Fisioteràpia en temps de confinament

La pandèmia de COVID-19 fa molts dies que dura, i som conscients que ja haureu pogut trobar molts recursos. Malgrat tot, des d’Apapatxar fa molts dies que treballem en aquesta entrada, i l’hem retrassada perquè no havíem volgut alterar el calendari previst fins ara. Aquests dies és inevitable reflexionar sobre la nostra professió, especialment tenint en compte que és una feina que, majoritàriament, necessita del contacte per fer-se; i sense gaire presència dins la sanitat pública, tot i que és un fet que fa temps que reclamem. És important que reivindiquem el nostre paper, que donem valor a les moltes accions que podem aportar i que ho aprofitem com una nova oportunitat per donar a conèixer a la població tot allò que som capaços de fer .

M’he proposat fer un llistat de totes aquelles feines que pot fer un fisioterapeuta en temps de confinament (i segur que me’n deixaré, així que, si us plau, ajudeu-me). Dividiré la classificació entre els que poden treballar presencialment en un hospital o residència i els que no (perquè ho solen fer en una clínica privada, centre de dia, gimnàs, centre d’estètica o qualsevol altre local que avui dia no pugui prestar servei; o no hauria de, però aquí ja entrem en un tema molt gros que dóna per una altra entrada tot solet). Però sobretot, pretenc fer un llistat de recursos útils per la població.

“Somriurem quan tot falli
Abraçarem el temps junts quan el món s’encalli
Somriurem quan tot falli
Guardo una vida a cada instant”

Somriurem – Txarango

FISIOTERAPEUTES PRESENCIALS

• Als hospitals: la gent, en general, no ho sap, però el fisioterapeutes que hi ha dins les UCI poden millorar la funció pulmonar (el reclutament alveolar i, per tant, l’oxigenació; drenar secrecions; mantenir la funcionalitat de la musculatura inspiratòria, etc.) i l’estat del sistema músculo-esquelètic dels pacients. Això és bàsic perquè estiguin menys dies a la UCI, al propi hospital i perquè després, quan tornin a casa, siguin el més independents i autònoms possible (per més detalls, aquí). Deixo una sèries de documents al respecte:

  • Physiotherapy management for COVID-19 in the acute hospital setting: clinical practice recommendations. (En castellà, aquí)

  • Recomendaciones generales sobre fisioterapia para manejo de paciente de COVID-19 (fecha 26 marzo) de la SEPAR.

  • Antonio Cuesta-Vargas, ens facilita al seu web la Guía Clínica de derivació a fisioteràpia respiratòria i Covid-19, traduïda i adaptada per la, també fisioterapeuta, Rachel Moses.
  • Exercicis per pacients ingressats per COVID-19 (realitzat per l’equip de l’Hospital La Paz de Madrid).
  • Com a exemple més pràctic, a l’Hospital Son Llàtzer, de Mallorca, han preparat vídeos amb exercicis que es projecten als televisors de les habitacions perquè els pacients que ja estan una mica més recuperats els puguin fer.
  • Home and Community-Based Physical Therapist Management of Adults With Post–Intensive Care Syndrome (Fisioteràpia per a adults amb síndrome post cures intensives a nivell comunitari i domiciliari).

Així mateix, també es necessiten els fisioterapeutes que atenen altres situacions de pacients aguts com poden ser per un ictus, i que aquests dies s’està deixant de banda, però això comportarà situacions greus de dependència a posteriori. No oblidem que els fisioterapeutes són també professionals sanitaris. Poden ajudar en tasques de coordinació i logística, ajudant a organitzar llits, sales, material, etc. o apropant a tots els familiars malalts a les seves famílies a través de videotrucades, o atenent els telèfons per informar a la població.

• A les residències: els professionals en aquest àmbit, així com qualsevol treballador d’aquest sector, són els oblidats, els que estan treballant amb menys recursos (de seguretat i econòmics, que afecten les condicions de treball). Tot i així aquests professionals segueixen vetllant per la salut dels residents, s’ajuden colze a colze amb qualsevol dels seus companys (tinguin la professió que tinguin) i estan a primera línia donant suport a les persones a qui sempre releguem a últim lloc, les persones grans.

FISIOTERAPEUTES CONFINATS

Els fisioterapeutes que no poden treballar són tots aquells que es queden a casa per responsabilitat, tot i saber que, segurament, molts d’ells hauran de tancar el seu centre privat. I també hi ha aquells assalariats a qui han aplicat un ERTO, o tots els falsos autònoms que també es queden a casa per responsabilitat, no només perquè no puguin treballar. I tots els professionals que treballen a domicili i dels qual tampoc ningú se’n recorda mai, però que també es queden a casa per garantir la seguretat dels seus pacients i la seva pròpia.

I tots nosaltres patim per les conseqüències que tindrà això per les persones de qui tenim cura, però hi ha un seguit d’accions que estem duent a terme per pal·liar al màxim els efectes negatius del confinament:

• Pautem exercicis pels nostres pacients, per aquells que esteu sans però voleu mantenir-vos-hi, però sobretot per qualevol persona que tingui patologies prèvies, per les persones grans, que tenen uns requeriments específics en aquest sentit o per dones embarassades. A continuació us deixo un seguit de recursos de companys i companyes que us poden ser d’ajuda (i afegiu els que hi creieu convenients):
  • Per pacients amb EPOC: el Colegio de fisioterapeutas de Galícia, ens comparteix 2 documents amb exercicis i consells per aquests pacients (aquí i aquí); així mateix, la nostra companya Tina Delgado, comparteix informació interessant en quant a patologies respiratòries al seu Instagram de Cefirec Fisio Respi, i també us convida a que compartiu dubtes i consultes amb ella (tant per adults com per nens).
  • Per pacients diabètics: el Colegio de Fisioterapeutas de Castilla y León ha elaborat una sèrie de 5 vídeos amb exercicis; també podeu tenir accès a altres consells.
  • Per pacients amb patologia cardiovascular: hi ha 3 documents interessants al web del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya (CFC) (
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/ejercicios-pcte-cardio-1_b.pdf
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/pacte-cardiovascular-2_borg.pdf
    https://www.fisioterapeutes.cat/fitxers/coronavirus/infografies/pacte-cardiovascular-3_b.pdf)
  • Per persones grans: nosaltres us vam compartir un document amb exercicis molt senzills; també podeu accedir al vídeo que ha elaborat la comissió de geriatria del CFC o aquí. I per a professionals que necessiteu idees i una bona plataforma, podeu optar per Vivifrail.
  • Per persones amb malalties neurodegeneratives i dany cerebral adquirit: us podeu dirgir al twitter dels companys del Parc Hospitalari Martí i Julià de Girona, on pengen vídeos il·lustratius. També els companys de Vithas NeuroRhb han obert un canal telemàtic amb consells de fisioteràpia i neuropsicologia.
  • Per dones embarassades: podeu resoldre dubtes posant-vos en contacte amb la fisioterapeuta Marta Seguí (la meitat d’aquest blog), a través de la seva web i el seu instagram; l’Instagram de la fisioterapeuta i osteopata Maria Carrillo, on podreu veure consells i vídeos amb exercicis.
  • Informació per pacients del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya: via web, i l’enllaç al canal de telegram, on trobareu els exercicis, infografies, vídeos, etc. per seguir si esteu confinats, per problemàtiques específiques, pels que teletreballeu, etc.
  • Altres canals interessants (per persones sanes que us voleu mantenir actives): Plan Be Fisioteràpia, de la Clara Bergé, on ens proposa reptes cada dia que inclouen als petits, a la gent que ha d’estar asseguda en una cadira, que ha passat molts dies al llit, als que teletreballeu moltes hores… (una currada!); l’Instagram del Centre de Fisioteràpia Laura Ibañez Sanz, on pengen tot tipus de consells, exercicis de ioga i pilates per mantenir-nos en forma; la Clara Nebot, obre  temporalment de forma gratuïta el seu web amb exercicis posturals; el Colegio de Fisioterapeutas de Madrid ha elaborat 4 infografies segons el nostre nivell d’activitat física, perquè fem uns exercicis o altres.
• Fem seguiment telemàtic (telèfon, mail o vídeotrucada) dels nostres pacients, per resoldre dubtes, per guiar-los, per saber com es troben i per animar-nos mútuament, tampoc cal dissimular. De cara als professionals, la Chartered Society of Physiotherapy ha elaborat una guia amb consells per fer aquest seguiment telemàtic.
• Ens hem organitzat en una xarxa de voluntariat que ha muntat el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya per tal de donar suport a la població (més informació aquí).
• Aprofitem per educar en salut. Així que us recordem que us recordem que us heu de moure, que us heu de rentar bé les mans, que heu de tenir rutines, que heu riure i cultivar les aficions, que heu de menjar bé, mantenir-vos hidratats i sortir de casa només per anar a comprar o a la farmàcia (més info.). I us donem les gràcies per l’esforç que esteu fent aquests dies.
  

  

FISIOTERÀPIA POST-CONFINAMENT

Volia fer un petit apunt, però que serà gran, tan com la feinada que tindrem els fisioterapeutes per ajudar a recuperar als nostres pacients de les seqüeles de la COVID-19, les respiratòries, les físiques (un no es recupera d’un llarg període d’enllitament així com així), però també per intentar reconduir tots aquells pacients que hem deixat en stand-by malgrat intentem mantenir-los atesos en la distància de la millor manera que podem. Com mostra la il·lustració (autor: @VectorSting), la 3ª onada és en la que tindrem un paper fonamental i on tothom, s’adonarà una vegada més, que no s’ha apostat mai per la fisioteràpia pública des de les institucions.

Espero que aquesta entrada serveixi per veure que no ens quedem parats, que som professionals SANITARIS molt formats però als quals no han deixat tenir tot l’accès a la sanitat pública que tocaria (ni deixant-nos especialitzar tipus MIR com els metges, ni deixant-nos gairebé accedir a l’atenció primària). I per fer-vos saber que ens posem a la vostra disposició, a la de la ciutadania, per qualsevol cosa en la que us poguem ajudar.

Salut i recordeu, quedeu-vos a casa, però moveu-vos!!!! Ja ens queda menys. ÀNIMS!

*Aclariment: declarem que no hi ha conflicte d’interès per cap dels recursos que veieu aquí adjuntats; senzillament hem fet un recull dels que coneixíem. Us animem a què ens feu arribar qualsevol proposta que us sembli útil i la unirem a les que ja tenim. Fem crèixer, entre tots, una gran xarxa de recursos de fisioteràpia. Gràcies!!!

-Anna-

Prevenció de malalties neurodegeneratives

“Los japoneses tienen una palabra para la «razón de ser»: ikigai. […] Ikigai proviene de la palabra ikiru, que significa «vivir», y de la palabra kai, que significa algo así como «la realización de aquello que uno espera». […] O sea, ikigai viene a significar la verdadera razón de nuestra existencia, aquello que nos ayuda a levantarnos  por la mañana y nos da aliento y energía para continuar a pesar de las adversidades de la vida, el propósito de nuestra existencia”.

El cerebro que cura – Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz.

Em passo la major part de les meves entrades del blog parlant del cervell, de com s’afecta quan patim una malaltia neurodegenerativa, de quines conseqüències té patir-ne una i de què intentem els fisioterapeutes i altres professionals per afrontar-ho. La Marta, per la seva banda, us ha parlat molt de la influència de l’alimentació en aquests processos. Però ens hem parat poc a explicar-vos què podem fer nosaltres per intentar evitar desenvolupar aquestes patologies. Així doncs, veiem què en diu l’evidència…

La idea que més es va repetint últimament com a factor potencialment desencadenant d’una sèrie de reaccions que fan que el cervell arribi a un punt crític (a partir del qual ja no hi ha volta enrere), i es comencin a veure els símptomes d’una demència, és l’excès d’inflamació.

Abans d’establir quins són els pilars bàsics per cuidar la salut del nostre cervell vull deixar clars una sèrie de punts i conceptes:

• Una demència (en termes genèrics, incloent qualsevol malaltia que en pugui provocar) no es desenvolupa d’un dia per un altre; és conseqüència d’una acumulació de factors que es van mantenint en el temps.
• Els símptomes són visibles quan el dany cerebral ja és important, i ja fa temps que es té clar que s’ha d’abordar la malaltia abans de què es desenvolupi, per això s’estudien els factors de risc.
• L’excès d’inflamació té com a resultat l’acumulació de substàncies de rebuig entre les sinapsis (l’espai entre neurones que permeten que aquestes estiguin en contacte), fent que aquestes puguin acabar destruïdes.
  

  Inici acumulació rebuig sinapsis

  

  Punt crític; desencadenament símptomes
• Aquest excès d’inflamació es produeix, principalment, perquè la barrera hematoencefàlica, que protegeix el nostre cervell, es torna permeable (“hi surten forats”), permetent que molècules o organismes infecciosos que circul·len per la sang es puguin colar al cervell, l’inflamin i es produeixi una cascada de mort cel·lular.
• Quan parlem de factors de risc de desenvolupament d’una demència és important diferenciar entre els que podem controlar (sobre els quals podem influir amb els nostres hàbits) i els que no. El que no podem controlar és l’edat cronològica (el fer-nos grans) i la nostra genètica (és la que és i s’expressa com toca), però sobre el son, l’alimentació, l’exercici físic, els hàbits tòxics, la salut cardiovascular i la socialització, sí que hi podem influir (després m’extendré en aquest punt).
• El nostre cervell té, de mitjana, un centenar de trilions de sinapsis, que són la clau del seu funcionament. La plasticitat neuronal i la reserva cognitiva són els “processos salvavides” per mantenir-les actives.
• Plasticitat neuronal: capacitat del cervell per crear i enfortir les unions neuronals a partir de l’aprenentatge.
• Reserva cognitiva: ens permet tenir un major nombre de sinapsis funcionals. Això vol dir que hi hagi més unions i que siguin més redundants, cosa que fa que encara que en perdem (per una lesió o un procés neurodegeneratiu), no es noti. Aquesta reserva cognitiva és més gran com més formació tenim i com més estímul rebem a través d’activitats que suposin un repte mental i que siguin significatives per un mateix (fem més associacions i ens emocionem).

 

I ara sí, passem a veure els 7 processos que el llibre “El Cerebro que cura” (us el recomano molt) recull després d’una exhaustiva revisió bibliogràfica dels estudis sobre salut cerebral publicats fins al moment:

1. És molt important que les persones sempre tinguem un propòsit de vida, un ikigai, com us deia en la frase inicial, que ens permeti traçar el nostre pla vital. Que la nostra vida tingui un sentit ens atorga una consciència de coherència interna que ens fa forts enfront de les adversitats; ens dóna pau interior. Aquest, pot anar-se modificant amb el temps, compaginar-se amb diversos alhora, però no hem de perdre’l. Pot ser una o diverses persones, una tasca professional, la dedicació generosa a la resta de persones, una creença espiritual o religiosa.
2. Ja us avançava també, que teixir una xarxa social potent i propera és el millor dels remeis pel nostre cervell. Deixant de banda la part més evident del suport i la companyia que podem rebre de les persones que en formen part, mantenir una bona socialització fa que el nostre cervell funcioni, ja que està programat per establir i necessitar aquestes relacions. Les relacions socials poden, o bé protegir la nostra capacitat cognitiva i emocional (interactuar amb altres propicia l’activació de funcions cognitives importants, a més d’augmentar el tamany de l’amígdala, el nucli del sistema límbic, que controla les emocions), o bé perjudicar la nostra salut (els estudis mostren que la solitud augmenta entre 2 i 4 vegades la mortalitat respecte a les persones amb una bona xarxa de suport). Els japonesos també tenen una paraula per definir-ho: moai.
3. És evident, que un bon entrenament cognitiu propiciarà que les diferents àrees que conformen el cervell es mantinguin actives. Amb això, busquem crear i reforçar connexions neuronals (plasticitat i reserva cognitiva). Però les activitats que fem han de complir amb 3 característiques bàsiques: han de ser noves, suposar-nos un repte (motivar-nos) i ser variades. Paral·lelament, com més estudis tinguem, més hobbies practiquem i més intentem integrar les noves tecnologies (inclosos els videojocs) a les nostres vides, millor serà el rendiment cognitiu.
4. L’exercici físic és l’altre gran pilar per complementar la salut del cervell. Fer exercici beneficia el cervell a totes les edats, però especialment en persones més grans s’ha vist que aquelles que fan exercici físic almenys 3 dies a la setmana tenen quasi la meitat de probabilitats de ser diagnosticades de demència respecte les que no ho fan. Per anar bé, el cervell necessita fer tan exercici aeròbic (“cardio”) com anaeròbic. El primer és d’intensitat lleugera o moderada i de més duració, augmenta la substància gris i blanca, ajuda a prevenir la pèrdua cognitiva associada a l’edat i contraresta la pèrdua de volum cerebral en aquelles persones que ja pateixen una demència; mentre que el segon és d’alta intensitat i curta durada, i ajuda a millorar funcions executives com l’atenció selectiva o la resolució de problemes. A més, no podem oblidar que l’exercici físic té un potent poder anti-inflamatori. Sempre, però, haurem de fer els exercicis amb precaució, adaptats a les nostres capacitats i preferències. *Per més informació, us deixo l’enllaç a un article recent que queda resumit en les 2 infografies sota aquestes línies.
   

   
5. Una bona qualitat del son és també essencial per mantenir el cervell en forma. El son (com ja us vaig comentar en una entrada anterior) és essencial per consolidar la memòria i per fer “neteja”, fomentant que les cèl·lules glials eliminin les substàncies inflamatòries i de rebuig que s’acumulen al llarg del dia entre les sinapsis. També està directament relacionat amb la salut cardíaca i, per tant, amb la correcta oxigenació de la sang; aquelles persones amb apnea del son tenen major risc de desenvolupar problemes cardíacs, però també demència.
6. L’alimentació també és, sens dubte, un factor clau en la salut del cervell. Aquest blog està ple d’entrades on us ho expliquem amb més detall. No hi ha ni dieta ni aliments màgics, però el que és clar és que hem de vigilar què mengem i en quina quantitat. I el que no solem tenir en compte és que el nostre cervell necessita un bon aport energètic per funcionar, bàsicament en forma de glucosa (que obtenim a partir dels hidrats de carboni) i d’oxigen. També, però, necessitem greixos (omega 3 sobretot), que ajuden al manteniment de les membranes de neurones i nervis. Al llibre tampoc s’obliden de parlar dels suplements alimentaris i de determinades begudes (el podeu llegir per a més detalls).
7. Mantenir una bona salut integral. Dins d’aquest punt hi incloem tots aquells hàbits que poden afectar la nostra salut física, cognitiva o emocional. El control de l’estrès, els hàbits alimentaris, els tòxics (consum de tabac, alcohol, drogues) i les conductes del dia a dia en formariem part. Com ja hem dit, hem de menjar sa i en quantitats adequades, dormir, fer exercici, però també, incloure rutines de meditació, respiració profunda i pensament positiu dins el nostre dia a dia, sentir-nos part activa del control sobre la nostra salut i cultivar les relacions socials.

Aquests són els principals aspectes a tenir en compte per tenir cura del nostre cervell, però tot i així, no estem exempts de desenvolupar una patologia neurodegenerativa. Així doncs, també és important entendre que la vida no s’acaba amb una demència. Hem d’aprendre a conviure-hi (i també el nostre entorn), ja que potser perdrem la memòria o l’atenció o el vocabulari, o les capacitats físiques, però la memòria emocional sempre preval (“potser no recordem el què, però sí el com”); tingue’m-ho sempre present.

 

-Bibliografia:

*https://elmedicointeractivo.com/es-posible-revertir-la-demencia-con-antiinflamatorios-a-nivel-cerebral/ (traducció de l’article original)

*EL CEREBRO QUE CURA (Álvaro Pascual-Leone; Álvaro Fernández Ibáñez; David Bartés Faz). Ed.Plataforma Actual.

*”What you can do to prevent Alzheimer’s?” (Ted Talk de Lisa Genova)

*https://www.physiology.org/doi/full/10.1152/japplphysiol.00164.2004 (+ info.sobre efecte antiinflamatori de l’exercici).

-Imatges:

*Extretes de la Ted Talk de Lisa Genova.

*lifeder.com

*https://www.plataformaeditorial.com/libro/7900-el-cerebro-que-cura

-Anna-

El colesterol

“Demasiado puede ser tan perjudicial como demasiado poco”

Robert Sapolsky – ¿Por qué las cebras no tienen ulceras?

Després d’aquests dies tan intensos i copiosos, toca tornar a la rutina. Pensant en tot el que hem menjat, he decidit fer aquesta entrada. No ho faig per sentir-nos culpables pel que ja hem fet, sinó per encarar l’any amb una energia diferent a través del coneixement dels processos del maleït colesterol.

Quan ens parlen del colesterol, ens l’imaginem com el dolent de la pel·lícula, però realment no és tan dolent. L’objectiu d’aquesta entrada és veure que el colesterol és una grassa absolutament essencial per la vida, ja que sense ell no existirien, per exemple, les hormones.

El colesterol forma part del grup dels lípids, juntament amb els triglicèrids o els fosfolípids. Aquestes substàncies tenen la particularitat que són insolubles en aigua i participen en la formació de membranes cel·lulars, així com també en diferents processos metabòlics. I són en aquests processos metabòlics que els anem absorbint, per després transportar-los, transformar-los i utilitzar-los en moltíssims processos essencials per la vida.

Els triglicèrids, el colesterol i els fosfolípids entren al cos a través de la digestió formant les quilomicrones, unes gotes petites compostes bàsicament de greix, per ser transportades fins allà on es necessiti o al fetge. Al fetge pateixen diferents reaccions per formar les lipoproteïnes. Es diferencien quatre tipus de lipoproteïnes: les VLDL (lipoproteïnes de molt baixa densitat) que contenen altes concentracions de triglicèrids; les IDL (lipoproteïnes de densitat mitja); les LDL (lipoproteïnes de baixa densitat) amb concentracions molt altes de colesterol i moderada de fosfolípids i les HDL (lipoproteïnes d’alta densitat) que contenen moltes proteïnes i poc colesterol i fosfolípids. La funció de les lipoproteïnes és transportar els components lipídics per la sang allà on sigui necessari.

Si la quantitat de greix és excessiva per les necessitats del cos, s’emmagatzema. Els magatzems del cos són: el teixit adipós i el fetge.

• Teixit adipós: La funció bàsica del teixit adipós és emmagatzemar greix i ho fa a través dels adipòcits o cèl·lules grasses. Aquestes cèl·lules ja les he mencionat altres vegades i us deixo una de les entrades en que més en vaig xerrar i que la trobo molt interessant: L’obesitat: orígens i malaltia
• Fetge: Aquest òrgan té capacitat d’emmagatzemar grans quantitats de triglicèrids per l’ús del cos, així com també de sintetitzar fosfolípids i colesterol.

Sí, ho heu llegit bé! El fetge té la capacitat de crear colesterol i, fins i tot, la quantitat és major que el que s’ingereix per la dieta. Tot aquest colesterol s’utilitzarà per la formació de membranes cel·lulars, dels àcids biliars de la digestió i de moltes hormones com per exemple les sexuals o el cortisol.

Crec que arribats a aquest punt la pregunta que ens hem de fer és: què provoca que tinguem el colesterol alt?

• Excés de quantitat de colesterol ingerit per dieta. Malgrat això, s’ha vist que quan augmenta la ingesta, disminueix la síntesis pròpia del cos provocant així un control.
• Excés de pes o falta d’activitat física. Això provoca s’arriba a emmagatzemar greix entre les cèl·lules del fetge.
• Falta d’insulina. La insulina facilita l’entrada de la glucosa als teixits; si això no succeeix (el que podria ser una diabetis) aquesta es transforma i s’emmagatzema als adipòcits.
• Falta d’hormona tiroïdal. S’ha vist que la falta d’aquesta hormona provoca que augmenti la concentració sanguínia de colesterol.
• Trastorns genètics.

Realment el cos ha format un circuit tancat portant colesterol on sigui necessari i recollint el que sobra per guardar-lo davant situacions de major demanda. El problema és que tenim més partícules de les que toca fent que el fetge es vegi sobrepassat o que la demanda energètica de les cèl·lules estigui molt disminuïda. Arribats a aquest punt és quan a l’analítica apareix el colesterol “dolent”, el LDL, que porta grans quantitats de colesterol alt o, si es prolonga en el temps, problemes més greus com l’aterosclerosis.

Crec que arribats en aquest punt hem de ser conscients que el colesterol NO ÉS ABSOLUTAMENT DOLENT, encara que l’excés pot provocar problemes molt greus. Les nostres accions determinen què ens succeirà: “hay que intentar minimizar los procesos que a largo plazo nos pueden causar problemas”. I amb aquesta frase del gran Dr. Wifredo Ricart vull acabar concloent que una dieta sana (independentment de la ideologia que es segueixi) i el menys contaminada possible, bastant de moviment i un bon descans, són les claus per a què el colesterol es mantingui en els nivells adequats.

Bibliografia

• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Apunts de PNI

-Marta S.-

L’activitat física i l’embaràs

“M’enamoro de la persona en què em converteix el moviment.”

Aprofitant que n’Anna va fer l’entrada sobre activitat física relacionant-la amb el dia Mundial de l’Activitat Física del passat divendres dia 6 d’abril, jo he decidit que aquesta setmana us parlaré sobre la importància de l’activitat física durant la gestació.

No he parlat gaire sobre l’embaràs, malgrat que treballo amb dones embarassades. No us hem concretat mai exercicis específics (fins a l’última entrada), malgrat sempre diem que l’activitat física és important. Així que aquest cop ho fusionarem tot.

---

Per què és important fer activitat física?

Aquesta pregunta per la que sembla tan òbvia la resposta, la podríem canviar per Per què, sabent que és tan important l’activitat física, en fem tan poca? Llavors la resposta seria una llista eterna d’excuses. Mai he sigut molt esportista i per això no he posat Per què és important l’esport?, sinó que parlo d’activitat física perquè crec que realment és el que el cos necessita i està a l’abast de tots i totes.

Així com va dir Moshé Feldenkrais “La vida es movimiento, sin movimiento la vida es impensable”. I quan et pares a analitzar la frase t’adones que té raó: la concepció, l’alimentació, l’aprenentatge, la set, el fred… tot ho fem a través del moviment.

Anem a recórrer al passat per entendre aquest moviment: Si visualitzem la imatge que ens han venut dels nostres avantpassats, podem veure persones físicament atlètiques i fortes. Pensar en el seu dia a dia, que consistia en sortir a caçar i recol·lectar, ja és un determinant per a què fos així. Havien de ser àgils, flexibles, forts, resistents perquè s’hi jugaven la vida. Aquell ésser humà caçador-recol·lector tenia un 50% de múscul, actualment està al voltant només del 30%.

Hi ha estudis que demostren que la inactivitat física actual és la influencia d’algunes de les malalties modernes o l’augment de la predisposició genètica a sofrir-les, així com també la quarta causa de mort en el món. Una bona proporció muscular dóna tranquil·litat. L’activitat física dóna suport a tasques del sistema immunitari, de resolució de la inflamació, de control neuro-endocrí i de regulació de l’estrès. Si no hi ha moviment, el cos activa l’alarma.

Llavors, si al cos li agrada tan, per què ens costa? Perquè abans ens movíem per necessitat i ara ja no existeix aquesta. Vivim tan en l’abundància, tan en les recompenses artificials que ens és impossible notar la satisfacció del moviment. Llavors, hem de recórrer al moviment cortical, és a dir, a moure’ns a través la decisió conscient i que fa que decaiguem fàcilment.

El cos, fisiològicament parlant, no entén perquè s’ha de moure si hi ha menjar al seu voltant, si les reserves energètiques estan plenes. Però, si tot i així aconseguim moure’ns a través de la decisió cortical, entra en un estat d’incomprensió quan els moviments no són fisiològics. Amb això vull dir que ens hem de moure amb una lògica pel cos, amb uns moviments que s’assimilin a accions quotidianes ja que així la recompensa serà major.

I per què durant l’embaràs?

Els beneficis generals de l’activitat física també s’apliquen durant l’embaràs. Però a més a més:

• Redueix els mals d’esquena.
• Ajuda a mantenir una bona postura.
• Ajuda a controlar el pes i a prevenir o controlar la diabetis gestacional o la preclàmpsia.
• Prepara físicament a la dona per afrontar el moment del naixement.
• Facilita la recuperació post-part.
• Millora les digestions i redueix l’estrenyiment

És important, però s’han de tenir en compte les contraindicacions ja que no totes les dones gestants poden fer activitat física i assegurar-nos d’això amb un consentiment mèdic. Alguns exemples seria la incompetència cervical, l’hemorràgia genital, insuficiència cardíaca, la ruptura prematura de les membranes ovulars, entre algunes altres. Tot i així, també hem de tenir en compte que hi ha algunes senyals d’alarma que ens han de fer parar l’activitat física: mal de cap, bradicàrdia, sagnat o mareig.

El Col·legi Reial de Obstetres i Ginecòlegs (RCOG) va fer una guia oficial d’activitat física durant l’embaràs el gener del 2006 on determinava que:

• Durant l’embaràs s’hauria de motivar a les dones a realitzar exercici aeròbic i de força uns 30 minuts la majoria del dies, com a part d’un estil de vida saludable.
• L’exercici aeròbic ajuda a mantenir un bon nivell de condició física, no amb l’objectiu d’arribar a un nivell màxim o de competicions atlètiques.
• Les dones han d’elegir activitats que minimitzin el risc de perdre l’equilibri o de trauma fetal.
• Iniciar exercicis del sòl pelvià immediatament després del part pot reduir el risc de sofrir incontinència urinària futura.
• L’exercici moderat no afecta a la lactància i no té impacte en el creixement fetal ni del nadó.

També existeix un projecte anomenat Gestafit que investigen sobre l’activitat física en l’embaràs impulsat per la Universitat de Granada, la Junta d’Andalusia i els hospitals San Cecilio i el Materno (article).

Consideracions

Per evitar possibles riscos en el cas de treballar amb dones embarassades, és important tenir en compte:

• Evitar les posicions boca-amunt, ja que, si l’estat ja és molt avençat, es comprimeix l’arteria aorta i poden sofrir marejos. Si es realitza algun exercicis en aquesta posició, evitar estar més de 3 minuts.
• Evitar les posicions boca-avall.
• Evitar les Valsaves, és a dir, mantenir l’aire a dins mentre es fa l’esforç físic.
• Condicionar l’entorn per a què no pugi més de 38ºC la temperatura corporal.
• No realitzar moviments violents o d’impacte.

Esquema d’una sessió i alguns exemples d’exercicis

Una sessió sempre l’haurem d’estructurar d’una manera similar, i que no es diferencia tan del que faríem per sessions “normals”.

• Escalfament: exercicis que facilitin la mobilitat articular i una mica de treball aeròbic. Un exemple seria la classe d’embarassades de la plataforma Ejercicios Posturales de la Clara Nebot (https://ejerciciosposturales.com/sesi%C3%B3n/embarazadas/).
• Part principal: exercicis de força, tonificació i reeducació postural. En aquest cas us deixo una compte d’instagram que pengen vídeos molt interessants @pregnancyworkout
• Fase final: exercicis respiratoris i relaxació.

Això sempre s’ha de fer sota la supervisió d’un fisioterapeuta o preparador físic especialitzats en aquest camp.

Marta S.

Bibliografia

• Paleotraining – Ariam Fernandez & Carlos Pérez
• Apunts
• https://www.acog.org/Patients/Search-Patient-Education-Pamphlets-Spanish/Files/El-ejercicio-durante-el-embarazo
• https://www.rcog.org.uk/globalassets/documents/patients/patient-information-leaflets/pregnancy/recreational-exercise-and-pregnancy.pdf

Activitat física a la feina

“Es función primordial de los Fisioterapeutas hacer entender a la población, que deberían tener más miedo del reposo que del movimiento.” – Manel Domingo (degà del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya.

Aquesta setmana dediquem l’entrada a l’activitat física, ja que aquest proper divendres dia 6 d’abril serà el Dia Mundial de l’Activitat Física (DMAF ’18). Aquest any, la campanya que el Departament de Salut de la Generalitat duu a terme unint-se a l’OMS i Agita Mundo, té com a lema “+ actius cada dia!” i pretén fomentar que els adults acumulem un mínim de 30 minuts d’activitat al dia, i 60 minuts els infants i adolescents. A més a més, la campanya va especialment dirigida a les dones, ja que en general som un públic menys actiu (almenys pel que fa a activitat física reglada), i aquesta diferència és més important entre la població adolescent. A continuació us deixo els cartells de la campanya. A l’enllaç de dalt els podreu descarregar i modificar en cas que ho volgueu.

Cartell DMAF ’18

Trucs dona activa

Una vegada explicat això, centrem-nos en el tema que ens ocupa aquesta setmana.

M’agradaria que reflexionéssiu veient el següent vídeo, titulat 23 horas y media. I també que penseu que, activitats tan simples com: pujar i baixar escales, baixar 2 o 3 parades abans del previst de l’autobús o el metro i fer el camí que resta a peu, netejar la casa mentre ballem, etc. també són alternatives vàlides per començar a trencar amb una rutina de sedentarisme (però això és l’inici; després ens haurem de posar les piles!).

Tots tenim clar que l’activitat física hauria de ser un pilar del nostre dia a dia, però moltes de les feines actuals no fomenten precisament el moviment. Les empreses poden posar-hi problemes; sentim que no tenim gaire temps; no acabem de tenir clar quin tipus d’activitat hem de fer o com; creiem que no tenim alternatives si, per exemple, tenim al nostre càrrec familiars que usen ajudes tècniques, especialment cadires de rodes; creiem que ja som suficientment actius; els nostres desplaçaments requereixen sí o sí l’ús del transport públic o el cotxe, etc.

Per posar una mica de llum sobre aquests dubtes i proposar una alternativa a les infinites que es poden crear, vull compartir amb vosaltres 4 iniciatives que us poden ajudar a canviar d’idea i, a més, us compartiré una breu sessió d’exercicis (d’aprox. 5 minuts de durada) que podeu fer als vostres llocs de feina (ja que no requereix més material que una cadira i l’espai d’1m2).

INICIATIVES

–Google Maps afegeix informació de rutes accessibles en cadira de rodes. Aquesta opció, de moment, només està disponible a Londres, Nova York, Tokyo, Ciutat de Mèxic, Boston i Sidney. Podeu consultar més informació aquí.

-A Moscú es regalen bitllets de metro a canvi de fer 30 “squats” o “sentadilles”. Podeu veure’n un vídeo aquí. Us proposo que, com a ciutadans, pressionem als ajuntaments i als departaments de salut per ajudar a implementar-ho.

–Algunes empreses sueques han començat a obligar als seus treballadors a fer exercici: hi ha llocs on es tanquen les oficines durant 1h 1 vegada per setmana. http://www.ccma.cat/324/empreses-sueques-obliguen-a-fer-esport-als-seus-treballadors/noticia/2842062/

-La Universitat de Lleida ha el·laborat una aplicació per fomentar l’activitat física entre els seus usuaris i conscienciar sobre la importància de dur un estil de vida saludable. L’APP monitoritza l’activitat de la persona i la guia i motiva (amb premis) per a que vagi millorant cada dia. De moment, en principi, només està disponible pels ciutadans lleidatans. Us la podeu descarregar al següent enllaç.

 

RUTINA D’EXERCICIS PER FER A LA FEINA

*Abans de començar vull fer un petit apunt sobre un dels conceptes que utilitzaré. Us vull parlar de la diferència entre el que es pot anomenar com a sedestació relaxada (quan estem recolzats al respatller de la cadira i el pes del nostre cos recau sobre el sacre; la nostra pelvis cau en retroversió, descansant) i la sedestació recta (quan la nostra esquena no es recolza al respatller de la cadira i el pes del cos recau sobre els isquions, dos petites “boletes” que notem sota el cul si el belluguem una mica de banda a banda; la nostra pelvis està en avantversió, preparada per a l’acció).

 

Sedestació relaxada

Sedestació recta

I ara sí, comencem amb la descripció de la rutina que us proposo:

-Exercicis asseguts a la cadira:

• Estiraments musculatura coll:
  • Ens asseiem amb sedestació recta i flexionant només les cervicals, col·loquem les 2 mans al cap SENSE FER FORÇA. Mantenim la posició 15 segons.

• • Asseguts també en sedestació recta inclinem i rotem el cap (com si mirèssim en diagonal), primer cap a una banda i després cap a l’altra. Aquesta vegada col·locarem al damunt del cap el braç de la banda cap a la que mirem. Mantenim la posició 15 segons.             *Si voleu donar més intensitat a l’estirament, podeu col·locar el braç contrari darrere l’esquena.

 

Menys intensitat

Menys intensitat

Més intensitat

Més intensitat

• Dinàmic d’esquena 1: aquest exercici ens ajudarà a relaxar el tub neural, posant tensió a una banda i traient-la de l’altra. Haurem de passar de sedestació relaxada a sedestació recta i combinar-ho amb flexió i extensió cervical. Ho farem de forma dinàmica durant 30-45 segons.

*El moviment serà: sedestació relaxada + extensió cervical – sedestació recta + flexió cervical.

• Dinàmic d’esquena 2: ens col·locarem en sedestació recta i els colzes en flexió de 90º i enganxats al cos. El moviment consistirà en tirar els colzes enrere buscant ajuntar les escàpules, com si traguéssim pit (quan fem aquest moviment inspirarem) i després a estirar colzes endavant metre flexionem l’esquena, buscant separar molt les notres escàpules, com si dibuixéssim una “c” amb el nostre cos (quan fem aquest moviment espirarem). Ho farem de forma dinàmica durant 30-45 segons.

• Dinàmic d’esquena 3: ens col·locarem en sedestació recta i arrossegarem les mans per les cames fins a arribar als peus i, si podem, deixarem el cap relaxat entre les cames; mantindrem uns segons la posició i pujarem poc a poc fins a la posició inicial. Tant la baixada (cervicals-dorsals-lumbars-sacre i còccix) com la pujada (sacre i còccix-lumbars-dorsals-cervicals) la farem vèrtebra a vèrtebra. Com en l’exercici anterior, ho combinarem amb la respiració. En aquest cas, repetirem el moviment complet 3 vegades.

-Exercicis drets:

• Fer moviments circulars amb els turmells en els dos sentits. Farem 10 voltes cap a l’interior i 10 cap a l’exterior amb cada peu. Aquest exercici ens ajudarà a millorar la circul·lació de les cames.

• Posar-se “de puntetes” i de talons de forma dinàmica durant 15 segons i després fer equilibri 5 segons en cada posició (3 vegades sobre les puntes i 3 vegades sobre els talons). Igual que l’exercici anterior, ens servirà per millorar la circul·lació, fomentant el retorn venós.     *A l’última imatge podeu veure una posició que no és correcta, ja que sempre s’ha de mantenir l’esquena recta.

De “puntetes”

De talons

NO! Mal fet

• Fer 5 “squats” (o “sentadillas”): aquest serà l’exercici més intens, per treballar una mica la força de les cames i mobilitzar tot el cos. El més important serà seguir les indicacions:
  • Separar les cames a l’alçada dels malucs, amb els peus assenyalant lleugerament cap a fora.
  • Iniciar el moviment des de la pelvis, com si traguéssim el cul enfora.
  • Portar el pes del cos cap a posterior, com si volguéssim seure.
  • Els genolls no han de sobrepassar les puntes dels peus.
  • Mantindrem l’esquena alineada en tot el moviment.

   

*A continuació dues imatges de com NO heu de realitzar el moviment.

• Fer moviments circulars amb els canells en els dos sentits. Farem 10 voltes cap a l’interior i 10 cap a l’exterior amb cada mà.

• Fer estiraments dels flexors i els extensors de canell: recordem que ho haurem de fer a cada braç i mantindrem cada estirament 15 segons. A les imatges inferiors (1-flexors i 2-extensors) podeu veure com fer-los, en aquest cas al braç dret.    *Serà important que en els 2 casos mantenim les espatlles relaxades i no elevades. // Si podem, mantindrem el colze en extensió màxima; si no és possible el podem doblegar una mica per treure certa tensió.

Estiraments flexors

Estiraments extensors

*Us deixo també aquest enllaç on us podreu descarregar la Rutina exercicis feina i així la pogueu tenir a mà per quan la volgueu utilitzar. No dubteu en contactar amb nosaltres si teniu algun dubte.

Feliç i activa setmana!

 

-Bibliografia:

*http://esport.gencat.cat/ca/arees_dactuacio/activitat-fisica-i-salut/dia-mundial-de-lactivitat-fisica-dmaf.-6-dabril/

*https://www.youtube.com/watch?v=wYwHIkpQmqQ

*https://www.elperiodico.com/es/extra/20180316/google-maps-anade-rutas-accesibles-en-silla-de-ruedas-6694349

*https://www.youtube.com/watch?v=xvds0y6QX1E&feature=youtu.be

*http://www.ccma.cat/324/empreses-sueques-obliguen-a-fer-esport-als-seus-treballadors/noticia/2842062/

*https://play.google.com/store/apps/details?id=com.marvengar.dots.o10k

*http://www.ccma.cat/324/la-udl-crea-una-aplicacio-per-a-mobils-per-combatre-els-sedentarisme-amb-reptes-i-premis/noticia/2845143/

-Imatges:

Totes les imatges i vídeos han estat realitzades per l’equip d’aquest blog. No està permès el seu ús per a cap tipus de finalitat lucrativa i/o comercial.

 

-Anna-

 

Fragilitat

Reflexió: “Fer-se gran en aquest país implica renegociar cada dia amb els límits de la dignitat personal i passar a concebre l’ètica i els valors humans com un tresor que es presenta poques vegades i que has de caçar al vol quan els veus”.

Aquesta entrada, malgrat no ho sembli, abarca una gran complexitat perquè fa referència a múltiples aspectes de la persona. Intentaré transmetre el concepte el millor que pugui.

Havia decidit que la frase amb la que començaria el text seria aquesta: “Lo esencial es invisible a los ojos” (Antoine de Saint-Exupéry). Però, finalment m’he decidit per una reflexió que vaig fer un dia que estava molt indignada. És la que heu llegit a dalt, i ara, rellegint-ho, m’adono que cert lligam sí que tenen…

Comencem doncs. El 1r que faré és donar-vos la definició clàssica de fragilitat.

Podríem definir la fragilitat com un estat fisiològic de major vulnerabilitat als factors estressors resultants de la disminució de reserves fisiològiques o la desregulació de múltiples sistemes fisiològics. I això, què vol dir?

Fins ara, els criteris per medir la fragilitat passaven per dur a terme mesures del rendiment físic, indicadors de fatiga o mesures de comorbilitat o discapacitat.

Des del punt de vista de la pràctica clínica, hi ha 2 grans tipus de definició de fragilitat: els que fan referència a factors biomèdics i, per altra banda,  aquelles definicions més holístiques que inclouen factors psicosocials i ambientals (el fet de tenir en compte la POR de la persona, n’és un factor clar, però en parlarem en una futura entrada sobre les caigudes).

La definició més acceptada fins ara per diagnosticar “fragilitat” és la proposada per la “Cardiovascular Health Study for Fried” (englobada dins de la que contempla factors biomèdics) i es basa en la presència d’almenys 3 d’aquests 5 criteris:

1. Pèrdua d’uns 5kg o més de forma involuntària durant més d’1 any.
2. Força de prensió dèbil.
3. Esgotament.
4. Enlentiment de la velocitat de la marxa (sent aquest especialment remarcable**).
5. Escassa activitat física.

**Actualment, i gràcies a un estudi dut a terme en un CAP de València, s’ha confirmat que el Test “Timed Up & Go” serveix per determinar de forma precoç el risc de fragilitat de la gent gran, sent una prova fàcil i ràpida d’administrar, senzilla, sense costos i que ens ajudarà a prevenir els problemes derivats d’aquesta situació. Això és especialment important en gent que té de forma evident un deteriorament funcional que el predisposa a la malaltia, però que no té cap diagnòstic que ho justifiqui de per sí.

Té més utilitat en dones, ja que el sexe i l’edat són determinants per a diagnosticar la fragilitat, i l’exercici és l’únic factor protector.

La fragilitat és doncs un predictor de discapacitat, hospitalització, caigudes, pèrdua de la mobilitat i malaltia cardiovascular. La importància de detectar-la recau doncs en el fet que, suposa el pas previ a tots aquests problemes i, per tant, totes aquelles intervencions que es puguin dur a terme de forma preventiva seran la clau per retrassar i/o disminuir el deteriorament, per exemple, en les activitats bàsiques de la vida diària de caire instrumental, que són les primeres afectades i un senyal més que alguna cosa no funciona com toca. A més, la prevenció suposarà un gran estalvi.

El cost anual que s’estima de la fragilitat a partir del cribatge fet amb el “Timed Up & Go” és de més de 3000€ per persona.

Abans de veure les estratègies que poden anar dirigides a la prevenció de la fragilitat, cal entendre els reptes que es presenten en geriatria (gràcies, Carles Salvadó):

1. Dificultats per la persona gran
   • Sensació d’abandonament, tristesa constant.
   • Manca d’atenció, comprensió, afecte.
   • Exigència de rapidesa per part de l’entorn.
   • Incomprensió del procés de dependència.
   • POR (al buit, generat per les caigudes i les pèrdues d’equilibri; i por emocional).
2. Dificultats del propi professional
   • Manca de paciència en determinats moments.
   • Manca de més i millors habilitats comunicatives.
   • Manca de millors tècniques de mobilització.
   • Consensuació d’objectius amb la persona i la resta de l’equip.
   • Problemes econòmics.
3. Dificultats de l’entorn laboral
   • Manca de recursos econòmics, problemes infraestructures.
   • Manca d’escolta activa (tant de la direcció com de companys d’equip).
   • Manca de temps o ratios excessives.
   • Manca de valoració de la pròpia feina.

Com veieu, s’han de destinar accions directament a la persona, que ara les comentarem, però també hem de treballar per millorar nosaltres com a professionals (reciclant-nos i posant-nos a prova constanment) i intentar fer entendre a les institucions que ens contracten i als companys amb qui treballem, perquè és tant important canviar i atacar el problemes abans que sorgeixin del tot.

Estratègies preventives de fragilitat:

• Fomentar l’activitat física adaptada, però no per això de menys exigència, dins el col·lectiu de les persones grans (hi ha molts estudis que recolzen tots els beneficis, però en deixo 3 de bastant recents i diferents a la bibliografia que m’han semblat interessants de compartir).
• Dur a terme tallers de prevenció de caigudes. Aquests hauran d’incloure exercicis de reforç muscular, d’equilibri (treballant les diferents estratègies i reaccions, a diferents velocitats), d’adaptació postural i l’entrenament de les seqüències de caiguda i d’aixecament de terra.

*Aquest punt serà especialment important, ja que les caigudes són el principal símptoma associat a la fragilitat, a més de les fractures (que són, alhora, el principal factor d’augment de la mortalitat). En una futura entrada parlarem en profunditat d’aquest tema.

• Treballar la marxa i les transferències amb diferents estratègies i sense oblidar el treball de doble tasca.
• Fomentar el treball de les diferents sensibilitats (olfactiva, gustativa, auditiva, visual, propioceptiva).
• Avaluar i treballar les AVD (activitats de la vida diària).
• Avaluar i saber detectar correctament els indicadors de fragilitat i abordar-los amb la major celeritat possible.

A Espanya, des de fa uns mesos s’ha començat a desenvolupar el programa ADVANTAGE, cofinanciat per Institucions Europees, per abordar la fragilitat d’una manera més uniforme. Cliqueu aquí per tenir-ne més detalls.

I fins aquí l’entrada d’aquesta setmana. Fins aviat!

-Bibliografia:

1. http://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S2254-28842016000200010
2. https://academic.oup.com/biomedgerontology/article/59/3/M255/579713
3. Apunts del curs: “Fisioterapia en geriatria: actualització, avaluació i tractament terapèutic i preventiu”, a càrrec de Carles Salvadó.
4. http://www.infosalus.com/mayores/noticia-investigacion-permite-detectar-anciano-fragil-atencion-primaria-20170328105743.html?utm_content=bufferee7c8&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer

*Estudis: http://bjsm.bmj.com/content/51/24/1750; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28286988; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22211512

 

-Anna-

El fred, aprima?

“L’anhel de curar-nos constitueix la meitat de la nostra salut”– Sèneca.

Fa dues setmanes la Marta ens parlava sobre els origens de l’obesitat. Per posar-nos en context, ens va explicar quina funció fa el greix al nostre cos, quines funcions tenen les hormones insulina i leptina, i quins canvis en els hàbits alimentaris i d’exercici hi ha hagut al llarg de la nostra història que n’han fet variar el processament i l’emmagatzematge, intentant entendre així l’epidèmia d’obesitat que pateix el món actualment; bé, de fet des de ja fa anys. Us deixo un enllaç on podreu veure un vídeo-mapa per observar la progressió d’aquesta patologia des del 1975 fins al 2014.

Però com la gran majoria de malalties, l’obesitat és multifactorial, i no hi ha una única circumstància que en precipiti l’origen. Hi influeixen factors socio-econòmics, genètics, i no ens podem oblidar dels ambientals (la famosa epigenètica), en els que he decidit enfocar-me aquesta setmana, i més concretament en el fred i en la microbiota intestinal (influïda per aquest ambient). Us dono el titular i veureu per què: “El fred ens protegeix enfront de la obesitat i altres malalties metabòliques com la diabetis, i ho fa mitjançant la microbiota intestinal”.

Abans de començar crec que és important posar de manifest el que, a priori, pot semblar una contradicció amb l’afirmació anterior: el model de genotip estalviador. Al llarg de diversos períodes de la història, la nostra espècie ha hagut de passar per eres de glaciació. Durant aquests períodes el menjar accessible era bàsicament carn i greix animal (tot i que molt escàs), i era molt pobre en hidrats de carboni (els pocs que s’ingerien provenien  d’algunes arrels i vegetals i del fetge dels animals que menjaven), és a dir, la dieta era hiperproteïca. Davant d’aquesta situació l’únic que permet la supervivència és la insulinoresistència de la que us parlava la Marta (avui en dia és un problema perquè no vivim en circumstàncies extremes, però en èpoques de fred permetia estalviar glucosa i acumular greix al teixit adipós ràpidament) juntament amb la leptinoresistència, que permetia seguir tenint gana i així acumular més greix, augmentant el tamany dels adipòcits.

Tot això a priori afavoriria engreixar-nos, i no pas perdre pes pel fred, no?

Al 2015 es descobria que, al baixar la temperatura exterior, els bacteris que viuen dins el nostre intestí varien la seva composició, fent que cremem més greix, millorem el metabolisme de la glucosa i disminuïm el pes corporal.

Per comprovar-ho un equip de científics italians va exposar un grup de ratolins a 6ºC durant 10 dies, temps que va ser suficient per observar els canvis mencionats. Per comprovar que, efectivament, eres les bactèries les responsables d’aquests canvis, a posteriori, van transplantar les bactèries intestinals dels ratolins que havien viscut en fred a ratolins que vivien en condicions normals, i en aquests es van observar els mateixos efectes: reducció de pes, millor gestió de sucres i protecció envers l’obesitat.

El següent pas seria doncs, esbrinar els mecanismes moleculars pels quals la microbiota és capaç de detectar els canvis en l’ambient i produir aquests canvis en l’animal. A partir d’aquí, s’explorarien noves dianes terapèutiques contra l’obesitat. El que sí que van poder determinar és com es produeix la pèrdua de pes: el fred estimula la microbiota a convertir l’anomenada grassa “dolenta” o blanca en grassa “bona” o marró. La diferència entre les 2 és que la primera acumula el greix, mentre que la segona el converteix en calor, fent que no s’acumuli sinó que es cremi. Sumat a això, altres equips investigadors van descobrir que aquesta transformació es podia dur a terme gràcies a un neurotransmissor anomenat GMP-cíclic i a la proteïna VASP (fosfopr.estimulada per vasodil·latador). Així mateix, es va veure que aliments com els nabius o el raïm també podien estimular aquest canvi gràcies a que tenen un antioxidant anomenat revesratrol que fa el mateix efecte.

Paral·lelament a la investigació italiana, científics suïsos van descobrir que el fred augmenta la sensibilitat a la insulina (millorant, per tant, la gestió dels sucres) i van tornar a posar de manifest que el transplantament de la microbiota intestinal d’animals exposats al fred a models “germ-free” (sense microbiota) propiciava la conversió de greix blanc a marró, fomentant la pèrdua de pes. Així mateix, van veure que la microbiota intestinal també podia conferir resistència al fred tot i no haver-hi estat exposat. Tot i així,  aquest equip també va observar els efectes a llarg termini es van donar compte que hi podia haver un efecte rebot ja que, el propi fred, augmentarva la demanda calòrica, atenuant la pèrdua de pes.

El bacteri que s’ha vist clau en l’efecte rebot és l’anomenada ‘Akkermansia muciniphila’, que actua modificant la manera com s’absorbeixen els nutrients. Amb el fred aquest bacteri descendeix de forma dràstica, fent que augmenti la longitud intestinal i també la de les microvellositats, fet que dificulta la pèrdua de pes. Quan s’ha readministrat aquest bacteri de forma artificial als ratolins, aquests han recuperat la morfologia intestinal habitual i han tornat a perdre pes.

En investigacions posteriors s’ha observat com als pacients obesos també els manca ‘Akkermansia muciniphila’, fet que el situa com a una altra possible diana terapèutica contra l’obesitat.

De fet, si ens centrem en aquesta última afirmació, podem començar a entreveure la hipòtesi que la zoòloga Alanna Collenn desenvolupa al seu llibre, també basada en aquest eubacteri: la obesitat podria ser una malaltia infecciosa, conseqüència d’un procés de disbiosi causat per un consum massiu d’antibiòtics, un excès d’higiene, una dieta pobra en fibra, etc. (recordeu que la disbiosi és desequilibri de la flora intestinal que provoca múltiples efectes al cos; per més informació podeu consultar les entrades sobre el “Gut-brain axis” o la de “Microbiota intestinal i deteriorament cognitiu“). Junt amb aquest factor hi hauria també una resistència a la leptina, conseqüència no només d’un estil de vida erroni, en el sentit que ens explicava la Marta a la seva entrada (menjar massa i fer poca activitat física), sinó també de la capacitat de la microbiota intestinal per canviar genèticament i generar una disfunció dels mecanismes de consum i estalvi energètic del nostre cos.

Collen explica, per exemple, que l’Akkermansia, molt present en els intestins de gent més aviat prima i en baixos nivells als intestins de gent obesa, s’alimenta de la mucosa de l’intestí, però ella mateixa envia estímuls per a generar noves capes de moc i no trencar la protecció que aquest ens proporciona enfront als lipopolisacàrids (LPS) (unes biomol·lècules molt grans que tenen els bacteris gram – a les seves membranes i que provoquen endotoxicitat). És a dir, si els LPS penetren la barrera intestinal perquè no hi ha aquest protecció, es desenvolupa una forta resposta immunitària, sent part causant de moltes malalties autoimmunitàries i d’inflamació, que si es mantè en el temps altera també l’emmagatzematge d’energia, perquè substitueix el greix de les cèl·lules per cèl·lules immunitàries.

(Aquí faig una explicació molt senzilla del procés, però si en voleu més detalls podeu consultar el capítol 2 del llibre  de Collenn “All diseases begin in the gut“.

I quina conclusió podem treure de tot plegat? Doncs que el fred en sí, evidentment no aprima, però pot suposar un ambient favorable per què la microbiota canviï i generi modificacions positives al cos (pel que fa a metabolisme). Però, també sabem que si això no va acompanyat d’una dieta adequada i bons nivells d’activitat i educació nutricional, la cosa no funcionarà.

 

-Bilbiografia:

1. https://elpais.com/elpais/2015/12/09/ciencia/1449666933_693351.html?rel=cx_articulo#cxrecs_s
2. http://www.infosalus.com/actualidad/noticia-frio-modifica-microbiota-desencadenando-perdida-grasa-20151207081234.html
3. El mono obeso (José Enrique Campillo Álvarez).
4. 10%  human – How your body’s microbes hold the key to health and happiness (Alanna Collen).

–Imatges (enllaçades a la pròpia imatge)

*Genotip estalviador (El mono obeso).

*LPS (https://ca.wikipedia.org/wiki/Lipopolisac%C3%A0rid)

-Anna-

REFLEXIONS: Arriba l’estiu…

Hola a tothom!

En primer lloc voldríem disculpar l’absència d’aquestes 2 setmanes, però des d’Apapatxar havíem d’agafar una mica d’aire per encarar aquests mesos que venen i fer una mica de balanç de l’any (que nosaltres funcionem amb el curs escolar).

Volem aprofitar aquesta entrada per explicar-vos canvis que venen però també fer-vos pensar una mica ara que ha arribat l’estiu i tothom, poc a poc, va agafant vacances i abandonant les obligacions quotidianes.

El canvi que farem és bàsicament 1: publicar amb menys periodicitat; a partir d’ara passarem a compartir 1 entrada cada 2 setmanes enlloc d’1 per setmana. Hi hem pensat molt i ens va costar una mica prendre la decisió, però per sort, la Marta i l’Anna, anem més enfeinades i és difícil complir amb tot. Després de posar en una balança el fet de seguir igual però reduir la qualitat i les ganes amb les que us transmetíem nous conceptes o donar-nos una mica més de temps i seguir mantenint el rigor i l’energia, vam apostar per aquesta 2a. Esperem que seguiu llegint, compartint allò que us agrada i el que no, i us encoratgem una vegada més a que ens feu arribar dubtes i a què interactueu una mica més amb nosaltres. Recordeu que si ens voleu escriure, a part dels comentaris del blog disposeu: d’adreça de correu electrònic (apapatxar@gmail.com), de pàgina de facebook (https://www.facebook.com/apapatxar/) i de twitter (https://twitter.com/apapatxar_blog?lang=ca).

I ara, reflexionem…

Arriba l’estiu i amb ell, generalment, les esperades VACANCES! Però és que l’èsser humà té tendència a fer vacances, no només de la seva feina habitual, sinó també d’allò pel que molts de nosaltres patim i cuidem durant l’any: la SALUT. Amb el relax arriben les concessions: pel menjar, per l’exercici, pels hàbits saludables… Si és temps de relax, tot s’hi val! Però és precisament durant l’època de la calor quan més hauríem de parar atenció a com ens trobem.

D’acord. No serem cíniques ni ens mentirem a nosaltres mateixes. Deixar-se anar una mica és normal i va bé. El nostre cervell té el moment de relaxar-se finalment després de l’horari i el ritme tan exigent de la resta de l’any. Però tot i així no podem passar-nos a l’altre extrem que sol ser la opció habitual. Passem d’intentar anar a dormir aviat i dormir les màximes hores possibles a trastocar els horaris; de menjar a hores concretes i intentant cuinar nosaltres a casa, a menjar a qualsevol hora i fent molts àpats fora; com que no hi ha el gimnàs a prop, l’exercici passa a segon terme i ens tornem més sedentaris; passem moltes hores sota el sol, un sol que agafem de cop perquè la resta de l’any solem passar moltes estones en espais interiors, i és més, moltes vegades del qual seguim sense prendre consciència de la importància de protegir-se’n (això sí, com us diu la Mafalda, ens haurem de deixar contagiar :)), etc.

Estaria bé proposar-se, ja que es té més temps, de cuinar més i millor a casa, i aprofitar per aprendre noves receptes; ja que sol ser època de viatges, intentem incorporar nous productes a la nostra dieta; fem més activitat física a l’exterior a les hores que convè, bebem molt (no oblidem que la fruita és una boníssima opció) i aprofitem l’aigua del mar i les piscines; sortim de festa i relaxem-nos amb els amics, però procurem no quedar enganxats al llit fins a les 12h del matí; i el més important: gaudiu del moment sense restar els dies que us queden de relax, gaudiu-ne de veritat i la tornada serà més fàcil.

Que tingueu un boníssim estiu! Apapatxar marxa de vacances tot l’agost (i farem mar i muntanya) però al setembre tornarem amb moltíssima energia, perquè ens encanta aquest projecte i millorar-lo cada dia. Gràcies per ser-hi!

-Apapatxar-

Exercici i funcions cognitives.

“Nuestra naturaleza está en movimiento. El reposo absoluto es la muerte.”– Blaise Pascal

Com ja us avançava la Marta la setmana passada, voldria parlar-vos de com n’és d’important moure’s. Hi ha uns beneficis més que evidents, com per exemple, el manteniment d’una correcta funció dels nostres ossos, músculs, lligaments i resta de parts toves (quan no fas servir una part del cos, aquesta es va deteriorant, com passa amb els objectes que ens rodegen en la vida quotidiana; amb el cos, el mateix.). Però i a nivell cerebral? Quines implicacions té el moviment? Comencem amb una imatge…

Activació del cervell estant assegut o després de 20′ de caminar.

A mode introductori us tradueixo un paràgraf d’un blog que he trobat xafardejant que crec que és perfecte per aquesta entrada i per reflexionar (recomano que llegiu la resta de l’entrada). Us deixo l’enllaç al text original:

“El cos contribueix a molt més durant la nostra vida que només a atributs físics com poden ser la força o la resistència; juga un paper plau en les emocions, l’aprenentatge i les relacions interpersonals. El cos està íntimament involucrat en tots els nostres processos de pensament, aprenentatge, comprensió, emocions i presa de decisions. El cos i la ment són inseparables, des del nostre sistema endocrí fins al “2n cervell”; el cos és el teu cervell!

La majoria de nosaltres necessitem una experiència més “anti-fràgil” [NOTA: jo ho interpreto com que la gran majoria de nosaltres hauríem de viure amb menys pors], però amb massa freqüència vivim extrems d’inactivitat i manca d’esforç o intensitat inadequada que fa que posem al nostre organisme, ja estressat, al límit. “La dosi fa el verí” i és just això, trobar aquest punt dolç. Hi ha exercici, i hi ha moviment. Això no va de deixar de cop de ser nosaltres mateixos i maleïr-nos per seguir negant l’estil de vida delirant en el que estem immersos. Completar una  rutina d’exercicis per aconseguir un objectiu a expenses de no disfrutar el procés és tenir poca vista i a la llarga, insostenible.

Qualsevol aprenentatge, per molt abstracte que sigui, és físic. “Les primeres experiències de moviment són beneficioses per a un desenvolupament cerebral òptim” – Gabbard, 1998″.

 

I ara passem a qüestions concretes…

Quan vaig fer el post sobre tractaments no farmacològics de l’Alzheimer, ja vaig donar a entreveure el paper neuroprotector de l’exercici sobre el cervell, és a dir, com l’activitat física podia prevenir el deteriorament cogntiu. L’evidència científica afiança els beneficis de l’exercici físic sobre la funció cognitiva de les persones amb demència, independentment del diagnòstic clínic o la freqüència d’intervenció. Això sí, la rutina d’exercici ha d’anar acompanyada d’una dieta sana i d’estimulació cognitiva, i s’han de treballar els diferents aspectes de l’exercici (la mobilitat, la força, la coordinació, l’equilibri, etc.). (1, 2)

Per resumir aquest efecte neuroprotector podríem dir que, fer exercici millora el nostre estat metabòlic general, prevenint malalties que és fàcil que apareguin amb l’edat (obesitat, diabetis, hipertensió, etc.) i que poden influir en el funcionament del nostre cervell; millora la plasticitat neuronal, potenciant la qualitat de les sinapsis i afavorint la formació de noves neurones, en especial de les que es troben a l’hipocamp, estructura cerebral clau en la memòria i l’aprenentatge. Així mateix, augmenta la producció de l’anomenat “factor neurotròfic derivat del cervell” (un factor neuroprotector, important per la supervivència de les neurones i la creació de noves sinàpsis i dendrites) i de la proteïna irisina, durant l’exercici de resistència, que activaria circuits neuronals destinats a lluitar contra la neurodegeneració.(3)

En concret, pel que fa a les persones amb Alzheimer, a part dels efectes ja descrits, l’activitat física regular disminueix els símptomes conductuals i frena el deteriorament en la realització de les activitats de la vida diària (AVD); a més s’ha demostrat com a un factor clau per disminuir el risc de desenvolupar la malaltia. (4)

En contra del que he dit fins ara, hi ha una recent revisió Cochrane (un recurs utilitzat per consultar l’evidència científica sobre qualsevol tema en ciències de la salut/ www.cochrane.org) d’estudis on es valorava la funció cognitiva en gent gran sense deteriorament cognitiu conegut després de dur a terme programes d’exercici aeròbic, que no mostra que realment hi hagi una millora de les funcions cognitives.(5)

Llavors, això vol dir que l’exercici no és bo? Que tot lo mencionat anteriorment és mentida? Doncs ni sí ni no. M’explico. Les revisions tenen el gran avantatge de condensar i resumir molta informació, però el que ens passa en ciències de la salut és que moltes vegades és difícil definir intervencions concretes i estàndard, així com els tests o escales amb els que es medeixen els resultats, fet que fa tremendament difícil comparar estudis a posteriori. Es fa, però les conclusions que se n’extreuen tenen certes limitacions; malgrat això, s’han de tenir en compte.

Per escriure aquesta entrada m’he basat en dues revisions de 2016 feta sobre pacients amb demència (2,7), en una de 2017 on s’analitzaven estudis tant sobre humans com models animals i alguns amb deteriorament cognitiu ja instaurat i altres que no (6), i la revisió Cochrane de 2015 feta sobre pacients sense, aparentment, deteriorament cognitiu. El fet que ja hi hagi instaurat o no el deteriorament cognitiu sembla marcar diferències en el resultat (quan ja hi ha deteriorament cognitiu, l’activitat física és clarament beneficiosa). Una mostra que en salut no hi ha mai blanc o negre; sempre és gris.

A pesar d’aquesta revisió amb resultats no concloents, quan s’analitzen aspectes concrets com la memòria, l’atenció, la creativitat, etc. en grups d’edats diferents, els resultats sempre són positius a favor de l’exercici. En un recent article de “The Guardian” ho resumeixen molt bé. Pel que fa a la memòria, per exemple, diversos estudis conclouen que el que fa l’exercici és engrandir l’hipocamp (estructura de la que ja us he parlat més amunt) i per tant, aquesta funció; això sí, mentre es fa exercici, no després de fer-ne. L’atenció, en les seves diferents facetes (la selectiva, la sostinguda i la dividida), també millora, però aquesta vegada només està clarament provat en nens. A més, remarca els efectes de l’exercici en la millora del nostre estat d’ànim, el foment de la creativitat i el fre a la davallada cognitiva. (8)

A part de la prevenció enfront el deteriorament cognitiu, l’exercici serveix per prevenir la FRAGILITAT durant la vellesa, un concepte que es mereix una entrada a part (la fragilitat es podria entendre com un síndrome geriàtric que provoca grans pèrdues funcionals a tots els nivells de la persona que la pateix). El missatge que voldria aprofitar per destacar és: fer activitat física és important a cada etapa de la vida, i la vellesa no és l’excepció (vídeo). Crec que vivim en un entorn de sobreprotecció a la gent gran, que constantment rep missatges de por pel que fa a l’exercici físic: “compte amb el cor”, “vigila que no et pugi massa la tensió”, “tindrà dolor segur perquè ja ha desenvolupat artrosi i no hauria de passar-se”, etc. Totes aquestes frases i moltes altres són les bombardejades per professionals i no professionals de la salut, i res més lluny de la realitat. Sempre s’ha d’adaptar l’exercici a les nostres capacitats i dosificar-lo (és millor la constància que la potència en aquest cas), però això no vol dir que l’haguem d’eliminar o relegar a moments molt puntuals o a exercicis molt suaus. El moviment és el millor antidot contra el dolor, i no el repós com tendim a pensar. Els exercicis de força i resistència, així com els d’equilibri, són bàsics per prevenir una caiguda o respondre-hi millor en cas de produir-se. També són molt útils per reforçar l’estat dels ossos i prevenir l’osteoporosi. Mantenir una bona elasticitat permetrà reduir molèsties articulars, prevenir l’aparició de lesions i, una vegada més, respondre millor davant de situacions inesperades. Fer exercici permet mantenir un bon estat circulatori i les capacitats cardio-pulmonars preservades. I per mi, un dels problemes que no se solen mencionar del sedentarisme és que la manca de moviment genera una pèrdua de l’esquema corporal a nivell cerebral. Això vol dir que el nostre cervell va perdent la capacitat d’identificar bé les parts del cos, per la qual cosa cada vegada ens és més difícil moure aquella part, i els missatges que ens arriben d’ella, tendeixen a distorsionar-se, és a dir, que és més probable que el cervell interpreti la zona com a dolorsa, però no hi ha un dolor real…

*Respecte a aquest últim punt us enllaço 2 articles molt interessants [https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23245864; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/18606561], i al peu de l’entrada podreu trobar articles que parlen sobre tot el que us he mencionat en aquest últim paràgraf; per qui hi estigui interessat.(9)

Fins la propera setmana!

 

*Fonts i enllaços consultats:

1. http://www.neurologia.com/noticia/5853/noticia
2. Groot C, Hooghiemstra AM, Raijmakers PG, van Berckel BN, Scheltens P, Scherder EJ et al. The effect of physical activity on cognitive function in patients with dementia: A meta-analysis of randomized control trials. Ageing Res Rev. 2016 Jan;25:13-23. doi: 10.1016/j.arr.2015.11.005.
3. http://abcblogs.abc.es/cerebro/public/post/por-que-el-ejercicio-fisico-es-bueno-para-el-cerebro-15949.asp
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28067736
5. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/25900537
6. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28051833
7. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27819000
8. https://www.theguardian.com/education/2016/jun/18/how-physical-exercise-makes-your-brain-work-better
9. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24291279; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24010748; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3416807/; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27984675; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26645282; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28286988; https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/27330282.

*Imatges:

• http://dq9ucdqjq6nrk.cloudfront.net/wp-content/uploads/2014/04/brain-benefits-exercise.jpg
• https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/2e/Gray739-emphasizing-hippocampus.png/300px-Gray739-emphasizing-hippocampus.png
• https://imimat.imim.es/uploads/2010/03/foto-cervell22.jpg

-Anna-

 

 

 

Activitat física i Sòl pelvià

“Es por eso que cada cual debe buscar dentro de sí mismo el motivo por el que quiere generar un cambio.”

Paleovida – Carlos Pérez

Iniciem amb un nou tema: l’activitat física.

Aquesta setmana jo us parlaré de l’impacte que té en el sòl pelvià, sobretot algunes disciplines, i el motiu pel qual apareixen els símptomes. I la setmana que ve l’Anna us parlarà de la relació de l’exercici físic i la funció cognitiva. Així, que… ¡allá vamos!

Com ja he mencionat altres vegades, per a poder entendre com funciona el cos és necessària l’anatomia. En aquest cas haurem de recuperar l’entrada de pelvic floor on us vaig parlar com era la musculatura de la zona pèlvica, així com també el post de diàstasi on us vaig explicar l’anatomia de la musculatura abdominal.

Si li sumem el diafragma, qua ara us explicaré, tenim el que s’anomena esfera abdomino-pelviana.

• El diafragma toràcic

El diafragma és el principal múscul inspiratori. Es considera el múscul més pla del cos; malgrat això té forma de cúpula, que permet separar la cavitat toràcica de la cavitat abdominal. En el centre hi ha una aponeurosi, anomenada centre frènic, des d’on surt la part contràctil que s’inserta a les costelles de la caixa toràcica i a les vèrtebres. A més a més, el diafragma presenta alguns forats per on passen l’esòfag, l’aorta, la vena cava, alguns nervis i altres vasos. 

El moviment que realitza el diafragma és el que ens permet respirar. Quan volem agafar aire, el diafragma es contreu per aconseguir expandir la caixa toràcica i, pel canvi de pressió que suposa, l’aire exterior entra als pulmons. Això ho aconsegueix provocant el seu descens fins que el centre frènic es queda damunt les vísceres (això les comprimeix una mica), permetent que aquest esdevengui un punt fixe i pugui obrir les costelles cap als costats. Durant la respiració també hi intervenen altres músculs externs, com per exemple els intercostals externs, els escalens, el subclavi, entre altres.

En canvi, l’espiració és totalment passiva amb la simple relaxació de la musculatura inspiratòria. Tot i així, hi ha certs músculs que es consideren que són espiratoris ja que és necessària la seva intervenció quan es vol fer una espiració forçada. Alguns exemples són els intercostals interns, el transvers de l’abdomen o el recte de l’abdomen.

ESFERA ABDOMINO-PELVIANA

Ens hem d’imaginar els tres elements que hem comentat (diafragma, musculatura abdominal i musculatura del sòl pelvià) col·locats sobre un esquelet, per adonar-nos que formen una cavitat on s’alberguen les vísceres. És una cavitat envoltada per musculatura i l’acció d’un grup muscular influirà molt en els altres grups musculars, però també en el comportament visceral (dibuix). Això és el que s’anomena esfera abdomino-pelviana. És bàsic tenir-ho en compte quan es vol treballar/tractar sobre alguna de les estructures que la forma.

Quan es parla d’esfera abdomino-pelviana també és important tenir en compte la postura, ja que això també influencia. En la següent imatge us vull explicar aquesta relació: quan les curves de la columna vertebral estan distorsionades, sigui per comportaments posturals o per problemes articulars, la pressió que hi ha dins l’esfera abdomino-pelviana es veu alterada, però també aquesta relació entre els grups musculars. El cos té tendència a compensar per solucionar un problema. En el cas que ens importa avui, el dibuix B té una faixa abdominal distesa a causa de l’augment de la curva dorsal de la columna verterbal.

ACTIVITAT FÍSICA EN EL SÒL PELVIÀ

La OMS defineix l’activitat física com qualsevol moviment del cos realitzat pels músculs i que exigeixi un cost energètic. La inactivitat física és la causant d’aproximadament el 21-25% dels càncers de mama i còlon, el 27% de diabetis i el 30% de la càrrega de cardiopatia isquèmica. Llavors, un nivell adequat d’activitat física regular ajuda a:

• Reduir el risc d’hipertensió, cardiopatia coronària, accident cerebrovascular, diabetis, depressió, càncer de mama i còlon.
• Millora la salut òssia i funcional.
• Influencia en l’equilibri calòric i el control del pes.

Si l’activitat física té tants beneficis, per què estic fent una entrada en relació al sòl pelvià? Perquè hi ha disciplines esportives que provoquen una pressió important sobre el sòl pelvià, sigui per l’exercici en sí o perquè el cos no està preparat per fer aquell exercici. En una noticia sortida recentment en el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya deien que “entre el 20% i el 51% de les dones esportistes de 25 a 45 anys pateixen d’incontinència urinària, al marge que tinguin o no fills” (1).

Les disciplines esportives més “perjudicials” són atletisme, bàsquet, voleibol, gimnàstica esportiva, aeròbic, running… perquè provoquen salts repetits que el sòl pelvià ha de contrarestar o absorbir. Si sumem una mala postura en la realització de l’activitat física, un sòl pelvià dèbil, una mala respiració, una faixa abdominal incompetent, és a dir, una esfera abdomino-pelviana inadequada poden aparèixer símptomes com la incontinència urinària.

Amb aquest post no estic dient que no s’hagi de fer exercici, sinó que es faci en unes bones condicions (físiques i de consciència del cos) o que es tingui en compte quina disciplina estem elegint per a què no hi hagi lesions. “No se trata de ponerse una compresa y seguir con tu vida de antes (si es que con una compresa se puede conseguir eso…). Se trata de que vuelvas a poner en forma tu periné y descubras que hay técnicas y accesorios que pueden servir de ayuda en este proceso de reeducación de tu suelo pélvico.” (3)

Abans d’acabar, m’agradaria esmentar algunes activitats físiques que són respectuoses amb el sòl pelvià. Entre les més acceptades hi ha la natació, caminar, el ciclisme o spinning suau, l’aquagym; i en quant a pilates i ioga si hi ha una consciència del cos (control de la faixa abdominal,  co-activació entre l’abdomen i el sòl pelvià i bona respiració) són disciplines que també van molt bé.

Si tot i així, no es vol deixar l’activitat física d’impacte, és important tenir coneixement d’accessoris que poden ajudar a donar suport al sòl pelvià per a què no apareguin els símptomes (ja us en parlaré més endavant). Així com també, realitzar Gimnàstica Abdominal Hipopressiva després de l’exercici físic per compensar l’impacte.

BIBLIOGRAFIA

1. http://www.fisioterapeutes.cat/comunicacio/noticies/noticia.asp?id=4385
2. http://www.who.int/dietphysicalactivity/pa/es/
3. http://www.ensuelofirme.com/deporte-y-suelo-pelvico-2
4. Músculos respiratorios (I. García-Talavera, S. Díaz Lobato, P.R. Bolado y C. Villasante). Hospital de la Paz. 1992

Marta S