REFLEXIONS: gestionem les emocions?

“Dóna sempre, encara que no tinguis gran cosa.

Comparteix i comparteix-te.

Sigues humil, com una tarda de pluja, com una flor austera, com aquesta terra que trepitgem i dóna fruit a tot.”

Camina – Alguer Miquel

Després de l’entrada anterior sobre la relació d’amor amb la fisioteràpia, crec que no puc fer de menys que continuar qüestionant la professió.

Com menciona n’Anna, la fisioteràpia és passió. Si treballes com a fisioterapeuta, és que t’has enamorat! Potser la relació va ser amor a primera vista o potser és un amor treballat amb el temps. Aquest últim cas, és el meu: em vaig anar enamorant de la fisioteràpia poc a poc, i crec que podria dir que m’encanta la fisio que faig ara, la que està feta a la meva manera. Perquè, això ho tenc clar, no hi ha una sola fisioteràpia vàlida!

Els fisioterapeutes que treballem a la privada, com és el meu cas, tenim la gran sort de tenir temps, temps per estar amb el pacient i escoltar-lo. I és cap aquí on m’agradaria portar la meva reflexió.

black-coffee-2847957_960_720.jpg

En el moment en què obres la porta de la consulta i fas passar a la persona, comença el ball. Un professor de PNI ens va dir que “passar consulta és un estat constant de seducció”, i cada dia que passa crec que té més raó. Crec que li hem de donar la confiança i la tranquil·litat perquè el pacient es despulli davant teu, física i psicològicament; i això no s’aconsegueix amb 7-10 pacients per hora o amb sessions de 30 minuts. Per aconseguir l’entorn adequat, es necessita temps.

N’Anna es demanava: què ha passat per prioritzar les màquines davant les mans? I jo em pregunto: què ha passat per prioritzar els diners davant el temps? Per què ens neguem a acceptar que un bon silenci ajuda més a aquella inflamació que qualsevol ultrasò? Per què no acceptar que deixar anar aquella angoixa, frustració, por o una altra l’emoció en forma de llàgrimes cura i sana més que qualsevol maniobra? I sé que amb aquesta última pregunta m’estic tirant sorra sobre la meva teulada, però realment ho penso així. Com també penso que a vegades els pacients necessiten només que els toquis, que els toquis amb aquell silenci acollidor i on notes que el teu cervell es desconnecta per donar espai a les mans.

Quan arribo a aquesta conclusió, em pregunto sempre el mateix: per què s’imparteix només una assignatura de psicologia a la carrera? De veritat? No sé quantes n’hi ha ara, però quan jo vaig estudiar només n’hi havia una juntament amb una altra de psiquiatria.

La fisioteràpia parla molt de l’intrusisme(*), i amb les meves paraules sembla que vulgui intruir-me en un àmbit que no és nostre; però el que demano és tenir un mínim d’eines per acompanyar als pacients. Com ja he dit abans, tenim la sort de disposar de temps per crear un vincle amb la persona. Demano l’opció de tenir instruments que ens ajudin a guiar a la persona o, si és el cas, derivar-la a un professional especialitzat. Em plantejo si no se’ns hauria de donar l’oportunitat d’accedir a cursos de gestió emocional per a terapeutes (encara que sé que cada cop és més fàcil).

20190917_222725

El món del sòl pèlvic és un món d’emocions a flor de pell, i sé que és per aquest motiu que penso així. La meva intensió a consulta no és fer alliberar emocions a les pacients, però senzillament els hi dono l’espai i el temps per parlar d’allò que les ha marcades profundament: el part no desitjat, la solitud del post-part, el dolor de la cicatriu, les dificultats amb la parella o la sensació de solitud, la pèrdua d’alguna cosa/ésser estimat, els canvis vivencials… La gestió de totes aquestes emocions és bàsica per a la recuperació, ja que les emocions no es separen del cos, sinó tot el contrari. El cos canalitza les emocions i pot influir en aquell augment de to, aquell dolor constant, aquella falta de cicatrització, aquell mal estar digestiu, etc.

I arribat a aquest punt, crec que és important fer una passa enrere i mirar-nos al mirall. Per poder gestionar les emocions de les pacients, primer hem d’aprendre a gestionar les nostres. A vegades proposem als pacients accions perquè creiem que els hi anirien molt bé, quan nosaltres som els primers que ens neguem a provar-ho. Des de la meva perspectiva, no és coherent. A més a més, com a professionals de la salut, a vegades, carregem els problemes dels nostres pacients i tenir la nostra via d’escapament és necessari. Jo ho confesso, a vegades he arribat a casa amb aquell nus a l’estomac per l’explicació del que va viure la pacient o he hagut de controlar les llàgrimes davant els detalls de la vivència.

No hi ha acció errònia, però sí la possibilitats de tenir més eines per gestionar-ho tot millor. T’atreveixes a despullar-te tu també davant algú?

 

(*) Intrusisme: realització d’actuacions professionals sense complir els requisits establerts legalment per a l’exercici de la professió

Marta Se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s