Bacteris: part vaginal vs part per cesària

Fer aquesta entrada em fa molta il·lusió, va ser un dels primers temes que vaig posar sobre la taula. Crec que investigar sobre això serà molt enriquidor per a totes. Així que, allà vamos!

Primer de tot diferenciem els tipus de parts que hi ha:

Part natural: És aquell part en què el bebè surt per la vagina sense gaire assistència, tecnologia o fàrmacs. En aquest cas no entrem en la posició que adopta la mama (estirada boca munt, en gatzoneta, en quadrúpedia) ni l’entorn que l’envolta (a l’aigua, a casa o a l’hospital).
Part instrumental: És aquell part vaginal en què és necessària l’assistència externa mitjançant ventosa, també anomenada vacuum, o fòrceps per a facilitar la sortida del cap del bebè fora del canal del part. Molt habitualment va acompanyada d’una incisió en el periné.
Part per cesària: És aquell part que es fa quirúrgicament a través d’una incisió a nivell abdominal per arribar a l’úter i treure el bebè.

Després d’aquest context, vull centrar l’entrada en la relació de la flora intestinal de bebè en un part vaginal en comparació en el part per cesària.

Cesària

No es tracta d’estar a favor de la cesària o del part vaginal, sinó de tenir clar que el part per cesària és una INTERVENCIÓ QUIRÚRGICA MAJOR. Sí, ho poso en majúscules perquè crec que a vegades no som conscients del que significa entrar a quiròfan pel cos. M’entristeixen comentaris com “així no em pixaré damunt quan sigui gran perquè tindré el sòl pelvià perfecte” o “prefereixo cesària perquè no hauré de fer res”, i encara pitjor la programació d’una cesària sense que realment sigui una necessitat. També és veritat que per sort cada cop som més conscients de què estem anatòmicament preparades per parir vaginalment.

baby-2577550_960_720

Tot i així, hi ha algunes situacions en què la cesària està indicada:

Placenta prèvia totalment a terme
Posició fetal transvers amb dilatació completa
Prolapse del cordo umbilical
Despreniment de la placenta
Tumor de gran a nivell uterí
Eclampsia
Sofriment fetal
Desproporció cefalopèlvica
Ruptura uterina
Primera erupció d’herpes activa al començament del treball de part

(informació de www.elpartoesnuestro.es)

Part Vaginal

Quins beneficis té el part vaginal?

La resposta d’aquesta pregunta és fàcil, la colonització de bacteris en el sistema digestiu del bebè. Hem fet moltes entrades sobre la importància de les bactèries a l’intestí, de la relació amb el cervell o amb el desenvolupament de malalties, entre moltes altres. Però la pregunta que ara ens hauríem de plantejar és:

D’on venen aquests bacteris? Naixem amb ells?

Fa alguns anys es pensava que l’intestí dels bebès era estèril, és a dir, sense bactèries, i que l’alimentació (en principi l’alletament) era qui ho colonitzava per primera vegada. Ara, però, se sap que no és així sinó que els recent nascuts ja tenen bacteris a nivell intestinal durant la gestació [1,4]. Llavors és molt important l’alimentació, els fàrmacs, l’estat mental i l’entorn de la mama pel futur nadó.

nihms879490f1 En quant a l’alimentació, el 2012 es va fer un estudi amb 29 dones embarassades que es van repartir en tres grups i se’ls va assignar aleatòriament dos tipus de bacteris diferent o placebo durant 14 dies. En els resultats exposen que la suplementació probiòtica materna modula significativament l’expressió de gens relacionats amb un tipus de receptor immunitari (TLR) tant en la placenta com en l’intestí fetal. Això es pot concloure dient que l’alimentació materna pot modular la fisiologia immunitària del bebè [7].

En relació a l’estrès s’ha fet un estudi amb mones embarassades exposades a estrès i es va observar que presentaven una reducció significativa de dos tipus de bacteris un parell de dies després del part en comparació als recents nascuts de control (sense estrès) [2].

Tot i així, encara no hi ha estudis que puguin determinar exactament com es fa aquesta transferència de bacteris materno-fetal durant la gestació, però es creu que s’aconsegueix a través de la barrera placentària o mitjançant la ingesta de líquid amniòtic [2]. S’ha observat que durant l’embaràs augmenta la translocació bacteriana, és a dir, el pas bacteris intestinal al sistema circulatori o limfàtic, i això explicaria que es puguin trobar bacteris a llocs intrauterins [6].

I durant el part què passa?

Durant el part vaginal el nadó entra en contacte amb la flora vaginal de la seva mare fent que això provoqui una invasió bacteriana positiva. S’han fet estudis de la femta dels recents nascuts i han vist que el perfil microbià és molt semblant a les bactèries fecals i vaginals de la mare, en canvi quan els bebès són nascuts per cesària estan exposats a bacteris de la pell de la mare i de l’entorn hospitalari [8].

En aquest estudi del 2016 van agafar 18 bebès, 7 nascuts per via vaginal i 11 per cesària programada. Quatre dels nascuts per cesària se’ls van exposar als fluïts vaginals mitjançant la neteja de la boca, la cara i el cos en general amb una gasa estèril que s’havia posat a nivell vaginal una hora abans del naixement. Van poder concloure que aquests 4 recents nascuts que van ser exposats als fluïts vaginals tenien un microbiota intestinal, oral i de la pell semblant als nascuts per via vaginal durant els primers 30 dies de vida, que era el que va durar l’estudi [9].

Conclusió

Realment encara hi ha dubtes? Néixer així com estem programats i adaptats ens aporta la seguretat de tenir una comunitat bacteriana rica i variada per assegurar un sistema immunitari eficient i ràpid. Aquest fet ens protegeix de no tenir (o tenir menys possibilitats) de desenvolupar al·lèrgies, pells atòpiques, intolerancies alimentaries o malalties autoimmunitaries, entre moltes altres.

A més a més, hi ha estudis que demostren que un part per cesària s’associa a un major risc de desenvolupar obesitat infantil [10]. Parlar d’això era ampliar massa el tema i no haguéssim acabat mai, però ja ho faré pròximament.

I per acabar us deixo aquest vídeo sobre la fecundació que he trobat cercant varies coses i que m’ha fet gràcia. Espero que us agradi! https://www.youtube.com/watch?v=tXDsRrKijqs

Bibliografia

Marta S

Fisioteràpia i trastorns de la conducta alimentària (TCA)

“Crec que l’anorèxia és un gran misteri… Pot ser una malaltia de dimensions purament biològiques, però està construïda socialment. […] La tesi dominant des de fa 30 o 40 anys és que es tracta d’una malaltia psicològica, amb diferents configuracions. Tinc la impressió que el que canvia és l’etiquetatge social, i em pregunto si l’anorèxia mental no és una cosa que no canvia, perquè la forma pura de l’anorèxia mental no ha canviat; el que ha canviat són altres trastorns alimentaris lligats o no a l’anorèxia mental, com la bulímia.” – Claude Fischler, socioantropòleg francès entrevistat per Carles Capdevila a l’Ara el 12/7/2015.

Abans de començar, us recomano que llegiu la conversa sencera a l’enllaç que us he deixat. I aprofito per fer el meu petit homenatge al Carles Capdevila, desaparegut recentment. Trobarem a faltar els articles i aquestes converses sobre el món que ve.

I ara sí, encetem el tema d’aquesta setmana, la fisioteràpia com una alternativa més de tractament dels TCA. Una opció que, quan la vaig llegir per primera vegada, em va sorprendre, però l’aproximació plantejada em va semblar tan curiosa i encertada que us en volia parlar.

“Els trastorns de la conducta alimentària constitueixen un grup de trastorns mentals que es caracteritzen per conductes i pensaments alterats envers l’alimentació, el pes o la figura.

Afecten, majoritàriament, nens, nenes, dones joves i, cada vegada més, els adults. Es produeixen per diversos factors considerats de risc que poden estar presents en persones sanes o en persones que presenten altres malalties. Tenen greus conseqüències nutricionals, biològiques, psicològiques i socials.” (1,2)

Aquesta és la definició segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, basat en la Classificació estadística internacional de malalties i problemes relacionats amb la salut (CIM), versió traduïda de la Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems (ICD), creada per la OMS el 1992 i on consten els criteris diagnòstics per a aquests trastorns, entre els quals destaquen l’anorèxia nerviosa (AN) i la bulímia nerviosa (BN). Altres exemples són: l’obesitat, també considerat dins d’aquesta categoria, l’ortorèxia (obsessió malaltissa pel consum d’aliments saludables) o la vigorèxia (obsessió malaltissa per tenir un cos musculat). (3)

cervell amb i sense anorèxia — Cervell de l’E: dona sana; cervell de la D: dona amb AN. Diferències davant la recompensa (Universitat de Pittsburg)

Us haig de ser sincera: fins fa 3 setmanes jo no sabia de l’existència del paper de la fisioteràpia per tractar TCA. Vaig llegir un 1r estudi anomenat “Utilidad de las técnicas de fisioterapia en el tratamiento de las alteraciones de la imagen corporal en anorexia nerviosa“, d’Altemir M i Jaúregui I (2016). A partir d’aquí es va despertar la meva curiositat i buscant a través de les bases de dades habituals (“physiotherapy” AND “eating disorders”) van sorgir 23 estudis, però només 6 d’ells complien estrictament amb el que jo buscava: explicar què pot fer un fisioterapeuta per ajudar a la gent que els pateix. Us els deixo referenciats al final (del 4 al 9) i us faig un resum de les principals conclusions de tots ells:

Alguns d’ells coincideixen en la manca de programes de prevenció per problemes com: la falta d’autoestima, de confiança en un mateix o els problemes de percepció de la imatge. La fisioteràpia, juntament amb la teràpia psicopedagògica, podria tenir cabuda en aquest àmbit, oferint eines per tenir clar l’esquema corporal, la imatge mental que ens fem del nostre cos.
Així mateix podria entrar dins les intervencions del tractament, amb l’objectiu de millorar la consciència corporal, però també els patrons respiratoris, l’estabilitat postural, disminuir l’excès de tensió muscular (tots ells conseqüència dels estats d’ansietat i depressió associats a aquestes patologies) i reconduir la compulsivitat per fer exercici i la incapacitat per relaxar-se. Les eines que servirien al fisioterapeuta serien:
- Anatomia palpatòria
- Desensibilització: disminuir la sensació de rebuig de determinades parts del cos mitjançant l’ús de diferents textures i formes.
- Teràpia de mirall i comparació de talles.
- Desenvolupament de la imatge corporal: pedagogia en aspectes sobre la formació del nostre esquema corporal (on s’origina al cervell, en base a què es forma, com es forma, etc.).
- Desenv.imatge corporal (de Altemir, Jauregui; 2016)
- Propiocepció: treballada amb diversos materials (pilotes, superfícies inestables y irregulars, bandes elàstiques, etc).
Les intervencions es podrien dur a terme tant individualment com en grup, però és preferible aquesta segona opció, per afavorir la participació activa dels/de les participants en els programes d’intervenció, també factor clau.
De moment, la majoria d’estudis duts a terme tant sols han inclòs pacients amb AN o BN (i no altres TCA), a part de què el nombre de participants és petit i els manca un major grau de control per tenir més evidència. Així mateix, no sempre usen les mateixes escales per medir les millores, és a dir, que falten instruments de mesura estandaritzats per medir els canvis. Tot i així, els estudis duts a terme mostren bona evidència de la millora de paràmetres com l’índex de massa corporal i altres marcadors, i una millora moderada respecte a la percepció de qualitat de vida.

No voldria acabar sense mencionar un altre aspecte important que, sens dubte, revolucionarà el futur tractament de l’anorèxia o la bulímia nervioses: la microbiota intestinal. Són bastants ja, els estudis que destaquen el paper que tenen les bacteries intestinals en la regulació de la gana i la sacietat. Hi ha bacteries que fabriquen una proteïna molt semblant a l’hormona melanotropina, encarregada de regular la sacietat. Quan el sistema immunitari detecta aquesta proteïna en sang, genera automàticament anticossos per atacar-la i, de rebot, destrueixen també l’hormona per semblança, perdent així la capacitat de regular la gana, ja sigui per excès (BN) o per manca (AN). (10) A més a més, determinats tipus de microbiota intestinal podrien afavorir la compulsió durant l’alimentació o l’adicció al menjar (11 i 12).

Com veieu doncs, la ciència i la fisioteràpia avancen cap a nous mons i nous reptes. Esperem que puguem esdevenir una bona opció per la gent afectada de trastorns de la conducta alimentària.

-Fonts i enllaços consultats:

-Imatges:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2007/12/20/mujer/1198157572.html

-Anna-

El restrenyiment i la maniobra defecatòria

El cerebro es un sistema mucho más abierto de lo que habíamos imaginado. La naturaleza ha hecho mucho para ayudarnos a percibir y entender el mundo que nos rodea al darnos un cerebro que sobrevive al mundo cambiante haciendo cambios en sí mismo

Dr. Norman Doidge – El cerebro se cambia a sí mismo

Aquesta setmana us vull parlar d’un tema una mica… pringós? asquerós? merdós? però que a mi m’encanta! Les persones que em coneixen saben que amb mi és molt fàcil que acabem xerrant de “merda” perquè penso que li hem donat massa connotacions negatives o que, fins i tot, ho hem convertit en un tabú. Però, per si alguna persona en té algun dubte: SÍ, totes caguem!

MANIOBRA DEFECATÒRIA

El fet d’anar de ventre hauria de ser un acte simple i de relaxació, però per algunes persones és un vertader suplici i una guerra contra elles mateixes. Per a poder entendre més endavant algunes de les causes de restrenyiment, abans hem de saber com funciona la formació del femta.

L’aliment és digerit per l’estómac i l’intestí prim, que és el lloc on es van absorbint els nutrients necessaris pel cos. Quan el residu arriba al colon, la última part de l’intestí, només queda l’absorció de l’aigua. La femta va avançant a través del colon gràcies a uns moviments peristàltics fins arribar al recte.

El moment en què apareix la sensació d’anar al bany és per l’entrada de la matèria fecal al recte, la qual provoca la distensió d’aquest. En aquest moment es produeix un reflex que consisteix en la contracció del recte i la relaxació de l’esfínter anal intern (involuntari), per tal de permetre l’entrada de la matèria fecal al canal anal. Això augmenta el desig, i hem de decidir què fem. Si no es pot anar al bany es manté l’esfínter anal extern en contracció (voluntari). En canvi, si és un bon moment per anar-hi, senzillament és necessari fer una mica de pressió abdominal, relaxar l’esfínter anal extern i els músculs del sòl pelvià per a què la femta surti a l’exterior.

RESTRENYIMENT

Com sempre, comencem per la definició:

Habitualmente se define el estreñimiento funcional como un trastorno caracterizado por una dificultad persistente para defecar o una sensación de que la defecación es aparentemente incompleta y/o movimientos intestinales infrecuentes (cada 3–4 días o con menor frecuencia) en ausencia de síntomas de alarma o causas secundarias. (Guía Mundial de la World Gastroenterology Organisation, 2010).

Según los criterios de Roma III se considera que un paciente sufre estreñimiento cuando en más del 25% de las deposiciones, presenta dos o más de los siguientes síntomas: precisa de un esfuerzo excesivo, presenta heces duras o caprinas, no logra una sensación confortable de desocupación rectal, tiene sensación de obstrucción en el àrea anorrectal, utiliza maniobras manuales para facilitar la expulsión (extracción digital o compresión del suelo pélvico), o evacúa menos de tres veces por semana. (Instituto de Trastornos Funcionales y Motores Digestivos – Servicio de Aparato Digestivo del centro Médico Teknon [Barcelona] – Unidad de Gastroenterología del Hospital de San Jorge [Huesca]).

(…) la mayoría de los pacientes con estreñimiento refieren uno ó más de los siguientes síntomas: evacuaciones duras, infrecuentes, que se acompañan de esfuerzo excesivo y sensación de evacuación incompleta. La frecuencia de las evacuaciones es uno de los síntomas que pueden medirse de una forma más objetiva y con base en esto se ha podido establecer cuál es la frecuencia normal de evacuaciones en la población general: tener menos de dos evacuaciones por semana se considera anormal. (Article: Estreñimiento: evaluación inicial y abordaje diagnostico- Dr. José María Remes-Troche).

Així com comenta una de les definicions, els Criteris de Roma són els ítems que s’han acordat per definir la normalitat en la deposicions. Al maig del 2016, van sortir els Criteris de Roma IV i aquí us els deixo juntament amb l’Escala de Bristol, que ajuda a classificar el tipus de femta.

Criteris de roma IV escala-de-heces-de-Bristol

> La prevalença del restrenyiment és molt amplia ja que alguns símptomes són molt subjectius (esforç excessiu, sensació incompleta, sensació d’obstrucció…). Llavors es considera que el restrenyiment és sofert per entre un 2 al 20% de la població, sent més habitual en dones que en homes, en infants que en adults i en persones grans que en joves. El cost que representa el restrenyiment és de 2,5 milions de visites mèdiques i 92.000 hospitalitzacions. Per exemple el 1994 a Estats Units es van arribar a gastar 840 milions de dòlars en la prescripció mèdica d’algun fàrmac, laxants sobretot.

> Les causes del restrenyiment poden ser molt variades, ja que podem partir d’una alteració orgànica, un trastorn en la funció motora, els fàrmacs, la presència d’una obstrucció del colon, un ritme intestinal lent, mala alimentació, falta d’aigua, etc. En aquesta entrada m’agradaria centrar-me en alguns trucs, o més ben dit hàbits, que poden servir d’ajuda en alguns casos de restrenyiment.

HÀBITS DEFECATORIS

Des del llibre que tants cops hem comentat n’Anna i jo, La Digestión es la Cuestión, ens recomana:

Hay algo de comer que da un pequeño toque a nuestra pared intestinal y la motiva a trabajar: las fibras alimentarias. = En aquest punt no hi entraré molt, però si vull posar èmfasi a la importància de l’alimentació. En la nostra dieta és necessari que hi hagi la fibra natural que aporta la fruita i la verdura, sobretot.
Solo deben beber mucho aquellas persones que realmente necesiten agua. = Beure 0,5 litres d’aigua al dia i patir de restrenyiment, és normal. Com ja he comentat abans, en el transcurs de la femta pel colon es va absorbint aigua, llavors és necessària per a què vagi passant amb una bona consistència malgrat l’absorció. Jo sempre recomano arribar als 2 litres d’aigua al dia.
No hay que forzarse. = Com ja he dit per l’expulsió del material fecal és necessari l’activació dels abdominals i la relaxació de l’esfínter anal extern i del sòl pelvià. Llavors la postura i la respiració que tinguem en aquest moment és important.

La postura ha de ser aquella que faciliti el trencament de l’angle ano-rectal que forma el múscul pubo-rectal. Fisiològicament estem preparats per anar de ventre en posició de gatzoneta, però hem creat els wc i això ens ho ha complicat. Llavors recomano posar un tamboret sota els peus per augmentar la flexió de maluc. A més a més, hem d’intentar evitar posar el tronc cap endavant, sinó mantenir-lo recte per ajudar-nos de la gravetat; encara que de forma instintiva podem fer moviments endavant i endarrere que ens ajudaran en el moviment de la matèria fecal, com una bomba.

La respiració ha de ser fluida, és a dir, evitar fer maniobres de valsalva (força abdominal amb aire als pulmons), ja que així el sòl pelvià ha d’absorbir molta pressió i provoca un reflexa que augmenta la contracció de l’esfínter anal extern. La respiració hauria de ser amb espiració forçada, que consisteix en la contracció de la paret abdominal, sobretot el transvers, mentre l’aire surt per la boca.

Probióticos y prebióticos. = Els beneficis d’aquests productes són evidents, ja que simbolitza l’entrada de més treballadors o aliment per aquests.
¿Paseos adicionales? = Qualsevol activitat que suposi moviment pel cos, ajudarà al moviment propi del cos.

REFLEXIÓ FINAL

Com ja he dit, el restrenyiment és un problema de salut molt habitual, però penso que amb alguns trucs posturals i alguns canvis d’hàbits moltes persones solucionarien el problema.

> Ens han venut que hauríem d’anar de ventre cada dia, però realment cada persona té el seu ritme i pot ser que no sigui diari. L’obsessió per aquest tema pot provocar altres problemes que es podrien haver evitar (morenes, prolapses, dolor…).

> Alimentació, hidratació i moviment és bàsic, i després bona postura alhora de defecar.

> L’escolta del cos és important per poder sentir els reflexes que té, ja que cada cop que els ignorem alterem el cicle.

> Tranquil·litat. Hem de pensar que és un moment personal on no hi ha d’haver distraccions (mòvil, revistes, interrupcions, presses…). Buscar què necessitem per a què ens sentim més còmodes.

Esper que l’entrada us hagi agradat i… cagueu de gust! =)

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/constipation-spanish-2010.pdf

http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf

http://www.medigraphic.com/pdfs/gastro/ge-2005/ge053k.pdf

http://www.sciencedirect.com/sdfe/pdf/download/eid/1-s2.0-S0211344908729308/first-page-pdf

La digestión es la cuestión – Giulia Enders

Apunts

Què tenen en comú la depressió, l’ansietat, l’obesitat, la SIDA i l’ictus?

“…another mechanism by which bacteria can make you happy. It involves the vagus nerve – a major nerve that originates in the brain and extends all the way down to the gut, branching off at various organs along the way. […] The special thing about the vagus nerve, though, is that it informs the brain about what we call ‘gut feelings’.” – Alanna Collen (10% Human- How your body’s microbes hold the key to health and happiness).

Seguim parlant de microbiota, però aquesta setmana ho lligarem amb el nervi vague, els transtorns de l’estat d’ànim, l’obesitat, la SIDA i l’ictus. Abans de seguir, però, hem de tenir clar què és el nervi vague. Us recordo que és el 10é parell dels nervis cranials i és clau dins del sistema nerviós autònom (SNA), més concretament el parasimpàtic. A la imatge podeu veure el seu llarg recorregut (de cap a intestí). Efectivament està connectat al cervell, l’intestí, l’estòmac, el cor, el fetge, el pàncrees, la vesícula biliar, els ronyons, els ureters, la melsa, els pulmons, als òrgans reproductors (en les dones), a les orelles, la llengua i el coll (incloent la faringe, la laringe i l’esòfag). (1,2)

58962-0550x0475

Té funcions molt diverses degut a la seva longitud. Juga un paper clau en la deglució; a nivell panxa ajuda a regular el nivell d’àcid i de sucs gàstrics a l’estòmac, i també el ritme intestinal (per exemple, poca activitat vagal implica un enlentiment del ritme intestinal i un major risc de patir síndrome d’intestí irritable). Pel que fa al cervell, ajuda a controlar l’ansietat i la depressió (regula el batec cardíac i, en ratolins, s’està començant a demostrar que és capaç d’alterar l’humor, sent el transmissor de l’efecte que segons quines cepes de microbiota tenen sobre el nostre estat d’ànim. En aquest cas l’espècie Lactobacillus rhamnosus afecta a l’expressió dels receptors de GABA [el principal neurotransmissor inhibitori del sistema nerviós central], fet que està implicat en la patogènesi de transtorns de l’estat d’ànim). A més a més, l’estimulació del nervi vague normalitza l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) del que us parlava en l’anterior post, que és el principal coordinador de respostes a l’estrès.(2,3,4,5).

[Per a una informació molt més detallada al respecte podeu consultar l’article de Forsythe et al., 2014. Fa un resum complet i exhaustiu de l’investigació actual respecte als efectes terapèutics que la nutrició i l’estimulació del nervi vague podrien tenir sobre els transtorns de l’estat d’ànim.] (6).

-Així mateix, també s’està demostrant la influència que el nervi vague i, en concret, la seva plasticitat, té en el desenvolupament de l’obesitat. Dins el seu article Plasticity of gastro-intestinal vagal afferent endings, Kentish i Page expliquen que sembla ser que l’obesitat (i altres patologies) afavoreixen canvis bruscos en la plasticitat de les aferències vagals, és a dir, els missatges enviats de l’intestí cap al SNC a través del nervi. Aquesta plasticitat és bàsica per mantenir l’homeòstasi (l’equilibri dels diferents sistemes biològics del nostre cos) i quan es veu afectada ajuda a perpetuar l’estat patològic.(7).

-La SIDA té, entre molts dels seus símptomes, el desenvolupament de trastorns cognitius de diferents tipus. Aquests estan associats majoritàriament a la inflamació sistèmica crònica deguda a la lluita del sistema immunitari contra el virus. A més, pot infectar el cervell influint sobre l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) i, de rebot, pel que ja us he anat explicant, sobre la microbiota intestinal. El nervi vague queda, una vegada més, al mig de l’equació, ja qué s’encarrega de transportar informació de cervell a instestins i vc (aferències i eferències). Quan hi ha una situació d’estrès (ambiental o endògena, per exemple, per una infecció) el vague estimula l’eix HPA, que intenta controlar la situació. Si no és capaç de fer-ho, s’altera l’homeòstasi i s’esgoten les hormones i els neurotransmissors necessaris per a una bona funció cognitiva.

Els missatges que viatgen d’intestí a cervell i vc. a través del nervi vague estan involucrats en circuits d’efecte parasimàtic (=antiestrès). El que fa el virus de la SIDA és cronificar l’estat estressant i acaba confonent al nervi vague, fent-li enviar missatges contradictoris i contribuint al seu mal funcionament. En aquest cas, no li permet fer de protecció per al manteniment de la funció cognitiva. (8)

-En referència a l’ictus, el que s’ha pogut veure és que l’estimulació del nervi vague afavoreix la plasticitat neuronal, fet que ajuda en la recuperació del dany cerebral. Fins ara això només s’havia pogut provar en ratolins, però aquest any passat va veure la llum un petit estudi fet a Glasgow amb 20 participants. En aquest cas els pacients tenien debilitat al braç. Els van repartir aleatòriament en 2 grups: uns que només rebien rehabilitació (RHB) i un altre on, a més de la RHB, rebien estimulació del nervi vague. En tots 2 casos el programa durava 6 setmanes.

Al final de l’estudi es va poder veure com, els participants que només havien rebut RHB, havien millorat una mitjana de 3 punts en l’escala del Fugl-Meyer (un test específic per ictus per mesurar la funció motriu, sensitiva, l’estat articular i l’equilibri), mentre que els que combinaven RHB i estimulació del vague ho feien una mitjana de 9 punts. Tot i la variabilitat individual, la majoria dels integrants del 2n grup referien millora en la mobilitat i la força del braç afecte. (9)

Actualment s’ha començat un altre estudi a Dallas, a doble cec, amb un grup control amb placebo i fet en diferents llocs, cosa que li atorga un alt nivell de confiança.

[Els investigadors han manifestat que tot i que al grup de control se’ls aplica placebo, a la llarga tots els pacients acabaran rebent estimulació del nervi vague i tractament, suposo que fent una rotació].

*Aquí us deixo el link a l’estudi original: http://stroke.ahajournals.org/content/47/1/143

Ja per acabar m’agradaria comentar de passada com s’estimula el nervi vague. M’he basat en l’estimulació més provada, feta per al tractament de certs tipus d’epilèpsia (10). Bàsicament es col·loca un electrode subcutani o subpectoral sota la clavícula esquerra que es connecta amb el nervi vague esquerre a nivell cervical i va enviant impulsos intermitents al SNC. La intensitat es va regulant per controls mèdics. Us deixo una imatge.

nervio-vago-depresion-400x338

En resum doncs, he volgut deixar un cop més palesa la importància que té l’alimentació en el desenvolupament i/o tractament de patologies molt diverses. I aquesta setmana he centrat l’atenció en un nervi poc conegut però molt important, el vague, en com influeix entre intestí i cervell i en com podem influïr-hi mitjançant l’estimulació per intentar tractar patologies tant diverses com les mencionades, així com part dels seus símptomes.

I fins aquí l’entrada de la setmana. Espero que us hagi agradat.

>Fonts i enllaços consultats:

https://www.ecured.cu/Nervio_vago
https://selfhacked.com/2015/07/30/28-ways-to-stimulate-your-vagus-nerve-and-all-you-need-to-know-about-it/
http://www.pnas.org/content/108/38/16050.long
Collen A. 10% Human-How your body’s microbes hold the key to health and happiness. William Collins, 2015.
http://www.theatlantic.com/health/archive/2015/06/gut-bacteria-on-the-brain/395918/
Forsythe P, Bienenstock J, Kunze WA. Vagal pathways for microbiome-brain-gut axis communication. Adv Exp Med Biol. 2014;817:115-33. doi: 10.1007/978-1-4939-0897-4_5.
Kentish SJ, Page AJ. Plasticity of gastro-intestinal vagal afferent endings. Physiol Behav. 2014 Sep;136:170-8. doi: 10.1016/j.physbeh.2014.03.012.
https://stti.confex.com/stti/bc43/webprogram/Paper77174.html
http://www.neuroscientistnews.com/clinical-updates/vagus-nerve-stimulation-shows-progress-stroke-patient-recovery
http://www.neurodidacta.es/es/comunidades-tematicas/epilepsia/epilepsia/cuestiones-relativas-tratamiento/que-estimulador-del-nervio-vago-env

>Imatges:

*https://netterimages.com/images/vpv/000/000/058/58962-0550×0475.jpg

*http://www.periodicodecrecimientopersonal.com/wp-content/uploads/2013/06/nervio-vago-depresion-400×338.jpg

-Anna-

Microbiota intestinal i deteriorament cognitiu

“The cures of chronic conditions elude us, because until recently we haven’t been able to pinpoint what causes them. Now, with the recognition that the microbiota is not a bystender in the running of our bodies, but an active participant, we have a new opportunity to tackle twenty-first-century illnesses at their source” – Alanna Collen (10% Human- How your body’s microbes hold the key to health and happiness).

Aquesta setmana em voldria centrar en la importància que està començant a demostrar-se que té la microbiota intestinal, és a dir, la comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers, en el desenvolupament d’una demència. La composició de la comunitat bacteriana és específica en cada un de nosaltres, i pot alterar-se per causes endògenes (genética per exemple) o exògenes (per exemple, els hàbits alimentaris).

Perquè s’entengui bé com es relacionen aquests 2 aspectes hem de recordar alguns conceptes bàsics (si hi voleu aprofundir podeu llegir els posts ja publicats de “Gluten i malalties neurològiques“, “Gut-brain axis“, o el de la Marta de la setmana passada):

El nostre cervell i el nostre intestí estan comunicats per un complex sistema de comunicació bi-direccional anomenat “gut-brain axis“. Aquest assegura el manteniment de l’homeòstasi gastro-intestinal (una alteració de la microflora intestinal pot comportar alteracions de la barrera hemato-encefàlica, que controla el pas de substàncies de la sang al parènquima cerebral) i uneix els centres emocionals i cognitius del cervell amb les funcions i els mecanismes intestinals (activació de la immunitat, graduació de la permeabilitat intestinal, creació dels reflexes del sistema nerviós entèric, etc.).
Un dels sistemes inclosos dins l’anterior és l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA), que coordinaria les respostes adaptatives a qualsevol tipus d’estrès. Aquestes respostes es poden activar via agents ambientals o per un elevat nivell de citoquines en sang, que pot ser degut, entre altres raons, al consum habitual de determinats aliments (per exemple, és una conseqüència del que els passa als celíacs o a aquells que tenen especial sensibilitat al gluten si en segueixen consumint). El que això genera és una cascada de reaccions que afecta als diferents òrgans.
Degut a una disbiosi intestinal, és a dir, un desequilibri de la flora intestinal, i que pot tenir múltiples causes (com ara una mala alimentació), s’alteren circuits metabòlics i neuroendocrins que influeixen en el desenvolupament de malalties, entre elles, les neurodegeneratives, algunes de les quals causen un deteriorament cognitiu important, com ara l’Alzheimer o el Parkinson. Aquest és el punt que tractarem en aquesta entrada**.
La microflora intestinal jugaria un paper clau en la plasticitat neuronal i en processos com els de la memòria o l’aprenentatge.
Les neurones intestinals tindrien un paper fonamental en ajudar al sistema-immunitari a combatre la sobre-inflamació, que danya als diferents teixits del cos, incloent el cervell.

**Actualment hi ha molta bibliografia sobre la influència de la microflora intestinal en diverses patologies. Fins ara, on realment ha demostrat que té un pes important és en els transtorns depressius, el bipolar, l’esquizofrènia o l’autisme. Aquest paper és encara incipient en el deteriorament cognitiu, però això és perquè encara queda molta investigació per fer, no perquè no sigui realment important. El que m’agradaria fer en aquesta entrada és doncs, mencionar com estan enfocant aquesta investigació actualment.

Del que sí que ja existeix evidència és, per exemple, que després d’estudis fets in vivo tant en ratolins com ens humans queda palès que una dieta rica en greixos s’associa amb deteriorament cognitiu a llarg termini. Aquesta relació s’ha vist a través del “gut-brain axis” (revisió de Proctor et al., 2017).
Ja fa uns mesos us vaig parlar de la relació entre l’helicobacter pylori i la malaltia de Parkinson i altres patologies. Bàsicament, qui desenvolupa una infecció per helicobacter pylori ho fa de forma recurrent al llarg de la seva vida. Cada nova infecció suposa un nou procés inflamatori que cronifica una resposta d’aquest tipus i que té efectes a nivell sistèmic que poden produir la mort neuronal (Alvarez Arellano et al, 2014). Segueix faltant però informació sobre els mecanismes i els efectes exactes, i també ha de quedar clar que aquest no és un factor clau per al desenvolupament d’aquestes patologies sinó un més.
Una altra de les principals hipòtesis en les que es treballa és que, problemes en el desenvolupament de la microbiota intestinal durant les 1es etapes de la vida poden tenir un impacte en el desenvolupament neurològic de la persona i de malalties en aquest àmbit. Això és basa en 2 premises bàsiques com són el fet que la microflora intestinal es desenvolupa al llarg de tota la vida, però ho fa especialment durant el part i els primers anys de vida, i en què aquest desenvolupament és paral·lel al del sistema immunitari (s’influencien, com ja hem vist, a través d’aquest eix intestí-cervell). Hi juguen un paper important les teories de la higiene, el consum d’antibiòtics, l’almentació, etc. (revisió de Borre et al., 2014 i article de Dinan et al, 2016).
Part de la importància que se sap que té la microbiota en el deteriorament cognitiu és degut a què s’ha comprovat que la disbiosi intestinal, les infeccions i l’ús de probiòtics poden influir en components cognitius com la memòria o l’aprenentatge (positiva o negativament), i en la mateixa plasticitat neuronal. La majoria d’aquestes investigacions s’han fet utilitzant ratolins modificats genèticament perquè estessin lliures de gèrmens (Germ Free[GF] Mice) i així poder anar provant. D’aquí és d’on sorgeix una de les principals limitacions de la investigació actual i és que falta traslladar molts d’aquests estudis a humans, o veure els canvis a mesura que ens anem fent grans, ja que amb l’edat augmenten els factors d’influència sobre la microbiota i disminueix la diversitat de la flora (Revisions de Gareau, 2014 i Leung et al., 2015 i article de Dinan et al, 2016).
En relació concretament amb l’Alzheimer, la investigació va llançada a demostrar que l’inici real d’aquesta patologia és a l’intestí. L’edat és el principal factor de risc de desenvolupament de la malaltia, però tots els factors que he mencionat fins ara intervindrien en l’inici i/o el pronòstic de la malatia (la disbiosi intestinal i infeccions al llarg de la vida (que alteren la permeabilitat intestinal i la integritat de la barrera hemato-encefàlica), el desenvolupament de la flora intestinal i el sistema immunitari i la influència que hi tenen el consum d’antibiòtics, la higiene, el que mengem, altres factors ambientals, etc. i altres hàbits com la realització o no d’exercici físic i les conductes de risc (alcohol, tabac, etc.). A més, hem de sumar-hi el fet que patologies com la diabetis, l’obesitat, la dislipèmia, o la depressió augmenten el risc de patir Alzheimer, i totes elles estan fortament influenciades per la nostra dieta. (Köhler et al., 2016 i Hu et al., 2016).

Fa pocs dies, un equip suec ha demostrat la relació directa entre la microbiota intestinal i l’Alzheimer en un estudi fet en ratolins.

En conclusió: la nostra microbiota intestinal està influenciada per molts factors, així com les patologies que impliquen un deteriorament cognitiu. El que cada dia queda més clar és que el bon estat de la microbiota juga un paper clau en el desenvolupament de malalties neurodegeneratives (entre d’altres) i que l’estat d’aquest 2n cervell nostre està directament influenciat per la quantitat, la qualitat i la varietat del què mengem. Així doncs, ja que l’alimentació és un dels factors en el que nosaltres podem incidir, cuidem-la.

>Fonts i enllaços consultats:

*Entrades d’aquest blog de “Gluten i malalties neurològiques” i ·”Gut-brain axis“.

*http://neurosciencenews.com/gut-brain-neurons-inflammation-3481/

*Proctor et al., 2017.

*Alvarez Arellano, et al.2014.

*Köhler et al., 2016.

*Hu et al., 2016.

*http://neurosciencenews.com/microbiota-alzheimers-6096/

>Imatges:

*http://www.integrativepsychiatry.net/_uploaded_files/bidirectional-gut-brain-connection2.png

*http://www.gutmicrobiotaforhealth.com/wp-content/uploads/2015/11/Gut-microbiota-evolution_EN-1-795×600.jpg

-Anna-

PROBIÒTICS i PREBIÒTICS

“Nuestra comida debería ser nuestra medicina y nuestra medicina debería ser nuestra comida”

Hipócrates

INTRODUCCIÓ

A l’entrada del 30 de desembre del 2015, n’Anna ja ens va introduir el concepte de microbiota intestinal, on la va definir com “La comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers”. Més endavant, el 18 de gener del 2016; ens vam introduir el concepte de Gut-Brain Axis (eix intestí-cervell) per veure la influencia que té el cervell sobre l’intestí i al reves.

Aquest cop us vull parlar del concepte de probiòtic i prebiòtic, però abans m’agradaria ampliar una mica més aquest concepte de microbiota intestinal i veure la seva relació amb la higiene.

L’intestí conté fins a 100 trilions de cèl·lules bacterianes, que aporten un pro-mig de 600.000 gens, ubicades majoritàriament al colon. Cada individu alberga el seu propi patró bacterià determinat pel seu genotip i per la colonització inicial al néixer, fent que en bessons idèntics la microbiota intestinal sigui diferent. Les investigacions mèdiques comencen a donar importància a l’estat de la microbiota per a la salut humana, i s’estan plantejant considerar-lo com a un òrgan en si mateix. Hem de tenir clar que els bacteris participen en la nostra fisiologia amb una gran varietat d’accions, com per exemple en el funcionament del sistema immunitari, la inflamació, la producció de neurotransmissors i vitamines, l’absorció de nutrients, en senyals de gana i satisfacció, en el libido sexual, en l’estat d’ànim, etc.

Durant la nostra evolució hem tingut una relació simbiòtica, és a dir amigable, amb els microorganismes, adaptant-se als canvis dels diferents ambients. Però actualment la higiene està destrossant tota aquesta comunitat bacteriana, que no només es troba a l’intestí sinó també a la pell, la boca, el nas i les orelles. “La higiene en un intestino nos la podemos imaginar como algo parecido a la higiene en un bosque. (…) Un bosque está limpio cuando en él domina un equilibrio de plantes beneficiosas”, així ho comparava en el llibre La digestión es la cuestión. Quan es neteja en excés o d’una forma destructiva, s’elimina tan el que és perjudicial com el que és beneficiós, i això pot afectar en la salut d’un país: quant més elevades són les normes d’higiene d’un país, major és el nombre d’al·lèrgies i malalties autoimmunes. Fa trenta anys, 1 de cada 10 persones era al·lèrgica, actualment és 1 de cada 3. Més del 95% de tots els bacteris del món no ens fan res. La importància de la higiene és tenir un equilibri entre els bacteris, així com també tenir en compte que quan n’hi ha un excés és perquè es troben en condicions idònies (espai protegit, calor humida i aliment).

PROBIÒTIC

Podríem definir els probiòtics com: Microorganismes que ajuden a la flora intestinal del cos. Alimenten i enforteixen a les tribus bones de bacteris que viuen en els intestins i ajuden a la digestió, així com també influeixen en la producció, absorció i transport de neurotransmissors com la serotonina, la dopamina i factor de creixement nerviós, els quals són essencials per a la salut cerebral i la funció neuronal (3).

Amb l’augment de bacteris que administren els probiòtics, ajuden a revertir diferents alteracions metabòliques i immunitàries que són cada cop més freqüents entre els humans. Alguns exemples podrien ser:

Regulen la producció de citoquines (proteïnes encarregades de la comunicació intracel·lular) i indueixen la secreció de IgA (un tipus de anticòs).
S’assenten en llocs on als agents patògens els agrada infectar-nos, per alliberar substàncies antibiòtiques o diferents àcids, així com també menjar-se els bacteris patògens.
Estimulen la producció del moc que recobreix l’epiteli intestinal, ajudant a la cura de les vellositats. Com més grans siguin aquestes vellositats, millor assimilem els aliments, minerals i vitamines; i com més estables són les vellositats, menys fems deixen passar.
Faciliten la unió de les diferents cèl·lules que formen la barrera intestinal, protegint-nos així de les invasions.
També poden modular el comportament humà.

Llavors, quan s’haurien de prendre els probiòtics?

Certs desordres i patologies
Diarrea aguda o associada a antibiòtics
Còlic del lactant
Malalties inflamatòries intestinal
Síndrome d’intestí irritable
Vulvovaginitis
Al·lèrgies
…

Aquests són només alguns exemples, però si tenim en compte la definició de probiòtic, serà recomanable sempre que es produeixi una destrucció de la flora intestinal.

Amb els estudis, a més a més, s’ha demostrat que determinades comunitats probiòtiques tenen major eficàcia sobre alteracions concretes del sistema immunitari. Ara us posaré noms molt estranys, però per si algun dia compreu probiòtics i us és d’interès:

Lactobacillus johnsonli L1: limita la inflamació crònica de baix grau degut a un sobrecreixement bacterià en persones majors.
rhamnosus HN001: augmenta la capacitat de fagocitar incrementant l’activitat de les cèl·lules natural killer.
fermentum CECT5716: juntament amb la vacuna antigripal, millora la resposta immunitària i la producció d’anticossos.

Un aspecte important a tenir en compte quan es decideix prendre probiòtics és:

Designació del cep: al menys que hi hagi 10 ceps diferents.
Recompte dels organismes viables de cada cep al final de la vida útil del producte: per a què hi hagi efectes en l’ecosistema intestinal, és necessari que hi hagi 1000 milions de bacteris.

Un cep microbià es defineix per les diferents propietats i característiques que el diferencien d’altres microorganismes de la seva espècie, compartint propietats fenotípiques, estructurals i genètiques.

PREBIÒTIC

Els prebiòtics els podem definir com ingredients alimentaris que estan fermentats selectivament per a produir canvis en la composició o en l’activitat de la microbiota gastrointestinal provocant beneficis en la salut de l’individu (2).

Malgrat es poden comprar prebiòtics en càpsules, hi ha aliments que són uns fantàstics prebiòtics. La fibra alimentaria n’és un exemple, ja que no es pot assimilar a l’intestí prim, fent que arribi a l’intestí gruixut on els bacteris se’n nodreixen. Quan es recomana menjar més fibra, s’està receptant aliments pels bacteris fent que produeixen vitamines, àcids grassos saludables o entrenen el sistema immunitari. Alguns aliments que porten fibra alimentaria, segons la Societat Espanyola de Probiòtics i Prebiòtics, són:

Llet (*)
Mel
Hortalisses i verdures (porro, escarxofa, espàrrec, all, ceba, endívies, etc.)
Fruites
Cereals (blat integral, sègol i avena)
Llegums
Fruits secs

(*) La llet materna és un excel·lent prebiòtic. Presenta un 90% de GOS (tipus de prebiòtic que s’enganxa als agents patògens, fent com d’escuts) i un 10% d’altres fibres no digeribles -la llet de vaca només presenta un 10% de GOS. Quan es comparen, els nadons alimentats amb llet materna sofreixin menys al·lèrgies i neurodermitis que els nadons alimentats en llet en pols (4).

Llavors, quan s’haurien de prendre els prebiòtics?

Els prebiòtics es poden prendre quan sigui necessari ajudar a la flora intestinal a reviure-la, i no tan recrear-la. Alguns exemples que ens ofereix el llibre La digestión es la cuestión són:

Quan hi ha problemes amb el fetge, ja no és possible desactivar tan bé les substàncies nocives dels bacteris dolents. Llavors els prebiòtics estimulen als bacteris bons, de manera que apareixen menys toxines a l’intestí.
El càncer intestinal es manifesta la majoria de vegades al final de l’intestí perquè la poca fibra que es consumeix és absorbida a la primera part de l’intestí gruixut.

La Societat Espanyola de Probiòtic i Prebiòtic també ho recomana en la reducció del risc de patir Síndrome de Colon Irritable, Malaltia Inflamatòria Intestinal i malalties inflamatòries cròniques com Colitis Ulcerosa, Malaltia de Crohn i Pouchitis. També poden ser d’utilitat amb un efecte protector en infeccions intestinals, diarrea del viatger o per tractament amb antibiòtics.

Igual que amb els probiòtics la quantitat que s’administra és important, ja que si és excessiva pot provocar incomoditats com flatulències, diarrea o dolors. Per a determinar la ingesta adequada s’ha de tenir en compte el tipus de probiòtic que és i la microbiota de l’individu, tot i així els estudis estan entre 10-15g/dia.

CONCLUSIONS

Per a concloure, només m’agradaria afegir que iniciar la ingesta d’aquests productes s’ha de consultar amb un metge o especialista. Tot i així, ja hem vist que la nostra alimentació, sense la introducció de suplements, pot ser molt beneficiosa per la nostra flora intestinal i, per tant també per a la nostra salut.

BIBLIOGRAFIA

Alimenta tu cerebo – Dr. David Perlmutter
Niños sanos, adultos sanos – Xavi Cañellas i Jesús Sanchis
Cerebro de pan – Dr. David Perlmutter
La digestión es la cuestión – Giulia Enders
http://link.springer.com/article/10.1007%2Fs00430-016-0481-y
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5037510/
http://www.sepyp.es/es/home
- http://www.sepyp.es/pdf/docConsensoPrebioticos.pdf
- http://www.sepyp.es/pdf/Documento-de-Consenso-sobre-Probioticos.pdf
http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/probiotics-spanish-2011.pdf
http://www.ara.cat/suplements/ciencia/dieta-pobra-fibra-afavoreix-infeccions_0_1736226393.html

Marta S.

Gut-Brain Axis

Brain, meet gut – Peter Andrey Smith.

Never apologize for trusting your intuition: your brain can play tricks, your heart can blind, but your gut is always right – Rachel Wolchin

No m’agrada la traducció del concepte que us vull explicar, per això el títol del post està en anglès. Abans d’explicar-vos què és, només dir-vos que crec que aquesta entrada és un bon complement del que la Marta ens va explicar la setmana passada: la importància que té el què mengem o l’exercici que realitzem en el possible desenvolupament de malalties neurològiques (on posarem més èmfasi perquè és la nostra especialitat), però també altres tipus de patologies.

Per començar, podeu mirar aquest vídeo d’un canal de YouTube anomenat AsapSCIENCE, que es dedica a fer difusió científica. Aquest en concret parla de què és la microbiota intestinal. Ens anirà bé per centrar-nos i em serveix d’introducció.

Què és doncs el gut-brain axis (GBA)?

Es podria definir com un sistema de comunicació complex, entre el cervell i l’intestí, que assegura el manteniment de l’homeòstasi gastro-intestinal, però que també uneix els centres emocionals i cognitius del cervell amb les funcions i els mecanismes intestinals, com per exemple, l’activació de la immunitat, la graduació de la permeabilitat intestinal, la creació dels reflexes del sistema nerviós entèric (el de l’intestí) o la connexió entre aquest i el sistema endocrí.

Aquesta connexió és bidireccional, implica mediadors neuro-immuno-endocrins i inclou el sistema nerviós central (SNC), el sistema nerviós autònom (SNA), el sistema nerviós entèric (SNE) i l’eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (HPA) (part del sistema límbic del cervell, implicat principalment en la memòria i la gestió de les emocions) .

Els SNC, SNA i SNE serien els encarregats de l’enviament i la recepció dels senyals sobre la llum i l’estat de les parets intestinals a través dels pathways (altra vegada prefereixo la paraula anglesa, però serien circuits) entèric, espinal i vagal. L’eix HPA coordinaria les respostes adaptatives a qualsevol tipus d’estrès. gut-brain axis 2

Aquesta resposta a l’estrès es pot activar per un agent estressor de l’ambient o per un nivell elevat de citoquines en sang (conseqüència, per exemple, del consum de determinats aliments de forma habitual com ens comentava la Marta al post anterior). Si la resposta s’activa, es secreta, en primer lloc, factor alliberador de la corticotropina (des de l’hipotàlam), que estimula la secreció d’acetilcolina (ACH; neurotransmissor encarregat principalment de la contracció muscular) i aquesta, alhora, del cortisol, la principal hormona responsable de l’estrès, que afecta als diferents òrgans, entre ells, al cervell o a l’intestí. Això explica com el cervell influeix sobre l’activitat intestinal via sistema nerviós i hormonal. Però i a l’inrevés?

Què hi pinta la microbiota intestinal en tot això?

Es pot entendre fàcilment que interactui directament amb les cèl·lules intestinals i el SNE, però s’està veient que la connexió amb el SNC també és directa, a través de pathways metabòlics i neuroendocrins, així com també a través del nervi vague (actualment hi ha molta investigació al respecte; ho comentaré en futurs articles). Aquesta connexió tot just està començant a descobrir-se però, fins ara, s’han trobat relacions amb el desenvolupament de l’autisme o de malalties inflamatòries intestinals (MII). Semblaria ser que, en ambdós casos, hi hauria una disbiosi intestinal, és a dir, un desequilibri de la flora intestinal, alterant els circuits abans mencionats i influïnt en els canvis de comportament (en el cas de l’autisme) o generant canvis en la motilitat i la secreció intestinal, causant hipersensibilitat visceral i alteracions de les cèl·lules immunitàries i entero-endocrines (en el cas de les MII).

esquema SN sa vs estressat

Via investigació amb animals lliures de gèrmens (germ-free animals), espècimens creats especialment als laboratoris, s’ha pogut comprovar que la colonització bacteriana de l’intestí és fonamental per al desenvolupament i la maduració, tant del SNC com del SNE. Una absència de colonització implica una expressió alterada dels neurotransmissors a nivell dels dos sistemes, així com alteracions de les funcions motrius i sensitives viscerals.

Aquesta línea d’investigació també ha permès intuir que la microflora intestinal jugaria un paper clau en la plasticitat neuronal. De fet, s’ha comprovat que el desenvolupament del SNC i el de la microbiota van en paral·lel, i els 2 passen per períodes crítics on són més sensibles a patir danys. Es poden veure alterats per múltiples factors, especialment durant la infància i l’adolescència, facilitant així el desenvolupament de malalties psiquiàtriques o neurodegeneratives. A les imatges que us poso a continuació, podeu veure com evoluciona el microbioma al llarg de la vida i la quantitat de factors que influeixen en el desenvolupament del microbioma del nen petit, per exemple:

evolució microbioma al llarg de la vida.png

què influència el microbioma del nen

Amb totes aquestes línies d’investigació obertes veiem que l’alimentació, l’ús i/o abús d’antibiòtics o l’ús de prebiòtics i probiòtics (en un altre article en parlarem amb detall, perquè també se n’estàn fent molts estudis) podrien influenciar positiva o negativament en el desenvolupament i/o tractament de patologies neurològiques, psiquiàtriques o de les que tenen un component autoimmunitari. Tantmateix, la composició de la nostra microflora intestinal pot influir en processos com la memòria o l’aprenentatge.

La principal limitació de moment és, però, que totes aquestes relacions s’han establert de forma molt incipient, no s’acaba de saber ben bé si són causa o conseqüència i, per tant, s’ha d’anar molt amb en compte amb fer afirmacions taxatives. Si voleu informació complementària al respecte us recomano l’article del Peter Smith publicat a Nature aquest passat mes d’octubre (el teniu referenciat al final).

Per una altra banda, recentment, s’ha descobert que el sistema nerviós disposa d’un sistema limfàtic com a tal, format per una mena de vasos limfàtics situats a les meninges, és a dir, les 3 membranes (duramare, aracnoides i piamare) que envolten el crani i el canal vertebral, unint així l’encèfal i la medul·la espinal. Fins ara, mai s’havia pogut demostrar que aquest sistema de vasos existís com a tal, havia passat inadvertit. Amb aquest nou descobriment, s’obre la porta a entendre millor el desenvolupament de malalties com l’Alzheimer (on hi ha una acumulació anómala de proteïna beta amiloide a nivell del cervell que podria ser conseqüència d’un mal funcionament d’aquests vasos) o l’escleròsi múltiple (amb un component autoimmunitari important, que podria implicar també una desregulació d’aquest sistema, afectant a les defenses).

A més, els bacteris intestinals semblen jugar també un paper fonamental en el desenvolupament i el manteniment de la barrera hemato-encefàlica, és a dir, la capa de cèl·lules i vasos sanguinis que envolta el cervell. Aquesta barrera és l’encarregada de controlar el pas i l’intercanvi de nutrients i molècules entre el torrent sanguini i el parènquima cerebral (teixit nerviós del cervell, format per cèl·lules glials i neurones), així com de protegir l’encèfal de substàncies nocives com les toxines. Per tant, si la nostra microbiota intestinal no està bé, l’estat de la barrera hemato-encefàlica es pot veure compromès, fent-se més permeable a cèl·lules danyines i augmentant, en conseqüència, la possibilitat de desenvolupar malalties que afectin el nostre sistema nerviós. El fet positiu en tot això és que l’afectació de la barrera és reversible, és a dir, reintroduïnt de nou els bacteris beneficiosos, restablirem la seva integritat.

Queda clar doncs, com n’és d’important el fet de cuidar el que mengem, com també el realitzar exercici de forma rutinària. D’aquesta manera assegurem la biodiversitat de la microflora intestinal i, fins i tot, podem fer que augmenti.

En resum, l’intestí i el cervell queden connectats via sistema nerviós, via sistema endocrí, via sistema limfàtic i via barrera hemato-encefàlica. El cervell com a tal i el nostre 2n cervell, l’intestí, amb una àmplia xarxa neuronal, responsable de la creació del 80% de les defenses del nostre cos i amb una població de microbis que recentment s’ha demostrat que, com les neurones, es comuniquen via impulsos elèctrics. 2 cervells en 1 o 1 d’encara més gran del que mai havíem imaginat?

>Us recomano el web de l’Observatori de la Microbiota Intestinal de la Societat Europea de Neurogastroenterologia i Motilitat, ple de recursos i lectures interessants. Jo en trec força informació. També 2 entrevistes, una al Dr.Francisco Guarner, director de la Unitat del Sistema Digestiu de l’Hospital Vall d’Hebrón i una a la Dra. Elaine Hsiao, del Caltech de California, a més d’una xarrada impartida per aquesta mateixa doctora (curteta, 6 minuts). Espero que us agradin i que disfruteu el post tant com jo ho he fet escrivint-lo!

Fonts i enllaços consultats:

–Carabotti M, Scirocco A, Maselli MA, Severi C. The gut-brain axis: interactions between enteric microbiota, central and enteric nervous systems. Ann Gastroenterol. 2015 Apr-Jun; 28(2): 203–209.

–Mayer EA, Knight R, Mazmanian SK, Cryan JF, Tillisch K. Gut Microbes and the Brain: Paradigm Shift in Neuroscience. JNeurosci. 2014 Nov; 34(46): 15490-15496.

–Gareau MG. Microbiota-gut-brain axis and cognitive function. Adv Exp Med Biol. 2014;817:357-71.

–Borre YE, O’Keeffe GW, Clarke G, Stanton C, Dinan TG, Cryan JF. Microbiota and neurodevelopmental windows: implications for brain disorders. Trends Mol Med. 2014 Sep;20(9):509-18.

–Smith PA. The tantalizing links between gut microbes and the brain. Nature. 2015 Oct. 526: 312–314.

–http://www.neuroscientistnews.com/research-news/missing-link-found-between-brain-immune-system-major-disease-implications

–http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/2015/03/04/como-la-microbiota-podria-tener-un-papel-central-en-la-proteccion-del-cerebro/

–http://www.brainfacts.org/brain-basics/neuroanatomy/articles/2014/blood-brain-barrier/

–http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/2014/07/22/el-ejercicio-y-los-habitos-dieteticos-asociados-al-mismo-podrian-aumentar-la-diversidad-de-la-microbiota-intestinal/

–http://elpais.com/elpais/2015/10/21/ciencia/1445443099_374468.html?id_externo_rsoc=FB_CM

-Anna-

Gluten i malalties neurològiques

“El mundo resulta mucho más divertido cuando no solo vemos aquello que se puede mirar, sinó también todo el resto.” – Giulia Enders

Després de parlar d’un dels aliments més addictius, el sucre; m’agradaria parlar del gluten. Aquest any els Reis Mags d’Orient m’han portat a les mans una nova adquisició que m’ha obert una nova porta molt interessant: la relació entre la sensibilitat al gluten i el desenvolupament de malalties neurològiques.

El gluten
Abans de res crec que he de definir què és el gluten. Si agregaras agua a la harina de trigo, amasaras la mezcla hasta formar una masa y luego la enjuagaras bajo el chorro del agua para lavar los almidones y la fibra, te quedaría una mezcla de proteína llamada gluten. Aquesta és la definició més pràctica que formulen dos dels llibres que més avall anoto, però tot i així m’agradaria donar una explicació una mica més completa. Llavors, es podria definir el gluten com una proteïna composta que funciona com aadhesiu per a aglutinar la farina i poder fer productes com el pa. Representa el 15-20% en el cas de la farina de blat, però hi ha altres farines que contenen aquesta proteïna com la civada, el sègol i l’espelta.
Però, què significa proteïna composta? Significa que és una molècula formada per dos grups principals de proteïnes: les glutenines i les gliadines.

Sensibilitat al gluten vs malaltia celíaca
Molts cops quan es parla de gluten, pensem directament en la malaltia celíaca; però hi ha una diferència entre tenir sensibilitat al gluten i ser celíac.
– La malaltia celíaca es una manifestació extrema de la intolerància al gluten. És a dir, quan aquesta proteïna provoca una reacció al·lèrgica i causa un dany específic a nivell de l’intestí prim. Però, en el moment en què s’activa el gen que predisposa a desenvolupar la malaltia, també es poden desenvolupar reaccions al·lèrgiques a nivell de la pell i les mucoses d’altres parts del cos.
– La sensibilitat o intolerància al gluten és quan es desenvolupa la mateixa reacció immunològica, però sense causar dany a nivell de l’intestí prim. Això provoca que el diagnòstic de celiaquía, quan es fan les proves, surti negatiu.

Relació del gluten i les malalties neurològiques
Així com ja he explicat més amunt, tant si es pateix sensibilitat al gluten com la malaltia celíaca, es produeix una reacció immunològica quan aquesta molècula és digerida. La reacció consisteix en atacar la substància per eliminar i evitar que perjudiqui el cos, i per fer-ho s’inicia un procés inflamatori que facilita l’arribada dels “guerrers”. Fins aquí la reacció en sí no és perjudicial i es produeix quan ens lesionem o quan un virus ens ataca, el problema és que el sistema immunològic està sempre activat ja que permanentment hi ha molècules de gluten en la nostra dieta. Aquest fet provoca que el procés inflamatori estigui sempre actiu, i això sí que és un problema.
Les substàncies inflamatòries, citocines, viatgen pel sistema circulatori podent arribar a qualsevol part del cos. En el cas del cervell, les citocines són fortes antagonistes i poden provocar tal dany en el teixit que s’acabi desenvolupant una malaltia neurològica. I el més curiós és que aquesta substància inflamatòria està present en moltes de les malalties neurològiques descrites actualment, com per exemple l’Alzheimer, el Parkinson o l’Esclerosis Múltiple. Però també s’han trobat relacions entre la intolerància al gluten i l’epilèpsia, l’atàxia, la depressió, la migranya, etc.

Llavors, i per concloure, una de les relacions entre ambdues malalties és el procés inflamatori que es desenvolupa. Malgrat això, si es menja gluten no significa que es desenvoluparà una malaltia neurològica; sinó que, si es té intolerància al gluten, el cos està constantment inflamat i, si hi ha predisposició genètica a desenvolupar una malaltia neurològica, és més fàcil que finalment es pateixi. A més a més, hi ha altres factors que també influeixen en aquesta relació i que ja us explicaré en una altra entrada.

Fons consultades

Sin trigo, gracias – Doctor William Davis
Cerebo de pan – Doctor David Perlmutter
http://maxconn.autismoava.org/archivos/NEUROGLUTEN.pdf
http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/20170845
http://www.seec.es/

-Marta S-

El sucre i la relació amb l’obesitat

“Nuestra microbiota intestinal llega a pesar 2 kg y alberga unos 100 millones de bacterias.

…Se encarga de triturar la comida no digerible por nosotros, que aporta energía al intestino, fabrica vitaminas, descompone sustancias tóxicas o medicamentos y entrena a nuestro sistema inmunitario.” – Giulia Enders en su libro “La digestión es la cuestión” (100% recomendado).

Tenia preparada una altra idea per fer el següent post del blog, d’acord en principi amb l’estació de l’any, però he decidit deixar-vos una mica més amb la incògnita i fer la meva pròpia reflexió sobre el post anterior de la Marta, “El sucre“. Aprofitaré també per introduïr-vos un concepte que m’encanta i que donarà molt de sí: la microbiota intestinal (o microflora intestinal).

Em va agradar molt l’article de la Marta perquè ens fa pensar en les barbaritats de sucre que consumim al llarg del dia sense prestar-hi gaire atenció, i els efectes que això té sobre el nostre organisme. Crec que el missatge que ens intenta transmetre no és de deixar de consumir sucre (m’atreveixo a dir que és impossible) ni de crear alarmisme, però sí fer-nos parar a pensar què estem fent, quins hàbits tenim i, perquè no, començar a mirar etiquetes de productes. Potser allò que ens venen per “light” després resulta ser una bomba de sucre…

Avui el meu post pretèn comentar petits vídeos i textos (en anglès tots, menys l’últim, però molt molt interessants):

En aquest enllaç teniu l’audio i la transcripció (an anglès) d’una conversa amb una professora associada de la facultat de Medicina de la Universitat del Mount Sinai, de Nova York, i amb un investigador a la Pierce Foundation i professor associat de la facultat de Psicologia i Psiquiatria de la Universitat de Yale. Bàsicament comenten els efectes que ja comentava la Marta que el sucre té sobre els circuits de recompensa del cervell i la producció de dopamina (i la seva relació amb una addicció), així com també l’efecte dels edulcorants artificials en substitució del sucre.

(Sobre els edulcorants artificials i el seu efecte se’n pot fer un post a part, que si és del vostre interés, només heu de fer que demanar-lo; tot un món. Jo li llanço una petició a la Marta que sé que li agradarà: edulcorants artificials vs. edulcorants naturals, com per exemple l’estèvia; aquí ho deixo).

*En aquest vídeo el Dr.Lustig, de la Universitat de California, complementa una mica el missatge anterior, fent-nos entendre com ens tornem addictes al sucre (una mica melodramàtic pel meu gust, però l’explicació és clara). Introdueix el paper de la leptina, una hormona que intervé en el control de la sacietat, i la relació que aquesta té amb la producció de la insulina, que és l’hormona que regula els nivells de sucre en sang. Així mateix ens parla del centre de recompensa (situat als nucli acumbens del nostre cervell) i de la dopamina.

*En la mateixa línia també que l’anterior, tenim aquest vídeo, però aquest fa més èmfasi en la relació directa que hi ha entre la regulació del centres de la sacietat (mediada en part per la leptina, per l’activació dels centres de recompensa, i un llarg etcètera de factors) i el desenvolupament d’obesitat.

*Aquest últim vídeo parla, sortint una mica dels anteriors, què passa a nivell del nostre estòmac quan mengem massa (molt americà perquè parla de “Thanksgiving” però divulgativament interessant). Bàsicament explica perquè ens sentim tant plens després d’un gran àpat: lògicament hi ha una part física, donada per la pressió que el propi estòmac exerceix sobre altres òrgans perquè l’hem omplert i per la pressió que exerceix el gas que consumim. Però també parla de la cremor d’estòmac i de la leptina i els centres de sacietat del cervell.

*Finalment, i arribem al punt on volia anar a parar, us deixo un text que, resumeix de forma clara un article publicat aquest novembre, on sembla que es demostra que els microorganismes que habiten el nostre intestí, són capaços de controlar també la sensació de sacietat, determinant la quantitat que mengem (al text està explicat de forma molt més detallada).

És aquí quan us parlo de la microbiota intestinal, que no heu de confondre amb el terme més general de microbiota (que és la comunitat de microorganismes que habiten tant a la superfície com a les cavitats de diferents parts del cos), ni amb el terme microbioma (que és el terme que utilitzen els científics per definir el conjunt de gens presents en totes les cèl·lules microbianes que habiten dins de l’èsser humà).

La microbiota o microflora intestinal és, doncs, la comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers. La composició d’aquesta comunitat és específica de cada hoste, i pot patir alteracions tant endògenes com exògenes (sent els hàbits alimentaris una peça fonamental).

Espero que us agradi el post i esperem els vostres comentaris amb moltes ganes.

Fonts i enllaços consultats:

-La digestión es la cuestión-Giulia Enders

–http://www.gutmicrobiotawatch.org/es/glosario/ (“M”)

–https://www.youtube.com/watch?v=_hs2iRjQioQ (aquest enllaç és d’un documental del programa “La noche temática” de La 2, que parla sobre la manipulació que fa la indústria alimentària perquè no percebem amb tanta alarma els “perills” del sucre)-

-També hi ha el documental “Dolç verí”, emès fa pocs dies al Canal 33 dins el programa “60 minuts”, però l’enllaç per veure’l en obert ja no està disponible. Si algú el troba que me’l faci arribar i el posaré aquí.

-Anna-

Juny 2023
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30