EL PERINÉ MASCULÍ I ALGUNES DISFUNCIONS

“El placer no es sino la felicidad de una parte del cuerpo.”

Joseph Antonie René Joubert

He de confessar que aquest mes he tingut una mica de crisis en quant al tema per escriure, m’he posat davant el full en blanc milions de vegades sense que la inspiració m’arribi. Al final he decidit obrir un tema nou: EL PERINÉ MASCULÍ.

Sempre parlem de les dones perquè hi ha major possibilitat de patir símptomes, ja sigui per la nostra anatomia o pels diferents traumes que vivim al llarg de la vida. Però els homes també tenen periné i també poden patir símptomes.

Amb broma sempre dic que només tinc uns 4 homes a la meva vida (laboral), ja que la possibilitats de sofreixin símptomes és molt menor.

ANATOMIA

A l’entrada de pelvic floor vaig estar parlant de l’anatomia del periné femení, i veureu que en el masculí les modificacions que hi ha són a causa de l’absència de vagina i la presència del penis, la pròstata i els testicles.

Durant la gestació és quan es produeix la diferenciació, més o menys a la setmana 12, influenciat per la secreció d’hormones. Us deixo aquí una imatge que ho explica perquè vegeu que realment no hi ha tantes diferencies.

En forma de resum, recordar que els testicles és on es formen els espermatozoides que necessitaran passar per l’epidimi per a madurar i que juntament amb els líquids que alliberen la glàndula prostàtica i la vesícula seminal forma el semen. En el cas dels homes, per on surt el semen és el mateix conducte que per on surt l’orina: la uretra. La longitud d’aquesta és molt llarga en comparació amb la de les dones, uns 20 cm, i es diferencia la porció prostàtica, la membranosa i l’esponjosa.

La formació de l’erecció del penis es produeix per l’entrada de sang en els cossos cavernosos que formen el membre, però també per la contracció dels músculs del sòl pelvià que comprimeixen les venes impedint que surti la sang. L’erecció acabarà amb l’ejaculació del semen gràcies a la contracció de la musculatura estriada.

Si ara anem a mirar la musculatura, podem diferenciar tres plans:

Pla profund

En aquest cas, tan la musculatura com la funció és la mateixa que en el cas femení: sostenir les vísceres.

• Elevador de l’anus, amb els seus tres fascicles: pubo-rectal, pubo-coccigi i ilio-coccigi.
• Coccigi

Pla mitjà

Trobem la mateixa musculatura, però les funcions d’un d’ells varia en els homes:

• Esfínter extern de la uretra: forma l’esfínter voluntari de la uretra.
• Transvers profund: dóna suport a la bufeta i a la pròstata, així com també contribueix en l’erecció del penis amb la constricció de les venes dels cossos erèctils.

Pla superficial

Igual que en el pla mitjà, parlarem dels mateixos noms, però les funcions seran diferents:

• Esfínter extern de l’anus: forma l’esfínter voluntari de l’anus.
• Transvers superficial: contribueix en la fixació del centre fibrós del periné.
• Bulbo-esponjós: participa en l’erecció del membre amb la constricció de la vena dorsal del penis.
• Isquio-cavernós: també participa en l’erecció del penis.

*** Com a curiositat m’agradaria comentar el tema de la mida del penis i dels testicles, ja que crec que la informació evolutiva és interessant.

• Els testicles dels humans, tenint en compte la seva mida, són petits. Això suggereix que no hi ha hagut competició espermàtica, és a dir, que la femella no copulava amb molts mascles i aquests no s’havien d’assegurar una major quantitat d’espermatozoides per guanyar els rivals.
• El penis dels humans, tenint en compte la seva mida, és molt llarg. Això, juntament amb la forma del gland, suggereix que ajudava a retirar el semen d’altres mascles després de l’ejaculació. Encara que hi ha altres investigacions que diuen que és l’adaptació dels canvis de la vagina pel fet d’haver-nos posat en bipedestació.

DISFUNCIONS

Hi ha disfuncions que són compartides pels dos sexes, com per exemple la hiperactivitat del detrusor, el dolor crònic, les hèrnies inguinals, els anismes… Així que us n’explicaré només tres.

INCONTINÈNCIA URINÀRIA

La definició, igual que en les dones, és la pèrdua involuntària d’orina sigui per un esforç (incontinència urinària d’esforç) o després d’haver sentit un desig incontrolable (incontinència urinària d’urgència). La causa és el que es diferencia entre els homes i les dones, ja que en ells molts cops apareix després d’una prostatectomia.

Com ja he mencionat més amunt, la pròstata és una glàndula que envolta la uretra i que participa en la formació del semen. Mentre van passant els anys la glàndula creix, però si aquest creixement és desmesurat pot comprimir la uretra. Això és coneix com hiperplàsia benigne de pròstata. També es pot donar un creixement desordenat i desmesurat, que pot acabar amb un càncer de pròstata.

Després d’aquests diagnòstics, la solució és extreure la pròstata. Aquesta operació provoca que, entre un 5-25% dels homes, tinguin incontinència urinària per lesions de l’esfínter uretral intern.

PROSTATITIS

La prostatitis és la infecció o inflamació de la gandula prostàtica. Pot ser per una infecció bacteriana aguda i, per tant, tindrà un començament ràpid, o per una infecció bacteriana crònica que significarà que té una evolució de més de 3 mesos.

Els símptomes poden ser semblants als d’una infecció/inflamació: febre, calfreds, malestar. A més a més, apareixeran símptomes urinàries com sang a l’orina, dificultat de micció, orina pudenta, dolor a l’ejaculació, sang en el semen, entre altres.

DISFUNCIÓ ERÈCTIL

Es defineix com la dificultat o impossibilitat per aconseguir o mantenir una erecció suficientment ferma com per tenir una relació sexual durant, mínim, 3 mesos. La prevalença està al voltant d’un 20% dels homes.

Les causes poden ser psicològiques o emocionals com l’estrès, l’ansietat, l’autoestima, la pressió social… o físiques per lesions a nervis, envelliment, problemes cardiovasculars, debilitat de la musculatura del periné…

M’agradaria fer un comentari de les dues últimes causes ja que crec que té més importància de la que ens pensem. Com ja he explicat, l’erecció es produeix per una entrada important de sang en els cossos cavernosos del penis i gràcies a la contracció de la musculatura es manté la sang a dins i, per tant també, l’erecció. Imaginem una persona amb problemes cardiovasculars, no creieu que també afectarà a les arteries i venes del penis? I si li sumem que la musculatura del periné estigui flàccida? De veritat creieu que podrà mantenir una erecció? La resposta és NO. Per això és tan freqüent quan la persona es va fent gran que les ereccions siguin menys fortes o bones. Crec que aquest tema que acabo d’obrir em dóna per una entrada nova, així que l’apunto a la meva llista.

BIBLIOGRAFIA

• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Atlas d’Anatomia – Prometheus
• https://www.fisiocampus.com/articulos/suelo-pelvico-masculino
• El Mono que llevamos dentro – Frans De Wall
• Yo, mono – Pablo Herreros Ubalde
• https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-02-07/toda-la-verdad-sobre-el-tamano-de-los-penes-los-mitos-y-las-realidades-del-miembro-viril_696362/
• https://www.ensuelofirme.com/disfunciones-del-suelo-pelvico-en-hombres/

 

Humanització del part

“Todo rasgo humano actual deriva de unos ancestros que consiguieron perpetuar sus genes.”

El mono que llevamos dentro (Frans De Waal)

Seguint amb el tema que va obrir n’Anna fa dues setmanes, avui em toca parlar sobre la humanització del part. Amb aquest tema entre mans, sé que em podria deixar endur per l’emoció que em desperta quan recordo Guinea, en el que he llegit i en com penso que hauria de ser; però intentaré no fer-ho i parlar-vos des de l’evidència i l’evolució.

Llavors, el primer que he fet és recopilar tots els llibres que tenc a la meva prestatgeria sobre això i recercar articles que en algun moment van arribar a les meves mans. Aquesta ha de ser la base de tot!

---

Per començar a escriure aquesta entrada la primera pregunta que em va sorgir a la ment és: per què necessitem parlar d’humanització del part? A llarg de la nostra història com a homo sàpiens sàpiens hem hagut de necessitar ajuda per realitzar aquest fet tan natural. Això ha fet que actualment els parts estiguin molt medicalitzats i algunes futures mares tenen por de si ho sabran fer. Però el que tenc molt clar és que sí que en sabem, n’hem de saber perquè hem arribat fins aquí que ja és molt!

La següent pregunta que se’m va presentar davant va ser: per què necessitem ajuda? La resposta d’això és pura anatomia evolucionista:

1. Nadons molt immadurs: el gran creixement cerebral que vam sofrir al llarg de l’evolució sumat als canvis de la pelvis per la bipedestació, va fer impossible que nasquéssim totalment formats. Així que la solució que va ser néixer amb un 60% del creixement cerebral fet i que s’acabés de desenvolupar fora de l’úter durant els set anys següents. Es diu que el desenvolupament complert del cervell no succeeix fins als vint-i-tres anys. (1)
2. Mida del cap: com ja he mencionat tenim un crani molt gran perquè el cervell és molt gran. La capacitat cerebral d’un sàpiens modern és de 1200-1400 cm³, comparem-los amb els 600 cm³ dels primers homes de fa 2,5 milions d’anys. (2)
3. Recorregut del canal del part: aquest punt és el més important i el motiu d’això és la bipedestació. El canal del part dels homo sàpiens sàpiens no és recte com ho eren els de les ardipitheus ramidus o els animals quàdruples, sinó que sofreix algunes anul·lacions fent que el fetus hagi de realitzar varies rotacions sobre ell mateix. (1)
4. No podem agafar el bebè: a causa de les rotacions que ha de fer el nadó per avançar pel canal del part i que amb la bipedestació la vagina s’ha desplaçat cap endavant, el bebé surt mirant cap al còccixs. Quan ho comparem amb altres primats veiem que neixen mirant cap al ventre de la mare de manera que aquesta li és molt fàcil apropar-lo cap al seu pit, netejar el nas i la boca si hi ha alguna obstrucció o desenrotllar el cordó umbilical si és necessari. (3)

Amb aquesta última explicació sabem el per què, ara ens hauríem de preguntar el qui: qui ha ajudat a les dona a parir al llarg de l’evolució? Trobar la resposta a aquesta pregunta m’ha donat diferents versions. Algunes pàgines que he llegit diu que eren les pròpies parelles que ajudaven a parir, altres llocs parlaven d’aquelles dones de la tribu que no eren fèrtils o que ja estaven en etapa de menopausa i no tenien la seva pròpia descendència que cuidar. A partir del 1500 aC és quan apareixen major nombre de documents i es comença a tenir en compte la higiene i altres coses. Però no és fins l’època del Renaixement que s’institueix la formació de matrona. (7)

I com estem ara? En la pàgina de El Parto es Nuestro (6), he trobat un recull de xifres sorprenents:

• El 25,3% dels parts a Espanya acaben en cesària (dades del 2012).
• El 54,08% dels parts normals a Espanya els hi fan episiotomia, però dels parts instrumentals és el 92,06% (dades del 2006).
• El 15% dels parts a Espanya acaben utilitzant instruments (dades del 2006).

Són dades molt antigues que segurament hauran sofert variacions, però així ens podem fer una idea dels percentatges.

I si sempre hem parit amb ajuda, ara fins i tot necessitem instruments, talls, cesàries…? Perquè hem alterat la metodologia. En el llibre del Dr. Michel Odent parla sobre la necessitat d’intimitat, foscor, calentor i moviment.

“Comprender que el parto es un procesos involuntario que pone en juego estructures arcaicas, primitives, mamíferes del cerebro nos lleva a rechazar esta idea preconcebuda según la cual la mujer puede aprender a dar a luz. No se puede ayudar a un procesos involutnario; solo se puede preocupar no perturbarlo demasiado.” (4)

Per sort cada cop hi ha més dones que intenten fugir del control i busquen la part més instintiva. El final el més important, i que crec que no és incoherent en com estan organitzats els hospitals actualment, és el moviment. El moviment que permet a la pelvis desenvolupar l’obertura necessària per el part i que ajuda al control del dolor. Hi ha unes il·lustracions magnífiques de Blandine Calais-Germain que ajudes a tota futura mama. (5)

A més a més, actualment les dones disposen dels plans de parts. Aquets són documents que les futures mares poden omplir explicitant com volen que sigui el seu part. Poden elegir coses com si volen fer ús de l’epidural, qui les acompanyarà, si volen alguna postura o material determinat per la fase de dilatació, si voldran oxitocina en el cas que el part s’allargui, si volen evitar, sempre que sigui dins un part normal, instruments o episiotomia, si volen pell amb pell just al néixer el seu fill, entre altres. Aquí us deixo el link del document que ha fet el Ministeri de Salut espanyol.

En els nostres dies també cada cop hi ha més hospitals que disposen de sales de dilatació on la dona es pot moure lliurement i disposa de material per fer-ne ús com pilotes, piscines, fulards, entre altres. Existeix una altra alternativa si la parella no vol traslladar-se, que són els parts a casa sempre amb la supervisió d’alguna llevadora, com per exemple fa l’ALPAC (Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya). I el punt mig que existeix és la casa de parts, que a Catalunya existeix Casa Migjorn.

Encara ens queda molt camí per endavant, però crec que ja és un gran part que les futures mares puguin disposar de la informació per a decidir com vol que sigui el seu part.

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

1. La Cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)
2. Sàpiens (Yuval Noah Harari)
3. El primer viaje de nuestra vida (Juan Luis Arsuaga)
4. El bebè es un mamífero (Dr. Michel Odent)
5. Parir en movimentos (Blandine Calais-Germain)
6. elpartoesnuestro.es
7. http://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-articulo-resena-historica-e-hitos-obstetricia-S0716864014706327
8. https://llevadorespartacasa.org/
9. https://migjorn.net/
10. http://tribumaterna.com/erase-una-vez-cuando-las-mujeres-parian-verticalmente/

L’obturador intern i les patologies del sòl pelvià

“La pressa ens condemna a l’oblit. Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribem a pair mai. Tot transita a un galop sorollós, vehement i efímer”.

Tolentino Mendonça

Aquesta setmana vull tractar un tema molt concret, però que l’he elegit des de la curiositat. Apapatxar és, moltes vegades, l’excusa per endinsar-me en temes que em criden l’atenció.

Fa dues setmanes a uns dels centres on treballo vam fer una formació amb el Sergi Rull (fisioterapeuta i osteòpata especialista amb el tractament visceral) i es va dir una relació que em va despertar aquesta curiositat. Llavors, aquesta setmana us vull parlar sobre la relació que hi pot haver entre l’obturador intern i les patologies del sòl pelvià.

OBTURADOR INTERN

L’obturador intern és un múscul que es troba a la part interna de la pelvis. S’origina a la membrana i als marges del forat obturador, des d’on desenvolupa un recorregut complex d’entrada i sortida per acabar al trocànter major del cap del fèmur (maluc).

Us deixo una imatge de l’obturador intern vist des de dins de la pelvis i una altra des de fora.

 

La seva funció és la rotació externa de maluc quan la cadena cinètica és oberta, però quan la cadena cinètica és tancada participa en la retroversió pèlvica. Aquesta segona funció, i també la posició que té, el converteixen en un influenciador de la continència urinària a nivell mecànic, entre altres.

**Aclariments**

1. Forat obturador: Si busquem una imatge de la pelvis veurem que està formada pel sacre, l’ili, l’isquion i el pubis. A la part frontal, entre el pubis i l’isquion hi ha un forat; aquest és el forat obturador.
2. Cadena cinètica oberta i cadena cinètica tancada: El concepte de cadena cinètica en biomecànica fa referència al conjunt de músculs que cooperen per a la realització d’un moviment. Quan es parla de cadena cinètica tancada (CCT) es fa referència als moviments en els quals l’extrem distal de l’extremitat (peu o mà) està fixada. En canvi, quan es parla de cadena cinètica oberta (CCO) fa referència als moviments en què l’extremitat està lliure i es desplaça, sent el cos el punt fix.
3. Retroversió pèlvica: És el moviment que fa que la pelvis caigui endarrere per l’acció dels músculs isquiotibials i els glutis. Quan estem asseguts, seria el moviment que provocaria que ens assentéssim sobre el sacre i el còccix.

OBTURADOR INTERN I SÒL PELVIÀ

La influencia de l’obturador intern en relació al sòl pelvià és principalment perquè tapa el forat obturador per dins i, per tant, format part de la paret lateral de la cavitat pèlvica. Però també influencia perquè provoca la retroversió pèlvica podent alterar el funcionament de la pelvis i, per tant, també la postura.

Quan es treballa en la reeducació del sòl pelvià, és necessari sortir de la pròpia cavitat pèlvica i ampliar la mirada ja que hi ha altres aspectes que influencien molt en el funcionament, o més ben dit, en el mal funcionament del sòl pelvià i que es relacionen entre ells. S’ha de tenir en compte el diafragma toràcic, la musculatura de l’abdomen, l’estat visceral, les cicatrius, la postura, l’hiper-activació dels adductors, el funcionament dels glutis, etc.; però ens podríem allunyar encara més del sòl pelvià i pensar en els diferents diafragmes que hi ha al cos i com s’influencien entre ells.

En què pot influir un obturador intern hipertònic?

He decidit parlar d’hipertonia perquè és el que és més habitual de trobar a consulta. Això és així perquè en el nostre dia a dia ens passem moltes hores assegudes i indueix a que la pelvis caigui en retroversió pèlvica.

**Aclariments**

1. To vs Força: El to és la dificultat que ofereix el múscul a la seva deformació, seria com la forma que té en passiu. Un múscul pot estar hipertònic (per sobre del to normal), normotònic (to adequat) o hipotònic (per sota del to normal). En canvi, la força és la capacitat contràctil que té un múscul i que activa les seves fibres amb o sense moviment.

Ja hem dit que la retroversió pèlvica podia ser per acció de l’obturador intern quan aquest està en cadena cinètica tancada. Però el que influencia encara més és que després de 8 hores assegudes treballant, continuem amb la pelvis en retroversió pèlvica per acció de la postura de tancament d’espatlles i la sensació de cansament que habitualment ens acompanya, i que està influenciada per la falta de moviment precisament.

A més a més, aquesta postura provoca una hipotonia dels glutis, grans estabilitzadors de la pelvis; un escurçament dels isquiotibials, una desconnexió del transvers de l’abdomen i dolor a nivell cervical, entre altres.

Després d’aquestes reflexions anem a respondre la pregunta del principi. Un obturador intern hipertònic pot provocar, en si mateix, dolor al tacte o en les relacions sexuals, dificultat de moviment a nivell de la pelvis i/o del maluc i alteracions en la micció.

• Dolor

El nervi pudend és el gran innervador del sòl pelvià, tan a nivell sensitiu, motor com vegetatiu. S’origina a nivell sacre, penetra a la regió glútia sota del múscul piramidal; i després passa per l’extrem del lligament sacre-espinós i sacre-tuberós. Continua el seu recorregut desplaçant-se per sota del múscul elevador de l’anus i passant pel canal d’Alcock on després es divideix en les seves diferents branques. Aquest canal està format per l’obturador intern i és on es produeixen el 20% dels atrapaments del nervi.

Quan el nervi és atrapat pot aparèixer dolor perineal que augmenta amb la sedestació, sobretot en superfícies planes i dures, i que el dolor és de tipus cremant, irradiat o com d’electricitat. Però també pot cursar amb símptomes urinaris, defecatoris i/o sexuals.

• Micció

El raonament de perquè pot alterar la micció seria la influencia sobre les branques vegetatives del nervi pudend.

Però també es creu que hi podria haver una influencia mecànica ja que l’elevador de l’anus passa lateralment al costat de l’obturador intern, i per tant podria alterar la seva posició o subjecció (encara que no s’inserta directament en ell).

**Aclariments**

1. Elevador de l’anus: És el principal múscul profund del sòl pelvià i participa en la suspensió del mateix. Està format pel pubo-rectal (intervé en la formació de l’angle ano-rectal), el pubo-coccigi i l’ilio-coccigi.

• Moviment

En quant al moviment, seria la relació que ja he comentat abans amb la postura i la retroversió pèlvica.

Abans d’acabar, vull donar una mica més d’importància a la postura i en com pot ser la gran influenciadora d’incontinències urinàries d’esforç. A varies entrades he parlat sobre l’esfera abdomino-pelviana o de l’influencia de l’abdomen en relació a patologia del sòl pelvià. Crec que senzillament amb una bona postura aconseguim que els músculs abdominals treballin en sinèrgia amb el periné, reduïm o gestionem millor les pressions que es generen en el dia a dia, hi ha un millor funcionament visceral, estabilitzem millor la columna i la pelvis, disminuïm els dolors a distància (com per exemple a nivell cervical o lumbar) i, com a conseqüència de tot això la musculatura del sòl pelvià treballa millor i pot fer millor la continència o la subjecció d’òrgans.

TRACTAMENT

Com sempre el tractament d’un obturador intern hipertònic es pot solucionar amb teràpia manual directe, però també amb un treball més global de correcció de la postura i activació dels músculs estabilitzadors de la pelvis (glutis, transvers de l’abdomen, multífids, quadrat lumbar…).

 

Marta S.

 

BIBLIOGRAFIA

• Atles Prometheus
• Comprendido de Fisiologia – Gyuton & Hall
• Apunts
• https://www1.columbia.edu/sec/itc/hs/medical/anatomy_resources/anatomy/pelvis/index.html
• ATRAPAMIENTO DEL NERVIO PUDENDO: UN SÍNDROME – Rodrigo Lema C & Paola Ricci A.
  POR CONOCER(https://scielo.conicyt.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0717-75262006000300011)

Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• La cadera de Eva – José Enrique Campillo Álvarez
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf

Marta S.

El restrenyiment i la maniobra defecatòria

El cerebro es un sistema mucho más abierto de lo que habíamos imaginado. La naturaleza ha hecho mucho para ayudarnos a percibir y entender el mundo que nos rodea al darnos un cerebro que sobrevive al mundo cambiante haciendo cambios en sí mismo

Dr. Norman Doidge – El cerebro se cambia a sí mismo

Aquesta setmana us vull parlar d’un tema una mica… pringós? asquerós? merdós? però que a mi m’encanta! Les persones que em coneixen saben que amb mi és molt fàcil que acabem xerrant de “merda” perquè penso que li hem donat massa connotacions negatives o que, fins i tot, ho hem convertit en un tabú. Però, per si alguna persona en té algun dubte: SÍ, totes caguem!

MANIOBRA DEFECATÒRIA

El fet d’anar de ventre hauria de ser un acte simple i de relaxació, però per algunes persones és un vertader suplici i una guerra contra elles mateixes. Per a poder entendre més endavant algunes de les causes de restrenyiment, abans hem de saber com funciona la formació del femta.

L’aliment és digerit per l’estómac i l’intestí prim, que és el lloc on es van absorbint els nutrients necessaris pel cos. Quan el residu arriba al colon, la última part de l’intestí, només queda l’absorció de l’aigua. La femta va avançant a través del colon gràcies a uns moviments peristàltics fins arribar al recte.

El moment en què apareix la sensació d’anar al bany és per l’entrada de la matèria fecal al recte, la qual provoca la distensió d’aquest. En aquest moment es produeix un reflex que consisteix en la contracció del recte i la relaxació de l’esfínter anal intern (involuntari), per tal de permetre l’entrada de la matèria fecal al canal anal. Això augmenta el desig, i hem de decidir què fem. Si no es pot anar al bany es manté l’esfínter anal extern en contracció (voluntari). En canvi, si és un bon moment per anar-hi, senzillament és necessari fer una mica de pressió abdominal, relaxar l’esfínter anal extern i els músculs del sòl pelvià per a què la femta surti a l’exterior.

RESTRENYIMENT

Com sempre, comencem per la definició:

Habitualmente se define el estreñimiento funcional como un trastorno caracterizado por una dificultad persistente para defecar o una sensación de que la defecación es aparentemente incompleta y/o movimientos intestinales infrecuentes (cada 3–4 días o con menor frecuencia) en ausencia de síntomas de alarma o causas secundarias. (Guía Mundial de la World Gastroenterology Organisation, 2010).

Según los criterios de Roma III se considera que un paciente sufre estreñimiento cuando en más del 25% de las deposiciones, presenta dos o más de los siguientes síntomas: precisa de un esfuerzo excesivo, presenta heces duras o caprinas, no logra una sensación confortable de desocupación rectal, tiene sensación de obstrucción en el àrea anorrectal, utiliza maniobras manuales para facilitar la expulsión (extracción digital o compresión del suelo pélvico), o evacúa menos de tres veces por semana. (Instituto de Trastornos Funcionales y Motores Digestivos – Servicio de Aparato Digestivo del centro Médico Teknon [Barcelona] – Unidad de Gastroenterología del Hospital de San Jorge [Huesca]).

(…) la mayoría de los pacientes con estreñimiento refieren uno ó más de los siguientes síntomas: evacuaciones duras, infrecuentes, que se acompañan de esfuerzo excesivo y sensación de evacuación incompleta. La frecuencia de las evacuaciones es uno de los síntomas que pueden medirse de una forma más objetiva y con base en esto se ha podido establecer cuál es la frecuencia normal de evacuaciones en la población general:  tener menos de dos evacuaciones por semana se considera anormal. (Article: Estreñimiento: evaluación inicial y abordaje diagnostico- Dr. José María Remes-Troche).

Així com comenta una de les definicions, els Criteris de Roma són els ítems que s’han acordat per definir la normalitat en la deposicions. Al maig del 2016, van sortir els Criteris de Roma IV i aquí us els deixo juntament amb l’Escala de Bristol, que ajuda a classificar el tipus de femta.

> La prevalença del restrenyiment és molt amplia ja que alguns símptomes són molt subjectius (esforç excessiu, sensació incompleta, sensació d’obstrucció…). Llavors es considera que el restrenyiment és sofert per entre un 2 al 20% de la població, sent més habitual en dones que en homes, en infants que en adults i en persones grans que en joves. El cost que representa el restrenyiment és de 2,5 milions de visites mèdiques i 92.000 hospitalitzacions. Per exemple el 1994 a Estats Units es van arribar a gastar 840 milions de dòlars en la prescripció mèdica d’algun fàrmac, laxants sobretot.

> Les causes del restrenyiment poden ser molt variades, ja que podem partir d’una alteració orgànica, un trastorn en la funció motora, els fàrmacs, la presència d’una obstrucció del colon, un ritme intestinal lent, mala alimentació, falta d’aigua, etc. En aquesta entrada m’agradaria centrar-me en alguns trucs, o més ben dit hàbits, que poden servir d’ajuda en alguns casos de restrenyiment.

HÀBITS DEFECATORIS

Des del llibre que tants cops hem comentat n’Anna i jo, La Digestión es la Cuestión, ens recomana:

1. Hay algo de comer que da un pequeño toque a nuestra pared intestinal y la motiva a trabajar: las fibras alimentarias. = En aquest punt no hi entraré molt, però si vull posar èmfasi a la importància de l’alimentació. En la nostra dieta és necessari que hi hagi la fibra natural que aporta la fruita i la verdura, sobretot.
2. Solo deben beber mucho aquellas persones que realmente necesiten agua. = Beure 0,5 litres d’aigua al dia i patir de restrenyiment, és normal. Com ja he comentat abans, en el transcurs de la femta pel colon es va absorbint aigua, llavors és necessària per a què vagi passant amb una bona consistència malgrat l’absorció. Jo sempre recomano arribar als 2 litres d’aigua al dia.
3. No hay que forzarse. = Com ja he dit per l’expulsió del material fecal és necessari l’activació dels abdominals i la relaxació de l’esfínter anal extern i del sòl pelvià. Llavors la postura i la respiració que tinguem en aquest moment és important.

La postura ha de ser aquella que faciliti el trencament de l’angle ano-rectal que forma el múscul pubo-rectal. Fisiològicament estem preparats per anar de ventre en posició de gatzoneta, però hem creat els wc i això ens ho ha complicat. Llavors recomano posar un tamboret sota els peus per augmentar la flexió de maluc. A més a més, hem d’intentar evitar posar el tronc cap endavant, sinó mantenir-lo recte per ajudar-nos de la gravetat; encara que de forma instintiva podem fer moviments endavant i endarrere que ens ajudaran en el moviment de la matèria fecal, com una bomba.

La respiració ha de ser fluida, és a dir, evitar fer maniobres de valsalva (força abdominal amb aire als pulmons), ja que així el sòl pelvià ha d’absorbir molta pressió i provoca un reflexa que augmenta la contracció de l’esfínter anal extern. La respiració hauria de ser amb espiració forçada, que consisteix en la contracció de la paret abdominal, sobretot el transvers, mentre l’aire surt per la boca.

4. Probióticos y prebióticos. = Els beneficis d’aquests productes són evidents, ja que simbolitza l’entrada de més treballadors o aliment per aquests.
5. ¿Paseos adicionales? = Qualsevol activitat que suposi moviment pel cos, ajudarà al moviment propi del cos.

REFLEXIÓ FINAL

Com ja he dit, el restrenyiment és un problema de salut molt habitual, però penso que amb alguns trucs posturals i alguns canvis d’hàbits moltes persones solucionarien el problema.

> Ens han venut que hauríem d’anar de ventre cada dia, però realment cada persona té el seu ritme i pot ser que no sigui diari. L’obsessió per aquest tema pot provocar altres problemes que es podrien haver evitar (morenes, prolapses, dolor…).

> Alimentació, hidratació i moviment és bàsic, i després bona postura alhora de defecar.

> L’escolta del cos és important per poder sentir els reflexes que té, ja que cada cop que els ignorem alterem el cicle.

> Tranquil·litat. Hem de pensar que és un moment personal on no hi ha d’haver distraccions (mòvil, revistes, interrupcions, presses…). Buscar què necessitem per a què ens sentim més còmodes.

Esper que l’entrada us hagi agradat i… cagueu de gust! =)

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/constipation-spanish-2010.pdf

http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf

http://www.medigraphic.com/pdfs/gastro/ge-2005/ge053k.pdf

http://www.sciencedirect.com/sdfe/pdf/download/eid/1-s2.0-S0211344908729308/first-page-pdf

La digestión es la cuestión – Giulia Enders

Apunts

Endometriosi

“La meva ment sembla haver-se convertit en una espècie de màquina que fabrica lleis a partir d’una gran col·lecció de fets.”

Charles Darwin

Aquesta setmana us vull parlar de l’endometriosi. Abans de res us vull deixar aquest vídeo que fa temps vaig veure, on crec que amb les imatges s’expressa el dolor que senten les dones diagnosticades d’aquesta malaltia.

https://www.facebook.com/playgroundidentity/videos/228210297657318/

L’endometriosi és una malaltia benigna de causa desconeguda que afecta a les dones en edat reproductiva (25-40 anys), amb una incidència del 10% de la població general. Està causada per la presència de teixit endometrial fora de la cavitat uterina.

Com ja vam parlar en el post d’Hormones Femenines, l’endometri o el teixit endometrial és aquell que recobreix l’úter. Durant l’ovulació prepara l’òrgan per albergar l’òvul fecundat i poder-lo desenvolupar, si s’escau. Però si la fecundació no es produeix, la presència del cos groc i la falta de l’estimulació hormonal provoca la descamació del teixit endometrial i la presència de la menstruació poc després.

Llavors, tenint en compte com es comporta el teixit endometrial, l’endometriosi significa la presència d’un teixit que s’escama, és a dir, que sagna periòdicament en zones que estan fora de la cavitat original. Aquesta acumulació de sang provoca fibrosis i/o adherències entre els òrgans, que significa falta de lliscament i/o unió anormal entre ells. A causa d’això les pacients refereixen molt dolor (durant les menstruacions, abans i després de les relacions sexuals, a nivell abdominal, durant la micció o les deposicions, etc.), així com també sagnat abundant durant la regla i problemes reproductius (esterilitat o falta de fertilitat).

Els llocs més habituals on es re-situa el teixit són els ovaris, la part posterior de l’úter, les trompes, la bufeta o els intestins.

Us deixo aquest vídeo que ho explica molt bé i dóna el suport visual que ajuda a comprendre-ho millor: https://www.youtube.com/watch?v=UXPXvSll3L4

CAUSES

El motiu del desplaçament del teixit, com ja he dit, és desconegut, tot i així existeixen varies teories que ho intenten explicar.

Factors cel·lulars

• Teoria de la implantació: les cèl·lules endometrials són escamades a la cavitat peritoneal per menstruació retrògrada, és a dir, continuen viables i s’implanten en l’interior de la cavitat peritoneal.
• Teoria de la metaplàsia: el teixit d’origen celòmic es transforma en un teixit de tipus endometrial, és a dir, que l’origen embrionari del teixit és el mateix i hi ha una equivocació de diferenciació.
• Teoria de la inducció: l’epiteli mesotelial (membrana que recobreix varies cavitats corporals) es diferencia per algun factor hormonal, bioquímic i/o immunològic, en epiteli endometriòtic.
• Teoria de la disseminació: la migració de fragments endometrials a través de diferents vies (sang, limfa o fibres nervioses) a altres localitzacions abdominals o extraabdominals.

Factors moleculars

• Mecanismes epigenètics: alteracions de la transcripció genètica sense necessitat de què es produeixin alteracions de la seqüència d’ADN. Això provoca una pèrdua de la funció d’un gen “protector” produint-se una modificació dels receptors estrogènics que faciliten el creixement i la implantació de la cèl·lula en les localitzacions ectòpiques.

Factors genètics

• Herència poligènica: regions en el cromosoma 7 i 10 que podrien ser responsables d’una susceptibilitat set vegades superiors a sofrir la malaltia.

TRACTAMENTS

En quant als tractaments hem de diferenciar els mèdics i els altres.

Mèdics

Amb medicina el tractament més habitual és el quirúrgic, tot i així també hi ha la opció farmacològica. Els fàrmacs que es donen tenen l’objectiu de suprimir la funció ovàrica (gestàgens, pastilla anticonceptiva), significant això la impossibilitat de gestació, o antiinflamatoris (antiprostaglandínics) per a reduir la contracció uterina.

A nivell quirúrgic el que es fa és una laparoscòpia abdominal amb l’objectiu d’eliminar qualsevol substància endometriòtica, procurant que la lesió al teixit sa sigui mínima.

Altres

Quan parlo d’altres tractaments, hem refereixo a osteopatia o fisioteràpia que, amb una visió global, intentaran harmonitzar les diferents parts del cos que se’n poden veure afectades.

En paraules d’una fantàstica osteòpata, Clara Nebot: “Tratar una endometriosis en nuestras consultas consiste en dinamizar en la medida posible las adherencias leves que se originan en la endometriosis y ayudar así a reconciliar a los tejidos afectos, y la estrecha relación entre sus capas, para disminuir la sensibilidad entre ellos. Mejorando el dolor.”

Això s’aconsegueix amb tècniques intracavitàries per assegurar una bona posició dels òrgans, suavitzar la tensió dels lligaments i alliberar la congestió abdominal, i amb tècniques estructurals d’osteopatia corregir les articulacions, si s’escau.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• http://www.endometriosiscatalunya.com/
• http://cat.dexeus.com/informacio-de-salut/enciclopedia-ginecologica/ginecologia/endometriosi
• http://www.ginecologiavhebron.com/unidad3.php?nom=informa33
• https://osteo9.com/endometriosis-parte-2/
• https://www.endofound.org/
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/18293678
• https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/18798462

Marta S.

Activitat física i Sòl pelvià

“Es por eso que cada cual debe buscar dentro de sí mismo el motivo por el que quiere generar un cambio.”

Paleovida – Carlos Pérez

Iniciem amb un nou tema: l’activitat física.

Aquesta setmana jo us parlaré de l’impacte que té en el sòl pelvià, sobretot algunes disciplines, i el motiu pel qual apareixen els símptomes. I la setmana que ve l’Anna us parlarà de la relació de l’exercici físic i la funció cognitiva. Així, que… ¡allá vamos!

Com ja he mencionat altres vegades, per a poder entendre com funciona el cos és necessària l’anatomia. En aquest cas haurem de recuperar l’entrada de pelvic floor on us vaig parlar com era la musculatura de la zona pèlvica, així com també el post de diàstasi on us vaig explicar l’anatomia de la musculatura abdominal.

Si li sumem el diafragma, qua ara us explicaré, tenim el que s’anomena esfera abdomino-pelviana.

• El diafragma toràcic

El diafragma és el principal múscul inspiratori. Es considera el múscul més pla del cos; malgrat això té forma de cúpula, que permet separar la cavitat toràcica de la cavitat abdominal. En el centre hi ha una aponeurosi, anomenada centre frènic, des d’on surt la part contràctil que s’inserta a les costelles de la caixa toràcica i a les vèrtebres. A més a més, el diafragma presenta alguns forats per on passen l’esòfag, l’aorta, la vena cava, alguns nervis i altres vasos. 

El moviment que realitza el diafragma és el que ens permet respirar. Quan volem agafar aire, el diafragma es contreu per aconseguir expandir la caixa toràcica i, pel canvi de pressió que suposa, l’aire exterior entra als pulmons. Això ho aconsegueix provocant el seu descens fins que el centre frènic es queda damunt les vísceres (això les comprimeix una mica), permetent que aquest esdevengui un punt fixe i pugui obrir les costelles cap als costats. Durant la respiració també hi intervenen altres músculs externs, com per exemple els intercostals externs, els escalens, el subclavi, entre altres.

En canvi, l’espiració és totalment passiva amb la simple relaxació de la musculatura inspiratòria. Tot i així, hi ha certs músculs que es consideren que són espiratoris ja que és necessària la seva intervenció quan es vol fer una espiració forçada. Alguns exemples són els intercostals interns, el transvers de l’abdomen o el recte de l’abdomen.

ESFERA ABDOMINO-PELVIANA

Ens hem d’imaginar els tres elements que hem comentat (diafragma, musculatura abdominal i musculatura del sòl pelvià) col·locats sobre un esquelet, per adonar-nos que formen una cavitat on s’alberguen les vísceres. És una cavitat envoltada per musculatura i l’acció d’un grup muscular influirà molt en els altres grups musculars, però també en el comportament visceral (dibuix). Això és el que s’anomena esfera abdomino-pelviana. És bàsic tenir-ho en compte quan es vol treballar/tractar sobre alguna de les estructures que la forma.

Quan es parla d’esfera abdomino-pelviana també és important tenir en compte la postura, ja que això també influencia. En la següent imatge us vull explicar aquesta relació: quan les curves de la columna vertebral estan distorsionades, sigui per comportaments posturals o per problemes articulars, la pressió que hi ha dins l’esfera abdomino-pelviana es veu alterada, però també aquesta relació entre els grups musculars. El cos té tendència a compensar per solucionar un problema. En el cas que ens importa avui, el dibuix B té una faixa abdominal distesa a causa de l’augment de la curva dorsal de la columna verterbal.

ACTIVITAT FÍSICA EN EL SÒL PELVIÀ

La OMS defineix l’activitat física com qualsevol moviment del cos realitzat pels músculs i que exigeixi un cost energètic. La inactivitat física és la causant d’aproximadament el 21-25% dels càncers de mama i còlon, el 27% de diabetis i el 30% de la càrrega de cardiopatia isquèmica. Llavors, un nivell adequat d’activitat física regular ajuda a:

• Reduir el risc d’hipertensió, cardiopatia coronària, accident cerebrovascular, diabetis, depressió, càncer de mama i còlon.
• Millora la salut òssia i funcional.
• Influencia en l’equilibri calòric i el control del pes.

Si l’activitat física té tants beneficis, per què estic fent una entrada en relació al sòl pelvià? Perquè hi ha disciplines esportives que provoquen una pressió important sobre el sòl pelvià, sigui per l’exercici en sí o perquè el cos no està preparat per fer aquell exercici. En una noticia sortida recentment en el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya deien que “entre el 20% i el 51% de les dones esportistes de 25 a 45 anys pateixen d’incontinència urinària, al marge que tinguin o no fills” (1).

Les disciplines esportives més “perjudicials” són atletisme, bàsquet, voleibol, gimnàstica esportiva, aeròbic, running… perquè provoquen salts repetits que el sòl pelvià ha de contrarestar o absorbir. Si sumem una mala postura en la realització de l’activitat física, un sòl pelvià dèbil, una mala respiració, una faixa abdominal incompetent, és a dir, una esfera abdomino-pelviana inadequada poden aparèixer símptomes com la incontinència urinària.

Amb aquest post no estic dient que no s’hagi de fer exercici, sinó que es faci en unes bones condicions (físiques i de consciència del cos) o que es tingui en compte quina disciplina estem elegint per a què no hi hagi lesions. “No se trata de ponerse una compresa y seguir con tu vida de antes (si es que con una compresa se puede conseguir eso…). Se trata de que vuelvas a poner en forma tu periné y descubras que hay técnicas y accesorios que pueden servir de ayuda en este proceso de reeducación de tu suelo pélvico.” (3)

Abans d’acabar, m’agradaria esmentar algunes activitats físiques que són respectuoses amb el sòl pelvià. Entre les més acceptades hi ha la natació, caminar, el ciclisme o spinning suau, l’aquagym; i en quant a pilates i ioga si hi ha una consciència del cos (control de la faixa abdominal,  co-activació entre l’abdomen i el sòl pelvià i bona respiració) són disciplines que també van molt bé.

Si tot i així, no es vol deixar l’activitat física d’impacte, és important tenir coneixement d’accessoris que poden ajudar a donar suport al sòl pelvià per a què no apareguin els símptomes (ja us en parlaré més endavant). Així com també, realitzar Gimnàstica Abdominal Hipopressiva després de l’exercici físic per compensar l’impacte.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.fisioterapeutes.cat/comunicacio/noticies/noticia.asp?id=4385
2. http://www.who.int/dietphysicalactivity/pa/es/
3. http://www.ensuelofirme.com/deporte-y-suelo-pelvico-2
4. Músculos respiratorios (I. García-Talavera, S. Díaz Lobato, P.R. Bolado y C. Villasante). Hospital de la Paz. 1992

Marta S

Massatge perineal

“La dona arriba a créixer amb la idea que el seu cos és anormal: quan sent desig pel simple fet de sentir-lo, quan no el sent perquè se’n sent mancada, perquè el seu cos produeix pèl, cel·lulitis, pudor, líquids… Veient el que se’ns ensenya, no és estrany que la majoria ens sentim poc preparades per relacionar-nos amb -i confiar en- nosaltres mateixes. Ens han medicalitzat el cos des d’abans que naixem.”

Nascudes per al plaer (Mireia Darder)

Hem estat tres setmanes parlant sobre la microbiota intestinal i la influència que té en els diferents sistemes. Aquesta setmana canviem de tema i tornem a la musculatura del diafragma pèlvic.

Aquest cop us vull parlar del massatge perineal, però abans seria interessant fer un recordatori de la musculatura del sòl pelvià de la qual vam parlar en un post anomenat Pelvic Floor:

• Musculatura limitada per la pelvis, formada aquesta pel sacre i el còccix per la part de darrera, els dos ilíacs pels costats i per davant pel pubis.
• Es divideix en una part anterior o regió urogenital i una part posterior o regió anal.
• La musculatura es dividia en superficial, mitjana i profunda.
• La funció de tota aquesta musculatura era la de sostenir les vísceres i la part baixa de l’abdomen, així com també permetre l’entrada i la sortida.

Llavors, tenint en compte tot això podem profunditzar una mica més en el tema del post d’avui.

El massatge perineal és una tècnica física que es realitza en les embarassades amb l’objectiu de preparar la musculatura, i tots els teixits de la zona pelvica, pel moment del part. Aquesta preparació és necessària perquè la musculatura s’ha d’estirar per a permetre el pas del nadó pel canal del part. La recomanació és iniciar el massatge a la setmana 31-33 de gestació durant 5-10 minuts, 2-3 cops per setmana. Quan s’aproxima la data del naixement, a partir de la setmana 37, augmentar-ho a 5-6 cops per setmana.

Existeix un aparell, anomenat EPI-NO, que pot ser una opció quan ningú pot fer el massatge a la gestant o per incrementar l’estirament, així com també practicar els “pujos” quan l’embaràs està més avançat, sempre amb supervisió d’un fisioterapeuta.

Per a mi és necessari respondre dues preguntes: Per què és important el massatge perineal? i Com es realitza?

• Per què és important?

Com ja vam dir al post, la pelvis femenina forma un cilindre entre el pubis (per davant), el sacre (per darrera) i els espines ilíaques (als costats). Al llarg de la gestació la dona experimenta una sèrie de fluctuacions hormonals que l’ajuden en el desenvolupament del fetus, però també en la preparació del cos pel moment del part. Un exemple seria l’augment dels nivells de l’hormona relaxina, que ajuda a augmentar la laxitud del teixit connectiu i la mobilitat articular i dels òrgans pèlvics.

Però tornant a la forma de la pelvis, el cilindre que forma es divideixen els diàmetres Hodge: superior (promontori del sacre – zona alta del pubis), mig (centre del sacre – zona mitja del pubis) i inferior (còccixs – zona baixa del pubis). El nadó passa a través d’aquests tres cilindres realitzant moviments amb el cos, anomenats moviments cardinals i se’n diferencien 6:

1. Encaixament: Quan el nadó es col·loca a la part més ample de la pelvis. En dones primerenques aquesta posició es pot realitzar un mes abans, sense que això significa que estiguin de part.
2. Descens: Quan el nadó baixa pel canal del part.
3. Flexió: Quan el nadó apropa la barbeta al pit, a causa de la resistència que fan els teixits tous (músculs i lligaments) i les estructures òssies. Aquesta posició del cap permet que el pas sigui més fàcil ja que es troba en el diàmetre més estret del cap.
4. Rotació interna: Quan el nadó rota sobre ell mateix, a causa de la tensió que ofereixen els teixits tous i la part òssia de la pelvis, de manera que el cap queda cap a la símfisis del pubis.
5. Extensió: Quan el nadó separa la barbeta del pit a causa de la direcció de la vagina, cap amunt i cap endavant. Aquest serà el moment en què hi haurà la coronació.
6. Rotació externa: Quan el nadó es col·loca en la mateixa posició en què s’ha encaixat per a permetre el pas de les espatlles. Després ja vindria l’expulsió.

Tot i les fluctuacions de les hormones, la coronació és la fase més important pel sòl pelvià, ja que és quan està sotmès al major estirament i on les persones que assisteixen el part decidiran si es farà episiotomia o no. Llavors s’ha d’avisar a la futura mama que ha d’estar relaxada, controlar les respiracions i connectar amb el seu cos per a poder identificar quin és el moment d’empènyer de nou.

Per tant, el massatge perineal és important perquè augmenta l’elasticitat i afavoreix la circulació sanguínia de la zona facilitant la relaxació d’aquest pla muscular durant el part (FAME). Però, a més a més, hi ha evidència científica que ho avala:

                Cochrane (Beckmann MM, Stock OM) va fer una revisió sobre els efectes del massatge perineal en la reducció del trauma perineal. Van concloure que el massatge perineal reduïa la incidència del trauma que requeria sutura (principalment episiotomia) i probablement també hi havia una disminució del dolor perineal als tres mesos del part (independentment de si s’havia fet episiotomia o no).

                Però hi ha molts altres autors que en parlen: Geranmayeh M (2012), Garrett (2006)…

• Com es realitza?

El massatge perineal consisteix en la introducció dels dos dits a la vagina, més o menys les dues primers falanges, i realitzar traços cap avall i cap al lateral seguint la forma de la vagina de manera intensa i lenta. També es pot mantenir l’estirament si es troba algun punt i combinar-ho amb la contracció-relaxació-estirament. Malgrat aquestes indicacions, és necessari que la tècnica sigui ensenyada per un professional.

S’ha d’utilitzar lubricant i es recomana fer-ho amb guants per preservar el pH de la vagina. Com ja he dit, s’ho pot realitzar la pròpia gestant o la seva parella, sempre amb un entorn tranquil i agradable.

Bibliografia

• El periné femenino y el parto – Blandine Calais-Germain
• Federación de Associacions de Matronas de España (FAME)
• fisiofitwoman.com
• Apunts
• http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1002/14651858.CD005123.pub3/epdf

Marta S

Pelvic Floor

“El cuerpo es el grano de arena que da origen a la perla”

Woodman, Los frutos de la virginidad

Aquest cop us vull parlar dels exercicis dels sòl pelvià (SP), aprofitant que aquesta setmana la Fundació de la Continència de Austràlia celebra la Setmana Mundial de la Incontinència. Aquesta trobada ja ha tingut lloc altres cops impulsada per la ICS (International Continence Society, organització benèfica registrada amb un enfocament de salut global que s’esforça per millorar la qualitat de vida de les persones afectades per trastorns urinaris, intestinals i del sòl pelvià). El tema d’aquest any és animar a la població a adoptar uns hàbits saludables en relació a la bufeta i l’intestí per a prevenir i millorar la incontinència.

L’objectiu d’aquesta Setmana Mundial de la Incontinència és disminuir el percentatges de persones que sofreixen alteracions funcionals del sòl pelvià i que propicien als trastorns urinaris. Les dades d’incontinència són importants ja que afecta a més de 400 milions de persones al món actualment , i concretament a Espanya al 2009 n’hi havia 6,5 milions.

Després d’aquesta introducció us vull parlar del sòl pelvià (SP) i de com es pot treballar la musculatura, ja que aquest simple “entrenament” ajuda en algun tipus d’incontinència.

SITUACIÓ ANATÒMICA

El músculs del sòl pelvià o periné estan limitats per la pelvis, formada pel sacre i el còccixs per la part de darrera, els dos ilíacs pels costats i per davant per l’articulació símfisis púbica. La cavitat que forma es divideix en la pelvis major i la pelvis menor. En la pelvis menor és on es troba la bufeta, l’úter i el recte, en el cas de les dones.

A nivell muscular es pot dividir en superficial, mitja i profunda, però també en la regió anal i la regió urogenital. La disposició dels diferents músculs també provoca que es formin tres canals en el cas de la dona i dos en el cas de l’home, per a la uretra, la vagina i l’anus.

Regió urogenital

Superficial

• Isquio-cavernós: la seva funció és l’erecció del clítoris.
• Bulbo-esponjós: la seva funció és estrènyer la vagina i participa també en l’erecció del clítoris.
• Transvers superficial del periné: contribueix en la fixació del NFC del periné.

Mitja

• Esfínter extern de la uretra: forma l’esfínter voluntari de la uretra.
• Transvers profund del periné: col·labora en el control de la micció.

Profund

• Elevador de l’anus: està format per tres fascicles:
  • Pubo-rectal
  • Pubo-coccigi
  • Ilio-coccigi
• Coccigi o isquio-coccigi

Regió anal

• Coccigi o isquio-coccigi
• Elevador de l’anus
• Esfínter anal extern

La funció de tota aquesta musculatura és la de sostenir les vísceres i la part baixa de l’abdomen, així com també permetre l’entrada i la sortida.

Aquí us deixo un vídeo que he trobat interessant per acabar d’aprendre on estan tots aquests músculs que hem mencionat en aquesta part del post.

https://www.youtube.com/watch?v=jl_0qEvMJTk

EXERCICIS DEL SÒL PELIVÀ

Els exercicis del sòl pelvià són coneguts popularment per exercicis de Kegel o, antigament, per pipi-stop. Es podrien definir com contraccions voluntàries del sòl pelvià, principalment del pla més profund.

L’entrenament del sòl pelvià pel tractament de la incontinència urinària ja es troba descrita en textos antics. En el taoisme xines de fa més de 6000 anys es troben escrits indis que informen d’exercicis similars, així com també Hipòcrates i Galè en l’antiga Grècia i Roma on es creia que l’entrenament d’aquesta musculatura promovia la salut, la longevitat, el desenvolupament espiritual i la salut sexual. Però no és fins el 1936, amb Margaret Morris, que el treball d’aquesta musculatura entre dins la medicina moderna com opció terapèutica i de tractament de la incontinència urinària i fecal. I 1948, Arthur Kegel va ser qui va aconseguir establir la seva pràctica regular.

Les pautes d’entrenament del sòl pelvià han de ser adaptades a la força, a la resistència i al to de cada persona, llavors és necessari una visita amb un/a fisioterapeuta. Tot i això, normalment es fan series de 10 contraccions de 10 segons de duració i 20 segons de descans varis cops al dia amb l’objectiu de treballar la força al principi i després ja aconseguir millorar el to de la musculatura. També és veritat, però, que la musculatura del sòl pelvià es fatiga ràpidament i, si hi ha una debilitat important, és millor reduir el nombre de contraccions i el temps de duració per anar augmentant-ho progressivament. La variabilitat dels exercicis pot ser amb el temps de duració, però també amb el tipus de contraccions (contraccions ràpides, lentes o amb aturades abans d’arribar a la contracció màxima) o amb la posició (estirada, quadrúpeda, dempeus, asseguda…).

Hi ha diferents aspectes importants que s’han de tenir en compte durant l’entrenament del SP, la respiració, l’abdomen i les contraccions parasitàries.

• Respiració. És important no bloquejar la respiració, sinó respirar normalment. Si fos necessària una pauta respiratòria, és millor fer la contracció quan s’està espirant (traient l’aire).
• Abdomen. La musculatura del SP treballa conjuntament (amb sinergia) amb la musculatura més profunda de la faixa abdominal (transvers i oblic intern), anticipant-se a l’augment de pressió en la cavitat abdominal per un determinat moviment. Però això és important reeducar la sinergia i fomentar la contracció de la musculatura profunda de l’abdomen en cada contracció del SP.
• Contraccions parasitàries. Les contraccions parasitàries són aquelles que es desenvolupen quan es demana una contracció del SP i que habitualment són dels músculs glutis, adductors i maseters.

BIBLIOGRAFIA

http://www.continence.org.au/pages/world-continence-week.html

http://www.ics.org/

http://wfip.org/

Price, N., Dawood, R. y Jackson, S.R. (2010). Pelvic floor exercise for urinary incontinence: A systematic literatura review. Elsevier, 67 (4), 309-315. http://dx.doi.org/10.1016/j.maturitas.2010.08.004

Esper que us hagi agradat.

-Marta S-