El contacte matern i el circuit de la recompensa

“Los lujos de ayer se convertiran en las necesidades de hoy”

Homo Deus (Yuval Noah Harari)

INTRODUCCIÓ

La situació de la Covid-19 ens ha obligat a canviar una de les coses que teníem més integrades: el contacte. Ara que ja tornem a una certa “normalitat” m’adono que això ens costa molt. No podem negar que som éssers socials i de contacte. El fet de veure un amic i no poder-lo abraçar, besar o apropar-t’hi en una conversa, és lluitar contra l’instint.

He parlat ja varies vegades del contacte matern, però aquesta vegada us vull presentar l’evidència científica que dóna valor a la necessitat del contacte físic del recent nascut i l’impacte que té en el circuit de la recompensa.

CONTACTE FÍSIC

El neurocientífic perinatal Nils Bergman va demostrar, en un estudi del 2004, que el contacte pell en pell entre la mare i el recent nascut era molt important. En aquell estudi comparava la rapidesa en la recuperació de les alteracions cardíaques i respiratòries en nadons prematurs que estaven pell en pell o en una incubadora. A la conclusió, va expressar que la necessitat de cridar al metge es veia disminuïda si els bebès estaven pell en pell.

Si cerquem una informació més recent, trobem una revisió del 2019. En aquesta, es reafirma que la pell en pell té beneficis tan per la mare com pel nadó. En el cas del bebè, hi havia una disminució de les conseqüències negatives de “l’estrès de néixer”, una regulació de la temperatura més òptima, menys plor i millores en la lactància materna.

CIRCUIT DE LA RECOMPENSA

El contacte físic és la primera gran recompensa que rebem com a recent nascuts i ens aporta una dosi molt alta de dopamina. La dopamina és una hormona que s’allibera a nivell cerebral. Ens ajuda a la recerca del plaer, però també participa en la recompensa juntament amb les endorfines, fent que repetim comportaments que ens aportin plaer.

El tacte i l’olor de la mama aniran estructurant el circuit de recompensa del nouvingut. Aquest circuit de recompensa també s’activa a través de l’alimentació, de la hidratació i del moviment. Aquests 4 pilars (contacte, alimentació, hidratació i moviment) són els que formen el circuit de recompensa, però tots ells són fàcilment alterables.

Relacionat amb el circuit de recompensa, he de parlar de la leptina. La leptina és una hormona anorexigènica, és a dir, provoca que el cos comenci a consumir greix. L’alliberament de la leptina es produeix quan les reserves energètiques estan plenes, provocant la sensació de sacietat. Per esgotament dels transportadors, afectació dels segons missatgers o per atròfia dels circuits pot aparèixer la resistència a la leptina. Aquesta produeix que el cervell interpreti que estem sense reserves, és a dir, que és necessari aconseguir aliment aviat i intentar gastar el mínim. El cos tradueix aquesta senyal en immobilitat, infertilitat, mala regulació tèrmica, aïllament social, dolor, cansament, problemes d’atenció… I, a més a més, hi ha una incapacitat per generar canvis.

I quina relació hi ha entre la leptina i el circuit de la recompensa?

La leptina juga un paper important en el circuit de la recompensa a través de la segregació de dopamina alterant el comportament alimentari i l’equilibri energètic. Però, a més a més, en una revisió del 2014 es concloïa dient que la leptina, juntament amb la insulina, també tenien projeccions neuronals a altres regions del cervell que són importants en la regulació de l’estat d’ànim.

thirdcoasttribe

CONCLUSIÓ

A llarg termini, aquells nadons que no han tingut el contacte físic i l’amor dels pares es tornen adults que estan buscant recompenses fàcils i a grans dosis. Ens tornem addictes a la pujada de dopamina que aporta, per exemple, el sucre, la cafeïna, les drogues o el reconeixement social.

Llavors, hem de tenir clar que la separació després del part i durant el primer període de temps crea un estrès en el bebè que provoca canvis hormonals, metabòlics i cognitius que l’afectaran durant tota la vida.

BIBLIOGRAFIA

  • Bergman N. Linley LL. i Fawcus SR. (2004). Randomized controlled trial of skin-to-skin contact from birth versus conventional incubador for physiological stabilization in 120-to-2199 grams newborns. Acta Pædiatrica; 93, 779-785.
  • Widstöm, AM., Brimdyr, K., Svensson, K., Cadvell, K. i Nissen E. (2019). Skin-to-skin contact the first hour after birth, underlying implications andclinical practice. Acta Pædiatrica; 108, 1192–1204
  • Bystrova K, Widström AM, Matthiesen AS, Ransjö-Arvidson AB, Welles-Nyström B, Wassberg C, Vorontsov I, Uvnäs-Moberg K. (2003). Skin-to-skin contact may reduce negative consequences of “the stress of being born”: a study on temperature in newborn infants, subjected to different ward routines in St. Petersburg. Acta Pædiatrica; 92(3), 320-326.
  • Hu H. (2016). Reward and Aversion. The Annual Review of Neuroscience; 8(39), 297-324.
  • Esch, T. I Stefano, G.B. (2011). The neurobiological link between compassion and Love. Medical Science Monitor; 17(3), RA65-75
  • Doan V. Khanh, Yun-Hee Choi, Sang Hyun Moh, Ann W. Kinyua, Ki Woo Kim. (2014). Leptin and insulin signaling in dopaminergic neurons:relationship between energy balance and reward System. Frontiers in psychology; 5(846).

Marta S.

Humanització del part

“Todo rasgo humano actual deriva de unos ancestros que consiguieron perpetuar sus genes.”

El mono que llevamos dentro (Frans De Waal)

Seguint amb el tema que va obrir n’Anna fa dues setmanes, avui em toca parlar sobre la humanització del part. Amb aquest tema entre mans, sé que em podria deixar endur per l’emoció que em desperta quan recordo Guinea, en el que he llegit i en com penso que hauria de ser; però intentaré no fer-ho i parlar-vos des de l’evidència i l’evolució.

Llavors, el primer que he fet és recopilar tots els llibres que tenc a la meva prestatgeria sobre això i recercar articles que en algun moment van arribar a les meves mans. Aquesta ha de ser la base de tot!


Per començar a escriure aquesta entrada la primera pregunta que em va sorgir a la ment és: per què necessitem parlar d’humanització del part? A llarg de la nostra història com a homo sàpiens sàpiens hem hagut de necessitar ajuda per realitzar aquest fet tan natural. Això ha fet que actualment els parts estiguin molt medicalitzats i algunes futures mares tenen por de si ho sabran fer. Però el que tenc molt clar és que sí que en sabem, n’hem de saber perquè hem arribat fins aquí que ja és molt!

animals-1097143_960_720

La següent pregunta que se’m va presentar davant va ser: per què necessitem ajuda? La resposta d’això és pura anatomia evolucionista:

  1. Nadons molt immadurs: el gran creixement cerebral que vam sofrir al llarg de l’evolució sumat als canvis de la pelvis per la bipedestació, va fer impossible que nasquéssim totalment formats. Així que la solució que va ser néixer amb un 60% del creixement cerebral fet i que s’acabés de desenvolupar fora de l’úter durant els set anys següents. Es diu que el desenvolupament complert del cervell no succeeix fins als vint-i-tres anys. (1)
  2. Mida del cap: com ja he mencionat tenim un crani molt gran perquè el cervell és molt gran. La capacitat cerebral d’un sàpiens modern és de 1200-1400 cm3, comparem-los amb els 600 cm3 dels primers homes de fa 2,5 milions d’anys. (2)
  3. Recorregut del canal del part: aquest punt és el més important i el motiu d’això és la bipedestació. El canal del part dels homo sàpiens sàpiens no és recte com ho eren els de les ardipitheus ramidus o els animals quàdruples, sinó que sofreix algunes anul·lacions fent que el fetus hagi de realitzar varies rotacions sobre ell mateix. (1)
  4. No podem agafar el bebè: a causa de les rotacions que ha de fer el nadó per avançar pel canal del part i que amb la bipedestació la vagina s’ha desplaçat cap endavant, el bebé surt mirant cap al còccixs. Quan ho comparem amb altres primats veiem que neixen mirant cap al ventre de la mare de manera que aquesta li és molt fàcil apropar-lo cap al seu pit, netejar el nas i la boca si hi ha alguna obstrucció o desenrotllar el cordó umbilical si és necessari. (3)

50f3289a8c0efe70538f945c102cca30Amb aquesta última explicació sabem el per què, ara ens hauríem de preguntar el qui: qui ha ajudat a les dona a parir al llarg de l’evolució? Trobar la resposta a aquesta pregunta m’ha donat diferents versions. Algunes pàgines que he llegit diu que eren les pròpies parelles que ajudaven a parir, altres llocs parlaven d’aquelles dones de la tribu que no eren fèrtils o que ja estaven en etapa de menopausa i no tenien la seva pròpia descendència que cuidar. A partir del 1500 aC és quan apareixen major nombre de documents i es comença a tenir en compte la higiene i altres coses. Però no és fins l’època del Renaixement que s’institueix la formació de matrona. (7)

I com estem ara? En la pàgina de El Parto es Nuestro (6), he trobat un recull de xifres sorprenents:

  • El 25,3% dels parts a Espanya acaben en cesària (dades del 2012).
  • El 54,08% dels parts normals a Espanya els hi fan episiotomia, però dels parts instrumentals és el 92,06% (dades del 2006).
  • El 15% dels parts a Espanya acaben utilitzant instruments (dades del 2006).

Són dades molt antigues que segurament hauran sofert variacions, però així ens podem fer una idea dels percentatges.

I si sempre hem parit amb ajuda, ara fins i tot necessitem instruments, talls, cesàries…? Perquè hem alterat la metodologia. En el llibre del Dr. Michel Odent parla sobre la necessitat d’intimitat, foscor, calentor i moviment.

“Comprender que el parto es un procesos involuntario que pone en juego estructures arcaicas, primitives, mamíferes del cerebro nos lleva a rechazar esta idea preconcebuda según la cual la mujer puede aprender a dar a luz. No se puede ayudar a un procesos involutnario; solo se puede preocupar no perturbarlo demasiado.” (4)

Per sort cada cop hi ha més dones que intenten fugir del control i busquen la part mésnuria-vives-parir2 instintiva. El final el més important, i que crec que no és incoherent en com estan organitzats els hospitals actualment, és el moviment. El moviment que permet a la pelvis desenvolupar l’obertura necessària per el part i que ajuda al control del dolor. Hi ha unes il·lustracions magnífiques de Blandine Calais-Germain que ajudes a tota futura mama. (5)

A més a més, actualment les dones disposen dels plans de parts. Aquets són documents que les futures mares poden omplir explicitant com volen que sigui el seu part. Poden elegir coses com si volen fer ús de l’epidural, qui les acompanyarà, si volen alguna postura o material determinat per la fase de dilatació, si voldran oxitocina en el cas que el part s’allargui, si volen evitar, sempre que sigui dins un part normal, instruments o episiotomia, si volen pell amb pell just al néixer el seu fill, entre altres. Aquí us deixo el link del document que ha fet el Ministeri de Salut espanyol.

En els nostres dies també cada cop hi ha més hospitals que disposen de sales de dilatació on la dona es pot moure lliurement i disposa de material per fer-ne ús com pilotes, piscines, fulards, entre altres. Existeix una altra alternativa si la parella no vol traslladar-se, que són els parts a casa sempre amb la supervisió d’alguna llevadora, com per exemple fa l’ALPAC (Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya). I el punt mig que existeix és la casa de parts, que a Catalunya existeix Casa Migjorn.

Encara ens queda molt camí per endavant, però crec que ja és un gran part que les futures mares puguin disposar de la informació per a decidir com vol que sigui el seu part.

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

  1. La Cadera de Eva (José Enrique Campillo Álvarez)
  2. Sàpiens (Yuval Noah Harari)
  3. El primer viaje de nuestra vida (Juan Luis Arsuaga)
  4. El bebè es un mamífero (Dr. Michel Odent)
  5. Parir en movimentos (Blandine Calais-Germain)
  6. elpartoesnuestro.es
  7. http://www.elsevier.es/es-revista-revista-medica-clinica-las-condes-202-articulo-resena-historica-e-hitos-obstetricia-S0716864014706327
  8. https://llevadorespartacasa.org/
  9. https://migjorn.net/
  10. http://tribumaterna.com/erase-una-vez-cuando-las-mujeres-parian-verticalmente/

L’activitat física i l’embaràs

“M’enamoro de la persona en què em converteix el moviment.”

Aprofitant que n’Anna va fer l’entrada sobre activitat física relacionant-la amb el dia Mundial de l’Activitat Física del passat divendres dia 6 d’abril, jo he decidit que aquesta setmana us parlaré sobre la importància de l’activitat física durant la gestació.

No he parlat gaire sobre l’embaràs, malgrat que treballo amb dones embarassades. No us hem concretat mai exercicis específics (fins a l’última entrada), malgrat sempre diem que l’activitat física és important. Així que aquest cop ho fusionarem tot.


Per què és important fer activitat física?

Aquesta pregunta per la que sembla tan òbvia la resposta, la podríem canviar per Per què, sabent que és tan important l’activitat física, en fem tan poca? Llavors la resposta seria una llista eterna d’excuses. Mai he sigut molt esportista i per això no he posat Per què és important l’esport?, sinó que parlo d’activitat física perquè crec que realment és el que el cos necessita i està a l’abast de tots i totes.

Així com va dir Moshé Feldenkrais “La vida es movimiento, sin movimiento la vida es impensable”. I quan et pares a analitzar la frase t’adones que té raó: la concepció, l’alimentació, l’aprenentatge, la set, el fred… tot ho fem a través del moviment.

EsquemaAnem a recórrer al passat per entendre aquest moviment: Si visualitzem la imatge que ens han venut dels nostres avantpassats, podem veure persones físicament atlètiques i fortes. Pensar en el seu dia a dia, que consistia en sortir a caçar i recol·lectar, ja és un determinant per a què fos així. Havien de ser àgils, flexibles, forts, resistents perquè s’hi jugaven la vida. Aquell ésser humà caçador-recol·lector tenia un 50% de múscul, actualment està al voltant només del 30%.

Hi ha estudis que demostren que la inactivitat física actual és la influencia d’algunes de les malalties modernes o l’augment de la predisposició genètica a sofrir-les, així com també la quarta causa de mort en el món. Una bona proporció muscular dóna tranquil·litat. L’activitat física dóna suport a tasques del sistema immunitari, de resolució de la inflamació, de control neuro-endocrí i de regulació de l’estrès. Si no hi ha moviment, el cos activa l’alarma.

Llavors, si al cos li agrada tan, per què ens costa? Perquè abans ens movíem per necessitat i ara ja no existeix aquesta. Vivim tan en l’abundància, tan en les recompenses artificials que ens és impossible notar la satisfacció del moviment. Llavors, hem de recórrer al moviment cortical, és a dir, a moure’ns a través la decisió conscient i que fa que decaiguem fàcilment.

El cos, fisiològicament parlant, no entén perquè s’ha de moure si hi ha menjar al seu voltant, si les reserves energètiques estan plenes. Però, si tot i així aconseguim moure’ns a través de la decisió cortical, entra en un estat d’incomprensió quan els moviments no són fisiològics. Amb això vull dir que ens hem de moure amb una lògica pel cos, amb uns moviments que s’assimilin a accions quotidianes ja que així la recompensa serà major.

I per què durant l’embaràs?

Els beneficis generals de l’activitat física també s’apliquen durant l’embaràs. Però a més a més:

  • Redueix els mals d’esquena.
  • Ajuda a mantenir una bona postura.
  • Ajuda a controlar el pes i a prevenir o controlar la diabetis gestacional o la preclàmpsia.
  • Prepara físicament a la dona per afrontar el moment del naixement.
  • Facilita la recuperació post-part.
  • Millora les digestions i redueix l’estrenyiment

És important, però s’han de tenir en compte les contraindicacions ja que no totes les dones gestants poden fer activitat física i assegurar-nos d’això amb un consentiment mèdic. Alguns exemples seria la incompetència cervical, l’hemorràgia genital, insuficiència cardíaca, la ruptura prematura de les membranes ovulars, entre algunes altres. Tot i així, també hem de tenir en compte que hi ha algunes senyals d’alarma que ens han de fer parar l’activitat física: mal de cap, bradicàrdia, sagnat o mareig.

El Col·legi Reial de Obstetres i Ginecòlegs (RCOG) va fer una guia oficial d’activitat física durant l’embaràs el gener del 2006 on determinava que:

  • Durant l’embaràs s’hauria de motivar a les dones a realitzar exercici aeròbic i de força uns 30 minuts la majoria del dies, com a part d’un estil de vida saludable.
  • L’exercici aeròbic ajuda a mantenir un bon nivell de condició física, no amb l’objectiu d’arribar a un nivell màxim o de competicions atlètiques.
  • Les dones han d’elegir activitats que minimitzin el risc de perdre l’equilibri o de trauma fetal.
  • Iniciar exercicis del sòl pelvià immediatament després del part pot reduir el risc de sofrir incontinència urinària futura.
  • L’exercici moderat no afecta a la lactància i no té impacte en el creixement fetal ni del nadó.

pregnant-2568395_960_720

També existeix un projecte anomenat Gestafit que investigen sobre l’activitat física en l’embaràs impulsat per la Universitat de Granada, la Junta d’Andalusia i els hospitals San Cecilio i el Materno (article).

Consideracions

Per evitar possibles riscos en el cas de treballar amb dones embarassades, és important tenir en compte:

  • Evitar les posicions boca-amunt, ja que, si l’estat ja és molt avençat, es comprimeix l’arteria aorta i poden sofrir marejos. Si es realitza algun exercicis en aquesta posició, evitar estar més de 3 minuts.
  • Evitar les posicions boca-avall.
  • Evitar les Valsaves, és a dir, mantenir l’aire a dins mentre es fa l’esforç físic.
  • Condicionar l’entorn per a què no pugi més de 38ºC la temperatura corporal.
  • No realitzar moviments violents o d’impacte.

Esquema d’una sessió i alguns exemples d’exercicis

Una sessió sempre l’haurem d’estructurar d’una manera similar, i que no es diferencia tan del que faríem per sessions “normals”.

  • Escalfament: exercicis que facilitin la mobilitat articular i una mica de treball aeròbic. Un exemple seria la classe d’embarassades de la plataforma Ejercicios Posturales de la Clara Nebot (https://ejerciciosposturales.com/sesi%C3%B3n/embarazadas/).
  • Part principal: exercicis de força, tonificació i reeducació postural. En aquest cas us deixo una compte d’instagram que pengen vídeos molt interessants @pregnancyworkout
  • Fase final: exercicis respiratoris i relaxació.

Això sempre s’ha de fer sota la supervisió d’un fisioterapeuta o preparador físic especialitzats en aquest camp.

Marta S.

Bibliografia