Cortisol i part

“La medicina casi siempre empieza salvando a las personas de caer por debajo de la norma, pero las mismas herramientas y conocimientos pueden usarse entonces para sobrepasar la norma”.

Homo Deus – Yuval Noah Harari

A partir de la situació actual he decidit parlar en aquesta entrada sobre l’estrès i el part.

Ja en entrades anterior he parlat sobre el cortisol, l’hormona de l’estrès. Per exemple la de contacte matern i cortisol o l’entrada sobre el mastòcit. Si hi ha algun dubte sobre d’on sorgeix el cortisol, us recomano que visiteu aquestes entrades.

La influència del cortisol arriba a tots els nivells. Per entendre com aquesta hormona pot influir en el part,  abans hem de parlar de la placenta i com comunica mama i bebè.

La placenta

La placenta és un òrgan en si mateix. La seva importància recau, sobretot, en la influència que té en la programació del bebè.

Es crea a partir de la unió de l’òvul i l’espermatozoide. La implantació d’aquesta placenta i de l’òvul fecundat és realment una invasió de la mama per aconseguir tot l’aliment necessari per créixer.

La localització habitual de la placenta és a la part superior de l’úter, però es pot trobar a altres zones podent ser un problema, tan durant l’embaràs com durant el part.

Llavors podríem definir la placenta com el canal pel qual la mare proporciona oxigen i aliment, però també és el mètode a través del qual el fetus expulsa el diòxid de carboni i altres metabòlits de rebuig. El creixement fetal depèn de la facilitat de la placenta per transportar els nutrients de la mare al bebè.

A més a més, la placenta segrega les seves pròpies substàncies per crear el millor context pel fetus. Algunes de les més importants són: gonadotropina coriònica humana, estrògens, progesterona i somatomamotropina coriònica humana.

Comunicació

La fórmula en què la mare i el bebè es comuniquen és a traves de les hormones. I el canal, la placenta. Aquest és el motiu pel qual es considera la placenta com un òrgan neuro-endocrí on el sistema nerviós i endocrí de la mare influenciaran en el sistema nerviós i endocrí del bebè.

• Cortisol

Com ja vaig dir en entrades anteriors, el cortisol és l’hormona que ens permet estar en alerta i prepara el cos per passar a l’acció.

En el cas del bebè, durant la seva gestació es veu un augment de la secreció de glucocorticoides per ajudar a l’entrada d’aliment, concretament d’aminoàcids, i poder crear els teixits.

En canvi, en la mama s’intenta controlar. Hi ha un enzim que evita que el cortisol de la mama arribi al bebè. El problema llavors semblaria que està solucionat: encara que la mama estigui estressada, el bebè no ho rep. Però existeixen alguns factors que fan que l’enzim, anteriorment mencionat, disminueixi la seva funció. Alguns exemples podrien ser els tòxics (tabac o alcohol), la inflamació, les infeccions o l’estrès crònic.

A més a més, un augment de cortisol matern també provoca que la capacitat de secretar progesterona per part de la placenta es vegi disminuïda.

• Progesterona

La progesterona és una de les hormones més importants de l’embaràs. Durant la gestació va augmentant la seva concentració fins a duplicar-se.

Algunes de les funcions de la progesterona durant l’embaràs són assegurar la nutrició del fetus, reduir la contractibilitat de l’úter o preparar el pit per a la lactància.

Part

Les hormones presents en el part també són fonamentals i tenen funcions molt importants. Per exemple, l’augment d’estrògens i la disminució de la progesterona, o la presència d’oxitocina en la mare ajuden a produir les contraccions uterines.

S’ha vist que el fetus allibera hormones per ajudar a la seva sortida, com per exemple oxitocina, cortisol o prostaglandines.

M’agradaria centrar-me en les prostaglandines. Són una de les substàncies més importants durant el part i, si el part no avança, es poden administrar a nivell vaginal des de la medicina. De forma natural, les prostaglandines són alliberades per les membranes fetals per augmentar la intensitat de les contraccions.

Cortisol i part

Arribats aquí, crec que veure la relació entre el cortisol i el part és una mica més fàcil:

1) L’estrès crònic fa que l’enzim que evita que el cortisol arribi fins al bebè, es vegi inhibit.

2) L’excés de cortisol en sang provoca que la placenta secreti menys progesterona.

3) Tenir menys progesterona augmenta les possibilitats de contracció per part de l’úter.

A més a més, s’ha vist que la hormona anticipatòria del cortisol, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH), té un efecte regulador sobre les prostaglandines que participen en el part. Per tant, si hi ha molt de cortisol, significa que també hi ha molt de CRH.

4) L’augment de CRH provoca menys regulació sobre les prostaglandines que participen en el part.

Si tot això succeeix en els primers mesos, ens trobarem davant un avortament.

Si tot això succeeix en el sisè o setè mes, ens trobarem davant un part prematur.

Conclusions

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va deixar clar en un comunicat que totes les dones, inclús aquelles que tenien la Covid-19, tenien dret a ser respectades i informades durant l’embaràs o el part. Les investigacions actuals conclouen que no hi ha suficients proves que demostrin que les dones embarassades tinguin més risc que la població general, encara que el cos i els sistema immunitari estiguin en transformació.

Aquesta situació no és tranquil·litzadora. La situació actual és incerta i això ens pot crear angoixa.

Tot i això, sí que recomano aprendre a gestionar les situacions estressants, ja que és el primer i millor aprenentatge que li podem regalar al nostre fill.

• Com ho podem fer?

El moviment pot ser una gran decisió per a què el cos gestioni aquell cortisol que córrer pel cos.

Els pensaments o les frases en positiu poden ser allò que tranquil·litzi la ment. Informar-nos des de fonts oficials i no anticipar el que encara no sabem què passarà.

La confiança en el propi cos, si la gestació està més avançada. La decisió de posar-se de part és un concepte ambigu per la ciència, però no forcem al cos a l’abisme si encara no és el moment.

 

Bibliografia

• Web de El Parto es Nuestro
• Blog de Regenera
• Llibre: Niños Sanos, Adultos Sanos
• Compendio de Fisiologia médica – Guyton & Hall
• Tratado de Ginecología y Obstetrica – Sociedad Española de Ginecología y Obstetricia

-Marta S.-

LA INFLAMACIÓ INTESTINAL I EL SISTEMA IMMUNITARI

Aquesta setmana us he de confessar que he fet un canvi del tema que havíem acordat amb n’Anna, perquè necessito parlar, o més ben dit, reflexionar en veu alta sobre la inflamació intestinal de baix grau que afecta a un gran nombre de persones. El problema d’aquesta inflamació és que no causa dolor, que al principi no es veu i, si es veu, ho podem relacionar fàcilment amb grassa, i entendre que pot ser l’origen d’altres dolències ens és difícil.

INFLAMACIÓ INTESTINAL

En entrades anteriors hem parlat de la microbiota intestinal, que l’hem definida com “comunitat de microorganismes que viuen al tracte gastrointestinal dels mamífers” (1), i de l’eix intestí-cervell, és a dir, “el sistema de comunicació complex, entre el cervell i l’intestí, que assegura el manteniment de l’homeòstasi gastro-intestinal, però que també uneix els centres emocionals i cognitius del cervell amb les funcions i els mecanismes intestinals” (2).

Ara que vull parlar-vos de la inflamació intestinal és necessari introduir-nos en el sistema immunitari. Una de les barreres de defensa més importants en el nostre cos és la flora intestinal, així com també la pell o la flora vaginal, on els antígens troben o haurien de trobar la primera barrera per entrar en el nostre cos. Algunes vegades aquesta barrera està debilitada, sigui per una mala alimentació, per l’ús o abús de medicaments, una ferida, un canvi de pH, ús diari de protectors com compreses, etc. provocant que el sistema immunitari hagi d’actuar.

*Sistema immunitari (SI)

El sistema immunitari és el sistema capaç de resistir a quasi tots els microorganismes o toxines que lesionen els teixits del nostre cos (3). Es diferencien dos tipus de sistema immunitari:

• SI innat

El sistema immunitari innat és aquell amb el qual naixem i que desenvolupa accions com fagocitar (matar) bacteris, destruir patògens amb enzims i solucions àcides a nivell digestiu, respondre a nivell cutani davant una lesió i tenir certs compostos químics de la sang que permeten la destrucció de microorganismes i toxines. El que caracteritza aquesta resposta innata és la rapidesa, la seva inespecificitat i que no té memòria, és a dir, sempre reaccionarà igual davant una infecció independentment de si ja l’hem passada o no (cosa que veurem que no passa en el SI adquirit).

Per a desenvolupar el conjunt de tasques el SI innat té un gran nombre de cèl·lules que deriven dels leucòcits (o cèl·lules blanques de la sang). Els leucòcits són formats a la medul·la òssia i en el teixit limfàtic i un cop madurades viatgen per la sang fins al lloc invadit on es diferenciaran en funció de l’acció a desenvolupar. Es poden diferenciar en granulòcits (neutròfils, eosinòfils o basòfils) i monòcits, que protegeixen l’organisme mitjançant la fagocitosi. Els limfòcits i les cèl·lules plasmàtiques també deriven dels leucòcits però actuen juntament amb el SI adquirit, així que ja l’explicaré després.

La vida d’aquestes cèl·lules és molt curta, per això, per exemple els monòcits, es transformen en macròfags. Vull que us soni aquest nom perquè, juntament amb els neutròfils, són els grans protagonistes de la inflamació.

• SI adquirit

La immunitat adquirida és la capacitat per a desenvolupar mecanismes de protecció extraordinàriament potents davant invasors específics, com bacteris, virus, toxines i inclús teixits estranys d’altres organismes (3). Aquesta protecció extraordinària provoca que el SI adquirit tingui memòria, sigui específic i una mica més lent que el SI innat.

Es divideix en dos tipus:

1. Resposta cel·lular: Formació d’un gran nombre de limfòcits T actius per destruir microorganismes estranys.
2. Resposta humoral: Producció d’anticossos capaços d’atacar als microorganismes invasors.

Els grans protagonistes de la immunitat adquirida són els limfòcits i se’n diferencien dos tipus, els limfòcits T, partíceps de la resposta cel·lular i produïts en el tim, i els limfòcits B, partíceps de la resposta humoral i processats al fetge i a la medul·la òssia.

“Una vez que se activa el linfocito especifico por su antígeno, se reproduce salvajemente, formando un número enorme de linfocitos duplicados. Si es un linfocito B, su progenie secretará finalmente un tipo específico de anticuerpo que después circulará por todo el cuerpo. Si es un linfocito T, su progenie son linfocitos T sensibilizados específicos que se liberan a la linfa y después llegan a la sangre y circulan por todos los líquidos corporales para volver de nuevo a la linfa, circulando a veces alrededor de este circuito durante meses o años.” (3)  

*Inflamació

Quan es lesiona un teixit es produeix, en primer terme, una vasoconstricció, és a dir, un tancament dels capil·lars de la zona per evitar la pèrdua de sang i ajudar-ne a la coagulació.

Després es produirà una vasodilatació reactiva per donar accés a les cèl·lules i provocar el pic inflamatori. Aquestes cèl·lules alliberaran un enzim que formarà com un perímetre de la zona lesionada per evitar que, si hi ha toxines, aquestes es puguin propagar pel cos, i enviarà la substància comunicadora que arribarà fins al cervell per afavorir la producció de fibrolectina, substància que ajudarà en la reconstrucció de la lesió. A més a més, els macròfags i els neutròfils iniciaran la primera línia de defensa i alliberaran prostaglandines que produeixen lipoxines encarregades de donar la senyal de “stop inflamació” per començar a reparar.

És doncs, durant les primeres 36-72h, quan hi ha més dolor al produir-se una lesió, ja que és quan hi ha més inflamació.

• Inflamació intestinal

Què li passa al cos per a què es produeixi aquesta inflamació a nivell intestinal?

La inflamació intestinal es produeix quan la microbiota intestinal es troba debilitada i hi ha permeabilitat, és a dir, que proteïnes alimentàries no degradades passen a través de la paret intestinal, i el cos provoca una resposta immunològica davant una proteïna pròpia. Aquesta resposta immunològica, com ja hem vist, va acompanyada d’una inflamació.  Però culpar només la inflamació de la permeabilitat intestinal és una error, ja que també hi influeix la obesitat, la resistència a la insulina, l’estrès, etc.

La resposta immunològica produirà anticossos davant proteïnes alimentàries, fent que siguem sensibles a productes que no estan realment atacant el nostre cos (aquesta és la causa de les intoleràncies, les al·lèrgies o les malalties auto-immunològiques). Això és el que s’anomena inflamació de baix grau, és a dir, una inflamació de poca intensitat però que provoca que el sistema immunitari estigui sempre actiu.

El problema sorgeix quan es produeix una invasió real per un bacteri o virus, ja que la resposta de defensa no serà tan efectiva perquè els sistemes immunitaris estan pre-activats i fatigats. Llavors, hi ha tendència a infeccions de repetició a curt termini i la necessitat de més medicaments per lluitar contra una invasió a llarg termini.

REFLEXIÓ PERSONAL

Com ja he dit al principi del post, em preocupa aquest tema perquè la població no és conscient que la tengui ni de les conseqüències que comporta. A la consulta a vegades he tingut pacients que venen amb molts dolors i alguns diagnòstics/etiquetes (fibromiàlgia, dolor crònic, fàtiga crònica, hernia d’hiat, colesterol…), però quan escolto el que m’expliquen i poso una mà sobre el seu abdomen, m’adono que l’origen dels seus dolors està allà dins. Com he mencionat durant l’entrada, l’alimentació, els hàbits, l’estrès, la gestió emocional… són factors que influencia molt i m’entristeix mirar el voltant i veure com assumim com a normal que els àvis han de tenir panxa, que amb l’edat puja el colesterol i ens hem de medicar, que la base de la nostra alimentació han de ser els cereals, que el movil sigui la primera i la última cosa que mirem al dia (relacionat amb el post anterior), que el dolor és dolent i s’ha d’eliminar inmediatament…

Llenço aquesta pregunta a l’aire: quantes coses/accions/rutines hem assumit com a normals però ens estan danyant?

BIBLIOGRAFIA

1. https://apapatxar.wordpress.com/2015/12/30/el-sucre-i-la-relacio-amb-lobesitat/
2. https://apapatxar.wordpress.com/2016/01/18/gut-brain-axis/
3. Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
4. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4056765/pdf/nihms579635.pdf
5. Apunts
6. http://www.gastrojournal.org/article/S0016-5085(02)80137-8/pdf
7. http://dietapaleo.org/sindrome-del-intestino-permeable/

Marta S.

Les hormones sexuals femenines

“Porque lo que en el fondo se quiere contar es que existen leyes en la biología, y que los fenómenos que observamos se pueden entender. Y eso me parece muy importante, porque a diferencia de los objetos que estudia la física y la química, que nos parecen sometidos a leyes inflexibles, rígidas, mecánicas, la variedad casi infinita de formas que observamos en el mundo viviente nos hace pensar, equivocadamente, que todo es posible, arbitrario, que no hay orden ni -en consecuencia- explicaciones.”

El primer viaje de nuestra vida (Juan Luis Arsuaga)

Continuem amb el tema de les hormones. La setmana passada vam parlar de la definició i la classificació de les hormones i vam explicar les hormones sexuals masculines. Aquesta setmana vull parlar-vos de les hormones sexuals femenines, que tenen una mica més d’història; per acabar amb algunes alteracions relacionades amb elles.

Recordatori

Abans de res farem un petit recordatori de l’eix hipotàlem-hipòfisis-gònades. L’hipotàlem és qui inicia el procés amb la segregació de gonadotropines (GnRH), que provoca l’alliberació de FSH i LH per part de la hipòfisis. Aquestes dues hormones provoquen la producció de testosterona, en el cas dels homes, o d’estrògens i progesterona, en el cas de les dones. Recordem també que aquest eix s’autoregula depenent de la concentració d’aquestes últimes hormones.

HORMONES SEXUALS FEMENINES

Si ens centrem en les hormones sexuals femenines, hem de parlar d’estradiol, procedent de l’estrògen, i de progesterona, procedent del gestàgen. L’estrogen promou la proliferació cel·lular i el creixement de cèl·lules específiques que marquen característiques sexuals de les dones, en canvi el gestàgen prepara l’úter per a la gestació i les mames per la lactància.

Els estrògens són segregats pel efoliculo abans de l’ovulació i pel cos luteo després, en canvi la progesterona és segregada només pel cos luteo després de l’ovulació. A partir d’això ens endinsem completament en el món del cicle menstrual on vull fer una aturada per entendre millor quin és el paper de les hormones.

El cicle menstrual

El cicle menstrual és el patró rítmic que sofreixen les dones durant els anys fèrtils de variacions en la segregació d’hormones femenines i les conseqüents alteracions físiques dels ovaris i altres òrgans sexuals. El cicle dura 28 dies i consisteix en la maduració i l’alliberació d’un òvul i la preparació de l’endometri per a la implantació de l’òvul fecundat en el moment oportú. Per a què això es produeixi hi ha variacions dels nivells hormonals durant tot el cicle.

Per entendre-ho millor hem de diferenciar la transformació que es fa a nivell de l’òvul i el de l’endometri.

Òvul

• Creixement del fol·licle ovàric

Les concentracions d’estrògens i progesterona són baixos, i això provoca que a nivell hipotalàmic s’alliberi GnRH, que estimula la segregació de FSH i LH per part de la hipòfisis. La presència de FSH provoca el desenvolupament de 12-14 fol·licles ovàrics, que secreten un líquid amb una elevada concentració d’estrògens, i que provoquen que s’expandeixin anomenant aquesta estructura fol·licle antral.

Després d’una setmana de desenvolupament, un fol·licle ovàric creix més que la resta i provoca la degeneració dels 11-13 restants. El seu creixement està estimulat per les altes concentracions de FSH, LH i estrògens. La concentració d’aquesta última provoca que l’hipotàlem rebi una senyal inhibitòria, disminuint la segregació de GnRH i, conseqüentment també de FSH i LH. Tot i així, el fol·licle ovàric continua la seva maduració.

• Ovulació

Als 12 dies de l’inici, la hipòfisis produeix una segregació de LH, i alhora les cèl·lules teca secreten progesterona. En aquest moment en una zona de la paret del fol·licle es produeix una protrusió per acabar amb el trencament per a què l’ovòcit i les capes de granulosa que el rodegin entrin a la cavitat abdominal, a l’alçada de la trompa uterina.

Tota l’estructura que havia envoltat l’ovòcit durant la seva maduració, passa a anomenar-se cos groc per l’augment de mida i el color que agafen a causa de la presència de LH. El cos groc segregarà grans quantitats d’estrògens i progesterona durant uns 12 dies, sota la influència de LH. Passats aquests dies, el biofeedback negatiu a causa de les altes concentracions d’estrògens, provocarà que disminueix la segregació de LH i que el cos groc s’acabi degradant.

• Menstruació

Després de dos dies de la degradació del cos groc, apareix la menstruació.

Endometri

• Proliferació

Aquesta fase s’inicia per la segregació d’estrògens en els fol·licles quan s’estan desenvolupant, que estimulen la proliferació de les cèl·lules epitelials i de l’estroma. I després de 10 dies, els efectes estimulants dels estrògens provoquen el desenvolupament i l’engruiximent de l’endometri per preparar-se per la possible fecundació.

• Secreció

Després de l’ovulació, el cos groc segrega estrògens i progesterona. La presència d’aquesta última hormona provoca que les cèl·lules endometrials acumulin lípids i glucogen en el seu citoplasma, segregat per les glàndules. A més a més, continua el creixement de l’endometri que arriba a mesurar 6 mm.

• Menstruació

Sense l’estimulació dels estrògens i la progesterona que provoca el cos groc, l’endometri perdi la seva espessor. I a continuació hi ha una vasoconstricció dels vasos sanguinis que provoca la necrosis del teixit i, posteriorment, la descamació. La menstruació apareixerà poc després per a poder expulsar tot aquest teixit influenciada per la distensió de la cavitat uterina, les elevades concentracions de prostaglandines i les baixes concentracions de progesterona que contribueixen a unes contraccions uterines.

Us deixo aquest esquema que potser facilita la comprensió de tot aquest procés.

ALTERACIONS

Dismenorrea

La dismenorrea és el dolor durant la menstruació. M’agradaria deixar clar que el dolor no té perquè ser una incondicional a la menstruació, però si succeeix va bé entendre perquè.

El dolor té sentit si entenem la regla com una ferida de l’endometri que provoca el sagnat, i que aquesta lesió allibera prostaglandines. Les prostaglandines són unes molècules presents en quasi tots els teixits i que actuen com a mesuradors dels processos fisiològics, com per exemple la vasoconstricció, la inflamació, la coagulació de la sang, etc.

Llavors, si hi ha més o menys dolor durant la regla depèn de la capacitat que té el nostre cos de resoldre el procés inflamatori que suposa la menstruació.

Ovaris poliquístics

Com ja he explicat, durant el cicle menstrual es desenvolupen en els ovaris els fol·licles, on hi ha l’òvul.  En un determinat moment del cicle, apareix un fol·licle domina sobre els altres fent que aquestes altres es vagin atrofiant.

El síndrome de l’ovari poliquístic és en realitat una aturada ovàrica, és a dir, que els fol·licles es queden a mig creixement, a causa molts cops d’una mala regulació hormonal. Quan es produeix això, poden tenir símptomes com alteració de la regla per la manca de maduració d’un únic òvul, fent que els òvuls immadurs s’enquistin dins l’ovari. Això, a més a més, provoca un augment d’andrògens (hormona sexual masculina) i resistència a la insulina.

El tractament habitual és l’administració de pastilles anticonceptives que desenvolupen els processos hormonals de forma artificial. Tot i això, m’agradaria que es comprengués que realment no s’està solucionant el problema hormonal ni la possible resistència a la insulina; sinó senzillament tapant els símptomes.

Menopausa

La menopausa és l’esgotament dels ovaris.

Quan nena neix ja es sap la quantitat d’òvuls que desenvoluparà. Entre els 40 i 50 anys ja queden pocs fol·licles capaços de reaccionar davant la presència de FSH i LH, provocant que la producció d’estrògens disminueix. Arribats en aquest punt l’hipotàlem i la hipòfisis intenten pujar la LH i FSH per intentar crear més estrògens, cosa que no es produeix perquè els ovaris s’han atrofiat. Són aquests intents els que provoquen una simptomatologia: sagnats cada 4 mesos, alteracions de l’estat d’ànim, entre altres. Tot això són els símptomes que fa el cos davant l’apagament  de l’òrgan.

Després de la menopausa, apareix una etapa post-menopausa en que la LH i la FSH estan baixen i ja no intent pujar els estrògens que continuen baixos, igual que la progesterona. Per tant podem resumir dient que la menopausa és una procés neuroendocrí.

Un dels tractaments que s’han donat al llarg del temps són els fito-estrògens per intentar millorar la simptomatologia de la menopausa, però s’ha de vigilar perquè la sensibilitat als estrògens per part de les mames no disminueix i poden aparèixer miomes o mames fibrossades.

En totes aquestes disfuncions la fisioteràpia pot ajudar amb les seves maniobres per intentar descongestionar la zona, amb les tècniques que influencien sobre el sistema nerviós autònom i/0 millorar el repartiment de tensions viscerals, entre altres.

BIBLIOGRAFIA

• Fisioterapia en obstetricia y uroginecologia – Carolina Walker
• Compendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• Apunts

Marta S.