El son en la gent gran

“El somni em mostra un altre sol, les nostres cares resplendents amb un somriure diferent sense ironia ni rancors, sota els arbres prop d’un riu, juguem amb frases d’altra gent, i en un gest que no m’espero s’amaga sol i em diu…adéu”

Mishima, a la cançó “Em dius adéu“.

L’altre dia, durant una sessió a la feina, les persones grans amb qui treballo em van donar una altra petita-gran lliçó (ho fan sovint). Els fisioterapeutes, per ADN, ens obsessionem una mica amb treballar aspectes funcionals, cosa molt necessària, però va bé que ens recordin que també hem d’escoltar les necessitats “imminents” de qui tenim a davant i no oblidar-nos dels bàsics. L’altre dia gairebé ningú a la sessió havia dormit bé, jo inclosa, fos pel dolor, per patologia o perquè simplement tocava, i tots necessitaven compartir-ho. El son, és molt necessari, i en molta gent gran, no sol ser de qualitat. Pot semblar un fet banal, però si la persona dorm malament crònicament, el nostre tractament estarà condicionat. Així doncs, anem a veure què passa quan ens fem grans, què hem de tenir en compte en les sessions i com podem ajudar-hi els fisioterapeutes…

morfeo

INTRODUCCIÓ

El son és una necessitat biològica bàsica que permet les funcions físiques i psicològiques essencials. Entre les seves funcions principals hi ha:

  • el restabliment dels magatzems d’energia cel·lular (fase NO REM)
  • la regulació de la temperatura corporal (fase NO REM)
  • la restauració de l’homeòstasi del sistema nerviós central (SNC) i la resta de teixits, permetent la reorganització neuronal, la consolidació, la recuperació i l’emmagatzematge de records rellevants, i l’eliminació dels que no ho són, processos clau per l’aprenentatge i la memòria (fase REM).
  • el tractament d’assumptes emocionals no resolts (fase REM)

Algunes d’aquestes funcions quedaríen cobertes en les que anomenem les fases NO REM del son, i altres durant les fases REM o profundes. Passem a veure doncs, les diferents fases del son:

  • Fases NO REM o son d’ones lentes: hi ha una disminució progressiva dels ritmes respiratori i cardíac, així com dels moviments oculars i del to muscular; a més, les ones cerebrals van disminuïnt en freqüència i augmentant en amplitud. Passem de les fases I a la IV i aquest procés dura aproximadament uns 90 minuts.
  • Fases REM o son MOR (moviments oculars ràpids): apareixen a partir d’aquests 90 minuts, moment de màxima profunditat del son. Aquí l’activitat cerebral és ràpida i de baixa amplitud, similar a la vigília, però a diferència d’aquesta, l’activitat ve produïda pels somnis. A més, el to muscular és molt baix, per evitar lesionar-nos, i apareixen els MOR.

Aquestes fases es van alternant al llarg del son. 1 cicle de son sol tenir una llargada aproximada d’entre 90 i 100 minuts, i en solem fer uns 4-5 cada nit. Les hores que hauríem de dormir cada nit aniran en funció de l’edat, l’estat de salut, l’estat emocional entre d’altres factors.

fases son    hores son

Els cicles de vígilia-son venen regulats pels ritmes circadians, uns processos biològics que controla l’hipotàlem i que estan condicionats per la llum ambiental (més informació en aquesta entrada de la Marta). Quan hi ha una alteració en aquests cicles és quan apareixen els trastorns del son o l’insomni. Aquestes alteracions poden aparèixer per causes biològiques (com ara veurem, que per exemple, amb l’edat, hi ha canvis fisiològics que alteren les rutines de son) o per influències externes com la medicació (que pot donar somnolència o alterar els patrons de son habituals), les rutines diàries (si hi ha una bona higiene de la son, de la qual parlarem més endavant, la quantitat d’exercici físic que hem fet durant el dia, l’estat emocional de la persona, els horaris i les quantitats consumides en els àpats, etc.).

DIFERÈNCIES ENTRE EL SON D’UN ADULT JOVE I D’UN ADULT GRAN

Durant la vellesa, els cicles de son pateixen diversos canvis entre els quals podríem destacar:

  • Alteracions dels ritmes circadians, de forma biológica, com a conseqüència de l’envelliment: despertars més freqüents durant la nit i son més lleuger, ja que els canvis de fase es fan de manera més abrupta i les fases de son profunda s’escurcen; major dificultat per conciliar el son i despertar més aviat al matí.
  • Apareixen amb major facilitat trastorns del son com el síndrome de les cames inquietes, narcolèpsia, hiperinsomni, o el trastorn de l’apnea del son (no necessàriament s’associen a l’edat, però sí que augmenten en freqüència).
  • Augmenta la probabilitat de patir una demència, i les demències duen associats trastorns del son. És freqüent que aquestes persones tendeixin a “girar la son”, és a dir, a dormir durant el dia i a deambular durant la nit, ja que dormen molt poc. Les al·lucinacions i altres alteracions de la conducta que moltes vegades van associades a aquestes malalties, també són un hàndicap. Com més avança la demència, més freqüents són aquestes alteracions (per una informació més detallada consulteu la referència nº4).
  • Aparició freqüent de patologies com: úlcera pèptica, reflux gastroesofàgic, insuficiència cardíaca, hiperplàsia de pròstata, artritis reumatoide, etc.; totes elles influeixen en la qualitat del son.

trastorns del son en la demència.gif

HIGIENE DE LA SON (aquestes pautes serveixen per a tothom, però intentaré que siguin més específiques per les persones grans)

  • Mantenir uns horaris regulars, tant a l’hora de llevar-se com a la d’anar a dormir.
  • Mantenir uns bons hàbits alimentaris, tant seguint una dieta equilibrada com controlant les quantitats i el tipus d’aliments que mengem; important també mantenir uns horaris de menjar.
  • Evitar excitants o reduir-ne al màxim el consum (té, cafè, cacau, begudes amb cafeïna, etc), especialment en les 4h prèvies d’anar a dormir.
  • Evitar gran consum de líquid les hores prèvies a anar a dormir.
  • Passejar durant les hores de llum del dia per afavorir la secreció de melatonina a la nit, hormona que ens ajudarà a conciliar el son.
  • Practicar exercicis de relaxació durant el dia i, si cal, previ a anar a dormir (ioga, tai-chi, meditació, etc.).
  • Tenir una rutina prèvia a anar a dormir, associada a aquesta acció: rentar les dents, posar-se el pijama, reduir la quantitat de llum, preparar la roba pel dia següent, etc.
  • Disposar d’un entorn adequat per dormir: silenci, poca o gens de llum, temperatura agradable (18-20º).
  • No fer ús de pantalles (televisors, mòbils, tauletes, ordinadors o altres dispositius), almenys des d’1 hora abans de posar-se a dormir.
  • Realitzar exercici regular durant el dia, però intentar evitar-lo entre 2 i 3h abans d’anar a dormir, ja que té efectes estimulants.
  • Prendre la medicació quan toca (especialment si es fa ús de pastilles per dormir) i tenir en compte la medicació que ens dóna somnolència al llarg del dia, especialment les benzodiacepines, ja que poden influir en el descans nocturn i en el to muscular durant el dia (consultar amb el metge).
  • En cas que la persona tingui al·lucinacions durant la nit (en general, en pacients que ja tenen un deteriorament cognitiu), si no espanten a la persona, només hem d’explicar-li que poden passar i tranquil·litzar-la; però en cas d’influir negativament en l’estat anímic, valorar si són conseqüència d’altres patologies puntuals com una infecció o d’algun dels medicaments que es pren, i tractar farmacològicament si necessari.
  • Altres conductes que poden resultar nocives abans d’anar a dormir: fumar; veure alcohol, usar el llit com a sofà (hem de procurar que el llit només sigui per dormir-hi); quedar-se al llit molta estona si un no es pot adormir (és millor aixecar-se, fer un petit exercici de relaxació o llegir una mica i tornar a posar-se a dormir quan es noti son).
  • Altres conductes que ens poden ajudar: fer-se una dutxa lleugera amb aigua tèbia; prendre una beguda calenta; fer alguna petita becaina durant el dia, però de com a màxim 20-30′ (aquest fet és habitual entre les persones grans ja que el son està més fraccionat durant el dia, però hauria de ser 1 al dia màxim); llegir un llibre abans de posar-nos a dormir.

ALTRES CONSELLS

  • Hem d’utilitzar un coixí que ens cobreixi bé les cervicals, quedant el coll en posició coixins.jpgneutra. En quant al material, dependrà una mica dels gustos de cadascú, però per una informació més detallada podeu consultar l’enllaç nº7.
  • És important recordar que també podem usar coixins per disminuir certes dolències:
    • sota els genolls, si tenim molèsties lumbars i dormim boca amunt,
    • si dormim de costat, per relaxar les lumbars, podem deixar la cama que queda més avall estirada i la de sobre doblegada o, fins i tot, posar un coixí sota aquesta si tenim problemes de ciàtica; una altra opció és col·locar un coixí entre les dues cames semi-flexionades.
    • quan les persones tenen disnea (sensació d’ofec) o molta tos, dormir semi-incorporats (10-15º) els millorarà aquestes sensacions.
  • La postura, a l’hora de dormir també és important: en general, és recomanable dormir boca amunt o de costat; boca terrosa és la posició on més forcem les cervicals. Si tenim dolor en una espatlla, és recomanable no dormir sobre aquell braç.
  • Pel que fa al matalàs, hauria de ser d’una consistència entre mitjana i dura; si és molt tou l’esquena se’n ressentirà; per més informació, mireu l’enllaç nº8.

COM INFLUEIX EL SON EN EL TRACTAMENT DE FISIOTERÀPIA

  • Els canvis del son que pateixen les persones grans fan que hi pugui haver més somnolència i tendència a dormir durant el dia, fet que pot augmentar el risc de caigudes.
  • La medicació, també és un factor clau, que influirà en el to muscular, l’estat d’alerta (risc de caiguda) i la possible presència d’alteracions cognitivo-conductuals conseqüència del seu mal ús o mala absorció (confusió, deliri).
  • Així mateix, un mal descans reiterat en el temps pot comportar canvis d’humor, problemes d’ansietat, etc., que hem de validar i valorar dins les nostres sessions.

(*Per a una informació més detallada, podeu consultar la GPC de la SEGG, la qual podeu descarregar al següent enllaç).

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Recordeu la importància dels bàsics 🙂

 

Bibliografia

  1. https://www.iis.es/que-es-como-se-produce-el-sueno-fases-cuantas-horas-dormir/
  2. http://asenarco.es/estructura-y-funciones-del-sueno/
  3. https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/004018.htm
  4. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200014
  5. https://www.efesalud.com/dormir-de-forma-saludable-en-la-vejez-higiene-del-sueno/
  6. https://www.iis.es/trastornos-del-sueno-personas-mayores-insomnio-ancianos-tratamiento/
  7. https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/consejos/elegir-almohada
  8. https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/informe/colchones-cual-me-compro-536074/las-claves-de-la-eleccion

Imatges

*”En los brazos de Morfeo” de William Reynolds Stephens.

*http://asenarco.es/estructura-y-funciones-del-sueno/ (imatges 2 i 3)

*http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200014 (imatge 4)

*https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/consejos/elegir-almohada

-Anna-

DIABETIS GESTACIONAL

“vivimos lo bastante bien y el suficiente tiempo como para irnos deteriorando de forma lenta.”

¿Por qué las cebras no tienen úlcera? (Robert M. Sapolsky)

LA DIABETIS

La diabetis es defineix com la presència augmentada de sucres en sang a causa d’un defecte en la secreció de la insulina. Actualment es considera un fenomen epidèmic, ja que la prevalença ha augmentat de 4,7% el 1980 fins a 8,5% el 2014. Això en nombres significa que el 1980 hi havia 108 milions de persones diagnosticades de diabetis i que el 2014 havia augmentat fins a 422 milions. Es preveu que aquesta xifra vagi augmentant amb els anys.

Abans d’endinsar-nos més en aquests termes, hem d’entendre com funciona el cos en relació a la insulina i els sucres(*).

(*a partir d’ara parlarem de glucosa, enlloc de sucre ja que la majoria dels sucres que s’ingereixen són descomposats en glucosa.)

  • Insulina: funció

El pàncreas és l’estructura que allibera la insulina. Aquest òrgan, localitzat darrera de l’estómac, té una funció exocrina (alliberar enzims per afavorir la digestió) i una funció endocrina (producció d’hormones, entre elles la insulina).

La insulina és una hormona amb múltiples funcions, per exemple activa el sistema de creixement cel·lular, modula gens, afavoreix la síntesi de proteïnes, etc.; però la més important és la seva capacitat per introduir la glucosa dins les cèl·lules. Per explicar el mecanisme en què succeeix això habitualment es recorre a la imatge d’una comporta que permet l’entrada de la glucosa dins la cèl·lula i la insulina és la clau per obrir-la. La versió més científica d’aquesta explicació seria que totes les cèl·lules tenen un receptor que reconeix la insulina; i quan s’ajunten es produeixen unes reaccions en cadena fins a provocar l’activació del transportador de la glucosa, anomenat GLUT1, GLUT2, GLUT3… en funció de la cèl·lula, i que permet que la glucosa entri.

Quan la ingesta de glucosa és massa alta, no es pot quedar circulant per la sang ja que sinó es cristal·litza, així que s’emmagatzema en altres formats. Un exemple és el glucogen a nivell hepàtic i muscular, o els triglicèrids en el teixit adipós.

Però la cosa es complica més encara, ja que no totes les cèl·lules són dependents d’insulina. Amb això vull dir que les cèl·lules que formen el cervell, el sistema immunitari, el teixit mamari, el sistema gonadal i els músculs (quan estan en moviment) són capaços d’introduir la glucosa sense la necessitat d’activar el transportador, és a dir, sense insulina. L’evolució ha permès això per assegurar la supervivència de l’individu i de l’espècie, ja que són estructures molt importants. Aquests òrgans se’ls anomenen: òrgans no-insulinodependents.

  • Insulina: resistència

Parlar de resistència a la insulina significa que aquesta hormona no funciona bé. Això provoca que el pàncrees continuï alliberant més insulina per intentar que la glucosa entri dins les cèl·lules, però també que s’obtingui l’energia a través d’altres mètodes: lipòlisi (degradar grasses), glucogenòlisi (degradar glucogen) o neoglucogènesi (crear glucosa a partir d’aminoàcids).

Aquesta reacció és beneficiosa si succeeix de forma puntual, per exemple durant un dejú; però pot ser un gran problema si es torna crònica. Tumors, Alzheimer, HTA, ovaris poliquístics són alguns dels exemples del que pot provocar una resistència a la insulina mantinguda en el temps.

Però a  més a més, la resistència a la insulina forma part de la resposta inflamatòria. L’objectiu d’això és prioritzar que la glucosa arribi a aquells òrgans importants: cervell i sistema immunitari. Abans la inflamació tenia a veure amb infecció o ferides, però actualment la inflamació està molt més present. En algunes entrades anteriors ja hem parlat de la inflamació de baix grau (aquí), de l’obesitat i la inflamació (aquí), del síndrome metabòlic (aquí) o la relació amb el cortisol (aquí). Podríem quasi afirmar que quan una persona té una malaltia crònica que produeix inflamació té més possibilitats de tenir resistència a la insulina, i en el futur síndrome metabòlic.

Arribats fins aquí crec que ja podem intuir què és la diabetis: malaltia crònica que es caracteritza per un augment de la quantitat de glucosa en sang. N’existeixen diferents tipus:

  • Tipus I: Destrucció de les cèl·lules pancreàtiques que creen insulina per part del propi cos. Es diagnostica habitualment durant la infantesa.
  • Tipus II: La producció d’insulina és correcta, però el cos no la reconeix. Aquesta va associada moltes vegades a l’edat, l’obesitat i la resistència a la insulina.
  • Tipus alada: És una diabetis tipus I, però que la quantitat d’anticossos és més baix fent que aparegui més tard.
  • Relacionada amb la Fibrosis Quística
  • Secundària a medicaments: Els glucocorticoides o els immunosupressors en són alguns exemples.
  • Gestacional

DIABETIS GESTACIONAL

Durant l’embaràs la mare es manté en un estat constant d’inflamació influenciat per les hormones que allibera la placenta, les quals ajuden en el desenvolupament del bebè.

El transport de glucosa al bebè es fa a través de transportadors GLUT1, que són independents d’insulina. Això és així per assegurar l’entrada de glucosa sense límit, ja que és un dels nutrients més importants. Però, a més a més, la futura mama desenvolupa una disminució a la sensibilitat a la insulina, és a dir, crea una certa resistència a la insulina.

Totes les dones que hagin sigut mares saben que es fa l’odiós Test de O’Sullivan. Aquest test serveix per veure si hi ha una bona tolerància a la glucosa durant l’embaràs i descartar la diabetis gestacional. Actualment estan sorgint varies crítiques ja que la sensibilitat a l’error és alta, hi ha una variabilitat de diagnòstic entre països i genera molt d’estrès a la mare.

La prevalença de la diabetis gestacional és del 9,4%, segons dades del 2014.the-meter-3310287_960_720.jpg

  • Què suposa pel bebè?

La diabetis gestacional directament no pot danyar al bebè, però provoca que li arribi més energia de la que necessita per créixer. És a dir, el nivell de glucosa en sang del bebè és alta, fent que el seu pàncreas estigui creant més insulina. Al tenir energia sobrant, l’emmagatzemarà en forma de greix. Habitualment són recent nascuts amb macrosomies, és a dir molt grans.

Quan els bebès són tan grans hi ha major possibilitats de cesària, de sofrir dany en les espatlles durant el part o problemes propis de salut quan sigui adult (síndrome metabòlic). Alguns estudis ho correlacionen també amb major risc d’autisme.

  • Com es pot tractar?

Les mesures més eficaces estan relacionades amb l’estil de vida que tingui la mare. És a dir, controlar l’alimentació i l’augment de pes, realitzar activitat física amb certa intensitat i adaptada a la situació (aquí).

Però també s’ha vist que si la mare es pren un bon probiòtic ajuda a millorar el control de la glucosa.

BIBLIOGRAFIA

 

-Marta S.-