Canvis

Había sido simplemente un ser humano que permaneció vivo desde un nanosegundo al siguiente, inhalando una bocanada después de otra, completamente consciente de que cada una podría ser la última. Sintió que nunca volvería a ser el mismo.

Homo Deus – Yuval Noah Harari

Com cada any, aquesta és l’última entrada de la temporada, però aquesta vegada la vivim diferent ja que hem decidit prendre’ns un descans. Ja fa 5 anys que anem invertint hores i energia per descobrir noves curiositats del cos humà, però necessitem aturar un temps.

Marta

Els tancaments de la temporada han sigut diferent cada cop, però aquest any, després de tot el que hem vist i viscut, crec que necessito fer una reflexió.

Sempre ens han dit això: la vida són canvis. La frase dóna una força espiritual i no controlable a la vida, però realment cada persona té la capacitat de generar els seus propis canvis i la vida (ara sí com a entitat espiritual) serà la que acompanyarà aquestes decisions. Aquesta és la raó per la qual penso que la frase inicial té part de raó, però també té part de mentida.

Si mires al voltant t’adones que qualsevol humà té la necessitat de cercar alguna cosa millor: millor feina, millor sou, millor casa, millor cotxe, millor parella… I, ha reflexionat si realment és això el que busca? O potser és una vida millor? O una millor llibertat? O relacions de millor qualitat? Jo crec que realment tots busquem una felicitat millor: the best happiness.

Tot i així, si volem algun d’aquests canvis serà necessari prendre una decisió, fer un pas endavant. Ha de ser un mateix que incentivi el canvi de la vida. La fórmula per a fer aquest pas no està escrit: hi ha gent que ho medita prèviament i altres que ho fan de forma impulsiva; hi ha qui necessita un temps fora per entendre-ho i altres que ho poden fer sense allunyar-se… Però, és realment important la fórmula per arribar a l’objectiu desitjat?

IMG-20200528-WA0020

Fa unes setmanes tan n’Anna com jo, vam decidir deixar allò conegut i segur per intentar trobar el que ens faltava. Vam decidir silenciar la por i donar veu al canvi. Cadascuna a la seva manera, però vam prendre LA DECISIÓ de canviar la rutina per una incertesa que ens feia més felices.

I potser és per això que Apapatxar també agafa un canvi.

Anna

La veritat és que no és gens fàcil posar en paraules tot el que suposen aquests canvis. Per això escric unes hores més tard que la Marta hagi publicat aquestes paraules que tan comparteixo (és ara que hem surt allò que crec que val la pena compartir). Apapatxar ha esdevingut un projecte enorme dins les nostres vides: allò que va nèixer d’una petita conversa entre nosaltres ha acabat sent part de la nostra feina durant 5 anys. Ens ha servit per fer-nos millors fisioterapeutes, però també per creure en nosaltres (l’una en l’altra, i en nosaltres mateixes) i a mi, particularment, per fer-me adonar que sense la Marta, sense ser un equip, aquest blog no haguès tirat endavant. Sempre que una estava bloquejada, l’altra l’ajudava. Gràcies Marta per haver fet possible l’aventura.

No sé si tornarem o no, ni en la forma que ho farem, però estic molt orgullosa d’aquest espai que hem creat. Visca els canvis i visca la vida i la passió per lluitar per allò que una vol amb l’energia que es mereix.

Gràcies per acompanyar-nos i llegir-nos.

Una abraçada gran i molta salut!

El contacte matern i el circuit de la recompensa

“Los lujos de ayer se convertiran en las necesidades de hoy”

Homo Deus (Yuval Noah Harari)

INTRODUCCIÓ

La situació de la Covid-19 ens ha obligat a canviar una de les coses que teníem més integrades: el contacte. Ara que ja tornem a una certa “normalitat” m’adono que això ens costa molt. No podem negar que som éssers socials i de contacte. El fet de veure un amic i no poder-lo abraçar, besar o apropar-t’hi en una conversa, és lluitar contra l’instint.

He parlat ja varies vegades del contacte matern, però aquesta vegada us vull presentar l’evidència científica que dóna valor a la necessitat del contacte físic del recent nascut i l’impacte que té en el circuit de la recompensa.

CONTACTE FÍSIC

El neurocientífic perinatal Nils Bergman va demostrar, en un estudi del 2004, que el contacte pell en pell entre la mare i el recent nascut era molt important. En aquell estudi comparava la rapidesa en la recuperació de les alteracions cardíaques i respiratòries en nadons prematurs que estaven pell en pell o en una incubadora. A la conclusió, va expressar que la necessitat de cridar al metge es veia disminuïda si els bebès estaven pell en pell.

Si cerquem una informació més recent, trobem una revisió del 2019. En aquesta, es reafirma que la pell en pell té beneficis tan per la mare com pel nadó. En el cas del bebè, hi havia una disminució de les conseqüències negatives de “l’estrès de néixer”, una regulació de la temperatura més òptima, menys plor i millores en la lactància materna.

CIRCUIT DE LA RECOMPENSA

El contacte físic és la primera gran recompensa que rebem com a recent nascuts i ens aporta una dosi molt alta de dopamina. La dopamina és una hormona que s’allibera a nivell cerebral. Ens ajuda a la recerca del plaer, però també participa en la recompensa juntament amb les endorfines, fent que repetim comportaments que ens aportin plaer.

El tacte i l’olor de la mama aniran estructurant el circuit de recompensa del nouvingut. Aquest circuit de recompensa també s’activa a través de l’alimentació, de la hidratació i del moviment. Aquests 4 pilars (contacte, alimentació, hidratació i moviment) són els que formen el circuit de recompensa, però tots ells són fàcilment alterables.

Relacionat amb el circuit de recompensa, he de parlar de la leptina. La leptina és una hormona anorexigènica, és a dir, provoca que el cos comenci a consumir greix. L’alliberament de la leptina es produeix quan les reserves energètiques estan plenes, provocant la sensació de sacietat. Per esgotament dels transportadors, afectació dels segons missatgers o per atròfia dels circuits pot aparèixer la resistència a la leptina. Aquesta produeix que el cervell interpreti que estem sense reserves, és a dir, que és necessari aconseguir aliment aviat i intentar gastar el mínim. El cos tradueix aquesta senyal en immobilitat, infertilitat, mala regulació tèrmica, aïllament social, dolor, cansament, problemes d’atenció… I, a més a més, hi ha una incapacitat per generar canvis.

I quina relació hi ha entre la leptina i el circuit de la recompensa?

La leptina juga un paper important en el circuit de la recompensa a través de la segregació de dopamina alterant el comportament alimentari i l’equilibri energètic. Però, a més a més, en una revisió del 2014 es concloïa dient que la leptina, juntament amb la insulina, també tenien projeccions neuronals a altres regions del cervell que són importants en la regulació de l’estat d’ànim.

thirdcoasttribe

CONCLUSIÓ

A llarg termini, aquells nadons que no han tingut el contacte físic i l’amor dels pares es tornen adults que estan buscant recompenses fàcils i a grans dosis. Ens tornem addictes a la pujada de dopamina que aporta, per exemple, el sucre, la cafeïna, les drogues o el reconeixement social.

Llavors, hem de tenir clar que la separació després del part i durant el primer període de temps crea un estrès en el bebè que provoca canvis hormonals, metabòlics i cognitius que l’afectaran durant tota la vida.

BIBLIOGRAFIA

  • Bergman N. Linley LL. i Fawcus SR. (2004). Randomized controlled trial of skin-to-skin contact from birth versus conventional incubador for physiological stabilization in 120-to-2199 grams newborns. Acta Pædiatrica; 93, 779-785.
  • Widstöm, AM., Brimdyr, K., Svensson, K., Cadvell, K. i Nissen E. (2019). Skin-to-skin contact the first hour after birth, underlying implications andclinical practice. Acta Pædiatrica; 108, 1192–1204
  • Bystrova K, Widström AM, Matthiesen AS, Ransjö-Arvidson AB, Welles-Nyström B, Wassberg C, Vorontsov I, Uvnäs-Moberg K. (2003). Skin-to-skin contact may reduce negative consequences of “the stress of being born”: a study on temperature in newborn infants, subjected to different ward routines in St. Petersburg. Acta Pædiatrica; 92(3), 320-326.
  • Hu H. (2016). Reward and Aversion. The Annual Review of Neuroscience; 8(39), 297-324.
  • Esch, T. I Stefano, G.B. (2011). The neurobiological link between compassion and Love. Medical Science Monitor; 17(3), RA65-75
  • Doan V. Khanh, Yun-Hee Choi, Sang Hyun Moh, Ann W. Kinyua, Ki Woo Kim. (2014). Leptin and insulin signaling in dopaminergic neurons:relationship between energy balance and reward System. Frontiers in psychology; 5(846).

Marta S.

Maltractament a la gent gran

M’hauria agradat tenir aquesta entrada llesta al mes de juny, perquè precisament el dia 15 se celebra el Dia Internacional de Presa de Consciència sobre el Maltractament i l’Abús a les Persones Grans. Tal i com jo ho veig, no hauria de ser necessari que existís un dia així perquè no hauria d’existir ni el maltractament cap a les persones grans, ni cap altra forma d’abús contra cap col·lectiu. Però també s’ha de tocar de peus a terra i aquesta és, com tantes altres, una realitat a la que no solem prestar gaire atenció i que no coneixem a fons. Així doncs, m’he proposat coneixer-la una mica millor i intentar veure què s’està fent per prevenir-ho i solucionar-ho.

Un acià que mor és una biblioteca en flames” – Xavier Aldekoa.

CONCEPTE

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el maltractament cap a les persones grans com “un acte únic o repetit que causa dany o patiment a una persona d’edat avançada, o la manca de mesures adequades per evitar-ho, que es produeix en una relació basada en la confiança”. Aquest tipus de violència constitueix una violació dels drets humans (1,2).

No va ser fins al 2002, amb la Declaració de Toronto per la Prevenció Global del Maltractament a les Persones Grans, que es va establir una mica de consens sobre la definició, i on es va posar de manifest que: no existia cap marc legal ni per la prevenció ni la denúncia del maltractament cap a les persones d’edat més avançada; que calia perspectiva de gènere per enfocar-ho; que no és un problema d’una part del món en concret sinó que afecta a nivell global, però que en cada cas cal tenir en compte el context cultural i socio-econòmic per entendre l’arrel del problema i abordar-lo; que és necessària la formació, tan dels professionals d’intervenció directa com de la societat; i que fa falta un abordatge intergeneracional i multidisciplinar (3).

maltractament 1

DADES

La OMS ho considera un problema de salut pública. Segons una revisió de 2017 (amb dades de 52 estudis que contenen informació de 28 paísos amb diferent desenvolupament), un 15’7% de les persones de més de 60 anys havien patit maltractament, almenys, 1 vegada en l’últim any. Però, probablement la xifra real sigui molt més alta, ja que es calcula que només es denuncien 1 de cada 24 casos. La culpa, la por i la vergonya són molt presents en aquests casos perquè els maltractadors solen ser de l’entorn més íntim de la persona afectada (1).

Pel que fa a entorns residencials, hospitalaris, etc., no hi ha dades concloents, però tot porta a pensar que les xifres són encara més elevades que dins la comunitat. En una estimació en base a alguns estudis es conclou que un 64,2% (!) dels treballadors va infligir alguna de les formes de maltractament en l’últim any (1).

La prevalença, a nivell mundial, s’estima que és d’entre un 1 i un 10%, però segurament sigui més (2).

Si la progressió segueix com els últims anys, i estimant que la població major de 60 anys, que era d’uns 900 milions de persones l’any 2015, passarà a ser de 2000 milions el 2050, llavors el número de persones grans maltractades podria arribar a 320 milions (1).

*Aquí podeu veure un resum gràfic de les dades de, fins a 2016, publicat per la OMS.

Si ens centrem a la Diputació de Barcelona (repartit pels seus diferents municipis), “durant el 2019 es van detectar 392 casos de maltractaments en 42 municipis, 238 a dones (76%) i 94 a homes (23,97%). El perfil de la persona maltractada, segons dades del 2017, és en un 80% dels casos una dona, d’entre 80 i 84 anys, sense deteriorament cognitiu i que necessita suport per a les activitats bàsiques de la vida diària“. En la majoria de casos el maltractador és el fill, i sol ser en forma de maltractament psicològic, negligència o abús econòmic (4).

maltractament 2

TIPUS DE MALTRACTAMENTS

Poden ser de tipus físic, sexual, psicològic o emocional; també per raons econòmiques o materials; abandonament; negligència (intencional o per omissió); i menyspreu greu de dignitat i manca de respecte (1,2). N’hi ha d’altres tipus, com ara l’ús de contencions, l’edatisme, o el síndrome de l’àvia esclava, però aquests no consten en totes les publicacions com a tal, i per això costa més trobar-los (5).

El més habitual i el més denunciat és el maltractament psicològic, seguit a certa distància del físic (que és molt poc denunciat pel propi afectat, i és més aviat la família o representant de la persona qui ho fa), i a molt poca distància hi ha l’abús econòmic. Després segueixen les negligències (també molt més denunciades pels familiars o representants) i finalment, els abusos sexuals (1).

FACTORS DE RISC (1)

  • Individuals: la mala salut físic i mental de la persona afectada, així com el seu gènere (les dones es veuen més afectades per alguns tipus de maltractament i la probabilitat de què l’abús sigui més greu i continuat que sobre un home, augmenta).
  • Relacionals: el fet de compartir espai amb l’agressor, la dependència econòmica i el fet ser cuidador d’una persona amb dependència i/o deteriorament cognitiu (i si a més hi ha situacions disfuncionals en la família) són factors que generen estrès i poden augmentar la probabilitat de maltractaments.
  • Comunitaris: l’aïllament social i la conseqüent manca de recursos (materials, personals, econòmics, etc.).
  • Socio-culturals: edatisme, creences com la fragilitat i la dependència generalitzada de la gent gran respecte a la resta, tabús, manca de suport (familiar, econòmic, assistencial, etc.), sistema de successions i drets de terres que afecten les distribucions de poder i recursos dins la família, debilitament de les relacions familiars, entorns físics poc facilitadors, manca de formació (professionals i societat), entre d’altres.

A les imatges que hi ha a continuació, extretes de la referència nº5, podem veure que la OMS els classifica segons si el factor de risc afecta a la víctima o al maltractador:

PREVENCIÓ

Existeix una gran diversitat d’estratègies per fer front a aquest problema, ja que l’abordatge ha de ser multifactorial (i de moment hi ha molt poca evidència sobre la seva efectivitat). La OMS les divideix en dos tipus (1):

Estratègies per prevenir:

  • Campanyes de sensibilització per al públic i els professionals
  • Detecció (de possibles víctimes i agressors)
  • Programes intergeneracionals a les escoles
  • Intervencions de recolzament als cuidadors (gestió de l’estrés, autocura, etc.)
  • Polítiques sobre l’atenció en residències per definir i millorar el nivell de l’atenció
  • Formació sobre la demència dirigida als cuidadors

Estratègies per intervenir:

  • Notificació obligatòria del maltractament a les autoritats
  • Grups d’autoajuda
  • Cases refugi i centres d’acollida d’emergència
  • Programes d’ajuda psicològica dirigits a les persones que infligeixen els maltractaments
  • Telèfons d’assistència que proporcionen informació i derivació
  • Intervencions de recolzament als cuidadors

El Consell de Piscologia d’Espanya, per la seva banda, afegeix diversos matisos i estratègies que m’agraden per complementar les anteriors (6):

  • Pel que fa a les campanyes de sensibilització, fa èmfasi en posar en valor a la gent gran, i no en els maltractaments en sí mateixos.
  • Aposten per promoure la participació de la gent gran dins de la comunitat, no només a través d’activitats intergeneracionals, fomentant així les relacions socials i el fer xarxa.
  • Eliminació del llenguatge estigmatitzant, fent èmfasi en els mitjans de comunicació.
  • Establir serveis específics per l’atenció del maltractament cap a les persones grans (incloent telèfons d’ajuda que no puguin ser rastrejats, similars als que es fan servir per atendre en casos de violència de gènere).
  • Promoure un bon disseny ambiental, que faci els entorns més accessibles, segurs, cómodes i significatius.
  • Potenciar l’atenció psicològica per als majors de 60 anys.

*A Catalunya, hi ha un Protocol que va elaborar la demarcació de Girona de la Generalitat de Catalunya l’any 2007. El 2016, la Diputació de Barcelona, va elaborar una guia d’atenció a les situacions de maltractament dels usuaris del Servei de Teleassistència.

*A nivell estatal no he estat capaç de trobar cap protocol concret. Sí que l’IMSERSO va elaborar, també l’any 2007, un manual amb l’aportació espanyola als avenços internacionals en l’adaptació lingüística i cultural d’un instrument de detecció de sospita de maltractament cap a les persones grans. El podeu trobar aquí.

maltractament 3

Ja per acabar voldria comentar un fet: només a Catalunya, per exemple, la Fiscalia ha obert 36 diligències penals (i pujant) per la gestió que s’ha fet de la pandèmia en algunes residències (7). Però això seria quedar-nos curts i criminalitzar un sector que ha patit, com el que més, la violència institucional, amb un abandonament de les administracions que ve de lluny. Per això em resulta més interessant el que han fet les Nacions Unides, que aquest any han dedicat el dia de la conscienciació del maltractament cap a les persones grans a la pandèmia mundial de Covid-19, elaborant un document amb un resum de les polítiques institucionals que han tingut un impacte directe sobre aquest grup de població (8). El podeu consultar aquí. Ja us dic ara que aclapara.

Sabia que les dimensions del fenomen del maltractament a la gent gran podien ser més grans del que esperava, però després de llegir dades, realment és un problema del que només veiem una petita part i que va seguit d’una base que no podem ni imaginar. Per reflexionar-hi una estona…

Bibliografia

  1.  https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/es/
  2. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/elder-abuse
  3. https://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/alc_toronto_declaration_es.pdf?ua=1 (Declaració de Toronto, 2002).
  4. https://www.social.cat/noticia/12289/sincrementen-els-casos-de-maltractament-a-gent-gran-durant-el-confinament?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter&utm_campaign=socialpuntcat
  5. Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.
  6. http://www.infocop.es/view_article.asp?id=6875
  7. https://www.social.cat/noticia/12309/la-fiscalia-eleva-a-36-les-diligencies-penals-obertes-per-la-gestio-de-la-pandemia-a-les-r
  8. https://www.un.org/es/observances/elder-abuse-awareness-day

*Per més informació teniu aquí un webinar de Matia Fundazioa sobre el tracte digne a la vellesa. Analitzen si, com a societat, ho estem fent bé o no.

*També podeu veure un vídeo amb el manifest, d’aquest 2020, del president de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontología (SEGG).

Imatges

*https://alzheimercatalunya.org/

*www.abc.es

*Reportatge del nº 23 de la Revista “Enlace”, editada per l’Imserso; Abril 2013.

*www.qida.es

-Anna-

La història de vida en fisioteràpia geriàtrica

Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.

Tots tenim una història que mereix ser explicada“.

La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.

Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).

ha de vida

La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.

I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?

Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.

Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?

He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:

  • Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
  • Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
  • Ocupacions que tinguin sentit per ella.
  • Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
  • Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.

Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.

ha de vida 2

Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?

Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.

Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?

Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.

 

Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.

 

Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)

*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.

*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.

*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.

*http://www.acpgerontologia.com/index.html

*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/

*https://www.fundacionpilares.org/modeloyambiente/materiales-utiles/publicacion/el-libro-de-la-memoria-historia-de-vida/

*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/

-Anna-

Preclàmpsia

“en realitat tots som com som fins que decidim canviar”

L’ofici de viure bé – Gaspar Hernàndez

La preclàmpsia es defineix com l’elevació ràpida de la pressió arterial durant els últims mesos de l’embaràs associada a la presència de proteïnes en l’orina. A vegades pot anar associada a retenció de líquids i/o augment de pes. Aquesta elevació de la pressió arterial és a causa d’una alteració de la funcionalitat de les cèl·lules endotelials vasculars i un espasme de les artèries de tot el cos, principalment en el ronyó, el cervell i el fetge.

Els estudis ens diuen que entre un 5 i un 10% de les dones embarassades desenvoluparan preclàmpsia.

Existeix també l’eclàmpsia. Aquesta patologia segueix el mateix mecanisme, però amb una intensitat molt més alta. Es poden presentar convulsions clòniques i, a vegades, entrar en coma. També pot aparèixer disminució de la producció d’orina, fallada hepàtica, hipertensió arterial molt alta i un estat tòxic de forma general. Si no es tracta, pot causar la mort; però amb els medicaments apropiats i una cesària d’urgència, la mortalitat baixa a un 1%.

CAUSA

Com ja he mencionat, la preclàmpsia es produeix per la disfunció de les cèl·lules que formen els vasos del nostre cos, però el motiu pel qual succeeix això és desconegut.

Tot i així, hi ha varies teories que ho intenten explicar:

  • Isquèmia de la placenta.
  • Excés de secreció d’hormones per part de la placenta o les glàndules suprarenals.
  • Un tipus d’autoimmunitat o d’al·lèrgia per la presència del fetus.

Actualment la teoria que agafa més força és la de la isquèmia placentària. Es creu que en el moment de la formació de la placenta es produeix una malformació d’algunes artèries uterines. Aquest fet provoca que s’alliberin factors tòxics, com per exemple citoquines inflamatòries o factors antiangiogènics, que provoquen el dany endotelial.

close-up-photography-of-water-bursting-out-of-hose-666013

TRACTAMENT

El tractament habitual consisteix en mitigar els símptomes que provoca la preclàmpsia. És a dir, evitar les convulsions, controlar la pressió arterial i manejar els líquids intravenosos.

Malgrat això, la gran curació de la preclàmpsia és el part. En el moment en què elimines la placenta, s’elimina la hipertensió. En aquest cas, és important tenir en compte la setmana de gestació i la implicació que tindrà per el bebè si el part és molt prematur.

IMPLICACIONS PER LA MARE I EL BEBÈ

Arribats en aquest punt vull acabar el post parlant sobre les implicacions que té la preclàmpsia per la mama i pel bebè.

> BEBÈ

Les implicacions més importants de la preclàmpsia sobre el bebè és el baix pes i la prematuritat. En un estudi es veu que els infants que van patir un embaràs complicat per la hipertensió de la preclàmpsia tenen un 5% menys de pes quan es comparen amb infants d’un embaràs no complicat. A més a més, si la preclàmpsia apareix de forma prematura durant l’embaràs, el baix pes pot arribar a ser d’un 23% menys del pes esperat.

El fet de què un bebè neixi amb baix pes té implicacions en l’edat adulta en funció de com recupera aquest pes. Se sap que si es recupera en els 24 primers mesos seran adults amb major possibilitat de patir síndrome metabòlic i/o patologia puberal. En canvi, si no el recuperen, seran infants petits.

Un altre punt important pel bebè és la taxa de mortalitat fetal. En l’estudi mencionat anteriorment, es veu que la taxa de mortalitat és de 5,2 per cada 1000 mort fetals quan hi ha preclàmpsia i de 3,6 quan no n’hi ha. Les dones que desenvolupen una preclàmpsia al principi de l’embaràs, tenen set vegades més possibilitat de mort fetal.

> MARE

En quant a la mare, s’ha observat que hi ha un augment de la possibilitat de desenvolupar malaltia cardiovascular.

Un estudi danès va fer un seguiment durant 14’5 anys a 700.000 dones. Es va observar com, després d’una preclàmpsia severa, apareixia un augment 6 vegades major de patir hipertensió, 1,7 vegades més de tenir una cardiopatia isquèmica, 1,9 vegades més de patir un tromboembolisme i 4 vegades més de desenvolupar diabetis tipus 2. Inclús, dos anys després del part, el 30% de les dones que van tenir preclàmpsia van desenvolupar hipertensió i el 25% d’aquestes tenien síndrome metabòlic.

La gravetat de la preclàmpsia s’associa amb la gravetat de les malalties cardiovasculars que poden aparèixer en la vida. Encara que això no està totalment clar, sí que podem intuir que és una oportunitat de prevenció de patologies més greus en el futur.

BIBLIOGRAFIA

  • Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
  • Amel A.F.El-Sayed. (2017). Preeclampsia: A review of the pathogenesis and possible management strategies based on its pathophysiological derangements. Taiwanese Journal of Obstetrics and Gynecology, 56 (5): 593-598.
  • Phipps E.,Prasanna D., Brima W. i Jim B. (2016). Preeclampsia: Updates in Pathogenesis, Definitions, and Guidelines. Clinical Journal of the American Society of Nephrology, 11 (6): 1102-1113.
  • Bokslag, A., van Weissenbruch, M., Mol, B. W., & de Groot, C. J. M. (2016). Preeclampsia; short and long-term consequences for mother and neonate. Early Human Development, 102, 47–50.

-Marta S.-

Zones blaves

Potser us pensareu que m’he equivocat a l’hora de preparar aquesta entrada, però no, no pretenc fer una reivindicació sobre l’aparcament a Barcelona, no… Mentalment necessitava sortir-me una mica dels temes més tècnics i, a més, sabeu que de tan en tan m’agrada parlar-vos de curiositats. Doncs bé, a raó d’un article d’una fotògrafa anomenada Arianne Clement vaig descobrir el concepte zones blaves, per mi, completament desconegut fins llavors.

Envejecer es todavía el único medio que se ha encontrado para vivir mucho tiempo“. – Charles Augustin Sainte-Beuve

El concepte va nèixer l’any 2005 a partir d’un article que va publicar la revista National Geographic en base a les observacions de dos demògrafs, Gianni Pes i Michel Poulai. Van veure que hi havia una zona a Sardenya on existia una alta concentració de població centenària. Després, l’investigador Dan Buetter, va descobrir-ne 4 més al món. Els habitants d’aquestes àrees comparteixen característiques i estils de vida que contribueixen a què l’esperança de vida sigui excepcionalment alta.

-En total al món n’hi ha 5 i són:

  • La regió de Villagrande Strisaili, a l’Illa de Sardenya, Itàlia.
  • L’Illa d’Okinawa, al Japó.
  • L’Illa d’Ikaria, a Grècia.
  • La Península de Nicoya, a Costa Rica.
  • La ciutat de Loma Linda, al sud de Califòrnia, Estats Units.

zona blava-Cadascuna té factors diferents que ajuden a què els seus ciutadans tinguin tendència a passar dels 90 i, fins i tot, dels 100 anys, però com també podeu veure a la il·lustració, hi ha una sèrie de característiques que ho fan possible:

  • Predisposició genètica.
  • Bon clima (i que hagi espais naturals i fàcil accès a aliments sans).
  • Moure’s de forma natural (caminar, cultivar l’hort, pujar i baixar escales, etc.) i com a rutina.
  • Mantenir una dieta, principalment, a base de fruita i verdura, no emplenar-se mai del tot i beure una mica de vi cada dia.
  • Mantenir els vincles amb la família.
  • Tenir sentiment de pertinença dins la comunitat.
  • No tenir pressa.
  • Tenir un propòsit a la vida.
  • Cultivar la fe i l’espiritualitat.

Després de llegir-ho no he pogut evitar pensar en l’entrada que us vaig compartir fa uns mesos sobre com prevenir les malalties neurodegeneratives. Tots aquests factors aquí comentats, apareixien també a l’article. Però comentem una mica què fa especial a cada regió:

  • A Villagrande Strisaili, molta població es dedica a la pagesia, cosa que els assegura activitat física regular, a més d’aportar-los sentit a la vida i de pertinença a una comunitat que sap que els necessita. Entre els aliments estrella que consumeixen hi ha la llet de cabra, l’ordi mòlt com a cereal principal, el fonoll (ric en fibra i molt diurètic) i les infusions de card marià (antioxidant i antiinflamatori).Villagrande Strisaili
  • A Okinawa basen la seva dieta en el consum de verdures, i també incorporen de forma important el boniato (ric en flavonoides i carbohidrats complexes; la varietat més típica és de color morat i es diu imo), la cúrcuma (millora el risc cardiovascular), els melons amargs, l’all, el tofu, l’arròs integral, el té verd, els bolets shiitake i les algues. Viuen en comunitats peatonals i tenen tots un “moai” (recordeu, una xarxa de persones compromesa) que cuiden i mantenen tota la vida; a més, cultiven el fet de tenir un propòsit clar a la vida (ikigai).Okinawa bluezones
  • A Ikaria tenen una variant de dieta mediterrània, on mengen molta patata, bastant llegum i el que ells anomenen horta, una sèrie d’herbes que qualsevol rebutjaria, però que allà utilitzen per fer-se amanides o cuinar al vapor. Altres aspectes que fan especials als seus habitants és que cada dia fan migdiada, practiquen sexe almenys 2 vegades per setmana i beuen una copa de vi al dia (ric en antioxidants, polifenols i reducció dels nivells de cortisol) i cafè (també ric en polifenols). Fan activitat física, però no reglada, és a dir, fan activitats que els obliguin a moure’s, com cultivar l’hort, procuren no mecanitzar massa les feines de casa i desplaçar-se sempre a la feina o a comprar a peu.sr.stamatis (osca-ramire.blogspot.com)
  • A la Península de Nicoya, per la seva banda, cultiven “frijoles” (que van passar a ser la llegum de referència perquè tenen més antioxidants), blat de moro (aporta més calci i ajuda a desencadenar aminoàcids que altres farines no aconsegueixen) i carbassa (que és el substitut de l’arròs blanc, aportant més fibra), els pilars de la seva alimentació, a més d’altres tubercles i fruites com el pejibaye, el ñame, el caimito o el papaturro. També cultiven molt la seva fe, mantenen cercles socials estrets i tenen activitat física de baixa intensitat de forma constant.jose_bonifacio_pachito_villegas (vozdeguanacaste.com)
  • Loma Linda és, potser, el cas més especial de tots. La seva població és majoritàriament devota dels Adventistes del Seté Dia (religió) i, com a tal, segueixen una “dieta bíblica”, fet que fa que visquin, de mitjana, 10 anys més que la resta de nord-americans. Consumeixen bàsicament cereals integrals, llegums, fruits secs, soja, alvocats i salmó, i gairebé no prenen làctis, carn o ous, i el porc i el marisc els tenen prohibits. A més, la ciutat és majoritàriament peatonal.loma linda (teinteresa.es)

 

No puc evitar, després d’aquesta entrada, reflexionar sobre el tractament que, com a societat, estem donant a les persones grans durant aquesta pandèmia mundial. Per una banda, s’ha observat que, a priori, són les persones amb més risc d’agreujament i mort per culpa de la Covid-19 i s’ha intentat protegir-les, fent que fossin els primers a tenir prohibit sortir de casa. Molta gent s’ha solidaritzat amb la seva situació i s’ha organitzat en xarxes veïnals per fer-los arribar allò que necessitéssin. Però arribada l’hora de la veritat, l’hora en què el colapse del sistema sanitari començava a ser evident, aquest paternalisme inicial ha agafat forma del tot i ha esclatat en forma d’exclusió de l’atenció sanitària en alguns llocs, amb arguments tan pobres com: “ja tenen la vida feta” o “tenen menys probabilitats de sobreviure”. I dic això perquè segueix imperant un edatisme aberrant en les decisions político-socials. La vida d’una persona gran no és menys vàlida que la d’una persona més jove pel simple fet de l’edat; les vides són valuoses en funció del valor que nosaltres i les persones del nostre voltant els donem, i punt. I no oblidem, que les persones grans segueixen tenint poder de decisió. Per molt que el risc de complicacions de la infecció sigui més elevat, també són persones que poden assumir riscos i prendre les seves decisions. Mantenint la distància social i protegint-se adequadament tenen el mateix risc que qualsevol altre de contraure la malaltia. Malgrat que em mantinc pessimista pel que fa als aprenentatges que uns i altres farem d’aquesta experiència, jo necessitava fer aquest alegat a favor de la gent gran. Parlem de la generació que ha forjat la base del que ara som. El dret a la vida és universal.

 

Bibliografia

https://mymodernmet.com/es/arianne-clement-retratos-adultos-mayores/

https://cenie.eu/es/blog/zonas-azules-los-paraisos-de-la-longevidad

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2020-02-10/zona-azul-lugares-mundo-vivir-cien-anos_2448231/

https://www.traveler.es/viajeros/galerias/zonas-azules-lugares-mas-longevos-del-planeta-blue-zones/2403/image/128984

http://envejecimientoenred.es/el-secreto-de-la-longevidad-en-las-zonas-azules-nueve-razones-para-vivir-mas/

https://www.nationalgeographic.es/ciencia/2017/06/te-desvelamos-los-secretos-para-vivir-hasta-los-100-anos

Imatges

infotiti.com

Sardenya: Enrico Spanu (sardegnaturismo.it)

Okinawa: bluezones.com

Ikaria: oscar-ramirez.blogspot.com

Nicoya: vozdeguanacaste.com

Loma Linda: teinteresa.es

-Anna-

Cortisol i part

“La medicina casi siempre empieza salvando a las personas de caer por debajo de la norma, pero las mismas herramientas y conocimientos pueden usarse entonces para sobrepasar la norma”.

Homo Deus – Yuval Noah Harari

A partir de la situació actual he decidit parlar en aquesta entrada sobre l’estrès i el part.

Ja en entrades anterior he parlat sobre el cortisol, l’hormona de l’estrès. Per exemple la de contacte matern i cortisol o l’entrada sobre el mastòcit. Si hi ha algun dubte sobre d’on sorgeix el cortisol, us recomano que visiteu aquestes entrades.

La influència del cortisol arriba a tots els nivells. Per entendre com aquesta hormona pot influir en el part,  abans hem de parlar de la placenta i com comunica mama i bebè.

La placenta

La placenta és un òrgan en si mateix. La seva importància recau, sobretot, en la influència que té en la programació del bebè.fig117-2

Es crea a partir de la unió de l’òvul i l’espermatozoide. La implantació d’aquesta placenta i de l’òvul fecundat és realment una invasió de la mama per aconseguir tot l’aliment necessari per créixer.

La localització habitual de la placenta és a la part superior de l’úter, però es pot trobar a altres zones podent ser un problema, tan durant l’embaràs com durant el part.

Llavors podríem definir la placenta com el canal pel qual la mare proporciona oxigen i aliment, però també és el mètode a través del qual el fetus expulsa el diòxid de carboni i altres metabòlits de rebuig. El creixement fetal depèn de la facilitat de la placenta per transportar els nutrients de la mare al bebè.

A més a més, la placenta segrega les seves pròpies substàncies per crear el millor context pel fetus. Algunes de les més importants són: gonadotropina coriònica humana, estrògens, progesterona i somatomamotropina coriònica humana.

Comunicació

La fórmula en què la mare i el bebè es comuniquen és a traves de les hormones. I el canal, la placenta. Aquest és el motiu pel qual es considera la placenta com un òrgan neuro-endocrí on el sistema nerviós i endocrí de la mare influenciaran en el sistema nerviós i endocrí del bebè.

  • Cortisol

Com ja vaig dir en entrades anteriors, el cortisol és l’hormona que ens permet estar en alerta i prepara el cos per passar a l’acció.

En el cas del bebè, durant la seva gestació es veu un augment de la secreció de glucocorticoides per ajudar a l’entrada d’aliment, concretament d’aminoàcids, i poder crear els teixits.

En canvi, en la mama s’intenta controlar. Hi ha un enzim que evita que el cortisol de la mama arribi al bebè. El problema llavors semblaria que està solucionat: encara que la mama estigui estressada, el bebè no ho rep. Però existeixen alguns factors que fan que l’enzim, anteriorment mencionat, disminueixi la seva funció. Alguns exemples podrien ser els tòxics (tabac o alcohol), la inflamació, les infeccions o l’estrès crònic.

A més a més, un augment de cortisol matern també provoca que la capacitat de secretar progesterona per part de la placenta es vegi disminuïda.

  • Progesterona

La progesterona és una de les hormones més importants de l’embaràs. Durant la gestació va augmentant la seva concentració fins a duplicar-se.

Algunes de les funcions de la progesterona durant l’embaràs són assegurar la nutrició del fetus, reduir la contractibilitat de l’úter o preparar el pit per a la lactància.

Part

Les hormones presents en el part també són fonamentals i tenen funcions molt importants. Per exemple, l’augment d’estrògens i la disminució de la progesterona, o la presència d’oxitocina en la mare ajuden a produir les contraccions uterines.

S’ha vist que el fetus allibera hormones per ajudar a la seva sortida, com per exemple oxitocina, cortisol o prostaglandines.

M’agradaria centrar-me en les prostaglandines. Són una de les substàncies més importants durant el part i, si el part no avança, es poden administrar a nivell vaginal des de la medicina. De forma natural, les prostaglandines són alliberades per les membranes fetals per augmentar la intensitat de les contraccions.

Cortisol i part

Arribats aquí, crec que veure la relació entre el cortisol i el part és una mica més fàcil:

1) L’estrès crònic fa que l’enzim que evita que el cortisol arribi fins al bebè, es vegi inhibit.

2) L’excés de cortisol en sang provoca que la placenta secreti menys progesterona.

3) Tenir menys progesterona augmenta les possibilitats de contracció per part de l’úter.

A més a més, s’ha vist que la hormona anticipatòria del cortisol, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH), té un efecte regulador sobre les prostaglandines que participen en el part. Per tant, si hi ha molt de cortisol, significa que també hi ha molt de CRH.

4) L’augment de CRH provoca menys regulació sobre les prostaglandines que participen en el part.

Si tot això succeeix en els primers mesos, ens trobarem davant un avortament.

Si tot això succeeix en el sisè o setè mes, ens trobarem davant un part prematur.

Conclusions

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va deixar clar en un comunicat que totes les dones, inclús aquelles que tenien la Covid-19, tenien dret a ser respectades i informades durant l’embaràs o el part. Les investigacions actuals conclouen que no hi ha suficients proves que demostrin que les dones embarassades tinguin més risc que la població general, encara que el cos i els sistema immunitari estiguin en transformació.

blur-close-up-coffee-coffee-cup-236699

Aquesta situació no és tranquil·litzadora. La situació actual és incerta i això ens pot crear angoixa.

Tot i això, sí que recomano aprendre a gestionar les situacions estressants, ja que és el primer i millor aprenentatge que li podem regalar al nostre fill.

  • Com ho podem fer?

El moviment pot ser una gran decisió per a què el cos gestioni aquell cortisol que córrer pel cos.

Els pensaments o les frases en positiu poden ser allò que tranquil·litzi la ment. Informar-nos des de fonts oficials i no anticipar el que encara no sabem què passarà.

La confiança en el propi cos, si la gestació està més avançada. La decisió de posar-se de part és un concepte ambigu per la ciència, però no forcem al cos a l’abisme si encara no és el moment.

 

Bibliografia

  • Web de El Parto es Nuestro
  • Blog de Regenera
  • Llibre: Niños Sanos, Adultos Sanos
  • Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
  • Tratado de Ginecología y Obstetrica – Sociedad Española de Ginecología y Obstetricia

-Marta S.-

Fisioteràpia en temps de confinament

La pandèmia de COVID-19 fa molts dies que dura, i som conscients que ja haureu pogut trobar molts recursos. Malgrat tot, des d’Apapatxar fa molts dies que treballem en aquesta entrada, i l’hem retrassada perquè no havíem volgut alterar el calendari previst fins ara. Aquests dies és inevitable reflexionar sobre la nostra professió, especialment tenint en compte que és una feina que, majoritàriament, necessita del contacte per fer-se; i sense gaire presència dins la sanitat pública, tot i que és un fet que fa temps que reclamem. És important que reivindiquem el nostre paper, que donem valor a les moltes accions que podem aportar i que ho aprofitem com una nova oportunitat per donar a conèixer a la població tot allò que som capaços de fer .

M’he proposat fer un llistat de totes aquelles feines que pot fer un fisioterapeuta en temps de confinament (i segur que me’n deixaré, així que, si us plau, ajudeu-me). Dividiré la classificació entre els que poden treballar presencialment en un hospital o residència i els que no (perquè ho solen fer en una clínica privada, centre de dia, gimnàs, centre d’estètica o qualsevol altre local que avui dia no pugui prestar servei; o no hauria de, però aquí ja entrem en un tema molt gros que dóna per una altra entrada tot solet). Però sobretot, pretenc fer un llistat de recursos útils per la població.

“Somriurem quan tot falli
Abraçarem el temps junts quan el món s’encalli
Somriurem quan tot falli
Guardo una vida a cada instant”

Somriurem – Txarango

FISIOTERAPEUTES PRESENCIALS

Així mateix, també es necessiten els fisioterapeutes que atenen altres situacions de pacients aguts com poden ser per un ictus, i que aquests dies s’està deixant de banda, però això comportarà situacions greus de dependència a posteriori. No oblidem que els fisioterapeutes són també professionals sanitaris. Poden ajudar en tasques de coordinació i logística, ajudant a organitzar llits, sales, material, etc. o apropant a tots els familiars malalts a les seves famílies a través de videotrucades, o atenent els telèfons per informar a la població.

  • A les residències: els professionals en aquest àmbit, així com qualsevol treballador d’aquest sector, són els oblidats, els que estan treballant amb menys recursos (de seguretat i econòmics, que afecten les condicions de treball). Tot i així aquests professionals segueixen vetllant per la salut dels residents, s’ajuden colze a colze amb qualsevol dels seus companys (tinguin la professió que tinguin) i estan a primera línia donant suport a les persones a qui sempre releguem a últim lloc, les persones grans.

FISIOTERAPEUTES CONFINATS

Els fisioterapeutes que no poden treballar són tots aquells que es queden a casa per responsabilitat, tot i saber que, segurament, molts d’ells hauran de tancar el seu centre privat. I també hi ha aquells assalariats a qui han aplicat un ERTO, o tots els falsos autònoms que també es queden a casa per responsabilitat, no només perquè no puguin treballar. I tots els professionals que treballen a domicili i dels qual tampoc ningú se’n recorda mai, però que també es queden a casa per garantir la seguretat dels seus pacients i la seva pròpia.

I tots nosaltres patim per les conseqüències que tindrà això per les persones de qui tenim cura, però hi ha un seguit d’accions que estem duent a terme per pal·liar al màxim els efectes negatius del confinament:exercici a casa

  • Pautem exercicis pels nostres pacients, per aquells que esteu sans però voleu mantenir-vos-hi, però sobretot per qualevol persona que tingui patologies prèvies, per les persones grans, que tenen uns requeriments específics en aquest sentit o per dones embarassades. A continuació us deixo un seguit de recursos de companys i companyes que us poden ser d’ajuda (i afegiu els que hi creieu convenients):
    • Per pacients amb EPOC: el Colegio de fisioterapeutas de Galícia, ens comparteix 2 documents amb exercicis i consells per aquests pacients (aquí i aquí); així mateix, la nostra companya Tina Delgado, comparteix informació interessant en quant a patologies respiratòries al seu Instagram de Cefirec Fisio Respi, i també us convida a que compartiu dubtes i consultes amb ella (tant per adults com per nens).
    • Per pacients diabètics: el Colegio de Fisioterapeutas de Castilla y León ha elaborat una sèrie de 5 vídeos amb exercicis; també podeu tenir accès a altres consells.
    • Per pacients amb patologia cardiovascular: hi ha 3 documents interessants al web del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya (CFC) (
    • Per persones grans: nosaltres us vam compartir un document amb exercicis molt senzills; també podeu accedir al vídeo que ha elaborat la comissió de geriatria del CFC o aquí. I per a professionals que necessiteu idees i una bona plataforma, podeu optar per Vivifrail.
    • Per persones amb malalties neurodegeneratives i dany cerebral adquirit: us podeu dirgir al twitter dels companys del Parc Hospitalari Martí i Julià de Girona, on pengen vídeos il·lustratius. També els companys de Vithas NeuroRhb han obert un canal telemàtic amb consells de fisioteràpia i neuropsicologia.
    • Per dones embarassades: podeu resoldre dubtes posant-vos en contacte amb la fisioterapeuta Marta Seguí (la meitat d’aquest blog), a través de la seva web i el seu instagram; l’Instagram de la fisioterapeuta i osteopata Maria Carrillo, on podreu veure consells i vídeos amb exercicis.
    • Informació per pacients del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya: via web, i l’enllaç al canal de telegram, on trobareu els exercicis, infografies, vídeos, etc. per seguir si esteu confinats, per problemàtiques específiques, pels que teletreballeu, etc.
    • Altres canals interessants (per persones sanes que us voleu mantenir actives): Plan Be Fisioteràpia, de la Clara Bergé, on ens proposa reptes cada dia que inclouen als petits, a la gent que ha d’estar asseguda en una cadira, que ha passat molts dies al llit, als que teletreballeu moltes hores… (una currada!); l’Instagram del Centre de Fisioteràpia Laura Ibañez Sanz, on pengen tot tipus de consells, exercicis de ioga i pilates per mantenir-nos en forma; la Clara Nebot, obre  temporalment de forma gratuïta el seu web amb exercicis posturals; el Colegio de Fisioterapeutas de Madrid ha elaborat 4 infografies segons el nostre nivell d’activitat física, perquè fem uns exercicis o altres.
  • Fem seguiment telemàtic (telèfon, mail o vídeotrucada) dels nostres pacients, per resoldre dubtes, per guiar-los, per saber com es troben i per animar-nos mútuament, tampoc cal dissimular. De cara als professionals, la Chartered Society of Physiotherapy ha elaborat una guia amb consells per fer aquest seguiment telemàtic.
  • Ens hem organitzat en una xarxa de voluntariat que ha muntat el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya per tal de donar suport a la població (més informació aquí).
  • Aprofitem per educar en salut. Així que us recordem que us recordem que us heu de moure, que us heu de rentar bé les mans, que heu de tenir rutines, que heu riure i cultivar les aficions, que heu de menjar bé, mantenir-vos hidratats i sortir de casa només per anar a comprar o a la farmàcia (més info.). I us donem les gràcies per l’esforç que esteu fent aquests dies.

FISIOTERÀPIA POST-CONFINAMENT

Volia fer un petit apunt, però que serà gran, tan com la feinada que tindrem els fisioterapeutes per ajudar a recuperar als nostres pacients de les seqüeles de la COVID-19, les respiratòries, les físiques (un no es recupera d’un llarg període d’enllitament així com així), però també per intentar reconduir tots aquells pacients que hem deixat en stand-by malgrat intentem mantenir-los atesos en la distància de la millor manera que podem. Com mostra la il·lustració (autor: @VectorSting), la 3ª onada és en la que tindrem un paper fonamental i on tothom, s’adonarà una vegada més, que no s’ha apostat mai per la fisioteràpia pública des de les institucions.

3ª ola

Espero que aquesta entrada serveixi per veure que no ens quedem parats, que som professionals SANITARIS molt formats però als quals no han deixat tenir tot l’accès a la sanitat pública que tocaria (ni deixant-nos especialitzar tipus MIR com els metges, ni deixant-nos gairebé accedir a l’atenció primària). I per fer-vos saber que ens posem a la vostra disposició, a la de la ciutadania, per qualsevol cosa en la que us poguem ajudar.

Salut i recordeu, quedeu-vos a casa, però moveu-vos!!!! Ja ens queda menys. ÀNIMS!

*Aclariment: declarem que no hi ha conflicte d’interès per cap dels recursos que veieu aquí adjuntats; senzillament hem fet un recull dels que coneixíem. Us animem a què ens feu arribar qualsevol proposta que us sembli útil i la unirem a les que ja tenim. Fem crèixer, entre tots, una gran xarxa de recursos de fisioteràpia. Gràcies!!!

-Anna-

Entrevista a Ginés Ruiz

Aquesta setmana, per seguir amb la temàtica dels trastorns de l’Espectre Autista, entrevistem a un bon amic, el Ginés Ruiz, terapeuta ocupacional. US avancem que és una persona tremendament creativa i amb molta sensibilitat. A continuació ell mateix es presenta i us deixem amb les preguntes. Gaudiu-ne!

Nuestra profesión posee una comprensión única de la ocupación que incluye: las cosas que las personas hacen, la relación entre lo que hacen con lo que son como seres humanos y que a través de la ocupación están en estado constante de llegar a ser diferentes” – Wilcock AA. Doing, being, becoming. Can J Occup Ther. 1998

Ginés Ruiz. Terapeuta Ocupacional en el ámbito infanto-juvenil.

Graduado en Terapia Ocupacional en 2008 por la Universidad Miguel Hernández, y especialista en neuro-rehabilitación e integración sensorial. Actualmente en Tot Teràpia, un centro en Sant Cugat donde atiende a niños con diversidad funcional junto a otros profesionales como psicólogos, fisioterapeutas, logopedas, etc.

También es ilustrador y lleva la cuenta de Instagram @gines.to, donde difunde la Terapia Ocupacional desde el humor, las viñetas e información relevante para otros profesionales de la sanidad y la educación.

ginés

 

1. En primer lugar Ginés, ¿en qué consiste un día tuyo en el trabajo?

La Terapia Ocupacional es una disciplina que acompaña al niño en su desarrollo, valorando en cada etapa sus capacidades, necesidades, y siempre en consonancia con la familia y la escuela. Por ello, me resulta complicado describir cómo sería un “día típico” en mi jornada laboral, pues dependo mucho de lo que anteriormente he comentado.

Me gustaría distinguir entre las rutinas de mañanas y las rutinas de tardes.

Normalmente, las mañanas se reservan a realizar coordinaciones con escuelas, esto es, acudir a la escuela para reunirme con el equipo docente y establecer objetivos en común con estrategias que nos pueden ir bien a todos. También, en ocasiones tengo la posibilidad de hacer observaciones en clase y -lo que más me interesa- en el patio de la escuela. Ver cómo el niño interactúa con otros, qué tipo de juego realiza, a qué niños se acerca más, a cuáles menos y por qué… me resulta muy interesante y da mucha información.

También, durante las mañanas atiendo a niños que por edad no están escolarizados, o incluso niños que sí lo están pero se ha acordado con la escuela que acudan a realizar su sesión de terapia ocupacional a esa hora porque el niño estará más receptivo, o por distintas razones. 

Y las mañanas también me las reservo para poder pasar tests estandarizados, ya que por la tarde el rendimiento del niño no es el mismo.

En las tardes ocurren las sesiones con normalidad dentro de la sala, pero en ocasiones es necesario realizar observaciones en casa. Por lo general, a los terapeutas ocupacionales nos gusta mucho el trabajo “de campo”, es decir, si existe algún problema en casa, siempre es preferible -y si existe la posibilidad- de valorarlo en el contexto en que sucede.

En resumen, y como comentaba al principio, no dispongo de una rutina fija, dependo en todo caso de las necesidades de cada niño, familia, o escuela.

2. Si tuvieras que explicarle a otro profesional no acostumbrado a tratar con niños con alguno de estos trastornos, ¿cómo lo harías? ¿Qué crees que es lo más importante a tener en cuenta?

Si me hubierais hecho esta entrevista hace cinco años, explicaría que existen niños con trastornos motores, otros con trastornos cognitivos, otros son sensoriales… pero ahora sé que todo va relacionado, me resulta difícil de aislar. Por ello, en la actualidad considero que lo más importante a tener en cuenta del niño es tener una visión holística del mismo, no sólo quedarse con ¿cómo es el niño?, ¿cómo es su hacer?, etc, sino también observar a los padres y preguntarse ¿cómo se dirigen al niño? ¿hasta qué punto le ofrecen ayuda? ¿hasta qué punto le dejan hacer por él mismo?. También en el escolar y relacional con sus compañeros.

Y sobretodo prestar atención a los inputs sensoriales que llegan del entorno, el cual, tiene mucha influencia en el estado de ansiedad del niño y en su comportamiento.

3. ¿Qué papel crees que debería tener el terapeuta ocupacional dentro del plan de atención hacia estos niños y niñas? ¿Integrarías su figura en las escuelas, en casa, etc.?

Fue en el Decreto 150/2017 publicado el 19 de Octubre del 2017 en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya donde se expone el objetivo de garantizar que todos los centros educativos sostenidos con fondos públicos dentro del ámbito de la enseñanza no universitaria sean inclusivos.

Imagino, que en el momento político que se vivía en Catalunya se trató de una herramienta más a la hora de ganar votos en campaña, pues la realidad es muy distinta.

Actualmente nos encontramos a profesores saturados, y con poca formación en cuanto a diversidad funcional (que tampoco se les requería). Si ya tenían el ratio de alumnos por clase elevado, ahora lo es más pues además tienen que atender a niños que no aprenden de la misma manera que aquellos de “desarrollo típico” y los profesionales externos nos encontramos tristemente con alumnos obligados a tener una persona de soporte todas las horas lectivas.

Y aquí claramente entraría la figura del terapeuta ocupacional en las aulas. Podemos participar activamente en la realización de planes individualizados para la enseñanza, en facilitar recursos a los docentes para mejorar la autoregulación del aula, en adaptar espacios para que los aprendizajes sean más vivenciales, en hacer que los niños sean más autónomos y que esto repercuta en casa también (la autonomía personal, esa asignatura olvidada), y un largo etc.

4. ¿Qué tipo de adaptaciones a nivel físico se deben realizar en casa o en la escuela en niños y niñas con estas características?

Los terapeutas ocupacionales distinguimos varios tipos de adaptaciones, las que van dirigidas al usuario, y las que van dirigidas al entorno (físico y personal), y dependerá de las capacidades y necesidades de cada niño que aplicaremos unas u otras. Creo que es mejor explicarlo con ejemplos porque no sólo se trata de adaptaciones físicas, veréis:

  • Unos padres acuden al centro porque el niño no atiende en clase, dicen que se distrae con facilidad y no acaba de integrar los aprendizajes. En este caso, desde Terapia Ocupacional realizamos una evaluación no sólo de sus habilidades sensorio-motoras y cognitivas, sino también del entorno en el que sucede el problema. Y vemos que, sus habilidades visopercepetivas no están desarrolladas al punto que se espera (le cuesta copiar dibujos, problemas de ver la pizarra y enfocar luego en el papel…), muy relacionado con el sistema vestibular. Por lo que deducimos que, el esfuerzo que supone copiar de la pizarra hace que se distraiga. Una vez descartados problemas más estructurales (oftalmología) pasamos a realizar el tratamiento centrándonos en reforzar los sistemas que necesita y en realizar adaptaciones, que en este caso fue sentar al niño más cerca de la pizarra. Su rendimiento escolar mejoró a las pocas semanas.
  • Un niño con síntomas de ataxia que acude con sus padres al centro ya que refieren problemas al realizar el trazo, entre otras funciones. Valoramos sus capacidades y vemos que el temblor mejora al otorgarle más estabilidad de tronco en sedestación. De lo contrario, el niño apoya antebrazos y cabeza en la mesa con la consecuente alteración del campo visual (ampliando así su base de sustentación a la vez). En este caso, las adaptaciones que se facilitaron fueron una cuña de aire para colocar en la silla (que la hacía tener mayor tono en core) y un adaptador lastrado para el agarre de lápiz.

5. ¿Crees que el terapeuta ocupacional y el fisioterapeuta deberían trabajar conjuntamente para ayudar a estos niños y a sus familias? Si es así, ¿cómo?. ¿Cuál crees tú que sería el espacio más propicio para hacerlo?

Por supuesto, las figuras del fisioterapeuta y del terapeuta ocupacional en un mismo equipo de atención a la infancia son fundamentales (así como otros profesionales).

Además, por experiencia propia, en pediatría es difícil diferenciar  ambas disciplinas desde un punto de vista inexperto, ya que ambos utilizamos el juego como medio y fin del tratamiento. La fisioterapia siempre me ha ayudado -por ejemplo- a saber cómo manejar a un niño con parálisis cerebral o poder trabajar algún componente concreto del aparato locomotor o respiratorio (sin entrar en técnicas concretas de la disciplina), y yo, como terapeuta ocupacional he podido aportar con las adaptaciones que necesita, productos de soporte a confección de férulas de mano. Todo suma.

Aquí en Cataluña, el espacio ideal para realizar este trabajo serían los CDIAPs, en los que actualmente sí contempla la figura del fisioterapeuta, pero no del terapeuta ocupacional. Desde el grupo de infancia del Colegio de Terapeutas Ocupacionales de Cataluña al que pertenezco estamos luchando por ello, porque pensamos que una mejor calidad asistencial es posible, y necesaria.

6. ¿Podrías explicarnos alguna vivencia divertida?

Cada día me pasa algo divertido con los niños ¡pero no de todas me acuerdo! una de las razones por las que decidí plasmarlo en viñetas.

Esta misma semana, a mitad de sesión un niño me refiere que quiere ir al baño a hacer caca. Es algo que pasa mucho pues realizamos algunas actividades que activan mucho la musculatura abdominal y como sabéis, hace que el sistema digestivo se mueva también, sobretodo en niños que se pasan el día jugando sentados porque no conocen otras maneras de jugar. Pues bien, vamos al baño y yo le acompaño para de paso, valorar cómo lo hace, si es autónomo completamente, o necesita ayuda verbal, física, etc. Llegamos y veo que es capaz de bajarse los pantalones y ropa interior sólo, reconocer que la tapa está subida o bajada, y veo que “más o menos” es autónomo, le pregunto “quieres que cierre la puerta?” a lo que el niño contesta “Algunos niños tenemos la valentía de cagar con la puerta abierta!” Y todo esto con la naturalidad que les caracteriza.

7. Siempre pensamos en niños y niñas, pero la gente crece. ¿Cómo crees que es la vida adulta de una persona con el espectro autista? 

El autismo se define como eso, un espectro muy amplio, y es que hasta el momento he visto tantos “tipos” de autismo como niños con trastorno del espectro autista hay. Es decir cada caso es único, y por eso, cuando llegue a la edad adulta necesitará recursos adaptados a sus necesidades.

En la actualidad existen diferentes centros y recursos que atienden más desde la segregación o la integración, como son los Centros de Día, Centros Ocupacionales o Centros Especiales de Empleo, pero no tanto a la inclusión. 

Aunque cada vez existen más empresas que apuestan por tener trabajadores con diversidad funcional y sus condiciones no son diferentes o tienen menos tareas por serlo. En estos casos, se evalúa los requerimientos del puesto de trabajo, se evalúan las capacidades de la persona y también se valoran posibles adaptaciones para llevar a cabo la actividad laboral con éxito.

Y por supuesto, que procesos como el que acabo de describir sea un éxito tenemos que partir desde la educación de los más pequeños. Como dice Sabina Barrio en su blog sobre Terapia Ocupacional, Ocupatea “Gente que ha estudiado en colegios ordinarios y no ha visto a una persona con Parálisis cerebral, con Autismo o con una Enfermedad Rara en su vida. Y no saben ni cómo dirigirse a ellos. ¡Pero si nunca hemos estado juntos, cómo vamos a saber tratar los unos con los otros!Autora también del gráfico que muestro a continuación:

gràfic inclusió Ginés

8. ¿Qué te aportan y te enseñan estos niños?

Como siempre digo, puedo hacer cursos y formaciones en pediatría, pero cuando más aprendo es con ellos. Lo que más vale es la experiencia, y verlo en “directo”. Las formaciones específicas son necesarias y nos otorgan una base teórica desde donde poder empezar, pero el día a día es lo más importante.

También, como vengo diciendo no sólo trabajo con niños, sino también con las familias. La mayoría muy colaboradoras, agradecidas, y te transmiten toda esa energía que muchas veces uno necesita para seguir buscando soluciones creativas a los problemas que encuentran en casa.

9. ¿Qué crees que debe cambiar en el futuro para que la sociedad sea más inclusiva con estas personas?

La inclusión debe ser algo que esté presente desde nuestras primeras etapas. Normalizar la diversidad funcional es responsabilidad de todos. Disponemos de las herramientas para ello, sólo hay que querer.

 

¡Muchas gracias!

Trastorns de l’Espectre Autista (TEA)

Sabem que el moment actual ens condiciona en com vivim, però des d’Apapatxar volem aportar una mica d’informació diferent i continuar amb la programació que teníem prevista.

El proper 2 d’abril és el Dia Mundial de l’Autisme i volem aprofitar per parlar-ne una mica. Ho farem de la mà de dos amics que en el seu dia a dia tracten amb nens i nenes amb diferents trastorns de l’espectre autista. L’Oriol García, neuropsicopedagog, ens farà una entrada introductòria per posar-nos en context, i entrevistarem Ginés Ruiz, terapeuta ocupacional, ja conegut pels nostres lectors gràcies a una col·laboració que va fer amb nosaltres.

Amb aquestes dues entrades també volem aprofitar per explorar el treball transdisciplinar del fisioterapeuta amb altres professionals, que tan ens agrada mostrar al blog.


Des d’Apapatxar presento l’Oriol García com una persona que no passa desapercebuda dins un grup. Ell és actiu, inquiet, curiós i afectuós. És un apassionat per allò que el fa vibrar i l’autisme n’és un gran tema. Tot i així, us deixo la seva pròpia presentació i l’entrada introductòria del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).  A gaudir-la!

 

DSC_0020

Em dic Oriol Garcia Sanmartín i fa 10 anys que treballo en el camp de l’educació especial, tant en l’àmbit privat com en el públic, tant en l’educació formal com en l’educació no formal. Sóc neuropsicopedagog i he tingut la sort de poder acompanyar a diferents persones amb TEA en el seu procés de desenvolupament personal en diversos contexts: l’escola ordinària, l’escola d’educació especial i també a les seves llars treballant conjuntament amb les famílies en el seu dia a dia.

El meu recorregut professional m’ha permès conèixer persones meravelloses, les quals s’esforcen dia a dia per poder encaixar en aquesta societat, tan diversa però excloent alhora.

“Dóna’m la veu que m’han robat, per poder explicar-te com visc, què sento i què necessito” 

Una peça de trencaclosques no té cap valor si no l’ajuntem amb la resta de peces. Si la mirem de forma aïllada, en mancarà tota la informació que la rodeja, tot el seu conjunt; ens mancarà  la seva relació amb el context i la resta de peces que intervenen i permeten entendre la globalitat, el trencaclosques sencer. Dit en altres paraules; més del 90% de les persones amb diagnòstic d’autisme presenta una comorbilitat amb un altre trastorn mental i el 70% és amb el trastorn d’ansietat (IV Congrés Estatal sobre Alteracions de la Conducta, novembre 2017). Aquestes dades ens ajuden a entendre l’autisme d’una forma més holística, més global. Si entenem l’autisme només com a autisme, se’ns farà molt difícil entendre realment el seu significat al complet. Cal tenir present tot allò que interacciona amb la persona amb autisme: l’entorn familiar, l’escola, els recursos del país on visqui i inclús l’edat de la pròpia persona.

A nivell neurològic, hi ha evidència científica que demostra diferències en les seves neurones mirall o en els nivells d’oxitocina del seu sistema límbic. Tot això, a la pràctica, condueix a un nadó/infant amb TEA a mostrar més interès en els objectes i no tant en les persones i, per tant, durant la seva etapa de desenvolupament més important, s’està perdent moltíssims aprenentatges socials (interpretar cares, comunicar-se amb llenguatge no verbal, etc.).

Els aprenentatges que fa un infant en tan sols una hora són immensos. Imagineu la limitació d’aquests aprenentatges si només es fan amb els objectes. Qui aporta els aprenentatges socials d’una persona amb autisme? Mirem aquest vídeo per entendre-ho:

Time lapse of a baby playing with his toys

Hi ha algunes persones que tenen dificultats sensorials, i això comporta una dificultat afegida en el seu dia a dia. La hipersensibilitat pot provocar molta dificultat en filtrar els estímuls. Un exemple perquè nosaltres ho poguem entendre seria el soroll que fa un fluorescent fent pampallugues; molesta?  Imaginem, llavors, que una persona amb TEA ho viu així sempre. Aquest vídeo ens pot ajudar a entendre-ho:

Cómo percibe el mundo una persona con Autismo

Hi ha tants tipus de TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) com persones amb TEA  existeixen:

  • Alguns parlen, d’altres no.
  • A alguns no els hi agrada el contacte físic, a d’altres els hi encanta.
  • Alguns van a escoles d’educació especial i d’altres tenen doctorats universitaris.

Com ja he dit, costa molt poder entendre l’autisme si només mirem una peça del trencaclosques. Per això és important poder-nos donar temps per observar i entendre, donar-los l’espai que necessiten per expressar-se, respectar les seves conductes tot i que, a vegades, pensem que són estranyes.

Ara imagina’t que et despertes i ningú parla el teu idioma, no et pots comunicar i no entens el que et diu la gent. Et molesten els sorolls del teu voltant, et porten a un lloc desconegut sense saber què esperen de tu, sense saber què has de fer a cada moment… Et sents com una maleta a la que porten a tot arreu. No entens el que et diuen i ningú t’enten; inclús alguna vegada et criden! La teva angoixa comença a pujar i pujar fins que finalment, explotes i t’aïlles completament de tot i et tanques sense voler que ningú et toqui ni et parli. L’angoixa és un foc que creix en el teu interior i cada vegada es fa més i més gran, fins que finalment apareix un fum molt negre que molesta molt a la gent.

FOC entendre autisme

COM PODEM AJUDAR?

No bufant el fum negre sinó intentant entendre quin és el foc que origina tot això. Entendre a la persona, connectar amb ella i a partir d’aquí, donar-li l’espai que necessita per aprendre a caminar.

A continuació podem veure algunes de les ajudes que podem oferir i que acostumen a anar bé a les persones amb autisme:

  • Anticipar tot allò que passa. La informació dóna seguretat i sovint donem per suposat què ja saben tot el que passarà quan ningú els hi ha explicat. Per això, ajuda molt poder explicar en detall què passarà, amb qui i a on passarà. Per exemple, si fem una sessió d’una hora, explicar l’estructura: “Primer parlarem d’aquest tema, després farem uns exercicis i a l’acabar farem un joc”.
  • La gestió del temps per a les persones amb autisme acostuma a ser una tasca molt difícil. Un comentari tan habitual com “Espera un moment” pot generar molta angoixa al no entendre quan dura exactament un moment. En canvi, si li mostrem visualment quant dura el moment, guanyarà més seguretat, com per exemple amb un rellotge de sorra o amb les agulles d’un rellotge analògic.
  • Les imatges. Són pensadors visuals. El llenguatge resulta molt abstracte i difícil de comprendre, en canvi, les imatges els ajuden a retenir la informació que reben. Mariano Grueiro, un adult amb autisme, parla sobre la seva vivència i el seu dia a dia, explicant que ell utilitza un “traductor intern” d’imatge a paraula i de paraula a imatge a cada interacció que fa amb la resta de persones. Explica com de feixuc resulta fer això durant tot el dia (us deixo un enllaç més avall).
  • No ser literals. “Som-hi, posat les piles que marxem! […] Jo no tinc piles, com ho faig?” Algunes vegades pot generar angoixa quan parlem amb tanta abstracció. Molt sovint, sense donar-nos-en compte, fem ús de metàfores o frases fetes que resulten molt ambigües de cara a les persones amb autisme.
  • Donar facilitats per comunicar-se. Hi ha algunes de les persones amb TEA que mostren dificultats per parlar i necessiten ajuda amb algun SAAC (Sistema Alternatiu i Augmentatiu de la Comunicació). Per exemple, per preguntar-li què vol de berenar podem mostrant una imatge d’un iogurt o una fruita perquè pugui escollir la que prefereix. D’aquesta manera estem facilitant un canal comunicatiu que ajuda a què pugui donar una resposta i pugui viure de forma positiva la relació amb l’altre.

 

Per a més informació podeu visitar els següents enllaços:

– Oriol García Sanmartín –