Maltractament a la gent gran

M’hauria agradat tenir aquesta entrada llesta al mes de juny, perquè precisament el dia 15 se celebra el Dia Internacional de Presa de Consciència sobre el Maltractament i l’Abús a les Persones Grans. Tal i com jo ho veig, no hauria de ser necessari que existís un dia així perquè no hauria d’existir ni el maltractament cap a les persones grans, ni cap altra forma d’abús contra cap col·lectiu. Però també s’ha de tocar de peus a terra i aquesta és, com tantes altres, una realitat a la que no solem prestar gaire atenció i que no coneixem a fons. Així doncs, m’he proposat coneixer-la una mica millor i intentar veure què s’està fent per prevenir-ho i solucionar-ho.

“Un acià que mor és una biblioteca en flames” – Xavier Aldekoa.

CONCEPTE

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el maltractament cap a les persones grans com “un acte únic o repetit que causa dany o patiment a una persona d’edat avançada, o la manca de mesures adequades per evitar-ho, que es produeix en una relació basada en la confiança”. Aquest tipus de violència constitueix una violació dels drets humans (1,2).

No va ser fins al 2002, amb la Declaració de Toronto per la Prevenció Global del Maltractament a les Persones Grans, que es va establir una mica de consens sobre la definició, i on es va posar de manifest que: no existia cap marc legal ni per la prevenció ni la denúncia del maltractament cap a les persones d’edat més avançada; que calia perspectiva de gènere per enfocar-ho; que no és un problema d’una part del món en concret sinó que afecta a nivell global, però que en cada cas cal tenir en compte el context cultural i socio-econòmic per entendre l’arrel del problema i abordar-lo; que és necessària la formació, tan dels professionals d’intervenció directa com de la societat; i que fa falta un abordatge intergeneracional i multidisciplinar (3).

DADES

La OMS ho considera un problema de salut pública. Segons una revisió de 2017 (amb dades de 52 estudis que contenen informació de 28 paísos amb diferent desenvolupament), un 15’7% de les persones de més de 60 anys havien patit maltractament, almenys, 1 vegada en l’últim any. Però, probablement la xifra real sigui molt més alta, ja que es calcula que només es denuncien 1 de cada 24 casos. La culpa, la por i la vergonya són molt presents en aquests casos perquè els maltractadors solen ser de l’entorn més íntim de la persona afectada (1).

Pel que fa a entorns residencials, hospitalaris, etc., no hi ha dades concloents, però tot porta a pensar que les xifres són encara més elevades que dins la comunitat. En una estimació en base a alguns estudis es conclou que un 64,2% (!) dels treballadors va infligir alguna de les formes de maltractament en l’últim any (1).

La prevalença, a nivell mundial, s’estima que és d’entre un 1 i un 10%, però segurament sigui més (2).

Si la progressió segueix com els últims anys, i estimant que la població major de 60 anys, que era d’uns 900 milions de persones l’any 2015, passarà a ser de 2000 milions el 2050, llavors el número de persones grans maltractades podria arribar a 320 milions (1).

*Aquí podeu veure un resum gràfic de les dades de, fins a 2016, publicat per la OMS.

Si ens centrem a la Diputació de Barcelona (repartit pels seus diferents municipis), “durant el 2019 es van detectar 392 casos de maltractaments en 42 municipis, 238 a dones (76%) i 94 a homes (23,97%). El perfil de la persona maltractada, segons dades del 2017, és en un 80% dels casos una dona, d’entre 80 i 84 anys, sense deteriorament cognitiu i que necessita suport per a les activitats bàsiques de la vida diària“. En la majoria de casos el maltractador és el fill, i sol ser en forma de maltractament psicològic, negligència o abús econòmic (4).

TIPUS DE MALTRACTAMENTS

Poden ser de tipus físic, sexual, psicològic o emocional; també per raons econòmiques o materials; abandonament; negligència (intencional o per omissió); i menyspreu greu de dignitat i manca de respecte (1,2). N’hi ha d’altres tipus, com ara l’ús de contencions, l’edatisme, o el síndrome de l’àvia esclava, però aquests no consten en totes les publicacions com a tal, i per això costa més trobar-los (5).

El més habitual i el més denunciat és el maltractament psicològic, seguit a certa distància del físic (que és molt poc denunciat pel propi afectat, i és més aviat la família o representant de la persona qui ho fa), i a molt poca distància hi ha l’abús econòmic. Després segueixen les negligències (també molt més denunciades pels familiars o representants) i finalment, els abusos sexuals (1).

FACTORS DE RISC (1)

• Individuals: la mala salut físic i mental de la persona afectada, així com el seu gènere (les dones es veuen més afectades per alguns tipus de maltractament i la probabilitat de què l’abús sigui més greu i continuat que sobre un home, augmenta).
• Relacionals: el fet de compartir espai amb l’agressor, la dependència econòmica i el fet ser cuidador d’una persona amb dependència i/o deteriorament cognitiu (i si a més hi ha situacions disfuncionals en la família) són factors que generen estrès i poden augmentar la probabilitat de maltractaments.
• Comunitaris: l’aïllament social i la conseqüent manca de recursos (materials, personals, econòmics, etc.).
• Socio-culturals: edatisme, creences com la fragilitat i la dependència generalitzada de la gent gran respecte a la resta, tabús, manca de suport (familiar, econòmic, assistencial, etc.), sistema de successions i drets de terres que afecten les distribucions de poder i recursos dins la família, debilitament de les relacions familiars, entorns físics poc facilitadors, manca de formació (professionals i societat), entre d’altres.

A les imatges que hi ha a continuació, extretes de la referència nº5, podem veure que la OMS els classifica segons si el factor de risc afecta a la víctima o al maltractador:

PREVENCIÓ

Existeix una gran diversitat d’estratègies per fer front a aquest problema, ja que l’abordatge ha de ser multifactorial (i de moment hi ha molt poca evidència sobre la seva efectivitat). La OMS les divideix en dos tipus (1):

Estratègies per prevenir:

• Campanyes de sensibilització per al públic i els professionals
• Detecció (de possibles víctimes i agressors)
• Programes intergeneracionals a les escoles
• Intervencions de recolzament als cuidadors (gestió de l’estrés, autocura, etc.)
• Polítiques sobre l’atenció en residències per definir i millorar el nivell de l’atenció
• Formació sobre la demència dirigida als cuidadors

Estratègies per intervenir:

• Notificació obligatòria del maltractament a les autoritats
• Grups d’autoajuda
• Cases refugi i centres d’acollida d’emergència
• Programes d’ajuda psicològica dirigits a les persones que infligeixen els maltractaments
• Telèfons d’assistència que proporcionen informació i derivació
• Intervencions de recolzament als cuidadors

El Consell de Piscologia d’Espanya, per la seva banda, afegeix diversos matisos i estratègies que m’agraden per complementar les anteriors (6):

• Pel que fa a les campanyes de sensibilització, fa èmfasi en posar en valor a la gent gran, i no en els maltractaments en sí mateixos.
• Aposten per promoure la participació de la gent gran dins de la comunitat, no només a través d’activitats intergeneracionals, fomentant així les relacions socials i el fer xarxa.
• Eliminació del llenguatge estigmatitzant, fent èmfasi en els mitjans de comunicació.
• Establir serveis específics per l’atenció del maltractament cap a les persones grans (incloent telèfons d’ajuda que no puguin ser rastrejats, similars als que es fan servir per atendre en casos de violència de gènere).
• Promoure un bon disseny ambiental, que faci els entorns més accessibles, segurs, cómodes i significatius.
• Potenciar l’atenció psicològica per als majors de 60 anys.

*A Catalunya, hi ha un Protocol que va elaborar la demarcació de Girona de la Generalitat de Catalunya l’any 2007. El 2016, la Diputació de Barcelona, va elaborar una guia d’atenció a les situacions de maltractament dels usuaris del Servei de Teleassistència.

*A nivell estatal no he estat capaç de trobar cap protocol concret. Sí que l’IMSERSO va elaborar, també l’any 2007, un manual amb l’aportació espanyola als avenços internacionals en l’adaptació lingüística i cultural d’un instrument de detecció de sospita de maltractament cap a les persones grans. El podeu trobar aquí.

Ja per acabar voldria comentar un fet: només a Catalunya, per exemple, la Fiscalia ha obert 36 diligències penals (i pujant) per la gestió que s’ha fet de la pandèmia en algunes residències (7). Però això seria quedar-nos curts i criminalitzar un sector que ha patit, com el que més, la violència institucional, amb un abandonament de les administracions que ve de lluny. Per això em resulta més interessant el que han fet les Nacions Unides, que aquest any han dedicat el dia de la conscienciació del maltractament cap a les persones grans a la pandèmia mundial de Covid-19, elaborant un document amb un resum de les polítiques institucionals que han tingut un impacte directe sobre aquest grup de població (8). El podeu consultar aquí. Ja us dic ara que aclapara.

Sabia que les dimensions del fenomen del maltractament a la gent gran podien ser més grans del que esperava, però després de llegir dades, realment és un problema del que només veiem una petita part i que va seguit d’una base que no podem ni imaginar. Per reflexionar-hi una estona…

Bibliografia

1.  https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/es/
2. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/elder-abuse
3. https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/alc_toronto_declaration_es.pdf?ua=1 (Declaració de Toronto, 2002).
4. https://www.social.cat/noticia/12289/sincrementen-els-casos-de-maltractament-a-gent-gran-durant-el-confinament?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&utm_campaign=socialpuntcat
5. Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.
6. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=6875
7. https://www.social.cat/noticia/12309/la-fiscalia-eleva-a-36-les-diligencies-penals-obertes-per-la-gestio-de-la-pandemia-a-les-r
8. https://www.un.org/es/observances/elder-abuse-awareness-day

*Per més informació teniu aquí un webinar de Matia Fundazioa sobre el tracte digne a la vellesa. Analitzen si, com a societat, ho estem fent bé o no.

*També podeu veure un vídeo amb el manifest, d’aquest 2020, del president de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontología (SEGG).

Imatges

*https://alzheimercatalunya.org/

*www.abc.es

*Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.

*www.qida.es

-Anna-

La història de vida en fisioteràpia geriàtrica

Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.

“Tots tenim una història que mereix ser explicada“.

La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.

Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).

La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.

I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?

Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.

Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?

He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:

• Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
• Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
• Ocupacions que tinguin sentit per ella.
• Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
• Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.

Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.

Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?

Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.

Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?

Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències té pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.

 

Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.

 

Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)

*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.

*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.

*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.

*http://www.acpgerontologia.com/index.html

*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/

*https://www.fundacionpilares.org/modeloyambiente/materiales-utiles/publicacion/el-libro-de-la-memoria-historia-de-vida/

*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/

-Anna-

Preclàmpsia

“en realitat tots som com som fins que decidim canviar”

L’ofici de viure bé – Gaspar Hernàndez

La preclàmpsia es defineix com l’elevació ràpida de la pressió arterial durant els últims mesos de l’embaràs associada a la presència de proteïnes en l’orina. A vegades pot anar associada a retenció de líquids i/o augment de pes. Aquesta elevació de la pressió arterial és a causa d’una alteració de la funcionalitat de les cèl·lules endotelials vasculars i un espasme de les artèries de tot el cos, principalment en el ronyó, el cervell i el fetge.

Els estudis ens diuen que entre un 5 i un 10% de les dones embarassades desenvoluparan preclàmpsia.

Existeix també l’eclàmpsia. Aquesta patologia segueix el mateix mecanisme, però amb una intensitat molt més alta. Es poden presentar convulsions clòniques i, a vegades, entrar en coma. També pot aparèixer disminució de la producció d’orina, fallada hepàtica, hipertensió arterial molt alta i un estat tòxic de forma general. Si no es tracta, pot causar la mort; però amb els medicaments apropiats i una cesària d’urgència, la mortalitat baixa a un 1%.

CAUSA

Com ja he mencionat, la preclàmpsia es produeix per la disfunció de les cèl·lules que formen els vasos del nostre cos, però el motiu pel qual succeeix això és desconegut.

Tot i així, hi ha varies teories que ho intenten explicar:

• Isquèmia de la placenta.
• Excés de secreció d’hormones per part de la placenta o les glàndules suprarenals.
• Un tipus d’autoimmunitat o d’al·lèrgia per la presència del fetus.

Actualment la teoria que agafa més força és la de la isquèmia placentària. Es creu que en el moment de la formació de la placenta es produeix una malformació d’algunes artèries uterines. Aquest fet provoca que s’alliberin factors tòxics, com per exemple citoquines inflamatòries o factors antiangiogènics, que provoquen el dany endotelial.

TRACTAMENT

El tractament habitual consisteix en mitigar els símptomes que provoca la preclàmpsia. És a dir, evitar les convulsions, controlar la pressió arterial i manejar els líquids intravenosos.

Malgrat això, la gran curació de la preclàmpsia és el part. En el moment en què elimines la placenta, s’elimina la hipertensió. En aquest cas, és important tenir en compte la setmana de gestació i la implicació que tindrà per el bebè si el part és molt prematur.

IMPLICACIONS PER LA MARE I EL BEBÈ

Arribats en aquest punt vull acabar el post parlant sobre les implicacions que té la preclàmpsia per la mama i pel bebè.

> BEBÈ

Les implicacions més importants de la preclàmpsia sobre el bebè és el baix pes i la prematuritat. En un estudi es veu que els infants que van patir un embaràs complicat per la hipertensió de la preclàmpsia tenen un 5% menys de pes quan es comparen amb infants d’un embaràs no complicat. A més a més, si la preclàmpsia apareix de forma prematura durant l’embaràs, el baix pes pot arribar a ser d’un 23% menys del pes esperat.

El fet de què un bebè neixi amb baix pes té implicacions en l’edat adulta en funció de com recupera aquest pes. Se sap que si es recupera en els 24 primers mesos seran adults amb major possibilitat de patir síndrome metabòlic i/o patologia puberal. En canvi, si no el recuperen, seran infants petits.

Un altre punt important pel bebè és la taxa de mortalitat fetal. En l’estudi mencionat anteriorment, es veu que la taxa de mortalitat és de 5,2 per cada 1000 mort fetals quan hi ha preclàmpsia i de 3,6 quan no n’hi ha. Les dones que desenvolupen una preclàmpsia al principi de l’embaràs, tenen set vegades més possibilitat de mort fetal.

> MARE

En quant a la mare, s’ha observat que hi ha un augment de la possibilitat de desenvolupar malaltia cardiovascular.

Un estudi danès va fer un seguiment durant 14’5 anys a 700.000 dones. Es va observar com, després d’una preclàmpsia severa, apareixia un augment 6 vegades major de patir hipertensió, 1,7 vegades més de tenir una cardiopatia isquèmica, 1,9 vegades més de patir un tromboembolisme i 4 vegades més de desenvolupar diabetis tipus 2. Inclús, dos anys després del part, el 30% de les dones que van tenir preclàmpsia van desenvolupar hipertensió i el 25% d’aquestes tenien síndrome metabòlic.

La gravetat de la preclàmpsia s’associa amb la gravetat de les malalties cardiovasculars que poden aparèixer en la vida. Encara que això no està totalment clar, sí que podem intuir que és una oportunitat de prevenció de patologies més greus en el futur.

BIBLIOGRAFIA

• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Amel A.F.El-Sayed. (2017). Preeclampsia: A review of the pathogenesis and possible management strategies based on its pathophysiological derangements. Taiwanese Journal of Obstetrics and Gynecology, 56 (5): 593-598.
• Phipps E.,Prasanna D., Brima W. i Jim B. (2016). Preeclampsia: Updates in Pathogenesis, Definitions, and Guidelines. Clinical Journal of the American Society of Nephrology, 11 (6): 1102-1113.
• Bokslag, A., van Weissenbruch, M., Mol, B. W., & de Groot, C. J. M. (2016). Preeclampsia; short and long-term consequences for mother and neonate. Early Human Development, 102, 47–50.

-Marta S.-