“Para dar a luz a su bebé, la madre necesita ‘privacy’, no sentirse observada. El bebé que acaba de nacer necesita pegarse a la piel de su madre, al olor de su madre, al pecho de su madre… necesidades que compartimos con muchas especies de mamíferos… necesidades que los humanos han aprendido a descuidar, a ignorar, incluso a negar”.
El Bebé es un Maífero – Dr. Michel Odent
Aquesta setmana us vull parlar de la importància del contacte matern durant les primeres hores de vida d’un bebè i els efectes a llarg termini que té en la vida adulta. L’interès de parlar sobre aquest tema sorgeix de les repetides referències a un article en diferents seminaris i que ja vaig comentar a l’entrada del mes de març. Al final he decidit cercar l’article, llegir-lo i escriure sobre això, complementant-ho amb altres lectures.
L’article (l’enllaç del qual el teniu a la bibliografia) parla sobre les variacions/canvis que provoca en el receptor-α d’estrògens el contacte matern que viu el bebè en fases primerenques de vida i les conseqüències positives que té a llarg termini. El receptor al que es fa referència té implicacions funcionals en el comportament reproductiu i de salut, regulant varies vies hormonals i ambientals en el desenvolupament de la persona.
Entre aquestes vies hi ha la del cortisol (eix HPA), que és la via que regula l’estrès. De forma molt resumida, podríem dir que aquest eix provoca que, quan ens trobem davant una situació d’estrès, s’activi el sistema nerviós autònom simpàtic que allibera adrenalina, noradrenalina i dopamina. Abans de continuar fem un petit recordatori del sistema nerviós autònom. Us transcric unes paraules sobre l’entrada que en vam fer: “Per a poder comprendre millor les funcions que faran cadascun d’aquests sistemes és important tenir en compte que el cos no entén d’avenços tecnològics i socials, sinó de supervivència. Les variacions que exerceix el sistema nerviós autònom sobre l’activitat visceral està destinada a protegir la integritat i la supervivència de l’organisme. Dit això, el sistema nerviós simpàtic serà l’encarregat d’encarar aquest perill (fight or flight) i el parasimpàtic de mantenir el funcionament de cada sistema visceral en situació de repòs.” Llavors hem de tenir clar que davant d’una situació d’estrès el sistema nerviós autònom simpàtic s’activa per a preparar el cos per lluitar o fugir, mobilitzant les reserves per a què el múscul es pugui contreure amb potència i rapidesa; sense oblidar la glucosa que ha d’anar al cervell per a què aquest pugui reaccionar de forma eficient. A més a més, la noradrenalina, un dels neurotransmissors que s’allibera, causa una cascada a nivell cel·lular que provoca l’alliberació de molècules proinflamatòries, és a dir, molècules que inflamen el cos, i que activen l’eix HPA el qual produeix cortisol.
EL CORTISOL
M’agradaria fer una altra aturada per parlar una mica del cortisol. Aquesta hormona és secretada per les glàndules suprarenals, uns triangles petits que es troben sobre el ronyó. L’alliberació d’aquesta hormona davant una situació d’estres és molt ràpida. En un estudi amb rates es va veure que es podia multiplicar per 6 els valors de cortisol als 4 minuts d’haver fracturat els dos ossos de les potes dels animals.
El cortisol té moltes funcions, però podríem dir resumidament que disminueix els dipòsits proteics en els teixits (menys en el fetge), augmenta la concentració sanguínia de glucosa i mobilitza els àcids grassos del teixit adipós. En el fons és la hormona que, com ja he dit, prepara el cos per a l’acció, carregant-lo d’energia. Això fa que es pugui relacionar el cortisol amb malalties com la diabetis o la hipertensió arterial si es viu en un estat d’estres constant.
A més a més, el cortisol és una hormona que provoca un efecte antiinflamatori davant un estrès agut, sobretot davant una infecció o una fractura. Provoca que hi hagi menys permeabilitat capil·lar, menys leucòcits a la zona inflamada, inhibició del sistema immunitari, reducció de la multiplicació dels limfòcits o disminució de la febre. El problema sorgeix quan aquesta situació d’alarma/estrès, i per tant també d’inflamació, es manté en el temps i és una inflamació de baix grau. En aquest cas el cortisol no fa el seu efecte antiinflamatori perquè no es tracta d’una situació aguda.
Al cap i a la fi, el cervell no pot diferenciar ni el grau de senyals de perill ni si és una alarma física o mental, sinó que sempre reacciona de la mateixa manera.
L’alliberació del cortisol es produeix a través de l’eix HPA (sigles que corresponen a Hipotàlem – glàndula Pituïtària – glàndula Adrenal) que es regula a través d’una retroalimentació negativa. Això vol dir que, quan el cervell capta una situació d’estrès s’activa l’eix per a què s’alliberi cortisol, i és la pròpia hormona que, quan arriba a uns nivells determinats, provoca la inhibició a nivell de l’hipotàlem per a què aturi l’eix (molt semblant al que passa en el cicle que segueixen les 
hormones sexuals). Tot i així, en el cas del cortisol segueix un patró d’una concentració mínima i que varia al llarg del dia. Us deixo aquí un esquema per a què pugueu veure com augmenta pel matí i com baixa a partir de la tarda.
Després d’aquesta contextualització, tornem al contacte matern. Les experiències en la vida primerenca dels nadons amb les seves mares provoquen una regulació estable i hereditària de l’expressió gènica, és a dir, de l’expressió d’un gen a través de mecanismes epigenètics. Us recordo que quan es parla d’epigenètica es fa referència a aquelles marques químiques que s’afegeixen al material genètic i provoquen un canvi en l’expressió del gen. Principalment les marques químiques que es poden desenvolupar són:
- Acetilar o deacetilar: això provoca la descondensació de l’ADN o no, respectivament.
- Metilar o desmetilar: això simbolitza afegir un grup metil o no, i que no s’expressi el gen o si, respectivament.
En el cas del contacte matern provoca una desmetilació del receptor-α d’estrògens fent que el receptor sigui més sensible. Això simbolitza que quan s’allibera cortisol, és recaptat pels diferents receptors i que es provocarà una gestió més ràpida i eficient de la situació d’estrès/alarma. Per contra, quan hi ha manca de contacte matern el receptor està metilat, és a dir, té afegit un grup metil fent que no es pugui expressar (com si existís una certa resistència), i que es produeixi major concentració de cortisol lliure. Això provocarà que els seus efectes sobre la glucosa, els lípids i els aminoàcids sigui més abundant i que la persona tingui més possibilitats de patir problemes del síndrome metabòlic (diabetis, obesitat, dislipèmia, aterosclerosis i hipertensió).
CONCLUSIONS
Hi ha coses tan simples i tan a l’abast per assegurar la salut dels nostres fills i filles. Només tocar-los, besar-los, abraçar-los… quan són bebès sobretot, però també quan ja són més grans.
El contacte, en qualsevol edat, provoca una sensació de benestar impressionant que hem sentit segur en algun moment. I aquestes sensacions tenen un impacte important en el cos, així com ho mostra l’entrada d’aquesta setmana.
Una abraçada en el moment oportú fa que ens fonguem, llavors intentem fondre a qui estimam!
Marta S.
BIBLIOGRAFIA
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2612119/pdf/nihms80321.pdf
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24246856
El mono obeso – José Enrique Campillo Álvarez
Compendio de Fisiología médica – Guytion & Hall
El cicle de les hormones sexuals, tan femenines com masculines, comença a nivell de l’hipotàlem. Aquesta estructura cerebral és qui comença amb la segregació de gonadotropines (GnRH), que aquesta provoca l’alliberació de dues hormones més a nivell de la hipòfisis, la hormona foliculoestimulant (FSH) i la hormona luteïnitzant (LH). La FSH i la LH influenciaran en les gònades sexuals provocant la producció de testosterona, en el cas dels homes, o d’estrògens i progesterona, en el cas de les dones.
Participa en el desenvolupament dels testicles, del penis, de les vesícules seminals i la pròstata, la distribució del pèl i l’augment de l’espessor de la pell; però també en l’estimulació del creixement, en la proliferació de les cèl·lules òssies, en les funcions del fetge, l’estimulació de la síntesis de factors de la coagulació, entre altres.
Apapatxar 