El sucre

“Ara ve nadal,

menjarem torró,

i amb sa guitarreta

cantarem cançons.”

I així és, a 3 dies de Nadal hem volgut fer una nova entrada per parlar de la quantitat de sucre que ingerim habitualment i, especialment, en aquestes dates.

Abans de res hem de saber la reacció que fa el sucre en el nostre cos i així entendre per què pot arribar a ser tant addictiu.

Quan es consumeix un aliment qualsevol es divideix en els diferents components que el formen per a poder absorbir els nutrients durant la digestió. En el cas del sucre, present, per exemple, en els torrons; aquesta descomposició és totalment buida ja que està privada d’impureses, vitamines, minerals, enzims i d’altres elements vitals; és únicament sacarosa pura i artificial. La presència d’aquesta substància també es dirigeix al cervell provocant l’alliberament de dopamina, un neurotransmissor que activa el sistema de recompensa i genera una sensació de plaer.

Llavors, el cos cercarà sempre els aliments dolços com el sucre perquè es poden absorbir i convertir en energia de manera ràpida. A més a més, l’aportació d’aquesta energia obtinguda és premiada pel cervell generant bones sensacions. Llavors, què més es pot demanar?

El major problema, però, apareix quan el consum de sucre es prolonga en el temps. Aquest fet porta a una presència de dopamina permanent provocant una major excitació de les vies de gratificació del cervell i la necessitat de més sucre per activar els receptors de dopamina del mesencèfal, com abans. El cervell es torna tolerant al sucre i, per tant requereix majors quantitats per a prolongar l’efecte. És en aquest punt en què podem parlar de l’addició. En les següents imatges es visualitza tal addicció:

  • En la primera foto es compara el que succeeix en el cervell quan es consumeix sucre i cocaïna.
  • I en la segona la diferència de quantitat de dopamina (color vermell) que s’allibera en un procés de recompensa en una persona normal, en un addicte a la cocaïna i en una persona obesa.

Però el major problema actualment no és la reacció que provoca el sucre en el nostre cos, sinó la presència d’aquesta substància en molts dels aliments que ingerim habitualment, fent que aquests productes siguin cada com més gustosos i addictius. Si pensem en els nostres avantpassats, aquells simis que van començar a ser homes, la presència del sucre estava presents en pocs aliments i aquests eren difícils d’aconseguir. Això ens ajuda a entendre per què el cos desenvolupa aquesta reacció, aquesta addició.

L’OMS recomana reduir la ingesta de sucres lliures a menys del 10% de la ingesta calòrica total, que es considera la suma de les calories consumides diàriament a partir dels aliments i les begudes, i que està al voltat de 2.000 kilocalories. La part més curiosa d’aquesta recomanació és que en els torrons ja trobem de 30 a 60 grams de sucres en 100 grams del producte.

Llavors, jo em pregunto…

Necessita realment el nostre cos tanta glucosa per a funcionar? És aquesta la causa de l’obesitat o hi ha altres factors?

És real l’addició al sucre en la societat? Quin plaer ens proporciona? Hi ha situacions d’estres emocional/psicològic/laboral… en què el sucre és qui ens dóna serenitat?

Estem tornant els nostres infants/joves addictes al sucre des de ben petits?

Aquí us deixo aquestes preguntes per reflexionar durant el Nadal. I esperem que passeu molt bones festes.

Aquestes són les pàgines que he consultat:

-Marta-

4 thoughts on “El sucre”

  2. La pregunta més ràpida que em ve al cap és: com podem reduir el consum de sucre? El més evident és: treure el sucre del te, les infusions, el cafè, comprar iogurts naturals, deixar de menjar caramels… Però què fem amb els aliments processats que ja tenen el sucre incorporat? Es poden evitar del tot? Això lliga una mica amb el que diu l’Anna en el post següent: és possible fer una dieta sense sucre?

    M’ha impressionat també les ressonàncies del cervell. Personalment, he comprovat que sí, que és addictiu, però que no te n’adones fins que no en redueixes el consum. I la veritat, amb la part que podem controlar, no costa gens treure l’hàbit. I, el que em sorprèn… no el trobo a faltar, és més, tot sovint em sobra.

    Una última pregunta: passa el mateix amb la sal?

    M'agrada

    Respon

    1. Molt interessant el que ens planteges Anna.
      Per començar, com tu dius, es fa difícil no menjar sucre amb tots aquells aliments que en porten incorporats quan sembla que no n’haurien de dur.
      Una de les solucions és que tot allò que mengem estigui fet per nosaltres a partir de les matèries primes per a saber què estem menjant exactament, però reconec que això és fa difícil. O també menjar allò que té la dolçor que busquem amb el sucre, sense que estigui refinat com ho està, sobretot, el sucre blanc. És a dir, buscar edulcorants naturals com la mel, stevia (però que l’estem començant a modificar) o aliments dolços com la garrova o el dàtil per saciar la necessitat cerebral d’addició.
      La meva manera d’alimentar-me segueix la ideologia d’adequar-nos a la nostra evolució humana, per això et presento aquest blog on hi ha un article sobre el sucre i que crec que et pot interessar, independentment de si creus en això o no.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

Gravatar
WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. ( Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s