Reflexió: acompanyament al dol per part del fisioterapeuta.

Com ja us vam avançar en la presentació del nou curs d'”Apapatxar”, una de les novetats del blog és que, de tant en tant, dedicarem un mes a un tema concret i aquest mes d’octubre hem decidit dedicar-lo al DOL, un fet que sembla que no formi part de les competències del fisioterapeuta, però curiosament ens hi trobem cada dia i en moltes circumstàncies diferents. Jo, en aquesta primera entrada, pretenc fer una introducció i la Marta, per la seva banda, us parlarà d’un dol molt concret. Comencem doncs!

“Morir es converteix sovint en un acte solitari i impersonal perquè sovint el pacient és arrabassat del seu ambient familiar i portat amb molta rapidesa a un hospital”.

Abans de començar a escriure aquesta entrada, quan estava plantejant-me com seria,  pensava fer una introducció una mica més tècnica parlant del dol, de les fases, de comentar aspectes històrics i sociològics sobre la mort, però realment més que fer això vull compartir preguntes, pensaments, reflexions, i m’agradaria rebre’n feedback perquè crec que és un tema prou important de plantejar-se dins la nostra feina.

En primer lloc m’agradaria parlar del tabú que suposa la mort dins les diferents societats que integren el món. La mort s’associa des de sempre, a allò negatiu, fosc, a la culpa, la vergonya, la ràbia. Rebutgem tot allò que ens fa sentir i ho disfrassem en forma d’altres sentiments per no fer-hi front. Realment pel nostre inconscient és inconcebible aquesta idea, la mort, la desaparició del “jo”. Necessita associar-ho a un acte de maldat per processar-ho. D’aquí el fet que un moment determinat sorgeixen les religions, que serveixen com a creació simbòlica per resoldre psicològicament la mort.

I d’aquí em sorgeixen 2 reflexions:

• Si tot el que genera la mort és negatiu, i més aviat tendim a rebutjar el que ens fa sentir, no creieu que això es manifestarà d’alguna manera a nivell físic? De fet, està estudiat que el dol exacerba la morbilitat física i psíquica, que les persones joves que passen per un procés de dol pateixen més malestar físic i ingereixen més fàrmacs per paliar el dolor a tots els nivells que la gent ja casada que passa pel mateix procés, i que la mort d’un cònjugue comporta un augment dels mals de cap, de tremolors, de vertigen, de palpitacions i de símptomes gastrointestinals.
• I per altra banda, actualment s’està perdent el suport simbòlic, la fe en alguna cosa que ajuda a donar un sentit a la vida i, de retruc, a poder entendre la mort, i tot això genera molta més angoixa, ignorànca, desorganització a l’hora de fer front a la mort. Altra vegada, tot un conjunt de fets que generen sentiments negatius que de retruc afecten l’estat físic i psíquic de la persona.

-En general, podríem parlar de 2 maneres de veure què és la mort: una idea lineal, on la mort està lligada al concepte de finitud, o una idea cíclica, on la mort va més lligada a la transformació, al canvi.

Aquest fet pot semblar una obvietat o una banalitat però, per exemple, posant-nos en la situació que nosaltres com a professionals atenem algú que està passant per un procés de dol, no crèieu que és important que ens haguem plantejat com veiem nosaltres la mort? I alhora, que vol dir VIURE per nosaltres? Aquest procés ens permetrà saber quins sentiments ens genera, com hi reaccionem, quines eines tenim per fer-hi front, quines resistències hi posem, com ens en protegim i quines estratègies podem desenvolupar per ajudar a la persona que tenim davant. Amb això no insinuo ni per un moment que fem de psicòlegs, però sí que, en un moment donat, puguem acompanyar situacions complexes per les que passen els nostres pacients.

I dit això, dirigir-me als companys/es fisioterapeutes: créieu que és important que valorem com acompanyar el dol dels nostres pacients? O no ho creieu important? I aprofitant aquesta pregunta us adjunto una reflexió d’Elisabeth Kübler-Ross al seu llibre “Sobre la mort i els moribunds”:

“Potser ens hem de fer una pregunta: ens estem tornant més o menys humans? Les necessitats del pacient no han canviat al llarg dels segles, només ha canviat la nostra capacitat de satisfer-les” – .

-Alguns dels que m’esteu llegint potser penseu que els únics fisioterapeutes que diàriament poden tractar amb gent que passi per un procés de dol són els que treballen en l’àmbit de la geriatria, per la simple associació de vellesa amb final de la vida. I no els falta raó, però m’agradaria destacar diverses coses:

• És veritat que quan treballes amb gent gran t’enfrontes més a la mort, ja sigui perquè molts dels pacients ancians estan malalts o senzillament perquè moren (vist des del punt de vista més purament biològic). Però plantegeu-vos la gran complexitat del dol que travessa aquest sector de la població: segurament no travessa un sol procés de dol sinó diversos alhora. Per què? Doncs perquè fan front a pèrdues de capacitats físiques (ja sigui per malaltia o discapacitat); fan front a morts de persones properes i importants, i no tant properes i importants, però que suposen una gran acumulació de pèrdues; fan front, en molts casos, a situacions de solitud, manca de validació, etc. Entendreu doncs que qui hagi de tractar amb el pacient geriàtric ha d’haver-se fet aquest plantejament alguna vegada com a mínim.
• Ha sorgit en el punt anterior però, veieu que un dol també sorgeix de la pèrdua d’una capacitat física, o d’un membre, o d’un canvi de personalitat? O de l’acceptació d’una malaltia? És a dir, per exemple, pacients que desenvolupen una malaltia neurodegenerativa han de saber afrontar la seva nova posició al món, entenent que tenen una malaltia, que aquesta els farà perdre capacitats físiques i que, en molts casos, hi haurà un deteriorament cognitiu. Aquest últim, amb el temps farà que la persona vagi perdent aspectes de la seva essència i que els rols que desenvolupava canviïn. Aquest procés afecta directament a la persona però també a la seva família, i no va associat a la mort entesa com a deixar de viure, però si a unes noves circumstàncies marcades per l’acabament d’unes altres (això mateix pot passar amb algú que pateixi dany cerebral, una amputació o sigui diagnosticat d’alguna malaltia important com el càncer). Llavors, els fisioterapeutes que es dediquen a la neurologia, o els que treballen amb pacients oncològics (i sí estan dins les unitats de cures pal·liatives encara més), o els que treballen en l’àmbit de la traumatologia o la reumatologia, també han de saber manejar i entendre el procés del dol.
• Els fisioterapeutes que treballen en fisioteràpia esportiva pot semblar que quedin al marge d’aquestes situacions. Però, què crèieu què passa pel cap d’un esportista d’elit quan pateix una lesió greu?
• Aquells fisioterapeutes que treballen en l’àmbit pediàtric, tampoc en queden exclosos. Els nens i adolescents són, moltes vegades, els grans damnificats dels dols que fem els adults. Hi ha una tendència a protegir-los i a ensucrar-los la mort. Per què? I a part, també hi ha nens amb malalties siguin neuromusculars, oncològiques, respiratòries, etc.
• I els qui es dediquen a la fisioteràpia cardio-respiratòria? Tampoc creieu que ells tractaran amb persones que passin per un dol? Un infart és una nova situació i un canvi de rol; un transplantament o una extirpació d’una part d’un pulmó, una situació de fragilitat, de perill i la pèrdua d’un òrgan o una part d’ell…
• Tampoc ens podem oblidar dels fisioterapeutes que treballen en les àrees de cremats als hospitals. Les persones amb les que tracten, que generalment han patit grans canvis en la seva imatge, s’han d’acostumar al nou físic.
• I els professionals que desenvolupen la seva activitat en l’àmbit del sòl pelvià tracten amb persones que experimenten sovint situacions incòmodes, moltes rodejades d’un gran tabú i molt íntimes. La Marta hi farà més èmfasi a la seva entrada.
• I en resum i molt més senzill que tot això. Som persones tractant amb persones i la mort és part del procés de la vida. No ho fa això suficientment important?

-Abans d’acabar, l’únic apunt teòric que voldria fer. Quan jo vaig estudiar, sempre parlaven de les fases del dol (negació, ira, negociació, depressió i acceptació), model que Elisabeth Kübler-Ross va desenvolupar. Però recentment vaig saber de l’existència d’un altre model, el model d’acompliment de tasques, de William Worden, i que crec interessant de menció. El que Warden proposa és que, per el·laborar el dol s’ha de complir amb 4 tasques:

1. Acceptar la realitat de la pèrdua.
2. Treballar les emocions i el dolor de la pèrdua.
3. Adaptar-se a un mitjà en el qual la persona morta està absent.
4. Tornar a col·locar emocionalment a la persona morta i continuar vivint.

I una vegada arribats a aquest punt què? Doncs bé, he intentat ordenar les principals idees que em suscita acompanyar els pacients en el dol des del punt de vista professional. És un aspecte sovint oblidat a la nostra feina. Espero haver despertat la consciència en aquest aspecte. I voldria llançar 2 preguntes:

• Als fisioterapeutes: us heu trobat amb aquestes situacions a les vostres consultes o llocs de treball? com ho afronteu?
• Als pacients?: trobeu que els fisioterapeutes acomplim bé aquesta funció a la nostra consulta?

Gràcies.

-Anna-