Activitat física i Sòl pelvià

“Es por eso que cada cual debe buscar dentro de sí mismo el motivo por el que quiere generar un cambio.”

Paleovida – Carlos Pérez

Iniciem amb un nou tema: l’activitat física.

Aquesta setmana jo us parlaré de l’impacte que té en el sòl pelvià, sobretot algunes disciplines, i el motiu pel qual apareixen els símptomes. I la setmana que ve l’Anna us parlarà de la relació de l’exercici físic i la funció cognitiva. Així, que… ¡allá vamos!

Com ja he mencionat altres vegades, per a poder entendre com funciona el cos és necessària l’anatomia. En aquest cas haurem de recuperar l’entrada de pelvic floor on us vaig parlar com era la musculatura de la zona pèlvica, així com també el post de diàstasi on us vaig explicar l’anatomia de la musculatura abdominal.

Si li sumem el diafragma, qua ara us explicaré, tenim el que s’anomena esfera abdomino-pelviana.

• El diafragma toràcic

El diafragma és el principal múscul inspiratori. Es considera el múscul més pla del cos; malgrat això té forma de cúpula, que permet separar la cavitat toràcica de la cavitat abdominal. En el centre hi ha una aponeurosi, anomenada centre frènic, des d’on surt la part contràctil que s’inserta a les costelles de la caixa toràcica i a les vèrtebres. A més a més, el diafragma presenta alguns forats per on passen l’esòfag, l’aorta, la vena cava, alguns nervis i altres vasos. 

El moviment que realitza el diafragma és el que ens permet respirar. Quan volem agafar aire, el diafragma es contreu per aconseguir expandir la caixa toràcica i, pel canvi de pressió que suposa, l’aire exterior entra als pulmons. Això ho aconsegueix provocant el seu descens fins que el centre frènic es queda damunt les vísceres (això les comprimeix una mica), permetent que aquest esdevengui un punt fixe i pugui obrir les costelles cap als costats. Durant la respiració també hi intervenen altres músculs externs, com per exemple els intercostals externs, els escalens, el subclavi, entre altres.

En canvi, l’espiració és totalment passiva amb la simple relaxació de la musculatura inspiratòria. Tot i així, hi ha certs músculs que es consideren que són espiratoris ja que és necessària la seva intervenció quan es vol fer una espiració forçada. Alguns exemples són els intercostals interns, el transvers de l’abdomen o el recte de l’abdomen.

ESFERA ABDOMINO-PELVIANA

Ens hem d’imaginar els tres elements que hem comentat (diafragma, musculatura abdominal i musculatura del sòl pelvià) col·locats sobre un esquelet, per adonar-nos que formen una cavitat on s’alberguen les vísceres. És una cavitat envoltada per musculatura i l’acció d’un grup muscular influirà molt en els altres grups musculars, però també en el comportament visceral (dibuix). Això és el que s’anomena esfera abdomino-pelviana. És bàsic tenir-ho en compte quan es vol treballar/tractar sobre alguna de les estructures que la forma.

Quan es parla d’esfera abdomino-pelviana també és important tenir en compte la postura, ja que això també influencia. En la següent imatge us vull explicar aquesta relació: quan les curves de la columna vertebral estan distorsionades, sigui per comportaments posturals o per problemes articulars, la pressió que hi ha dins l’esfera abdomino-pelviana es veu alterada, però també aquesta relació entre els grups musculars. El cos té tendència a compensar per solucionar un problema. En el cas que ens importa avui, el dibuix B té una faixa abdominal distesa a causa de l’augment de la curva dorsal de la columna verterbal.

ACTIVITAT FÍSICA EN EL SÒL PELVIÀ

La OMS defineix l’activitat física com qualsevol moviment del cos realitzat pels músculs i que exigeixi un cost energètic. La inactivitat física és la causant d’aproximadament el 21-25% dels càncers de mama i còlon, el 27% de diabetis i el 30% de la càrrega de cardiopatia isquèmica. Llavors, un nivell adequat d’activitat física regular ajuda a:

• Reduir el risc d’hipertensió, cardiopatia coronària, accident cerebrovascular, diabetis, depressió, càncer de mama i còlon.
• Millora la salut òssia i funcional.
• Influencia en l’equilibri calòric i el control del pes.

Si l’activitat física té tants beneficis, per què estic fent una entrada en relació al sòl pelvià? Perquè hi ha disciplines esportives que provoquen una pressió important sobre el sòl pelvià, sigui per l’exercici en sí o perquè el cos no està preparat per fer aquell exercici. En una noticia sortida recentment en el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya deien que “entre el 20% i el 51% de les dones esportistes de 25 a 45 anys pateixen d’incontinència urinària, al marge que tinguin o no fills” (1).

Les disciplines esportives més “perjudicials” són atletisme, bàsquet, voleibol, gimnàstica esportiva, aeròbic, running… perquè provoquen salts repetits que el sòl pelvià ha de contrarestar o absorbir. Si sumem una mala postura en la realització de l’activitat física, un sòl pelvià dèbil, una mala respiració, una faixa abdominal incompetent, és a dir, una esfera abdomino-pelviana inadequada poden aparèixer símptomes com la incontinència urinària.

Amb aquest post no estic dient que no s’hagi de fer exercici, sinó que es faci en unes bones condicions (físiques i de consciència del cos) o que es tingui en compte quina disciplina estem elegint per a què no hi hagi lesions. “No se trata de ponerse una compresa y seguir con tu vida de antes (si es que con una compresa se puede conseguir eso…). Se trata de que vuelvas a poner en forma tu periné y descubras que hay técnicas y accesorios que pueden servir de ayuda en este proceso de reeducación de tu suelo pélvico.” (3)

Abans d’acabar, m’agradaria esmentar algunes activitats físiques que són respectuoses amb el sòl pelvià. Entre les més acceptades hi ha la natació, caminar, el ciclisme o spinning suau, l’aquagym; i en quant a pilates i ioga si hi ha una consciència del cos (control de la faixa abdominal,  co-activació entre l’abdomen i el sòl pelvià i bona respiració) són disciplines que també van molt bé.

Si tot i així, no es vol deixar l’activitat física d’impacte, és important tenir coneixement d’accessoris que poden ajudar a donar suport al sòl pelvià per a què no apareguin els símptomes (ja us en parlaré més endavant). Així com també, realitzar Gimnàstica Abdominal Hipopressiva després de l’exercici físic per compensar l’impacte.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.fisioterapeutes.cat/comunicacio/noticies/noticia.asp?id=4385
2. http://www.who.int/dietphysicalactivity/pa/es/
3. http://www.ensuelofirme.com/deporte-y-suelo-pelvico-2
4. Músculos respiratorios (I. García-Talavera, S. Díaz Lobato, P.R. Bolado y C. Villasante). Hospital de la Paz. 1992

Marta S

Optogenètica

“…por ahora, el bisturí más preciso en el cerebro humano sigue siendo la palabra. Nosotros ahora podemos llegar a ver cómo actúa sobre el cerebro y lo modifica.” -Karl Deisseroth

Aquesta setmana us vull donar a conèixer una tècnica que s’està “posant de moda” entre la comunitat mèdica i neurocientífica: l’optogenètica. Se li auguren grans èxits, tant per la prevenció com per al tractament de múltiples malalties (neurodegeneratives, mentals, etc.) com per altres problemes (addiccions, dolor, etc.). De moment us en faig la introducció i en futures entrades tractarem en detall la seva aplicabilitat sobre patologies concretes.

DEFINICIÓ I BASES DE FUNCIONAMENT (1)

“L’optogenética és una tècnica experimental que combina procediments d’enginyeria genètica i de física òptica per marcar neurones específiques del cervell i poder activar-les després a voluntat mitjançant raigs de llum de determinada freqüència” (Morgado, 2016).

Les tècniques clàssiques de manipulació i control experimental del cervell afronten problemes de falta de resolució espaial i temporal, cosa que compromet i dificulta l’interpretació dels resultats que s’obtenen quan es manipula experimentalment el cervell. Crick, va proposar ja al 1979 que la llum seria una gran alternativa ja que es pot administrar en pulsos breus i precisos. Però en aquella època faltava saber com activar les neurones amb llum. Avui en dia, s’ha descobert que alguns microorganismes produeixen opsines, unes proteïnes que controlen i regulen el flux de càrregues elèctriques a través de les seves membranes en resposta a la llum. De fet, tot va començar cap a l’any 2000 a través de les investigacions que equips japonesos van fer sobre l’alga verda unicel·lular Chlamydomonas reinhardtii. Després a Alemanya, basant-se en aquestes investigacions, es va descobrir que, segons la seqüència de gens, es codificaven 2 proteïnes diferents, cada una de les quals reaccionava a la llum. Les van anomenar ChR1 i ChR2. Paral·lelament a Estats Units van veure que la llum regulava el comportament de l’alga.

La idea, a partir de llavors, va ser poder introduir el gens d’aquestes proteïnes en mamífers per així poder-les activar amb llum i que servissin com a eina de control neuronal i cerebral. Van haver de passar anys, però al final es va aconseguir mitjançant virus benignes com a mitjà de transport. Actualment s’han descobert diverses formes alternatives com l’electroporació (per més informació llegir 1r paràgraf de la pàg.2 de l’article de Morgado, 2016), l’existència d’altres opsines (halorrodopsines) i altres fotoproteïnes (naturals o artificials) que es poden activar de forma selectiva en molt poc temps (mil·lèssimes de segon) quan reben el raig de llum adequat (comportament que segueixen les neurones i els circuits neuronals).

*Cal recordar, que a més de la llum, les proteïnes fotoreceptores necessiten d’una forma de vitamina A anomenada retinaldehid com a cofactor activador (les membranes cel·lulars dels mamífers solen tenir-ne de sobres).

El següent pas va ser desenvolupar tècniques i procediments per aconseguir que les fotoproteïnes es fabriquéssin i instal·léssin únicament en grups específics de neurones. Una vegada més, s’hi va arribar per diferents camins: promotors genètics (seqüències d’ADN a les que s’uneixen els enzims que inicien la transcripció d’un determinat gen), ús d’antibiòtics com la doxiciclina, o l’ús dels virus benignes novament.

En el present, la revolució tècnica ha tingut lloc a la font que s’utilitza per il·luminar les neurones: primer, eren LED, però escalfaven massa i costava de dirigir la llum. El que s’utilitza ara són cables de fibra òptica, que s’implanten intracranialment en llocs molt precisos. Permeten una il·luminació molt precisa i, al mateix temps, el registre de l’activitat de les neurones que s’activen. L’ús de cables conjuntament amb la microscopia electrònica han permès desenvolupar una tècnica anomenada “all-optical interrogation of neural circuits“, que consisteix en la lectura i manipulació simultánia de l’activitat d’un determinat circuit nerviós mitjançant la llum, amb molta precisió.

Aquí podeu veure un ratolinet sent estimulat.

Us deixo un vídeo resum senzill sobre l’optogenètica, els reptes i les seves utilitats.

UTILITAT DE L’OPTOGENÈTICA (1,2)

Amb els treballs fets fins a la data, la majoria aplicats sobre rates i ratolins, s’ha pogut:

-discernir grups cel·lulars responsables d’inhibir o activar estats fisiològics i motivacionals com ara: el dolor, la gana, la set, la respiració, els ritmes circadians, la son, la son REM, la conducta d’aparellament i la parental, l’agressivitat o el reforç.

-marcar i evocar memòries de por, crear memòries falses o, fins i tot, borrar-ne d’existents, manipulant les espines dendrítiques de les neurones, afavorides per l’aprenentatge.

-estimular el creixement neuronal mitjançant l’activació optogenètica del neurotransmissor GABA (inhibidor al sistema nerviós central).

-suprimir comportaments depressius mitjançant l’evocació optogenètica de memòries positives.

-discernir circuits neuronals implicats en la transmissió de la informació sensorial de diferents tipus.

-localitzar mapes d’activitat neuronal relacionats amb el comportament o estats cognitius o motivacionals específics gràcies a la combinació de l’optogenètica amb tècniques de neuroimatge funcional com el TAC.

-Ha començat a jugar un paper important en les patologies neurològiques i les malalties mentals (localització de l’activitat neuronal durant les convulsions epilèptiques, circuits que controlen els períodes ON-OFF a la malaltia de Parkinson o identificació d’aspectes neoplàsics o degeneratius en models animals amb malaltia d’Alzheimer).

-Recentment, en un estudi fet a Alemanya utilitzant cries de peix zebra, també s’ha pogut reparar un circuit neuronal danyat. Amb llum, han promogut la producció d’una proteïna bàsica per fer aquesta reparació. (4)

>El mateix Morgado recomana la lectura d’una revisió de Deisseroth K per a tenir molt més clara la utilitat i els futurs reptes de l’optogenètica. Aquí us deixo l’enllaç: Optogenetics: 10 years of microbial opsins in neuroscience. Nat Neurosci 201.; 18: 1213-25.

A més, us deixo una entrevista que recentment li van fer a Deisseroth a “La Vanguardia”.

Fins aquí l’entrada. Espero que l’hagueu disfrutada.

>Fonts i enllaços consultats

1. Morgado I. Optogenética: historia, fundamentos y relevancia presente y futura. Rev Neurol 2016; 62: 123-8.
2. http://one.lavanguardia.com/optogenetica-encender-y-apagar-neuronas-para-entender-el-cerebro/
3. https://www.technologynetworks.com/neuroscience/news/bright-prospects-repairing-neurons-light-283786

>Imatges

*http://www.robotspacebrain.com/wp-content/uploads/2013/10/Optogenetics.png

-Anna-

Entrevista a Carles Salvadó

“Només quan nosaltres millorem, millora el món” – Soler i Conangla, 2011.

Aquesta setmana hem entrevistat en Carles Salvadó, un fisioterapeuta molt especial. Perquè el conegueu millor li vam demanar que ens fes un resum de la seva trajectòria formativa i professional que compartim amb vosaltres. I després us deixem amb l’entrevista. Llegiu-la amb atenció perquè val la pena. Que ho disfruteu!

La meva carrera professional va iniciar-se ja fa quasi, uns 25 anys, quan després d’acabar la diplomatura en fisioteràpia vaig començar a treballar en una empresa en el servei de rehabilitació domiciliària. Paral·lelament compaginava aquesta activitat amb la rehabilitació ambulatòria en un centre de Badalona. Aquestes dues activitats em van permetre adonar-me’n que si volia aportar els meus coneixements i el meu saber fer i estar calia disposar del temps necessari per fer-ho, i vaig decidir, després de treballar en altres centre ambulatoris, dedicar-me exclusivament al servei de rehabilitació domiciliària. Posteriorment, a la mateixa empresa, se’m va donar l’oportunitat de formar-me a França i Espanya, i també coordinar i formar altres professionals, adquirint gran experiència docent. Arrel d’aquesta experiència, se’m presentar l’oportunitat de passar a formar part del professorat col·laborador de les Escoles Gimbernat, ja fa uns 15 anys. La meva trajectòria professional ha estat sempre lligada a l’àmbit de la geriatria i la dependència i he crescut i evolucionat sempre dins d’aquest camp, fins a dia d’avui, en el que col·laboro també amb la Uvic, la Universitat de Manresa, Fisiofocus i sóc assessor/consultor d’una empresa de fabricació d’equipament mèdic (Hill-Rom Iberia). A nivell acadèmic vaig cursar un Màster en Prevenció de Riscos de la Comunitat i actualment, he demanat una excedència de dos anys en els meus estudis de Doctorat en Psicologia. Progressivament, la meva dedicació a l’atenció directa ha disminuït com a conseqüència d’aquesta evolució professional i, a dia d’avui, conservo algun pacient d’edat avançada, al qual tracto en règim particular. Així mateix, actualment estic fent la difusió i formació arreu d’Espanya, del Model de Mobilització i Desplaçament Segur de persones (vídeo), que em permet tenir contacte amb àmbits no només geriàtrics, sinó també de de les persones amb pluridiscapacitat, serveis de cures intensives, medicina interna, etc…

1. Dins del blog tractem tot tipus de temes, especialment de l’àmbit del sól pelvià i la neurologia. Tu has desenvolupat gran part de la carrera professional dins els camps de la geriatria i l’atenció domiciliària (a banda de la docència universitària), però creiem que ens pots donar un punt de vista interessant, encara que aparentment siguin àmbits una mica diferents. Explica’ns: en què consisteix exactament la teva feina actual dins i fora del món de les residències i què la fa diferent?

La meva activitat relacionada amb les residències de llarga estada està relacionada d’una banda a formar els professionals de la fisioteràpia i la teràpia ocupacional en tècniques i metodologies actualitzades que poden ajudar als professionals a implementar programes d’atenció personalitzada i en grup, quan sigui necessari, adaptats a les necessitats reals de la persona. Des de l’assessorament sobre les necessitats de mobilització i desplaçament; passant per les mesures de lliure restricció física i farmacològica, la prevenció de caigudes i fins a les necessitats de comprensió dels símptomes psicològics i conductuals de les persones amb demència. A banda dels professionals dits tècnics a les residències, formo els professionals d’atenció directa, cuidadors/res gerontològics, els quals representen un paper molt important en els programes d’atenció i cura de les persones grans. La seva proximitat diària tant física com emocional, els dota de ser considerats peça clau dels sistemes assistencials en els centres.

El que fa diferent la meva feina, i més que diferent, jo diria personalitzada és la visió de la persona gran, en tota la seva dimensió, com es sol dir, holística, global, sobretot des de les vessants emocionals, socials i de relació amb el seu entorn. Jo sempre dic que el que fa rica la meva perspectiva és la coherència entre el que sé, el que no ser i el que la persona necessita, transmès verbalment o identificat empàticament.

2. Per què és tant important la fisioteràpia dins l’àmbit de la geriatria? I per què l’apliquem, a vegades, amb tanta deixadesa?

La fisioteràpia és important en qualsevol dels seus àmbits d’actuació. Concretament en geriatria és necessària considerar que cada cop són més les persones d’edat avançada que es poden beneficiar de programes preventius i interventius, per exemple d’activitat física, de prevenció de caigudes o de activitats cognitives i que paral·lelament un gran percentatge dels fisioterapeutes desenvolupen la seva activitat, o part d’ella, en els àmbits geriàtrics.

El motiu o motius pels quals la fisioteràpia, a vegades, s’aplica, amb una motivació diferent a la d’altres àmbits, poden estar relacionats amb moltes variables, però jo vull pensar, finalment, que tot depèn de la motivació i implicació del propi professional. Més enllà de motivacions econòmiques, de condicions laborals, resultats a llarg termini, etc… , el compromís propi de cadascun de nosaltres, és el que ens ha de dur a realitzar la nostra professió de forma que donem el millor de nosaltres, pels altres.

3. Per què creus que a Espanya ens és tant difícil trencar la rutina de funcionament dins d’una institució geriàtrica (mobilització dels usuaris, ús de subjeccions, etc.)? És per falta de motivació dels professionals? Dificultats econòmiques? Barreres arquitectòniques? Alguna raó més que se t’acudeixi?

Una de les dificultats més importants i que he pogut observar, és la resistència al canvi. Ja sé que se’n parla molt, però sortir de la norma, del “sempre s’ha fet així”, comporta un esforç tant individual com col·lectiu. No obstant, he pogut ser testimoni que cada cop som més professionals que ens hem afegit a l’aventura de l’evolució i ben aviat, hi haurà moltes persones i institucions que se’n beneficiaran.

4. I a nivell domiciliari? Creus que qualsevol persona amb dependència hauria de disposar d’algun dispositiu per ajudar a fer les transferències (tipus grua, per exemple) o apostes per l’ús de materials més senzills (llençols lliscants, taules de transferència, etc.)? És una opció assequible?

I, ja que hi som, saps d’algun recurs perquè qualsevol es pugui informar sobre aquest tipus d’ajudes, sigui un professional o un particular?

A nivell domiciliari, és cert que hi ha una manca de productes de suport, sovint per manca d’informació, tot i que hi ha professionals que fan cada cop més difusió d’aquests productes. Un dels productes que jo crec s’hauria de considerar com imprescindible a partir de certs moments vitals, és disposar d’un llit clínic, autovariable en alçada i articulat, que permeti no només a la persona moure’s amb més autonomia sinó també al cuidador sigui familiar o professional, ajudar durant les AVD i les necessitats de mobilització. Actualment existeixen cada cop més productes de suport que es podrien utilitzar a nivell domiciliari, però la clau sempre està en l’avaluació de les necessitats reals de la persona i del seu entorn.

Pel que fa a la qüestió mare dels productes de suport, el preu, existeixen bancs d’ajudes tècniques (BAT)*, sovint vinculats a alguns ajuntaments i que són serveis que engloben l’assessorament tècnic gratuït en adaptacions domiciliàries i accessibilitat, personalitzat i a més, ofereixen, en condicions de lloguer assequible, ajudes tècniques domiciliàries, que no estan subvencionades ni pel departament de Salut ni pel de Benestar Social i Família de la Generalitat, i que són difícils d’assumir per la majoria d’usuaris i de les seves famílies. Aquesta fórmula a França, per exemple, és una realitat en tots els departaments. En aquest sentit jo voldria destacar el paper de tots els Sirius** que hi ha a Catalunya, Barcelona, Vic, Igualada, etc… i que disposen de productes de suport per provar, servei d’assessorament dirigit per professionals de la teràpia ocupacional molt qualificats i de forma gratuïta.

*BAT: Per conèixer els BAT que teniu a la vostra disposició cal que us poseu en contacte amb la vostra treballadora social o amb el vostre ajuntament i ells us n’informaran. Algunes seus de La Creu Roja també en disposen.

**Sirius: Són centres per l’Autonomia Personal dels que disposa la Generalitat en diversos punts del territori català. Ofereixen informació i orientació sobre solucions personalitzades, productes de suport i recursos disponibles amb l’objectiu d’impulsar i millorar l’autonomia personal i l’accessibilitat a l’entorn, així com afavorir la integració social de les persones amb discapacitat i de la gent gran. Per més informació dirigiu-vos al següent enllaç.

5. Sempre t’hem sentit defensar que, tot i les dificultats econòmiques o l’esforç que pugui suposar l’anar contracorrent en l’ús de dispositius d’ajuda i en el tracte amb el pacient, tots aquests canvis comporten grans i evidents beneficis, tant pel professional com per l’usuari. Com convenceries algú perquè canviés la seva manera de fer?

Citaré tres arguments que no volen convèncer a ningú; cadascú es lliure de fer allò que consideri millor, però si espero com a mínim serveixin per plantejar-se si decidim evolucionar i oferir solucions adaptades o continuem formant part del que sempre hem fet.

• Moure i/o desplaçar manualment, ni que sigui, un segment corporal d’una persona que no pot participar en el seu desplaçament, està per sobre dels límits de la tolerància del sistema músculo-esquelètic del professional, tant si està entrenat com si no, i per tant comporta un risc per la seva salut.
• Aquest risc no és aïllat, sinó que s’acompanya del risc al que exposem a la persona, que no pot participar en el seu desplaçament, durant les transferències amb tècniques manuals, sub-optimals, com són caigudes, lesions de la pell i pèrdua d’autonomia.
• Els productes de suport, per definició, són instruments de promoció de l’autonomia i, a més, ofereixen la seguretat adaptada i necessària a la persona que els utilitza, i redueixen la càrrega física derivada de les activitats de mobilització.

6. Canviem de tema. Un altre tret que et caracteritza és l’èmfasi que fas en què qualsevol procés de rehabilitació ha de ser un exercici d’empatia amb el pacient, humanitzant al màxim la nostra actuació i fent, de la seva història de vida, l’eix central del tractament. Creus que als professionals de la salut ens falta formació en l’àmbit de la comunicació i la psicologia per poder-ho dur a terme?

En aquest aspecte, estem incidint molts professionals no només de fisioteràpia, sinó també d’altres àmbits sanitaris, sociosanitaris i de l’educació. El fet de considerar la persona, per exemple, sota el decàleg de l’Atenció Integral Centrada en la Persona (AICP)*, fa que la seva voluntat, la seva opinió, la seva implicació en el procés de rehabilitació sigui l’eix de la nostra actuació. Més enllà dels nostres objectius hem de considerar els propis de la persona, com a èsser únic i irrepetible, amb les seves vivències i les seves càrregues emocionals.

Actualment estic insistint molt amb els alumnes de tercer curs de grau de fisioteràpia en la importància del reconeixement de les emocions i l’autogestió pròpia per tal de poder reconèixer i gestionar les de la persona.

*AICP: model basat en la qualitat, on la importància del servei radica en la centralitat de la persona. És en definitiva, un canvi en perspectiva de l’atenció, tenint en compte el benestar de les persones i, sobretot, les seves decisions i preferències. Per més informació, consulteu el següent document.

7.Ens pots explicar algun cas d’alguna persona amb deteriorament cognitiu amb qui connectessis d’una manera especial, o que t’impactés especialment el resultat de la teva actuació?”

Fa uns 10 anys i fins en fa 5, vaig tenir l’oportunitat i la gran sort de conèixer i compartir experiències amb l’Alícia, a casa seva. Vaig seguir, juntament amb la seva cuidadora i la seva família, l’evolució de la malaltia d’Alzheimer i vam connectar d’una forma molt especial.

Després d’una període de dificultats per trobar vies de comunicació, vaig demanar informació a la cuidadora i a la família i vaig aconseguir poder indagar sobre les seves vivències. On va néixer, on va créixer, amb qui es va casar, quina era la seva família, en quina llengua/llengües s’expressava, quina música li agradava, etc… Informació que em va permetre accedir al seu moment vital i a la seva realitat i que va ser l’inici del seu despertar i si més no, del retard de la seva introspecció que inevitablement tard o dora arribaria.

8.Ja per acabar: part de la teva formació l’has feta a l’estranger. Creus que hi ha molta diferència en la manera de fer de la fisioteràpia? Recomanaries aquesta experiència?

Sempre recomanaria formar-se, aquí o fora. Sigui com sigui, cada persona té la seva experiència i ens pot aportar molt de la mateixa. De fet, si tots compartíssim la nostra experiència i les nostres inquietuds, segurament podríem millorar l’idea de l’inici de què sovint practiquem la fisioteràpia geriàtrica de forma poc motivadora.

Moltíssimes gràcies per dedicar-nos el teu temps. Ho valorem moltíssim.

Gràcies a vosaltres. Necessitem més persones com vosaltres.

Massatge perineal

“La dona arriba a créixer amb la idea que el seu cos és anormal: quan sent desig pel simple fet de sentir-lo, quan no el sent perquè se’n sent mancada, perquè el seu cos produeix pèl, cel·lulitis, pudor, líquids… Veient el que se’ns ensenya, no és estrany que la majoria ens sentim poc preparades per relacionar-nos amb -i confiar en- nosaltres mateixes. Ens han medicalitzat el cos des d’abans que naixem.”

Nascudes per al plaer (Mireia Darder)

Hem estat tres setmanes parlant sobre la microbiota intestinal i la influència que té en els diferents sistemes. Aquesta setmana canviem de tema i tornem a la musculatura del diafragma pèlvic.

Aquest cop us vull parlar del massatge perineal, però abans seria interessant fer un recordatori de la musculatura del sòl pelvià de la qual vam parlar en un post anomenat Pelvic Floor:

• Musculatura limitada per la pelvis, formada aquesta pel sacre i el còccix per la part de darrera, els dos ilíacs pels costats i per davant pel pubis.
• Es divideix en una part anterior o regió urogenital i una part posterior o regió anal.
• La musculatura es dividia en superficial, mitjana i profunda.
• La funció de tota aquesta musculatura era la de sostenir les vísceres i la part baixa de l’abdomen, així com també permetre l’entrada i la sortida.

Llavors, tenint en compte tot això podem profunditzar una mica més en el tema del post d’avui.

El massatge perineal és una tècnica física que es realitza en les embarassades amb l’objectiu de preparar la musculatura, i tots els teixits de la zona pelvica, pel moment del part. Aquesta preparació és necessària perquè la musculatura s’ha d’estirar per a permetre el pas del nadó pel canal del part. La recomanació és iniciar el massatge a la setmana 31-33 de gestació durant 5-10 minuts, 2-3 cops per setmana. Quan s’aproxima la data del naixement, a partir de la setmana 37, augmentar-ho a 5-6 cops per setmana.

Existeix un aparell, anomenat EPI-NO, que pot ser una opció quan ningú pot fer el massatge a la gestant o per incrementar l’estirament, així com també practicar els “pujos” quan l’embaràs està més avançat, sempre amb supervisió d’un fisioterapeuta.

Per a mi és necessari respondre dues preguntes: Per què és important el massatge perineal? i Com es realitza?

• Per què és important?

Com ja vam dir al post, la pelvis femenina forma un cilindre entre el pubis (per davant), el sacre (per darrera) i els espines ilíaques (als costats). Al llarg de la gestació la dona experimenta una sèrie de fluctuacions hormonals que l’ajuden en el desenvolupament del fetus, però també en la preparació del cos pel moment del part. Un exemple seria l’augment dels nivells de l’hormona relaxina, que ajuda a augmentar la laxitud del teixit connectiu i la mobilitat articular i dels òrgans pèlvics.

Però tornant a la forma de la pelvis, el cilindre que forma es divideixen els diàmetres Hodge: superior (promontori del sacre – zona alta del pubis), mig (centre del sacre – zona mitja del pubis) i inferior (còccixs – zona baixa del pubis). El nadó passa a través d’aquests tres cilindres realitzant moviments amb el cos, anomenats moviments cardinals i se’n diferencien 6:

1. Encaixament: Quan el nadó es col·loca a la part més ample de la pelvis. En dones primerenques aquesta posició es pot realitzar un mes abans, sense que això significa que estiguin de part.
2. Descens: Quan el nadó baixa pel canal del part.
3. Flexió: Quan el nadó apropa la barbeta al pit, a causa de la resistència que fan els teixits tous (músculs i lligaments) i les estructures òssies. Aquesta posició del cap permet que el pas sigui més fàcil ja que es troba en el diàmetre més estret del cap.
4. Rotació interna: Quan el nadó rota sobre ell mateix, a causa de la tensió que ofereixen els teixits tous i la part òssia de la pelvis, de manera que el cap queda cap a la símfisis del pubis.
5. Extensió: Quan el nadó separa la barbeta del pit a causa de la direcció de la vagina, cap amunt i cap endavant. Aquest serà el moment en què hi haurà la coronació.
6. Rotació externa: Quan el nadó es col·loca en la mateixa posició en què s’ha encaixat per a permetre el pas de les espatlles. Després ja vindria l’expulsió.

Tot i les fluctuacions de les hormones, la coronació és la fase més important pel sòl pelvià, ja que és quan està sotmès al major estirament i on les persones que assisteixen el part decidiran si es farà episiotomia o no. Llavors s’ha d’avisar a la futura mama que ha d’estar relaxada, controlar les respiracions i connectar amb el seu cos per a poder identificar quin és el moment d’empènyer de nou.

Per tant, el massatge perineal és important perquè augmenta l’elasticitat i afavoreix la circulació sanguínia de la zona facilitant la relaxació d’aquest pla muscular durant el part (FAME). Però, a més a més, hi ha evidència científica que ho avala:

                Cochrane (Beckmann MM, Stock OM) va fer una revisió sobre els efectes del massatge perineal en la reducció del trauma perineal. Van concloure que el massatge perineal reduïa la incidència del trauma que requeria sutura (principalment episiotomia) i probablement també hi havia una disminució del dolor perineal als tres mesos del part (independentment de si s’havia fet episiotomia o no).

                Però hi ha molts altres autors que en parlen: Geranmayeh M (2012), Garrett (2006)…

• Com es realitza?

El massatge perineal consisteix en la introducció dels dos dits a la vagina, més o menys les dues primers falanges, i realitzar traços cap avall i cap al lateral seguint la forma de la vagina de manera intensa i lenta. També es pot mantenir l’estirament si es troba algun punt i combinar-ho amb la contracció-relaxació-estirament. Malgrat aquestes indicacions, és necessari que la tècnica sigui ensenyada per un professional.

S’ha d’utilitzar lubricant i es recomana fer-ho amb guants per preservar el pH de la vagina. Com ja he dit, s’ho pot realitzar la pròpia gestant o la seva parella, sempre amb un entorn tranquil i agradable.

Bibliografia

• El periné femenino y el parto – Blandine Calais-Germain
• Federación de Associacions de Matronas de España (FAME)
• fisiofitwoman.com
• Apunts
• http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1002/14651858.CD005123.pub3/epdf

Marta S