Menopausa

“La menopausia no puede ser considerada como una enfermedad de deficiencia hormonal como podría ser la diabetes o el hipotiroidismo. Ninguna enfermedad es un fenómeno universal para el ser humano (…), es un fenómeno fisiológico adaptativo.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Aquest cop us vull parlar de la menopausa, aprofitant que (i ara faré una mica de publicitat) el proper dijous 15 de juny faig un taller amb una companya sobre aquest tema al centre Osteo9.

La menopausa és la desaparició de la menstruació, i per tant també de l’edat fèrtil d’una dona. Aquesta desaparició va acompanyada d’un descens important de les hormones sexuals femenines (recordeu que en vam parlar fa alguns mesos? Aquí teniu l’entrada per si necessiteu revisar-la).

PERÒ, PER QUÈ BAIXEN LES HORMONES SEXUALS?

Quan una nena neix ja es determina la quantitat d’òvuls que desenvoluparà i, entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles ovàrics capaços de reaccionar davant la presència de l’hormona foliculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH). Si recordem, en edat fèrtil, la baixa presència d’estrògens i progesterona provocaven l’activació de l’hormona gonadotropines (GnRH) per augmentar la presència de FSH i LH i començar la maduració dels fol·licles ovàrics, que augmenta la presència d’estrògens.

En etapa menopàusica, els fol·licles ovàrics no reaccionen amb la presència de FSH i LH, provocant que els estrògens tampoc pugin. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar més la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat.

QUÈ ACOMPANYA NORMALMENT A LA MENOPAUSA?

Quan parles amb qualsevol dona major de 55 anys sobre la menopausa, et parla del que viu o va viure quan va començar aquest període: sofocos, augment de pes, retenció de líquid, insomni, presència de pél facial, depressió… Algunes t’acaben parlant de la sequedat vaginal, del dolor durant les relacions sexuals, de la incontinència urinària, de la baixada de libido… Tots aquests símptomes són habituals, però em nego a pensar que són normals. Si us fixeu amb la cita del principi, és una mostra d’aquesta inconformitat respecte el concepte de la menopausa.

Els símptomes que acompanyen la menopausa són a causa dels intents que fa el cos per augmentar els estrògens i tornar a començar el cicle, cosa que no aconsegueix. Més endavant us parlaré una mica d’evolució, però hi ha un fet curiós, i encara per demostrar, sobre tots aquests símptomes relacionats amb la menopausa. Es creu que aquesta irritabilitat, aquests sofocos, la depressió, els canvis d’humor, etc. eren senyals necessaris per a què la resta de membres de la tribu sabessin que aquella femella deixava de ser fèrtil.

Jo no vull tractar cap dona com una malalta pel fet d’estar en l’etapa de menopausa, ja que alguns d’aquests símptomes són a causa de la mala adaptació hormonal. Quan parlo de mala adaptació hormonal, em refereixo a tots aquells productes químics que entren en el nostre cos, sigui per l’alimentació, pels materials on guardem els aliments, pels productes de cosmètica, etc., i que es comporten com a hormones: són els famosos disruptors endocrins. Us deixo un episodi de Quequicom que parla sobre això i que vaig trobar molt interessant http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=53992 .

I QUINA FUNCIÓ TÉ LA MENOPAUSA?

Quan s’observa el regne animal (incloent els humans com a animals), som la única espècie que presenta la menopausa de forma habitual, ja que les altres femelles animals són fèrtils fins a la seva mort. És cert que hi ha certes femelles en captivitat que presenten una infertilitat en edat avançada, però és un fet esporàdic i, s’ha de tenir en compte que s’ha alterat el seu hàbitat.

En el passat, la menopausa, a nivell evolutiu, simbolitzava el suport d’una femella que ja no havia de criar els seus fills perquè era infèrtil. I a més a més, assegurava que les mares fossin suficientment joves per a poder veure tot el creixement dels seus fills, que no hi hagués competència en la reproducció dels gens entre una mare i la seva filla i que es disminuïssin les possibilitats d’avortament o malformacions relacionades en la reproducció en edat avançada.

Però ara la funció de les àvies és diferent en quant a la competència per la propagació dels gens; encara que actualment més que mai és necessari aquest suport per a la criança dels fills. És per això que l’evolució ha mantingut aquest fet?

QUÈ PODEM FER?

En aquest apartat m’agradaria centrar-me més en aquella simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià: sequedat vaginal, incontinència urinària, prolapse, dolor en les relacions sexuals…

Abans de res, hem del parlar del col·lagen. El col·lagen és una proteïna present en molts dels teixits del cos (articulacions, ossos, pell, músculs i tendons) i que proporciona resistència, elasticitat i flexibilitat. A nivell de l’esfera pèlvica,  s’ha descobert que hi ha receptors estrogènics en els diferents components (epitelis, teixit connectiu, teixit vascular, tendons i músculs), i això ens ajuda a entendre per què apareixen els símptomes a nivell vaginal amb la menopausa.

El que podem fer, tan si ja tenim els símptomes com si ho volem prevenir, és una consulta amb un fisioterapeuta especialitzat amb reeducació del sòl pelvià. Els objectius que ens hauríem de marcar són: prendre consciència del sòl pelvià i de la postura, activar la musculatura del sòl pelvià i de la faixa abdominal, assegurar-nos una bona hidratació, proporcionar els suports externs necessaris (lubricació, pessaris, etc.). I amb suport d’altres especialistes, evitar el sobrepès, el restrenyiment, la inflamació intestinal, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• La cadera de Eva – José Enrique Campillo Álvarez
• http://www.binasss.sa.cr/revistas/farmacos/especial2009/art1.pdf

Marta S.

El restrenyiment i la maniobra defecatòria

El cerebro es un sistema mucho más abierto de lo que habíamos imaginado. La naturaleza ha hecho mucho para ayudarnos a percibir y entender el mundo que nos rodea al darnos un cerebro que sobrevive al mundo cambiante haciendo cambios en sí mismo

Dr. Norman Doidge – El cerebro se cambia a sí mismo

Aquesta setmana us vull parlar d’un tema una mica… pringós? asquerós? merdós? però que a mi m’encanta! Les persones que em coneixen saben que amb mi és molt fàcil que acabem xerrant de “merda” perquè penso que li hem donat massa connotacions negatives o que, fins i tot, ho hem convertit en un tabú. Però, per si alguna persona en té algun dubte: SÍ, totes caguem!

MANIOBRA DEFECATÒRIA

El fet d’anar de ventre hauria de ser un acte simple i de relaxació, però per algunes persones és un vertader suplici i una guerra contra elles mateixes. Per a poder entendre més endavant algunes de les causes de restrenyiment, abans hem de saber com funciona la formació del femta.

L’aliment és digerit per l’estómac i l’intestí prim, que és el lloc on es van absorbint els nutrients necessaris pel cos. Quan el residu arriba al colon, la última part de l’intestí, només queda l’absorció de l’aigua. La femta va avançant a través del colon gràcies a uns moviments peristàltics fins arribar al recte.

El moment en què apareix la sensació d’anar al bany és per l’entrada de la matèria fecal al recte, la qual provoca la distensió d’aquest. En aquest moment es produeix un reflex que consisteix en la contracció del recte i la relaxació de l’esfínter anal intern (involuntari), per tal de permetre l’entrada de la matèria fecal al canal anal. Això augmenta el desig, i hem de decidir què fem. Si no es pot anar al bany es manté l’esfínter anal extern en contracció (voluntari). En canvi, si és un bon moment per anar-hi, senzillament és necessari fer una mica de pressió abdominal, relaxar l’esfínter anal extern i els músculs del sòl pelvià per a què la femta surti a l’exterior.

RESTRENYIMENT

Com sempre, comencem per la definició:

Habitualmente se define el estreñimiento funcional como un trastorno caracterizado por una dificultad persistente para defecar o una sensación de que la defecación es aparentemente incompleta y/o movimientos intestinales infrecuentes (cada 3–4 días o con menor frecuencia) en ausencia de síntomas de alarma o causas secundarias. (Guía Mundial de la World Gastroenterology Organisation, 2010).

Según los criterios de Roma III se considera que un paciente sufre estreñimiento cuando en más del 25% de las deposiciones, presenta dos o más de los siguientes síntomas: precisa de un esfuerzo excesivo, presenta heces duras o caprinas, no logra una sensación confortable de desocupación rectal, tiene sensación de obstrucción en el àrea anorrectal, utiliza maniobras manuales para facilitar la expulsión (extracción digital o compresión del suelo pélvico), o evacúa menos de tres veces por semana. (Instituto de Trastornos Funcionales y Motores Digestivos – Servicio de Aparato Digestivo del centro Médico Teknon [Barcelona] – Unidad de Gastroenterología del Hospital de San Jorge [Huesca]).

(…) la mayoría de los pacientes con estreñimiento refieren uno ó más de los siguientes síntomas: evacuaciones duras, infrecuentes, que se acompañan de esfuerzo excesivo y sensación de evacuación incompleta. La frecuencia de las evacuaciones es uno de los síntomas que pueden medirse de una forma más objetiva y con base en esto se ha podido establecer cuál es la frecuencia normal de evacuaciones en la población general:  tener menos de dos evacuaciones por semana se considera anormal. (Article: Estreñimiento: evaluación inicial y abordaje diagnostico- Dr. José María Remes-Troche).

Així com comenta una de les definicions, els Criteris de Roma són els ítems que s’han acordat per definir la normalitat en la deposicions. Al maig del 2016, van sortir els Criteris de Roma IV i aquí us els deixo juntament amb l’Escala de Bristol, que ajuda a classificar el tipus de femta.

> La prevalença del restrenyiment és molt amplia ja que alguns símptomes són molt subjectius (esforç excessiu, sensació incompleta, sensació d’obstrucció…). Llavors es considera que el restrenyiment és sofert per entre un 2 al 20% de la població, sent més habitual en dones que en homes, en infants que en adults i en persones grans que en joves. El cost que representa el restrenyiment és de 2,5 milions de visites mèdiques i 92.000 hospitalitzacions. Per exemple el 1994 a Estats Units es van arribar a gastar 840 milions de dòlars en la prescripció mèdica d’algun fàrmac, laxants sobretot.

> Les causes del restrenyiment poden ser molt variades, ja que podem partir d’una alteració orgànica, un trastorn en la funció motora, els fàrmacs, la presència d’una obstrucció del colon, un ritme intestinal lent, mala alimentació, falta d’aigua, etc. En aquesta entrada m’agradaria centrar-me en alguns trucs, o més ben dit hàbits, que poden servir d’ajuda en alguns casos de restrenyiment.

HÀBITS DEFECATORIS

Des del llibre que tants cops hem comentat n’Anna i jo, La Digestión es la Cuestión, ens recomana:

1. Hay algo de comer que da un pequeño toque a nuestra pared intestinal y la motiva a trabajar: las fibras alimentarias. = En aquest punt no hi entraré molt, però si vull posar èmfasi a la importància de l’alimentació. En la nostra dieta és necessari que hi hagi la fibra natural que aporta la fruita i la verdura, sobretot.
2. Solo deben beber mucho aquellas persones que realmente necesiten agua. = Beure 0,5 litres d’aigua al dia i patir de restrenyiment, és normal. Com ja he comentat abans, en el transcurs de la femta pel colon es va absorbint aigua, llavors és necessària per a què vagi passant amb una bona consistència malgrat l’absorció. Jo sempre recomano arribar als 2 litres d’aigua al dia.
3. No hay que forzarse. = Com ja he dit per l’expulsió del material fecal és necessari l’activació dels abdominals i la relaxació de l’esfínter anal extern i del sòl pelvià. Llavors la postura i la respiració que tinguem en aquest moment és important.

La postura ha de ser aquella que faciliti el trencament de l’angle ano-rectal que forma el múscul pubo-rectal. Fisiològicament estem preparats per anar de ventre en posició de gatzoneta, però hem creat els wc i això ens ho ha complicat. Llavors recomano posar un tamboret sota els peus per augmentar la flexió de maluc. A més a més, hem d’intentar evitar posar el tronc cap endavant, sinó mantenir-lo recte per ajudar-nos de la gravetat; encara que de forma instintiva podem fer moviments endavant i endarrere que ens ajudaran en el moviment de la matèria fecal, com una bomba.

La respiració ha de ser fluida, és a dir, evitar fer maniobres de valsalva (força abdominal amb aire als pulmons), ja que així el sòl pelvià ha d’absorbir molta pressió i provoca un reflexa que augmenta la contracció de l’esfínter anal extern. La respiració hauria de ser amb espiració forçada, que consisteix en la contracció de la paret abdominal, sobretot el transvers, mentre l’aire surt per la boca.

4. Probióticos y prebióticos. = Els beneficis d’aquests productes són evidents, ja que simbolitza l’entrada de més treballadors o aliment per aquests.
5. ¿Paseos adicionales? = Qualsevol activitat que suposi moviment pel cos, ajudarà al moviment propi del cos.

REFLEXIÓ FINAL

Com ja he dit, el restrenyiment és un problema de salut molt habitual, però penso que amb alguns trucs posturals i alguns canvis d’hàbits moltes persones solucionarien el problema.

> Ens han venut que hauríem d’anar de ventre cada dia, però realment cada persona té el seu ritme i pot ser que no sigui diari. L’obsessió per aquest tema pot provocar altres problemes que es podrien haver evitar (morenes, prolapses, dolor…).

> Alimentació, hidratació i moviment és bàsic, i després bona postura alhora de defecar.

> L’escolta del cos és important per poder sentir els reflexes que té, ja que cada cop que els ignorem alterem el cicle.

> Tranquil·litat. Hem de pensar que és un moment personal on no hi ha d’haver distraccions (mòvil, revistes, interrupcions, presses…). Buscar què necessitem per a què ens sentim més còmodes.

Esper que l’entrada us hagi agradat i… cagueu de gust! =)

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/constipation-spanish-2010.pdf

http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf

http://www.medigraphic.com/pdfs/gastro/ge-2005/ge053k.pdf

http://www.sciencedirect.com/sdfe/pdf/download/eid/1-s2.0-S0211344908729308/first-page-pdf

La digestión es la cuestión – Giulia Enders

Apunts

Prolapse

 “No obstante, si tenemos una salvación, si nos queda un resquicio para la espereanza, creo que será de nuevo en la hembra de la especie, en la mujer, en quien reside la responsabilidad de lograr tal proeza.”

La cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)

Prolapse? Què és aquesta paraula tan rara?

S’usa el terme de prolapse quan es fa referència al descens d’una víscera respecte a la seva posició anatòmica original a causa d’una debilitat en les estructures de suport (lligaments, músculs…). Estadísticament succeeix més en dones que en homes, per la forma de la musculatura del sòl pelvià (SP) i la maternitat.

Per tant, podem dir que la dona notarà una sensació de pes en el periné o una alteració en la funcionalitat de la víscera caiguda (incontinència urinària, per exemple), o d’una altra que estigui pròxima, i que es pot veure agreujat en situacions d’augment de pressió dins de l’abdomen. També es poden desenvolupar símptomes de dolor lumbar baix, infeccions de repetició o sagnat.

Es classifiquen els prolapses en 4 graus:

• 0: absència de prolapse
• 1: lleuger descens de l’òrgan, però que encara es manté dins de la vagina.
• 2: descens de l’òrgan que arriba fins l’entrada vulvar.
• 3: òrgan que es troba en l’entrada vulvar, però que surt a l’exterior en situacions de pressió.
• 4: òrgan que es troba fora de la vagina estant, inclòs en repòs.

I per últim, es defineixen en funció de l’òrgan prolapsat:

• Cistocele: caiguda de la bufeta.
• Uretrocele: caiguda de la uretra.
• Histerocele: caiguda de l’úter.
• Rectocele: caiguda de la paret anterior del recte.
• Enterocele: caiguda de la massa intestinal.

Per què passa això?

Com ja he dit, el prolapse es produeix per què hi ha una situació d’excés de pressió sobre la víscera i, al mateix temps, fallen els sistemes de suport fibro-musculars. Malgrat això, no es coneix una causa única que produeixi el prolapse, sinó que es considera multifactorial.

Abans de parlar de les causes més habituals, m’agradaria donar un punt d’atenció a la postura. Aquesta és molt important en quant a la influència que té sobre la posició del nostre diafragma i l’actitud de la musculatura abdominal i del sòl pelvià, ja que això influenciarà en la distribució de les forces de pressió intrabdominal.

Causes més habituals:

• L’edat
• La menopausa
• Els embarassos
• Els parts vaginals
• L’obesitat
• La tos crònica
• El restrenyiment crònic
• L’estrès ocupacional
• La cirurgia pelvica o abdominal
• ELs factors congènits

Agruparé una mica les causes per a poder explicar-les millor.

Edat i menopausa

L’edat i, en el cas de les dones, la presència de la menopausa provoca canvis en la qualitat dels teixits.

En una entrada anterior ja vam definir la menopausa com l’esgotament dels ovaris  (entrada). La disminució del nivell d’estrògens que suposa, provoca que la força, el to i la resistència de la musculatura del sòl pelvià es vegi disminuïda; així com també la quantitat i la qualitat del col·lagen, present en els lligaments.

Embarassos i parts vaginals

Aquests es consideren un factor de risc per dos motius:

• La possibilitat de desgarrament dels músculs del sòl pelvià (entrada) i, per tant, la pèrdua de la seva funció de suport.
• La possibilitat de lesió dels nervis que innerven els músculs del sòl pelvià.

Aquestes possibilitats es veuen augmentades en parts en què s’utilitzin instruments (fòrceps, espàtules, ventoses…), que el nadó pesi més de 3,500 kg o que la fase expulsiva del part sigui molt llarga.

Restrenyiment crònic

Es defineix restrenyiment com a un trastorn de l’hàbit intestinal definit com una disminució en la freqüència evacuatòria per femta massa dura o difícil d’expulsar. Existeixen els criteris de Roma III (taula 1)  que ajuden a classifircar-ho.

Al tenir restrenyiment crònic, els esforços per evacuar seran molt grans provocant que alguna víscera es pugui prolapsar, si es manté en el temps.

La cirurgia pèlvica o abdominal

Si fem memòria a l’entrada sobre la diàstasis, vam parlar de l’estructura muscular que forma l’abdomen: les capes musculars i com es relacionaven entre elles. Però a més a més, hi ha una relació quasi directe entre la musculatura abdominal profunda (transvers de l’abdomen) i el sòl pelvià.

Quan es fa una cirurgia pèlvica o abdominal, sobretot si les cicatrius són molt grans o no es reparen correctament, l’abdomen pot deixar de ser competent. El concepte de competència abdominal es refereix a què la musculatura abdominal no es contreu per anticipar l’augment de pressió, sigui per un cop de tos o per apnea.

Factors congènits

Quan parlem de factors congènits, em refereixo a components genètics, com la qualitat del teixit conjuntiu, petites paràlisis de vies nervioses o defectes en el tancament de la línia alba, que també poden influir en el desenvolupament del prolapse.

Tractaments

El tractament serà diferent en funció del grau de prolapse que presenti l’òrgan.

Tractament de fisioteràpia

Estarà indicat en graus lleus o moderats (grau 1 i 2). Es basa en corregir totes aquelles conductes de risc  que es poden modificar (tos crònica, obesitat, restrenyiment, tipus d’esport…), teràpia conductual (postura, hàbits…) i reeducació del SP (consciència corporal, treball de la força, millora del to, GAH).

Tractament mèdic

Quan el prolapse ha avançat tant, que es troba al tercer o quart grau, la intervenció haurà de ser mèdica. Tot i així, la  fisioteràpia podria ser un complement per a què no hi hagi més recidives, fent modificacions posturals, entrenament de la musculatura, etc.

El tractament mèdic es divideix en l’extirpació de l’òrgan prolapsat o en la col·locació dels pesaris. En quant el primer, normalment es realitza en histerocele (caiguda de l’úter), quan la dona és major i no hi ha possibilitats de tenir més fills. En canvi, els pesaris són dispositius que es posen per ocupar l’espai vaginal i donar suport a la bufeta, l’úter o el recte quan aquests han descendit del seu lloc habitual.

Bibliografia

• http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf
• http://www.ensuelofirme.com/menopausia-y-suelo-pelvico-como-ponerte-en-forma-sin-riesgos
• Apunts

Marta S.

 

Parkinson i dieta

“Una vida sense ciència és com una vida sense música” – Pere Estupinyà (El lladre de cervells).

Ja que la Berta ens va fer una introducció completíssima a la malaltia de Parkinson (MP) i que fa molts dies que no us parlem de res relacionat amb l’alimentació, aquesta setmana he decidit parlar-vos de l’evidència que hi ha, fins ara, de quins factors de la dieta influeixen en el desenvolupament de la MP.

Abans que res, però, m’agradaria donar-vos algunes consideracions generals però importants a tenir en compte si patiu o teniu algun familiar o conegut que pateix MP. Estan extretes d’una guia editada des de la Unitat de Parkinson i Transtorns del Moviment del centre mèdic Teknon (en podeu consultar l’enllaç al final de la pàgina):

• Com en altres patologies, s’ha de tenir en compte si la persona desenvolupa disfàgia, és a dir, un trastorn de la deglució. S’ha de fer un estudi per determinar-ne el grau i veure si s’ha de canviar la consistència amb la que es serveixen els aliments (l’aigua i algunes begudes s’han d’espessir, els sòlids s’han de triturar i fer com un puré, etc.). Qui millor pot donar aquestes indicacions, a part d’un metge és la logopeda.
• Solen ser persones que pateixen restrenyiment, per la qual cosa hauràn d’augmentar la ingesta hídrica, tenir una dieta alta en contingut de fibra, intentar fer exercici adaptat a les capacitats de cada persona i no oblidar que, a vegades, pot ser necessari l’ús de laxants.
• A part, s’han de tenir en compte consideracions per millorar l’eficàcia de la medicació habitual, la levodopa:
  • Per anar bé, la levodopa s’hauria de prendre mitja hora abans dels àpats, perquè combinada amb el menjar s’absorbeix més tard.
  • Les proteïnes alteren considerablement l’absorció del medicament, per la qual cosa és recomanable fer la ingesta proteïca (carn, peix, ous, làctics, llegums, etc.) a la nit, i durant el dia menjar més fruita i verdura i carbohidrats.
  • Menjar aliments que ja contenen levodopa, com les faves o els pèsols (lleguminoses).

I ara sí, quins factors dietètics influeixen en el desenvolupament de la malaltia de Parkinson? Al llarg dels últims anys s’han fet diversos estudis intentant relacionar la MP amb factors ambientals i dietètics.

-El 2008 hi va haver un estudi que relacionava el consum de làctics amb patir la malaltia, però recentment s’ha afinat aquest estudi. Sembla ser que la relació no és directa amb els làctics sinó amb un pesticida anomenat epòxid d’heptaclor que s’usava als anys 80 i que ja es va prohibir, però que és bioacumulable i tarda molts anys en desaparèixer. Tot i així l’estudi no permet fer una associació directa i el que està clar és que no es pot afirmar que pel fet de beure llet augmenta el risc de desenvolupar Parkinson.

-Per altra banda, el que si que ja fa anys que ve demostratant-se és la relació que hi ha entre l’helicobacter pylori (HP) i el Parkinson. Aquesta bactèria infecciosa és comú a l’estòmac de molts de nosaltres, i és fàcil que sobrevisqui en un ambient hostil gràcies a que és tant bàsica (en referència a l’índex de pH, que determina la quantitat d’ions d’hidrògen que hi ha en una dissolució) que pot neutralitzar els àcids del voltant i perquè és capaç de protegir-se sota la pròpia mucosa de l’estòmac.

Fa milers d’anys que forma part dels èssers humans i hi ha evolucionat en paral·lel. Actualment n’existeixen 6 espècies diferents, però no tenen perquè donar problemes. En primer lloc perquè el HP és diferent en cada un de nosaltres, ja que s’adapta al seu portador i, a part, hi ha 2 factors que s’han associat a que una espècie de HP sigui virulenta:

• la cagA, una espècie de xeringa en miniatura a través de la qual la bacteria pot introduir substàncies nocives dins les nostres cèl·lules.
• el VacA, un factor que fa que el HP punxi constanment les cèl·lules estomacals i aquestes es trenquin amb més facilitat.

Sabent això podem dir que el HP és dolent ja que debilita la nostra mucosa estomacal (amb els conseqüents problemes que això ens pot ocasionar), però també és bo, ja que s’ha demostrat que, sobretot les cepes amb cagA, donen protecció extra contra el càncer  de pulmó, un ictus, o l’asma, o els excèmes de la pell o les malalties inflamatòries intestinals (malgrat pugui semblar contradictori). Això últim és gràcies a que ajuda al nostre sistema immunitari, estimulant-lo a produir limfòcits T reguladors (cèl·lules immunitàries).

I llavors, en quin moment es va relacionar l’HP amb el Parkinson (i ara també se sap, amb altres malalties com el càncer d’estòmac, alguns tipus de limfomes, la malaltia d’Alzheimer, l’esclerosi múltiple o el síndrome de Guillain-Barré?)

Des dels anys 60 que se sospita aquesta associació, ja que s’obserbava que molts pacients amb Parkinson tenien problemes estomacals, però no acabaven de trobar el perquè. Fins que més tard es va fer un estudi a l’illa de Guam, on es va veure que molts dels seus habitants tenien uns símptomes molts similars als del Parkinson i van veure que era degut a l’alt consum de llavors de “cícada” (en castellà; una planta), que era tòxica per les cèl·lules nervioses, i es va poder determinar que l’helicobacter pylori és capaç de produir una substància pràcticament idèntica a la que produeix aquesta planta.

Amb el temps s’han fet diversos estudis per determinar millor aquesta associació:

-Al gener de 2012 es va determinar que les infeccions per HP promovien l’activació del procés d’apoptosi (mort cel·lular) de la microglia (cèl·lules immunitàries del sistema nerviós central) a través de vies aferents del nervi vague. Així mateix doncs, a part de ser causant de Parkinson, l’helicobacter pylori pot promoure altres malalties com l’Alzheimer, l’escleròsi múltiple, etc.

-Al juny del mateix any, en base a un estudi sobre població de Dinamarca es va determinar que les infeccions gastrointestinals cròniques eren un bon predictor del desenvolupament de MP i que aquestes resultaven ser les predecessores dels símptomes motors de la malaltia.

-Al novembre de 2014 un equip malasi va comprovar que erradicant les infeccions de HP es millorava l’efecte de la levodopa (i en conseqüència augmentaven els moments “ON” dels pacients, períodes on la resposta a la levodopa és la correcta), disminuïen els símptomes clínics motors de la malaltia i augmentava la qualitat de vida dels pacients.

-Paral·lelament, el novembre del mateix any, es publicava un estudi dels efectes que generava la inflamació conseqüència d’una infecció per helicobacter. Es va arribar a la conclusió que l’HP actuava sobre el cervell, tendint a fer desenvolupar una patologia neurològica (no només MP sinó també altres) però no quedaven clars els mecanismes a través dels quals ho feia i es requerien més estudis en aquest camp.

-Un equip coreà va publicar, el març de l’any passat, que queda patent que les infeccions per HP en pacients amb Parkinson empitjoren la severitat de la malaltia, ja que fa augmentar els símptomes motors i disminueix els períodes “ON”.

-El març d’aquest any, s’ha presentat un treball que estudia també la relació del HP amb els símptomes no motors de la malaltia. Les principals conclusions de l’estudi han estat que:

• els pacients amb MP, pateixen alteracions en la flora microbiana de l’estòmac, i que aquest desequilibri també s’associa a l’aparició dels símptomes no motors de la patologia.
• un canvi de la microbiota intestinal afavoriria una millora dels símptomes no motors i milloria la qualitat de vida dels afectats.
• els pacients amb MP pateixen sovint molèsties gàstriques i, aquestes, solen precedir els simptomes motors.
• l’alfa sinucleina, una proteïna que és la principal component dels cossos de lewy (estructures anormals que es presenten al cervell tant en MP com en una demència per cossos de lewy), apareix abans al sistema nerviós entèric (de l’intestí) que al cervell.

  Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

-Finalment, un estudi publicat a principis d’aquest abril, revisa l’associació entre MP i HP i les conclusions són les següents:

• la prevalença d’una infecció per HP és alta entre pacients que pateixen Parkinson.
• varis estudis conclouen que una infecció per HP empitjora els símptomes motors de la malaltia perquè afecta directament l’absorció de la levodopa.
• es recomana analitzar la presència d’una infecció per HP en pacients que tenen Parkinson i tractar-la.
• encara són necessaris més estudis per entendre millor la relació.

I després de tot això que us he explicat, què se suposa que hem de fer si tenim una infecció per helicobacter pylori, a part dels antibiòtics que ens donaràn? Doncs menjar fruita i verdura, grans sencers (arrós integral, civada, etc.) i proteïnes magres (carns i peixos blancs, làctics descremats, etc). i òbviament acompanyar-ho de coccions que no resultin pesades com la planxa, al vapor o al papillote, i evitar fregits.

Espero que us hagi resultat interessant el post d’aquesta setmana!

Fonts i enllaços consultats:

*La digestión es la cuestión-Giulia Enders

*Consells sobre alimentació per a pacients amb malaltia de Parkinson: http://www.aep-taray.org/portal/images/pdf/alimentacion.pdf

*http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2015-12-11/la-extrana-relacion-entre-los-productos-lacteos-de-los-80-y-el-parkinson_1118011/

*Kountouras J, Zavos C, Polyzos SA, Deretzi G, Vardaka E, Giartza-Taxidou E et al. Helicobacter pylori infection and Parkinson’s disease: apoptosis as an underlying common contributor. Eur J Neurol. 2012 Jun;19(6):e56.

*Nielsen HH, Qiu J, Friis S, Wermuth L, Ritz B. Treatment of Helicobacter Pylori infection and risk of Parkinson’s disease in Denmark. Eur J Neurol. 2012 June; 19(6): 864–869.

*Hashim H, Azmin S, Razlan H, Yahya NW, Tan HJ, Manaf MR et al. Eradication of Helicobacter pylori infection improves levodopa action, clinical symptoms and quality of life in patients with Parkinson’s disease. PLoS One. 2014 Nov 20;9(11):e112330.

*Alvarez-Arellano L, Maldonado-Bernal C. Helicobacter pylori and neurological diseases: Married by the laws of inflammation. World J Gastrointest Pathophysiol. 2014 Nov 15;5(4):400-4. doi: 10.4291/wjgp.v5.i4.400.

*Tan AH, Mahadeva S, Marras C, Thalha AM, Kiew CK, Yeat CM et al. Helicobacter pylori infection is associated with worse severity of Parkinson’s disease. Parkinsonism Relat Disord. 2015 Mar;21(3):221-5. [Abstract]

*Felice VD, Quigley EM, Sullivan AM, O’Keeffe GW, O’Mahony SM. Microbiota-gut-brain signalling in Parkinson’s disease: Implications for non-motor symptoms. Parkinsonism Relat Disord. 2016 Mar 16. pii: S1353-8020(16)30066-9. [Abstract]

*Çamcı G, Oğuz S. Association between Parkinson’s Disease and Helicobacter Pylori. J Clin Neurol. 2016 Apr;12(2):147-50.

*http://www.livestrong.com/es/lista-alimentos-comer-info_7371/

Imatges

*http://www.helico.com/images/o_helicobacter-pylori.png

*http://2.bp.blogspot.com/-4weREIOONyQ/TqEluYkxqOI/AAAAAAAADd0/_ROuPcZyvJI/s1600/cicada.jpg

*http://www.eurostemcell.org/files/Alpha-synuclein_wikimedia_commons.jpg

*http://www.2ti.es/wp-content/uploads/cuerpos-de-Lewy.png

-Anna-