Terapia Ocupacional i Neurorehabilitació

Aquesta setmana ens fa molta il·lusió anunciar una nova col·laboració, amb la qual també volem iniciar un petit projecte dins del blog: donar visibilitat a la tasca d’altres professionals amb els que els fisioterapeutes treballem colze a colze. En aquest cas, volem destacar la figura del terapeuta ocupacional, i qui millor per explicar-nos-ho que un d’ells. Qui ens dóna una petita mostra d’aquesta feina és el Ginés Ruiz, diplomat en Terapia Ocupacional a la Universidad Miguel Hernández (Elche), especialitzat en neurorehabilitació de l’adult després de fer el máster a la Gimbernat i format també en Terapia Ocupacional en pediatria. Part de la seva formació i experiència laboral han estat a França, realitzant un Erasmus a Lyon i treballant a París durant un any. També ha fet una petita incursió dins el món de l’ensenyament, exercint de professor col·laborador a la Universidad Miguel Hernández i actualment, des de fa 7 anys, treballa a l’Institut Ortopèdic de Barcelona com a especialista en la confecció de fèrules fetes a mida. A més d’un gran professional és una persona molt creativa. Us deixem doncs amb la seva entrada.

Dale un pez a un hombre y comerá un día; enséñalo a pescar y comerá siempre(proverbio chino)

Creo que va siendo hora que aparezca la terapia ocupacional en este blog y me siento muy honrado al ser yo quien os de unas primeras pinceladas sobre esta disciplina.

-La definición de la profesión más difundida y conocida es la siguiente:

Terapia Ocupacional es el uso terapéutico de las actividades de autocuidado, trabajo y juego para incrementar la función independiente, mejorar el desarrollo y prevenir la discapacidad. Puede incluir la adaptación de las tareas o el ambiente para lograr la máxima independencia y mejorar la calidad de vida.” (American Occupational Therapy Association, 1986)

El principal objetivo de la terapia ocupacional es capacitar al paciente para alcanzar un equilibrio en las ocupaciones, a través del desarrollo de habilidades que le permitirán funcionar a un nivel satisfactorio. El resultado de la intervención es la capacitación del paciente para que dé una respuesta apropiada a sus propias necesidades, con el fin de que su vida sea satisfactoria y productiva.

En definitiva -y como se suele decir- no se trata de dar años a la vida, si no vida a los años.

Los objetivos de la terapia ocupacional por lo tanto ya se pueden intuir, entre ellos:

  • Valorar las necesidades del paciente en función de los roles ocupacionales requeridos por él.
  • Identificar las habilidades necesarias para apoyar esos roles (habilidades físicas, cognitivas…).
  • Cambiar o minimizar las conductas que dificultan la ejecución ocupacional.
  • Mejorar la ejecución de los roles.
  • Ayudar al paciente a desarrollar, reaprender o mantener las habilidades a un nivel de competencia que le permita la ejecución de los papeles ocupacionales de manera satisfactoria.
  • Ayudar al paciente a alcanzar un uso organizado, satisfactorio y con un propósito del tiempo.
  • Capacitar al paciente para actuar a un nivel que satisfaga sus necesidades de una forma aceptable para él y para la sociedad.

Entendemos cada paciente como ser único y a su vez es la razón de existencia de la terapia ocupacional. Nuestro tratamiento por lo tanto va siempre ligado a una exhaustiva valoración de las capacidades del paciente y a un posterior establecimiento de objetivos. Objetivos que en la mayoría de casos serán consensuados con el propio paciente.

-¿Cómo actúa la terapia ocupacional en neuro-rehabilitación?

Las lesiones y alteraciones neurológicas pueden producir problemas motores, daños cognitivos y sensoriales, trastornos del desarrollo, disfunciones del aprendizaje o situaciones psicosociales que afecten las actividades y la participación en estas.

Los marcos de referencia aplicados para este tipo de pacientes son varios:

  • Biomecánico: Se utiliza principalmente para el tratamiento de los trastornos ortopédicos y de disfunciones musculares. Los objetivos en los que se centra el tratamiento de terapia ocupacional  son el incremento de la movilidad, de la fuerza muscular, de la estabilidad y la resistencia con el fin de mejorar la función.
  • Neurodesarrollo: Este marco se centra en la secuencia de las intervenciones y en el uso de las percepciones sensoriales, y las respuestas voluntarias o reflejas, para promover la competencia y la progresión a través de las etapas de la mejoría. En este marco es donde encontramos enfoques para la neuro-rehabilitación como Bobath, Kabat, o la Integración Sensorial (de Jean A. Ayres).
  • Cognitivo-Perceptivo: Este marco se desarrolló para tratar problemas funcionales derivados de los trastornos perceptivos y/o cognitivos, causados por el daño cerebral o un trastorno o retraso en el desarrollo.

Por lo tanto, y teniendo en cuenta estos tres enfoques, en primer lugar el terapeuta ocupacional deberá evaluar el impacto que las alteraciones físicas, sensoriales o psicológicas tienen en las actividades de la vida diaria, trabajo u ocio del paciente. De esta manera, se podrá establecer un tratamiento mediante técnicas y actividades de carácter ocupacional con el fin de mejorar o sustituir funciones motoras, sensoriales, cognitivas o psicosociales deterioradas. En este sentido, se puede actuar en muchos ámbitos: la persona, la actividad y el entorno físico y humano (familia y amigos).

Quisiera describir a qué nos referimos cuando hablamos de “sustituir funciones”. Como es sabido, las alteraciones neurológicas (dependiendo del tipo u origen que sean) suelen dejar secuelas que afectan a las capacidades motoras del paciente.

Es en estos casos cuando más se aconseja el uso de ortesis o productos de apoyo (también conocidos como ayudas técnicas). Estos sirven fundamentalmente para facilitar la recuperación de una función, compensar los déficits o sustituir los componentes de actividades que el paciente no puede llevar a cabo.

Algunos ejemplos son:

  • Sillas de ruedas: Siempre dependiendo del grado de afectación del paciente se escogerá un tipo de silla u otra. En este aspecto, existe un amplio mercado que nos permite adaptarla lo máximo posible a las necesidades de éste. Por ejemplo, para un paciente con paraparesia (con alteraciones de la movilidad y/o la sensibilidad en las piernas) pero con buena movilidad de tronco y brazos se le aconsejará una silla de ruedas que sea ligera, de rueda grande para que se pueda autopropulsar él mismo, que libere las escápulas para un mejor función de brazos, y que se pueda plegar y montar fácilmente (incluso si el paciente quiere montar la silla sentado en su coche).

    silla-de-ruedas-activa-plegable-de-carbono-veloce-01
    O por poner otro ejemplo de un caso muy diferente, podría ser un paciente con tetraplejia (alteraciones de la movilidad y/o la sensibilidad tanto de brazos como de piernas), al que se le tendría que facilitar una silla de ruedas basculante, especialmente pensada para personas de movilidad muy reducida. Como el nombre indica se trata de una silla que bascula permitiendo realizar numerosos cambios posturales. El sillón a su vez puede estar hecho a medida para un adecuado control postural y prevención de úlceras por presión. Además son unas sillas que por su peso suelen disponer de un motor para permitir la movilidad con un simple joystick que se puede adaptar, por ejemplo, a la mandíbula del paciente para que éste pueda desplazarse de manera independiente.4effbaa75bd65a2db16982e09a3ca56b77cee7d8_558afddc9301cc19588b6808
  • Antiequinos: Estas férulas se suelen recomendar cuando un paciente presenta pie 27811-2equino (pie caído hacia abajo y hacia dentro) por disfunción del nervio tibial anterior o del nervio ciático poplíteo externo. Están orientadas a controlar la flexión plantar para facilitar la marcha y entre ellas, la más conocida es el rancho de los amigos.
    Existen en el mercado muchos tipos de antiequinos que se deben recomendar según afectación. El conocido foot-up es recomendado para pacientes con afectación de la flexión dorsal pero desaconsejado si además hay inestabilidad medio-lateral de tobillo.

    O también sistemas de estimulación nerviosa para activar la musculatura afectada, como por ejemplo el Bioness L300 que se coloca justo bajo rodilla y mediante un sensor en el zapato capta en qué fase de la marcha tiene que realizar la estimulación del tibial anterior y con qué intensidad.
  • Férulas de mano: Son órtesis que se aplican para conseguir una mejor alineación de las articulaciones de la muñeca y la mano en pacientes que de manera voluntaria no pueden (por ejemplo, por espasticidad). En estos casos, lo ideal es hacerlas a medida y por ello los terapeutas ocupacionales tenemos formación específica. Pero también existen férulas en el mercado que se suelen aplicar.
    52378_280x280
  • Ayudas técnicas o productos de apoyo: Se definen así los productos pensados para prevenir, compensar, controlar o mitigar deficiencias y limitaciones en la actividad o restricciones en la participación. Estas se clasifican por la actividad a la que se refieren: de higiene, de vestido, de alimentación, etc.

    Por ejemplo, para un paciente con hemiparesia (alteración de la movilidad y/o la sensibilidad de una mitad del cuerpo) se le podría proponer una tabla de preparación de alimentos adaptada, la cual dispone de un soporte para colocar el alimento, y así poder manipularlo con una sola mano (por ejemplo, pelar una patata).

    sistema-de-preparacion-para-alimentos-02

    O, para un paciente con paraparesia, siempre se suele aconsejar el uso de tablas de transferencia para poder pasar de la silla a la cama, o de la silla al coche sin demasiado esfuerzo. Existen muchos tipos de tablas de transferencia, desde aquellas que son de madera y rectas, a otras curvadas, o incluso algunas fácilmente plegables.

tabla-de-transferencias-curva-01

No quisiera acabar sin recordar que para cualquier caso, el terapeuta ocupacional deberá evaluar a cada paciente y así poder recomendar un tipo de férula o ayuda técnica para que el paciente pueda hacer un uso efectivo de ella.

En definitiva, incluir un terapeuta ocupacional al equipo de neuro-rehabilitación siempre será un valor añadido. Nuestra tarea no sólo se centra en el paciente sino también en su entorno, es decir, entendemos al paciente como un ser que se desenvuelve en un entorno que en muchos casos es limitador de la actividad, o de la participación en ella. Pacientes con lesiones en el sistema nervioso encuentran día a día barreras que les impiden disponer de una calidad de vida óptima, y es sobre este aspecto donde el terapeuta ocupacional debe trabajar.

Ser terapeuta ocupacional es aprender de cada paciente, es saber escuchar y trabajar constantemente con la empatía. Lo que más valoro de mi profesión es el vínculo que se crea entre paciente y terapeuta. Vínculo que se trabaja sesión tras sesión y que cuanto más fuerte es, más fácilmente se consiguen los objetivos establecidos.

Referencias:

  • Conceptos fundamentales de la terapia ocupacional. Polonio López B, Durante Molina P, Noya Arnaiz B. Editorial Panamericana. 2001
  • Neurorrehabilitación. Cano de la Cuerda R, Colllado Vázquez S. Editorial Panamericana. 2012

-Ginés Ruiz Amorós-Terapeuta Ocupacional

Accident vascular cerebral

“Jo, l’únic que vull, ÉS CAMINAR! Fins ara m’ho he fet tot jo sola. 89 anys que tinc, i no he necessitat mai que ningú m’anés a comprar, ni que m’ajudés a la dutxa o per anar al bany, i ara mira, com una nena petita una altra vegada, a començar de zero. Que jo he fet cursets d’internet i tot eh!”.

“I mira que ja l’hi dic jo a l’aquest braç que vingui eh, però no vol, no em fa cas! És ben tonto!”.

“Avui he somiat que caminava. I era tant feliç…! Sortia d’aquí de casa amb la meva germana i anàvem de passeig. I ella es cansava i em deia que parés, però clar, jo li contestava que si em frenava ara que havia tornat a començar ja no ho podria fer mai més. Què vol dir això Anna? Oi que podré tornar a caminar?

-Rosalia- Un descobriment de persona i una font d’admiració i inspiració continuada que em posa les piles cada dia de bon matí. La mirada més neta i desperta que he vist mai.

La veritat és que no tenia gens clar com plantejar aquesta entrada, perquè d’accident vascular cerebral (AVC) o ictus, com més communment es coneix, n’hi ha molta informació i crec que és, potser, la patologia neurològica més coneguda. Això fa aquest post molt necessari, pel fet que hauria de ser aclaridor però, a la vegada, crec que hauría de ser innovador, presentant-vos una part de la malaltia de la que no hagueu sentit tant a parlar. A més, crec que és un post que em dóna l’oportunitat de posar sobre la taula molts altres temes interessants però que necessiten un punt de partida clar. I m’agradaria que prenguéssin protagonisme els pacients, que al final són els qui més ens ensenyen cada dia. Per tot això, he decidit presentar-vos aquesta entrada com un relat, intercalant història i informació important. Serà una entrada diferent, una mica llarga, però no pesada, i amb l’únic objectiu que us quedeu amb una visió global del que implica patir un ictus i recuperar-se’n.

“Esteu asseguts amb un amic fent una cervesa, xerrant tranquil·lament. De cop, el teu amic et crida l’atenció perquè has començat a dir coses sense sentit. Tu no ho has advertit en un primer moment però ara que hi pares atenció t’adones que no pots explicar-te, que és com si de cop no sabéssis parlar. Notes com estàs perdent el control d’una banda del cos, el braç i la cama no et responen; notes una sensació estranya a la boca, com si estés caiguda… Pel teu cap passen mil coses, i de fons et sembla sentir algú que crida que estàs tenint un ictus, que cridin una ambulància. <<Un ictus? però si sóc jove, i em cuido!>>”.

*Aquí m’agradaria recordar-vos la importància de detectar un ictus ràpidament. És molt fàcil que us hi trobeu en el dia a dia i, si sou capaços de detectar-ho, és molt probable que salveu la vida a algú aquell dia. Com més ràpid, menys seqüeles. Hi ha una màxima en anglès que diu “Time is brain”. Els SÍMPTOMES D’ALARMA D’UN ICTUS (concens del National Institute of Neurological Disorders and Stroke (NINDS), juntament amb les recomanacions de la Australia’s National Stroke Foundation  i la Sociedad Española de Neurología (SEN)):

  • Pèrdua brusca de força a la cara, al braç o a la cama d’una mateixa meitat del cos.
  • Confusió o problemes de comprensió o de parla (súbitament).
  • Pèrdua brusca del sentit de la vista (d’1 dels ulls o dels 2).
  • Dificultat brusca per caminar, pèrdua de l’equilibri, manca de coordinació o marejos.
  • Mal de cap brusc, idiopàtic (sense explicació aparent).
  • Dificultat per engollir.
  • Transtorn de la sensibilitat, d’inici brusc, incloent sensació d’adormiment o formigueig a la cara, el braç o la cama d’una mateix hemicós.

ràpid

Tal i com diu a la imatge, quan detecteu QUALSEVOL d’aquests símptomes, ja que no tenen perquè anar junts, truqueu al 061 o al 112 i estareu activant el CODI ICTUS, el pla director que actualment s’aplica a l’estat espanyol en aquests casos (per curiositat podeu consultar l’enllaç; la pàgina 21 és la més aclaridora).

“Et despertes a l’hospital, ple de vies. Intentes moure’t i la banda esquerra del teu cos no et fa cas. Notes que et cau la baba. Intentes parlar. Alguna cosa deus dir amb sentit perquè s’acosta la teva mare amb ulls plorosos. <<Estàs bé! Estàs despert! No t’espantis, però has tingut un ictus, un ictus is…no se qué. Ara aviso al metge i així t’ho explica millor>>”.

*Què és doncs un ictus o ACV? és una alteració de la circul·lació del cervell que provoca un dèficit transitori o permanent del funcionament d’una o varies zones de l’encèfal. Afecta doncs, al sistema nerviós central (SNC).

És la principal causa de dany cerebral adquirit a Espanya i països desenvolupats, i la principal causa de discapacitat en majors de 65 anys.

Les principals seqüeles, que dependràn de molts factors (com l’edat, l’extensió i la localització de la lesió, la precocitat amb la que s’atengui a la persona, etc.), es poden donar de forma aïllada o combinada. Són les següents:

  • Alteració motora: hi ha pèrdua o limitació del control muscular i la mobilitat (gairebé sempre d’un hemicós). Altres dèficits motrius importants són la incoordinació i l’ESPASTICITAT (és un fenòmen que mereix un post a part; el farem aviat; mentrestant podeu clicar a l’enllaç del blog d’una altra noia que és fisioterapeuta i que en dóna una idea bàsica).
  • Alteració sensitiva: la sensibilitat es pot veure augmentada o disminuïda.
  • Alteracions cognitives: pèrdues de memòria, desinhibició, problemes d’orientació (tant temporal com espaial), d’atenció, del llenguatge, etc.).

Tipus d’ictus:

  • Isquèmic (85%): degut a una manca de rec sanguini en una zona determinada del cervell per la presència d’un coàgul. Segons l’evolució podem parlar d’accident isquèmic transitori (AIT), que és un episodi breu de disfunció neurològica amb símptomes clínics que duren menys d’1 hora i és reversible; o d’infart cerebral, on la interrupció del rec ja dura més estona i els danys seràn més importants.
  • Hemorràgic (15%): degut a la ruptura d’un vas sanguini o d’un aneurisma de l’encèfal amb la sortida de la sang fora del flux sanguini. Segons on vagi la sang tindrem:
    • Hemorràgia intracerebral
    • Hemorràgia subaracnoidea
    • Hemorràgia subdural
    • Hematoma epidural

1272969_10204296540428073_1625618836569553898_o

“Arriba l’hora de tornar a casa. I aquí t’ensorres. Vas en cadira de rodes i no passa per les portes. Si et pots arribar a posar de peu ets maldestre, perds l’equilibri, les cames no responen a les teves ordres i a la mínima vas cap a terra. Al llit potser hi necessitis una barana perquè no tens força ni per aixecar el cul. I el bany! Necessitaràs posar agafadors i una cadira a la dutxa, necessitaràs algú que t’ajudi a asseure’t i a aixecar-te del wàter, a netejar-te. I algú que et cuini i que estigui amb tu les 24h del dia. T’has tornat DEPENENT. <<I a qui se suposa que li haig de demanar ajuda?>>. Plores. Ja no ets tu mateix”.

*En aquest punt crec que hi ha la clau perquè els pacients siguin capaços de tirar endavant i fer-se conscients que la vida els ha canviat, però que segueix. La comunicació entre els diferents professionals i els pacients ha de ser fluïda, ja que podem ajudar a tirar endavant a la persona i aconsellar-la. L’atenció ha de ser multidisciplinar:

  • Neuròleg: és la figura professional més coneguda i la primera que entra en contacte amb el pacient. Després de l’hospital controlarà l’evolució de la malaltia i regularà la medicació.
  • Infermer/a: també en contacte des del primer moment amb el pacient. Serà important en les cures i el control més regular de la medicació i la primera en transmetre la informació que pugui necessitar el pacient.
  • Fisioterapeuta: em permetreu que sigui l’apartat on més m’estengui. Òbviament, els “fisios” serem els encarregats d’ajudar al pacient a recuperar la mobilitat, la força, l’equilibri, la coordinació, etc. però tenim també un paper molt important. Som la figura de referència, junt amb els TO, per guiar a la persona amb les adaptacions que s’han de fer a casa, i també per ajudar a la família i als cuidadors a mobilitzar de forma segura i adequada a la persona, ensenyant a realitzar les transferències. En aquest sentit, us recomano el blog d’una persona que a mi m’ha ensenyat molt, la Barbara (també és fisioterapeuta).
  • Terapeuta ocupacional (TO): serà la millor guia per saber com fer les adaptacions a casa, i també per tornar a ensenyar al pacient el que anomenem, activitats de la vida diària (AVD). A més, us podrà aconsellar, junt amb el fisio, sobre les ajudes tècniques (cadires de rodes, caminadors, bastons, fèrules, etc.).
  • Logopeda: serà l’encarregat d’ajudar a reeducar els trastorns del llenguatge derivats de l’ictus, però també de rehabilitar la disfàgia (trastorn de la deglució) i altres problemes que hi puguin haver a l’hora de menjar.
  • Neuropsicòleg: serà la referència en quant a les alteracions de caire cognitiu derivades de l’AVC (canvis del comportament, problemes d’atenció, memòria, orientació temporal i espaial, etc.) i la guia per la resta de professionals per abordar els problemes que puguin anar sorgint amb el comportament del pacient.

*Aquí també m’agradaria reivindicar la figura del CUIDADOR. Generalment s’associa a tenir cura de persona amb demència com l’Alzheimer o el Parkinson, però òbviament, qualsevol persona que sigui depenent necessitarà d’algú que exerceixi com a tal.

Pot ser que el cuidador sigui una persona que s’hi dedica professionalment, però també un familiar. És important que qui té cura de qualsevol persona amb una patologia d’origen neurològic, estigui correctament formada, tant per a la seva seguretat com per la de la persona a qui cuida. Poc a poc s’ha anat aconseguint aquesta, per mi molt necessària, professionalització del cuidador. Gràcies a cursos que imparteixen fundacions o institucions, o a blogs divulgatius, molts han pogut millorar la seva manera de fer feina. Aquí us deixo alguns exemples de llocs on podeu acudir:

  • Cursos de l’Associació Vallés d’Amics de la Neurologia (AVAN): podeu entrar a l’apartat “què fem?” i “serveis” de la seva pàgina web per informar-vos (al final teniu el link).
  • http://www.alzheimeruniversal.eu/ : aquest blog és més específic per a cuidadors d’Alzheimer, però també hi ha cursos molt interessants, a més d’informació actualitzada i molts recursos.
  • Blog de neurorehabilitacióRhbNeuromad“: un blog escrit per professionals que es dediquen a la neurorehabilitació a Madrid, on podeu trobar un munt d’informació actualitzada i interessant, a més d’oferir algún curs, tant per professionals com per a particulars.
  • Finalment, però no menys important, us deixo un portal web on podeu trobar professionals que es dediquen a cuidar gent. El web está molt ben organitzat: podeu veure el grau d’experiència de cada cuidador/a, com l’han valorat les persones que hi ha estat en contacte, etc. http://www.afables.com/

*Voldria fer un breu apunt sobre la LLEI DE LA DEPENDÈNCIA. Com sabreu és la base per concedir les ajudes econòmiques a les persona amb algún tipus de discapacitat… i el gran fracàs del sistema sanitari. En parlarem en un futur, però us deixo la pàgina web de la pròpia llei i una altra perquè us n’informeu amb més detall si hi esteu interessants.

“Els primers dies ja han passat. Et vas adaptant a la nova rutina, tu i els teus, perquè la vida ha canviat per tots. A la tarda començaràs fisioteràpia. De moment a casa; després ja veurem com avança la cosa. <<Vols dir que em recuperaré? Ara mateix crec que no sabré tornar a fer res… Aviam què amb el fisio>>, penses”.

*Vull compartir amb vosaltres una definició que m’agrada molt de la nostra feina: “Los fisioterapeutas son profesionales de la salud que desempeñan un papel fundamental para conseguir que las personas con problemas crónicos de salud alcancen sus objetivos, se realicen como personas y participen de manera plena en la sociedad, al maximizar sus capacidades funcionales y de movimiento”.

I per què m’agrada la definició? Doncs perquè parla, en primer lloc, d’ajudar a assumir uns objectius, que seràn consensuats amb el pacient, d’acord a les seves necessitats però també amb les seves preferències, establint un pacte amb el fisio. En segon lloc parla de “realitzar-se com a persona i participar de forma activa a la societat”: ajudem al pacient a recuperar confiança, a trencar esteriotips i barreres. I per últim, “maximitzar les capacitats funcionals i del moviment”, part que no cal que expliqui, perquè és la part evident de la definició, però l’última. És a dir, remarca molt aquest àmbit més social i personal de la nostra feina. I també al ser els professionals que més hores passem amb els pacients us puc assegurar que els vincles que s’hi estableixen són molt especials.

*M’agradaria nombrar-vos, perquè us comencin a sonar perquè com veureu n’hi ha moltíssims, els principals CONCEPTES DE TRACTAMENT que es poden utilitzar en neurorehabilitació (en general, no només per tractar pacients que han patit un AVC; també futura entrada):

  • Bobath
  • Exercici Terapèutic Cognoscitiu (ETC o Perfetti)
  • Teràpia de locomoció reflexa o Vöjta
  • Concepte Affolter
  • Halliwick o el que vindria a ser hidroteràpia per al pacient adult
  • Estimulació basal
  • Teràpia per restricció del membre sa
  • Teràpia de reaprenentatge motor orientat a la tasca (aquestes dues últimes, sí molt enfocades al tractament de l’extremitat superior dels pacients d’ictus)
  • Estimulació elèctrica funcional
  • Biofeedback
  • Neurodinàmica aplicada al pacient neurològic (INN)
  • Robòtica i realitat virtual
  • Teràpia assistida amb animals, destacant la hipoteràpia
  • Teràpia de mirall
  • etc. (encara me n’hauré deixat alguna d’interessant segur)

“Després de moltes frustracions i esforç, d’hores i hores, de somriures i plors i moltes experiències compartides amb tots els que t’han ajudat descobreixes que has estat capaç de tirar endavant i anar millorant. Ets capaç de fer coses increïbles, coses que no t’hauríes imaginat que podries tornar a fer. I el més important: t’has demostrat a tu mateix que tot es supera i que hi ha molta gent disposada a acompanyar les teves ganes de millorar”.

*Vull acabar el post amb 2 fotografies: la 1a és un soldadet de paper que va fer l’Albert (ell és un pacient que va patir un ictus hemorràgic força greu fa 7 anys; era aficionat a fer exèrcits de soldadets abans de l’AVC; ara ho segueix sent). La 2a és una guitarra molt lletja que jo em vaig inventar perquè el Toni practiqués sense por de trencar les seves joies, les seves guitarres (el Toni també va patir un ictus isquèmic fa 3 anys, a més de patir càncer; toca bé la seva guitarra; li falta velocitat i es cansa, però ja l’agafa sense por i per sort la meva ha pogut passar a millor vida).

I fins aquí el post. Espero que us hagi agradat. He retratat molt el meu dia a dia, però crec que, que veieu els pacients amb els meus ulls ajuda a fer un retrat més fidel i menys tècnic de la realitat.

Em queda pendent fer una entrada sobre els mil i un avenços curiosos que hi ha per al tractament de l’AVC. Us poso un parell d’enllaços per si us pica la curiositat:

*http://www.neuroscientistnews.com/clinical-updates/vagus-nerve-stimulation-shows-progress-stroke-patient-recovery

*http://neurosciencenews.com/stroke-sleeve-arm-movement-3603/ 

Fonts i enllaços consultats

-Treball de final de màster (EUG ’13-’15): “Evaluación de la función de la extremidad superior parésica en pacientes con ictus isquémico tras un programa de reaprendizaje motor orientado a la tarea.”

http://neurorehabilitaciogirona.com/ (blog sobre conceptes de neurorhb).

Guia de pràctica clínica sobre el tractament de pacients d’ictus en atenció primària del Sistema Nacional de Salud.

-Neurorrehabilitación-Métodos específicos de valoración y tratamiento. Cano de la Cuerda y Collado Vázquez. Ed.Panamericana, 2012.

Fundació Ictus.

Fundació AVAN.

-Anna-