Maltractament a la gent gran

M’hauria agradat tenir aquesta entrada llesta al mes de juny, perquè precisament el dia 15 se celebra el Dia Internacional de Presa de Consciència sobre el Maltractament i l’Abús a les Persones Grans. Tal i com jo ho veig, no hauria de ser necessari que existís un dia així perquè no hauria d’existir ni el maltractament cap a les persones grans, ni cap altra forma d’abús contra cap col·lectiu. Però també s’ha de tocar de peus a terra i aquesta és, com tantes altres, una realitat a la que no solem prestar gaire atenció i que no coneixem a fons. Així doncs, m’he proposat coneixer-la una mica millor i intentar veure què s’està fent per prevenir-ho i solucionar-ho.

“Un acià que mor és una biblioteca en flames” – Xavier Aldekoa.

CONCEPTE

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el maltractament cap a les persones grans com “un acte únic o repetit que causa dany o patiment a una persona d’edat avançada, o la manca de mesures adequades per evitar-ho, que es produeix en una relació basada en la confiança”. Aquest tipus de violència constitueix una violació dels drets humans (1,2).

No va ser fins al 2002, amb la Declaració de Toronto per la Prevenció Global del Maltractament a les Persones Grans, que es va establir una mica de consens sobre la definició, i on es va posar de manifest que: no existia cap marc legal ni per la prevenció ni la denúncia del maltractament cap a les persones d’edat més avançada; que calia perspectiva de gènere per enfocar-ho; que no és un problema d’una part del món en concret sinó que afecta a nivell global, però que en cada cas cal tenir en compte el context cultural i socio-econòmic per entendre l’arrel del problema i abordar-lo; que és necessària la formació, tan dels professionals d’intervenció directa com de la societat; i que fa falta un abordatge intergeneracional i multidisciplinar (3).

DADES

La OMS ho considera un problema de salut pública. Segons una revisió de 2017 (amb dades de 52 estudis que contenen informació de 28 paísos amb diferent desenvolupament), un 15’7% de les persones de més de 60 anys havien patit maltractament, almenys, 1 vegada en l’últim any. Però, probablement la xifra real sigui molt més alta, ja que es calcula que només es denuncien 1 de cada 24 casos. La culpa, la por i la vergonya són molt presents en aquests casos perquè els maltractadors solen ser de l’entorn més íntim de la persona afectada (1).

Pel que fa a entorns residencials, hospitalaris, etc., no hi ha dades concloents, però tot porta a pensar que les xifres són encara més elevades que dins la comunitat. En una estimació en base a alguns estudis es conclou que un 64,2% (!) dels treballadors va infligir alguna de les formes de maltractament en l’últim any (1).

La prevalença, a nivell mundial, s’estima que és d’entre un 1 i un 10%, però segurament sigui més (2).

Si la progressió segueix com els últims anys, i estimant que la població major de 60 anys, que era d’uns 900 milions de persones l’any 2015, passarà a ser de 2000 milions el 2050, llavors el número de persones grans maltractades podria arribar a 320 milions (1).

*Aquí podeu veure un resum gràfic de les dades de, fins a 2016, publicat per la OMS.

Si ens centrem a la Diputació de Barcelona (repartit pels seus diferents municipis), “durant el 2019 es van detectar 392 casos de maltractaments en 42 municipis, 238 a dones (76%) i 94 a homes (23,97%). El perfil de la persona maltractada, segons dades del 2017, és en un 80% dels casos una dona, d’entre 80 i 84 anys, sense deteriorament cognitiu i que necessita suport per a les activitats bàsiques de la vida diària“. En la majoria de casos el maltractador és el fill, i sol ser en forma de maltractament psicològic, negligència o abús econòmic (4).

TIPUS DE MALTRACTAMENTS

Poden ser de tipus físic, sexual, psicològic o emocional; també per raons econòmiques o materials; abandonament; negligència (intencional o per omissió); i menyspreu greu de dignitat i manca de respecte (1,2). N’hi ha d’altres tipus, com ara l’ús de contencions, l’edatisme, o el síndrome de l’àvia esclava, però aquests no consten en totes les publicacions com a tal, i per això costa més trobar-los (5).

El més habitual i el més denunciat és el maltractament psicològic, seguit a certa distància del físic (que és molt poc denunciat pel propi afectat, i és més aviat la família o representant de la persona qui ho fa), i a molt poca distància hi ha l’abús econòmic. Després segueixen les negligències (també molt més denunciades pels familiars o representants) i finalment, els abusos sexuals (1).

FACTORS DE RISC (1)

• Individuals: la mala salut físic i mental de la persona afectada, així com el seu gènere (les dones es veuen més afectades per alguns tipus de maltractament i la probabilitat de què l’abús sigui més greu i continuat que sobre un home, augmenta).
• Relacionals: el fet de compartir espai amb l’agressor, la dependència econòmica i el fet ser cuidador d’una persona amb dependència i/o deteriorament cognitiu (i si a més hi ha situacions disfuncionals en la família) són factors que generen estrès i poden augmentar la probabilitat de maltractaments.
• Comunitaris: l’aïllament social i la conseqüent manca de recursos (materials, personals, econòmics, etc.).
• Socio-culturals: edatisme, creences com la fragilitat i la dependència generalitzada de la gent gran respecte a la resta, tabús, manca de suport (familiar, econòmic, assistencial, etc.), sistema de successions i drets de terres que afecten les distribucions de poder i recursos dins la família, debilitament de les relacions familiars, entorns físics poc facilitadors, manca de formació (professionals i societat), entre d’altres.

A les imatges que hi ha a continuació, extretes de la referència nº5, podem veure que la OMS els classifica segons si el factor de risc afecta a la víctima o al maltractador:

PREVENCIÓ

Existeix una gran diversitat d’estratègies per fer front a aquest problema, ja que l’abordatge ha de ser multifactorial (i de moment hi ha molt poca evidència sobre la seva efectivitat). La OMS les divideix en dos tipus (1):

Estratègies per prevenir:

• Campanyes de sensibilització per al públic i els professionals
• Detecció (de possibles víctimes i agressors)
• Programes intergeneracionals a les escoles
• Intervencions de recolzament als cuidadors (gestió de l’estrés, autocura, etc.)
• Polítiques sobre l’atenció en residències per definir i millorar el nivell de l’atenció
• Formació sobre la demència dirigida als cuidadors

Estratègies per intervenir:

• Notificació obligatòria del maltractament a les autoritats
• Grups d’autoajuda
• Cases refugi i centres d’acollida d’emergència
• Programes d’ajuda psicològica dirigits a les persones que infligeixen els maltractaments
• Telèfons d’assistència que proporcionen informació i derivació
• Intervencions de recolzament als cuidadors

El Consell de Piscologia d’Espanya, per la seva banda, afegeix diversos matisos i estratègies que m’agraden per complementar les anteriors (6):

• Pel que fa a les campanyes de sensibilització, fa èmfasi en posar en valor a la gent gran, i no en els maltractaments en sí mateixos.
• Aposten per promoure la participació de la gent gran dins de la comunitat, no només a través d’activitats intergeneracionals, fomentant així les relacions socials i el fer xarxa.
• Eliminació del llenguatge estigmatitzant, fent èmfasi en els mitjans de comunicació.
• Establir serveis específics per l’atenció del maltractament cap a les persones grans (incloent telèfons d’ajuda que no puguin ser rastrejats, similars als que es fan servir per atendre en casos de violència de gènere).
• Promoure un bon disseny ambiental, que faci els entorns més accessibles, segurs, cómodes i significatius.
• Potenciar l’atenció psicològica per als majors de 60 anys.

*A Catalunya, hi ha un Protocol que va elaborar la demarcació de Girona de la Generalitat de Catalunya l’any 2007. El 2016, la Diputació de Barcelona, va elaborar una guia d’atenció a les situacions de maltractament dels usuaris del Servei de Teleassistència.

*A nivell estatal no he estat capaç de trobar cap protocol concret. Sí que l’IMSERSO va elaborar, també l’any 2007, un manual amb l’aportació espanyola als avenços internacionals en l’adaptació lingüística i cultural d’un instrument de detecció de sospita de maltractament cap a les persones grans. El podeu trobar aquí.

Ja per acabar voldria comentar un fet: només a Catalunya, per exemple, la Fiscalia ha obert 36 diligències penals (i pujant) per la gestió que s’ha fet de la pandèmia en algunes residències (7). Però això seria quedar-nos curts i criminalitzar un sector que ha patit, com el que més, la violència institucional, amb un abandonament de les administracions que ve de lluny. Per això em resulta més interessant el que han fet les Nacions Unides, que aquest any han dedicat el dia de la conscienciació del maltractament cap a les persones grans a la pandèmia mundial de Covid-19, elaborant un document amb un resum de les polítiques institucionals que han tingut un impacte directe sobre aquest grup de població (8). El podeu consultar aquí. Ja us dic ara que aclapara.

Sabia que les dimensions del fenomen del maltractament a la gent gran podien ser més grans del que esperava, però després de llegir dades, realment és un problema del que només veiem una petita part i que va seguit d’una base que no podem ni imaginar. Per reflexionar-hi una estona…

Bibliografia

1.  https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/es/
2. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/elder-abuse
3. https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/alc_toronto_declaration_es.pdf?ua=1 (Declaració de Toronto, 2002).
4. https://www.social.cat/noticia/12289/sincrementen-els-casos-de-maltractament-a-gent-gran-durant-el-confinament?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&utm_campaign=socialpuntcat
5. Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.
6. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=6875
7. https://www.social.cat/noticia/12309/la-fiscalia-eleva-a-36-les-diligencies-penals-obertes-per-la-gestio-de-la-pandemia-a-les-r
8. https://www.un.org/es/observances/elder-abuse-awareness-day

*Per més informació teniu aquí un webinar de Matia Fundazioa sobre el tracte digne a la vellesa. Analitzen si, com a societat, ho estem fent bé o no.

*També podeu veure un vídeo amb el manifest, d’aquest 2020, del president de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontología (SEGG).

Imatges

*https://alzheimercatalunya.org/

*www.abc.es

*Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.

*www.qida.es

-Anna-

La història de vida en fisioteràpia geriàtrica

Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.

“Tots tenim una història que mereix ser explicada“.

La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.

Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).

La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.

I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?

Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.

Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?

He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:

• Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
• Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
• Ocupacions que tinguin sentit per ella.
• Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
• Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.

Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.

Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?

Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.

Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?

Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències té pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.

 

Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.

 

Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)

*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.

*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.

*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.

*http://www.acpgerontologia.com/index.html

*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/

*https://www.fundacionpilares.org/modeloyambiente/materiales-utiles/publicacion/el-libro-de-la-memoria-historia-de-vida/

*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/

-Anna-

Zones blaves

Potser us pensareu que m’he equivocat a l’hora de preparar aquesta entrada, però no, no pretenc fer una reivindicació sobre l’aparcament a Barcelona, no… Mentalment necessitava sortir-me una mica dels temes més tècnics i, a més, sabeu que de tan en tan m’agrada parlar-vos de curiositats. Doncs bé, a raó d’un article d’una fotògrafa anomenada Arianne Clement vaig descobrir el concepte zones blaves, per mi, completament desconegut fins llavors.

“Envejecer es todavía el único medio que se ha encontrado para vivir mucho tiempo“. – Charles Augustin Sainte-Beuve

El concepte va nèixer l’any 2005 a partir d’un article que va publicar la revista National Geographic en base a les observacions de dos demògrafs, Gianni Pes i Michel Poulai. Van veure que hi havia una zona a Sardenya on existia una alta concentració de població centenària. Després, l’investigador Dan Buetter, va descobrir-ne 4 més al món. Els habitants d’aquestes àrees comparteixen característiques i estils de vida que contribueixen a què l’esperança de vida sigui excepcionalment alta.

-En total al món n’hi ha 5 i són:

• La regió de Villagrande Strisaili, a l’Illa de Sardenya, Itàlia.
• L’Illa d’Okinawa, al Japó.
• L’Illa d’Ikaria, a Grècia.
• La Península de Nicoya, a Costa Rica.
• La ciutat de Loma Linda, al sud de Califòrnia, Estats Units.

-Cadascuna té factors diferents que ajuden a què els seus ciutadans tinguin tendència a passar dels 90 i, fins i tot, dels 100 anys, però com també podeu veure a la il·lustració, hi ha una sèrie de característiques que ho fan possible:

• Predisposició genètica.
• Bon clima (i que hagi espais naturals i fàcil accès a aliments sans).
• Moure’s de forma natural (caminar, cultivar l’hort, pujar i baixar escales, etc.) i com a rutina.
• Mantenir una dieta, principalment, a base de fruita i verdura, no emplenar-se mai del tot i beure una mica de vi cada dia.
• Mantenir els vincles amb la família.
• Tenir sentiment de pertinença dins la comunitat.
• No tenir pressa.
• Tenir un propòsit a la vida.
• Cultivar la fe i l’espiritualitat.

Després de llegir-ho no he pogut evitar pensar en l’entrada que us vaig compartir fa uns mesos sobre com prevenir les malalties neurodegeneratives. Tots aquests factors aquí comentats, apareixien també a l’article. Però comentem una mica què fa especial a cada regió:

• A Villagrande Strisaili, molta població es dedica a la pagesia, cosa que els assegura activitat física regular, a més d’aportar-los sentit a la vida i de pertinença a una comunitat que sap que els necessita. Entre els aliments estrella que consumeixen hi ha la llet de cabra, l’ordi mòlt com a cereal principal, el fonoll (ric en fibra i molt diurètic) i les infusions de card marià (antioxidant i antiinflamatori).
• A Okinawa basen la seva dieta en el consum de verdures, i també incorporen de forma important el boniato (ric en flavonoides i carbohidrats complexes; la varietat més típica és de color morat i es diu imo), la cúrcuma (millora el risc cardiovascular), els melons amargs, l’all, el tofu, l’arròs integral, el té verd, els bolets shiitake i les algues. Viuen en comunitats peatonals i tenen tots un “moai” (recordeu, una xarxa de persones compromesa) que cuiden i mantenen tota la vida; a més, cultiven el fet de tenir un propòsit clar a la vida (ikigai).
• A Ikaria tenen una variant de dieta mediterrània, on mengen molta patata, bastant llegum i el que ells anomenen horta, una sèrie d’herbes que qualsevol rebutjaria, però que allà utilitzen per fer-se amanides o cuinar al vapor. Altres aspectes que fan especials als seus habitants és que cada dia fan migdiada, practiquen sexe almenys 2 vegades per setmana i beuen una copa de vi al dia (ric en antioxidants, polifenols i reducció dels nivells de cortisol) i cafè (també ric en polifenols). Fan activitat física, però no reglada, és a dir, fan activitats que els obliguin a moure’s, com cultivar l’hort, procuren no mecanitzar massa les feines de casa i desplaçar-se sempre a la feina o a comprar a peu.
• A la Península de Nicoya, per la seva banda, cultiven “frijoles” (que van passar a ser la llegum de referència perquè tenen més antioxidants), blat de moro (aporta més calci i ajuda a desencadenar aminoàcids que altres farines no aconsegueixen) i carbassa (que és el substitut de l’arròs blanc, aportant més fibra), els pilars de la seva alimentació, a més d’altres tubercles i fruites com el pejibaye, el ñame, el caimito o el papaturro. També cultiven molt la seva fe, mantenen cercles socials estrets i tenen activitat física de baixa intensitat de forma constant.
• Loma Linda és, potser, el cas més especial de tots. La seva població és majoritàriament devota dels Adventistes del Seté Dia (religió) i, com a tal, segueixen una “dieta bíblica”, fet que fa que visquin, de mitjana, 10 anys més que la resta de nord-americans. Consumeixen bàsicament cereals integrals, llegums, fruits secs, soja, alvocats i salmó, i gairebé no prenen làctis, carn o ous, i el porc i el marisc els tenen prohibits. A més, la ciutat és majoritàriament peatonal.

 

No puc evitar, després d’aquesta entrada, reflexionar sobre el tractament que, com a societat, estem donant a les persones grans durant aquesta pandèmia mundial. Per una banda, s’ha observat que, a priori, són les persones amb més risc d’agreujament i mort per culpa de la Covid-19 i s’ha intentat protegir-les, fent que fossin els primers a tenir prohibit sortir de casa. Molta gent s’ha solidaritzat amb la seva situació i s’ha organitzat en xarxes veïnals per fer-los arribar allò que necessitéssin. Però arribada l’hora de la veritat, l’hora en què el colapse del sistema sanitari començava a ser evident, aquest paternalisme inicial ha agafat forma del tot i ha esclatat en forma d’exclusió de l’atenció sanitària en alguns llocs, amb arguments tan pobres com: “ja tenen la vida feta” o “tenen menys probabilitats de sobreviure”. I dic això perquè segueix imperant un edatisme aberrant en les decisions político-socials. La vida d’una persona gran no és menys vàlida que la d’una persona més jove pel simple fet de l’edat; les vides són valuoses en funció del valor que nosaltres i les persones del nostre voltant els donem, i punt. I no oblidem, que les persones grans segueixen tenint poder de decisió. Per molt que el risc de complicacions de la infecció sigui més elevat, també són persones que poden assumir riscos i prendre les seves decisions. Mantenint la distància social i protegint-se adequadament tenen el mateix risc que qualsevol altre de contraure la malaltia. Malgrat que em mantinc pessimista pel que fa als aprenentatges que uns i altres farem d’aquesta experiència, jo necessitava fer aquest alegat a favor de la gent gran. Parlem de la generació que ha forjat la base del que ara som. El dret a la vida és universal.

 

Bibliografia

https://mymodernmet.com/es/arianne-clement-retratos-adultos-mayores/

https://cenie.eu/es/blog/zonas-azules-los-paraisos-de-la-longevidad

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2020-02-10/zona-azul-lugares-mundo-vivir-cien-anos_2448231/

https://www.traveler.es/viajeros/galerias/zonas-azules-lugares-mas-longevos-del-planeta-blue-zones/2403/image/128984

http://envejecimientoenred.es/el-secreto-de-la-longevidad-en-las-zonas-azules-nueve-razones-para-vivir-mas/

https://www.nationalgeographic.es/ciencia/2017/06/te-desvelamos-los-secretos-para-vivir-hasta-los-100-anos

Imatges

infotiti.com

Sardenya: Enrico Spanu (sardegnaturismo.it)

Okinawa: bluezones.com

Ikaria: oscar-ramirez.blogspot.com

Nicoya: vozdeguanacaste.com

Loma Linda: teinteresa.es

-Anna-

Fisioteràpia en temps de confinament

La pandèmia de COVID-19 fa molts dies que dura, i som conscients que ja haureu pogut trobar molts recursos. Malgrat tot, des d’Apapatxar fa molts dies que treballem en aquesta entrada, i l’hem retrassada perquè no havíem volgut alterar el calendari previst fins ara. Aquests dies és inevitable reflexionar sobre la nostra professió, especialment tenint en compte que és una feina que, majoritàriament, necessita del contacte per fer-se; i sense gaire presència dins la sanitat pública, tot i que és un fet que fa temps que reclamem. És important que reivindiquem el nostre paper, que donem valor a les moltes accions que podem aportar i que ho aprofitem com una nova oportunitat per donar a conèixer a la població tot allò que som capaços de fer .

M’he proposat fer un llistat de totes aquelles feines que pot fer un fisioterapeuta en temps de confinament (i segur que me’n deixaré, així que, si us plau, ajudeu-me). Dividiré la classificació entre els que poden treballar presencialment en un hospital o residència i els que no (perquè ho solen fer en una clínica privada, centre de dia, gimnàs, centre d’estètica o qualsevol altre local que avui dia no pugui prestar servei; o no hauria de, però aquí ja entrem en un tema molt gros que dóna per una altra entrada tot solet). Però sobretot, pretenc fer un llistat de recursos útils per la població.

“Somriurem quan tot falli
Abraçarem el temps junts quan el món s’encalli
Somriurem quan tot falli
Guardo una vida a cada instant”

Somriurem – Txarango

FISIOTERAPEUTES PRESENCIALS

• Als hospitals: la gent, en general, no ho sap, però el fisioterapeutes que hi ha dins les UCI poden millorar la funció pulmonar (el reclutament alveolar i, per tant, l’oxigenació; drenar secrecions; mantenir la funcionalitat de la musculatura inspiratòria, etc.) i l’estat del sistema músculo-esquelètic dels pacients. Això és bàsic perquè estiguin menys dies a la UCI, al propi hospital i perquè després, quan tornin a casa, siguin el més independents i autònoms possible (per més detalls, aquí). Deixo una sèries de documents al respecte:

  • Physiotherapy management for COVID-19 in the acute hospital setting: clinical practice recommendations. (En castellà, aquí)

  • Recomendaciones generales sobre fisioterapia para manejo de paciente de COVID-19 (fecha 26 marzo) de la SEPAR.

  • Antonio Cuesta-Vargas, ens facilita al seu web la Guía Clínica de derivació a fisioteràpia respiratòria i Covid-19, traduïda i adaptada per la, també fisioterapeuta, Rachel Moses.
  • Exercicis per pacients ingressats per COVID-19 (realitzat per l’equip de l’Hospital La Paz de Madrid).
  • Com a exemple més pràctic, a l’Hospital Son Llàtzer, de Mallorca, han preparat vídeos amb exercicis que es projecten als televisors de les habitacions perquè els pacients que ja estan una mica més recuperats els puguin fer.
  • Home and Community-Based Physical Therapist Management of Adults With Post–Intensive Care Syndrome (Fisioteràpia per a adults amb síndrome post cures intensives a nivell comunitari i domiciliari).

Així mateix, també es necessiten els fisioterapeutes que atenen altres situacions de pacients aguts com poden ser per un ictus, i que aquests dies s’està deixant de banda, però això comportarà situacions greus de dependència a posteriori. No oblidem que els fisioterapeutes són també professionals sanitaris. Poden ajudar en tasques de coordinació i logística, ajudant a organitzar llits, sales, material, etc. o apropant a tots els familiars malalts a les seves famílies a través de videotrucades, o atenent els telèfons per informar a la població.

• A les residències: els professionals en aquest àmbit, així com qualsevol treballador d’aquest sector, són els oblidats, els que estan treballant amb menys recursos (de seguretat i econòmics, que afecten les condicions de treball). Tot i així aquests professionals segueixen vetllant per la salut dels residents, s’ajuden colze a colze amb qualsevol dels seus companys (tinguin la professió que tinguin) i estan a primera línia donant suport a les persones a qui sempre releguem a últim lloc, les persones grans.

FISIOTERAPEUTES CONFINATS

Els fisioterapeutes que no poden treballar són tots aquells que es queden a casa per responsabilitat, tot i saber que, segurament, molts d’ells hauran de tancar el seu centre privat. I també hi ha aquells assalariats a qui han aplicat un ERTO, o tots els falsos autònoms que també es queden a casa per responsabilitat, no només perquè no puguin treballar. I tots els professionals que treballen a domicili i dels qual tampoc ningú se’n recorda mai, però que també es queden a casa per garantir la seguretat dels seus pacients i la seva pròpia.

I tots nosaltres patim per les conseqüències que tindrà això per les persones de qui tenim cura, però hi ha un seguit d’accions que estem duent a terme per pal·liar al màxim els efectes negatius del confinament:

• Pautem exercicis pels nostres pacients, per aquells que esteu sans però voleu mantenir-vos-hi, però sobretot per qualevol persona que tingui patologies prèvies, per les persones grans, que tenen uns requeriments específics en aquest sentit o per dones embarassades. A continuació us deixo un seguit de recursos de companys i companyes que us poden ser d’ajuda (i afegiu els que hi creieu convenients):
  • Per pacients amb EPOC: el Colegio de fisioterapeutas de Galícia, ens comparteix 2 documents amb exercicis i consells per aquests pacients (aquí i aquí); així mateix, la nostra companya Tina Delgado, comparteix informació interessant en quant a patologies respiratòries al seu Instagram de Cefirec Fisio Respi, i també us convida a que compartiu dubtes i consultes amb ella (tant per adults com per nens).
  • Per pacients diabètics: el Colegio de Fisioterapeutas de Castilla y León ha elaborat una sèrie de 5 vídeos amb exercicis; també podeu tenir accès a altres consells.
  • Per pacients amb patologia cardiovascular: hi ha 3 documents interessants al web del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya (CFC) (
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/ejercicios-pcte-cardio-1_b.pdf
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/pacte-cardiovascular-2_borg.pdf
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/pacte-cardiovascular-3_b.pdf)
  • Per persones grans: nosaltres us vam compartir un document amb exercicis molt senzills; també podeu accedir al vídeo que ha elaborat la comissió de geriatria del CFC o aquí. I per a professionals que necessiteu idees i una bona plataforma, podeu optar per Vivifrail.
  • Per persones amb malalties neurodegeneratives i dany cerebral adquirit: us podeu dirgir al twitter dels companys del Parc Hospitalari Martí i Julià de Girona, on pengen vídeos il·lustratius. També els companys de Vithas NeuroRhb han obert un canal telemàtic amb consells de fisioteràpia i neuropsicologia.
  • Per dones embarassades: podeu resoldre dubtes posant-vos en contacte amb la fisioterapeuta Marta Seguí (la meitat d’aquest blog), a través de la seva web i el seu instagram; l’Instagram de la fisioterapeuta i osteopata Maria Carrillo, on podreu veure consells i vídeos amb exercicis.
  • Informació per pacients del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya: via web, i l’enllaç al canal de telegram, on trobareu els exercicis, infografies, vídeos, etc. per seguir si esteu confinats, per problemàtiques específiques, pels que teletreballeu, etc.
  • Altres canals interessants (per persones sanes que us voleu mantenir actives): Plan Be Fisioteràpia, de la Clara Bergé, on ens proposa reptes cada dia que inclouen als petits, a la gent que ha d’estar asseguda en una cadira, que ha passat molts dies al llit, als que teletreballeu moltes hores… (una currada!); l’Instagram del Centre de Fisioteràpia Laura Ibañez Sanz, on pengen tot tipus de consells, exercicis de ioga i pilates per mantenir-nos en forma; la Clara Nebot, obre  temporalment de forma gratuïta el seu web amb exercicis posturals; el Colegio de Fisioterapeutas de Madrid ha elaborat 4 infografies segons el nostre nivell d’activitat física, perquè fem uns exercicis o altres.
• Fem seguiment telemàtic (telèfon, mail o vídeotrucada) dels nostres pacients, per resoldre dubtes, per guiar-los, per saber com es troben i per animar-nos mútuament, tampoc cal dissimular. De cara als professionals, la Chartered Society of Physiotherapy ha elaborat una guia amb consells per fer aquest seguiment telemàtic.
• Ens hem organitzat en una xarxa de voluntariat que ha muntat el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya per tal de donar suport a la població (més informació aquí).
• Aprofitem per educar en salut. Així que us recordem que us recordem que us heu de moure, que us heu de rentar bé les mans, que heu de tenir rutines, que heu riure i cultivar les aficions, que heu de menjar bé, mantenir-vos hidratats i sortir de casa només per anar a comprar o a la farmàcia (més info.). I us donem les gràcies per l’esforç que esteu fent aquests dies.
  

  

FISIOTERÀPIA POST-CONFINAMENT

Volia fer un petit apunt, però que serà gran, tan com la feinada que tindrem els fisioterapeutes per ajudar a recuperar als nostres pacients de les seqüeles de la COVID-19, les respiratòries, les físiques (un no es recupera d’un llarg període d’enllitament així com així), però també per intentar reconduir tots aquells pacients que hem deixat en stand-by malgrat intentem mantenir-los atesos en la distància de la millor manera que podem. Com mostra la il·lustració (autor: @VectorSting), la 3ª onada és en la que tindrem un paper fonamental i on tothom, s’adonarà una vegada més, que no s’ha apostat mai per la fisioteràpia pública des de les institucions.

Espero que aquesta entrada serveixi per veure que no ens quedem parats, que som professionals SANITARIS molt formats però als quals no han deixat tenir tot l’accès a la sanitat pública que tocaria (ni deixant-nos especialitzar tipus MIR com els metges, ni deixant-nos gairebé accedir a l’atenció primària). I per fer-vos saber que ens posem a la vostra disposició, a la de la ciutadania, per qualsevol cosa en la que us poguem ajudar.

Salut i recordeu, quedeu-vos a casa, però moveu-vos!!!! Ja ens queda menys. ÀNIMS!

*Aclariment: declarem que no hi ha conflicte d’interès per cap dels recursos que veieu aquí adjuntats; senzillament hem fet un recull dels que coneixíem. Us animem a què ens feu arribar qualsevol proposta que us sembli útil i la unirem a les que ja tenim. Fem crèixer, entre tots, una gran xarxa de recursos de fisioteràpia. Gràcies!!!

-Anna-

Realitat virtual i Alzheimer

“La memoria es un trozo infinito, a veces se hace visible y grita, pero a veces se encierra en su silencio” – Alzheimer Universal (web).

Per a aquesta entrada he optat per esbrinar què deien els estudis sobre realitat virtual i Alzheimer, ja que em picava la curiostat perquè no és un camp que hagi tractat.

Abans de començar, i sent molt genèrica, voldria explicar-vos algun concepte que anirà sortint al llarg del text, i diferenciar termes.

-És important diferenciar entre realitat augmentada (RA) i realitat virtual (RV), 2 conceptes que sovint es confonen. La primera consisteix en complementar un entorn real amb elements digitals; per contra, la segona és un entorn completament artificial, dins del qual és possible simular una experiència sensorial complerta sense que es vegi res del que hi ha a l’exterior.

-De realitat virtual, que és en la que ens centrarem, n’hi ha 3 tipus:

• la immersiva on, mitjançant equips de visió i accessoris de RV, se situa l’usuari dins de l’escenari creat, amb l’ajuda d’un avatar que simula ser la nostra persona, i que és controlat amb els moviments del nostre cos, permetent la interacció de l’usuari amb tot el que veu. Tot això és possible gràcies a la visió estereoscòpica (integra dues imatges que, gràcies al cervell humà, es converteix en una de sola i es crea una imatge tridimensional). La RV immersiva es pot presentar en 2 modalitats:
  • Head mounted device: consisteix en un casc o unes ulleres connectats a un ordenador que presenta la informació per a cada camp visual.
  • Cave automatic virtual environment: en aquest cas, els entorns virtuals es projecten sobre una pantalla que genera una sensació de 3D, o bé sobre una pantalla plana amb escenaris en 3D (seran necessàries ulleres 3D).
• la semi-immersiva, on es fa ús de dispositius hàptics (instruments encarregats de simular respostes tàctils), com per exemple uns guants, que incorporen tan sols una part del nostre avatar dins l’entorn virtual, el qual veiem a través d’una pantalla. En aquest cas, només es veurien els nostres braços a la pantalla, i els controlaríem també a través del nostre moviment.
• la no immersiva, on es pot disposar d’un avatar però en aquest cas el veiem a través d’una pantalla i el controlem a través de dispositius externs, com un comandament a distància o un joystick. Una consola de jocs, per exemple.

-Pot ser que també sentiu a parlar de la realitat mixta, on es combina el món virtual amb el real, permetent crear espais en els que les persones interactuïn amb altres persones o objectes reals o virtuals en temps real.

–Encarnació virtual o virtual embodiment: consisteix en la capacitat de la RV de transportar-nos a altres entorns i posar-nos en la pell d’altres persones.

 

-La RV pot ser una bona eina per ajudar en la rehabilitació psicològica i funcional en la demència ja que permet un control precís en la presentació d’estímuls complexes, que fa que poguem avaluar amb gran exactitud els rendiments cognitiu i funcional de la persona.

-Revisant els usos que se li estan donant a la realitat virtual per a l’Alzheimer, els podríem classificar en 3 grans grups. A continuació us els detallo, amb alguns exemples:

1. Diagnòstics: La majoria d’eines diagnòstiques per a les demències basades en realitat virtual estudien la capacitat d’orientació de la persona, i els canvis que els sistemes neuronals encarregats van patint amb l’aparició de la malaltia (més informació aquí).  El mètode més famós és el joc Sea Hero Quest, que va començar com una aplicació mòbil i que va acabar fent el salt a la realitat virtual. Gràcies a les partides que s’hi van fer es van recollir milions de dades per a l’investigació d’una manera ràpida i pràctica.
2. Terapèutics/rehabilitadors:
   • L’empresa catalana Broomx ha creat un projector de 360º que permet tenir la realitat virtual projectada a les parets d’una habitació. Es fa servir en molts àmbits, però en residències s’ha provat la seva eficàcia per fomentar la socialització i facilitar la reminiscència entre els residents (per més detalls podeu consultar aquí).
   • En un estudi qualitatiu realitzat per la Matia Fundazioa sobre 4 persones amb deteriorament cognitiu avançat es va comprovar que, amb l’ús de continguts personalitzats i significatius les persones estaven més implicades i es reflexava un major benestar en l’expressió facial dels participants. Tot i la limitació de l’estudi per tenir una mostra molt petita, és rellevant que es comencin a implementar estratègies per persones amb deteriorament cognitiu ja avançat, que solen quedar fora de les investigacions (per més detalls podeu consultar aquí).
   • Evoca: projecte de musicoteràpia que sorgeix de la unió dels esforços del Centre d’Estudis Musicals María Grever i la startup Blue Mirror TECH. Uneix realitat virtual, biofeedback i intel·ligència artificial amb la idea de millorar el benestar dels pacients a través de la musicoteràpia.  Aquestes millores s’aprecien en la socialització, però també en paràmetres físics com una millor oxigenació de la sang, l’activació del ritme cardíac o una millor gestió del dolor i l’angoixa. A través de dispositius que monitoritzen diversos paràmetres i amb l’ajuda de psicòlegs i psiquiàtries es construeix la identitat sonora de la persona, la qual té un gran poder evocatiu i emocional.
3. Educatius:
   • Al Centre d’Investigació de l’Alzheimer, al Regne Unit, van desenvolupar una experiència virtual que ens permet viure en primera persona com és el dia a dia d’una persona amb la malaltia (A walk through dementia). Hi ha 3 escenaris on es desenvolupen situacions quotidianes: el supermercat, la casa i el carrer. Durant la compra, el nostre dia a dia i un passeig podem sentir què suposa llegir les descripcions dels productes i no entendre-ho, desorientar-se, confondre un bassal per un forat, etc.
   • A Gales, existeix el Dementia First Hand, que també serveix per conscienciar sobre què suposa viure amb la malaltia.
   • Embodied Labs. Darrera d’aquesta startup americana hi ha Carrie Shaw, una empresària que va viure la malaltia a través del procés de la seva mare, i va adonar-se de la duresa que suposa, com a cuidador, afrontar els canvis que pateix la persona malalta. Així doncs va desenvolupar una eina per recrear situacions a les que ha de fer front l’afectat d’Alzheimer i així preparar als familiars i ajudar-los a assumir millor el que els espera.

 

-Finalment, he volgut fer una revisió del articles publicats a Pubmed. Fent servir la combinació de termes MeSH (“Virtual Reality” AND “Alzheimer Disease”), a data 1/2/2020 hi ha 28 resultats. Ho filtro a només en humans, els últims 10 anys i el resultat és de 23 estudis. D’aquests, he fet una revisió dels abstracts per descartar els que inclouen més patologies a part de l’Alzheimer, i els que són poc clars a l’hora d’explicar el tipus d’intervenció utilitzada. A partir d’aquí, després de la lectura, podríem dir que les intervencions analitzades es poden dividir en 3 grans objectius:

• crear estudis diagnòstics que siguin més àgils i personalitzats que els tests neuropsicològics clàssics a través de la RV. A més es veu com una potencial manera d’obtenir grans quantitats de dades en poc temps i barat.  L’exemple més clar i actual és el programa “Panoramix” (aquí podeu consultar l’article).
• analitzar les alteracions en l’orientació espaial com a signe pre-clínic i símptoma predictor d’empitjorament de la malaltia d’Alzheimer. Es fa una clara diferència entre l’orientació egocèntrica (posició dels objectes respecte a la persona, integrant els estímuls que rebem de la perifèria) i l’alocèntrica (posició d’un objecte respecte a un altre; l’ambient serveix com a marc de referència per un sistema de coordenades independent a l’observador), i les dificultats per canviar de l’una a l’altra. S’investiguen tan les alteracions que es detecten, com possibles intervencions pal·liatives o estratègies de millora.
• valorar si la RV pot ser una bona eina per fomentar l’autonomia en les AVD Instrumentals en persones afectades amb aquesta malaltia. Els resultats són positius, però els estudis presenten força limitacions de diferent índole.

 

Sens dubte, les noves tecnologies venen amb força i per quedar-se des de ja fa molt de temps. Avui en dia, s’han abaratit els costos i tenim opcions senzilles que ens poden donar grans resultats. No hem d’oblidar, però, que són un recurs més i que davant hi tenim persones. Abans d’acabar, m’agradaria demanar-vos que si heu tingut alguna experiència usant la RV amb persones amb Alzheimer, la compartiu amb nosaltres. Gràcies!

 

Bibliografia

*https://www.xataka.com/basics/diferencias-entre-realidad-aumentada-realidad-virtual-y-realidad-mixta

*https://quasardynamics.com/dispositivos-hapticos-la-realidad-virtual/

* Díaz-Pérez E, Flórez-Lozano JA. Realidad virtual y demencia. Rev Neurol 2018; 66 (10): 344-352.

**https://i-amvr.com/alzheimer-y-realidad-virtual-casos-de-uso/ (Verónica Rodríguez)

*https://www.ticbeat.com/innovacion/evoca-proyecto-musicoterapia-ia-enfermos-alzheimer/

Imatges

*(RV): proyectovrunicyt.wordpress.com; isanidad.com; elmundo.es

*ticbeat.com

*https://www.researchgate.net/figure/Allocentric-versus-egocentric-spatial-processing-Allocentric-spatial-transformations_fig1_261140491

-Anna-

Prevenció de malalties neurodegeneratives

“Los japoneses tienen una palabra para la «razón de ser»: ikigai. […] Ikigai proviene de la palabra ikiru, que significa «vivir», y de la palabra kai, que significa algo así como «la realización de aquello que uno espera». […] O sea, ikigai viene a significar la verdadera razón de nuestra existencia, aquello que nos ayuda a levantarnos  por la mañana y nos da aliento y energía para continuar a pesar de las adversidades de la vida, el propósito de nuestra existencia”.

El cerebro que cura – Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz.

Em passo la major part de les meves entrades del blog parlant del cervell, de com s’afecta quan patim una malaltia neurodegenerativa, de quines conseqüències té patir-ne una i de què intentem els fisioterapeutes i altres professionals per afrontar-ho. La Marta, per la seva banda, us ha parlat molt de la influència de l’alimentació en aquests processos. Però ens hem parat poc a explicar-vos què podem fer nosaltres per intentar evitar desenvolupar aquestes patologies. Així doncs, veiem què en diu l’evidència…

La idea que més es va repetint últimament com a factor potencialment desencadenant d’una sèrie de reaccions que fan que el cervell arribi a un punt crític (a partir del qual ja no hi ha volta enrere), i es comencin a veure els símptomes d’una demència, és l’excès d’inflamació.

Abans d’establir quins són els pilars bàsics per cuidar la salut del nostre cervell vull deixar clars una sèrie de punts i conceptes:

• Una demència (en termes genèrics, incloent qualsevol malaltia que en pugui provocar) no es desenvolupa d’un dia per un altre; és conseqüència d’una acumulació de factors que es van mantenint en el temps.
• Els símptomes són visibles quan el dany cerebral ja és important, i ja fa temps que es té clar que s’ha d’abordar la malaltia abans de què es desenvolupi, per això s’estudien els factors de risc.
• L’excès d’inflamació té com a resultat l’acumulació de substàncies de rebuig entre les sinapsis (l’espai entre neurones que permeten que aquestes estiguin en contacte), fent que aquestes puguin acabar destruïdes.
  

  Inici acumulació rebuig sinapsis

  

  Punt crític; desencadenament símptomes
• Aquest excès d’inflamació es produeix, principalment, perquè la barrera hematoencefàlica, que protegeix el nostre cervell, es torna permeable (“hi surten forats”), permetent que molècules o organismes infecciosos que circul·len per la sang es puguin colar al cervell, l’inflamin i es produeixi una cascada de mort cel·lular.
• Quan parlem de factors de risc de desenvolupament d’una demència és important diferenciar entre els que podem controlar (sobre els quals podem influir amb els nostres hàbits) i els que no. El que no podem controlar és l’edat cronològica (el fer-nos grans) i la nostra genètica (és la que és i s’expressa com toca), però sobre el son, l’alimentació, l’exercici físic, els hàbits tòxics, la salut cardiovascular i la socialització, sí que hi podem influir (després m’extendré en aquest punt).
• El nostre cervell té, de mitjana, un centenar de trilions de sinapsis, que són la clau del seu funcionament. La plasticitat neuronal i la reserva cognitiva són els “processos salvavides” per mantenir-les actives.
• Plasticitat neuronal: capacitat del cervell per crear i enfortir les unions neuronals a partir de l’aprenentatge.
• Reserva cognitiva: ens permet tenir un major nombre de sinapsis funcionals. Això vol dir que hi hagi més unions i que siguin més redundants, cosa que fa que encara que en perdem (per una lesió o un procés neurodegeneratiu), no es noti. Aquesta reserva cognitiva és més gran com més formació tenim i com més estímul rebem a través d’activitats que suposin un repte mental i que siguin significatives per un mateix (fem més associacions i ens emocionem).

 

I ara sí, passem a veure els 7 processos que el llibre “El Cerebro que cura” (us el recomano molt) recull després d’una exhaustiva revisió bibliogràfica dels estudis sobre salut cerebral publicats fins al moment:

1. És molt important que les persones sempre tinguem un propòsit de vida, un ikigai, com us deia en la frase inicial, que ens permeti traçar el nostre pla vital. Que la nostra vida tingui un sentit ens atorga una consciència de coherència interna que ens fa forts enfront de les adversitats; ens dóna pau interior. Aquest, pot anar-se modificant amb el temps, compaginar-se amb diversos alhora, però no hem de perdre’l. Pot ser una o diverses persones, una tasca professional, la dedicació generosa a la resta de persones, una creença espiritual o religiosa.
2. Ja us avançava també, que teixir una xarxa social potent i propera és el millor dels remeis pel nostre cervell. Deixant de banda la part més evident del suport i la companyia que podem rebre de les persones que en formen part, mantenir una bona socialització fa que el nostre cervell funcioni, ja que està programat per establir i necessitar aquestes relacions. Les relacions socials poden, o bé protegir la nostra capacitat cognitiva i emocional (interactuar amb altres propicia l’activació de funcions cognitives importants, a més d’augmentar el tamany de l’amígdala, el nucli del sistema límbic, que controla les emocions), o bé perjudicar la nostra salut (els estudis mostren que la solitud augmenta entre 2 i 4 vegades la mortalitat respecte a les persones amb una bona xarxa de suport). Els japonesos també tenen una paraula per definir-ho: moai.
3. És evident, que un bon entrenament cognitiu propiciarà que les diferents àrees que conformen el cervell es mantinguin actives. Amb això, busquem crear i reforçar connexions neuronals (plasticitat i reserva cognitiva). Però les activitats que fem han de complir amb 3 característiques bàsiques: han de ser noves, suposar-nos un repte (motivar-nos) i ser variades. Paral·lelament, com més estudis tinguem, més hobbies practiquem i més intentem integrar les noves tecnologies (inclosos els videojocs) a les nostres vides, millor serà el rendiment cognitiu.
4. L’exercici físic és l’altre gran pilar per complementar la salut del cervell. Fer exercici beneficia el cervell a totes les edats, però especialment en persones més grans s’ha vist que aquelles que fan exercici físic almenys 3 dies a la setmana tenen quasi la meitat de probabilitats de ser diagnosticades de demència respecte les que no ho fan. Per anar bé, el cervell necessita fer tan exercici aeròbic (“cardio”) com anaeròbic. El primer és d’intensitat lleugera o moderada i de més duració, augmenta la substància gris i blanca, ajuda a prevenir la pèrdua cognitiva associada a l’edat i contraresta la pèrdua de volum cerebral en aquelles persones que ja pateixen una demència; mentre que el segon és d’alta intensitat i curta durada, i ajuda a millorar funcions executives com l’atenció selectiva o la resolució de problemes. A més, no podem oblidar que l’exercici físic té un potent poder anti-inflamatori. Sempre, però, haurem de fer els exercicis amb precaució, adaptats a les nostres capacitats i preferències. *Per més informació, us deixo l’enllaç a un article recent que queda resumit en les 2 infografies sota aquestes línies.
   

   
5. Una bona qualitat del son és també essencial per mantenir el cervell en forma. El son (com ja us vaig comentar en una entrada anterior) és essencial per consolidar la memòria i per fer “neteja”, fomentant que les cèl·lules glials eliminin les substàncies inflamatòries i de rebuig que s’acumulen al llarg del dia entre les sinapsis. També està directament relacionat amb la salut cardíaca i, per tant, amb la correcta oxigenació de la sang; aquelles persones amb apnea del son tenen major risc de desenvolupar problemes cardíacs, però també demència.
6. L’alimentació també és, sens dubte, un factor clau en la salut del cervell. Aquest blog està ple d’entrades on us ho expliquem amb més detall. No hi ha ni dieta ni aliments màgics, però el que és clar és que hem de vigilar què mengem i en quina quantitat. I el que no solem tenir en compte és que el nostre cervell necessita un bon aport energètic per funcionar, bàsicament en forma de glucosa (que obtenim a partir dels hidrats de carboni) i d’oxigen. També, però, necessitem greixos (omega 3 sobretot), que ajuden al manteniment de les membranes de neurones i nervis. Al llibre tampoc s’obliden de parlar dels suplements alimentaris i de determinades begudes (el podeu llegir per a més detalls).
7. Mantenir una bona salut integral. Dins d’aquest punt hi incloem tots aquells hàbits que poden afectar la nostra salut física, cognitiva o emocional. El control de l’estrès, els hàbits alimentaris, els tòxics (consum de tabac, alcohol, drogues) i les conductes del dia a dia en formariem part. Com ja hem dit, hem de menjar sa i en quantitats adequades, dormir, fer exercici, però també, incloure rutines de meditació, respiració profunda i pensament positiu dins el nostre dia a dia, sentir-nos part activa del control sobre la nostra salut i cultivar les relacions socials.

Aquests són els principals aspectes a tenir en compte per tenir cura del nostre cervell, però tot i així, no estem exempts de desenvolupar una patologia neurodegenerativa. Així doncs, també és important entendre que la vida no s’acaba amb una demència. Hem d’aprendre a conviure-hi (i també el nostre entorn), ja que potser perdrem la memòria o l’atenció o el vocabulari, o les capacitats físiques, però la memòria emocional sempre preval (“potser no recordem el què, però sí el com”); tingue’m-ho sempre present.

 

-Bibliografia:

*https://elmedicointeractivo.com/es-posible-revertir-la-demencia-con-antiinflamatorios-a-nivel-cerebral/ (traducció de l’article original)

*EL CEREBRO QUE CURA (Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz). Ed.Plataforma Actual.

*”What you can do to prevent Alzheimer’s?” (Ted Talk de Lisa Genova)

*https://www.physiology.org/doi/full/10.1152/japplphysiol.00164.2004 (+ info.sobre efecte antiinflamatori de l’exercici).

-Imatges:

*Extretes de la Ted Talk de Lisa Genova.

*lifeder.com

*https://www.plataformaeditorial.com/libro/7900-el-cerebro-que-cura

-Anna-

El son en la gent gran

“El somni em mostra un altre sol, les nostres cares resplendents amb un somriure diferent sense ironia ni rancors, sota els arbres prop d’un riu, juguem amb frases d’altra gent, i en un gest que no m’espero s’amaga sol i em diu…adéu”

Mishima, a la cançó “Em dius adéu“.

L’altre dia, durant una sessió a la feina, les persones grans amb qui treballo em van donar una altra petita-gran lliçó (ho fan sovint). Els fisioterapeutes, per ADN, ens obsessionem una mica amb treballar aspectes funcionals, cosa molt necessària, però va bé que ens recordin que també hem d’escoltar les necessitats “imminents” de qui tenim a davant i no oblidar-nos dels bàsics. L’altre dia gairebé ningú a la sessió havia dormit bé, jo inclosa, fos pel dolor, per patologia o perquè simplement tocava, i tots necessitaven compartir-ho. El son, és molt necessari, i en molta gent gran, no sol ser de qualitat. Pot semblar un fet banal, però si la persona dorm malament crònicament, el nostre tractament estarà condicionat. Així doncs, anem a veure què passa quan ens fem grans, què hem de tenir en compte en les sessions i com podem ajudar-hi els fisioterapeutes…

INTRODUCCIÓ

El son és una necessitat biològica bàsica que permet les funcions físiques i psicològiques essencials. Entre les seves funcions principals hi ha:

• el restabliment dels magatzems d’energia cel·lular (fase NO REM)
• la regulació de la temperatura corporal (fase NO REM)
• la restauració de l’homeòstasi del sistema nerviós central (SNC) i la resta de teixits, permetent la reorganització neuronal, la consolidació, la recuperació i l’emmagatzematge de records rellevants, i l’eliminació dels que no ho són, processos clau per l’aprenentatge i la memòria (fase REM).
• el tractament d’assumptes emocionals no resolts (fase REM)

Algunes d’aquestes funcions quedaríen cobertes en les que anomenem les fases NO REM del son, i altres durant les fases REM o profundes. Passem a veure doncs, les diferents fases del son:

• Fases NO REM o son d’ones lentes: hi ha una disminució progressiva dels ritmes respiratori i cardíac, així com dels moviments oculars i del to muscular; a més, les ones cerebrals van disminuïnt en freqüència i augmentant en amplitud. Passem de les fases I a la IV i aquest procés dura aproximadament uns 90 minuts.
• Fases REM o son MOR (moviments oculars ràpids): apareixen a partir d’aquests 90 minuts, moment de màxima profunditat del son. Aquí l’activitat cerebral és ràpida i de baixa amplitud, similar a la vigília, però a diferència d’aquesta, l’activitat ve produïda pels somnis. A més, el to muscular és molt baix, per evitar lesionar-nos, i apareixen els MOR.

Aquestes fases es van alternant al llarg del son. 1 cicle de son sol tenir una llargada aproximada d’entre 90 i 100 minuts, i en solem fer uns 4-5 cada nit. Les hores que hauríem de dormir cada nit aniran en funció de l’edat, l’estat de salut, l’estat emocional entre d’altres factors.

    

Els cicles de vígilia-son venen regulats pels ritmes circadians, uns processos biològics que controla l’hipotàlem i que estan condicionats per la llum ambiental (més informació en aquesta entrada de la Marta). Quan hi ha una alteració en aquests cicles és quan apareixen els trastorns del son o l’insomni. Aquestes alteracions poden aparèixer per causes biològiques (com ara veurem, que per exemple, amb l’edat, hi ha canvis fisiològics que alteren les rutines de son) o per influències externes com la medicació (que pot donar somnolència o alterar els patrons de son habituals), les rutines diàries (si hi ha una bona higiene de la son, de la qual parlarem més endavant, la quantitat d’exercici físic que hem fet durant el dia, l’estat emocional de la persona, els horaris i les quantitats consumides en els àpats, etc.).

DIFERÈNCIES ENTRE EL SON D’UN ADULT JOVE I D’UN ADULT GRAN

Durant la vellesa, els cicles de son pateixen diversos canvis entre els quals podríem destacar:

• Alteracions dels ritmes circadians, de forma biológica, com a conseqüència de l’envelliment: despertars més freqüents durant la nit i son més lleuger, ja que els canvis de fase es fan de manera més abrupta i les fases de son profunda s’escurcen; major dificultat per conciliar el son i despertar més aviat al matí.
• Apareixen amb major facilitat trastorns del son com el síndrome de les cames inquietes, narcolèpsia, hiperinsomni, o el trastorn de l’apnea del son (no necessàriament s’associen a l’edat, però sí que augmenten en freqüència).
• Augmenta la probabilitat de patir una demència, i les demències duen associats trastorns del son. És freqüent que aquestes persones tendeixin a “girar la son”, és a dir, a dormir durant el dia i a deambular durant la nit, ja que dormen molt poc. Les al·lucinacions i altres alteracions de la conducta que moltes vegades van associades a aquestes malalties, també són un hàndicap. Com més avança la demència, més freqüents són aquestes alteracions (per una informació més detallada consulteu la referència nº4).
• Aparició freqüent de patologies com: úlcera pèptica, reflux gastroesofàgic, insuficiència cardíaca, hiperplàsia de pròstata, artritis reumatoide, etc.; totes elles influeixen en la qualitat del son.

HIGIENE DE LA SON (aquestes pautes serveixen per a tothom, però intentaré que siguin més específiques per les persones grans)

• Mantenir uns horaris regulars, tant a l’hora de llevar-se com a la d’anar a dormir.
• Mantenir uns bons hàbits alimentaris, tant seguint una dieta equilibrada com controlant les quantitats i el tipus d’aliments que mengem; important també mantenir uns horaris de menjar.
• Evitar excitants o reduir-ne al màxim el consum (té, cafè, cacau, begudes amb cafeïna, etc), especialment en les 4h prèvies d’anar a dormir.
• Evitar gran consum de líquid les hores prèvies a anar a dormir.
• Passejar durant les hores de llum del dia per afavorir la secreció de melatonina a la nit, hormona que ens ajudarà a conciliar el son.
• Practicar exercicis de relaxació durant el dia i, si cal, previ a anar a dormir (ioga, tai-chi, meditació, etc.).
• Tenir una rutina prèvia a anar a dormir, associada a aquesta acció: rentar les dents, posar-se el pijama, reduir la quantitat de llum, preparar la roba pel dia següent, etc.
• Disposar d’un entorn adequat per dormir: silenci, poca o gens de llum, temperatura agradable (18-20º).
• No fer ús de pantalles (televisors, mòbils, tauletes, ordinadors o altres dispositius), almenys des d’1 hora abans de posar-se a dormir.
• Realitzar exercici regular durant el dia, però intentar evitar-lo entre 2 i 3h abans d’anar a dormir, ja que té efectes estimulants.
• Prendre la medicació quan toca (especialment si es fa ús de pastilles per dormir) i tenir en compte la medicació que ens dóna somnolència al llarg del dia, especialment les benzodiacepines, ja que poden influir en el descans nocturn i en el to muscular durant el dia (consultar amb el metge).
• En cas que la persona tingui al·lucinacions durant la nit (en general, en pacients que ja tenen un deteriorament cognitiu), si no espanten a la persona, només hem d’explicar-li que poden passar i tranquil·litzar-la; però en cas d’influir negativament en l’estat anímic, valorar si són conseqüència d’altres patologies puntuals com una infecció o d’algun dels medicaments que es pren, i tractar farmacològicament si necessari.
• Altres conductes que poden resultar nocives abans d’anar a dormir: fumar; veure alcohol, usar el llit com a sofà (hem de procurar que el llit només sigui per dormir-hi); quedar-se al llit molta estona si un no es pot adormir (és millor aixecar-se, fer un petit exercici de relaxació o llegir una mica i tornar a posar-se a dormir quan es noti son).
• Altres conductes que ens poden ajudar: fer-se una dutxa lleugera amb aigua tèbia; prendre una beguda calenta; fer alguna petita becaina durant el dia, però de com a màxim 20-30′ (aquest fet és habitual entre les persones grans ja que el son està més fraccionat durant el dia, però hauria de ser 1 al dia màxim); llegir un llibre abans de posar-nos a dormir.

ALTRES CONSELLS

• Hem d’utilitzar un coixí que ens cobreixi bé les cervicals, quedant el coll en posició neutra. En quant al material, dependrà una mica dels gustos de cadascú, però per una informació més detallada podeu consultar l’enllaç nº7.
• És important recordar que també podem usar coixins per disminuir certes dolències:
  • sota els genolls, si tenim molèsties lumbars i dormim boca amunt,
  • si dormim de costat, per relaxar les lumbars, podem deixar la cama que queda més avall estirada i la de sobre doblegada o, fins i tot, posar un coixí sota aquesta si tenim problemes de ciàtica; una altra opció és col·locar un coixí entre les dues cames semi-flexionades.
  • quan les persones tenen disnea (sensació d’ofec) o molta tos, dormir semi-incorporats (10-15º) els millorarà aquestes sensacions.
• La postura, a l’hora de dormir també és important: en general, és recomanable dormir boca amunt o de costat; boca terrosa és la posició on més forcem les cervicals. Si tenim dolor en una espatlla, és recomanable no dormir sobre aquell braç.
• Pel que fa al matalàs, hauria de ser d’una consistència entre mitjana i dura; si és molt tou l’esquena se’n ressentirà; per més informació, mireu l’enllaç nº8.

COM INFLUEIX EL SON EN EL TRACTAMENT DE FISIOTERÀPIA

• Els canvis del son que pateixen les persones grans fan que hi pugui haver més somnolència i tendència a dormir durant el dia, fet que pot augmentar el risc de caigudes.
• La medicació, també és un factor clau, que influirà en el to muscular, l’estat d’alerta (risc de caiguda) i la possible presència d’alteracions cognitivo-conductuals conseqüència del seu mal ús o mala absorció (confusió, deliri).
• Així mateix, un mal descans reiterat en el temps pot comportar canvis d’humor, problemes d’ansietat, etc., que hem de validar i valorar dins les nostres sessions.

(*Per a una informació més detallada, podeu consultar la GPC de la SEGG, la qual podeu descarregar al següent enllaç).

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Recordeu la importància dels bàsics 🙂

 

Bibliografia

1. https://www.iis.es/que-es-como-se-produce-el-sueno-fases-cuantas-horas-dormir/
2. http://asenarco.es/estructura-y-funciones-del-sueno/
3. https://medlineplus.gov/spanish/ency/article/004018.htm
4. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200014
5. https://www.efesalud.com/dormir-de-forma-saludable-en-la-vejez-higiene-del-sueno/
6. https://www.iis.es/trastornos-del-sueno-personas-mayores-insomnio-ancianos-tratamiento/
7. https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/consejos/elegir-almohada
8. https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/informe/colchones-cual-me-compro-536074/las-claves-de-la-eleccion

Imatges

*”En los brazos de Morfeo” de William Reynolds Stephens.

*http://asenarco.es/estructura-y-funciones-del-sueno/ (imatges 2 i 3)

*http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1137-66272007000200014 (imatge 4)

*https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/consejos/elegir-almohada

-Anna-

Dolor crònic en el pacient geriàtric

“Lo importante en la vida no es mantenerse vivo, sino mantenerse humano” – George Orwell.

Aquesta setmana us vull parlar del dolor crònic en el pacient geriàtric. A mode introductori us deixo un parell d’entrades en què us explicàvem què és el dolor i quin paper juguem el fisioterapeutes a l’hora d’explicar-lo. Definirem conceptes bàsics i veurem quina és i quina hauria de ser la realitat, almenys a Espanya (1).

-El dolor és una experiència sensorial i emocional molt complexa, multidimensional, que abarca percepcions, emocions i comportaments”.

Segons la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG) definim dolor crònic com “el dolor que dura molt temps (més de 3 a 6 mesos, o perdura més enllà del procés de curació normal), aquell que es perpetuat per factors diferents al dolor en sí mateix, que no és biològicament útil, és desproporcionat, aquell que no tendeix a la curació i en el que hi influeixen factors psicològics i ambientals“.

El dolor crònic discapacita, origina dependència cognitiva, física, social i econòmica.

-Segons l’estudi “Pain in Europe” un 11% de la població espanyola pateix dolor crònic, i quan mirem les xifres en majors de 65 anys, els valors arriben al 70%.

-Les principals causes de dolor crònic en el pacient geriàtric son:

• els trastorns músculo-esquelètics, i d’aquests, especialment l’artrosi, l’osteoporosi i les lumbàlgies.
• el càncer o els seus tractaments, les neuropaties diabètiques o les radiculopaties, sent la més freqüent la lumbar i la cervical, així com també la neuràlgia post-herpètica, que té lloc després de passar l’herpes zóster.
• els malalts de Pàrkinson en un estat avançat i aquells que han patit un ictus.

-Per valorar correctament el dolor crònic hauríem de fer una història clínica exhaustiva i una exploració física completa, documentant la seva localització, intensitat, duració, ritme i característiques. A més, hauríem d’incloure aspectes piscològics (trastorns de l’estat d’ànim, del son, de la personalitat, etc.), incloure la medicació (valorar possible sobreús o adicció, així com també una correcta posologia i presa), tenir en compte la cultura de la persona (origen, per conèixer el seu sistema de creences), el seu estat nutricional, el grau de dependència funcional, el seu grau d’educació, saber la seva concepció d’esperitualitat i valorar i validar com afecta aquest dolor a la seva vida diària.

*Dificultats per aquesta valoració:

• El deteriorament cognitiu del pacient. En aquest cas seran de molta ajuda la informació que els familiars i/o cuidadors o personal que l’atengui amb major freqüència ens puguin donar. L’aspecte més complicat és la comunicació, que serà la clau. Haurem de conèixer molt bé el perfil del nostre pacient i també anar valorant les estratègies que millors resultats ens donin (+informació aquí).
• El tipus d’instrument que usem per valorar el dolor. Haurem de procurar que sigui el més específic possible tenint en compte el pacient que tenim a davant. Us deixo un article (en anglés) on podem veure’n alguns (article 4). Professionals sanitaris que llegiu això, vosaltres, quin utilitzeu?
• La identificació de l’origen inicial del dolor i saber si es correspon amb 1 o diverses patologies alhora.

De cara al tractament serà bàsic fomentar l’ús de teràpies no farmacològiques (exercici físic, fisioteràpia, hidroteràpia, etc.) enfront de les que sí que ho són, i si s’implementen fàrmacs serà millor que siguin analgèsics en forma tòpica (cremes, gels, pomades, pegats, etc.), més segurs. Això ha d’anar acompanyat de mesures psicoterapèutiques (no podem oblidar que molta població geriàtrica té associats síndromes depressius que poden empitjorar la sensació de dolor) i plantejar l’ús d’ajudes tècniques com ara bastons, corsses o caminadors que poden ajudar a reduir la càrrega a les articulacions. Així mateix, l’equip de professionals que atengui a les persones que pateixen dolor crònic han de ser multidisciplinar.

*Aquí voldria fer diversos aclariments: deixant de banda el criteri professional de cada persona que atengui algú amb dolor crònic, hem de validar sempre la opinió, les pors, les motivacions, etc. de la persona que tenim davant i arribar a pactes amb un objectiu comú. Això que dic sona idíl·lic i, fins i tot, allunyat de la realitat perquè per això es necessita voluntat i temps (que moltes vegades no tenim), però hem de començar a canviar les pautes que ens han fet acabar en la situació actual. // Quan faig constar que s’ha de fomentar l’ús de teràpies no farmacològiques no vull dir que estigui en contra dels fàrmacs, però sí que estic en contra del sobreús i abús d’aquestes substàncies. Els professionals ens hem de conscienciar de tot el que altres companys professionals poden aportar i a la població li hem de poder explicar la importància de cuidar-se.

Si mirem les xifres de tractament de dolor crònic a Espanya i ho analitzem des del punt de vista del pacient, el sistema suspén de forma contundent. Bàsicament falten Unitats/clíniques de Dolor a Espanya (n’hi ha unes 180 en total); tot i haver-n’hi, la derivació a aquestes unitats és molt baixa (un 62% dels pacients amb dolor crònic no hi han passat mai) i en cas que s’hi derivin pacients un 69% tarda més d’1 any en ser atès i un 31%, més de 5 anys. A més, l’impacte que el dolor té sobre la qualitat de vida del pacient és molt alt, veient-se reflexat en diversos aspectes que podem veure a la imatge de sota (2).

Entre els principals problemes en quant a l’atenció a la persona amb dolor crònic hi ha una manca d’informació, tant del procés o tipus de dolor que es té com de la patologia per la qual està causat (quasi un 60% de la població afectada no té aquesta informació). També és díficil trobar una font d’informació (que moltes vegades acaba sent el metge especialista o les associacions), que sigui verç i que inclogui varietat d’opcions per abordar el dolor (en un 80% dels casos la informació sobre el tipus de tractament que es dóna passa només pels fàrmcs, quan la majoria de recomanacions avui en dia passen, precisament, per recomanar sobretot exercici i tècniques de relaxació (no farmacològiques)).

S’ha vist que també es necessària la formació específica dels professionals de la salut per una detecció precoç i més ràpida del dolor, i la millor coordinació entre serveis, reduint les dificultats burocràtiques per a la derivació dels pacients als espais adients.

La perspectiva de gènere (les dones són majoria les que pateixen dolor crònic) i la recuperació d’una Estratègia per abordar la cronicitat en el dolor són també altres factors clau (podeu veure el que s’està intentant a Espanya més avall amb la campanya “Cronicidad: Horizonte 2025”. L’edat, o més aviat l’edadisme del que pateix el nostre sistema sanitari, també serà un altre factor a tenir en compte.

“Las previsiones demográficas en nuestro país han puesto sobre la mesa un dato que no puede pasar desapercibido para la Administración: un total de 11,3 millones de personas mayores de 64 años residirán en España en el año 2029, mientras que en 2064 esta cifra ascenderá a los 15,8 millones de ciudadanos” (3). Llegint aquestes dades l’únic que em ve al cap és un “OH MY GOD!“.

         

En conclusió, l’abordatge del dolor i de la cronicitat han de ser una prioritat dins del sistema sanitari, ja que la tendència poblacional és a augmentar en edat i, en conseqüència, a haver-hi un augment d’aquestes dues problemàtiques. Paral·lelament, s’han de buscar els sistemes per abordar-ho de la millor manera possible, ja que les dues situacions generen gran part del consum de recursos dels sistemes sanitaris moderns. La formació específica en dolor i en habilitats humanes (que permetran una millor i més precoç detecció, a més d’un abordatge més satisfactori per a pacient i professional) i la promoció de totes aquelles teràpies no farmacològiques (més barates, a curt i llarg termini) semblen ser les claus per a aquests processos. Fem autocrítica i comencem a canviar les coses, si us plau.

Bibliografia:

1. https://m.infosalus.com/mayores/noticia-dolor-cronico-pacientes-geriatricos-suele-ser-mas-frecuente-20190107084533.html
2. http://geriatricarea.com/espana-suspende-en-el-tratamiento-del-dolor-de-las-enfermedades-cronicas/?utm_source=DSMN8&utm_medium=Twitter
3. https://academic.oup.com/ageing/article/47/3/324/4951960#.Wv83cFDSlO0.twitter
4. https://www.consalud.es/pacientes/canal-cronicidad/envejecimiento-y-cronicidad-grandes-retos-para-la-sostenibilidad-del-sns_62615_102.html

Material d’interés:

https://geriatricarea.com/elaborado-un-manual-de-dolor-enfocado-a-ampliar-conocimientos-de-medicos-residentes/

“Cronicidad: Horizonte 2025”: https://www.cronicidadhoy.es/?tipo=pro (segons si ets pacient, professional o gestor tens accés a un tipus o altre d’informació)

Guia de dolor crònic en l’ancià de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología. https://www.segg.es/media/descargas/…/GBPCG%20DOLOR%20CRONICO.pdf

Imatges:

*Cinco días-El País. Dolor crónico, la enfermedad invisible.

*Impacte qualitat de vida dolor (2).

*Simulació priàmides: https://www.populationpyramid.net

-Anna-

Sexualitat en gent gran i fisioteràpia

Com que sabia que la Marta volia parlar sobre el sexe durant l’embaràs, i aprofitant que el mes de maig és el mes de la masturbació, vaig pensar que seria interessant investigar com, la fisioteràpia, podia ser útil per treballar la sexualitat en gent gran. La veritat que és un tema que no he tocat mai, més enllà de l’entrevista que li vam fer al psicogerontòleg Josep Fabà, qui ens va parlar de la concepció i la realitat del sexe en la gent gran.

Em serviré precisament dels principals punts de l’entrevista per fer caure falces creences que tenim sobre aquest tema i abordar aquells punts on la fisioteràpia pot ajudar.

• “Quan parlem de sexualitat ens referim a una dimensió de l’ésser humà, una dimensió, de fet, molt rellevant, que inclou la pràctica sexual i la reproducció però que va molt més enllà […]”.
• “[…] a la vellesa, cal tenir en compte que les pràctiques sexuals no es redueixen al sexe amb penetració, ni han d’implicar sempre els genitals, sinó que hi ha moltes altres maneres d’experimentar plaer a través del cos, sigui o no amb la companyia d’una altra persona. Per a algunes persones, tombar-se al llit amb la seva parella, donar-se petons, i fer-se abraçades i carícies pot ser una important font d’excitació i plaer, i ajudar a satisfer necessitats afectives importants, com la de sentir-se estimat, encara que no s’acompanyi de penetració ni d’orgasme”.
• “En alguns casos, es pot renunciar a la pràctica sexual per una disminució del desig sexual, molt sovint combinada amb la monotonia. […] aquesta monotonia es pot veure agreujada per la manca de comunicació sobre la vida sexual entre ambdós membres de la parella, o per la falta d’iniciativa a l’hora de buscar o introduir canvis”.

Aquest punt crec que més que abordable des de la fisioteràpia en sí, és qüestió d’abordar-lo com a professionals sanitaris que som. Malgrat que alguns de nosaltres sabem que la sexualitat i l’afectivitat són fets inherents a les persones i no s’acaben a partir de determinada edat, vivim en una societat en què no es dòna a aquest fet la importància que mereix. Tampoc es posa gaire en valor durant els estudis ni crec que ho faci en cursos específics sobre geriatria (parlant des de la fisioteràpia almenys).

Com veurem més endavant no hem de donar per fet que la persona gran es mantingui activa sexualment, però tampoc el contrari. Fer un exercici de reflexió personal i pensar si aquest és un dels aspectes sobre els que preguntem als nostres pacients quan els tractem (ja sigui per saber si els podem ajudar, resoldre dubtes o generar en ells una motivació) pot ser un bon inici.

• “Podríem dir que la sexualitat és com l’energia: no es destrueix, només es transforma.”
• “[…] canvis a nivell de resposta sexual i la major prevalença de disfuncions sexuals, i és que a mesura que envelleixen, les dones poden experimentar una menor lubricació i dilatació vaginal, i els homes, una disminució de la vigorositat de l’erecció o una major dificultat per aconseguir tenir-ne una, i tant les unes com els altres, una disminució del desig sexual. Aquestes poden generar malestar físic i/o psicològic durant la pràctica sexual”.
• “El deteriorament físic i les limitacions funcionals que les persones poden experimentar en diferents graus a mesura que envelleixen poden convertir-se en entrebancs addicionals per la pràctica sexual”.
• “[…] desconeixement de l’existència de mecanismes per minimitzar l’impacte d’aquests canvis, o a la incomoditat que pot suposar buscar ajuda […] “.
• “[…] es poden produir canvis positius en el terreny de la pràctica sexual”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A les imatges que teniu a sobre podeu veure un resum dels principals canvis biològics que es produeixen en homes i dones durant la vellesa, dels canvis en la resposta sexual i dels canvis que es produeixen en la sexualitat en sí i quins poden ser els factors que facilitin viure-la. M’agradaria destacar diversos fets: és evident que el cos, i els genitals no en són una excepció, i pateixen canvis amb l’edat, principalment, disminució de tamany i elasticitat, pèrdua de lubricació i canvis hormonals que afecten directament la resposta sexual. Però aquests fets són fàcilment paliables amb l’ús de lubricants i sobretot practicant l’autoconeixement i l’art de la curiositat, és a dir, preguntant (tant a la parella com a professionals). En contra del que podríem pensar, el fet de què els homes pateixen certa disminució de la potència sexual i la resposta a l’excitació estigui més enlentida en ambdós membres de la parella permet gaudir més de les relacions i els orgasmes són més fàcilment coordinables, i en el cas de les dones és més fàcil que arribin al multiorgasme perquè es perd la por a la concepció, tots ells efectes positius.

Amb l’edat, també podem tenir problemes de caire reumàtic/traumatològic i cardio-vascular que podríen condicionar les nostres relacions sexuals. En aquest punt sí que el fisioterapeuta pot jugar un paper bàsic, aconsellant, en base a la problemàtica de la persona, postures que siguin més còmodes o menys agressives a nivell articular i també reentrenant en l’esforç. Paral·lelament, tenint en compte els problemes associats al sòl pelvià, i molt especialment en les dones, és evident que els fisioterapeutes especialitzats en aquest àmbit tindràn un paper bàsic en paliar els efectes sobre aquesta musculatura (excès o manca de to muscular, dolors, incontinència, etc.).

• “El fet de tenir un deteriorament cognitiu lleu, o un deteriorament cognitiu més significatiu com podria passar en el cas de les demències, pot generar canvis en la capacitat que la persona té de satisfer les pròpies necessitats sexuals, i en la manera de fer-ho”.
• “Poden presentar comportaments sexualment inapropiats”.

L’esfera física no és l’única afectada amb l’edat. El deteriorament cognitiu associat a les malalties neurodegeneratives, més comuns a mesura que ens anem fent grans, també pot afectar l’esfera sexual de la persona. En aquest cas, el fisioterapeuta, desenvolupa un paper fonamental en l’observació i la transmissió d’informació per valorar les necessitats de la persona. Considero que som professionals privilegiats per les estones que compartim amb persones grans amb aquest perfil, especialment en centres geriàtrics. Hem de deixar-nos de paternalismes i intentar detectar i validar les necessitats afectivo-sexuals dels nostres pacients, compartir-les amb l’equip professional i intentar trobar les estratègies per cobrir-les i que la persona pugui superar les dificultats i pugui gaudir de la pràctica sexual com ho feia abans o de la manera més semblant.

• “…naixem amb un cos amb unes característiques determinades que és el resultat de l’expressió de la nostra càrrega genètica, i a mesura que creixem, aquest cos es va desenvolupant mentre interactuem amb el nostre entorn social, cultural, econòmic, polític, legal, etc. Aquestes interaccions influiran en la manera en que pensem en nosaltres mateixos com a ésser sexuats […], en la manera en la que pensem sobre la sexualitat en general […] i en el nostre comportament […].
• “Cada persona gran és única, de manera que la seva manera d’experimentar-se a sí mateixa, la seva manera de pensar sobre la sexualitat, i la seva manera d’expressar les pròpies necessitats sexuals variaran enormement”.
• ” […] cal tenir en compte que bona part de la gent gran d’avui en dia va créixer en un entorn més aviat repressiu […]; moltes persones grans han desenvolupat actituds erotofòbiques, i això les pot portar, entre d’altres, a negar-se el dret a ser sexualment actives tot i que tinguin el desig de ser-ho. D’altra banda, la menor igualtat entre homes i dones […]”.

                   

Senzillament hem de mostrar-nos disponibles perquè aquella persona que tingui dubtes pugui demanar-nos-els i que no se senti jutjada. Així mateix, podem ser un bon canal de comunicació, junt amb la resta de l’equip, amb la familia, especialment en casos de persones intitucionalitzades.

• “Accions que poden tenir un efecte perjudicial sobre el benestar de les persones grans: oposar-se al fet que un pare o mare vulgui establir una nova relació de parella, dutxar a una persona gran en un lloc on altres persones la poden veure, o receptar un fàrmac que pot interferir en la resposta sexual sense preguntar si això és important o no per la persona o explicar-l’hi […]”.
• “[…] parany dels models de bellesa imperants i en l’edatisme. Això ho podem veure, per exemple, en anuncis de roba interior o productes relacionats amb l’activitat sexual, que normalment estan protagonitzats per homes i dones joves i amb uns cossos d’unes característiques molt determinades. Lamentablement, els anuncis de llenceria, preservatius o lubricants on hi apareguin persones grans són més aviat escassos, per no dir inexistents”.
• “Educació sexual deficitària”.

Novament, la societat i els valors que hi imperen i el tipus d’educació que han rebut la majoria de persones grans d’avui dia condicionen molt la manera que ells tenen de viure i relacionar-se amb la sexualitat, però també de com ho abordem els propis professionals. És molt important que recordem a les persones que poden preguntar, que tot i els canvis, la sexualitat segueix sent una part normal i necessària dins les seves vides. Però també és important tenir en compte un altre aspecte bàsic: degut a la relaxació pel fet de què la dona ja no es pot quedar embarassada, moltes persones deixen d’usar protecció a partir de determinada edat i això fa que hagin augmentat els casos de malalties de transmissió sexual entre adults grans. Per exemple, segons dades de 2015, la meitat dels nous diagnòstics de VIH als EUA es feien en persones més grans de 50 anys.

 

Ja per acabar, buscant informació per documentar-me, incloent les paraules fisioteràpia, gent gran i sexualitat tot en pack a les bases de dades més habituals, hi ha molt pocs articles. Us deixo l’enllaç als 4 que més m’han cridat l’atenció. A part de la recerca per l’entrada, buscar i no trobar gaires resultats m’ha fet adonar d’un dels molts buits en investigació. Fisioterapeutes que us dediqueu al sòl pelvià: crec que teniu una gran oportunitat per fer recerca i ajudar moltes persones si considereu la geriatria.

Gràcies una vegada més a en Josep Fabà que ens va inspirar amb la seva entrevista.

Bibliografia

1. https://vital.rpp.pe/expertos/derribando-mitos-sobre-la-sexualidad-en-adultos-mayores-noticia-1066708
2. Villar F, Celdrán M, Fabà J, Serrat R, Martínez T. Sexualidad en entornos residenciales de personas mayores. Guía de actuación para profesionales (para la Fundación Pilares; descarregar aquí).
3. https://infosida.nih.gov/understanding-hiv-aids/fact-sheets/25/80/el-vih-y-los-adultos-mayores

4. “The importance of physiotherapy in the sexuality of patients with rheumatic diseases”.

5. “Decline in sexuality and wellbeing in older adults: A population-based study”.
6. “Expressing sexuality in nursing homes. The experience of older women: A qualitative study”.
7. “Relationship between female pelvic floor dysfunction and sexual dysfunction: an observational study”.

Imatges

*primeronoticias.com.co

*Canvis biològics, de la resposta sexual i la sexualitat en gent gran (1).

*webconsultas.com revista de salud i bienestar

*leopoldest.blogspot.com

-Anna-

Neuròbica

“Nada me inspira más veneración y asombro que un anciano que sabe cambiar de opinión.” – Santiago Ramón y Cajal.

No podia començar parlant d’un concepte tan relacionat amb la plasticitat neuronal sense fer el meu petit homenatge al pare de la neurologia i un dels meus personatges més admirats de la història. La frase que us comparteixo resumeix molt bé l’essència del concepte del que us vull parlar avui: la neuròbica.

Trobar una definició concreta o estàndard per la neuròbica (o els exercicis neuròbics) ha estat complicat, ja que és un terme que aglutina molts conceptes, a vegades, mal explicats, i s’acaben barrejant. De fet, intentant buscar evidència científica en pàgines tipus Cochrane, Pubmed, etc., n’hi ha ben pocs estudis (n’he trobat 2 que podeu trobar referenciats al final; el primer consisteix en la realització d’una batèria d’exercicis d’estimulació cognitiva per veure si prevenen l’aparició de deliri després d’una operació en persones a partir de 60 anys, per tant, com veureu, se surt ja de la definició d’exercici neuròbic validada; el 2n, està fet en rates i no és gaire específic; en conclusió, que no hi ha evidència científica o, la que hi ha està molt mal enfocada]. En la meva recerca per internet tan sols he pogut trobar un estudi mínimament concloent: “Occupational Therapy Through Metagym & Neurobics Improves Quality of Life.“.

La definició que donen els diccionaris (1,2) es podria resumir en el següent: “són un conjunt d’activitats o tasques mentals com per exemple trencaclosques, exercicis de càlcul o associació o d’altres tipus dissenyats per estimular el cervell i ajudar a prevenir la pèrdua de memòria”; però també hi ha una part de la definció que fa referència a l’exercici físic i com aquest, juntament amb les tasques cognitives ajuden a estimular el pensament, les funcions cerebrals i la resolució de problemes. De fet, aquest aglutinament de tasca cognitiva i física m’agrada més, ja que les estructures cerebrals també regeixen la nostra activitat motriu, i també aquesta necessita ser estimulada i sacsejada.

Així doncs, sí recupero la frase de Ramón y Cajal, veiem que el que és realment difícil en aquesta vida és mantenir la flexibilitat, les ganes d’aprendre i de mantenir-se estimulat intactes. I qui ho aconsegueix ja té molt de guanyat. Pot fer-ho en base a la força de voluntat, a la que vull apelar, però també gràcies a la neuroplasticitat o plasticitat cerebral, clau en tot aquest procés.

La inspiració per a aquesta entrada em va venir després de veure aquesta imatge:

Quan vaig veure-la vaig escriure’n això: “Avui he trobat per casualitat aquesta imatge i crec que val molt la pena aplicar-la. #lavidaesmoviment #sommoviment #postura. Canviem de postura a l’hora de seure. Fins i tot aquest moment és una bona opció per entrenar el nostre sistema nerviós i donar-li diferents estratègies de moviment per tenir més recursos en un futur“.

El principal objectiu que mou a la gent a practicar els anomenats exercicis neuròbics és la voluntat de no perdre memòria i altres facultats mentals. Hi ha una corrent molt extesa que dins aquest grup d’exercicis hi inclou fer sudokus, mots encreuats, llegir, socialitzar, etc., però de fet, aquests exercicis són massa genérics pel que avui ens ocupa, ja que impliquen l’ús de zones molt concretes del cervell, i aquesta no és la base de la neuròbica (aquest tipus d’exercicis podríem considerar-los els coneguts com a estimulació cognitiva). El que pretén aquesta “nova ciència” és, basant-se en els últims estudis neurobiològics, estimular l’habilitat natural del nostre cervell per produir factors neurotròfics (o factors de creixement del cervell). Per a aconseguir-ho, els exercicis neuròbics cognitius han d’implicar múltiples àrees del cervell per augmentar el nombre de connexions cerebrals i desenvolupar nous circuits; per la seva banda, els exercicis neuròbics físics han d’involucrar tots els grups musculars del cos i intentar generar un moviment a l’inrevès del que és habitual per nosaltres (per exemple, si jo sempre em poso el pantaló d’empeus i començant per la cama dreta, hauria d’intentar fer-ho assegut i començant per la cama esquerra). Però la frase que ho resumeix tot i hem remet a la imatge i la posterior reflexió que en vaig fer és la següent: “Neurobics don’t require paper and pen or isolating yourself with puzzles. Everyday life is the neurobic brain gym. They can be done anywhere, anytime in offbeat, fun and easy ways while you’re getting up, commuting, working, eating, shopping or relaxing” (en resum vindria a dir que la neuròbica no necessita ni llapis ni paper, que el nostre dia a dia és el millor exercici i, per tant, tothom pot fer exercicis neuròbics en qualsevol moment del dia: mentre treballem, mengem, ens relaxem o comprem).(3)

I havent arribat aquí segurament us pregunteu: “I si no hi ha evidència, per què ens parla de neuròbica?”; “I exactament, per què/qui pot servir/ser útil?”; “I quins exercicis podríem fer?”. Doncs vaig a pams.

• Que no hi hagi evidència sobre un tema, no vol dir que no se’n pugui parlar i que no sigui útil. De fet, amb aquest entrada volia mostrar una vegada més , una de les principals limitacions de la investigació: el llenguatge, i com, la mala definició o explicació d’un concepte, pot dificultar la recerca.
• La neuròbica ens pot ser útils a tots i en qualsevol edat, i realment podem trobar infinites funcionalitats concretes. Jo, basant-me en la meva experiència, em centraré en destacar 2 grans funcions: la de prevenir l’apràxia o intentar estabilitzar-la en gent que pateix algun tipus de deteriorament cognitiu; la de prevenir caigudes i donar noves estratègies de moviment.
• Us deixo algunes idees extretes de dues pàgines. Proveu-los durant uns quants dies i aviam si noteu algun canvi (3, 4):
  • Acostúmbrate a usar el reloj de pulsera en el brazo contrario o pon el reloj de pulsera ante un espejo y mira la hora del revés.
  • Prueba a caminar de delante a atrás por tu casa o házlo en la penumbra.
  • Mira las fotografías del revés y busca detalles en los que no te habías fijado antes.
  • Utiliza el ratón de tu ordenador con la otra mano.
  • Haz actividades cotidianas como cepillarte los dientes o escribir con la mano contraria.
  • Cambia el camino que te lleva a tu centro de trabajo.
  • Cuando vayas a un restaurante, intenta identificar los ingredientes que componen el plato elegido, y concéntrate en los sabores más sutiles.
  • Selecciona una frase de un libro e intenta formar una frase diferente con las mismas palabras.
  • Escucha las noticias de la radio y la televisión en cuanto te despiertes, y más tarde haz una lista con las más importantes.
  • Intenta comenzar el día con un olor diferente al que es habitual: por ejemplo, si siempre empiezas haciendo el café, intenta primero tostar el pan y que eso sea lo primero que huelas.
  • Intenta ducharte, vestirte, abrir la puerta de casa o encontrar las llaves con los ojos cerrados para estimular más el sentido del tacto.
  • Intenta cambiar de sitio o de posición todos aquellos objetos que te den referencia de espacio y tiempo: relojes, calendarios, agendas, etc.
  • Empieza un hobby nuevo.
  • Practica la jardinería, que ayuda a estimular todos los sentidos, además de fomentar la actividad al aire libre.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Espero que us hagi semblat útil. Fins aviat!!!

-Bibliografia:

1. https://en.oxforddictionaries.com/definition/neurobics
2. https://medical-dictionary.thefreedictionary.com/neurobic+exercise
3. https://www.physiotherapy-treatment.com/neurobic-exercises.html
4. https://www.alzheimeruniversal.eu/2013/10/09/neurobica-20-ejercicios-para-entrenar-la-mente/

*Estudis: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26598177 (informació complementària: https://clinicaltrials.gov/ct2/show/NCT02230605); https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25104561); https://web.a.ebscohost.com/abstract?direct=true&profile=ehost&scope=site&authtype=crawler&jrnl=04457706&AN=103039049&h=ixo8oo9zRLxOVvBnvDFBOY%2fyfVjfpONUaFXWSIvOzHE7OxuKk7XIPFWyxT3KRjeOm5cWi51XoxUYhCs0pBdivA%3d%3d&crl=c&resultNs=AdminWebAuth&resultLocal=ErrCrlNotAuth&crlhashurl=login.aspx%3fdirect%3dtrue%26profile%3dehost%26scope%3dsite%26authtype%3dcrawler%26jrnl%3d04457706%26AN%3d103039049

 

-Anna-