem a parlar del mètode d’acció d’aquest virus i una mica d’immunitat, recordant l’entrada que vam fer sobre aquesta.

• RESPOSTA IMMUNITÀRIA

Si recordem l’entrada que vam fer sobre Inflamació intestinal i sistema immunitari, vam parlar que, dins el sistema immunitari adquirit, existia una resposta cel·lular i una resposta humoral. Quan el que ens ataca és un virus s’activa la resposta cel·lular.

La resposta cel·lular consisteix en la maduració dels limfòcits B (anomenats llavors cèl·lules plasmàtiques) per a què secretin anticossos que senyalitzar el virus i que els macròfags tipus 1 puguin fagocitar el virus juntament amb les natural killer i un altre tipus de limfòcits.

• MECANISMES D’ACCIÓ

El VPH té la capacitat única de persistir en l’epiteli de l’hoste durant molt de temps, més del que fan la majoria dels virus, per a completar el seu cicle de replicació. Per això, el VPH ha desenvolupat una varietat de mecanismes d’evasió immune, que desafortunadament també afavoreixen la progressió de la malaltia des de la infecció fins a la displàsia crònica i, finalment, el càncer (3).

El virus no secreta proteïnes ni indueix cap tipus d’inflamació o viremia, ni tampoc hi ha mort de cèl·lula hoste. A més, el VPH no travessa la membrana de l’epiteli on les cèl·lules immunitàries són més abundants, sinó que es creu que els micro-traumatismes de l’epiteli durant l’activitat sexual permeten l’exposició de les cèl·lules basals en activa proliferació, als diferents tipus de VPH, permetent la unió del receptor de la cèl·lula basal amb la proteïna del virus (8). Per tant, provoca que els individus infectats presenten una immunitat humoral, enlloc de cel·lular.

A més a més, amb les proves de detecció i seguiment s’observa que al menys un 10-20% de les dones que es va observar que havien “eliminat” el virus, tenen una re-detecció del mateix tipus de VPH. Això és més freqüent en dones joves sexualment actives i/o que tenen relacions sexuals amb parelles noves. És per això que en aquest article es postula que “la nueva detección de VPH puede ser el resultado no solo de una adquisición o reinfección sexual reciente, sino también de la detección recurrente de una infección controlada o latente, auto-inoculación de otros sitios epiteliales (por ejemplo, ano) o deposición transitoria de ácido nucleico viral de un acto sexual reciente. De manera similar, la pérdida de la detección del VPH (también conocido como aclaramiento) puede reflejar la erradicación viral con o sin inmunidad adquirida contra la reinfección o el control viral por debajo de los límites de detección (también conocido como latencia viral)” (5).

En el mateix article conclouen finalment que és important millorar la comprensió de les causes i les conseqüències de la latència del virus, sobretot en la nova acció clínica de la vacunació profilàctica en dones majors i menors sexualment actives.

• TRACTAMENT

Des de la fisioteràpia del sòl pelvià hi ha poca acció a desenvolupar ja que és un virus que influencia en estructures més petites i no provoca símptomes sobre els quals es pugui actuar.

Des d’una visió més global, podem pensar que l’alimentació pot ajudar-nos per aconseguir un estat immunitari adequat. El més important és que el sistema no estigui en estat d’alerta i, per tant, és important disminuir la inflamació del cos i tenir una microbiota sana. A més a més, el sistema immunitari necessita grans quantitats de vitamina A present en les vísceres i l’ou, vitamina D que l’aconseguim a través de la llum solar i un transcriptasa anomenada Aryl Hydrocarbon Receptor (AHR) que es pot obtenir a través de aliments com les crucíferes (sulfarafan), el cacau i raïm negre (resveratrol) i la poma (quercitina). Llavors és important que si en algun moment se’ns diagnostiquen aquest virus (o qualsevol), li donem al cos allò que ell més necessita per a poder donar una bona resposta.

Tot i aquestes recomanacions, el més important és fer higiene sexual i utilitzar preservatiu durant les relacions, que és el que realment evita el contagi. Vull donar molt d’efesis a aquesta part perquè, a través de la lectura dels articles per poder fer aquesta entrada, se m’ha fet evident que realment mai es deixa d’estar infectat, sinó que el virus es queda silenciat poden reaparèixer novament.

Marta S.

• BIBLIOGRAFIA

http://www.bbc.com/mundo/noticias-38906572

https://www.cancer.gov/espanol/cancer/causas-prevencion/riesgo/germenes-infecciosos/hoja-informativa-vph (2)

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5691619/ (5)

https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1383574216301107?via%3Dihub (1)

http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1002/ijc.31027/abstract;jsessionid=A71031EB7981103162DF5832167DFF5B.f01t04 (3)

http://sti.bmj.com/content/93/S4/S36.long (4)

http://www.ub.edu/senesciencia/noticia/epigenetica/ (6)

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2612119/ (7)

https://scielo.conicyt.cl/pdf/rchog/v71n2/art11.pdf (8)

 

ELS RITMES CIRCADIANS: relació amb l’insomni i l’obesitat

“Lo más importante en la vida de uno es la vida de uno”

D’un article

Aquesta setmana vull que ens endinsem en un món poc conegut per a mi, però que crec que és fonamental i molt interessant. He decidit parlar d’això a partir de la Jornada Científica Regenera del passat dissabte 10 de juny, on vaig assistir amb molta il·lusió per aprendre coses noves. En el programa hi havia una ponència que es deia Es tan importante el cúando como el qué: los biorritmos y el síndrome del humano desincronizado realitzada pel Sr. Néstor Sánchez. Amb la seva xerrada se’m van encendre moltes bombetes i he decidit parlar de la influència dels ritmes circadians, encara que en part surti de les competències com a fisioterapeuta.

RITMES CIRCADIANS

Els ritmes circadians són tots aquells processos cíclics biològics que provoquen canvis en el cos, i que normalment estan influenciats per la llum ambiental. El principal regulador d’aquests ritmes és l’hipotàlem, concretament el nucli supraquiasmàtic, que, en funció de la quantitat de llum solar que li arriba a través de la retina de l’ull, activa la glàndula pineal per a què produeixi melatonina (1). La melatonina és una hormona que, a més de regular els ritmes circadians, influencia en altres funcions del cos com la memòria o sistema nerviós en general, el sistema immunitari, en els processos d’envelliment i antioxidants, en la reproducció, en el sistema metabòlic, entre altres.

L’INSOMNI

L’OMS defineix l’insomni com la dificultat per iniciar o mantenir el son, o no tenir un son reparador durant almenys un mes, i que vagi acompanyat de fatiga diürna, sensació de mal estar personal i deteriorament social, laboral i en altres activitats personals. Segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), el 30% dels espanyols pateixen insomni transitori i entre un 10-15% s’allarga aquesta situació més de sis mesos (2). La classificació de l’insomni és molt variable, ja que es pot fer en funció de la causa (alteració de la higiene del somni, estrès, abús de substàncies, apnees obstructives, síndrome de les cames inquietes…), de l’origen (malalties orgàniques, mentals…) o de la duració (transitori, de curta duració o crònic) (3).

Les opcions terapèutiques es diferencien en no farmacològiques i farmacològiques. Us deixo una imatge esquemàtica que informa de les opcions.

Si això és un procés biològic, què ens està passant per alterar-lo en el 30% de la població?

La resposta està en la contaminació lumínica que sofrim, però també en el ritme d’estrès…  Estem emmalaltint perquè estem alterant les funcions més bàsiques que tenim. Quan parlo de la contaminació lumínica em refereixo a tota la llum que la retina envia al cervell i que provoca que aquest no s’adoni que ja és de nit i que, per tant, ha d’augmentar la concentració de melatonina perquè ben aviat anirem a dormir. Quantes persones mirem el mòbil com a última tasca del dia? Quantes evitem la llum solar a primera hora del matí?

Quan vaig començar a escriure el post vaig fer una recerca general i em va fer sorprendre veure com es relacionaven les noves tecnologies amb l’insomni (5, 6, 7, 8), però també en vaig trobar un sobre com l’acampada ens pots ajudar a dormir millor (9). Allà està la resposta, una fugida de tota aquesta contaminació lumínica, de l’estrès, de la rutina… i connectar amb els ritmes circadians per a tenir son quan es fa fosc i despertar-se amb els primers rajos de sol.

Tot i així, què podem fer per millorar l’insomni i ser realista? (4)

• Regular l’exposició de llum natural durant al dia (obrir persianes quan ens aixequem) i estar amb poca llum quan arriba la nit.
• No utilitzar dispositius electrònics (movil, ordinador, tele, tablet) 2 hores abans d’anar a dormir. Millor que la nostra última tasca del dia sigui llegir un llibre.
• Marxa a dormir a una hora decent per a què el cos pugui descansar.
• Evitar fer una pre-dormida al sofà.
• Regular el consum de cafeïna.
• Fer meditació, si s’escau.

Però el més important per a mi és crear un ambient agradable que ens ajudi a adormir-nos, com un ritual, a l’habitació.

OBESITAT

Crec que la definició d’obesitat la tenim quasi tots ben clara: acumulació excessiva de greix al cos. Aquesta acumulació pot seguir dos patrons: androide (acumulació a la part central del cos, és a dir, panxa) o ginoide (acumulació a la part inferior del cos, és a dir, malucs i cuixes). Qualsevol acumulació de grassa és perillosa, però l’androide ens ha d’alertar més ja que simbolitza que l’acumulació està afectant a nivell visceral i que augmenten les possibilitats de risc cardiovascular. Però el més alarmant, al menys per a mi, és que l’obesitat és una malaltia mundial que afecta cada cop a més persones, independentment de l’edat (10).

Quan al PubMed (web de recerca d’articles científics) poses ritmes circadians i obesitat et surten 1877 articles relacionats, una quantitat considerable.

Però, com es pot relacionar la melatonina amb l’acumulació de greix?

En un estudi presentat aquest any per la Revista Espanyola de Salut Pública (11) es relacionava la jornada laboral i les hores de son, amb el sobrepès i l’obesitat. Van poder observar com el percentatge més alt d’obesitat estava en aquelles persones que treballaven de nit (17,50%) i amb torns irregulars (17,92%).

En un altre estudi (12) es relaciona ligeros cambios en la luz en la noche alteran el tiempo de las comidas y la acumulación de masa corporal en ratones. Varios estudios clínicos también han demostrado un aumento de la prevalencia de la obesidad en los trabajadores nocturnos, lo que demuestra que la iluminación artificial puede contribuir a una mayor prevalencia de trastornos metabólicos. En conjunto, esta evidencia sugiere que la inadecuada administración del tiempo de los alimentos puede interrumpir el perfil metabólico normal, dando lugar a un estado desincronizado vinculado causalmente al desarrollo de la obesidad.

I què podríem fer nosaltres?

Senzillament seguir els nostres ritmes circadians i retallar el període d’ingesta a quan hi ha llum solar. I per acabar us deixo una imatge de l’article que abans us he comentat sobre els tractaments que es poden fer.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.iis.es/ritmos-circadianos-y-sueno-reloj-biologico-cerebro-luz-noche/
2. http://politica.elpais.com/politica/2015/03/13/actualidad/1426242449_753269.html
3. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200011
4. https://www.evamuerdelamanzana.com/la-importancia-del-sueno-parte-2/
5. http://www.muyinteresante.es/tecnologia/articulo/los-riesgos-de-dormir-con-el-movil-encendido-711422970755
6. http://elpais.com/elpais/2017/04/17/ciencia/1492442475_232250.html
7. http://play.ara.cat/opinio/jet-lag-etern_0_1784821592.html?_ga=2.261699661.1599275156.1497332819-1285355438.1494322000
8. http://www.lavanguardia.com/vivo/salud/20170303/42439156274/este-es-el-motivo-por-el-que-tienes-insomnio.html
9. http://www.muyinteresante.es/salud/articulo/ir-de-acampada-nos-ayuda-a-dormir-mejor-531486630439
10. El mono obeso – José Enrique Campillo Álvarez
11. https://www.msssi.gob.es/biblioPublic/publicaciones/recursos_propios/resp/revista_cdrom/VOL91/ORIGINALES/RS91C_201702023.pdf
12. https://www.karger.com/Article/FullText/453317
13. https://mhunters.com/es/blog/influencia-de-los-ritmos-circadianos-en-tu-metabolismo/

Marta S.

 

Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• La cadera de Eva – José Enrique Campillo Álvarez
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf

Marta S.

El restrenyiment i la maniobra defecatòria

El cerebro es un sistema mucho más abierto de lo que habíamos imaginado. La naturaleza ha hecho mucho para ayudarnos a percibir y entender el mundo que nos rodea al darnos un cerebro que sobrevive al mundo cambiante haciendo cambios en sí mismo

Dr. Norman Doidge – El cerebro se cambia a sí mismo

Aquesta setmana us vull parlar d’un tema una mica… pringós? asquerós? merdós? però que a mi m’encanta! Les persones que em coneixen saben que amb mi és molt fàcil que acabem xerrant de “merda” perquè penso que li hem donat massa connotacions negatives o que, fins i tot, ho hem convertit en un tabú. Però, per si alguna persona en té algun dubte: SÍ, totes caguem!

MANIOBRA DEFECATÒRIA

El fet d’anar de ventre hauria de ser un acte simple i de relaxació, però per algunes persones és un vertader suplici i una guerra contra elles mateixes. Per a poder entendre més endavant algunes de les causes de restrenyiment, abans hem de saber com funciona la formació del femta.

L’aliment és digerit per l’estómac i l’intestí prim, que és el lloc on es van absorbint els nutrients necessaris pel cos. Quan el residu arriba al colon, la última part de l’intestí, només queda l’absorció de l’aigua. La femta va avançant a través del colon gràcies a uns moviments peristàltics fins arribar al recte.

El moment en què apareix la sensació d’anar al bany és per l’entrada de la matèria fecal al recte, la qual provoca la distensió d’aquest. En aquest moment es produeix un reflex que consisteix en la contracció del recte i la relaxació de l’esfínter anal intern (involuntari), per tal de permetre l’entrada de la matèria fecal al canal anal. Això augmenta el desig, i hem de decidir què fem. Si no es pot anar al bany es manté l’esfínter anal extern en contracció (voluntari). En canvi, si és un bon moment per anar-hi, senzillament és necessari fer una mica de pressió abdominal, relaxar l’esfínter anal extern i els músculs del sòl pelvià per a què la femta surti a l’exterior.

RESTRENYIMENT

Com sempre, comencem per la definició:

Habitualmente se define el estreñimiento funcional como un trastorno caracterizado por una dificultad persistente para defecar o una sensación de que la defecación es aparentemente incompleta y/o movimientos intestinales infrecuentes (cada 3–4 días o con menor frecuencia) en ausencia de síntomas de alarma o causas secundarias. (Guía Mundial de la World Gastroenterology Organisation, 2010).

Según los criterios de Roma III se considera que un paciente sufre estreñimiento cuando en más del 25% de las deposiciones, presenta dos o más de los siguientes síntomas: precisa de un esfuerzo excesivo, presenta heces duras o caprinas, no logra una sensación confortable de desocupación rectal, tiene sensación de obstrucción en el àrea anorrectal, utiliza maniobras manuales para facilitar la expulsión (extracción digital o compresión del suelo pélvico), o evacúa menos de tres veces por semana. (Instituto de Trastornos Funcionales y Motores Digestivos – Servicio de Aparato Digestivo del centro Médico Teknon [Barcelona] – Unidad de Gastroenterología del Hospital de San Jorge [Huesca]).

(…) la mayoría de los pacientes con estreñimiento refieren uno ó más de los siguientes síntomas: evacuaciones duras, infrecuentes, que se acompañan de esfuerzo excesivo y sensación de evacuación incompleta. La frecuencia de las evacuaciones es uno de los síntomas que pueden medirse de una forma más objetiva y con base en esto se ha podido establecer cuál es la frecuencia normal de evacuaciones en la población general:  tener menos de dos evacuaciones por semana se considera anormal. (Article: Estreñimiento: evaluación inicial y abordaje diagnostico- Dr. José María Remes-Troche).

Així com comenta una de les definicions, els Criteris de Roma són els ítems que s’han acordat per definir la normalitat en la deposicions. Al maig del 2016, van sortir els Criteris de Roma IV i aquí us els deixo juntament amb l’Escala de Bristol, que ajuda a classificar el tipus de femta.

> La prevalença del restrenyiment és molt amplia ja que alguns símptomes són molt subjectius (esforç excessiu, sensació incompleta, sensació d’obstrucció…). Llavors es considera que el restrenyiment és sofert per entre un 2 al 20% de la població, sent més habitual en dones que en homes, en infants que en adults i en persones grans que en joves. El cost que representa el restrenyiment és de 2,5 milions de visites mèdiques i 92.000 hospitalitzacions. Per exemple el 1994 a Estats Units es van arribar a gastar 840 milions de dòlars en la prescripció mèdica d’algun fàrmac, laxants sobretot.

> Les causes del restrenyiment poden ser molt variades, ja que podem partir d’una alteració orgànica, un trastorn en la funció motora, els fàrmacs, la presència d’una obstrucció del colon, un ritme intestinal lent, mala alimentació, falta d’aigua, etc. En aquesta entrada m’agradaria centrar-me en alguns trucs, o més ben dit hàbits, que poden servir d’ajuda en alguns casos de restrenyiment.

HÀBITS DEFECATORIS

Des del llibre que tants cops hem comentat n’Anna i jo, La Digestión es la Cuestión, ens recomana:

1. Hay algo de comer que da un pequeño toque a nuestra pared intestinal y la motiva a trabajar: las fibras alimentarias. = En aquest punt no hi entraré molt, però si vull posar èmfasi a la importància de l’alimentació. En la nostra dieta és necessari que hi hagi la fibra natural que aporta la fruita i la verdura, sobretot.
2. Solo deben beber mucho aquellas persones que realmente necesiten agua. = Beure 0,5 litres d’aigua al dia i patir de restrenyiment, és normal. Com ja he comentat abans, en el transcurs de la femta pel colon es va absorbint aigua, llavors és necessària per a què vagi passant amb una bona consistència malgrat l’absorció. Jo sempre recomano arribar als 2 litres d’aigua al dia.
3. No hay que forzarse. = Com ja he dit per l’expulsió del material fecal és necessari l’activació dels abdominals i la relaxació de l’esfínter anal extern i del sòl pelvià. Llavors la postura i la respiració que tinguem en aquest moment és important.

La postura ha de ser aquella que faciliti el trencament de l’angle ano-rectal que forma el múscul pubo-rectal. Fisiològicament estem preparats per anar de ventre en posició de gatzoneta, però hem creat els wc i això ens ho ha complicat. Llavors recomano posar un tamboret sota els peus per augmentar la flexió de maluc. A més a més, hem d’intentar evitar posar el tronc cap endavant, sinó mantenir-lo recte per ajudar-nos de la gravetat; encara que de forma instintiva podem fer moviments endavant i endarrere que ens ajudaran en el moviment de la matèria fecal, com una bomba.

La respiració ha de ser fluida, és a dir, evitar fer maniobres de valsalva (força abdominal amb aire als pulmons), ja que així el sòl pelvià ha d’absorbir molta pressió i provoca un reflexa que augmenta la contracció de l’esfínter anal extern. La respiració hauria de ser amb espiració forçada, que consisteix en la contracció de la paret abdominal, sobretot el transvers, mentre l’aire surt per la boca.

4. Probióticos y prebióticos. = Els beneficis d’aquests productes són evidents, ja que simbolitza l’entrada de més treballadors o aliment per aquests.
5. ¿Paseos adicionales? = Qualsevol activitat que suposi moviment pel cos, ajudarà al moviment propi del cos.

REFLEXIÓ FINAL

Com ja he dit, el restrenyiment és un problema de salut molt habitual, però penso que amb alguns trucs posturals i alguns canvis d’hàbits moltes persones solucionarien el problema.

> Ens han venut que hauríem d’anar de ventre cada dia, però realment cada persona té el seu ritme i pot ser que no sigui diari. L’obsessió per aquest tema pot provocar altres problemes que es podrien haver evitar (morenes, prolapses, dolor…).

> Alimentació, hidratació i moviment és bàsic, i després bona postura alhora de defecar.

> L’escolta del cos és important per poder sentir els reflexes que té, ja que cada cop que els ignorem alterem el cicle.

> Tranquil·litat. Hem de pensar que és un moment personal on no hi ha d’haver distraccions (mòvil, revistes, interrupcions, presses…). Buscar què necessitem per a què ens sentim més còmodes.

Esper que l’entrada us hagi agradat i… cagueu de gust! =)

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/constipation-spanish-2010.pdf

http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf

http://www.medigraphic.com/pdfs/gastro/ge-2005/ge053k.pdf

http://www.sciencedirect.com/sdfe/pdf/download/eid/1-s2.0-S0211344908729308/first-page-pdf

La digestión es la cuestión – Giulia Enders

Apunts

Pastilles Anticonceptives

“Vèncer la por és atrevir-se a transitar pel desconegut, trencar hàbits i mantenir actituds fora de la convenció.  Vèncer la por és obrir-se a l’amor, a la cooperació i a la integració en detriment de la competència, la desigualtat, la relació violenta.”

Nascudes per al plaer – Mireia Darder

Aquesta setmana us vull parlar de les pastilles anticonceptives. La setmana passada quan vam parlar de l’endometriosi ja us vaig dir que aquest fàrmac podia ser una de les opcions en el tractament dels símptomes que produeix, així com també ho és en el casos d’ovaris poliquístics, pels seus efectes de control sobre les hormones. Malgrat això, les pastilles anticonceptives són habitualment utilitzades per evitar els embarassos.

Història de les pastilles anticonceptives

El 1951 es va fer la síntesi química del primer esteroide anticonceptiu a Mèxic, però no va ser fins el 1960 que es van començar a comercialitzar a Gran Bretanya i a Estats Units les pastilles anticonceptives. Els pares de la primera píldora, pel descobriment del compost químic, són Gergory Pincus i Luis Ernesto Miramontes Cárdenas.

Des de la seva comercialització, les pastilles anticonceptives han anat augmentant les seves consumidores. Algunes dades que ho demostren són les 10.000.000 dones que la prenien a EEUU la dècada dels 70 i com als anys 90 havia augmentat a 60.000.000. A Espanya l’equip DAFNE va veure que del 1997 al 2009 havia anat augmentant l’ús de preservatiu i el consum de mètodes hormonals com a sistema anticonceptius.

L’aparició de mètodes anticonceptius fiables va simbolitzar una alliberació femenina, ja que va permetre veure la sexualitat com un aspecte fonamental de l’èsser humà, separant-lo d’un acte purament biològic; és a dir, separar la sexualitat de la procreació. “La historia de la mujer ha estado enmarcada por una mala interpretación de sus dimensiones fundamentales: biológica, psicológica, espiritual y social; su dignidad y su rol. Erróneamente se considera que la dimensión de la maternidad femenina es una obligación para que biológicamente todas las mujeres sean madres, lo que las reduce a solo un aspecto de su identidad: el biológico.” (Mujeres y anticonceptivos, ¿liberación femenina? – Danelia Cardona-Lozada).

Mètode d’acció de les pastilles anticonceptives

Per entendre millor el mètode d’acció, és a dir, com funcionen les pastilles us deixo l’entrada sobre Hormones Sexuals Femenines per a què consulteu com és el funcionament del cicle menstrual.

Llavors, les pastilles anticonceptives estan formades per estrògens i progesterona de forma sintètica. La presència d’aquestes hormones sintètiques provoca que l’hipotàlem i la hipòfisi no produeixin hormona luteïnitzant (LH) ni hormona foliculoestimulant (FSH), que són les que estimulen la producció d’estrògens, progesterona i testosterona a les gònades sexuals. I si recordem, el sistema s’autoregulava depenent dels nivells d’aquestes tres últimes hormones. Això provoca que la principal tasca dels ovaris quedi abolida, i el sagnat es produeix per la baixada de les hormones sintètiques present en les pastilles.

Algunes pastilles, a més a més, provoquen l’engruiximent de la mucosa que envolta el coll de l’úter per a dificultar l’arribada de l’espermatozoide, en el cas que algun òvul s’hagués pogut alliberar, o provoca canvis en la capa endometrial que recobreix l’úter per a impedir que l’òvul es pugui unir a les seves parets.

M’agradaria deixar reflectit els problemes que hi poden haver després d’abandonar les pastilles anticonceptives en relació a la sensibilitat dels receptors hormonals. Amb això em refereixo a l’absència de sagnat durant un temps després de deixar les pastilles, ja que el receptor s’ha acostumat a l’hormona sintètica i necessita més hormona biològica per tornar arrencar el cicle.

Efectes secundaris

Des del seu descobriment, es van veure alguns efectes secundaris que provocaven les pastilles. Entre els més importants hi ha els efectes trombòtics i la major possibilitat de càncer de mama i d’endometri, i que continuen estudiant-se; però també pot provocar falta de libido, augment de pes, mal de cap, canvis d’humor, hemorràgies fora de les regles, dolor als pits, depressió, ansietat, entre altres.

• Cas clínic

Em fa especial il·lusió fer participar aquesta persona en aquest blog i, amb el seu permís, m’agradaria explicar-vos els efectes més psicològics que molts cops no tenim en compte de les pastilles anticonceptives.

Ella és una noia de 28 anys, que va començar a prendre pastilles anticonceptives amb 23 anys després d’estar molt temps amb parella estable. Va ser diagnosticada de VPH (virus del papil·loma humà) que amb 1 any el seu propi cos va eliminar. Després d’una citologia sense presència del virus, va demanar les pastilles anticonceptives. Ella em comenta que li va sorprendre que fos tan fàcil aconseguir-les, senzillament una visita amb la matrona on ja li va donar el nom d’una marca.

Va iniciar el tractament, i m’explica que el primer mes va ser el pitjor. Va començar a notar que l’envoltava una tristesa estranya, com si cada dia pensés que li passaria alguna cosa dolenta; i a més a més, es va començar a imaginar que la seva parella li estava posant les banyes. Les discussions van anar augmentant i ella només feia que plorar.

Després d’aquell mes, tot es va calmar i va “començar a tornar a ser ella”, transcrivint les seves paraules. El problema durant els 3 anys que les va prendre va ser la falta de libido, fet que va ser un dels determinant per a deixar-les. Quan va abandonar les pastilles li va tornar a passar el mateix que al principi, però amb menys intensitat.

Ara que ja fa un parell d’anys que no les pren, creu que el canvi en quant al libido i les ganes d’experimentar a nivell sexual són tan diferents que prefereix tornar a l’ús del preservatiu.

Bibliografia

• http://salud.ccm.net/faq/6283-como-actua-la-pildora-anticonceptiva
• http://132.248.9.9/libroe_2007/0005801/10_07.pdf
• http://personaybioetica.unisabana.edu.co/index.php/personaybioetica/article/view/3733
• http://www.lrmcidii.org/wp-content/uploads/2014/01/pildora-anticon.pdf
• https://es.wikipedia.org/wiki/P%C3%ADldora_anticonceptiva_oral_combinada#Efectos_secundarios
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2726928/

Marta S.