Entrevista a Josep Fabà

Aquesta setmana hem entrevistat en Josep Fabà, un psicogerontòleg amb molta vocació, i amb qui hem volgut conversar sobre un tema poc debatut, la sexualitat en la gent gran. Perquè el conegueu millor li vam demanar que ens fes un resum de la seva trajectòria formativa i professional que compartim amb vosaltres. I després us deixem amb l’entrevista. Esperem que serveixi per trencar tabús i per aprendre a valorar i a donar la importància que es mereix a aquest aspecte de la vida en vellesa.

 

El meu nom és Josep Fabà, Doctor en Psicogerontologia i membre del Grup d’Investigació en Gerontologia de la Universitat de Barcelona. Actualment compagino la meva feina de docent a la Universitat de Barcelona amb el càrrec de psicòleg en un centre residencial, i he participat en l’elaboració de diverses publicacions sobre sexualitat i vellesa.

“Els estudis sobre sexualitat a la vellesa acostumen a indicar que l’activitat sexual en aquesta etapa del cicle vital és més freqüent del que algunes persones es pensen, i s’ha vist, en diferents països, que com a mínim el 40% de la gent gran es manté sexualment activa.” – Josep Fabà.

1. En primer lloc, i per centrar-nos: què entenem per sexualitat? Va més enllà del sexe o les relacions sexuals?

La definició de sexualitat no és senzilla, i diferents autors ho han fet de maneres molt variades. Però si una cosa està clara és, precisament, que cal trencar amb aquesta tendència tan difosa a nivell social d’equiparar sexualitat a pràctiques sexuals, doncs és reduccionista i implica l’empobriment d’un concepte tremendament ric.

Tenint en compte algunes definicions rellevants, com les de Félix López o l’OMS, quan parlem de  sexualitat ens referim a una dimensió de l’ésser humà, una dimensió, de fet, molt rellevant, que inclou la pràctica sexual i la reproducció però que va molt més enllà d’aquestes. Lluny d’això, la sexualitat és el conjunt de maneres que tenim d’experimentar-nos a nosaltres mateixos, i d’expressar-nos, com a éssers sexuats que som. Dit d’una altra manera, naixem amb un cos amb unes característiques determinades que és el resultat de l’expressió de la nostra càrrega genètica, i a mesura que creixem, aquest cos es va desenvolupant mentre interactuem amb el nostre entorn social, cultural, econòmic, polític, legal, etc. Aquestes interaccions influiran en la manera en que pensem en nosaltres mateixos com a ésser sexuats (per exemple, en si ens identifiquem com a homes o com a dones, en què creiem que implica ser home o dona, en si ens considerem o no atractius, en la nostra orientació sexual, en les nostres necessitats sexuals, en què ens atreu o desagrada sexualment, o en què ens causa plaer o malestar), en la manera en la que pensem sobre la sexualitat en general (pensaments, creences, actituds, valors, etc.) i en el nostre comportament (en aquest cas podríem parlar de la decisió de ser o no sexualment actius, de formar o no una parella, de tenir o no fills, o en el tipus de pràctiques sexuals que es posen en marxa). Tot això i més, doncs, és sexualitat.

2. Per què creus que és important parlar i tenir en compte la sexualitat en la gent gran? Creus que és un tema obviat i/o silenciat en la nostra societat?

És important perquè som éssers sexuals des del moment en què som concebuts (en el moment de la unió d’un òvul i un espermatozou es determina el sexe genètic) fins al moment que morim, i aquesta és una realitat a la que no podríem renunciar encara que ho volguéssim, de manera que totes les persones grans són éssers sexuals i compten amb aquesta dimensió humana que és la sexualitat. Això no implica que es tracti d’un col·lectiu homogeni: cada persona gran és única, de manera que la seva manera d’experimentar-se a sí mateixa, la seva manera de pensar sobre la sexualitat, i la seva manera d’expressar les pròpies necessitats sexuals variaran enormement.

Cal pensar en la gent gran com éssers sexuals, precisament, degut a la centralitat d’aquesta dimensió. No fer-ho implica tenir una imatge incompleta del que suposa ser gran, i dificulta que la gent gran pugui expressar i satisfer les seves necessitats sexuals i que aquells que així ho vulguin puguin continuar beneficiant-se de la pràctica sexual. En alguns casos, a més a més, es pot arribar a traduir en accions que poden tenir un efecte perjudicial sobre el benestar de les persones grans. Oposar-se al fet que un pare o mare vulgui establir una nova relació de parella, dutxar a una persona gran en un lloc on altres persones la poden veure, o receptar un fàrmac que pot interferir en la resposta sexual sense preguntar si això és important o no per la persona o explicar-l’hi, són alguns exemples de conductes que es poden produir pel fet de pensar que la sexualitat és una dimensió irrellevant en la vellesa, i que caldria evitar.

No obstant, no ajuda en aquest sentit el fet que, efectivament, la sexualitat a la vellesa és un tema del qual es parla més aviat poc, i que roman pràcticament invisible en la nostra societat. Si bé és cert que vivim en una societat cada cop més oberta, també ho és que la sexualitat continua sent un tema tabú, i que continuem caient en el parany dels models de bellesa imperants i en l’edatisme. Això ho podem veure, per exemple, en anuncis de roba interior o productes relacionats amb l’activitat sexual, que normalment estan protagonitzats per homes i dones joves i amb uns cossos d’unes característiques molt determinades. Lamentablement, els anuncis de llenceria, preservatius o lubricants on hi apareguin persones grans són més aviat escassos, per no dir inexistents.

3. Què caracteritza o en què es diferencia la sexualitat que practica la gent gran?

Els estudis sobre sexualitat a la vellesa acostumen a indicar que l’activitat sexual en aquesta etapa del cicle vital és més freqüent del que algunes persones es pensen, i s’ha vist, en diferents països, que com a mínim el 40% de la gent gran es manté sexualment activa, tot i que la probabilitat de ser sexualment actiu sembla ser més baixa entre les dones que entre els homes, i entre les persones de més edat.

Si ens centrem en les diferències amb les generacions més joves probablement cal tenir en compte que bona part de la gent gran d’avui en dia va créixer en un entorn més aviat repressiu, entre d’altres coses, pel que fa a la sexualitat. En aquest entorn, pràcticament no es parlava de sexualitat, o es feia des d’un model moral, que busca diferenciar entre allò que és moralment admissible o reprovable. Des d’aquest model, es considera lícita la pràctica sexual quan va encaminada a la procreació i es produeix en el marc d’un matrimoni entre un home i una dona. Degut a això, moltes persones grans han desenvolupat actituds erotofòbiques, i això les pot portar, entre d’altres, a negar-se el dret a ser sexualment actives tot i que tinguin el desig de ser-ho. D’altra banda, la menor igualtat entre homes i dones, que afortunadament ha anat disminuint amb el temps, hauria facilitat que la vida sexual de les parelles grans hagi estat regulada, en major mesura, per l’home, i que la dona hagi jugat un paper secundari en aquest sentit.

Si comparem les persones grans amb elles mateixes quan eren joves, es podrien mencionar els canvis a nivell de resposta sexual i la major prevalença de disfuncions sexuals, i és que a mesura que envelleixen, les dones poden experimentar una menor lubricació i dilatació vaginal, i els homes, una disminució de la vigorositat de l’erecció o una major dificultat per aconseguir tenir-ne una, i tant les unes com els altres, una disminució del desig sexual. Això, però, no té per què ser la norma, i de fet el coit és una de les pràctiques sexuals més freqüents entre aquelles persones grans que es mantenen sexualment actives i disposen d’una parella.

Per últim, mencionar que a la vellesa també es poden produir canvis positius en el terreny de la pràctica sexual. De fet, alguns dels canvis comentats en relació a la resposta sexual poden donar lloc a una activitat sexual més pausada i tranquil·la, i menys centrada en la penetració i la necessitat d’arribar ràpidament a l’orgasme. El fet que els fills ja no visquin a casa, la major disponibilitat de temps després de la jubilació, i la pèrdua de la por a tenir un embaràs no desitjat són factors que també poden ajudar en aquest sentit.

4. Si partim de la idea que part de la sexualitat està a la ment, hi ha diferències entre la manera d’expressar aquesta sexualitat i el desig sexual entre persones grans amb o sense deteriorament cognitiu?

Totalment. El fet de tenir un deteriorament cognitiu lleu, o un deteriorament cognitiu més significatiu com podria passar en el cas de les demències, pot generar canvis en la capacitat que la persona té de satisfer les pròpies necessitats sexuals, i en la manera de fer-ho. Hi ha estudis, per exemple, que suggereixen que la prevalença de disfunció erèctil podria ser més elevada entre homes grans amb demència que entre homes grans sense deteriorament cognitiu. Igualment, les persones amb demència també poden experimentar un desig sexual menor (fet que sovint passa desapercebut o es pot atribuir a l’envelliment en sí) i una major dificultat per recordar els gustos de la parella, o senzillament, la seqüència típica de l’acte sexual. D’altra banda, és freqüent que aquestes persones oblidin quan ha estat l’últim cop que han mantingut relacions sexuals amb la seva parella, donant lloc a peticions sexuals continuades i/o recriminacions.

Mantenint-nos en el cas de les persones amb demència, en alguns casos poden presentar comportaments sexualment inapropiats, és a dir, actes verbals o físics amb càrrega sexual que es produeixen en un entorn en el que resulten inacceptables. Podria ser el cas, per exemple, d’una persona que intentés tocar els pits a qui s’encarrega de dutxar-la, o mantenir relacions sexuals amb una altra persona que visqués en la mateixa residència i que tingués un deteriorament cognitiu greu. Això es podria deure, entre d’altres raons, a una major dificultat per inhibir el propi comportament, a una menor comprensió de la naturalesa d’una relació cuidador-persona cuidada, o al fet de confondre una altra persona amb la pròpia parella.

5. Suposem que, òbviament, el deteriorament físic també influencia en les relacions sexuals. Com assessores en aquest aspecte?

El deteriorament físic i les limitacions funcionals que les persones poden experimentar en diferents graus a mesura que envelleixen poden convertir-se en entrebancs addicionals per la pràctica sexual.

Si una persona gran demana orientació a un professional de la salut per buscar maneres per continuar sent sexualment activa tot i aquestes limitacions, la primera cosa a considerar és que segurament l’activitat sexual és rellevant en la seva vida, donat que hi ha una tendència entre la gent gran a evitar parlar de qüestions relacionades amb la seva sexualitat amb els professionals que s’encarreguen d’atendre-les. Ajudar-la a superar les dificultats que presenti perquè pugui gaudir de la pràctica sexual com ho feia abans, o de la manera més semblant possible a com ho feia abans, hauria de convertir-se en un objectiu més de l’atenció que aquesta persona rep.

En el cas de rebre una consulta d’aquest tipus, seria interessant que un o més professionals amb més coneixements que jo de la causa que origina la limitació (traumatòlegs, fisioterapeutes, etc.) analitzessin amb cura el cas i valoressin si és recomanable o no que la persona en qüestió es mantingui o no sexualment activa, quines conseqüències negatives podria tenir, i de quines maneres es podria minimitzar els riscs associats a la pràctica sexual. Aquesta valoració s’hauria de fer evitant caure en el paternalisme, i evitant que es veiés influenciada pels valors personals dels professionals en qüestió, i les conclusions s’haurien de transmetre a la persona interessada de forma comprensible per tal que aquesta, un cop informada, pogués prendre lliurement la decisió que més li convingués (que pot o no coincidir amb la recomanació dels professionals, o implicar o no un menor o major risc per la seva salut física).

6. Existeix una edat màxima per expressar la sexualitat? I les relacions sexuals?

No existeix ni una edat mínima ni una edat màxima. Podríem dir que la sexualitat és com l’energia: no es destrueix, només es transforma.

Els nens i les nenes poden posar en marxa conductes que denoten un interès cap a tot allò que té a veure amb la sexualitat, com masturbar-se, fer preguntes sobre com es fan els fills, o jugar a metges amb altres nens i nenes per, simplement, satisfer la seva curiositat i veure els cossos d’altres persones. En el pol oposat, a la vellesa, cal tenir en compte que les pràctiques sexuals no es redueixen al sexe amb penetració, ni han d’implicar sempre els genitals, sinó que hi ha moltes altres maneres d’experimentar plaer a través del cos, sigui o no amb la companyia d’una altra persona. Per a algunes persones, tombar-se al llit amb la seva parella, donar-se petons, i fer-se abraçades i carícies pot ser una important font d’excitació i plaer, i ajudar a satisfer necessitats afectives importants, com la de sentir-se estimat, encara que no s’acompanyi de penetració ni d’orgasme. Aquesta capacitat es manté durant tota la vida, una altra cosa és que hi pugui haver persones grans que, lliurement, decideixin renunciar-hi, cosa que és totalment lícita.

7. Quins són els motius habituals pels que les parelles deixen de tenir relacions sexuals? En quina edat succeeix això?

Els motius poden ser molt variats, i no tenen per què donar-se a una edat determinada, tot i que, dins la vellesa, a més edat, menys probabilitat de seguir sent sexualment actiu.

En alguns casos, es pot renunciar a la pràctica sexual per una disminució del desig sexual, molt sovint combinada amb la monotonia que es pot instal·lar en les relacions sexuals de les parelles de llarga duració (en aquest cas, probablement, de molt llarga duració). Al mateix temps, aquesta monotonia es pot veure agreujada per la manca de comunicació sobre la vida sexual entre ambdós membres de la parella,  o per la falta d’iniciativa a l’hora de buscar o introduir canvis, novetats, en les relacions sexuals.

En altres casos, alguns canvis en la resposta sexual dels que ja hem parlat (la disminució de la lubricació i dilatació vaginal o la pèrdua de vigorositat de les ereccions) poden generar malestar físic i/o psicològic durant la pràctica sexual. Això, sumat al desconeixement de l’existència de mecanismes per minimitzar l’impacte d’aquests canvis, o a la incomoditat que pot suposar buscar ajuda de professionals, també pot facilitar que algunes parelles renunciïn a la pràctica sexual. En aquesta línia, no ens podem oblidar tampoc de les disfuncions sexuals, que en alguns casos poden ser considerades, de manera errònia, una conseqüència inevitable i no tractable de l’envelliment.

I per pensar en algun altre motiu, podríem dir que una educació sexual deficitària podria haver facilitat que algunes persones grans considerin que la pràctica sexual únicament és lícita quan persegueix finalitats reproductives. Si es pensa d’aquesta manera, un cop arribada la menopausa seguir sent sexualment actiu pot deixar de tenir sentit.

8. Com a professionals, quins consells ens donaries per abordar i reaccionar davant d’aquesta demanda? Quines accions creus que serien més favorables? I quines contraproduents?

Primer de tot, cal desterrar la idea de que les persones grans, necessàriament, pel fet de ser grans, no tenen necessitats afectives i sexuals. Un cop tinguem clar que hi ha persones grans que volen continuar sent sexualment actives, cal que reconeguem el dret de totes les persones a construir una biografia sexual única i diferent a la dels demés. No podem imposar la nostra manera de pensar, els nostres valors, les nostres prioritats en relació a la sexualitat a altres persones, i ignorar sistemàticament el seu punt de vista i el seu sistema de metes. A no ser que es demostri el contrari, les persones grans tenen el mateix dret que qualsevol adult a prendre decisions lliurement sobre la seva vida sexual. En el cas que una persona gran busqui l’ajuda d’un professional, doncs, és important respectar els principis fonamentals de la bioètica, no només el d’autonomia, sinó també el de beneficència (intentar ajudar sempre que es pugui, per exemple, proporcionant informació de qualitat), el de no-maleficència (evitar accions que puguin ser perjudicials, per exemple, fent sentir malament a algú pel fet de voler continuar sexualment actiu tot i tenir una edat determinada), i el de justícia (tractant a tothom per igual independentment de factors com l’edat).

De fet, aquests, i altres consells, es poden trobar de manera desenvolupada en una guia que hem publicat recentment, titulada “Sexualidad en entornos residenciales de personas mayores. Guía de actuación para profesionales” *, i que es pot descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Pilares. Si bé aquesta guia està més aviat dirigida als professionals que treballen en centres residencials, moltes de les recomanacions poden ser d’utilitat per als que atenen a persones grans no institucionalitzades.

*http://www.fundacionpilares.org/publicaciones/fpilares-guias03-sexualidad.php (aquí l’enllaç per poder-la descarregar).

Moltíssimes gràcies Josep! Ha estat un plaer poder-te fer aquesta entrevista i aprendre tantes coses. Creiem que servirà per obrir els ulls a una realitat poc explorada i valorada i no per això, menys important. Et deixem les portes del blog obertes perquè hi tornis a col·laborar sempre que ho vulguis.

-Apapatxar-

Entrevista a Carles Salvadó

“Només quan nosaltres millorem, millora el món” – Soler i Conangla, 2011.

Aquesta setmana hem entrevistat en Carles Salvadó, un fisioterapeuta molt especial. Perquè el conegueu millor li vam demanar que ens fes un resum de la seva trajectòria formativa i professional que compartim amb vosaltres. I després us deixem amb l’entrevista. Llegiu-la amb atenció perquè val la pena. Que ho disfruteu!

La meva carrera professional va iniciar-se ja fa quasi, uns 25 anys, quan després d’acabar la diplomatura en fisioteràpia vaig començar a treballar en una empresa en el servei de rehabilitació domiciliària. Paral·lelament compaginava aquesta activitat amb la rehabilitació ambulatòria en un centre de Badalona. Aquestes dues activitats em van permetre adonar-me’n que si volia aportar els meus coneixements i el meu saber fer i estar calia disposar del temps necessari per fer-ho, i vaig decidir, després de treballar en altres centre ambulatoris, dedicar-me exclusivament al servei de rehabilitació domiciliària. Posteriorment, a la mateixa empresa, se’m va donar l’oportunitat de formar-me a França i Espanya, i també coordinar i formar altres professionals, adquirint gran experiència docent. Arrel d’aquesta experiència, se’m presentar l’oportunitat de passar a formar part del professorat col·laborador de les Escoles Gimbernat, ja fa uns 15 anys. La meva trajectòria professional ha estat sempre lligada a l’àmbit de la geriatria i la dependència i he crescut i evolucionat sempre dins d’aquest camp, fins a dia d’avui, en el que col·laboro també amb la Uvic, la Universitat de Manresa, Fisiofocus i sóc assessor/consultor d’una empresa de fabricació d’equipament mèdic (Hill-Rom Iberia). A nivell acadèmic vaig cursar un Màster en Prevenció de Riscos de la Comunitat i actualment, he demanat una excedència de dos anys en els meus estudis de Doctorat en Psicologia. Progressivament, la meva dedicació a l’atenció directa ha disminuït com a conseqüència d’aquesta evolució professional i, a dia d’avui, conservo algun pacient d’edat avançada, al qual tracto en règim particular. Així mateix, actualment estic fent la difusió i formació arreu d’Espanya, del Model de Mobilització i Desplaçament Segur de persones (vídeo), que em permet tenir contacte amb àmbits no només geriàtrics, sinó també de de les persones amb pluridiscapacitat, serveis de cures intensives, medicina interna, etc…

1. Dins del blog tractem tot tipus de temes, especialment de l’àmbit del sól pelvià i la neurologia. Tu has desenvolupat gran part de la carrera professional dins els camps de la geriatria i l’atenció domiciliària (a banda de la docència universitària), però creiem que ens pots donar un punt de vista interessant, encara que aparentment siguin àmbits una mica diferents. Explica’ns: en què consisteix exactament la teva feina actual dins i fora del món de les residències i què la fa diferent?

La meva activitat relacionada amb les residències de llarga estada està relacionada d’una banda a formar els professionals de la fisioteràpia i la teràpia ocupacional en tècniques i metodologies actualitzades que poden ajudar als professionals a implementar programes d’atenció personalitzada i en grup, quan sigui necessari, adaptats a les necessitats reals de la persona. Des de l’assessorament sobre les necessitats de mobilització i desplaçament; passant per les mesures de lliure restricció física i farmacològica, la prevenció de caigudes i fins a les necessitats de comprensió dels símptomes psicològics i conductuals de les persones amb demència. A banda dels professionals dits tècnics a les residències, formo els professionals d’atenció directa, cuidadors/res gerontològics, els quals representen un paper molt important en els programes d’atenció i cura de les persones grans. La seva proximitat diària tant física com emocional, els dota de ser considerats peça clau dels sistemes assistencials en els centres.

El que fa diferent la meva feina, i més que diferent, jo diria personalitzada és la visió de la persona gran, en tota la seva dimensió, com es sol dir, holística, global, sobretot des de les vessants emocionals, socials i de relació amb el seu entorn. Jo sempre dic que el que fa rica la meva perspectiva és la coherència entre el que sé, el que no ser i el que la persona necessita, transmès verbalment o identificat empàticament.

2. Per què és tant important la fisioteràpia dins l’àmbit de la geriatria? I per què l’apliquem, a vegades, amb tanta deixadesa?

La fisioteràpia és important en qualsevol dels seus àmbits d’actuació. Concretament en geriatria és necessària considerar que cada cop són més les persones d’edat avançada que es poden beneficiar de programes preventius i interventius, per exemple d’activitat física, de prevenció de caigudes o de activitats cognitives i que paral·lelament un gran percentatge dels fisioterapeutes desenvolupen la seva activitat, o part d’ella, en els àmbits geriàtrics.

El motiu o motius pels quals la fisioteràpia, a vegades, s’aplica, amb una motivació diferent a la d’altres àmbits, poden estar relacionats amb moltes variables, però jo vull pensar, finalment, que tot depèn de la motivació i implicació del propi professional. Més enllà de motivacions econòmiques, de condicions laborals, resultats a llarg termini, etc… , el compromís propi de cadascun de nosaltres, és el que ens ha de dur a realitzar la nostra professió de forma que donem el millor de nosaltres, pels altres.

3. Per què creus que a Espanya ens és tant difícil trencar la rutina de funcionament dins d’una institució geriàtrica (mobilització dels usuaris, ús de subjeccions, etc.)? És per falta de motivació dels professionals? Dificultats econòmiques? Barreres arquitectòniques? Alguna raó més que se t’acudeixi?

Una de les dificultats més importants i que he pogut observar, és la resistència al canvi. Ja sé que se’n parla molt, però sortir de la norma, del “sempre s’ha fet així”, comporta un esforç tant individual com col·lectiu. No obstant, he pogut ser testimoni que cada cop som més professionals que ens hem afegit a l’aventura de l’evolució i ben aviat, hi haurà moltes persones i institucions que se’n beneficiaran.

4. I a nivell domiciliari? Creus que qualsevol persona amb dependència hauria de disposar d’algun dispositiu per ajudar a fer les transferències (tipus grua, per exemple) o apostes per l’ús de materials més senzills (llençols lliscants, taules de transferència, etc.)? És una opció assequible?

I, ja que hi som, saps d’algun recurs perquè qualsevol es pugui informar sobre aquest tipus d’ajudes, sigui un professional o un particular?

A nivell domiciliari, és cert que hi ha una manca de productes de suport, sovint per manca d’informació, tot i que hi ha professionals que fan cada cop més difusió d’aquests productes. Un dels productes que jo crec s’hauria de considerar com imprescindible a partir de certs moments vitals, és disposar d’un llit clínic, autovariable en alçada i articulat, que permeti no només a la persona moure’s amb més autonomia sinó també al cuidador sigui familiar o professional, ajudar durant les AVD i les necessitats de mobilització. Actualment existeixen cada cop més productes de suport que es podrien utilitzar a nivell domiciliari, però la clau sempre està en l’avaluació de les necessitats reals de la persona i del seu entorn.

Pel que fa a la qüestió mare dels productes de suport, el preu, existeixen bancs d’ajudes tècniques (BAT)*, sovint vinculats a alguns ajuntaments i que són serveis que engloben l’assessorament tècnic gratuït en adaptacions domiciliàries i accessibilitat, personalitzat i a més, ofereixen, en condicions de lloguer assequible, ajudes tècniques domiciliàries, que no estan subvencionades ni pel departament de Salut ni pel de Benestar Social i Família de la Generalitat, i que són difícils d’assumir per la majoria d’usuaris i de les seves famílies. Aquesta fórmula a França, per exemple, és una realitat en tots els departaments. En aquest sentit jo voldria destacar el paper de tots els Sirius** que hi ha a Catalunya, Barcelona, Vic, Igualada, etc… i que disposen de productes de suport per provar, servei d’assessorament dirigit per professionals de la teràpia ocupacional molt qualificats i de forma gratuïta.

*BAT: Per conèixer els BAT que teniu a la vostra disposició cal que us poseu en contacte amb la vostra treballadora social o amb el vostre ajuntament i ells us n’informaran. Algunes seus de La Creu Roja també en disposen.

**Sirius: Són centres per l’Autonomia Personal dels que disposa la Generalitat en diversos punts del territori català. Ofereixen informació i orientació sobre solucions personalitzades, productes de suport i recursos disponibles amb l’objectiu d’impulsar i millorar l’autonomia personal i l’accessibilitat a l’entorn, així com afavorir la integració social de les persones amb discapacitat i de la gent gran. Per més informació dirigiu-vos al següent enllaç.

5. Sempre t’hem sentit defensar que, tot i les dificultats econòmiques o l’esforç que pugui suposar l’anar contracorrent en l’ús de dispositius d’ajuda i en el tracte amb el pacient, tots aquests canvis comporten grans i evidents beneficis, tant pel professional com per l’usuari. Com convenceries algú perquè canviés la seva manera de fer?

Citaré tres arguments que no volen convèncer a ningú; cadascú es lliure de fer allò que consideri millor, però si espero com a mínim serveixin per plantejar-se si decidim evolucionar i oferir solucions adaptades o continuem formant part del que sempre hem fet.

• Moure i/o desplaçar manualment, ni que sigui, un segment corporal d’una persona que no pot participar en el seu desplaçament, està per sobre dels límits de la tolerància del sistema músculo-esquelètic del professional, tant si està entrenat com si no, i per tant comporta un risc per la seva salut.
• Aquest risc no és aïllat, sinó que s’acompanya del risc al que exposem a la persona, que no pot participar en el seu desplaçament, durant les transferències amb tècniques manuals, sub-optimals, com són caigudes, lesions de la pell i pèrdua d’autonomia.
• Els productes de suport, per definició, són instruments de promoció de l’autonomia i, a més, ofereixen la seguretat adaptada i necessària a la persona que els utilitza, i redueixen la càrrega física derivada de les activitats de mobilització.

6. Canviem de tema. Un altre tret que et caracteritza és l’èmfasi que fas en què qualsevol procés de rehabilitació ha de ser un exercici d’empatia amb el pacient, humanitzant al màxim la nostra actuació i fent, de la seva història de vida, l’eix central del tractament. Creus que als professionals de la salut ens falta formació en l’àmbit de la comunicació i la psicologia per poder-ho dur a terme?

En aquest aspecte, estem incidint molts professionals no només de fisioteràpia, sinó també d’altres àmbits sanitaris, sociosanitaris i de l’educació. El fet de considerar la persona, per exemple, sota el decàleg de l’Atenció Integral Centrada en la Persona (AICP)*, fa que la seva voluntat, la seva opinió, la seva implicació en el procés de rehabilitació sigui l’eix de la nostra actuació. Més enllà dels nostres objectius hem de considerar els propis de la persona, com a èsser únic i irrepetible, amb les seves vivències i les seves càrregues emocionals.

Actualment estic insistint molt amb els alumnes de tercer curs de grau de fisioteràpia en la importància del reconeixement de les emocions i l’autogestió pròpia per tal de poder reconèixer i gestionar les de la persona.

*AICP: model basat en la qualitat, on la importància del servei radica en la centralitat de la persona. És en definitiva, un canvi en perspectiva de l’atenció, tenint en compte el benestar de les persones i, sobretot, les seves decisions i preferències. Per més informació, consulteu el següent document.

7.Ens pots explicar algun cas d’alguna persona amb deteriorament cognitiu amb qui connectessis d’una manera especial, o que t’impactés especialment el resultat de la teva actuació?”

Fa uns 10 anys i fins en fa 5, vaig tenir l’oportunitat i la gran sort de conèixer i compartir experiències amb l’Alícia, a casa seva. Vaig seguir, juntament amb la seva cuidadora i la seva família, l’evolució de la malaltia d’Alzheimer i vam connectar d’una forma molt especial.

Després d’una període de dificultats per trobar vies de comunicació, vaig demanar informació a la cuidadora i a la família i vaig aconseguir poder indagar sobre les seves vivències. On va néixer, on va créixer, amb qui es va casar, quina era la seva família, en quina llengua/llengües s’expressava, quina música li agradava, etc… Informació que em va permetre accedir al seu moment vital i a la seva realitat i que va ser l’inici del seu despertar i si més no, del retard de la seva introspecció que inevitablement tard o dora arribaria.

8.Ja per acabar: part de la teva formació l’has feta a l’estranger. Creus que hi ha molta diferència en la manera de fer de la fisioteràpia? Recomanaries aquesta experiència?

Sempre recomanaria formar-se, aquí o fora. Sigui com sigui, cada persona té la seva experiència i ens pot aportar molt de la mateixa. De fet, si tots compartíssim la nostra experiència i les nostres inquietuds, segurament podríem millorar l’idea de l’inici de què sovint practiquem la fisioteràpia geriàtrica de forma poc motivadora.

Moltíssimes gràcies per dedicar-nos el teu temps. Ho valorem moltíssim.

Gràcies a vosaltres. Necessitem més persones com vosaltres.

Entrevista a Francesc Granja

“…si prenem  consciència de qui som, què ens agrada i com (i amb qui) volem viure la nostra vida; tot serà una mica més fàcil i més lleuger. Prendre consciència, per mi, es escollir allò que volem per nosaltres de manera sentida (i no tant raonada).”

A partir d’una entrevista que es va fer per a la revista del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, vam conèixer Tandem Team (TT). Ens va semblar que donar a conèixer la seva tasca seria un bon complement al post que la Marta va fer sobre la sexualitat i alteracions neurològiques. Avui tenim l’honor de presentar-vos-en el seu president, Francesc Granja, que ens ha permès fer-li algunes preguntes. Li hem volgut demanar en què consisteix el seu projecte, la seva opinió en respecte a la concepció de la sexualitat en general i, en especial, entre les persones amb diversitat funcional (DF), i el paper que juguem els professionals de la salut, en concret els fisioterapeutes, en aquest camp. Esperem que disfruteu de les seves paraules tant com nosaltres!

1-Abans de res ens agradaria que ens expliquessis una mica la teva història i els aprenentatges que n’has extret.
Em dic Francesc Granja, tinc 54 anys i sóc llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE. Durant diversos anys vaig treballar com a executiu a Kellogg’s.
Una tarda de maig de 1994, mentre desenvolupava la meva tasca a Portugal com a Cap de Màrqueting i Vendes, vaig tenir un gravíssim accident de cotxe que em va causar una tetraplegia. Després d’una prolongada etapa en què em vaig veure obligat a assimilar la meva nova condició física i a afrontar desenes de dols emocionals (entre els quals hi havia un divorci), vaig reprendre la meva carrera professional com a consultor freelance de màrqueting per a petites empreses. Vaig estar diversos anys aportant la meva experiència i els meus coneixements sobre gestió, fins que un dia em vaig adonar que la meva veritable passió no estava en els negocis sinó en les persones. En aquest moment vaig prendre la decisió de ser coach i em vaig formar en reconegudes escoles nacionals i internacionals.
Des de que em vaig acreditar com a coach, m’he dedicat a acompanyar a tots aquells directius d’empresa i alumnes del programa LEAD d’ESADE que volen desenvolupar les seves habilitats de lideratge emocional. En els últims anys, també he descobert la meva faceta creativa com a escriptor i he publicat un llibre (“Vivir el sexo, El hombre que aprendió a vibrar”, Ed. Luciérnaga) on narro una sèrie d’experiències en l’àmbit de la sexualitat que, malgrat la meva condició, o potser gràcies a ella, han tingut un impacte transcendental en el meu ésser i en el meu estar.
Actualment, a més de la meva activitat com a coach i com a col·laborador acadèmic a ESADE en els programes LEAD (lideratge) i EMPENTA (emprenedoria), sóc president d’una associació sense ànim de lucre (Tandem Team) que promou l’autonomia i el benestar de les persones amb DF des de tres àmbits ben diferenciats: la sexualitat, l’auto imatge i el viatge. També em dedico a fer divulgació motivacional en empreses sobre els aprenentatges que he acumulat al llarg de la meva vida.
El primer aprenentatge (perdoneu per ser una mica obvi i, fins i tot, agosarat) és que no podem anar a 180km/h per una autopista quan cau una pluja torrencial. Les accions arriscades poden tenir conseqüències irreversibles. Per tant, si no som conscients del que fem, és probable que la nostra vida vagi per camins plens de dificultats i patiments. Aquí teniu el meu primer aprenentage: si prenem consciència de qui som, de què ens agrada i de com (i amb qui) volem viure la nostra vida, tot serà una mica més fàcil i més lleuger. Prendre consciència, per mi, es escollir allò que volem per nosaltres de manera sentida (i no tant raonada). Per exemple, estudiem això perquè ens agrada o perquè ens han dit que ens agrada? Ens casem perquè volem fer feliços a la nostra família o perquè volem fer-nos feliços a nosaltres mateixos? De vegades, i aquest era el meu cas fins el dia de l’accident, fem les coses per inèrcia, o per agradar als que ens estimen, o perquè, senzillament, mai ens hem parat a pensar si volíem o podíem fer les coses de manera diferent; tot i que, potser, aquestes ‘maneres de fer’ ens duen a llocs o a persones que ens generen inquietud, por o patiment.
Altres aprenentatges que m’emporto del meu procés vital són l’acceptació (que no vol dir resignació), la necessitat de demanar ajuda i la comprensió de la diversitat, la singularitat i la diferència com a pilars fonamentals de la construcció social. En aquest sentit, tant la meva professió de coach com l’activitat que desenvolupem a Tandem Team, em permeten accedir a dos realitats, aparentment diferents, però que tenen molts punts en comú: tots som diversos, tots tenim una biografia que ens identifica i tots passem per un procés de presa de consciència, més o menys ordenat, que alimenta les decisisons i les eleccions que fem.
A nivell d’empresa, la meva experiència m’han portat a concloure que la major part dels conflictes en les organitzacions neixen en la dificultat que tenim els éssers humans per relacionar-nos des de la nostra autenticitat, és a dir, des del nostre vessant més emocional. El feedback positiu, la confiança en els equips i la capacitat de del·legar tasques de manera engrescadora estan lligats a aquesta capacitat de connectar amb les emocions. El contacte amb el nostre costat més genuí només porta beneficis a la vida de les persones i les organitzacions.

2-Què és Tandem Team? D’on sorgeix la idea?

Tandem Team és una associació sense ànim de lucre que impulsa, col·labora i promou projectes en pro de la defensa de la diferència i la diversitat en qualsevol dels dominis d’expressió humana (social, cultural, sexual, laboral o econòmica) per tal de millorar la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional. TT és una plataforma que pretén generar impacte i influència a través d’una extensa oferta de projectes estructurals i tallers puntuals. La nostra missió és acompanyar a la persona (i / o a les persones del seu entorn) que ho sol·liciti, en el seu procés únic, individual i irrepetible d’adaptació i normalització de la seva nova situació de DF. Promovem un servei d’acompanyament ad hoc per compartir experiències i aprendre mútuament. Creiem en l’experiència com a via per canviar conductes, hàbits i actituds.

Som conscients de l’impacte que té la disminució d’autonomia en el dia a dia i, precisament, focalitzem les nostres accions en mostrar als nostres usuaris que quan canvien les regles del joc cal transitar per un camí d’acceptació, adaptació i normalització.

3-Pel que hem vist, teniu diversos projectes en marxa. Si ens centrem en Tandem Intimity, que busca que les persones amb diversitat funcional puguin trobar amb qui compartir la seva esfera més íntima, quina creus que és la tasca més important que s’ha de fer per canviar la visió que en té la societat de la sexualitat, en general?
Hi ha una doble tasca fonamental. La primera és més genérica i està relacionada en la comprensió del fet sexual humà. El que diu aquest teoria és que els éssers humans no fem sexe, sinó que som sexe. El fet de ser sexuats, de ser home o dona, és un fet que té una enorme quantitat de conseqüències i implicacions en la vida d’una persona. És un fet consubstancial a l’ésser que es pot reconèixer o negar, però que no per això existeix o deixa d’existir. És inherent a la potencialitat humana de ser home o dona i, per tant, va vinculat a la pròpia existència, no a les capacitats i aptituds d’una persona.
El sexòleg E. Amezúa diu que “la sexualitat humana és una dimensió fonamental de la personalitat de l’ésser humà i integra elements psicològics (emocionals), físics (biològics) i socials (històric- culturals) que la configuren com identificadora de les diverses biografies de les persones, individus únics i irrepetibles amb diferències, dificultats i particularitats. La sexualitat és, per tant, cultivable i el seu desenvolupament és fonamental pel desenvolupament integral d’una persona.”
Segons aquest model de sexualitat sustantiva, la sexualitat explica processos fonamentals pel creixement i la maduració d’una persona i és essencial per:

• Desenvolupar l’autoconeixement (la identitat de gènere, l’autoestima, l’afectivitat, el coneixement corporal, etc).
• Coneixement social (coneixement de les altres persones, de les característiques principals del sexe aliè i del propi, de les orientacions sexuals, de mètodes anticonceptius, etc).
• Relacions interpersonals (els vincles amb altres persones, la família, l’amistat, l’amor, els afectes, les relacions sexuals, d’influència, de poder, etc).
• Coneixement del marc social establert (normes i valors socials i culturals en relació als diversos moments històrics).

La sexualitat és, sens dubte, una de les dimensions més completes i complexes del desenvolupament de la persona i contempla com a funcions clau al llarg de tot el procés maduratiu la comunicació, l’afectivitat i el plaer. Aquestes funcions òbviament inclouen el coit, la genitalitat i l’orgasme però no es queden només aquí i contemplen, de la mateixa manera, l’expressió verbal i no verbal dels desitjos, el contacte corporal, l’excitació sexual, el plaer, etc. És a dir, la sexualitat és diversa en si mateixa i, com a tal, presenta nombroses possibilitats d’existència dels subjectes sexuats els quals, en lloc de ser cultivats en la matèria sexual amb les seves peculiaritats, matisos i circumstàncies personals, tendeixen a la uniformitat i a la problematització (disfuncions, trastorns …) de la diferència.

4-I si ens centrem en les persones amb diversitat funcional, quina és la gran incògnita que els rodeja? Quins són els dubtes més freqüents per a què se us adrecen?
Si el model predominant és el genital-instintiu i les persones amb DF no tenen activa la funcionalitat genital, la societat acaba per anular aquesta sexualitat. Són cossos no normatius que no encaixen en l’estàndard de bellesa. A nivell col·lectiu no s’accepten els cossos amb les seves peculiaritats. En l’àmbit personal la persona se situa en una posició d’opressió que ella mateixa s’autoimposa perquè no accepta el seu cos tal com és, el mateix subjecte interioritza les formes repressives de poder.
La societat és un element que “discapacita”, en negar la possibilitat de viure i de gaudir d’una relació sexual a causa dels estigmes i els prejudicis. I aquí si que hi ha molta feina de sensibilització per fer.
El desenvolupament de la sexualitat forma part de les necessitats humanes, de manera que hem de reflexionar de quina manera atendre, educar i prestar suports a les persones amb DF i les seves famílies perquè puguin viure la seva sexualitat de forma plena.
Mentre que els models d’atenció i el reconeixement dels drets de les persones amb DF han avançat de manera important, l’àmbit de la sexualitat segueix sotmés a prejudicis, mites i tabús, que en molts casos han suposat la negació de l’existència de la seva sexualitat i la repressió sistemàtica de les seves manifestacions. En la mesura que aquestes persones aconsegueixin desenvolupar competències per a l’autodeterminació, estaran en millors condicions d’optar a la vivència d’una sexualitat plena, satisfactòria i segura. Si l’entorn no facilita recursos per aproximar-se d’una manera satisfactòria a la sexualitat, s’està descuidant una àrea important del desenvolupament vital d’aquestes persones, generant-se l’efecte contrari al desitjat, ja que augmenten els factors de risc.
Cal convèncer a la societat i a les pròpies persones amb DF que pel fet de tenir una determinada condició no els encaixa en una particularitat eròtica, més enllà de la diversitat eròtica humana. Cal fer visible la idea de què el que es presenten són particularitats que depenen del tipus de discapacitat i que afecten al coneixement, vivència i expressió del fet sexual i altres aspectes relacionats amb l’entorn que impacten de forma important en la seva sexualitat. Com, per exemple:
– Poc coneixement de la sexualitat.
– Sobreprotecció.
– Absència d’entorns normalitzats.
– Dèficit d’habilitats socials.
– Socialització asexuada.
– Absència d’intimitat.
– Desconsideració cap la seva nuesa i el seu pudor.
– Menor grau d’autonomia

5-Explica’ns una mica l’acompanyament/protocol que seguiu en relació a la sexualitat. Quins serveis oferiu?
Nosaltres escoltem les demandes dels usuaris i intentem acompanyar-los en allò que busquen, sigui una formació o sigui una trobada íntima. En el cas de Tandem Intimity, el nostre protocol pretén buscar una persona que vulgui compartir la seva intimitat amb una persona amb DF. Aquesta figura l’anomenem Acompanyament Íntim i Eròtic (AIE) i proposem que es plantegi com un recurs més, no com una solució definitiva. La seva importància deriva del fet que permet l’accés a la intimitat i / o al plaer de les persones amb DF que per la seva biografia (familiar, institucional) o per la seva condició (física, emocional o intel·lectual) no poden expressar-se sexualment.
El protocol que seguim és el següent:

• Pas 1: Entrevista en profunditat a usuaris i AIE per determinar habilitats,
  motivacions, necessitats, límits i experiència.
• Pas 2: Reunió privada entre usuari i AIE per ajustar expectatives i arribar a
  pactes: ¿m’agrada aquesta persona ?, lloc, durada de la sessió, què
  esperem de la sessió ?, hi haurà intercanvi econòmic ?, estic d’acord amb
  els límits?
• Pas 3: Sessió pròpiament dita.
• Pas 4: Feedback

Tandem Team (TT) només participa en els passos 1 i 4 del procés. No podem (ni volem) intervenir ni en la reunió d’expectatives (pas 2) ni en la sessió d’AIE (pas 3).
En el pas 2 està la clau de tot el nostre model. Aquí, usuari i AIE arriben als pactes que desitgin de manera privada i decideixen, entre moltes altres coses, si hi haurà intercanvi econòmic o no i, en cas afirmatiu, amb quina quantitat. Aquest pas ens permet legalitzar tot el projecte perquè és aquí on es tracta el tema més controvertit dels diners que, cas de dependre de TTB, ens posaria en una situació d’il·legalitat.

6-En quins aspectes més ajudeu? Hem vist que hi ha el Tandem Travel, Tandem Style…
Sí, tot el que fem està orientat a generar autonomia i autoconfiança a la persona amb DF. El projecte Tandem Travel pretén que una persona amb DF pugui participar en un viatge on es prioritzarà l’aventura, la improvisació i el repte per sobre del confort i la planificació. El viatge es planteja com a metàfora per enfrontar-se als propis murs i dificultats de la vida. Sortir a l’exterior per trencar barreres interiors. Passar del “No puc” al “Per què no?”. El viatge com a conversa i com a autodescobriment.
El projecte Tandem Style intenta desenvolupar l’autoestima a través d’una acceptació i millora de la imatge que té de si mateix/a la persona amb DF. La manera en què una persona amb DF es vesteix, s’interrelaciona amb les seves ajudes tècniques (cadira de rodes, crosses, pròtesis) o cuida la seva imatge exterior reflecteix, generalment, el nivell d’acceptació de la seva condició o, pitjor, el desinterés que mostren alguns professionals socio-sanitaris en la cura d’aquest aspecte tant fonamental per l’acceptació social. La nostra proposta és ajudar a aquestes persones a presentar-se al món des de la seva nova condició. I ho fem, no des de la formació, sinó des de la transformació, des de l’acompanyament ad hoc a les botigues, perruqueries, etc. L’objectiu és millorar l’autoestima ajudant a la persona a trobar el seu propi estil en el vestir, en la cura personal i en la de les seves ajudes tècniques.

7-Un altre dels eixos principals del vostre projecte és poder donar suport a professionals de la salut a qui se’ls adreci una persona amb diversitat funcional per poder resoldre els seus dubtes, sobretot pel que fa a la seva sexualitat. Com gestioneu aquestes consultes? Quin paper podem jugar els fisioterapeutes en això?
Tenim dues línies de treball. Per una banda hi ha la formació online, on intentem donar suport puntual a dubtes que li sorgeixen al professional en el seu dia a dia. Per altra, fem cursos més llargs i més personalitzats per tal que la institució que acull a les persones amb DF desenvolupi un protocol integrat d’abordatge de la sexualitat i l’educació sexual.
En relació a les persones amb DF, molta gent equipara l’educació sexual amb activitat sexual promíscua. Quin error! L’educació sexual és una oportunitat per aprendre, comprendre i practicar el que significa ser un home o una dona en la cultura i el temps en què estem vivint. I és una oportunitat per rebre idees sobre com viure feliç, segura i responsable en l’edat adulta. Per això, creiem que tots els professionals llur treball sigui el d’acompanyar o atendre a l’altre —amb i sense DF— (fisioterapeutes, metges, sanitaris, educadors socials, psicòlegs) tinguin uns coneixements bàsics sobre sexualitat que, quan sorgeixin les preguntes dels seus usuaris o pacients, sàpiguen orientar-los de la manera menys invasiva i més empoderadora possible. El fisioterapeuta pot ser una peça fonamental en el desenvolupament de la sexualitat de les persones amb DF. Des del respecte a les normes de la institució per la qual treballa, des del compliment dels desitjos
explícits i creences de la família, des de, per descomptat, l’ètica professional; però també des del reconeixement dels drets sexuals de la persona amb DF, el/la fisioterapeuta pot fer ús de la confiança dipositada en ell/a per intervenir (informació, cursos, lectures, converses) i facilitar l’accés a la sexualitat dels usuaris.

8-Un missatge principal que vulguis transmetre, a les persones amb diversitat funcional i als professionals que puguin haver de resoldre’n els dubtes.
Em remeto als dos valors que parlava abans i que hem incorporat a Tandem Team: diversitat i consciència. Entenem que les persones són singulars, irrepetibles i diverses, sigui quina sigui la seva condició física o emocional. Com diu H. Maturana, “Acceptem l’altre com un legítim altre”. Així mateix, defensem que la millor manera per exercir aquesta singularitat i fer-ho amb harmonia i serenitat és la presa de consciència. És a dir, proposem que la persona es respongui a la pregunta “Qui sóc?” o “Què m’apassiona”? o “Quin és el meu propòsit vital?” i que des d’aquí sigui capaç de crear les condicions per viure en l’aquí i l’ara i en coherència amb el seu ésser més genuí.

Moltíssimes gràcies Francesc! Ha estat un plaer poder entrevistar-te i conèixer, de primera mà, Tandem Team i el seus objectius.

I per a tots els qui ens llegiu, esperem que us hagi agradat. Per si teniu més curiositat sobre en Francesc Granja podeu veure l’entrevista que li va fer Albert Om al programa “El convidat”. Aquí us deixem l’enllaç.